Cremem la brossa!

L’avantatge d’arribar amb anys de retard a la moda del reciclatge i la recollida selectiva de les escombraries és que ens permet valorar els seus avantatges i inconvenients sobre la base dels resultats que han obtingut els pioners. I aquests resultats, encara que no es vulgui reconèixer, no són gaire satisfactoris.

Tant és així que, a Suècia, el país d'Europa que va iniciar aquestes polítiques, ja fa temps que s'estan plantejant la conveniència de fer marxa enrera. Les opinions de l’ecologista danès Bjorn Lomborg o de l’antic director general de la mítica Agència de Protecció del Medi Ambient de Suècia, Valfrid Paulsson, són que el reciclatge de la brossa domèstica no només no comporta cap millora substancial per a l’entorn sinó que és difícilment sostenible, tant socialment com econòmicament, ja que hi ha altres prioritats més importants per a destinar-hi els recursos.

A Suècia, com a molts altres llocs, el reciclatge domèstic ha encarit enormement el procés d’eliminació dels residus i els contenidors de brossa orgànica han començat a deteriorar la higiene ambiental, amb un augment de la brutícia i de les rates. Un problema que s’agreuja a casa nostra a causa del clima molt més calorós.

L’experiència sueca del reciclatge de la brossa domèstica demostra, per exemple, que la recollida d’envasos de cartró no és rendible o que el reciclatge dels envasos de vidre és més car que la fabricació d’envasos nous. Valfrid Paulsson creu que tot aquest esforç social no està justificat, ni socialment ni econòmicament ni medi ambientalment. Pel contrari, creu que la mescla del vidre amb els residus orgànics domèstics millora les cendres residuals als abocadors i, sobre tot, està convençut que les noves tecnologies d’incineració representen una alternativa més eficient que el reciclatge domèstic.

Les noves plantes de tractament permeten una incineració a altes temperatures que, junt amb els nous sistemes de filtratge, aconsegueixen eradicar pràcticament l’emissió de dioxines i produir més energia elèctrica suplementària. La incineradora de Spittelau a Àustria, dissenyada per l’ecologista Friedrich Hundertwasser, obté un resultat espectacular ja que les medicions xifren la quantitat de dioxines i furans realment inhalats en un màxim de 0,00000000000003 per metre cúbic.

Per tot plegat, les persones sensates i els ecologistes escèptics ens adverteixen dels perills del dogmatisme ideològic i de la necessitat de contrastar els principis amb els resultats de l’experiència. I l’experiència ens porta a ser autocrítics respecte les bondats de l’abús del reciclatge.

Pel que sembla, l'escepticisme comença a arribar també a casa nostra. Un diari tan políticament correcte com El País s'atreveix a publicar avui un article suaument heterodoxe titulat La basura nos desborda. ¿La quemamos?. Esperem que, com en moltes altres coses, aquest pecat editorial no sigui flor d'un dia.

Obama sense teleprompter

Obama és aquest noi simpàtic que no sap parlar sense teleprompter i que no seria res sense la papanateria mediàtica que el promociona. Una admiració incontenible que cansa i que ja està provocant l'efecte contrari. Un víctima més dels amors que maten.

Els que ara han entrat a Georgia, avui fa 40 anys entraven a Praga

Fa 40 anys del 1968.

Pel que fa al maig d'aquell any a París, els mitjans de comunicació n'han anat plens, rememorant l'efemèride. Reportatges, sèries televisives, llibres... Però, pel que fa a l'agost del mateix any a Praga, poca cosa, gairebé res. I això que tot just fa 15 dies que els tancs de Moscou tornaven a entrar a un país sobirà, a Georgia.

Ni ara ni abans, cap progre diu aquesta boca es meva. Ni manifestacions antiguerra, ni cassolades per la pau, ni voluntaris escuts humans, ni actors amb enganxines fent posat de compromesos, ni res de res. Com sempre.



El 16 de gener de 1969, l’estudiant de filosofia Jan Palach es va immolar cremant-se com un bonzo a la plaça de Sant Venceslau de Praga en protesta per l’ocupació soviètica. El video mostra imatges de l’ocupació amb la cançó de Salvatore Adamo, “Mourir dans tes bras”.



L'agost del 68 va ser una carnisseria. Al seu costat, el maig del 68 va ser un carnaval. Però els pallassos, autistes i egocèntrics, només recorden el dia en que van fer de Carnestoltes -el rei dels pocasoltes- pels carrers esventrats de la capital de França. A París, buscaven la platja. A Praga, la llibertat.

Rússia és un perill

Crec que avui Francesc de Carreras s'equivoca totalment. L'article que escriu a La Vanguardia sobre Rússia no deixa de ser res més que l'expressió d'un desig, que intenta avalar amb dues referències històriques de Keynes i Monnet que poc tenen a veure amb la realitat actual del poder polític a Moscou. Possiblement va exisitir un moment després de la caiguda del mur de Berlín i la destitució de Garbatxov en que la situació a Rússia podia comparar-se, no sense exageració, amb la situació d'Alemanya després de la primera guerra mundial. Precisament per això, els Estats Units van ajudar econòmicament i tècnica a Boris Ieltsin, es van pactar reduccions d'armes i efectius militars més o menys simètriques i es van facilitar tota mena de transaccions comercials. Es per tot plegat que gairebé vint anys després de l'esfondrament de l'URSS parlar encara d'un efecte Versalles resulta insostenible. L'article de Carreras sembla ignorar totalment no només el temps i el suport rebut per Moscou sinó també tant el rearmament convencional de Rússia com el reciclatge del seu arsenal nuclear i l'enfortiment del poder polític amb el control directe dels recursos energètics. És per això que trobo d'una notable ingenuitat afirmacions com aquesta:

No hay peligros ni amenazas para Europa, más bien al contrario. En los últimos años, es el comportamiento del bloque político y militar occidental el que está provocando en los rusos sospechas, recelos y miedo. Aislar a Rusia, excluirla del grupo de grandes potencias, asediarla militarmente y ahogarla económicamente, son algunas de las muy visibles tentaciones occidentales. Ello supondría, desde mi punto de vista, un grave error de imprevisibles consecuencias. Por el contrario, la tarea que debe llevarse a cabo es justamente la contraria: incorporar a Rusia al bloque occidental, dejar que forme parte de nuestras instituciones de cooperación internacional. No se trata del enemigo que batir sino del amigo que integrar.

Pel contrari, crec amb Robert Kagan que el 8 d'agost del 2008, data de l'entrada de tropes russes a Georgia, serà un punt d'inflexió no menys important que el del 9 de novembre de 1989 quan va caure el mur de Berlín.

Putin's aggression against Georgia should not be traced only to its NATO aspirations or his pique at Kosovo's independence. It is primarily a response to the "color revolutions" in Ukraine and Georgia in 2003 and 2004, when pro-Western governments replaced pro-Russian ones. What the West celebrated as a flowering of democracy the autocratic Putin saw as geopolitical and ideological encirclement.

Ever since, Putin has been determined to stop and, if possible, reverse the pro-Western trend on his borders. He seeks not only to prevent Georgia and Ukraine from joining NATO but also to bring them under Russian control. Beyond that, he seeks to carve out a zone of influence within NATO, with a lesser security status for countries along Russia's strategic flanks. That is the primary motive behind Moscow's opposition to U.S. missile defense programs in Poland and the Czech Republic.

His war against Georgia is part of this grand strategy. Putin cares no more about a few thousand South Ossetians than he does about Kosovo's Serbs. Claims of pan-Slavic sympathy are pretexts designed to fan Russian great-power nationalism at home and to expand Russia's power abroad.

ADDENDA.- Bernard-Henri Lévy i André Glucksmann també consideren l'agressió russa contra Georgia probablement com el "tournant le plus décisif de l’histoire européenne depuis la chute du mur de Berlin".

Salutacions des de Nova York!

Aprofitant l'única avantatge actual de l'euro m'he refugiat amb la meva família a Nova York. Des d'una casa de South Orange, a Nova Jersey, contemplo l'skyline de Manhattan com el somni d'una nit d'estiu.

Rússia envaeix Georgia

Els independentistes d'Ossètia del Sud, que aspiren a unir-se a Ossètia del Nord i formar part de la Federació Russa, sempre han estat manipulats per Moscou, que els ha utiltizat sengons la seva conveniència. Ara, Moscou, que no perdona que el president de Georgia vulgui entrar a l'Otan, ha decidit, aprofitant que l'atenció mundial està centrada en els Jocs Olímpics, jugar fort. Una operació de carambola que no només abraça Ossètia sinó també Abkhazia.

The quarrel in South Ossetia follows an escalation of tension in Abkhazia. Russia has reinforced its military presence there, which is nominally part of a UN-monitored peacekeeping effort. In the past few months European governments got more involved in the peace process and Germany drafted a plan for the economic revival of Abkhazia, indefinite autonomy and the return of Georgian refugees. So far the plan has stalled. The Abkhaz authorities are uneasy about the Russian embrace, but fear the return of Georgian refugees, once the largest ethnic group in the region. Russia does not want to surrender its key role in Abkhazia.

As Russian gets involved in the war with Georgia, the disposition of political forces within the Kremlin itself may shift. Russia’s prime minister Vladimir Putin, who is in China, indicated that Russia would retaliate against Georgia’s aggression. Mr Medvedev may not be best pleased to start his presidency with a war in Georgia: it suggests that he may have to submit to the wishes of the hard-line military and security services. But Mr Putin has a fierce dislike of Mr Saakashvili, Georgia’s maverick president, and seems determined to replace his government.

Mr Putin may also want to deal with Georgia in good time before Russia hosts 2014 winter Olympic games in Sochi, a Black-sea resort town only few miles from the Abkhaz border. A military conflict in Georgia will also derail for a long time Georgia’s aspiration to join NATO—something that Russian finds deeply unpalatable.

Russia’s broader aim may be to try to roll back the advance of pro-Western forces in its “near abroad” by highlighting the West’s inability to help Georgia. The hotting up of Georgia’s conflicts coincided with Kosovo’s declaration of independence, recognised by much of the West, and American pressure for the expansion of NATO to Georgia and Ukraine. That move has been stymied, mainly by Germany; Georgia was promised eventual NATO membership but no firm plan. Though Georgia has become a vital corridor for oil and gas exports to Europe, this has not brought the support that its leaders had expected. A lame-duck American administration has been able to do little, though Georgians hope a presidential-election victory by John McCain, an ardent supporter, may change their fortunes. The country’s strong-willed and idiosyncratic president, Mr Saakashvili, is not seen by all European leaders as quite the paragon of legality, freedom and reform that he claims to be. Georgia’s image was severely dented in November last year by a crackdown against the opposition.

Si aneu a Pequín porteu aquest mapa

És el "Mapa de la massacre de Tiananmen". Un mapa creat i distribuit pel moviment democràtic xinès.

The Tiananmen Massacre Map showing street locations in Beijing where on June 4, 1989, 150 of the demonstrators were killed, or the hospitals where their bodies were taken. As the text accompanying the map explains, the total number killed “remains unknown although estimates range from several hundred to several thousand.” The information for this map was gathered by a group called the Tiananmen Mothers, started by Ding Zilin, a mother of one of the victims.

Via Barcepundit.

Avui fa 10 anys, Al Qaeda va començar la guerra

El 7 d'agost del 1998, Al Qaeda va atemptar amb cotxes bomba contra les ambaixades nord-americanes a Tanzània i Kènia. Més de 200 morts i 4.000 ferits.

"A Cuba no hi ha violència de gènere"

Els règims comunistes solucionaven els problemes silenciant-los. El socialisme real no era altra cosa que un decorat que amagava el no res. Un engany. Una estafa. A Cuba encara ho viuen cada dia. Yoani Sánchez ho escriu al seu blog:

La oí gritar y comprobé que durante un par de semanas llevaba gafas oscuras para que no se le notaran los moretones. Su esposo es militante del Partido y en el barrio nadie le recrimina sus excesos de testosterona. Ambos forman parte de un cuadro de violencia doméstica que se silencia en los medios y se enraíza en la cotidianidad. Las víctimas, como ella, se sienten doblemente maltratadas. A la bofetada y al grito se le suma el silencio de quienes no quieren aceptar –o al menos hacer público– que tras las puertas de los hogares cubanos no siempre reina la armonía y el respeto.

Un nebot de Hitler és jueu i viu a Israel

Estatut contra federalisme

Francesc de Carreras:

...el Estatut responde más a un modelo confederal que a uno federal. Cuando se repite una y otra vez que el Estatut es un pacto entre Catalunya y España, que la Generalitat debe tener por razones históricas un trato diferencial y que la bilateralidad debe ser la regla general en sus relaciones con el Estado, se están haciendo afirmaciones que no tienen cabida en la Constitución. Federalismo y confederalismo tienen muchas diferencias que ahora no hay espacio para detallar. Pero una de ellas es fundamental: la confederación no es un estado sino una unión de estados soberanos, y la norma fundamental que rige una confederación es un tratado internacional entre estos estados que debe ante todo preservar la igualdad entre los mismos. Por el contrario, un estado federal -que no es una unión de estados, sino un estado unitario- tiene como norma básica una Constitución, es decir, una ley suprema producto, no de un acuerdo entre estados, sino entre ciudadanos, cuya finalidad básica es preservar su igualdad de derechos fundamentales.

Pequín ha guanyat els Jocs

Guy Sorman:

Le Parti communiste chinois dispose d’un grand avantage sur les dirigeants occidentaux : il a une stratégie claire, il sait où il va, il y va avec détermination et, en l’absence de démocratie interne, nul en Chine n’est en mesure de s’y opposer. Les Jeux Olympiques de Pékin s’inscrivent dans cette stratégie. En face, les Occidentaux sont divisés, hésitants, perplexes, à la fois subjugués par les Chinois et inquiets de leurs ambitions. Les Occidentaux sont également démoralisés, moins certains d’incarner des valeurs universelles qu’au temps de la lutte contre l’Union soviétique ; ils hésitent à opposer aux communistes chinois les principes de la démocratie et des droits de l’homme. Poursuivant cette comparaison avec l’Union soviétique de naguère, la Chine, il est vrai, apparaît moins dangereuse : elle n’est pas mue par un désir de conquérir le monde et elle n’essaie pas de diffuser, au-delà de ses propres frontières, son idéologie intérieure. Enfin, pour les Occidentaux, la Chine est une bonne affaire, réservoir de main-d’œuvre bon marché et de profits. Les dirigeants chinois ayant attentivement étudié comment fonctionnent les élites occidentales, y compris dans les médias, sont devenus habiles à séduire, convaincre et aussi à corrompre : la plupart des visiteurs occidentaux en Chine, à peine la frontière franchie, perdent tout sens critique. L’habilité chinoise face à cette démission morale en Occident explique comment et pourquoi Pékin a obtenu les Jeux Olympiques en l’échange de vagues promesses non tenues sur la démocratisation de la Chine. Les journalistes, ébahis, découvrent qu’ils ne peuvent pas travailler librement. Mais il est trop tard pour s’en plaindre : et a t-on imaginé un instant que le Parti communiste chinois tiendrait ses promesses ?

Les dirigeants chinois savent que les journalistes occidentaux ne boycotteront pas les Jeux Olympiques pour si peu : il leur coûterait plus de partir que de rester. Le Comité olympique international est tout autant pris au piège. Les dirigeants occidentaux aussi. Un piège qui a parfaitement fonctionné après la révolte des Tibétains. On se souvient, qu’au nom de l’Union européenne, Nicolas Sarkozy avait subordonné sa présence à l’ouverture des Jeux à des négociations avec le Dalaï Lama. Le Parti communiste a immédiatement accepté de faire semblant de négocier tout en menaçant la France d’annuler quelques contrats d’achat de centrales nucléaires : l’Union européenne que préside Sarkozy a cédé en rase campagne. Ce qui était prévisible puisque l’Occident n’a ni principe ni stratégie.

Les Chinois savent aussi que l’indignation des Occidentaux est toujours brève : les arrestations massives de dissidents tibétains, d’intellectuels démocrates, de journalistes audacieux, d’avocats indépendants depuis le début de 2008, ne suscitent à l’Ouest que des vaguelettes qui retombent en quelques jours. Après le tremblement de terre de Sichuan, on s’est émerveillé en Europe de ce que les organisations humanitaires et les médias aient soudain accès aux régions sinistrées : certains annonçaient déjà le dégel de la dictature. Puis, sans surprise, la police chinoise a incarcéré les parents qui osaient protester sur internet contre les défauts de construction des écoles où sont morts leurs enfants. Ici, on est déjà passé à autre chose.

La resistència francesa també va ser britànica

Sorprenentment, l’edició en francès del llibre «Des anglais dans la Resistance. Le Service Secret Britannique d’Accion 1940-1944 » havia estat censurada fins ara. Publicat per primera vegada a Londres el 1966 en anglès, la seva traducció va ser prohibida pel govern britànic per motius polítics i diplomàtics: no provocar la ira del general de Gaulle i les protestes dels antics resistents. Per què? Doncs, perquè l’exhaustiva documentació aportada per la investigació feta per Michael Foot desmitifica que la resistencia fos únicament una cosa de francesos -comunistes i gaullistes- i mostra el paper fonamental que van jugar el serveis secrets britànics.

Il est consacré aux actions menées en France par le Special Operations Executive (SOE), créé par Churchill en 1940 avec mission de « mettre le feu à l'Europe ». Opérant d'abord en France de façon autonome à l'insu de la France libre, SOE s'entendit ensuite avec elle pour des actions communes. Tous les agents de la France libre chargés d'actions subversives ou d'organisations militaires dans l'hexagone furent ainsi formés par SOE, qui assura également la plus grande partie des livraisons d'armes et de matériel radio à la Résistance. Mais le service britannique continua de créer et d'entretenir des réseaux de sabotage et d'intervention sous contrôle strictement britannique, alors même que la majorité de leurs membres étaient français. Bénéficiant d'un exceptionnel accès aux archives les plus secrètes, Michael Foot a révélé des épisodes qui ont défrayé la chronique, comme l'affaire du réseau CARTE, l'affaire Grandclément, la chute du réseau Prosper, et des personnalités troubles comme Mathilde Carré, dite « La Chatte » ou héroïques comme Yeo-Thomas, qui tenta de sauver Pierre Brossolette. Dans cette somme, qui se lit comme un roman d'espionnage et d'action, Michael Foot révolutionne l'idée reçue que la Résistance, dont la grandeur ne fait aucun doute, fut une affaire purement franco-française, qu'elle fut communiste ou gaulliste. Extrême est donc la surprise, voire le choc, de découvrir l'étendue de l'action directement menée en France par les Britanniques, et le nombre de Français qui y furent engagés. On y apprend comment cette présence anglaise en France est restée secrète, alors qu'elle était connue et établie dans le reste de l'Europe. Michael Foot nous offre ici le récit de cette coopération conflictuelle, de cette double résistance, l'une française et clandestine, l'autre alliée et illégitime, qui ne fit que renforcer l'inimitié entre Churchill et De Gaulle. Outre la masse d'informations réunies, ce renversement de perspective fait le grand intérêt de cet ouvrage capital, dont les notes et l'avant-propos de Jean-Louis Crémieux-Brilhac, l'un des plus grands résistants français, éclairent la lecture pour le public français. Michael Foot, francophile avéré, a participé à la 2e guerre mondiale comme officier de renseignement duSpecial Air Service (SAS), unité de parachutistes chargée d'opérer sur les arrières ennemis. A cette expérience personnelle s'ajoute une très solide et brillante carrière d'historien, qui l'a conduit à la chaire d'histoire moderne de l‘Université de Manchester. SOE in France, paru pour la première fois en 1966, a été révisé par ses soins en 2004.

Els nacionalistes "perifèrics" no són nazis

El locutor de la COPE, César Vidal, és especialista en qualificar sistemàticament de nacionalsocialista, o sigui, de nazi, el govern tripartit de Catalunya. Dir-ho una vegada pot fer gràcia, si és que en pot tenir alguna, però repetir-ho sistemàticament acaba convertint-se, com la mentida de Goebbels, en una "veritat" per a molts dels que l'escolten. Els nacionalistes catalans, o bascos o gallecs, no són nazis. Afirmar-ho com ho fa contínuament César Vidal és mentir i banalitzar el nazisme. Es pot criticar durament la gestió i les idees del govern català, però el que no es pot fer és acusar-lo del que no és ni injuriar-lo impunement. Ho explica molt bé al seu blog l'Albert Esplugues. Anotació a la que he tingut accés gràcies a l'ull sempre amatent de Barcepundit.

Hay nacionalistas catalanes, vascos, gallegos... y españoles. El objetivo de todos ellos es que la nación de la que subjetivamente se sienten parte tenga un Estado. Dentro de cada movimiento nacionalista hay elementos más extremistas e intolerantes que otros. En general los nacionalistas periféricos no buscan una "pureza étnica o racial", sí la protección y la promoción de lo que consideran su cultura y lengua nacional.

Un mismo nacionalismo se manifiesta de formas distintas dependiendo de las circunstancias. Si la lengua catalana fuera hablada por 400 millones de personas y tuviera el peso (mediático, económico etc.) que tiene el castellano en Cataluña, es posible que muchos nacionalistas no percibieran la necesidad de protegerla. Aunque esa es la impresión de mucha gente fuera de Cataluña, el castellano no está en peligro de extinción ni entra en la agenda política de la mayoría de catalanistas acabar con el bilingüismo. Equivocados o no, la mayoría de quienes defienden las políticas de inmersión lingüística lo hacen en base a argumentos proteccionistas: si no se defiende el catalán desde la Administración será desplazado por el castellano en el largo plazo. Para mucha gente es el catalán el que está en peligro de extinción (tiendo a estar de acuerdo con esta visión) y ése es el motivo por el que demandan la protección del Estado (ahí es donde yo discrepo). Por tanto, la defensa mainstream de la inmersión lingüística, aunque sea errónea, no tiene nada de nazi en particular (o es tan nazi como tantas otras políticas proteccionistas en otros ámbitos).

Obama també va contractar BlackWater

Obama va contractar mercenaris a la criticada empresa nord-americana BlackWater perquè s'encarreguéssin de la seva seguretat en la seva gira per l'Afganistan i l'Iraq. (Via Barcepundit)

No és l'especulació, marxistets!

L'especulació financera no és la responsable de l'increment del preu del petroli, segons escriu Juan M. Ruiz, responsable de la Unitat d'Anàlisi Econòmica Global del Banc d'Espanya:

Dada la fuerte entrada de flujos financieros a los mercados de futuros sobre las materias primas en general, y el petróleo en particular, la especulación financiera se ha presentado como un posible factor importante en el incremento del precio del petróleo. Sin negar la posibilidad de que los flujos financieros hacia el mercado de futuros puedan incrementar el precio de un producto por encima de los fundamentos de oferta y demanda, una serie de observaciones parece desmentir que eso sea lo que haya sucedido en el mercado de petróleo en los últimos trimestres. En particular, si la especulación financiera fuese la responsable del incremento de precios de las materias primas, deberíamos observar cierta correspondencia entre las materias primas que tienen mercados de futuros y aquellas cuyo precio ha aumentado más en los últimos meses, algo que los datos no corroboran. Más importante aún, si la especulación financiera estuviera sosteniendo el precio del petróleo por encima de su valor fundamental –determinado por la oferta y demanda– deberíamos observar una acumulación de existencias, algo que también contradicen los datos.

Ja ho explicava Sala-Martín en un article publicat el mes de juny a La Vanguàrdia:

...los presuntos especuladores del petróleo no compran barriles de crudo, no los guardan en sus casas y no los vuelven a vender al cabo de unos meses. Para hacer eso necesitarían tener unas casas muy grandes y pagar unos costes de almacenamiento descomunales. Lo que hacen en realidad es comprar contratos de “futuros”. Es decir, adquieren unos papelitos que les da derecho a comprar barriles de petróleo dentro de seis meses a un precio determinado. Si dentro de seis meses el precio de mercado es superior al determinado, comprarán los barriles al precio determinado y los venderán inmediatamente después al precio de mercado apropiándose de la diferencia. De alguna manera, es como si los especuladores “apostaran” a que el precio del petróleo subirá sin tocar nunca ni un solo barril de crudo. Y del mismo modo que los que apuestan a las quinielas de fútbol no tienen ningún impacto sobre el resultado de los partidos, la gente que compra “futuros” de petróleo sin comprar barriles no afecta ni la oferta ni la demanda de crudo y, por lo tanto, no afecta su precio.

5 vegades més ossos polars que fa 55 anys

Punt d'inflexió?

McCain ja supera a Obama en intenció de vot. Les dues empreses més fiables d’enquestes i sondejos als EUA, Rasmussen Reports i Gallup donen un empat a partir d’ahir.

Mor el relator del Gulag

Ha mort Alexander Solzhenitsyn. En aquest condol d'urgència voldria recordar un fragment del seu discurs de graduació a Harvard, el 8 de juny del 1978. Un fragment de lamentable actualitat encara: el declivi de la valentia d'Occident.

La merma de coraje puede ser la característica más sobresaliente que un observador imparcial nota en Occidente en nuestros días. El mundo Occidental ha perdido en su vida civil el coraje, tanto global como individualmente, en cada país, en cada gobierno, cada partido político y por supuesto en las Naciones Unidas. Tal descenso de la valentía se nota particularmente en las élites gobernantes e intelectuales y causa una impresión de cobardía en toda la sociedad. Desde luego, existen muchos individuos valientes pero no tienen suficiente influencia en la vida pública. Burócratas, políticos e intelectuales muestran esta depresión, esta pasividad y esta perplejidad en sus acciones, en sus declaraciones y más aún en sus autojustificaciones tendientes a demostrar cuán realista, razonable, inteligente y hasta moralmente justificable resulta fundamentar políticas de Estado sobre la debilidad y la cobardía. Y este declive de la valentía es acentuado irónicamente por las explosiones ocasionales de cólera e inflexibilidad de parte de los mismos funcionarios cuando tienen que tratar con gobiernos débiles, con países que carecen de respaldo, o con corrientes desacreditadas, claramente incapaces de ofrecer resistencia alguna. Pero quedan mudos y paralizados cuando tienen que vérselas con gobiernos poderosos y fuerzas amenazadoras, con agresores y con terroristas internacionales.

¿Habrá que señalar que, desde la más remota antigüedad, la pérdida de coraje ha sido considerada siempre como el principio del fin?

Solzhenitsyn va refusar anar a Stockholm a rebre el Premi Nobel de Literatura perquè tenia por que no el deixéssin tornar a Rússia, aleshores Unió Soviètica. Es per això que la cerimònia de lliurament es va celebrar en el seu petit apartament de Moscou. No va poder llegir públicament el seu discurs d'acceptació del premi, però el seu text va donar la volta al món. No he aconseguit trobar cap versió en espanyol o català, però si en francès, publicada per L'Express, que podeu llegir aquí (en pdf). El Nobel rus lamenta la persistència de l'esperit de Munic.

L'esprit de Munich ne s'est certainement pas estompé dans le pas-sé : ce n'était pas une simple péripétie. Je me risquerais même à dire que l'esprit de Munich domine le XXe siècle.

Un monde civilisé et timide n'a rien trouvé d'autre a opposer à la renaissance brutale et à visage découvert de la barbarie, que des souri-res et des concessions. L'esprit de Munich est une maladie de la vo-lonté chez les peuples nantis. Un état d'âme permanent chez ceux qui se sont abandonnés à la poursuite de la prospérité à tout prix, ceux pour qui le bien-être matériel est devenu le but principal de leur vie sur terre. Ces gens-là - et il y en a beaucoup dans le monde aujour-d'hui - ont choisi la passivité et la reculade, afin de prolonger un peu leur train-train quotidien, afin d'éluder la difficulté aujourd'hui. Et demain, vous verrez, tout ira bien. Mais rien n'ira bien. Le prix de la lâcheté est toujours le mal. Nous ne récolterons la victoire que si nous avons le courage de faire des sacrifices.

El mar no es menja Bangladesh

La massa terrestre ha augmentat a Bangladesh a un ritme de 22 km quadrats per any en els últims 32 anys. Ho diu un estudi científic elaborat per investigadors d'aquell país.

DHAKA (AFP) - New data shows that Bangladesh's landmass is increasing, contradicting forecasts that the South Asian nation will be under the waves by the end of the century, experts say.

Scientists from the Dhaka-based Center for Environment and Geographic Information Services (CEGIS) have studied 32 years of satellite images and say Bangladesh's landmass has increased by 20 square kilometres (eight square miles) annually.

Maminul Haque Sarker, head of the department at the government-owned centre that looks at boundary changes, told AFP sediment which travelled down the big Himalayan rivers -- the Ganges and the Brahmaputra -- had caused the landmass to increase.

The rivers, which meet in the centre of Bangladesh, carry more than a billion tonnes of sediment every year and most of it comes to rest on the southern coastline of the country in the Bay of Bengal where new territory is forming, he said in an interview on Tuesday.

The United Nations Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) has predicted that impoverished Bangladesh, criss-crossed by a network of more than 200 rivers, will lose 17 percent of its land by 2050 because of rising sea levels due to global warming.

The Nobel Peace Prize-winning panel says 20 million Bangladeshis will become environmental refugees by 2050 and the country will lose some 30 percent of its food production.

Director of the US-based NASA Goddard Institute for Space Studies, professor James Hansen, paints an even grimmer picture, predicting the entire country could be under water by the end of the century.

But Sarker said that while rising sea levels and river erosion were both claiming land in Bangladesh, many climate experts had failed to take into account new land being formed from the river sediment.

"Satellite images dating back to 1973 and old maps earlier than that show some 1,000 square kilometres of land have risen from the sea," Sarker said.

"A rise in sea level will offset this and slow the gains made by new territories, but there will still be an increase in land. We think that in the next 50 years we may get another 1,000 square kilometres of land."

Aquesta informació m'hauria passat desapercebuda si no fos perquè Anton Uriarte la revela en el seu blog. Pocs mitjans l'han publicada.

Si el resultado hubiese sido el contrario nos hubiesen abrasado. Pero como los hechos refutan la teoría, lo silencian. La BBC y el New York Times sí han recogido el informe, pero de una forma tan confusa, que parece que no importa, que el país se acabará hundiendo y se harán realidad las predicciones catastróficas del IPCC, cada vez más negadas por los hechos.

Si se hiciese un estudio semejante referido a la costa española (evolución en los últimos 30 años) apuesto a que el resultado sería el mismo: el mar no ha ganado terreno, lo ha perdido. Pero no lo harán.

Israel acull militants de Fatah perseguits per Hamas

Ho explica la BBC:

Israel has allowed 180 members of a beleaguered clan loyal to Palestinian leader Mahmoud Abbas to enter its territory from the Gaza Strip.

The Fatah faction supporters ran to a border crossing after a day of bloody fighting with their bitter rivals Hamas, who control the territory.

An Israeli army spokesman said some had laid down their weapons as they approached the crossing.

The injured among them were sent to Israeli hospitals, he added.

Fatah and Hamas blames each other for starting the fighting on Saturday, in which nine people were killed.

Reports say that the clashes broke out during a raid by Hamas on the stronghold of a local pro-Fatah clan.

Hamas had accused Fatah supporters of involvement in a bombing a week ago that killed five Hamas members and a young girl. Fatah denies this.

63 díes

Divendres es va commemorar l'aniversari de l'aixecament de Varsòvia. Un aixecament que va durar 63 dies heroics sense que els Aliats fessin res per ajudar Polònia. Les sirenes ho han tornat a recordar a la capital polonesa. A la resta Europa hem continuat sense fer-hi ni cas.

Se encontraron los alemanes de la noche a la mañana con 20.000 soldados en una ciudad en la que obligaba la ley marcial. Peor armados, pero con una determinación enorme, y eso es lo único que explica que un alzamiento preparado para unos cuantos días se prolongase tanto: 63 interminables jornadas.

200.000 muertos, entre ellos la flor y nata de la juventud polaca; la ciudad arruinada y a continuación incapaz para oponerse a la ocupación soviética. ¿Eran conscientes de lo que hacían los insurgentes? Las discusiones de los historiadores llegan hasta hoy. Los altos mandos del Ejército Nacional tenían un grave dilema: si no hacían nada, mal, porque los alemanes usarían Varsovia como un fortín para defenderse del Ejército Rojo; y si actuaban, también mal, porque sabían que, de fracasar, condenaban una ciudad entera al exterminio. Pero quizá la mejor pregunta hay sido la formulada por Norman Davies: ¿qué pasó para que los los Aliados durante 63 días no acudieran en ayuda de Varsovia? Una ayuda a la que Polonia, como Primer Aliado, tenía absoluto derecho.

En cualquier caso, para los polacos el Levantamiento es ya un mito nacional, conmemoran algo que les puede llenar de orgullo y saben hacerlo de forma atractiva, con ingenio para transmitir también a los más jóvenes los altos valores que guiaban a los combatientes de entonces, que eran jóvenes, insultantemente jóvenes para la valentía de la que hicieron gala.

La cançó del vídeo correspon al disc supervendes del grup Lao Che, Powstanie Warszawskie, que explica l'aixecament de Varsòvia en solfa punk-rock.

Democràcia a l'Iraq

Lletra de la cançó que es canta en aquest vídeo de promoció política de la unitat i la democràcia a l'Iraq, el país que té el major nombre de matrimonis mixtes xiïties/sunnites de tot el Pròxim Orient.

We are Shias and Sunnis
Who gathers us is God and Mohammed
No Sunni
No Shia
We have one goal
Stay together
God bless you all
Who
separates us
is not from us

Obama, pitjor que Kerry

Fa quatre anys, Kerry avançava Bush per 5 punts. Avui, Obama supera McCain només per un punt. Son dades del Rasmussen reports:

The Rasmussen Reports daily Presidential Tracking Poll for Saturday shows that the race for the White House has become breathtakingly close. Barack Obama attracts 44% of the vote while John McCain earns 43%. When "leaners" are included, it’s Obama 47% and McCain 46%. While the race has been very close for much of the past few weeks, McCain has never held the lead for even a single day in the two weeks since Obama clinched the nomination (see recent daily results). (...)

New data released today shows that the number of Americans who consider themselves to be Democrats fell in July. While Obama’s party still enjoys a big advantage over the GOP, the gap between the parties is now the smallest that it has been since January. Sign up for the Rasmussen Reports daily e-mail update (it’s free) and we will keep you up to date with the latest public opinion news.

McCain is viewed favorably by 56% of voters, Obama by 53%. McCain earns positive reviews from 86% of Republicans while Obama does the same from 82% of Democrats. Among unaffiliated voters, 60% have a favorable opinion of McCain. For Obama, that number is 50%. (...)

Thirty percent (30%) of conservative Democrats say they’re voting for John McCain. Rasmussen Reports data also shows the Republican hopeful picking up support from 19% of White Democrats and 15% of Democrats over the age of 50. These results are from national telephone survey interviews conducted with 14,000 Likely Voters during the two weeks ending July 24. The sample includes 5,074 Democratic voters.

(Via Barcepundit)

Amb el sindicat hem topat

Publicat a l'Avui d'avui:

La nova llei d'educació de Catalunya, que el conseller Maragall està tirant endavant com qui llaura amb un bou coix, tant li costa d'avançar, és una llei possible. Retoca allò que li és permès de retocar, que és la gestió de la cosa, però no la cosa. La cosa, la fundació del sistema, és assumpte de Madrid. De manera que continuarem patint, pel que fa a la criança cultural de les noves generacions, els defectes estructurals d'un sistema que està pensat per passar l'estona. Dit d'una altra manera, continuarem tenint una ESO massa llarga i un batxillerat massa curt. Entre altres coses.

I com que la llei només pot aplicar una capa d'arrebossat en una paret que trontolla, el resultat no acabarà de treure tot el partit als diners que hi aboca, i n'hi aboca molts. És una solució catalana: posar-hi molts diners, posar-hi molt de personal -no tant com Extremadura, és cert- per fer coses noves, per fer provatures, per eixamplar el servei, quan la lògica fóra millorar el rendiment del que hi ha. La sisena hora, que és una minúcia, va comportar afegir milers de professors. Milers! Una hora més! I que ni tan sols és lectiva! La raó és un llast que té el sistema públic i que pren la forma de sindicat. El sindicat sempre s'hi oposa. A tot. Al canvi. A la millora. A l'esforç. A l'avaluació.

El sindicat, i sobretot el sindicat corporatiu, se sent propietari d'un model que fa aigües, però que és seu, i per tant intocable. Llavors fan servir paraules ampul·loses -privatització!- com a bastió dels privilegis. No canviaran, els professors, d'hàbits o de sistemes! Gens! Que es contracti més personal!

Li explicaré un secret, conseller. Sap, senyor Maragall, per què els alumnes saben tan poc anglès que punxen quan se'ls apamen els coneixements després d'anys i anys de classe? Perquè les classes són mudes! Escriuen però no parlen. No m'hi posi més professors, conseller: faci que treballin millor.

El coratge de no fer res

Publico tot seguit la lletania de Lord Christopher Monckton de Brenchley sobre l'escalfament global. Aquest senyor va ser un alt funcionari del govern de la primer ministre britànica Margaret Thatcher i s’ha convertit en un dels crítics més importants dels catastrofistes climàtics. Va intervenir en documental del Canal 4 de Londres, “La gran estafa de l’escalfament global”.

Canute couldn’t stop sea level rising. Officials can’t stop it either.

Even if global temperature has risen, it has risen in a straight line at a natural 0.5 °C/century for 300 years since the Sun recovered from the Maunder Minimum, long before we could have had any influence (Akasofu, 2008).

Even if warming had sped up, now temperature is 7C below most of the past 500m yrs; 5C below all 4 recent inter-glacials; and up to 3C below the Bronze Age, Roman & mediaeval optima (Petit et al., 1999; IPCC, 1990).

Even if today’s warming were unprecedented, the Sun is the probable cause. It was more active in the past 70 years than in the previous 11,400 (Usoskin et al., 2003; Hathaway et al., 2004; IAU, 2004; Solanki et al., 2005).

Even if the sun were not to blame, the UN’s climate panel has not shown that humanity is to blame. CO2 occupies only one-ten-thousandth more of the atmosphere today than it did in 1750 (Keeling & Whorf, 2004).

Even if CO2 were to blame, no “runaway greenhouse” catastrophe occurred in the Cambrian era, when there was ~20 times today’s concentration in the air. Temperature was just 7 C warmer than today (IPCC, 2001).

Even if CO2 levels had set a record, there has been no warming since 1998. For 7 years, temperatures have fallen. The Jan 2007-Jan 2008 fall was the steepest since 1880 (GISS; Hadley; NCDC; RSS; UAH: all 2008).

Even if the planet were not cooling, the rate of warming is far less than the UN imagines. It would be too small to cause harm. There may well be no new warming until 2015, if then (Keenlyside et al., 2008).

Even if warming were harmful, humankind’s effect is minuscule. “The observed changes may be natural” (IPCC, 2001; cf. Chylek et al., 2008; Lindzen, 2007; Spencer, 2007; Wentz et al., 2007; Zichichi, 2007; etc.).

Even if our effect were significant, the UN’s projected human fingerprint – tropical mid-troposphere warming at thrice the surface rate – is absent (Douglass et al., 2004, 2007; Lindzen, 2001, 2007; Spencer, 2007).

Even if the human fingerprint were present, climate models cannot predict the future of the complex, chaotic climate unless we know its initial state to an unattainable precision (Lorenz, 1963; Giorgi, 2005; IPCC, 2001).

Even if computer models could work, they cannot predict future rates of warming. Temperature response to atmospheric greenhouse-gas enrichment is an input to the computers, not an output from them (Akasofu, 2008).

Even if the UN’s imagined high “climate sensitivity” to CO2 were right, disaster would not be likely to follow. The peer-reviewed literature is near-unanimous in not predicting climate catastrophe (Schulte, 2008).

Even if Al Gore were right that harm might occur, “the Armageddon scenario he depicts is not based on any scientific view”. Sea level may rise 1 ft to 2100, not 20 ft (Burton, J., 2007; IPCC, 2007; Moerner, 2004).

Even if Armageddon were likely, scientifically-unsound precautions are already starving millions as biofuels, a “crime against humanity”, pre-empt agricultural land, doubling staple cereal prices in a year. (UNFAO, 2008).

Even if precautions were not killing the poor, they would work no better than the “precautionary” ban on DDT, which killed 40 million children before the UN at last ended it (Dr. Arata Kochi, UN malaria program, 2006).

Even if precautions might work, the strategic harm done to humanity by killing the world’s poor and destroying the economic prosperity of the West would outweigh any climate benefit (Henderson, 2007; UNFAO, 2008).

Even if the climatic benefits of mitigation could outweigh the millions of deaths it is causing, adaptation as and if necessary would be far more cost-effective and less harmful (all economists except Stern, 2006).

Even if mitigation were as cost-effective as adaptation, the public sector – which emits twice as much carbon to do a given thing as the private sector – must cut its own size by half before it preaches to us (Friedman, 1993).

Therefore, extravagant, futile schemes by the State and its organs to mitigate imagined “global warming” will have no more effect than King Canute’s command to the tide not to come in and wet the Royal feet.

We must get the science right or we shall get the policy wrong. There is no manmade “climate crisis”. It is a non-problem. The correct policy approach to a non-problem is to have the courage to do nothing.