Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta malaltia. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per data per a la consulta malaltia. Ordena per rellevància Mostra totes les entrades

dimarts, 12 de febrer del 2013

Passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal

Pel que fa a l'economia, sovint busquem en el lloc equivocat. Un es pregunta sobre les polítiques monetàries, fiscals, socials, però sovint se'ns escapa l'essencial. L'essencial? El caràcter disfuncional de la majoria dels estats contemporanis, ja que la bona salut de les nacions tendeix a un subtil equilibri entre el món empresarial i el poder públic. Les empreses, en general, estan ben gestionades i són útils i eficaces: ofereixen béns i serveis reals que el públic espera. Aquestes empreses se'n surten en condicions òptimes perquè no tenen elecció: funcionen o desapareixen. Sobre els Estats no pesa cap d'aquestes limitacions i fins fa poc no s'han vist obligats a seguir cap regla de bona gestió. Però l'aparició d'un nou actor, el mercat financer global, ha introduït ràpidament una limitació relativa a l'equilibri pressupostari. Però aquest equilibri es pot aconseguir exprimint el contribuent i ofegant l'economia. Òbviament, encara estem lluny d'una nova harmonia entre l'Estat i les empreses.

Sobre aquesta naturalesa disfuncional de l'estat m'ha cridat l'atenció l'assagista indi, l'ex empresari Gurcharan Das. Des de Nova Delhi, m'ha fet observar que els indis treballen i s'enriqueixen sobretot durant la nit, quan dorm la burocràcia pública. És una espècie de metàfora. Das voldria que el seu país pogués enriquir-se també de dia, amb un Estat que imposi la llei i la justícia i que gestioni infraestructures decents. Gurcharan Das, un liberal notori que sempre ha lluitat contra el socialisme d'estat a l'Índia, admet que sense un Estat que funcioni el país quedarà suspès a mig camí entre la misèria i el desenvolupament. A la Xina, assenyala que, per contra, l'Estat crea infraestructures modernes, però aquest mateix Estat terroritza la població, fa cas omís de la llei i la justícia. La Xina, per falta d'un bon estat, també es bloquejarà a mig camí entre la pobresa i la riquesa.

A Europa, de la mateixa manera i salvant totes les distàncies, els estats es troben també entre dues aigües: en general són legítims i respectuosos amb l'estat de dret, però, en el seu funcionament, són totalment arcaics. Els buròcrates han conservat els costums de fa un segle, la gestió dels recursos humans és desconeguda i el mesurament de l'eficàcia nul. Sabem que qualsevol negoci que funcioni com els nostres Estats va de pet a la fallida. També sabem que aquest arcaisme públic és una càrrega col·lectiva que no fa ni la felicitat ni la prosperitat. La solució no és americana, doncs als Estats Units el sector públic ha esdevingut, llevat parcialment en la Defensa, tan disfuncional com a Europa.

Aquesta contradicció, fatal a llarg termini, entre l'Estat i l'economia no és inevitable ja que almenys en una regió del món la modernització de l'Estat s'està portant a terme: en els països escandinaus. En gran part sota la influència dels cercles liberals de pensament, els governs del Nord han aconseguit dissociar els objectius dels mitjans de l'Estat, l'Estat garant de l'Estat gestor. Clarament, els suecs, danesos, noruecs i finlandesos exigeixen als seus estats una mena d'assegurança general contra els imprevistos de la vida, com l'atur, la malaltia, la invalidesa, etc. Del 1930 al 1980, aquesta seguretat estava garantida i gestionada per l'Estat, i des de la dècada del 1980, l'assegurança també està garantida però és gestionada cada vegada més per empreses privades, a un preu millor, de manera més eficient i amb esperit d'innovació. El ciutadà està satisfet perquè l'importa poc qui gestiona i perquè l'estat es redueix a proporcions més modestes, restaurat a la seva funció original anomenada "vigilant nocturn" en el vocabulari de l'economia clàssica.

Es pot objectar que la cultura escandinava és més respectuosa amb els fets, més empírica que la cultura mediterrània centrada en mites i il·lusions ideològiques. Però no és cert que aquest determinisme cultural sigui l'única explicació de la reconstrucció del Nord, és també perquè al vorejar la fallida els països escandinaus s'han mobilitzat per passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal. Sent optimistes, podem concloure que al sud d'Europa la situació encara no és prou greu com per declarar l'Estat en perill d'extinció i la necessitat de reconstruir-lo sobre bases racionals. "Un moment, senyor botxí", va dir Jeanne du Barry abans de ser guillotinada el 1793, "la vida era tan bonica sota l'Antic Règim". Els sindicats del sector públic fan pensar en la comtessa, la bella amant de Lluis XV.

dilluns, 7 de maig del 2012

Crisi i eleccions: fe contra raó

Ens agradi o no, la fe, l'esperit religiós, continua dominant el món. A Europa, preferim creure que vivim en una societat secularizada, basada en la raó, la ciència i el coneixement, hereva de les llums. Però, no. Vivim des de fa temps en un nou esclat de fe ideològica, política i romàntica. La fe tradicional ha deixat lloc a altres fes, tant o més irracionals. No sé que hi diran les neurociències, però sembla que els humans estem fets per creure. Potser perquè, com deia Pla, és més fàcil creure que saber.

Les eleccions franceses d'ahir en són un nou exemple. Sarkozy és, si no he perdut el compte, l'onzé governant que cau arrossegat per la crisi. Han caigut governs de dreta i governs d'esquerra, governs que creien que la sortida de la crisi s'havia de fer a base d'austeritat i retallades o, pel contrari, a través d'estímuls i més despesa pública. És a dir, que el vot dels ciutadans no s'ha fet racionalment sinó emocionalment. Ha primat castigar els governants abans que triar el millor programa. Segurament perquè també és més fàcil emprenyar-se que pensar.

Val a dir, però, que no és senzill saber quina és la millor opció quan la gran majoria de mitjans de comunicació, escorats ideològicament cap a un o altre bàndol, no ajuden gaire a que els ciutadans poguem formar-nos una opinió basada en dades empíriques i no en fantasies ideològiques.

Intentem, doncs, triar el gra de la palla.

1.- La primera crisi va ser la crisi de les subprime, que va començar als EUA però que no ha afectat Espanya. Una crisi hipotecaria que es va generar, no en la banca comercial com sovint es creu, sinó en les empreses semipúbliques Freddie Mac i Fannie Mae que, als EUA, són les que gestionen el mercat hipotecari.

2.- La causa d'aquèlla crisi -i de les que hi ha hagut després- no ha estat la desregulació del sector financer, com la majoria de la gent pensa, per la senzilla raó que no hi ha hagut en les últimes dècades cap llei o normativa que relaxés la regulació del sector bancari. Ronald Reagan va desregularitzar el sector industrial i de serveis, però no va tocar el sector financer. Qui si va tocar-lo va ser Bill Clinton, per forçar la concessió d'hipoteques i préstecs a les minories racials o als sectors més pobres. També va fer-ho el Comitè de Governadors dels principals bancs centrals del món, implementant noves disposicions regulatòries a la banca internacional a través dels acords de Basilea I, l'any 1988; Basilea II, l'any 2004 i Basilea III, el 2010-11.

3.- La segona crisi, és la crisi del deute. En el cas Espanyol, el seu detonant va ser l'escalt de la bombolla immobiliària, que havia estat finançada pels bancs però sobre tot per les caixes d'estalvis, la gran majoria d'elles controlades pel poder polític. Se sol atribuir l'orígen d'aquesta bombolla a les modificacions de la Llei del Sòl introduïdes per Aznar l'any 1998 i que es poden resumir en la simplificació dels tipus de sòl a tres: urbà, urbanitzable i no urbanitzable (aquest últim només per disposició jurídica expressa) i pel traspàs de les competències de planificació i ordenació urbanística a les Comunitats Autònomes. Unes modificacions que pretenien estimular l'oferta de sòl per així rebaixar-ne el preu. Però això no va arribar a passar perquè, tres anys després, la introducció de l'euro l'1 de gener del 2002 va generar un augment astronòmic de la demanda, gràcies a uns tipus d'interès molts baixos, convenients per Alemanya però artificialment baixos per a Espanya. Amb la integració a l'euro, els tipus d'interès hipotecaris van passar de l'11% el 1995 al 3,5% entre 2003-2005, uns tipus que sovint eren negatius després de descomptar la inflació.

4.- Els pressupostos públics es van fer partint dels astronòmics ingressos que generava la bombolla immobiliària, que va enriquir a molts promotors privats però també, i molt, a les administracions públiques, des dels ajuntaments fins a l'Estat central, passant per Diputacions i Comunitats Autònomes. A l'esclatar la bombolla, l'alta recaptació fiscal va desaparèixer. Però el govern de Zapatero, enlloc d'ajustar els comptes, es va dedicar a fer polítiques keynesianes d'estímul fiscal que van resultar tràgiques al disparar un dèficit públic que ja augmentava a causa de la caiguda de la recaptació i l'increment geomètric de les prestacions d'atur.


5.- La crisi del deute, però, no està provocada només per la bombolla immobiliària. Ho està també per una despesa pública descontrolada a la majoria de països de la UE a causa d'un model en excés intervencionista d'Estat del Benestar. Alguns replicaran que si aquesta fos la causa de la crisi actual, Suècia i Alemanya també haurien d'estar en crisi. Els que ho diuen ignoren que Suècia i Alemanya ja van reformar el seu estat del benestar fa alguns anys. Suècia arran la crisi de començaments dels anys noranta i Alemanya obligada pel cost de la reunificació, mentre que la resta de socis comunitaris dormia a la palla. Ara, a cuita  corrents, Espanya i Itàlia, així com Portugal, Grècia i altres països, han començat a retallar i fer reformes. Tots menys França, que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Sarkozy, tot i haver-se presentat fa cinc anys com a liberal, no ha fet cap reforma en profunditat. Diumenge, els francesos l'han castigat amb raó. Però ho han fet triant Hollande, un remei pitjor que la malaltia, llevat que acabi fent el contrari del que ha promès.

6.- Les polítiques d'estímul poden servir quan la crisi és de demanda, però són catastròfiques quan la crisi és de deute, com és el cas. D'on treurà els diners per estimular l'economia un govern que està endeutat fins el coll? Qui li deixarà els diners? I, en el cas que algú li deixi a interessos altíssims, com s'ho farà per tornar-los? D'aquesta manera l'únic que s'aconsegueix, com li va passar a Zapatero, és generar més deute i per tant augmentar el problema. Segons un estudi dels professors John B. Taylor (Stanford) i Larry Summers (Harvard), cap de les polítiques d'intervenció-estímul, des del 1970, han generat cap benefici a l'economia. 

Aquestes són només algunes de les dades empíriques de la crisi actual. Les podem mirar de cara intentant trobar sortides racionals o bé tirar pel dret deixant-nos portar per l'èpica i la utopia. Podem optar per la raó, sempre dura i prosaica i sotmesa a l'error, o per la fe, que ens ho dóna tot fet i mastegat. Lamentablement, qui serà el maco que tenint la certesa de la fe es decanti per la incertesa de la raó?

dimecres, 13 d’abril del 2011

Retallar provoca càncer



A ningú no ens agrada perdre la feina o que ens retallin el sou. Però quan no hi ha diners, no es poden mantenir els beneficis i els privilegis socials. Beneficis i privilegis que històricament l'esquerra ha elevat a la categoria de drets, amb la finalitat de relativitzar la vulneració dels drets humans fonamentals als països on havia fet la revolució i "demostrar" que les democràcies liberals també els vulneren.

Aquests dies, a Catalunya, mestres i personal sanitari han sortit al carrer per manifestar el seu desacord amb les retallades que el govern de torn es veu obligat a aplicar després d'anys i panys de tirar de beta, especialment durant els anys del Tripartit. La malaltia, però, vé de més lluny. Es remunta a la fi de la transició, quan no només els partits sinó també una gran part de la ciutadania es va apuntar a la moda molt progressista de la reivindicació permanent, de la queixa contínua, de l'exigència que l'administració pública ho pagués i ho subvencionés tot.

Durant molts anys, treballar al sector públic havia estat un privilegi. Un feina i un sou, fins fa poc, segur i unes condicions laborals sovint envejables en comparació amb una gran part del sector privat. Ara, quan els deutes ofeguen l'estat i les famílies, els que més es van destacar per inflar el sector públic, per exigir una despesa il·limitada, tenen la poca vergonya de sortir a liderar l'oposició a les retallades i la contenció.

El personal del sector públic afectat té, com qualsevol altre ciutadà, tot el dret a fer-se escoltar, a fer propostes alternatives per millorar l'estalvi i fer més eficient el servei, a esmenar possibles errors en els plans governamentals i a identificar els platejaments desencertats del govern, però el que no pot fer és demagògia, catastrofisme i tirar pel dret creient que la fi -que mai identifiquen amb els seus interessos particulars sinó amb una suposada defensa del servei públic- justifica els mitjans. No es pot col·lapsar tota una ciutat per criticar el govern i no es pot fer demagògia amb la salut dels ciutadans com a palanca contra la política d'austeritat, com palesa la pancarta de la foto.

No n'hem tingut prou de patir governs irresponsables, que ara hem de patir la irresponsabilitat i la demagògia de la claca. Gastar és saludable. Retallar provoca càncer.

dijous, 9 de desembre del 2010

Malalts de clima

Via Barcepundit. Les conseqüències nefastes de la malaltia ideològica:
En Mayo de 2010, los depósitos de gas en Inglaterra estaban casi vacíos, a un nivel de un 35%. El gobierno británico y su Ministro de Energia y Cambio Climático, Chris Huhne, no decidieron aprovechar que los precios del gas estaban a mínimos, para llenar los depósitos de cara al invierno. ¿Por qué?, se preguntaran ustedes. Dos razones de peso. El grupo de “científicos” que asesora al ministerio contaba con que “el cambio climático iba a generar uno de los inviernos más calidos de los últimos cien años”. Por otro, contaban con que, además de un invierno moderado por el efecto del CO2, íbamos a tener un invierno “radicalmente caliente y seco” (The Guardian, Junio 2010) por el efecto de La Niña.
I això que aquests no eren progres-progres, que si no...

divendres, 1 d’octubre del 2010

Per què Bin Laden és també ecologista

En un nou missatge difós avui -el quart en el que va d'any- el líder d'Al Qaeda, Ossama bin Laden, demana més recursos per lluitar contra les catàstrofes naturals derivades del canvi climàtic. Segons el terrorista islamista, l'escalfament global "ha provocat més víctimes que les guerres".

Minimitzar els crims propis inventant o exagerant els de l'enemic és una estratègia tan vella com la història de la humanitat. Els comunistes, per exemple, s'han esforçat sempre -i encara s'hi esforcen- en maximitzar els crims genocides del nazisme i presentar-los com un fet únic i incomparable, per minimitzar els seus crims -que van ser superiors quantitativament i igual de cruels- i deixar-los així a l'obaga de la història.

Trobar un enemic a qui  responsabilitzar de tots els mals és també una cosa molt antiga. Però des del segle XVIII, el corrent jacobí de la Il·lustració ha volgut objectivar l'enemic a través d'una inapel·lable demostració científica. El prototip va ser Marx, que al pretendre haver descobert les lleis objectives de l'evolució històrica podia certificar "científicament" la fi del capitalisme. Un sistema que havia engendrat la classe obrera o proletària que l'havia de liquidar.

Com que cap d'aquestes prediccions "científiques" sobre la història i la societat s'han complert i com que tots els experiments socials que s'han fet han estat pitjor que la suposada malaltia, el romanticisme jacobí semblava haver quedat en via morta. Estava hivernat. Fins que l'escalfament global l'ha despertat.

Tots els romàntics, ja siguin ecologistes, comunistes, islamistes o antisistemes varis, han trobat en el canvi climàtic una altra suposada llei científica que avala la necessitat d'acabar amb el sistema liberal capitalista. Les emissions industrials de CO2 mataran el planeta per torrefacció, la qual cosa és un crim contra la humanitat i contra la voluntat de Déu, que, com tothom sap, és l'únic que pot decidir sobre el destí de la vida.

Per això, Bin Laden és també ecologista.

dilluns, 26 de juliol del 2010

Sortir de l'euro? Pitjor el remei que la malaltia

Gener del 2012. La zona euro ha esclatat i la moneda única és un fracàs. Aquesta és una de les dues hipòtesis -l'altra és la sortida de Grècia de la moneda única- que ha analitzat Mark Cliffe, l'économista en cap del banc holandès ING. En un informe de 30 pàgines titulat "Quantificar l'impensable", Cliffe intenta mesurar, per als clients del seu banc, l'impacte econòmic d'aquests dos escenaris.
Caiguda dramàtica dels PIB
Dans le cas d'une sortie de la Grèce de la zone euro, l'économiste table sur une baisse de 7 % du PIB grec au bout d'un an. Autant dire le grand plongeon. L'impact sur les autres pays serait, en revanche, beaucoup plus limité (vu le poids économique de la Grèce dans les échanges intracommunautaires). La France et l'Allemagne ne souffriraient ainsi que d'une baisse de leur PIB respectif de 1 %. Le second scénario, celui d'une implosion de la zone euro, fait, en revanche, froid dans le dos. Cliffe estime qu'il "coûterait" 9 % de PIB à la Grèce ou à l'Irlande. Et près de 4 % à l'Allemagne. Quant à la France, son PIB perdrait en deux ans 5 % de PIB ! Des pays comme la Belgique ou les Pays-Bas, les plus ouverts sur leurs voisins, seraient dans une situation encore plus périlleuse.
(...)

Endeutament a preu usurer
Les différents pays ne pourraient plus emprunter sur les marchés dans des conditions favorables (à l'exception de l'Allemagne) et devraient financer leurs déficits en empruntant à des taux dignes de l'usure, et ceci, quel que soit le scénario retenu.
(...)
Devaluacions dràstiques i atur astronòmic
Dans le scénario un, la Grèce dévaluerait sa nouvelle monnaie de 80 % vis-à-vis de l'euro. En cas d'implosion de la zone euro dans son ensemble, la monnaie grecque serait dévaluée de 50 % par rapport au nouveau deutsche mark, le "nouveau franc", de 11 %, et la "lire", de 22 %. Quant au chômage, les prévisions de Mark Cliffe parient sur un taux de chômage de 13,8 % en France (25 % en Espagne). L'Espagne et le Portugal auraient à combattre une inflation proche de 10 %, tandis que l'Allemagne et la France seraient, elles, face à un choc déflationniste qui gagnerait ensuite les États-Unis.

dimecres, 12 de maig del 2010

El remei, pitjor que la malaltia

Mentre la crisi afectava especialment als aturats, els sindicats no trobaven prou motiu per mobilitzar-se i sortir al carrer. Ara, quan les conseqüències de la crisi han arribat als funcionaris en forma de retallada de sou, ja parlen de vaga general.

Els líders de CC.OO i UGT han posat el crit al cel per les mesures d'austeritat anunciades per Zapatero i exigides per la UE, els EUA i l'FMI. Es queixen de la "retallada social", però sense voler acceptar que aquesta és la conseqüència dolorosa d'haver estirat més el braç que la màniga. Acusen el govern de trair el seu programa social, sense voler reconèixer que la política d'augment de la despesa pública -que tant han defensat i de la que en són còmplices- enlloc d'ajudar a sortir de la crisi el que ha fet és agreujar-la.

Inassequibles al desànim, no volen veure que el remei keynessià ha estat pitjor que la malaltia.

dimecres, 5 de maig del 2010

Va Grècia pel mateix camí que l'Argentina el 2001?

Extret de la BBC:

El gener del 2001, l'Argentina va celebrar el "blindatge", un acord d'uns 40.000 milions de dòlars amb l'FMI, bancs, asseguradores i Espanya per evitar una suspensió de pagaments. Al desembre, va tirar la tovallola i va declarar el temut "default".  
Serà aquest fracàs el destí del megarescat de 110.000 milions d'euros que van acordar Grècia, l'eurozona i el Fons Monetari Internacional? 

Un execonomista en cap de l'FMI, Kenneth Rogoff, es troba entre els que alerten sobre els paral.lels amb el cas argentí. "A l'Argentina, els rescats de l'FMI només van posposar al final, que va acabar amb una suspensió de pagaments extremadament traumàtica".
 
Similituds no en falten. Com l'Argentina el 2001, Grècia té venciments del deute a la volta de la cantonada, un fort dèficit fiscal, una galopant evasió impositiva, una economia en recessió i una moneda sobrevaluada. Pitjor encara, el remei acordat té fortes possibilitats de ser pitjor que la malaltia. 

Grècia s'ha compromès a una dràstica reducció del dèficit fiscal (30.000 milions d'euros en tres anys) enmig d'una forta recessió econòmica, recepta que va tenir un desastrós resultat en la sobreendeutada Argentina fa menys d'una dècada.

Un dels pocs economistes que va predir l'actual crisi mundial, Nouriel Roubini, ha alertat sobre les dificultats de sanejar els comptes públics enmig d'una recessió. "Si el PIB cau, és gairebé impossible aconseguir certs objectius de dèficit i deute. Aquesta va ser la trampa en la qual va quedar l'Argentina entre 1999 i 2001". 

Quan cau la activitat econòmica, baixa automàticament la recaptació impositiva. Amb un augment impositiu i un congelació salarial, es frena un dels motors de l'economia: el consum. Aquesta suma de dèficit fiscal, recessió i ajust es converteix en un cercle viciós sense sortida. En l'últim i fatídic any de la convertibilitat (la paritat entre el pes i el dòlar), el PIB argentí es va desplomar un 4,5%. A Grècia s'estima que aquest any la caiguda rondarà en un 4%, el doble que el 2009. A canvi del paquet d'ajuda de l'FMI, Argentina es va comprometre a fortes mesures d'ajust. L'impacte social es va fer sentir als carrers: el llavors president, Fernando de la Rúa, va acabar fugint de la Casa Rosada en helicòpter. 

Grècia ja ha posat en marxa tres plans d'ajust amb una economia que depèn estretament del seu sector públic, responsable del 40% del PIB. Les manifestacions i vagues s'han multiplicant des del gener.

Però potser el paral.lel més preocupant entre els dos països és la política monetària. "A l'Argentina no es podia emetre moneda o devaluar. Davant una recessió, l'única mesura era l'ajust. El mateix passa amb Grècia i l'euro. Grècia no pot emetre moneda ni devaluar per millorar la seva competitivitat enfront d'altres economies. En ambdós casos es renuncia a una política monetària, fiscal i canviària pròpia ", segons l'economista argentí Fabian Amico, de la Universitat de Luján. 

Rarament la història es repeteix de la mateixa manera. En aquest cas, la gran diferència és que la crisi grega pot tenir repercussions europees i globals que van molt més enllà de la seva estatura econòmica. Grècia representa el 2,4% de l'eurozona en termes del PIB, però la seva caiguda pot produir un efecte de contagi en altres nacions (Portugal i Espanya són els candidats més obvis). Al que se suma que molts bancs europeus estan fortament exposats al deute de Grècia. 

Entitats alemanyes tenen uns 27.000 milions d'euros en bons sobirans grecs, bancs britànics sumen uns 10.000 milions i els francesos BNP Paribas i Societe General es troben entre els que acumulen més deute de Grècia en els seus balanços. En poques paraules, són molts els que volen evitar una suspensió de pagaments. 

En el cas de l'Argentina no existia aquesta conjunció de factors. Això es pot convertir en un desavantatge, perquè per a l'Argentina la dolorosíssima sortida de la suspensió de pagaments i la devaluació va ser gairebé inevitable. 

Pels seus compromisos, Grècia està més lligada al carro de l'eurozona. Per aquest motiu diversos economistes recomanen que aprengui de la història recent i es estalviï temps i patiment llançant ja una reestructuració del seu deute.

Fins i tot Domingo Cavallo, el polèmic ministre d'Economia de l'Argentina el 2001, ha aconsellat en una entrevista amb la BBC: "Crec que Grècia, en lloc de seguir honrant seu deute, hauria reestructurar-lo de forma ordenada, estenent els venciments i baixant els tipus d'interès dels seus bons".

divendres, 30 d’abril del 2010

L'autodestrucció d'Europa

Guy Sorman (traducció automàtica):
La tragèdia de l'euro va molt més enllà del cas concret de Grècia i és només una tragèdia financera en apariència. El problema és més profund: arriba a tots els països membres i, finalment, afectarà a tots. No n'hi haurà prou en posar ordre en els comptes públics, evitar la fallida de Grècia o animar els creditors d'Espanya i Portugal. Els pegats financers no evitaran el contagi a tots els països membres de la Unió, ja que tots es veuen afectats per la mateixa malaltia. Un mal que alguns voldrien minimitzar. Se’ns diu des de l’FMI, el Banc Central Europeu o els ministeris: és financer, és técnic, sabem com actuar, passarà, només calen uns quants crèdits, persuadir els alemanys, reduir una mica la despesa. I tot reprendrà com si no hi hagués hagut cap crisi? Quina il.lusió, quina ceguesa i sobre tot quina negació de la realitat! Les bases de la UE són incompatibles amb la manera com els estats europeus es gestionen. Curt i ras: la UE té un orígen liberal, concebuda com a tal en la filosofia política i l'economia i la seva gestió només pot ser liberal: mentre que tots els governs nacionals, fins i tot els de dreta, han creat, de facto, gegantins estats providència inspirats en la ideologia socialista.  

M'explico: a l'origen d'Europa, un empresari (no un diplomàtic, però sí un negociant de Cognac familiaritzat amb els EUA), Jean Monnet, després de la Segona Guerra Mundial, va constatar que els governs europeus no van ser capaços ni ho serien mai d’aconseguir fer d’Europa una zona de pau i prosperitat. Va substituir el motor diplomàtic pel motor econòmic: el lliure comerç i l'esperit d’empresa haurien de generar "una veritable solidaritat", cosa que eliminaria la guerra i la pobresa. Aquesta intuïció liberal de Jean Monnet va ser ratificatda el 9 de maig del 1950 pels principals arquitectes de la primera Comunitat Econòmica Europea, tres democristians, Konrad Adenauer, Alcide de Gasperi i Robert Schuman: aquests homes compartien una concepció comuna de la moral política i una mateixa anàlisi econòmica, malfiant de l’estatisme identificat aleshores, amb raó, amb els totalitarismes belicosos. La Comissió de Brussel.les i després el Banc Central Europeu s’han mantingut fidels a l'esperit liberal dels seus orígens. El lliure comerç, gràcies al suport constant de la Comissió, ha donat ales a l'esperit d'empresa en contra del proteccionisme i els monopolis. I fins i tot l'euro es va crear per obligar els Estats a equilibrar els seus pressupostos d'acord amb la teoria monetària liberal.

Per desgràcia, els governs nacionals han pensat que els seria possible acumular els beneficis de l'Europa liberal, tot i superposar-hi els plaers del socialisme electoral. Aquí s’anomena “socialisme" al creixement infinit de l'Estat del benestar, a l'acumulació de les assegurances socials i als llocs de treball protegits per l'Estat. Aquest socialisme de fet, sedimentació de promeses electorals i de drets adquirits, s’ha desenvolupat a Europa molt més ràpid que l'economia i el nombre d'habitants. Aquest socialisme de fet només podia finançar-se a través del crèdit, cosa que es creia sense cap risc ja que l'euro semblava "fort". Un euro fort que ha fet embogir els seus titulars: de sobte tot semblava accessible al crèdit. Això va donar lloc a un endeutament remarcablement homigeni, a tots els països d'Europa, de l’ordre del 100% de la riquesa nacional, entre el 91% d’Alemanya i el 133% de Grècia: una bretxa modesta entre aquests dos extrems, reflexe d’una mateixa deriva social-estatista. Entre Alemanya, Grècia, Espanya o França, la diferència en l'actualitat no resideix tant en l’endeutament i el model de gestió dels estats –molt similars- com de la capacitat de reemborsament, variable segons els deutors. Tots els estats europeus han estat gestionats a la "socialista" en contradicció amb els principis liberals de la Unió Europea: alguns se’n sortiran millor que els altres, però tots han navegat a la deriva.

Com s’explica aquesta deriva fatal? Les ideologies en són la causa real. El socialisme domina les ments d'Europa, mentre que el liberalisme és assetjat en el món universitari, mediàtic i intel•lectual. Donar suport al mercat contra l'Estat, advocar per un estat modest és vist a Europa com una perversió “americana”. I la ideologia socialista està tant arrelada que és gairebé impossible per a un polític ser elegit sense la promesa d'encara més solidaritat pública i menys risc individual. Aquests estats de benestar, pel seu cost financer i per la desresponsabilització ètica que legitimen, han ofegat el creixement econòmic a Europa: som el continent del declivi, però del declivi solidari.

Ve’t aquí que se’ns presenta la factura grega: no serà la primera del seu tipus. Què fer? No acceptar el tracte: per què un modest contribuent francès o alemany han de pagar els impostos que s’han estalviat els grecs rics per pagar els sindicats i els militars de Grècia? Però les finances europees estan tan embolicades que els euros que deu Grècia els deu en realitat a un banc alemany o francès. Per tant, que els no grecs volin o no al rescat de Grècia no canviarà res: la fallida serà col•lectiva. No ens creiem ciutadans d’una nació, però estem en deute amb totes. Si els europeus no regulen la factura grega, les factures de Portugal, Espanya i Itàlia seguiran tan depressa que la fallida de Grècia repercutirà en el valor de tots els nostres euros.

Com explicar la tragèdia? Guanyant temps, negant-la, suïcidant-se o dient la veritat. En el moment actual és difícil predir quin d'aquests escenaris serà el que s’imposarà. Als orígens d'Europa, Jean Monnet va dir la veritat i els homes d'Estat la van explicar a la gent i la gent la va entendre. Avui, no és la crisi grega el que convé explicar, sinó el camí que hi ha portat. No és el deute grec o espanyl el que s’ha de reabsorvir, del que es tracta és de posar fi o no a l’estratègia de la decadència europea. El cap i a la fi, hem d'agrair als grecs que, sense adonar-se'n, hagin interromput la migdiada europea.

Article original en francès, aquí.

dilluns, 1 de febrer del 2010

Pla Paulson: pitjor el remei públic que la malaltia privada

Com recordareu, davant l'esclat de la bombolla immobiliària als EUA i a Europa i la crisi consegüent, tota la classe política, de dreta i esquerra en promiscua unitat, va pregonar la superioritat moral de l'Estat i va endegar una mena de creuada intervencionista per, dèien, moralitzar el capitalisme i, fins i tot, per refundar-lo, segons napoleònica expressió de Sarkozy. Doncs, bé. El primer balanç oficial del pla de rescat nord-americà mostra que en gairebé tot ha estat pitjor el remei públic que la malaltia privada.

Divendres passat es va publicar el primer informe del Supervisor General del programa TARP, "Troubled Assets Relief Program", més conegut com a "Pla Paulson". Un pla que, com recordareu, destinava 787.000 milions de dòlars a impedir la fallida dels grans bancs i també de la General Motors i Chrysler.

Si bé l'informe constata que el TARP ha impedit que algunes de les grans institucions bancàreis nord-americanes s'estalviéssin la fallida, el to de la resta de l'informe suggereix que els autors no estan segurs de que això hagi sigut una bona cosa.
Many of TARP’s stated goals, however, have simply not been met. Despite the fact that the explicit goal of the Capital Purchase Program (“CPP”) was to increase financing to U.S. businesses and consumers, lending continues to decrease, month after month, and the TARP program designed specifically to address small-business lending — announced in March 2009 — has still not been implemented by Treasury.

Notwithstanding the fact that preserving homeownership and promoting jobs were explicit purposes of the Emergency Economic Stabilization Act of 2008 (“EESA”), the statute that created TARP, nearly 16 months later, home foreclosures remain at record levels, the TARP foreclosure prevention program has only permanently modified a small fraction of eligible mortgages, and unemployment is the highest it has been in a generation. Whether these goals can effectively be met through existing TARP programs is very much an open question at this time.

És a dir, que no ha servit de res ajudar la banca perquè continuen sense estar en condicions de donar crèdits a les petites i mitjanes empreses. Les ajudes a les famílies hipotacades no han servit per evitar els deshaucis i l’atur s’ha disparat.
It is hard to see how any of the fundamental problems in the system have been addressed to date, to the extent that huge, interconnected, “too big to fail” institutions contributed to the crisis, those institutions are now even larger, in part because of the substantial subsidies provided by TARP and other bailout programs.

Els bancs cosiderats “massa grans per permetre que facin fallida” son ara més grans encara, gràcies a les ajudes públiques i perquè els concurrents més petits, que no en tenien, han fet fallida. Això ha creat el sentiment que, facin el que facin, la seva dimensió els garanteix que l’Estat correrà a pagar les seves factures.
(...) Institutions were previously incentivized to take reckless risks through a “heads, I win; tails, the Government will bail me out” mentality, the market is more convinced than ever that the Government will step in as necessary to save systemically significant institutions. This perception was reinforced when TARP was extended until October 3, 2010.
Per si tot això no fos poc, l’informe constata que el TARP ha propiciat l’aparició de desenes de casos de frau i corrupció. A l’informe del supervisor es diu que s’han obert prop de 90 investigacions.

SIGTARP’s Investigations Division has continued to develop into a sophisticated white-collar investigative agency.

Through December 31, 2009, SIGTARP has opened 86 and has 77 ongoing criminal and civil investigations. These investigations include complex issues concerning suspected TARP fraud, accounting fraud, securities fraud, insider trading, bank fraud, mortgage fraud, mortgage servicer misconduct, fraudulent advance-fee schemes, public corruption, false statements, obstruction of justice, money laundering, and tax-related investigations.

I això no és tot, seguiu llegint...

(Extractes de Vincent Bénard)

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Obama: Un any perdut

Aviat farà un any que Obama va ser elegit president dels EUA i nou mesos dels que governa. En tot aquest temps, Obama encara no ha fet res del que va prometre:

1.- Guantánamo segueix encara obert

2.- La guerra de l'Afganistan, s'eternitza

3.- Els plans públics de rellançament no tenen efecte sobre l'ocupació

4.- Es continua sense assegurança universal de malaltia

5.- Les primes a Wall street continuen sent astronòmiques

6.- Les relacions amb l'islam no han millorat sensiblement

7.- El procés de pau israeliano-palestí, en fallida


Com veuen, mèrits suficients per guanyar un Nobel

divendres, 31 d’octubre del 2008

La malaltia catalana

Francesc de Carreras:
Durante la mayor parte de la Guerra Civil, Azaña residió en Barcelona: allí pasó de amigo a enemigo de Catalunya. Ninguneado por la Generalitat, Azaña se quedó atónito al ver de cerca cómo actuaba la clase política catalana: los crímenes impunes del verano de 1936, la ineficacia del Govern y las luchas partidistas internas, la constante vulneración del Estatut por arrogarse la Generalitat competencias que no tenía, las miserables rivalidades personales y, finalmente, los fratricidas sucesos de mayo de 1937. Fue entonces cuando escribe su conocida obra testamentaria La velada de Benicarló, lectura muy conveniente en estos tiempos de memoria histórica. Conmovido por el desastre, Azaña arremete entonces duramente contra los políticos de Catalunya por su demagogia victimista, sus frívolos personalismos y su deslealtad para con el resto de la España republicana: “Lo mejor de los políticos catalanes es no tratarlos”.

Azaña creía en la autonomía de Catalunya, por eso defendió en su momento el Estatut. Pero al contemplar cómo actuaban los políticos catalanes de aquella época, comprobó que utilizaban el Estatut como un simple instrumento para otras finalidades y que el Estado de derecho y la República les importaban bien poco. De amigo de Catalunya pasó a ser un claro enemigo, un españolista, un castellano que no entiende a los catalanes. Que fuera republicano era un mero accidente, lo importante era lo otro.


dimarts, 28 d’octubre del 2008

Quan el remei és la malaltia (3)

Vincent Bénard:
Il faudrait un livre pour expliquer en détail l'ensemble des mécanismes qui ont permis l'éclosion de la bulle financière. Pour l'heure, limitons nous au rôle de deux institutions très méconnues du grand public français, la Federal National Mortgage Association (FNMA) Et la Federal Home Loan Mortgage Corporation (FHLMC), plus connues aux USA sous leurs sobriquets de "Fannie Mae" et "Freddie Mac", déclinaisons phonétique de leurs abréviations.

Fannie Mae fut créée en 1938 en tant qu'agence gouvernementale afin de donner de la liquidité au marché des prêts pour l'accession à la propriété pour les ménages peu fortunés. Le principe de son action était simple: de par son statut étatique, l'agence pouvait émettre des obligation à bas taux sur les marchés et se servir des emprunts ainsi collectés pour financer la délivrance ou le rachat aux banques émettrices de prêts à taux préférentiels consentis à des ménages qui autrement n'auraient pu accéder aux crédits "normaux". Le statut de Fannie Mae garantissait que les obligations émises seraient remboursées, même si le prêt bancaire associé était pris en défaut.

Naturellement, la subvention eut beaucoup de succès, et incita moult établissements bancaires à délivrer des prêts refinancés par Fannie Mae, revendus à des investisseurs sous forme d'obligations poétiquement dénommées "Mortage Backed Securities" (MBS), garanties par le gouvernement fédéral. Seulement, il y eut un hic... Le gouvernement de Lyndon Johnson, empêtré dans la guerre du Vietnam, s'avisa que de tels engagements publics, inscrits au bilan comptable de l'état américain, faisaient désordre et obéraient la capacité d'emprunt fédérale. Afin de se débarrasser, au moins en apparence, de cette charge, l'administration décida de privatiser Fannie Mae en 1968. Ainsi, les intérêts servis par les prêts immobiliers iraient enrichir des actionnaires, mais en échange, le gouvernement de l'époque assura que les engagements financiers pris par Fannie Mae ne seraient plus garantis par le contribuable en cas de défauts de paiement massifs sur les prêts immobiliers servant de garantie.

En fait, cette opération de "defeasance" ne délivrait le gouvernement fédéral de son obligation de garantie qu'en apparence. En effet, afin de pouvoir privatiser la FNMAE, dont le portefeuille de prêts comportait un certain pourcentage de crédits de qualité plus que moyenne, le gouvernement dut leur donner un statut sur mesure de "Government Sponsored Enterprise" (GSE, entreprises privées d'état (!)), exempté de certaines taxes et de certaines formalités de présentation de comptes, en contrepartie d'une obligation inscrite dans les statuts de l'entreprise de continuer à avoir pour activité principale le refinancement de prêts immobiliers, et notamment les prêts aux ménages modestes, les fameux prêts subprime.

L'année suivante, afin de créer un semblant de concurrence sur le créneau des MBS et de couvrir l'ensemble du spectre des prêts d'accession à la propriété, l'administration Nixon créa en 1970 une seconde GSE, Freddie Mac, opérant sur le même marché. La nature très particulière de ces deux organisations donna à croire à de nombreux acteurs du marché obligataire que l'état fédéral viendrait en aide à ses deux "spin off" si par malheur l'une d'elle venait à défaillir. En quelque sorte, l'état fédéral avait fait ce qu'il reprochera plus tard à Enron: masquer ses engagements de ses livres de comptes par le biais de "special purpose vehicles" comptés hors bilan !

Il en résulta que Freddie Mac et Fannie Mae purent continuer de délivrer des obligations à bas taux financées par le remboursement de prêts immobiliers, "prime" (aux acheteurs normalement solvables) et subprime (public moins bien noté par les banques).

La privatisation de la FNMA et de la FHLMC représentait la pire des combinaisons: privatisation des bénéfices, mais forte probabilité de garantie des pertes par l'état ! Par conséquent, ces deux organismes, progressivement, devinrent de moins en moins prudents.

La faillite de nombreuses caisses d'épargnes (Saving and Loans), à la fin des années 80, empêtrées dans des prêts immobiliers spéculatifs (déjà), aurait dû servir d'avertissement au trésor américain. Au lieu de cela, celui-ci, craignant la contagion bancaire, vient à leur secours, accréditant l'idée que quoiqu'il arrivait, l'état soutiendrait les banques et autres acteurs du marché hypothécaire même si les affaires étaient mauvaises.

Dans ces conditions, même si pris collectivement, leurs agissements pouvaient de révéler désastreux, comme la suite l'a montré, la plupart des acteurs du marché du crédit avaient intérêt à conclure des transactions, sur lesquelles ils touchaient de juteuses commissions, et à délivrer des prêts "douteux", sachant que derrière, Fannie Mae et Freddie Mac seraient là pour les racheter. Et en cas de faillite... Le problème était transféré au contribuable américain !

Cela n'explique pas pourquoi les dirigeants de FNMA et FHLMC ont pu découvrir leur bilan à un point inimaginable dans une banque normale. Alors que celles ci doivent être en mesure de compenser un dixième de leurs crédits par des réserves financières propres (ratios prudentiels généralement usités dans la banque), Fannie Mae et Freddie Mac détenaient moins d'un vingtième de leurs engagements de crédit en liquidités. Les fonds propres de ces deux organismes représentaient, au seuil de la crise, 81 milliards de dollars, pour plus de 5 000 milliards de dollars de crédits ouverts ou garantis ! Fannie et Freddie, qui versaient de copieuses rémunérations à des dirigeants dont la plupart étaient des anciens des administrations au pouvoir (toute ressemblance avec notre énarchie est bien entendu purement fortuite !), avaient perdu toute once de cette prudence qui sied normalement à un banquier.

(...)

Mais il y a pire. C'est là qu'intervient un autre acteur public, le US Department of Housing and Urban Development, HUD pour les intimes. Cet organisme a pour objectif principal de promouvoir la propriété immobilière, et notamment pour les ménages les moins aisés.

Pour ce faire, le HUD dispose de deux leviers, hélas d'une efficacité très différente. Tout d'abord, le HUD est un des principaux dénonciateur des réglementations de sols abusives qui poussent à la hausse les prix du logement, ce qui est une bonne chose. Mais il n'a en ce domaine pas plus de pouvoir sur les cités et les états fédérés qu'un think tank libertarien ! Aussi en 1992, afin d'offrir une il fut décidé que le HUD serait l'organisme de tutelle de Freddie Mac et Fannie Mae. La mesure entra en vigueur en 1993, à l'arrivée de Bill Clinton au pouvoir.

Ne pouvant agir efficacement sur les lois foncières locales pour remplir son objectif d'accroissement du pourcentage de propriétaires, les différents patrons du HUD utilisèrent leur deuxième levier à disposition: leur pouvoir de tutelle sur Freddie Mac et Fannie Mae pour augmenter l'accès au crédit des classes impécunieuses, et notamment à la minorité noire. Ainsi, les différents patrons du HUD purent il faire adopter des mandats obligeant les GSE à compter au moins 42% de prêts subprime dans leur portefeuille (1995), 50% en 2000, et 56% en 2004 ! Cela augmenta considérablement les liquidités disponibles pour financer de tels prêts, et incita donc largement les banques à vendre du crédit subprime, sachant que les GSE rachèteraient ces crédits. Cela, évidemment, incita certaines banques peu scrupuleuses à "fourguer" du subprime à n'importe qui, à n'importe quel prix. Diverses voix (experts, associations de consommateurs, etc...), sonnèrent l'alarme et demandèrent que les GSE soient en mesure de refuser les prêts visiblement consentis de façon irrégulière à des emprunteurs mal éclairés.

L'un des patrons du HUD, Andrew Cuomo, fils de l'ancien gouverneur de New York Mario Cuomo (un hasard, sans aucun doute !), se distingua en... refusant qu'une telle sélection soit opérée, et ce afin de ne pas compromettre ses sacro-saints objectifs d'accession à la propriété, dont sa carrière dépendait. Bref, l'état régulateur, censé, donc, réguler les pratiques de prêts aux classes défavorisées, ne régulait plus rien, afin de ne pas compromettre l'affichage de chiffres d'accession à la propriété flatteurs pour les politiciens...

Ce souci de surtout "ne pas savoir" combien les politiques imposées à FNMA et FHLMC était risquées fut encore exacerbé par d'autres décisions du même Cuomo, qui refusa d'imposer à Fannie et Freddie des normes de publication de comptes qui auraient pu dévoiler combien les politiques suivies étaient financièrement non durables, pour reprendre un terme à la mode. Bref, il fallait obliger Fannie et Freddie à financer beaucoup de prêts à risque, mais surtout il fallait s'efforcer de ne pas voir à quel point ces prêts étaient dangereux. J'invite mes lecteurs anglophones à lire cet article recensant de façon exhaustive toutes les turpitudes imputables à M. Cuomo fils. Edifiant.
...

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Quan el remei és la malaltia (2)

Johan Norberg:
Comme c’est généralement le cas après une crise financière, des voix s’élèvent pour appeler à plus de contrôles et à de nouvelles réglementations pour empêcher que cette situation ne se reproduise. Mais, dans la mesure où chaque crise a déjà mené à produire des milliers de pages de nouvelles réglementations, comment se fait-il que cette réglementation ne parvienne pas à prévenir de nouvelles crises ?

Quoi que puissent en dire certaines experts, nous sommes très loin d’une situation de laissez-faire. Il suffit en effet de se tourner vers les institutions fédérales américaines à Washington DC pour constater que trouver pas moins de 12 113 personnes qui travaillent à plein temps pour réglementer les marchés financiers. Qu’ont-ils fait avec les pouvoirs qui étaient les leurs ? Des erreurs.

Les politiciens américains, comme les dirigeants de la banque centrale ou les régulateurs étaient en réalité aussi enthousiastes à faire gonfler la bulle immobilière que les spéculateurs. Mais ils disposaient d’une « pompe à bulle » bien plus importante.

La Federal Reserve américaine a baissé ses taux d’intérêt de 6.5 % à 1% entre 2001 et 2003, et les prix de l’immobilier ont explosé. A partir de 1995, l’Etat menaçait les banques avec des réglementations et des poursuites judiciaires si elles ne proposaient pas plus de prêts dans des quartiers pauvres. Une entreprise sponsorisée par l’Etat comme Fannie Mae utilisait sa garantie d’Etat pour refinancer toujours plus de prêts douteux et étendre le marché des subprimes.

La solution à la crise est-elle vraiment de donner encore plus de pouvoirs aux individus et institutions qui ont contribué à générer cette situation ?

Le problème avec la réglementation est qu’elle est toujours une réponse à la dernière crise. Les généraux ont une guerre de retard et essaient toujours d’éviter les erreurs faites par le passé. Nous obtenons ainsi de nouvelles règles pour cibler des erreurs dont tout le monde sait qu’il faut les éviter. La prochaine crise potentielle et ses causes sont pour l’instant inconnues, et nos réglementations peuvent n’avoir aucun effet ou même faire empirer les choses.

Après l’éclatement du scandale Enron des mesures comptables sévères ont vu le jour. L’objectif était d’éviter un nouvel Enron. La « comptabilisation à la juste valeur » (fair value accounting) a été une des conséquences, signifiant que les institutions financières devaient enregistrer leurs actifs financiers à la valeur du marché. Si une banque a des titres de crédits hypothécaires à vendre, leur valeur est enregistrée au prix qu’elle pourrait en tirer si elle les vendait aujourd’hui sur le marché, et pas au prix d’achat initial.

Cela semble raisonnable, mais le problème est que lorsqu’il y a une panique sur le marché, le nombre de d’acheteurs baisse, les liquidités se raréfient et par conséquent les prix des titres chutent. Et soudain toutes les institutions voient la valeur de leurs actifs chuter en même temps. Si elles vendent pour compenser la perte, le prix tombe chute encore plus, et les comptables enregistrent des valeurs de plus en plus faibles. Le résultat qu’une banque ou un fonds d’épargne qui semblait très stable il y a quelques jours peut soudain se révéler être insolvable, au moins sur le papier.

William Issac qui a été le Président de la Federal Deposit Insurance Corporation, a déclaré que si la comptabilisation au prix du marché avait été en place dans les années 80, toutes les grandes banques aux Etats-unis se seraient écroulées et la récession serait devenue une dépression.

Ces règles de comptabilité reviennent à « combattre le feu avec de l’essence » comme l’a fait remarquer Steve Forbes. En d’autres termes, la réglementation qui a été introduite pour résoudre les problèmes d’hier peut facilement devenir un gros problème au prochain tournant.

La seule chose que nous savons de manière certaine est que nous ne savons pas d’où le prochain problème va venir. Notre meilleure façon de nous préparer est d’être flexible et de s’assurer que les individus et les institutions sont prêts à apprendre et à s’adapter dès que l’information sur la situation est disponible. Des réglementations qui verrouillent certaines solutions ou en empêchent d’autres pourraient faire obstacle à cette flexibilité.

Un autre résultat des scandales comptables a été la Loi Sarbanes-Oxley de 2002 qui a obligé les entreprises américaines à effectuer des contrôles internes rigoureux et d’envoyer des rapports financiers détaillés réguliers aux autorités fédérales américaines. Le résultat a été des coûts supplémentaires pour les entreprises américaines, moins d’offres publiques d’achat et un exode des directeurs talentueux.

La crise financière actuelle a balayé les banques indépendantes d’investissement de Wall Street. Il est désormais évident qu’elles ne pouvaient se payer les risques qu’elles ont pris sans avoir des dépôts bancaires qui ont rendu la vie plus facile aux grandes banques commerciales. Mais pourquoi les banques indépendantes d’investissement ont-elles évolué en premier lieu ? Parce que les politiciens américains ont interdit les banques universelles dans le New Deal, une interdiction en place depuis 66 ans.

La Loi Glass-Steagall qui faisait respecter cette interdiction a été supprimée en 1999 : une déréglementation que certains voient au centre de la crise. Bien au contraire, elle était importante et effectuée au bon moment. Si elle n’avait pas été supprimée J.P. Morgan n’aurait pas pu acheter Bear Stearns, Bank of America n’aurait pas pu acheter Merril Lynch et Morgan Stanley et Goldman Sachs n’auraient pas pu se sortir du pétrin en devenant des holdings bancaires.

Les réglementations et les contrôles induisent souvent de nouvelles difficultés même quand les intentions des décideurs politiques sont bonnes et que les espoirs sont réels. Mais il faut mentionner le point suivant : de nombreuses réglementation ne sont que symboliques, et visent à donner l’illusion à la population que les politiciens ont fait quelque chose, même s’ils savent que cela ne résout pas vraiment le problème.

Cette logique est aussi ancienne que les crises elles-mêmes. Après l’éclatement de la bulle de la « Mer du Sud » en 1720, le parlement britannique a tout simplement retardé la révolution industrielle d’un siècle en créant des obstacles à la formation libre de sociétés par actions.

Après la grande dépression, les politiciens américains ont rendu plus difficile la prise de risque en interdisant les stocks options pendant deux générations.

Les régulateurs et les politiciens sont toujours en retard d’une crise, et en agissant de la sorte, ils courent le risque de rendre la prochaine crise encore plus sévère.

Comme nous ne savons pas quel sera le prochain détonateur, nous ne pouvons pas réglementer pour le contrôler sans introduire des mesures draconiennes qui entrainent le fonctionnement effectif des marchés financiers.

Et cela pourrait se révéler une perte dramatique, bien pire que n’importe quelle crise financière imaginable. Racheter des actifs douteux à des institutions financières avec l’argent du contribuable peut être une mauvaise idée et pourrait coûter 700 milliards de dollars au trésor américain, mais les marchés financiers aident l’économie mondiale à créer deux fois ce montant chaque semaine.

Les spéculateurs et les banques d’investissement ont montré qu’il est difficile de garder la tête froide lorsqu’il y a des sommes d’argent gigantesques en jeu. Mais il en va de même pour les politiciens et les régulateurs. Et la seule chose plus dangereuse que les crises financières pourrait bien être notre manière d’y répondre.


Quan el remei és la malaltia (1)

divendres, 26 de setembre del 2008

Quan el remei és la malaltia

Cada vegada que hi ha una crisi financera –i n’hi ha cíclicament cada vuit o nou anys- polítics i comentaristes decreten solemnement la culpabilitat del mercat i demanen més regulació i intervenció per part de l’estat. Però, la realitat és que per cada intent de desregulació que hi ha hagut en els últims 30 anys se'n han fet molts més en sentit contrari, sense que s’hagi aconseguit evitar les crisis. Tot i això, cada vegada que sonen les sirenes, tothom torna a demanar que s’apliqui al malalt la mateixa medicina.

Si es veu amb perspectiva, al darrera de la crisi actual més que un malfuncionament del mercat el que hi ha són unes polítiques públiques desencertades. D’una banda, una legislació que va forçar les entitats hipotecàries a concedir préstecs d’alt risc i, de l’altra, un excés de liquiditat per uns tipus d’interès extremadament baixos que va estimular inversions arriscades que no s’haurien fet si el preu del diner que haugés sigut tan barat. Si en això hi afegim la fe inveterada dels inversors en que el totxo no baixaria mai de preu, obtindrem les claus del que realment ha passat.

Un breu repàs històric ens mostra fins a quin punt el sistema financer nord-americà està condicionat per les regulacions públiques:

1933: Como parte del New Deal, se prohibió a los bancos de inversión actuar también como bancos comerciales (lo que les habría dado acceso a depósitos bancarios y más estabilidad).

1938: Como parte del New Deal, el Presidente Roosevelt crea la sociedad hipotecaria Fannie Mae y en 1970 el Congreso crea Freddie Mac. Con la garantía implícita del respaldo del gobierno pueden ofrecer préstamos más baratos y expandirse hasta dominar el mercado hipotecario americano.

1989: El gobierno norteamericano decide intervenir y pagar por la crisis de las asociaciones de ahorro y préstamo (S&L crisis), lo que sienta un precedente: Si usted corre demasiados riesgos con los préstamos hipotecarios, el gobierno se los garantizará.

1995: Se modifica la Ley de Reinversión en la Comunidad para prohibir que los bancos y las sociedades de préstamo se concentren en prestar a los ricos y se les obliga a otorgar préstamos para la adquisición de vivienda a personas con ingresos bajos y medios. A cambio, se les permite agrupar y vender esos créditos riesgosos (subprime) a terceros, algo en lo que Bearn Stearns
fueron pioneros en 1997.

2001-2003:
En lugar de permitir que el mercado eliminara a los malos negocios y préstamos tras el estallido de la burbuja de las “punto com” y tras los ataques del 11 de Septiembre, la Reserva Federal reduce las tasas del 6.5% a 1%. La recesión es corta, pero el precio que se pagó fue una expansión de la oferta monetaria que da lugar a la burbuja inmobiliaria.

Los precios de las viviendas aumentaron, la gente pidió más prestamos, y Mae y Mac alcanzaron razones de apalancamientos de 60 a 1 (algo que festejaron los Demócratas quienes ahora culpan al libre mercado de la crisis) para poder seguir otorgando préstamos a personas que realmente no podían pagarlos. Mientras tanto, todos los involucrados pensaban que no tenían nada que perder en realidad, porque el gobierno los rescataría.

Solamente hizo falta que las tasas de interés subieran a niveles tradicionales para que la burbuja estallara (con la ayuda de la nueva regulación contable). Los bancos de inversión independientes al no tener acceso a los depósitos se colapsaron y por poco acabaron con todo el sistema financiero.

Todos aquellos que hoy piensan que la solución es darle mayores poderes a los políticos, autoridades y bancos centrales deberían por lo menos tomarse la molestia de ver lo que hicieron con el poder que ya tenían. Los tomadores de decisiones en el mercado llegan a tomar decisiones sin pensar en el largo plazo de vez en cuando. Los tomadores de decisiones en el gobierno también.


Un article del mes de setembre de 1999 del New York Times feia una valoració -positiva, of course!- de l'aplicació d'aquèlla llei. Però ja aleshores, Peter Wallison de l'American Enterprise Institute advertia dels perills que comportava. Uns perills que ara s'han fet realitat.

In a move that could help increase home ownership rates among minorities and low-income consumers, the Fannie Mae Corporation is easing the credit requirements on loans that it will purchase from banks and other lenders.

The action, which will begin as a pilot program involving 24 banks in 15 markets -- including the New York metropolitan region -- will encourage those banks to extend home mortgages to individuals whose credit is generally not good enough to qualify for conventional loans. Fannie Mae officials say they hope to make it a nationwide program by next spring.

Fannie Mae, the nation's biggest underwriter of home mortgages, has been under increasing pressure from the Clinton Administration to expand mortgage loans among low and moderate income people and felt pressure from stock holders to maintain its phenomenal growth in profits.

In addition, banks, thrift institutions and mortgage companies have been pressing Fannie Mae to help them make more loans to so-called subprime borrowers. These borrowers whose incomes, credit ratings and savings are not good enough to qualify for conventional loans, can only get loans from finance companies that charge much higher interest rates -- anywhere from three to four percentage points higher than conventional loans.

''Fannie Mae has expanded home ownership for millions of families in the 1990's by reducing down payment requirements,'' said Franklin D. Raines, Fannie Mae's chairman and chief executive officer. ''Yet there remain too many borrowers whose credit is just a notch below what our underwriting has required who have been relegated to paying significantly higher mortgage rates in the so-called subprime market.''

Demographic information on these borrowers is sketchy. But at least one study indicates that 18 percent of the loans in the subprime market went to black borrowers, compared to 5 per cent of loans in the conventional loan market.

In moving, even tentatively, into this new area of lending, Fannie Mae is taking on significantly more risk, which may not pose any difficulties during flush economic times. But the government-subsidized corporation may run into trouble in an economic downturn, prompting a government rescue similar to that of the savings and loan industry in the 1980's.

''From the perspective of many people, including me, this is another thrift industry growing up around us,'' said Peter Wallison a resident fellow at the American Enterprise Institute. ''If they fail, the government will have to step up and bail them out the way it stepped up and bailed out the thrift industry.''

Under Fannie Mae's pilot program, consumers who qualify can secure a mortgage with an interest rate one percentage point above that of a conventional, 30-year fixed rate mortgage of less than $240,000 -- a rate that currently averages about 7.76 per cent. If the borrower makes his or her monthly payments on time for two years, the one percentage point premium is dropped.

Fannie Mae, the nation's biggest underwriter of home mortgages, does not lend money directly to consumers. Instead, it purchases loans that banks make on what is called the secondary market. By expanding the type of loans that it will buy, Fannie Mae is hoping to spur banks to make more loans to people with less-than-stellar credit ratings.

Fannie Mae officials stress that the new mortgages will be extended to all potential borrowers who can qualify for a mortgage. But they add that the move is intended in part to increase the number of minority and low income home owners who tend to have worse credit ratings than non-Hispanic whites.

Home ownership has, in fact, exploded among minorities during the economic boom of the 1990's. The number of mortgages extended to Hispanic applicants jumped by 87.2 per cent from 1993 to 1998, according to Harvard University's Joint Center for Housing Studies. During that same period the number of African Americans who got mortgages to buy a home increased by 71.9 per cent and the number of Asian Americans by 46.3 per cent.

In contrast, the number of non-Hispanic whites who received loans for homes increased by 31.2 per cent.

Despite these gains, home ownership rates for minorities continue to lag behind non-Hispanic whites, in part because blacks and Hispanics in particular tend to have on average worse credit ratings.

In July, the Department of Housing and Urban Development proposed that by the year 2001, 50 percent of Fannie Mae's and Freddie Mac's portfolio be made up of loans to low and moderate-income borrowers. Last year, 44 percent of the loans Fannie Mae purchased were from these groups.

The change in policy also comes at the same time that HUD is investigating allegations of racial discrimination in the automated underwriting systems used by Fannie Mae and Freddie Mac to determine the credit-worthiness of credit applicants.

Per fer front al problema, la Casa Blanca ha elaborat un pla, corregit i augmentat pels demòcrates, que ja ha provocat les protestes de molts ciutadans que es neguen a que paguin justos per pecadors. Per Johan Norberg el pla és dolent, però hi ha alternativa, encara que no sigui perfecte:
What it costs: $700 billion. Ok, in relation to some other big things it´s not that much. Financial markets help the world produce that much twice a week. And if we assume that the assets the agency buys are worth at least half of what it pays, then it´s not that far from the cost of the latest US farm bill.
And yet, in one dollar bills, end to end longwise, they would stretch two-thirds of the way from Wall Street to the sun. And it´s on top of other expenses and deficits, and would harm the US economy, taxpayers, businesses and workers.

What it buys: Come on, it´s a bailout. It reinforces the bizarre anti-capitalist idea that profits should be privatised and costs socialised, which is not just morally offensive, but also results in recklessness and crises again and again. What would you do in Las Vegas if you could keep all your gains but pass the losses on to taxpayers?

How it is done: This is not just a bailout, it´s an attempt by treasury secretary Hank Paulson (of Goldman Sachs fame) to turn himself into an economic czar. Just look at section 8 in the bailout plan and think about the grotsque anti-democratic implications: "Decisions by the Secretary pursuant to the authority of this Act are non-reviewable and committed to agency discretion, and may not be reviewed by any court of law or any administrative agency."

How about that? No checks, no balances, no accountability and no rule of law. In other words: "Stand and deliver! Give me $700 billion to help my old friends and then forget about it and don´t tell anyone."

There are alternatives: If the government did not tempt everybody with potential bailouts, they would be forced to deal with the situation themselves. Insolvent borrowers would sell loans instead of waiting for a better price from Mr Paulson, and creditors would be forced to forgive some of the debts instead of waiting for the bailout.

If the government must get involved it should only guarantee debts in exchange for equities, and/or act like it was a de facto bankruptcy and force creditors to forgive some debt in exchange for equity.

No, it´s not perfect. But it´s better that borrowers and creditors pay for their mistakes than that taxpayers are forced to pay for their mistakes and bonuses. Socialism is bad, for banks as well.

dimecres, 25 de juny del 2008

Amors que maten

Pilar Rahola intenta avui a La Vanguardia rebatre el “Manifiesto por la lengua común” presentant el català com una llengua a punt de l’extinció. Segons la periodista, el manifest s’equivoca a l’afirmar que el castellà està en perill, perquè el que realment està en perill és el català. En conseqüència, el manifest és per Rahola una pura entelèquia, ja què parteix de dades falses que el situen al marge de la realitat.

El problema és que el manifest no diu el que Rahola diu que diu. El manifest no proclama en cap moment que el castellà estigui amenaçat o en perill per culpa del català. Pel contrari, en la seva introducció deixa clar que “nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero”. El manifest tampoc entra a valorar si el català està gras o prim, o si cal o no seguir ajudant-lo amb més o menys discriminació positiva. El que fa el manifest es centrar-se en el fet inqüestionable que l'aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna. Aquest, i no altre, és el nus de la qüestió.

El fet de convertir el català en la llengua vehicular a l’ensenyament o en la llengua oficial de les administracions públiques comporta, agradi o no, que la llengua pròpia de més de la meitat de la població esdevingui una llengua de segona. I això és un greu problema no perquè posi en perill la supervivència del castellà o espanyol, que no és el cas, sinó perquè ignora el dret que tenen tots aquests ciutadans a utilitzar plenament la seva llengua.

Si Catalunya no sap defensar el català sense discriminar el castellà, té la batalla perduda. Si després de 25 anys de lleis de normalització lingüística, immersions i monopoli vehicular a la majoria de centres escolars el català està pitjor que mai, potser que ens ho fem mirar. I mirar no vol dir mirar cap a Madrid, sempre culpable de tots els nostres mals, sinó mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què hem fet de malament. Potser llavors ens adonem que hi ha amors que maten i que la imposició administrativa del català ha estat un remei pitjor que la malaltia.

divendres, 25 d’abril del 2008

Contra malària, DDT!

Avui, 25 d’abril, hauria d’haver estat designat Dia Mundial del Cinisme enlloc de Dia Mundial contra la Malària. Amb aquesta commemoració, que avui s’estrena, es pretén anar recordant els milers de persones que moren cada any d’aquesta malaltia a tot el món. Una malaltia que estava pràcticament eradicada quan l’ecologisme va aconseguir, l’abril de 1972, la prohibició del DDT com a pesticida. Des d’aleshores, han mort per malària prop de 97 milions de persones.

Entre els defensors del vell pestidida hi ha científics, estadísitics i ecologistes escèptics com Bjørn Lomborg, que argumenten que és un mètode barat i eficaç contra la malària. Afirmen que, gràcies al DDT, la malaltia va desparèixer d’Europa, on era endèmica a Grècia o Itàlia. A Sri Lanka, els casos de malària van baixar de 2.800.000 el 1948 a 17 el 1963. A l’Índia, de 100 milions de casos el 1935 es va passar a 300.000 el 1969, i Bangladesh va ser declarada zona lliure de malària.

Recentment, l’OMS va autoritzar l’ús domèstic del DDT a alguns països africans. Ho va fer amb discreció i com aquell no vol la cosa. Per entendre’ns, va actuar com ho ha fet el tripartit autoritzant un traspàs, que no un trasvasament, d’aigua de l’Ebre a Barcelona.

Cada cultura política genera els seus tabús, els seus pecats i les seves excomunicacions. I el mediambientalisme polític no és una excepció. Com tota ideologia paratotalitària acaba sent víctima dels seus propis prejudicis i fantasies. Comparats amb els complexos de culpa que genera el catastrofisme ecocondríac, els quatre pecadets del catecisme catòlic, apostòlic i romà, semblen una collonada.

dimarts, 15 d’abril del 2008

El camí de l'infern continua enlllosat de bones intencions

La por al canvi climàtic s’està demostrant molt més catastròfica que l’escalfament global, en el supòsit que aquest arribi un dia a existir. La gran majoria de governs i institucions internacionals han acceptat com un axioma -com un autèntic dogma de fe- l’orígen antròpic del suposat canvi en el clima i tots plegats s’han posat a “treballar” per salvar la humanitat d’aquesta nova plaga bíblica.

Però a diferència d’abans, quan per a resoldre els problemes del temps es dedicaven a resar, ara es dediquen a intervenir. Segurament les processons contra la pertinaç sequera no servien de gaire, però eren inofensives. Com inofesiva era la petició de pluja del conseller Baltasar a la Moreneta. Però la intervenció com a remei, sobre tot quan les receptes provenen més del regne de la ideologia que de la realitat, sol ser pitjor que la malaltia. Ho acabem de veure en les conseqüències dramàtiques que han començant a provocar la política de promoció i subvenció a la fabricació de biocombustibles. Unes conseqüències que l’ONU ha qualificat, amb l’exageració que la caracteritza, d’autèntic crim contra la humanitat, però que en qualsevol cas estan empobrint i portant a la fam a la població més pobre del planeta.

Durant anys, i contra tota evidència, han estat acusant al capitalisme, a l’economia de mercat i a la globalització de ser els responsables de la misèria del tercer món. Però en realitat, els únics responsables que avui els més pobres de la terra es vegin abocats a la fam són, com sempre, els que volen planificar des d’un despatx la felicitat humana, segons la utopia ideològica de torn.

Es dirà que la causa de l’increment del preu dels cereals no obeeix unicament als biocarburants, sinó també a la major demanda d’aliments per part de la Xina i l’Índia i les males collites d’Austràlia. Però mentre que el mercat sol adaptar-se ràpidament als canvis de la demanda, la distorsió que provoquen les subvencions públiques, tant pel que fa a la producció de biocombustibles com per a les subvencions a l’agricultura dels països rics, són molt més difícils de superar si no es deroguen. Aquestes distorsions provocades per la ideologia ecocondríaca, afegides al tabú cap els productes transgènics, amenacen amb destruir el que 20 anys de globalització havien aconseguit. Com veuen, el camí de l’infern continua enllosat de molt bones intencions.

dimarts, 25 de març del 2008

La guerra en les xifres

4.000 soldats nord-americans han mort a l’Iraq en cinc anys. Aquest titular l’hem vist, llegit i escoltat repetidament aquests dies com a demostració del fracàs de Bush. Però les xifres, sempre lamentables perquè darrera de cada dígit hi ha una persona, només tenen significació si es comparen amb altres xifres.

I les comparacions no avalen en cap cas la visió apocalíptica que els mitjans s’entesten a donar. Si els 4.000 soldats morts es comparen, per exemple, amb les 20.700 baixes sofertes pels insurgents armats, responsables de milers d’atemptats i crims indiscriminats, no sembla una derrota.

Fins i tot, si es comparen els gairebé 8 anys de Bush amb els 8 anys del mandat de Clinton, resulta que el saldo és encara favorable a l’adminsitració republicana, ja que durant tota l’administració demòcrata van morir 7.500 soldats nord-americans.

Si anem més enllà encara i ho comparem, com li agrada tant a la internacional mediàtica, amb la guerra del Vietnam, les dades són encara menys significatives. En els 9 anys en que els Estats Units van estar implicats directament en la guerra del sud-est asiàtic, entre 1975 i 1973, hi van morir 58.219 soldats nord-americans. És a dir, catorze vegades més.

Però de les xifres de les baixes nord-americanes a l'Iraq se’n desprenen unes altres que també val la pena publicar. Sobre tot, per confrontar-les amb alguns dels mites de l’antiamericanisme militant, com per exemple que els que més moren a les guerres dels ianquis són els negres.

El 81,5% dels 4.000 morts ho van ser en combat, mentre que el 18,5% ho van ser per accidents, malaltia, assassinat o suïcidi. El 96% dels soldats nord-americans morts eren homes. El 74,8 % eren blancs, el 10,7% llatins i el 9,5% negres.

dilluns, 14 de gener del 2008

El gran fracàs de l'aposta política pels biocombustibles

Ha estat pitjor el remei que la malaltia. La Unió Europea ha reconegut que no va preveure els problemes que ha provocat la seva política de substituir un 10% de la gasolina i el dièsel per biocombustibles.

Hace dos años, los biocombustibles parecían la solución perfecta para las empresas fabricantes de vehículos que estaban bajo presión para disminuir las emisiones de gases contaminantes. Todo apuntaba a que en vez de sólo revolucionar el diseño automotriz, en general los fabricantes podían reducir la contaminación producida por los vehículos si los conductores utilizaban una mayor cantidad de combustibles provenientes de plantas que habían absorbido dióxido de carbono (CO2) mientras estaban creciendo. A la UE le gustó la idea e inmediatamente fijó metas sobre la utilización de biocombustibles.

Desde entonces, una serie de informes han advertido que algunos biocombustibles casi no reducen emisiones de gases contaminantes. Otros biocombustibles pueden ocasionar la destrucción de los bosques tropicales, provocando no sólo un incremento en el precio de los alimentos sino que grandes firmas agroindustriales desalojen a comunidades pobres con el fin de convertir el terreno en cultivos para la producción de biocombustibles.

"Hemos visto que los problemas ambientales y sociales causados por los biocombustibles son más grandes que lo que calculamos. Por eso debemos ser más cuidadosos", le dijo Dimas a la BBC.

Aprenents de bruixot, creuen amb fe de carboner que tota política ben intencionada ha de donar forçosament resultats positius. La seva prepotència intel•lectual i política els fa despreciar sistemàticament la possibilitat que les seves decisions puguin tenir conseqüències no desitjades. Ja saben: la fal·libilitat és cosa dels humans, no de l'Olimp comunitari.