(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
divendres, 25 d’abril del 2008
Contra malària, DDT!
Entre els defensors del vell pestidida hi ha científics, estadísitics i ecologistes escèptics com Bjørn Lomborg, que argumenten que és un mètode barat i eficaç contra la malària. Afirmen que, gràcies al DDT, la malaltia va desparèixer d’Europa, on era endèmica a Grècia o Itàlia. A Sri Lanka, els casos de malària van baixar de 2.800.000 el 1948 a 17 el 1963. A l’Índia, de 100 milions de casos el 1935 es va passar a 300.000 el 1969, i Bangladesh va ser declarada zona lliure de malària.
Recentment, l’OMS va autoritzar l’ús domèstic del DDT a alguns països africans. Ho va fer amb discreció i com aquell no vol la cosa. Per entendre’ns, va actuar com ho ha fet el tripartit autoritzant un traspàs, que no un trasvasament, d’aigua de l’Ebre a Barcelona.
Cada cultura política genera els seus tabús, els seus pecats i les seves excomunicacions. I el mediambientalisme polític no és una excepció. Com tota ideologia paratotalitària acaba sent víctima dels seus propis prejudicis i fantasies. Comparats amb els complexos de culpa que genera el catastrofisme ecocondríac, els quatre pecadets del catecisme catòlic, apostòlic i romà, semblen una collonada.
dimecres, 12 de maig del 2010
El remei, pitjor que la malaltia
Els líders de CC.OO i UGT han posat el crit al cel per les mesures d'austeritat anunciades per Zapatero i exigides per la UE, els EUA i l'FMI. Es queixen de la "retallada social", però sense voler acceptar que aquesta és la conseqüència dolorosa d'haver estirat més el braç que la màniga. Acusen el govern de trair el seu programa social, sense voler reconèixer que la política d'augment de la despesa pública -que tant han defensat i de la que en són còmplices- enlloc d'ajudar a sortir de la crisi el que ha fet és agreujar-la.
Inassequibles al desànim, no volen veure que el remei keynessià ha estat pitjor que la malaltia.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Pla Paulson: pitjor el remei públic que la malaltia privada
Divendres passat es va publicar el primer informe del Supervisor General del programa TARP, "Troubled Assets Relief Program", més conegut com a "Pla Paulson". Un pla que, com recordareu, destinava 787.000 milions de dòlars a impedir la fallida dels grans bancs i també de la General Motors i Chrysler.
Si bé l'informe constata que el TARP ha impedit que algunes de les grans institucions bancàreis nord-americanes s'estalviéssin la fallida, el to de la resta de l'informe suggereix que els autors no estan segurs de que això hagi sigut una bona cosa.
Many of TARP’s stated goals, however, have simply not been met. Despite the fact that the explicit goal of the Capital Purchase Program (“CPP”) was to increase financing to U.S. businesses and consumers, lending continues to decrease, month after month, and the TARP program designed specifically to address small-business lending — announced in March 2009 — has still not been implemented by Treasury.
Notwithstanding the fact that preserving homeownership and promoting jobs were explicit purposes of the Emergency Economic Stabilization Act of 2008 (“EESA”), the statute that created TARP, nearly 16 months later, home foreclosures remain at record levels, the TARP foreclosure prevention program has only permanently modified a small fraction of eligible mortgages, and unemployment is the highest it has been in a generation. Whether these goals can effectively be met through existing TARP programs is very much an open question at this time.
És a dir, que no ha servit de res ajudar la banca perquè continuen sense estar en condicions de donar crèdits a les petites i mitjanes empreses. Les ajudes a les famílies hipotacades no han servit per evitar els deshaucis i l’atur s’ha disparat.
It is hard to see how any of the fundamental problems in the system have been addressed to date, to the extent that huge, interconnected, “too big to fail” institutions contributed to the crisis, those institutions are now even larger, in part because of the substantial subsidies provided by TARP and other bailout programs.
Els bancs cosiderats “massa grans per permetre que facin fallida” son ara més grans encara, gràcies a les ajudes públiques i perquè els concurrents més petits, que no en tenien, han fet fallida. Això ha creat el sentiment que, facin el que facin, la seva dimensió els garanteix que l’Estat correrà a pagar les seves factures.
(...) Institutions were previously incentivized to take reckless risks through a “heads, I win; tails, the Government will bail me out” mentality, the market is more convinced than ever that the Government will step in as necessary to save systemically significant institutions. This perception was reinforced when TARP was extended until October 3, 2010.Per si tot això no fos poc, l’informe constata que el TARP ha propiciat l’aparició de desenes de casos de frau i corrupció. A l’informe del supervisor es diu que s’han obert prop de 90 investigacions.
SIGTARP’s Investigations Division has continued to develop into a sophisticated white-collar investigative agency.
Through December 31, 2009, SIGTARP has opened 86 and has 77 ongoing criminal and civil investigations. These investigations include complex issues concerning suspected TARP fraud, accounting fraud, securities fraud, insider trading, bank fraud, mortgage fraud, mortgage servicer misconduct, fraudulent advance-fee schemes, public corruption, false statements, obstruction of justice, money laundering, and tax-related investigations.
I això no és tot, seguiu llegint...
(Extractes de Vincent Bénard)
dimarts, 19 de juny del 2007
Pitjor el remei que la malaltia
GENEVE (AFP) - Après des mois d'âpres tractations entre Nord et Sud, le Conseil des droits de l'homme de l'ONU est désormais en état de fonctionner, mais il a dû se résoudre à sacrifier les victimes de la répression politique à Cuba et au Bélarus.
Les 47 pays membres se sont mis d'accord lundi à minuit, heure limite, sur leurs règles de fonctionnement. Celle-ci prévoient que tous les Etats du monde devront se soumettre tous les quatre ans à un "examen périodique universel" de leur respect des droits de l'homme.
Le Conseil a remplacé en juin 2006 la Commission des droits de l'homme, qui ne se penchait sur le sort d'Etats particuliers que lorsqu'ils étaient mis en accusation par leurs homologues. D'où la mise en place de l'examen périodique qui loge tous les pays à la même enseigne et vise à éliminer politisation et marchandages entre gouvernements.
Mais la mise en place du Conseil a opposé des pays occidentaux minoritaires à des Etats désireux de réduire les pouvoirs de la jeune institution. Plusieurs d'entre eux, dont la Chine et l'Iran, ont exigé la tête des douze experts indépendants chargés par l'ONU d'enquêter sur des pays précis.
Dans un effort de compromis, le président du Conseil, l'ambassadeur du Mexique Luis-Alfonso de Alba, a proposé de supprimer les mandats des deux experts consacrés à Cuba et au Bélarus. Ce compromis a été adopté sans vote et à l'unanimité, malgré un combat de dernière heure de la Chine, qui a cherché à imposer une majorité des deux-tiers pour la désignation des experts indépendants.
El Consell dels Drets Humans es va crear per substituir la desprestigiada Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides. Però, com es pot comprovar, ha resultat pitjor el remei que la malaltia.
dimecres, 21 de desembre del 2005
COPE, pitjor el remei que la malaltia
ADDENDA:- Text íntegre de l'acord del CAC sobre la COPE | Text íntegre de la Declaració del Consell de l'Audiovisual de Catalunya sobre l'exercici dels drets a la llibertat d'informació i a la llibertat d'expressió en l'àmbit de la comunicació audiovisual | La Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya considera incontitucional la Llei de l'Audiovisual | El Col·legi de Periodistes de Catalunya dóna suport al CAC
ADDENDA 2.- Sobre el tema dels límits a la llibertat d'expressió no us perdeu l'article de Ralf Dahrendorf "La libre expresión, en el banquillo".
dimarts, 6 de juliol del 2004
Les xifres d'afectats per la SIDA al món estan sobredimensionades
We all know, thanks to Mark Twain, that statistics are often the lowest form of lie, but when it comes to HIV/Aids, we suspend all scepticism. Why? Aids is the most political disease ever. We have been fighting about it since the day it was identified. The key battleground is public perception, and the most deadly weapon is the estimate. When the virus first emerged, I was living in America, where HIV incidence was estimated to be doubling every year or so. Every time I turned on the TV, Madonna popped up to warn me that ‘Aids is an equal-opportunity killer’, poised to break out of the drug and gay subcultures and slaughter heterosexuals. In 1985, a science journal estimated that 1.7 million Americans were already infected, with ‘three to five million’ soon likely to follow suit. Oprah Winfrey told the nation that by 1990 ‘one in five heterosexuals will be dead of Aids’.
dilluns, 27 d’octubre del 2008
Quan el remei és la malaltia (2)
Comme c’est généralement le cas après une crise financière, des voix s’élèvent pour appeler à plus de contrôles et à de nouvelles réglementations pour empêcher que cette situation ne se reproduise. Mais, dans la mesure où chaque crise a déjà mené à produire des milliers de pages de nouvelles réglementations, comment se fait-il que cette réglementation ne parvienne pas à prévenir de nouvelles crises ?
Quoi que puissent en dire certaines experts, nous sommes très loin d’une situation de laissez-faire. Il suffit en effet de se tourner vers les institutions fédérales américaines à Washington DC pour constater que trouver pas moins de 12 113 personnes qui travaillent à plein temps pour réglementer les marchés financiers. Qu’ont-ils fait avec les pouvoirs qui étaient les leurs ? Des erreurs.
Les politiciens américains, comme les dirigeants de la banque centrale ou les régulateurs étaient en réalité aussi enthousiastes à faire gonfler la bulle immobilière que les spéculateurs. Mais ils disposaient d’une « pompe à bulle » bien plus importante.
La Federal Reserve américaine a baissé ses taux d’intérêt de 6.5 % à 1% entre 2001 et 2003, et les prix de l’immobilier ont explosé. A partir de 1995, l’Etat menaçait les banques avec des réglementations et des poursuites judiciaires si elles ne proposaient pas plus de prêts dans des quartiers pauvres. Une entreprise sponsorisée par l’Etat comme Fannie Mae utilisait sa garantie d’Etat pour refinancer toujours plus de prêts douteux et étendre le marché des subprimes.
La solution à la crise est-elle vraiment de donner encore plus de pouvoirs aux individus et institutions qui ont contribué à générer cette situation ?
Le problème avec la réglementation est qu’elle est toujours une réponse à la dernière crise. Les généraux ont une guerre de retard et essaient toujours d’éviter les erreurs faites par le passé. Nous obtenons ainsi de nouvelles règles pour cibler des erreurs dont tout le monde sait qu’il faut les éviter. La prochaine crise potentielle et ses causes sont pour l’instant inconnues, et nos réglementations peuvent n’avoir aucun effet ou même faire empirer les choses.
Après l’éclatement du scandale Enron des mesures comptables sévères ont vu le jour. L’objectif était d’éviter un nouvel Enron. La « comptabilisation à la juste valeur » (fair value accounting) a été une des conséquences, signifiant que les institutions financières devaient enregistrer leurs actifs financiers à la valeur du marché. Si une banque a des titres de crédits hypothécaires à vendre, leur valeur est enregistrée au prix qu’elle pourrait en tirer si elle les vendait aujourd’hui sur le marché, et pas au prix d’achat initial.
Cela semble raisonnable, mais le problème est que lorsqu’il y a une panique sur le marché, le nombre de d’acheteurs baisse, les liquidités se raréfient et par conséquent les prix des titres chutent. Et soudain toutes les institutions voient la valeur de leurs actifs chuter en même temps. Si elles vendent pour compenser la perte, le prix tombe chute encore plus, et les comptables enregistrent des valeurs de plus en plus faibles. Le résultat qu’une banque ou un fonds d’épargne qui semblait très stable il y a quelques jours peut soudain se révéler être insolvable, au moins sur le papier.
William Issac qui a été le Président de la Federal Deposit Insurance Corporation, a déclaré que si la comptabilisation au prix du marché avait été en place dans les années 80, toutes les grandes banques aux Etats-unis se seraient écroulées et la récession serait devenue une dépression.
Ces règles de comptabilité reviennent à « combattre le feu avec de l’essence » comme l’a fait remarquer Steve Forbes. En d’autres termes, la réglementation qui a été introduite pour résoudre les problèmes d’hier peut facilement devenir un gros problème au prochain tournant.
La seule chose que nous savons de manière certaine est que nous ne savons pas d’où le prochain problème va venir. Notre meilleure façon de nous préparer est d’être flexible et de s’assurer que les individus et les institutions sont prêts à apprendre et à s’adapter dès que l’information sur la situation est disponible. Des réglementations qui verrouillent certaines solutions ou en empêchent d’autres pourraient faire obstacle à cette flexibilité.
Un autre résultat des scandales comptables a été la Loi Sarbanes-Oxley de 2002 qui a obligé les entreprises américaines à effectuer des contrôles internes rigoureux et d’envoyer des rapports financiers détaillés réguliers aux autorités fédérales américaines. Le résultat a été des coûts supplémentaires pour les entreprises américaines, moins d’offres publiques d’achat et un exode des directeurs talentueux.
La crise financière actuelle a balayé les banques indépendantes d’investissement de Wall Street. Il est désormais évident qu’elles ne pouvaient se payer les risques qu’elles ont pris sans avoir des dépôts bancaires qui ont rendu la vie plus facile aux grandes banques commerciales. Mais pourquoi les banques indépendantes d’investissement ont-elles évolué en premier lieu ? Parce que les politiciens américains ont interdit les banques universelles dans le New Deal, une interdiction en place depuis 66 ans.
La Loi Glass-Steagall qui faisait respecter cette interdiction a été supprimée en 1999 : une déréglementation que certains voient au centre de la crise. Bien au contraire, elle était importante et effectuée au bon moment. Si elle n’avait pas été supprimée J.P. Morgan n’aurait pas pu acheter Bear Stearns, Bank of America n’aurait pas pu acheter Merril Lynch et Morgan Stanley et Goldman Sachs n’auraient pas pu se sortir du pétrin en devenant des holdings bancaires.
Les réglementations et les contrôles induisent souvent de nouvelles difficultés même quand les intentions des décideurs politiques sont bonnes et que les espoirs sont réels. Mais il faut mentionner le point suivant : de nombreuses réglementation ne sont que symboliques, et visent à donner l’illusion à la population que les politiciens ont fait quelque chose, même s’ils savent que cela ne résout pas vraiment le problème.
Cette logique est aussi ancienne que les crises elles-mêmes. Après l’éclatement de la bulle de la « Mer du Sud » en 1720, le parlement britannique a tout simplement retardé la révolution industrielle d’un siècle en créant des obstacles à la formation libre de sociétés par actions.
Après la grande dépression, les politiciens américains ont rendu plus difficile la prise de risque en interdisant les stocks options pendant deux générations.
Les régulateurs et les politiciens sont toujours en retard d’une crise, et en agissant de la sorte, ils courent le risque de rendre la prochaine crise encore plus sévère.
Comme nous ne savons pas quel sera le prochain détonateur, nous ne pouvons pas réglementer pour le contrôler sans introduire des mesures draconiennes qui entrainent le fonctionnement effectif des marchés financiers.
Et cela pourrait se révéler une perte dramatique, bien pire que n’importe quelle crise financière imaginable. Racheter des actifs douteux à des institutions financières avec l’argent du contribuable peut être une mauvaise idée et pourrait coûter 700 milliards de dollars au trésor américain, mais les marchés financiers aident l’économie mondiale à créer deux fois ce montant chaque semaine.
Les spéculateurs et les banques d’investissement ont montré qu’il est difficile de garder la tête froide lorsqu’il y a des sommes d’argent gigantesques en jeu. Mais il en va de même pour les politiciens et les régulateurs. Et la seule chose plus dangereuse que les crises financières pourrait bien être notre manière d’y répondre.
Quan el remei és la malaltia (1)
dijous, 1 de març del 2007
De Juana no és un màrtir de la democràcia sinó un dels seus botxins
No desitjo la mort de ningú, i tampoc la de De Juana Chaos. Però respecto el seu dret a morir. I crec que l’Estat l’hauria de respectar també, tan si li convè políticament com si no. En cap cas, la mort de De Juana seria un mort heroica, sinó estúpida. Front a De Juana no hi ha ni Auschwitz ni el Gulag, ni tan sols els sòtans dels germans Creix a la Via Laietana de Barcelona. Front a De Juana el que hi ha és un règim democràtic i un estat de dret, que es pot equivocar però que li concedeix totes les garanties jurídiques i polítiques. De Juana no és un màrtir de la democràcia, sinó un dels seus múltiples botxins.
ADDENDA.- José Luis Díez Ripollés, catedràtic de Dret Penal, escriu això a EL País:
A mi juicio, el debate reciente, con motivo de la huelga de hambre de De Juana Chaos, no entra en el fondo del asunto. La cuestión no reside en cómo mantenerle vivo -en casa o en la cárcel-, ni mucho menos en si se ha de acceder o no a su pretensión -lo primero parece que supondría ponerle inmediatamente en libertad-, sino en cómo hacer compatible su ejercicio de la libertad de expresión y de disponer de su propia vida, con el deber de los poderes públicos de asegurar el cumplimiento de la pena definitiva impuesta. Y la solución, a mi entender, parece clara. Se ha de interrumpir la alimentación forzosa, y asumir las consecuencias: De Juana debe decidir, si no lo ha hecho ya, qué prefiere: dejarse morir o cumplir con normalidad el resto de pena que le queda. Y la Administración penitenciaria debe aplicar sin privilegios las previsiones penitenciarias, incluida la posible concesión de la libertad condicional.
En cualquier caso, tanto persistir con la alimentación forzada, como pasar al tercer grado o liberar condicionalmente al penado a partir de preceptos penitenciarios fundados en razones humanitarias por enfermedades incurables -que desde luego no están pensados para supuestos en que el recluso se autolesiona-, supone hacer primar, indebidamente, las soluciones políticas sobre las jurídicas.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
Obama: Un any perdut
Aviat farà un any que Obama va ser elegit president dels EUA i nou mesos dels que governa. En tot aquest temps, Obama encara no ha fet res del que va prometre:
1.- Guantánamo segueix encara obert
2.- La guerra de l'Afganistan, s'eternitza
3.- Els plans públics de rellançament no tenen efecte sobre l'ocupació
4.- Es continua sense assegurança universal de malaltia
5.- Les primes a Wall street continuen sent astronòmiques
6.- Les relacions amb l'islam no han millorat sensiblement
7.- El procés de pau israeliano-palestí, en fallida
Com veuen, mèrits suficients per guanyar un Nobel
dimarts, 12 de febrer del 2013
Passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal
Sobre aquesta naturalesa disfuncional de l'estat m'ha cridat l'atenció l'assagista indi, l'ex empresari Gurcharan Das. Des de Nova Delhi, m'ha fet observar que els indis treballen i s'enriqueixen sobretot durant la nit, quan dorm la burocràcia pública. És una espècie de metàfora. Das voldria que el seu país pogués enriquir-se també de dia, amb un Estat que imposi la llei i la justícia i que gestioni infraestructures decents. Gurcharan Das, un liberal notori que sempre ha lluitat contra el socialisme d'estat a l'Índia, admet que sense un Estat que funcioni el país quedarà suspès a mig camí entre la misèria i el desenvolupament. A la Xina, assenyala que, per contra, l'Estat crea infraestructures modernes, però aquest mateix Estat terroritza la població, fa cas omís de la llei i la justícia. La Xina, per falta d'un bon estat, també es bloquejarà a mig camí entre la pobresa i la riquesa.
A Europa, de la mateixa manera i salvant totes les distàncies, els estats es troben també entre dues aigües: en general són legítims i respectuosos amb l'estat de dret, però, en el seu funcionament, són totalment arcaics. Els buròcrates han conservat els costums de fa un segle, la gestió dels recursos humans és desconeguda i el mesurament de l'eficàcia nul. Sabem que qualsevol negoci que funcioni com els nostres Estats va de pet a la fallida. També sabem que aquest arcaisme públic és una càrrega col·lectiva que no fa ni la felicitat ni la prosperitat. La solució no és americana, doncs als Estats Units el sector públic ha esdevingut, llevat parcialment en la Defensa, tan disfuncional com a Europa.
Aquesta contradicció, fatal a llarg termini, entre l'Estat i l'economia no és inevitable ja que almenys en una regió del món la modernització de l'Estat s'està portant a terme: en els països escandinaus. En gran part sota la influència dels cercles liberals de pensament, els governs del Nord han aconseguit dissociar els objectius dels mitjans de l'Estat, l'Estat garant de l'Estat gestor. Clarament, els suecs, danesos, noruecs i finlandesos exigeixen als seus estats una mena d'assegurança general contra els imprevistos de la vida, com l'atur, la malaltia, la invalidesa, etc. Del 1930 al 1980, aquesta seguretat estava garantida i gestionada per l'Estat, i des de la dècada del 1980, l'assegurança també està garantida però és gestionada cada vegada més per empreses privades, a un preu millor, de manera més eficient i amb esperit d'innovació. El ciutadà està satisfet perquè l'importa poc qui gestiona i perquè l'estat es redueix a proporcions més modestes, restaurat a la seva funció original anomenada "vigilant nocturn" en el vocabulari de l'economia clàssica.
Es pot objectar que la cultura escandinava és més respectuosa amb els fets, més empírica que la cultura mediterrània centrada en mites i il·lusions ideològiques. Però no és cert que aquest determinisme cultural sigui l'única explicació de la reconstrucció del Nord, és també perquè al vorejar la fallida els països escandinaus s'han mobilitzat per passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal. Sent optimistes, podem concloure que al sud d'Europa la situació encara no és prou greu com per declarar l'Estat en perill d'extinció i la necessitat de reconstruir-lo sobre bases racionals. "Un moment, senyor botxí", va dir Jeanne du Barry abans de ser guillotinada el 1793, "la vida era tan bonica sota l'Antic Règim". Els sindicats del sector públic fan pensar en la comtessa, la bella amant de Lluis XV.
divendres, 1 d’octubre del 2010
Per què Bin Laden és també ecologista
Minimitzar els crims propis inventant o exagerant els de l'enemic és una estratègia tan vella com la història de la humanitat. Els comunistes, per exemple, s'han esforçat sempre -i encara s'hi esforcen- en maximitzar els crims genocides del nazisme i presentar-los com un fet únic i incomparable, per minimitzar els seus crims -que van ser superiors quantitativament i igual de cruels- i deixar-los així a l'obaga de la història.
Trobar un enemic a qui responsabilitzar de tots els mals és també una cosa molt antiga. Però des del segle XVIII, el corrent jacobí de la Il·lustració ha volgut objectivar l'enemic a través d'una inapel·lable demostració científica. El prototip va ser Marx, que al pretendre haver descobert les lleis objectives de l'evolució històrica podia certificar "científicament" la fi del capitalisme. Un sistema que havia engendrat la classe obrera o proletària que l'havia de liquidar.
Com que cap d'aquestes prediccions "científiques" sobre la història i la societat s'han complert i com que tots els experiments socials que s'han fet han estat pitjor que la suposada malaltia, el romanticisme jacobí semblava haver quedat en via morta. Estava hivernat. Fins que l'escalfament global l'ha despertat.
Tots els romàntics, ja siguin ecologistes, comunistes, islamistes o antisistemes varis, han trobat en el canvi climàtic una altra suposada llei científica que avala la necessitat d'acabar amb el sistema liberal capitalista. Les emissions industrials de CO2 mataran el planeta per torrefacció, la qual cosa és un crim contra la humanitat i contra la voluntat de Déu, que, com tothom sap, és l'únic que pot decidir sobre el destí de la vida.
Per això, Bin Laden és també ecologista.
dimarts, 9 de gener del 2007
Seguretat social liberal contra seguretat social socialista
Aux Etats-Unis, chaque salarié peut disposer d'un compte d'épargne santé individuel défiscalisé sur lequel l'entreprise qui l'emploie verse une certaine somme, par exemple $ 2 000 pour une année. Ce compte est géré par une société d'assurance santé privée de droit commercial ordinaire de type MCO, Managed Care Organization (qui s'apparenterait en France à une sorte de mutuelle pouvant être cotée en bourse).
Le système d'assurance santé des Etats-Unis fait bien la distinction pour les salariés entre les différents types d'assurances santé :
-les dépenses courantes et normales de santé sont financées par un système d'assurances privées de type mutualiste en concurrence, avec des contrats modulables selon la volonté des parties dans le cadre d'un compte d'épargne santé financé à parité par le salarié et son employeur,
-les dépenses de santé non indispensables sont financées par les Américains eux-mêmes en puisant dans leur compte d'épargne santé (ou dans leur poche s'il n'est plus approvisionné),
-les dépenses des maladies graves et imprévisibles sont couvertes par une assurance appelée catastrophe (par les Nord-Américains).
Les personnes qui n'ont pas la possibilité de contracter une assurance santé par l'intermédiaire de leur employeur peuvent souscrire une assurance santé auprès d'un assureur du secteur commercial (de type actuariel) ou d'une MCO.
Les Américains paient leur propre assurance santé et ils ne veulent surtout pas financer un système de Sécurité Sociale irresponsable de type socialiste.
-Les dépenses médicales pour les personnes âgées de plus de 65 ans sont prises en charge par l'ensemble de tous les Américains, c'est à dire par les impôts dans le cadre de Medicare, avec des compléments financés par un système analogue à celui qui existe pour les salariés en activité (dans le cadre d'une MCO et d'un compte d'épargne santé).
-Les dépenses de santé des handicapés et des personnes qui ne sont pas assurées (des marginaux imprévoyants) sont couvertes par les impôts dans le cadre de Medicaid.
Le coût de l'assurance santé pour un Américain est en moyenne de $ 5 000 par an, supporté pour moitié par l'employeur dans le cadre d'une MCO et pour l'autre moitié par le salarié par déduction sur son salaire, et de 7 000 € pour un salarié français moyen.
Notre Sécurité Sociale est moitié plus coûteuse que le système américain qui est basé sur l'existence de sociétés d'assurance santé privées en concurrence.
El tema és d'una especial actualitat després de la victòria demòcrata a les eleccions legislatives de novembre. Ja són nombroses les veus que volen tornar a intentar imposar un model de cobertura sanitària universal, després del fracàs del projecte de Hillary Clinton dels anys noranta. En aquesta cursa hi participen polítics demòcrates però també alguns republicans, com el governador de Califòrnia, Armold Schwarzenegger.
The once-taboo subject of universal health care has picked up bipartisan momentum and is likely to play out as a key domestic issue in the 2008 presidential election.
Just yesterday Senator Clinton, speaking at an event convened by the Rev. Jesse Jackson in Manhattan, said, "We must move to a system of universal health care in this country as soon as we reasonably can." Also yesterday, Governor Schwarzenegger outlined a sweeping health care overhaul that will require all residents of California to be insured.
The nod for universal health care from Mrs. Clinton, a probable Democratic presidential candidate, and from Mr. Schwarzenegger, a maverick Republican, comes amid a wave of similar support.
Last week at his State of the State address, Governor Spitzer, a Democrat, vowed to get all children enrolled in health care. And, before leaving office, Governor Romney, a Republican of Massachusetts who is officially exploring a run for president, signed into law the country's first mandatory health coverage act, which requires residents to have health insurance in the same way most states mandate that car owners have auto insurance.
"I think the big shift is probably Massachusetts," the chairwoman of the health policy and management department at Columbia University's Mailman School of Public Health, Sherry Glied, said. "Given the experience of the Clinton health care plan in the 1990s, I don't think she could have been the person who opened this issue up, but Romney did," said Ms. Glied, who served on the president's Council of Economic Advisers during the administrations of presidents George H.W. Bush and Clinton.
After Mrs. Clinton's proposal to create a national universal health care system failed to win congressional backing in 1994, the issue receded from the public conversation, with lawmakers tinkering around the edges and creating Medicaid-run programs such as Child Health Plus and Family Health Plus in New York.
dijous, 15 de novembre del 2007
Papanates
“No progressa adecuadament perquè ens entrenen per a ser precaris, a ser productius i competititus. Creiem que la Universitat és un espai de crítica, de reflexió i de creixement personal per a tota la societat”.
Quan aquesta noia sigui gran i vagi al metge voldrà que el metge sigui competent i li curi la malaltia o que l’arquitecte que li faci la casa sàpiga fer els càlculs perquè no se l’hi esfondri o que l’advocat que li porti el divorci li asseguri la custòdia i una bona pensió pels seus fills. És clar que, potser, quan l’error de diagnòstic sigui irreversible, la casa li caigui pel damunt o es quedi sense fills i sense un duro, sempre tindrà el consol de dir: no m’ho van encertar, però quina alçada personal teníen!
dimecres, 13 d’abril del 2011
Retallar provoca càncer
A ningú no ens agrada perdre la feina o que ens retallin el sou. Però quan no hi ha diners, no es poden mantenir els beneficis i els privilegis socials. Beneficis i privilegis que històricament l'esquerra ha elevat a la categoria de drets, amb la finalitat de relativitzar la vulneració dels drets humans fonamentals als països on havia fet la revolució i "demostrar" que les democràcies liberals també els vulneren.
Aquests dies, a Catalunya, mestres i personal sanitari han sortit al carrer per manifestar el seu desacord amb les retallades que el govern de torn es veu obligat a aplicar després d'anys i panys de tirar de beta, especialment durant els anys del Tripartit. La malaltia, però, vé de més lluny. Es remunta a la fi de la transició, quan no només els partits sinó també una gran part de la ciutadania es va apuntar a la moda molt progressista de la reivindicació permanent, de la queixa contínua, de l'exigència que l'administració pública ho pagués i ho subvencionés tot.
Durant molts anys, treballar al sector públic havia estat un privilegi. Un feina i un sou, fins fa poc, segur i unes condicions laborals sovint envejables en comparació amb una gran part del sector privat. Ara, quan els deutes ofeguen l'estat i les famílies, els que més es van destacar per inflar el sector públic, per exigir una despesa il·limitada, tenen la poca vergonya de sortir a liderar l'oposició a les retallades i la contenció.
El personal del sector públic afectat té, com qualsevol altre ciutadà, tot el dret a fer-se escoltar, a fer propostes alternatives per millorar l'estalvi i fer més eficient el servei, a esmenar possibles errors en els plans governamentals i a identificar els platejaments desencertats del govern, però el que no pot fer és demagògia, catastrofisme i tirar pel dret creient que la fi -que mai identifiquen amb els seus interessos particulars sinó amb una suposada defensa del servei públic- justifica els mitjans. No es pot col·lapsar tota una ciutat per criticar el govern i no es pot fer demagògia amb la salut dels ciutadans com a palanca contra la política d'austeritat, com palesa la pancarta de la foto.
No n'hem tingut prou de patir governs irresponsables, que ara hem de patir la irresponsabilitat i la demagògia de la claca. Gastar és saludable. Retallar provoca càncer.
dimecres, 25 de juny del 2008
Amors que maten
El problema és que el manifest no diu el que Rahola diu que diu. El manifest no proclama en cap moment que el castellà estigui amenaçat o en perill per culpa del català. Pel contrari, en la seva introducció deixa clar que “nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero”. El manifest tampoc entra a valorar si el català està gras o prim, o si cal o no seguir ajudant-lo amb més o menys discriminació positiva. El que fa el manifest es centrar-se en el fet inqüestionable que l'aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna. Aquest, i no altre, és el nus de la qüestió.
El fet de convertir el català en la llengua vehicular a l’ensenyament o en la llengua oficial de les administracions públiques comporta, agradi o no, que la llengua pròpia de més de la meitat de la població esdevingui una llengua de segona. I això és un greu problema no perquè posi en perill la supervivència del castellà o espanyol, que no és el cas, sinó perquè ignora el dret que tenen tots aquests ciutadans a utilitzar plenament la seva llengua.
Si Catalunya no sap defensar el català sense discriminar el castellà, té la batalla perduda. Si després de 25 anys de lleis de normalització lingüística, immersions i monopoli vehicular a la majoria de centres escolars el català està pitjor que mai, potser que ens ho fem mirar. I mirar no vol dir mirar cap a Madrid, sempre culpable de tots els nostres mals, sinó mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos què hem fet de malament. Potser llavors ens adonem que hi ha amors que maten i que la imposició administrativa del català ha estat un remei pitjor que la malaltia.
dilluns, 14 de gener del 2008
El gran fracàs de l'aposta política pels biocombustibles
Hace dos años, los biocombustibles parecían la solución perfecta para las empresas fabricantes de vehículos que estaban bajo presión para disminuir las emisiones de gases contaminantes. Todo apuntaba a que en vez de sólo revolucionar el diseño automotriz, en general los fabricantes podían reducir la contaminación producida por los vehículos si los conductores utilizaban una mayor cantidad de combustibles provenientes de plantas que habían absorbido dióxido de carbono (CO2) mientras estaban creciendo. A la UE le gustó la idea e inmediatamente fijó metas sobre la utilización de biocombustibles.
Desde entonces, una serie de informes han advertido que algunos biocombustibles casi no reducen emisiones de gases contaminantes. Otros biocombustibles pueden ocasionar la destrucción de los bosques tropicales, provocando no sólo un incremento en el precio de los alimentos sino que grandes firmas agroindustriales desalojen a comunidades pobres con el fin de convertir el terreno en cultivos para la producción de biocombustibles.
"Hemos visto que los problemas ambientales y sociales causados por los biocombustibles son más grandes que lo que calculamos. Por eso debemos ser más cuidadosos", le dijo Dimas a la BBC.
Aprenents de bruixot, creuen amb fe de carboner que tota política ben intencionada ha de donar forçosament resultats positius. La seva prepotència intel•lectual i política els fa despreciar sistemàticament la possibilitat que les seves decisions puguin tenir conseqüències no desitjades. Ja saben: la fal·libilitat és cosa dels humans, no de l'Olimp comunitari.
dilluns, 26 de juliol del 2010
Sortir de l'euro? Pitjor el remei que la malaltia
Caiguda dramàtica dels PIB
Dans le cas d'une sortie de la Grèce de la zone euro, l'économiste table sur une baisse de 7 % du PIB grec au bout d'un an. Autant dire le grand plongeon. L'impact sur les autres pays serait, en revanche, beaucoup plus limité (vu le poids économique de la Grèce dans les échanges intracommunautaires). La France et l'Allemagne ne souffriraient ainsi que d'une baisse de leur PIB respectif de 1 %. Le second scénario, celui d'une implosion de la zone euro, fait, en revanche, froid dans le dos. Cliffe estime qu'il "coûterait" 9 % de PIB à la Grèce ou à l'Irlande. Et près de 4 % à l'Allemagne. Quant à la France, son PIB perdrait en deux ans 5 % de PIB ! Des pays comme la Belgique ou les Pays-Bas, les plus ouverts sur leurs voisins, seraient dans une situation encore plus périlleuse.
(...)
Endeutament a preu usurer
Les différents pays ne pourraient plus emprunter sur les marchés dans des conditions favorables (à l'exception de l'Allemagne) et devraient financer leurs déficits en empruntant à des taux dignes de l'usure, et ceci, quel que soit le scénario retenu.
(...)
Devaluacions dràstiques i atur astronòmic
Dans le scénario un, la Grèce dévaluerait sa nouvelle monnaie de 80 % vis-à-vis de l'euro. En cas d'implosion de la zone euro dans son ensemble, la monnaie grecque serait dévaluée de 50 % par rapport au nouveau deutsche mark, le "nouveau franc", de 11 %, et la "lire", de 22 %. Quant au chômage, les prévisions de Mark Cliffe parient sur un taux de chômage de 13,8 % en France (25 % en Espagne). L'Espagne et le Portugal auraient à combattre une inflation proche de 10 %, tandis que l'Allemagne et la France seraient, elles, face à un choc déflationniste qui gagnerait ensuite les États-Unis.
dilluns, 24 de setembre del 2007
Es confirma: pitjor el remei que la malaltia
dimecres, 5 de maig del 2010
Va Grècia pel mateix camí que l'Argentina el 2001?
El gener del 2001, l'Argentina va celebrar el "blindatge", un acord d'uns 40.000 milions de dòlars amb l'FMI, bancs, asseguradores i Espanya per evitar una suspensió de pagaments. Al desembre, va tirar la tovallola i va declarar el temut "default".
Serà aquest fracàs el destí del megarescat de 110.000 milions d'euros que van acordar Grècia, l'eurozona i el Fons Monetari Internacional?
Un execonomista en cap de l'FMI, Kenneth Rogoff, es troba entre els que alerten sobre els paral.lels amb el cas argentí. "A l'Argentina, els rescats de l'FMI només van posposar al final, que va acabar amb una suspensió de pagaments extremadament traumàtica".
Similituds no en falten. Com l'Argentina el 2001, Grècia té venciments del deute a la volta de la cantonada, un fort dèficit fiscal, una galopant evasió impositiva, una economia en recessió i una moneda sobrevaluada. Pitjor encara, el remei acordat té fortes possibilitats de ser pitjor que la malaltia.
Grècia s'ha compromès a una dràstica reducció del dèficit fiscal (30.000 milions d'euros en tres anys) enmig d'una forta recessió econòmica, recepta que va tenir un desastrós resultat en la sobreendeutada Argentina fa menys d'una dècada.
Un dels pocs economistes que va predir l'actual crisi mundial, Nouriel Roubini, ha alertat sobre les dificultats de sanejar els comptes públics enmig d'una recessió. "Si el PIB cau, és gairebé impossible aconseguir certs objectius de dèficit i deute. Aquesta va ser la trampa en la qual va quedar l'Argentina entre 1999 i 2001".
Quan cau la activitat econòmica, baixa automàticament la recaptació impositiva. Amb un augment impositiu i un congelació salarial, es frena un dels motors de l'economia: el consum. Aquesta suma de dèficit fiscal, recessió i ajust es converteix en un cercle viciós sense sortida. En l'últim i fatídic any de la convertibilitat (la paritat entre el pes i el dòlar), el PIB argentí es va desplomar un 4,5%. A Grècia s'estima que aquest any la caiguda rondarà en un 4%, el doble que el 2009. A canvi del paquet d'ajuda de l'FMI, Argentina es va comprometre a fortes mesures d'ajust. L'impacte social es va fer sentir als carrers: el llavors president, Fernando de la Rúa, va acabar fugint de la Casa Rosada en helicòpter.
Grècia ja ha posat en marxa tres plans d'ajust amb una economia que depèn estretament del seu sector públic, responsable del 40% del PIB. Les manifestacions i vagues s'han multiplicant des del gener.
Però potser el paral.lel més preocupant entre els dos països és la política monetària. "A l'Argentina no es podia emetre moneda o devaluar. Davant una recessió, l'única mesura era l'ajust. El mateix passa amb Grècia i l'euro. Grècia no pot emetre moneda ni devaluar per millorar la seva competitivitat enfront d'altres economies. En ambdós casos es renuncia a una política monetària, fiscal i canviària pròpia ", segons l'economista argentí Fabian Amico, de la Universitat de Luján.
Rarament la història es repeteix de la mateixa manera. En aquest cas, la gran diferència és que la crisi grega pot tenir repercussions europees i globals que van molt més enllà de la seva estatura econòmica. Grècia representa el 2,4% de l'eurozona en termes del PIB, però la seva caiguda pot produir un efecte de contagi en altres nacions (Portugal i Espanya són els candidats més obvis). Al que se suma que molts bancs europeus estan fortament exposats al deute de Grècia.
Entitats alemanyes tenen uns 27.000 milions d'euros en bons sobirans grecs, bancs britànics sumen uns 10.000 milions i els francesos BNP Paribas i Societe General es troben entre els que acumulen més deute de Grècia en els seus balanços. En poques paraules, són molts els que volen evitar una suspensió de pagaments.
En el cas de l'Argentina no existia aquesta conjunció de factors. Això es pot convertir en un desavantatge, perquè per a l'Argentina la dolorosíssima sortida de la suspensió de pagaments i la devaluació va ser gairebé inevitable.
Pels seus compromisos, Grècia està més lligada al carro de l'eurozona. Per aquest motiu diversos economistes recomanen que aprengui de la història recent i es estalviï temps i patiment llançant ja una reestructuració del seu deute.
Fins i tot Domingo Cavallo, el polèmic ministre d'Economia de l'Argentina el 2001, ha aconsellat en una entrevista amb la BBC: "Crec que Grècia, en lloc de seguir honrant seu deute, hauria reestructurar-lo de forma ordenada, estenent els venciments i baixant els tipus d'interès dels seus bons".
dimarts, 15 d’abril del 2008
El camí de l'infern continua enlllosat de bones intencions
Però a diferència d’abans, quan per a resoldre els problemes del temps es dedicaven a resar, ara es dediquen a intervenir. Segurament les processons contra la pertinaç sequera no servien de gaire, però eren inofensives. Com inofesiva era la petició de pluja del conseller Baltasar a la Moreneta. Però la intervenció com a remei, sobre tot quan les receptes provenen més del regne de la ideologia que de la realitat, sol ser pitjor que la malaltia. Ho acabem de veure en les conseqüències dramàtiques que han començant a provocar la política de promoció i subvenció a la fabricació de biocombustibles. Unes conseqüències que l’ONU ha qualificat, amb l’exageració que la caracteritza, d’autèntic crim contra la humanitat, però que en qualsevol cas estan empobrint i portant a la fam a la població més pobre del planeta.
Durant anys, i contra tota evidència, han estat acusant al capitalisme, a l’economia de mercat i a la globalització de ser els responsables de la misèria del tercer món. Però en realitat, els únics responsables que avui els més pobres de la terra es vegin abocats a la fam són, com sempre, els que volen planificar des d’un despatx la felicitat humana, segons la utopia ideològica de torn.
Es dirà que la causa de l’increment del preu dels cereals no obeeix unicament als biocarburants, sinó també a la major demanda d’aliments per part de la Xina i l’Índia i les males collites d’Austràlia. Però mentre que el mercat sol adaptar-se ràpidament als canvis de la demanda, la distorsió que provoquen les subvencions públiques, tant pel que fa a la producció de biocombustibles com per a les subvencions a l’agricultura dels països rics, són molt més difícils de superar si no es deroguen. Aquestes distorsions provocades per la ideologia ecocondríaca, afegides al tabú cap els productes transgènics, amenacen amb destruir el que 20 anys de globalització havien aconseguit. Com veuen, el camí de l’infern continua enllosat de molt bones intencions.
