Imatges i preguntes

Verbal Caricature es pregunta per què les agències presenten les fotografies d'aquest forat sense dir que es tracta de la mateixa casa i per què aquest forat canvia de dimensions segons la instantània?

I went through like 300+ pictures on Yahoo! News and they had pictures from Reuters, the A(w/t [MM]P, and the AFP. Now, aside from the fact that in all 300+ captions they mention that Israel troops killed 18 Palestinian civilians, mostly women and children, they also mixed photos of mourning people at a “funeral” with the destruction of the city that the Israelis caused. Now, if they had put the pictures of the destruction all in the same group, you would have noticed that they simply took the same building and shot pictures of different people standing in/on/around it.

Notice, also, the progression of the hole in the wall- pardon the pun. First it starts off kind of small (1), then it gets slightly larger (3), then it’s large enough to fit 2 small children in (4). Are people doing construction work and attending the funeral at the same time? Are photographers, then, just happening to get shots without the demolishers and with random by-standers? Interesting if you ask me.

Vía Chroniques de l'Extrême-Centre.

El vídeo pirata de Ségolène Royal

PARIS, 10 nov 2006 (AFP) - Une vidéo pirate anonyme était diffusée vendredi sur internet pour relayer des propos de Ségolène Royal, la favorite socialiste à la présidentielle française de 2007, susceptibles de provoquer le mécontentement des puissants syndicats d'enseignants. Cette vidéo datant de janvier est apparue jeudi, à quelques jours de la désignation par les militants socialistes, le 16 novembre, du candidat du PS à l'élection présidentielle. Mme Royal y estime notamment que les enseignants devraient être présents 35 heures par semaine dans leurs établissements et non seulement pour leurs cours (17 heures en moyenne), une proposition qu'elle juge "révolutionnaire". "Je ne vais pas le crier sur les toits car je ne veux pas prendre des coups des organisations syndicales d'enseignants", déclare Mme Royal dans cette vidéo tournée lors d'une table ronde avec des militants à Angers (ouest). "Comment se fait-il que des enseignants du secteur public aient le temps d'aller faire du soutien individualisé payant" et pas "du soutien individualisé gratuit dans les établissements scolaires ?", demande la candidate.

Més informació, aquí.

La xapussa policial

La jutge Gallego processa els caps policials dels pèrits de “l’àcid bòric” pels pressumptes delictes de falsedat documental, fals testimoni i encubriment.

PERIODISTA DIGITAL.- La juez de Madrid Gema Gallego concluyó hoy la instrucción del «caso del ácido bórico» con la decisión de llevar a juicio a los cuatro mandos policiales de los tres peritos que elaboraron un informe sobre dicha sustancia en el que relacionaban ETA con los atentados del 11-M. En un auto notificado este viernes, la magistrada acuerda transformar en procedimiento abreviado -trámite que marca el fin de las diligencias y supone un paso previo a la apertura del juicio oral- la investigación abierta a raíz de la denuncias que la Asociación de Ayuda a las Víctimas del 11-M y la plataforma España y Libertad presentaron contra los superiores de los tres peritos. La juez Gallego procesa así al comisario general de Policía Científica, Miguel Angel Santano; al secretario general de la Comisaría General de la Policía Científica, Pedro Luis Mélida; al jefe de la Unidad Central de Analítica, José Andradas, y al jefe de la sección de la Unidad de Análisis, Francisco Ramírez por un delito de falsedad documental y/o de falso testimonio, y alternativamente al primero de ellos por un delito de encubrimiento.

Text íntegre de l'Acta judicial:

AUTO
(AUTO INCOANDO PROCEDIMIENTO ABREVIADO)
En Madrid, a diez de noviembre de dos mil seis

HECHOS

UNICO.- Las presentes Diligencias Previas se incoaron por Auto de fecha 26 de septiembre de 2006, dictado para proveer el escrito de querella de la representación procesal de la Asociación de Víctimas del 11-M, por la supuesta comisión de un delito de falsedad.

De cuantas diligencias de instrucción se estimaron necesarias para determinar la naturaleza y circunstancias de los hechos, han resultado los siguientes indicios:

En fecha 14 de Marzo de 2005, tuvo entrada en la Comisaría General de Policía Científica, un oficio procedente de la Secretaría de la Comisaría General de Información, solicitando “se realice estudio, análisis e informe pericial” sobre las muestras de una sustancia intervenida en una diligencia judicial de entrada y registro, ordenada por el Juzgado Central de Instrucción nº6 , en el domicilio de Hassan el Haski, que fuera procesado por dicho Juzgado en el sumario 20/04, en relación con los atentados del 11-M .

Elaborado el informe solicitado por los peritos del Laboratorio químico , los facultativos Escribano, López y el técnico Manrique , tras analizar la sustancia, incluyeron en el informe unas “observaciones” en las que se hacía una relación de otros informes periciales en los que había sido encontrada idéntica sustancia, y se cuestionaba la posible vinculación de aquéllos en cuyo poder se había intervenido; observaciones que sus superiores , los imputados Francisco Ramírez, Jefe de Laboratorio Químico ; Pedro Mélida, Secretario General de Policía Científica, y Miguel Angel Santano, Comisario General de Policía Científica, consideraron inconveniente que constaran, por lo que el imputado Ramirez, que seguía las indicaciones de sus superiores, requirió a los peritos para que las suprimieran. Como tales peritos no quisieron hacerlo , Ramírez con conocimiento y anuencia de los otros imputados, y modificó el realizado por los otros peritos, de manera que, para que no constara en el informe ninguna de tales observaciones , alteró el objeto de la petición solicitada por el Oficio de la Comisaría requirente, sustituyendo lo que se había pedido, por “Análisis de muestras” ; suprimió que los peritos 9 , 11 y 155 “se hicieron cargo de lo recibido” atribuyéndose él mismo, la recepción de las muestras y la práctica de las técnicas analíticas , eliminando la mención de los peritos autores del informe, así como tres de las técnicas que habían practicado aquéllos ; suprimiendo íntegramente las “observaciones” del informe.

Una vez firmado, el Jefe de la Unidad Central de análisis, José Andradas, tambien imputado en esta causa, remitió el informe de Ramírez al organismo solicitante, que lo elevó al Juzgado Central nº 6 quedando unido en el sumario de referencia.

RAZONAMIENTOS JURIDICOS

UNICO.- Los hechos anteriormente descritos se deducen de lo actuado en las diligencias practicadas, y en concreto, de la documental consistente en los referidos informes periciales, que obran unidos por testimonio a la causa, y que han sido objeto de exhibición y reconocimiento, en las sucesivas declaraciones prestadas, ya por los testigos de los hechos, ya por los propios imputados ; quienes del contenido de sus respectivas declaraciones, y de la valoración contrastada con el resto, ofrecieron igualmente, diferentes indicios de la participación, en los hechos falsarios, de los superiores jerárquicos de quien llevó a cabo la manipulación material del documento, siguiendo las indicaciones de aquéllos, y con su conocimiento.

Dado que los hechos indiciariamente acreditados, pudieran ser constitutivos de un delito de falsedad documental previsto en el art. 390 del Código Penal y/o de un delito de falso testimonio del art 460 Código Penal , procede imputar su comisión a Francisco Ramirez ; José Andradas ; Pedro Mélida ; y Miguel Angel Santano, cuya conducta pudiera ser, en su caso, constitutiva de un delito de encubrimiento, previsto y penado en el art 451. 3º b) del Código Penal.

Delitos que se hallan comprendidos en los artículos 14.3 y 757 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal, por lo que procede seguir los trámites que establece el Capítulo IV, Título II, Libro IV de dicha Ley Procesal (redacción de la Ley 38/2002, de 24 de octubre) para el Procedimiento Abreviado, por así establecerlo el art. 780 del repetido Cuerpo Legal.

PARTE DISPOSITIVA
CONTINUESE LA TRAMITACION DE LAS PRESENTES DILIGENCIAS PREVIAS por los trámites del PROCEDIMIENTO ABREVIADO, por si los hechos imputados a Francisco Ramirez, Jose Andradas ; Pedro Melida ; y Miguel Angel Santano fueren constitutivos de un presunto delito de Falsedad Documental y /o Falso Testimonio . Y respecto del imputado Miguel Angel Santano, subsidiarimente, de un delito de encubrimiento .

A cuyo efecto DESE TRASLADO AL MINISTERIO FISCAL, y en su caso, a las ACUSACIONES PARTICULARES PERSONADAS, a fin de que en el plazo común de DIEZ DIAS, formulen escrito de acusación, solicitando la apertura de juicio oral en la forma prescrita por la Ley o bien el sobreseimiento de la causa, sin perjuicio de que puedan solicitar excepcionalmente la práctica de las diligencias complementarias que consideren imprescindibles para formular la acusación.

PONGASE ESTA RESOLUCION EN CONOCIMIENTO DEL MINISTERIO FISCAL Y DEMAS PARTES PERSONADAS, previniéndoles que contra la misma podrán interponer, ante este Juzgado, RECURSO DE REFORMA, en el plazo de TRES DIAS.

Así lo acuerda, manda y firma Dña. GEMMA GALLEGO SANCHEZ , MAGISTRADA-JUEZ del Juzgado de Instrucción n. 35 de Madrid. Doy fe.

DILIGENCIA.- Seguidamente se cumple con lo mandado. Doy fe

La "gran" derrota republicana

Els republicans van perdre la majoria a la Cambra de Representants per menys de 50.000 vots, segons Ed Goeas.

At a luncheon on the Hill today sponsored by FreedomWorks, Republican pollster Ed Goeas said that the losses we saw last night are average for mid-term elections, particularly mid-term elections in a time of war. He also said, “One of the things that is different from 1994, is that in 1994 when Republicans won 56 House seats, all but a handful were won by a range of 10 or more percent. Last night if you look at the election, of those 28 House seats, 22 were won by 2 percent or less — 22 of the 28. And of those, 18 were won by less than 5,000 votes, and four of those by less than a thousand votes.” Later he went over the numbers again, and concluded, “In other words you can basically go back and say that we lost control of Congress by 11 seats. You’re talking about less than 50,000 votes.”

Els holandesos se'n van

L'emigració supera a la immigració per tercer any consecutiu a Holanda.

LA HAYE, 10 nov 2006 (AFP) - L'émigration continue à augmenter aux Pays-Bas et devrait atteindre en 2006 un niveau historique, près de 100.000 personnes ayant émigré au cours des neuf premiers mois de l'année, selon les chiffres publiés vendredi par l'Office central des statistiques (CBS).Ces chiffres traduisent une augmentation de près de 12.000 personnes par rapport au neuf premiers mois de 2005, selon le CBS. Si la tendance se confirme, quelque 130.000 personnes quitteront les Pays-Bas cette année. Près de la moitié d'entre elles y sont nées.Pour la troisième année consécutive, l'émigration devrait être supérieure à l'immigration, qui pourtant augmente légèrement elle-aussi, selon la CBS.

L'estratègia del caos

Existeix una relació entre els talibans de l'Afganistan, el terrorisme insurreccional a l'Iraq i el conflicte interior a França?

Sí, respon Monnerat: el caos com a arma estratègia

Est-ce ainsi une coïncidence si des écoles sont prises pour cibles aussi bien dans le sud afghan, dans l’ouest irakien qu’en banlieue parisienne ? Que l’incendiaire soit un « étudiant en religion » obscurantiste, un extrémiste sunnite en quête de pouvoir ou un « jeune » immigré désoeuvré, c’est bien le même symbole qui est visé : celui de la connaissance gratuite, de l’autorité cognitive et laïque, d’une société visant à reproduire un modèle d’éducation occidental. En d’autres termes, les motivations pour l’action diffèrent, mais les actions elles-mêmes sont convergentes. Les infrastructures éducatives sont un enjeu à long terme, une condition essentielle pour influencer les esprits, mais aussi un facteur d’ordre et d’ascension sociaux, une source de progrès individuel et collectif pouvant polariser ceux qui, à tort ou à raison, s’en considèrent exclus et le revendiquent.

Toutefois, les autres infrastructures sont également visées de façon systématique, comme les moyens de transport et de communication, ainsi bien entendu que les services publics liés à la sécurité et les forces chargées de les fournir. Ici, les enjeux sont souvent à court terme : il s’agit en premier lieu de s’assurer la liberté d’action nécessaire, de manière directe (confrontation des forces) ou indirecte (diversion des forces), afin de préserver ou d’étendre les intérêts financiers d’une économie souterraine et illégale. Mais ces attaques multiples et limitées ont également un effet psychologique, un impact sur les perceptions et les comportements : en recherchant un pourrissement constant de la situation, elles sapent progressivement la légitimité des pouvoirs publics par le spectacle de leur impuissance, et par le discrédit qui en résulte. Ou comment faire du chaos une arme stratégique.

L'exèrcit dels EUA, vencedor de les eleccions

És la tesi de Guy Sorman:

Dans l’intérêt , sinon de la paix hors d’atteinte avec les islamo fasciste , islamistes radicaux et autres factions intégristes en croisade contre l’Occident , ces élections américaines confèrent tout de même le meilleur résultat que nous , spectateurs plus ou moins exposés au terrorisme et plus ou moins engagés sur le théâtre des opérations , nous pouvions espérer. Les deux Partis et le Président ont été condamnés par leurs électeurs à cohabiter et par suite à gérer ensemble , le conflit ; ce qui ne garantit pas une solution heureuse et rapide mais qui devrait pour l’avenir nous protéger des décisions hâtives et des emportements irréfléchis. Ce consensus obligé devrait aussi renforcer le poids de l’armée américaine : la gauche académique anti- américaine , préférera , comme en Europe, évoquer le complexe militaro -industriel.

De fait , complexe ou pas , c’est aux militaires que les politiques vont s’en remettre . Or ces militaires ont totalement repensé leur erreurs et stratégie en Irak .

Sans attendre le résultat des élections, les dirigeants de l’armée américaine avaient fait connaître ce que serait leur stratégie à venir. De retrait, il n’est pas question. Les généraux qui reviennent du théâtre des opérations ont analysé leurs erreurs. La première fut d’appliquer à l’Irak des méthodes initialement conçues pour vaincre les troupes soviétiques : une force maximum de destruction. Les militaires n’imaginaient pas qu’ils devraient gérer, directement, un pays en ruine. L’improvisation a conduit les militaires à commettre nombre d’erreurs, souvent liées à leur ignorance des traditions locales, à la sous-estimation des allégeances religieuses et tribales. Ils ne s’attendaient pas non plus à ce que les professionnels de la terreur, Al Quaida et d’anciens officiers du Baath, fassent preuve d’autant d’intelligence tactique pour former et mobiliser sur place des armées de nouvelles recrues. La principale conclusion qu’en retire l’état-major américain, c’est que la supériorité militaire ne sert pas à grand chose ; l’important est d’instaurer la légitimité du nouveau gouvernement (en Irak comme en Afghanistan) et celle de la présence américaine .Cette légitimité peut s’atteindre en respectant les coutumes locales et en impliquant l’armée dans des tâches humanitaires et administratives : le soldat américain ne sera plus seulement un soldat mais un administrateur et à l’école de la réalité. Les modes de commandement seront bouleversés pour que ce soldat, puisse prendre, sur le terrain, les initiatives que la situation requiert, sans attendre des ordres théoriques venus d’en haut. La lutte contre l’insurrection se jouera à la base, dans la relation que les militaires parviendront à établir ou non avec la population locale. L’instauration de la démocratie reste-t-elle l’objectif au Proche-Orient ? Revu à la baisse, le désir de démocratie sera « minimaliste et réaliste ».

Les grandes lignes de cette nouvelle stratégie américaine qui n’ont pas encore été rendues publiques s’appliquent déjà. Au Combined Arms Center de Fort Leavenworth (Kansas) que dirige le général David Petraeus, l’école de formation des officiers supérieurs, les programmes accordent la priorité à la culture, à la responsabilité du soldat, à une meilleure connaissance de l’ennemi et du terrain.

(...)

Face à cet establishment militaire qui a déjà fixé la prochaine étape de la guerre, Démocrates et Républicains désormais embarqués ensemble , n’auront d’autres choix que de suivre .

És la tele, estúpid!

Les guerres d’ahir les decidien els soldats, l’arsenal militar, l’economia, la demografia i la lleialtat nacional dels ciutadans. Ara, la guerres les decideixen els mitjans de comunicació, els editorialistes i les enquestes. És una reflexió de Daniel Pipes.

Compte tenu des loyautés en jeu aujourd'hui, les guerres se décident davantage sur les pages des éditoriaux et moins sur les champs de bataille. La force des arguments, l'éloquence des rhétoriques, la subtilité des démonstrations et la clarté des résultats de sondages comptent davantage qu'une colline de prise ou une rivière de traversée. La solidarité, la morale, la loyauté et la compréhension sont l'acier, le caoutchouc, le carburant et les munitions de notre temps. Les leaders d'opinion sont les nouveaux amiraux et généraux. Ainsi, comme je l'écrivais en août, les gouvernements occidentaux «doivent désormais considérer les relations publiques comme faisant partie intégrante de leur stratégie».

Quan les imatges enganyen

En tot conflicte bèlic hi ha víctimes civils. I això provoca la lògica indignació i el consegüent rebuig. Però, alhora d’atribuir responsabilitats, no és el mateix que aquestes víctimes siguin l’objectiu d’una determinada acció militar o que siguin una conseqüència no desitjada de la mateixa. Com tampoc no és el mateix que en la cobertura mediàtica d’un conflicte només es mostrin les víctimes i greuges d’un bàndol –moltes vegades amb imatges falsejades o escapçades- i gairebé mai les de l’altra. Però aquest esviaxament és el pa nostre de cada dia, especialment en la cobertura del conflicte entre israelians i palestins.

En pocs dies hem vist les imatges, primer, d’un grup de dones tirotejades per l’exèrcit jueu i, després, la mort d’unes families palestines en un bombardeig israelià. Es tracta de dos casos lamentables i terribles, però que al presentar-los com accions gratuites i incomprensibles apareixen pura i simplement com a actes d’extermini.

Una informació equilibrada explicaria que les dones van ser utilitzades com a escuts humans per un grup de milicians islamistes, que les van fer servir per escapolir-se entre elles del setge al que els tenien sotmesos els soldats israelians. Una informació contrastada detallaria que els extremistas palestins utilitzen la població civil de Beit Hanun com a mur de protecció des d’on disparen continuament projectils Qassam contra les poblacions israelianes de Sderot i Ashkelon. Explicarien també que des de la retirada israeliana de Gaza, l’agost del 2005, no només s’han disparat més de 1.100 projectils que han ferit uns 200 israelians sinó que aquests projectils són cada dia més sofisticats, permetent, d’una banda, assolir un abast de més de 20 km i, de l’altra, superar la limitació tècnica que fins ara obligava a llançar-los poc després de la seva fabricació. Uns projectils que, des que Israel va retornar totalment el territori de Gaza als palestins, entren a gran escala per la frontera amb Egipte.


La gràfica anterior dóna una idea de la veritable dimensió dels atacs amb projectils Qassam, però sobre tot demostra que els palestins, enlloc d’aprofitar per construir l’estat que tant diuen que volen, el que han fet és convertir Gaza en un inmens camp d’entrenament i una base per atacar Israel, donant la raó a Beniamin Netanyahu que creu que el que volen la majoria dels palestins no és arribar a una acord de convivència pacífica amb Israel sinó la pura i simple liquidació de l’estat jueu. I que quan fan veure que negocien és només una tàctica, una manera de guanyar temps i recuperar forces per a la pròxima batalla.

Les vacil·lacions i les incoherències de la direcció política i militar del primer ministre Ehud Olmert , tant a Gaza com sobre tot al Líban, no han fet més que agreujar aquesta situació i empantanar-se en una situació cada vegada més podrida i insostenible. Durant la guerra del Líban de l'estiu passat el Tsahal va esbatussar Hezbollah de valent, però va deixar la feina a mitges. I a Gaza, tres quarts del mateix. Si l’any 1994, després de la caiguda de l’imperi soviètic, podia semblar raonable i possible tirar endavant un acord domèstic entre palestins i israelians, ara, després de l’11-S i la universalització de la jihad, és senzillament impossible. Només una contundent derrota militar i política de l’islamisme a la regió pot fet albirar la possibilitat d'una pau estable i duradora.

L'eufòria política i l'eufòria mediàtica

Lamento no disposar ara de prou temps per comentar els primers resultats de les eleccions legislatives de mig termini als Estats Units. Ho faré més tard. De moment, us recomano la primera anàlisi d’urgència que ha fet aquest matí Barcepundit, que ha treballat tota la nit a Pajamas Media en la cobertura dels comicis.

Ha sido más una derrota de los Republicanos que una victoria de los Demócratas: buena parte de la bajada de aquéllos se ha debido al descontento de su base electoral. Algunos estaban enfadados con los Republicanos por lo que está ocurriendo en Iraq: unos porque se han vuelto contrarios a una guerra que se ha complicado más de lo previsto, sí, pero otros porque están descontentos porque no es está haciendo lo suficiente.

Muchos votantes republicanos están también desmotivados porque el partido Republicano ha olvidado buena parte de sus principios y se ha dedicado a gastar dinero como un marinero borracho, como dicen en EEUU. Es decir, descontentos con los Republicanos por parecerse a los Demócratas, lo que les ha hecho abstenerse e incluso votar al contrario como castigo.

Tampoco es exactamente un giro a la izquierda: han ganado independientes como Joe Lieberman en Connecticut, enfrentado al candidato de su propio partido Demócrata Ned Lamont, representante de la postura más claramente anti-guerra y anti-Bush. Todo un fracaso de la neopolítica en toda regla. Y en Rhode Island ha perdido el incombustible Lincoln Chaffee, senador republicano y uno de los pocos que se oponía totalmente a la guerra de Iraq. Además, la mayoría de los demócratas que han girado la tortilla son moderados (por ejemplo Shuler en Carolina del Norte), con un programa que podría pasar perfectamente por republicano en cuanto a Iraq, pena de muerte, aborto, etc. Y por último, en muchos de los referéndums de iniciativas legislativas de los estados se ha votado, por ejemplo, en contra de la extensión del aborto y del matrimonio gay.

A banda d’això, dos comentaris telegràfics.

El primer, l’eufòria dels demòcrates és comprensible i legítima, però l’eufòria de la majoria dels media, no. La seva eufòria és l'evidència inequívoca de la seva "imparcialitat".

El segon, aquests resultats no signifiquen un canvi inèdit a la política nord-americana sinó el retorn a l’equilibri tradicional entre una presidència i un legislatiu amb diferents colors polítics. És a dir, que les coses continuaran més o menys igual que sempre. Les negociacions entre l'executiu i del legislatiu seran més complexes que en els últims sis anys, però no implicaran canvis substancials de política. Però amb una diferència: la internacional mediàtica s’encarregarà de fer-nos creure el contrari. I així, ens podrem trobar amb la paradoxa de que tot allò que fins ara era dolent passi a no ser-ho tant o, fins i tot, a ser bo, si hi ha els demòcrates pel mig.

I si no us ho creieu, wait and see.

Una sentència històrica

La sentència dictada diumenge per un tribunal iraquià contra Saddam Hussein és una sentència històrica en una regió de dictadors impunes com és el Pròxim Orient. Es pot estar a favor o en contra de la pena de mort, però no es pot ignorar la significació jurídica, social i històrica d'aquesta sentència que condemna per primera vegada a la regió un president genocida per violació dels drets humans. Per arribar fins aquí no només va ser necessària una guerra que derroqués Saddam Hussein, sinó també i sobre tot la valentia d'un tribunal i d'uns testimonis que han fet front a tota mena d'amenaces i riscos pera conseguir que es fés justícia, així com per l'existència d'un govern que ha respectat no només la independència del tribunal sinó que permès que aquest actués d'acord amb el dret positiu i no segons la llei de la sharia.

Us recomano l'anàlisi que fa avui Guy Sorman sobre el judici:

c’est la première fois qu’une destitution est ici imposée par le droit, selon des procédures juridiques incontestables. Le tribunal de Bagdad introduit, dans la civilisation arabo-musulmane, des notions juridiques qui ne doivent rien au Coran et à ses mille interprétations circonstancielles : le monde arabo-musulman passe ainsi dans le camp des droits de l’homme, de l’universel : il reconnaît la notion de crimes contre l’humanité. Ce que Saddam Hussein ne peut pas comprendre ; sans doute, est-ce aussi trop tôt pour qu’une partie du monde arabe le comprenne. Mais ce monde arabo-musulman, grâce au procès, a quitté la tradition tribale fondée sur la race et la vengeance, pour rejoindre la norme d’une civilisation universelle et moderne. Le verdict a également le grand mérite de qualifier enfin clairement la dictature de Saddam Hussein et de bien d’autres de ses comparses dans la région : ce n’était pas un despotisme éclairé comme Saddam sut en persuader certains en Occident ; ce n’était pas non plus un régime laïc contre l’obscurantisme islamiste. Le régime de Saddam était tout bonnement une dictature raciste, fondée sur le pouvoir exterminateur de sa tribu sunnite contre le chiites et les Kurdes. La qualification de crime contre l’humanité s’applique donc parfaitement à son cas, très proche de l’accusation de génocide qui aurait pu aussi être retenue.

La totalitat de l'article, aquí.

Per acabar d'una vegada per totes amb el sistema proporcional

La democràcia, diuen, és un sistema que permet als ciutadans treure i posar governs sense violència. I si bé la democràcia representativa no permet que els ciutadans decideixin directament sobre totes i cadascuna de les lleis que es debaten i s'aproven al parlament, si que els faculta perquè cada quatre anys puguin dir-hi l'última paraula. El problema és que fins i tot això se'ls escamoteja quan existeix un sistema electoral proporcional, com és el nostre.

Un clar exemple d'aquesta limitació l'acabem de tenir a les eleccions catalanes de dimecres passat. La gent va anar a votar, però seguim sense saber qui governarà. Les eleccions no han servit perquè la gent decideixi qui mana i qui no, sinó per donar un txec en blanc als partits perquè es reparteixin el poder segons els convingui. D'aquesta manera, el partit que ha obtingut més vots i més escons pot ser relegat a l'oposició per un pacte entre altres partits, com ja va passar fa tres anys. Aquestes són les delícies que permet el sistema electoral proporcional. Un sistema que beneficia la partitocràcia i converteix en indirecte el vot dels ciutadans.

Això no vol dir que el sistema majoritari no tingui també els seus inconvenients. No hi ha sistema perfecte. Però posats a triar entre un sistema que afavorieix el poder dels partits i un altra que afavoreix el poder dels ciutadans, amb quedo amb aquest últim.

ETA

Tots els procesos de pau que recordo s'han fet sempre sobre la base de que, com a mínim, una de les parts havia arribat a la convicció que no podria obtenir la victòria per la força i que, per tant, acceptava negociar una rendició més o menys honorable. És a dir, salvar la pell i la cara obtenint la gràcia penal i la legalitat política. Aquest és, per exemple, el cas de l'IRA. Però dubto que sigui el cas d'ETA. Certament, fa tres anys que l'organització terrorista basca semblava estar molt afeblida i a punt del col·lapse, però tots els indicis posteriors porten a creure que s'ha revifat, que ha tornat a regenerar-se aprofitant, una vegada més, la treva. El fet que demostra que ETA no vol rendir-se és que les condicions que posa per a la negociació no són altres que l'acceptació per part del govern espanyol dels elements essencials del seu programa polític. Una acceptació que pretén aconseguir amb el xantatge de reprendre la violència. ETA ho explica més clar que mai a l'últim número de la seva revista "Zutabe" que avui recull Gara:

«El compromiso de ETA es claro. Tiene la firme voluntad de dar una salida democrática al conflicto mediante la negociación. Pero, con la misma firmeza, decimos que ETA no aceptará que el Gobierno español utilice tácticamente el proceso para imponer un nuevo fraude a Euskal Herria y mantener la situación de opresión sobre nuestro pueblo. Lo hemos dicho claramente: si continúan esos ataques a Euskal Herria, ETA responderá».

Com qualsevol govern, Zapatero va fer bé d'intentar sondejar ETA i veure quines possibilitats hi havien d'accelerar la seva desaparició. Però saber això no requereix ni gaire temps ni gaires esforços intel·lectuals. Requereix simplement preguntar clarament a ETA si està disposada a renunciar a la violència, entregar les armes i a defensar el seu programa polític com un partit més, sotmetent-se al veredicte de les urnes. Si és així, es poden començar a negociar les modalitats de l'entrega de les armes, les possibilitats de gràcia als presos i les maneres de transformar una estructura militar en una organització política ajustada a la legalitat democràtica. Pel contrari, si ETA el que vol és negociar l'acceptació de tot o part del seu programa polític com a condició de la fi definitiva de la violència, no hi ha negociació possible. El problema per a Zapatero és que és això i no una altra cosa el que ETA vol. I al no voler-ho veure des del primer moment, Zapatero ha caigut, o s'ha ficat, en un parany. Un parany del que quan més trigui a sortir-se'n, pitjor.

Saddam estava molt a prop d’obtenir la bomba atòmica

Segons explica “The New York Times”, resulta que una dotzena de documents confiscats a l’Iraq i penjats en una pàgina web del govern nord-americà constituïen una guia bàsica per desenvolupar una bomba nuclear. Aquest fet, denunciat per experts en armament, podia facilitar l’obtenció d’aquesta arma per part d’estats com l’Iran i per aquest motiu la pàgina web ha estat tancada.

The documents, roughly a dozen in number, contain charts, diagrams, equations and lengthy narratives about bomb building that nuclear experts who have viewed them say go beyond what is available elsewhere on the Internet and in other public forums. For instance, the papers give detailed information on how to build nuclear firing circuits and triggering explosives, as well as the radioactive cores of atom bombs.
(...)
Among the dozens of documents in English were Iraqi reports written in the 1990s and in 2002 for United Nations inspectors in charge of making sure Iraq had abandoned its unconventional arms programs after the Persian Gulf war. Experts say that at the time, Mr. Hussein’s scientists were on the verge of building an atom bomb, as little as a year away.

Però el veritable interès d’aquesta notícia no és el tancament de la pàgina web sinó la reiterada evidència documental que Saddam Hussein tenia tot el que s’ha de saber per fabricar la bomba atòmica. Un petit detall sense importància, com es pot comprovar.

Alemanya: una diputada dels verds amençada de mort per haver demanat que les dones musulmanes es treguin el vel

Els verds busquen el suport de les organitzacions islàmiques contra les amenaces de mort a la seva diputada d’orígen turc, Ekin Deligoz. Ho explica “Le Nouvel Observateur”:

Plusieurs organisations musulmanes ont accepté l'invitation pour une rencontre mardi avec Ekin Deligoz et d'autres députés Verts, a précisé le parti écologiste. Ces menaces de mort font suite aux propos de la députée il y a deux semaines dans le journal allemand "Bild am Sonntag". "Je lance un appel à toutes les femmes musulmanes: rejoignez le monde actuel, rejoignez l'Allemagne, c'est ici que vous habitez, donc enlevez votre voile", a-t-elle déclaré. "Montrez que vous avez les mêmes droits civils et humains que les hommes". Une responsable des Verts, Renate Kunast s'est plainte auprès de l'ambassadeur de Turquie à Berlin des réactions "inacceptables" dans les médias turcs après les propos de la députée écologiste. Un journal l'avait ainsi comparée aux Nazis.

Els bons negocis de França a l’Iran

França té les mans lligades a l’Iran. Moltes empreses franceses hi ha fet inversions milionàries. I això és un obstacle perquè el govern francès accepti fàcilment l’aplicació de determinades snancions contra el règim dels aiatolàs a causa del seu programa nuclear. No ho dic jo, ho diu el gens sospitós “Le Monde”:

Les investissements français se sont multipliés en Iran. Profitant de l'absence des entreprises américaines auxquelles leur gouvernement a interdit de frayer avec des Etats qualifiés de "voyous", les multinationales européennes en général et françaises en particulier, ont monopolisé les contrats. Sur quinze ans, 20 à 25 milliards d'euros auraient été investis en Iran par des multinationales françaises. La plupart de ces investissements ne contreviennent à aucune règle internationale. Mais face à un régime autoritaire qui parle de "rayer Israël de la carte" et masque mal sa volonté de se doter de l'arme nucléaire, plusieurs questions surgissent. Avec quelle sérénité un pays comme la France peut-il envisager de participer à une politique de sanctions internationales sachant qu'en s'y associant, il menace l'intérêt économique national ?

La sorprenent sorpresa de l'establishment polític i mediàtic de Catalunya per la irrupció de Ciutadans

El més sorprenent d'aquestes eleccions és la sorpresa de polítics i periodistes per l'entrada al Parlament d'una nova força política, inexistent fa tan sols uns mesos, i que ha aconseguit tres diputats: els Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Dels 3 escons de Ciutadans, 2 els han tret del PSC i 1 del PP, de la mateixa manera que ICV ha capitalitzat els altres 3 escons que han perdut els socialistes i CiU ha recuperat 2 dels diputats que ERC li va manllevar el 2003.

La classe política i mediàtica catalana ni entén ni vol entendre aquest fenomen, com no entén ni vol entendre perquè devalla la participació electoral. Dos fenòmens diferents però íntimament relacionats com a resposta plural a la política dominant. Aquest vespre ho he pogut veure en les reaccions i comentaris dels meus col·legues i en les cares i declaracions dels polítics de l'establishment. La irrupció al Parlament d'una segona força política no nacionalista els resulta incomprensible. Per què? Doncs, perquè no encaixa en el mapa polític de Catalunya que la seva fantasia nacionalista ha dibuixat durant 25 anys.

Però la realitat és que, d'una banda, avui hi ha més diputats no nacionalistes que ahir i dues forces polítiques enlloc d'una que els representen: els liberals-conservadors del PP i els més progressistes de Ciutadans-Partit de la Ciutadania. D'altra banda, gairebé la meitat de l'electorat ha desertat de les urnes. Les dues realitats expressen la inequívoca existència d'un gran malestar, per raons i opinions diverses, en la societat catalana. I això hauria de ser un toc d'atenció perquè d'una vegada per totes deixem de contemplar-nos el melic i intentem veure quines coses s'estan fent malament.

Però sospito que, després de la sorpresa del primer moment, l'establishment optarà per la vella política d'ignorar la realitat i seguir vivint en la bombolla político-mediàtica del constructivisme nacionalista. Creuran, com sempre, que el nou gra de sorra a la sabata és el resultat de factors externs i estranys a Catalunya, de conspiracions paranoiques de la carcúndia hispana, és a dir, de Madrid, del PP i, fins i tot, de Zapatero, que per a ells ja no és res més que la cara amable del nacionalisme espanyol.

Però el fet, tossut, és que el gairebé 50% d'abstencionistes són catalans i els diputats i diputades de Ciutadans i del PP, també. No són ni una grapat d'agents a sou de Madrid ni tan sols una quinta columna infiltrada a la reraguarda, són la meitat del país. I amb la meitat del país fora de joc no es pot construir una societat democràtica. Menys encara una nació.

Voteu però recordeu

Avui que es dia d'anar a votar és també un bon dia per recordar el que pensen, saben i diuen els cinc principals candidats. I la millor manera de recordar-ho és rellegint les magnífiques entrevistes que Xavier Sala i Martín els va fer per a "La Vanguàrdia". Reconec que la mala impressió que hem va donar la primera i incompleta entrevista amb José Montilla no feia justícia a la novetat que han significat les mateixes, especialment per la seva capacitat de deixar en evidència els entrevistats.

José Montilla
Artur Mas
Josep Lluís Carod-Rovira
Josep Piqué
Joan Saura

La intifada a França

76.898 actes de violència urbana han estat censats a França entre l'1 de gener i el 30 de setembre de 2006.

Incendies de véhicules : 31.514 (soit 40,98% du total)
Feux de poubelles : 20.080 (26,11% du total)
Jets de projectiles : 6113
Dégradations de mobilier urbain : 5959
Incendies de biens publics : 4396
Violences collectives contre les sevices de sécurité, de secours et de santé : 4244
Rodéos automobiles : 4149
Occupations de halls d’immeubles : 228
Affrontements entre bandes : 215

Més informació, aquí.