(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
dijous, 8 de febrer del 2007
La més antiga història d’amor
Guerracivilisme
Gràcies a l'anotació que ha fet Leonor Alcántara en aquest blog he tingut coneixement de l'article que J. A. González Casanova va publicar ahir a l'edició catalana d'El País. Un article en el que, entre altres coses, diu això:
Lamentablement, aquest paràgraf el subscriurien sense tocar-hi una coma moltes persones a Catalunya. Hi ha molta gent que pensa així. El que és sorprenent és que algú s'atreveixi a posar-ho per escrit. González Casanova ha estat sempre una persona intel·ligent, encara que de vegades imprudent. Ja va tenir un greu disgust amb el PSOE fa més de vint anys quan en una reunió semipública dels socialistes a Mataró va qualificar la LOAPA de "bodrio". Però aquesta vegada no ha estat un excés verbal, sinó un article pensat, escrit, rellegit i esmenat abans de la seva publicació. Es pot estar en contra del PP políticament i ideològica, però hi ha una línia de demarcació entre la llibertat de crítica i la calúmnia que no es pot traspassar impunement.
Per què ho ha fet González Casanova? Per imprudència? Per fer mèrits i treure's l'espina de la LOAPA? No ho sé. Però el que si veig cada dia més clarament és que vivim una confrontació política que s'expressa en termes gairebé guerracivilistes. Tot s'hi val. Tothom es veu en cor de dir-la més grossa. Ara per ara, aquest clima es desenvolupa en clau de psicodrama. Esperem que no ho faci mai en clau de tragèdia.
En estos días hemos asistido al suicidio político de ambos polos del antisistema democrático, emparejados en ser derechas extremas, pues les une idéntica mentalidad totalitaria, so capa en el PP de falso afán liberal y, en ETA, de nacionalismo. Unos perpetúan el desprecio a la democracia de los viejos partidos conservadores, y los otros resucitan la "democracia de alpargata" del carlismo violento, que tras la defensa popular de los fueros vascos ocultaba el absolutismo más reaccionario. Su emparejamiento objetivo frente al actual Estado social y democrático de derecho denuncia su aparente enemistad radical, que ya no engaña a nadie, pues a los grupos políticos , como a las personas, hay que juzgarlos por lo que hacen y no por lo que dicen. Si liberales y carlistas impidieron la democracia española durante el siglo XIX y, unidos al golpista Franco, la erradicaron en el XX por las armas, ahora sus respectivos herederos mentales siguen apoyándose mutuamente en su feroz combate contra el Gobierno legítimo y electo de la ciudadanía. Pero el atentado de Barajas y la bochornosa actitud del aznariano Rajoy culpando del mismo (como en el 11-M) a Zapatero y no sumándose a la protesta general contra el atentado tras manipular fríamente a las víctimas del terrorismo han supuesto el suicidio político de quienes comprueban, sin reconocerlo nunca, su nulo futuro ante el veredicto de las urnas. De ahí que sus últimos actos constituyan más bien el levantamiento de un acta de últimas voluntades.
Lamentablement, aquest paràgraf el subscriurien sense tocar-hi una coma moltes persones a Catalunya. Hi ha molta gent que pensa així. El que és sorprenent és que algú s'atreveixi a posar-ho per escrit. González Casanova ha estat sempre una persona intel·ligent, encara que de vegades imprudent. Ja va tenir un greu disgust amb el PSOE fa més de vint anys quan en una reunió semipública dels socialistes a Mataró va qualificar la LOAPA de "bodrio". Però aquesta vegada no ha estat un excés verbal, sinó un article pensat, escrit, rellegit i esmenat abans de la seva publicació. Es pot estar en contra del PP políticament i ideològica, però hi ha una línia de demarcació entre la llibertat de crítica i la calúmnia que no es pot traspassar impunement.Per què ho ha fet González Casanova? Per imprudència? Per fer mèrits i treure's l'espina de la LOAPA? No ho sé. Però el que si veig cada dia més clarament és que vivim una confrontació política que s'expressa en termes gairebé guerracivilistes. Tot s'hi val. Tothom es veu en cor de dir-la més grossa. Ara per ara, aquest clima es desenvolupa en clau de psicodrama. Esperem que no ho faci mai en clau de tragèdia.
dimecres, 7 de febrer del 2007
L'Operació Bagdad ha començat


Seguiu el desenvolupament de l'operació a Iraq the Model:
Dia 6
Minutes after nighttime curfew began in Baghdad at 9 pm we saw breaking news on al-Hurra and al-Jazeera saying that Baghdad's security operation has just started.Dia 7
The news says the first operation is currently underway in Azamiyah in the northeastern part of the city.
However, it looks quiet here at the moment, except for a sudden increase in activity in the skies with US jet fighters patrolling over the northern parts of Baghdad.
We're now only a few kilometers far from Azamiyah, so if there's going to be some action, we'll certainly hear-or see-it, and we'll keep you updated.
Last night continued to be quiet for the most part and nothing indicated that the operation in Azamiyah faced resistance.
I woke up late this morning and again it was very quiet. I asked Mohammed if there was anything going on and the answer was negative.
An hour later two of our friends came by and asked if we'd like to go out for lunch, and off we went.
We drove for about half an hour across eastern Baghdad and there was nothing unusual; just the same checkpoints we've been seeing for the past week or so and traffic was more than normal more or less.
I got a bit curious and turned on the radio in the car to see if I was missing something but there was absolutely no news about any significant incidents or operations.
The interesting thing I heard-not on the radio- was what one of my friends told me about is what he saw earlier this morning; he had some work to do in Kazimiya across the river and since many of the bridges were closed to traffic he couldn't reach his destination first but then he heard that the bridge between Adhamiya and Kazimiyah was open and he headed that way, he said "The streets were open. There are some checkpoints but it didn't look like a big operation like the one we heard of last night was going on over there!"
Saura: per una vegada que l'encerta!
Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, he de dir que estic d’acord amb el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, l’ecosocialista Joan Saura, quan afirma que és partidari de la despenalització de les drogues. Jo també.
La despenalització de les drogues no vol dir desentendre’s dels seus efectes ni abandonar la seva denúncia i prevenció. La despenalització vol dir acceptar la llibertat de les persones adultes. Però, sobre tot, vol dir acabar amb un problema més greu que el que les drogues provoquen a la salut pública: el creixement i consolidació de la màfia més poderosa de la història amb la seva seqüel•la de violència i corrupció. Una màfia contra la qual han fracassat totes les polítiques repressives. Unes polítiques que, a canvi d’alguns èxits puntuals i efímers, només han servit per enterrar milers de milions de dòlars sortits de les butxaques dels contribuents i que es podrien invertir molt millor.
Encara que sembli un tòpic, l’experiència històrica de Llei Seca als Estats Units és paradigmàtica. Com escrivia l’any 1925 el periodista nord-americà H.L. Mencken, un dels crítics principals de la prohibició de l’alcohol, la Llei va crear més problemes que els que pretenia resoldre.
Deu raons per legalitzar la droga
La despenalització de les drogues no vol dir desentendre’s dels seus efectes ni abandonar la seva denúncia i prevenció. La despenalització vol dir acceptar la llibertat de les persones adultes. Però, sobre tot, vol dir acabar amb un problema més greu que el que les drogues provoquen a la salut pública: el creixement i consolidació de la màfia més poderosa de la història amb la seva seqüel•la de violència i corrupció. Una màfia contra la qual han fracassat totes les polítiques repressives. Unes polítiques que, a canvi d’alguns èxits puntuals i efímers, només han servit per enterrar milers de milions de dòlars sortits de les butxaques dels contribuents i que es podrien invertir molt millor.
Encara que sembli un tòpic, l’experiència històrica de Llei Seca als Estats Units és paradigmàtica. Com escrivia l’any 1925 el periodista nord-americà H.L. Mencken, un dels crítics principals de la prohibició de l’alcohol, la Llei va crear més problemes que els que pretenia resoldre.
"Cinco años de Prohibición han tenido, por lo menos, un efecto benigno: han acabado con todos los argumentos favoritos de los prohibicionistas. Ninguna de las bendiciones y usufructos que se suponía iban a suceder luego de la aprobación de la decimoctava enmienda se ha materializado. No hay menos ebriedad en la República, sino más. No hay menos crimen, sino más. No hay menos locura, sino más. El costo del gobierno no es menor, sino sumamente mayor. El respeto por la ley no ha aumentado, más bien ha disminuido".
Deu raons per legalitzar la droga
Orhan Pamuk, camí de l’exili?
Amenaçat pels ultranacionalistes, el premi Nobel de Literatura 2006 hauria sortit discretament de Turquia per anar als Estats Units, segons publica Le Figaro.Deux semaines après le meurtre du journaliste turc d’origine arménienne Hrant Dink, le plus célèbre des écrivains turcs, Orhan Pamuk, a quitté la Turquie pour les Etats-Unis dans la plus grande discrétion. Officiellement parti pour New York pour ses activités culturelles, explique le quotidien suisse Le Temps, ce voyage ressemble pourtant à un exil. Car l’arrestation du meurtrier de Hrant Dink a mis au jour les pressions et menaces auxquelles Orhan Pamuk est confronté pour ses prises de position sur le conflit kurde et la question arménienne.
Els fets ocorreguts darrerament a Turquia senyalen clarament que, ara per ara, el perill per a la demoràcia i la modernització del país provenen més dels sectors ultranacionalistes que del govern “demo-musulmà”. Ho explica molt clarament, Guy Sorman:
Ces menaces sur les libertés des Turcs ne viennent plus des partis musulmans ; ceux-ci, au pouvoir depuis quatre ans, n’effraient plus grand monde même s’ils agacent prodigieusement l’opposition laïque. Il faut admettre que le Premier ministre Recep Tayip Erdögan a tenu parole : son gouvernement est bien « démo-musulman », il n’est pas islamiste. L’innovation est considérable , une première dans les mondes musulmans , un modèle peut-être ? Le péril en Turquie est donc moins Vert que Brun : des mouvements crypto fascistes attisent la haine contre les « diviseurs » de la nation que seraient les Kurdes et les Arméniens.
Diferències de tracte

No puc evitar de pensar en l'escàndol mediàtic que s'hauria format amb el vessament de petroli a les costes d'Algecires si governés el PP. Però, no. El "chapapote" de Zapatero és un accident, mentre que el "chapapote" d'Aznar va ser un atemptat. I això, que a Algeciras han trigat una setmana a començar l'extracció de combustible; que han prohibit l'accés de voluntaris per netejar les platges per evitar manifestacions de protesta i que les autoritats portuàries no han consultat encara els enregistraments de les converses -que podrien haver "desaparegut"- entre el port i el barco embarrancat per saber si es van donar les instruccions més convenients.
Tampoc puc evitar de pensar en l'escàndol que estariem menjant nit i dia si l'assassí de l'alcalde de Fago fós del PP i la víctima del PSOE.
La foto

La clau està en la foto. En la políticament necessària imatge d'un De Juan Chaos moribund. La foto serveix a l'esquerra abertzale per "demostrar" l'existència de víctimes polítiques de la democràcia espanyola i al govern de Zapatero per justificar un possible "gest humanitari" que li permeti recuperar el famós "procés de pau". O és que algú pot creure que sense el consentiment de les autoritats s'haurien pogut fer foto i entrevista?
Però, a diferència de Batasuna, que hi guanya tant amb la vida com amb la mort de l'etarra, el govern necessita viu a De Juana Chaos. I per això l'alimenta a la força. No és només una simple paradoxa que els defensors de l'eutanàsia voluntària vulguin impedir el dret de De Juana Chaos a morir. No. És molt pitjor. És la més pura i dura subordinació dels drets i les conviccions a l'interès polític del govern.
No ve d'un pam
Aquesta és la coherència de Montilla:
El president del govern, José Montilla, ha anunciat, després de la reunió del Consell de govern, que la Generalitat no recorrerà la llei de la dependència. Montilla ha recordat que el dictamen del consell consultiu que considera que la llei envaeix competències de la Generalitat no és vinculant. El consell va dictaminar que la llei és inconstitucional en un 70% dels articles. D'altra banda, el govern ha ajornat una setmana la presentació del recurs contra el decret d'ensenyaments mínims de Primària. Això sí, el president Montilla ha assegurat que es presentarà i s'inclourà en el recurs l'aplicació de la tercera hora de castellà.
No només les dones són víctimes de la violència de gènere
Habitualment, a les enquestes sobre violència domèstica o de gènere només s'entrevista a dones. WonkaPistas n'ha trobat una sobre la violència domèstica al Regne Unit en la que es pregunta tant a dones com a homes. El resultat és que si bé les dones són les més afectades per les agressions físiques i psicològiques, el percentatge d'homes que les pateixen és també important. El resultat és que el 29% de les dones i el 16% dels homes pateixen violència física de gènere.
Roland Dumas a favor de la bomba atòmica iraniana
L'exministre de Miterrand, Roland Dumas, creu que un Iran amb bomba atòmica serà "un factor d'equilibri a la regió":
Roland Dumas, ancien ministre socialiste des Affaires étrangères, a estimé lundi 5 février que la détention par l'Iran de la bombe atomique serait "un élément d'équilibre dans la région".
"D'avoir la bombe atomique, pour l'Iran par exemple, ce serait un élément d'équilibre dans la région. Mais cela suppose un accord, des contrôles, un climat autre que celui qui existe actuellement, qui est un climat de menaces", a déclaré Roland Dumas, interrogé sur France Inter.
dimarts, 6 de febrer del 2007
Llogueu manifestants a 10 euros l'hora

La web alemanya erento.com ofereix, entre moltes altres coses, la possibilitat de disposar de manifestants de lloguer. Unes 300 persones hi estan disponibles. Així, doncs, si necessiteu gent per manifestar-vos a favor o en contra del govern, del canvi climàtic o de la viagra, ja sabeu on podeu recórrer. Això sí, els manifestants de lloguer no accepten tirar coctails molotov, trencar aparadors de botigues o enfrontar-se amb la policia. Batasunos, islamistes i neonazis, absteniu-vos!
França: l'Islam contra Darwin
Les escoles franceses són destinatàries habituals de tota mena de propaganda política i ideològica. L'última tramesa ha estat L'Atles de la Creació de l'autor turc Harun Yahya que pretén demostrar que l'home no ha canviat en res des que va ser creat per Alà.
Plusieurs centaines d'établissements scolaires essentiellement des lycées ainsi que des universités ont reçu ces dix derniers jours un sulfureux ouvrage l'Atlas de la création d'un auteur turc, Harun Yahya, condamnant la théorie de l'évolution et vantant le créationnisme sur 700 pages richement illustrées. Alerté, le ministère de l'Education nationale a demandé que le livre soit mis hors de portée des élèves. Les établissements scolaires sont parfois la cible d'envois de propagande du leader nord-coréen Kim Jong-il ou de sectes , mais jamais cela n'avait été si massif et si précis.
L'Atlas de la création tente de prouver, photos de fossiles et d'animaux à l'appui, que l'homme est resté inchangé contrairement aux conclusions de Darwin, au XIXe siècle. L'auteur et éditeur, Harun Yahya, qui dispose d'un site Internet où il présente ses ouvrages traduits dans plusieurs langues (1), cite le Coran pour étayer sa thèse. Harun Yahya est connu en Turquie pour être le champion du créationnisme, idée apparue dans les années 80 au sein de l'islam, alors qu'aux Etats-Unis, une frange protestante fondamentaliste milite bruyamment contre la thèse de l'évolution depuis longtemps. Sans aucune rigueur scientifique, Harun Yahya présente dans l'Atlas toute une série de reproductions dans un joyeux fouillis, censées prouver que les espèces animales n'ont pas changé depuis la création. Curieusement, il en déduit que les thèses de Darwin sont «la réelle source du terrorisme».
dilluns, 5 de febrer del 2007
Més canya contra el "lobby climàtic"
El principal climatòleg canadenc, el professor Timothy Bell, no només denuncia les mentides del ecocondríacs -en expressió de Mark Steyn recollida per Barcepundit- respecte a la responsabilitat humana de l'escalfament global, sinó que afirma que les dades senyalen que estem entrant en una fase de refredament.
Believe it or not, Global Warming is not due to human contribution of Carbon Dioxide (CO2). This in fact is the greatest deception in the history of science. We are wasting time, energy and trillions of dollars while creating unnecessary fear and consternation over an issue with no scientific justification. For example, Environment Canada brags about spending $3.7 billion in the last five years dealing with climate change almost all on propaganda trying to defend an indefensible scientific position while at the same time closing weather stations and failing to meet legislated pollution targets.
No sensible person seeks conflict, especially with governments, but if we don't pursue the truth, we are lost as individuals and as a society. That is why I insist on saying that there is no evidence that we are, or could ever cause global climate change.
Iraq, l'hora de la veritat
La guerra de l'Iraq pot ser una guerra “perduda” mediàticament però això no vol dir que ho hagi de ser també militarment. Contrariament a una idea generalitzada, les insurgències rarament obtenen la victòria. La guerra del Vietnam la van perdre els Estats Units a les pantalles de televisió i no en el camp de batalla. Els mujaidins no van derrotar la Unió Soviètica a l’Afganistan, sinó la feblesa econòmica i política del règim comunista accelerada per la perestroika de Gorbatxov. Llevat de la revolució cubana i la derrota francesa a Algèria, la majoria de moviments insurreccionals del segle XX –i en són molts- sempre han perdut. I l’Iraq no hauria de ser una excepció. Però per derrotar les insurgències, com també ho demostra la història, es necessita temps i voluntat. És a dir, que el tempo històric no sigui substituit pel tempo mediàtic.
És aviat per saber si la “nova estratègia” de la Casa Blanca per a l'Iraq arriba massa tard o no. Però el que si sabem ja són els primers efectes que ha provocat.
S'acosten, doncs, temps més durs encara. Tan durs, però, com decisius.
És aviat per saber si la “nova estratègia” de la Casa Blanca per a l'Iraq arriba massa tard o no. Però el que si sabem ja són els primers efectes que ha provocat.
La nueva actitud de Maliki y las posibilidades del incremento de tropas con reglas de enfrentamiento más agresivas, que los críticos equiparan a cero, han llevado a un giro de 180º a ese venenoso demagogo sin escrúpulos que es Muqtada al Sadr. Ha puesto fin a su boicoteo. Sus 6 ministros se han reincorporado al gabinete y sus 30 parlamentarios a la Asamblea. El joven clérigo ha ordenado la dispersión de sus tropas, la milicia denominada Ejército del Mahdi, responsables en el último año de tantos sádicos asesinatos de civiles suníes. Muchos han abandonado Bagdad, dirigiéndose hacia el sur del país y los que quedan han recibido la orden de no resistirse si son detenidos. Nada de enfrentarse directamente a los norteamericanos. Ya volverán los buenos tiempos.
La consecuencia inmediata es que el número de asesinatos sectarios atribuibles a los chiíes ha disminuido drásticamente en Bagdad. Por el contrario, los llamados insurgentes de cuño sadamista y sus aliados guerra-santeros internacionales han incrementado sus esfuerzos para mantener viva la guerra civil larvada y no quedarse como el único objetivo de la nueva ofensiva del Gobierno y sus aliados. Parece que ellos también cuentan con que alguna mella les pueden hacer. Están azuzando a bombazos a los chiíes para que reanuden sus mortíferas venganzas, con coches cargados de explosivos, suicidas o no, que saltan por el aire en medio de concentraciones humanas, preferiblemente mercados, como el del sábado 3, que masacró a 130 tenderos y clientes con más de 300 heridos.
S'acosten, doncs, temps més durs encara. Tan durs, però, com decisius.
diumenge, 4 de febrer del 2007
Tant soroll per tan poca cosa
Tot i el soroll mediàtic, les conclusions provisionals de l'encara no publicat quart informe sobre el canvi climàtic que l'IPCC va avançar divendres a París són menys catastrofistes que les de fa quatre anys. Això no vol dir que els modelistes pagats per l'ONU s'hagin rendit a l'escepticisme, però s'han vist forçats a fer desparèixer les barbaritats més notòries, prova fefaent que no hi ha consens científic sobre el tema i que les rèpliques a les tesis de "lobby" climàtic cada dia tenen més pes.
La crítica principal a la Bíblia climàtica es fonamenta en el caràcter poc científic de les prediccions realitzades exclusivament sobre models informàtics. Guy Sorman:
Recullo algunes anotacions crítiques a les conclusions provisionals. La primera, d'Antón Uriarte:
La segona, d'Eduardo Ferreyra, president de la Fundació Argentina d'Ecologia Científica:
La crítica principal a la Bíblia climàtica es fonamenta en el caràcter poc científic de les prediccions realitzades exclusivament sobre models informàtics. Guy Sorman:
La climatologie est une science récente et balbutiante, rien de plus et rien de moins ; à la manière des économistes , les climatologues construisent des modèles théoriques qui privilégient ce que l’on sait mesurer. Ainsi le CO2 est-il privilégié car on le mesure tandis que l’on ne sait pas identifier les mouvements du soleil. Tout ce qui n’est pas mesurable reste hors modèle. L’hypothèse de réchauffement est donc un modèle théorique fondé sur ce que l’on connaît et pas sur ce que l’on ignore ; or, les paramètres que l’on ignore peuvent s’avérer considérables et évoluer.
Comme toute hypothèse scientifique, celle-ci est « falsifiable » , c’est-à-dire que la juste démarche scientifique exige de la démolir pour s’assurer qu’elle résistera à l’examen. La contestation du réchauffement par l’activité humaine doit donc faire partie intégrante de l’hypothèse de réchauffement ; adopter celle-ci comme vraie et prouvée est une position mystique , non scientifique . À regret, constatons –ceci n’est pas nié – que l’IPCC auteur du rapport , a exclu d’emblée de ses travaux les chercheurs contestataires de l’hypothèse dominante ; parce que l’IPCC, composé de scientifiques est aussi une organisation politique qui dépend de l’ONU, avec tous ses travers idéologiques. .
Recullo algunes anotacions crítiques a les conclusions provisionals. La primera, d'Antón Uriarte:
Un primer vistazo a este informe-resumen de 21 páginas, que acaba de salir, me alegra porque es bastante más suave que el del 2001. Ejemplos.
Para empezar no aparece ya la curva de Mann ("el palo de hockey") con la que antes se presentaba un milenio de los de "aquí no pasó nada hasta el subidón térmico del siglo XX". Esta curva fue luego abusivamente utilizada por los "políticos" (los "policymakers" a los que va destinado el resumen).
Más importante, el IPCC admite que la Antártida no se ha calentado y que el hielo que la rodea estacionalmente no ha variado. Y la Antártida es importante.
"Es probable que haya habido un significativo calentamiento antropogénico en los pasados 50 años en la media de cada continente excepto en la Antártida"
"La extensión del hielo marino (que rodea a la Antártida) continua mostrando variabilidad interanual y cambios locales pero sin tendencias estadísticamente significativas, lo que es consistente con la falta de calentamiento reflejada en las temperaturas medias del conjunto de la región"
Pero este resumen no explica nada de por qué el CO2, que sobre el Polo Sur ha aumentado tanto como sobre el Polo Norte, no ha hecho sentir su influencia en la Antártida.
La segona, d'Eduardo Ferreyra, president de la Fundació Argentina d'Ecologia Científica:
Desgraciadamente, el otro lado de la ciencia no está representado. Hemos buscado en vano ver en el informe la opinión de la minoría o de los disidentes. Uno pensaría que $18 millo-nes de dólares podrían costear alguna opinión en contrario, pero eso tan sólo es una medida de la unilateralidad del informe. Un lado ocupa toda la discusión. No hay lugar para los disidentes.
El siguiente es un gráfico tomado del reporte que le dará al lector el sabor del juego. La figura 2 del informe muestra una cantidad de “barras de color”. Cada barra representa uno de los facto-res que se cree que influenciado en la temperatura global de la Tierra. Podemos ver de inmedia-to que todas menos una de esas barras corresponde a la actividad humana. La mayoría son bastante grandes, especialmente la realmente grande barra roja con la etiqueta CO2. Hay una muy pequeñita de las causas naturales con la etiqueta: “radiación solar.”
Ahí está. Caso cerrado. El jurado puede volver a sus casas; no hay necesidad de escuchar al otro bando, sólo confundirá a la gente. Lo hicimos. La acusación descansa, que comience la persecución.
Bueno, no completamente, como siempre sucede en estos casos. Está ausente una enorme pila de evidencia en contrario. Buena ciencia; ciencia interesante, llevada a cabo por una inmensa cantidad de verdaderos científicos. Los científicos que el IPCC se preocupa de que sus voces no sean escuchadas por el público.
En aras de la simplicidad dividamos esta montaña de evidencia en contrario en tres pilas más pequeñas:
La primera pila tiene que ver con la pequeñita barra solar. Esta barra se basa en la relativamente pequeña cantidad de la variable radiación directa que viene del Sol. Lo que se omite es una gigantesca cantidad de investigaciones que se relacionan con los mecanismos solares directos e indirectos que afectan al clima. La razón para estas investigaciones es la estrecha relación entre las variaciones en el Sol y la temperatura global, comprobadas a lo largo de una gran cantidad de escalas de tiempo. Algo está sucediendo pero no sabemos de que se trata y hay una serie muy grande de teorías. Una búsqueda en Google mostrará unos 500.000 estudios científicos publicados en la Internet acerca de la variabilidad solar. El IPCC omite todas y cada una de estas investigaciones porque no le conviene para el caso que presenta.
La segunda pila incluye pequeñas cosas como los océanos, los bamboleos del eje de la Tierra, etc., que se piensa que ejercen un fuerte impacto sobre el clima de la Tierra. Esos factores no tienen ninguna barra en el gráfico, porque no podemos medir su influencia tampoco, aún cuando sabemos que están presentes.
La tercer pila es fea pero muy real: es la investigación de la variabilidad natural en sí misma, algo que ha recibido mucha atención. Sabemos que clima está variando de manera constante, por razones que no comprendemos. Ha variado muy naturalmente mucho más ampliamente de lo que tanto le preocupa al IPCC y sus “científicos”. De manera que el actual calentamiento podría ser simplemente la salida de Madre Tierra de la famosa Pequeña Edad de Hielo (PEH). Pero no podemos poner una barra para PHE porque no sabemos cuál es la causa. Fijándonos en la carta de barras del IPCC uno jamás sabría que existió una Pequeña Edad de Hielo entre 1400 y 1740, sino sólo un montón de cosas humanas y una pizca de actividad solar. Esa es la verdadera artimaña del Resumen para Hacedores de Políticas, simplemente ignorar aquello que no comprendemos, como si eso no existiese.
divendres, 2 de febrer del 2007
El via crucis de Rosa Díez
La delegació del PSOE al Parlament Europeu torna a represaliar Rosa Díez. L'han traslladat sense consultarla d'Afers Jurídics a Mercat Interior. Ho publica "Basta Ya".
La agencia EFE ha difundido una información con las declaraciones de la portavoz de la delegación socialista española en el Parlamento Europeo, Elena Valenciano, relativas a los nuevos destinos de los representantes socialistas en las comisiones de la eurocámara. Entre los diversos cambios, destaca el relevo de Rosa Díez en la comisión de Asuntos Jurídicos, y su pase a Mercado Interior, justificada por Valenciano en términos muy despectivos para la afectada.
Trobat a la premsa
No son de los nuestros
Francesc de Carreras a "La Vanguardia":
Ciega justicia
Antonio Elorza en "El Correo digital":
Francesc de Carreras a "La Vanguardia":
Puede ser que el procedimiento judicial abierto a Ibarretxe esté jurídicamente mal fundamentado.
Puede ser que el Tribunal Superior del Justicia del País Vasco haya actuado, consciente o inconscientemente, por razones políticas, incumpliendo con su deber de ser independientes. Puede ser también que la última sentencia al preso etarra De Juana Chaos por la publicación de dos artículos en Gara sea contraria a derecho. Todo es posible, incluso probable.
Ahora bien, aunque todo lo anterior fuera cierto, es democráticamente injustificable la manifestación auspiciada por el Gobierno vasco y convocada por el PNV, bajo el lema “En defensa de nuestras instituciones”, para deslegitimar a los jueces que cumplen sus funciones en Euskadi. Yes injustificable por dos razones de distinto orden: porque politiza la justicia y porque no respeta el orden constitucional democrático.
En efecto, desde los inicios del liberalismo político la división de poderes es un principio esencial de los estados democráticos, en especial la separación entre el poder ejecutivo y el poder judicial. Desde esta perspectiva, el poder judicial - todos y cada uno de los jueces y magistrados son poder judicial- es independiente de los demás poderes, pero, a su vez, es absolutamente dependiente de la ley, del derecho, del ordenamiento jurídico. En esta aparente paradoja - ser totalmente independiente de los otros poderes y totalmente dependiente de la ley- consiste la independencia judicial.
Todo ello significa que las resoluciones judiciales no expresan el parecer del juez, su concepción personal de la justicia, sino que son el resultado de interpretar las normas de acuerdo con los métodos de interpretación aceptados por la comunidad jurídica y de aplicarlas a un supuesto concreto. La argumentación jurídica es distinta de la argumentación política porque ambas se fundamentan en premisas diferentes y tienen finalidades diversas. En muchos casos el juez dicta una resolución - un auto o una sentencia- con la que está en desacuerdo desde su personal concepción de la justicia, pero no tiene más remedio que hacerlo así, dado que, debido a su vinculación con la ley, ésta no le permite otra salida. Las resoluciones judiciales no expresan, pues, la voluntad del juez, sino la voluntad de la ley.
En consecuencia, la justicia, las actuaciones de los jueces no se politizan en razón del sujeto afectado - es decir, por tratarse de alguien que ocupa un cargo público o se dedica a la política-, sino porque sus argumentaciones no derivan de la ley, sino que se apartan de ella debido a que sus argumentaciones son políticas en lugar de jurídicas. Pero también se puede politizar la justicia en un sentido inverso: intentando el afectado presionar a los jueces para obtener la decisión que más le convenga. Ello alcanza una mayor gravedad cuando este afectado tiene la condición de lehendakari y alega en su favor la alta representación que ostenta. Esto es lo que han intentado hacer el Gobierno vasco y el PNV convocando y asistiendo a la mencionada manifestación del pasado lunes. Pero además está el lema: “En defensa de nuestras instituciones”. Ahí es donde se demuestra que los convocantes quieren no sólo politizar a los jueces, sino también deslegitimarlos, poniendo en cuestión el modelo constitucional de Estado autonómico: se defiende al lehendakari porque es nuestro e, implícitamente, se rechaza a los jueces porque no lo son,porque deben ser considerados algo ajeno al País Vasco, simples funcionarios de ocupación.
Ciega justicia
Antonio Elorza en "El Correo digital":
En los primeros tiempos de la democracia, el principal obstáculo residía en la presencia residual de buen número de jueces procedentes de la era franquista, que se encontraban a disgusto con la nueva situación política y las nuevas leyes. A pesar del transcurso de tres décadas, ese peso de un sector conservador de la magistratura no ha desaparecido del todo. Pero también intervenía la alternativa progre, consistente en suponer que todo elemento coercitivo en la ley o en su aplicación resultaba ya inaceptable. En el conjunto de España, esta tendencia ha desaparecido, pero no así en el País Vasco, cosa lógica en la izquierda abertzale, pero menos explicable en un partido de orden como es el PNV. Por supuesto, ambas corrientes nacionalistas se sirven de la baza jurídica, cuando les resulta favorable, con la máxima intensidad. No en vano la tradición fuerista, germen del nacionalismo contemporáneo, se gestó y formuló por letrados, hasta el punto de construir, no ya alegatos jurídicos en defensa concreta del régimen foral, sino incluso una visión de la historia ‘ad probandum’, del todo vigente en el amplio espacio que media entre los publicistas y abogados de Batasuna y los hombres del Gobierno presidido por Ibarretxe.
Para que semejante construcción se sostenga hace falta siempre un pequeño detalle: prescindir del análisis de la realidad. El resultado es grotesco desde un punto de vista del razonamiento, eficaz como factor de propaganda demagógico. La más alta expresión de esta sinrazón elevada a dogma es la doble condena de la Ley de Partidos y de la ilegalización de Batasuna. Hasta el jelkide más romo, empezando por el lehendakari y su consejero de Justicia, sabe que Batasuna forma parte del tinglado político-terrorista cuyo eje es ETA y que la Ley de Partidos ha tenido un papel decisivo en el desmantelamiento de la trama terrorista, gracias a lo cual hubo la tregua. Saben también que la Ley de Partidos en nada afecta a las organizaciones democráticas. A pesar de lo cual, Ibarretxe y los suyos no dejan de clamar contra la Ley de Partidos y la ilegalización de Batasuna, haciendo buena la apreciación del viejo profesor Tierno Galván de que no hay peor ciego que el que no quiere ver. «El diálogo es la única esperanza», concluye el lehendakari, entre cínico y compungido. En la situación actual, para ETA, habría de que añadir. Una ETA residual puede permitir la resurrección del difunto ‘plan Ibarretxe’ y la vuelta a la iniciativa para su Gobierno. Todas sus actuaciones desde el último atentado responden a esa voluntad de evitar el cerco político a la banda. Como consecuencia, Ibarretxe tiene todo el interés del mundo en saltarse la ley y tratar públicamente a Otegi como si fuera el líder de un partido legal. Antes y después de lo de Barajas. Y así procede. La victimización que sigue al hecho de verse imputado refuerza aún más esa línea política. Los jueces se convierten en el chivo expiatorio, sobre el telón de fondo habitual: España contra Euskadi.
dijous, 1 de febrer del 2007
La penitència dels cinc minuts a les fosques
La cimera de París del "lobby" climàtic venia precedida d'una intensa campanya de la internacional mediàtica que, dia si dia també, ens "informava" d'alguna nova catàstrofe mediambiental. D'aquesta manera s'intimidava a l'opinió pública per predisposar-la a acceptar acríticament les "noves" conclusions que els evangelistes de la Bíblia climàtica estan parint aquesta setmana a la capital de França.
De la mateixa manera que els moviments milenaristes i totalitaris del passat, els fidels al canvi climàtic d'orígen humà són consicents de la importància de les cerimònies catàrtiques de masses. És per això que la francesa Aliança pel Planeta ha convocat a tots els ciutadans del món perquè aquest vespre apaguin els llums durant cinc minuts. Cinc minuts -diuen- de "treva pel planeta". Cinc minuts per prendre consciència universal del problema.
Llàstima que els dos mil milions de persones que viuen al món sense corrent elèctric no hi puguin participar!
L'espectacle d'aquesta nit només servirà perquè moltes persones dels països rics facin cinc minuts de penitència i puguin, amb la consciència més tranquil·la, tornar a engegar la calefacció, la cuina d'inducció, l'ordinador o el DVD i la televisió. Tot plegat, una mascarada pròpia de nens privilegiats que juguen al romanticisme revolucionari i una burla per a tots aquells que malviuen, quan no moren, per no tenir ni un miserable kilowatt que portar-se a la boca.
De la mateixa manera que els moviments milenaristes i totalitaris del passat, els fidels al canvi climàtic d'orígen humà són consicents de la importància de les cerimònies catàrtiques de masses. És per això que la francesa Aliança pel Planeta ha convocat a tots els ciutadans del món perquè aquest vespre apaguin els llums durant cinc minuts. Cinc minuts -diuen- de "treva pel planeta". Cinc minuts per prendre consciència universal del problema.
Llàstima que els dos mil milions de persones que viuen al món sense corrent elèctric no hi puguin participar!
L'espectacle d'aquesta nit només servirà perquè moltes persones dels països rics facin cinc minuts de penitència i puguin, amb la consciència més tranquil·la, tornar a engegar la calefacció, la cuina d'inducció, l'ordinador o el DVD i la televisió. Tot plegat, una mascarada pròpia de nens privilegiats que juguen al romanticisme revolucionari i una burla per a tots aquells que malviuen, quan no moren, per no tenir ni un miserable kilowatt que portar-se a la boca.
Pobre Banc Mundial!
Una denúncia del totalitarisme comunista, candidata a l'Oscar
The Lives of Others, una pel·lícula sense concessions sobre la vida sota el comunisme a l'antiga República Democràtica Alemanya ha estat seleccionada com a candidata a la millor pel·lícula estrangera. No sé si la seva incorrecció política permetrà que guanyi l'Oscar però, en qualsevol cas, els que l'han vista asseguren que no té precedents en la denúncia del totalitarisme comunista. Com que per aquest motiu suposo que per aquí no en parlaran gaire n'he volgut deixar constància.ADDENDA.- L'amic F.C. m'envia més referències de la pel·lícula. Resulta que ha obtingut un fotimé de premis. Aquests:
Los Angeles Film Critics Association Awards 2006
Best Foreign-Language Film
European Film Awards 2006
Best Film
Best Actor: Ulrich Mühe
Best Screenwriter: Florian Henckel von Donnersmarck
German Film Awards 2006
Best Film
Best Actor
Best Supporting Actor
Best Director
Best Cinematography
Best Production Design
Best Screenplay
Palm Springs International Film Festival 2007 Audience Choice Award
Vancouver International Film Festival 2006 People's Choice Award
Montreal Festival du Nouveau Cinéma 2006 People's Choice Award
London Film Festival 2006 Satyajit Ray Award
Zagreb Film Festival 2006
Best Film
Audience Award
Copenhagen International Film Festival 2006
Best Male Actor
Audience Award
Seville Film Festival 2006 Silver Giraldillo
Locarno International Film Festival 2006 Audience Award
Warsaw International Film Festival 2006 Audience Award
Bavarian Film Awards 2005
Best Actor: Ulrich Mühe
Best Newcomer Director: Florian Henckel von Donnersmarck
Best Screenplay: Florian Henckel von Donnersmarck
VGF Producer Prize: Wiedemann & Berg
Més dades sobre la pel·lícula:
Wikipedia
Florian Henckel von Donnersmarck (el director)
Fitxa de la pel·lícula (en castellà)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
