Hamàs i Fatah reprimeixen manifestacions pro-egípcies

Ma'an News Agency:

BETHLEHEM (Ma'an) -- Police in the Gaza Strip shut down a demonstration Monday in support of the uprising in Egypt.

Activists said six women and eight men were arrested at a park in Gaza City, where a few dozen demonstrators had gathered.

The women were released after a few hours. It was not immediately clear when the men were freed because they were separated, one of the protesters said.

Asmaa Al-Ghoul, a Gaza-based journalist and writer, was among those detained.

"Hamas police arrested me with group of demonstrators in Gaza in solidarity with Egyptian people," she wrote on Twitter. "Women's police beat me violently" and detained other young women.

They were standing in solidarity with the Egyptian uprising, Al-Ghoul added.

Els terroristes de l'11-S són els "veritables" musulmans

Els veritables musulmans "que entren en els nivells més alts del paradís musulmà són els que paguen el preu més alt de sacrifici per l'objectiu de l'aplicació de la xaria, la llei islàmica", va predicar l'imam Abdallah Adhami, que s'ha convertit en la nova cara visible del projecte de centre cultural islàmic, prop de la Zona Zero a Nova York. Segons aquesta definició, els 19 terroristes suïcides de l'11 de setembre serien els "veritables" musulmans.
El document sonor d'aquest sermò l'ha obtingut WorldNetDaily i el podeu escoltar aquí.

La revolta egipcia té dos enemics: Mubarak i els Germans Musulmans

Bernard-Henri Lévy analitza les diferències entre les revoltes tunisiana i egipcia i explica perquè Egipte no pot ser Tunísia.

Bien sûr, il y a des points communs entre la révolution du jasmin en Tunisie et la révolte, aujourd’hui, de l’Egypte.

Le despotisme de Moubarak au moins aussi abject que celui de Ben Ali.
Le même mur de la peur qui tombe, les cent fleurs d’une liberté de parole tout aussi inédite et qui s’épanouissent un peu partout ne-disait-on pas, en Egypte, que le seul endroit où l’on avait le droit d’ouvrir la bouche, c’était chez le dentiste ?

La beauté de l’insurrection ; sa dignité ; cette chaîne humaine, par exemple, qui s’est spontanément organisée pour protéger le musée du Caire après que des pillards s’y étaient introduits.

La demande de démocratie ; depuis le temps que l’on nous serinait qu’il y a des peuples ontologiquement étrangers à la revendication démocratique et qui n’y ont pas droit ! eh bien, la preuve est faite que non ; et elle se fait, cette preuve, au Caire autant qu’à Tunis.

Et je ne parle pas du malaise des grandes puissances, égal dans les deux cas : jusqu’à la Chine (qu’il faudra bien s’habituer à placer au premier rang des plus puissantes des grandes puissances) qui a bloqué le mot « Egypte » sur son réseau de micro-blogging Sina !

Reste que les situations ne sont pas, pour autant, les mêmes et que les différences, n’en déplaise à la pensée toute faite, l’emportent sur les points communs.

Moubarak, d’abord, n’est pas tout à fait Ben Ali et, despote pour despote, offrira une résistance plus coriace : en témoigne l’habileté diabolique avec laquelle il a, dès les premières heures du mouvement, retiré sa police, ouvert les portes de ses prisons et laissé la pègre déferler sur la capitale et terroriser les classes moyennes.

Le régime de Ben Ali, ensuite, était un régime policier quand celui de Moubarak est une dictature militaire : or les régimes policiers, avec leurs réseaux de mouchards, d’agents doubles et de flics infiltrés, tiennent tant que les peuples ont peur et tombent quand ils se révoltent ; les dictatures militaires, révolte ou pas, tiennent tant que tient l’armée et ne s’effondrent que quand l’armée les lâche.

L’armée égyptienne, justement, n’est pas l’armée tunisienne : elle fut l’accoucheuse du régime avec Nasser ; son pilier, sous Sadate ; elle est, aujourd’hui, au terme de trente années d’état d’exception, l’ossature, non seulement de l’Etat, mais d’une part de la société: l’imagine t-on, cette armée, poussant Moubarak dans son avion aussi vite que cela se fit avec Ben Ali  – et sans garder, d’une manière ou d’une autre, le contrôle du pays ?

De Tunísia a Egipte, és Rifaa el que torna

Guy Sorman:

L’alliance contre nature des démocraties occidentales et des despotes arabes, contre le soi disant péril islamiste est une invention conjointe de ces despotes et de nos démocrates. Nicolas Sarkozy, reprenant à son compte la thèse de Jacques Chirac, déclarait tout récemment qu’il fallait « choisir entre Ben Ali et les barbus ». Mais on aperçoit peu de barbus parmi les révoltés de Tunis ou du Caire : on envisagera que les "Enfants de Rifaa "(un terme égyptien) sont majoritaires et que Rifaa avait raison. Les Arabes sont parfaitement à même d’adopter une Constitution sans que celle-ci soit ni islamiste, ni tyrannique.

Mohamed el Baradei no és l’home providencial

Mohamed el Baradei no és l’home providencial per a Egipte. Les potències occidentals se’n malfien. D’una banda, perquè el consideren massa desconnectat de la realitat del seu país, ja que fa 30 anys que no hi viu. Sense partit i sense contactes sòlids ni amb els moviments opositors, ni amb l’exèrcit ni amb la burguesia del règim, El Baradei pot jugar un paper temporal en el procés de transició, però no ser la figura que succeixi Mubarak. D’altra banda, no ha agradat el seu acostament als Germans Musulmans, tot i no ser un islamista; així com tampoc no va agradar l’actitud condescendent que va tenir cap a l’Iran quan dirigia l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica.

De moment, però, El Baradei és la figura acceptada pel comitè de l’oposició per negociar amb el poder quan Mubarak hagi deixat deixat. Aquest comitè de l’oposició aplega Mohamed El Baradei i els seus partidaris, els Germans Musulmans i alguns partits de l’oposició laica.

Entre la vintena de partits laics de l’oposició legal, que tenen una representació parlamentaria petita (15 escons dels 518 de l’Asssemblea), destaca el Nou Wafd, creat el 1978 a imatge i semblança del Wafd, fundat a començaments del segle XX i que va ser durant molt temps el gran partit nacionalista d’Egipte.També hi ha el partit Al-Ghad, creat per l’opositor Ayman Nour, que es va presentar contra el president Mubarak a les eleccions presidencials del 2005, i una constel•lació de petites formacions de l’esquerrra socialista que es reclamen hereues del president Nasser.

Els islamistes estan dominats per la confraria dels Germans Musulmans, creada el 1928 per Hassan al-Banna. Tot i estar oficialment prohibits –la Constitució exclou els partits confessionals- han estat tolerats durant molts anys i, fins i tot, s’han pogut presentar a les eleccions sota unes altres sigles. Estan considerats com el moviment opositor més implantat i organitzar, amb 88 escons al parlament (el 20%) a les eleccions legislatives del 2005. Però a les eleccions de novembre/desembre del 2010, no van obtenir cap diputat a la primera volta. Aquest fet, atribuit a una tupinada electoral, va fer que els Germans Musulmans boicotegéssin la segona volta.

Finalment, hi ha els moviments sorgits de la societat civil els últims temps. D’una banda, l’Associació Nacional pel Canvi de Mohamed El Baradei, oberta a personalitats i moviments partidaris de reformes democràtiques. De l’altra, el “Moviment del 6 d’abril”, nescut a la xarxa via Facebook i que està a l’orígen de les convocatòries de les actuals manifestacions a tot el país. Aliat amb ell hi ha el moviment Kefaya (Ja n’hi ha prou!), fundat el 2004 va liderar les accions de protesta durant les eleccions del 2005.

La revolta àrab ignora Israel i els palestins

The Jerusalem Post:

From an Israeli perspective, one of the most striking elements of the evolving revolution in Egypt, Tunisia and other parts of the Arab world is the degree to which all of this is not about us.

For the tens of thousands of protesters who took to Egypt’s streets over the weekend, defying the curfew and calling for the departure of President Hosni Mubarak, Israel and the Palestinians were simply not on the agenda.

And the same was the case during the Jasmine Revolution in Tunisia earlier this month, and in the demonstrations intermittently taking place in Jordan, Yemen, Algeria and Morocco. No cries of death to Israel, no signs to “lift the siege” of Gaza, no chants against housing projects in Ariel.

And to all those who would answer this by asking what kind of egotistical people would think that everything is about them, that they are the center of all regional developments, just consider what everyone from US President Barack Obama, to US Chairman of Joint Chiefs of Staff Adm. Mike Mullen, to EU foreign policy chief Catherine Ashton and to French President Nicolas Sarkozy have been saying for years: that the Israeli-Palestinian issue is the main source of foment and ferment in the Middle East.

Remove that source of antagonism, this argument ran, move Israel out of the West Bank, stop building a new apartment complex in Gilo, and stability would be much easier to bring to the region.

Really? Truly? Let’s imagine that two years ago Palestinian Authority President Mahmoud Abbas had accepted with open arms Prime Minister Ehud Olmert’s offer of a Palestinian state on nearly 95 percent of the land, with a land swap for the rest, half of Jerusalem and an international consortium in control of the “Holy Basin,” would Mohamed Bouazizi in Tunisia not have set himself on fire, would rivers of people not be marching now in Egypt against Mubarak’s autocratic regime?

It’s clear that the tidal wave of popular anger against the Arab world’s “moderate” regimes would be washing over those regimes regardless of an Israeli-Palestinian peace agreement.

Why? Because Middle East instability is not about us – it is about them. It is about Arab unemployment, and Arab poverty, and Arab despair of a better future.

Significatiu, no?

(Via Barcepundit)

La Generalitat pràcticament no pot pagar les nòmines

El portaveu parlamentari de CiU, Oriol Pujol, ha assegurat que la situació financera de la Generalitat és tan "dramàtica" que "pràcticament no es poden pagar les nòmines" de l'administració catalana. Oriol Pujol ha explicat així que el president de la Generalitat, Artur Mas, viatgés ahir en classe turista en el seu vol a Madrid. "Si la situació financera és tan greu que dificulta el funcionament ordinari de la Generalitat, no és important que el president de la Generalitat llanci un missatge?". Un missatge que pretenia deixar clar que "estem fotuts, la situació és molt complicada financerament parlant i jo vaig en classe turista de la forma més austera possible". "A veure si parlem clar. Pràcticament no es poden pagar les nòmines de la Generalitat. Ja sé que el govern en això ha de ser més prudent. Jo no tinc per què ser-ho tant".

El deute de Catalunya amenaça els esforços econòmics del govern espanyol, segons el Financial Times

El Financial Times considera que el deute de Catalunya és una amenaça perquè l'estat espanyol pugui superar la crisi. En una entrevista concedida al rotatiu britànic, el conseller d'Economia i Coneixement de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, admet que els més de 10.000 milions d'euros del deute de Catalunya "no són una quantitat insignificant", però afegeix que aquesta situació no és responsabilitat de l'actual govern, sinó que es tracta d'un deute "heretat" del govern anterior.

Si es tracta només d'una revolta islamista perquè arriba també al Sudan?

Si està tan clar que les revoltes tunisiana i egipcia són inequívocament de caràcter islamista, amb l'únic objectiu d'enderrocar governs prooccidentals i instaurar la llei de la xaria, per què, doncs, el "contagi" ha arribat també al Sudan, on ja tenen un govern islamista radical?

La incipient revolta sudanesa ha estat convocada també per joves des del Facebook en demanda de millors condicions de vida, llibertat i democràcia. Aquesta, i no l'islamisme, és la llevor de tot aquest moviment que ha sorprès a tothom.

Es tracta d'una llevor tendre que pot ser desbordada fàcilment per islamistes i altres aspirants a dictador. Per això és tant important no donar ja la batalla per perduda.

La revolució tunisiana a can Ben Simpson

Farid Zakaria pregunta Mohamed el Baradei sobre els Germans Musulmans

Traducció al català:

Farid Zakaria (CNN): ... La gent està preocupada pels Germans Musulmans. Està segur que l'Egipte post-Mubarak no veurà emergir una força fonamentalista que comprometi la democràcia a Egipte?

ElBaradei: Estic segur que és un mite creat pel règim de Mubarak que va dir que són musulmans com Al-Qaeda.

Com vostè sap, els Germans Musulmans no tenen res a veure amb el model iranià, no tenen res a veure amb l'extremisme, com es veu a l'Afganistan i altres llocs. Els Germans Musulmans és un grup religiós conservador, són una minoria a Egipte, no representen la majoria dels egipcis, però tenen molta credibilitat pel fet que els altres partits liberals han estat ofegats durant 30 anys.

Estan a favor d'un Estat laic, a favor de la formulació d'una constitució que incorpori "línies vermelles" i on tots els egipcis tinguin els mateixos drets i obligacions. No serà en cap cas un Estat basat en la religió. Hem de trobar la manera d'inclourels en la societat egípcia igual com als partits marxistes.

Crec que aquest mite que ha estat propagat pel règim no es basa en els fets. Com vostè sap, Farid, jo he treballat amb els iranians, he treballat aquí i hi ha una diferència del cent per cent entre les dues societats.

Kennedy, el model de Berlusconi

L'assassinat president nord-americà John F. Kennedy era un addicte sexual. Cada dia tenia una noia, però això no va ser motiu d'escàndol ni ha qüestionat la seva sacralització com a gran president dels Estats Units. Certament, el círcol de Berlusconi és lamentable, però la diferència de tracte revela un partidisme visceral i una hipocresia il·limitada.

Politician and art critic Vittorio Sgarbi, mayor of Salemi, in an interview with Radio 24, recently summed up the philosophy in all its piquant, if unprintable, glory. "Having a normal sexual appetite isn't shocking, I think. I don't understand why Berlusconi is denying the facts. I believe that sex can make you feel better. He who [makes love] well, governs well. . . . Sex heals. Kennedy is Berlusconi's model. Not Obama or Clinton. Kennedy [had] a girl a day and he was the president of all times . . . and he almost became a saint. Berlusconi represents the Italy that [embraces sex]."

Dones en la revolta egipcia

Women of Egypt

Suport als laics tunisians!

Un grup de la laics tunisians van rebre ahir diumenge a l'aeroport de Tunis-Cartago el líder islamista Rached Ghannouchi, fins ara a l'exili, al crit de : "Tunisie, Tunisie pour la Liberté ! Ni RCD ni réaction !".

Entre la utopia i el fatalisme

Resulta sorprenent constatar la preminècia del pensament determinista -conservador o progressista- alhora d'analitzar els aconteixements que estan saccejant Tunisia i Egipte. Els fets semblen interessar només en la mesura que confirmen els prejudicis respectius.

Així, el pensament progressita, sempre fidel a la suposada bondat de qualsevol revolució popular, ignora les amenaces totalitàries, descontextualitza els precedents amb els tòpics antioccidentals de sempre i presenta els fets com una conseqüència inevitable de l'evolució històrica.

Per la seva banda, el pensament conservador, atrapat en el seu discurs que la democràcia no és possible en el món àrab, se'n malfia i gira l'esquena a la revolta. L'abandona i la deixa a mercè de les forces totalitàries que l'amenacen. I quan aquestes s'imposen s'afanya a vanagloriar-se que els fets han confirmat les seves prevencions.

Els fets, certament, no passen en el buit, però el rumb que prendran no està prefixat. El que ha de passar no està escrit ni a la Bíblia, ni a l'Alcorà, ni a la Torà, ni al Capital. Podem, d'alguna manera, modificar-los. Però per fer-ho cal intentar veure'ls tal i com son. En la seva amplitut i complexitat i amb els mínims aprioriorismes possibles.

Veure només el que està passant a Egipte i a Tunísia com l'inici d'una revolució redentora o d'una tirania totalitària, no serveix de res llevat d'alimentar la vanitat de les nostres creences personals. El que importa de veritat és veure el que es pot fer perquè tot plegat no acabi ni d'una ni d'altre manera i trencar així el cercle viciós que fa massa temps que oscil·la entre la utopia i el fatalisme.

Hi ha alguna relació entre els atemptats de l'11-S i les actuals revoltes a Tunísia i Egipte?

Quan encara no s'han complert 10 anys dels atemptats contra el World Trade Center de Nova York i el Pentàgon de Washington, que van significar una sobtada i brutal declaració de guerra del terrorisme islamista contra Occident, el món àrabo-musulmà viu un terratrèmol polític, amb epicentre a Tunísia, que amenaça amb fer caure els règims autoritaris sorgits de la descolonització, des del Magreb fins al Pròxim Orient.

Hi ha, però, alguna relació entre els atemptats de l'11-S i les actuals revoltes al carrer?

A primera vista, i pels elements que fins ara disposem, la resposta seria: no. D'una banda, pel caràcter semi-espontani de les revoltes, al marge de qualsevol atvanguarda revolucionària, ja sigui d'esquerres o islamista. De l'altra, per l'absència de reivindicacions 'religioses' explícites, ja que la protesta s'ha teixit contra la pujada dels preus dels aliments bàsics i contra l'atur jovenil, especialment entre graduats i titulats en estudis de grau mig i superior.

Tant a Tunísia com a Egipte, els protagonistes inicials de les movilitzacions són joves educats, amb accés a les xarxes socials d'internet, amb hàbits occidentalitzats i amb un cert cosmopolitisme. Molts d'ells rebutgen explícitament la violència del terrorisme islamista i es consideren demòcrates.

És el cas del "Moviment del 6 d'abril", responsable de les actuals movilitzacions a Egipte. Va nèixer al Facebook en suport a les protestes obreres del delta del Nil de l'any 2008 i ràpidament va passar de la xarxa, on té 86.000 seguidors, al carrer. Sense vinculacions amb els partits polítics tradicionals, el moviment va donar suport a la candidatura de l'opositor i excap de l'AIEA, Mohamed El Baradei. Progressivament, ha anat arrelant-se al si de la societat egipcia i ha rebut el suport del moviment "Kefaya" (Ja n'hi ha prou!), que va organitzar unes primeres manifestacions al desembre del 2004 que van agafar desprevinguts els partits de l'oposició, inclosos els Germans Musulmans.

Vol dir això que estem davant d'una revolució popular, imprevista i fins ara impensable, que portarà la democràcia al món àrab?

No tinc cap bola de vidre, però la història no està escrita per avançat. El més probable és que a la majoria de països on s'ha contagiat la revolta tunisiana aquesta sigui esclafada a sang i foc. Mubarak sembla tenir, a diferència de Ben Ali, el suport de l'èxercit. Però no està clar si aquest suport es mantindrà fins al final si les protestes no minven i el poder no mou fitxa. S'obre, doncs, una oportunitat, potser única en molts anys, de fer bascular els actuals règims cap a democràcies homologables. El suport que dóni Occident a aquesta evolució pot ser decisiu, sempre i quan tingui presents les lliçons de la ja llarga història que va de la caiguda del Xa de Pèrsia al cop de palau d'Algèria per evitar la victòria electoral dels islamistes del FIS.

Això vol dir no tornar a anar ni amb el lliri a la mà ni amb polítiques miops d'equilibris de poder. D'una banda, s'ha de garantir el suport efectiu a aquells membres dels règims actuals disposats a fer el canvi. Un canvi sense buits de poder, però real. De l'altra, delimitar el mapa dels jugadors polítics. De la mateixa manera que a Occident solen estar prohibits els partits totalitaris, especialment els nazis, els països àrabs han de prohibir les seves formacions polítiques totalitàries, especialment les islamistes radicals. Només han de legalitzar aquelles que acceptin explícitament la democràcia, el pluralisme, la llibertat d'espressió i la divisió de poders i que renunciin inequívocament a qualsevol mena de violència.

El que entenem per democràcia és molt més que la celebració d'eleccions lliures, és la forja d'un Estat de Dret. I això porta temps. Temps per bastir institucions i temps per crear hàbits i costums democràtics. Un temps que els enemics de la societat oberta no donaran. Aquest és el repte. De cap on es decanti finalment la balança dependrà que aquest desè aniversari de l'11-S signifiqui el triomf aclaparador de la jihad o la gran derrota de l'islamisme en el seu propi bressol.

Missatges d'apòstates musulmans

L'optimisme de la voluntat

Entrevista amb Habib Sayah, jove tunisià estudiant de dret a la Sorbona. Habib Sayah presideix el "think-tank" francès Energie Libérale.

On disait que la chute de Ben Ali favoriserait la victoire des islamistes aux prochaines élections. Qu’en est-il ?

La menace islamiste, bien que réelle, est à relativiser. La Tunisie a une tradition libérale dans sa pratique de l’Islam, notamment en ce qui concerne les rapports entre la religion et l’Etat. Nombreux sont les Tunisiens qui y sont solidement attachés.

En outre, lors des manifestations qui ont mené à la Révolution, les islamistes étaient quasiment absents. Ce mouvement était en grande partie apolitique et déconnecté de toute considération religieuse. D’ailleurs, la plupart des grands acteurs de la société civile qui ont soutenu la révolution étaient laïcs. Il faut également rappeler que le parti islamiste Enahdha est davantage assimilable au conservatisme qu’à l’intégrisme. Ennahdha ressemble plus à l’AKP turc qu’aux talibans afghans. Or, les médias français ont surfé sur la vague de la peur en brandissant la menace de l’intégrisme au cours des semaines précédentes. Aujourd’hui, les islamistes pourront participer à la vie politique tunisienne. Ils auront sans doute un poids non négligeable, mais ce sera l’occasion pour les forces vives laïques de remporter la bataille contre l’islamisme sur le terrain des idées, et nous avons une école de pensée très riche en matière de réformisme musulman, marquée par son libéralisme théologique qui s’inscrit dans la tradition initiée par Salem Bouhageb dès le 19e siècle.

En tout cas, la menace islamiste n’était pas une raison pour mettre fin à la Révolution. Le maintien de Ben Ali au pouvoir aurait, bien au contraire, servi les islamistes car l’ancien régime étouffait la société civile laïque qui est le seul véritable rempart contre l’obscurantisme.

Entrevista de la cadena alemanya PI-news (Politicament Incorrecte) al líder del  PVV, Geert Wilders (21 de gener del 2011). La transcripció en francès la trobareu aquí.

30 dies vivint com un cubà

Després de llegir l'última anotació de l'Arcadi en els seus diaris sobre els 30 dies que Patrick Symmes va viure a Cuba amb el salari mig d'un cubà (15 dòlars no convertibles), he corregut a Letras Libres per llegir el reportatge que sobre aquesta experiència vital ha escrit el periodista nord-americà. Un document sobre la vida quotidiana que refuta tots els discursos ideològics que encara defensen el suposat èxit de la Revolució cubana. Imprescindible.

Groenlàndia no es desgela

THE GUARDIAN, guardià de l'ortodòxia de l'escalfament global, baixa de l'ase i ho reconeix: un nou estudi científic demostra que Groenlàndia no s'està desgelant.

(Via Barcepundit)


ADDENDA:

Ja ni Obama es creu l'escalfament global!

Antón Uriarte ens fa fixar que Obama, en el seu discurs de l'Estat de la Unió de l'altre dia, no va esmentar ni una sola vegada les paraules "canvi climàtic", ni "escalfament global". Aquest silenci contrasta amb el seu discurs de presa de possessió del 19 de Novembre del 2008, quan Obama va dir textualment que no hi havia "res més urgent per a Amèrica i el món que combatre el canvi climàtic". Tant és així, que fins i tot The Guardian s'ha atrevit a tirular que "Obama està menys interessat que Bush pel canvi climàtic".

Lo del cambio climático catastrófico por el aumento del CO2 es una exageración, por no decir una mentira, y Obama, desde que el año pasado se escondió en el baño en Copenhague, huyendo de los pesadísimos europeos, se desmarcó.

En cuanto a la energía, de petróleo los Estados Unidos andan mal, pero de carbón y de gas marchan fenomenal. El carbón y el gas son las fuentes principales de electricidad, aunque la propaganda pronuclear, proeólica y prosolar, todavía intente hacer creer que se obtiene del petróleo. La gente no es imbécil y al final se entera. Carbón y gas producen electricidad, la de los trenes de alta velocidad y la de los coches eléctricos. Y hay para rato. Obama ya se ha enterado. Los europeos de Bruselas tardarán un poco más.