"La tiranía totalitaria no se edifica sobre las virtudes de los totalitarios sino sobre las faltas de los demócratas”, aseguró Albert Camus hace ya algunas décadas. Y ahí tenemos el miedo de algunos dirigentes europeos por unos simples dibujos de Mahoma. Lejos de combatir a los fanáticos, decidimos coartar la libertad. ¿Quién va a dibujar, ahora, a Mahoma? Ahí tenemos a Solana hablando de islamofobia en la Arabia donde se destruyen todos los derechos fundamentales. Ahí tenemos a la bonita Rusia tomando el te con Hamas. Ahí tenemos a Kofi Annan más preocupado por la democracia israelí que por decenas de tiranías. Ahí tenemos nuestras miserias al sol, y de esas miserias se alimenta la hidra totalitaria. Camus y la conciencia. De ello se trata. De recuperar la conciencia de la razón frente al fanatismo, la tolerancia frente al odio, la cultura de la vida frente al culto a la muerte. Y de recuperar la conciencia de nuestra responsabilidad con la libertad. Nuevamente Camus y con el finalizo: “A pesar de las ilusiones racionalistas, e incluso marxistas, toda la historia del mundo es la historia de la libertad."
(Josep Pla)
Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst
Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.
dimarts, 28 de febrer del 2006
Camus
Ramsey Clark aprofita una suspensió del judici contra Saddam per anar a manifestar-se amb els comunistes búlgars
L’exfiscal general dels Estats Units, el demòcrata Ramsey Clark (el primer a l’esquerra de la foto), va trobar un forat en la seva ocupadíssima agenda d’assessor de Saddam Hussein per poder anar a manifestar-se dissabte passat a Sofia contra la instal·lació d’una base militar nord-americana a Bulgària. Els manifestants, la majoria comunistes i nacionalistes, no eren més de cent. (Via Gateway Pundit)
Una guerra civil a l’Iraq seria una tragèdia humanitària, però no estratègica
I cheer the goal of a "free and democratic Iraq," but the time has come to acknowledge that the coalition's achievement will be limited to destroying tyranny, not sponsoring its replacement. There is nothing ignoble about this limited achievement, which remains a landmark of international sanitation. It would be especially unfortunate if aiming too high spoils that attainment and thereby renders future interventions less likely. The benefits of eliminating Saddam's rule must not be forgotten in the distress of not creating a successful new Iraq.Versió francesa, aquí.
Fixing Iraq is neither the coalition's responsibility nor its burden. The damage done by Saddam will take many years to repair. Americans, Britons, and others cannot be tasked with resolving Sunni-Shiite differences, an abiding Iraqi problem that only Iraqis themselves can address.
The eruption of civil war in Iraq would have many implications for the West. It would likely:
· Invite Syrian and Iranian participation, hastening the possibility of an American confrontation with those two states, with which tensions are already high.
· Terminate the dream of Iraq serving as a model for other Middle Eastern countries, thus delaying the push toward elections. This will have the effect of keeping Islamists from being legitimated by the popular vote, as Hamas was just a month ago.
· Reduce coalition casualties in Iraq. As noted by the Philadelphia Inquirer, "Rather than killing American soldiers, the insurgents and foreign fighters are more focused on creating civil strife that could destabilize Iraq's political process and possibly lead to outright ethnic and religious war."
· Reduce Western casualties outside Iraq. A professor at the U.S. Naval Postgraduate School, Vali Nasr, notes: "Just when it looked as if Muslims across the region were putting aside their differences to unite in protest against the Danish cartoons, the attack showed that Islamic sectarianism remains the greatest challenge to peace." Put differently, when Sunni terrorists target Shiites and vice-versa, non-Muslims are less likely to be hurt.
Civil war in Iraq, in short, would be a humanitarian tragedy but not a strategic one.
Bolívia, el risc d'una dictadura electa
Los optimistas dicen que Morales podría moderarse, y que Washington debe tratarlo como un potencial amigo. Los que apoyan esta teoría, entre quiénes se cree está incluida la Embajada de los Estados Unidos en Bolivia, argumentan que Morales se está dando cuenta que necesita los más de $80 millones anuales de ayuda económica norteamericana, y que sabe que un 10 por ciento de las exportaciones bolivianas dependen de un tratado comercial preferencial con Estados Unidos que expira este año.
Pero hay más que eso, dicen los optimistas. Brasil es el inversionista extranjero más grande en Bolivia, y eso le da al presidente brasileño Luiz Inácio Lula da Silva, un izquierdista moderado, más influencia que nadie sobre Morales. (...)
Los pesimistas, incluyendo a otros diplomáticos de Estados Unidos en la región, dicen que Morales está haciendo exactamente lo que hizo Chávez al principio de su mandato: jugar a ser moderado durante seis meses, mientras convoca a una Asamblea Constituyente que redacte una nueva Constitución y le de poderes absolutos.
Efectivamente, el artículo 8 del proyecto de ley enviado por Morales al Congreso convoca a elecciones el 2 de julio para escoger la nueva Asamblea Constituyente, y propone que los integrantes de la asamblea sean elegidos en una forma que virtualmente elimina la posibilidad de una representación de la minoría.
La via europea al socialisme soviètic
Tot i no creure en la teoria conspirativa de la història, és cert que de vegades hi ha conspiracions històriques. Vladimir Bukovsky n'explica una que, si l'esporguem dels seu to una mica paranoic, ens dóna algunes de les claus de la deriva uniformadora del procés de construcció europea que va de Maastricht a la moneda única. (Via The Brussels Journal) In 1992 I had unprecedented access to Politburo and Central Committee secret documents which have been classified, and still are even now, for 30 years. These documents show very clearly that the whole idea of turning the European common market into a federal state was agreed between the left-wing parties of Europe and Moscow as a joint project which [Soviet leader Mikhail] Gorbachev in 1988-89 called our “common European home.”I afegeix:
The idea was very simple. It first came up in 1985-86, when the Italian Communists visited Gorbachev, followed by the German Social-Democrats. They all complained that the changes in the world, particularly after [British Prime Minister Margaret] Thatcher introduced privatisation and economic liberalisation, were threatening to wipe out the achievement (as they called it) of generations of Socialists and Social-Democrats – threatening to reverse it completely. Therefore the only way to withstand this onslaught of wild capitalism (as they called it) was to try to introduce the same socialist goals in all countries at once. Prior to that, the left-wing parties and the Soviet Union had opposed European integration very much because they perceived it as a means to block their socialist goals. From 1985 onwards they completely changed their view. The Soviets came to a conclusion and to an agreement with the left-wing parties that if they worked together they could hijack the whole European project and turn it upside down. Instead of an open market they would turn it into a federal state.
According to the [secret Soviet] documents, 1985-86 is the turning point. I have published most of these documents. You might even find them on the internet. But the conversations they had are really eye opening. For the first time you understand that there is a conspiracy – quite understandable for them, as they were trying to save their political hides. In the East the Soviets needed a change of relations with Europe because they were entering a protracted and very deep structural crisis; in the West the left-wing parties were afraid of being wiped out and losing their influence and prestige. So it was a conspiracy, quite openly made by them, agreed upon, and worked out.
Luckily for us the Soviet part of this conspiracy collapsed earlier and it did not reach the point where Moscow could influence the course of events. But the original idea was to have what they called a convergency, whereby the Soviet Union would mellow somewhat and become more social-democratic, while Western Europe would become social-democratic and socialist. Then there will be convergency. The structures have to fit each other. This is why the structures of the European Union were initially built with the purpose of fitting into the Soviet structure. This is why they are so similar in functioning and in structure.
It is no accident that the European Parliament, for example, reminds me of the Supreme Soviet. It looks like the Supreme Soviet because it was designed like it. Similary, when you look at the European Commission it looks like the Politburo. I mean it does so exactly, except for the fact that the Commission now has 25 members and the Politburo usually had 13 or 15 members. Apart from that they are exactly the same, unaccountable to anyone, not directly elected by anyone at all. When you look into all this bizarre activity of the European Union with its 80,000 pages of regulations it looks like Gosplan. We used to have an organisation which was planning everything in the economy, to the last nut and bolt, five years in advance. Exactly the same thing is happening in the EU. When you look at the type of EU corruption, it is exactly the Soviet type of corruption, going from top to bottom rather than going from bottom to top.
If you go through all the structures and features of this emerging European monster you will notice that it more and more resembles the Soviet Union. Of course, it is a milder version of the Soviet Union. Please, do not misunderstand me. I am not saying that it has a Gulag. It has no KGB – not yet – but I am very carefully watching such structures as Europol for example. That really worries me a lot because this organisation will probably have powers bigger than those of the KGB.
The Freedom association
Víctimes de la intolerància musulmana
Mentre els islamistes assassinen infidels, assalten ambaixades i posen preu al cap dels caricaturistes de Mahoma, a Polònia mostren les fotografies de les víctimes de la intolerància musulmana.De dalt a baix i d'esquerra a dreta:
George Shahata, 13 anys, mort per musulmans a Egipte.
Nache Achi, assassinat per fonamentalistes islàmics a l'Àfrica.
Andrea Satoro, sacerdot cristià assasinat per un jove musulmà a Turquia.
Javet Anjum, assassinat pels islamistes per no voler convertir-se a l'Islam.
Rebeu el suport d'un ateu.
(Via Gateway Pundit)
Causes i efectes de la crisi de Samarra
La resposta a l'atemptat no va ser espontània, sinó perfectament organitzada. La fatwa de l'aitolà Al Sistani va tenir un doble efecte: al demanar que no s'ataqués als sunnites els estava senyalant com a responsables. Però els intents de capitalització de la crisi pels clergues i les seves milícies no els han sortit prou bé. I això dóna una oportunitat al govern per intentar desarmar les milícies i restablir l'imperi de la llei.It's not a secret who was behind the attack on the shrine and I am sure that who did it were the Salafi/Wahabis whether Iraqi or foreigners and with external support from parties planning to disrupt the political process in Iraq. The reason I believe it's the Salafis who did it comes from their own ideology which considers all mosques built upon tombs as places of polytheism and infidelity and thus must be destroyed. This also applies to Sunni shrines like Abu Haneefa and al-Gailani; Salafis consider the Shia and the Sufis their worst enemies and they commonly refer to them in their speech with the term "tomb worshippers" or Mushrikoon Quborioon in Arabic.
It's worth reminding that this is not the first time Salafis try to destroy the shrines in Iraq; their armies invaded Iraq back in the 19th century and burned the shrines in Kerbala and Najaf before the Ottoman empire repelled them and stopped them from reaching Baghdad where they were planning to destroy the shrines of al-Kazum, Abu Haneefa and al-Gailani (Shia, Sunni and Sufi respectively).
Followers of other sects would not dare do something like this because they fear the wrath of the imams; our culture has many stories about the supernatural powers possessed by the deceased imams. These stories planted fear in our hearts from even talking badly about them, let alone blowing up their tombs!
This leaves only one faction that justifies and pushes for destroying these tombs and this is the Salafi ideology. Of course there are some who invest this ideology for political causes and here we come to the second beneficiary who stands behind the first beneficiary who carried out the attack for ideological reasons.
This second beneficiary is the parties who would like to see the new Iraqi state fall apart and who are scared of the idea of a democratic, stable Iraq next door as such a neighbor would transmit the democratic infection to their peoples. This includes more than one neighboring country; one provides logistics and training, the other provides media support while another one endorses the remnants of the Ba'ath regime who lost a lot of their privileges when Saddam was toppled.
However, it seems there are also some positive outcomes from this incident and its aftermath; the first one in my opinion was the performance of the Iraqi army which had a good role in restoring order in many places. Actually the past few days showed that our new army is more competent than we were thinking.
But the latest events have also showed the brittle structure of the interior ministry and its forces that retreated before the march of the angry mobs (if not joined them in some cases) and I think the statements that came from the meetings of our politicians pointed this out so clearly when Sunni politicians said they wanted the army to replace the police and police commandos in their regions and this indicates growing trust between the people and the army.
The other positive side is represented by the line we've seen drawn between clerics and politicians. In spite of the attempts of clerics to look like as if they were the defenders of national unity with all their meetings, joint prayers and hugs, the political leaderships got a sense of their growing danger and the meeting at Jafari's home (which al-Hakeem didn't attend) showed that the government is keen to keep the country intact and the government systems as functional as possible to contain the crisis. This meeting indicates that politicians have realized that those clerics whether Sunni or Shia are the origin of the problem and are ready to coup on even their political allies which made the politicians more aware of the danger imposed by clerics on the project of building a state ruled by the law.
Clerics will not stop and they will carry on with their plans and I suspect they will launch the next phase of their plan soon after they received instructions from Syria (the Muslim scholars) and from Iran (the Sadrists). The objective of the second phase will to move the conflict from one on the streets to a conflict with America. That’s not my personal opinion, but it's what clerics themselves are saying including Muqtada who returned from Qum in Iran to organize a joint Sunni-Shia demonstration against the occupation!!
Now the government has rise to the level of the challenge and proceed to take the most important and critical step and disband religious militias of all sorts and limit the influence of clerics-of any sect-in the decision-making process. I think this is the best time for the new government to tackle this issue as the government now has all the factors that make such a move legitimate and necessary.
dilluns, 27 de febrer del 2006
Tot i l'Aliança de Civilitzacions, Bershka es veu obligada a retirar unes etiquetes ofensives pels musulmans
De poc ens ha servit l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero! Amancio Ortega, el propietari de Zara, ha tingut de retirar de 368 boutiques de la marca per a joves Bershka totes les prendes que portaven l'etiqueta aquí reproduida, segons comenta "Carte de presse". El seu contingut -unes frases relatives a una relació amorosa en una mesquita- ha sigut considerat blasfem a Dubai, la capital dels Emirats Arabs Units, segons recull el diari Khaleej Times en un article publicat el 17 de febrer. Iditex s'ha afanyat a retirar els articles i a demanar disculpes, per evitar els prejudicis d'un nou escàndol com el de les caricatures daneses.Mentre tant, el ministre espanyol d'afers estrangers, Miguel Ángel Moratinos, firmava ahir un comunicat amb l'ONU, la Lliga Àrab i l'Organització de la Conferència Islàmica, on es proposa la creació d'un codi de conducta per a la redacció de llibres de tex i la creació d'un mòdul educatiu "inspirat en els principis de l'Aliança de Civilitzacions", així com la celebració d'un congrés mundial de mitjans de comunicació per analitzar la crisi de les caricatures. Moratinos es va comprometre també a estudiar la possibilitat d'assumir alguns dels elements de la resolució de "Lluita contra la Difamació de les Religions" -que la UE va votar en contra l'any passat- amb l'objectiu d'incloure-hi elements que defensin l'eliminació de totes les formes d'intolerància i discriminació.
diumenge, 26 de febrer del 2006
Les autèntiques musulmanes moderades solen ser apòstates
(Vídeo via "Chroniques de l'Extrême-Centre")
Les associacions islàmiques de Catalunya van fer divendres passat una concentració a Barcelona per expressar, pacíficament i amb un comportament m'atreviria a dir que perfectament democràtic, el seu rebuig a les caricatures de Mahoma. Van criticar també la violència desfermada a diferents països contra persones i institucions occidentals, especialment de Dinamarca, i la van atribuir a les manipualcions dels règims dictatorials dels països musulmans. Fins i tot, van dir que acceptaven la critica objectiva i científica a totes les religions, inclosa la seva, però no la burla. Tot i no estar d'acord amb la seva demanda de limitació de la llibertat d'expressió per "respecte" a la seva religió, crec que van exercir d'una manera legítima el seu dret a manifestar-se i expressar-se en una societat democràtica. Van demostrar no només que són capaços de fer-ho, sinó de fer-ho també segons els valors democràtics.
Aleshores, la meva pregunta és: perquè no es van manifestar també per coses molt pitjors com els atemptats de l'11 de setembre als Estats Units, de l'11 de març a Madrid, del 7 i el 9 de Juny a Londres o pels innombrables segrestos i decapitacions d'hostatges innocents a l'Iraq? És que una broma sobre un aspecte de la seva religió, que ni tan sols consta en l'Alcorà, els indigna més que l'assassinat de persones concretes de carn i os?
Ho sento molt, però només començaré a donar-los credibilitat el dia que els vegi desfilar contra el crim i la barbàrie. Fins aleshores, em permetran que els continui mirant amb el més profund dels escepticismes.
ADDENDA.- Em permeto la llibertat de destacar un comentari de Leonor Alcántara a l'anterior anotació, pel que diu i per com ho diu.
La vulnerabilidad de las "sociedades abiertas"
El nuevo frente de lo islámicamente correcto ha llegado a establecer un nuevo tipo de censura ideológico-religiosa en todo el globo, tan perfectamente sincronizada que incluso ha provocado ecos en los paises más impermeables a la libre circulación de información y la autocensura en la mayoría de medios occidentales.
Sabemos que estos movimientos bárbaros están orquestados, pero sólo hemos escuchado unas tibias palabritas en contra por parte de nuestros representantes políticos y las autoridades europeas y ninguna protesta nuestra.
Hoy por hoy es casi imposible poder expresar en Europa una opinión volteriana o darnos un paseo por el "jardín del escéptico" de la mano de Diderot haciendo una crítica sobre el Islam, el santo Corán increado por la mano del hombre o nuestras reservas sobre que "el verdadero islam" sea una religión tolerante y que el Corán sea un texto de "paz y amor".
Hemos asumido acríticamente:
- el complejo de la maldad congénita del "hombre blanco", todos parecemos sentirnos culpables;
- el dogma de que el desarrollo de las ciencias perjudica y deteriora a Gea y que lo que provoca es una relación de dominio de los ricos sobre los pobres;
- la conquista del puesto de "víctima esencial" por parte de los musulmanes (Hamás)
arrebatándoselo a los judíos, a quienes les niegan haber sido los sujetos del exterminio (Irán), suceso que ha cambiado el mundo, nuestro mundo, pues después del Holocausto tenemos contancia de que lo inimaginable puede ser un hecho;
- aceptar que toda crítica al islamismo en el fondo es una muestra de racismo, que criticar el islam es ser antiárabe.
Mientras dormíamos en nuestra tierra conquistada y nunca perfecta, pero perfectible, alguien abrió nuestra barriga y la llenó de piedras. Todos esos prejuicios que casi nadie discute nos impiden poder acercarnos al río, refrescarnos la garganta y poder pensar a las claras qué está pasando. Por contra, cuando intentamos beber, lo que conseguimos es caernos al agua. Alguien nos rescata si y sólo si prometemos conservar nuestros prejuicios para que sean ellos, los "hombres santos" los que los administren.
Un ilustrado cualquiera nos vería como un ordenado rebaño.
Leonor Alcántara
divendres, 24 de febrer del 2006
Això és Hamas
Vídeo penjat a la web de Hamas amb el missatge de dos terroristes suïcides (14/02/2006)
Vídeo clip penjat a la pàgina oficial de Hamas després de la seva victòria electoral(06/02/2006)
ADDENDA.- Daniel Pipes recupera un document desclassificat nord-americà de 1946 que ja identifica els problemes i les amenaces potencials del món musulmà.
With few exceptions, the states [in the Muslim world] are marked by poverty, ignorance, and stagnation. It is full of discontent and frustration, yet alive with consciousness of its inferiority and with determination to achieve some kind of betterment. Two basic urges meet head-on in this area, and conflict is inherent in this collision of interests. These urges reveal themselves in the daily news accounts of killings and terrorism, of pressure groups in opposition, and of raw nationalism and naked expansionism masquerading as diplomatic maneuvers. The first of these urges originates within the Moslems' own sphere. The Moslems remember the power with which once they not only ruled their own domains but also overpowered half of Europe, yet they are painfully aware of their present economic, cultural and military impoverishment. Thus a terrific internal pressure is building up in their collective thinking. The Moslems intend, by any means possible, to regain political independence and to reap the profits of their own resources. … The area, in short, has an inferiority complex, and its activities are thus as unpredictable as those of any individual so motivated.
Un lèxic de guerra i de pàtria contra traidors i botiflers
El Informe sobre la programación de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que publicaron ayer El País y El Periódico es un documento histórico. No tiene ninguna importancia que se haya hecho público para intentar el sabotaje del acercamiento entre socialistas y convergentes. Ni que el gobierno tripartito haya dado hasta ahora muy pocas pruebas de su voluntad de limpiar y ventilar las oficinas pujolistas, en especial ese Archivo Central del Departamento de Presidencia donde el documento reposaba y que, probablemente, debe de guardar pruebas de un calado semejante. Lo importante es hasta qué punto prueba la aseveración tarradellista sobre el pujolismo como dictadura blanca. En primer lugar, el léxico: quintacolumnista, col·aboracionista, botifler. Un léxico de guerra y de patria. No el léxico dispuesto para los enemigos, sino para los traidores. Un léxico de las pozas del franquismo, que prueba que su redactor lo vivió y lo aprendió: de un periodista se dice que es "gat vell" y que va propagando “el seu verí”. Un léxico estalinista, al mismo tiempo: “Tant de bo s'hagués fet una bona purga per poder accedir a un treball en aquesta casa, ja que ara no hauríem de lamentar les errades que llavors es van cometre i que ara són irreparables”.
dijous, 23 de febrer del 2006
S'acabarà la paciència dels xiïtes?
Malgrat que la situació és crítica, la reacció dels principals actors i forces polítiques del país, tan xiïtes, com sunnites, com kurdes, no ha estat la deixar-se portar per la revenja sinó la de tancar files per culminar el procés d'institucionalització democràtica del país amb la formació d'un govern d'unitat nacional, que és l'objectiu que pretenen dinamitar els nostàlgics de Saddam Hussein i els islamistes d'Al Qaeda. L'aiatolà Al Sistani va decretar una fatwa prohibint actes de revenja contra la comunitat sunnita i alts dirigents de la comunitat sunnita va oferir diners per la reconstrucció de la mesquita xiïta, cosa que també va fer el govern. Això no va impedir l'existència de brots importants de violència, però mostra la voluntat política de no caure en la provocació.
El comentari d'Alain Hertoghe és molt assenyat:
La provocation de Samarra aura-t-elle raison de la patience des chiites ? Vont-ils céder à la tentation de conforter par la force communautaire et militaire la majorité parlementaire qu'ils ont gagné dans les urnes ?ADDENDA.- Iraq the Model explica que la distribució geogràfica dels atacs a les mesquites sunnites a Bagdad mostra tres coses:
Les réactions initiales des autorités chiites à la destruction du dôme de la Mosquée d'or indiquent au contraire leur claire volonté de contrôler la colère de la rue. Par conviction que l'horizon démocratique et unitaire est le seul garant d'un avenir pacifique pour un peuple fatigué de tant de guerre et de violence. Par nécessité de préserver le soutien financier de la coalition américano-britannique et de la communauté internationale à la reconstruction du pays.
Rien ne permet de douter à ce stade de la maturité de l'immense majorité des Irakiens. L'attentat de Samarra va les obliger à serrer les rangs.
1.- Que les accions estan organitzades i no són espontànies.
2.- Que es fan contra determinades mesquites sunnites de manera discriminada.
3.- Que totes les mesquites afectades estan en una zona adjacent a la zona Sadr city, la zona controlada pel clerge xiïta rebel, i la majoria dels atacs d’ahir s’atribueixen a les seves milícies.
També explica que els líders sunnites s’han negat a participar en una reunió amb la UIA, proposada pel president Talabani, fins que el govern no condemni també els atacs contra les seves mesquites. Talabani ha acceptat la petició i ha fet públic un comunicat de condemna que s’ha distribuit als mitjans de comunicació. Ara, la situació s’ha tranquil·litzat, segons el bloger Iraq the Model.The sense in the streets and the statements given by some Shia clerics suggest that retaliation attacks are organized and under control and are focusing on mosques frequented by Salafi and Wahabi groups and not those of ordinary Sunnis.
Looking at the geographic distribution of the attacked mosques, I found they were mostly in areas adjacent to Sadr city forming a line that extends from the New Baghdad district in the southeast to al-Hussayniya in the northeast.
The Association of Muslim Scholars is accusing the Sadrists in particular, actually it's not only the Association that accuses the Sadrists, most people here in Baghdad point out the role of Mehdi army of Sadr in carrying out most of the attacks.
The Association is trying to remind Sadr of the their times of solidarity during the battles in Najaf and Fallujah yet they are condemning his message to his followers in which he called for keeping up and escalating the "protests".
The situation is still very tense but the good thing is that the Sunni have not returned the attacks and I hope the Shia have satisfied their vengeance by now because I don't want to even think of what can happen if this situation lasts longer than this.
La justicia italiana vol empaperar Calderoli per portar una samarreta amb les caricatures de Mahoma
Dilluns passat criticavem el ministre italià Roberto Calderoli, qualificant-lo de pallasso, per la demagògia de mostrar per la tele que portava una samarreta amb les caricatures de Mahoma però no fer res efectiu des des del govern italià en defensa de la llibertat d'expressió. Pel contrari, el govern italià va adoptar una actitud similar a la majoria de governs europeus de fer la gara gara als intolerants. Avui, però, hem de donar-li tot el nostre suport davant l'intent de processar-lo per un pressumpte delicte de blasfèmia.La judicatura italiana està investigant si Roberto Calderoli, que va dimitir el càrrec de ministre la setmana passada, és culpable de "menyspreu a la religió". En el cas que la sentència el consideri culpable podria ser condemnat a pagar una multa d'entre 1.000 i 5.000 euros.
dimecres, 22 de febrer del 2006
El dramático fracaso de las elites políticas, policiales y mediáticas francesas
Luc RosenzweigDurante tres semanas, ese fue el horror en el sótano de una ciudad HLM de Bagneux, en el suburbio meridional de París. Atado, amordazado y desnudo, el joven Ilan Halimi fue víctima de las reiteradas torturas de una banda de jóvenes bárbaros, en la que cada uno de sus miembros invitaba a sus amigos y a los amigos de sus amigos a torturar por turnos al "feuj". Según la información obtenida por la policía en los interrogatorios de individuos detenidos después de haber sido seducidos por alguna de las jóvenes muchachas que servían de cebo, se trata efectivamente de un fenómeno de crueldad masiva que implica a varias decenas de “jóvenes” de suburbio.
La gestión de este caso por parte de les autoridades políticas y administrativas francesas ha sido de principio a fin un desastre, ya que su única preocupación fue, al parecer, la de evitar al máximo cualquier publicidad de este crimen por temor a reavivar “la intifada de los barrios” en un contexto, el de la crisis de las caricaturas danesas, en el que las manipulaciones de los islamistas podían volver a encender los suburbios.
Un cálculo sórdido, vilmente político, incitó pues a las altas autoridades policiales, animadas por sus tutores gubernamentales, de Matignon a Beauvau, a negar inmediatamente todo carácter racista al asesinato del joven Ilan. Se manda, el mismo día del descubrimiento del drama, a un fiscal y a un comisario en jefe a explicar que los criminales eran psicópatas tipo “Naranja Mecánica”, motivados únicamente por el afán de lucro y la embriaguez de la violencia. Sin embargo, sabían muy bien desde el primer día, que anteriormente esta misma banda ya había intentado secuestrar a otras personas, a través del sistema de muchacha-cebo, todas judías...
Peor aún, cuando la pobre Ruth Halimi, la madre de Ilan, modesta empleada que ha criado sola a sus tres hijos, se enfrenta a las exigencias rocambolescas de los raptores (450.000 euros), los policías le ordenan no decir nada, ni en la prensa ni a sus conocidos, ya que eso podría poner en peligro la investigación, y por lo tanto la vida de sus hijos... Pero no, señora, no son antisemitas, son chorizos, nada más que chorizos, se le dice. Déjenos hacer, es nuestro oficio, los atraparemos...
Si el retrato robot "de la muchacha-cebo” se hubiese publicado antes por la policía, se habría salvado seguramente la vida de Ilan, puesto que ella, asustada, se presentó espontáneamente a la policía al día siguiente de la publicación del dibujo en la prensa.
El horror, ahora revelado (aún que se ocultan algunos detalles, los más horribles) deja a la sociedad francesa con la boca abierta. Los sabuesos oficiales de nuestra prensa ejemplar, esos "periodistas de investigación" no han considerado oportuno durante varios días de ir a ver in situ lo que se había pasado en Bagneux. Tiene “menos classe” que ir a hacerse secuestrar en Irak o hacer de fiscal de Guantánamo...
Los editorialistas habituales, siempre dispuestos a denunciar la "estigmatización" de los chorizos de suburbio cuando Nicolás Sarkozy suelta la palabra "sinvergüenza" mojan siete veces su pluma en el tintero de la buena conciencia para decir que este vez, esto no puede ser el síndrome colonial o el desempleo que son el alfa y omega de un crimen fuera de lo común. Se nota que han sido sorprendidos a contrapelo, en un registro donde los buenos y los malos no están en su lugar habitual. Se los había visto más rápidos y más contentos de atizar a mansalva a Alain Finkielkraut cuando había profetizado, en Haaretz, los dramas que quedaban por venir.
Pero, lo más preocupante en esta terrible historia, es el signo de los tiempos, tanto en el suburbio como en cualquier otra parte: se considera una evidencia que todos los judíos son ricos, e incluso si no lo son, que son tan solidarios los unos con los otros que se les puede extorsionar a placer.
Article publicat a Chroniques de l’Extrême-Centre, de reproducció lliure a la xarxa citant procedència. Els drets de reproducció en mitjans impresos corresponen, però, al periodista i escriptor Luc Rosenzweig. L'original en francès el podeu trobar aquí.
ADDENDA.- “Barbars”, editorial de “Le Monde” sobre l’assassinat d’Ilan Halimi.
Despenalitzar la negació de l'Holocaust?
Christopher Caldwell ho plantejava al Financial Times citant nombrosos casos que demostren l’extensió del fenomen de la judicialització de “la correcció política”, com ara la condemna a França de l’historiador Bernard Lewis per haver refusat qualificar de genocidi la masacre d’armenis a Turquía; les querelles contra Michel Houellebecq, Oriana Fallacci o Alain Finkielkraut; l’intent d’impedir la publicació de Charlie Hebdo amb les caricatures de Mahoma; la condemna d’un diputat del RPR per declaracions considerades homòfobes; la condemna d’Edgar Morin per un article a Le Monde sobre el conflicte israeliano-palestí o la denúncia presentada « per revisionisme » contra Olivier Pétré-Grenouilleau, historiador i professor universitari autor del “Traites négrières”.
Fa uns dies, un grup de 19 coneguts historiadors francesos publicaven a Liberation un manifest titulat “Llibertat per a la història” en el que reclamaven la derogació de diverses lleis que consideren “indignes d’un règim democràtic”. Concretament, fan referència a la llei de 13 de juliol de 1990, coneguda com a Llei Gayssot que castiga qualsevol referència racista, antisemita o xenòfoba, així com la llei de 29 de gener de 2001 relativa al reconeixement del genocidi armeni de 1915, la llei de 21 de maig de 2001, o llei Taubira, que reconeix com a crim contra la humanitat la tracta d’esclaus, així com la llei de 23 de febrer de 2005 sobre els repatriats. Ja són més de 600 els firmants del manifest que, entre altres coses, diu:
"Emus par les interventions politiques de plus en plus fréquentes dans l'appréciation des événements du passé et par les procédures judiciaires touchant des historiens et des penseurs, nous tenons à rappeler les principes suivants. L'histoire n'est pas une religion. L'historien n'accepte aucun dogme, ne respecte aucun interdit, ne connaît pas de tabous. Il peut être dérangeant. L'histoire n'est pas la morale. L'historien n'a pas pour rôle d'exalter ou de condamner, il explique. L'histoire n'est pas l'esclave de l'actualité. L'historien ne plaque pas sur le passé des schémas idéologiques contemporains et n'introduit pas dans les événements d'autrefois la sensibilité d'aujourd'hui" (...) "L'histoire n'est pas la mémoire. L'historien, dans une démarche scientifique, recueille les souvenirs des hommes, les compare entre eux, les confronte aux documents, aux objets, aux traces, et établit les faits. L'histoire tient compte de la mémoire, elle ne s'y réduit pas. L'histoire n'est pas un objet juridique. Dans un Etat libre, il n'appartient ni au Parlement ni à l'autorité judiciaire de définir la vérité historique. La politique de l'Etat, même animée des meilleures intentions, n'est pas la politique de l'histoire" (...) "C'est en violation de ces principes que des articles de lois successives -notamment les lois du 13 juillet 1990, du 29 janvier 2001, du 21 mai 2001, du 23 février 2005- ont restreint la liberté de l'historien, lui ont dit, sous peine de sanctions, ce qu'il doit chercher et ce qu'il doit trouver, lui ont prescrit des méthodes et posé des limites. Nous demandons l'abrogation de ces dispositions législatives indignes d'un régime démocratique".Un altra grup d’intel•lectuals, reunits a iniciativa del filòsof Paul Thibaud, van firmarun manifest a finals de desembre demanant també la derogació de les mateixes lleis. El manifest, titulat “La llibertat de debatre”, diu el següent:
La France, du moins ceux qui la dirigent ou la régente, succombe à un singulier idéalisme, non plus celui qui se satisfait de proclamer des principes, mais celui de la contrition et de l'épuration. On veut croire qu'en interdisant l'expression des mauvaises idées et en légalisant la vérité on assainira les mentalités et on se mettra à l'abri du pire. On imagine qu'en remplaçant l'idée d'une France inventant la liberté moderne par la commémoration de nos fautes, on dégagera un avenir. En fait nous voyons que la liberté, le civisme, la vérité sont ensemble perdants quand on essaie de gouverner la pensée, de pasteuriser la démocratie.Em quedo a l'espera que el debat comenci també a casa nostra. M'agradaria que els primers en encetar-lo fóssim els periodistes. Un debat que, per començar, revisi el codi deontologic del Col·legi de Periodistes de Catalunya que, en diversos dels seus punts, és més un instrument de censura que de defensa de la llibertat de premsa i del dret a la informació.
Les lois contre le négationnisme, pour la reconnaissance du génocide arménien, de l'esclavage et de la traite, aussi bien que sur les mérites de la colonisation française, débordent le domaine de la loi tel que défini par l'article 34 de notre constitution. Plus généralement, le devoir des politiques est d'assurer l'avenir de la nation, non de fixer en dogmes son histoire. Certes, pour gouverner un peuple il faut connaître son passé et en tenir compte, il faut s'appuyer sur une conscience historique commune tout autant que sur une moralité commune. Mais le pouvoir ne saurait régler, encore moins arrêter, les perpétuels réaménagements de la conscience collective, le travail de la mémoire, le dialogue continué avec le passé qui est indissociable de l'exercice des libertés publiques, dans la vie politique, dans la littérature, dans l'historiographie. L'incitation au crime relève des tribunaux, il n'en va pas de même des opinions aberrantes. Celles-ci on les réfute ou on les dénonce. Quand on ne fait pas confiance à la liberté de débattre, le mot de république perd tout sens. C'est pourquoi nous demandons l'abrogation de toutes les lois (Gayssot, Taubira, Accoyer…) qui ont pour objet de limiter la liberté d'expression ou de qualifier des événements historiques.
Quelles qu'aient pu être leurs justifications particulières, leurs vertus immédiates, ces interventions ont produit un enchaînement dangereux. Par moralisme et désir de se mettre à l'abri de tout reproche, nos politiques ont ouvert la voie à des demandes successives de pénalisation et à la sanctuarisation des mémoires particulières. Le morcellement qui en résulte de la mémoire nationale favorise des durcissements et des affrontements dont nous voyons les prodromes. C'est au contraire d'un travail de vérité et de compréhension qui porte sur toute notre histoire que nous avons besoin. Ceci exige que la liberté de débattre soit pleinement rétablie.
ADDENDA.- Sobre aquest tema val la pena llegir també l'article "Even bigots and Holocaust deniers must have their say" del professor de dret de la University College London, Ronald Dworkin, publicar a The Guardian.
dimarts, 21 de febrer del 2006
Guantànamo i la Convenció de Ginebra
En contra de lo que suele decirse, la convención de Ginebra no está pensada para proteger a los combatientes, sino a los civiles. Distingue a unos y a otros, y obliga a los combatientes a seguir unas normas (seguir una cadena de mando; llevar uniforme, que no es una indumentaria para hacer bonito y que las chicas se queden impresionadas sino para que la otra parte sepa a quién puede disparar y a quién no; no mezclarse entre la población; no atentar contra civiles), precisamente para minimizar el riesgo de dañar a la población civil. Garantiza que quienes combaten en una contienda y sigan las normas, van a gozar de una protección especial; no así los que se las salten. Yendo a Afganistán e Iraq: una vez capturados los prisioneros y, como no cumplían las condiciones del artículo 4 y por tanto no eran combatientes legítimos, la convención de Ginebra misma establece que no tienen ninguno de los derechos que protegen a éstos. Es decir, ese mal llamado limbo jurídico no es tal; es lo que resulta de la aplicación escrupulosa de la legislación de guerra, que se pensó precisamente para "desincentivar" las prácticas bélicas irregulares. El mensaje de esa legislación es que, si uno se salta los requisitos, ya sabe a qué ha de atenerse: por ejemplo, a no tener derecho a ser considerado prisionero de guerra, hasta el punto de que legalmente puede ser pasado por las armas en el acto. Es lo que se había hecho siempre, también durante la II Guerra Mundial, y si no que se lo pregunten a los alemanes que en la batalla de las Ardenas se disfrazaron con el uniforme de soldados americanos muertos y que fueron fusilados allí mismo.
El problema, com subratlla Barcepundit, és que no tots els presoners de Guantànamo van ser capturats pels americans en el camp de batalla a l'Iraq o l'Afganistan, sinó que van ser lliurats als EUA per països tercers, sense que estigui clar si eren o no combatents irregulars.
Altres referències de Barcepundit a Guantànamo, aquí, aquí o aquí.
ADDENDA.- El Daily Telegraph publica avui que diversos detinguts al Camp Delta de Guantànamo havien tingut contacte amb la cèl·lula terrorista que va cometre els atemptats de Londres el 7-J contra tres metros i un autobús i que van provocar la mort de 52 persones.
Inmates at Guantanamo Bay who are campaigning for their release at the High Court in London had contact with the terrorist cell responsible for carrying out last July's London bombings, interrogation officials at the detention camp have disclosed.
American officials responsible for running the camp say that "dozens" of the 500 detainees currently being held at Camp Delta had previously lived or worked in Britain prior to their capture in Afghanistan in 2001, but are not British citizens.
Three of the detainees - who describe themselves as residents, but not citizens, in papers served at the High Court - were last week given permission to seek an order for Jack Straw, the Foreign Secretary, to campaign for their release.
But US officials responsible for interrogating the suspects say that the detainees had knowledge of the cell responsible for carrying out the bomb attacks on three Tube trains and a London bus that killed 52 people and wounded more than 700 others.
"After the London bombings we got a request from British intelligence to check whether these people had any knowledge of those responsible for carrying out the attacks," said a senior US official.
"We interviewed them and they were able to provide a great deal of information about the bombings which we passed back to London."
American officials refused to give specific details of the intelligence provided by the detainees, but said it related to the "training and organisational structure" of the terrorist cells responsible for carrying out the July 7 attack.
Ha de sortir Espanya de l'euro?
True, Spain lacks the capacity to regain competitiveness through currency devaluation. However, this is not the great unbearable vulnerability that Mr Munchau suggests but rather Spain's mighty shield against contagion from Latin America, where Spain is highly exposed. While Spain's national debt in absolute and relative terms is smaller than that of Italy's, its exposure to the "Latam effect" is much higher. Had Spain not been a member of the Economic and Monetary Union during the Argentine crisis and the near-default in Brazil, it would have long ago suffered from devaluation, stock market weakness, a decline in the housing market and, likely, a recession. In that scenario, the Spanish Socialist Workers' party victory in 2004 would not have come as a surprise.
But Spain will be the last man holding the euro flag. While the country faces a correction sooner or later, such an adjustment - and all future ones - would certainly be much more severe should Spain ever even contemplate the possibility of exiting the euro.
dilluns, 20 de febrer del 2006
No tot està perdut
Només el pecat ens pot salvar de la religió. Així també sembla que ho van entendre els 200.000 musulmans -molts més que tots els que s'han manifestat les últimes setmanes arreu del món contra les caricatures- que van ocupar durant hores la platja de Seeb Beach, prop de Mascate, la capital de l'Oman, per assistir a un recital de la cantant libanesa Haifa Wehbe. Per escoltar i contemplar la seva ídol van prescidir tan dels predicadors tan plastes d'Al-Jazeera com de les pregàries de rigor. És a dir, van decidir anar directament a l'infern.No tot està perdut.
Pàgina oficial de Haifa Wehbe.
