Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Ja 21 anys que els alemanys de l'Est van fer caure el Mur de Berlín

El calvari dels vietnamites fills de soldats nord-americans

EFE:
Ho Chi Minh (Vietnam), 9 nov (EFE).- Los vietnamitas hijos de soldados estadounidenses que participaron en la Guerra de Vietnam viven 35 años después en la marginalidad, soportando burlas de sus vecinos debido a su aspecto y vetados de los empleos públicos.

A Cao Thi My Kieu, una mujer nacida hace 41 años en la localidad de Na Trang, se le sigue escapando algún sollozo cuando recuerda el infierno de su infancia y los insultos que le dedicaban los demás niños.

"Me llamaban 'my lai' (medio americana) o 'my den' (negra americana), se burlaban de mí y tuve que dejar de ir al colegio; por suerte un vecino me enseñó durante unos meses, lo justo para aprender a leer y escribir", relata a Efe.

Esta mujer de piel oscura y pelo rizado, con un corpachón impropio de una asiática y ojos menos rasgados que los de la mayoría de sus compatriotas, vive junto a su marido, Tran Van Thach, y su hija Zao, de 10 años, en una exigua habitación de una barriada humilde de las afueras de Ho Chi Minh, la antigua Saigón.

Unos 50.000 niños amerasiáticos se quedaron en Vietnam al finalizar la guerra en 1975, de los cuales 23.000 pudieron emigrar a Estados Unidos gracias a un programa de acogida impulsado por Washington y la ONU en los años 80.

A diferencia de dos de sus hermanos, que hoy viven en EEUU, Kieu nunca cumplió los requisitos del programa porque carece de documentos que prueben su origen: su madre quemó su partida de nacimiento después del conflicto por miedo a posibles represalias.


dilluns, 8 de novembre del 2010

Podeu cagar tranquils

“Los excrementos humanos tienen un efecto neto nulo sobre el calentamiento del planeta, ya que se trata de carbono que ya habían fijado las plantas mediante la fotosíntesis, con lo cual no contribuyen a incrementar la concentración de CO2 en la atmósfera”.
Ho asseguren uns científics de la Universitat de Huelva que han fet un estudi de les emissions de CO2 des que es produeixen els aliments fins que el cos humà els excreta.

7.330.018.238.874,16 euros






Dr. Jekill i Mr. X

divendres, 5 de novembre del 2010

El cadàver de l'esquerra ressucita contra el Papa

L'esquerra vagarosa i cridanera d'aquest país està més morta que mai. Tòpica, miop, sense imaginació, momificada amb els seus fantasmes de sempre, és més que mai una caricatura d'ella mateixa. Una caricatura borderline d'una ideologia que el 1989 es va podrir en aquell abocador de la història que creia reservat per a les democràcies capitalistes.

Les tonteries que estan fent amb motiu de la visita del papa a Barcelona són l'evidència de la seva decrepitut i obsolescència. Ni un sol argument original, ni un mínim de coherència intel·lectual i política. Armats amb el més tronat dels anticlericalismes no dubten a criminalitzar i discriminar tot un col·lectiu per les culpes d'alguns dels seus membres, sense voler entendre que això és vulnerar també els drets humans i atiar la intolerància.

Es mobilitzen contra la parafernàlia de la visita papal, però mai no ho fan contra les molt similars d'altres caps d'estat i de govern. Critiquen la part de despesa pública puntual que comporta -ignorant els ingressos que també genera-, però callen la subvenció permanent que manté vives les seves organitzacions. Es queixen contínuament del suposat deteriorament de la democràcia i les llibertats polítiques, però són els primers a sortir al carrer per intentar impedir que altres puguin manifestar les seves idees i creences. I és que són d'aquells que creuen també que el carrer és seu.

Quan veig això, me'n alegro de ja no formar part d'aquest club. No sóc catòlic, ni creient, ni d'esquerres. No m'interessa la visita del Papa. Per no per això escarniré ni limitaré la llibertat de ningú. En tinc prou amb no anar-hi.

El que Carod no explica de la crisi de Perpinyà

El Vicepresident de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira, s’entesta a repetir que el president espanyol José Maria Aznar va filtrar la seva trobada amb membres de la direcció d’ETA els primers dies de gener de l’any 2004. Però no explica que Maragall, el PSOE i el PSC n’estaven al corrent. Que Maragall va simular un viatge inexistent per evitar ser esquitxat per l’escàndol, firmant un decret traspassant “les funcions executives que em corresponen com a President de la Generalitat des del dia 30 de desembre al dia 4 de gener de 2004, i mentre no torni a Catalunya” i que el socialistes van precipitar la crisi per desactivar l'afer a dos mesos i mig de les eleccions generals del 14 de març. Això ho revela en exclusiva el web HASBARA-ts !!!, que aplega un col•lectiu de persones vinculades al món audiovisual i periodístic de Catalunya units contra la judeofòbia.
Aquí van alguns extractes:

Aznar va autoritzar la publicació d’aquella notícia a contracor perquè la reservava interessadament per animar l’últim tram de la campanya electoral espanyola, com a traca final per tal de desacreditar Rodríguez Zapatero i el PSOE. Va ser, precisament, l’aparell del PSOE -amb la col•laboració del sector més afi del PSC- qui va precipitar la crisi per desactivar l’escàndol que hauria muntat la premsa i els mitjans de l’òrbita del PP a poques jornades de les eleccions generals del 14 de març, acusant el PSC -i de retruc el PSOE- de compartir govern "amb un dirigent separatista català que “coquetejava amb ETA”. (...)

Els socialistes espanyols i catalans i Esquerra Republicana de Catalunya van simular sorpresa i indignació acusant Aznar de fer seguir Carod pels Serveis d’Intel•ligència i per divulgar informació privilegiada. (...)

Que Carod s’havia de trobar amb membres de la direcció d’ETA a primers de gener de 2004 era un secret conegut per la cúpula socialista del Govern. De fet, Carod va presentar-se a una cita amb ETA a primers de desembre de 2003 mentre ERC negociava el Tripartit amb el PSC i Iniciativa i es va trobar amb la sorpresa que els interlocutors pertanyien a l’esquerra abertzale, no a l’organització terrorista. L’assumpte es va resoldre aplaçant l’entrevista, però les giragonses de la Història van fer coincidir la cita amb ETA amb una situació política fins aleshores inèdita : el Secretari General d’ERC ara era el Conseller en Cap de la Generalitat de Catalunya.

El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va ser convenientment informat i havia de prendre una decisió urgent : no considerava convenient aquella cita però tampoc s’hi podia oposar perquè una desautorització explícita hauria pogut suposar la mort d’un govern que tot just acabava de néixer amb tota mena de dificultatats. Per tant, va fer un simulacre de mutis inventant un viatge improvisat a l’estranger. (...)

Informat el President Maragall de tal despropòsit (...) va decidir tirar pel dret i desaparèixer del mapa precipitadament per no resultar esquitxat políticament mitjançant el bonic Decret al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4040 amb data 31 de desembre de 2003. (...)

A continuació el Molt Honorable President Maragall simula que se’n va a descansar uns dies a Turquia. I punt!... Però no, no va marxar. Per començar esperem que s’hagin adonat d’un detall: el Decret, signat amb tantes presses duu data 29 de desembre però no es publica l’endemà sinó el dia 31, i és lògic que així sigui perquè la precipitació dels aconteixements -la nova data de la cita amb Carod imposada per ETA-, es confirma ben entrat el dia 29 o el dia 30; en conseqüència, l’etapa del Tripartit s’inicia amb 24 hores de sede vacante: un dia sense President ni substitut!

La tarda del mateix dia 31 el senyor Jordi Portabella, segon Tinent d’Alcalde de Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya i Alcalde en funcions, encarrega per telèfon un sopar per a dues persones a un conegut Restaurant del carrer Provença de Barcelona. Cap al tard el va a buscar personalment en el seu cotxe oficial. Simpàtic i loquaç com és li comenta a la Mestressa del Restaurant que l’encàrrec no és per ell sinó pel President de la Generalitat de Catalunya. La Mestressa, òbviament, no vol cobrar ni un euro de l'encàrrec i Portabella marxa satisfet en el seu cotxe oficial amb el sopar familiar del President… Del President en funcions, se suposa? No, el sopar no era per Carod i senyora, era per Maragall i senyora. I val a dir que el president Maragall va tenir la gentilesa de trucar la Mestressa del Restaurant del carrer Provença per felicitar-la pel sopar i per agrair-li que no hagués acceptat cobrar-lo. A la Mestressa del Restaurant no li ve de nou parlar amb el President perquè Maragall i la seva esposa en són clients des de fa anys. (...)

Carod no ha admès mai que el dia de la seva reunió amb membres de la cúpula d’ETA ell fos el President en funcions de la Generalitat de Catalunya. No ho va admetre en el decurs de l’entrevista que Mònica Terribas li va fer l’endemà que esclatés l’afer, el 27 de gener de 2004 al programa ‘La nit al dia’ -convenientment desaparegut de l'arxiu de consulta pública de TV3- i ho va negar sistemàticament passats gairebé tres anys, misteriós i entossudit, amb motiu de l’entrevista que li va realitzar Xavier Sala i Martín com a cap de llista d’ERC i candidat a la presidència de la Generalitat a les eleccions del 2006 publicada el dia 20 d’octubre a ‘La Vanguardia’.

"Hasta un 24,2 por ciento de los ciudadanos encuestado por el CIS en el barómetro de octubre consideran que uno de los tres mayores problemas que tiene España es la clase política. A la pregunta de ¿cuáles son los tres principales problema que existen en España?, el 18,1 por ciento responde que la clase política y los partidos y el 6,1 señala al Gobierno, los políticos y los partidos.

El CIS al dar estas dos opciones tan similares para responder lo mismo, consigue que los grandes titulares recojan solo un 18,1 por ciento de descrédito de la clase política cuando, como vemos, la cifra es mayor.

Algo parecido sucede al hablar de que los políticos son el tercer problema. Realmente deberían aparecer como segundo problema ya que los dos que le preceden son el paro y la situación económica que, como en el caso anterior, son respuestas perfectamente intercambiables: El paro es el principal efecto de la mala situación económica.

Así, en la clasificación que formula el CIS, el paro es el principal problema con un 81,1 por ciento y "los problemas de índole económica", el segundo con un 47,8. Es decir la clase política, como problema, aparecerá en tercera posición."

Els negres que les càmares no veuen

Aquest és el videoclip d'un documental titulat Runaway Slave (L'esclau fugitiu). El documental mostra l'existència dels negres conservadors als Estats Units. Una existència escamotejada per la correcció política i mediàtica, per a la qual només és negre aquell que és demòcrata, pobre, cantant de Gospel o exBlack Panter. El documental mostra una gent que té un discurs veritablement post-racial, centrat en valors, expressats amb una passió que contrasta amb els tòpics socialdemòcrates. Per a ells, l'esclavitud és la dependència de l'Estat mainadera i l'estancament del discurs atrapat en acusacions víctimistes de racisme. Aquests líders que animen als negres a assumir la seva llibertat són els veritables hereus de Martin Luther King. La seva invitació és a tots els nord-americans. La llibertat no es pidola, està garantida per la Constitució; simplement, només cal exercir-la.



Traducció parcial.

"Sóc un esclau fugitiu. Desperta Amèrica. Digues-me per què tens por? És pel nostre govern? És per la gent? Salveu-vos del socialisme. Salveu-vos dels progressistes, dels demòcrates. A qui pertany la vostra llibertat ara?

Amèrica és potser la més gran aventura de la llibertat a tot el món. Mira'm, jo sóc el nét d'un esclau. Sortiu de la servitud econòmica i córreu cap a la benedicció de la llibertat, garantida per la nostra Constitució. Per tant, uniu-vos a la nostra Amèrica.

El 1960, la majoria dels nord-americans eren republicans com Martin Luther King. Llavors Kennedy el va posar en llibertat. Aleshores Amèrica es va convertir en demòcrata. Però, nosaltres, els negres que hem obtingut a canvi del nostre vot en un 95% demòcrata?

Hem perdut el 72 per cent dels nens a causa de l'avortament... i el 34% dels negres depèn de l'assistència social. El 40 per cent dels presos són negres. Això és el que els demòcrates han donat als nord-americans negres. I seguim donar-los suport en un 95 per cent?

La gent estava a les plantacions, però es va salvar, vam fugir, lliures! Però ara tornem a ser dependents. De fet, com més ens ajuden, més ens controlen. Però ens repeteixen: "som lliures".

Veus aquesta comunitat negre, cal mantenir-la sempre sota control, ajudar-la.

3.30 Hem de decidir què ens convé.

3.42 Tenim l'oportunitat en aquesta nació, ja que en tant que negres no trobarem cap altre lloc millor al món.

3.46 Ens van fer creure que els blancs són odiosos, són racistes. No és cert!

4.03 Nosaltres, hem dit a tots aquells que encara estan "a la plantació": sí, podeu ser lliures.

4.08 Aquest no és un país on tot està garantit, però és la terra de les oportunitats.

4.15 Ens van dir: "el racisme és el problema." Si ho creieu, posareu el vostre futur en mans d'un altre.

4.39 La ironia és que la servitud és incolora. Negre o blanc, del que es tracta és de controlar-nos a tots. Salveu-vos. No us ho deixeu fet. Lluiteu per la vostra llibertat.

4.52 Què? Ja esteu cansats? Doncs, correu més depressa!

Extret de Poste de veille.

«Obama, no merci beaucoup»

Contra la crema de llibres

Fa uns dies vaig deixar clara l'opinió que em mereix Fernando Sánchez Dragó. És una persona que no m'agrada i que, en moltes coses, no em mereix credibilitat. Però que no m'agradi no vol dir que em sembli bé el linxament moral, polític, econòmic i -si poden- judicial, al que l'estan sotmetent persones i grups que es van manifestar comprensius, quan no clarament a favor, del director de cinema Roman Polanski. Per això difonc aquest manifest, que encapçalen firmants com Fernando Savater, Gustavo Bueno, José Luis Garci o Albert Boadella.

Quienes suscribimos el presente Manifiesto estamos horrorizados ante las dimensiones y el tono de la campaña de insultos y persecuciones que se ha desatado contra el escritor Fernando Sánchez Dragó a raíz de la publicación del libro Dios los cría…en el que se recogen sus conversaciones con el dramaturgo Albert Boadella.

Resulta incomprensible que se desate semejante odio hacia un escritor por haberse referido, de forma por lo demás literaturizada, a un hecho inequívocamente amparado por la ley: haber mantenido algún atisbo de relación sexual con menores que superan una determinada edad y que actúan con su pleno consentimiento.

Resultaría ello de todo punto incomprensible si no fuera que otros escritores han relatado literariamente sus experiencias con menores, y nunca se había producido en España semejante reacción. Una sola explicación se impone por consiguiente. Lo que menos importa es el asunto que ha dado lugar al “escándalo”. Ello sólo constituye un pretexto para arremeter contra un escritor que muchos detestan por profesar ideas que se apartan radicalmente de los valores “políticamente correctos” que pesan hoy sobre nuestra sociedad.

Y esto es lo intolerable, lo escandaloso. Es contra ello —contra ese ataque a la libertad de expresión— contra lo que nos alzamos vigorosamente al tiempo que expresamos nuestra solidaridad con el escritor cuyos libros se pide que sean quemados en la hoguera. O retirados de circulación —lo cual equivale exactamente a lo mismo, pero las llamas no se ven.

Primeros firmantes:

Albert Boadella
Fernando Savater
Luis Alberto de Cuenca
Silvia Grijalba
Javier Ruiz Portella
Miguel Dalmau Soler
Pedro García Cuartango
Roberto Montero Glez
Álvaro Bermejo
Jesús González Green
Juan Bonilla
Jesús Munárriz
Luis Racionero
Fernando Baeta
José Luis Garci
Gustavo Bueno
María Dueñas
Pepa Roma
Benjamín Prado
Javier Esteban
Beatriz Preciado

dijous, 4 de novembre del 2010

Test políticament incorrecte



Quan un home de dretes no li agraden les armes, no les compra.
Quan un home d'esquerres no li agraden les armes, les vol prohibir.


Quan un home de dretes és vegetarià, no menja carn.
Quan un home d'esquerres és vegetarià, vol fer campanya contra els productes que continguin proteïnes d'origen animal.


Quan un home de dretes és gai, viu la seva vida tranquilament.
Quan un home d'esquerres és gai, molesta a tothom pel que se'l respecti.


Quan un home de dretes ha perdut la feina, pensa de quina manera pot sortir d'aquesta situació i seguir endavant.
Quan un home d'esquerra perd la feina, presenta una denúncia per discriminació.


Quan a un home de dretes no li agrada un debat televisat, apaga la tele o fa zapping.
Quan a un home d'esquerres no li agrada un debat televisat, vol jutjar els idiotes que diuen coses estúpides. I, millor encara, una petita denúncia per difamació serà benvinguda ...


Quan un home de dretes no és creient, no va a l'església, a la sinagoga o a la mesquita.
Quan un home d'esquerres no és creient, no vol que es faci cap referència a Déu o a la religió en l'esfera pública, llevat del cas de l'Islam.


Quan un home de dretes necessita atenció, va al seu metge i després compra les medecines.
Quan un home d'esquerres necesita atenció, apel·la a la solidaritat nacional.


Quan l'economia va malament, l'home de dretes diu que cal arremangar-se i treballar més.
Quan l'economia va malament, l'home d'esquerres diu que els empresaris són uns porcs que s'ho embutxaquen tot i expremen el país.


Darrera prova:

Quan un home de dretes llegeix aquest test, el fa circular.
Quan un home d'esquerres llegeix aquest test, no el passa a ningú.

Text original, aquí.

dimecres, 3 de novembre del 2010

"Mea culpa" d'Obama per la "pallissa" electoral

Una democràcia sense demòcrates

Michael Seidman, catedràtic d'Història de la Universitat de Carolina del Nord resenya a Revista de Libros dos llibres sobre la segona república espanyola: EL PRECIO DE LA EXCLUSIÓN. LA POLÍTICA DURANTE LA SEGUNDA REPÚBLICA de Manuel Álvarez Tardío y Roberto Villa García i ¿POR QUÉ LA REPÚBLICA PERDIÓ LA GUERRA? de Stanley G. Payne.
Al contrario que [las] guerras civiles europeas, la confrontación española entre revolucionarios y contrarrevolucionarios no fue el subproducto de una guerra mundial y dependió casi exclusivamente de factores endógenos. La «revolución» española, como la denomina Payne, comenzó en 1931. En contraposición a Weimar o a la Tercera República francesa, sus orígenes no echaban sus raíces en el aplastamiento contrarrevolucionario de la extrema izquierda. Por el contrario, los dirigentes «jacobinos» de la Segunda República española, especialmente Manuel Azaña, tenían como su máxima prioridad «la exclusión permanente de los intereses católicos y conservadores de la participación en su Gobierno» (p. 23). Sus aliados socialistas fueron un paso más allá al afirmar que la llegada de la República había demostrado que España había pasado a ser tan moderna y desarrollada que una derecha permanentemente debilitada ya no podía detener la llegada del socialismo. El resultado de la alianza de los republicanos de izquierda de Azaña y los socialistas fue un régimen que Javier Tusell definió como «una democracia poco democrática» (p. 23). Según Payne, la República restringió los derechos civiles y censuró periódicos con mayor severidad de lo que lo había hecho la monarquía parlamentaria. Al mismo tiempo, admite que la lealtad condicional de la derecha al régimen republicano despertó legítimas sospechas: «Aunque la derecha moderada [...] se ajustó a la ley, su último objetivo no era mantener una república democrática, sino convertirla en una especie de régimen distinto de tendencias conservadoras y corporativistas» (p. 29). Sin embargo, Payne atribuye a la izquierda una mayor responsabilidad por el desmoronamiento de la democracia en la España de los años treinta. Se muestra de acuerdo explícitamente con Pío Moa en que «la insurrección de los socialistas [en 1934] fue la más organizada, la más elaborada y la mejor armada de todas las acciones de insurrección que se produjeron en Europa occidental durante el período de entreguerras» (p. 32). A ojos de Payne, se trató también de la menos defendible ya que, al contrario de la revuelta socialista austríaca de 1934, no constituyó una reacción a la imposición de un gobierno autoritario.

Payne se distancia de Moa cuando afirma que Asturias no fue el comienzo de la guerra civil, que no resultaba inevitable con posterioridad a 1934. Defiende que el único camino seguro para la supervivencia de la República era reprimir masiva y severamente a la izquierda radical, tal y como hicieron la Tercera República francesa durante la Comuna de París de 1871 y la República de Weimar durante la Revuelta de Espartaco de 1918-1919. A pesar de que las elecciones de febrero de 1936 demostraron sólo una limitada polarización de una sociedad supuestamente hiperpolitizada, el fracaso del Frente Popular a la hora de mantener el orden y sus acciones antidemocráticas –manipulación de elecciones y, por supuesto, el asesinato de Calvo Sotelo– contribuyeron enormemente a aumentar la polarización. Los asesinos del líder de la oposición eran personas próximas al dirigente socialista, Indalecio Prieto, que las protegió de cualquier investigación. Al igual que los fascistas italianos, los socialistas españoles «eran la principal fuente de violencia política en sus respectivos países» (p. 72). El Gobierno del Frente Popular no consiguió cobrar conciencia de que las democracias podían gobernarse únicamente desde el centro y este error garrafal acabó por dar lugar a una guerra civil.

Periodisme d'investigació per ordre de la "superioritat"

El diari "El País" aconseguia dades del cas Malaia per ordre "de la superioritat", tot i el secret del sumari. Més documents, aquí.







No, no poden

Els demòcrates han tingut una derrota sense precedents. Una derrota històrica. Han perdut més de 60 escons a la Cambra de Representats i encara no s'ha acabat el recompte. Una pèrdua així no havia passat mai des de la Segona Guerra Mundial. Per acostar-s'hi, cal remuntar-se a l'any 1946, durant la presidència de Harry Truman, en que els demòcrates van perdre 55 escons. L'altra gran reculada va ser durant la presidència de Bill Clinton quan, a les eleccions de mig mandat del 1994, els demòcrates van recular 53 escons.

En el Senat, els demòcrates han aconseguit frenar el desastre. Segons els últims resultats, mantenen la majoria amb 51 escons, dos dels quals són d'independents que habitualment voten demòcrata. Els republicans han passat de 41 a 46 senadors. Dels 37 escons que estaven en joc (una tercera part dels 100 escons del Senat), n'han guanyat 23, contra 11 els demòcrates (n'hi ha tres que encara ballen). És a dir, si l'elecció hagués estat al cent per cent del Senat, com és el cas de la Cambra de Representants, els republicans haurien assolit una majoria astronòmica. Els demòcrates han aconseguit guanyar algunes eleccions disputades a Nevada i Virgínia Occidental però han perdut Pennsilvània, Illinois i Wisconsin.

Els republicans també s'han imposat de carrer en les eleccions a governadors. A banda dels que ja estaven assegurats han obtingut Pennsilvània, Ohio, Wisconsin, Indiana, Nou Mèxic i Carolina del Sud. A Florida, Minnesota i Oregon estan frec a frec. Els demòcrates han aconseguit Califòrnia i han mantingut Colorado i Massachusetts.

Queda clar. No, no poden.

ADDENDA.- Arcadi Espada:
Este agudísimo párrafo de Brooks. Para que aprendan los niños. "Nota para los periodistas jóvenes: las victorias de los demócratas siempre se atribuyen a la esperanza, las de los republicanos, a la rabia."

dimarts, 2 de novembre del 2010

Les entitats que critiquen la despesa pública ocasionada per la visita de Benet XVI estan molt subvencionades

Welcome to Barcelona:
Durant les darreres setmanes, 51 entitats han presentat un manifest contra la visita de Benet XVI a Barcelona. Sota el lema "Jo no t’espero", denuncien, entre altres coses, que “enmig d’una crisi salvatge que colpeja les famílies dels nostres treballadors i treballadores” es paguin “despeses sumptuoses com les que comportarà la visita del cap suprem dels catòlics al nostre país”. Les entitats signants (...) defensen entre altres coses que no es destinin diners públics a la visita del Papa.

Aquestes entitats, però, en la seva majoria, tenen una molt bona relació amb els diners públics. A tall d’exemple: només 6 de les 51 entitats han rebut, entre 2008 i 2010, més de 40 subvencions per valor superior a 1,3 milions d’euros, si se sumen només les subvencions rebudes de la Generalitat. Els conceptes de les subvencions van des de la instal·lació d’un aire acondicionat (11.500 euros per Joves d’Esquerra Verda), fins el funcionament ordinari (41.475 euros per Acció Jove de CCOO i 475.075 per al Moviment Laic i Progressista), passant per un estudi sobre els joves en els consistoris catalans (21.400 euros per a la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, promotora de la Lliga per la Laïcitat), o un reconeixement per la tasca associativa (46.000 a AVALOT-UGT). A aquestes subvencions cal sumar-hi les d’altres administracions.

A més, entre les altres signants hi ha grans entitats com CCOO i UGT, que només durant el 2009 i només en projectes de desenvolupament ja van rebre 982.000 i 1.110.000 euros, respectivament (http://www.gencat.cat/diari/5683/10207043.htm).

El nombre de subvencions rebudes per les entitats firmants del manifest contra el Papa és molt major. N’hi ha prou, per exemple, en cercar a Google el nom de l’entitat i afegir-hi “site:gencat.cat/diari”, si es volen saber les procedents de la Generalitat. L’ajuntament i la Diputació, així com l’administració general de l’Estat, també té programes de subvencions.

Les despeses de la visita de Benet XVI, hores d’ara, es mouen al voltant de dos milions d’euros, en bona part sufragat per l’Arquebisbat i per particulars.