In the message broadcast by Al-Jazeera television on 14 February 2003, Osama Bin Laden said: "The interests of Muslims coincide with the interests of the socialists in the war against the crusaders." After the bomb attack in Spain (14 March 2004), these words seemed almost prophetic.
dimarts, 29 de juny del 2004
La victòria del PSOE després de l'11-M, va ser el compliment d'una profecia d'Ossama bin Laden?
MOHAMED IBN GUADI, un dels més eminents islamòlegs europeus, professor de la Universitat de Strasbourg i director del programa d'islamologia al Centre Francès d'Estudis del Pròxim Orient (AFEMO) de Toulouse, revela en una entrevista una dada molt significativa de l'estratègia d'Ossama bin Laden.
dilluns, 28 de juny del 2004
Montserrat Comas no ignora la veritat
Decebedor. El vot particular de Montserrat Comas a l'Informe negatiu del CGPJ respecte l'avantprojecte de Llei Orgànica Integral de mesures contra la violència exercida sobre la dona respon més, al meu entendre, a motivacions ideològiques que a raons estrictament jurídiques. No és una cosa nova. La història està plena de persones molt intel·ligents que derrapen per culpa de la seva fe ideològica.
La pol.lèmica oposa els que creuen que la futura llei crea una discriminació legal inacceptable en un estat de dret i els que la justifiquen sobre la base ideològica de l'existència d'una violència sexista universal (fa uns anys s'hauria parlat de violència de classe).
Entre els que creuen innacceptable el projecte de llei hi ha José Luis Requero, vocal ponent del Consell General del Poder Judicial, que considera que:
A l'altra bàndol, hi ha Montserrat Comas que, com molt bé ella mateixa senyala en les consideracions generals del seu vot particular, els que s'oposen a la llei són aquells carques i reaccionaris que ignoren l'existència d'una cultura masclista i sexista:
Montserrat Comas, com tots els positivistes jurídics -ningú recorda ja que van ser els juristes nazis, amb Carl Smith al capdavant, els que van desenvolupar-lo-, no té en compte el princi bàsic sobre el que es fonamenta la societat democràtica i l'estat de Dret: la ignorància de la veritat. Els tribunals no poden decidir qui té "la veritat" en una disputa, sinó com, de quina manera, de quina forma , s'ha saldat la disputa i quines responsabilitats se'n deriven. Si no fós així, la culpa o la innocència dependria d'aquella veritat històrica que explicaria un determinat comportament, creença o pràctica social. És a dir, que es jutjaria a les persones no pel que fan sinó pel que són.
La pol.lèmica oposa els que creuen que la futura llei crea una discriminació legal inacceptable en un estat de dret i els que la justifiquen sobre la base ideològica de l'existència d'una violència sexista universal (fa uns anys s'hauria parlat de violència de classe).
Entre els que creuen innacceptable el projecte de llei hi ha José Luis Requero, vocal ponent del Consell General del Poder Judicial, que considera que:
"lo peor de esta ley es la definición que introdude de violencia sobre la mujer. La lógica del proyecto radica en que todo él depende de esa noción y la define como la que ejerce el hombre para humillar a la mujer, para mantener su relación de superioridad. Es una definición cargada de subjetivismo, de manera que de ese ánimo depende la interpretación de los nuevos delitos o sirve para fijar la competencia de los nuevos juzgados de violencia (curioso nombre para llamar a unos juzgados). Y le hemos dicho al Gobierno ¿qué pasa cuando el móvil es otro ¬celos, venganza, arrebatos¬ o si tales actos provienen de otra mujer o de un hijo hacia su madre?, ¿ya no se aplica la ley?, y si es así ¿cuál aplicamos? Pero es que esa definición implica que con la reforma del Código Penal los delitos se basan en presumir una intención al agresor, luego la peligrosidad del hombre y a eso se le llama Derecho Penal de autor. Caracterizado por perseguir al delincuente no tanto por lo que hace como por lo que se presume que es, estamos ante una teoría de raíz mussoliniana y hitleriana".
A l'altra bàndol, hi ha Montserrat Comas que, com molt bé ella mateixa senyala en les consideracions generals del seu vot particular, els que s'oposen a la llei són aquells carques i reaccionaris que ignoren l'existència d'una cultura masclista i sexista:
"{E}l informe aprobado por mayoría en el apartado 2.a) “sobre el ámbito de protección de la ley integral: exclusión de hombres, menores o ancianos”, plantea un problema fundamental: negar que históricamente las relaciones de dominio que se han ejercido en el seno de la familia la han ejercido los hombres contra las mujeres. En el informe, no se acepta que exista la “cultura machista o sexista” como problema social que explica que durante décadas y a nivel universal, los hombres se han relacionado con las mujeres en el ámbito de la pareja, con relaciones de dominio, de posesión y de inferioridad. En el informe se llega a afirmar que la violencia contra ancianos y niños es más grave si cabe, que contra las mujeres, precisamente por la nula capacidad de defensa y de denuncia del hecho que se les presupone. Tal afirmación es negar la historia misma, es negar que la violencia como problema social es “violencia de género”, es decir, de hombres contra mujeres, fruto de las relaciones de dominio y posesión que históricamente han ejercido aquellos sobre estas. La violencia que se ejerce contra menores o ancianos o de mujeres contra hombres en el ámbito familiar, es un problema individualizado que tiene su respuesta en el ordenamiento jurídico, al tener garantizado el derecho a la tutela efectiva y en la respuesta del Código Penal, sin que en modo alguno queden desprotegidos con la aprobación del Anteproyecto de ley objeto de este Informe".
Montserrat Comas, com tots els positivistes jurídics -ningú recorda ja que van ser els juristes nazis, amb Carl Smith al capdavant, els que van desenvolupar-lo-, no té en compte el princi bàsic sobre el que es fonamenta la societat democràtica i l'estat de Dret: la ignorància de la veritat. Els tribunals no poden decidir qui té "la veritat" en una disputa, sinó com, de quina manera, de quina forma , s'ha saldat la disputa i quines responsabilitats se'n deriven. Si no fós així, la culpa o la innocència dependria d'aquella veritat històrica que explicaria un determinat comportament, creença o pràctica social. És a dir, que es jutjaria a les persones no pel que fan sinó pel que són.
dilluns, 21 de juny del 2004
Autisme, amnèsia i mentides en la cobertura informativa de l'Iraq
Els mitjans de comunicació de casa nostra han aconseguit la proesa d’esdevenir autistes, amnèsics i mentiders en la cobertura informativa del conflicte iraquià. Autistes, perquè són incapaços de sortir de la seva visió del conflicte, partidista i maniquea, que van adoptar des del primer dia i que mantenen, passi el que passi, sense defallir; amnèsics, perquè obliden sistemàticament tots els fets i esdeveniments que no s’ajusten a la seva visió del món “politicament correcte” i mentiders perquè, quan ho necessiten o els convé, retorcen els fets fins on faci falta per ajustar-los a la seva interpretació de la realitat.
Aquesta actitud malaltissa va assolir el seu nivell més escandalós quan la comissió d'investigació del 11-S del Congrés dels Estats Units va emetre les seves conclusions preliminars. Una d'aquestes conclusions -i no precisament la més important en el conjunt de l'informe- era que no s'han trobat "proves creïbles" que Bagdad participés en l'organització dels atemptats de Nova York i Washington.
Aquesta conclusió, que el govern americà sempre havia acceptat i reconegut públicament, es va "convertir" en els nostres mitjans d’incomunicació -vegeu el recull de titulars que ha fet Franco Aleman en els seu blog- en la demostració que Bush va mentir per justificar la guerra contra l'Iraq. En realitat, aquest va ser l'únic argument, entre un total de 27, que no va fer servir la Casa Blanca per justificar la guerra.
La Casa Blanca -recordem-ho- no va atribuir mai els atemptats del 11-S a Saddam Hussein sinó a Ossama bin Laden i per això va atacar militarment l'Afganistan, el país que li donava aixopluc. Però aquest fet no va impedir que el govern americà seguís creient que entre l'Iraq i Al-Qaeda van existir contactes i col·laboració, tant abans com després dels atemptats. Aquestes vinculacions, per raons òbvies, van quedar fora de les competències de la comissió d’investigació (que es va limitar als fets de l’11-S, a qui els va organitzar i cometre i perquè els serveis de seguretat no els van detectar) però no de la investigació periodística. Una investigació -especialment la que ha fet Stephen F. Hayes- que ha aportat evidències prou sòlides de la col·laboració entre Saddam Hussein i Al-Qaeda.
Però la desinformació dels nostres mitjans no es limita a capgirar els fets. De vegades, els ignora pel complet. Aquest és el cas de l'escàndol del "Program Petroli per Aliments" de les Nacions Unides. Un escàndol de 10.000 milions de dòlars -que podrien arribar als 40.000 milions- que es van treure de la boca de l'exhaust poble iraquià per anar a parar a les butxaques de Saddam Hussein amb la inhibició, quan no complicitat, d'alts funcionaris de les Nacions Unides.
Amb el vist-i-plau de l'ONU, Saddam Hussein va reduïr els últims anys la quantitat de petroli que venia a través del Programa Petroli per Aliments per derivar-lo cap al mercat negre i el contraban, cosa que li permetia obtenir importants ingressos no controlats per la comunitat internacional, tot i que això comportés que la seva població rebés menys aliments i medecines. A més a més, Saddam va rebaixar el preu del barril a les petroleres que li compraven cru a través del programa Petroli per Aliments a canvi que li paguéssin una comissió de 50 cèntims de dòlar per barril en un compte secret.
Tots aquests diners es van malgastar en corrupció, pagament de suborns, construcció de palaus presidencials i en intentar refer el programa armamentístic (veure la declaració escrita del danès Michael Soussan, excoordinador del Programa Petroli per Aliments entre el 1997 i el 2000, davant la comissió del Congrés americà que investiga l'escàndol). Entre els subornats destaquen el director del programa "Petroli per Aliments", Benon Sevan, i Kojo Annan, fill del secretari general de l'ONU. També hi ha diverses personalitats de països i moviments contraris a la guerra, especialment de França, Rússia i Xina, els tres països que van vetar al Consell de Seguretat la intervenció militar contra l'Iraq. En total, 270 amics de Saddam van ser compensats amb barrils de petroli gratis, segons una relació feta pública després de la guerra pel diari Al-Mahda de Bagdad.
Donat que aquest escàndol està sent silenciat per la premsa espanyola us recomano que llegiu l'informe de Claudia Rosett, membre de la Foundation for the Defense of Democracies and the Hudson Institute i columnista del Wall Street Journal, i que siguiu la pàgina web "Friends of Saddam".
En contrast amb el silenci sobre l'escàndol de l'ONU, els media han donat la màxima publicitat possible a les fotografies de les tortures que van tenir lloc a la presó d'Abu Graib, sense diferenciar si es tractava d'autèntiques sevícies o de simples abusos i maltractaments. Però el més significatiu de tot plegat és que no va ser la premsa la que va portar la iniciativa de la investigació, en un tema tan greu i denunciable com aquest. Pel contrari, la majoria dels mitjans ho va ignorar quan el comandament militar americà va anunciar el mes de gener l'obertura d'una investigació al respecte.
Tres mesos després, concretament el 3 de març del 2004, el general Antonio Tabuga va presentar el resultat de la investigació en un informe que conclou que entre els mesos d'octubre i desembre del 2003 hi van haver "nombrosos casos de maltractaments criminals, sàdics, flagrants i degradants" contra diversos detinguts, comesos principalment per 5 membres de la companyia 372 de la Policia Militar. Investigacions complementàries circumscriuen a un sol dia, el dissabte 8 de novembre del 2003, la major part dels maltractaments que es van cometre i fotografiar a la presó d'Abu Graib. Arran d'aquestes investigacions, el comandament americà va fer les primeres inculpacions contra personsal militar, que es comuniquen a la premsa i que aquesta torna a ignorar majoritàriament.
No és fins a la primera quinzena de maig que els media s'interessen pel tema, a l'arribar a les seves mans les primeres fotografies dels abusos comesos. La majoria de mitjans de comunicació van actuar correctament al publicar-les, però n'hi van haver alguns, entre ells el britànic "Daily Mirror", que van arribar a l'extrem de falsificar diverses fotografies. En contrast, mai no han publicat les imatges de les autèntiques tortures a mort de ciutadans occidentals a mans dels terroristes islamistes.
El mateix podriem dir respecte les armes de destrucció massiva que tenia l'Iraq. Sobre aquesta qüestió, els media continuen repetint la lletania de que no s'ha trobat res. És cert que no s'ha trobat cap magatzem ple d'armes mortíferes a punt de ser utilitzades i, sobre tot, a punt de ser filmades per a tots els telenoticies mundials, però els resultats de les investigacions han confirmat que Saddam havia tingut aquestes armes, que havia intentat conservar-ne algunes i, sobre tot, que disposava de tota la infraestructura -recursos, instal·lacions i científics- per poder reprendre la seva fabricació en qualsevol moment.
En cada tipus d'arma de destrucció massiva -químiques, biològiques, nuclears i míssils balístics- els EUA han descobert proves i projectes que Saddam havia aconseguit amagar durant 12 anys als inspectors de l'ONU. Materials i documents dispersos que no tenen la força mediàtica suficient per captar l'atenció dels mitjans, però que demostren que Saddam era un perill que calia neutralitzar, tard o d'hora.
Aquestes investigacions són obra del ISG (Iraq Survey Grup), que va començar a treballar uns mesos després d'acabada la guerra. El primer cap de l'ISG, David Kay, va presentar el 2 d'octubre del 2003 un informe que, tot i reconèixer que no havia trobat cap quantitat significativa d'armes de destrucció massiva, constatava l'existència de materials químics, biològics i nuclears, així com de molta documentació acreditativa de la voluntat de Saddam Hussein de rellançar quan pogués la seva fabricació. Kay va dir també que podia ser que Saddam hagués destruït les armes poc abans de la guerra, que les hagués amagat al desert o a tercers països, com ara Síria, o, fins i tot, que la seva egolatria l'hagués portat a marcar-se el farol de fer creure a tothom que tenia molt més del que en realitat disposava. En qualsevol cas, Kay demanava explicacions no tant al govern americà com als serveis secrets per tenir una informació tan deficient.
La responsabilitat de la CIA en aquesta qüestió va quedar palesa en l'informe del comitè d'Intel·ligència del Senat americà "Report on the U.S. intelligence community's prewar intelligence assessments on Iraq",del 7 de juliol del 2004, que
conclou que la CIA va exagerar l'amenaça de les armes de destrucció massiva abans de la intervenció militar per derrocar Saddam Hussein i que ho va fer pel seu compte i risc, ja que la Comissió assegura "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva".
El segon cap de l'ISG, Charles Duelfer, va continuar les investigacions de Kay i va aconseguir més proves sobre el programa armamentístic iraquià, que va exposar en el seu informe del 30 de març del 2004.
En conjunt, les investigacions del ISG han trobat:
1.- Una xarxa de laboratoris secrets, amagats en una presó, que haurien servit per provar agents biològics en èssers humans.
2.- Diversos "ceps" d'una gran varietat d'agents biològics amagats al domicili particular d'un científic.
3.- Documentació sobre experimentació de nous agents de guerra biològica, com la brucel·losi o la febre hemorràgica de Crimea-Congo (CCHF) i noves recerques sobre la ricina i l'aflatoxina.
4.- Una àmplia gamma d'aeronaus sense pilot.
5.- Una capacitat permanent, mantiguda en secret com a mínim fins a finals del 2001, per fabricar carburant de propulsió per a les variants prohibides de míssils Scud.
6.- Documents i declaracions de científics iraquians sobre els intents de Bagdad per obtenir de Corea del Nord, entre 1999 i el 2002, tecnologies relatives a míssils balístics d'un abast superior als 1.300 quilòmetres.
7.- Proves d'un "programa accelerat" de contrucció de noves fàbriques amb capacitat per produir agents per a la guerra química i biològica.
8.- Descobriment d'un projecte no declarat de construcció d'un canó mòbil per rails d'alta velocitat que podia ser utiltizat per provar materials per a armes nuclears.
9.- La descoberta de 500 tones d'urani natural, emmagatzemades a l'antiga central nuclear de Tuwaitha. Aquest urani, segons el portaveu de l'AIEA, només podia tenir com a finalitat "un projecte clandestí d'armes nuclears". Teòricament, la central de Tawaitha va abandonar les activitats nuclears després de la guerra del Golf al quedar sota control dels inspectors de l'ONU. Un total de 1.700 quilos del material radioactiu més crític han estat traslladats als Estats Units per evitar que caiguin a mans de grups terroristes a l'Iraq.
10.- La localització, pels inspectors del ISG, d'una dotzena de bombes químiques amb gas sarin o mostassa. Els dos primers projectils es van trobar per separat el mes maig, després que un d'ells fos disparat contra les tropes americanes. El cap dels inspectors, Charles Deulfer, creu que moltes d'aquestes bombes van ser ubicades en magatzems d'armes convencionals i barrejades entr aquestes per despistar els inspectors de l'ONU. Fins el moment, s'han trobat 8.700 dipòstis d'armes que podrien contenir, segons s'estima, entre 650.000 i un milió de tones d'armes.
La recerca i localització de proves materials topa, però, amb dos grans obstacles: d'una banda, amb el fet que els principals testimonis han fugit o estan morts -gairebé una desensa dels principals científics implicats en els programes d'armes de Saddam Hussein els han assassinat i se sap que d'altres han estat subornats pels grups insurgents perquè els facilitin la localització d'aquestes armes i poder-les fer servir contra els EUA- i de l'altra, perquè la geografia desèrtica de l'Iraq ho dificulta enormement. Això fa que les coses es vagin trobant amb compta gotes o per casualitat, com aquest avió MiG-25R Foxbat B amagat sota la sorra del desert. Un avió que ningú no buscava perquè es creia que l'Iraq s'havia quedat sense força aèria a conseqüència de la guerra del Golf de 1991. Totes aquestes dificultats demostren a bastament que les inspeccions de l'ONU amb Saddam al poder no haurien servit de res.
Precisament, la forta pol·lèmica sobre l'existència o no d'aquestes armes de destrucció massiva és la que va provocar un dels episodis més sòrdids i escandalosos de la història recent del periodisme: el suïcidi del científic britànic David Kelly, assessor del ministeri britànic de defensa i font d'una informació difosa per la BBC segons la qual el govern Blair hauria inflat el perill de l'amenaça de Saddam per justificar la guerra. El suïcidi de Kelly va esquitxar la credibilitat del govern britànic però també i sobre tot la de la BBC, que al final va haver de reconèixer que no només no havia contrastat la informació amb altres fonts sinó que el periodista Andrew Gilligan havia "mailinterpretat" les declaracions de Kelly. És més, el 21 de gener de 2004, una setmana abans de la publicació de les conclusions de la investigació del jutge Hutton, la BBC va fer pública una extensa autocrítica i va emetre una entrevista amb el Dr. David Kelly, que s'havia enregistrat i arxivat un mes abans del seu suïcidi, en la que deia que Saddam Hussein podia desplegar armes de destrucció massiva en qüestió de dies o de poques setmanes, exactament el contrari del que li havien fet dir.
Però la desinformació no afecta només als grans temes del conflicte sinó també a temes considerats menors, però que són essencials per tenir una visió completa i més objectiva de la situació a l'Iraq. En destacaré algunes, però n'hi ha molts més.
1.- L'errònia i persistent qualificació de "resistència iraquiana" per denominar una constel·lació de grups terroristes islàmics provinents d'altres països i de membres irreciclables del partit únic de Saddam Hussein.
2.- La sobredimensió de la revolta del clerge xiita radical Moqtada al-Sadr, que es va rendir sense pena ni glòria després de dos mesos d'enfrontaments -1.500 milicians d'Al-Mhadi morts contra 19 d'americans- mentre els mitjans anunciaven els fracàs de l'ocupació i l'inici de la guerra civil. Els media van minimitzar o amagar que al-Sadr i les seves milícies no només no tenien el suport de la majoria xiita i dels seus líders religiosos sinó que no tenien tampoc el de la població civil, fins el punt que van ignorar les diverses manifestacions de protesta de ciutadans iraquians demanant que al-Sadr abandonés les ciutat santa de Najaf. Tampoc van explicar d'una manera prou clara i detallada que al Al-Sadr va començar la revolta no per lluitar contra l'ocupació angloamericana sinó per evitar ser detingut i entregat als tribunals iraquians acusat de l'assassinat a Najaf, el 28 d'agost del 2003, del líder espiritual més important dels xiites, el moderat Mohamed Baqr al-Hakim, que acabava d'arribar a de l'exili i que s'havia mostrat comprensiu amb les forces de la coalició i disposat a formar part del govern provisional iraquià.
3.- Les falses informacions, mai desmentides, sobre el saqueig del Museu de Bagdad gràcies a la "inhibició" de les tropes nord-americanes, que es dedicaven, segons els media, a protegir el ministeri del petroli i no el patrimoni cultural iraquià. En realitat, les peces de valor no van ser robades perquè havien estat amagades pels mantenidors del Museu en cases particulars i les poques que els lladres es van emportar van ser totes recuperades pocs mesos més tard. Una informació tan falsa com la de la suposada crema intencionada de manuscrits mil·lenaris de la Biblioteca Nacional Iraquiana, quan en realitat el que es va cremar van ser uns arxius del règim iraquià, en un intent de fer desaparèixer proves.
4.- La censura d'informacions relatives a la recontrucció i democratització de l'Iraq. Fets tant importants com la reconstrucció d'escoles, hospitals o de les principals infraestructures com el subministrament elèctric o l'aigua potable, l'agument del nivell de vida, la revalorització del dinar respecte el dòlar o l'increment dels ingressos pel petroli, pràcticament no s'han publicat. Com tampoc s'han publicat suficientment els principals aspectes de la reconstrucció democràtica de l'Iraq com, per exemple, la celebració d'eleccions municipals a les 37 ciutats més importants del país. Unes eleccions que han donat el poder representatiu a polítics moderats i democràtics, mentre que els islamistes radicals només han obtingut entre l'1 i el 3% dels vots i els baazistes de Saddam Hussein no han aconseguit ni un sol escó. Per obtenir una informació detallada de tot el que ha fet la coalició a l'Iraq, des del final de la guerra fins al traspàs de sobirania, cliqueu aquí i per comparar entre la situació de postguerra a Alemanya després de la segona guerra mundial i la situació a l'Iraq després del conflicte, cliqueu aquí.
5.- El silenci informatiu sobre les proves aparegudes respecte els intents de Saddam de comprar urani a l'Àfrica. Unes proves que demostrarien que les famoses 16 paraules de Bush en el discurs sobre l'Estat de la Unió -"the British government has learned that Saddam Hussein recently sought significant quantities of uranium from Africa"- eren certes. Segons publica el Financial Times serveis d'intel·ligència europeus han revelat que tenen proves testiomonials i electròniques que tres anys abans de la guerra l'Iraq va mantenir negociacions amb el Níger per comprar urani il·legalment. De fet, un diari tan poc sospitós de simpatia neoconservadora com el britànic "The Guardian" ja informava, quatre mesos abans del discurs de Bush, que l'iraq estava intentant comprar urani a l'Àfrica. Tot apunta, doncs, que la filtració dels documents falsos sobre el Níger, poc després del discurs de Bush, va ser una maniobra per aconseguir que tota informació relacionada amb aquest tema perdés credibilitat. Ara, que seria el moment de rectificar i restituir la veritat sobre el cas, ara "ja no és notícia" per a la majoria de mitjans.
6.- Tampoc s'ha informat de les diverses enquestes d'opinió fetes als iraquians, per l'única raó que la gran majoria mostraven una opinió massa favorable a la intervenció militar contra Saddam Hussein. Els media només es van fer ressò de l'única de les enquestes menys favorables i que, casualment, va estar feta en plena crisi de la revolta del clergue xiïta Al-Sadr. L'última de les enquestes publicades, del mes de juny del 2004, mostra que un 43,6% diu que està molt millor ara que abans de la guerra, contra un 24,9 % que considera que està pitjor.
Tot plegat posa en evidència que el que sabem sobre l'Iraq a través dels nostres mitjans de comunciació i el que passa realment en aquell país té poc a veure. Per comprendre la realitat d'aquesta manipulació informativa només cal confrontar-la amb una dada objectiva: l'indicador sobre els refugiats. Si la situació fós tan dolenta, l'ocupació tan rebutjada i les perspectives tant negres, no només no tornarien els milions d'iraquians que hi ha l'exili sinó que cada dia n'hi hauria més. Però la realitat estadística mostra exactament el contrari. Aquesta setmana, Ruud Lubbers, cap de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides pel Refugiats, en declaracions a la BBC, deia que mig milió d'exiliats iraquians han retornat ja o estan en tràmits de retorn, mentre que un altre mig milió ha retornat ja a l'Afganistan. Uns exiliats que pràcticament tots provenen de l'època en que manava Saddam Hussein o els talibans, ja que tant la guerra de l'Afganistan com la de l'Iraq no va provocar -contrariament a les previsions dels catastrofistes- cap desplaçament significatiu de població.
Autisme, amnèsia i mentides. Tot plegat, un atemptat contra el dret a la informació dels ciutadans. Fins quan?
Addenda: El 15 d'agost es va obrir el Congrés Nacional Iraquià que ha d'actuar com una mena de parlament fins que se celebrin eleccions a començaments del 2005. Primera avaluació del govern provisional iraquià.
Aquesta actitud malaltissa va assolir el seu nivell més escandalós quan la comissió d'investigació del 11-S del Congrés dels Estats Units va emetre les seves conclusions preliminars. Una d'aquestes conclusions -i no precisament la més important en el conjunt de l'informe- era que no s'han trobat "proves creïbles" que Bagdad participés en l'organització dels atemptats de Nova York i Washington.
Aquesta conclusió, que el govern americà sempre havia acceptat i reconegut públicament, es va "convertir" en els nostres mitjans d’incomunicació -vegeu el recull de titulars que ha fet Franco Aleman en els seu blog- en la demostració que Bush va mentir per justificar la guerra contra l'Iraq. En realitat, aquest va ser l'únic argument, entre un total de 27, que no va fer servir la Casa Blanca per justificar la guerra.
La Casa Blanca -recordem-ho- no va atribuir mai els atemptats del 11-S a Saddam Hussein sinó a Ossama bin Laden i per això va atacar militarment l'Afganistan, el país que li donava aixopluc. Però aquest fet no va impedir que el govern americà seguís creient que entre l'Iraq i Al-Qaeda van existir contactes i col·laboració, tant abans com després dels atemptats. Aquestes vinculacions, per raons òbvies, van quedar fora de les competències de la comissió d’investigació (que es va limitar als fets de l’11-S, a qui els va organitzar i cometre i perquè els serveis de seguretat no els van detectar) però no de la investigació periodística. Una investigació -especialment la que ha fet Stephen F. Hayes- que ha aportat evidències prou sòlides de la col·laboració entre Saddam Hussein i Al-Qaeda.
Però la desinformació dels nostres mitjans no es limita a capgirar els fets. De vegades, els ignora pel complet. Aquest és el cas de l'escàndol del "Program Petroli per Aliments" de les Nacions Unides. Un escàndol de 10.000 milions de dòlars -que podrien arribar als 40.000 milions- que es van treure de la boca de l'exhaust poble iraquià per anar a parar a les butxaques de Saddam Hussein amb la inhibició, quan no complicitat, d'alts funcionaris de les Nacions Unides.
Amb el vist-i-plau de l'ONU, Saddam Hussein va reduïr els últims anys la quantitat de petroli que venia a través del Programa Petroli per Aliments per derivar-lo cap al mercat negre i el contraban, cosa que li permetia obtenir importants ingressos no controlats per la comunitat internacional, tot i que això comportés que la seva població rebés menys aliments i medecines. A més a més, Saddam va rebaixar el preu del barril a les petroleres que li compraven cru a través del programa Petroli per Aliments a canvi que li paguéssin una comissió de 50 cèntims de dòlar per barril en un compte secret.
Tots aquests diners es van malgastar en corrupció, pagament de suborns, construcció de palaus presidencials i en intentar refer el programa armamentístic (veure la declaració escrita del danès Michael Soussan, excoordinador del Programa Petroli per Aliments entre el 1997 i el 2000, davant la comissió del Congrés americà que investiga l'escàndol). Entre els subornats destaquen el director del programa "Petroli per Aliments", Benon Sevan, i Kojo Annan, fill del secretari general de l'ONU. També hi ha diverses personalitats de països i moviments contraris a la guerra, especialment de França, Rússia i Xina, els tres països que van vetar al Consell de Seguretat la intervenció militar contra l'Iraq. En total, 270 amics de Saddam van ser compensats amb barrils de petroli gratis, segons una relació feta pública després de la guerra pel diari Al-Mahda de Bagdad.
Donat que aquest escàndol està sent silenciat per la premsa espanyola us recomano que llegiu l'informe de Claudia Rosett, membre de la Foundation for the Defense of Democracies and the Hudson Institute i columnista del Wall Street Journal, i que siguiu la pàgina web "Friends of Saddam".
En contrast amb el silenci sobre l'escàndol de l'ONU, els media han donat la màxima publicitat possible a les fotografies de les tortures que van tenir lloc a la presó d'Abu Graib, sense diferenciar si es tractava d'autèntiques sevícies o de simples abusos i maltractaments. Però el més significatiu de tot plegat és que no va ser la premsa la que va portar la iniciativa de la investigació, en un tema tan greu i denunciable com aquest. Pel contrari, la majoria dels mitjans ho va ignorar quan el comandament militar americà va anunciar el mes de gener l'obertura d'una investigació al respecte.
Tres mesos després, concretament el 3 de març del 2004, el general Antonio Tabuga va presentar el resultat de la investigació en un informe que conclou que entre els mesos d'octubre i desembre del 2003 hi van haver "nombrosos casos de maltractaments criminals, sàdics, flagrants i degradants" contra diversos detinguts, comesos principalment per 5 membres de la companyia 372 de la Policia Militar. Investigacions complementàries circumscriuen a un sol dia, el dissabte 8 de novembre del 2003, la major part dels maltractaments que es van cometre i fotografiar a la presó d'Abu Graib. Arran d'aquestes investigacions, el comandament americà va fer les primeres inculpacions contra personsal militar, que es comuniquen a la premsa i que aquesta torna a ignorar majoritàriament.
No és fins a la primera quinzena de maig que els media s'interessen pel tema, a l'arribar a les seves mans les primeres fotografies dels abusos comesos. La majoria de mitjans de comunicació van actuar correctament al publicar-les, però n'hi van haver alguns, entre ells el britànic "Daily Mirror", que van arribar a l'extrem de falsificar diverses fotografies. En contrast, mai no han publicat les imatges de les autèntiques tortures a mort de ciutadans occidentals a mans dels terroristes islamistes.
El mateix podriem dir respecte les armes de destrucció massiva que tenia l'Iraq. Sobre aquesta qüestió, els media continuen repetint la lletania de que no s'ha trobat res. És cert que no s'ha trobat cap magatzem ple d'armes mortíferes a punt de ser utilitzades i, sobre tot, a punt de ser filmades per a tots els telenoticies mundials, però els resultats de les investigacions han confirmat que Saddam havia tingut aquestes armes, que havia intentat conservar-ne algunes i, sobre tot, que disposava de tota la infraestructura -recursos, instal·lacions i científics- per poder reprendre la seva fabricació en qualsevol moment.
En cada tipus d'arma de destrucció massiva -químiques, biològiques, nuclears i míssils balístics- els EUA han descobert proves i projectes que Saddam havia aconseguit amagar durant 12 anys als inspectors de l'ONU. Materials i documents dispersos que no tenen la força mediàtica suficient per captar l'atenció dels mitjans, però que demostren que Saddam era un perill que calia neutralitzar, tard o d'hora.
Aquestes investigacions són obra del ISG (Iraq Survey Grup), que va començar a treballar uns mesos després d'acabada la guerra. El primer cap de l'ISG, David Kay, va presentar el 2 d'octubre del 2003 un informe que, tot i reconèixer que no havia trobat cap quantitat significativa d'armes de destrucció massiva, constatava l'existència de materials químics, biològics i nuclears, així com de molta documentació acreditativa de la voluntat de Saddam Hussein de rellançar quan pogués la seva fabricació. Kay va dir també que podia ser que Saddam hagués destruït les armes poc abans de la guerra, que les hagués amagat al desert o a tercers països, com ara Síria, o, fins i tot, que la seva egolatria l'hagués portat a marcar-se el farol de fer creure a tothom que tenia molt més del que en realitat disposava. En qualsevol cas, Kay demanava explicacions no tant al govern americà com als serveis secrets per tenir una informació tan deficient.
La responsabilitat de la CIA en aquesta qüestió va quedar palesa en l'informe del comitè d'Intel·ligència del Senat americà "Report on the U.S. intelligence community's prewar intelligence assessments on Iraq",del 7 de juliol del 2004, que
conclou que la CIA va exagerar l'amenaça de les armes de destrucció massiva abans de la intervenció militar per derrocar Saddam Hussein i que ho va fer pel seu compte i risc, ja que la Comissió assegura "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva".
El segon cap de l'ISG, Charles Duelfer, va continuar les investigacions de Kay i va aconseguir més proves sobre el programa armamentístic iraquià, que va exposar en el seu informe del 30 de març del 2004.
En conjunt, les investigacions del ISG han trobat:
1.- Una xarxa de laboratoris secrets, amagats en una presó, que haurien servit per provar agents biològics en èssers humans.
2.- Diversos "ceps" d'una gran varietat d'agents biològics amagats al domicili particular d'un científic.
3.- Documentació sobre experimentació de nous agents de guerra biològica, com la brucel·losi o la febre hemorràgica de Crimea-Congo (CCHF) i noves recerques sobre la ricina i l'aflatoxina.
4.- Una àmplia gamma d'aeronaus sense pilot.
5.- Una capacitat permanent, mantiguda en secret com a mínim fins a finals del 2001, per fabricar carburant de propulsió per a les variants prohibides de míssils Scud.
6.- Documents i declaracions de científics iraquians sobre els intents de Bagdad per obtenir de Corea del Nord, entre 1999 i el 2002, tecnologies relatives a míssils balístics d'un abast superior als 1.300 quilòmetres.
7.- Proves d'un "programa accelerat" de contrucció de noves fàbriques amb capacitat per produir agents per a la guerra química i biològica.
8.- Descobriment d'un projecte no declarat de construcció d'un canó mòbil per rails d'alta velocitat que podia ser utiltizat per provar materials per a armes nuclears.
9.- La descoberta de 500 tones d'urani natural, emmagatzemades a l'antiga central nuclear de Tuwaitha. Aquest urani, segons el portaveu de l'AIEA, només podia tenir com a finalitat "un projecte clandestí d'armes nuclears". Teòricament, la central de Tawaitha va abandonar les activitats nuclears després de la guerra del Golf al quedar sota control dels inspectors de l'ONU. Un total de 1.700 quilos del material radioactiu més crític han estat traslladats als Estats Units per evitar que caiguin a mans de grups terroristes a l'Iraq.
10.- La localització, pels inspectors del ISG, d'una dotzena de bombes químiques amb gas sarin o mostassa. Els dos primers projectils es van trobar per separat el mes maig, després que un d'ells fos disparat contra les tropes americanes. El cap dels inspectors, Charles Deulfer, creu que moltes d'aquestes bombes van ser ubicades en magatzems d'armes convencionals i barrejades entr aquestes per despistar els inspectors de l'ONU. Fins el moment, s'han trobat 8.700 dipòstis d'armes que podrien contenir, segons s'estima, entre 650.000 i un milió de tones d'armes.
La recerca i localització de proves materials topa, però, amb dos grans obstacles: d'una banda, amb el fet que els principals testimonis han fugit o estan morts -gairebé una desensa dels principals científics implicats en els programes d'armes de Saddam Hussein els han assassinat i se sap que d'altres han estat subornats pels grups insurgents perquè els facilitin la localització d'aquestes armes i poder-les fer servir contra els EUA- i de l'altra, perquè la geografia desèrtica de l'Iraq ho dificulta enormement. Això fa que les coses es vagin trobant amb compta gotes o per casualitat, com aquest avió MiG-25R Foxbat B amagat sota la sorra del desert. Un avió que ningú no buscava perquè es creia que l'Iraq s'havia quedat sense força aèria a conseqüència de la guerra del Golf de 1991. Totes aquestes dificultats demostren a bastament que les inspeccions de l'ONU amb Saddam al poder no haurien servit de res.
Precisament, la forta pol·lèmica sobre l'existència o no d'aquestes armes de destrucció massiva és la que va provocar un dels episodis més sòrdids i escandalosos de la història recent del periodisme: el suïcidi del científic britànic David Kelly, assessor del ministeri britànic de defensa i font d'una informació difosa per la BBC segons la qual el govern Blair hauria inflat el perill de l'amenaça de Saddam per justificar la guerra. El suïcidi de Kelly va esquitxar la credibilitat del govern britànic però també i sobre tot la de la BBC, que al final va haver de reconèixer que no només no havia contrastat la informació amb altres fonts sinó que el periodista Andrew Gilligan havia "mailinterpretat" les declaracions de Kelly. És més, el 21 de gener de 2004, una setmana abans de la publicació de les conclusions de la investigació del jutge Hutton, la BBC va fer pública una extensa autocrítica i va emetre una entrevista amb el Dr. David Kelly, que s'havia enregistrat i arxivat un mes abans del seu suïcidi, en la que deia que Saddam Hussein podia desplegar armes de destrucció massiva en qüestió de dies o de poques setmanes, exactament el contrari del que li havien fet dir.
Però la desinformació no afecta només als grans temes del conflicte sinó també a temes considerats menors, però que són essencials per tenir una visió completa i més objectiva de la situació a l'Iraq. En destacaré algunes, però n'hi ha molts més.
1.- L'errònia i persistent qualificació de "resistència iraquiana" per denominar una constel·lació de grups terroristes islàmics provinents d'altres països i de membres irreciclables del partit únic de Saddam Hussein.
2.- La sobredimensió de la revolta del clerge xiita radical Moqtada al-Sadr, que es va rendir sense pena ni glòria després de dos mesos d'enfrontaments -1.500 milicians d'Al-Mhadi morts contra 19 d'americans- mentre els mitjans anunciaven els fracàs de l'ocupació i l'inici de la guerra civil. Els media van minimitzar o amagar que al-Sadr i les seves milícies no només no tenien el suport de la majoria xiita i dels seus líders religiosos sinó que no tenien tampoc el de la població civil, fins el punt que van ignorar les diverses manifestacions de protesta de ciutadans iraquians demanant que al-Sadr abandonés les ciutat santa de Najaf. Tampoc van explicar d'una manera prou clara i detallada que al Al-Sadr va començar la revolta no per lluitar contra l'ocupació angloamericana sinó per evitar ser detingut i entregat als tribunals iraquians acusat de l'assassinat a Najaf, el 28 d'agost del 2003, del líder espiritual més important dels xiites, el moderat Mohamed Baqr al-Hakim, que acabava d'arribar a de l'exili i que s'havia mostrat comprensiu amb les forces de la coalició i disposat a formar part del govern provisional iraquià.
3.- Les falses informacions, mai desmentides, sobre el saqueig del Museu de Bagdad gràcies a la "inhibició" de les tropes nord-americanes, que es dedicaven, segons els media, a protegir el ministeri del petroli i no el patrimoni cultural iraquià. En realitat, les peces de valor no van ser robades perquè havien estat amagades pels mantenidors del Museu en cases particulars i les poques que els lladres es van emportar van ser totes recuperades pocs mesos més tard. Una informació tan falsa com la de la suposada crema intencionada de manuscrits mil·lenaris de la Biblioteca Nacional Iraquiana, quan en realitat el que es va cremar van ser uns arxius del règim iraquià, en un intent de fer desaparèixer proves.
4.- La censura d'informacions relatives a la recontrucció i democratització de l'Iraq. Fets tant importants com la reconstrucció d'escoles, hospitals o de les principals infraestructures com el subministrament elèctric o l'aigua potable, l'agument del nivell de vida, la revalorització del dinar respecte el dòlar o l'increment dels ingressos pel petroli, pràcticament no s'han publicat. Com tampoc s'han publicat suficientment els principals aspectes de la reconstrucció democràtica de l'Iraq com, per exemple, la celebració d'eleccions municipals a les 37 ciutats més importants del país. Unes eleccions que han donat el poder representatiu a polítics moderats i democràtics, mentre que els islamistes radicals només han obtingut entre l'1 i el 3% dels vots i els baazistes de Saddam Hussein no han aconseguit ni un sol escó. Per obtenir una informació detallada de tot el que ha fet la coalició a l'Iraq, des del final de la guerra fins al traspàs de sobirania, cliqueu aquí i per comparar entre la situació de postguerra a Alemanya després de la segona guerra mundial i la situació a l'Iraq després del conflicte, cliqueu aquí.
5.- El silenci informatiu sobre les proves aparegudes respecte els intents de Saddam de comprar urani a l'Àfrica. Unes proves que demostrarien que les famoses 16 paraules de Bush en el discurs sobre l'Estat de la Unió -"the British government has learned that Saddam Hussein recently sought significant quantities of uranium from Africa"- eren certes. Segons publica el Financial Times serveis d'intel·ligència europeus han revelat que tenen proves testiomonials i electròniques que tres anys abans de la guerra l'Iraq va mantenir negociacions amb el Níger per comprar urani il·legalment. De fet, un diari tan poc sospitós de simpatia neoconservadora com el britànic "The Guardian" ja informava, quatre mesos abans del discurs de Bush, que l'iraq estava intentant comprar urani a l'Àfrica. Tot apunta, doncs, que la filtració dels documents falsos sobre el Níger, poc després del discurs de Bush, va ser una maniobra per aconseguir que tota informació relacionada amb aquest tema perdés credibilitat. Ara, que seria el moment de rectificar i restituir la veritat sobre el cas, ara "ja no és notícia" per a la majoria de mitjans.
6.- Tampoc s'ha informat de les diverses enquestes d'opinió fetes als iraquians, per l'única raó que la gran majoria mostraven una opinió massa favorable a la intervenció militar contra Saddam Hussein. Els media només es van fer ressò de l'única de les enquestes menys favorables i que, casualment, va estar feta en plena crisi de la revolta del clergue xiïta Al-Sadr. L'última de les enquestes publicades, del mes de juny del 2004, mostra que un 43,6% diu que està molt millor ara que abans de la guerra, contra un 24,9 % que considera que està pitjor.
Tot plegat posa en evidència que el que sabem sobre l'Iraq a través dels nostres mitjans de comunciació i el que passa realment en aquell país té poc a veure. Per comprendre la realitat d'aquesta manipulació informativa només cal confrontar-la amb una dada objectiva: l'indicador sobre els refugiats. Si la situació fós tan dolenta, l'ocupació tan rebutjada i les perspectives tant negres, no només no tornarien els milions d'iraquians que hi ha l'exili sinó que cada dia n'hi hauria més. Però la realitat estadística mostra exactament el contrari. Aquesta setmana, Ruud Lubbers, cap de l'Alt Comissariat de les Nacions Unides pel Refugiats, en declaracions a la BBC, deia que mig milió d'exiliats iraquians han retornat ja o estan en tràmits de retorn, mentre que un altre mig milió ha retornat ja a l'Afganistan. Uns exiliats que pràcticament tots provenen de l'època en que manava Saddam Hussein o els talibans, ja que tant la guerra de l'Afganistan com la de l'Iraq no va provocar -contrariament a les previsions dels catastrofistes- cap desplaçament significatiu de població.
Autisme, amnèsia i mentides. Tot plegat, un atemptat contra el dret a la informació dels ciutadans. Fins quan?
Addenda: El 15 d'agost es va obrir el Congrés Nacional Iraquià que ha d'actuar com una mena de parlament fins que se celebrin eleccions a començaments del 2005. Primera avaluació del govern provisional iraquià.
dimecres, 16 de juny del 2004
El conseller Salvador Milà acusa Sala-i-Martín de ser un agent de Bush i del Pentàgon
El meu veí, el conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, Salvador Milà, continua comportant-se políticament com un elefant a l'interior d'una botiga de cristalleria. Enlloc de tenir més tacte, d'encaixar les crítiques de manera elegant i, sobre tot, d'expressar-se amb precaució sobre qüestions científiques en debat, Milà es deixa portar per l'impuls visceral, per la retòric fàcil i agressiva i per donar lliçons de tot a tothom.
L'última atzegaiada de Milà ha estat una crítica desinformada i prepotent contra les opinions del professor i economista Xavier Sala-i-Martín respecte el caràcter religiós del moviment ecologista i la seva poca fonamentació científica. Com era de preveure, Milà l'ataca no rebatent els seus arguments sinó acusant-lo de ser un agent del dimoni Bush.
No he trobat l'article de Milà a "La Vanguardia", però si la resposta de Sala-i-Martín.
L'última atzegaiada de Milà ha estat una crítica desinformada i prepotent contra les opinions del professor i economista Xavier Sala-i-Martín respecte el caràcter religiós del moviment ecologista i la seva poca fonamentació científica. Com era de preveure, Milà l'ataca no rebatent els seus arguments sinó acusant-lo de ser un agent del dimoni Bush.
No he trobat l'article de Milà a "La Vanguardia", però si la resposta de Sala-i-Martín.
dilluns, 14 de juny del 2004
El suïcidi "progresista" de CiU
Sembla que CiU comença a adonar-se que el seu decantament cap a posicions clarament independentistes (ells en diuen sobiranistes) i d’escorament cap una socialdemocràcia d’esquerra ha estat un error. Els electors han entès perfectament l’actitud oportunista dels nous líders convergents i en les tres últimes eleccions (Parlament, Generals i Europees) els han anat castigant cada vegada amb més contundència.
L’explicació, de manual, fa vergonya de tan senzilla: la deriva cap el radicalisme ha fet que els electors conservadors, moderats, liberals i catalanistes autonomistes hagin deixat de votar per CiU o s’hagin abstingut, mentre que l’electorat d’esquerra, que sempre ha vist CiU com la dreta catalana, no s’ha deixat enganyar pels cants de sirena “progressista” de Mas i Guardans i ha seguit preferint l’esquerra genuïna i no el succedani.
El problema de CiU, ja sense la figura carismàtica de Pujol, és que recuperar la confiança de l’electorat traït és difícil i portarà temps, llevat que el tripartit porti el país al desastre, cosa possible però poc probable. Per tant, quan més aviat s'afanyin a rectificar més aviat podran recuperar la seva força electoral. Pel contrari, quan més triguin a reaccionar més aprop estaran del suïcidi i de desaprèixer com la UCD.
De moment, Josep Antoni Duran Lleida ha instat a recuperar la “centralitat política” com a fórmula per recuperar l'espai electoral. "Hem de comprovar -ha dit- si realment hem estat capaços de mantenir la centralitat que tants resultats polítics ha donat a CiU”.
CiU està, doncs, en una cruïlla: o assumir una posició moderada i catalanista autonomista, sense complexos polítics, ideològics o tribals, o continuar en la seva deriva cap el forat negre de l’esquerra. Un forat al que és molt fàcil caure però impossible de sortir.
L’explicació, de manual, fa vergonya de tan senzilla: la deriva cap el radicalisme ha fet que els electors conservadors, moderats, liberals i catalanistes autonomistes hagin deixat de votar per CiU o s’hagin abstingut, mentre que l’electorat d’esquerra, que sempre ha vist CiU com la dreta catalana, no s’ha deixat enganyar pels cants de sirena “progressista” de Mas i Guardans i ha seguit preferint l’esquerra genuïna i no el succedani.
El problema de CiU, ja sense la figura carismàtica de Pujol, és que recuperar la confiança de l’electorat traït és difícil i portarà temps, llevat que el tripartit porti el país al desastre, cosa possible però poc probable. Per tant, quan més aviat s'afanyin a rectificar més aviat podran recuperar la seva força electoral. Pel contrari, quan més triguin a reaccionar més aprop estaran del suïcidi i de desaprèixer com la UCD.
De moment, Josep Antoni Duran Lleida ha instat a recuperar la “centralitat política” com a fórmula per recuperar l'espai electoral. "Hem de comprovar -ha dit- si realment hem estat capaços de mantenir la centralitat que tants resultats polítics ha donat a CiU”.
CiU està, doncs, en una cruïlla: o assumir una posició moderada i catalanista autonomista, sense complexos polítics, ideològics o tribals, o continuar en la seva deriva cap el forat negre de l’esquerra. Un forat al que és molt fàcil caure però impossible de sortir.
dissabte, 12 de juny del 2004
Segons Susan George, la premsa espanyola no està ideològicament orientada (!)
Susan George, l’autora del fantàstic -en el sentit més etimològic del mot- “Informe Lugano” i vicepresidenta de l’Associació ATTAC, diu en una entrevista a la revista CAPÇALERA, que edita el Col•legi de Periodistes de Catalunya, que els responsables de la mala imatge del moviment antiglobalització o altermundialista són els mitjans de comunicació. “La culpa -acusa- és del mitjans perquè es queden absorts posant l’atenció sobre la violència, enlloc de posar l’èmfasi en la violència estructural i les desigualtats del món”.
Segons la senyora George, els periodistes hauriem d'obviar els episodis de violència puntual, però real i concreta, que pasen indefectiblement en cada concentració altermundialista per posar-nos a divagar sobre suposades violències estructurals, abstractes i ideològiques, que serveixen pressumptament per a justificar el moviment. I no només això. Per a la vicepresidenta d'ATTAC és totalment comprensible l'aprofitament de la violència per cridar l'atenció dels media. “Uns amics als EUA -explica- que varen organitzar una concentració a Philadelphia per la primera investidura de Bush a la convenció republicana, van congregar 100.000 persones al carrer. Zero cobertura als mitjans. Perquè no hi va haver violència. Llavors, en el meu capítol sobre la violència, cito el problema que tenen els amics del moviment, als EUA i al Canadà, perquè saben que poden ser molt nombrosos, però que si no hi ha aldarulls...”
A casa nostra, especialment en els mitjans audiovisuals, s'estila la manera de fer periodisme "políticament correcte" que preconitza Susan George. Aquí, es parla més de les manifestacions -tan si hi ha hagut violència com si no- que de l'agenda i dels continguts de les reunions de les institucions i organismes internacionals que el moviment altermundialista pretén boicotejar. Pels media catalans sol ser més important l’opinió dels moviments socials, que ningú no ha elegit i que només es representen a ells mateixos, que les decisions que prenen els representats dels països més importants del món, la majoria d’ells elegits democràticament pels seus ciutadans, i que indefectiblement ens afectaran a tots.
No es estrany, doncs, que Susan George pugui assegurar en aquesta entrvista que els media espanyols són modèlics. “Estic favorablement impressionada pel periodisme espanyol. Sé que hi ha grups com Planeta que no són massa independents, però bé, tampoc no els he tingut a la meva llista” (de quina llista parla? d'alguna llista negra?). I afegeix, “aquí, no he trobat una sola persona (La Vanguardia, El Periódico, El País, El Siglo, ràdios...) que jo hagi pogut considerar ideològicament orientada o deshonesta. Però en certs països i en un cert tipus de premsa –als EUA per exemple- és impossible obtenir una cobertura honesta, fins i tot el New York Times”. I tot perquè els Estats Units “avancen en una direcció molt dolenta, protofeixista”.
Susan George no pot estar més equivocada. Si la premsa espanyola li sembla la millor del món no és perquè no estigui “ideològicament orientada” sinó perquè ho està totalment, llevat de poques excepcions. Però ja se sap que només hi ha manipulació quan la orientació és cap a la dreta.
Segons la senyora George, els periodistes hauriem d'obviar els episodis de violència puntual, però real i concreta, que pasen indefectiblement en cada concentració altermundialista per posar-nos a divagar sobre suposades violències estructurals, abstractes i ideològiques, que serveixen pressumptament per a justificar el moviment. I no només això. Per a la vicepresidenta d'ATTAC és totalment comprensible l'aprofitament de la violència per cridar l'atenció dels media. “Uns amics als EUA -explica- que varen organitzar una concentració a Philadelphia per la primera investidura de Bush a la convenció republicana, van congregar 100.000 persones al carrer. Zero cobertura als mitjans. Perquè no hi va haver violència. Llavors, en el meu capítol sobre la violència, cito el problema que tenen els amics del moviment, als EUA i al Canadà, perquè saben que poden ser molt nombrosos, però que si no hi ha aldarulls...”
A casa nostra, especialment en els mitjans audiovisuals, s'estila la manera de fer periodisme "políticament correcte" que preconitza Susan George. Aquí, es parla més de les manifestacions -tan si hi ha hagut violència com si no- que de l'agenda i dels continguts de les reunions de les institucions i organismes internacionals que el moviment altermundialista pretén boicotejar. Pels media catalans sol ser més important l’opinió dels moviments socials, que ningú no ha elegit i que només es representen a ells mateixos, que les decisions que prenen els representats dels països més importants del món, la majoria d’ells elegits democràticament pels seus ciutadans, i que indefectiblement ens afectaran a tots.
No es estrany, doncs, que Susan George pugui assegurar en aquesta entrvista que els media espanyols són modèlics. “Estic favorablement impressionada pel periodisme espanyol. Sé que hi ha grups com Planeta que no són massa independents, però bé, tampoc no els he tingut a la meva llista” (de quina llista parla? d'alguna llista negra?). I afegeix, “aquí, no he trobat una sola persona (La Vanguardia, El Periódico, El País, El Siglo, ràdios...) que jo hagi pogut considerar ideològicament orientada o deshonesta. Però en certs països i en un cert tipus de premsa –als EUA per exemple- és impossible obtenir una cobertura honesta, fins i tot el New York Times”. I tot perquè els Estats Units “avancen en una direcció molt dolenta, protofeixista”.
Susan George no pot estar més equivocada. Si la premsa espanyola li sembla la millor del món no és perquè no estigui “ideològicament orientada” sinó perquè ho està totalment, llevat de poques excepcions. Però ja se sap que només hi ha manipulació quan la orientació és cap a la dreta.
divendres, 11 de juny del 2004
Els demòcrates àrabs també existeixen
Alí Salem, un reconegut dramaturg i humorista egipci, ha fet una crida a la Lliga Àrab perquè no deixi perdre la tercera oportunitat en 25 anys d’obtenir la pau a la regió. Salem explica, en un article publicat al diari en llengua àrab de Londres Al-Hayat i traduït pel MEMRI, el que molts anònims ciutadans de la regió pensen.
Primer, que els governs àrabs són els principals responsables d’haver sabotejat les dues oportunits de fer la pau que s’han donat al Pròxim Orient: els acords de Camp David el 1979 entre Egipte I Israel i els acords de pau d’Oslo firmats entre Israel i els palestins el 1993.
Segon, l’encegament de les elits àrabs per no comprendre que mai derrotaran militarment Israel i que hi hauran de conviure per sempre.
Tercer, que els actuals líders polítics palestins no estan per la pau sinó per la guerra i la revolució.
Foto d'Alí Salem
Primer, que els governs àrabs són els principals responsables d’haver sabotejat les dues oportunits de fer la pau que s’han donat al Pròxim Orient: els acords de Camp David el 1979 entre Egipte I Israel i els acords de pau d’Oslo firmats entre Israel i els palestins el 1993.
"Así, siempre que cualquier acuerdo o cualquier paz fuese alcanzado con el patrocinio de Europa o América con el acuerdo o cooperación de los elementos árabes, explosivos y bombas se asegurarían de destruir la oportunidad para la paz - para que el miedo recíproco y más sangre y más matanzas reemplacen a la [paz]."
Segon, l’encegament de les elits àrabs per no comprendre que mai derrotaran militarment Israel i que hi hauran de conviure per sempre.
"Así lo queramos o no, [la proximidad entre Israel y los palestinos] es una proximidad eterna. Después de que matemos tantos como ya lo hemos hecho y matemos de entre ellos, y ellos maten tantos como puedan o lo han hecho y maten de entre nosotros, el hecho esencial, que no puede negarse o ignorarse permanecerá, y es: El estado hebreo seguirá siendo el vecino del estado palestino para la eternidad."
Tercer, que els actuals líders polítics palestins no estan per la pau sinó per la guerra i la revolució.
"El pueblo palestino necesita ahora líderes políticos - hombres y mujeres ordinarios que anhelen la vida más de lo que anhelan la muerte. Líderes políticos que no envíen a un niño a que se explote por la causa de Alá, sino enviarlo - por la causa de la vida, la vida de su pueblo - a la escuela, en esperanza de que en pocos años se convertirá en una persona útil a su familia y a su pueblo. El tiempo ha llegado para vivir, no para morir, por la causa de nuestra tierra y nuestra familia."
Foto d'Alí Salem
dimarts, 8 de juny del 2004
Mor Ronald Reagan, la gran figura junt amb Joan Pau II de la segona meitat del segle XX
La mor de l’expresident americà, Ronald Reagan, ha passat gairebé desapercebuda a casa nostra. Les necrològiques s’han limitat a fer-ne escarni, repetint tots els tòpics sobre la seva persona. Els mitjans de comunicació, tan “progres” ells, han cregut que no valia la pena perdre gaire espai amb ell. Si es tractés d’ignorància, seria disculpable, però els resultats de la presidència de Reagan estan a la vista de qualsevol que vulgui veure.
Ronald Reagan no era un intel•lectual, ni tan sols un líder carismàtic, però tenia una gran percepció de la realitat, del que funciona i del que no, del que es bo i del que es dolent, i d’aquesta manera tan senzilla va aconseguir l’afecte de molts nordamericans i, sobre tot, va aconseguir el que sol ser impossible: canviar el món. No es tracta d’una afirmació gratuita i grandilocuent. D’una banda, Reagan va reptar la Unió Soviètica, a la que va anomenar “l’imperi del mal” amb gran rialla dels sobrats de la intel•lectualitat occidental, i va aconseguir el seu esfondrament. De l’altra, va obrir el camí a una època de ràpid i sòlid creixement econòmic aplicant les receptes liberals i accelerant la globalització (vegeu l’article de Xavier Sala-i-Martin “Ronald Reagan”)
Quan es mori el Papa Joan Pau II correrà molta més tinta, però tampoc es recordarà el fonamental. Independentment de la seva obra pastoral, que laics o creients jutjaran com creguin convenient, Karol Woytila a esdevingut una de les dues grans figures de la segona meitat del segle XX perquè va ser el dinamitador de l’imperi soviètic a l’Europa de l’Est. Com a la cançó d’en Lluís Llach, Reagan estirant per aquí i Joan Pau II estirant per allà, l’estaca soviètica van tombar. Avui dia coneixem perfectament els detalls. El KGB a través de la trama búlgara, amb Alí Agca com a cap visible i cap de turc –i mai tan ben dit- van intentar assassinar Joan Pau II per esclafar “Solidaritat”, el sindicat polonès que amenaçava el model socialista.
Si avui tenim un món més lliure i més pròsper és en gran part gràcies a Ronald Reagan i Karol Woytila. Ens agradarà més o menys, però aquesta és la veritat. O, si més no, una gran part de la veritat de l’últim quart de segle.
Ronald Reagan no era un intel•lectual, ni tan sols un líder carismàtic, però tenia una gran percepció de la realitat, del que funciona i del que no, del que es bo i del que es dolent, i d’aquesta manera tan senzilla va aconseguir l’afecte de molts nordamericans i, sobre tot, va aconseguir el que sol ser impossible: canviar el món. No es tracta d’una afirmació gratuita i grandilocuent. D’una banda, Reagan va reptar la Unió Soviètica, a la que va anomenar “l’imperi del mal” amb gran rialla dels sobrats de la intel•lectualitat occidental, i va aconseguir el seu esfondrament. De l’altra, va obrir el camí a una època de ràpid i sòlid creixement econòmic aplicant les receptes liberals i accelerant la globalització (vegeu l’article de Xavier Sala-i-Martin “Ronald Reagan”)
Quan es mori el Papa Joan Pau II correrà molta més tinta, però tampoc es recordarà el fonamental. Independentment de la seva obra pastoral, que laics o creients jutjaran com creguin convenient, Karol Woytila a esdevingut una de les dues grans figures de la segona meitat del segle XX perquè va ser el dinamitador de l’imperi soviètic a l’Europa de l’Est. Com a la cançó d’en Lluís Llach, Reagan estirant per aquí i Joan Pau II estirant per allà, l’estaca soviètica van tombar. Avui dia coneixem perfectament els detalls. El KGB a través de la trama búlgara, amb Alí Agca com a cap visible i cap de turc –i mai tan ben dit- van intentar assassinar Joan Pau II per esclafar “Solidaritat”, el sindicat polonès que amenaçava el model socialista.
Si avui tenim un món més lliure i més pròsper és en gran part gràcies a Ronald Reagan i Karol Woytila. Ens agradarà més o menys, però aquesta és la veritat. O, si més no, una gran part de la veritat de l’últim quart de segle.
dilluns, 7 de juny del 2004
El periodista s'ha convertit en la principal amenaça al dret a la informació
Els periodistes tenim un compromís irrenunciable amb la veritat. Però la veritat va desaparèixer de la nostra professió el dia, ja llunyà, en que es va decretar la mort de l’objectivitat. Els nous teòrics de la informació van declarar que l’objectivitat no existia, que era un prejudici burgès. El periodisme, afirmaven, és selecció i tota selecció és subjectiva. A partir d’aquest reconeixement, al periodista només se li podia exigir que fos honest respecte la seva percepció de la realitat. D’aquesta manera s’obria la porta a la destrucció del periodisme entès com una institució especialitzada en la transmissió d’informació veraç.
Aquesta teoria romàntica del periodisme alliberava el periodista de la dictadura dels fets i li permetia anar més enllà, fins a interpretar la realitat. Els fets només tenien un autèntic valor en la mesura en què s’ajustaven a les conviccions del periodista, que podia obviar tots aquells altres que no encaixaven en la seva interpretació de la història, ja fos la història amb majúscula o les històries amb minúscula. El periodista era un nou Prometeu en lluita permanent contra les pressions del poder.
El desenvolupament d’aquesta teoria va culminar amb la formulació del famós periodisme d’anàlisi i contextualització, que consistia en camuflar l’opinió sota l’etiqueta d’anàlisi i de farcir el reportatge amb una selecció d’antecedents factuals, convenientment compatibles amb la tesi que es pretenia demostrar, per oferir una apariència de rigor i profunditat.
Aquesta concepció de la professió és la que, precisament i paradoxalment, ha convertit el periodista en la principal amenaça al dret a la informació.
La insistència del gremi en la censura i el control de les empreses de comunicació, tant públiques com privades, benhauradament no és res més que un tòpic. La censura i el control empresarial en els mitjans de comunicació dels països democràtics és mínima o anecdòtica i, quan existeix, xoca ràpidament amb els sindicats, els col•legis i els comitès professionals i tota una xarxa d’institucions polítiques i professionals que ràpidament avorten o fan pagar, judicialment, políticament o socialment, l’abús comès.
Certament, en un moment donat, una empresa pot censurar o manipular una determinada informació. En la meva ja llarga vida professional, puc recordar com a mínim una dotzena de vegades en que l’empresa ho va intentar. Tot i que poques vegades ho va aconseguir, si que va tenir èxit en un parell o tres d’ocasions. Per contra, en tot aquest temps, els periodistes van escriure i publicar desenes de milers de notícies sense que, la major part de les vegades, ningú els digués res. Però si la percepció del periodista era errònia i es mantenia així durant molt de temps –per exemple, un corresponsal a Washington que escriu cada dia durant 10 o 20 anys- els destinataris de la informació podien arribar a tenir una visió completament deformada de la realitat americana.
Contra això, el ciutadà, el dipositari del dret a la informació, està totalment indefens. I ho està perquè el principal interessat en defensar la credibilitat de la professió ha renunciat a fer-ho. El periodista ha preferit convertir-se en un protagonista de la història, en un transformador de la realitat, en un revolucionari romàntic, en una vedette mediàtica, facetes totes elles molt més excitants que la de fer de gris notari de la realitat, d’humil transcriptor dels fets, de meticulós separador de la informació de l’opinió.
El periodista, per dir-ho ras i curt, prefereix creure que saber.
Aquesta teoria romàntica del periodisme alliberava el periodista de la dictadura dels fets i li permetia anar més enllà, fins a interpretar la realitat. Els fets només tenien un autèntic valor en la mesura en què s’ajustaven a les conviccions del periodista, que podia obviar tots aquells altres que no encaixaven en la seva interpretació de la història, ja fos la història amb majúscula o les històries amb minúscula. El periodista era un nou Prometeu en lluita permanent contra les pressions del poder.
El desenvolupament d’aquesta teoria va culminar amb la formulació del famós periodisme d’anàlisi i contextualització, que consistia en camuflar l’opinió sota l’etiqueta d’anàlisi i de farcir el reportatge amb una selecció d’antecedents factuals, convenientment compatibles amb la tesi que es pretenia demostrar, per oferir una apariència de rigor i profunditat.
Aquesta concepció de la professió és la que, precisament i paradoxalment, ha convertit el periodista en la principal amenaça al dret a la informació.
La insistència del gremi en la censura i el control de les empreses de comunicació, tant públiques com privades, benhauradament no és res més que un tòpic. La censura i el control empresarial en els mitjans de comunicació dels països democràtics és mínima o anecdòtica i, quan existeix, xoca ràpidament amb els sindicats, els col•legis i els comitès professionals i tota una xarxa d’institucions polítiques i professionals que ràpidament avorten o fan pagar, judicialment, políticament o socialment, l’abús comès.
Certament, en un moment donat, una empresa pot censurar o manipular una determinada informació. En la meva ja llarga vida professional, puc recordar com a mínim una dotzena de vegades en que l’empresa ho va intentar. Tot i que poques vegades ho va aconseguir, si que va tenir èxit en un parell o tres d’ocasions. Per contra, en tot aquest temps, els periodistes van escriure i publicar desenes de milers de notícies sense que, la major part de les vegades, ningú els digués res. Però si la percepció del periodista era errònia i es mantenia així durant molt de temps –per exemple, un corresponsal a Washington que escriu cada dia durant 10 o 20 anys- els destinataris de la informació podien arribar a tenir una visió completament deformada de la realitat americana.
Contra això, el ciutadà, el dipositari del dret a la informació, està totalment indefens. I ho està perquè el principal interessat en defensar la credibilitat de la professió ha renunciat a fer-ho. El periodista ha preferit convertir-se en un protagonista de la història, en un transformador de la realitat, en un revolucionari romàntic, en una vedette mediàtica, facetes totes elles molt més excitants que la de fer de gris notari de la realitat, d’humil transcriptor dels fets, de meticulós separador de la informació de l’opinió.
El periodista, per dir-ho ras i curt, prefereix creure que saber.
L’única genuina legitimitat internacional és la que va néixer a les platges de Normandia
Aquest titular és el resum de l’excel·lent i imprescindible article del filòsof francès André Glucksmann de dissabte passat a “El País”, !Bienvenidos a casa!. Segons Glucksmann, de les platges de Normandia “van sorgir dos principis que, com a puntals silenciosos de la Carta de les Nacions Unides, regulen les seves inevitables ambigüitats i contradiccions: 1) el dret dels pobles a ser alliberats i 2) l'autolimitació dels drets del vencedor, que té prohibit conquerir però introdueix la democràcia."
Pel filòsof francès, "el dret dels pobles a ser alliberats del despotisme -el dret a tenir un Dia D- és més important que el respecte habitual a les fronteres i al principi històric de sobiranía". És per aquest dret que "el desembarcament de Normandia es el fonament de les recents intervencions al Kosovo, l'Afganistan i l'Iraq, fins i tot sense patrocini del Consell de Seguretat” i això “per un motiu decisiu: la legitimitat inaugural que va presidir la constitució de l'ONU té més autoritat que la jurisprudència ordinària de les institucions surgides d'aquella legitimitat fundadora".
La invasió de Normandia, contràriament a la visió reduccionista i esviaxada que tenim de la història, no va tenir com a objectiu acabar amb el règim nazi, que ja estava pràcticament derrotat en el front soviètic, sinó, com diu Emilio Lamo de Espinosa, en un article publicat a l’ABC amb el títol “Esos grandes cementerios bajo la luna”, per garantir la llibertat i la democràcia a Europa front a la nova amenaça del totalitarisme soviètic.
Pel filòsof francès, "el dret dels pobles a ser alliberats del despotisme -el dret a tenir un Dia D- és més important que el respecte habitual a les fronteres i al principi històric de sobiranía". És per aquest dret que "el desembarcament de Normandia es el fonament de les recents intervencions al Kosovo, l'Afganistan i l'Iraq, fins i tot sense patrocini del Consell de Seguretat” i això “per un motiu decisiu: la legitimitat inaugural que va presidir la constitució de l'ONU té més autoritat que la jurisprudència ordinària de les institucions surgides d'aquella legitimitat fundadora".
La invasió de Normandia, contràriament a la visió reduccionista i esviaxada que tenim de la història, no va tenir com a objectiu acabar amb el règim nazi, que ja estava pràcticament derrotat en el front soviètic, sinó, com diu Emilio Lamo de Espinosa, en un article publicat a l’ABC amb el títol “Esos grandes cementerios bajo la luna”, per garantir la llibertat i la democràcia a Europa front a la nova amenaça del totalitarisme soviètic.
Lo que estaba en juego en Normandía no era la derrota nazi sino la libertad de Europa occidental frente a la amenaza soviética. Si los americanos no hubieran desembarcado en Normandía Europa no hubiera sido nazi, hubiera sido soviética y por ello François Mitterrand dirá que «el 6 de junio marcó la hora en que la historia se inclinó hacia el campo de la libertad». Normandía fue así, en muchos sentidos, la última gran batalla de la Segunda Guerra Mundial en Europa, pero también la primera de la Guerra Fría, y menos de seis meses más tarde, en Yalta (febrero de 1945), se confirmaría lo acertado del pronóstico. La Unión Soviética, vencedora de Alemania, dividía ese país y se hacía con el control de Europa central y del Este. Por algo Churchill prefería un desembarco en Grecia; para cortar el paso soviético hacia Europa central.
dimarts, 1 de juny del 2004
Colorado comença la revolució del txec escolar
L'estat de Colorado ha esdevingut el primer dels Estats Units en implantar el txec escolar, que ha de permetre a les famílies triar l'escola que vulguin i pagar-la amb un taló al portador que els donarà el govern de l'estat per valor de 2.400 dòlars per curs. La llei es va firmar el mes d'abril, després que una sentència del Tribunal Suprem dels EUA, de juny del 2002, ho declarés constitucional. El contingut de la llei l'explica el mateix governador de Colorado, Bill Owens.
May 29, 2004 -- COLORADO just became the first state in the nation to send students to college with vouchers. This month I signed a law that overhauls the way Colorado funds our colleges and universities, bringing vouchers and the virtue of the free market to public higher education.
Starting in the fall of 2005, all Colorado residents who decide to attend any of our world-class public colleges or universities will receive a voucher worth up to $2,400 a year.
This revolutionary system — known as the College Opportunity Fund — empowers students and makes public institutions more accountable to students and taxpayers. Here's how: Previously, the state of Colorado subsidized our public colleges and universities directly through block grants adding up to almost $600 million a year. The money went straight to institutions.
With this new law, the variables stay the same, but the equation is radically altered. The $600 million will be divided into individual stipends — vouchers — for students to use at the schools of their choosing. We're putting money directly into the hands of students, causing colleges and universities to compete for the funds.
This ground-breaking change will yield two results: First, more Coloradans will take advantage of the state's investment in their education; and second, schools will become more responsive to the students they serve.
Under the old system, many Coloradans — particularly our minority and low-income residents — were unaware that the state stood ready and willing to help with their tuition. The new system enables parents, teachers and others to show students the money: to tell them that there are funds earmarked just for them, waiting to be put toward a college education.
This tangibility, this sense of ownership, will make all the difference.
What's more, with students controlling their destinies, schools will be in the position of recruiting for the funds — with students in effect becoming discriminating consumers.
The good news is that our vouchers aren't limited to public institutions. Students attending Colorado College, the University of Denver and Regis University will receive $1,200 a year. Public schools will thus have to compete with their private brethren. In the end, the students win, which is the way it should be.
This new model for funding higher education makes financial sense, and it makes moral sense. If the state is going to invest in human capital, a sound investment by any measure, it should do so directly, by placing money straight into the hands of the beneficiaries — straight into the hands of taxpayers.
For over a decade, Colorado has been a home base for education reform. As a state legislator back in the early '90s, I sponsored bills introducing statewide public school choice and charter schools. As governor, I have continued to extend the blessings of school choice to more and more Colorado families.
Colorado's new college voucher bill reminds us that reform doesn't stop at the 12th grade. It reminds us that no government service should be exempt from the values of the free market: competition, accountability to consumers and freedom to choose.
I'm proud to have taken the first step in bringing the common-sense philosophy of vouchers to the world of higher education. This is a new strategy for the voucher movement, and it's a winning one.
Bill Owens is governor of Colorado.
Contra tota evidència, cada dia hi ha més pobres segons els media
Passi el que passi, s'estigui en recessió o en expansió econòmica, el nombre de pobres sempre augmenta, si hem de creure als mitjans de comunicació. Avui s'ha tornat a repetir la lletania. Segons un estudi de la Diputació de Barcelona, el percentatge de llars pobres ha passat del 12,5% de 1995 al 18. Les dades són pràcticament idèntiques a les publicades el mes de febrer en un estudi de la Fundació Un Sol Món de Caixa Catalunya, demostrant que la pobresa a Catalunya havia pujat del 14,3% al 18,6% entre 1996 y 2000. Aleshores, l'economista català Xavier Sala-i-Martin, va sortir al pas d'aquestes dades senyalant que eren mentida.
Queda clar que la definició de pobresa depén d'on posem el llistó. Per exemple, als Estats Units el posen en 3.300.000 ptes per a una família de 4 persones, és a dir, 275.000'- ptes al mes, molt per sobre del salari mínim de 490 euros (71.000 ptes)aprovat pel PSOE fa pocs dies. I això en un país on el costa de la vida és més baix que a Catalunya.
La primero pregunta es: ¿qué es ser “pobre”? Cuando la gente piensa en “pobreza” imagina desnutrición, hambrunas, mortalidad infantil y penurias. Esa es, efectivamente, la definición de pobreza que se utiliza en los países subdesarrollados. El umbral más utilizado ahí es el de “un dólar al día”, unos 282 euros anuales.
Pero no. Esa no es lo que hacen los trabajos de Un Sol Món. Si lo hicieran, el número de pobres en nuestro país sería cero. Ellos definen el “umbral de pobreza” como la “mitad de la renta mediana”. Para entender este concepto, imaginemos que ponemos a todos los ciudadanos del país en fila india por orden de renta, desde el más rico hasta el más pobre. Cojamos al que está exactamente en la mitad de la fila y preguntemos qué renta tiene. En el año 1996, esa persona ganaba 6.318 euros. Dividamos su renta por dos (nos quedan 3.159 euros) y ése es el umbral de la pobreza: todos los ciudadanos que ganaban menos de esa cantidad eran considerados pobres. Es una definición arbitraria… pero también lo sería cualquier otra. Y como es la que usa la ONU para los países ricos, aceptémosla y prosigamos. La pregunta es: ¿era realmente pobre una persona que cobraba 3.159 euros anuales en 1996? Yo no lo sé. Es cierto que esa es una renta vergonzosamente baja…pero también es cierto que queda muy lejos de los 282 euros que normalmente asociamos con la pobreza extrema. Dicho de otro modo, no se puede decir que el 14,3% de los catalanes son “pobres” y luego hablar (como hacen muchos) de hambre o de no poder comer carne más de una vez por semana porque esos son dos conceptos de pobreza muy distintos. Y si se hacen esas comparaciones se debe explicar que, en Catalunya los ciudadanos que pueden comprar carne menos de una vez a la semana son sólo el 1% … ¡y no el 14,3%!
El segundo gran problema es que los diferentes estudios de Un Sol Món utilizan definiciones de pobreza distintos. Me explico. Entre el 96 y el 2000, la economía catalana creció. A raíz de eso, la renta mediana aumentó a 9.680 y la mitad de esa renta mediana pasó a ser 4.840 euros. Ese debería, pues, ser el nuevo listón. Según la Tabla 1.1 del estudio, si se utiliza ese umbral el número de pobres en Catalunya baja de 14,3 en el 96 a 11,3% en el 2000. Es decir, los datos del propio Un Sol Món demuestran que, cuando se utiliza la misma definición de sus trabajos anteriores se observa que ¡la tasa de pobreza se redujo en una quinta parte en sólo cuatro años!
Pero no. Los autores deciden no usar el umbral de 4.840 sino… de 5.805 euros ¿Por qué? Pues porque, misteriosamente, cambian la definición de pobreza para el 2000 y en lugar del 50% la sitúan en el ¡60% de la renta mediana! Y con ese nuevo listón la tasa de pobreza “sube” hasta 18,6% de la población. ¡Ahora ya se puede decir eso de que “vamos fatal porque cada día hay más pobres”! El problema es que ese “aumento de pobreza” no se debe a que ha empeorado la situación sino a que se ha subido arbitrariamente el listón. Cambiar la definición de pobreza a mitad del análisis es como mover las porterías cuando se está a punto de marcar un gol.
Queda clar que la definició de pobresa depén d'on posem el llistó. Per exemple, als Estats Units el posen en 3.300.000 ptes per a una família de 4 persones, és a dir, 275.000'- ptes al mes, molt per sobre del salari mínim de 490 euros (71.000 ptes)aprovat pel PSOE fa pocs dies. I això en un país on el costa de la vida és més baix que a Catalunya.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)