Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

diumenge, 31 d’octubre de 2004

General DeLong: com va fugir Bin Laden de Tora Bora i com van desparèixer les ADM de l'Iraq



Fa dies que volia fer una anotació sobre el nou llibre del general nord-americà Michale DeLong, segon comandant de la CentCom, però me n'havia oblidat. Ara, després del vídeo de Bin Laden i de l'alucinant reacció de Kerry acusant Bush (no és la primera vegada) d'haver-lo deixat escapar de Tora Bora, m'ha vingut a la memòria. DeLong explica molt clarament el perquè de la fugida de Bin Laden, les evidències que hi ha sobre el trasllat de les ADM de l'Iraq cap a Síria i moltes altres coses més. Ho diu en francès a Checkpoint i en anglès a The Command Post.

Et ce qu’il se passait à l’époque, lorsque ben Laden était dans les caves de Tora Bora, c’est qu’il s’agissait d’une zone tribale pleine de civils. Il était impossible d’y aller avec des soldats de n’importe quelle armée – et spécialement pour nous – parce qu’il aurait fallu les affronter pour atteindre ben Laden. Que nous ayons pu l’avoir reste à démontrer. C’était une tribu sur la frontière, et les seuls types acceptés dans le secteur étaient les soldats de l’armée pakistanaise. Et l’on sait combien il est difficile de garder une frontière – prenez par exemple le Texas, le Nouveau Mexique et l’Arizona. Nous n’avons pas tué de civils sans nécessité à Tora Bora. Nous savons de par nos multiples sources de renseignements que nous avons blessé ben Laden. Mais il s’est effectivement enfui. Si nous avions tué un grand nombre de civils, nos chances de mettre sur pied des élections en Afghanistan n’auraient jamais existé. C’était une décision diplomatique, et non politique, afin de pouvoir réunir ce pays. Nous savions que tuer ou capturer ben Laden était important. Mais se débarrasser d’Al-Qaïda et donner au pays un sentiment positif et nationaliste était aussi important.
Pel que fa a les armes de destrucció massiva, DeLong explica que hi ha evidències que van ser traslladades a Síria 48 hores abans de l'inici de la guerra.

Deux jours avant le 19 mars 2003, nous avons vu passablement de véhicules entrer en Syrie. Nous ne pouvions pas les poursuivre, parce que nous avions dit laisser 48 heures à Saddam. Un grand nombre de dirigeants irakiens sont allés en Syrie, et une grande quantité d’ADM également. Nous avons eu des indications selon lesquelles certaines sont allées au Liban, et d’autres probablement sont allées en Iran. La taille de l’Irak est à peu près celle de la Californie. Les sept huitièmes du pays sont désertiques. Nous avons calculé que l’on peut probablement enterrer 16 tours Eiffel ou 16 Empire State Buildings dans le désert sans jamais les retrouver. Voici 4 mois, ils ont creusé au beau milieu du désert et ils ont trouvé quelque chose. C’était un MiG-25 Foxbat que les Irakiens avaient enterré dans le sable. Nous n’aurions jamais pu trouver cela. Avec les armes biologiques, on peut placer un programme de recherche presque entièrement dans une valise. On peut probablement mettre toute une industrie de production d’armes chimiques dans une camionnette. Oui, ils avaient des ADM et aujourd’hui on ne peut les retrouver. Les gens qui ont été capturés, comme la docteur Germe et Ali le Chimique, le meurtrier des Kurdes, ne parlent pas.

I per què no parlen?

Je ne peux pas vous le dire avec certitude, mais je suppose que chaque individu proche de Saddam ayant une forte personnalité et des sentiments marqués est déjà mort. Tous ceux qui ne pouvaient pas garder un secret sont déjà morts. Jusqu’à ce que Saddam soit assassiné, exécuté ou quoi que ce soit, ils ne parleront pas. Ils ne diront probablement rien jusqu’à ce qu’ils soient sûrs qu’il ne reviendra pas.

La prioritat de Turquía és adoptar els valors occidentals

Pouvez vous trouver une meilleure preuve à l’affirmation selon laquelle les valeurs européennes sont «universelles», ce que la priorité et l’objectif d’un pays Musulman comme la Turquie soit de se conformer à ces valeurs? Dans ces circonstances quel est l’intérêt de mettre en avant les différences religieuses et culturelles?.
Endevineu qui ha dit això?. Doncs, ni més ni menys que l'actual primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. Ho va dir el 20 d'octubre en una conferència al Musée d'Orsay de París, on va ser invitat per Thierry de Montbrial amb motiu del 25è aniversari de l'IFRI, L'Institut Francès de Relacions Internacionals. Millor això que la jihad.

Carta oberta als caps d'estat i de govern de la UE i de l'OTAN

Més de cent personalitats polítique i intel·lectuals han firmat aquesta carta, promoguda per el "Project for the New American Century", per demanar un canvi en l'estratègia política occidental respecte a Rússia. Un canvi que intenti evitar la deriva de Putin cap a un nou règim autoritari i dictatorial. Entre les personalitats que firmen aquesta carta hi ha: Madeleine K. Albright, Giuliano Amato, Timothy Garton Ash , Pascal Bruckner, Massimo D'Alema, Francis Fukuyama, Bronislaw Geremek, Andre Glucksmann, Vaclav Havel, Robert Kagan, Bernard Kouchner, William Kristol o Adam Michnik, per citar només el que poden ser més coneguts entre nosaltres. La carta acaba així:

The leaders of the West must recognize that our current strategy towards Russia is failing. Our policies have failed to contribute to the democratic Russia we wished for and the people of this great country deserve after all the suffering they have endured. It is time for us to rethink how and to what extent we engage with Putin's Russia and to put ourselves unambiguously on the side of democratic forces in Russia. At this critical time in history when the West is pushing for democratic change around the world, including in the broader Middle East, it is imperative that we do not look the other way in assessing Moscow's behaviour or create a double standard for democracy in the countries which lie to Europe's East. We must speak the truth about what is happening in Russia. We owe it to the victims of Beslan and the tens of thousands of Russian democrats who are still fighting to preserve democracy and human freedom in their country.

Per una versió en castellà de la carta, cliqueu aquí.

Si guanya Bush, continuarà sent Bush?

A dos dies de les eleccions presidencials nord-americanes tot apunta a una victòria de George W. Bush. Malgrat els esforços que fan alguns mitjans de comunciació per reinterpretar els resultats de les enquestes, no poden amagar la preferència de l'electorat pel candidat republicà, encara que sigui per un estret marge. La reaparició en video de Bin Laden, amb renovades amenaces però amb un discurs desinflat i inconsistent, no ha fet més que afavorir l'actual inquil·lí de la Casa Blanca. Però hi ha altres raons més difícils de detectar que poden capgirar el resultat. Xavier Sala-i-Martín n'apunta tres.
Primera, las encuestas tienden a equivocarse cuando el número de votantes aumenta súbitamente. La razón es que las empresas demoscópicas preguntan a una pequeña muestra de diferentes grupos representativos y, antes de proyectar los resultados finales, tienen que predecir cuánta gente de cada grupo acabará votando. Como no lo saben, examinan su propensión a votar en pasadas elecciones. Lógicamente, cuando un grupo cambia su comportamiento de forma masiva (como hicieron los jóvenes españoles el 14M), las encuestas yerran de mucho. Kerry espera que se repita en Estados Unidos lo que pasó en Marzo en España. Y puede que no ande muy equivocado ya que el número de ciudadanos registrados para votar este año ha subido vertiginosamente.
La segunda razón por la que hay que desconfiar de las encuestas es la proliferación de… (no se rían por favor), ¡teléfonos móviles! En Estados Unidos es ilegal que las empresas te llamen al móvil (porque el precio de la llamada se divide entre el que llama y el que es llamado). Eso hace que exista un número creciente de familias que no han sido sondeadas al no disponer de teléfono fijo. Dado que éstas tienden a ser jóvenes y a apoyar a Kerry, las encuestas pueden estar infravalorando el apoyo real al candidato demócrata.
Y tercera, los sondeos mencionados son nacionales pero, en realidad, hay 51 elecciones estatales. A estas alturas, la mayor parte de los estados ya se han decantado pero un reducido número de ellos (los llamados swing states o estados columpio) entre los que destacan Florida, Iowa, Michigan, Minnesota, New Mexico, Ohio, Pennsylvania y Wisconsin, arrojan empates técnicos. Dado que estos ocho estados suman un total de 117 votos electorales de los 270 que se necesitan para ganar, si Kerry consiguiera apuntalar unos cuantos de éstos, la presidencia sería suya.
Si no es produeix un d'aquests fenòmens imprevisibles -el 14-M després de l'11-M és paradigmàtic- Bush té garantit un segon mandat. Però, si guanya, governarà com fins ara? canviarà o modificarà la seva estratègia?. Per Rafael L. Bardají la resposta és clara: "més Bush, no menys, en el segon mandat".
Bush, lejos de volverse moderado, podría muy bien impulsar todavía más cambios y una agenda internacional más ambiciosa. Es verdad que el desgaste de la lucha contra el terrorismo y muy particularmente, las dificultades encontradas en el Iraq post-Saddam ha producido una clara fatiga en el equipo actual de la Casa Blanca, pero una segunda victoria de George W. Bush, seguida como todo parece apuntar, a revalidar la mayoría republicana en el Congreso y en el todopoderoso Senado, reafirmaría la creencia del presidente americano en que ha hecho lo correcto y que está en el buen camino. ¿Por qué debería cambiar ahora?

dimecres, 27 d’octubre de 2004

Bernard Lewis: "Europa serà una part de l'occident àrab"

Bernard Lewis, professor emèrit d'Estudis del Pròxim Orient a la Universitat de Princeton, està considerat com un dels més grans especialistes d'aquests segle en aquesta matèria. En una entrevista al diari alemany Die Welt (via GEES) explica molt bé algunes coses que tothom hauria de saber.

DIE WELT: ¿Constituirá la UE un contrapeso global a América?
Lewis: No. Junto a los Estados Unidos serán actores globales China, India y, posiblemente, una Rusia recuperada. Seguramente nadie sabe qué tipo de poder habrá en Moscú, pero ciertamente no será comunista. Europa será una parte del occidente árabe, del Magreb. A favor de ello cuentan la emigración y la demografía. Los europeos se casan tarde y no tienen ningún o muy pocos niños. Pero existe una fuerte emigración: turcos en Alemania, árabes en Francia y pakistaníes en Inglaterra. Estos se casan pronto y tienen muchos niños. Siguiendo las tendencias actuales habrá mayorías musulmanas en la población europea lo más tarde a finales del siglo XXI.

Bernard Lewis és autor, entre altres, "El Oriente Pròximo: dos mil años de historia", "Los árabes en la historia", "Los asesinos", "El lenguaje político del Islam", "Las identitades múltiples de Oriente Medio", "Los judíos del Islam", "¿Qué ha fallado?: el impacto de Occidente y la respuesta de Oriente Próximo". Per a qui tingui poc temps i vulgui tenir una visió sintètica però profunda i rigurosa de l'Islam a l'actualitat em permeto recomanar-li el seu últim llibre "La crisis del Islam. Guerra Santa i Terrorismo", publicat a Edicions B.

ACTUALITZACIÓ.- Podeu llegir a "La Vanguardia" una altra entrevista amb Bernard Lewis.

dimarts, 26 d’octubre de 2004

Sharon: un discurs històric

No us refieu dels intermediaris mediàtics -valgui la redundància- i aneu directament a la font. Això és el que ha explicat Sharon en un discurs històric davant la Knesset defensant el pla de retirada total de la franja de Gaza.

I am accused of deceiving the people and the voters because I am taking steps which are in total opposition to past things I have said and deeds I have done. This is a false accusation. Both during the elections and as Prime Minister, I have repeatedly and publicly said that I support the establishment of a Palestinian state alongside the State of Israel. I have repeatedly and openly said that I am willing to make painful compromises in order to put an end to this ongoing and malignant conflict between those who struggle over this land, and that I would do my utmost in order to bring peace.
El coratge de Sharon ja li ha costat les primeres amenaces de mort en forma de pintades a les parets de Jerusalem i Tel Aviv. Unes amenaces que tenen lloc coincidint amb el novè aniversari de l'assassinat de Yitzak Rabin.




dilluns, 25 d’octubre de 2004

El cas Estevill i la responsabilitat del periodisme català

Com gairebé sempre, Arcadi Espada posa el dit a la llaga.
Se ha escrito en alto tono indignado y por corresponsales diversos que el periodismo catalán no se enteró del asunto Estevill. No es cierto. Es mucho peor. Se enteró perfectamente. Y mucho peor aún: si se publicó poco o nada, tarde y mal, no fue por los pérfidos directivos ni por la censura del establishment. El recuerdo de un consejo de redacción muy remoto en El País. Apenas se empezaba a hablar de Estevill. Varios redactores se deshacían en elogios sobre el juez del pueblo. Intervino el director, Xavier Vidal-Folch, vecino entonces, por cierto, del patricio. Puso algunas objeciones al entusiasmo. Con cuidado, no fuera a ser acusado de enemigo del pueblo, pero las puso. Fue cuando me enteré que Estevill había sido pastor y camarero en Parellada. Tras las objeciones instó a sus redactores a que investigaran el asunto. El mandato nunca superó la barrera de la fe de los redactores. En El País y en muchos otros medios de Barcelona. Creían en Estevill. Y no digamos ya lo que creían los dos más conspicuos aliados, los jueces (lapsus: fiscales) Mena y Villarejo, sobre cuyo papel objetivo en el caso aún se pasa de puntillas. Creían en la justicia del pueblo y, muy secundariamente, en los hechos. Eso fue todo. Toda la conspiración de silencio. La revolución pendiente.
Aquest exemple ens hauria de servir per entendre dues coses que la majoria de la classe periodística catalana ignora o fingeix igonorar:

1) Que els principals responsables de la bona i de la mala informació dels ciutadans són els periodistes, no les empreses, ja siguin aquestes públiques o privades. És cert que les direccions dels mitjans han prohibit o limitat la publicació de determinades informacions, però en tots els meus anys d'activitat professional les podria comptabilitzar amb els dits d'una mà. I en aquest cas, sindicats, col·legi i comitès professionals s'encarreguen de denunciar-ho i, moltes vegades, d'impedir-ho. Però qui ens defensa dels periodistes deshonestos, tendenciosos o simplement mentiders?

2) Que una gran part de la classe periodística catalana milita en la filosofia de la correcció política, en un ampli espectre que va de l'esquerra a l'extrema esquerra. Molts potser no militen formalment en cap partit, però la seva militància ideològica és moltes vegades "més papista que el Papa".

divendres, 22 d’octubre de 2004

L'Espanya complexa i els liberals jacobins

Josep Pla:
El catalanisme! He utilitzat rares vegades aquesta paraula, perquè no m'han agradat mai les coses hiperbòliques. Dient-nos catalans em sembla que en tenim prou. Ara, aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que rajaran sempre: primer, la font del tradicionalisme històric del país. Tot el catalanisme polític d'aquests últims decennis prové del tradicionalisme, i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d'Espanya, produïts per mentalitats franceses, de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy, Floridablanca, Aranda, Mendizàbal, Salamanca i tants i tants més. Aquests homes han desvirtuat Espanya, han destruït les arrels d'una Espanya complexa, que és el que és. Els anomenats liberals espanyols —que, per altra part, no ho eren— han estat horribles. Han destruït la tradició, la vida libèrrima, per qué? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rothschild de París? Ara, en tot cas, la situació és aquesta. Després d'aquesta ruptura, les dificultats d'aquesta península han estat immenses, vull dir en l'espai que vivim. Les dificultats són permanents i arriben en als nostres dies. Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d'una vegada de jugar amb les paraules. Molta gent que es diu liberal són uns purs demagogs i no coneixen la història. Tot aquest llarg període s'hauria d'estudiar tan a fons com calgués, i amb un esperit desproveït d'hipocresia. Lector infatigable de les coses del segle passat i dels immediatament anteriors, em penso que no s'ha fet. Seria molt important, decisiu, de fer-ho.

dijous, 21 d’octubre de 2004

La caiguda de Castro



No és la caiguda definitiva, però pot ser una premonició. Vegeu la seqüència completa, així com les explicacions que ha donat el "comandante" per deixar clar que encara estava viu i podia seguir fent la guitza als cubans.

dimecres, 20 d’octubre de 2004

Sala-i-Martín fa sonar la flauta

Lo que es bueno antes de que se produzca el hecho deja de ser bueno después. Este es un fenómeno tan común en nuestro mundo que los economistas le han dado nombre propio: inconsistencia temporal. De hecho, es tan importante que dos de los primeros economistas que lo analizaron, Finn Kydland y Ed Prescott, acaban de ganar el premio Nobel del 2004. Lo interesante es que la conclusión a la que llegan es, digamos, …deprimente: cuando la gente inteligente entiende el problema de la inconsistencia temporal, ¡la sociedad acaba en una situación trágica!
L'últim i didàctic article de Xavier Sala-i-Martín.

Un altre enemic del poble i el silenci mediàtic

Ocho encapuchados entran ayer en un aula de la facultad de Filosofía de la Universidad de Barcelona, donde el profesor Francisco Caja está dando clases. Dan voces, tiran pasquines y pintan las paredes como ésta: “Francisco Caja, enemic de Catalunya, enemic del català, fora feixistes de la Universitat”.

Ho explica Arcadi Espada.

ADDENDA: Trobareu més informació aquí.

dimecres, 13 d’octubre de 2004

Els europeus no ajuden a trobar les víctimes de Saddam per por que pugui ser condemnat a mort

"He estado investigando fosas comunes durante mucho tiempo", dijo Kehoe [Greg Kehoe, expert nord-americà que va treballar durant cinc anys a Bòsnia i que ara ho fa pel Tribunal Especial iraquià], "pero nunca había visto nada como esto". "Aquí ejecutaron a mujeres y niños aparentemente sin ningún motivo". Kehoe señaló que la búsqueda de posibles fosas comunes en Irak marcha con lentitud por la ausencia de investigadores europeos de gran experiencia. Los europeos, dijo, no participan porque las pruebas se podrían utilizar eventualmente para condenar a muerte a Saddam Hussein. "

No calen comentaris.

Per llegir la notícia sencera, publicada avui per la BBC, cliqueu aquí.

dijous, 7 d’octubre de 2004

L'exprimer ministre palestí Abú Mazen afirma que "tota la intifada va ser un error"

L'exprimer ministre de l'Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, àlies Abú Mazen, ha declarat al diari jordà Al Rai que "tota la intifada va ser un error" i expressa la necessitat de "posar ordre a casa".

"Si resumimos dónde hemos terminado tras cuatro años de intifada, [concluiríamos que] hay tres opiniones: la primera es que después de matar a 1.000 israelíes en la intifada, Israel colapsaría, así como Sharon; la segunda es que la intifada armada liberaría la patria; la tercera opinión es que la intifada detendría los asentamientos. Un examen [del tema] muestra que Sharon no cayó. Al contrario, se ha convertido en [el líder] más popular de la historia de Israel, tras haber sido objeto de condenas en Israel. En la misma línea, todas las tierras palestinas están hoy ocupadas o son vulnerables, y los asentamientos casi se han duplicado. Dañamos nuestras relaciones con los norteamericanos y con la opinión pública israelí; la última declaración del Cuarteto es una indicación adicional de lo que nos hemos convertido".

Pel que fa a les causes de la caiguda del seu govern, Abú Mazen és explícit:
Digamos que hubo tres causas principales de la caída de mi gobierno: la primera fue que Israel no dio nada, [la segunda es que] los norteamericanos arrastraron sus talones y [la tercera es que] los palestinos me atacaron. De no haber habido problemas en nuestras filas [podríamos haber afirmado] que el problema era sólo el lado israelí. Tuvimos éxito en conseguir 52 días de calma completa en los territorios palestinos y en el día 53 hubo una operación [terrorista] en agosto en Jerusalén. No sólo eso, sino que ellos [los palestinos] reivindicaron esta y la tregua temporal [ hudna ] colapsó…"
La transcripció dels principals extractes de l'entrevista l'ha feta el MEMRI i la trobareu aquí.



El fanatisme i no les "causes objectives" és l'arrel comú de tots els terrorismes

Magnífic article de la magnífica Edurne Uriarte sobre el papanatisme de buscar causes objectives al fenomen terrorista i al rebuig a equiparar l'acció terrorista d'ETA amb la d'Al Qaeda.

Tardamos veinte años en entender y aceptar que la causa fundamental de ETA era el fanatismo, que ETA asesinaba aún más con democracia y con instituciones autonómicas, y temo que puedan pasar otros veinte hasta que comprendamos que, en este punto, en el origen y en el motor de su acción, Al Qaeda es totalmente equiparable a ETA.
(...)
Nuestro problema futuro es Al Qaeda y no ETA. Pero, además, sus características obligan a pensar en la necesidad de unas acciones antiterroristas diferentes de las aplicadas contra ETA. El problema es que sólo es posible debatir y decidir sobre esta segunda cuestión, fundamental, una vez que la primera haya quedado clara, es decir, una vez que hayamos consensuado que la naturaleza de ambos terrorismos es la misma y se basa en el fanatismo, y no en factores sociales y políticos de los que son responsables otros. Y cuanto más tardemos en entenderlo, más tiempo habremos perdido en combatir adecuadamente el nuevo terrorismo fundamentalista.

dimecres, 6 d’octubre de 2004

L'informe final dels inspectors: Saddam no era una amenaça imminent però si inevitable

Les coses semblen estar cada dia més clares. Saddam Hussein no era una amenaça imminent però era un perill inevitable, per utiltizar l'expressió de Bardají. Tot i que encara queden indrets per on buscar i, sobre tot, encara queden desenes de milers de documents per traduir -alguns dels quals semblen demostrar que l'any 2000 l'Iraq disposava d'àntrax i gas mostassa-, l'informe final de Charles A. Duelfer, cap de l'Iraq Survey Group, deixa clar que, quan va començar la guerra, Saddam volia però no tenia la capacitat immediata de produir armes de destrucció massiva i que de les restes d'aquestes armes que sí que havia tingut i que l'ONU no havia trobat ni pogut destruir des de la fi de la primera guerra del Golf, no se sap que se'n ha fet. És a dir, si efectivament les van destruir com afirmava Saddam sense mostrar-ne les proves o van ser amagades o traslladades a altres països.

Van mentir Bush i Blair per justificar la guerra?

A l'informe del 7 de juliol del 2004 del Comitè d'Intel·ligencia del Senat nord-americà s' assegura "no haver trobat cap prova que l'adminsitració Bush hagués intentat influir o pressionar perquè els analistes de la CIA modifiquéssin les conclusions sobre l'existències d'armes de destrucció massiva". Una setmana més tard es publicava al Regne Unit "l'informe de Lord Butler, que arriba a la mateixa conclusió que el del Senat americà respecte Blair i el seu govern.

Aleshores, la pregunta era i continua sent encara: si Bush i Blair no van mentir, perquè ho va fer Saddam Hussein?.

Segons l'informe de Deulfer, per garantir la seva supervivència. Saddam pensava que si tothom creia que tenia les armes estaria més segur, però, paradoxes de la vida, la mentida va semblar tant real que, després de l'11 de setembre, els Estats Units es van sentir amenaçats per ella i això li va costar el poder. Daniel Pipes avançava aquesta hipòtesi el 7 d'octubre del 2003.

D'altra banda, l'informe que Duelfer presentarà avui al Congrès i que aquest matí avançava el Washington Post explica que els inspectors han descobrert plans per a la construcció de míssils balístics d'un abast entre 400 i 1.000 quilòmetres, molt per sobre dels 150 quilòmetres autoritzats per l'ONU. També explica l'informe que Saddam tenia la clara intenció de rellençar el programa d'armes de destrucció massiva a gran escala una vegada aixecades les sancions i l'embargament imposat per les Nacions Unides. En aquest aspecte, l'informe senyala que Sadam va fer un "agressive effort" per anul·lar les sancions i va desplegar una estratègia de finançament il·legal. Aquesta estratègia, que com sabem va passar pel frau massiu del programa Petroli per Aliments -pensat per l'ONU per paliar els efectes de l'embargament entre la població iraquiana-, queda en evidència en l'informe de Duelfer. Fins el punt, que inclou nombroses pàgines amb noms propis i d'empreses, especialment de la Xina, Rússia i França, que comerciaven il·legalment amb l'Iraq.

No cal dir, que la majoria de mitjans de comunicació es quedaran només amb la part de l'informe que conclou que en el moment de la guerra l'amenaça iraquiana era feble. Una dada important i necessària, però que, sense la resta de conclusions, queda totalment coixa, parcial i enganyosa. Per una relació detallada de la manipulació informativa cliqueu aquí.

De tota manera, caldrà esperar a llegir la integritat de l'informe per afinar l'anàlisi.

dilluns, 4 d’octubre de 2004

Moratinos ordena a l'agència EFE que retiri els seus periodistes de Bagdad

José Seage, corresponsal de l'agència EFE a Bagdad, l'han obligat a deixar l'Iraq. Segons explica a El periodista digital van ser instruccions del ministre Moratinos, també conegut per Desatinos.
Primero el embajador español en Bagdad nos llamó a los tres corresponsales españoles y nos dijo que el ministro de Exteriores había hablado con los medios de comunicación para que nos sacaran de Irak. Esa recomendación existe desde abril. Luego me llamo el jefe de Internacional de EFE y me dijo que lo que tenía que hacer era salir y aquí estoy, esperando.
¿Fue un alivio que le dijeran que saliera?
Al contrario, yo estaba deseando quedarme, salí en contra de mis deseos. Yo, lo que quiero, es volver.

Terroristes palestins amaguen coets Kasam en un cotxe de l'ONU


Les càmares d'un avió no tripulat de l'exèrcit israelià van captar el passat 1 d'octubre a Djebalia com un grup de terroristes palestins amagava un coet Kasam a l'interior d'un vehicle de les Nacions Unides. A més a més d'aquests frames, el govern israelià ha fet públic el video amb totes les imatges.

Aquests últims dies, l'exèrcit d'Israel està portant a terme diverses operacions militars per impedir el llençament de cohets Kassam sobre les poblacions israelianes properes al nord de la franja de Gaza.

La utilització per part dels terroristes palestins d'ambulàncies i cotxes de la ONU, aixi com els d'altres organitzacions internacionals o ONG, és una pràctica més habitual del que sembla.

Kerry guanya en el plató, Bush en el despatx oval

Formalment, Kerry va guanyar el debat a Bush. Aquesta és l'opinió majoritària recollida a les enquestes d'opinió. Però algunes d'aquestes enquestes mostren també que Bush va aconseguir transmetre la idea que una cosa és saber moure's en un plató, en un escenari i de cara a la galeria, cosa que Kerry va fer molt bé, i una altra molt diferent -i molt més important- que es saber treballar com a president. Així ho diu una enquesta de Gallup a la que he tingut accés via NetWar.
John Kerry won the debate Thursday night, 53% to 37%, according to a random sample of 615 registered voters who watched the event. Almost half of the viewers said they felt more favorable about the senator because of the debate, and 60% said Kerry expressed himself more clearly than did President Bush. Despite the positive assessment, viewers said they favored Bush in handling the war in Iraq and serving as commander in chief, little changed from opinions expressed before the debate. And a majority of viewers said it was Bush who better demonstrated he is tough enough for the job.