Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 24 de gener del 2006

El cost de la guerra a l'Iraq


Via Chroniques de l'Extrême-Centre he tingut accés a aquesta gràfica sobre el cost de la guerra a l'Iraq. Es una resposta a una de les crítiques darrerament preferides pels adversaris a la presència americana a l'Iraq: el cost astronòmic de la guerra està portant els EUA a la fallida. Robert Whaples, professor d’économia a la Wake Forest University, ha mesurat els costos de cadascun dels grans conflictes de la història dels Estats Units en relació al PIB de l'època. El resultat, expressat a la gràfica, mostra clarament quina és la situació.

ADDENDA.- La Fundació per a la Defensa de les Democràcies amb motiu del judici contra Saddam Hussein ha penjat quatre videos reals de les tortures sota el règim de Saddam Hussein.
As the trial of former Iraqi dictator Saddam Hussein resumes, the Foundation for the Defense of Democracies is posting 4 videos of actual torture and murder that took place under Saddam Hussein’s regime. FDD President Cliff May notes: “Television news, understandably, will not broadcast such videos. But they are, nevertheless, an important record of Saddam Hussein’s crimes against humanity that should be available to the public as his trial resumes.” WARNING: This material is extremely shocking and graphic in nature. It should not be viewed by children. Also, it may be necessary to turn the volume down before watching the 4 separate chapters.

dilluns, 23 de gener del 2006

Estatut: la victòria final o el final de la victòria

Volien un elefant hi han acabat parint un ratolí. No ha estat una sorpresa. Des del primer dia, molts catalans teníem el convenciment que el nou Estatut no aniria enlloc, ni pel procediment unilateral emprat per a reformular-lo ni pels seus continguts clarament inconstitucionals. Però, sobre tot, perquè un Estatut confederal i sobiranista resultaria inacceptable pel gruix dels socialistes, tot i els atacs cíclics de deliri nacionalista de Maragall.

Per què es van ficar, doncs, en aquest embolic? Perquè Maragall i Zapatero estaven convençuts –com tothom- que el PP seguiria governant després del 14-M. Maragall, es va apuntar a demanar la lluna estatutària perquè necessitava esgarrapar vot nacionalista per arrebassar-li el poder a CiU, i Zapatero perquè pensava que la redefinició del model territorial seria el taló d’Aquil•les del govern popular, de cara a les eleccions del 2008. Pensaven que una aliança socialista-nacionalista a Catalunya, Euskadi i Galícia podria assetjar eficaçment el poder de Rajoy a Madrid.

Però l’home proposa i Alà disposa, i els atemptats de l’11-M van capgirar totes les previsions i van convertir el que havia de ser un instrument de desgast del PP en una patata calenta pel PSOE. El problema no era haver arribat inesperadament al poder, sinó que el 15 de març ja era massa tard perquè el PSC fes marxa enrera i es jugués el poder a Catalunya, tan llargament desitjat. Atrapats en el seu propi parany, només podien seguir endavant i intentar trobar un culpable pel camí que justifiqués el naufragi de l’Estatut. Ho van intentar amb CiU, que no només no es va deixar ensarronar sinó que va apretar els cargols perquè del Parlament de Catalunya sortís un Estatut de màxims. I el PSC no va saber fer res més que cedir i passar el mort a Zapatero.

Una vegada l’Estatut a Madrid, van tornar a intentar que CiU es convertís en el dolent de la pel•licula. Però si la primera vegada els va sortir malament, la segona encara els ha sortit pitjor. Mas, amb una jugada a dues bandes brindada per Zapatero, ha deixat ERC a la cuneta, ha fet el llit a Maragall i ha aparegut com la força política decisiva.

D’aquesta manera, CiU reapareix en la “centralitat” política, possibilista i pragmàtica. Els socialistes espanyols, per la seva banda, surten de l’embolic d’un conflicte constitucional molt perillós i s’asseguren la governabilitat amb el suport de CiU. El PP, amb la seva rigidesa de reflexos, es continua quedant fora de joc al seguir insistint en el perill d’uns gegants que ja no són res més que molins. Mentre que a ERC no li queda més opció que tornar a les trinxeres.

Però, com vendran tots plegats un acord que no té res a veure amb el que havien dit? Doncs, victimismes a banda, fent creure que l’Estatut és el que no és. I en aquesta estratègia publicitària comptaran, paradoxalment, amb el suport del PP. Els nacionalistes catalans de tots els partits només podran fer empassar la píldora amarga als seus seguidors amb la coartada de l’oposició dels populars. Si l’Estatut pactat és dolent per Rajoy és que es bo per Catalunya.

Pel contrari, la veritat pura i dura és que fins ara l’Estatut era inconstitucional i unilateralista, i a partir d’ara és simplement dolent. Els catalans necessitaríem que algú intentés esmenar-lo en el tràmit parlamentari, però això no sembla interessar ningú. Uns han salvat la pell, altres han perdut bous i esquelles, però tots seguiran fent de les derrotes victòries i marxant, com si no hagués passat res, cap a l'eterna victòria final. És a dir, el final de la victòria.

divendres, 20 de gener del 2006

Ahmadinejad no esperarà el Mesíes per atacar

M'he permès traduir aquest article de Hoda Al-Husseiny, publicat al diari saudita Ashar Al Awsat, sobre la crisi nuclear iraniana, perquè dóna algunes dades d'interès que no he trobat enlloc més. La traducció està feta sobre una versió en francès del text en àrab, publicada pel Courrier International (subscripció de pagament).

Després d’haver vist “una aura de llum” envoltant-l’ho durant el seu discurs davant l’ONU el setembre passat, Ahmadinejad s’ha llençat a fer prediccions, a començaments d’any, davant d'una multitud d’estudiants de religió. Vinguts de diversos països musulmans, van tenir l’honor d’escoltar l’anunci de l’arrivada del Mesíes. Ahmadinejad ho va explicar àmpliament. “Els musulmans s’han de preparar per acollir-lo. L’Islam és una ideologia universal que ha de portar el món a superar les fronteres geogràfiques, les divisions nacionals i les separacions ètniques”. I va concloure: “hem de dir sense embuts que cal preparar-nos per dirigir el món. L’Islam està a punt”. Segons fonts pròximes a Ahmadinejad, el retorn anunciat del Mesíes tindrà lloc d’aquí a dos anys, termini molt breu que exigirà la construcció immediata d’hotels per poder acollir el previsible allau de peregrins.

Per molts observadors, aquestes declaracions són de la mateixa naturalesa que les que va fer Ahmadinejad sobre Israel, és a dir, paraules per fer oblidar les promeses que havia fet a les classes més desfavorides durant la seva campanya electoral, i que ara es incapaç de complir. Però aquestes declaracions s’adrecen també als islamistes, especialment palestins. Així, Ahmadinejad ha rebut els dirigents de Hamas i els ha insistit sobre la dimensió islàmica de la causa palestina que “no es de caire geogràfic però que afecta al futur del món musulmà en el seu conjunt”. Els dirigents de Hamas van anar a Teheran per discutir els termes de la cooperació entre l’Iran, la Hezbolà libanesa, Hamas i l’altra gran organització islamista palestina, la Jihad Islàmica.

El passat 18 de novembre, l’Iran i Síria van firmar un acord d’assistència mútua pel cas que un dels dos països sigui castigat amb sancions internacionals. En el cas de sancions contra l’Iran, els equipaments nuclears iranians podrien ser magatzemats a Síria; en el cas de sancions contra Síria, l’Iran l’ajudaria financerament. A més a més, Damasc es va comprometre a deixar seguir passant les armes iranianes destinades a la Hezbolà libanesa perquè, segons fonts ben informades, Teheran voldria transformar la frontera libaneso-israeliana en un front militar i fer convergir en el sud del Líban els guàrdies de la revolució iranians i els militants islamistes palestins per reforçar la Hezbolà.

Paral·lelament, l’Iran ha reactivat el seu programa nuclear afirmant, per boca del guia de la revolució Ali Khamenei, que les sancions internacionals no impediran la seva voluntat de tirar-lo endavant. Però les sancions internacionals afectaran la vida dels iranians. Segons un universitari de Teheran, l’embargament americà sobre les peces de recanvi per avions seria el responsable dels accidents del que n’és víctima regularment la companyia aèria nacional [embargament que els Estats Units estaven disposats a aixecar si l’Iran es comprometia definitivament a renunciar al seu programa nuclear].

Front a les ambicions nuclears iranianes, la diplomàcia europea s’ha coaligat amb els americans. Però això no ha estat suficient per aïllar l’Iran en l’escena internacional. El ministre rus d’afers estrangers, Serguei Lavrov, ha declarat diverses vegades que el dossier nuclear iranià ha de ser abordat per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i no pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. A més, Moscou ha reforçat considerablement Teheran venent-l’hi el sistema de defensa antiaèria Tor M-1. I, si tenim en compte les necessitats creixents de petroli de la Xina [el 13% de les importacions de cru xineses provenien de l’Iran l’any 2003] sembla exclòs que Pequín es desmarqui de Teheran per acostar-se als americans en aquest tema.

Quan a l’eventualitat d’una intervenció militar americana, no és previsible mentre que els Estats Units continuin ancorats a l’Iraq. Dit d’una altra manera, la cursa ha començat entre els estrategues del Pentàgon, que planifiquen una retirada parcial de les seves tropes a l’Iraq en la hipòtesi d’un atac contra l’Iran, i els iranians que busquen provocar l’explosió de la regió per fer fracassar tots els projectes americans. El terreny més propici per encendre la metxa és, com sempre, els països més febles de la regió: El Líban o Bahreïn.

Les notes en cursiva són del traductor.

No us perdeu l'article de Con Coughlin al Daily Telegraph "L'Iran pot tenir la bomba nuclear en tres anys". Entre altres coses diu que:

Latest reports suggest that Iran has at least 1,000 tons of uranium -"yellowcake", the oxide of uranium that can be enriched to create weapons-grade uranium. It was acquired from Niger and South Africa in the late 1990s. When processed, that quantity of yellowcake could provide enough material for five nuclear bombs. The Iranians have also obtained key components for processing the yellowcake and technical expertise from A Q Khan, the controversial scientist regarded as being the "father" of Pakistan's nuclear bomb. By far the most alarming acquisition from Pakistan, according to western intelligence assessments, is the P2 centrifuge, the highly sophisticated device necessary for enriching uranium to weapons grade. In order to reach the advanced stage needed for building an atomic weapon, it is necessary to connect a number of centrifuges so that they form a "cascade". When they were finally allowed to visit Natanz two years ago, IAEA inspectors were alarmed to discover that the Iranians had managed to construct a cascade. This comprises 164 centrifuges, which are based on Pakistan's P2 design.

Veure el gràfic "com fer una bomba".

dijous, 19 de gener del 2006

La ressurecció del fantasma

Si la CIA no s’equivoca, l’enregistrament d’Ossam bin Laden emès avui per Al-Jazeera és autèntic. Així que, la primera pregunta és obligada: per que després d’un any sense donar senyals de vida ha triat aquest moment per fer-ho?

Segons els diversos analistes consultats per les agències de notícies, hi hauria diverses raons.

La primera i la més òbvia seria deixar clar que està viu. Les últimes setmanes s’havia especulat que podria haver mor a mitjans de desembre d’una insuficiència renal que fa anys que arrossega. El fet que el seu número dos, Ayman Al-Zawahiri, fós l’encarregat per primera vegada d’adreçar el missatge als musulmans amb motiu del peregrinatge a La Meca, va fer sospitar que bin Laden era mort o estava molt malalt.

La segona, és que la situació a l’Iraq ha arribat a un punt d’inflexió després de les eleccions de desembre que s’està tornant en contra dels homes d’Al Qaeda. La insurgència sunnita s’està passant a la via política i alguns grups armats s’han enfrontat a trets amb els homes Al-Zaqawi, a qui ja no volen a l’Iraq. Per si això no fós poc, un atac de la CIA va matar el cap de setmana passat alguns dels dirigents d’Al Qaeda, entre ells Midhat Mursi, àlies Abu Khabab al-Masri, de 52 anys, considerat el principal especialista en explosius d'Al-Qaeda.

En aquest context, les paraules d’Ossama bin Laden són patèticament reveladores. D’una banda, intenta donar moral als seus seguidors demostrant que és viu i amençant amb noves accions terroristes en territori nord-americà. D’altra banda, ofereix als americans una treva de llarga durada per reconstruir l’Iraq i l’Afganistan, en un intent de guanyar-se l’opinió pública àrab que s’havia començat a distanciar dels seus mètodes en territori mesopotàmic. Tot plegat, una revelació de la seva feblesa, del seu taló d’Aquil·les. Però feblesa no vol dir derrota sinó impotència. I la impotència dels fanàtics sol acabar en tragèdia.

A diferència del que passa en altres llocs, la Casa Blanca ha deixat clar que no negocia amb terroristes i que no pensa donar cap baló d’oxígen al gran carnisser saudita.

ADDENDA.- Llegiu esl anàlisis de Ludovic Monnerat aquí i aquí.

Què et passa, Jacques?

HispaLibertasChirac ha dit:

La dissuasion nucléaire, je l'avais souligné au lendemain des attentats du 11 septembre 2001, n'est pas destinée à dissuader des terroristes fanatiques. Pour autant, les dirigeants d'Etats qui auraient recours à des moyens terroristes contre nous, tout comme ceux qui envisageraient d'utiliser, d'une manière ou d'une autre, des armes de destruction massive, doivent comprendre qu'ils s'exposeraient à une réponse ferme et adaptée de notre part. Cette réponse peut être conventionnelle. Elle peut aussi être d'une autre nature.

Depuis ses origines, la dissuasion n'a jamais cessé de s'adapter à notre environnement et à l'analyse des menaces que je viens de rappeler. Et cela dans son esprit comme dans ses moyens. Nous sommes en mesure d'infliger des dommages de toute nature à une puissance majeure qui voudrait s'en prendre à des intérêts que nous jugerions vitaux. Contre une puissance régionale, notre choix n'est pas entre l'inaction et l'anéantissement. La flexibilité et la réactivité de nos forces stratégiques nous permettraient d'exercer notre réponse directement sur ses centres de pouvoir, sur sa capacité à agir. Toutes nos forces nucléaires ont été configurées en conséquence. C'est dans ce but que, par exemple, le nombre de têtes nucléaires a été réduit sur certains des missiles de nos sous-marins.

Mais notre concept d'emploi des armes nucléaires reste bien le même. Il ne saurait, en aucun cas, être question d'utiliser des moyens nucléaires à des fins militaires lors d'un conflit. C'est dans cet esprit que les forces nucléaires sont fréquemment qualifiées "d'armes de non-emploi". Cette formule ne doit cependant pas laisser planer le doute sur notre volonté et notre capacité à mettre en oeuvre nos armes nucléaires. La menace crédible de leur utilisation pèse en permanence sur les dirigeants animés d'intentions hostiles à notre égard. Elle est essentielle pour les ramener à la raison, leur faire prendre conscience du coût démesuré qu'auraient leurs actes, pour eux-mêmes et pour leurs Etats. Par ailleurs, nous nous réservons toujours le droit d'utiliser un ultime avertissement pour marquer notre détermination à protéger nos intérêts vitaux.

Seria d'esperar que els políticament correctes estiguéssin a hores d'ara donant la llauna per aquestes paraules de Chirac. Però, no. La majoria, muts i a la gàbia. S'imaginen que estaria passant en aquest moment si ho hagué dit el Bush?.

En qualsevol cas, les paraules de Chirac eren necessàries en un moment en que Europa ha tornat a quedar en ridícul pel paperet que ha fet -i que encara farà- en la crisi nuclear iraniana. Però, per què les ha fet?. Le Mont de Sisyphe n'esbossa una resposta.

L'Audiència accepta a tràmit la querella de Maragall contra la COPE

L'Audiència Nacional ha ordenat l'admissió a tràmit de la querella presentada per Pasqual Maragall contra la COPE i que s'investigui la possible comissió d'un delicte d'injúries greus en el programa "La linterna" contra el president de la Generalitat de Catalunya. Amb aquesta decisió de l'Audiència s'anul·la la resolució del jutjat d'instrucció número 47 de Madrid, que va desestimar la querella, i se li ordena iniciar la instrucció per determinar si hi ha indicis de delicte o no.

Ara, doncs, serà la justícia la que determinarà si va existir o no un abús de la llibertat d'expresió. És a dir, si es va injuriar el president de la Generalit. Si és així, el jutge establirà les responsabilitats i dictarà la pena que correspongui. I tot, sense necessitat d'un CAC.

Si voleu escoltar el que va dir la COPE cliqueu aquí (PeriodistaDigital

Segregació escolar a Amsterdam

Camina l'Europa occidental, a inicis del segle XXI, cap a un règim de segregació racial similar al que hi havia al sud dels Estats Units els anys 60 o a la Sudàfrica de l'apartheid dels anys 70 i 80? Aquesta pregunta, que es formula The Brussels Journal, respon a que una escola d'Amsterdam ha fet dues portes d'entrada separades, una pels alumnes blancs holandesos i, una altra, per als immigrants o fills d'immigrants. A la porta de cada entrada hi figura un nom diferent, com si no fóssin la mateixa escola. Una, la dels blancs, és la 8th Montessori i, l'altra, és la Rietlanden. Això, sí, els seus administradors asseguren que no té res a veure amb el racisme!

The school authorities claim that this situation has nothing to do with racism because the school welcomes children from all ethnic groups. All it wants is for them to enter through different doors. The school constitutes a complex with two sections. One, the coloured section, is called “Rietlanden,” the other, the white section, “8th Montessori.”

“For one reason or another our school had acquired a bad reputation,” headmistress Annemieke van der Groen says. “In such a case you can invest in quality as much as you like, but it is difficult to convince white parents to enroll their children here. If they come to have a look, they say ‘You know, with all these black children’ and enroll their children elsewhere.” Hence, the two entrances and different names for the same school.

Local councillors Fatima Elatik and Ahmed Aboutaleb are not happy with the situation. They are in favour of mixed schools and suggest enforcing this by forbidding white parents from enrolling their child in a school unless they bring along a non-white couple with a child to enroll as well. Deputy headmistress Nelly Bruin of the Rietlanden school opposes such a measure: “What you will see then is that highly educated parents will bring along educated immigrants. You will end up with schools for uneducated immigrants and white trash. That is not what you would want either.”

dimecres, 18 de gener del 2006

Un mapa de l'ONU "s'oblida" d'Israel


El 29 de novembre passat, just un mes després que el nou president de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad, digués textualment que "Israel ha de ser esborrat del mapa", se celebrava en una sala de la seu de les Nacions Unides a Nova York el “Dia de Solidaritat amb el Poble Palestí” amb un gran mapa del Pròxim Orient en el que no hi figurava l’estat d’Israel. Per si no n’hi hagués prou amb aquesta pressumpte badada, a l’inici de la sessió el senegalès Paul Badji, president del Comitè per a l’Excercici dels Drets Inalienables del Poble Palestí, es va adreçar als assistents per demanar-los un minut de silenci amb aquestes paraules: "I invite everyone present to rise and observe a minute of silence in memory of all those who have given their lives for the cause of the Palestinian people and the return of peace between Israel and Palestine” (veure el video) Tots. També els terroristes suïcides. O no?

Lapsus? Incopetència? o simple evidència del despreci dels jerarques de l’ONU cap un dels seus estats membres. Però les tébies excuses donades per la burocràcia onusiana no han aconseguit tapar l’escàndol. L’ambaixador dels Estats Units a les Nacions Unides, John Bolton, ha enviat una duríssima carta a Kofi Annan criticant l’actitud de l’organització internacional respecte Israel i blandint l’amenaça de suspendre l’aportació financera de Washington als pressupostos de l’ONU. Una carta, de moment, sense resposta.

I per aquí, sense assabantar-nos pràcticament de res. Potser que intervingui el CAC, no?

ADDENDA.- Per més informació consulteu Eye on the UN. Veure també, Chroniques de l'Extrême-Centre, Ordre 66 o Le Mont de Sisyphe.

El Tribunal Suprem americà falla contra Washington en la llei a favor del suïcidi assistit d'Oregón



El suïcidi assisitit es pot considerar reprobable moralment o no, però si està regulat amb totes les garanties l'únic que fa es permetre l'execució del dret que té tota persona a decidir sobre la seva mort. I les interferències polítiques per impedir-ho, en nom d'uns determinats valors morals, poden esdevenir un abús de poder. Així de clar ho ha deixat el Tribunal Suprem dels Estats Units al sentenciar avui que la legislació federal "no autoritza al Fiscal General a prohibir l'administració de substancies reglamentades amb l'objectiu d'un suïcidi assistit, per sobre d'una legislació mèdica estatal que ho permet".
La loi "Mourir avec dignité" , approuvée à deux reprises par les électeurs de l'Oregon, encadre strictement l'euthanasie : il faut que deux médecins concluent que l'espérance de vie du patient atteint d'une maladie incurable est inférieure à six mois, que celui-ci a bien demandé cette procédure et que son choix est éclairé. Mais le gouvernement de George W. Bush, soutenu par de nombreuses organisations religieuses, tentait depuis fin 2001 de contrer ce texte. Le ministre de la justice, John Ashcroft, avait alors édicté un règlement fédéral interdisant aux médecins de prescrire des barbituriques pour aider au suicide. Le tribunal fédéral de l'Oregon l'avait annulé en 2002. Ce jugement ayant été contesté sans succès devant une cour d'appel fédérale, le nouvel Attorney General Alberto Gonzales avait alors saisi la Cour suprême.

Le juge Anthony Kennedy, réputé être un conservateur modéré, a rédigé l'arrêt au nom de la majorité. Il reconnaît qu'il s'agit d'"un débat politique et moral". Mais la Cour, devait statuer sur un point plus technique et terre-à-terre, note-t-il : John Ashcroft est-il allé au-delà des pouvoirs que lui confèrent le "Controlled substances act" (loi sur les substances autorisées) de 1970 ? C'est certain, selon M. Kennedy, appuyé par cinq autres juges : rien dans cette loi n'autorise le ministre de la justice à interpréter une prescription en vue d'un suicide médicalement assisté comme un abus. (Le Monde)
Text íntegre de la sentència, aquí.

dimarts, 17 de gener del 2006

Jyllands-Posten o l'obligada assistència a demòcrates en perill

El blog "Chroniques de l'Extrême-Centre" ha endegat una campanya de suport al diari danès Jyllands-Posten en defensa de la llibertat d'expressió i per contrarestar les amenaces que ha rebut per la publicació de 12 acudits sobre Mahoma i la religió islàmica. Una proposta de suport a la que ens adherim. Només cal que envieu el text que segueix al mail del diari jp@jp.dk i una còpia pel control de la campanya a benoitbrisefer1@yahoo.com.
Monsieur le rédacteur en chef:
Sans exprimer d’opinion sur le fond de l’affaire des caricatures du Prophète, nous tenons à saluer votre admirable courage dans la défense d’un droit essentiel à la vie démocratique, celui de la liberté d’expression, en dépit de multiples pressions et menaces. Nous exprimons également notre admiration pour Monsieur le premier ministre de votre pays, Anders Fogh Rasmussen, qui n’a pas transigé sur ce droit fondamental. Veuillez agréer, Monsieur le rédacteur en chef, l’expression de notre profonde estime.

Senyor redactor en cap:
Sense entrar en el fons de l'afer de les caricatures del Profeta (Mahoma), volem saludar el vostre admirable coratge en la defensa d'un dret essencial en la vida dermocràtica, el de la llibertat d'expressió, a despit de múltiples pressions i amenaces. Volem expressar igualment la nostra admiració pel senyor primer ministre del vostre país, Anders Fogh Rasmussen, que no ha cedit en aquest dret fonamental. Volem manifestar-li, senyor redactor en cap, l'expressió de la nostra profunda estima.

Dear Sir:
Without expressing any opinion about the caricatures of Mahomet published by your newspaper, I wish to acknowledge your courage in defending, in spite of multiple threats and pressures, an essential democractic right, freedom of speech.
I also wish to express my admiration for the Danish Prime Minister, Mr. Anders Fogh Rasmussen, who did not accept any compromise about this fundamental right.
Very sincerely yours,
Com diu Alain Hertoghe, cal defensar el dret a la caricatura i donar assistència als demòcrates en perill.

Merkel deixa clar a Putin que no és Schröder



Com que no s'ha aprofondit gaire en els mitjans sobre els resultats de la visita de Merkel a Rússia (tota l'atenció l'ha acaparada Putin per les seves declaracions respecte a la crisi de l'Iran), us recomano el resum i els comentaris que fa Marta Salazar des d'Alemanya:
Después de la visita de ayer está muy claro: la relación entre Alemania y Rusia cambió desde una "amistad" incondicional que hacía mirar a Putin como un "demócrata a toda prueba" (Schröder) hacia una partnership estratégica, con lo que esto significa de necesariedad y de involuntariedad, pues una relación estratégica es algo que tiene que ser; pero que carece de espontaneidad y de la voluntad y de la felicidad que lleva consigo la amistad.

Pese a que Putin habló de continuidad... el discurso de la Merkel es totalmente distinto, habla de que hay que construir (ausbauen) una relación entre Alemania y Rusia. Por supuesto que hay continuidad en el sentido que no hay ruptura; pero no hay continuidad en lo tocante al contenido de las relaciones.

La canciller habló de un "diálogo abierto", esto es, traduciendo el sentido de este término desde el alemán, de un diálogo sincero con Putin. ¡Y agregó que continuará este diálogo sincero! Lo que significa que a Putin le esperan más conversaciones acerca de los temas que él quisiera evitar. De partida, la canciller dijo que era la primera reunión entre ambos, insinuando que vendrán muchas más.

Asimismo, Merkel aclaró que si la reunión con el Pdte. ruso duró tanto tiempo (tres hrs. o más) fue precisamente por los problemas sin resolver, por ejm. el de Chechenia. Sobre este país reconoció que ambos, ella y Putin, "no son de la misma opinión". Otro tema conflictivo que hay que resolver es el de las repúblicas del Cáucaso, a las que me referiré más adelante. Y el tercer tema conflictivo fue el de la criticada ley de organizaciones no-gubernamentales.

dissabte, 14 de gener del 2006

Barril: "necessito a Boadella perquè em digui si els que s'oposen a l'Estatut són gegants, molins de vent o l'Empire State Building de Manhattan"

Chapeau! Un article valent de Joan Barril que val la pena llegir:

Me dirán mis amigos políticos que Boadella es un payaso. ¿Y ellos? ¿Acaso no estamos viviendo el arte del vodevil en todas las reuniones bilaterales de estos días? El poder tiene una intuición de futuro, pero no siempre la aplica con la razón. El arte, por el contrario, abjura de la razón, pero también se nutre de la intuición. ¿Qué ha pasado en Catalunya para poder prescindir de Boadella, como antes se prescindió de D'Ors o se marginó a los escritores de lengua castellana? Miren: sé perfectamente en el país en el que vivo y en la lengua en la que escribo y hablo. Pero vamos mal si a los hombres y mujeres de cultura les ponemos piquetes en la puerta de los teatros o si se impide hablar a supuestos adversarios en las aulas magnas. Yo no quiero a Boadella: simplemente le necesito para que me permita ver lo que mis extrañas pasiones catalanes me llevan a olvidar. Necesito a Boadella para que me diga si los que se oponen al Estatut son gigantes, molinos de viento o el Empire State Building de Manhattan. Nuestra libertad se justifica en la suma de todo, incluso de lo que no nos gusta.

Un nou revés per a l'Església del canvi climàtic

Via Chroniques de l'Extrême-Centre he tingut coneixement d'un article publicat pel diari britànic "The Guardian" (gens sospitós d'incorrecció política) que és nou jerro d'aigua freda pels membres d'aquesta secta de medioambientalistes paranoics que ja han aconseguit complicar-nos la vida a tots amb la imposició d'un reciclatge domèstic tan inútil com contraproduent. L'article resenya el contingut d'un estudi publicat a la revista "Nature" que revela que, contrariament al que es pensava, "les plantes formen part del problema de l'escalfament global".
Se les considerava des de fa temps com l'antídot pels perjudicials gasos d'efecte hivernacle, més aviat víctimes que contribuideres a l'escalfament global. Però un descobriment sorprenent ha fet que els científics se n'adonéssin que les plantes formen part del problema. Segons un estudi publicat a la revista Nature, les plantes emeten gairebé un terç del metà que s'aboca a l'atmosfera. (...) El metà és el segon gas, després del CO2, que més contribueix a l'efecte hivernacle. (...) La concentració de metà pràcticament s'ha triplicat en 150 anys, principalment per fonts biogèniques d'orígen humà com l'augment del conreu de l'arròs i del nombre d'animals rumiants flatulents. (...) Segons estimacions anteriors, aquestes fonts aboquen els dos terços dels 600 milions de tones de metà que es produeixen al món anualment. (...) Fins ara es creia que el metà biogènic provenia de la descomposició de la matèria orgànica en ambients lliures d'oxígen. Però el Dr. Keppler [l'autor de la investigació] va descobrir que les plantes emetien gas també en situacions normals, riques en oxígen: entre 10 i 1.000 vegades més metà que en les plantes en descomposició. Quan les plantes van ser exposades al sol, la quantitat de metà emesa es va incrementar.(...)
Els resultats d'aquesta investigació posen en qüestió els models informàtics utilitzats per mesurar l'impacte dels gasos d'efecte hivernacle en el clima, que es fonamenten unicament en el CO2. Uns models que han servit de base per establir les mesures contingudes en el Protocol de Kyoto, un acord internacional que només perjudicarà els països que l'apliquin i que no tindrà cap efecte significatiu sobre el clima. Això sí, servirà per malgastar milers de milions d'euros i perquè una nova burocràcia internacional visqui a costa de tot el món.

dijous, 12 de gener del 2006

Finalment, els europeus portaran l'Iran davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides


En una anotació d'urgència penjo els principals punts del comunicat fet públic per l'UE3, o troika comunitària, anunciant que portaran l'Iran al Consell de Seguretat de l'ONU.

"La décision de l'Iran de reprendre ses activités d'enrichissement (d'uranium) est un rejet clair du processus dans lequel l'UE3/UE et l'Iran sont engagés depuis plus de deux ans avec le soutien de la communauté internationale. En outre, cela constitue un défi à l'autorité de l'AIEA et de la communauté internationale. Nous avons par conséquent décidé d'informer le Conseil des gouverneurs de l'AIEA que nos discussions avec l'Iran sont parvenues à une impasse".

"Il ne s'agit pas d'un conflit entre l'Iran et l'Europe mais entre l'Iran et la communauté internationale dans son entier. Il ne s'agit pas non plus d'un conflit concernant les droits de l'Iran au vu du Traité de non-prolifération nucléaire. Il s'agit de l'échec de l'Iran à convaincre de la nature exclusivement pacifique de son programme nucléaire. L'Iran continue de défier l'autorité du Conseil des gouverneurs de l'AIEA en ignorant ses demandes répétées et en ne fournissant qu'une coopération partielle avec l'AIEA. Il est important pour la crédibilité du Traité de non-prolifération et pour le système international de non-prolifération en général, ainsi que pour la stabilité de la région, que la communauté internationale réponde fermement à ce défi".

"Nous continuons à vouloir résoudre le problème par les voies diplomatiques. Nous allons consulter étroitement dans les prochains jours et semaines nos partenaires internationaux. Nous pensons qu'il est temps que le Conseil de sécurité soit impliqué, afin de renforcer l'autorité des résolutions de l'AIEA. Nous allons donc appeler à une réunion extraordinaire du Conseil des gouverneurs de l'AIEA avec pour objectif qu'il prenne toutes les mesures nécessaires à cette fin".


ADDENDA.- Podrà el Consell de Seguretat aturar la cursa nuclear dels aiatolàs?. John Keegan diu:
The current policy of the United States, and the EU3 group, Britain,France and Germany, is to report Iran to the Security Council, through the International Atomic Energy Agency (IAEA), the UN agency responsible for enforcing the provisions of the Nuclear Non-Proliferation Treaty (NPT). Yet neither the IAEA nor the Security Council has the power to enforce the NPT. That depends on the will and capability of UN member states. It demonstrates the weakness of the Security Council that the failure so far to report Iran is due to an international reluctance to offend Russia, which is Iran's most important international supporter. It is necessary to abandon such hesitation very promptly. Diplomatic sensitivity is a minor consideration when the aggressive tendencies of Iran's ayatollahs are driving its nuclear policies.
Correm el risc de repetir la història de l'Iraq. Aquesta vegada seria la Xina la que podria imposar el seu veto, ja que depen en una part significativa del petroli de l'Iran (el 13% de les importacions xineses de cru l'any 2003, segons al China Daly). En qualsevol cas, les sancions tindrien, ara per ara, un efecte limitat, ja que l'Iran disposa d'un matalàs financer d'entre 30 i 40.000 milions de dòlars obtinguts gràcies a la ràpida pujada del preu del petroli dels últims temps, segons explica Liberation. Un règim de sancions que es podria eternitzar igual com va passar a l'Iraq, amb l'inconvenient que l'Iran té molt més avançat el seu programa nuclear. L'única altermativa consistent seria, doncs, el canvi de règim, perquè un atac selectiu contra objectius nuclears només serviria per retardar el procés i uniroa encara més les faccions del règim teocràtic, que han trobat en el projecte atòmic un causa nacional. Però una invasió militar similar a la de l'Iraq -possible des del punt de vista militar- sembla impossible políticament, si més no en aquest moment, per a l'adminsitració Bush. Només quedaria, doncs, el recurs a la subversió interior, cosa que obligaria a donar a l'àmplia oposició democràtica als aiatolàs un suport similar al que Ronald Reagan va donar al sindicat polonès Solidaritat per resistir i tombar el règim comunista a Polònia.

Donar un ultimàtum creïble a l'Iran

Durant molts anys, els principals instituts o organitzacions d’estudis estratègics internacionals -la majoria d’ells de tendència progressista, com la Federació de Científics Americans, l’IISS o el SIPRI- van advertir reiteradament que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva i que podria tenir l’arma nuclear a curt termini. Aquests advertiments anaven sovint acompanyats de la denúncia del govern dels Estats Units, a qui s’atribuïa la responsabilitat que l’Iraq disposés d’aquestes armes i a qui s’acusava de no fer res per aturar-ho, perquè aleshores Saddam era un aliat contra el fonamentalisme islàmic de Khomeini. També es va acusar la Casa Blanca, aleshores amb Clinton d’inquil·lí, de no fer prou per facilitar l’èxit dels inspectors de l’ONU que durant set anys i mig van estar voltant per l’Iraq en una autèntica cursa d’obstacles, després de la primera guerra del Golf. Tot i que molts d’aquests anàlisis van desaparèixer de la majoria de les webs quan es va saber que Bush atacaria l’Iraq si no es desarmava totalment, alguns, més o menys esporgats, encara es poden localitzar a la xarxa (Saddam i la bomba, FAS/WMD/Iraq,...). És a dir, tothom, inclosos els serveis secrets occidentals, estaven convençuts el 2002 que l’Iraq disposava encara d’stocks d’armes de destrucció massiva que Saddam havia aconseguit escamotejar als inspectors de les Nacions Unides. Va ser un farol de Saddam, que va creure que mantenint una calculada ambiguïtat tenia una assegurança de vida contra qualsevol atac enemic, guanyar temps, aconseguir l'aixecament de les sancions i repredre després tranquil·lament els programes de fabricació d'armes, tal i com acredita l'informe del cap de l'Iraq Survey Grup, Charles A. Duelfer. Però li va sortir malament, perquè malgrat tots els suborns a empreses i polítics, especialment europeus, a través del programa Petroli per Aliments, l'escàndol més greu de la història de les Nacions Unides (veure l'informe del cap de la comissió d'investigació, Paul Volcker), l'administració americana, després de l'11 de setembre, no estava disposada a tolerar cap perill, real o hipotètic. Europa, atenallada entre la contemplació del seu melic políticament correcte i els interessos dissimulats d'alguns dels seus líders, va deixar sols els Estats Units al Consell de Seguretat de l'ONU.

Ara, la situació d’alarma i preocupació amb l’Iran és similar, però a diferència de l'Iraq, que primer ho negava i després jugava amb l'ambiguïtat, el mateix govern de Teheran és el que ha reconegut explícitament les seves capacitats –míssils de curt i mitjà abast Shahab-3- i les seves intencions –obtenció d’urani enriquit. Un govern que, per la boca del seu president, ha fet afirmacions com que Israel ha de ser esborrat del mapa o que l’holocaust és una invenció de jueus i occidentals. La represa aquesta setmana del programa nuclear significa que l’Iran ha traspassat conscientment la línia vermella.

Des del 19 de juny de 2003 -en que un informe de l’AIEA declara que l’Iraq ha “omès donar comptes d’algunes de les seves activitats nuclears i no ha informat sobre alguns materials nuclears de que disposa"- fins avui, han passat dos anys i mig. Dos anys i mig perduts en estèrils negociacions, dirigides pels europeus, que no han servit de res. Només perdonar més ales als iranians i que Teheran guanyi temps.
The Iranians have seen this European two-step before. The 2004 Paris Accord was itself a redo of an October 2003 agreement between Iran and Britain, France and Germany (the E3). The Iranians violated that agreement within months, but the only penalty Europe exacted was to offer even easier terms a year later. Last summer, Iran walked out of negotiations, spurning Europe's offer of technical assistance, security guarantees and trade deals as inadequate. Yet the harshest response the E3 could muster was to cite an "absence of confidence that Iran's nuclear program is exclusively for peaceful purposes" in an IAEA resolution. (Veure "The Wall Street Journal")
L’E3 (França, el Regne Unit i Alemanya) es reuneixen avui amb el cap de la diplomàcia de la UE, Javier Solana, que sembla disposat a donar una altra oportunitat negociadora a Teheran. Si la UE vol no perdre la poca credibilitat internacional que li queda hauria d’apostar avui per anar al Consell de Seguretat, junt amb els Estats Units, i donar un ultimàtum creïble a l'Iran.

ADDENDA.- Via Chroniques de l'Extrême-Centre , que ho recull del blog in From the Cold, arribo a una altra informació -del corresponsal a Israel de l'escocès The Herald- sobre els plans d'Israel per atacar a finals de març les instalacions nuclears iranianes.

El món ja no és el que era

Si el món era Déu, "Le Monde Diplomatique" era el seu profeta. El periòdic d'Ignacio Ramonet era el món en majúscules, el far de totes les esquerres que es fan i es desfan, el mausuleu insubornable, incombustible i inacabable de la retòrica periodística marxista. Com a bon deixeble de l'esquerra, el periòdic està sucumbint actualment a la lluita interna i fraticida, a una autèntica guerra freda entre Attac i "Le Monde Diplomatique" que recullen, com no, els exmaoïstes de "Liberation".
Après des mois de tensions internes, Alain Gresh a jeté l'éponge. Le rédacteur en chef du Monde diplomatique a rendu ses galons en novembre. L'un de ses proches, Dominique Vidal, a abandonné ses fonctions de rédacteur en chef adjoint. Pour les mêmes raisons.

Les deux hommes souhaitaient tenir le mensuel à l'écart des combats d'appareil et des rivalités qui agitent Attac. L'association altermondialiste phare, très liée à la direction du Monde diplomatique, est secouée par une crise interne. Son équipe dirigeante, constituée notamment de Jacques Nikonoff, président, et de Bernard Cassen, président d'honneur, est contestée pour ses méthodes, jugées autoritaires, et ses orientations.

Or, cet été, Ignacio Ramonet, directeur du Diplo, est intervenu dans la polémique en apportant son soutien à Nikonoff et à Cassen. Un soutien «à titre personnel», certes. Mais un soutien de poids. L'association a été créée, en 1998, sur une idée d'Ignacio Ramonet et à son initiative. Quant à Bernard Cassen, il est à la fois cofondateur d'Attac, dont il a été le premier président, directeur général de la société éditrice du Monde diplomatique, et journaliste au Diplo.

La démission d'Alain Gresh et de Dominique Vidal, qui restent membres de la rédaction comme journalistes de base, va-t-elle conduire à une inflexion de la ligne du Diplo ? Bernard Cassen assure que non. Ce n'est pas l'avis de tout le monde. Car le journal abrite des sensibilités politiques assez différentes, même si elles se recommandent toutes de «la gauche de la gauche». Alain Gresh et Dominique Vidal se situent dans un courant de «gauche internationaliste» qui s'oppose à une mouvance chevènementiste ou «nationale-républicaine», où l'on retrouve, avec des nuances, Bernard Cassen et le nouveau rédacteur en chef, Maurice Lemoine.

Pendant longtemps, ces sensibilités ont cohabité sans trop de heurts au sein du Monde diplomatique, Ignacio Ramonet faisant fonction de juge de paix. Mais au fil du temps, les divergences se sont creusées et ont parfois tourné à l'affrontement ouvert, par exemple sur la question de la laïcité et du voile. Le soutien apporté par Ramonet au régime cubain a également provoqué des tensions. De même, une partie de la rédaction, des lecteurs aussi trouvent que le journal manque de distance par rapport aux Farc, la rébellion colombienne qui retient Ingrid Betancourt en otage.

Cette crise à la tête de la rédaction du Monde diplomatique intervient alors que le mensuel ­ qui a multiplié les éditions à l'étranger et dont les ventes ont progressé verticalement entre 1994 et 2003 ­ perd des lecteurs depuis deux ans. La diffusion payée est passée d'un pic de 240 000 exemplaires en 2003 à 205 000 aujourd'hui.
He accedit a aquesta informació via Marta Salazar. També en parla Alain Hertoghe en el seu blog.

Iraq: els temps estan canviant

Els gloriosos "resistents" ja es manten entre ells a l'Iraq. Grups insurgents sunnites s'han enfrontat a trets amb els terroristes islamistes d'Al Qaeda. No ho dic jo, sinó el políticament correcte The New York Times (es necessita subscripció gratuita).
The battle, which the insurgents said was fought on Oct. 23, was one of several clashes between Al Qaeda and local Iraqi guerrilla groups that have broken out in recent months across the Sunni Triangle
(...)
According to an American and an Iraqi intelligence official, as well as Iraqi insurgents, clashes between Al Qaeda in Mesopotamia and Iraqi insurgent groups like the Islamic Army and Muhammad's Army have broken out in Ramadi, Husayba, Yusifiya, Dhuluiya and Karmah.

In town after town, Iraqis and Americans say, local Iraqi insurgents and tribal groups have begun trying to expel Al Qaeda's fighters, and, in some cases, kill them. It is unclear how deeply the split pervades Iraqi society. Iraqi leaders say that in some Iraqi cities, Al Qaeda in Mesopotamia and local insurgent groups continue to cooperate with one another.

American and Iraqi officials believe that Al Qaeda in Mesopotamia is largely made up of Iraqis, with its highest leader, Abu Musab al-Zarqawi, a Jordanian. Even so, among Iraqis, the group is still perceived as a largely foreign force.

Evidence of the split is still largely anecdotal, and from most available evidence, Al Qaeda in Mesopotamia remains the most virulent and well-financed group fighting in Iraq. But in most Sunni cities, Iraqis defied Al Qaeda's threats and turned out to vote in large numbers on Dec. 15.

"The tribes are fed up with Al Qaeda and they will not tolerate any more," said a senior Iraqi intelligence official, who spoke on the condition of anonymity. The intelligence official confirmed reports that a Sunni tribe in Samarra had tried and executed Qaeda members for their role in assassinating a local sheik.

"It was a beautiful mistake," the intelligence official said of the sheik's assassination by Al Qaeda. "Now the tribes will kill Al Qaeda. Now they have the courage."

dimecres, 11 de gener del 2006

En què quedem, Bono?

Via Periodistadigital m'assabento que l'11 d'octubre de l'any passat el ministre de defensa, José Bono, va dir en una entrevista a TVE que: "Yo no puedo sentirme molesto porque un militar coja la Constitución, la lea y la defienda".



Transcripció literal:
"ASPIRO A DECIR COSAS QUE TENGAN SENTIDO COMÚN, Y DIJE, Y DESDE LUEGO REITERO, QUE YO NO PUEDO SENTIRME MOLESTO PORQUE UN MILITAR COJA LA CONSTITUCIÓN, LA LEA Y LA DEFIENDA. QUE LO QUE ME PREOCUPARÍA ES EL MILITAR QUE NO QUIERE LEER LA CONSTITUCIÓN PORQUE ESTÁ EN CONTRA DE ELLA. AQUÍ EN ÉSTE PAÍS NOS HA PREOCUPADO SIEMPRE CUANDO LOS MILITARES NO HAN SIDO CONSTITUCIONALISTAS. PERO CLARO, QUE LOS MILITARES SE DECLAREN DEFENSORES DE LA CONSTITUCIÒN, PUES SOLO FALTARÍA QUE LES ARRESTARA EL MINISTRO DE DEFENSA, POR DEFENDER LA CONSTITUCIÓN, POR DEFENDER LA IGUALDAD, POR DEFENDER LOS VALORES CONSTITUCIONALES, !HASTA AHÍ PODÍAMOS LLEGAR¡"
Veure anotació anterior sobre el cas Mena.

dimarts, 10 de gener del 2006

Les fotos de la Bazan i Bono

Les fotos, tant de la fragata espanyola Álvaro de Bazan navegant amb l'armada dels EUA com de la visita del ministre espanyol de Defensa, José Bono, al portaavions USS Theodore Roosevelt, fa temps que es poden veure a la pàgina oficial d'informació de la US Navy. En concret, podeu veure la galeria completa de fotos aquí. Ho dic perquè alguns mitjans convencional publiquen avui alguna de les fotos en "exclusiva".

Sobre el tema veure la meva anotació del 17 de desembre passat: "Espanya participa d'amagat en operacions vinculades a l'Iraqui freedom".

Les 7 vides de Bin Laden

Via Chroniques de l'Extrême-Centre trobo aquesta anotació sobre la suposada, una vegada més, mort de Bin Laden. Si la recullo és perquè també me'n refio de la font que la difon.
And, according to Iranians I trust, Osama bin Laden finally departed this world in mid-December. The al Qaeda leader died of kidney failure and was buried in Iran, where he had spent most of his time since the destruction of al Qaeda in Afghanistan. The Iranians who reported this note that this year’s message in conjunction with the Muslim Haj came from his number two, Ayman al-Zawahiri, for the first time.