Macartisme climàtic

"Per a mi la protecció del Planeta Terra, la supervivència de totes les espècies i la sostenibilitat dels nostres ecosistemes és més que una missió. És la meva religió i la meva dharma" (Paraules del president de l'IPCC, Rajendra Pachauri, en la seva carta de dimissió)

Amb aquest rampell de sinceritat -no es tracta de ciència si no de fe- presentava la seva dimissió aquesta setmana el cap suprem del panell sobre l'escalfament global de l'ONU i premi Nobel de la Pau, Rajendra Pachauri. I ho feia perquè als seus 74 anys va tenir una altra escalfada que el va portar a assetjar sexualment una investigadora de 29 anys d'edat. Abans sembla que ho havía intentat amb d'altres. Però la premsa socialdemòcrata no ha prestat molta atenció al cas, ja que no es tracta de Bush o Rajoy. Com tampoc està prestant molta antención a la 'caça de bruixes' que ha desfermat Obama contra científics crítics o escèptics amb la teoria de l'escalfament global.

El 20 de febrer la Casa Blanca va enviar aquest correu electrònic anunciant una ofensiva contra els científics que dissentien de l'agenda de l'escalfament global del president demòcrata.




El nou McCarthy és el cap de la Comissió de Recursos Naturals de la Cambra de Representants, el demòcrata Raúl Grijalva, que ha escrit una carta a set universitats per indagar sobre set investigadors crítics amb el canvi climàtic.

La caça de bruixes de Grijalva pressuposa que tot el que qüestiona l'ortodòxia de l'escalfament global ha de ser perseguit en nom de la justícia i la supervivència del planeta.

Un dels perseguits, sorprenentment, és Roger Pielke de la Universitat de Colorado. Pielke, com explica Politico, sembla un objectiu ben estrany. 'No és que [Pielke] dubti del canvi climàtic. No és que dubti que pot ser perjudicial. No és que dubti que és el resultat de les emissions de carboni. No és que s'oposi a dur a terme polítiques agressives, en concret un impost sobre el carboni, per intentar combatre-ho. El pecat de Pielke simplement ha estat assenyalar que les dades sobre fenòmens meteorològics extrems mostren que aquests encara no han estat afectats pel canvi climàtic i això ha estat suficient per enfurir als partidaris del mateix que necessiten desastres immediats com a eina política. No pot ser un apocalipsi d'aquí cent anys, l'apocalipsi ha de ser ara. Pielke observa que els huracans, les inundacions i els tornados no han augmentat en freqüència o en intensitat des de mitjan el segle vint. '

Pielke ha denunciat públicament la caça de bruixes a què està sent sotmès.

A París, no, però a Ryad, sí. Com a mínim, Michelle no ha humiliat el seu cap

Grècia encimbella l'escombraria ideològica reciclada del femer de la història

Europa va llançar el feixisme i el nazisme al femer de la història el 1945 després de sis anys de guerra brutal, i va fer el mateix amb el comunisme amb la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, després de més de 40 anys d'una llarga i paralitzant guerra freda. Ahir, Grècia va decidir fer marxa enrere i recuperar d'aquest abocador al comunisme i al nazisme, ara anomenats pomposament Coalició d'Esquerra Radical i Alba Daurada, que han obtingut respectivament el primer i tercer lloc en nombre de vots.

Davant d'aquest resultat, molts parlen avui de respectar la democràcia, i tenen raó, especialment perquè els vencedors d'aquestes eleccions són els primers que no semblen molt disposats a fer-ho. Els uns perquè volen fer el mateix que Hitler el 1933 i els altres perquè el seu objectiu final és la demolició de la democràcia liberal, que abans anomenaven burgesa, per substituir-la per la democràcia absoluta, que és la gran parida intel·lectual de l'esquerra radical per fer presentable el que era la dictadura del proletariat o democràcia popular.

Per a aquesta 'nova' esquerra radical, el seu model més proper és l'anomenada revolució bolivariana d'Hugo Chávez, que es va iniciar el 1998 sota l'etiqueta de socialisme del segle XXI i que ha conduït a Veneçuela al desproveïment, la carestia, la corrupció institucionalitzada, la delinqüència desbocada, la violència política, la inseguretat jurídica i la retallada de drets i llibertats individuals que han convertit l'Estat de Dret en una caricatura.

Avui, davant la victòria electoral a Grècia d'aquesta esquerra del 'segle XXI', la gran pregunta és: ¿s'atrevirà Syriza a seguir el camí de Veneçuela o incomplirà el seu programa electoral? No ho sabem. Però el que si sabem és que d'aplicar-lo provocaria la fallida total del país, enfonsant als grecs en una situació molt pitjor a la soferta fins ara. Per tant, el més intel·ligent per a ells seria governar i negociar amb pragmatisme, nedant i guardant la roba sense que sembli que han traït el seu electorat, encara que per a alguns la traïció ideològica de Syriza és inevitable.

Vist des de la perspectiva espanyola, el millor seria que Syriza complís la seva paraula i apliqués, amb celeritat i decisió, el seu programa electoral perquè les conseqüències desastroses del mateix servirien de vacuna electoral davant el frontpopulisme de Podem, els cosins germans de Syriza.

Des d'una perspectiva europeista, la victòria de Syriza, es mantingui fidel o no els seus principis, és una mala notícia sense pal·liatius. L'europeisme de l'esquerra radical no té res a veure amb l'europeisme dels pares fundadors de l'Europa comunitària i el seu 'sobiranisme' no és una cosa molt diferent al nacionalisme. Governi o no amb pragmatisme, es mantingui o no a l'euro, Grècia no estarà per la culminació de la unitat d'una Europa que considera dels 'mercaders', sumant-se així al cada vegada més ple calaix de sastre de l'euroescepticisme. No és estrany, doncs, que Le Pen hagi felicitat tan efusivament Tsipras. Igual que Putin, que ha rebut ja el suport del nou primer ministre grec a l'anunciar la seva oposició a noves sancions contra Rússia. I és que l'escombraria ideològica sent la seva afinitat tot just reciclada del femer de la història.

Nacionalisme, immigració, BCE... la fi d'Europa?

El BCE ha aprovat un pla de compra de bons sobirans durant un any i mig per 1,08 bilions d'euros. Amb aquest pla, el BCE i la UE entren de ple en el que s'ha anomenat la 'flexibilització quantitativa, que no és altra cosa que crear diners del no-res en el compte del banc central mitjançant una anotació per ordinador. El diner així creat s'usarà per comprar deute públic, com els bons sobirans, en un intent d'augmentar la demanda dels mateixos i de forçar a la baixa la pressió sobre els tipus d'interès, especialment dels venciments a llarg termini, així com per combatre el risc de deflació. D'aquesta manera, i amb independència de l'opinió que ens mereixi aquesta política monetària, la UE i el BCE segueixen el camí dels EUA i la Reserva Federal (FED). Però amb una diferència significativa que ha passat desapercebuda: el Banc Central Europeu imprimirà els diners però, a diferència de la FED, el 80% de la compra dels bons la realitzaran els bancs centrals de cada país de l'eurozona, que només podran comprar deute del seu propi govern.

Aquesta diferència no és una mera qüestió tècnica, és l'evidència que la naturalesa de la crisi europea no és tant una crisi econòmica com una crisi política i moral derivada del predomini dels interessos nacionals sobre els interessos generals. Com apunta George Friedman:

Els països europeus no volen cobrir els dèficits dels altres, ja sigui directament o mitjançant l'exposició del banc central a les pèrdues, una mesura que faria a tots els membres responsables. En particular, Berlín no vol estar en una posició en la qual una sèrie d'impagaments pugui paralitzar Europa en el seu conjunt i, per tant, paralitzar a Alemanya. Per això, el país s'ha resistit a la flexibilització quantitativa, fins i tot a costa de depressions al sud d'Europa, recessions en altres llocs i contraccions en la demanda de productes alemanys tot i que impulsaven el creixement de l'economia alemanya a la baixa . Berlín prefereix aquests resultats a assumir el risc de convertir-se en responsable dels incompliments d'altres països. La principal negociació va tenir lloc entre el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, i la cancellera alemanya, Angela Merkel. Draghi es va adonar que si la flexibilització quantitativa no es feia, l'economia d'Europa podria enfonsar-se. Tot que Merkel és sobretot la responsable del destí d'Alemanya, no de la d'Europa, sap també que necessita una zona de lliure comerç viable a Europa perquè Alemanya exporta més del 50 per cent del seu producte interior brut. El país no pot suportar perdre el lliure accés als mercats a causa de l'enfonsament de la demanda d'Europa, però no finançarà el deute d'Europa. Els dos líders van arribar al compromís d'acceptar que el banc central imprimeixi els diners però que siguin els bancs centrals nacionals els que comprin deute.

Aquesta fórmula plasma la impotència del projecte europeu. La unió va funcionar mentre va funcionar la prosperitat, mentre els fons comunitaris fluïen a discreció, però ha deixat de fer-ho quan hem deixat de lligar els gossos amb llonganisses i s'ha imposat el campi qui pugui. Tan fràgil era el projecte europeu que s'està enfonsant en la primera gran crisi que ha hagut d'afrontar, igual que el Titanic es va enfonsar en el seu primer viatge. Europa segueix sent un continent, però no una idea. I molt menys un destí comú.

Reprendre ara mateix el rumb cap a una major unitat europea sembla molt difícil per no dir impossible. El renaixement del nacionalisme en gairebé tots els països europeus mina la base electoral dels partidaris de més Europa i ens condueix a una major desunió. No estem d'acord en com respondre a Rússia a Ucraïna. No estem d'acord en com respondre al terrorisme islamista. No estem d'acord en com integrar la immigració més enllà de la multiculturalitat. Però sobretot no estem d'acord sobre el futur d'Europa. ¿S'ha acabat el somni europeu? Ara mateix em conformaria amb no despertar en el passat.

Charlie Hebdo i el silenci dels anyells

Silenci. Aquest país ha estat i segueix estant en silenci davant la massacre de París. No és que s'hagi quedat mut, és que no sap que dir. És el silenci dels anyells. O més exactament, el silenci dels borregos. A Barcelona, la ciutat que bat tots els Guinnes en manifestacions contra Bush i contra el Tribunal Constitucional, ningú ha organitzat o convocat ni una sola concentració pública de rebuig. No ja una V o una cadeneta, és que ni tan sols una d'aquestes cassolades 'espontànies' a les quals som tan aficionats. Amb prou feines, com recorda Arcadi Espada, una simbòlica concentració de deu o dotze musulmans al barri del Raval. I això ha estat tot.

Tot i que el cas de Barcelona és de un desvergonyiment sense igual, a la resta d'Espanya la reacció al carrer ha brillat també pel seu raquitisme i inanitat. Algunes fugaces concentracions per cobrir l'expedient o el compromís institucional i poca cosa més. Realment sorprenent, fins i tot per a un país on ja no ens sorprèn res.

Sorprenent que el PP, que va perdre el govern per l'atemptat islamista de l'11-M, hagi estat incapaç de mobilitzar el rebuig i rehabilitar la seva política de compromís internacional contra el terror. Sorprenent que, després de les dures crítiques a la Llei Mordassa, l'oposició socialista i d'esquerra unida no hagi sortit en tromba al carrer en defensa de la llibertat d'expressió. Sorprenent que aquests xavals que tantes manifestacions, ocupacions i escraxes han muntat i que pretenen arribar al govern en les pròximes eleccions generals, no hagin mogut un dit ni hagin dit ni mú. Només dos tristos twits, un de l'Errejón i un altre de l'Echenique, el dia dels atemptats. Potser és que estaven molt ocupats preparant la revolució al bar del Parlament Europeu i no van Poder ... i això que les víctimes de Charlie Hebdo eren els seus cosins germans polítics!

La mort de Voltaire a París ha mobilitzat Europa, que ha alçat la veu en defensa de la llibertat i de la civilització democràtica. Un crit que contrasta amb el nostre silenci. Un silenci autista, com el silenci dels anyells. Amb pell de llop, però anyells.

¿Despertarà a Europa l'assassinat de Voltaire?

L'assassinat de Voltaire al cor de París hauria de significar a Europa un contundent abans i després davant l'amenaça totalitària islamista. Els milions de francesos que han sortit al carrer en defensa de la civilització i la presència en aquesta gran manifestació de París de caps d'estat i de govern dels països europeus i de més enllà, entre ells de l'israelià Netanyahu i del palestí Abbas, semblen marcar un canvi d'actitud respecte a la naturalesa de l'amenaça.

Una amenaça, però, de la qual els grups jihadistes -els quals cal combatre sense contemplacions- són tan sols la punta de llança violenta d'un moviment més ampli que pretén si no islamitzar les societats europees almenys legalitzar la xaria a determinades zones geogràfiques o per a determinats col·lectius o comunitats musulmanes. Emparats en el relativisme moral instal·lat des de fa anys en les societats occidentals, basat en determinades idees comunitaristes i multiculturals, el braç secular del renaixement islàmic treballa no en una concepció privada de la religió sinó en la seva imposició jurídica, política i social. Aquest braç 'civil' de l'Islam, que pot ser sincer o no en la condemna de la violència jihadista, és l'autèntic problema de fons al qual ens enfrontem.

L'Islam no és una religió més. L'Islam és, sobretot, un model polític de societat que rebutja la separació entre religió i estat i que no concep la praxi religiosa com un acte privat. Mentre l'Islam no reformi aquests aspectes, no serà soluble en les democràcies occidentals i seguirà sent una font de tensió i conflicte. Durant dècades, la majoria d'immigrants musulmans a Europa van acceptar pragmàticament i sense més problemes viure privadament la seva religió, de la mateixa manera que ho fan els catòlics o els jueus. Però això va començar a canviar a partir de 1979 quan triomfa la revolució islàmica de Khomeini a l'Iran i amb ella els intents posteriors d'exportar-la a tots els països on hi hagués musulmans. Exportació del xiisme que va alarmar als règims sunnites i que els va impulsar a combatre-ho i contrarestar-ho per tots els mitjans, entre ells invertint milions de petrodòlars en la construcció de mesquites a Europa i en imams de la seva plena confiança i obediència que portessin l'aigua de les prèdiques al seu molí. D'aquesta manera es va expandir la visió rigorista de l'Islam i es va reintroduir el control social dels musulmans a la immigració. Una situació que no només perdura sinó que ha anat en augment, com ha denunciat l'alcalde musulmà de Rotterdam:"És incomprensible que puguin tornar-se en contra de la llibertat... Però si no us agrada la llibertat, per l'amor de Déu feu les maletes i marxeu".

Aquest renéixement islàmic a Europa, sumat a la crisi i a la globalització, ha acabat per donar ales a nous partits alternatius d'encuny nacionalpopulista. La incapacitat de la dreta conservadora clàssica i de l'esquerra socialdemòcrata tradicional, encotillades en la complaença i la correcció política, els ha obert les portes del poder. Barrar-los el pas és ara la seva missió històrica. I per això, el primer que han de fer és trencar el cercle que retroalimenta l'islamisme radical i al nacionalpopulisme, capitalitzant decididament i sense titubejos la mobilització més gran de la història de França. I ho han de fer per moltes raons, però sobretot perquè si no ho fan ells ho farà el nacionalpopulisme, que ja ha començat a destapar les ampolles de xampany.

El psicodrama català

A Catalunya se celebra avui un psicodrama nacional, una catarsi emocional dels convençuts, dels que s'han deixat convèncer i dels que volen aparèixer tan convençuts com el que més. En aquests temps durs, de profunda crisi econòmica, política i moral, la gent se sent impotent per fer-se sentir. I els nacionalistes els han ofert la possibilitat de fer-ho. Per això, centenars de milers de catalans van avui a les urnes. Encara que no serveixi per a res, encara que no tingui cap efecte jurídic o les seves conseqüències polítiques puguin ser imprevisibles. Volen ser reines per un dia. Volen dir, ja que no decidir, que volen anar-se'n, que volen deixar anar les amarres amb Espanya, a la qual consideren culpable de tots els mals que ens afligeixen.

És aquest sentiment de molts catalans del que l'Artur Mas s'en aprofita per utilitzar-lo impunement al seu favor. Com escriu avui l'independentista Salvador Sostres:

"... milers de catalans sortiran avui de casa convençuts que són els soldats d'una independència que tenen ja a la cantonada quan en realitat no són més que figurants d'un frau monumental, d'una farsa orquestrada de la manera més conscient i perversa perquè la gran trama convergent pugui continuar en el poder, administrant el victimisme i la necessitat d'un poble que mai es cansa de fer soroll en favor d'una secessió que només desitja en teoria -com CiU- perquè si de veritat la volgués votaria massivament a ERC, que és l'únic partit que es presenta a les eleccions amb la independència en el programa des de fa 20 anys ".

Un engany per al qual tot s'hi ha valgut. S'ha sotmès a la transició, a la Constitució i a la democràcia espanyola i les seves principals intitucions a un revisionisme històric sectari que ha arribat a presentar-la com una reencarnació del franquisme; s'ha establert com un robatori d'impossible solució negociada el desequilibri fiscal, real o imaginari, entre Catalunya i Espanya i, el que és pitjor, s'ha retorçat i banalitzat el concepte mateix de democràcia en benefici de part.

El que s'està fent avui no és una acte democràtic sinó un acte de força. Les úniques paperetes que s'han enviat a casa han estat les marcades amb el sí-sí. En els col·legis electorals, llocs que se suposa neutrals, es recullen signatures per denunciar l'Estat espanyol davant l'ONU. Sense cens oficial, sense campanya formal ni espais públics per a l'oposició, sense interventors ni controls independents del vot i del recompte. Aquesta és la democràcia que s'està exercint avui a Catalunya. I no val a dir que ho han fet així perquè no han pogut fer-ho d'una altra manera. La fi no justifica els mitjans. Un demòcrata no pot acceptar mai una caricatura de democràcia encara que el beneficiï.

Això no obstant, aquí els teniu: independentistes de tota mena i condició, institucions públiques com la Generalitat i els ajuntaments, participant en una acció de força per imposar la independència, de la qual la casella del No és una simple coartada. Tots junts i barrejats en un psicodrama nacional que els permeti seguir endavant sense el més mínim indici de mala consciència.

La bombolla sobiranista

En el sainet per entregues del procés sobiranista català, Artur Mas ha protagonitzat avui el clímax dramàtic de l'obra. Ha signat el decret de convocatòria de la consulta que, segons els nacionalistes, ha de canviar la història de Catalunya. Ara només quedaria esperar del desenllaç amb l'ai al cor. Però el desenllaç ja fa temps que està escrit, com la resta del llibret. Un desenllaç que tots els membres de la companyia, des dels autors als actors, coneixen perfectament. Tots, excepte la gran majoria dels ciutadans catalans, sempre tan ben informats pels seus partits, institucions i mitjans de comunicació.

El guió estableix que el govern de la Generalitat donarà tots els passos polítics i jurídics necessaris per poder convocar la consulta i convocar-la. I quan el Tribunal Constitucional la suspengui, a petició del govern central, no celebrar-la. Artur Mas acatarà, tot i no compartir, la decisió del més alt tribunal. I ho farà, no perquè vulgui fer-ho, sinó perquè no té un altre remei. Europa mai acceptarà la il·legalitat d'una ruptura unilateral amb l'ordre democràtic i constitucional en un dels seus estats membres. És a dir, que a partir de dimarts la consulta estarà morta i amb ella dos anys de teatre polític que només hauran servit per inflar la bombolla sobiranista que ha mantingut a Mas en el poder.

A partir de la setmana vinent, Mas intentarà seguir amb el guió establert. Fins al 9-N marejarà la perdiu, recorrerà la suspensió i seguirà amb els preparatius materials de la consulta. Quan arribi el dia 9 i segueixi la suspensió del Constitucional començarà a posar en marxa el pla B: les eleccions plebiscitàries Aquest pla B, però, té menys futur encara que la consulta. La diferència radica que mentre tots sabien que el referèndum no podria celebrar-se però servia per unir i mantenir-se al poder, les eleccions plebiscitàries si que es podran celebrar però difícilment el 'bloc sobiranista' podrà arribar a constituir, sense dividir-se, una candidatura i un programa electoral comú.

Tot això se sabia des del primer dia. No obstant això, la major part de la classe política catalana ha actuat com si no ho sabés, aparentant un protagonisme històric que no tenia. Així, no han dubtat a jugar amb els sentiments dels catalans per treure profit polític. La bombolla sobiranista ha servit als uns per amortitzar el desgast de la crisi i a altres per acumular força política. Però les bombolles sempre acaben per desinflar-se o esclatar. La decepció i el desencant que generarà la impossibilitat de celebrar el referèndum és molt probable que desinfli la bombolla sobiranista catalana. El que preocupa no és tant si això arrossegarà als aprenents de bruixot que la van inflar com si obrirà velles cicatrius entre els ciutadans de Catalunya.

El Titanic es va enfonsar al Parlament

Pujol va anar al Parlament per sotmetre's a l'expiació pública del seu pecat, però no va poder -o no va voler- sobreposar-se al seu personatge. Després de gairebé una hora explicant-nos la seva vida, només va concretar que els diners rebuts del seu pare van ser 140 milions de pessetes de 1980. I va donar carpetada a la seva intervenció. L'oposició li va demanar més informació, li va formular nombroses preguntes i li va exigir explicacions polítiques. Però no només no en va respondre a cap sinó que a sobre es va enfadar. Va renyar als diputats per preguntar coses que no tocaven, els va esbroncar per la seva falta de moralitat (!) i, com posseït per la ira de Jahvè, els va acusar de voler instruir una causa general contra ell, els seus governs i la seva obra.

ERC es va mostrar tendra; el PSC, educat; la CUP se'n va anar a Ítaca; el PP, va ser dur; Ciutadans, implacables i ICV intentant apuntar-se un tanto. Però tots van exigir a Pujol que respectés el Parlament i que donés compte de tot el que sabia. Tots menys Convergència, que es va agenollar davant Déu pare com a bon fill pròdig, i no com Rivera que havia dit que hi ha coses que no toleraria ni al seu pare. Malgrat el desmarcatge inicial de CiU, Turull, en clar desistiment de les seves funcions parlamentàries, en lloc d'interpel·lar al compareixent va dedicar la seva intervenció a interpel·lar, o més aviat provocar, a l'oposició. Pujol s'havia sortit de polleguera al xulejar al Parlament i Turull va pretendre atenuar-ho traient de polleguera l'oposició. No ho va aconseguir.

Pujol va anar al Parlament no per a confessar els seus pecats sinó per a fer de confensor i imposar penitència als pecats dels altres. No hi va anar com a acusat sinó com a acusador. No hi va anar per a expiar sinó per a inquirir. No va comparèixer com un home avergonyit sinó com un pocavergonya. Geni i figura fins a la sepultura. Orgullós, el Titanic Pujol es va enfonsar definitivament en Parlament arrossegant Convergència amb ell.

Vot contra Democràcia

El vot, sense limitacions constitucionals, no és altra cosa que la força bruta amb guant de seda. Cansa repetir-ho, però el vot per si mateix no és la democràcia. O almenys, no és el que a Europa i als EUA s'ha entès per democràcia en els últims 300 anys, és a dir, la democràcia liberal o constitucional, també coneguda com deliberativa o representativa. Els altres cognoms de la democràcia -directa, participativa, popular ... - són una altra cosa diferent, moltes vegades oposada, a la democràcia liberal. Agradarà o no. S'estarà amb ella o contra ella, però de democràcia constitucional, com de mare, només n'hi ha una.

Repetim-ho una vegada més: la pedra angular de la democràcia liberal és la limitació del poder del govern, la funció principal del qual és garantir les llibertats i els drets "inviolables" de tots els ciutadans, que ningú pot retallar ni abolir. Ningú. Ni el rei, ni l'Església, ni una majoria electoral. En una democràcia constitucional, l'Estat respecta a les minories i no pot imposar cap model ètnic, racial, cultural, religiós o d'una altra naturalesa si això comporta una ruptura amb els drets i llibertats fonamentals. Aquesta ha estat, sens dubte, la major revolució política de la història. Canviar el qui mana per com mana.

Per contra, l'únic objectiu de la democràcia il·liberal (o qualsevol que sigui el seu cognom) és aconseguir el poder i usar-lo per imposar un model particular. Els il·liberals no volen que hi hagi limitacions al poder de l'anomenada 'voluntat popular, suposadament expressada en la majoria electoral. Els procediments que inhibeixen la democràcia directa són vistos com il·legítims, com una mordassa per la veu del poble. Els 'drets naturals' o preexistents són rebutjats per considerar-los teològics o supersticiosos, sense voler entendre l'explicació evolucionista dels mateixos. La democràcia il·liberal és, doncs, incompatible amb l'estat de dret.

Aquesta concepció il·liberal de la democràcia, encara que sempre ha existit, va començar a créixer a finals del segle XX especialment entre els grups antisistema i s'ha anat estenent gradualment entre les noves generacions i forces polítiques d'esquerra, empeses per una crisi que ha suscitat la recerca de noves alternatives. La democràcia directa, participativa, referendària ha impregnat també als moviments nacionalistes. La vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya, Joana Ortega, va afirmar fa uns dies, com la cosa més natural del món, que els problemes de la nostra democràcia es resolen amb més democràcia. Una afirmació pròpia de Pablo Iglesias, però totalment impròpia d'una dirigent d'un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya i d'una llicenciada que ha estudiat dret durant nou anys.

Els referèndums només solen ser útils per ratificar o rebutjar el que han consensuat les forces polítiques democràtiques en un parlament subjecte a l'imperi de la llei i als principis constitucionals. Com a molt, poden servir per preguntar als ciutadans a quina hora prefereixen que els recullin les escombraries, però mai per decidir a priori sobre drets o problemes complexos. Fins i tot els més acèrrims defensors de la democràcia directa no acceptarien que se celebrés un referèndum per decidir l'expulsió d'una minoria racial o religiosa, la detenció i deportació dels immigrants il·legals, la penalització de l'homosexualitat o la restauració de la pena de mort.

No obstant això, no cal posar exemples tan dramàtics per comprovar els perills que comporta governar per referèndum. L'exemple de Califòrnia és il·lustratiu. Durant alguns anys, la febre referendataria es va desencadenar en l'estat més poblat de la Unió. Es va legislar tant en base als resultats de les consultes que el govern va quedar sense capacitat de maniobra. El 1974-1975 es va preguntar al poble si volia més o menys impostos. I el poble, com era d'esperar, va votar per menys impostos. Això els va conduir, dos anys després, a greus apagades energètiques per la senzilla raó que es va privar a l'Estat de la capacitat financera per invertir en infraestructures.

Els referèndums no només han limitat la capacitat de l'estat de Califòrnia per cobrar impostos sinó que també han establert noves obligacions de despesa. Els californians volen viure en una utopia fiscal on es pot limitar l'alça d'impostos i al mateix temps expandir indefinidament la despesa pública. Per exemple, els ciutadans van aprovar una moció popular per augmentar les sentències contra els delinqüents comuns, però impedeixen que s'aprovi un augment d'impostos per ampliar la infraestructura carcerària tot i que en 20 anys el nombre de persones empresonades a l'estat de Califòrnia va passar de 80.000 a 170.000. Els referèndums permeten, doncs, que els ciutadans facin ús de la seva sobirania però no faciliten que ho facin amb sabiduría.

Es dirà, però, que el sistema de referèndums funciona millor a Suïssa. I sembla ser així. La raó d'això és que en el sistema suís ha tres tipus de decisions en les quals la participació dels ciutadans és diferent. En els assumptes constitucionals, els ciutadans participen a través d'iniciatives populars o mitjançant el referèndum obligatori en el cas de qualsevol reforma constitucional. En temes d'importància secundària, que inclouen les lleis ordinàries, els ciutadans poden decidir si volen intervenir mitjançant la iniciativa legislativa o propugnant un referèndum per revocar una llei ja aprovada. En tercer i últim lloc, en assumptes de menor importància, referents a regulacions i ordenances governamentals, no hi ha participació dels ciutadans, que els deleguen en el govern o el parlament.

Aquest sistema és positiu com a forma de control del govern quan aquest ha intentat augmentar el seu poder, però té importants defectes. Els suïssos es queixen que massa organitzacions tenen el poder de recollir el nombre de signatures suficient per convocar un referèndum. Això produeix un efecte "fre" a la legislació que fa que les decisions es prenguin lentament i que la innovació política s'hagi convertit en una cosa molt difícil. A més, els grups més ben organitzats tenen avantatge a l'hora de convocar un referèndum, de manera que els interessos a llarg termini i els dels grups més febles no estan tan representats com haurien.

En qualsevol cas, enlloc del món civilitzat a ningú se li ha acudit convocar un referèndum de secessió unilateralment i al marge de les lleis i de l'ordre constitucional, com passarà a Catalunya. Els nacionalistes catalans no volen saber res de constitucions, de drets o de llibertats ciutadanes, si aquests no responen als seus desitjos polítics concrets. El nacionalisme català, autista i frívol, només somia a imposar el seu Estat-nació amb la força de la meitat més un dels votants. Amb la força bruta amagada en el guant de seda del vot.

Escòcia, Catalunya o el retorn a Westfàlia

Isaiah Berlin va dir en una ocasió que ell era del seu temps i no d'un lloc. Europa va ser també del seu temps i no d'un lloc quan va decidir el 1950, després de dues guerres brutals que van enfrontar les naciones les unes contra les altres, desbordar el model d'estats sobirans nascut el 1648 amb el Tractat de Westfàlia. Un Tractat que va acabar amb 30 anys de 'guerra civil' europea i va dividir el continent en estats nacionals sobirans. Uns estats-nació europeus ja no basats en la religió, l'ètnia o la llengua sinó en la llei i que avui ens sembla que han existit sempre com a tals, però que en la seva gran majoria no tenen més de 350 anys.

Els homes que van decidir ser del seu temps i no d'un lloc no van ser precisament il·luminats conspiradors romàntics o utopistes revolucionaris d'esquerra. Per contra, va ser un grup de demòcrates conservadors i liberals de fortes conviccions cristianes: Konrad Adenauer, Jean Monnet, Winston Churchill, Robert Schuman, Alcide de Gasperi, Paul-Henri Spaak o Altiero Spinelli. Aquests homes, van decidir 'desarmar' els estats nacionals que aïllen i separen els pobles europeus -quan no els enfronten- per oferir-los la idea d'una ciutadania compartida. Una ciutadania comuna que suprimeix fronteres, davant de la ciutadania de territori que les aixeca. Aquesta ciutadania comú, que erròniament es veu com una entelèquia, enfonsa les seves arrels en un substrat comú històric, polític, religiós, econòmic i cultural que va construir Europa des del hel·lenisme grec al dret romà, des dels monestirs medievals al Renaixement i la Il·lustració.

El procés d'integració europea, que moltes vegades exaspera per la seva lentitud, ha avançat molt i molt ràpid per al que sol ser el 'tempo històric'. La integració econòmica, les polítiques comunes, la moneda única, les institucions europees ... són una realitat. Hem fet molt camí, però també és cert que tot i haver suprimit la major part de les fronteres físiques interiors a la Unió Europea, les velles fronteres nacionals mentals i jurídiques encara persisteixen. I persisteixen perquè la ciutadania continua sent en gran part esclava dels estats nacionals, que es resisteixen a morir per lenta extinció.

El món ha canviat dràsticament en els últims decennis: el totalitarisme comunista es va enfonsar amb el mur de Berlín, l'economia ha deixat de ser nacional per ser global, internet i les noves tecnolgies no només han fet miques les fronteres sinó que uneixen i igualen milions de persones, la immigració massiva circula inconteniblement i dramàtica, els genocidis perpetrats dins de fronteres sobiranes ja no ens són tolerables. L'ordre nascut a Westfàlia fa aigües per molts costats. Però per fer front a aquests reptes alguns proposen el replegament a models del segle XVII, sense voler entendre que el problema no és tant l'encaix de Catalunya o Escòcia amb Espanya o el Regne Unit, com l'encaix d'Europa en el món globalitzat.

Lamentablement, la majoria de la classe política europea no s'atreveix a culminar el canvi que van iniciar els pares fundadors fa 65 anys. De la mateixa manera que els ciutadans abatuts per la crisi, estan perplexos i confusos. Tenen por a aquest futur que ja ha arribat sense trucar a la porta. Prefereixen, un cop més, boig conegut que savi per conèixer, alimentant així a tots aquells que pensen que cal tornar al que es 'segur', a la ciutadania del terrer, l'ètnia, la llengua o la fe, davant la ciutadania europea. A aquells que volen tornar a ser un lloc abans de ser de la seva època. Als que volen tornar no ja a Westfàlia sinó a un estat anterior en lloc de seguir construint Brussel·les i Estrasburg. Per sort, els escocesos han elegit avui ser de la seva època abans que d'un lloc.

NIHIL OBSTAT

* Aquest article és deutor dels articles de Guy Sorman sobre Westfàlia, l'estat-nació i el nacionalisme.

Pilar, la Catalunya agressiva i intolerant que dius que no hi ha ets tu

Pilar Rahola sembla estar perdent la intel·ligència, que sens dubte té o ha tingut. En un article escrit per desmentir l'existència de la 'Catalunya agressiva i intolerant "que Chacón denúncia, una Pilar patètica i incontinent no aconsegueix res més que confirmar-ho. En només 35 línies, Pilar l'acusa quatre vegades de traïció, li retreu que "la senyora Carme 'es convertís en Carmen, que vagi" vestida de Chanel i socialisme' i, ja plenament ficada a la vida dels altres, es queixa que 'no està clar on resideix, perquè en aquesta Catalunya fosca, els del seu costat estan en tots els micròfons grallant amb alegre desmesura'. I remata la feina titllant-la de mentidera per 'intentar arribar a la cúpula del seu partit, embrutant, embrutint i mentint sobre la seva terra'.

I després d'escriure tot aquest enfilall d'insults i amenaces, Pilar es pregunta: '¿on és aquesta Catalunya agressiva i intolerant que dibuixa?' la Chacón. Aquesta Catalunya, estimada amiga, està on ets tu i els que actuen com tu. Benhauradament, encara no sou molts, però feu molt soroll utilitzant a fons la majoria de les institucions polítiques de la nostra terra i l'arxipèlag de mitjans de comunicació públics i subvencionats que hi ha.


No cal, Pilar, que hi hagi pogroms o neteja ètnica per poder parlar d'intolerància i agressivitat. Que els símptomes siguin lleus no vol dir que no existeixin i és un greu error negar, ignorar o simplement mirar cap a un altre costat per no veure'ls. La història, lamentablement, està plena de tragèdies que van començar com una broma. I tu ho saps millor que molts, Pilar.

El nacionalisme autista celebra els més grans Jocs Florals de la seva història

La concentració de la Diada a Barcelona va demostrar una vegada més la força de l'independentisme a Catalunya. Persones de totes les edats, condició, gènere, ideologia política o ubicació territorial, unides en el sentiment de voler un estat propi. Sentiment impulsat i explotat per gran part de la classe política catalana que els ha fet creure que els seus desitjos són d'obligat compliment en una democràcia. Igual que passa al Regne Unit, que segons els sobiranistes catalans ha permès, demostrant una gran generositat política, satisfer el desig escocès de celebrar un referèndum d'independència.

És bonic, però no es veritat. Si el Regne Unit ha acceptat la celebració d'un referèndum no és perquè Cameron sigui més demòcrata que Rajoy sinó perquè els escocesos han acceptat les regles del joc establertes per les lleis del Regne Unit i l'Estatut d'Escòcia. Els escocesos no han actuat unilateralment, com ho han fet aquí la Generalitat i el Parlament, sinó respectant la legalitat democràtica vigent al seu país.

Els escocesos van acceptar, com no podia ser d'altra manera, que només es podria fer el referèndum si així ho aprovava el Parlament britànic, tal y com estableixen les lleis del Regne Unit. I el Parlament britànic va imposar que el referèndum escocès no podia ser unilateral i que s'havia d'ajustar a determinades condicions: que hi hagués una única pregunta i que fos clara sobre si s'acceptava o no la independència d'Escòcia.

És a dir, que Escòcia pot celebrar el seu referèndum no per la gràcia de Déu o per la seva cara bonica sinó perquè ha respectat les lleis del Regne Unit. És cert que a la 'pèrfida Albió ", en no existir una Constitució escrita per sobre de les lleis, el procés polític pot ser més fàcil que a la Constitució napoleònica espanyola, però això no eximeix d'actuar dins la legalitat. Serà més o menys difícil, però la reforma de la Constitució espanyola està perfectament establerta.

No obstant això, el nacionalisme català sempre ha obviat la legalitat constitucional, és a dir, la legalitat democràtica, a l'hora d'impulsar el seu projecte sobiranista. Ho va intentar, i en part ho va aconseguir, amb la reforma de l'Estatut que va encapçalar Pascual Maragal i el Tripartit, i ho està fent ara amb la convocatòria de la consulta el 9N. Tant és així, que impulsors de la independència escocesa s'han distanciat explícitament del cas català per la seva actuació unilateral. De la mateixa manera que ho ha fet el PNB, que sembla haver assumit l'error del pla Ibarretxe.

El nacionalisme català, que és d'un singular egocentrisme gairebé autista, no ha volgut establir un diàleg polític sincer amb l'Estat dins el marc d'una legalitat democràtica de la qual en va ser coresponsable el 1978. No ho va fer quan Pujol es va enrrocar en la política de 'peix al cove'-que segons sembla era més aviat de' peix al seu cove'- i no ho ha fet ara en el postpujolisme. Per contra, ha optat pel patetisme i l'exaltació, per dir-ho en paraules d'Albert Camus. Pur teatre. El nacionalisme català té poques arrels racionals i moltes de sentimentals. És fruit, principalment, del romanticisme del segle XIX, però mai ha generat, afortunadament, grans revolucionaris però si molts il.luminats. El nacionalisme català és més aviat un nacionalisme d'estar per casa. Un nacionalisme de Jocs Florals, l'última edició dels quals la vam tenir a l'engròs dijous passat a Barcelona.

L'estupidesa suïcida d'Obama

Ara que el mandat de Barack Obama entra en la recta final podem concloure que l'única aportació política signficativa que ha fet a la història és la de ser el primer president negre dels EUA. Per aquest únic i inevitable atribut biològic, Obama tindrà un destacat peu de pàgina en tots els llibres d'història. D'altra banda, ha estat, com diuen les enquestes, el pitjor president nord-americà des de la Segona Guerra Mundial. El pitjor en tot, en el poc que ha fet i en les moltes coses que ha deixat per fer.

En política interior, ha recollit fracàs rere fracàs. La reforma sanitària, el seu projecte estrella, ha estat un nyap. La reforma migratòria, segueix el mateix camí per la seva incapacitat de trobar suports legislatius. Les relacions racials han empitjorat sota el seu mandat, o almenys la seva percepció entre els nord-americans, especialment els afroamericans. La diferència patrimonial mitjana entre blancs i negres ha superat la de la Sudàfrica de l'apartheid, segons el New York Times. La recuperació econòmica ha estat anèmica, tot i que ara ha fet una estirada que encara està per veure.

Pel que fa a la polita exterior, res de res. Si existeix, no es coneix. El món està de cap per avall, però el molt xulo es dedica a jugar a golf. Guantánamo segueix aquí, malgrat la seva reiterada promesa de tancar-lo. Ha abandonat a la seva sort les coses bones que hi havia a les primaveres àrabs; no ha mogut un dit en la guerra de Síria i el va moure malament a la de Líbia. Ara, sermoneja a Putin -que campa al seu aire per Crimea i per l'Est d'Ucraïna, tot i la sorreta de les sancions a la sabata- i reconeix davant de la nova Al-Qaida -que torna terroritzar l'Iraq i el món sencer- que no sap encara el que ha de fer.

¿Incompetència? ¿Ineptitud? ¿Estupidesa? La incapcidad d'Obama prové, no només d'un diagnòstic equivocat de la realitat, sinó de la creença en què la predeterminació històrica substitueix a l'acció, en formulació de Victor Davis Hanson.

"He also believes history follows some predetermined course, as if things always get better on their own. Obama often praises those he pronounces to be on the" right side of history. "He also chastises others for being on the" wrong side of history "- as if evil is Vanished and the good thrives on autopilot". 

Així, la seva resposta als problemes no solament és esperar i veure, sinó amagar el cap sota l'ala confiant que el Temps, Déu, la Història o la Sort els resolgui. No obstant això, Putin, Estat Islàmic o Boko Haram, no són una simple anacronia històrica, una cosa fora de lloc que s'esvairà per ella sola tard o d'hora, sinó l'evidència que les passions, les pors i els comportaments ancestrals segueixen existint en molts llocs i que la civilització és una pel·lícula molt fina que es trenca amb extrema facilitat. La història no té ni un rumb ni una finalitat predeterminada. És per això que no podem endossar-l'hi la solució dels problemes humans. Esperar que l'esdevenir els resolgui, quan els enemics estan escrivint la història a ganivetades, no només és equivocat, és pura i simplement suïcida.

Per què sóc un botifler

Ser apóstata et costa la vida en alguns països musulmans. Aquí, excepte que siguis apòstata de la religió catòlica, et costa les amistats. En vaig perdre unes quantes quan vaig abandonar la fe marxista-leninista, allà pels anys vuitanta. Ara, estic en trànsit de perdren algunes més per no ser nacional-independentista. Encara que tècnicament no és possible apostatar del que no es creu, a Catalunya es dóna per sobreentès que tot català és naturalment sobiranista o avalador del procés. Excepte, és clar, els botiflers, els catalans traïdors; que segons sembla han abundat molt des de la Guerra de Successió. Fins i tot Franco va tenir els seus catalans, com va explicar Ignasi Riera en el seu llibre 'Els catalans de Franco', títol que per a molts nacionalistes no pot ser altra cosa que un oxímoron

Doncs bé, per a bastants dels meus conciutadans catalans jo sóc un botifler. Estar en contra de la construcció d'un estat-nació català independent és poc menys que una traïció, per la simple raó que per a ells ja no és possible exisitir com a catalans sense tenir un estat propi. Un estat definit per la identitat. A cada identitat un estat i a cada estat una identitat, aquesta és la raquítica contribució teòrica del nacionalisme a la ciència política universal.

Actualment, l'estat identitari es pot entendre, encara que difícilment justificar, en estats històricament excepcionals com Israel, envoltats per l'edat mitjana i on la seva supervivència física està indissolublement condicionada a la seva identitat religiosa. Però excepte en aquests contextos, a Europa els estats identitaris són un retorn al passat, a la tribu, ara anomenada nació. La nació originària, mitològica, que va fabricar el somieig romàntic en la seva virulenta reacció al racionalisme il·lustrat.

Els catalans, tot i passar èpoques molt dures, hem sobreviscut històrica, política, social, cultural i lingüísticament sense un estat propi i hem afermat la nostra llibertat amb la construcció d'un estat de dret modern, democràtic i no identitari, a Espanya i a Europa. Un estat cada vegada més dels ciutadans -siguin quines siguin les seves legítimes identitats- i cada vegada menys de les tribus nacionals. La culminació del projecte europeu passa per desplaçar definitivament el centre de gravetat política de les nacions als ciutadans. Aquest ha estat i continua sent el meu projecte polític. Un projecte europeista del que creia que Catalunya era una ferma impulsora. Em vaig equivocar.

El catalanisme polític va ser europeista en tant que Espanya no ho era. Va utilitzar l'europeisme com a coartada moral per camuflar el seu projecte nacionalista identitari. La seva concepció europea és la d'una Europa dels Estats enfront de l'Europa dels Ciutadans. Per a ells, ser català és un categoria política i moral autònoma. Per a mi, per contra, ser català és com ser blanc o negre, home o dona, un atribut inviolable dels meus drets humans fonamentals però mai un dret polític específic enfront dels altres ciutadans. D'aquesta concepció de Catalunya em sento aliè. D'aquest projecte nacional no en formo part i el combato. Per això em creuen un apòstata. Per això sóc un botifler.

La BBC i el New York Times admeten que les xifres de l'ONU sobre el nombre de víctimes civils palestines poden ser falses

Si han seguit amb un mínimode atenció la guerra inconclusa de Gaza s'hauran adonat si més no de tres coses: 1) que la informació es concentra dia rere dia en la llista de víctimes mortals palestines, que sempre són civils i mai militars, 2) que aquestes víctimes innocentes moren sempre per l'acció desproporcionada i indiscriminada d'Israel i 3) que mai hi ha imatges dels combatents palestins lluitant o disparant els seus projectils.

Doncs bé, ara la BBC admet que les dades de víctimes civils poden no ser certes. A partir del 6 d'agost, l'Alt Comissionat de l'ONU per als Drets Humans reportava 1.843 víctimes mortals palestines, de les quals xifrava com a civils almenys a 1.354, de les quals 415 nens i 214 dones, i la resta com a no identificades. Però com escriu la BBC, "si els atacs israelians han estat 'indiscriminats', com diu el Consell de Drets Humans de l'ONU, és difícil entendre per què han matat molts més homes civils que dones". Citant al seu torn una anàlisi del New York Times, la BBC assenyala que els homes de 20-29 anys d'edat, que són els més propensos a ser combatents, són "també els més representats en el nombre de morts", que comprèn el 9% dels habitants de Gaza, però el 34% de les víctimes mortals identificades. En contrast, "les dones i els nens menors de 15 anys, els menys propensos a ser blancs legítims, van ser els més subrepresentats, el que representa el 71% de la població i el 33% de les morts en edat coneguda".

Amb aquestes dades a la mà, la BBC va demanar a l'oficina de l'alt comissionat com s'explicava aquesta anomalia estadística. No va obtenir resposta, ja que "l'organització no vol especular sobre per què s'han produït tantes baixes d'adults de sexe masculí". És a dir, que davant la contradicció estadística l'ONU opta per "no especular", sobretot si això posa en dubte la credibilitat de la seva afirmació que més del 80% de les víctimes mortals eren civils.

Aquesta anomalia estadística s'agreuja per altres fets coneguts, segons dades recollides per Evelyn Gordon: 1) els milicians palestins no solen lluitar uniformats, de manera que arriben al dipòsit de cadàvers de civil  2) el Ministeri de l'Interior de Hamas va ordenar als habitants de Gaza que identifiquessin a totes les víctimes com a "civils innocents", cosa que ja va fer en el conflicte de 2009 tot i que anys més tard va admetre que la majoria dels morts eren militants i no civils, i 3) algunes víctimes civils van ser causades per trets fallits de coets de Hamas.

Sobre els trets fallits hi ha informacions creïbles. Per exemple, la del periodista italià que va confirmar després de sortir de Gaza que un coet palestí va matar a 10 palestins, entre ells vuit nens, en un parc d'al-Shati. També hi ha dades que gairebé una sisena part de tots els coets palestins llançats -475 de 3137- van caure a Gaza en lloc d'Israel. Aquesta estadística isaraelí és molt creïble, perquè el sistema Cúpula de Ferro fa un seguiment de la trajectòria de cada coet per determinar si necessita ser interceptat. Aquests coets són molt més letals a Gaza que a Israel, ja que els palestins no tenen ni la Cúpula de Ferro ni refugis antiaeris.

L'ONU no vol especular ara sobre la contradicció estadística de les dades, però sí que va especular afirmant que gairebé la pràctica totalitat de les víctimes palestines eren civils. Una afirmació qüestionable, però que ha servit un cop més per desprestigiar Israel acusant-lo de massacrar la població civil i perquè la majoria dels mitjans de comunicació del món ho repetissin acríticament fent el joc a Hamàs.

Pablo Iglesias, el Berlusconi espanyol

Són tan dispars Pablito Iglesias i Sílvio Berlusconi? Aparentment, si. Un diu que és d'esquerres i l'altre de dretes. Afirmacions ambdues que poden dir molt, però també no dir res. Si ens atenim als fets i no a les declaracions de fe, el més rellevant de tots dos casos és que els dos són un producte mediàtic. Sense la tele no serien, o no hauríen estat, res. L'un, utilitza els mitjans que li han obert les portes pel seu ganxo mediàtic; l'altre, va utilitzar els mitjans de comunicació que disposava com a empresari per utilitzar-los quan es va transmutar en polític.

Però no s'acaben aquí les similituds. Qualsevol que hagi seguit una mica de prop l'època Berlusconi observarà que els dos, o els seus sequaços, utilitzen la mateixa tècnica en els debats televisats o radiofònics: sempre responen a les preguntes -excepte quan es tracta de discos sol·licitats- atancat l'adversari. És a dir, no responen a la pregunta que se'ls formula, que substitueixen per una altra pregunta o per una acusació contra l'oponent. En el cas de Berlusconi això era així perquè no tenia gairebé res a dir, ja que el seu programa polític es centrava en eludir la Justícia i modificar la legislació per romandre impune. En el cas d'Iglesias, no respon perquè el que ha de dir el delataria com al nou palanganer de models socials, econòmics i polítics fracassats a tot el món.

Iglesias i Berlusconi són les dues cares de la mateixa moneda. Programes indefensables camuflats en el glamour mediàtic. Berlusconi, però, només pretenia salvar-se ell i no salvar Itàlia ni al món de res. Moralment reprovable, però políticament sense conseqüències tràgiques. Iglesias, per contra, vol salvar-nos a tots (i a totes) fins i tot de nosaltres mateixos. Ho va dir un dia a la tele quan encara exercia de professor i no de líder polític: 'la guillotina és la mare de la democràcia'. No és res personal, és simplement la dialèctica de la història.

Si Pablo Iglesias arriba a ser el Berlusconi espanyol, Sílvio ens semblarà una germaneta de la caritat.

La mort deliberada de nens palestins

En els primers onze dies de guerra a Gaza van morir, segons xifres d'UNICEF, 340 palestins, dels quals 73 eren menors d'edat. Més d'un 21% del total de víctimes. Com és això possible? Com es pot produir una xifra tan elevada de nens morts? Una de dues, o Israel provoca aquestes morts deliberadament en els seus atacs o les autoritats palestines de Gaza no compleixen eficaçment amb la seva obligació de protegir la població civil, especialment dones i nens.

¿Mata Israel deliberadament als nens palestins? Si això fos així es tractaria d'un genocidi moralment abominable i estratègicament estúpid. És cert que Israel fa dècades que va perdre la guerra mediàtica, però no per això pot passar de tot i arriscar-se a perdre també el suport dels seus aliats cometent accions inassumibles per a ningú. Israel no necessita matar nens per defensar-se. Fer-ho, dinamitaria els valors morals en els que diu sustentar-se, perdria el suport polític, econòmic i militar dels EUA i quedaria a mercè dels seus enemics reduït a un estat pària.

Llavors, per què moren tants nens? Per què hi ha tants nens en zones de combat? Per què no estan en refugis o en zones segures? Per que ningú organitza la seva protecció efectiva? ¿Que fa la ONUy les infinites ONG de tot el món que tenen franquícia a Gaza? Però sobretot, què fa el govern de Hamas? Què fa un govern que sap perfectament quins són els objectius militars d'Israel i no evacua a la seva població a zones protegides?

A la vista dels fets, l'única resposta lògica és que, en el millor dels casos, Hamas no fa res, ja sigui per incompetència o insensibilitat, i, en el pitjor, que no vulgui evitar les morts per càlcul polític. Hamas creu que cada nen palestí mort és la millor publicitat de la seva causa. Igual que altres grups terroristes, Hamas sap que no pot obtenir una victòria militar contra un enemic tan poderós com Israel, però sí que pot guanyar la batalla de les relacions públiques, fomentant la il·lusió que Israel és l'agressor i els palestins les seves víctimes. I cada dia aquesta il·lusió es manifesta més poderosa que els fets a les pantalles de televisió de tot el món.

Però, com diu Max Boot, què són els fets davant el poder d'una imatge?

Seguretat, nacionalisme jueu i incompetència palestina

La idea de crear l'Estat d'Israel va ser fruit del nacionalisme, que era la ideologia política que feia furor a Europa al segle XIX. Un nacionalisme que pretenia garantir, a través de la creació d'un Estat-nació, la seguretat que tant mancava al poble jueu. Les expulsions, les persecucions, els pogroms pesaven en la consciència moral de la humanitat, però va ser l'Holocaust nazi el que va decantar la balança a favor de donar una pàtria als jueus. Tant va influir l'Holocaust en aquesta decisió de la comunitat internacional que alguns imbècils van arribar a dir que tot havia estat un complot dels mateixos jueus amb Hitler per aconseguir el seu Estat.

L'Estat d'Israel es va assentar en una part del territori històric en què s'havia desenvolupat la civilització jueva abans de la seva diàspora. No obstant això, l'entroncament amb la seva història mil·lenària, real i imaginària, no pot amagar el fet que el modern estat d'Israel és una creació política imposada per la majoria dels estats membres de les Nacions Unides. Una creació necessària i moralment justa, sí, però també una obra artificial d'enginyeria social i política que de la mateixa manera que es va crear pot desaparèixer, almenys a ulls dels àrabs residents, veïns o desplaçats. Però també a ulls dels jueus nacionalistes, que van acceptar tàcticament els límits artificials de la partició però sense renunciar a ocupar en el seu moment l'Eretz Israel, la Terra Promesa o pàtria 'natural' de l'Israel bíblic.

La gran paradoxa de l'Estat d'Israel és que es va construir per obtenir una seguretat que no ha aconseguit. Això és un fet, com també ho és que gràcies a aquest estat els jueus israelians han aconseguit viure decentment, resistir i mantenir a ratlla als seus enemics. Uns enemics que no accepten la seva existència i que tenen com a objectiu final la seva desaparició. Aquest va ser l'objectiu inicial de l'OLP i del seu líder indiscutit i indiscutible Yàsser Arafat. Un objectiu al qual va renunciar aparentment quan el fi de la guerra freda el va deixar sense el suport polític, i sobretot financer, de la Unió Soviètica. Un suport que li havia permès a ell i a la direcció palestina un exili perillós però daurat, lluny del poble palestí. Un poble en què va començar a arrelar l'islamisme, potenciat per l'arribada al poder a l'Iran l'aiatol·là Khomeini.

Arafat, que veia esvair la seva autoritat a favor de Hamas i els islamistes, fidel a la seva biografia i a la seva ànima antisionista i sobretot a la seva obsessió per mantenir el suport de totes les faccions palestines al voltant de la seva figura, va rebutjar l'acord que hauria permès l'creació d'un Estat palestí en el 95% dels territoris ocupats per Israel. No només ho va rebutjar sinó que va encoratjar la violenta segona Intifada. Això li va servir per mantenir-se al poder fins a la seva mort, en circumstàncies encara no totalment aclarides. A partir de llavors, l'ascens de Hamàs, que rebutja els acords de pau amb Israel (encara que de vegades els accepti per conveniència) ha diluït el somni de la pau i a tornat a posar sobre la taula l'objectiu de la desaparició de l'Estat de Israel.

Hamàs i els islamistes es van fer amb el control de la Franja de Gaza, evacuada per Ariel Sharon, no tant per construir un estat palestí com per tenir una base des d'on atacar Israel. I ho ha fet contínua i reiteradament. Al principi, amb coets artesanals; posteriorment, amb míssils de major abast i potència subministrats per Iran i Hezbollah. Hamas amaga les llançadores dels seus 10.000 míssils en zones urbanes densament poblades, utilitzant la població civil com a escuts humans. No respecta res, ni cases familiars, escoles, hospitals o mesquites per ocultar les seves armes. Per això és inevitable l'existència de baixes civils quan Israel decideix respondre als atacs palestins per destruir políticament i militar els arsenals, llançadores i casernes generals dels seus enemics.

Israel es defensa però també aprofita la inseguretat per consolidar la seva ocupació, més enllà del que estableix la partició de 1947 o de la línia verda de l'armistici de 1949. Una ocupació que va començar el 1967 amb la guerra dels sis dies, però que els atacs i atemptats palestins paradoxalment justifiquen. El problema d'Israel és el problema de la seguretat. Sense entendre això, no es pot entendre res. La recerca de la seguretat està inscrita en els gens del poble jueu. Només a canvi d'una seguretat creïble, Israel acceptarà un Estat palestí i es posarà fre als nacionalistes jueus partidaris del Gran Israel.

Però el camí de la història no sembla anar, de moment, en aquesta direcció. Els palestins semblen entestats en el seu suïcidi col·lectiu atiats per una elit dirigent corrupta, fanàtica i totalitària. Han perdut l'oportunitat de la pau i han perdut també l'oportunitat de construir un estat decent. Els palestins segueixen, doncs, on han estat sempre. En la posició, com va dir Abba Eban, de no perdre mai l'oportunitat de perdre una oportunitat.

El vot no és la democràcia

El dret de vot forma part indissoluble de la democràcia però no és la democràcia mateixa. A Catalunya, però, des del poder polític s'ha insuflat la idea contrària: si Espanya no permet que se celebri la consulta que diversos partits han pactat entre ells és que no hi ha democràcia. No importa que hi hagi eleccions periòdiques per triar el govern, per votar Podemos o Falange Espanyola. L'única cosa que importa, o més exactament, l'única cosa que els importa, és que se celebri un referèndum concret que s'han convertit en pedra de toc del que és i el que no és democràtic. Han erigit un nou mantra: el vot, i només el vot, és la democràcia i la democràcia és, i només és, el vot. Tanto monta, monta tanto. Sense consulta no hi ha democràcia.

L'argument no és només infantil sinó fals. El vot no és altra cosa que l'instrument per imposar la voluntat de la majoria. Aquesta voluntat, però, està limitada pels drets de les persones i per les lleis i procediments de l'estat de dret. Dit en plata: la democràcia limita el poder del vot. Si no fos així, i en contra del que reivindiquen els seguidors del dret a decidir, s'hauria de permetre i acatar qualsevol decisió del govern de la majoria, s'hauria de permetre i acatar el resultat dels referèndums que els diferents grups socials volguessin proposar: ja sigui la legalització de la pedofília, l'expulsió dels immigrants, la retallada de drets a grups ètnics o racials, la restauració de la pena de mort o la imposició d'un nou estat per part d'una minoria sobre una altra.

La majoria d'aquests referèndums no són possibles perquè atempten contra els drets inviolables de les persones o perquè vulneren les garanties que tenen tots els ciutadans d'un Estat que els conflictes es resolguin pels mecanismes pactats conjunta i democràticament en el moment constituent. Aquests mecanismes permeten que una majoria simple atorgui el poder a un partit o grup de partits que hagin concorregut a les eleccions amb un programa centrat, per exemple, en la independència. Però no permeten imposar-la per decret ni a Espanya ni a tots els catalans.

Aquests mecanismes estableixen un procediment per a la reforma constitucional basat en una majoria qualificada que els que volen els canvis han d'aconseguir. I mentre no aconsegueixin convèncer a la majoria s'hauran d'esperar. I quan ho aconsegueixin, tampoc podran aplicar-la automàticament. Hauran encara de consultar-ho prèviament als ciutadans perquè ho beneeixin o ho rebutgin. Així, i només així, els ciutadans tenen realment l'última paraula. Fer-ho a l'inrevés, com és la seva intenció fer-ho el 9-N, no només és il · legal sinó que és una barroera utilització del ciutadà perquè doni carta blanca als polítics perquè facin l'estat federal, confederal o independent que els doni la gana.

El vot no és la democràcia. La democràcia, xavals, es moltíssim més que el vot.