Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 30 de novembre de 2005

No Yankee Cars

N'hi ha uns que fan boicot al cava català i n'hi ha d'altres que el fan als cotxes americans. Perjudicar el cava català no està bé, però fer-ho amb els cotxes d'importació dels EUA mola d'allò més. Mola tant, que fins i tot ho fa un govern de la UE, el govern socialista de Bèlgica. Això sí, ho fa per la nostra seguretat i no per cap prejudici políticament incorrecte!:
Car dealers importing American cars in Belgium are on the brink of bankruptcy. For the past three months the Belgian government has been refusing to deliver the required safety certificates for the cars. Since 1 September companies importing non-European cars must be able to show European certificates guaranteeing the safety of the cars.

The Belgian authorities are making no problems for Japanese, Korean or other non-American cars, but are refusing to give safety certificates for Dodges, GMCs, Chevrolets, Chryslers, Lincolns and other American car brands. Belgian dealers can import the cars via Germany, where the certificates are delivered without any fuss, but this costs them up to an additional 3,000 euros per car – a surplus which they do not like to inflict on their customers.
La resta de l'article, aquí.

dimarts, 29 de novembre de 2005

Les fogueres de l'odi

Magnífic, com sempre, André Glucksmann.
El diagnóstico es el mismo en todas partes: fracaso de la integración. ¿Y si fuese lo contrario? Los inmigrantes de primera generación no le prendían fuego a sus chabolas, mucho más sórdidas. Sus hijos son franceses y se comportan como franceses, incluso cuando, con otros franceses "de pura cepa", tienen la cerilla rápida. No son, como se les hace creer por racismo compasivo, los condenados de la tierra. La quema de los suburbios es una prueba de que la integración se ha llevado a cabo: todo depende de cómo y a qué se integre uno.

dimecres, 23 de novembre de 2005

El final d'una il·lusió


Au revoire, Libération:
Libération, el viejo sueño rancio y elitista de Sartre y de July quiere morir matando: la culpa es del capitalismo. Ellos hacen un producto demasiado bueno, demasiado elegante, demasiado chic. La gente, que es tan vulgar, tan masa, ahora lee periódicos gratuitos llenos de anuncios estridentes donde Sarkozy promete mano dura con los quemacoches; ya no les interesan las tendencias, el estilo, los sueños. Se adocenan, se rinden. Son libres. Libertad ¿para qué?

Libération, el achacoso sueño totalitario de Sartre, que se propuso hacer hombres mejores, porque los hombres reales no le gustábamos, sobre las ruinas humeantes del Mayo parisino, nos mira con severidad desde las profundidades de sus pérdidas millonarias y nos desprecia: la culpa de todo, de las pérdidas, de las tiradas menguantes, de los redactores y los fotógrafos que se van a quedar en la puta calle, en realidad es nuestra. Somos demasiado bobos, demasiado ignorantes como para captar el hálito sutil del estilo y de las tendencias. Será que nos embota el olfato el olor a goma quemada de los coches que todavía crepitan en las madrugadas parisinas de este extraño siglo. Libération nos desprecia, sí, y nosotros nos vengamos de la única, de la mejor forma que podemos: ya no lo compramos.
Grève à Libération | La tirada de Libération, segons l'OJD | La versió de Le Monde

El final d'aquesta il·lusió forma part d'allò que explica François Furet en aquell magnífic llibre titulat "El pasado de una ilusión" i que arrenca amb aquestes paraules:
Para comprender la fuerza de las mitologías políticas que han dominado el siglo XX, hay que detenerse en el momento de su nacimiento o al menos en su juventud; es el único medio que nos queda para percibir un poco del esplendor que tuvieron. Antes de deshonrarse por sus crímines, el fascismo constituyó una esperanza. Sedujo no sólo a millones de hombres sino a muchos intelectuales. En cuanto al comunismo, aún podemos avistar sus mejores días, ya que como mito político y como idea social sobrevivió largo tiempo a sus fracasos y a sus crímines, sobre todo en los países europeos que no sufrieron directamente su opresión: muerto entre los pueblos de la Europa del Este desde mediados de los años cincuenta, aún florecía 20 años después en Italia o en Francia, en la vida política e intelectual. Supervivencia que nos da la medida de su arraigo y de su capacidad de resistir a la experiencia, y que forma como un eco de sus mejores años, en la época de su expansión triunfante.

dilluns, 21 de novembre de 2005

El model europeu de desinformació

L'atenció mediàtica sobre els "banlieues" ha deixat d'existir. El retorn a "la normalitat", és a dir, a l'incendi d'un centenar de cotxes per nit ja no es notícia, com no ho era abans que els noticiaris de la nit se'n féssin ressò, fa tres setmanes, "gràcies" a l'electrocució de dos joves delinquents quan intentaven amagar-se de la policia. L'evolució dels fets, i les evidències que aquests manifestaven, no anaven en la línia de la correccció política i mediàtica. Per tant, s'ha imposat el sentit de la "responsabilitat", fins i tot del "patriotisme", en una gran part dels mitjans francesos. Així doncs, el silenci informatiu, entès com un acte de resposabilitat política, és l'evidència notòria de la connivència entre el poder polític i el poder mediàtic. Es tracta d'una autèntica "omertà" de la violència, com ho qualifica Monnerat en aquesta anotació.
En France, un cordon sanitaire physique et sémantique a été replacé autour des zones de non-droit où vit et se multiplie un véritable ennemi intérieur. Cette segmentation du territoire et des esprits ne rend pas moins inévitable un conflit qu'il sera impossible de taire par une omerta consensuelle et injustifiable.

dimecres, 16 de novembre de 2005

Sarkozy se situa en el primer lloc en la intenció de vot per a les presidencials del 2007



Font: IPSOS - Union Republicaine Populaire

ADDENDA.- Alain Finkielkraut : «L'illégitimité de la haine»

30.000 famílies polígames a França

El ministre francès de l'ocupació, Gérard Larcher, considera que la poligàmia és una de les causes de la violència jovenil als barris marginals de França. Segons el ministre, la poligamia, al diluir la figura paterna, facilita les tendències antisocials del jovent. No sé si aquesta teoria se l'ha tret de la màniga el senyor ministre o té alguna veracitat científica. En qualsevol cas, tingui o no a veure amb la violència, el que es greu és que el govern francès toleri la poligàmia.

Segons l'agència France Press, hi ha unes 30.000 famílies amb més d'una esposa.
La polygamie est officiellement interdite en France -- et punissable de prison -- mais les autorités tolèrent l'existence d'environ 30.000 familles, principalement africaines, dans lesquelles il existe plus d'une épouse. Des milliers de femmes en provenance du Mali, de Mauritanie, du Sénégal et de Gambie ont reçu des visas pour venir vivre en France avec un homme et sa première épouse jusqu'au début des années 1990. L'ancien ministre français de l'Intérieur Charles Pasqua avait à cette époque tenté de durcir la politique d'immigration pour freiner cet afflux, mais le gouvernement avait été forcé d'assouplir ses règles devant les protestations. Actuellement, des "secondes épouses" qui ont des enfants nés en France ou qui vivent en France depuis plus de 15 ans, sont inexpulsables et ont une garantie de résidence. Cependant, pour les familles polygames arrivées en France avant 1993, le droit de résidence est accordé uniquement si les deux épouses n'habitent pas à la même adresse.

Per fi s'acaba el genocidi de Darfur

"Por fin buenas noticias de Darfur: el genocidio en el Sudán occidental casi ha finalizado. Sólo hay un problema — está llegando a su fin sólo porque ya no quedan negros que limpiar o asesinar".
Es una frase de Johann Hari en el London Independent que recull Christopher Hitchens en l'article de lectura obligatòria "La ingenuidad occidental ante el genocidio en Sudán" a "Diario Exterior".
Abandonando cualquier tipo de "unilateralismo", [l'administració americana] siguió pedantemente el guión de negociaciones multipartitas y diplomacia paciente de Kofi Annán. Concedió más tiempo a los inspectores. Agotó todas las opciones alternativas a la guerra y nunca jamás amenazó con el uso de la fuerza. Mediante el uso de las sanciones, puso a Sudán "en su lugar". Y ha recibido exactamente lo que cualquiera habría predicho para tal estrategia. Quizá por eso es por lo que hay tan pocas protestas. Después de todo, sabemos que "la guerra no es la respuesta". Y ahora Sudán ha puesto en su sitio a la provincia de Darfur. Ha cogido la tierra y se ha deshecho de la gente.
Darfur és l'exemple del que passa amb les polítiques d'apaivagament, de no intervenció, de respecte al veto francès al Consell de Seguretat. La no intervenció no significa -com diu Hitchens- que no passi res. Significa que passa alguna cosa més. Significa que:
Nuestra política en Darfur no sólo ha fracasado a la hora de rescatar a una población africana negra afectada. En la práctica, ha asistido a los islamistas sudaneses a la hora de completar su política de asesinato racista. Gracias al cielo que somos lo bastante duros como para soportar la vergüenza de esto, y lo bastante fuertes como para perdonarnos.

dimarts, 15 de novembre de 2005

França, el Katrina i la papanateria mediàtica

Xavier Sala-i-Martin posa, una vegada més, el dit a la nafra de la papanateria mediàtica i compara, en aquest article, la incoherència entre les bajanades que es van publicar a conseqüència de la catàstrofe del Katrina i el que ara es diu respecte els aldarulls a França.
Según la teoría, en un país con tanto sector público como Francia ni hay guetos (hay barrios multiculturales), ni las diferencias de renta pueden ser tan grandes como para que los pobres se subleven (eso sólo puede pasar en Estados Unidos), ni el gobierno puede ser incapaz de solucionar problemas (eso sólo ocurre cuando se ha adelgazado demasiado al sector público), ni la representación parlamentaria y en el gobierno de la minoría musulmana puede ser casi nula (porque el proceso electoral lo financia con dinero público). Según la teoría, un 14% de paro (30% entre los jóvenes pirómanos de París) no tiene nada que ver con el exceso de subsidios, la falta de movilidad social no tiene nada que ver con la incapacidad del estado por garantizar la igualdad de oportunidades y la violencia generalizada no tiene nada que ver con un posible fracaso del tan cacareado “modelo social europeo”.

Después del silencio y el desconcierto inicial, los druidas del antiamericanismo visceral han vuelto a publicar su opinión. Obviamente, ahora no utilizan ni la misma lógica ni las mismas sandeces que usaron hace quince días para despotricar contra los Estados Unidos a raíz del Katrina. Ahora no se trata del fracaso de un sistema injusto o de la decadencia de una gran potencia europea. Ahora, la culpa es del patrón mundial de consumo que obliga a los jóvenes a tener deseos materialistas inalcanzables que causan frustración y despiertan sus instintos pirodestructivos, de las desigualdades económicas en el mundo (causadas por el mercado, naturalmente) que son tan grandes que ni siquiera un estado tan benevolente como el francés las puede reducir, del ministro Sarkozy porque calificó de “chusma” a los jóvenes y éstos no tuvieron más remedio que lanzarse a carbonizar coches o del gobierno de derechas que recortó los subsidios introducidos por los buenos de los socialistas.

ADDENDA.- La papanateria mediàtica és universal. De la mateixa manera que Xavier Sala, Ludovic Monnerat posa en evidència la retòrica auto-intoxicadora dels media en un reflexió sobre un article de Claude Monnier a 24 Heures on afirmava que
Bush et Chirac ne s'aiment pas. Pourtant, ils devraient car ils barbotent l'un et l'autre dans la même panade. Alors que leurs Etats respectifs se déglinguent sous leurs yeux, les Etats-Unis à cause de l'Irak et de Katrina notamment, la France à cause de son économie malade, de son chômage proliférant et de l'insurrection de ses banlieues, aucun des deux chefs d'Etat ne sait vraiment quoi faire, ou même quoi dire, au-delà de banalités d'usage qu'ils profèrent sur un mode automatique.
Els tòpics i la retòrica alimentada en un clixé ideològic antinordamericà, en oberta contradicció amb els fets, conforma l'espai mediàtic de la correcció política. Tòpics i retòrica que no suporten el més mínim anàlisi racional de la realitat, com s'encarrega de mostrar Monnerat.
Laissons de côté de la France, dont la situation a été abondamment discutée ci-dessous, et penchons-nous sur les Etats-Unis. Ainsi donc, ce pays serait en train de se déglinguer. Est-ce que cette affirmation est fondée sur une projection démographique, une analyse économique, un rapport de force militaire, un bilan culturel, une enquête sociétale ? Est-ce que des faits viennent à l’appui de ce jugement pour le moins définitif ? Plutôt des références : l’Irak, un conflit armé présenté régulièrement comme un « désastre » et un « bourbier », qui pourtant occasionne une percée démocratique sans précédent, ainsi qu’une catastrophe naturelle dont la médiatisation apocalyptique fait oublier qu’elle a entraîné la mort d'environ un millier de personnes. De petites touches sémantiques qui suffisent pour bien faire comprendre ce que l’on entend.

Bien entendu, lorsque l’on approfondit la question, on voit mal en quoi l’opération militaire américaine en Irak amènerait le pays à se déglinguer : une armée de volontaires qui subit des pertes minimes (moins de 2% des soldats déployés morts ou blessés), qui ne grève pas le budget de la nation (environ 4% du PIB investis dans la défense) et qui se comporte globalement de manière honorable (les cas genre Abu Ghraib sont isolés) ne peut en aucun cas provoquer une fracture sociétale.
Per concloure que:
Il est donc assez aisé de démontrer que Claude Monnier ne se situe pas dans une démarche analytique. L’Irak n’est pas pour lui un sujet de réflexion ou d’étude, mais bien un nom de code, une image figée, un acte de foi détaché de l’évolution de la situation. Nul besoin de s’intéresser à ce qui s’y passe, à ces votes populaires qui ont un retentissement extraordinaire, à ce développement économique et médiatique exceptionnel dans la région : la chose est entendue, l’Irak est à peu de choses près un nouveau Vietnam, et les faits doivent impérativement entrer dans le sens historique que l’on a projeté – quitte à les mettre de côté s’ils s’obstinent à ne pas le faire. En d’autres termes, les quelques lignes de l’éditorialiste vedette de 24 Heures expriment une croyance à destination des fidèles.

dilluns, 14 de novembre de 2005

Se m'ha acabat de caure la cara de vergonya

Carta als directors dels mitjans de comunicació de la mare de Xavier Tamarit, un dels condemnats pel cas de pederastia del barri del Raval de Barcelona (Via Arcadi Espada).
“El pasado 29 de septiembre del 2005 se emitió un veredicto de la Sala Penal del Tribunal Supremo. Este veredicto confirma la absolución de Xavier Tamarit, ya dictada el 17 de junio del 2004 por la Audiencia Provincial de Barcelona, de las acusaciones que se le imputaban, constata la imposibilidad absoluta que el acusado cometiese el delito de abusos denunciado y condena a la parte recurrente al pago de las costas. Como madre, me tomo la molestia de suplir modestamente la obligación de los periodistas de informar de este hecho, segura de que, si se hubiese producido una sentencia de culpabilidad, hubiera aparecido con grandes titulares de primera página.”

La maledicció del paràsit

En una anotació de divendres passat deia: "Potser el fantasma que recórre el món, el fantasma d'Al-Qaeda, acabi a l'abocador de la història molt més depressa del que pensavem". Avui, Ludovic Monnerat, entra en el tema i es pregunta sobre si el terrorisme islamista té gaire futur.
La légitimité d’agir est le point faible évident d’Al-Qaïda. L’attentat terroriste peut susciter l’adhésion des foules lorsqu’il frappe l’ennemi directement et de façon spectaculaire, comme l’a montré la série d’attaques jusque et y compris le 11 septembre. Cela ne suffit pas en soi à atteindre les objectifs fixés, mais préserve au moins un socle d’appuis et de relais à terme indispensable. Toutefois, comme toute démarche belligérante, la méthode terroriste comporte toujours un risque majeur de montée aux extrêmes, laquelle se concrétise par des attaques aveugles, des bains de sang qui finissent par révolter la majorité des gens. Les islamistes peuvent bien rationaliser les massacres dont ils se vantent, leur voix est de moins en moins représentative de ceux qu’ils prétendent défendre.

Cela s’explique par la faiblesse de leur processus décisionnel, par la dissémination des volontés. La mouvance Al-Qaïda est certes capable de frapper n’importe où dans le monde, grâce à la pénétration de son idéologie et à la dispersion de ses fidèles, mais elle est aussi susceptible de frapper n’importe quoi, parce que ces derniers n’ont pas toujours la perspective d’ensemble nécessaire. Une organisation pareillement décentralisée et participative, qui fonctionne comme une franchise sectaire, est aussi difficile à anéantir qu’à diriger. Le dénominateur commun et les liens opérationnels sont trop ténus pour que la volonté des dirigeants nominaux puisse se concrétiser dans le temps, dans l’espace et dans la modalité souhaités. Les critiques voilées adressées à Al-Zarqaoui illustrent cette faiblesse souvent ignorée.

Ainsi, la mouvance islamiste est frappée de ce que l’on pourrait appeler la malédiction du parasite : son existence dépend des sociétés qu’elle infiltre, des frustrations qu’elle canalise, des lacunes qu’elle comble. Elle est avant tout capable de détruire, et non de construire ; elle ne peut pas prendre le pouvoir, mais seulement exploiter ses carences. Et changer d’état, c’est-à-dire passer du liquide au solide, du spirituel au temporel, du futur au présent, ou encore du dispersé au concentré, revient à augmenter aussi bien son efficacité que sa vulnérabilité. Seule notre faiblesse donne aux islamistes l’espace pour prospérer et se multiplier ; un parasite ne peut vaincre que par défaut.

dissabte, 12 de novembre de 2005

El Multiculturalisme i el suïcidi d'Europa


Via Ayaan Hirsi Ali he accedit a aquest article de Robert W. Tracinski. La resta de l'article el trobareu clicant el titular d'aquesta anotació.
On November 9, 1938, the Nazi government launched a vicious pogrom in which thousand of Jews were rounded up and sent to concentration camps, while bands of young Nazi thugs smashed the windows of Jewish homes and shops. Kristallnacht—the "Night of Broken Glass"—sent through the world a premonition of the dark and murderous future that lay ahead for Europe.

Over the past week and half, almost exactly 67 years later, another band of young thugs has taken to the streets in an orgy of brute violence, complete with racially and religiously motivated killings. But there is a strange difference.

Then, the violence was directed against a hated racial and religious minority, in the name of the native majority. Today, it is racial and religious immigrant minority that is initiating a terror campaign against the native majority.

Europe never learned the real lesson of the evils of Nazism. Rather than reject the deepest premises of the Nazis, they have inverted them into a new form, so that Europe no longer seeks to liquidate its racial minorities—but instead empowers those minorities to carry out the self-liquidation of Europe.

The standard view of Nazism is that the root of the Nazi atrocities was an excess of certainty and selfishness, which gave the Nazis the confidence to impose their interests by force. In reality, even a cursory examination of Nazi propaganda shows us the opposite. Rather than advocating of rational certainty, the Nazis were dogmatic subjectivists--Hermann Goering famously declared that "two plus two makes five if the Fuhrer wills it"—which inspired their hatred of the mind and their worship of brute force. (An Italian Fascist would declare that "when I hear the word 'culture,' I release the safety catch on my revolver.") And as for self-interest, the Nazis were thoroughgoing collectivists, who held that the interests of the individual must be ruthlessly sacrificed to the interests of the race. Hitler declared "Du bist nichts, dein Volk ist alles"—"you are nothing, your race is everything."

But what happens if you think—as do most academics and those in the mainstream political left—that certainty and selfishness were the fundamental vices of the Nazis? You will be ready to accept any of the real fundamentals of Nazism—so long as they are cast in a more skeptical, self-deprecating form.

That is precisely what Europe has done. The Europeans have accepted ideas that derive directly from Nazism—both in their philosophical fundamentals and in their historical pedigree—but in a more "politically correct" version.

The ideology of these altruist Nazis is Multiculturalism.
ADDENDA.- "Les RG ont recensé 70 000 cas de violences urbaines depuis janvier" / Le Monde.

divendres, 11 de novembre de 2005

El salvavides del fòsfor blanc

Ho he escrit i repetit diverses vegades. El terrorisme iraquià no només ha perdut la batalla política sinó que està perdent també la batalla militar. Pot durar encara mesos, fins i tot anys, com ETA, però cada vegada està més arraconat i colpejat. Potser per això ha d'anar a cometre els atemptats a la capital de Jordània.

Siguin quines siguin les motivacions aparents, els atemptats d'Amman són un símptoma de la seva debilitat i, sobre tot, un error. El suport de la majoria de la població àrab, si és que alguna vegada havia existit, cada vegada es menor i després d'Amman encara menys. Potser el fantasma que recórre el món, el fantasma d'Al-Qaeda, acabi a l'abocador de la història molt més depressa del que pensavem.

En qualsevol cas, sempre hi ha gent disposada a donar-los un cop de mà, a facilitar-los una bombona d'oxígen, un salvavides on agafar-se per salvar la causa perduda. L'últim auxili ha estat la invenció de la televisió italiana sobre la suposada utilització per les tropes americanes d'armes químiques en la batalla de Fallujah.

Us transcric una anotació de Golan al respecte suficientment aclaridora.
"Arma química" dicen. Hombre, es un arma química en el mismo sentido que lo es la pólvora de las balas: una reacción química es la que provoca el efecto. El fósforo blanco es una sustancia incendiaria (pirofórica, para más señas) que se utiliza en combate para hacer pantallas de humo y en ocasiones como arma incendiaria (generalmente contra objetivos no dificilmente inflamables -depósitos de combustible, etc.-).

En las fotos que sacan los troleros aparece gente con ropa (y con pelo). La combustión del fósforo blanco genera temperaturas entorno a 2800ºC. ¿Conocen ustedes alguna prenda de ropa que no arda a 2800ºC?

También podéis leer en multitud de sitios que el fósforo blanco está prohibido. Falso. Hay tratados, de los que Estados Unidos no es signatario, que lo prohíben como arma incendiaria. En cualquir caso, reitero, lo que aparece en las imágenes del infame documental de la RAI del que se hizo eco The Independent, no son víctimas de fósforo blanco. Y esa descripción de Quimicefa que se marca el documentalista, "piel caramelizada" (eran víctimas de azucar?)... en fin. Si te quemas con fósforo blanco, no se te pone la piel de ninguna manera, arde entera, ardes hasta los huesos. Tú y tu ropa, of course.

En definitiva, no es un arma química, no está prohibida y no hay prueba alguna de que Estados Unidos utilizara fósforo blanco contra la población de Faluya. Pero eh, esto es solo un blog de esos donde uno dice lo que le da la gana, no como esos medios de comunicación que contrastan informaciones y todo eso...
ADDENDA.- Aquí teniu una explicació sobre el fòsfor blanc i el seu ús
It's not just the consistent misspelling of "phosphorus" throughout, it's the complete ignorance of what WP (white phosphorus) shells are and do on all sides of the issue.

On the anti- side, of course, you have accusations that WP is a "chemical" weapon or an "illegal" one. It's not.* WP was heavily used in the Second World War by the Allies, including Canada, against both Germany and Japan**, for exactly the same reasons and missions it's being used now. But yes, a WP artillery shell is a bad thing to have land near you... not nearly as bad as a regular high-explosive artillery shell of the same size, but certainly the next worst thing.

The job of those opposed would be much harder, of course, if the pro- side had any more of a clue what they were talking about. The State Department's retracted statement, that WP was "fired into the air at night," is classic. It should go without saying that using a smoke shell to try to light up a dark sky would be a failure... I guess only the State Department could confuse phosphorus with magnesium, which is what real illuminating rounds are made of.

*I've seen a lot of people claiming that the 1980 Incendiary Weapons protocol of Geneva forbids the use of white phosphorus against civilians. It does not. It forbids the use of "incendiaries," and specifically excludes weapons like WP where the incendiary effect is a secondary effect of smoke production (incendiary weapons by definition are those weapons designed to create fires... WP occasionally will start fires, but it's not very reliable in that role... generally it just creates a lot of smoke). Whether the U.S. has signed it or not is irrelevant.

Tots volem ser tan iguals com Montilla

Jo també vull que em condonin la hipoteca!.

dijous, 10 de novembre de 2005

La República Islàmica de França

No es pot explicar millor:
Durant dècades Europa ha anat creant Londostans als suburbis de les seves ciutats, i en ells, convertits en Estats dins l'Estat, lentament hi ha deixat de tenir sobirania. Imams integristes, agitadors socials i gurus intel·lectuals que justificaven, per la via de la multiculturalitat, la imposició islàmica, han anat convertint-se en els veritables propietaris de barris i carrers. I han catalitzat, per la via integrista, el lògic malestar dels sectors discriminats. Lluny de combatre aquesta dinàmica perversa, la mala consciència europea l'ha permesa i l'ha potenciada. Després, quan ha descobert que els assassins de Londres havien nascut a Anglaterra o que Mohammed Bouyeri, l'assassí de Theo van Gogh, era holandès, ha fet la mateixa cara que va fer Chamberlain quan li varen bombardejar Londres: la de l'idiota que no entén res.

Tot allò que va començar al barri parisenc de Clichy-sous-Bois i s'ha estès a tot França té a veure amb la qüestió islàmica. Òbviament parlem de marginació social, però no és la marginació la que està cremant cotxes. Parlem d'exclusió social, però els primers perpetradors d'exclusió són els que porten dècades predicant contra Occident des de les pròpies mesquites que Occident li ha construït. I podríem parlar d'emigració, però sorprenentment (o no) es tracta específicament dels fills i néts de l'emigració musulmana. La qüestió, per tant, té múltiples arestes, però n'hi ha una que és clau: què està passant i passarà amb el repte que l'Islam ens ha llançat a través dels milions de persones d'aquesta religió que viuen a Europa. Amb tota la convicció i preocupació, sóc dels que creuen que França esternuda perquè Europa té la grip.
L'article sencer de Pilar Rahola, aquí. La versió en castellà, aquí.

ADDENDA.- Sobre les causes de la violència també en parla Ralf Dahrendorf en l'article "La política de la frustración".
Las generaciones anteriores pueden haber estado más dispuestas a aceptar la carga de trabajar y esperar, pero hoy la gente quiere resultados inmediatos. Si los beneficios no se hacen presentes rápido (y para la mayoría no ocurre así), surge el descontento. Los procesos de migración masiva que no han hecho más que comenzar serán el mayor problema de las próximas décadas. Particularmente en África, la migración será casi la única ruta rápida a la modernización.

Quienes no han podido irse a otros países, o que han fracasado en los países a donde han emigrado, están en un dilema. Para ellos, el viejo mundo de lazos y costumbres tradicionales ya no existe, pero el nuevo mundo de la modernidad sigue fuera de su alcance. Están perdidos en un limbo de incertidumbre y desilusión.

Se ha argumentado que este fue uno de los problemas de las "naciones tardías", como la Alemania de hace un siglo. Hubo líderes seductores (Hitler entre ellos) que aprovecharon la sensación de frustración resultante. Cualquiera sea el valor de tales teorías, es evidente que la frustración de las ambiciones de los jóvenes en los países en desarrollo los convierte en el objetivo de los predicadores del odio y los tienta a abandonar el curso de un progreso trabajoso, haciendo que vuelvan la atención hacia una acción más efectista.

Lo que llamamos “terrorismo” tiene muchas causas, y hay que ser cautelosos ante las explicaciones simplistas. No obstante, la política de la frustración, de las ambiciones estimuladas y luego truncadas, es claramente una de ellas.

ADDENDA.- "El fracaso de la immigración multicultural en Francia" de Robert Spencer.
ADDENDA 2.- "Por qué importa la controversia sobre Tarik Ramadan", per Stephen Schwartz.
ADDENDA 3.- Extractes de Touraine, Attali, Maffesoli i Badinter, sobre el fracàs del model francès d'integració. També l'editorial de Diario Exterior "Los intelectuales sentencian el modelo de integración francés".
ADDENDA 4.- "Por qué arde París" per Amir Taheri (GEES)

dimecres, 9 de novembre de 2005

Cal proscriure l'Islam?

Els aldarulls que saccejen França des de fa dues setmanes plantegen moltes preguntes, però especialment una: es tracta d'una crisi del model social francès o estem assistint al neixament d'una intifada islàmica a Europa?
Alain-Jean Mairet respon:
Les deux, bien sûr, mais lequel est le plus profond? Lequel donne à l'autre ses racines, ses impulsions, sa source vive, son idéologie combattante? Ou plutôt, lequel de ces deux aspects, s'il était traité correctement, permettrait de résoudre le problème?

Ainsi, est-il possible de calmer la fureur des jeunes Musulmans par des mesures sociales? Jean-Louis Borloo, le ministre français de la «cohésion sociale» (ça ne s'invente pas) rappelle que les sommes investies ces dernières décennies dans les mesures sociales visant à améliorer le sort des habitants des banlieues «chaudes» auraient suffi à financer treize porte-avions nucléaires (NZZ 4.11.05). Les responsables sociaux français sont-ils incapables à ce point? Probablement pas.

D'un autre côté, si les jeunes Musulmans abandonnaient, ou réformaient, leur religion trompeuse, subversive, agressive, suprématiste, dangereuse, susceptible, opposée aux droits humains, violente, malhonnête, sexiste, rancunière, criminelle, cruelle, en un mot à proscrire, quels problèmes sociaux les empêcheraient encore de trouver des solutions valables à leurs préoccupations?
De les preguntes retòriques de Mairet se'n desprén una resposta: cal canviar el model social francès i prohibir l'Islam.

Però és això possible?

Difícilment. Ni la dreta ni l'esquerra francesa estan disposades a canviar gaire el model social ni anar més enllà d'alguns retocs cosmètics. Tampoc estan disposats a prohibir, ni que sigui temporalment, la prèdica i la pràctica de l'Islam per la seva incompatibilitat amb la democràcia i els drets humans. La correcció política no tolera ni tan sols insinuar-ho.

Però si els “activistes” del feixisme islamista fóssin “activistes” neonazis, no dubtarien ni un segon en reclamar la seva il·legalització, en denunciar la suposada complicitat del capitalisme amb els caps rapats i en criticar l’excessiva tolerància dels governs de dreta. No cal dir que ignorarien o minimitzarien les explicacions socials i econòmiques del fenòmen per destacar-ne la preeminència del seu caràcter polític antidemocràtic. I tindrien raó.

Si una ideologia política és incompatible amb la democràcia se la proscriu. Però, si una religió és incapaç d’adaptar-se a la democràcia i als drets humans, per què no se la proscriu també? Per què la religió ha de tenir privilegis que no tenen les ideologies laiques?

ADDENDA.- Tot seguit publico els últims paràgrafs d'un article d'Alfonso Rojo que he rebut per correu electrònic i que no he aconseguit trobar a la xarxa.
La imagen idílica de cohesión y armonía entre los franceses de la metrópoli, los de las colonias y los conversos por el cambio de nacionalidad, ha saltado en pedazos y con ella la idea de que la integración es posible, sin controles estrictos y normas claras.

No se puede hablar de revuelta popular. El número de facinerosos implicado en la quema de coches y en la destrucción de escuelas es relativamente pequeño. Son apenas unos millares en un océano de más de 5 millones de habitantes de los suburbios, pero todos tienen en común su condición de inmigrantes o de hijos de inmigrantes y el Islam como marco de referencia.

En varios medios de comunicación, los fijos del antiamericanismo y el antisemitismo se han apresurado a dar la razón a los incendiarios con el socorrido método de entender su inquietud y lamentar su postración social, pero el drama tiene un ingrediente de mayor calado. Lo descubrió despavorida Holanda cuando un ciudadano de origen marroquí cosió a puñaladas al cineasta Theo van Gogh porque consideraba sus películas pecaminosas y, a este paso, lo descubriremos nosotros.

El 60% dels àrabs musulmans a favor de la democràcia




Malgrat la religió islàmica, els àrabs musulmans sospiren per la democràcia.

dimarts, 8 de novembre de 2005

Allons Enfants de la Jihad

The Economist, publica un mapa similar, però més detallat pel que fa a la zona de París.

És més antisocial el model anglosaxó?

Reprodueixo la gràfica elaborada per Johan Norberg per fonamentar les seves crítiques al model social francès i europeu en relació a l'anglosaxó.


Fonts:
Dades comparatives de l'atur de llarg termini (The Economist)
Dades comparatives sobre el grau de satisfacció de la vida (The Harris Poll)

Reflexions sobre la guerra civil a Europa

Ludovic Monnerat sintetitza clarament i sense embuts el problema. Em permeto la llibertat de publicar íntegrament la seva anotació.
Pris dans le courant incessant de l’actualité, les comptes-rendus des différentes violences commises en région parisienne peuvent prendre l’aspect d’une anomalie. Il est tentant de n’y voir que des échauffourées passagères, de se persuader que la raison reprendra le dessus, que les éléments modérateurs des quartiers dits sensibles parviendront à calmer les « jeunes » et revenir à une normalité rassurante. Peut-être d’ailleurs en sera-t-il ainsi ; de toute manière, il est souvent difficile de cerner tout de suite comment certains événements, par l’enchaînement qu’ils occasionnent, font office de charnière et révèlent brutalement ce qui se préparait depuis longtemps.

Une analyse dépassionnée m’amène à penser que ces affrontements sont les signes avant-coureurs d’un conflit inévitable. La France compte aujourd’hui des dizaines de milliers de jeunes hommes d’origine extraeuropéenne qui, pour différentes raisons, sont en rupture totale avec la société qui les a accueillis. Ils ont développé une mentalité d’enfants-soldats et sont devenus des combattants opportunistes, des ennemis pour le pays dans lequel ils vivent. Ils ont conquis au fil des ans leur territoire et n’y tolèrent aucune autre autorité que celle des aînés, des trafiquants et des religieux. Ils sont constitués en bandes armées qui n’hésitent pas, avec l’élan donné par le nombre et l’adrénaline, à s’attaquer directement aux forces de sécurité, considérées comme des bandes rivales, et aux symboles de l’Etat français.

La grande question est donc celle-ci : est-il possible de ramener ces individus shootés à l'irrespect dans un chemin légal, dans une existence respectueuse des lois en vigueur ? Pour une partie d’entre eux, sans aucun doute ; pour tous, certainement pas. La voie de la résistance armée, via le terrorisme ou le crime organisé, est celle qu’ils choisiront – indépendamment de tout ce que l’Etat peut faire pour eux. Et ils seront d’autant plus nombreux à le faire que cette existence apparaîtra gratifiante, étanchera leur soif de repères, satisfera leur besoin de reconnaissance. Les guerriers perpétuels sont l’un des symptômes des Etats effondrés, des sociétés en situation d’échec. C’est un diagnostic révélateur des cités européennes que de les voir apparaître.

Sommes-nous donc l’aube d’une guerre ? Je ne vois aucun argument me permettant de répondre par la négative. Ce continent connaîtra bientôt un conflit dont il sortira transformé, une guerre que les flux migratoires, la déliquescence de l’autorité, le relativisme moral et la concurrence des cultures rendent à mon sens inévitable, un affrontement qui a déjà commencé. Ce sera une guerre différente, à la fois subversive et symbolique, déclarée et décentralisée, intermittente et intense, qui verra le chaos et l’intégrisme s’allier pour combattre la normalité. Une intifada communautaire et générationnelle, une succession d’affrontements ponctuels et épidermiques, greffés sur le lent corps-à-corps des identités. Une alternance de séismes assez intenses pour blesser profondément et assez espacés pour faire douter de leurs prochaines occurrences.

Il s’agit désormais de savoir si nous serons capables de mener ce conflit avant tout dans nos têtes, ce qu’il est encore temps de faire, ou si nous le subirons essentiellement dans notre chair. En étant bien conscient qu’il faut être prêt à l’un comme à l’autre.
ADDENDA.- Johan Norberg escriu sobre "la mort del model social francès". Ho fa en suec a l'Expressen. Penjo un abstract de l'article fet pel mateix Norberg:
In Expressen today I write about why the riots in France, now in their 12th night, is the end of the "European social model" (in Swedish). A stagnating economy, labour market regulations and welfare dependency have created enclaves of mass unemployment and hopelessness in French cities, that hurt they young and the immigrants the most. When they don´t see how good behaviour, education and hard work can give them a better future, they have nothing to lose from isolating themselves from such a society - and attacking it. The question is not why this is happening in France, the question is when it will happen in more European countries.
ADDENDA.- Un article interessant del l'excomissari de policia francès i exresponsable de "ciutats i barris" de la Direcció central d'investigació general, Lucienne Bui Trong.
En resum, la incapacitat del model social europeu per un cantó i l'expansió de l'islamisme radical per l'altra, albiren nous temps difícils per a la vella Europa.

dilluns, 7 de novembre de 2005

Michael Moore, propietari de Halliburton!

Portada del llibre de Peter SchweizerNo sé si es veritat, però Peter Schweizer assegura en un llibre que acaba de publicar que Michael Moore, entre altres figures de la progresia americana, és propietari de milers d'accions de grans empreses multinacionals americanes. Tot i que Moore assegurava que no en tenia ni una, el llibre publica que té 2.000 accions només de l'empresa Halliburton!. Ho he trobat aquí, via Barcepundit.
"I don't own a single share of stock!" filmmaker Michael Moore proudly proclaimed. He's right. He doesn't own a single share. He owns tens of thousands of shares – including nearly 2,000 shares of Boeing, nearly 1,000 of Sonoco, more than 4,000 of Best Foods, more than 3,000 of Eli Lilly, more than 8,000 of Bank One and more than 2,000 of Halliburton, the company most vilified by Moore in "Fahrenheit 9/11."

divendres, 4 de novembre de 2005

El model social europeu

M'avanço a les crítiques. Sóc perfectament conscient del simplisme d'atribuir les causes dels aldarulls d'aquests dies a França exclusivament al model social europeu, que França tan orgullosament diu encarnar. Però ho he fet amb la mala intenció d'evidenciar que aquest titular tan simplista seria el que haurien posat la majoria dels nostres polítics i periodistes si els alldarulls haguéssin tingut lloc als Estats Units o el Regen Unit, recordant-nos a cada frase que les causes de la violència dels "pobres", o dels "joves en atur", serien el capitalisme salvatge i l'ultraliberalisme anglosaxó.

Però no atribuir el 100% de la responsabilitat al model europeu no vol dir que el model no hi tingui res a veure. Us recomano alguns articles i anotacions que m'han semblat interessants o suggerents.
Les émeutes de Clichy-sous-Bois, depuis le 27 octobre, bientôt étendues à d'autres villes du département mettent en lumière quatre traits accusés de notre société. Dans leur exaspération mutuelle, ils nous incitent à nous interroger sur l'état présent du modèle français qui dérive allègrement vers la barbarie, c'est-à-dire la régression intellectuelle et sociale. Sa spécificité tient à la conjonction de la banalisation de la violence, de la trahison de la langue, du renoncement de l'Etat et de la démission des élites responsables. (Jean-Fraçois Mattei)
Ludovic Monnerat va més enllà de França:
En portant un regard à la fois extérieur et analytique sur ces violences, et surtout les zones dans lesquelles elles prennent place, je suis amené à constater qu’une bonne partie des grandes villes européennes comprennent non seulement des secteurs semi-permissifs, dans lesquelles les forces de sécurité n’ont qu’une présence intermittente, mais également des secteurs carrément non permissifs, où leur venue est en soi un casus belli. Si le désoeuvrement et la vengeance semblent les facteurs déclencheurs des émeutes en banlieue parisienne, le transfert presque total de l’autorité à des leaders communautaires et/ou spirituels – « les grands frères » et « les barbus » – est la cause déterminante de ces réactions violentes. Les sociétés européennes ont laissé s’établir et enfler des poches hostiles qui maintenant les défient.

Reconnaître la présence d’un ennemi intérieur est une prise de conscience importante, et je suppose que les images de violences diffusées par les chaînes TV françaises depuis une semaine vont y concourir. Mais le phénomène ne s’arrête pas là : le plus important consiste à voir qu’un tel processus se produit parallèlement en bien d’autres lieux du continent. Nous vivons à une époque où chaque société tend à refléter, comme un fragment d’hologramme, les luttes majeures de la planète. Quand les jeunes de Seine-Saint-Denis se mettent à utiliser Internet pour communiquer entre groupes, proposer des renforts et coordonner des actions, ils ne font que reproduire des comportements rendus possibles par la technologie et acceptables par l’idéologie. L’une comme l’autre se répandent sans difficulté à travers les frontières. L’espace est transformé, éclaté par la mise en réseau des haines, des croyances et des connaissances.

Acabo per avui amb unes paraules del col·lega Alain Hertoghe:
En réalité, le véritable mépris à l'égard des jeunes de banlieues consiste à toujours trouver des excuses à une minorité de sales gamins et de délinquants, alors que la grande majorité d'entre eux étudie et travaille dans des conditions ô combien précaires. Comment en est-on arrivé à considérer d'avance, comme dans le drame de Clichy-sous-Bois, que si un malheur s'abat sur des jeunes fuyant la police, c'est la faute de cette dernière ? Par quelle curieuse interprétation de la loi certains citoyens français ne devraient-ils pas obtempérer aux injonctions des forces de l'ordre ?

Le plus choquant n'est pas d'utiliser les expressions "on va nettoyer au Kärcher" ou "vous débarrasser de cette bande de racaille", comme l'a fait le ministre de l'intérieur lors de visites dans des quartiers difficiles. Non, le plus grave, en 2005, c'est que cela ne soit pas encore fait et que le même droit à la sécurité ne soit pas garanti à tous, y compris dans les banlieues pauvres.

L'esquerra es manifesta a Roma en suport d'Israel. Ho farà aquí també?

A l'esquerra, l'excomunista Massimo d'AlemaA la dreta, el radical Marco PanellaNo puc resistir la temptació de publicar aquestes 3 fotografies del Corriere della Sera de la manifestació d'ahir a Roma en suport d'Israel i contra les amenaces del president de l'Iran. Eren entre 10 i 15.000 persones, segons les fonts. Molts, tenint en compte la mala premsa que té sistemàticament Israel en la gran majoria de mitjans de comunicació. Però més important que el nombre d'assistents, ho era la presència d'alguns dirigents de l'esquerra, com Veltroni o Massimo d'Alema, i fins i tot de membres de la comunitat musulmana.

Veurem també a la manifestació del pròxim dia 11 de novembre a les dues de la tarda davant l'ambaixada de l'Iran a Madrid als principals dirigents de l'esquerra espanyola i catalana, els representants del multiculturalisme més progre i els imams de la bondat de l'Islam de casa nostra?

Apostin, segur que guanyen!

dijous, 3 de novembre de 2005

La pau democràtica

Aquestes dades, divulgades per R.J. Rummel, demostren que des de l'any 1816 no hi ha hagut cap guerra entre democràcies, d'un total de 371 conflictes armats registrats. En totes aquestes guerres, com a mínim un dels dos bàndols era sempre un país no democràtic.
Només hi ha hagut 3 excepcions:
Two of these involved Peru and Ecuador in 1981 and 1984 (26 to 100 killed in the first, and 1 to 25 in the second case of violence). In 1981 Peru was only marginally democratic, as was Ecuador, but less so. This was also true of Peru and Ecuador in 1984. The only other case of violence over these near two centuries was marginally democratic Ecuador (initiator) vs. the U.S. in 1954 in which 1-25 were killed. Only three cases, and none since 1984 despite there being 117 democracies today.

dimarts, 1 de novembre de 2005

Deixeu de mentir-nos!

Moltes vegades discrepo del que diu i escriu Bernard Kouchner, però té la virtud de parlar clar i de dir el que pensa encara que no sigui "políticament correcte". Kouchner té la virtud de no ser un dogmàtic i de pensar pel seu compte. Es per això que sempre val la pena llegir-lo. Ara ha arribat a les meves mans un article publicat a "Le Monde" el mes de juliol que us recomano.
Notre pays traverse aujourd'hui une crise majeure, face à laquelle les solutions d'hier et les clivages simplistes sont non seulement dépassés, mais nocifs.

Avec plus de 10 % de chômeurs, un jeune sur quatre sans travail et un Français sur cinq sans formation, un million d'enfants pauvres, des hôpitaux saturés, une assurance-maladie qui vit à crédit aux dépens des générations futures, le système social français n'est plus un modèle pour personne ; au mieux, c'est un vestige.

Notre économie va dans le mur : les comptes publics sont à la dérive, l'Etat dépense chaque année 25 % de plus que ses recettes, les exportations régressent. Dans quinze ans, avec l'allongement de la durée de vie, notre pays comptera 30 % d'actifs et 70 % d'inactifs. La France, qui constituait pour tant de peuples un espoir de liberté et de justice dans le désordre des nations, se retrouve isolée dans le monde, marginalisée en Europe, réduite à des postures d'arrogance ou de repli impuissant. La voix qui hier portait loin et haut notre message dans les pays démunis n'est plus entendue. Le bilan n'est pas réjouissant pour un peuple capable de grandes et fécondes exaltations, mais prompt à l'inquiétude, et même à l'angoisse.

Qui peut croire, face à un tel constat, que le désarroi d'un pays où les extrêmes recueillent plus de 30 % des voix, où tous les grands partis de gouvernement sont désavoués, se résoudra par la création d'un CDD de deux ans ou l'alliance contre nature de la social-démocratie et du trotskisme ?

Cessons de nous mentir : nous n'avons pas vu le monde changer. Nous avons échoué à faire aimer l'Europe. Nous avons soutenu des dictatures et brocardé les droits de l'homme. Ce n'est pas un hasard : nous étions recroquevillés sur nos certitudes. Sans repères et sans projet, perdant jour après jour son rang, sa puissance, son dynamisme, notre pays va mal.

Ceux qui prétendent aujourd'hui le contraire ne sont pas seulement des menteurs ou des égarés, ce sont des malfaisants. Moi qui me suis tant battu pour dénoncer le malheur des pays en détresse, je ne puis assister immobile à la déroute morale, politique et économique de mon propre pays.

Il est criminel de faire comme si la France traversait un simple trou d'air dont nous pourrions sortir par des politiques héritées des années 1960. Le projet européen, qui porte pourtant notre avenir, est aujourd'hui au point mort. Au-delà de l'unité de façade affichée à Gleneagles, nous devons affronter un fascisme islamique ­ à ne pas confondre avec l'immense majorité de l'islam ­ qui s'attaque avec la pire des lâchetés à nos sociétés démocratiques. La débâcle intellectuelle que nous vivons appelle des solutions radicalement nouvelles. Elle demande un véritable effort d'honnêteté et d'information, d'explication et d'implication. Notre pays y aspire.