La ceba i el liberalisme

Interessant resenya de Roger Bartra sobre el llibre de Jesús Silva-Herzog Márquez, "La idiotez de lo perfecto" (FCE, México, 2006).

Podemos comprender que en las instituciones hay una mezcla de legalidad con legitimidad. Es decir: de reglas y de costumbres, de leyes y de moral. Ahí los hombres están enredados y las perspectivas no suelen ser buenas. La decantación de leyes y legitimidades llega a producir monstruos peligrosos e indescifrables. Las legitimidades pueden pasar por la determinación de enemigos reales o imaginarios (como quería Schmitt), por los rituales conservadores (que admiraba Oakeshott), por la adicción a la tolerancia (tan apreciada por Bobbio), por la tragedia (amada y temida por Berlin) y por el mestizaje ideológico (cultivado por Paz). Por otro lado, las legalidades son sometidas a presiones exageradas y la democracia es denostada como un artilugio formal para encubrir la explotación y la corrupción.

Indignació selectiva

(Via Extrême-Centre)

Israel, l'estat jueu

Un altre article imprescindible per compendre el nucli gordià del conflicte que enfronta israelians i palestins i sobre les possibilitats d'assolir un autèntic acord de pau. És un article del professor Bernard Lewis, probablement la màxima autoritat acadèmica actual en història de l’Islam i de les relacions entre l’Islam i Occident.

Herewith some thoughts about tomorrow's Annapolis peace conference, and the larger problem of how to approach the Israel-Palestine conflict. The first question (one might think it is obvious but apparently not) is, "What is the conflict about?" There are basically two possibilities: that it is about the size of Israel, or about its existence.

If the issue is about the size of Israel, then we have a straightforward border problem, like Alsace-Lorraine or Texas. That is to say, not easy, but possible to solve in the long run, and to live with in the meantime.

If, on the other hand, the issue is the existence of Israel, then clearly it is insoluble by negotiation. There is no compromise position between existing and not existing, and no conceivable government of Israel is going to negotiate on whether that country should or should not exist.

PLO and other Palestinian spokesmen have, from time to time, given formal indications of recognition of Israel in their diplomatic discourse in foreign languages. But that's not the message delivered at home in Arabic, in everything from primary school textbooks to political speeches and religious sermons. Here the terms used in Arabic denote, not the end of hostilities, but an armistice or truce, until such time that the war against Israel can be resumed with better prospects for success. Without genuine acceptance of Israel's right to exist as a Jewish State, as the more than 20 members of the Arab League exist as Arab States, or the much larger number of members of the Organization of the Islamic Conference exist as Islamic states, peace cannot be negotiated.

A good example of how this problem affects negotiation is the much-discussed refugee question. During the fighting in 1947-1948, about three-fourths of a million Arabs fled or were driven (both are true in different places) from Israel and found refuge in the neighboring Arab countries. In the same period and after, a slightly greater number of Jews fled or were driven from Arab countries, first from the Arab-controlled part of mandatory Palestine (where not a single Jew was permitted to remain), then from the Arab countries where they and their ancestors had lived for centuries, or in some places for millennia. Most Jewish refugees found their way to Israel.

What happened was thus, in effect, an exchange of populations not unlike that which took place in the Indian subcontinent in the previous year, when British India was split into India and Pakistan. Millions of refugees fled or were driven both ways -- Hindus and others from Pakistan to India, Muslims from India to Pakistan. Another example was Eastern Europe at the end of World War II, when the Soviets annexed a large piece of eastern Poland and compensated the Poles with a slice of eastern Germany. This too led to a massive refugee movement -- Poles fled or were driven from the Soviet Union into Poland, Germans fled or were driven from Poland into Germany.

The Poles and the Germans, the Hindus and the Muslims, the Jewish refugees from Arab lands, all were resettled in their new homes and accorded the normal rights of citizenship. More remarkably, this was done without international aid. The one exception was the Palestinian Arabs in neighboring Arab countries.

The government of Jordan granted Palestinian Arabs a form of citizenship, but kept them in refugee camps. In the other Arab countries, they were and remained stateless aliens without rights or opportunities, maintained by U.N. funding. Paradoxically, if a Palestinian fled to Britain or America, he was eligible for naturalization after five years, and his locally-born children were citizens by birth. If he went to Syria, Lebanon or Iraq, he and his descendants remained stateless, now entering the fourth or fifth generation.

The reason for this has been stated by various Arab spokesmen. It is the need to preserve the Palestinians as a separate entity until the time when they will return and reclaim the whole of Palestine; that is to say, all of the West Bank, the Gaza Strip and Israel. The demand for the "return" of the refugees, in other words, means the destruction of Israel. This is highly unlikely to be approved by any Israeli government.

There are signs of change in some Arab circles, of a willingness to accept Israel and even to see the possibility of a positive Israeli contribution to the public life of the region. But such opinions are only furtively expressed. Sometimes, those who dare to express them are jailed or worse. These opinions have as yet little or no impact on the leadership.

Which brings us back to the Annapolis summit. If the issue is not the size of Israel, but its existence, negotiations are foredoomed. And in light of the past record, it is clear that is and will remain the issue, until the Arab leadership either achieves or renounces its purpose -- to destroy Israel. Both seem equally unlikely for the time being.

Extrême-Centre us ofereix la versió en francès d’aquest article.

Qui odia els Estats Units?

Una de les creences més generalitzades del món contemporani és que, amb poques excepcions, el món odia els Estats Units. Una de les principals acusacions dels demòcrates contra el govern Bush és precisament que ha fet crèixer l’odi cap a Amèrica a un nivell sense precedents. Però per Dennis Prager això no és veritat. El món –escriu- no odia Amèrica. És el món de l’esquerra el que odia els Estats Units. I aquí n’explica el perquè.

Del tracte a les dones a Turquia

Aquest vídeo va ser enregistrat el passat 23 de novembre no a l'Aràbia Saudita sinó a Turquia, país que aspira a entrar a la Unió Europea. Un home colpeja al mig del carrer una dona –no sabem si la seva novia, la seva esposa o la seva germana- per obligar-la a pujar a un taxi, cosa que ella no vol fer. L’escena té lloc davant una munió de testimonis que no fan res per defensar-la.

Annapolis i el reconeixement d'Israel com a estat jueu

Amb motiu de l'inici de la conferència d'Annapolis per a la pau al Pròxim Orient, Daniel Pipes escriu un article imprescindible per orientar-s'hi. Els acords d'Oslo I i II van fracassar perquè els palestins mai van renunciar a l'objectiu de la desaparició de l'estat d'Israel com a estat del poble jueu. A Oslo van renunciar destruir-lo per la força per la senzilla raó que per la via militar era impossible. Aleshores van intentar fer-ho per la via de la seva desnaturalització. És per això que Ehud Olmert ha posat com a condició per a qualsevol acord definitiu el reconeixement per part dels palestins que Israel és un estat jueu. La reacció dels palestins ha estat, un cop més, reveladora.

Le Higher Arab Monitoring Committee de Nazareth décida à l’unanimité d’appeler l’Autorité palestinienne à ne pas reconnaître Israël comme un État juif.
Salam Fayad, le «premier ministre» de l’Autorité palestinienne: «Israël peut se définir comme il lui plaît, mais les Palestiniens ne le reconnaîtront pas comme État juif.»

Yasser Abed Rabbo, secrétaire général du comité exécutif de l’Organisation de libération de la Palestine: «Cette question n’est pas sur la table de négociation; elle est destinée à la consommation interne [israélienne].»

Ahmad Qurei, chef des négociateurs palestiniens: «Cette [exigence] est rejetée catégoriquement.»

Saeb Erekat, responsable des négociations de l’OLP: «Les Palestiniens ne reconnaîtront jamais l’identité juive d’Israël. (…) Il n’existe aucun pays dans le monde où les identités religieuse et nationale sont liées de cette manière.»

La généralisation d’Erekat est à la fois cureuse et révélatrice. Non seulement 56 États et l’OLP appartiennent à l’Organisation de la conférence islamique, mais la plupart d’entre eux, y compris l’OLP, font de la charia (la loi islamique) leur principale ou unique source de législation. L’Arabie Saoudite exige même que tous ses sujets soient musulmans.

En outre, le lien entre la religion et la nation n’est de loin pas l’apanage des pays musulmans. Comme le relève Jeff Jacoby, du Boston Globe, la loi argentine «charge le gouvernement de soutenir la foi catholique romaine. La reine Elizabeth II est le Gouverneur suprême de l’Église d’Angleterre. Dans le royaume himalayen du Bhoutan, la constitution proclame que le Bouddhisme est l’«héritage spirituel» de la nation. La deuxième partie de la constitution grecque déclare que «la religion dominante en Grèce est celle de l’Église orthodoxe orientale du Christ».

Pourquoi, donc, ce faux refus de principe de reconnaître Israël comme un État juif? Peut-être parce que l’OLP nourrit toujours l’intention d’éliminer Israël en tant qu’État juif, justement.

Les 7 maravelles del món totalitari

Monument commemoratiu de la creació del Partit dels Treballadors de Corea del Nord.


Si us queden guanes de veure les altres sis maravelles, cliqueu aquí.

El Partit Demòcra, el partit dels rics

Un altra mite que cau. Un estudi de l'Heritage Foundation revela que el Partit Demòcrata, que pretén passar pel partit dels pobres i les classes mitges, és en realitat el partit dels rics.

Democrats like to define themselves as the party of poor and middle-income Americans, but a new study says they now represent the majority of the nation's wealthiest congressional districts.

In a state-by-state, district-by-district comparison of wealth concentrations based on Internal Revenue Service income data, Michael Franc, vice president of government relations at the Heritage Foundation, found that the majority of the nation's wealthiest congressional jurisdictions were represented by Democrats.

He also found that more than half of the wealthiest households were concentrated in the 18 states where Democrats hold both Senate seats.

"If you take the wealthiest one-third of the 435 congressional districts, we found that the Democrats represent about 58 percent of those jurisdictions," Mr. Franc said.

A key measure of each district's wealth was the number of single-filer taxpayers earning more than $100,000 a year and married couples filing jointly who earn more than $200,000 annually, he said.

Vía "Extrême-centre"

Imposar la partició definitiva

Tot i les escasses expectatives que desperta la cimera que comença dimarts a Annàpolis, "The Economist" diu a Bush que pot donar un cop de puny a la taula i imposar una partició definitiva a les dues parts.

If Mr Bush gets the Saudis and Syrians as well as the Egyptians and Jordanians to show support in Maryland, this may boost and embolden Mr Abbas, at least for a while. If Annapolis leads to economic help and makes Israel free up movement on the West Bank, the life of many Palestinians will improve. If talks about borders, refugees and Jerusalem really do start right away, this will be a change: Israel previously cited the “road map” of 2003 as a reason to pickle final-status negotiations in formaldehyde until the PA uprooted the Palestinian militias. And if Israel honours its own obligation to freeze settlement in the territories, this may persuade some of the Palestinians who have good reason to doubt it that there will still be room one day for a state of their own.

Plan B, in short, is probably better than nothing. But if he dares, Mr Bush has it within his power to make Annapolis so much more. He cannot bring a free Palestine into being at a stroke, or even within the final year of his own presidency. The Israelis are right to say that the divided Palestinians are in no shape right now to govern a state: at some point Hamas has first to be bullied, bribed or cajoled into accepting Israel's permanence and joining the peace camp. But Annapolis does offer Mr Bush the perfect chance to make a speech that could set the Palestinians fair on the path to statehood, and leave America's next president in a far better position to finish the job.

...unless George W. Solomon turns up too
In this speech Mr Bush needs to set out forthrightly America's own plan for dividing Palestine. That would mark an historic change. In the past—in Madrid in 1991, for example, and at Camp David in 2000—the Americans asked the Israelis and Palestinians to thrash out their differences on their own. But they can't. The gap is too wide, and even when their respective leaders want to narrow it neither dares move towards the other for fear of the uproar from the ideological bitter-enders at home. The existence of an American blueprint that commanded international support would, however, immediately transform the political dynamic of both societies, fortifying the moderates and pushing the hardliners to the margins.

Although it would be too much to expect Mr Bush to unfurl a map at Annapolis, he could come quite close. For a start, he should make it clear that when America talks of a two-state solution, it has in mind a border based on the pre-1967 line. Three years ago Mr Bush said in a public letter to Ariel Sharon that it would be unrealistic to expect Israel to evacuate all the dense settlement blocks it has planted in the West Bank. Fine. But since most settlers live close to the old border, he can now tell Israel that it cannot keep more than a few percentage points—say 5% or so—of the West Bank, and that it must offer the Palestinians land from its own side in compensation. On refugees, Mr Bush should say, as Bill Clinton did, that their right to “return” should be exercised in the new Palestine and not in pre-1967 Israel: that is a bitter pill but it is the logic of a peace based on partition. And Israel too must accept a bitter potion: Jerusalem, the beating heart of both peoples, will have to be the capital of both.

If Mr Bush gives this speech, Mr Olmert and Mr Abbas will wax furious. They might agree with him in their hearts, but if only for domestic political consumption they will have to accuse the American president of setting an ambush, bullying the little guys, prejudging the final-status issues and riding roughshod over the views and rights of the people most directly affected. These fulminations can be safely ignored. Israel and the Palestinian territories alike are full of politicians who will tell you knowingly but off the record that only a deal along the lines described above stands the remotest chance of bringing permanent peace. It is high time the superpower and the rest of the world threw their weight behind such a plan. The photo-op at Annapolis may be just the place to do it.

Un altra "progre" que ha deixat de ser-ho

"Penúltimos días" fa una extensa resenya del llibre "The Fall-Out” d'Andrew Anthony que val la pena llegir.

Andrew Anthony es un periodista inglés que solía escribir en periódicos liberales hasta la publicación de este libro, que le ha costado críticas y ataques desconsiderados. ¿Cómo ha podido convertirse un buen mochilero tonto de los que fue a la Nicaragua sandinista a recoger café en alguien a quien sus compañeros creen lícito acusar de nazi?

No és la bondat de les idees sinó la bondat de les persomes

Francesc de Carreras afirma en un article escrit amb motiu de la mort de Gregorio López Raimundo que “hay comunistas y comunistas, buenos y malos. Sin entender eso, no se entiende la historia”. Crec que s’equivoca. No sé la història, però la vida, preludi de totes les històries, no s’entén per l’existència de comunistes bons i dolents sinó per l’existència de bones i males persones. No hi ha comunistes bons i dolents, com no hi ha nazis bons o dolents. El que hi ha, en tot cas, és bons o mals comunistes, bons o mals feixistes. I d’aquests bons, déu ens en lliuri!

Aquesta confusió entre persona i política, entre persona i ideologia, està en el cor de la tragèdia totalitària que va ensangonar Europa i gran part del món durant el segle XX. Si avui tenim un tendre record de Gregorio López Raimundo no és perquè fós un bon comunista, sinó perquè creiem que va ser una bona persona.

No puc estar més d’acord amb Carreras quan afirma que “la plácida y bondadosa apariencia de Gregorio, sus educadas maneras de comportarse, me dejaron fascinado”, perquè a mi em va passar el mateix. Però, pel contrari, d’aquèlla impressió no en dedueixo una especial qualitat comunista sinó una especial qualitat humana.

Aquests esforços per trobar comunistes bons i comunistes dolents només els puc entendre com un intent de trobar una coartada retrospectiva que justifiqui els nostres suposats “pecats” de joventut. A mi també m’ha passat durant molts anys. Ara ja no. He assumit plenament que em vaig equivocar ideològicament alhora de triar partit per lluitar contra la dictadura. Un partit que era l’instrument d’una concepció totalitaria del món i de la vida que ha provocat la mort i la misèria, tant moral com material, de milers de milions de persones a tot el món. Però no em vaig equivocar en lluitar contra la dictadura. I sobre tot, mai no vaig fer res del que ara em pugui avergonyir. Però no jo, sinó la gran majoria dels meus companys. No només no van fer res deshonrós sinó que molts van deixar-s’hi la pell. Segurament la fe ideològica ajudava a moure muntanyes, però la seva valentia, la seva generositat i el seu desinterès personal no provenia de ser bons comunistes –encara que aleshores s’ho creguéssin- sinó de ser bones persones.

I és que, com diu un amic meu citant a no recordo qui, “benhauradament les persones solen ser millors que les seves idees”.

Per Nadal, tots a casa

Un miler d'iraquians retornen a Bagdad cada dia. Ho explica la BBC:

Hay señales de que parte de los cuatro millones de personas que abandonaron sus hogares en Irak han comenzado a regresar, debido a que la seguridad ha mejorado en los últimos meses, especialmente en Bagdad.

Todavía no se puede hablar de un retorno masivo, pero todo indica que va aumentando rápidamente.

No hay cifras precisas, pero el ministerio iraquí de Migración dijo a la BBC que cada día cerca de 1.000 personas vuelven al país, la mayor parte de ellas de Siria.

La oficina del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados (ACNUR) también calcula que alrededor de 40.000 personas retornaron de Siria a Irak en octubre, el mes en que se inicia el año escolar.

Fins i tot el NYT recull a portada el capgirament de la situació a Bagdad.

Totes les idees, tots els partits

Coherents amb el principi “todas las ideas, todos los partidos” les forçes vives catalanes ni s’han immutat per la conferència que donarà a Barcelona un líder del Ku Kux Klan. Només un grapat d’intel·lectuals no gaire políticament correctes s’han atrevit a denunciar-ho.

Sobrevivents

Sobreviure a la barbàrie física, moral i ideològica del nazisme i el comunisme té alguna cosa de miraculós. I és que la sortida de l'infern no porta inevitablement al nihilisme o al suïcidi, com tant sovint i reiteradament s'ha dit. Pel contrari, moltes vegades porta a la redescoberta del cel. Del cel de l'experiència humana acumulada i no del disseny suposadament intel·ligent de tanta utopia política. Aquest és el sentiment que sempre em provoquen les paraules dels antics dissidents de l'Europa oriental, víctimes consecutives del nazisme i el comunisme. En les seves paraules hi pot haver dosis d'escepticisme, però mai de relativisme moral. I sempre, sempre, manifesten una percepció lúcida d'aquells pocs i aparentment petits i anticuats valors humans fonamentals. No us perdeu l'entrevista d'avui a "La contra" de La Vanguardia al dramaturg i escriptor txec Ivan Klíma.

El bien y el mal, ¿dónde está la frontera?

Esta pregunta da para una tesis. La frontera está en ese momento en que uno le hace daño a otro. La cuestión es que en el amplio abanico del mal, un estadio te lleva a otro. El mal es progresivo. Muchos nazis y comunistas empezaron con un mal menor y acabaron asesinos.

El mismo policía que le interrogó en los setenta va hoy a sus conferencias.

Un coronel muy correcto, con el que coincidí en la asociación de lucha contra el nazismo, de la única que no me echaron cuando prohibieron mis libros. Mi mujer se negó a darle la mano, yo se la di porque creo que la gente debe perdonarse... Es muy mayor, está cojo.

Igual eso es el mal, acostumbrarse a lo moralmente indecente.

Tiene razón, uno debe guardarse de acostumbrarse a la inmoralidad cotidiana.

(…)

Años escribiendo sobre responsabilidad, amor e infidelidad, ¿cuál es su conclusión?

Uno vive feliz con su mujer, sus hijos, y de repente puede conocer a otra persona y enamorarse. Le ocurrió a mi mujer, y después, a mí. He llegado a la conclusión de que uno debe luchar por mantener la unión.

¿Por qué?

La familia es la piedra angular de la sociedad, su destrucción amenaza con desintegrar la sociedad. Además, creo que tenemos una responsabilidad hacia las personas que amamos.

Eso parece lo esencial.

Estoy feliz de seguir con mi mujer, las crisis nos han fortalecido. Los amigos que han vuelto a casarse han repetido la historia, son infelices y se han alejado de sus hijos.

¿En qué consiste la libertad?

En comportarte de acuerdo con tu conciencia. No te la da el dinero ni la fama, sino eso de lo que hablábamos al principio: la posibilidad de elegir el mal o elegir el bien.

Revolta estudiantil contra el bloqueig de les universitats

Els estudiants francesos contraris a la vaga demanen a la policia que trenqui el bloqueig que els impedeix entrar a classe.


Els estudiants de Nanterre contraris a la vaga es rebelen per primera vegada contra els radicals que bloquegen l’accés a les aules.

La fi del món ja té data

Si no fem res, el món s’acabarà l’1 de gener del 2015. O més exactament, en aquèlla data començarà la fi del món que coneixem i ja no serem a temps d’evitar-ho. I aquesta vegada l’anunci de l’apocalipsi és veritat perquè ho ha dit l’ONU, què com vostès saben és l’oracle de la postmodernitat.

Què ho diguin les Nacions Unides és una gran avantatge, perquè són gent educada, funcionaris del món mundial, que saben moltes coses. I no com la “vox populi”, que quan jo era petitet de tant en tant feia córrer que a les quatre de la tarda del proper dimecres s’acabava món i quan obries els ulls cinc minuts després tot seguia igual.

Allò, era la fe del carboner. Això, és la fe de la ciència subvencionada.

La Xunta amaga un informe que exculpa el PP de la crisi del "Prestige"

Fa com a mínim dos anys que se sap que la Xunta de Galícia amaga un informe que exculpa el PP de la crisi del “Prestige”. Aquest informe –“La incidencia socioeconómica del «Prestige» en Galicia”- va ser encarregat per la conselleria de Pesca als professors de la Universitat de Santiago de Compostela Pedro Arias Veira, del Departament de Fonaments de l’Anàlisi Econòmica de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarias , i per Miguel Cancio Álvarez, professor del Departament de Sociologia i Ciència Política de la mateixa Facultat. L’informe va ser lliurat a la conselleria a finals de l’any 2005 i després d’infructuoses demandes del PP perquè es fes públic, avui ho fa el diari ABC.

Los profesores Pedro Arias y Miguel Cancio desmontan gran parte de las afirmaciones que se realizaron en aquellos inciertos días de 2002 y 2003. La primera es la relativa al alejamiento del buque en vez de su ingreso en puerto para el vaciado, defendido por PSOE y BNG aunque con destinos distintos: los socialistas insistían en introducir el «Prestige» en Vigo y los nacionalistas en el seno de Corcubión.
Según el informe, cualquier operación de acercamiento a puerto «sin certeza razonable de que se pudiera contener el vertido y recuperar el fuel debiera rechazarse», ya que la posibilidad de verter las 77.000 toneladas sí produciría «una catástrofe real». Es más, el estudio concluye que «la peor decisión (...) sería tratar de introducir un buque accidentado en la Ría de Corcubión», ya que «por su estrechez, bajo calado, dirección y fuerza de las corrientes es el espacio gallego que ofrece más riesgo para una operación de este tipo». La consultora Berenguer e Ibarren cifró en un 97% la probabilidad de que el barco rompiera antes de entrar en la ensenada y su carga se dispersara por todas las Rías Baixas. La opción viguesa, defendida por el PSOE, «resulta igualmente inadmisible» por el «daño directo inevitable en la zona de más entidad pesquera de Galicia».

La economía que no se hundió

Otra de las mentiras que desmenuza el informe es el repetido hundimiento de la economía gallega que produciría el accidente. Descontadas las cantidades recibidas de los fondos de compensación y las aseguradoras, los gastos del petrolero han costado a las arcas estatales 514,6 millones de euros, apenas el 0´07% del PIB nacional.

En el plano gallego, apunta que la economía de la Comunidad «ya disponía a pincipios del siglo XXI de un tejido productivo modernizado, consistente y en fuerte crecimiento, que no podría ser sustancialmente alterado por el accidente» del petrolero. Ese año 2002, el PIB gallego creció un 2,2%, y en 2003 lo hizo al 2,3%. Los intelectuales se equivocaban.

Y contra las descarnadas críticas que desde la oposición se vertieron contra la gestión de la crisis y la coordinación entre las administraciones, el informe establece que precisamente «la gestión económica institucional fue la faceta más acertada», ya que «la reparación de los daños económicos básicos -a través del pago de ayudas a los afectados- fue prácticamente inmediata».

Así, Cancio y Arias sitúan la actuación ante el «Prestige» como «un precedente ejemplar», ya que gracias a «la unidad de acción» entre la Xunta y el Estado se evitaron «las fuerzas que podrían inducir efectos depresivos locales e incluso regionales». En el informe vetado por la actual Xunta hay también duras críticas al entorno sociopolítico, por convertir «un suceso de intensa componente mediática» en «escenario de la contienda electoral». «La oposición procedió a convertir la catástrofe en una causa contra» el PP, y se «olvidó de los agentes originarios de la misma», estos son, armadores, propietarios y aseguradores del petrolero accidentado.

Si bien critica la «infravaloración» del Gobierno a la hora de «contar la verdad y exponer la información disponible», los autores del informe censuran «las actitudes de algunas personas e incluso colectivos», que fue «la de aprovechar una catástrofe propicia al protagonismo televisivo».

Vídeo del dia

Cançó antisindical a l'estand dels "cheminots" a la Festa de l'Humanité, la festa del Partit Comunista francès. No us perdeu la lletra ni les reaccions.

Catalunya: localista o cosmopolita?

Xavier Sala-i-Martín carrega avui contra l'identitarisme localista que ofega Catalunya. No us el perdeu!

Contra la pedagogia lúdica

L'ex ministre d'Educació francès, el filòsof i professor Luc Ferry, va parlar a Barcelona dels mals que pateix l'ensenyament. Ferry va afirmar que “cal anar en contra de la pedagogia lúdica” que impera a la major part de països europeus des de fa quaranta anys. Ferry va declarar que la revolució pedagògica que va esdevenir arreu d'Europa després del 68 francès “ha provocat una caiguda en picat del nivell de coneixement de les ciències per part dels alumnes actuals, del domini de la llengua i d'aspectes bàsics de civilitat”. Segons m'escriu l'amic T. A, "el sorprenent del cas és que la conferència es va fer en el Centre d'Estudis Jordi Pujol (per cert, responsable "irresponsable" dels problemes d'ensenyamentque denuncia Ferry)".

Segons aquest filòsof i professor, la revolució pedagògica dels anys 70 que “tant mal ha fet als nostres alumnes” es basa en quatre “il•lusions generoses i simpàtiques”. La primera ha estat fer creure als infants “que ho podien inventar tot, fins i tot la construcció del seu propi coneixement estimulant la seva creativitat”. La veritat però, segons el conferenciant “és que les regles s'han d'aprendre, no es poden inventar”.

La segona il•lusió ha estat “pensar que a l'aula es podia substituir el treball pel joc” i la tercera que “primer cal motivar als alumnes i desprès fer-los treballar”. És el que en termes acadèmics s'anomena “pedagogia de l'ham”. Aquestes dues il•lusions, complementàries entre sí, “no han funcionat mai, doncs si bé en un primer moment els alumnes s'interessen pels temes desprès no treballen, perquè no tenen assumida la responsabilitat del treball i l'esforç”.

La quarta i darrera il•lusió ha estat fer creure als estudiants “que ser jove és genial i formidable i que ser adult o vell és una catàstrofe” quan la veritat és que el món dels adults “quan és reeixit, és més ric, més profund i més apassionant que el món de la infància”. Haver fet creure aquestes il•lusions provoca en la joventut actual “un interès malaltís per la cultura fàcil en detriment de la cultura interessant”.

Delícies de la "democràcia directe"

Tot i que una majoria dels alumnes voten en contra del bloqueig de la Universitat de Nanterre, els "líders estudiantils" diuen que han obtingut un sí massiu. Un vídeo mostra l'escandalosa manipulació. Delícies de la "democràcia directe".

La solució xilena

Guy Sorman passa revista a la situació xilena. Què ha funcionat i què no en l'aplicació del model dels Chicago boys?

La véritable innovation, celle qui aujourd’hui encore conserve au Chili son rôle de pionnier, est la politique sociale. La croissance chilienne a élevé le niveau de vie général, a réduit la pauvreté, mais n’a pas résorbé les inégalités ; la réussite économique des plus éduqués ne fait que souligner le retard des moins éduqués. La revendication de justice sociale n’est donc pas moins vive au Chili que dans le reste du continent ; mais elle porte sur la redistribution plus que sur la pauvreté. Mais , comment redistribuer sans briser, par un excès de dépenses publiques, l’ascension économique des entreprises ? Par l’application généralisée de la théorie de Milton Friedman sur les vouchers ( un bon public ) : en soutenant la demande des individus plutôt que l’offre de services publics .

En pratique , dans le domaine scolaire, chaque famille nécessiteuse ( à partir d’une carte précise des besoins réels pour éviter les fraudes) , reçoit un voucher qui permet de choisir l’école privée ou publique de son choix. La formule, en principe juste et égalitaire, marche mal ( même Ludders l’admet ) parce que le montant du voucher est insuffisant pour accéder aux écoles privées mais aussi parce que les écoles publiques refusent de publier leurs résultats : le choix des familles est donc illusoire. La méthode s’avère plus efficace pour l’accès au logement social : une garantie apportée par l’Etat aux plus humbles, permet d’accéder à des crédits hypothécaires et d’acquérir un logement sur le marché privé. L’Etat ne construit donc pas des logements sociaux , il n’en attribue pas, ( pas de clientélisme ) , il n’alourdit pas la dépense publique, il n’est pas bâtisseur. Et, c’est avant tout pour les régimes de retraite que la méthode chilienne est la plus prisée, alliant justice sociale et efficacité économique.

Les Chiliens ont le choix entre l’adhésion à un régime de retraite public minimum ou une retraite privée par capitalisation . Chacun doit donc adhérer à un régime: 10% des salaires au minimum , sont affectés aux retraites et plus si on le désire Les retraites privées par capitalisation sont gérées par des compagnies d’assurance agréées par l’Etat , en concurrence entre elles. Les fonds collectés sont pour l'essentiel investis dans l'éconmie chilienne .La logique du système est comparable à celle des vouchers scolaires : il ne s’agit pas d’une privatisation totale, ni des écoles, ni du logement, ni des retraites puisque l’Etat garantit l’accès aux uns et aux autres, apportant une aide publique aux plus pauvres. Mais il revient au secteur privé de gérer ces services publics, de l’enseignement, de la santé, du logement ou des retraites. La méthode chilienne en principe, ni socialiste, ni libérale associe, en pratique solidarité et efficacité, sans trop porter atteinte au dynamisme économique. La gauche chilienne , au pouvoir, en dénonce les imperfections, ( qui sont incontestables ) , mais elle ne remet pas en cause la méthode Made in Chicago : voici un étrange pays où l’idéologie libérale fonctionne.

Més papanatades

En la meva visita diària al blog d'Antón Uriarte he trobat la gràfica del consum elèctric d'ahir, el dia de l'apagada contra el canvi climàtic. Inapreciable. Just el contrari del seu comentari.

Ayer, entre las 20 y la 20,05 horas, la oficialidad, desde los ayuntamientos del PP, como en Avila, hasta los de ANV (Herri Batasuna) en Hernani, hiceron un gesto por nuestro planeta (todos tan cursis ellos) y apagaron las luces que les apetecieron. Ya se sabe que así como en los países islamistas, el que no reza hacia la Meca no puede ser político, aquí en los países excristianos, el que no es ecologista, se autoflagela y adora Gaia, pues tampoco.

Papanates

Escoltat avui per la ràdio. Una estudiant llegeix un manifest després d’una protesta a Barcelona contra el “pla Bolonya” i diu això en referència a la Universitat:

“No progressa adecuadament perquè ens entrenen per a ser precaris, a ser productius i competititus. Creiem que la Universitat és un espai de crítica, de reflexió i de creixement personal per a tota la societat”.

Quan aquesta noia sigui gran i vagi al metge voldrà que el metge sigui competent i li curi la malaltia o que l’arquitecte que li faci la casa sàpiga fer els càlculs perquè no se l’hi esfondri o que l’advocat que li porti el divorci li asseguri la custòdia i una bona pensió pels seus fills. És clar que, potser, quan l’error de diagnòstic sigui irreversible, la casa li caigui pel damunt o es quedi sense fills i sense un duro, sempre tindrà el consol de dir: no m’ho van encertar, però quina alçada personal teníen!

Sortim de l’euro, ràpid!

Cada vegada són més les veus que pronostiquen una crisi de l’euro-sistema monetari europeu i reclamen una sortida dels seus països de la moneda única. Aquest és el cas de l’economista liberal francès Jean-Pierre Chevallier:

... la seule solution est donc de sortir de cet euro-système tout de suite, pendant que la parité du franc est encore proche de sa valeur initiale par rapport à l’euro car plus tard, ce sera trop tard. Le franc français redevenu indépendant dans un système de changes flottant librement, perdra de la valeur par rapport aux monnaies fortes : l’euro s’il existe encore ou le DM ressuscité. Avec un franc faible, les Français seront obligés de s’adapter aux circonstances. Ils ne pourront plus compter sur les Allemands (avec leurs excédents commerciaux considérables et l’équilibre de leurs comptes publics) pour rattraper leurs erreurs.

Bien entendu, cette solution est politiquement incorrecte mais elle serait peut-être majoritaire en cas de référendum. Les Danois et les Suédois ont refusé d’adopter l’euro (respectivement en 2000 et 2003), le Royaume-Uni n’a jamais envisagé de le faire vu la ferme et constante hostilité des électeurs, les Suisses et les Norvégiens ont refusé d’entrer dans l’Union Européenne. Tous s’en portent fort bien ! et mieux que nous! Dans tous ces pays, les électeurs ont désavoué les hommes politiques qui veulent quasiment tous adopter l’euro par panurgisme.

Rester dans l’euro-système va entraîner la France dans une situation catastrophique comme celle qu’a vécue l’Argentine (pays à faible productivité par rapport aux Etats-Unis) dont les dirigeants ont voulu accrocher le peso au dollar américain. Plus tard seront prises les décisions qui s’imposent, plus les conséquences en seront graves.
La France sera forcée de sortir de l’euro-système en catastrophe, exsangue, dans le plus grand désordre, avec une dette publique considérable et une monnaie fortement dévaluée.

Il est amusant de constater que l’euro-système a été conçu pour éclater un jour. En effet, les Trésors restent nationaux. Il n’y a pas d’euro-Trésor. Les emprunteurs souverains sont les Etats membres et non pas l’Euro-land (aux Etats-Unis, c’est le Trésor de l’Etat fédéral qui émet les emprunts souverains et non pas les Etats fédérés). En cas de sortie ou d’éclatement de l’euro-système, chaque joueur reprend ses billes. Il n’y aura pas de dettes à partager, pas d’euro-emprunts à rembourser. Seuls des bons du Trésor nationaux sont émis. Leurs rendements sont les meilleurs indicateurs de l’état de la détérioration des Etats. Comme les rendements des bons à 10 ans dans les autres pays de la zone euro sont supérieurs à ceux du Bund allemand, l’euro-système est donc appelé à éclater.

La crise du sub-prime est doucereuse à côté de celle de l’euro-système qui risque de se produire au même moment que celle des retraites… L’avenir est vraiment sombre en France.

Poden els demòcrates sobreviure a l’Iraq?

Fa un any i mig, la revista “Time” es preguntava: “Pot Lieberman sobreviure a l’Iraq?”. Ningú no donava un duro pel futur polític d’un demòcrata que defensava la intervenció militar nord-americana a l’Iraq. Però, contra tota previsió demòcrata, Liberman va sobreviure a les eleccions legislatives i va mantenir el seu escó de senador, que va haver de revalidar presentant-se com a candidat independent. Ara, amb el capgirament de la situació a l’Iraq, Lieberman no només sobreviu sinó que emergeix per damunt de la mesquinesa i la irresposabilitat de la majoria demòcrata. La pregunta és ara: “Poden els demòcrates sobreviure a l’Iraq?”

Joe Liberman:

En collaborant avec nos alliés iraquiens de plus en plus capables, les troupes américaines sous l’ordre de général David Petraeus ont mis en déroute al Qaeda en Iraq dans ses abris les plus sûrs de la province d’Anbar et de Bagdad — obtenant ce qui pourrait bien s’avérer être l’échec le plus significatif pour le réseau terroriste d’Oussama Ben Laden depuis qu il a étééconduit d’Afghanistan vers la fin de 2001.

(...)

Malheureusement, les adversaires de la guerre au Congrès ont répondu à l’évidence grandissante de progrès en Iraq non pas avec gratitude ou soulagement , mais par une opposition implacable à une politique qui marche maintenant visiblement.

(...)

En fait, tout au long des neuf mois passés, les anti-guerre au Congrès prédisaient avec confiance et à plusieurs reprises que la stratégie du général Petraeus échouerait et que la guerre en Iraq était ‘perdue’. Il est maintenant clair qu’ils se sont trompés.

Plutôt que de se lancer dans autre essai malavisé de couper le financement de nos troupes sur le terrain, il est grand temps pour les forces anti-guerre de reconnaître que le “surge” marche et d’arreter leurs harcèlements législatifs futiles .

Il est profodement irresponsablede leur part de retenir en otage les fonds dont nos hommes et femmes en uniforme ont besoin pour continuer leurs combat avec succes. Le congrès devrait soutenir nos troupes en Iraq et ne pas saper leurs réalisations héroïques en imposant une formule pour l’échec.

El poder decisori de l'esquerra "volàtil"

Contrariament al que es pensa, les eleccions generals a Espanya no les decideixen els votants centristes, és a dir, aquells que oscil·len entre el PSOE i el PP, sinó els que ho fan entre el PSOE, IU i l'abstenció. Així ho assegura el consultor César Molinas en un article publicat a El País.

La izquierda volátil es un conjunto heterogéneo con pocos denominadores comunes, todos ellos negativos. Es común su rechazo frontal al PP y a todo lo que representa la derecha. Es común también su desdén hacia el PSOE, al que votan tapándose la nariz cuando le votan. Por lo razonado hasta aquí, el objetivo principal de una campaña electoral, de cualquier campaña electoral, en España debe ser para el PP que no vayan a votar los que le detestan y para el PSOE que acudan a las urnas los que le desprecian. ¿Son consistentes sus estrategias electorales con estos principios?

Per què no calles?

Una imatge insòlita i valenta del Rei davant l'aprenent de dictador Hugo Chávez. Chapeu!, si senyor! I també una intervenció valenta de Zapatero per sortir, encara que sigui per una vegada, en defensa d'Aznar i els empresaris espanyols davant dels atacs de goril·la Chávez, tot i que acabés embolicant-se després en un divagació més que discutible sobre la immunitat democràtica.

"Aquesta no és la meva memòria. On va president?"

Un article imprescindible sobre la Llei de Memòria Històrica, especialment perquè l'ha escrit el socialista Juan-José López Burniol.

Todo iniciado en el estudio de textos legales sabe que, debajo de los mandatos concretos de una ley, subyace siempre una idea axial que vertebra el propósito que ha tenido el legislador al elaborarla. Dicho en corto: una ley responde siempre a una idea. De ahí que el estadio primero de la interpretación jurídica consista en averiguar cuál ha sido la voluntad del legislador. Es una tarea que resulta apasionante. La ley de memoria histórica no constituye una excepción.
En efecto, este texto legal consagra -a mi juicio- la ruptura del contrato transaccional -consenso- en que se fundó la transición, al tiempo que presupone una nueva legalidad, que entronca directamente con la legalidad republicana. Intento explicarme. La transición fue, sin duda, una transacción entre las dos Españas, la que ganó la guerra civil y la que la perdió. En una transacción, las partes -cediendo cada una alguna cosa- ponen término a un contencioso. Es, casi siempre, un contrato antipático, porque ambas partes quedan insatisfechas por las concesiones que han hecho; e incluso suelen quejarse luego de que las circunstancias desde las que negociaron eran desiguales. Así, en el caso de la transición, por la presencia vigilante del Ejército en apoyo de una de ellas. Pero la transacción es, en todo caso, un contrato muy fecundo, ya que, al evitar un enfrentamiento, libera muchas energías y abre un amplio abanico de posibilidades.
FRENTE A este espíritu, la ley de memoria histórica supone la resolución unilateral del contrato transaccional en que se basó la transición por una de las partes entonces enfrentadas, al amparo y haciendo uso de las facultades -legalmente intachables- que le ofrece el Estado democrático y de derecho que aquella misma transición alumbró.
El núcleo de la ley es claro. Parte de la existencia de una "legalidad institucional anterior" (artículo 3.3), que fue vulnerada por una "sublevación militar" (exposición de motivos, párrafo 14). De este quebrantamiento del orden jurídico deriva "la ilegitimidad de los tribunales, jurados y cualesquiera otros órganos penales o administrativos" creados por lo sublevados (artículo 3.1), así como que "se declaran ilegítimas" sus condenas y sanciones (artículo 3.2). Sobre esta base, "se reconoce el derecho a obtener una declaración de reparación y reconocimiento" a quienes padecieron los efectos de dichas condenas y sanciones "durante la guerra civil y la dictadura" (artículo 4.1).
ES DECIR, no hubo una guerra civil en la que media España se enfrentó a la otra media, sino solo una sublevación militar contra el orden constituido, que provocó "el carácter radicalmente injusto de todas las condenas, sanciones y cualesquiera formas de violencia personal producidas por razones políticas, ideológicas o de creencia religiosa, durante la guerra civil", así como durante la dictadura surgida de la victoria militar (artículo 2.1). De ahí que las administraciones públicas deban tomar "las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas (...) de la sublevación militar, de la guerra civil y de la represión de la dictadura", entre cuyas medidas "podrá incluirse la retirada de subvenciones o ayudas públicas" (artículo 15.1).
De lo que se desprende -si no yerro- que podrá haber una calle de José Miaja, pero no de José Sanjurjo; una plaza de Ignacio Hidalgo de Cisneros, pero no de Joaquín García-Morato, y un paseo de Manuel Azaña, pero no de José Calvo-Sotelo.
Las consecuencias que se derivan de todo ello son trascendentes. En primer lugar, la inevitable erosión de la auctoritas de la propia Constitución de 1978, fruto del pacto ya superado de la transición, con la consecuente relativización de los principios que la informan. En segundo término, el cuestionamiento implícito de la Monarquía como suprema magistratura del Estado, habida cuenta de que -según el espíritu que informa a la ley de memoria histórica- su origen está viciado de raíz por haber sido reinstaurada por el general Francisco Franco -en 1969-, al designar al entonces Príncipe de España como su sucesor a título de Rey. Y, por último, la apertura de un proceso que habría de llevar si se consuma -lo que está por ver- a una reforma en profundidad de la estructura del Estado, hasta desembocar en un modelo de corte confederal aún de confusos perfiles en la cabeza de su Bautista. En el bien entendido de que todo ello cobra cuerpo en la realidad de una España de nuevo dividida, no sé si en dos mitades pero sí profundamente.
NINGÚN REPARO de naturaleza jurídica opongo a la plena legalidad y legitimidad democráticas de la ley de memoria histórica. Ninguna reserva ni crítica manifiesto a aquellos de sus preceptos que regulan las declaraciones de reparación y reconocimiento personal a las víctimas de la guerra y de la dictadura. Estimo justas las mejoras de prestaciones, pensiones e indemnizaciones, así como la concesión de ciertos beneficios fiscales y ayudas. Considero necesaria la colaboración de las administraciones para la localización e identificación de las víctimas. Cuanto se haga en estos campos será de estricta justicia. Pero sí lamento y rechazo -como hijo de uno de tantos españoles a los que la esta ley se refiere como sublevados- que la memoria que promueve se funde en la división maniquea entre unos españoles -los republicanos- y otros -los sublevados-, así como que considere a estos más como enemigos a los que se repudia que como adversarios a los que se respeta. Esta no es mi memoria. ¡Qué error! ¡Qué pena! ¡Qué absurda involución! ¿Adónde va, presidente?

Les joventuts d'Al Qaeda

El nou cap del MI5, Jonathan Evans, en el seu primer discurs públic va revelar que Al Qaeda està endoctrinant i entrenant adolescents musulmans de 15 i 16 anys en territori britànic. He trobat el text íntegre del seu discurs. Val la pena llegir-lo.

The violence directed against us is the product of a much wider extremist ideology, whose basic tenets are inimical to the tolerance and liberty which form the basis of our democracy. So although the most visible manifestations of this problem are the attacks and attempted attacks we have suffered in recent years, the root of the problem is ideological.

Why? Because the ideology underlying Al Qaida and other violent groups is extreme. It does not accept the legitimacy of other viewpoints. It is intolerant, and it believes in a form of government which is explicitly anti-democratic. And the more that this ideology spreads in our communities, the harder it will be to maintain the kind of society that the vast majority of us wish to live in.

You may recall that in her speech this time last year, my predecessor, Eliza Manningham-Buller, pointed out that this country was facing an increasing threat from Al Qaida-inspired terrorism. When she spoke, MI5 had identified around 1,600 individuals who we believed posed a direct threat to national security and public safety, because of their support for terrorism. That figure today would be at least 2,000. This growth, which has driven the increasingly strong and coordinated government response, is partly because our coverage of the extremist networks is now more thorough. But it is also because there remains a steady flow of new recruits to the extremist cause.

And it is important that we recognise an uncomfortable truth: terrorist attacks we have seen against the UK are not simply random plots by disparate and fragmented groups. The majority of these attacks, successful or otherwise, have taken place because Al Qaida has a clear determination to mount terrorist attacks against the United Kingdom. This remains the case today, and there is no sign of it reducing. So although MI5 and the police are investigating plots, and thwarting them, on a continuing basis, we do not view them in isolation. Al Qaida is conducting a deliberate campaign against us. It is the expression of a hostility towards the UK which existed long before September 11, 2001. It is evident in the wills and letters left behind by actual and would-be bombers. And it regularly forms part of Al Qaida's broadcast messages.

This campaign is dynamic, and since my predecessor spoke last year, we have seen it evolve even further.

As a country, we are rightly concerned to protect children from exploitation in other areas. We need to do the same in relation to violent extremism. As I speak, terrorists are methodically and intentionally targeting young people and children in this country. They are radicalising, indoctrinating and grooming young, vulnerable people to carry out acts of terrorism. This year, we have seen individuals as young as 15 and 16 implicated in terrorist-related activity.

Bèlgica i la balcanització d'Europa

Editorial de "Le Figaro" sobre la crisi belga:

Il y a dans la surenchère autonomiste – et parfois indépendantiste – flamande le même parfum de revanche historique que celui qui existe en Espagne, avec les revendications du Pays basque et de la Catalogne. Même s’il est moins avancé, un processus similaire est à l’œuvre dans d’autres pays européens comme en Italie du Nord ou au Royaume-Uni avec la dévolution accordée à l’Écosse et au pays de Galles.

Il est paradoxal de constater que la logique du chacun-pour-soi s’étend à mesure que progresse la construction européenne. Certains semblent plus enclins à aider un pays éloigné, récemment entré dans l’Union, qu’à se montrer solidaires de leurs propres compatriotes moins favorisés.

Certes, l’Europe encourage la décentralisation et le régionalisme. Il y a là un facteur de développement et de libération d’énergies considérable. Mais il ne faudrait pas que les séparatistes de tout poil aient le sentiment d’agir en parfaite impunité et qu’ils puissent penser bénéficier, quoi qu’il arrive, des avantages de l’Union européenne.

À l’heure où se profile l’indépendance du Kosovo, l’Europe devrait se poser la question de ses frontières intérieures. Laisser imploser la Belgique, pays fondateur de l’Union européenne, siège de ses institutions, serait ouvrir la porte à la balkanisation de l’Europe.

Repressió a Caracas

Així estan les coses

La periodista Isabel San Sebastián va abandonar el plató del programa "59 segons" de TVE després de tenir una enganxada amb el també periodista José María Calleja, que va acusar San Sebastián d'haver inflat a ETA i de donar suport a la "dreta copista2, tant política com mediàtica.

Viure de propina

Desconec si Blas Infante era o no un cretí, és a dir, un estúpid, una persona d’escassa intel·ligència. Però si he de jutjar per alguns dels seus escrits, molt llest no sembla. Cosí germà de Sabino Arana, per entendre’ns. Encegat per un nacionalisme romàntic i amb un ideari polític inconsistent i mediocre, Blas Infante ha tingut el seu moment de glòria, com diu el meu amic F.C., gràcies a una propina de la història.

Algunes cites del pare de la pàtria andalusa:

"Legiones raudas y generosas corren el litoral africano predicando la unidad de Dios. El 'arroyo grande', que dijo Abu-Bekr, las separa de Andalucía. Ésta les llama. Ellos recelan. Vienen: reconocen la tierra y encuentran un pueblo culto atropellado, ansioso de liberación. Acude entonces Tarik (¡14.000 hombre solamente!). Pero Andalucía se levanta en su favor. Antes de un año, con el solo refuerzo de Muza (20.000 hombres), puede llegar a operarse por esta causa la conquista de España. Concluye el régimen feudalista germano. Hay libertad cultural. Andalucía entera aprende el árabe, y dice que se convierte. Poco después, Andalucía, ¡Andalucía libre y hegemónica del resto peninsular! ¡Lámpara única encendida en la noche del Medievo, al decir de la lejana poetisa sajona Howsrita! Europa germánica es un anfictionado, bárbaro, inspirado por el Pontífice de Roma. 'Nadie, ni aun los nobles, exceptuando al clero, sabía leer ni escribir. En Andalucía todo el mundo sabía'. No hay manifestación alguna cultural, que en Andalucía libre o musulmana, no llegase a alcanzar una expresión suprema".

"Andalucía jamás espiritualmente fue un pueblo servil. Fue creado por la Naturaleza pueblo de espíritu, señor. Y hoy, esclavizada, no sirve, manda. El amo que le puso Europa, España, ¿no es hoy andaluz ante la misma Europa, y ante el mundo entero?".

"Europa es su método [cartesiano], traición al sentimiento, que alcanza a culminar en esa enfermedad, como nombran hoy a los Estados Unidos de América; en Detroit, en la barbarie de la standarización; en el ROBOT, el hombre de acero, articulación movida hacia el dollar por la energía mecánica... [...] Nosotros no queremos ser solamente europeos. Nuestro método no sólo llega a excluir de la duda metódica al pensamiento, sino al sentimiento también. No decimos sólo 'Yo pienso: luego existo'. Esto es Europa. Y Andalucía es: pensar y sentir. He aquí la existencia. Si cada pensamiento no es el motor de una vibración sentimental humana; si cada pensamiento sentimental no es un motor de la razón pura, ¿en dónde está el hombre? ¿Adónde va el hombre? ¿A Detroit?".

"España fue el instrumento de Europa contra su propia originalidad. ¿Por qué no ha de liberarse ya de su inspiración directora? El grito de Andalucía libre, ¿no sería igual al de España libre... de Europa?".

Videoclip del dia

"Bush tenia raó". Canten The Right Brothers

Foto del dia

La Vanguardia, via Barcepundit.

Però, no passaven només a Amèrica aquestes coses?

Diverses persones han mort pels trets disparats per un estudiant de 18 anys en un institut de Finlàndia. Segons sembla, l’homicida va anunciar prèviament "una massacre" en un vídeo que va penjar a la pàgina web YouTube.

Botxins d’Esquadra

Voliem una policia catalana sense els vicis -reals i suposats- de la policia heredada del franquisme. Una policia modèlica, tan modèlica que no semblés ni policia, que com vostès saben és una paraula lletja i políticament incorrecta. Tot el contrari que Mossos d’Esquadra, nom extret del sac sense fons de la memòria històrica però que sona a secció jovenil d’alguna masoneria il·lustrada o a confraria d’exalumnes de Delineació o Disseny industrial. Però la naturalesa humana és tossuda i no canvia perquè parli en català o estigui dirigida pel tripartit. La policia catalana, com qualsevol altra policia, també té la seva quota de delinqüents. El que sorprèn és que per ser un cos nou i relativament petit aquesta qüota comenci a ser significativament preocupant.

El fiscal ha acusado a cinco agentes de los Mossos d'Esquadra de Barcelona de torturar y vejar a un ciudadano rumano al que confundieron con un ladrón. El fiscal lo califica de "error policial", pero los hechos que relata en su escrito de acusación resultan espeluznantes. Por ese motivo, solicita penas de entre tres y diez años de cárcel para los cinco mossos, acusados de apalear, insultar y vejar a un rumano.

Buenarenfe

El monòleg de Buenafuente sobre la crisi de rodalies Renfe a Barcelona. No us el perdeu!

Hillary Clinton i Rudy Giuliani, els preferits

A un any de les eleccions presidencials dels Estats Units del 4 de novembre del 2008, "The Economist" publica una enquesta sobre l'estat d'opinió dels ciutadans nord-americans. És la primera d'una sèrie que aniran publicant durant els pròxims dotze mesos.

Cliqueu a sobre del gràfic per ampliar-lo.

Nazis i islamistes, cosins germans

La visió de Hitler d'un Manhattan en flames és idèntica a la dels islamistes autors dels atemptats del 11 de setembre. Paul Belien a Thes Washington Times:

During the Second World War, the Nazis worked on plans to build the “Amerikabomber,” an airplane specially devised to fly suicide missions into Manhattan’s skyscrapers. Albert Speer, the Nazi Minister for Armaments, recalled in his diary: “It was almost as if [Hitler] was in a delirium when he described to us how New York would go up in flames. He imagined how the skyscrapers would turn into huge blazing torches. How they would crumble while the reflection of the flames would light the skyline against the dark sky.” Hitler hated Manhattan. It was, he said, “the center of world Jewry.”

Less than 60 years later, Hitler’s plans were executed by Muslim immigrants living in Germany. At the 2003 trial of the network around Mohammed Atta (the pilot who flew into the World Trade Center), Shahid Nickels, a German convert to Islam and a friend of Atta’s, said that the Islamists had targeted Manhattan because it is “the center of world Jewry, and the world of finance and commerce controlled by it.”

The parallels between Nazism and Islamism are overwhelming. Yet the subject is a taboo. When last March the German historian Matthias Kuentzel, author of “Jihad and Jew-Hatred: Islamism, Nazism and the Roots of 9/11,” was to give a lecture at the University of Leeds (Britain), the university authorities cancelled the lecture after threats from Muslim students.

Fent el joc a l'islamisme

L'estat d'emergència decretat al Paquistan i la repressió de l'oposició més crítica amb Musharraf són una mala notícia. Mala notícia per a la llibertat i la democràcia però també i especialment per a la lluita contra l'islamisme. La dictadura enforteix sempre els més radicals, que troben en ella una justificació a la seva violència, despertant la simpatia dels ciutadans pel seu coratge. Tot i l'increment de les accions terroristes i les provocacions dels islamistes en els últims mesos al Paquistan, aquests continuen sent una minoria en el conjunt del país. A les últimes eleccions no van superar el 12% dels vots. La prova que l'amenaça islamista ha estat una excusa és que la gran majoria dels opositors empressonats són laics. Si l'estat d'emergència es perllonga i no es retorna ràpidament a la normalitat constitucional, l'islamisme serà el gran beneficiat.

L'autèntic escàndol dels aliments modificats genèticament

Dick Taverne, autor "The March of Unreason: Science, Democracy and the New Fundamentalism", escriu a la revista britànica Prospect un article imprescindible sobre els aliments modificats genèticament. Taverne afirma a l'article que són segurs, sans i imprescindibles si es vol assolir un nivell de vida decent per a la creixent població mundial i que l'autènti crim, que està costant milions de vides als països pobres, no són les manipulacions genètiques sinó la manipulació moral i ideològica dels s'hi oposen als països rics.

Seven years ago, Time magazine featured the Swiss biologist Ingo Potrykus on its cover. As the principal creator of genetically modified rice—or "golden rice"—he was hailed as potentially one of mankind's great benefactors. Golden rice was to be the start of a new green revolution to improve the lives of millions of the poorest people in the world. It would help remedy vitamin A deficiency, the cause of 1-2m deaths a year, and could save up to 500,000 children a year from going blind. It was the flagship of plant biotechnology. No other scientific development in agriculture in recent times held out greater promise.

Seven years later, the most optimistic forecast is that it will take another five or six years before golden rice is grown commercially. The realisation of Potrykus's dream keeps receding. The promised benefits from other GM crops that should reduce hunger and disease have been equally elusive. GM crops should now be growing in areas where no crops can grow: drought-resistant crops in arid soil and salt-resistant crops in soil of high salinity. Plant-based oral vaccines should now be saving millions of deaths from diarrhoea and hepatitis B; they can be ingested in orange juice, bananas or tomatoes, avoiding the need for injection and for trained staff to administer them and refrigeration to store them.

None of these crops is yet on the market. What has gone wrong? Were the promises unrealistic, or is GM technology, as its opponents claim, flawed— because of possible harm to human safety or the environment or because it is ill-suited to the needs of poor farmers in the developing world? Public discussion of GM food in the British media, and throughout Europe, reflects a persistent suspicion of GM crops. Supermarkets display notices that their products are "GM-free." Sales of organic food, promoted as a natural alternative to the products of modern scientific farming, are increasing by about 20 per cent a year. Indeed, EU regulations, based on the precautionary principle, provide safeguards against "contamination" of organic farms by GM crops; they require any produce containing more than 0.9 per cent GM content to be labelled as such, with the clear implication that it needs a health warning and should be avoided. This causes a major conflict over GM soya beans imported from America. Some GM crops are taking root in some European countries, but in most they are in effect banned. The public is led to believe that GM technology is not only unsafe but harmful to the environment, and that it only serves to profit big agricultural companies.

Seldom has public perception been more out of line with the facts. The public in Britain and Europe seems unaware of the astonishing success of GM crops in the rest of the world. No new agricultural technology in recent times has spread faster and more widely. Only a decade after their commercial introduction, GM crops are now cultivated in 22 countries on over 100m hectares (an area more than four times the size of Britain) by over 10m farmers, of whom 9m are resource-poor farmers in developing countries, mainly India and China. Most of these small-scale farmers grow pest-resistant GM cotton. In India alone, production tripled last year to over 3.6m hectares. This cotton benefits farmers because it reduces the need for insecticides, thereby increasing their income and also improving their health. It is true that the promised development of staple GM food crops for the developing world has been delayed, but this is not because of technical flaws. It is principally because GM crops, unlike conventional crops, must overcome costly, time-consuming and unnecessary regulatory obstacles before they can be licensed.

The alleged risk to health from GM crops is still the main reason for public disquiet—something nurtured by statements by environmental NGOs, who in 2002 even persuaded the Zambian government to reject food aid from the US at a time of famine because some of it was derived from GM crops. This allegation of harm has been so soundly and frequently refuted that when it is repeated, the temptation is to despair. But unless the charge is confronted, contradicted and disproved whenever it is made, its credibility will persist. The fact is that there is not a shred of any evidence of risk to human health from GM crops. Every academy of science, representing the views of the world's leading experts—the Indian, Chinese, Mexican, Brazilian, French and American academies as well as the Royal Society, which has published four separate reports on the issue—has confirmed this. Independent inquiries have found that the risk from GM crops is no greater than that from conventionally grown crops that do not have to undergo such testing. In 2001, the research directorate of the EU commission released a summary of 81 scientific studies financed by the EU itself—not by private industry—conducted over a 15-year period, to determine whether GM products were unsafe or insufficiently tested: none found evidence of harm to humans or to the environment.

No us perdeu la resta, aquí.

Chapeau!

Ni Moratinos, ni Zapatero, ni l’Aliança de Civilitzacions. Ha sigut el president francès, Nicolas Sarkozy, el que una vegada més ha tingut de treure les castanyes del foc. Ho va fer amb les infermeres búlgares segrestades per Gadaffi i ho ha tornat a fer ara amb les hostesses de la tripulació espanyola detingudes al Txad amb els membres d’una ONG francesa que no filaba gaire prim.

Sarkozy ha viatjat presonalment al Txad i s’ha emportat una part dels detinguts en el seu avió presidencial. Ha fet escala a Madrid per desembarcar les hostesses espanyoles i ha seguit cap a París. Un Zapatero bocabadat, lleganyós i encara amb els rulos al cap, sorprès mentre en rumiava una de nova contra el PP, només va tenir temps de consultar el seu diccionari de butxaca, engolar la veu i babotejar: Merci! Sense "beaucoup". Per falta de temps.

Les bones notícies de l'Iraq

Milers de refugiats iraquians tornen a Bagdad.

BAGHDAD (AP) - In a dramatic turnaround, more than 3,000 Iraqi families driven out of their Baghdad neighborhoods have returned to their homes in the past three months as sectarian violence has dropped, the government said Saturday.

Les morts violentes a l'Iraq estan ja per sota de les de Sudàfrica. En conseqüència, la gent torna a ocupar el carrer en activitats lúdiques i comercials, segons informa AP.

People shop at the Shorja market in east Baghdad, Iraq, Saturday, Nov. 3, 2007. More than four months after U.S. forces completed a 30,000-strong force buildup, the death toll for both Iraqis and Americans has fallen dramatically for two months running, and, as if sensing a possible shift in the capital, Iraqis in mainly Shiite eastern Baghdad have returned to the streets in numbers not seen in months.

ADDENDA.- Bartle Bull, expert anglès en el Pròxim Orient, publica en l'última edició de la revista britànica Prospect un assaig sobre l'Iraq amb un títol inequívoc: "Missió acomplida". No us el perdeu. (Via Barcepundit que cita un article de Mario Vargas Llosa a "El País")

The question of what to do in Iraq today must be separated from the decision to topple Saddam Hussein four and a half years ago. That decision is a matter for historians. By any normal ethical standard, the coalition's current project in Iraq is a just one. Britain, America and Iraq's other allies are there as the guests of an elected government given a huge mandate by Iraqi voters under a legitimate constitution. The UN approved the coalition's role in May 2003, and the mandate has been renewed annually since then, most recently this August. Meanwhile, the other side in this war are among the worst people in global politics: Baathists, the Nazis of the middle east; Sunni fundamentalists, the chief opponents of progress in Islam's struggle with modernity; and the government of Iran. Ethically, causes do not come much clearer than this one.

Some just wars, however, are not worth fighting. There are countries that do not matter very much to the rest of the world. Rwanda is one tragic example; and its case illustrates the immorality of a completely pragmatic foreign policy. But Iraq, the world's axial country since the beginning of history and all the more important in the current era for probably possessing the world's largest reserves of oil, is no Rwanda. Nor do two or three improvised explosive devices a day, for all the personal tragedy involved in each casualty, make a Vietnam.

The great question in deciding whether to keep fighting in Iraq is not about the morality and self-interest of supporting a struggling democracy that is also one of the most important countries in the world. The question is whether the war is winnable and whether we can help the winning of it. The answer is made much easier by the fact that three and a half years after the start of the insurgency, most of the big questions in Iraq have been resolved. Moreover, they have been resolved in ways that are mostly towards the positive end of the range of outcomes imagined at the start of the project. The country is whole. It has embraced the ballot box. It has created a fair and popular constitution. It has avoided all-out civil war. It has not been taken over by Iran. It has put an end to Kurdish and marsh Arab genocide, and anti-Shia apartheid. It has rejected mass revenge against the Sunnis. As shown in the great national votes of 2005 and the noisy celebrations of the Iraq football team's success in July, Iraq survived the Saddam Hussein era with a sense of national unity; even the Kurds—whose reluctant commitment to autonomy rather than full independence is in no danger of changing—celebrated. Iraq's condition has not caused a sectarian apocalypse across the region. The country has ceased to be a threat to the world or its region. The only neighbours threatened by its status today are the leaders in Damascus, Riyadh and Tehran.

Per què s'ha de combatre l'islamisme?

Respon Wafa Sultan: "L'Islam no s'ha de considerar com una simple religió sinó com una ideologia política que pretén aplicar el seu programa per la violència". Vídeo en anglès amb subtítols en francès.

Vídeo del dia

El PSOE ha cesat la portaveu socialista d'educació al parlament aragonès després d'aquesta sonada intervenció. No us la perdeu, sembla mentida però és veritat. Isabel Teruel también existe!

Tercer aniversari de l'assassinat de Theo van Gogh

Avui fa tres anys de l'assassinat per un islamista del realitzador de cinema holandès, Theo van Gogh, per haver filmat un curtmetratge, escrit per Ayaan Hirsi Alí, denunciant la submissió de les dones musulmanes. No hi pot haver millor homenatge a la seva memòria que difondre el documental "Submission" pel qual va morir. Però ara subtitulat en castellà.

Continuen igual

Discurs de Miterrand al ser elegit secretari general del Partit Socialista francès el 13 de juny de 1971. Avui, 37 anys després, el socialisme francès continua gairebé igual.

Renúncia al Nobel per no fer el joc a Al Gore

Via Barcepundit m’assabento que John R. Christy, membre de l’IPCC de l’ONU, ha renunciat a la part que li correspon del premi Nobel de la Pau atorgat per meitats a Al Gore i a l’IPCC. Christy ha pres aquesta decissió fart de la poca rigurositat científica dels predicadors de l’apocalipsi climàtica. Chirsty, que se suma a la posició escèptica de Bjorn Lomborg, ha fet aquest anunci en un article publicat ahir al Wall Street Journal.

I'm sure the majority (but not all) of my IPCC colleagues cringe when I say this, but I see neither the developing catastrophe nor the smoking gun proving that human activity is to blame for most of the warming we see. Rather, I see a reliance on climate models (useful but never "proof") and the coincidence that changes in carbon dioxide and global temperatures have loose similarity over time.

There are some of us who remain so humbled by the task of measuring and understanding the extraordinarily complex climate system that we are skeptical of our ability to know what it is doing and why. As we build climate data sets from scratch and look into the guts of the climate system, however, we don't find the alarmist theory matching observations. (The National Oceanic and Atmospheric Administration satellite data we analyze at the University of Alabama in Huntsville does show modest warming -- around 2.5 degrees Fahrenheit per century, if current warming trends of 0.25 degrees per decade continue.)

It is my turn to cringe when I hear overstated-confidence from those who describe the projected evolution of global weather patterns over the next 100 years, especially when I consider how difficult it is to accurately predict that system's behavior over the next five days.

(....)

Without a doubt, atmospheric carbon dioxide is increasing due primarily to carbon-based energy production (with its undisputed benefits to humanity) and many people ardently believe we must "do something" about its alleged consequence, global warming. This might seem like a legitimate concern given the potential disasters that are announced almost daily, so I've looked at a couple of ways in which humans might reduce CO2 emissions and their impact on temperatures.

California and some Northeastern states have decided to force their residents to buy cars that average 43 miles-per-gallon within the next decade. Even if you applied this law to the entire world, the net effect would reduce projected warming by about 0.05 degrees Fahrenheit by 2100, an amount so minuscule as to be undetectable. Global temperatures vary more than that from day to day.

Suppose you are very serious about making a dent in carbon emissions and could replace about 10% of the world's energy sources with non-CO2-emitting nuclear power by 2020 -- roughly equivalent to halving U.S. emissions. Based on IPCC-like projections, the required 1,000 new nuclear power plants would slow the warming by about 0.2 ?176 degrees Fahrenheit per century. It's a dent.

But what is the economic and human price, and what is it worth given the scientific uncertainty?

My experience as a missionary teacher in Africa opened my eyes to this simple fact: Without access to energy, life is brutal and short. The uncertain impacts of global warming far in the future must be weighed against disasters at our doorsteps today. Bjorn Lomborg's Copenhagen Consensus 2004, a cost-benefit analysis of health issues by leading economists (including three Nobelists), calculated that spending on health issues such as micronutrients for children, HIV/AIDS and water purification has benefits 50 to 200 times those of attempting to marginally limit "global warming."

Given the scientific uncertainty and our relative impotence regarding climate change, the moral imperative here seems clear to me.

La Sentència

Com que no podria dir-ho millor copio les paraules de l’Arcadi Espada:

1. Hasta la tarde del 11 de marzo toda la clase política española creía que Eta había sido la autora de la matanza de Madrid. El síndrome de Omagh o la acción de una fracción disidente eran las explicaciones más comunes a un atentado que se diferenciaba de todos los otros cometidos por el grupo terrorista. Arnaldo Otegi fue la única excepción: por la mañana ya habló de grupos islámicos.
2. El presidente Aznar cometió un grave error al no reunir a los dirigentes políticos tras el atentado para formalizar una respuesta y un icono común. La situación era excepcional por el número de víctimas y la circunstancia preelectoral. El candidato Rajoy se equivocó también gravemente al manifestar en plena jornada de reflexión su convicción moral de que Eta era la autora de la matanza. Grave igualmente fue la actuación del líder de la oposición Rodríguez Zapatero, que no desautorizó radical, pública y tajantemente las manifestaciones ilegales del día de reflexión (cuyo radio de acción contribuyeron a expandir muchos medios informativos privados y públicos), y que permitió declarar a su segundo Rubalcaba que los españoles se merecían un gobierno que no les mintiera.
3. El gobierno no ocultó ningún dato a la opinión pública e informó con puntualidad de las investigaciones, incluido el temprano hallazgo de una furgoneta con versículos coránicos, cuya publicidad introdujo un cambio decisivo en la opinión pública. Para su desgracia el gobierno siguió insistiendo en la hipótesis etarra sólo a partir de meros antecedentes y despreciando el peso de los hechos que él mismo iba narrando. Una gran parte de ciudadanos no sólo no le siguieron en esa insistencia sino que pensaron que el gobierno trataba de engañarles.
4. No hay ninguna evidencia de que los terroristas planeasen un cambio electoral en España a través de la matanza. Tampoco que la participación española en la invasión de Irak decidiera a sus autores el llevarla a cabo.

En conseqüència, el PSOE i el PP haurien de callar d’una vegada, deixar de fer soroll i reconèixer els seus errors, per dir-ho diplomàticament. Els socialistes haurien de demanar excuses per la seva actuació manipuladora i paracolpista durant la jornada de reflexió del 13-M i jubilar Alfredo Pérez Rubalcaba, mentre que el PP hauria de fer el mateix amb Angel Acebes reconeixent que es van equivocar al mantenir, contra tota evidència, la possibilitat alternativa de l’autoria etarra.