Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Quins collons!

Aquest individu, l'actor indi de Bollywood Imraan Khan, va tenir els collons d'aparèixer així a l'estrena de la pel·lícula "The President is Coming". La "gràcia" és que ho va fer a Bombai el passat 26 de novembre, el mateix dia dels atemptats. (Via Barcepundit)

divendres, 28 de novembre de 2008

Yoani Sánchez guanya el premi al millor blog

El premi al millor blog que atorga la televisió alemanya Deustche Welle ha anat a parar a Generación Y, de Yoani Sánchez. Una cubana que descriu com és la vida diària a l’illa caribenya i que, fent-ho, reclama la llibertat política i la democràcia.

En referència al premi obtingut, Yoani Sánchez, ha escrit això:
Carecemos aún -y ese es el más ansiado galardón- del derecho a dialogar, disentir y teñirnos del color político que queramos al interior de la Isla. No dejemos que este sea sólo un fenómeno reducido a la blogósfera, hay que ir en busca del premio gordo: la libre opinión.
I ha enregistrat aquest missatge:

La vida dels altres

El ministeri d'Igualtat, més que un ministeri era un misteri. Ningú tenia punyetera idea de perquè serviria ni quin feina faria, que no fos la de pantinar el gat de la ministra. Però ara ja ho sabem. És el ministeri que s'encarrega de vigilar la vida dels altres. Una cosa així com la Stasi postmoderna o el Gran Germà de la igualtat de gènere.

Dimecres passat, la Directora de Programes del Gabinet de Relacions Internacionals enviava un e-mail al nou portal Cultura 3.0 amb el següent contingut:

Teresa

He visto la presentación del estudio cultura 3.0 a través de la página web de EDGE.

¿Cómo es posible que en el equipo de trabajo sólo haya una mujer?

Le agradecería su respuesta.

Atentamente.

Ana Moltó
Directora de Programas
Gabinete de Relaciones Internacionales
Condesa de Venadito,34
28077 Madrid

Tel (34) 91 363 9105
http://www.migualdad.es/mujer/quien/localizacion.html

Amb el matonisme de l'autoritat competent, Ana Moltó ha assolit la plena igualtat.


ADDENDA.- Teresa Giménez Barbat, en nom de cultura 3.0 ha respost a la funcionària amb una carta oberta a Zapatero.
Mª Teresa Giménez Barbat
Miembro/a del consejo de redacción de la revista Cultura 3.0

Tarragona, 28-11-08


Estimado presidente

El día 19 de noviembre se presentó en Madrid la plataforma Tercera Cultura. Esta plataforma tiene como objetivo la convergencia entre personas procedentes tanto de la ciencia como de las humanidades para promover el pensamiento crítico y la socialización de la ciencia. Estamos convencidos de que una mejor comprensión de la misma favorece el desarrollo de una sociedad que plantea continuamente dilemas relacionados con la naturaleza de las personas y de la vida y es la base indispensable para unas políticas públicas del SXXI.

Nuestra presentación tuvo un aceptable eco en los medios españoles y un interés muy especial por parte de Edge uno de los portales socio científicos más importantes del mundo. Fue justamente nuestra presencia en este portal lo que llamó la atención de uno de sus ministerios. El 26-11-08, Ana Moltó, Directora de Programas del Gabinete de Relaciones Internacionales, nos escribió desde su dirección electrónica en el Ministerio de Igualdad. El motivo de su misiva fue llamarnos la atención sobre el hecho de que en nuestro consejo de redacción, formado por 5 personas, la única mujer fuera yo. Y le pregunto, Sr. Presidente, ¿en un país como el nuestro, en plena recesión, con una tasa de paro elevadísima, donde ustedes mismos predican la necesidad de potenciar la ciencia, la innovación y la iniciativa privada, no hay ningún otro ministerio que nos considere dignos de su interés? Le he de decir que ni el de Ciencia, ni el de Innovación, ni el de Tecnología ¡ni siquiera el de Cultura! se ha dirigido a nosotros. ¿Y el único que lo hace, el de Igualdad, se manifiesta para…reñirnos?

Este es un portal creado y llevado por personas voluntarias que no reciben remuneración por nada de lo que hacen aparte del apoyo técnico de una pequeña asociación que bastante tiene con seguir adelante con sus pocos medios. Desde nuestro punto de vista, tenemos prioridades de supervivencia mucho más urgentes que el preocuparnos por si tenemos entre nosotros la proporción de sexos (alguien diría “géneros”, pero a nosotros nos va la ciencia) políticamente más correcta.

Ya que ustedes han dado el primer paso, nos gustaría que con esta carta hiciéramos más conscientes tanto al gobierno que usted preside como al gobierno de la comunidad autónoma donde esta iniciativa ha surgido, Cataluña, de la necesidad de impulsar proyectos realmente positivos y que incidan en lo esencial más que en lo periférico. Quizá con ello destinasen aunque fuera una pequeña porción de los recursos a proyectos como Cultura 3.0 que merecen la atención de intelectuales de primera fila a nivel mundial y nos enlazan con un pensamiento moderno e ilustrado más allá de nuestras fronteras.

Aprovecho esta ocasión tan excepcional para saludarle muy cordialmente


Mª Teresa Gimenez Barbat

O Bolonya o el paredón

Ho ha dit l'intel·lectual que els d'ERC tenen al tripartit:
Després de refermar que la convergència amb Europa és una “oportunitat” per avançar en l’actual moment de crisi, Huguet va alertar que l’alternativa a aquest procés suposa tornar a l’“autarquia” i al model d’universitat franquista, “retrògrad i anquilosat”, que “Catalunya va pagar amb repressió, morts i afusellaments”.

dijous, 27 de novembre de 2008

Com a la Rússia soviètica

Que el comunisme era una cosa impresentable i tan criminal com el nazisme, ho sabia tothom que volia saber-ho. Però alguns van anar fent la viu viu fins que la caiguda del mur de Berlín no els va deixar altra sortida que apostatar definitivament o afanyar-se a dissimular. Entre aquests darrers hi ha els nens pijoprogres d’Iniciativa per Catalunya, que es van estrenar amb la vaselina de l’eurocomunisme i van acabar tenyint-se de verd per evitar explicacions compromeses.

Erigits en els corconets de l’esquerra socialdemòcrata, abracen qualsevol cosa que amagui les seves arrels i els permeti surar en el procelós mercat de la política. Així, després d’abandonar discretament i vergonyosa el comunisme, van esdevenir successivament i acumulativa socialistes, feministes, ecologistes, catalanistes, sobiranistes i tots els istes que faci falta per no perdre bous i esquelles. I, sobre tot, per no perdre la menjadora, ara que en tenen una.

Gràcies a la parcel·leta de poder que han obtingut després de tants anys de carnaval ideològic, el nens d’Iniciativa es dediquen a predicar, amb la mateixa fe amb que predicaven la societat sense classes, la societat ecosostenible.

Amb aquesta nova lletania, s’oposen als transvassaments; però quan plou menys de l’habitual han de recórrer a la Moreneta per poder rentar-se la cara. Com que són incapaços de crear un sistema públic de transport competent i eficaç, posen pals a les rodes del cotxe privat. Com que no poden evitar que la gent compri, els faran pagar les bosses de plàstic perquè es moderin i facin penitència (si de veritat ho féssin pel medi ambient les prohibirien i les farien substituir per unes altres biodegradables).

A partir, doncs, de gener del 2009, als nostres mercats i botigues ja no hi haurà bosses de plàstic gratis. Les haurem de guardar com un tresor i portar-les a la butxaca quan anem a comprar. Com a la Rússia soviètica.

L'home que va preveure la crisi i ningú li va fer cas



La majoria d'analistes, acadèmics i gurús de l'economia no van veure a venir la crisi financera fins que els va esclatar als morros. Alguns, però, si que se'n van adonar, però ningú no els va fer cas. Si deixem de banda els que porten més d'un segle predint que el capitalisme s'acaba demà i els que creuen que el món s'esfondrarà pels nostres pecats de cobdícia i consumisme desenfrenat, n'hi va haver uns quants de més assenyats que van diagnosticar la malalatia amb una precisió gairebé matemàtica. Potser el que ho va fer amb més exactitud sigui Peter Schiff, assessor econòmic de l'excandidat republicà a la presidència dels Estats Units Ron Paul, i seguidor de l'escola austríaca d'economia. Schiff va preveure la crisi, no poques setmanes o mesos abans del crash, sinó més de dos anys abans. Al vídeo hi ha els millors extractes de les seves previsions i a continuació un resum extret de la Viquipèdia.

In an August 2006 interview Schiff generated much controversy when he repeated his long-held investment thesis: "The United States economy is like the Titanic and I am here with the lifeboat trying to get people to leave the ship ...I see a real financial crisis coming for the United States." On May 16, 2006 in debate on Fox News, Schiff accurately had forecast that the U.S. housing market was a bubble that would soon come to bust. On December 13, 2007 in a Bloomberg interview on the show Open Exchange, Schiff further added that he felt that the crisis would extend to the credit card lending industry. Following this observation, it was soon reported on December 23, 2007 by the Associated Press that "The value of credit card accounts at least 30 days late jumped 26 percent to $17.3 billion in October from a year earlier at 17 large credit card trusts examined by the AP... At the same time, defaults -- when lenders essentially give up hope of ever being repaid and write off the debt -- rose 18 percent to almost $961 million in October, according to filings made by the trusts with the Securities and Exchange Commission."

Schiff also references the role of the US consumer in the world, saying that the US consumer thinks he's doing the world a favor by consuming what the rest of the world produces. He is quick to point-out that this relationship will come to an end, in his view, much sooner than people imagine, and with negative consequences for the US. Schiff has been quoted as saying: "Consumption is its own reward for Production" -- meaning that without production, the US cannot indefinitely sustain its ongoing consumption. Schiff, and other adherents of Austrian economics, promote savings and production as "the engine of economic growth -- not consumption."


Schiff has said on numerous occasions that the current economic crisis is not the problem; it is the solution. According to him the transition from borrowing and spending to saving and producing cannot be accomplished without a severe recession, given the current imbalances of the US economy. But according to him that transition needs to happen. He also thinks the government is doing no one a favor by trying to "ease the pain" with stimulus packages, bailouts and such. Schiff believes these actions will only make the situation worse and possibly result in hyperinflation if the government continues to "replace legitimate savings with a printing press."

dimecres, 26 de novembre de 2008

La millor crònica de la cimera del G-20 no l'ha escrit un periodista

L'ha fet XSM:
Los líderes reunidos entendieron que la gravedad de la situación económica mundial no admitía uno de esos comunicados frívolos e inútiles que emiten normalmente y esta vez produjeron un documento con sustancia. El problema para Sarkozy y Zapatero es que, más que refundar, el documento reafirma su confianza en la economía de libre mercado, en la globalización y en la apertura de fronteras al movimiento de mercancías y capitales. También proclama que el sistema financiero debe ser regulado (como, de hecho, ya lo es) aunque cualifica que la regulación no debe impedir el dinamismo y la innovación tan necesarias para el crecimiento y la reducción de pobreza.

El escrito explica que las causas de la crisis fueron tres: los errores de las entidades financieras en sus políticas de gestión de riesgo, la complejidad y opacidad de los nuevos instrumentos financieros y la mala gestión de políticos, reguladores y supervisores, incapaces de seguir el ritmo de la innovación. En la declaración final, se rechaza el proteccionismo que tanto contribuyó a que la crisis financiera del 1929 se convirtiera en una gran depresión económica y se comprometieron a no subir aranceles en los próximos 12 meses.

(...)

El discurso de Zapatero contenía aquel análisis primitivo que tanto gusta a la parroquia socialista. Ya saben, aquello de que “la crisis la ha causado la derecha y la solucionará la izquierda” y propuso limitar los salarios de los altos ejecutivos, por aquello de la injusticia y las desigualdades sociales. Kumbayá my lord. Lógicamente, todo el mundo se pegó un hartón de reír porque no hace falta haber superado el jardín de infancia para entender que la crisis financiera no se puede analizar bajo el arcaico prisma de izquierdas y derechas. Y alguien debería explicarle al señor Presidente que cuando los expertos hablan de cambiar el sistema de remuneración no lo hacen porque los ejecutivos cobran “demasiado” sino porque crea incentivos perversos.

Gramsci va morir catòlic

Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià, es va convertir a la fe catòlica quan era a punt de morir i va rebre els sagraments cristians. Ho assegura monsenyor Luigi De Magistris i l'expresident italià, Francesco Cossiga, ho dóna per cert.

Se monsignor De Magistris conferma la conversione di Antonio Gramsci al cattolicesimo non può che essere vero, dice Francesco Cossiga. «Conosco personalmente -spiega il presidente emerito della Repubblica- mons. De Magistris da quando era ancora un laico e presidente degli universitari cattolici di Cagliari. Egli si è trovato più di chiunque altro, escluso il Papa, nella situazione di conoscere le cose che dice in quanto preposto alla Sacra Penitenzieria, l'Organo che presiede alle questioni relative al foro interno dei battezzati della Chiesa cattolica. Se c'è una persona che può sapere di una conversione di Antonio Gramsci e di una sua morte in seno alla Chiesa cattolica, quella persona è proprio monsignor De Magistris»
ADDENDA.- Hermann Tertsch, sobre la conversió de Gramsci.

No hay que ser católico ni comunista para emocionarse con esta anécdota. No es otra cosa. Pero Gramsci ha sido especial para nosotros como habitante especial de la jaula de fieras. El alemán Radek, todos los rusos, nuestro Dimitrov búlgaro, o el salvaje Bela Kun, eran monstruos de otra especie. Los italianos Gramsci y Togliatti -y Berlinguer al final de la historia siniestra-, eran nuestros chicos de cara amable. Resulta que Gramsci murió creyendo en la Madre Maravillas. Habrá mucho desencantado. Habrá quien quiera sodomizar a Gramsci por ello. Pero a los demás, y perdonen, nos queda esa suave complacencia con lo que Gramsci nunca escribió en vida pero gozo junto a la muerte.

El model soviètic

Fundació Catalunya Oberta:
Diu el president del CAC, posant-hi cara de fàstic: “alguns mitjans anteposen els interessos econòmics a la funció social”. Sort. Sort que hi ha mitjans en mans d’empreses que actuen com a empreses. Més que n’hi hauria d’haver: més empreses, més lliures, més independents i que es guanyessin millor la vida. Quan la informació és a mans d’empreses de veritat, independents del poder polític, hi ha democràcia. I llavors fins i tot tenyeixen els mitjans públics. Quin seria el model alternatiu del president del CAC? Perquè quan els mitjans anteposen la funció social que els encomana el govern de torn als interessos econòmics, el que en surt és l’Arriba o el Pravda.

La violència masclista només ho és si el mascle és de dretes

Almudena Grandes:
Un tribunal ha constatado la muerte de Franco. Qué risa, dicen algunos. Yo prefiero reírme de otras cosas. "Déjate mandar. Déjate sujetar y despreciar. Y serás perfecta". Parece un contrato sadomasoquista, pero es un consejo de la madre Maravillas. ¿Imaginan el goce que sentiría al caer en manos de una patrulla de milicianos jóvenes, armados y -¡mmm!- sudorosos? En 1974, al morir en su cama, recordaría con placer inefable aquel intenso desprecio, fuente de la suprema perfección. Que la desbeatifiquen, por favor.
Antonio Muñoz Molina:
¿Estamos ante la repetición del viejo y querido chiste español sobre el disfrute de las monjas violadas? No hace falta imaginar lo que sintieron, en los meses atroces del principio de la guerra, millares de personas al caer en manos de pandillas de milicianos, armados y casi siempre jóvenes, aunque tal vez no siempre sudorosos.
Hermann Tersch:
A nadie escandaliza que un periódico en España que se dice digno y de calidad publique en su contraportada, desde luego como divertimento, una apología de la violación de una monja, santa o no. Esto el día antes de la muy solemne «jornada internacional contra la violencia de las mujeres», a la que dedican ya páginas y que aprovechan las amigas de la patrona de los milicianos violadores para clamar que todas las chicas son buenas y los maltratadores unos mierdas de derechas. Porque los milicianos que violan a una monja son unos progresistas magníficos que todos debiéramos sentar a nuestra mesa.

Polítics ignorants

"Caiga quien caiga" mostra en un reportatge el desconeixement de l'actualitat d'una gran part de la nostra classe política.

la secretaria d'organització del partit que governa l'Estat, el PSOE, no sap qui és el president de Rússia. Leire Pajín, després de desfer-se en elogis cap a Obama, va afirmar que el president rus era "Putin", enlloc de Medvédev. El president del PP gallec, Nuñez Feijóo, sí que va encertar la resposta. D'altra banda, ni l'exministre de Defensa Federico Trillo ni l'actual portaveu del PP, Soraya Sáez de Santamaria, saben que Lesotho està a l'Àfrica, malgrat que Soraya va intentar dissimular-ho com va poder.

El diputat del PP, Sixto González, tampoc sap on està situat Guantànamo. Per la seva banda, ni el ministre Corbacho, ni l'alcalde de Madrid, Alberto Ruíz Gallardón, ni el diputat de CiU, Josep Sánchez Llibre, saben el nom del president xinès, Hu Jintao. Sánchez Llibre també es va oblidar de Raúl Castro i va afirmar que el president de Cuba era encara Fidel Castro.

La següent pregunta d'Estíbaliz Gabilondo va ser '¿qué es el yihadismo'?. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, va aproximar-se en la seva resposta, malgrat ser poc concreta, però el diputat del PNB, Pedro María Azpiazu, va admetre no tenir "gaire idea". Alvaro Nadal, del PP, també va evitar concretar una resposta.

Chacón, el relleu de Zapatero

Zapatero plegarà al final d'aquesta legislatura i proposará Chacón com a candidata del PSOE a les pròximes eleccions generals. Pel que sembla, a Madrid tothom en va ple.
José Luis Rodríguez Zapatero no será el candidato del PSOE a La Moncloa en las elecciones generales de 2012. Así se lo ha comunicado el presidente del Gobierno a su círculo de allegados, según han asegurado a El Confidencial fuentes socialistas conocedoras de esa decisión, que Zapatero no hará pública -a diferencia de su predecesor en el cargo, José María Aznar, que anunció su renuncia a la reelección siendo aún presidente- hasta que se acerque el final de la legislatura.

La ministra de Defensa, Carme Chacón, es la clara favorita de Zapatero para sucederle como candidata a La Moncloa, sobre todo si su rival en 2012 es el actual líder del PP, Mariano Rajoy, a quien las fuentes consultadas dan como perdedor frente a una Chacón que ya es la política mejor valorada no sólo en las encuestas -con permiso del alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón-, sino también en las propias filas socialistas.


dimarts, 25 de novembre de 2008

Tortures

L’Audiència de Barcelona ha condemnat cinc Mossos d’Esquadra per haver torturat un detingut a les dependències policials. La sentència censura la conducta dels mossos que qualifica de cruel en excés, brutal i salvatge, impròpia d'una policia formada en un estat de dret.

La justícia ha fallat una sentència exemplar que esperem es vegi complementada ara per una decissió política també exemplar: la dimissió del titular d’Interior, Joan Saura.

Text íntegre de la Sentència.

Holodomor



La capacitat criminal del comunisme només pot comparar-se amb la del nazisme. Però, dissortadament, la nostra memòria històrica es va quedar aturada a Auschwitz. No va seguir cap a l'Est. És per això que els ucraïnesos commemoren tots sols el seu genocidi.

El 22 de noviembre de 2008, Ucrania conmemoró el 75 aniversario del Holodomor, la hambruna artificial que mató a por lo menos 3 millones de ucranios en 1932-33.

El Holodomor -que significa la muerte causada por hambre- puede considerarse una de las más exitosas políticas genocidas perseguidos por Stalin y el los líderes de la Unión Soviética. En sólo un año, Ucrania pasó de granero de Europa a ser una fosa común. Escuadrones soviéticos de asalto asaltaron las aldeas de Ucrania y requisaron el grano, privando a los aldeanos de los últimos suministros de alimentos que necesitan para sobrevivir.

El período comprendido entre otoño 1932 y la primavera de 1933 vió todo el rayons (condados) plagados de muertos o moribundos a quienes las autoridades locales apilaron en carretas y enterrados al estilo de Auschwitz.Esto también ocurría en Kiev......y en Kharkiv.

El hambre llevó a la gente a la locura y canibalismo. Con el fin de garantizar que nadie escapara, los soviéticos rodearonlas zonas rurales, asoladas por la hambruna, con tropas de la NKVD, similar al bloqueo de las tropas de bloqueo que más tarde utilizaron durante la Segunda Guerra Mundial.

Decenas de ancianos sobrevivientes dan testimonio de este odioso crimen contra la humanidad, en el que murieron miles de rusos, judíos, griegos y de otras minorías que viven en Ucrania, pero orientada principalmente contra los ucranianos.

El certificado de defunción por debajo de los estados claramente: "Причина смерті - зазначити докладно: Українець". ( "Causa de la muerte - los detalles: ucraniano.")

Sergio Gradenigo, cónsul italiano en la Ucrania Soviética, arroja más luz sobre la historia. En un despacho desde Kharkiv, entonces capital de la Ucrania soviética, Gradenigo escribió:


El desastre actual dará lugar a la colonización de Ucrania, en su mayoría por población rusa. Esto cambiará su carácter etnográfico. Con toda probabilidad, no tendremos que hablar de Ucrania y el pueblo ucraniano en un futuro muy próximo y, en consecuencia, no habrá ningún problema porque Ucrania y los ucranianos, de hecho, pasarán a formar parte de Rusia.
Gradenigo lo vio venir. El Holodomor no sólo fue eso: Se rompió la voluntad del mayor grupo étnico no-ruso en la Unión Soviética, alterando la composición étnica, y se destruyó así un potencial baluarte de la resistencia al régimen soviético. De acuerdo con la tesis de Stalin sobre la intensificación de la lucha de clases, el Holodomor debería eliminar de la faz de la tierra a la kurkuli (los agricultores adinerados, los kulaks en Rusia), junto con gran parte de la selyanstvo (el campesinado), finalizando así la colectivización.

Tercera Cultura

Acaba de néixer Tercera Cultura, que, per entendre’ns, vol ser més o menys un equivalent d’Edge però en un país encara de místics i grans capitans. Per dir-ho en paraules d’Arcadi Espada, Tercera Cultura pretén

“añadir el punto de vista científico a la toma de decisiones. Es decir que la política, la economía, la literatura, el periodismo, la psicología, la religión, ¡y hasta la misma ciencia!, se encaren con el método científico”.
Una missió titànica, aquesta. Probablement sisífica, però imprescindible. Un granet de sorra més en el llarg camí que va des de l’albada del pensament científic, amb Tales de Milet o Pitàgoras, fins el racionalisme crític de Popper, passant per Galileu o el positivisme de Compte i Stuart Mill, per dir els primers que em venen al cap.

Al darrera i al davant de Tercera Cultura hi trobareu, entre altres, l’antropòloga Teresa Giménez Barbat, el filòsof Eduardo Robredo o el periodista José Pardina, així com una munió d’amics i col·laboradors com els filòsofs Ibn Warraq o Robert Redeker; els científics Ramón Núñez o Manuel Toharia; els escriptors Luis Magrinyà, José Lázaro o el catedràtic d’economia, Gabriel Tortella.

Tanco amb unes paraules de la principal inspiradora del projecte, Teresa Giménez Barbat:
Si pretendemos promover la razón y el librepensamiento no vamos a entrar en polémicas que impliquen la imposibilidad de falsación. La Tercera Cultura, esa cultura del SXXI, será secular o no será.

dilluns, 24 de novembre de 2008

L'honor de Rachida Dati


"La Figaro" va retocar una fotografia de la ministre francesa de Justícia, Rachida Dati, perquè no es veiés l'anell de brillants que portava. Pel que sembla, una noia que va sortir d'un barri d'immigració magribina no pot portar joies, no es pot "aburgesar", no pot engendrar un fill sense que se sàpiga qui és el pare i no pot ser de dretes. És a dir, que la correcció política té seriosos dubtes que Rachida Dati sigui una dona.

Guy Sorman:
Si Carla Bruni par exemple , ou Mme Lagarde portaient un bijou comparable , nos chiens de garde médiatiques s'indigneraient-ils pareillement ? Evidemment non : Mme Lagarde est couverte de bijoux , cela ne choque pas parce que c'est une bourgeoise . Mais Rachida Dati devrait , elle , se conformer au stéréotype de la beurette de banlieue, n'est-ce pas ? Trop belle, trop élégante , elle trahit sa race ... Elle a choisi en somme de s'intégrer , de s'embourgeoiser ; mais nos chiens de garde lui dénient ce droit .

Il en va de même pour l'enfant qu'elle porte . On s'acharne à lui nommer un pére , de droite de préférence
[Aznar, recorden?] , pour montrer - là encore - qu'elle trahit . Il aurait fallu quoi ? Que le pére soit arabe ? De gauche ? Si , par exemple , Fadala Amara portait un enfant sans dévoiler le nom du pére , les chiens de garde s'en prendraient-ils à Fadala Amara ?

Pourquoi , tant de manque de respect , de haine en vérité contre Rachida Dati ? Parce qu'elle est trop belle , trop élégante , trop française , trop à droite , trop bourgeoise , trop libre . Il faut lui pourrir la vie pour la renvoyer , implicitement , hypocritement au ghetto dont elle n'aurait pas dû sortir .

Detenen al pioner dels bloggers iranians

Hossein Derakhshan, considerat un dels pioners dels bloggers iranians, l'han detingut a Teheran. L'acusació és la de sempre: espiar a favor d'Occident en general i d'Israel en particular.

According to what the article says are “credible sources”, Hossein has admitted to spying for Israel. His confessions are said to include some “intricate” points.

Jahan news talks about Hossein’s participation in a number of conferences in Israel. It says that Haaretz news paper described him as a friend of Israel. It then quotes Jerusalem Post and Haaretz as saying that Hossein had described Israel as a model of democracy, and that the Israeli and Turkish system of governance, and participation of religion in government was a good model for Iran.

It then goes on to say that Hossein had a picture in Jerusalem post under which he said “I want to humanise Israel for Iranians and to tell them that Israel is not thirsty for blood of Muslims, as propaganda from the Islamic Republic says”.

Guantánamo i el futur fiscal general dels EUA

En una entrevista a la CNN l'any 2002, Eric Holder, escollit ara per Obama com a futur Fiscal general, va considerar que els presos de Guantánamo són combatents il·legals i que, per tant, no gaudeixen de la protecció de les Convencions de Ginebra. Ho recull el Wall Street Journal.
One of the things we clearly want to do with these prisoners is to have an ability to interrogate them and find out what their future plans might be, where other cells are located; under the Geneva Convention that you are really limited in the amount of information that you can elicit from people.

It seems to me that given the way in which they have conducted themselves, however, that they are not, in fact, people entitled to the protection of the Geneva Convention. They are not prisoners of war. If, for instance, Mohamed Atta had survived the attack on the World Trade Center, would we now be calling him a prisoner of war? I think not. Should Zacarias Moussaoui be called a prisoner of war? Again, I think not.
Vía Barcepundit.

Reforma educativa a Washington DC

No és una proposta neocon, ni de la fanàtica dreta religiosa. És una proposta de la demòcrata Michelle Rhee, responsable d'Educació de Washington DC, i que consisteix en abolir la plaça a perpetuitat de mestres i professors. La Sra. Rhee ofereix als mestres duplicar-los el salari si renuncien a aquest privilegi, sinó els pagaran el salari mínim. És a dir, vol introduir el mèrit i l'eficiència entre el professorat i poder acomiadar els que no ho facin bé.
In going after tenure, Ms. Rhee is taking on the holiest citadel of the education establishment. This summer she offered a new teacher contract proposal with two options. Teachers could choose a plan under which their pay would rise spectacularly -- nearly doubling by 2010 -- in exchange for giving up tenure. Or they could opt for a smaller pay bump and still lose some seniority rights.

Ms. Rhee's proposal has caused a meltdown among leaders of the Washington Teachers' Union, and negotiations have collapsed. The Chancellor has raised the stakes, announcing the district would seek to dismiss tenured teachers who are ineffective. She has also hinted she'll go around the union by creating more nonunionized charter schools, or getting the federal government to deem her district in a "state of emergency."

Plucked from a nonprofit by D.C. Mayor Adrian Fenty, Ms. Rhee (a Democrat) has spent the past 18 months puncturing other education taboos. She closed 23 failing schools and restructured 27 more. She fired nearly one-third of the district's principals and reduced a bloated bureaucracy. She dismisses as "complete crap" the argument that students can't learn because of disadvantaged backgrounds.
Decididament, ni els progres d'allà son com els d'aquí.

divendres, 21 de novembre de 2008

El canvi climàtic d'Huxley


He rebut un mail de Josep C. Vergés que no me'n puc estar de reproduir. Es tracta d'una cita de l'any 1950 del professor Julian Huxley, germà de l'escriptor Aldous Huxley.
"Arribo al punt més interessant de tots -l'interès de l'estudi de camp de la història natural a Islàndia sobre la questió fascinant i bàsica del canvi climàtic mundial. Una millora generalitzada del clima està en progrés que va començar fa uns 100 anys. L'explicació més probable és que afecta tot el món i és deguda a més calor del sol. L'evidència és de tota mena -augment de temperatures, espectacular regressió dels glaciars, alteracions en precipitació d'aigua i neu, desecació en latituds més baixes, enorme encongiment del banc de gel polar, anelles de creixement ampliades dels arbres i canvis en la distribució de molts animals i plantes. En aquest punt Islàndia aporta un gran gruix d'evidència al situar-se en el límit delicat entre les condicions subàrtiques i àrtiques. Durant més de 400 anys els primers colonitzadors van cultivar amb èxit la civada, però molt poc després de 1300 va esdevenir impossible. L'actual regressió dels glaciars està exposant districtes que eren cultivats pels primers pagesos medievals però que foren posteriorment colgats pel gel. El resultant periode fred d'uns 600 anys s'ha anomenat la Miniglaciació. Fou el periode més fred des de la retirada del gel després del darrer gran periode glaciar, mentre el periode més càlid sembla haver estat els pocs segles abans de la nostra era. Al voltant de 1880 els glaciars d'Islàndia arribaren a la seva màxima extensió en uns 10.000 anys."
Vergés ha tret la cita d'un text republicat a New Bottles for New Wine, Londres 1959, pàgines 165-166.

Sensacional!

Zapatero sobre el 20-N:
"Todo lo que sea que eso esté en el olvido, en el olvido más profundo de la memoria colectiva de la sociedad española, será un buen dato".

Administrar la victòria de Bush

Al Qaeda és ja un vull i no puc. No ha aconseguit fer ni un sol atentat als Estats Units en 7 anys després de l'11-S, la seva capacitat per fer-ho a Europa també ha caigut en picat i, per si tot això no fos poc, ha estat derrotada militarment a l'Iraq. Tot plegat una gran victòria de Bush que, paradoxalment, ha fet perdre les eleccions als republicans. D'això, Felipe González en va dir morir d'èxit.

Al Qaeda només viu si comet atemptats sonats o si obté cobertura mediàtica. Davant la dificultat per fer-los, es dedica a explotar els seus missatges. Com el que va emetre l'altra dia qualificant Obama "d'esclau negre al serveis dels blancs". Ni tan sols amb això Al Qaeda és original. És el que ja han dit les escurrialles dels Black Panters o els més progres entre els progres. Definitivament, Al Qaeda ja no és el que era. A Obama només li queda administrar bé la victòria de Bush i apuntar-se el tanto.

L'Iran ja té material nuclear suficient per fer una bomba

Ho diu l'últim informe de l'AIEA que cita el "The New York Times":
Iran has now produced roughly enough nuclear material to make, with added purification, a single atom bomb, according to nuclear experts analyzing the latest report from global atomic inspectors.

The figures detailing Iran’s progress were contained in a routine update on Wednesday from the International Atomic Energy Agency, which has been conducting inspections of the country’s main nuclear plant at Natanz. The report concluded that as of early this month, Iran had made 630 kilograms, or about 1,390 pounds, of low-enriched uranium.

Several experts said that was enough for a bomb, but they cautioned that the milestone was mostly symbolic, because Iran would have to take additional steps. Not only would it have to breach its international agreements and kick out the inspectors, but it would also have to further purify the fuel and put it into a warhead design — a technical advance that Western experts are unsure Iran has yet achieved.

dijous, 20 de novembre de 2008

Obama i Detroit

La resposta que doni Obama a la crisi de l’automòbil ens dirà molt sobre el que serà o no la seva presidència. D’entrada, tot fa pensar que s’hauria de decantar per ajudar als tres grans de Detroit –General Motors, Ford i Chysler- i assergurar així els llocs de treball d’una classe obrera que vota demòcrata i d’una organització sindical, la United Auto Workers, UAW, que va contribuir a la seva victòria.

Però ajudar els dinosaures de Detroit, al nord-est dels Estats Units, vol dir perjudicar les indústries automobilístiques –Honda, Toyota i Suzuki- ubicades al Sud-Est del país i que també ocupen desenes de milers de treballadors. Empreses que no estan en dificultats i que, per tant, no rebrien ni un dòlar de l’estat. I no estan en dificultats perquè tenen una millor gestió i, sobre tot, perquè no estan a mans de l’UAW, un potent sindicat que ha aconseguit que la General Motors esdevingui més un sistema de seguretat social, de pensions o d’hospitals, que una fàbrica de cotxes. Es calcula que només les càrregues socials de General Motors comporten que cada cotxe costi 1.500 dòlars més car que els dels seus competidors japonesos.

Es per això que als Estats Units hi ha molta gent que s’oposa a que es donin aquestes ajudes i que creuen que fer-ho seria un error. De moment, Obama ha dit que no està disposat a firmar un txexc blanc als productors de Detroit. Un bon senyal. De moment, però, demòcrates i republicans semblen haver-se posat d'acord al Congrés per aprovar un pla d'ajuda als dinosaures.

Resultat final: Obama 365, McCain 173



Només quedava per escrutar l'estat de Missouri. Finalment, els onze vots electorals d'aquest estat han anat a parar al republicà McCain. El resultat final és, doncs: Obama, 365; McCain, 173.

Vaja, vaja

El País:
El Gobierno ha decidido apostar por la incineración sin ambages. El borrador del nuevo Plan Nacional Integrado de Residuos 2008-2015 (PNIR) establece entre sus objetivos el incremento de la capacidad de incineración -llamada técnicamente, "valorización energética"- de los residuos sólidos urbanos en un 30% (600.000 toneladas) hasta 2012, con respecto a las cifras del año base (2006). Es cierto que el texto hace también un mayor énfasis en la necesidad de subir las cifras de reutilización y reciclaje, pero su nada disimulada apuesta por la incineración, que supondrá la construcción de nuevas plantas, ha reavivado el debate en torno a un sistema criticado por contaminante.

Sembla que la racionalitat comença a imposar-se a la lletania econcondríaca. De tota manera, evitem repicar campanes. Ells acabaran creman-t'ho tot, però a nosaltres ningú ens absoldrà de la penitència inútil d'haver de seguir triant la nostra merda.

Casablanca de Llobregat



Primera part d'una adaptació de Casablanca a la Catalunya del tripartit.


ADDENDA.- El periodista Toni Soler reconeix que "la discriminació del castellà existeix" a Catalunya. Ho diu en els seu últim llibre "Amb llengua o sense" i ho ha repetit en una entrevista que li han fet a Tv3. Però, que els de la ceba estiguin tranquils, que no s'ha canviat de camisa.
"Negar que aquí hi ha un conflicte lingüístic quan estem tot el dia parlant-ne és absurd i ridícul i el conflicte el tenim perquè hi ha gent castellanoparlant que troba conflictiu que el seu fill no es pugui escolaritzar en castellà i hi ha gent catalanoparlant que trobem conflictiu que anem a un bar i diguem un tallat i no ens entenguin".

"Per tant és un conflicte, i no vol dir que agafem els fusells i ens matem els uns als altres, perquè no és això. El conflicte és propi de societats complexes i modernes i plurals i mestisses, com ho és la catalana, i no ens ha d'espantar però l'hem d'afrontar i fer veure que no passa res, em sembla que és totalment absurd".

"La discriminació del castellà existeix per la senzilla raó que hi ha una política a favor del català, aquesta política que han decidit democràticament els successius governs de la Generalitat. Quan s'afavoreix una política se'n perjudica una altra, i això ho pot entendre qualsevol persona, i això es fa per compensar una situació històrica inversa, i també ho hem de dir, i hem de dir perquè ho fem en lloc d'anar-ho amagant i camuflant per por a que dirà en Losantos".

Europeana, la nova biblioteca d'Alexandria en digital



Avui ha nescut la biblioteca digital europea, que posa a l'abast dels usuaris d'internet dos milions de llibres, mapes, enregistraments, fotografies, documents d'arxiu, pintures o pel·lícules procedents de biblioteuqes nacionals i institucions culturals dels 27 països membres de la UE. La nova web es pot consultar en 23 idiomes.

dimecres, 19 de novembre de 2008

El Truman del nostre temps

No ho dic jo, ho diu Edward Luttwak en un article publicat a la revista britànica d’esquerres “Prospect”.

That George W Bush's foreign policy has been a total failure is now taken for granted by so many people that one usually hears it stated as a simple truth that need not be argued at all.

It has happened before. When President Harry S Truman said in March 1952 that he would not seek re-election, most Americans could agree on one thing: that his foreign policy had been a catastrophic failure. In Korea his indecision had invited aggression, and then his incompetence had cost the lives of some 54,000 Americans and millions of Korean civilians in just two years of fighting—on both counts more than ten times the number of casualties in Iraq. Right-wingers reviled Truman for having lost China to communism and for his dismissal of the great General Douglas MacArthur, who had wanted to win it back, with nukes if necessary. Liberals despised Truman because he was the failed shopkeeper who had usurped the patrician Franklin Roosevelt's White House—liberals always were the snobs of US politics.

Abroad, Truman was widely hated too. The communist accusation that he had waged "bacteriological warfare" to kill Korean children and destroy Chinese crops was believed by many, and was fully endorsed by a 669-page report issued by a commission chaired by the eminent British biochemist Joseph Needham. Even more people believed that Truman was guilty of having started the cold war by trying to intimidate our brave Soviet ally, or at least that he and Stalin were equally to blame.

How did this same Harry Truman come to be universally viewed as a great president, especially for his foreign policy? It is all a question of time perspectives: the Korean war is half forgotten, while everyone now knows that Truman's strategy of containment was successful and finally ended with the almost peaceful disintegration of the Soviet empire.

For Bush to be recognised as a great president in the Truman mould, the Iraq war too must become half forgotten. The swift removal of the murderous Saddam Hussein was followed by years of expensive violence instead of the instant democracy that had been promised. To confuse the imam-ridden Iraqis with Danes or Norwegians under German occupation, ready to return to democracy as soon as they were liberated, was not a forgivable error: before invading a country, a US president is supposed to know if it is in the middle east or Scandinavia.

Yet the costly Iraq war must also be recognised as a sideshow in the Bush global counteroffensive against Islamist militancy, just as the far more costly Korean war was a sideshow to global cold war containment. For the Bush response to 9/11 was precisely that—a global attack against the ideology of Islamic militancy. While anti-terrorist operations have been successful here and there in a patchy way, and the fate of Afghanistan remains in doubt, the far more important ideological war has ended with a spectacular global victory for President Bush.

Via Barcepundit, que després de tenir-nos orfes durant moltes setmanes ha tornat amb renovada empenta i capacitat per trobar el millor que surt a la xarxa.

El segle XXI

Que segrestin, que segrestin, que ja veuran quan arribi la missió naval de la UE!

El que saben els votants d'Obama



Els autors d’aquest reportatge pretenien mostrar el nivell de coneixement dels votats d'Obama i l'impacte en el vot que han tingut els mitjans de comunicació, majoritàriament escorats a favor del candidat demòcrata. Òbviament, si el reportatge s’hagués fet amb votants de McCain el resultat no hauria estat molt diferent.

Però la gràcia de la cosa no està tant en el reportatge, les dades del qual no tenen cap validesa científica, sinó en el grau de coincidència que s'observa amb els resultats de l’esquesta feta per Zogy, a la que sí se li suposa un alt grau de rigurositat tècnica.
512 Obama Voters 11/13/08-11/15/08 MOE +/- 4.4 points
97.1% High School Graduate or higher, 55% College Graduates

Results to 12 simple Multiple Choice Questions
57.4% could NOT correctly say which party controls congress (50/50 shot just by guessing)
71.8% could NOT correctly say Joe Biden quit a previous campaign because of plagiarism (25% chance by guessing)
82.6% could NOT correctly say that Barack Obama won his first election by getting opponents kicked off the ballot (25% chance by guessing)
88.4% could NOT correctly say that Obama said his policies would likely bankrupt the coal industry and make energy rates skyrocket (25% chance by guessing)
56.1% could NOT correctly say Obama started his political career at the home of two former members of the Weather Underground (25% chance by guessing).

And yet.....
Only 13.7% failed to identify Sarah Palin as the person on which their party spent $150,000 in clothes
Only 6.2% failed to identify Palin as the one with a pregnant teenage daughter
And 86.9 % thought that Palin said that she could see Russia from her "house," even though that was Tina Fey who said that!!
Only 2.4% got at least 11 correct.
Only .5% got all of them correct. (And we "gave" one answer that was technically not Palin, but actually Tina Fey)

Ni mú

A l’assassí Txeroki l’han enxampat, entre altres coses, gràcies a que la policia va localitzar i controlar el seu correu electrònic. Quan aquesta insuportable violació dels drets individuals la feia Bush, tothom s’scandalitzava. Ara, quan ho ha fet Zaspatero, ningú diu aquesta boca es meva. Callen, doncs consenten. Una mostra més del doble llenguatge i la doble moral de certa gent.

El relat és de l’Arcadi Espada:
No oigo quejarse a las bellas almas, ahora que la interceptación del correo electrónico ha permitido la captura de un jefe terrorista. (Tampoco he visto, por cierto, echarle la culpa a internet de la detención, como cada vez que se produce un crimen después de chatear con la víctima.) Era una ocasión de oro, porque además en la captura ha intervenido decisivamente, según explicaba Fernando Lázaro en este diario, el espionaje norteamericano. Era momento de que las bellas almas clamaran una vez más contra América y el recorte de libertades que supone la lucha contra el terrorismo. Dado América, dados los últimos estertores de Bush y dado que el recorte se había producido en internet, y en este medio proliferan las bellas almas mentalmente quinceañeras , yo esperaba bulla. No la hay, pero no pierdo la esperanza. Tarde o temprano habrán de manifestarse todos los que están en contra de la matanza de Irak y de la invasión de Afganistán; a los que humilla (tipo Enzensberger ) enseñar su neceser en un control de aeropuerto; y los que se excitan como poetas frígidos cada vez que piensan en la posibilidad de que alguien lea sus interesantísimos emails. Era el momento de los que rechazan (¡y con toda razón!) su propia muerte lenta, pero apenas se inmutan por la muerte fulminante de los demás.
...i Barcepundit hi suca pa:

O SEA que nos pasamos años berreando porque Bú el neofascista ha implantado el Gran Hermano, abusando de la legislación anti-terrorista y pisoteando las libertades civiles y el derecho a la intimidad de todo quisque, y resulta que cuando se usa para pillar a uno que nos interesa pillar, es estupendo y fantástico?

dimarts, 18 de novembre de 2008

Garzón declara extingida la responsabilitat penal de Franco

Garzón s'inhibeix després de comprovar que Franco està mort:

El juez declara extinguida la responsabilidad penal de Franco y otros altos cargos del régimen al certificar su muerte y envía la causa a los juzgados de las provincias donde hay fosas comunes.
Ja ho veuen, tant soroll per no res.

ADDENDA.- Ja poden començar a canviar els llibres d'història perquè Franco no va morir aquell 20 de Novembre de 1975 sinó el 18 de novembre del 2008, 33 anys després del que crèiem. I tot, per obra i gràcia del jutje Baltasar Garzón que, definitivament, ha certificat la seva defunció. El general Franco ha mort als 116 anys després de 40 anys de dictadura i 30 de democràcia. A veure si encara li faran un monument!

Avui es diria genocidi

L'altra memòria històrica. La recorda avui a la contra de La Vanguardia, Jordi Albertí:
¿Cuántos religiosos fueron ejecutados durante la guerra civil española?
De los 50.000 ciudadanos ejecutados o asesinados en la España republicana, 7.000 eran eclesiásticos: ¡el 14%! Y de estos, 4.221 fueron eliminados en Catalunya.

Aquí la retaguardia fue más larga...
Pero el 95% de la matanza fue entre julio de 1936 y mayo de 1937.

¿Por religiosos o por derechistas?
Fue una persecución religiosa: ser sacerdote, fraile o monja entrañaba peligro de muerte. Hoy lo asimilaríamos a un genocidio.

La premsa estrangera a BCN ratifica "The Economist"

La majoria de corresponsals estrangers a Barcelona ratifiquen l'article de "The Economist":

BBC TELEVISION / Gabriela Torres

1. A favor. «El artículo es una radiografía de lo que pasa en España. Puede tener algún error, pero da una idea de lo que ocurre en el país y en Cataluña».

2. Línea editorial. «Cabe recordar que The Economist es una publicación para el público británico conservador, por eso el artículo es más bien general».

3. Arma política. «La politización de la lengua catalana pone obstáculos, pero no la cultura».

4. Caciquismo. «¿Los políticos unos caciques? Yo no hubiera usado esa expresión, pero es cierto que tienen mucho poder».

NEWSWEEK / Eva Wisocka

1. Exageración. «Es una reacción desproporcionada por parte de los políticos catalanes; puedes opinar si te gusta o no, pero no decirlo en los medios».

2. Inexactitud. «En el reportaje de The Economist hay cosas que son ciertas, pero también hay otras tesis que no lo son».

3. Regionalismo. «Es una exageración que no se refleja en la vida, pero sí en la política. Son gobernantes provincianos».

4. Desconocimiento. «Hay un desconocimiento de Cataluña por parte de Madrid, pero también es culpa de los catalanes».

REUTERS / Gudrun Grunke

1. Veraz. «The Economist no se inventa las historias, verifica mucho aquello que publica y hay que pensárselo mucho antes de plantarle cara»

2. Incoherencia. «No es aceptable que vendan un modelo catalán, y luego los políticos lleven a sus hijos a escuelas extranjeras».

3. Ineficacia. «La importancia que aquí se le da al nacionalismo lastra el desarrollo español y catalán».

4. Igualdad. «Si ha de haber café para todos, no entiendo por qué malgastan el dinero en embajadas catalanas».

BBC RADIO / Alex Simpson

1. Nacionalismo. «El problema no es el catalán, sino el nacionalismo (...) Se ha de potenciar el uso del idioma, pero ha llegado a un punto difícil».

2. Problemática real. «La batalla por el uso del catalán está más o menos ganada, pero hay problemas sociales y de ellos prácticamente no se habla».

3. Crisis. «No se ha hablado de crisis, pero sí de la defensa del catalán en la escuela. Se está perdiendo el norte».

4. Estatut. «La reforma me parece correcta, los catalanes han de tener derechos, pero no se han de prohibir otras cosas».

RTL / Martine Audusseau

1. Irreal. «No se ha ido al fondo de la cuestión. Aunque es verdad que hay poca enseñanza en castellano, el artículo dice cosas que no son así».

2. Dictadura. «En Cataluña quizás el nacionalismo sea excesivo, pero es normal tratándose de una región que salió de una dictadura».

3. Plurinacional. «España es un estado plurinacional, muy lejos de Francia, que está totalmente centralizado».

4. Polémico. «Existe un falso enfrentamiento entre Madrid y Barcelona, ya que no se va a desmembrar España».

dilluns, 17 de novembre de 2008

...i de com ho veu un liberal no nacionalista

Xavier Sala-i-Martin és un dels pocs nacionalistes intel•ligents que conec, però en les manifestacions anteriors crec que s'equivoca. I s'equivoca, no per què algunes de les coses que hi diu no siguin certes, sinó perquè eludeix, com tots els nacionalistes, la causa real del problema: que l’aplicació de la política de normalització lingüística vulnera el dret dels ciutadans castellanoparlants a utilitzar en igualtat de condicions la seva llengua materna o pròpia. Un dret que no és una entelèquia , sinó que està consagrat en les lleis fonamentals d’aquest país en la figura de la cooficialitat de les dues llengües a Catalunya.

És per això, que el primer paràgraf de l’article de XSM em sembla un parany, per no dir una mentida. És cert que a la immensa majoria de països funciona la fórmula “un estat, una llengua”. Però a Catalunya, no. A Catalunya, agradi o no, hi ha dues llengües oficials que corresponen a una sola comunitat política de ciutadans amb igualtat de drets, de la qual la meitat de la població té per llengua materna el català i l’altra meitat el castellà. I aquest fet tossut és tan realitat ara com ho seria en el cas d’una Catalunya independent. Abans , això sí, que el poder absolut nacionalista procedís a d’una vegada per totes a “resoldre l’anomalia”.

Però mentre això no passi, Catalunya té dues llengües oficials. Un fet que XSM sembla ignorar quan escriu: “si la definició d'obsessió nacionalista és que utilitzes la TEVA llengua a l'escola i no dones llibertat als pares de que els fills estudiïn en qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos, i tota la resta del món té la mateixa "obsessió nacionalista" perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles a cap d'aquests països”.

Aquest paràgraf és, primer, una fantasia i, segon, la manifestació d'una voluntat política que només vol reconèixer l'existència d'una sola llengua oficial a Catalunya. El parany d’aquest judici és que escamoteja el fet que no es tracta de “qualsevol altra llengua” sinó de l’altra llengua, tan cooficial com la primera, i que presenta com a única llengua del país la llengua pròpia d’una de les dues comunitats lingüístiques.

L’aplicació conseqüent d’aquest raonament ens portaria a la paradoxa que si tornés a governar el franquisme –o un partit nacionalista espanyol- i imposés el castellà a l’escola sense permetre als catalanoparlants triar la llengua en que volen educar els seus fills, no seria, segons l'argumentació de XSM, una imposició fruit de cap obssessió nacionalista i dictatorial sinó l’aplicació lògica del dret a fer servir , igual que a la majoria de països del món, la “SEVA” llengua a l’escola, ja que és la llengua materna de més de la meitat de la població de Catalunya.

A banda d’això, XSM es dedica a parlar extensament de la immersió lingüística i del fet que hi ha persones que porten 30 anys a Catalunya i no són capaces, ni per empatia ni per correspondència, de fer l’esforç de parlar o entendre el català. Dues coses que ningú no discuteix. Tant és així que l’article de “The Economist” ni tan sols esmenta la immersió lingüística.

La immersió, per ella mateixa, és una tècnica de provada eficiència per aconseguir el ple domini d’un idioma. Molts dels que critiquem la política lingüística discriminatòria de la Generalitat mai hem estat en contra de la “immersió lingüística”. És més, ens agradaria que també s’apliqués a l’anglès i, fins i tot, al castellà, en aquelles poques zones de Catalunya on aquest és molt minoritari. Al cap i a la fi, si la immersió facilita la igualtat d’oportunitats als castellanoparlants per accedir a ocupacions o càrrecs on també cal saber el català, la immersió en castellà hauria de servir als nois i noies catalanoparlants per accedir en igualtat de condicions a unes oposicions a Madrid o Salamanca.

Però, on crec que més s’equivoca XSM és en el penúltim paràgraf del seu text quan diu: “si els Catalans hem votat legítimament un estatut que demana més recursos per a Catalunya, aquesta es la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com l'Economist pensi que un estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord al que van arribar CIU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?”.

És a dir, que aquí XSM defensa una concepció finalista de la democràcia, aliena al gruix del pensament liberal. Un pensament que es caracteritza, entre moltes altres coses, per concebre la democràcia no com una finalitat sinó com un mitjà per garantir un bé superior: la llibertat i els drets fonamentals de les persones. La llibertat i la inviolabilitat dels drets humans són, o haurien de ser, la finalitat de la política, mentre que la democràcia és, o hauria de ser, el millor -o el menys dolent- dels mitjans de que disposa la comunitat política per garantir-los.

L’estat democràtic de dret es basa en dos principis clau: el respecte dels drets de la minoria i la subjecció a les normes i els procediments, sota l’imperi de la llei. Això vol dir, simplificant molt, respecte per a les regles del joc. I que si aquestes regles es volen canviar s’ha de fer, també, a través dels mecanismes previstos per llei, no per la via dels fets consumats o la imposició unilateral.

Els nacionalistes solen argumentar que seguint les regles del joc mai aconseguiran els seus objectius, perquè són minoria al conjunt de l’estat i que això justifica tirar pel dret. No negaré que és difícil que una part pugui convèncer al tot en temes que tots ells solen considerar com a “sagrats”, però no és impossible. El que no és possible acceptar democràticament és que es vulneri la legalitat en benefici propi.

En aquest país es va fer una transició a una democràcia plena i homologable negociant amb els hereus del franquisme i el seu aparell de l’estat. Més difícil, impossible; com ho demostren els pocs precedents històrics. I es va aconseguir.

Modificar l’Estatut, o fer-ne un de nou, també s’hauria pogut fer seguint els procediments que l’Estatut aleshores vigent i la Constitució preveuen. El fet que el PP acceptés a l’Estatut andalús coses a les que s’havia oposat en l’Estatut català demostra, a banda de la incoherència, que si s’hagués fet l’esforç, la incorporació del PP al consens hagués pogut ser una realitat. Certament, l'Estatut resultant no hauria sigut el que hi ha ara, perquè el consens obliga a tothom a cedir, però sí que hauria sigut un Estatut acceptable per a la gran majoria, tan a Catalunya com al conjunt d'Espanya. Sense problemes polítics ni constitucionals.

Però aquest consens no era possible, no tant per la posició aparentment intransigent del PP, sinó sobre tot perquè l’operació política de l’Estatut va néixer no tant per a dotar Catalunya d’una millor marc institucional i competencial sinó com una eina partidista per desgastar el govern d’Aznar. Però aquesta és una vella història que depassa l’objectiu d’aquest comentari.

"The Economist" o de com ho veu un liberal nacionalista

He rebut per mail aquest text de Xavier Sala i Martín sobre l'article publicat a "The Economist". El publico íntegrament perquè no l'he trobat a la xarxa i poder enllaçar-lo:
Avergonyit? Doncs avergonyit perquè el secretari d'afers exteriors podria haver mencionat "l'obsessió nacionalista" Britànica (o Nordamericana) que obliga als seus nens a estudiar en anglès sense donar-los l'opció d'estudiar en Urdú o Xinès i no ho ha fet. Si la definició d'obsessió nacionalista és que utilitzes la TEVA llengua a l'escola i no dones llibertat als pares de que els fills estudiïn en qualsevol altra llengua, aleshores els anglesos, els americans, els espanyols, els suecs, els francesos, i tota la resta del món té la mateixa "obsessió nacionalista" perquè, que jo sàpiga, els pares no poden triar la llengua de les escoles a cap d'aquests països (Santiago Navajas: cómo defiende un liberal individualista ilustrado que en Castilla las escuelas tengan monopolio lingüístico español? O es que los inmigrantes pueden escoger estudiar en árabe en Valladolid?).

Avergonyit perquè la Generalitat podria haver aportat dades sobre les nacionalitats dels professors a la universitat Catalana i hagués demostrat que és mentida, repeteixo, mentida, que no es contracti professors que no parlin Català. Ho sé perquè dono classes a la UPF i tinc companys argentins, xilens, japonesos, nordamericans, italians etc etc etc que no parlen ni una paraula de català! I si l'editor de l'Economist va a la UPF ho veurà amb els seus propis ulls (i si el Carlos Gil-Vernet es dignés a obrir els ulls veuria que aquesta es la "harsh reality" i que això de que no es contracta professors que no parlin català és "Fictional fable"). És més, si això de les llengües fos un problema, veuríem les universitats catalanes darrera de les espanyoles als rankings. En realitat, estan molt per sobre.

Avergonyit perquè podria haver explicat que si no hi ha immersió lingüística, es corre el risc de que es creïn guetos lingüístics on els fills dels immigrants mai s'integren amb els fills dels locals, cosa que pot acabar en segregació i violència com ha passat a França. Si una cosa s'ha fet bé a Catalunya en les darreres dècades ha estat el procés d'integració i adaptació dels emigrants a Catalunya. I jo en soc un exemple: em dic Martin perquè sóc descendent de gent que ve de Salamanca!

Avergonyit perquè podria haver documentat que a Catalunya hi ha dos tipus de persones: les que parlen català i castellà i les que només parlen castellà. Si les acusacions d'imposició lingüística fossin certes, hauríem de veure muntanyes de ciutadans monolíngües catalans incapaços de parlar el castellà. La realitat és que no hi ha gairebé ningú que parli català i no pas castellà. Jo, de fet, no conec a ningú. En canvi, conec infinitat de persones monolïngües castellanes. Fins i tot conec catalans que porten 47 anys a Catalunya i refusen parlar una sola paraula de català (oi Carlos Gil-Vernet?). Potser hagués estat bé que el secretari de la Generalitat aportés números sobre la quantitat de persones monolingües catalanes i monolingües castellanes a Catalunya.

Avergonyit perquè la Generalitat podria haver mencionat que els executius de les multinacionals que son enviats a Finlàndia no es queixen pas de que allà es parla en finès (una llengua molt més minoritària que el català) i que, per tant, el fet que a Catalunya es parli el català no ha de reduir la competitivitat del país. Catalunya té molts problemes de competitivitat. Molts. Però un d'aquests problemes no és la llengua. Entre d'altres coses perquè Espanya té els mateixos problemes de competitivitat i resulta que allà no tenen el problema del bilingüisme. O és que la innovació a la monolíngüe Extremadura està pels núvols?

Avergonyit perquè podria haver aportat dades sobre notes de selectivitat o notes de PISA per demostrar els nens bilingües no treuen pitjors notes (incloses les notes d'espanyol) que els nens monolíngües espanyols la qual cosa demostra que estudiar en català no resulta cap impediment. També podria haver explicat que els nens bilingües tenen més facilitat per aprendre terceres o quartes llengües cosa que és bona per a ells i per a la competitivitat de tota l'economia. Això ho podria haver documentat amb dades de penetració de l'anglès a Catalunya en comparació a les monolingües Castilla León o Extremadura.

Avergonyit perquè no hi ha sabut explicar que no hi ha d'haver cap problema quan un poble demana més transferències, per més que les transferències augmentessin al 2001. A Catalunya, a Espanya i fins i tot al Regne Unit la voluntat popular que vol canviar lleis està per sobre de les pròpies lleis. I això fa que les lleis canviïn i les constitucions canviïn. O és que no ha canviat 25 cops la constitució dels Estats Units? O és que no es fan lleis noves a la Gran Bretanya? I si els Catalans hem votat legítimament un estatut que demana més recursos per a Catalunya, aquesta es la voluntat popular i punt. Sembla mentida que una revista teòricament liberal com l'Economist pensi que un estatut aprovat per la voluntat popular té menys validesa moral que un acord al que van arribar CIU i PP fa uns anys. I si els nacionalistes catalans volen cada dia més i ho volen de manera democràtica, quin problema hi veu l'Economist?

Avergonyit, en definitiva, perquè en lloc d'utilitzar raonaments lògics i racionals, documentats amb dades per evitar que els demagogs diguin "harsh reality" i es quedin tan amples quan, en realitat, tot l'article està ple de falsedats i invencions, en lloc de fer això, dic, va i ens explica que tenim mil anys d'història i intenta defensar patèticament de l'acusació de "cacic" que es fa de Jordi Pujol. Com si fos el primo Zumosol, que surt a defensar l'honor de la noia a la que algú li ha tocat el cul a la discoteca. Amb això no vull dir que Pujol fos un cacic. Ni molt menys. El que dic es que en centrar-se en aquest punt, la Generalitat ha fet un gran ridícul i per això em sento avergonyit dels líders que tenim.

Déu meu(*), què hem fet per merèixer aquest càstig?

divendres, 14 de novembre de 2008

Sort que "The Economist" diu mentides



Aquesta notícia no la trobaran destacada a la major part dels diaris d'avui. A la majoria, ni amagada. Simplement, no hi és. En canvi, és d'una gran significació. Per què? Doncs, perquè les persones agredides no ho van ser per haver fet alguna cosa sinó senzillament per ser el que són. Participaven d'una manifestació pacífica en contra de la Llei d'Educació de Catalunya, compartint el sentit general de la protesta. Ni van cridar consignes contràries a l'esperit de la manifestació ni van provocar ningú, però al ser reconeguts com a membres de Ciutadans van ser amenaçats i agredits. Com diu Arcadi Espada:
Yo entiendo que me peguen por lo que digo, no me falta comprensión de las cosas. Ahora bien: es mucho más difícil de llevar que a uno le peguen por lo que es. Cuando a uno le pegan por hablar siempre puede callarse. Pero qué se espera que haga uno cuando le pegan por lo que es. Bórrate.

Sort que "The Economist" diu mentides.

No hi ha manera que s'escalfi

Antón Uriarte:
Si a escala global las mediciones indican que no ha habido subida térmica en los últimos diez años, la no-subida en la zona tropical se puede aplicar a los 30 últimos años, desde 1980. Se mida como se mida: con globos, con satélites o con garitas en el suelo. (...) Ciclones, tifones, huracanes, inundaciones y sequías, Niños y Niñas, emigraciones y hambrunas, pérdida de biodiversidad, tsunamis ... todo el trópico afectado por el CO2 y el cambio climático. Sin embargo, lo esencial del calentamiento global, el calentamiento, resulta en estas tres últimas décadas inapreciable.

dijous, 13 de novembre de 2008

Això



La resposta

Mike Reid és l'autor de l'article de "l'ecàndol" 'How much is enough?', publicat a The Economist. Aquestes són les respostes que ha donat a preguntes d'El Mundo:
P. ¿Con qué fuentes catalanas habló para elaborar su artículo?
R. Con muchas más de las que aparecen en el texto. En él cito a Artur Mas y a Narcís Serra, pero hablé con empresarios, académicos y dirigentes de todos los partidos políticos catalanes.
P. ¿Habló con el Gobierno catalán?
R. Solicité una entrevista con el presidente, pero entiendo que no me reciba. No tiene la obligación de hacerlo. Que no haya hablado conmigo me parece irrelevante.
P. A usted le eligieron porque hablaba español...
R. Sí. 'The Economist' no tiene un corresponsal de plantilla en España pero aún teniéndolo la costumbre es que estos informes los haga alguien que normalmente hace otra cosa. Yo sé hablar español. Y eso lo hace todo mucho más fácil porque le da a uno una gama mucha más amplia de fuentes.
P. ¿Le ha sorprendido la polémica?
R. Un poco sí. Básicamente porque no he escrito nada que no hayan aireado antes los medios españoles. Me ha sorprendido la intensidad de la reacción del Gobierno catalán pero he recibido mensajes de españoles dentro y fuera de Cataluña que están de acuerdo.
P. A la Generalitat no le ha gustado que usted llame "cacique" a Pujol. ¿Por qué se molestan tanto?
R. Porque es verdad.
P. ¿En qué sentido?
R. No quiero decir que Pujol no sea una figura importante. Esto sale a raíz de una conversación con Antonio Muñoz Molina, que expresó su preocupación ante el resurgimiento del caciquismo. El cacique es una persona que ejerce el poder durante mucho tiempo ayudado por todo un andamiaje en torno a ese poder. Pujol es un ejemplo de eso pero cito otros.
P. A la Generalitat no le ha gustado tampoco que usted se refiera a la lengua como "una obsesión nacionalista"...
R. No es algo que se me haya ocurrido a mí. Llego a esa conclusión después de leer los periódicos españoles y después de hablar con distintas personas. Muchas de ellas, quiero subrayarlo, viven en Cataluña.
P. ¿Y cuál es su visión del problema de la lengua en Cataluña?
R. Me parece válido el deseo de preservar el catalán, un idioma que ha conformado una cultura muy respetable. Sin embargo, creo que los nacionalistas han ido demasiado lejos. Han sido demasiado inflexibles al regular el uso público del catalán en un extraño mimetismo con la política de la dictadura. Varios catalanes me dijeron que para resguardar el catalán basta con que sea el idioma en que se den las clases en la Educación Primaria. No en la Educación Secundaria ni en la Universidad.
P. ¿Es la política lingüística un lastre para la economía catalana?
R. Sí. En dos sentidos. En primer lugar, laboralmente: ¿cómo va a instalarse un profesional en Cataluña si sabe que sus hijos tienen que recibir su educación en catalán? Un economista catalán me decía que los trabajadores que llegaron de Andalucía y Extremadura para trabajar en el siglo XX elegirían hoy cualquier otra región de España. En segundo lugar, los catalanes desperdician la ventaja comparativa que supone un idioma como el español, que hablan más de 400 millones de personas.
P. ¿Cuál es su percepción de la política catalana?
R. El debate político se está restringiendo a asuntos muy locales. Los catalanes están perdiendo de vista que el mundo está cambiando a una velocidad de vértigo ahí fuera.
P. ¿Y le echa la culpa a Zapatero?
R. No necesariamente. Me parece que es fruto de la dinámica a la que he referido antes. El debate político se ha reducido a asuntos parroquiales y me da la impresión de que hay mucha gente en Cataluña que lo lamenta.

dimecres, 12 de novembre de 2008

La nova religió



Gràcies, Toni.

La "cultura" taliban

Ataquen amb àcid unes noies de l'Afganistan perquè anaven a l'escola.


Attackers in Afghanistan have sprayed acid in the faces of at least 15 girls near a school in Kandahar, police say. They say that the attack happened shortly before at least six people were killed in a bomb blast near a government building in the city.

Doctors say that the six girls were wearing Islamic burkas or veils which provided them with some protection. Correspondents say the attack is likely to have been carried out by those opposed to the education of women.

A spokesman for the Taleban denied involvement in the attack. The former Taleban government - ousted from power in 2001 - banned girls from attending school.

L'art no justifica els mitjans



Immortalitzar la papanatada de l'Aliança de Civilitzacions ens costarà als ciutadans d'aquest país 7,4 milions d'euros, 500.000 dels quals provinents dels Fons d'Ajuda al Desenvolupament. La resta, fins a 20 milions, la pagaran empreses i institucions privades que no s'han pogut resistir al tarannà de ZP.

Per justificar l'enorme despesa de la decoració de la cúpula de la Sala XX del Palau de l'ONU a Ginebra, concebuda per Miquel Barceló i que a partir d'ara s'anomenarà "Sala dels Drets Humas i de l'Aliança de Civilitzacions", l'ambaixador espanyol Javier Garrigues ha dit això:


"No es cuestionable que se hayan utilizado una partida de FAD, pues todo lo que está relacionado con derechos humanos es ayuda al desarrollo, y en ese sentido, lo que se hace en Ginebra en el marco de la ONU es el mejor ejemplo de ese multilateralismo eficaz".

"No por estar en tiempos de crisis hay que sacrificar ese ámbito de los derechos humanos".

Dubte raonable


Al seu blog "La Iguana Ilustrada", el periodista Juantxo Cruz, es pregunta si s'ha manipulat la fotografia del lloc de l'atemptat que va costar la vida a dos soldats espanyols a l'Afganistan.
La fotografía está manipulada, alguien pintó el círculo rojo que destaca el lugar del atentado.

Se puede pensar que el que hizo el retoque dio los cursos de Photoshop en la misma academia donde los dio la Reina Sofía (ver post de la semana pasada) y, entonces, sólo se trata de un horrible error, o, también se puede pensar que ha podido haber más manipulaciones en la foto. El vacío informativo está ahí. ¿Qué hacen esos dos soldados en el círculo rojo? Precisamente, coinciden con dos soldados que hay en la parte superior. ¿Por qué los duplicaron?

Lo correcto hubiese sido que el Ministerio de Defensa hubiese puesto en circulación las dos fotos, la tratada (para explicar cómo fue el atentado) y la original (para demostrar que no se ha manipulado).

Sort que tenim ministeri d'Igualtat!

España retrocede siete puestos en el ranking de la igualdad de sexos.

Tot esperant Obama

L'Irán prova amb èxit un nou míssil terra-terra.

Denegat el segrest, Sra. duquesa



Camí del cel



Aquesta és l'última foto que hi ha de Fidel Castro. Data del 20 d'octubre i la publica "El Nuevo Herald" que l'ha tret de la pàgina oficial de l'Església Ortodoxe russa. Un Castro molt més prim, s'aguanta de la mà de Kiril Gundajaev, que va visitra l'Havana amb motiu de la inauguració d'una catedral ortodoxe,

In vino veritas

Bodegas Bilbaínas, Dinastía Vivanco, Viña Hermosa-Santiago Ijalba, Juan Alcorta, Marqués de Murrieta, Ontañón, Patrocinio, Regalía de Ollauri i Bodegas Riojanas fa un any que desenvolupen un vi que multiplica per deu la seva acció contra el càncer i les malalties cardiovasculars. Es comercialitzarà a finals del 2009.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Sembla un empresa pública

Nissan justifica l'expedient de regulació d'ocupació, entre altres raons, en l'elevat absentisme laboral:
... el absentismo de Nissan Motor Ibérica llegó a alcanzar en el primer trimestre de 2008 el 7,85%, uno de los más elevados en comparación con sus competidores, tanto internos como externos.

"Nissan presenta niveles de absentismo por encima de los habituales en una planta de producción", indica la compañía, que precisa que esta tasa es especialmente elevada en el caso de la mano de obra directa, que el pasado mes de agosto se situó en el 9,54%.


Vía F.C.

Sempre igual

Thomas Sowell:
During the 1930s, some of the leading intellectuals in America condemned our economic system and pointed to the centrally planned Soviet economy as a model-- all this at a time when literally millions of people were starving to death in the Soviet Union, from a famine in a country with some of the richest farmland in Europe and historically a large exporter of food.

New York Times Moscow correspondent Walter Duranty won a Pulitzer Prize for telling the intelligentsia what they wanted to hear-- that claims of starvation in the Ukraine were false.

After British journalist Malcolm Muggeridge reported from the Ukraine on the massive deaths from starvation there, he was ostracized afterreturning to England and unable to find a job.

More than half a century later, when the archives of the Soviet Union were finally opened up under Mikhail Gorbachev, it turned out that about six million people had died in that famine-- about the same number as the people killed in Hitler's Holocaust.

La crítica els treu de pollaguera

La consellera de Justícia, Montserrat Tura, considera "preocupant el grau de desconeixement que tenen de la nostra nació" els periodistes del setmanari britànic 'The Economist', que van tenir la gosadia de denunciar el "dogmatisme lingüístic” dels nacionalistes. Segons Tura, el reportatge "té afirmacions difamatòries i insultants, pel que fa a la llengua pròpia que utilitzem i a presidents escollits democràticament" i "quan un reportatge ratlla l'insult, ha d'haver-hi una reacció per part del Govern". La reacció ha estat demanar a "The Economist" una rectificació.
Perhaps because the historic claim to nationhood is shaky, language has become an obsession for the nationalists. Franco banned the public use of Catalan, Euskera (Basque) and Gallego. The constitution made these languages official ones alongside Spanish in their respective territories. In Catalonia the official policy of the Generalitat (the regional government), under both the nationalists (some of whom are really localists) and now the Socialists, is one of “bilingualism”. In practice this means that all primary and secondary schooling is conducted in Catalan, with Spanish taught as a foreign language. Catalan is also the language of regional government. A Spaniard who speaks no Catalan has almost no chance of teaching at a university in Barcelona. A play or film in Spanish will not be subsidised from public funds. “If we don’t make a big effort to preserve our own language, it risks disappearing,” says Mr Mas.

Catalan and Spanish are more or less mutually comprehensible. Not so Euskera, which does not belong to the Indo-European family of languages. The Basque government allows schools to choose between three alternative curriculums, one in Euskera, another in Spanish and the third half and half. But in practice only schools in poor immigrant areas now offer the Spanish curriculum. Despite these efforts, Basque and Catalan are far from universally spoken in their respective territories: only around half of Catalans habitually use Catalan and about 25% of Basques speak Euskera.

The nationalists’ linguistic dogmatism is provoking a backlash. Earlier this year Mr Savater, the philosopher, together with a diverse group of public figures ranging from Placido Domingo, a tenor, to Iker Casillas, Real Madrid’s goalkeeper, signed a “manifesto” in defence of the right of citizens to be educated in Spanish. They were denounced as “Castilian nationalists” in the Socialist press. But they touched a nerve. Many thoughtful Catalans believe that Catalan would be safe if it remained the language of primary schools, but that Catalonia would gain much by allowing a choice between Catalan and Spanish in secondary schools.

The power of language
The argument about language is really about power. “The problem with nationalists is that the more you give them, the more they want,” says Mr Savater. What some of them want is independence; all of them use this as a more or less explicit threat to gain more public money and powers. The polling evidence suggests that no more than a fifth of Catalans are remotely tempted by the idea of independence. The figure for Basques is around a quarter, despite 30 years of nationalist self-government and control of education and the media, and despite the departure of around 10% of the population because of ETA’s violence, points out Francisco Llera, a (Socialist) political scientist in Bilbao.

ETA’s political support is declining, though not vanishing. The PNV is split between a pro-independence wing led by Juan José Ibarretxe, the president of the regional government, and home-rulers in the party leadership. Mr Ibarretxe wants to hold a referendum on the right of Basques to self-determination. Mr Aurrekoetxea argues that ETA should not have a veto over whether Basques can peacefully express a view on the future.

The government, parliament and the courts have all blocked the referendum plan “because it is against the constitution”, says Mr Zapatero. “It would make ETA right in fighting on the basis that this is an oppressed people,” says José Antonio Pastor, a Basque Socialist. He and many other non-nationalist politicians and their families must live with round-the-clock bodyguards. In parts of the Basque country, in the tight rural valleys on the borders of Vizcaya and Guipúzcoa, non-nationalists cannot campaign freely. The Socialists hope to win a Basque regional election due in March. To improve their chances, they are following their Catalan peers in embracing cultural nationalism.

Buying off the Basque and Catalan nationalists with more money has become harder. The central government now accounts for just 18% of public spending; the regional governments spend 38%, the ayuntamientos (municipal councils) 13% and the social-security system the rest. But under the new Catalan autonomy statute more money has to be devolved. Over the next seven years Catalonia will have to be given a share of public investment equivalent to its weight in the Spanish economy, which will amount to an extra €5 billion a year. Previously Catalonia, although Spain’s fourth-richest region, received less public spending per head than several others. It complains that its commuter trains, in particular, have been starved of funds.

The Basques have no such worries: each Basque province and Navarre collect their own taxes and hand over less than 10% to the central government in Madrid. But they benefit from central-government defence spending, and they are net recipients from the social-security system. As a result, public spending per person in the Basque country is the highest in Spain.

The new Catalan statute requires the government to strike a new regional financing deal, even though the one in 2001 was supposed to be final. But it is to the central government that Spaniards will look for unemployment benefits and for spending to alleviate recession. Local governments are likely to suffer budget cuts by 2010, if not next year.

The government’s ability to carry out economic reforms is also compromised by decentralisation. As regional governments acquire more and more power to regulate, businesses face higher compliance costs. Now that the government employment service has been decentralised, José María Fidalgo, the general secretary of the Workers’ Commissions, the largest trade-union federation, worries that jobseekers have to look at 17 different websites.

It would have been easier for all concerned if Spain had adopted federalism in 1978. That would have set clear rules and aligned responsibilities for taxing and spending. The Senate could have become a place where the regions were formally represented and could settle their differences, akin to Germany’s Bundesrat. But the Catalan and Basque nationalists will only accept a confederation of several “nations”. The PP also opposes federalism.