Les víctimes de la follia. In memoriam

Totes eren la mateixa

Via Pandemonium

No sempre hi ha un perquè

No n'hi havia prou amb plorar la magnitud de la tragèdia i aplaudir la detenció de l’únic culpable. Calia aprofitar l’oportunitat per posar els crítics del multiculturalisme i de l’islamisme en el mateix sac que l’extrema dreta.

Per pur interès ideològic o per simple mandra intel•lectual, a l’etiquetar d’extrema dreta al boig assassí norueg s’ha obert la porta a noves restriccions en el debat públic sobre l’islam i el tractament de la immigració a Europa. Tres dies després de la massacre, el secretari general del PSOE madrileny, Tomás Goméz, ja reclamava als governs que "controlin" als mitjans de comunicació perquè no alimentin la ultradreta.

Amb una majoria de mitjans de comunicació més interessats en el suposat perquè que en la factualitat del què, a Breivik se l’ha etiquetat ràpidament d’extrema dreta de la mateixa manera que a Kaczynski (Unabomber) se’l va etiquetar, en el seu dia, d’extrema esquerra. Ambdós, però, al moment de cometre els seus assassinats ni militaven en cap organització política legal o clandestina ni tenien, especialment el norueg, una ideologia coherent.

Breivik es manifesta com un islamòfob, però a qui mata és a una vuitantena de noruegs, blancs, rossos i d'ulls blaus, entre els que no hi havia -que se sàpiga- cap musulmà. Justifica el terrorisme, però cita Locke, Jefferson o Gandhi. Accepta el lliure mercat a nivell local però desconfia del “capitalisme global”. Es considera un templer del segle XXI però admet a la croada agnòstics i ateus. Tot plegat, un deliri intel·lectual.

Es tracta de dos bojos que actuen en solitari, com un déu que ha de salvar la humanitat. Dos ésseres asocials als que volem dotar, a través d'etiquetes sempre enganyoses, d'una significació racional, ja sigui política, filosòfica, moral o cultural. Qualsevol cosa abans que acceptar una veritat més senzilla: que l'home no sempre és bo per naturalesa.

El particular "Tlön, Uqbar, Orbis Tertius" del piscòpata norueg Anders Breivik

Manel Gozalbo

Este manifiesto ["2083. A European Declaration of Independence" de l'assassí norueg Anders Breivik], solo puede representar una ayuda para la policía, y créase que inestimable. Por lo que dice, por cómo lo dice, por lo que oculta y por cómo lo oculta. De existir de verdad ese grupo templario renacido dispuesto a masacrar a cientos de miles de personas, ¿en qué le beneficia la exposición pública de tantas entretelas? Este libro es como un silbato de emergencia que va a poner a cien mil sabuesos a hurgar en él. Las posibilidades de haberla cagado en un texto de 1.500 páginas son enormes, y cagarla significa que la policía —la noruega o la Interpol, si es que es cierto que están repartidos por toda Europa— va a encontrar pistas y cabos sueltos que conduzcan a la desarticulación de esa banda de malnacidos y por tanto de su plan estratégico.

En cambio, si no hay nada más que el particular Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, Oslo, Utoya de Breivik, un mundo fantástico desarrollado a lo largo de muchos años con el único aporte real que es el diario del atentado... ya puede buscar la policía lo que quiera que no hay NADA que encontrar. Los analistas de inteligencia y contraterrorismo se tirarán meses escarbando, chequeando y rastreando en pos de templarios fantasmas para siempre estamparse de narices contra una pared vacía. Si Breivik quiere impulsar su conservadurismo europeo revolucionario (sic), que el libro sea falso no le perjudica en absoluto. Los atentados de Oslo y Utoya han sido reales, y con eso basta. El libro, que reitero que vive en onda larga —20 años, 50 años—, ya tiene así el aura de lo verdadero aunque sea falso en un 90% (todo menos el diario). Pero aun siendo falso, la reputación estratégica y criminal de Breivik puede sobrevivir en onda todavía más larga.

No sería, por demás, un caso único. Ahí están los Protocolos de los Sabios de Sión. Son falsos. Se sabe que son falsos. ¿Unos rabinos conspiradores exponiendo cómo van a subyugarnos a todos los demás? ¿Nos toman por gilipollas o qué? Sin embargo, los malditos Protocolos no han dejado de influir ni de causar matanzas y odios.

Eso mismo busca Breivik con su —reconózcase— abrumador Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, Oslo, Utoya. Su libro tiene más poder siendo falso que siendo verdadero. Un psicópata muy brillante.

Obama vol que el sostre de deute s'incrementi finsa als 15 bilions de dòlars

Sabeu quant són 15 bilions de dòlars?

És com si haguéssis gastat més de 20 milions de dòlars diaris des del dia que va néixer Jesucrist (14,6 bilions de dòlars), segons xifres donades per Xavier Sala i Martín.

(Una visualització aterridora del deute dels EUA)

L'escàndol del "News of the World" esquitxa també al "Vaticà" de l'escalfament global

La CRU de la Universitat d'East Anglia -el Vaticà d'on surten gran part de les veritats excàtedra de l'escalfament global- va contractar per "gestionar la reputació" del cas Climagate al periodista sensacionalista Neil Wallis, detingut ara per l'escàndol de les punxades telefòniques del News of the World.

Steve McIntyre:

The University decided that their priority was to “fire back some shots on the scientists’ behalf”. They also commissioned tainted inquiries (Muir Russell, Oxburgh) that not only failed to clear the air, but who arguably made matters worse. Whether these courses of action were advised by Wallis or merely abetted by him hardly matters. Precisely what contribution, if any, Wallis made to the University’s strategy and statements remains unknown. Indeed, until a few days ago, none of us were even aware of his involvement. Presumably more will become known in the weeks ahead.

It’s too bad that the University of East Anglia decided that the Climategate problem was merely a “reputation management” problem and the sort of advice that they needed could be obtained from a former News of the World editor (let alone one with Wallis’ baggage). The advice that they needed had already been provided by George Monbiot – that they could “only get past this by grasping reality, apologising where appropriate, and demonstrating that it cannot happen again”. Had the University paid attention to Monbiot’s advice, subsequent events would undoubtedly have been different and healthier.

El triomf de la bèstia

Carlos Sánchez

Es curioso que quienes critican con mayor dureza el comportamiento ‘especulativo’ de los mercados sean, precisamente, quienes los alimentan con las proteínas que proporciona el endeudamiento público.

Figuras como Krugman son, en este sentido, patéticas. Y no digamos algunos de sus malos imitadores en España. En los últimos años, el premio Nobel no se ha cansado de atacar a los mercados por su carácter arrogante y especulativo, pero al mismo tiempo exige mayor gasto público para afrontar la caída de la demanda y de la actividad económica, lo cual ha acabado por crear un monstruo que ahora devora las economías de los países periféricos. Los mercados son, y como diría Herman Melville, el fantasma de horrible mugido que se sitúa entre el gruñido del Leviatán y el eructo del Vesubio.

Dominan, como todo el mundo sabe, la escena política. Hasta el punto de que el acuerdo del Eurogrupo sobre la restructuración de la deuda griega no es más que un puntapié a los fundamentos democráticos de la propia Unión Europea. Grecia es hoy un país intervenido (una figura que no aparece en ninguno de los textos fundamentales de la UE) por un Gobierno no democrático que no se presenta a las elecciones. Y lo mismo sucede con Portugal, Irlanda e incluso España, cuya capacidad de maniobra en política económica es irrelevante.

Lo chocante del caso, sin embargo, es que la medicina que le han suministrado a Grecia los países acreedores es, precisamente, la misma que ha llevado al país a la ruina. El Consejo Europeo ha probado nuevas ayudas equivalentes a 109.000 millones de euros. Sin embargo, si Grecia no está en condiciones de devolver los 328.588 millones de euros que hoy debe a sus acreedores (sin contar el endeudamiento privado), no parece razonable pensar que añadiendo otros cien mil millones a la cuenta se pueda resolver el problema.

Estamos, por lo tanto, ante un sinsentido que conduce inexorablemente a un neocolonialismo económico. Y que si nada lo remedia, acabará siendo político. Precisamente, y aquí está la contradicción, por culpa de quienes creen que aumentando el endeudamiento público se solucionarán los problemas. El problema no son los mercados, sino los gobiernos y el propio banco central europeo que han alimentado a la bestia con dinero barato y en cantidad suficiente para hacer temblar los cimientos del euro.

El vídeo de l'estiu a YouTube

El món segons Samuel P. Huntington

(Via Extrême-Centre)

Finalment, Rajoy s'imposa a Camps

R. Vilas / P. Montesinos:

Todo comenzó cuando Camps, sin tener facturas que lo demostrasen, reaccionó a la publicación del supuesto regalo de varios trajes y chaquetas por parte de los cabecillas de Gürtel, diciendo que él se pagaba sus trajes. Poco después alegaba que no tenía facturas porque lo pagaba con dinero en efectivo de la Farmacia de su esposa, dando pábulo a la polémica, lejos de apagarla. Finalmente, se ha visto obligado a admitir que era un regalo, pero ya era demasiado tarde.

La pregunta es por qué decidió volver a presentarse, a sabiendas de que el juicio oral estaba a la vuelta de la esquina. La única explicación es que Camps confiaba que una vez más doblaría la voluntad de Mariano Rajoy y la dirección nacional del PP. A lo largo de estos casi dos años, el presidente valenciano logró imponerse en todos los pulsos, y no han sido pocos, que ha mantenido con Génova. El más reciente, su propia candidatura, junto con la presencia de otros imputados en las listas. La imagen gráfica la encontramos en aquella ‘cumbre’ que se celebró en la provincia de Cuenca, a medio camino entre Madrid y Valencia, con la que Rajoy aceptaba, de facto, un trato de igual a igual con Camps.

Rajoy, ya con pie y medio en La Moncloa y más fuerte que nunca, no quería que el juicio enturbiarse su camino hacia la presidencia del Gobierno. Le ofreció a Camps la única salida de aceptar los cargos y pagar la multa, bajo la amenaza de cesarle como presidente del PP en Valencia y montar una gestora. Si quería seguir en el cargo, tendría que pagar el precio del oprobio y aceptar la culpa. Tras una llamada fulminante de Rajoy, Camps ha optado por marcharse.

Una victoria del líder del PP, pero tardía y con demasiados cadáveres en el camino.

És el New Deal d'Obama millor que l'anterior?

Peter J. Wallison:

El New Deal de Franklin Delano Roosevelt no va aconseguir reduir l'atur. Tot i aquesta evidència, les polítiques de l'administració Obama i del Congrés demòcrata per fer front a la crisi financera són en gran mesura una repetició d'aquelles. La similitud de les polítiques està donant resultats semblants. En ambdós casos, l'administració i el Congrés van culpar el mercat de la situació de l'economia quan va assumir el poder, i en ambdós casos van tractar d'imposar innecessàries i mal pensades regulacions a l'activitat empresarial privada. El resultat va ser un augment de la percepció del risc futur per part del sector privat, cosa que va abortar els guanys d'ocupació que s'haurien produit en el cas d'una recuperació normal. (...)

Malgrat el mite, el New Deal va ser un fracàs. Quan Roosevelt va ocupar la presidència al març del 1933, l'índex d'atur als Estats Units era superior al 24 per cent. Va caure al 21,6 per cent el 1934 i al 19,97 per cent a finals del 1935. Dos anys més tard, després d'haver baixat fins el 14,18 per cent el 1937, va tornar el 1938 al 18,9 per cent abans de baixar al 14,45 per cent el 1940. Només el 1941, quan els Estats Units es preparaven per a la guerra, l'índex d'atur va caure per sota dels dos dígits. Això no obstant, abans del New Deal, durant la dècada del 1920, la mitjana d'atur als Estats Units estava situada a l'entorn del 6 per cent. Roosevelt va trigar vuit anys a aconseguir que l'índex d'atur tornés a nivells de pre-New Deal, una dada sovint ignorada per l'esquerra.(...)

Ara, l'administració demòcrata estan fent el mateix. Quan el president Obama va assumir el càrrec el gener del 2009, l'índex d'atur als Estats Units era del 7,8 per cent. Es va elevar al 10,1 per cent a l'octubre del 2009, abans de disminuir al 9,9 per cent a finals d'aquest any i al 9,4 per cent a finals del 2010. Al març del 2011, vint i set mesos després de l'arribada al poder d'Obama, es va situar al 8,8 per cent. Durant un temps, a causa dels incentius fiscals i a la despesa pública, l'economia va semblar que es recuperava, encara que lentament. En els tres mesos anteriors al maig del 2011, els nous llocs de treball nets van augmentar en més de 200.000 cada mes. Però llavors l'economia es va desaccelerar i la desocupació va començar a pujar de nou, arribant al 9,1 per cent al maig. Al juny, només es van crear 18.000 nous llocs de treball nets i la desocupació va tornar a augmentar fins a un 9,2 per cent. Sens dubte, el govern d'Obama només ha tingut dos anys i mig per fer front a l'índex d'atur que va créixer després de la crisi financera. Això no obstant, amb l'augment de la desocupació després d'un període de millora, el patró de la recuperació del New Deal sembla repetir-se.

La segona revolució egípcia en imatges

Una altre raó per no votar-los

Los socialistas proponen una tasa de CO2 y una ley contra el cambio climático

Obama no guanya ni contra un candidat republicà genèric

El president Obama continua marxant a bon ritme cap el daltabaix electoral. En plena guerra per sortir de la crisi del deute, Obama assoleix el nivell més baix de suport fins i tot contra un candidat republicà genèric a les presidencials del 2012. L'última enquesta Rasmussen mostra que un 47% dels nord-americans votarien un candidat genèric republicà abans que a Obama, que obtindria el 41% dels vots.

Faula dels impostos

TwitLonger:

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100€.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional en que se pagan los impuestos en la sociedad de un país, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

· Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

· El 5º paga 1€.

· El 6º paga 3€.

· El 7º paga 7€.

· El 8º paga 12€.

· El 9º paga 18€.

· El 10º (el más rico) paga 59€.


A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les planteó un problema: “Ya que ustedes son tan buenos clientes” les dijo, “Les voy a reducir el coste de sus cervezas diarias en 20€. Las cañas desde ahora costarán 80€".

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes. Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto.

¿Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€. Entonces el barman sugirió una fórmula en función de la riqueza de cada uno, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

· El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: 100% de ahorro.

· El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: ahorro 33%.

· El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: ahorro 28%.

· El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: ahorro 25%.

· El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: ahorro 22%.

· El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€: ahorro 16%.


Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y el quinto también.

Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

- “Yo sólo recibí 1€ de los 20 ahorrados” dijo el 6º hombre y señaló al 10º bebedor, diciendo “Pero él recibió 9€".

- “Sí, es correcto” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba nueve veces más que yo".

- “Es verdad”, exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 9€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2€? ¡Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

- “¡Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “¡Nosotros no hemos recibido nada de nada! ¡El sistema explota a los pobres!”

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante: Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta.

Y así es, damas y caballeros, la manera en que funciona el sistema de impuestos. La gente que paga los impuestos más altos son los que se benefician más de una reducción de impuestos. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser ricos, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Definitiu: Allende es va suïcidar

Isabel Allende ha fet públics els resultats de la tercera autòpsia que s’ha fet a les despulles del seu pare, Salvador Allende. La primera autòpsia es va fer el mateix 11 de setembre del 1973 i la segona el 1990 una vegada reinstaurada la democràcia. El dictàmen forense i balístic de l'última autòpsia conclou, amb la unanimitat dels investigadors, que Salvador Allende es va suïcidar l’11 de setembre del 1973, durant el cop d’estat militar. El dictàmen coincideix amb el que ja pensava la família, segons ha explicat Isabel Allende.

Segons ha quedat establert, Salvador Allende es va asseure en una butaca de la seva oficina, va subjectar el fusell AK-47 entre els seus genolls i va prémer el gallet, accionant dos projectils: un va entrar per la barbeta i li va sortir per la part posterior del crani, causant-li la mort instantània. L'altre projectil va ser trobat posteriorment incrustat en una paret de l'habitació.

La mare de Tristan Banon revela que va tenir una relació "consentida" però "brutal" amb DSK

La dirigent socialista Anne Mansouret, mare de la periodista francesa Tristan Banon que ha denunciat per agressió sexual Dominique Strauss-Kahnn, ha revelat en declaracions a la policia que va tenir una relació sexual amb l’excap de l’FMI. Una relació consentida però brutal, segons paraules textuals de Mansouret.

Segons publica la revista L’Express, els fets van tenir lloc a la seu de l'OCDE a París, quan DSK hi treballava com a conseller especial del secretari general. En la seva declaració, Anne Mansouret descriu DSK com un “depedrador” que “no busca complaure sinó prendre” i que es comporta amb “l’obscenitat d’un bàrbar”.

Murdoch i Assange, dues cares de la mateixa moneda

El cas Murdoch és l'altra cara de la mateixa moneda del cas Assange. La moneda mediàtica amb la que es ven sense escrúpols qualsevol informació siguin quins siguin els mitjans utiltizats per obtenir-la. "News of the World" i Wikileaks publiquen dades i documents obtinguts punxant el telèfon d'una nena segrestada o piratejant una base de dades de soldats a l'Afganistan o a l'Iraq.

Un i altre, aparentment a les antípodes, juguen frívolament amb els sentiments i la vida de persones concretes. Ho fan per diners, per promocionar-se o per salvar la humanitat, ignorant la futesa que la fi mai no justifica els mitjans.

Però mentre Assange és admirat, aplaudit o, si més no, comprès per la premsa socialdemòcrata, que és majoritària al mercat, Murdoch és demonitzat, menyspreat i, fins i tot, amenaçat amb la destrucció del seu imperi mediàtic.

Per què aquesta diferència de tracte?

Doncs, perquè Assange és considerat un progre i Murdoch un fatxa. Així de fàcil. No cal cap tesi doctoral, ni cap informe sobre la informació, per saber-ho.

Tant li fa que, a diferència d'Assange, Murdoch no hagi bastit el seu imperi mediàtic en base a les seves conviccions polítiques o ideològiques, siguin les que siguin, sinó fonamentalment en base a criteris econòmics, com ho palesa la diversitat de les seves empreses mediàtiques. Del sensacionalista "News of the world" al prestigiós canal televisiu "National Geographic", passant per la producció de la provocadora família Simpson, Murdoch no ven només valors “reaccionaris” sinó tot allò que fa diners, sigui del color que sigui, sigui sublim o escombraria.

A Itàlia, on tothom clama i amb raó contra el gairebé absolut control mediàtic de Berlusconi, Murdoch posseeix Sky, un canal que intenta fer de contrapès a les posicions conservadores del Cavaliere. Mentre que, pel contrari, als Estats Units, Murdoch disposa d'un canal conservador o republicà, com és la FOX, que fa de contrapès a les candenes liberals tradicionals i la CNN en particular, gairebé totes elles proclius als demòcrates. És a dir, una aposta en funció dels nínxols de mercat, dels beneficis i no de la doctrina.

I això és precisament el que molesta als croats de la correcció mediàtica. Per això linxen Murdoch i entronen Assange, en una focalització hipòcrita que no deixi veure que són, al cap i a la fi, la mateixa moneda.

Mandela en fa 93

Més de dotze milions de nens sud-africans han cantat alhora a les escoles una versió africanitzada de l'"aniversari feliç" dedicada a Nelson Mandela. Per iniciativa de la seva fundació, el 18 de juliol ha estat declarat "Dia de Mandela", data reconeguda per l'ONU com una crida mundial perquè cada persona dediqui 67 minuts del seu temps a ajudar altres persones, d'acord amb els valors defensats per l'expresident sud-africà. Aquests 67 minuts representen els 67 anys que Mandela va dedicar a combatre l'apartheid i a favor d'una democràcia multiracial.

Confirmen l'autenticitat del vídeo en que els talibans executen uns policies paquistanesos

El País s'alça contra Zapatero

Editorial:

Más allá de la impotencia de Europa para solventar sus problemas, la pérdida de confianza en la gestión de José Luis Rodríguez Zapatero parece irreversible y el creciente escepticismo sobre la gobernabilidad española en las circunstancias actuales amenaza con acrecentar nuestros males. La crisis no es solo económica, sino también, y acaso sobre todo, política.Hace ya mucho que las respuestas del presidente del Gobierno a los desafíos a los que se enfrenta España apenas merecen crédito alguno por parte de los ciudadanos. (...) Aún peor: su incapacidad en la gestión, los magros resultados de las reformas apenas incoadas, más el lastre y la impotencia de una legislatura agónica auguran un deterioro imparable al que resulta imprescindible poner fin cuanto antes. A este respecto, la fecha sugerida por algunos dirigentes socialistas para celebrar elecciones (finales de noviembre) es del todo tardía. Si de verdad Rodríguez Zapatero quiere rendir un último servicio a su país, debe hacerlo abandonando el poder cuanto antes y reconociendo la urgencia de que nuestro Gobierno recupere la credibilidad perdida. Los españoles en su conjunto, y los votantes socialistas en particular, se lo agradecerán.

Juan Luis Cebrián:

La pérdida de confianza en la gestión del actual presidente del Gobierno es clamorosa dentro y fuera de España. Es imposible suponer que de una legislatura como la que hemos padecido se derive ya ninguna de las soluciones que los ciudadanos reclaman. El deterioro preocupante del partido en el poder amenaza con desequilibrar el futuro inmediato de nuestras instituciones políticas. (...) José Luis Rodríguez Zapatero debe de una vez por todas abandonar su patológico optimismo y renunciar al juego de las adivinanzas. Los titubeos, las dudas y los aplazamientos a que nos tiene acostumbrados son la peor de las recetas para una situación que reclama medidas de urgencia. Su deber moral es anunciar cuanto antes un calendario creíble para el proceso electoral. Solo así podrán los españoles soportar la levedad del ser.

ADDENDA.- Barcepundit:

QUÉ OPORTUNO que El País haya elegido el 18 de julio para su definitivo Alzamiento contra Zapatero, con un pronunciamiento doble: en el editorial y en un artículo de Juan Luis Cebrián. Y encima ambos llevados a portada.

El regulador i les agència de rating

Xavier Sala i Martín:

...¿Por qué lo que dicen las agencias de calificación tiene algún tipo de relevancia? Es decir, ¿por qué seguimos leyendo sus informes y llevándonos las manos a la cabeza cada vez que rebajan la nota de algún país si, desde el 2008, pensamos que no saben qué se hacen?

La razón es que estamos obligados a escucharlas y que estamos obligados por culpa de (por favor no rían) ¡la regulación que imponen los mismos políticos europeos que las critican! Por ejemplo, los fondos de pensiones que muchos de ustedes tienen contratados sólo pueden invertir el dinero en activos calificados de "seguros". ¿Calificados de seguros por quién?, se preguntarán. Pues calificados de seguros por… ¡las agencias de rating! Es decir: los mismos políticos que las acusan de no saber lo que hacen son los que hacen unas reglas que nos obligan a hacer lo que nos dicen estas agencias. ¿Se puede ser más esquizofrénico? Pues… la respuesta es que sí.

Veámoslo: el Banco Central Europeo (BCE) tiene una normativa que permite a los bancos utilizar la deuda de países como garantía. Es decir, cuando un banco compra deuda del Gobierno griego a cinco años por valor de un millón de euros, recibe un papelito denominado “bono” que dice que el Gobierno pagará al portador un millón de euros (más intereses) al cabo de cinco años. El banco coge este bono, lo lleva al BCE y lo ofrece como garantía para pedir un millón de euros. Después coge el dinero y lo vuelve a prestar para rentabilizarlo. Pues bien, el BCE tiene una normativa que dice que los bonos de países quebrados no pueden ser utilizados como garantía. La consecuencia es que si Grecia hiciera suspensión de pagos, todos los bancos que han pedido créditos al BCE utilizando la deuda griega como garantía tendrían que devolver el dinero inmediatamente, lo cual provocaría su propia quiebra. Hasta aquí todo muy normal, pero la pregunta es: ¿y a quién encarga el BCE la tarea de decidir si Grecia está en quiebra o no? La respuesta es: ¡a las mismas agencias de calificación que critica cada día!

Cinc entitats espanyoles suspenen les proves d'estrés però no necessitaran ampliar el seu capital

Per què la creació d'un estat palestí no acabarà amb el conflicte àrabo-israelià?

La resposta és fàcil: perquè la majoria dels palestins no es conformen amb un estat propi a Cisjordània i Gaza. El que volen és un estat únic palestí des del Jordà fins a la Mediterrània. Ho diuen ells mateixos.

Només 1 de cada 3 palestins accepta dos Estats per a dos pobles com a solució per al conflicte

Ho revela una enquesta feta a 1.010 palestins adults de Cisjordània i Gaza per l'enquestador nord-americà Stanley Greenberg i publicada pel Jerusalem Post.

Economistes suecs recomanen als EUA que eviti els errors de Suècia

Dos economistes suecs, Andreas Bergh i Magnus Henrekson, aconsellen als EUA des de les pàgines del Wall Street Journal que evitin els mateixos errors de Suècia i no caiguin en la temptació d'ampliar la despesa del seu govern.

Per aquests economistes, fa cinquanta anys, el 1960, els governs de Suècia i els Estats Units gastaven aproximadament el mateix, una mica menys del 30% del PIB. Això ja no és així. En els anys previs a la crisi financera de Suècia a la dècada del 1990, la despesa governamental va arribar al 60% del PIB. Als Estats Units pràcticament no s'havia mogut, augmentant només fins a un 33%. Mentre que els Estats Units mantenia la seva posició com un dels països més rics del món, Suècia va devallar. El 1970, Suècia era el quart país més ric del món en renda per càpita. El 1993, havia baixat al 17.

Això va portar als economistes suecs a preguntar-se si l'augment dramàtic de la mida del govern suec havia contribuït al seu lent creixement. I la resposta va ser que sí. La notable expansió del govern a Suècia havia disminuit el creixement. L'evidència demostra, segons aquests dos economistes suecs, que quan la despesa pública augmenta en 10 punts percentuals del PIB, la taxa de creixement anual es redueix de 0,5 punts percentuals a 1. Això pot no semblar gaire, però en més de 30 anys es traduiria en la pèrdua de milers de milions de dòlars cada any en un país tan gran com els Estats Units.

Per dir-ho en termes personals, l'ingrés mig per càpita dels nord-americans el 2009 va ser de 46.405 dòlars. Una caiguda de l'1% en la taxa de creixement econòmic (del 2% al 3%, per exemple) significaria una pèrdua d'ingressos individuals de 464 dòlars en el primer any. En més de 30 anys, una diferència d'un punt percentual en la taxa de creixement es traduiria en aproximadament 354.000 dòlars en ingressos perduts per persona.

L'argument que Suècia demostra que un govern molt gran no perjudica és fals. Suècia s'ha recuperat els darrers 15 anys gràcies a la liberalització, amb llibertat d'elecció d'escola, estabilitització de pensions públiques i reducció del nivell impositiu de la renda, amb la despesa pública baixant un 10% del PIB.

A Suècia, l'alt nivell impositiu obliga la gent a fer la feina de casa, mentre que els americans paguen altres persones per fer-ho. Els americans van més als restaurants i contracten més gent per netejar la casa, vigilar els nens o cuidar el jardí. Els suecs tenen menys diners disponibles després d'impostos i han de fer ells mateixos la feina.

L'expansió de la despesa pública i dels impostos farà que els americans es comportin més com el suecs, afectant els serveis i deixant sense feina principalment a americans de classe baixa. Fer créixer el govern per reduir la desigualtat a la llarga empobreix un país, obligat a repartir porcions cada vegada més petites d'un pastís cada vegada més reduit.

La popularitat dels EUA al món àrab és més baixa ara amb Obama que amb Bush

L'actitud del món àrab respecte als Estats Units és molt més dolenta ara amb Obama que amb Bush al final del seu mandat. Una enquesta de Zogby Internacional per a l'Arab American Institute Fundation mostra la gran devallada que hi ha hagut en l'actitut favorable cap als Estats Units entre el 2008 i el 2011. En concret, aquesta visió favorable s'ha reduit del 26 al 12 per cent al Marroc, del 9 al 5 per cent a Egipte, del 16 al 10 per cent a Jordània i del 22 al 12 per cent als Emirats Àrabs Units.

El pare d'Obama era "un imbècil absolut"

Una nova biografia sobre "L'altre Barack" deixa el pare d'Obama a l'alçada del betum.

To read Sally H. Jacobs’s new biography of Barack Hussein Obama Sr. is to realize that his son, the president, spent much of his life reaching for a shadow he was lucky never to catch. Early in The Other Barack, a childhood playmate recalls how Obama Sr. would frequently snap at him and shout, “You don’t know what you are talking about.” A few chapters later, the editor of the University of Hawaii literary magazine describes Obama Sr. barreling into his office, unprovoked, to declare that a particular poem wasn’t “worth a damn.” Back in Nairobi, says one government official, Obama Sr. would “slam his fist on the table” and claim that a rival “knows nothing about math or economics”; he would go on to describe other colleagues as “intellectual dwarfs.” As college friend and current Hawaii Gov. Neil Abercrombie tells Jacobs, Obama Sr. could never “contain his irritation with people who were not as facile as he, and he did not hesitate to say so.”

The president, of course, has a healthy ego. But this is something else. Every shred of available evidence—which Jacobs, a veteran reporter, spent two years and 75,000 miles of intercontinental travel ably assembling—suggests that the senior Obama was an unmitigated jerk: a coxcombish souse who forced friends to cover his abundant bar tabs and repeatedly broke his legs in boozy car crashes; an uncooperative contrarian who was promptly fired from, or sidelined at, every job he ever had; a compulsive philanderer who ditched his first wife, Kezia Nyandega, when he moved to America, abandoned the president’s mother, Ann Dunham, when he left Hawaii for Harvard, and lured his third wife, Ruth Baker, to Kenya only to beat, berate, and cheat on her.

Els demòcrates egipcis forcen la transició

La presió dels milers de manifestants concentrats a la plaça Tahrir està desencallant, de mica en mica, la transició democràtica. Els demòcratas egipcis van tornar a ocupar la plaça divendres i avui han tornat a fer-ho. En aquests cinc dies, les autoritats egipcies s'han vist forçades a anar més enllà de les paraules i les promeses.

D'una banda, el viceprimer ministre, Yehia el Gamal, ha dimitit i el cap del govern, Esam Sharaf, s'ha compromès a remodelar el govern per agilitzar les reformes. Fins i tot, ha demanat a través de Facebook que la gent li proposi noms per ocupar carteres ministerials.

D'altra banda, s'ha anunciat que les eleccions legislatives previstes pel setembre es posposaran entre un o dos mesos, probablement fins el novembre. D'aquesta manera s'atenen les peticions en aquest sentit formulades per nombroses formacions politiques que es queixaven que no tindrien prou temps per estar preparades per participar en els comicis en igualtat de condicions amb l'expartit governamental o els germans musulmans.

Pel que fa als responsables de la repressió, la neteja a la policia ha començat. S'ha anunciat l'acomiadament sense precedents de 669 alts càrrecs, dels quals 505 són generals i 164 oficials d'alta graduació. Entre els acomiadats hi ha els policies acusats d'estar implicats en la mort de manifestants durant la revolució del 25 de gener. D'altra banda, els judicis per casos de corrupció seran públics i no a porta tancada com fins ara.

En defensa de Murdoch

Roger Cohen, columnista del New York Times:

NEW YORK — Fair warning: This column is a defense of Rupert Murdoch. If you add everything up, he’s been good for newspapers over the past several decades, keeping them alive and vigorous and noisy and relevant. Without him, the British newspaper industry might have disappeared entirely.

This defense is prompted in part by seeing everyone piling in on the British hacking scandal, as if such abuses were confined to News International (we shall see) and as if significant swathes of the British establishment had not been complicit. It is also prompted by having spent time with Murdoch 21 years ago when writing a profile for The New York Times Magazine and coming away impressed.

Before I get to why, a few caveats. First, the hacking is of course indefensible as well as illegal. Second, Fox News, the U.S. TV network started by Murdoch, has with its shrill right-wing demagoguery masquerading as news made a significant contribution to the polarization of American politics, the erosion of reasoned debate, the debunking of reason itself, and the ensuing Washington paralysis. Third, I disagree with Murdoch’s views on a range of issues — from climate change to the Middle East — where his influence has been unhelpful.

So why do I still admire the guy? The first reason is his evident loathing for elites, for cozy establishments, for cartels, for what he’s called “strangulated English accents” — in fact for anything standing in the way of gutsy endeavor and churn. His love of no-holds-barred journalism is one reason Britain’s press is one of the most aggressive anywhere. That’s good for free societies.

Murdoch once told me: “When I came to Britain in 1968, I found it was damn hard to get a day’s work out of the people at the top of the social scale. As an Australian, I only had to work 8 or 10 hours a day, 48 weeks of the year, and everything came to you.”

So it was easy enough, from 1969 onward, to rake in the media heirlooms. Along the way he’s often shown fierce loyalty to his people — as now with Rebekah Brooks, the embattled head of News International — and piled money into important newspapers like The Times that would otherwise have vanished.

The second thing I admire is the visionary, risk-taking determination that has placed him ahead of the game as the media business has been transformed through globalization and digitization. It’s been the ability to see around corners that has ushered him from two modest papers inherited from his father in Adelaide to the head of a company with about $33 billion in annual revenues.

Les 11 propostes de Niño Becerra per sortir de la crisi

1 – Que USA, la UE, Japón, China, Reino Unido y los países petroleros de Oriente Medio se sienten alrededor de una mesa.
2 – Que se decidiese un cierre de los mercados de un mes en todo el planeta.
3 – Que se congelen los tipos de cambio.
4 – Que se acordase poner encima de esa mesa toda la porquería que tienen las entidades financieras en sus balances y fuera de sus balances.
5 – Que se interviniesen las entidades financieras cuya posición es insostenible.
6 – Que se analizase ‘pela a pela’ la deuda total de, de entrada, quienes se han sentado a esa mesa, la que deben y la que les deben.
7 – Que se regulase la emisión de todo tipo de oferta monetaria.
8 – Que se acordase una amnistía fiscal total y completa y que a partir de ese momento el fraude fiscal se persiguiese a sangre y fuego y los paraísos fiscales fuesen invadidos por la 6ª División Aerotransportada británica una vez resucitada para la ocasión.
9 – Que se acordase -e inmediatamente se pusiese en marcha- que en cada país se fuese realizando, con criterios técnicos, no políticos, un análisis de la eficiencia del gasto, y que se casasen necesidades e ingresos, y plantillas también, si, y sí, metiendo en el saco a los miembros de la función pública: ¿por qué se ha de echar a la puta calle a una/un contratada/o eficiente y óptima/o y se ha de conservar a una/un funcionaria/o incompetente?.
10 – Que se estipulase la coordinación logística de los flujos de commodities de forma que se cuadrasen disponibilidades y demandas necesarias.
11 – ¿Las agencias de calificación?, ya saben: las quieren a censurar.

Seguiu llegint.

El cap del govern d'Egipte pregunta a través de Facebook quins ministres volen els ciutadans

Assalten l'ambaixada dels EUA Damasc i Obama no diu ni piu

Ni una paraula. Barack Obama ha donat avui una conferència de premsa i no ha dit ni piu sobre l'atac contra l'ambaixada dels EUA a Damasc. El fet que la compareixença pública del president nord-americà estigués centrada en la greu crisi del deute, no justifica el seu silenci sobre un fet tan greu i tan significatiu. No estem davant l'acció d'un grup de descontrolats que s'ha extralimitat quan passava per casualitat pel davant de la legació diplomàtica nord-americana, sinó d'una acció violenta promoguda i probablement organitzada per un Estat, en flagrant vulneració dels principis diplomàtics més elementals.

Una acció d'aquesta naturalesa reclama una resposta contundent i inequívoca. I més en aquest cas. Si el règim sirià s'ha vist en cor d'arribar a l'extrem d'utiltizar la violència per intimidar l'ambaixador dels Estats Units és perquè la passivitat de Washington davant la seva ferotge repressió els ha fet creure que Obama no està disposat a embolicar-se en un nou conflicte i que, per tant, és vulnerable. Certament, l'administració Obama i gran part de l'opinió pública nord-americana passen d'obrir un nou front a Síria, però el que es juga aquí és alguna cosa més que la concòrdia a l'interior d'un petit país, el que està en joc és si l'eix Iran-Siria-Hezbollah surt reforçat o no, si es dóna el tret de gràcia a l'islamisme radical o no i si s'aposta o no per l'èxit democràtic de la primavera àrab. De la resposta que doni l'administració nord-americana a la provocació de Damasc en dependrà en gran mesura el futur de la regió. I en dependrà també la credibilitat que encara li pugui quedar a un Obama cada dia més incompetent.

L'Eurozona podria acceptar el "default" de Grècia

Els líders europeus podrien capgirar l'enfocament amb què han afrontat la crisi sobirana i acceptar un "default" de Grècia. Per què? Doncs, perquè cada dia està més clar que Grècia mai no podrà tornar tot el que deu i perquè no quedaran diners si s'ha de destinar 1 bilió d'euros a rescatar Itàlia. Segons publica el Financial Times, la nova estratègia també podria incloure noves concessions dels líders europeus a Grècia perquè pugui reduir el seu deute, com tornar a rebaixar els interessos dels préstecs dels rescats i un programa ampli de recompra de bons. A més, sembla que el pla de França perquè els inversors privats reinverteixin "voluntàriament" part del deute de Grècia quedarà descartat.

"Tot sembla nou quan es torna digital. Fins i tot el socialisme."

Meryl Streep és Margaret Thatcher

Els egipcis tornen a ocupar la plaça Tahrir per desencallar la transició democràtica

"La revolució egípcia no ha acabat!" (El País)

"Egyptians gather in Tahrir Square to protest inaction" (WP)

"Egypt: Cairo's Tahrir Square fills with protesters" (BBC)

La victòria pòstuma de Bin Laden?

Va agafar a tothom per sorpresa. Uns, optimistes, ho van donar tot per fet. Altres, escèptics, ho creien "genèticament" impossible. D'aquesta manera vam abandonar els demòcrates egipcis a la seva sort. Ara, la revolució democràtica està encallada. Alguns diuen que agonitza. Els militars no tenen cap pressa per recórrer la dreçera cap a la democràcia; la policia boicoteja, ignorant la delinqüència; els judicis més enllà de Mubarak i família no acaben de celebrar-se i la situació econòmica es deteriora ràpidament. Per tot plegat, els demòcrates egipcis han cridat a tornar a ocupar des d'avui la plaça Tahrir del Caire per intentar redreçar la situació i encarrilar el país decididament cap a la democràcia. Tindran èxit? Podran repetir la gesta dels mesos de gener i febrer en què van forçar la sortida de Mubarak del poder? Si no és així, ho tenen pelut. Líbia i Síria mostren inequívocament els límits del suport occidental. Si Tharir no reacciona, no només la democràcia pot avortar a Egipte sinó també a tots els països de la primavera àrab. I això seria un desastre. Seria tant com la victòria pòstuma de Bin Laden.

Arthur C. Brooks, el nou gurú de la dreta nord-americana, té arrels a Barcelona

Arthur C. Brooks (Spokane, Washington, 1964) és un dels intel·lectuals més influents de la dreta nord-americana. És el president de l'American Enteprise Institute (AEI) i acaba de publicar un llibre que alguns crítics han definit com la intelectualizació del Tea Party.

Brooks, que acaba de publicar La batalla (Planeta), explica en la introducció que "als vint-i-cinc vaig traslladar-me a Barcelona per guanyar-me la vida com a associat solista de trompa amb l'Orquestra Ciutat de Barcelona. No comptava amb cap tipus de coneixement previ sobre Espanya i no parlava ni català ni castellà. Al llarg dels següents anys vaig estudiar les dues llengües".

L'obra planteja l'habitual batalla entre dretes i esquerres en aquest cas als EUA, però que es pot extrapolar a altres països perquè, com afirma l'autor, "Espanya es un país que s'està tornant cada cop més infeliç". El politòleg considera, per exemple, que als EUA el 70% de les persones són de 'dretes' però domina el 30% d''esquerres perquè tenen a favor els intel·lectuals i els mitjans de comunicació. També fa una defensa aferrissada de la iniciativa privada i la "lliure empresa". Al seu parer l'important és l'igualtat d'oportunitats, no de rendes.

-Su familia era progresista. ¿Cómo se hizo conservador?-Leyendo y mirando los datos. Estados Unidos es muy complejo. Hay una gran desigualdad de ingresos. Estados Unidos tiene a la vez mucha riqueza y mucha pobreza. Para quienes creemos que un gran objetivo social debe ser una preferencia para los pobres la cuestión es qué ayuda de verdad más a los pobres. No me importa lo que ayuda más a los ricos sino qué ayuda a los pobres y qué proporciona a todas las personas la mayor libertad, cuál es el sistema más justo (fair) y cuál es el sistema que permite al máximo de personas tener éxito y llevar una vida feliz. Así que empecé a buscar por qué todas las ideas de la izquierda progresista no funcionan. La protección social (welfare) no funciona. Las escuelas públicas dicen que necesitan más dinero, y reciben más dinero pero no se gradúan más niños. Cuando hay políticas sociales que se supone que ayudarán a los pobres, los pobres no mejoran. De hecho esto también es verdad internacionalmente: ponemos billones de dólares en África, y África no mejoró. ¿Qué pasa cuando todas las ideas progresistas de bienestar social parecen estar fracasando? Me hacía esta pregunta cuando era veinteañero. Antes de meterme en temas de política pública. Yo era músico entonces. De hecho me empecé a plantear estas preguntas cuando vivía en Barcelona. ¿Qué problema había con mi país? ¿Qué problema había en los países de Europa occidental, que no parecían avanzar demasiado a pesar de estar gastando mucho dinero intentando progresar? Esto me llevó a leer a algunos académicos. Uno era Charles Murray, otro era Michael Novak. Académicos en el ámbito de las políticas públicas que usaban datos reales y métodos de las ciencias sociales. Y me di cuenta de que muchas de las cosas que había aprendido eran incorrectas. Que el problema de los pobres no es que no reciban suficiente dinero. No es correcto. Es correcto en Zimbabwe, pero no en Estados Unidos. El problema de los sin techo es la falta de vivienda asequible: es completamente falso. El problema de los sin techo en Estados Unidos es un problema de salud pública y adicción. El problema de la pobreza no es un problema de dinero sino un problema de oportunidades y cultural. Si no abordamos estos problemas de una manera que no sea tradicionalmente progresista, no los resolveremos. Esto me llevó a las personas con lo que en mi opinión eran las soluciones más creativas. Era la gente que formaba parte del movimiento de la libre empresa, que buscaban maneras de proveer más oportunidades con los mercados, dando acceso al camino de la oportunidad a más gente que nunca. Esto me llevó a dejar la música, ir a la universidad, convertirme en académico y acabar en el AEI. A encontrar soluciones para los más vulnerables, que creo que es mi responsabilidad ética.

La guerra per l'Elisi ha començat

(Via)

Imprescindible

La lliçó DSK:

Let me confess: I was pretty much delighted by the way L'Affaire DSK seemed to be playing out. When the news broke last Thursday that the case against Mr. Strauss-Kahn was falling apart—that his accuser was a serial liar, a prostitute according to the New York Post, with a $100,000 bank account and ambitions (caught on tape) to turn her supposed tragedy into a get-rich-quick scheme—my immediate reaction was: how disappointing.

Not that I ever took any joy in the thought that a presumably vulnerable woman had apparently been raped by a man with a reputation for promiscuous and predatory appetites.

But I did enjoy the thought of this mandarin of the tax-exemptocracy being pulled from the comfort of his first-class Air France seat and dispatched to Riker's Island without regard to status or dignity. And I admired the humble immigrant who would risk so much for the sake of justice. And I smiled at the spectacle of France's Socialists finding their would-be savior exposed by American prosecutors when they had been hypocritically observing a code of silence about his habits. And I liked seeing the IMF red-faced for whitewashing DSK's previous escapades.

I doubt I was alone in feeling this: People generally, and columnists especially, want news that has the qualities of a parable—the surprise that turns out to be no surprise at all. With a story like DSK's, the temptation of a tidy moral tends to overwhelm whatever doubts might be cast upon it by a countervailing point of data.

Still, the fact that I and so many others wanted this story to be true was only half the problem. There are, also, the habits of mind that seem to have prevented prosecutors and journalists alike from quickly following the threads of what ought to have been a common-sense suspicion.

Blame it on old-fashioned discomfort, so out-of-step in our culture of sexual hyper-frankness, when it comes to discussing the nature and details of an alleged rape. Or blame it on political correctness that rarely accords alleged rapists the usual presumption of innocence and had, in a working single-mother African immigrant, a near-perfect caricature of the perfect victim. Or blame it on the idea that, since Mr. Strauss-Kahn is well-known as a philandering rogue, he must perforce also be a brute. Or blame it on the political calculations of a Manhattan district attorney with a less-than-sure touch who might well have been reluctant, when it came to the question of whether to rush DSK's case to a grand jury, to be seen siding with the powerful against the powerless.

El manifest colpista dels "indignats" grecs

Aviso a la Troika, a los bancos y a los futuros inversores tanto griegos como extranjeros que tienen en el punto de mira la propiedad pública griega.

Un gobierno depuesto y dictatorial, que no representa al pueblo griego, acaba de aprobar una propuesta de ley con la intención de vender a precio de coste el suelo y la propiedad pública, contra la voluntad de la mayoría de los ciudadanos.

Comunicamos a cuantos tienen los ojos puestos en una futura oportunidad de inversión que no tardaremos en derrocar este gobierno, que en breve tendrá que dar cuenta de sus crímenes en contra del pueblo y del país. Sus firmas y sus proyectos de ley son papel mojado. No los ha aprobado el pueblo griego, que por supuesto no los reconoce.

A todos los aspirantes a inversores les advertimos que no se les ocurra acercarse a las ventas y subastas de nuestro suelo y nuestra propiedad pública, mucho menos comprarlos. En cuanto el pueblo reconquiste la soberanía del país, no sólo perderán todo lo comprado, sino que no se les devolverá el dinero pagado por ello.

Advertimos también que, hasta el momento en que recuperemos el control del país, haremos cuanto esté en nuestras manos, mediante la autoorganización, por impedir y sabotear las posibles inversiones, y lo haremos en defensa de nuestros derechos, según se desprende tanto de la Constitución griega como de los derechos de los seres humanos y de los pueblos reconocidos internacionalmente.

Que ningún aspirante a inversor se atreva a participar en las rebajas de suelo y propiedad pública de Grecia sin ser consciente del alto riesgo que corre su inversión. En el caso de que dicha inversión se lleve a cabo, recibirá la "bienvenida" en un país que cuando se ve privado de su libertad, sabe engendrar Kanaris y reducir a escombros puentes sobre el Gorgopótamo.*

La asamblea popular de la plaza de Síntagma, 3/7/2011

Montoro contraataca

El PP niega su culpa en la 'burbuja inmobiliaria' y dice que se desató con el Gobierno de Zapatero

MADRID, 4 (EUROPA PRESS)
El Partido Popular niega categóricamente su responsabilidad en la 'burbuja inmobiliaria' y el origen de la crisis que le achaca el Gobierno socialista y considera que la liberalización del suelo nunca se llegó a aplicar, por lo que se trata de una "reforma pendiente" para la economía española y la abordará "cuando se reactive el mercado inmobiliario".

En un encuentro con periodistas, el coordinador económico del PP, Cristóbal Montoro, y el secretario de Economía y Empleo, Alvaro Nadal, han denunciado que este "mantra" sobre los "pies de barro" del crecimiento de la economía española, reiterado por el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, durante el último Debate sobre el estado de la Nación es la auténtica "falsedad" y un argumento "destructor de la imagen de España".

En este sentido, han defendido que cuando al PSOE llegó al Gobierno en 2004 la demanda de viviendas estaba por encima del 'stock' inmobiliario y el crédito "estaba saneado y crecía al mismo ritmo que la construcción", por lo que la "burbuja" se desató por las decisiones del Ejecutivo de Zapatero y no como consecuencia de la Ley del Suelo de 1998.

Montoro ha remarcado que la "liberalización del suelo" no se pudo llevar a cabo con la Ley de 1998 porque el Tribunal Constitucional lo impidió al reafirmar las competencias de las comunidades autónomas, "que nunca la han aplicado", por lo que se trata de una "reforma pendiente" que abordarán en cuanto cambien las condiciones del mercado inmobiliario y se empiece a reabsorber el 'stock'.

Antes de ello, si el PP vuelve a gobernar tras las próximas elecciones generales, recuperará la deducción por adquisiciones vivienda sin las limitaciones de renta que impuso el PSOE, una decisión que tendría carácter retroactivo para las compras que se hagan en este periodo.

BUSCA ACUERDO ENTRE LAS CC.AA.
Para el PP, si la liberalización que planteaban se hubiera llevado a cabo, hubiera conducido a un aumento de la oferta que hubiera abaratado los precios, lo contrario de lo que ocurrió. En este sentido, Nadal ha incidido en que las comunidades autónomas no podían tomar esta decisión "unilateralmente", sino que se necesita un acuerdo, que confían en lograr ahora que la mayoría de las comunidades están gobernadas por el PP.

"La falta de liberalización es lo que lleva a la burbuja de los precios", ha asegurado Nadal, quien ha lamentado que la oferta de suelo sigue siendo una decisión pública, lo cual ha redundado en la corrupción. "Liberalizar el suelo significa, hablando en plata, que la firma del concejal de urbanismo no valga dinero, y sigue valiendo muchísimo", ha remarcado.

DEFENSA DE LA BANCA.
Frente a las críticas del Gobierno a la banca, el PP considera que el sistema financiero cometió errores, pero propiciados por una política monetaria, de regulación y de supervisión fallida, por lo que la que la principal responsabilidad no fue tanto de los intermediarios financieros como de los "policy makers".

"Hay excesos, pero la responsabilidad de los agentes económicos es limitada frente a los gobiernos, autoridades monetarias y supervisión bancaria, que en España hace el Banco de España por delegación del Ministerio de Economía y Hacienda", ha remarcado Montoro, recordando que la virtud de Zapatero ha sido llevarse bien con algunos banqueros y recabar un "voto de izquierda radical".

En este sentido, el dirigente popular ha asegurado que "el Gobierno culpa a quien pasa por ahí" y el PP ya se lo advirtió a la banca hace dos años. "Nosotros ya les dijimos que les iban a echar la culpa en cuanto necesitara recuperar a sus votantes de izquierda", ha incidido Montoro, quien ha apuntado que no le sorprendería que los reproches llegaran hasta a la Iglesia Católica.

Egipte s'enfronta la crisi sense recórrer al deute

Libre Mercado:

Después de marcar un hito en la historia del mundo árabe con la Revolución del 25 de Enero, Egipto se aparta de nuevo del camino establecido y lucha para remontar la crisis económica al margen de los organismos financieros internacionales.

"Egipto no necesita actualmente ningún préstamo, ni del Fondo Monetario Internacional ni del Banco Mundial", declaró el ministro de Economía egipcio, Samir Raduan, recientemente.

Con estas palabras, Egipto renunciaba por sorpresa al préstamo de 3.000 millones de dólares que el Fondo Monetario Internacional (FMI) y el Banco Mundial (BM) daban por cerrado.

El Consejo Supremo de las Fuerzas Armadas, que gobierna el país provisionalmente desde la caída del expresidente Hosni Mubarak el pasado 11 de febrero, respondía así a las demandas de los economistas egipcios y de varios grupos políticos que se oponían a recurrir a préstamos para reflotar la economía.

"Tenemos que poner ante nosotros el ejemplo de Grecia, que ahora no puede pagar sus deudas", explicó a Efe el economista del Centro de Estudios de Desarrollo Ibn Jaldun, Mojtar al Sherif.

Al Sherif argumentó que "en caso de que Egipto acepte el préstamo y luego no pueda pagarlo, la confianza en la economía egipcia estará en peligro".

Este analista se preguntó: "¿Somos capaces de pagar el préstamo con sus intereses con un índice de crecimiento de entre el 1 y el 2 por ciento, o incluso menos? Hay muchas dudas sobre eso".

¿Cómo creen que funcionarían los supermercados si tuvieran que seguir las reglas de las escuelas públicas y concertadas de España?

El Líban, pedra de toc de la credibilitat occidental

Sis anys després de l'assassinat de l'exprimer ministre libanès, Rafiq Hariri, el Tribunal Especial de les Nacions Unides per al Líban ha dictat finalment acta de processament contra els presumptes responsables del crim. Uns responsables que tothom sabia qui eren però que ningú s'atrevia a portar davant la justícia. No per res, dos dels quatre acusats són alts responsables del moviment Hezbollah, que s'ha convertit en la força política i militar més poderosa del Líban.

Rafiq Hariri liderava l'oposició a l'ocupació siriana del país i per això va ser assassinat el 14 de febrer del 2005. Però la seva mort no va acabar amb el moviment antisirià sinó que, pel contrari, va desencadenar un mes després l'anomenada Revolució del Cedre que va forçar Síria a sortir del Líban obrint l'esperança a una democràcia independent. Però la il.lusió democràtica no va durar gaire i avui, Hezbollah, que compta amb el suport de Síria i l'Iran, controla una gran part del país..

Podran les actes d'acusació alterar el equilibiri de poder libanès com ho va fer en el seu moment l'assassinat de Hariri? És aviat per dir-ho, però una cosa sembla clara: si el govern libanès no deté als inculpats, incomplint els seus compromisos jurídics internacionals, la responsabilitat que Hezbollah quedi impune recaurà sobre la comunitat internacional. I llavors, què farà l'ONU? Què farà la UE? Què farà Obama?

No ho sé, però en vista de com s'estan fent les coses a Líbia i com no s'estan fent a Síria, molt em temo que les conseqüències puguin ser molt greus. No fer res efectiu posaria en total evidència la incapacitat -la por?- d'Occident per seure a la banqueta dels acusats el terrorisme d'Hezbollah, que és tant com dir el terrorisme de Síria i de l'Iran.

I Espanya, on és?

Ranking mundial de la innovació d'INSEAD: