Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 21 de juny del 2007

No hi ha res a fer

Lord Nazir Ahmed, baró de Rotherham, d'orígen paquistanès i militant del Partit Laborista, és el primer britànic musulmà al que la Reina li va concedir un títol nobiliari. Ara demana, per respecte a l'islam, que la Corona li retiri el títol que fa uns dies li va concedir a Salman Rushdie. L'entrevista "Le Figaro".


Nazir Ahmed, le premier Britannique musulman anobli par la reine, en 1998, répond à nos questions sur la nouvelle "affaire Rushdie". À 40 ans, ce Pakistanais d’origine, militant du Labour, est devenu lord Ahmed, baron de Rotherham.

LE FIGARO. – Comment réagissez-vous à la polémique provoquée par l’anoblissement de Salman Rushdie ?

Nazir AHMED. – Cet honneur est donné en reconnaissance de services rendus à la Grande-Bretagne. Salman Rushdie vit à New York. Dès lors, pourquoi l’avoir anobli lui quand aucun autre écrivain – et le pays en compte pourtant de talentueux – ne l’a été ? C’est un homme controversé qui a insulté à la fois l’islam, la chrétienté et le peuple britannique. Il ne mérite pas cet honneur.

Comment, cependant, comprendre les appels à la violence, sinon au meurtre?

– Je ne partage pas les déclarations entendues en Iran ou au Pakistan et condamne les manifestations violentes. Je pense même qu’il s’agit d’une affaire purement européenne, voire britannique. Mais il faut tenir compte de la sensibilité des gens sur certains sujets. Il y a deux semaines, Tony Blair parlait de construire des ponts avec les musulmans. Quelle hypocrisie! Que dirait-on si les gouvernements saoudien ou afghan honoraient des hommes morts dans les attentats du 11 Septembre aux États-Unis?

Quand même, Salman Rushdie n’a tué personne!

– Tout comme l’historien britannique David Irving, pourtant condamné en Autriche à la prison pour négation de l’Holocauste. Quand des propos racistes à l’égard d’une candidate indienne de l’émission «Big Brother» provoquent des manifestations violentes à New Delhi, personne n’a rien dit. Il ne peut y avoir deux poids deux mesures.

Que faire pour désamorcer la crise ?

– Il faut retirer son titre à Salman Rushdie.

Faut-il craindre une vague de violence en Grande-Bretagne?

– Franchement, je ne crois pas. Mais l’Occident doit s’interroger : peut-il prôner le dialogue interconfessionnel avec les musulmans et en même temps faire la promotion des Versets sataniques?

L'amic F.C. m'envia la referència i aquesta anotació:

Demostració definitiva de la imposibilitat d'integrar musulmans: si el Lord i Baró de Rotherham, del Partit Laborista, no fos musulmà, segur que el farien fora del partit. O sia que no hi ha res a fer. Ni que els facin Lords.

dimecres, 20 de juny del 2007

Deixeu que les bèsties es devorin entre elles

Un article imprescindible del columnista Nibras Kazimi per saber el que està passant a l'Iraq:
I hereby declare victory. I believe the Sunni insurgency in Iraq has collapsed, and all the casualty tallies that the insurgents are desperately trying to ratchet-up won't convince me otherwise. The odor of defeat hangs heavily around the "dead-enders" — a term I'd like to bring back into vogue because it's an apt description for those gangs that remain to be hunted down, and who will be responsible for the baseline violence we will continue to see there, but at levels Iraqis can live with and still prosper.

Three months ago, I wrote a column on these pages, "Jihadist Meltdown." In it, I envisioned the endgame of the insurgency — the prospect of jihadists turning on jihadists. Over the last two weeks, the Sunni strongholds of western Baghdad have witnessed street battles between the two main insurgent factions responsible for the bulk of violence in Iraq: Al Qaeda's Islamic State of Iraq and the Islamic Army.

dimarts, 19 de juny del 2007

Diversitat Sarkozy

Sarkozy ha aprofitat la dimissió forçada per les urnes d'Alain Juppé per remodelar el govern i nomenar els potents secretaris d'estat del govern francès. Entre aquests últims hi destaquen les cares noves de Fadela Amala, d'orígen algerià i presidenta de l'associació "Ni putes, ni submisses", i Rama Yade, d'orígen senegalès i vicepresidenta del Club "Segle XXI".

La primera va ser elegida regidora municipal de Clermont-Ferrand pel partit socialista el 2001, mentre que la segona, casada amb un socialista, prové d'una família d'esquerres propera a Léopold Sédar Senghor, el primer president del Senegal.

Fadela Amala

Rama Yade

Pitjor el remei que la malaltia

Des de la seva creació, ara fa un any, el Consell de Drets Humans de l'ONU s'ha reunit formalment 8 vegades, 3 de les quals en sessions monogràfiques sobre Israel. De les 19 resolucions que ha aprovat, 14, el 74%, han estat per condemnar Israel. Les altres 5, el 26%, per estirar les orelles al Sudan. Cap altra estat del món ha merescut cap resolució. A aquesta vergonya s'hi afegix ara la supressió del mandat dels relators especials sobre els drets humans a Cuba i Bielorússia.

GENEVE (AFP) - Après des mois d'âpres tractations entre Nord et Sud, le Conseil des droits de l'homme de l'ONU est désormais en état de fonctionner, mais il a dû se résoudre à sacrifier les victimes de la répression politique à Cuba et au Bélarus.

Les 47 pays membres se sont mis d'accord lundi à minuit, heure limite, sur leurs règles de fonctionnement. Celle-ci prévoient que tous les Etats du monde devront se soumettre tous les quatre ans à un "examen périodique universel" de leur respect des droits de l'homme.

Le Conseil a remplacé en juin 2006 la Commission des droits de l'homme, qui ne se penchait sur le sort d'Etats particuliers que lorsqu'ils étaient mis en accusation par leurs homologues. D'où la mise en place de l'examen périodique qui loge tous les pays à la même enseigne et vise à éliminer politisation et marchandages entre gouvernements.

Mais la mise en place du Conseil a opposé des pays occidentaux minoritaires à des Etats désireux de réduire les pouvoirs de la jeune institution. Plusieurs d'entre eux, dont la Chine et l'Iran, ont exigé la tête des douze experts indépendants chargés par l'ONU d'enquêter sur des pays précis.

Dans un effort de compromis, le président du Conseil, l'ambassadeur du Mexique Luis-Alfonso de Alba, a proposé de supprimer les mandats des deux experts consacrés à Cuba et au Bélarus. Ce compromis a été adopté sans vote et à l'unanimité, malgré un combat de dernière heure de la Chine, qui a cherché à imposer une majorité des deux-tiers pour la désignation des experts indépendants.


El Consell dels Drets Humans es va crear per substituir la desprestigiada Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides. Però, com es pot comprovar, ha resultat pitjor el remei que la malaltia.

Hamas i la Jihad reconeixen que el mur els impedeix fer més atemtpats a Israel



El líder de la Jihad Islàmica palestina, Ramadan Abdallah Shalah, ho explica en el vídeo anterior. L'obstacle que significa el mur per cometre atemtpats, malgrat el suport que reben els terroristes suïcides del govern de Hamas, també és reconegut pel vice-responsable de l'oficina política Hamas, Moussa Abu Marzouq, en unes declaracions a Egipte i recollides pel Centre d'Information sur les Renseignements et le Terrorisme.
1. En visite en Egypte, Moussa Abu Marzouq, vice-responsable du bureau politique du Hamas, a rencontré un groupe d'intellectuels et de politiciens égyptiens. La rencontre, qui a eu lieu le 1er juin 2007, était organisée sous l'égide de l'Association des médecins arabes, et a duré deux heures. Elle visait à “faire la lumière sur les événements sur le front palestinien”. Au cours de l'entretien, Abu Marzouq a répondu aux questions du public. Un compte-rendu de la réunion a été publié sur le site Internet des Frères Musulmans en Egypte, dont le Hamas est issu (article d'Abd al-Muizz Muhammad, Ikhwan Online, 2 juin 2007).

2. Au cours de la rencontre, le Hamas a été critiqué pour la diminution du nombre de ses attaques terroristes (“résistance”) depuis son arrivée au pouvoir. Le gouvernement du Hamas a également été vilipendé pour son manque de contribution à la résistance. Abu Marzouq a rétorqué que dans les faits, la situation était tout autre: “C'est la première fois depuis les Accords d'Oslo qu'un gouvernement palestinien soutient la résistance [comprenez : le terrorisme], ne poursuit pas les activistes de la résistance, ne les arrête pas, et ne se met pas en travers de leurs activités”. Abu Marzouq a même salué la “qualité” des attaques terroristes commises en Israël (“l'entité sioniste”) durant le mandat du gouvernement du Hamas, notamment l'attaque qui a permis la capture d'un “soldat sioniste” (Gilad Shalit). Moussa Abu Marzouq a également été interrogé sur la diminution des attentats-suicide (al-‘amaliyyat al-istishhadiyya) durant le mandat du Hamas. Il a admis que “[réaliser] de telles attaques est devenu difficile du fait de la barrière de sécurité et des portails qui encerclent les résidents de Cisjordanie”. Il a ajouté que le Hamas avait du mal à soutenir la Cisjordanie, mais a précisé que la réalité sur le terrain (la présence de la barrière de sécurité et des portails) lui fournissait une raison légitime d'agir.

3. Durant une interview télévisée (11 novembre 2006), Ramadan Abdallah Shalah, dirigeant du Jihad Islamique Palestinien, organisation responsable des principaux attentats-suicide de ces dernières années, a également reconnu que la barrière de sécurité érigée par Israël représentait un obstacle pour les organisations terroristes (la “résistance”), et que les choses seraient tout à fait différentes en son absence.

dilluns, 18 de juny del 2007

Aviat, Sarkozy haurà perdut

Ara resulta que, si hem de creure la tele, Sarkozy no ha guanyat tant i els socialistes han gunyat més. Per demostrar-ho, expliquen que la segona volta ja li ha costat a Sarkozy la primera crisi de govern, com si haver de prescindir de l’impresentable de Juppé no fós una sort sinó un inconvient. De seguir flipant així, demà la internacional mediàtica ja dirà que l’autèntic guanyador de la segona volta ha estat el PS.

ADDENDA.- La frase és de l'Arcadi Espada:

Gran éxito para la izquierda en Francia: el partido socialista logra alcanzar la oposición.

Cap a on fugen els palestins atemorits per Hamas?

Milers de palestins, i no només de Fatah, busquen seguretat a... Israel!


(Via Gateway Pundit)

Contra Zapatero

Les dues crítiques més dures contra Zapatero pel "procés de pau" les he llegit aquest cap de setmana. I les dues escrites per dos homes inequívocament d'esquerres.

La primera, d'Antonio Elorza a El Correo Digital:
Da la sensación de ser un hombre [es refereix a Zapatero] que a la superficialidad de sus análisis une la inquebrantable determinación, tanto de insistir en el camino elegido como de encubrir luego a toda costa los propios errores.

La segona, de Gregorio Moran a La Vanguardia:
Tengo la impresión de ser un idiota. Y de serlo de una manera tan rotunda, única, acomplejada, que estuve durante varios días dándole vueltas a la idea de titular este artículo de un modo sencillo y definitivo: "Tengo 59 años y soy idiota". Periodísticamente no sería un buen título, porque en páginas de opinión lo deprimente y excesivamente personal no gusta a los lectores. El que mira el diario por la mañana de un sábado, pasando páginas entre sorbo y sorbo de café, pide calor pero no fiebre. Pero mi problema es que no puedo dar crédito a lo que veo, a lo que leo y a lo que oigo, porque o no entiendo nada o es que lo entiendo demasiado. Me voy a explicar, a ver si compartiéndolo con ustedes eso me ayuda a superar este complejo de inferioridad mental que me devora desde hace días.

O sea que el presidente del Gobierno, señor Zapatero, se ha tirado casi dos años negociando entre dimes y diretes con ETA. Hasta aquí lo entiendo todo, porque hay muchas razones cruzadas. Primera y principal, el presidente no tiene ni zorra idea del País Vasco y ha de amarrarse a las orientaciones de Jesús Eguiguren, auténtica fuente negociadora del llamado retóricamente proceso de paz en Euskadi. Todo joven político con aspiraciones de estadista y absoluta ignorancia sobre el asunto, está convencido de que el tema vasco y muy en concreto ETA, la resuelven ellos con la lengua, basta con la lengua, y si fuera necesario con el talento y la experiencia de su ágil muñeca negociadora. Luego, cuando se dan una hostia monumental, llámense Carod Rovira o Zapatero, alegan siempre la misma frivolidad, les sale el lado filisteo que llevan dentro y nos tratan de conmover apelando a su buena voluntad y mejor intención y a su ansia por la paz y el fin del terrorismo. No sé si ustedes alguna vez han tenido la ocasión de hablar con un jefe terrorista, yo sí, y les puedo decir que de creerles en su hora emotiva nadie estaría más interesado que ellos por acabar de una vez con tanta sangre, y poder dedicarse al huerto, y cuidar de los niños y de los perritos y de los cerezos en flor. A mí, y a mis años, esto no me impresiona nada. Tampoco hay ni un solo dirigente mafioso cuyo sueño íntimo y reiteradamente manifestado no sea convertirse en un empresario legal y simpático y dejar atrás tanta matanza. Lo del corazón tierno sirve para los culebrones, por eso tienen tanto éxito en los países más violentos.

Veamos entonces, dos años de negociaciones es algo que forzándolo mucho podría ser justificable si hubiera algún resultado. Pero como no hay ninguno, digo más, como lo que hay es una situación de una gravedad como nunca anteriormente habíamos afrontado, se da en decir que al menos se ha logrado algún tiempo sin muertos. No sé si se dan ustedes cuenta de que este argumento es contraproducente para quien lo expresa, no solamente porque quiere decir lo contrario de lo que pretende -una organización terrorista que no mata durante tres años y que no entrega las armas, significa que se está preparando para volver a matar con mayor capacidad de fuego- pero es que además, si alguien se ampara en este argumento se obliga a asumir los muertos que vengan.

Esto es lo que me ha dejado la convicción de ser idiota

diumenge, 17 de juny del 2007

Ségolène Royal i François Hollande, separació matrimonial i política

Tot i haver obtingut uns resultats no tant dolents com a la primera volta, el Partit Socialista Francès ha perdut també les eleccions legislatives. La primera trencadissa interna: la separació de Ségolène Royal i François Hollande. Separació matrimonial i política, ja que Ségolène a banda de plantar el seu marit ja ha anunciat que es postul·la per substituir-lo al lideratge del partit.


Les pròximes vacances a... l'Iraq!

Two Iraqis enjoy the rollercoaster at the Pank holiday resort. Photograph: Jamal PenjwenyL'Iraq està tan i tan i tan malament que fins i tot hi ha empresaris disposats a invertir en la indústria... turística! S'han begut l'enteniment o és que la situació a l'Iraq no és exactament la que ens ensenyen per la tele? Ho explica avui Le Figaro:
L’ancien exilé kurde Hazem Kurda, revenu au pays après la chute du régime de Saddam Hussein en 2003, s’est lancé dans un projet fou : développer une industrie du tourisme dans le Kurdistan irakien. Dans un pays où les attentats-suicides ensanglantent chaque jour les rues des villes, le projet fait figure de véritable curiosité.

«Certains pensent que je suis fou mais je suis convaincu que le développement du tourisme au Kurdistan peut profiter à l’ensemble de l’Irak», explique-t-il dans
The Guardian. Le site baptisé Pank a été implanté près de la ville de Rowanduz à 1000 mètres d’altitude avec canyons et falaises à pic en guise de décor. Après avoir retiré les mines anti personnelles posées par l’armée de Saddam, Hazem Kurda a fait de Pank un véritable lieu de villégiature.

Le projet de Kurda n’en est qu’à ses balbutiements. Le complexe Pank n’est qu’une partie d’un vaste plan de développement qui devrait accoucher dans les prochaines années d’un «village vacance» autour de la source de Bekhal. Les premières pierres de
ce projet très ambitieux ont été posées en 2002. 240 chalets, 6 hôtels de luxe, un camping et un parc d’attraction devraient sortir de terre.

No mireu aquest vídeo si no voleu saber el que està passat a Gaza



Un dels líders de Fatah a Gaza, Samih al-Madhoun, va ser capturat aquesta setmana per milicians de Hamas. Li van disparar sis trets al pit i el van arrossegar pels carrers durant hores. Algun dels seus botxins va enregistrar amb telèfon mòbil com li feien "justícia" amb la punta dels peus. Pobres palestins! Tants anys creient que tenien la bèstia al davant i la tenien a casa!

divendres, 15 de juny del 2007

Simplificar o mutil•lar el Tractat Constitucional?

Aquesta és la pregunta que Valery Giscard d’Estaing adreça als caps d’Estat i de govern de la UE que la setmana que ve s’han de reunir per decidir definitivament que fan amb la Constitució Europea, rebutjada en referèndum per França i Holanda l'any 2005.

La pregunta la formula Giscard des de les pàgines de “Le Monde” i des del seu blog personal -acabat d’estrenar- davant la proposta oficial de la presidència alemanya d’abandonar el procés consitucional i tornar a la forma clàssica d’un simple Tractat de reforma. És a dir, incorporar el que sigui salvable i renegociable de la Constitució Europea als Tractats anteriors, especialment al Tractat de la UE de 1992 i al Tractat de la CE de 1957. Es a dir, i en paraules de Giscard, trocejar la Constitució i camuflar-la a rondanxes a l’interior de diversos textes per fer-la colar millor.

És un article llarg però que val la pena llegir en la seva integritat. Aquí reprodueixo la part final.
Une dernière trouvaille consiste à vouloir conserver une partie des innovations du Traité constitutionnel, et à les camoufler en les faisant éclater en plusieurs textes. Les dispositions les plus innovantes feraient l’objet de simples amendements aux Traités de Maastricht et de Nice. Les améliorations techniques seraient regroupées dans un Traité devenu incolore et indolore. L’ensemble de ces textes serait adressé aux Parlements qui se prononceraient par des votes séparés. Ainsi l’opinion publique serait-elle conduite à adopter, sans le savoir, les dispositions que l’on n’ose pas lui présenter « en direct ».

Cette démarche de « diviser pour ratifier » n’est évidemment pas à la hauteur de l’enjeu. Elle est peut être un bon exercice de prestidigitation. Mais, elle confortera les citoyens européens dans l’idée que la construction européenne est une machinerie organisée dans leur dos par des juristes et des diplomates. Elle est contraire au souhait inscrit dans la déclaration de Laeken de 2001, que cette démarche « onduise à terme à l’adoption d’un texte constitutionnel».

Nous sommes loin de l’appel tonique et courageux de Robert Schuman de 1950 et plus loin encore de l’audace des Constituants de Philadelphie qui construisaient en quatre mois une Constitution qui reste en vigueur depuis 220 ans.

Au nom des Conventionnels européens, modestes et anonymes, je crois pouvoir dire « oui » à un Traité honnêtement simplifié, qui ne revienne sur aucune des avancées institutionnelles que nous avons proposées dans la première Partie mais un « non » catégorique à un Traité mutilé. Et si les Gouvernements se mettent d’accord sur un Traité simplifié préservant l’essentiel des avancées institutionnelles, qu’ils n’aient pas peur de le dire et de l’écrire. « Mehr Licht », disait Goethe.

Ceci me conduit à une suggestion adressée à Madame Angela Merkel. Qui de nous n’a pas entendu répéter, inlassablement, la litanie selon laquelle l’Europe est trop éloignée des citoyens, que les décisions importantes sont prises sans qu’ils en aient connaissance, que le système est opaque et privé de transparence.

C’est pour répondre à cette attente que la Convention européenne s’était imposée une règle de totale transparence : tous ses débats ont été publics, tous ses documents ont été publiés le jour même sur Internet.

Pourquoi ne pas proposer que la partie des travaux du Conseil européen qui sera consacrée à la suite à donner au projet de Traité constitutionnel, soit soumise à la même règle de transparence, c’est-à-dire qu’elle soit publique ?

Puisque vous allez débattre du sort à venir des Européens, faites-le publiquement : qu’ils entendent, eux-mêmes, les arguments des uns et des autres ; qu’ils reconnaissent celles et ceux qui, comme vous-même, travaillent courageusement et honnêtement, à bâtir le socle de l’Europe nouvelle.

La meva posició sobre el Tractat Constitucional de la UE la podeu trobar aquí:

No votis NO
Els arguments de Chirac reforcen el NO
El "no" francès i la ridícula existència d'un revolucionari europeu
Si la llibertat et fa por, vota no

L'atemptat de Barajas no va aturar les negociacions entre el govern i ETA

Gara, el diari d'ETA-Batasuna, ho explica avui amb pèls i senyals:

Sendas delegaciones del Gobierno español y ETA, por un lado, y de Batasuna y PSOE, por otro, se reunieron de forma prácticamente simultánea los pasados días 14, 15 y 16 de mayo -con una última cita entre las delegaciones de los partidos el día 21- en una ciudad europea. Unos encuentros que, en todos los casos, contaron con presencia de cualificados observadores internacionales, en el último intento para desbloquear el proceso de negociación, atascado desde meses atrás, según fuentes de absoluta solvencia consultadas por GARA.

Estas fuentes confirman que la delegación de Batasuna estuvo encabezada por Arnaldo Otegi, que posteriormente resultó encarcelado de modo fulminante días después del fin del alto el fuego. Su ausencia en aquellos días, en plena campaña electoral, llamó la atención, hasta el punto de que periódicos y medios digitales se preguntaron «dónde está Arnaldo Otegi» ante su ausencia en actos públicos.

A tenor de esta información, la tentativa quedó finalmente frustrada al no producirse un compromiso político en el carril entre Batasuna y el PSOE que resolviera los nudos del conflicto, con lo que se dio por finalizada la fase de negociación abierta tras el alto el fuego y que ha conocido diferentes episodios.

Troben la guerra civil allà on no la buscaven

Mentre la internacional mediàtica estava bolcada en trobar una guerra civil a l'Iraq (el nou atemptat contra el mausoleu de Samarra demostra que Al Qaeda ho torna a intentar perquè la primera vegada no ho va aconseguir), aquesta els hi esclata inequívocament a Gaza. Tant d'enfocar Israel, no van veure -més aviat, no van voler veure- el que passava entre els palestins.

Inamagable, la internacional mediàtica es veu obligada ara a donar ràpidament una explicació. I aquesta coincideix, oh casualitat!, amb la de Hamas. Genoflexus fins fa poc davant Arafat, Fatah és ara el nou dolent de la pel·lícula. Ara descobreixen la corrupció i la violència del partit d'Arafat, que pel que sembla és metafísicament diferent de la violència i el fanatisme de Hamas.

Ja no interessa recordar que mentre una part de Fatah, per convenciment o per oportunisme, va acabar acceptant un acord amb Israel i l'existència de dos estats, Hamas, creient que té al seu favor l'onada de la història, no té altra objectiu que enfonsar Israel al mar.

Hermann Tertsch posa el dit a la llaga en un article a l'ABC:


El fantasma hacia el que se inclina el espejo cada vez más es el de una región en la que el hundimiento occidental, jaleado por tantos en Occidente, acabe por convencer a todos de que Israel fue un accidente. En los países árabes y en Palestina esta idea ha ganado adeptos de forma vertiginosa en pocos años. Muchos trabajan en el mundo por imponer esta idea, el mayor apaciguamiento intelectualmente perceptible, también en aquellos círculos que no fomentan el odio sino mera indiferencia hacia Oriente Medio.

Este cambio profundo cualitativo en el proyecto general de fuerzas capitales del islamismo y sus aliados desde Gaza a Irán, pasando por Londres, Estambul, Madrid o Caracas, es por supuesto negado por los profesionales de dicho apaciguamiento, cuyos campeones tenemos en casa.

Los llamamientos a la destrucción de Israel del presidente Ahmadineyad son una emulación del mayor éxito del siglo XX del Vaticano. Juan Pablo II dijo en 1979 a los polacos -a todos los europeos- que los territorios arrebatados a la libertad por el comunismo volverían a ser suyos. Así fue.

Ahmadineyad utiliza la implosión de la URSS para pronosticar el destino final de Israel. Pero también del mundo occidental y sus libertades. Con mucha razón, Ahmadineyad considera a Israel bastión capital del mundo de infieles que se propone destruir. En Gaza el proyecto está en marcha. Aquí hay pocos avisados.

La transició va ser la voluntat de no repetir els errors del passat

No sóc monàrquic, però aquest rei s'ha guanyat el sou. Se'l va guanyar durant la transició i també en la llarga nit de l'23-F. Avui, en una situació molt menys dramàtica però amb moltes incerteses polítiques, ho ha tornat a fer en un discurs poc protocolari, sensible però inequívocament contundent. Un discurs poc habitual. Potser perquè no ha passat per Moncloa.

Em quedo amb aquests extractes:

Pesaban aún sobre nuestros hombros las secuelas de profundo dolor de una guerra fratricida, la amargura de unas experiencias históricas marcadas por divisiones, exclusiones, exilios e intolerancias.

No podíamos repetir los errores del pasado.

De ahí que juntos apostáramos por el respeto mutuo, la tolerancia, la reconciliación y la concordia, traducidos en la búsqueda de los más amplios consensos y en la absoluta primacía del interés general. De ahí las renuncias y sacrificios que todos supimos valorar.

Nos guiaba además la firme determinación de que España no volviera a convertirse en excepción, sino en modelo. Modelo de normalidad democrática dentro de la familia de Naciones de la Europa a la que, por esencia, pertenecemos.

Tales principios y propósitos generaron el espíritu integrador y el clima de confianza, necesarios para dejar atrás un largo periodo de ausencia de libertades democráticas.

Aquel miércoles 15 de junio de 1977, las calles de España fueron escenario de riadas alegres, festivas, e inolvidables, de hombres y mujeres que, con su alta participación, manifestaban el legítimo orgullo de recuperar el libre ejercicio del voto y de poder participar en la construcción de una España mejor.

(...)

Quiero expresar mi reconocimiento a cuantos contribuyeron a esa gesta, por su generosidad y apoyo para construir entre todos una España democrática en torno a una Monarquía Parlamentaria como disponen otras Naciones europeas avanzadas.

Aquella generación de hombres y mujeres marcó un camino, pero también una manera de hacer política. Nos dejó un legado de incalculable valor para nuestra convivencia democrática.

Un legado que, siempre que ha dominado el debate, nos ha permitido evitar duros y estériles enfrentamientos en el normal desarrollo de nuestra vida política.

Un legado cuyo respeto constituye un indudable referente que debemos mantener, para que nuestra vida política fluya siempre como debate democrático destinado a construir una España cada vez mejor.

(...)

Apliquémonos, en particular, a derrotar la abominable lacra del terrorismo cruel e inhumano que tantas víctimas y dolor ha generado, fraguando de nuevo - como tantas veces he pedido - la necesaria cohesión y unidad para alcanzar un objetivo tan vital como irrenunciable.

Es también un deber moral que tenemos contraído con todas las víctimas y con sus familias, que merecen nuestro mayor reconocimiento, apoyo y respeto.

Llevamos varias décadas sufriendo las brutales consecuencias del terrorismo, sufriendo sus extorsiones y amenazas. Hoy las seguimos soportando. Pienso especialmente en la sociedad vasca.

Pues bien, en estos treinta años España y la democracia se han consolidado y reforzado.

Treinta años de democracia son ya muchos para dejar claro, una vez más, que la violencia terrorista nunca conseguirá sus objetivos.

Desde esa serena convicción, los españoles siempre respaldarán a sus instituciones y Fuerzas de Seguridad en esa lucha, utilizando todos los instrumentos del Estado de Derecho.

Text íntegre, aquí.

dijous, 14 de juny del 2007

Més educació, menys divorcis

Aquesta és la conclusió d'un article de The Economist elaborat sobre la base de diferents estudis. És a dir, que cada vegada hi ha més distància entre les persones de nivell social i educatiu alt i les de nivell baix en matèria matrimonial, ja que les primeres es casen molt i es divorcien cada vegada menys, exactament el contrari que les segones.

There is a widening gulf between how the best- and least-educated Americans approach marriage and child-rearing. Among the elite (excluding film stars), the nuclear family is holding up quite well. Only 4% of the children of mothers with college degrees are born out of wedlock. And the divorce rate among college-educated women has plummeted. Of those who first tied the knot between 1975 and 1979, 29% were divorced within ten years. Among those who first married between 1990 and 1994, only 16.5% were.

At the bottom of the education scale, the picture is reversed. Among high-school dropouts, the divorce rate rose from 38% for those who first married in 1975-79 to 46% for those who first married in 1990-94. Among those with a high school diploma but no college, it rose from 35% to 38%. And these figures are only part of the story. Many mothers avoid divorce by never marrying in the first place. The out-of-wedlock birth rate among women who drop out of high school is 15%. Among African-Americans, it is a staggering 67%.
Vía Wonkapistas.

Aquell 15 de juny de 1977

Francesc de Carreres explica avui alguna cosa més que una data històrica, explica un troç de la meva vida, de la nostra vida.
Lo que pasó aquel día, aquel 15 de junio, fue sencillamente que los españoles no quisieron echar la vista atrás: arrinconaron la Guerra Civil y mediante el voto quisieron reconciliarse con el futuro.

Fidel Castro contra de la independència del Kosovo

Com és possible que el mite de progres i nacionalistes no estigui a favor de la independència dels albanokosovars mentre el dimoni de Bush sí? Montilla, a que esperes per enviar Carod a Cuba per solucionar-ho!
LA HAVANE, 14 juin 2007 (AFP) - Le président cubain Fidel Castro a réitéré son hostilité au projet d'indépendance du Kosovo, soutenu par les Etats-Unis, dans une tribune publiée jeudi à la une de la presse officielle.
"La Serbie encaissera non seulement un coup dur au plan politique, mais aussi au plan économique. Le Kosovo abrite 70% des réserves énergétiques de la Serbie", écrit le président cubain convalescent dans sa seconde tribune sur le sujet en trois jours.
Le Kosovo abrite 82% des réserves de zinc et d'argent et la majorité de celles de bauxite, de nickel et de cobalt, écrit Fidel Castro, selon qui la province à majorité albanaise a fourni 70% de son énergie à la Serbie entre 1928 et 1999, année des bombardements de l'OTAN.
"L'épineux problème de l'indépendance d'une partie de la Serbie est très controversé en Europe, en tant qu'antécédent qui pourrait être suivi dans plusieurs autres pays", souligne-t-il.
Sous le titre "Besoin d'affection", Fidel Castro relève à nouveau l'accueil chaleureux réservé au président américain George W. Bush par les Albanais lors de sa récente visite dans les Balkans.
"Le seul endroit o¨ Bush a reçu de l'affection a été l'Albanie", observe-t-il, avant d'affirmer: "Ainsi l'Albanie est-elle passée de l'extrême gauche à l'extrême droite".
Lundi, sous le titre "Le tyran en visite à Tirana", il avait accusé le président Bush de vouloir l'indépendance du Kosovo "sans aucun respect pour les intérêts de la Serbie, de la Russie et de plusieurs pays européens".

dimecres, 13 de juny del 2007

El conte de la socialdemocràcia

Astrid Lindgren, l’escriptora sueca creadora del popular persontage de la literatura infantil i després de la televisió “Pippi Calcesllargues”, va escriure un conte autobiogràfic titulat Pomperiposa de Monismània. En aquest conte, Lindgren explica que cansada de pagar impostos, que li havien arribat fins al 105%, va decidir deixar de treballar i dedicar-se a viure de l'Estat del benestar. En el relat, la protagonista decideix assaltar la caixa forta de l'Estat, però quan l'obre troba que està buida. L'Estat l'havia estafat. Com diu Ramon Alcoberro, el conte "és un bon exemple a l’hora d’explicar per què el model socialdemócrata estava exhaurit a finals del segle XX".

Podeu llegir el conte, aquí. I el podeu baixar en format PDF, aquí.

(Gràcies, Toni)

A veure si s'encomana

Arcadi Espada:
... el éxito de Sarkozy responde al convencimiento entre la gente alfabetizada de que la derecha no persigue el triunfo del mal, y a la percepción de que los problemas necesitan soluciones correctas más que soluciones genuinas. Lo que dicho en otras palabras supone el fin de la superioridad moral de la izquierda. En Francia, bien sûr.