L’anarco-sindicalista Joan Peiró va ser una dels poques veus en el bàndol republicà que va denunciar la brutalitat de la repressió “incontrolada” contra les dretes, en els mesos que van d’abril a octubre de 1936. Aquesta actitud, que queda perfectament reflectida en els articles recopilats en el llibre “Perill a la reraguarda”, mereix sense cap mena de dubte tot el reconeixement. I suposo que és amb l'objectiu d'aquest reconeixement que un grup de mataronins promouen un homenatge a aquest líder de la CNT.
No deixa de ser curiós, però, que aquest homenatge no s’hagi fet abans. De la mateixa manera que no deixa de sorprendre que ara, 25 anys després de la restauració de la democràcia al nostre país, comenci la recerca de fosses comunes amb les víctimes del bàndol republicà.
Restaurar la memòria de les víctimes, de totes les víctimes, és una obligació moral. Els franquistes ho van fer amb les del seu bàndol. Es també de justícia que es faci el mateix amb les víctimes del bàndol republicà.
Però no puc evitar la perplexitat pel fet que s’hagi trigat tant a fer-ho. Tret dels primers anys de la transició en que calia anar amb peus de plom, no trobo cap impediment moral, polític o jurídic per no haver-ho fet abans. És més, l’arribada del PSOE al poder l’any 1982 donava totes les garanties perquè una recerca de les víctimes republicanes de la guerra civil es pogués fer sense problemes.
Això em porta a creure que aquestes iniciatives apareixen ara per l’única raó que governa el Partit Popular. L’obertura de tombes amb els cadàvers de les víctimes de la repressió franquista sembla fer-se amb la perversa intenció política de fer mal al PP, presentat grollerament per l’esquerra com l’hereu polític de la dictadura.
Si aquesta és la finalitat del desenterrament de cadàvers o dels homenatges a figures del bàndol republicà, més valdria deixar-ho córrer. En primer lloc, pel que representa d’instrumentalització de les víctimes i, en segon lloc, perquè no té cap sentit revifar l’esperit de la guerra civil seixanta anys després d’acabada i de 25 anys de democràcia.
Però tot aquest enrenou podria ser positiu si servís per encarar d’una manera serena i equànime les causes i les responsabilitats pel fracàs de la segona república i l’esclat de la guerra civil. Lamentablement, aquest tema encara continua sent tabú. Tot i que la historiografia és ja molt completa i detallada, les interpretacions encara estan molt fossilitzades en funció del bàndol al que molts ciutadans i historiadors encara s’adscriuen.
En el cas de Mataró, l’homenatge a Joan Peiró hauria de servir per descobrir i analitzar les contradiccions del personatge, que al cap i a la fi van ser les de tota una època. Les contradiccions derivades de la defensa fins a l’últim moment d’una ideologia determinada i la repugnància a acceptar les seves conseqüències.
Aquesta contradicció ha estat eludida sovint amb el suposat argument dels “errors” revolucionaris. La culpa no és tant de les idees com de la seva aplicació equivocada. Una explicació que no té cap mena de consistència però en la que moltes persones continuen encara ancorades.
Si rellegim amb un cert distanciament “Perill a la reraguarda” observarem perfectament aquesta contradicció.
En el seu primer article “La pistola amb la Creu”, datat del 18 d’abril de 1936, tres mesos abans de la sublevació militar contra el govern de la República i dos mesos després de la victòria del Front Popular, Peiró fa una defensa apassionada de la violència revolucionària. Considera que els mals de la República tenen el seu origen en que es va instaurar d’una manera pacífica. “Es volgué donar al món –escriu- l’exemplaritat d’un poble que canviava el seu règim polític sense una commoció violenta i sagnant, sense esclafar la testa de la plutocràcia i dels reaccionaris de tot pelatge, i els fets no trigaren gaire a demostrar al món que els republicans i els socialistes eren víctimes de llur pròpia niciesa”. I assegura que no hi ha hagut al món “cap poble que hagi canviat el seu règim polític sense un xoc violent entre les dues forces antagòniques, les quals, en tota ocasió, han aportat a la lluita l’inevitable contribució de sang, d’una sang a l’escalf de la qual es forgen els herois vençuts i els símbols dels règims triomfants. I Espanya no podia ni pot ésser una excepció”.
Aquesta doctrina no era insòlita, sinó que era intrínseca a les teories marxista-leninistes i anarquistes. Unes doctrines que es van difondre d’una manera massiva a partir de la revolució d’Astúries del 1934 i especialment després de la victòria electoral del Front Popular el 16 de febrer de 1936. Tant és així que, entre meitats de febrer i meitats de juny, la violència revolucionària contra els enemics de classe i els feixistes, reals o suposats, comptabilitza 269 morts i 1.287 ferits, l'incendi d'unes 150 esglésies més i un centenar d’assalts a locals de partits de dreta. Tot i que aquestes xifres, denunciades per Gil Robles a Les Corts el 16 juny, són difícils de contrastar, no estarien gaire lluny de la realitat ja que en les seves memòries, l’aleshores president de la república, Manuel Azaña, considera que només en el primer mes del seu mandat hi ha van haver uns 200 morts.
En un segon article titulat “L’hora dels fets” i publicat el 18 de juliol, Peiró, sota el sotrac emocional de la sublevació militar, escriu: “La pitjor niciesa seria esperar-ho tot de l’acció governamental i dels imperatius de la Llei. Les masses ciutadanes (...) no han de caure en la puerilitat d’esperar el que faran a Madrid i a Barcelona. Han de veure el que poden fer per si mateixes, i contra els qui hauran d’actuar immediatament, sense necessitats de rebre ordres de ningú”. I Peiró identifica ràpidament qui són aquells contra els que s’ha "d’actuar immediatament": “A Mataró, ciutadans, també tenim els nostres feixistes (...) Cada església i cada convent, cada centre de dreta i cada círcol clerical, és un antre de conspiració contra els vents de renovació i d’alliberament”. Les reunions que es fan "gairebé cada dia" a les esglésies són “reunions polítiques, són unes juntes de conspiradors que minen els fonaments del règim (...) En elles hi regne un esperit absolutament oposat a l’esperit que guiava els primitius cristians que es reunien a les catacumbes romanes”. I conclou: “Ara no és hora de teoritzacions doctrinals, ni ho és de paraules més o menys equànimes i tolerants. Es el moment d’actuar amb fets, de repartir llenya a tort i a dret, de pegar fort on faci bony. (...) Les masses populars de Mataró deuen decidir-se a actuar de ferm, implacablement, i des d’ara sentir la santa intolerància de no permetre als reaccionaris i llurs gossada, les activitats a que fins ara han estat lliurats lliurement i impunement”.
Però a finals d’agost del 36, Peiró percep que els “abusos”de la violència “incontrolada” minen la credibilitat de la revolució a la reraguarda i comença a denunciar-la obertament en diversos dels seus articles. En l’escrit “Un curs d’actuació revolucionària”, publicat a “Llibertat” el 27 d’agost, Peiró fa un primer retret als revolucionaris mataronins perquè els era “més agradable cremar esglésies i convents” que evitar la fugida dels “peixos grossos, els qui mereixen éssers penjats dels fanals de la Riera”. Sembla clar, per les seves pròpies paraules, que el que volia Peiró no era tant aturar la violència sinó reconduir-la i fer-la més assimilable pel conjunt de la població. Peiró endega en aquest i altres articles un seguit de disquisicions per delimitar el que, segons ell, és una acció revolucionària del que és simple delinqüència. Tota acció per revenja o profit personal no és revolucionària, però “matar el mateix Déu, si existís, a l’escalf de la revolta, quan el poble enardit per la justa ira es desborda, és una mesura natural i molt humana”.
En tots els articles, fins i tots en els que denúncia de la manera més enèrgica els crims dels “incontrolats”, Peirò manté aquesta ambivalència entre l’abstracció de la violència revolucionària, considerada positiva i inevitable, i el rebuig a una gran part de la violència concreta aplicada en el bàndol revolucionari. Un rebuig que Peiró justifica sempre no tant per un sentiment de compassió per les víctimes com per la necessitat de no malmetre la imatge de la Revolució.
És per això que el més interessant del llibre de Peiró no és tant la denúncia de les atrocitats sinó els motius perquè ho fa. Si realment, com diuen molts historiadors, la violència republicana hagués estat una cosa aïllada, esporàdica i limitada a uns quants escamots incontrolats, Peiró no hauria tingut necessitat d’insistir tant en aquesta qüestió. El motiu pel qual Peiró se la juga en la seva bel.ligerància contra els “incontrolats” és perquè se’n adona que la violència és tan arbitrària, intensa i extensa, que espanta no ja als “feixistes” sinó a molts dels partidaris de la República.
Peiró arriba a ser molt contundent en la denúncia de la violència "incontrolada" però també molt discret en la seva quantificació. Només en algun paràgraf esmenta que el nombre de víctimes poden ser “centenars”. En realitat, Peiró no explica tot el que sap. Amaga moltes coses per evitar el descrèdit de la revolució i de la república i perquè se sent sol. En la introducció que escriu l’octubre de 1936 al llibre “Perill a la reraguarda” ho diu clarament: “No he dit tot el que jo puc dir, tot el que calia dir, tot el que jo hauria dit; i no ho he dit, com tenia el propòsit de fer-ho, precisament perquè entenc que la reproducció dels meus articles no és la col.laboració que jo cercava i esperava aconseguir dels qui, escrivint per a la premsa, tenen al menys, el mateix deure que jo. És a dir, vaig voler iniciar una campanya en contra el que, encara ara, deshonra la Revolució, i estava disposat a dir a crits el que jo sé i entenc que havia de dir-se, per poc que els qui saben més coses que jo les diguessin públicament. Ara, que ningú no cregui que he callat per por. He callat del fàstic que m’ha fet el silenci dels altres”.
dimarts, 24 de desembre del 2002
dissabte, 21 de desembre del 2002
Contra els anglo-americans i en defensa de Saddam Hussein: Feixistes de tots els països, uniu-vos!
No podia ser d’una altra manera. Tots els feixistes s’uneixen contra Washington i Londres en defensa de Saddam Hussein. Els supervivents del naufragi comunista, els papanates de l’antiglobalització i l’extrema dreta feixista i nacionalista, tornen a coincidir en allò que tenen en comú i que els fa indestriables: l’odi a la llibertat, al lliure comerç i a la democràcia representativa.
A començament del segle XX, aquesta aliança tàcita dels lliberticides contra les democràcies liberals va comportar la destrucció d’Europa, en una de les pàgines més brutals de la història de la humanitat. Una pàgina que va d’Auschwitz al Gulag i viceversa.
Ara, la història sembla repetir-se. Però, com deia Marx, quan la història es repeteix sol fer-ho com a caricatura. I una bona caricatura l’hem trobada en la crida que ha fet a Beirut el molt francès Jean Marie Le Pen, president del Front Nacional, i la seva muller Jany, presidenta de “SOS nens de l’Iraq”.
Segons Monsieur Le Pen, “l’espectacle de 350 milions d’anglo-americans atacant un petit país té alguna cosa d’insuportable”. I afegeix: “les raons invocades no enganyen a ningú: democràcia, dret del poble iraquià a governar-se per ell mateix. Els Estats Units no tenen les mateixes exigències respecte la major part dels seus aliats”.
Pel president del Front Nacional, la resolució 1441 és “un veritable parany” i l’embargament contra l’Iraq “un dels actes més abjectes”, que ha comportat “milions de víctimes, entre elles un milió d’infants”.
I tot pel petroli. “Sabem des de fa molt temps que els Estats Units i el Regne Unit consideren que el petroli els pertany en propietat” i com que “els Estats Units no disposaran ja de reserves de petroli en el decenni vinent”, necessiten anar a robar-lo a l’Iraq. Una actuació que, segons Le Pen, “hem conegut en altres èpoques quan els dictadors reivindicaven una part d’espai vital”.
Com es pot observar, no hi ha la més mínima diferència entre els “arguments” d’aquest populista d’extrema dreta i els que habitualment fa servir l’esquerra plural i antiglobalitzadora , és a dir, aquest pintoresc moviment de turisme polític confegit a base de retalls ideològics reciclats de l’abocador de la història.
Contra els Estats Units i el capitalisme global: feixistes de tot el món, uniu-vos!.
A començament del segle XX, aquesta aliança tàcita dels lliberticides contra les democràcies liberals va comportar la destrucció d’Europa, en una de les pàgines més brutals de la història de la humanitat. Una pàgina que va d’Auschwitz al Gulag i viceversa.
Ara, la història sembla repetir-se. Però, com deia Marx, quan la història es repeteix sol fer-ho com a caricatura. I una bona caricatura l’hem trobada en la crida que ha fet a Beirut el molt francès Jean Marie Le Pen, president del Front Nacional, i la seva muller Jany, presidenta de “SOS nens de l’Iraq”.
Segons Monsieur Le Pen, “l’espectacle de 350 milions d’anglo-americans atacant un petit país té alguna cosa d’insuportable”. I afegeix: “les raons invocades no enganyen a ningú: democràcia, dret del poble iraquià a governar-se per ell mateix. Els Estats Units no tenen les mateixes exigències respecte la major part dels seus aliats”.
Pel president del Front Nacional, la resolució 1441 és “un veritable parany” i l’embargament contra l’Iraq “un dels actes més abjectes”, que ha comportat “milions de víctimes, entre elles un milió d’infants”.
I tot pel petroli. “Sabem des de fa molt temps que els Estats Units i el Regne Unit consideren que el petroli els pertany en propietat” i com que “els Estats Units no disposaran ja de reserves de petroli en el decenni vinent”, necessiten anar a robar-lo a l’Iraq. Una actuació que, segons Le Pen, “hem conegut en altres èpoques quan els dictadors reivindicaven una part d’espai vital”.
Com es pot observar, no hi ha la més mínima diferència entre els “arguments” d’aquest populista d’extrema dreta i els que habitualment fa servir l’esquerra plural i antiglobalitzadora , és a dir, aquest pintoresc moviment de turisme polític confegit a base de retalls ideològics reciclats de l’abocador de la història.
Contra els Estats Units i el capitalisme global: feixistes de tot el món, uniu-vos!.
dissabte, 14 de desembre del 2002
El perquè de la guerra contra Saddam Hussein
Els Estats Units van arribar a la conclusió després de l’onze de setembre que l’única manera d’acabar amb l’amenaça del terrorisme islàmic era emprendre una guerra de gran abast, llarga i profunda, amb dos objectius clars:
1) Desenvolupar una estratègia global de seguretat, espionatge i noves tecnologies que permeti detectar i desactivar les accions terroristes i detenir els seus autors. És a dir, acabar amb Al Qaeda i organitzacions similars.
2) Identificar i neutralitzar els règims o governs més perillosos per la seva capacitat real i potencial d’executar o promoure accions terroristes a gran escala. Els principals són els països del bíblic "eix del mal" (Afganistan -ja fora de joc-, l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord).
Aquests dos objectiu van plantejar a l'administració nord-americana diverses qüestions. La primera, consistia a saber si era possible abordar-los simultàniament o, pel contrari, caldria resoldre'ls seqüèncialment, és a dir, un darrera l'altra. La segona gran qüestió era saber que calia fer amb els països "neutralitzats" per evitar que es repetís la situació uns anys més tard.
La conclusió a què van arribar els dirigents nord-americans a la primera qüestió és que es possible abordar els dos objectius paral.lelament. Pel que fa a la segona, la conclusió és que cal impulsar importants reformes polítiques i econòmiques que posin el conjunt del món àrabo-musulmà en la via democràtica.
En unes recents declaracions a "Le Figaro", Richard Perle, el pare de la nova doctrina estratègica dels Estats Units, assegurava que “certament, no podem fer-ho tot alhora. Però si que podem ocupar-nos simultàniament d’Al Qaeda i de Saddam Hussein. Els instruments per tractar una cosa i l’altra no són de la mateixa naturalesa. Per ocupar-nos d’Al Qaeda tenim necessitat de millorar progressivament els nostres serveis d’intel.ligència i d’aprofundir en determinades tecnologies. Sense l’ajuda de noves tecnologies no podrem eliminar les cel.lules d’Al Qaeda disperses arreu del món i garantir una seguretat eficaç als avions comercials. També seran necessàries noves tecnologies per vigilar el tràfic d’armes a les fronteres, ja es tracti d’armes convencionals o de destrucció massiva. Als Estats Units, ja estem treballant a marxes forçades per desenvolupar aquestes noves tecnologies. Per contra, per tractar el problema iraquià només necessitem forces militars convencionals, les quals ja les tenim. Fins i tot, si no existís el problema iraquià, aquestes forces convencionals no podrien ser utilitzades en la guerra contra Al Qaeda. En resum, crec podem actuar perfectament en els dos fronts simultàniament. D’altra banda, políticament, si avui afluixéssim amb el pretext que el problema iraquià és massa difícil per nosaltres, això comportaria un reforçament dels nostres enemics a tot el món i especialment de Corea del Nord. Al mateix interior d’Al Qaeda, la nostra renúncia a atacar Saddam comportaria un formidable suport moral als terroristes.”
I les primeres passes en aquesta direcció les hem vist aquests dos últims dies. Dimarts, Bush anunciava la posta en marxa del sistema de defensa antimíssils i avui, Bush i Blair han deixat clar que no acceptaran els documents entregats per Saddam Hussein a l'ONU. Washington i Londres han dit que els consideren falsos i incomplets.
Això vol dir, per si algú encara no ho tenia clar, que la decisió de derrocar Saddam Hussein ja està presa. Probablement, Saddam no té en aquest moment una capacitat real de fabricar armes de destrucció masiva, però l’ha tinguda i ha intentat recuperar-la constantment. Si se’l deixa, el més probable és que ho intenti de nou en el futur. Els Estats Units i el Regne Unit tenen prou indicis de la insistència de Saddam Hussein per fer-se amb aquestes armes i tenen més que sospites que estigui preparant la construcció d’armes nuclears en bases secretes. Es cert que és molt difícil amagar la fabricació d’armes nuclears per l’emissió a l’atmosfera de raigs gamma detectables per satèl.lit, però Corea del Nord ho ha aconseguit durant molts anys.
D’altra banda, les inspeccions sobre el terreny no són una garantia suficient de que tot el que es troba és tot el que hi ha. Si bé entre 1992 i 1998 les inspeccions van permetre comprovar l’existència d’un programa en actiu de fabricació i obtenció d’armes de destrucció masiva i que es van desmantellar i destruir moltes instal.lacions i material, també se sap perfectament que l’Iraq va tenir capacitat suficient per traslladar i amagar productes abans de l’arribada dels inspectors. Els mateixos informes de l’ONU asseguren que diverses vegades havien constatat que mentre els inspectors entraven per una porta sortien camions per una altra. Fins i tot, abans de la guerra, les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mai no van poder descobrir res del programa nuclear iraquià, tot i estar ja molt avançat com després es va comprovar.
Si aleshores els inspectors no van poder fer prou bé la feina -digui el que digui ara el peculiar Scott Ritter-, en aquests moments encara ho faran pitjor. Entre altres raons perquè és impossible que només 200 inspectors puguin escorcollar un país que té les dimensions de França. Els americans volien crear centres regionals d’operacions, de manera que els inspectors estiguessin més a prop físicament dels llocs a visitar, ja que si el trajecte és molt llarg els iraquians tenen temps de desmantellar o retirar els productes sospitosos. Però França s’hi va oposar i els Estats Units només van aconseguir que s’acceptés la creació de tres oficines regionals sense capacitat operacional. Això vol dir que els inspectors han de sortir tots de Bagdad per anar a qualsevol punta del país.
En resum, que amb armes o sense i amb pocs o molts inspectors, aquesta vegada Saddam Hussein té els dies comptats. Si no abandona el poder voluntàriament, més aviat que tard la guerra serà inevitable. Probablement, l’existència del Tribunal Penal Internacional dificulti la retirada pacífica de Saddam que, davant l’opció inevitable de ser capturar, jutjat i condemnat, prefereixi morir matant.
El terratrèmol militar i polític que comportarà el derrocament de Saddam Hussein tindrà profundes conseqüències al Pròxim Orient, però no seran probablement tan apocalíptiques com molts profetitzen. Abans de la guerra del Golf igual com abans de la guerra de l'Afganistan la majoria dels comentaristes auguraven una reacció del món àrab d'incalculables conseqüències. La veritat és que no va passar res. Però si això és cert també ho és que el manteniment de règims polítics corruptes, autocràtics i feudals a la regió no permet una estabilització de la situació sinó, pel contrari, un augment de les tensions i de la frustració.
És per això que el derrocament de Saddam Hussein no és una fi sinó un mitjà per intentar recompondre les relacions de poder i la naturalesa dels règims polítics imperants a la regió. L'escenari que contemplen els americans és, segons Richard Perle, el següent: “A l’Iraq, el règim baazista serà deposat (…) substituït per un règim realment representatiu de la societat iraquiana i dotat d’institucions democràtiques. Ben segur i sense cap dubte que no serà una democràcia tan desenvolupada com la dels nostres països respectius –on hem necessitat segles per edificar-ne una-, però si un règim tendent cap a aquest model”.
“Espero -afegeix Perle- que després d’això tindrem també un canvi a l’Iran. L’oposició s’enforteix cada dia que passa. Per expressar-se lliurement, la joventut està disposada a arriscar-se, cosa inconcebible fa només uns anys”. Però mentre no hi hagi un veritable canvi de règim el risc continuarà existint. “Es del tot segur -reconeix- que l’Iran intentarà explotar a favor seu la presència de soldats americans en un país veí, assolat per la guerra. Haurem d’estar molt vigilants. Però no crec que la majoria dels xiites iraquians esdevingui hostil als americans: recordeu que han sofert molt sota Saddam. Aquí, voldria ser molt clar: no podem governar l’Iraq ni hem d’intentar fer-ho. L’Iraq ha de ser governat pels iraquians. El nostre paper s’ha de limitar a facilitar un nivell de seguretat suficient al país perquè un procés polític normal s’hi pugui desenvolupar”.
Pel que fa a l'Aràbia Saudita, Perle és també prou clar: “Penso que ells mateixos [els saudites] modificaran les polítiques que han portat a la propagació de l’extremisme wahhbita a través del món. Estan comprenent que en el passat han tolerat la creació de forces que ja no estan en condicions de controlar. Una forta pressió s’exerceix des de molts cantons sobre ells perquè ho facin”.
El llenguatge diplomàtic de Perle no amaga la contundència de les pressions. Washington ha donat un ultimàtum de 90 dies a Ryad perquè talli el finançament a moltes persones i institucions sospitoses d’estar vinculades amb Al Qaeda, la Jihad Islàmica o Hamas. Però les pressions van més enllà. Per primera vegada en 40 anys, els Estats Units es plantegen un canvi en profunditat de les estructures polítiques de l'Aràbia Saudita. En el passat, a la Casa Blanca ni se li passava per la imaginació la idea d'una democratització, entre altres raons perquè quan s'han fet intents d'obertura política al món àrabo-musulmà sempre han guanyat els integristes islàmics. Però després de l'onze de setembre, Washington està disposat a erradicar el perill integrista en totes les seves ramificacions, fins i tot a l'interior de l'Estat saudita, i per això planteja una reforma política -drets civils, parlament representatiu, depuració dels sistema educatiu excloent o reduint dràsticament el rol de la religió, etc.- que depassen els límits merament formals que voldria la família reial. Unes reformes que modificarien també l'economia, per obrir el país i integrar-lo en el sistema econòmic mundial, i la política exterior, contemplant un acord de pau amb Israel. Fins i tot, els Estats Units estan estudiant l'opció de la partició del regne saudita i transformar-lo en una sèrie de diverses entitats, confinant la família reial -formada per més de 20 mil prínceps- al territori del Nedjd (a l'Aràbia Saudita hi conviuen dos "països", el Hedjaz o país modern i més cosmopolita, concentrat a les costes del Mar Roig, i el Nedjd, el país tribal, tancat i conservador, situat al bell mig del desert).
En conclusió, la bola que Washington dispararà contra Saddam té com a principal carambola l'Aràbia Saudita i de retruc la resta de monarquies del Golf i el clan Mubarak. La desactivació de l'integrisme islàmic i la implantació de règims democràtics -o, si més no, no dictatorials- al món àrabo-musulmà és una tasca complexe i titànica i sense gaires garanties d'èxit. No és fàcil, però no hi ha ningú que vengui una alternativa millor.
1) Desenvolupar una estratègia global de seguretat, espionatge i noves tecnologies que permeti detectar i desactivar les accions terroristes i detenir els seus autors. És a dir, acabar amb Al Qaeda i organitzacions similars.
2) Identificar i neutralitzar els règims o governs més perillosos per la seva capacitat real i potencial d’executar o promoure accions terroristes a gran escala. Els principals són els països del bíblic "eix del mal" (Afganistan -ja fora de joc-, l’Iraq, l’Iran i Corea del Nord).
Aquests dos objectiu van plantejar a l'administració nord-americana diverses qüestions. La primera, consistia a saber si era possible abordar-los simultàniament o, pel contrari, caldria resoldre'ls seqüèncialment, és a dir, un darrera l'altra. La segona gran qüestió era saber que calia fer amb els països "neutralitzats" per evitar que es repetís la situació uns anys més tard.
La conclusió a què van arribar els dirigents nord-americans a la primera qüestió és que es possible abordar els dos objectius paral.lelament. Pel que fa a la segona, la conclusió és que cal impulsar importants reformes polítiques i econòmiques que posin el conjunt del món àrabo-musulmà en la via democràtica.
En unes recents declaracions a "Le Figaro", Richard Perle, el pare de la nova doctrina estratègica dels Estats Units, assegurava que “certament, no podem fer-ho tot alhora. Però si que podem ocupar-nos simultàniament d’Al Qaeda i de Saddam Hussein. Els instruments per tractar una cosa i l’altra no són de la mateixa naturalesa. Per ocupar-nos d’Al Qaeda tenim necessitat de millorar progressivament els nostres serveis d’intel.ligència i d’aprofundir en determinades tecnologies. Sense l’ajuda de noves tecnologies no podrem eliminar les cel.lules d’Al Qaeda disperses arreu del món i garantir una seguretat eficaç als avions comercials. També seran necessàries noves tecnologies per vigilar el tràfic d’armes a les fronteres, ja es tracti d’armes convencionals o de destrucció massiva. Als Estats Units, ja estem treballant a marxes forçades per desenvolupar aquestes noves tecnologies. Per contra, per tractar el problema iraquià només necessitem forces militars convencionals, les quals ja les tenim. Fins i tot, si no existís el problema iraquià, aquestes forces convencionals no podrien ser utilitzades en la guerra contra Al Qaeda. En resum, crec podem actuar perfectament en els dos fronts simultàniament. D’altra banda, políticament, si avui afluixéssim amb el pretext que el problema iraquià és massa difícil per nosaltres, això comportaria un reforçament dels nostres enemics a tot el món i especialment de Corea del Nord. Al mateix interior d’Al Qaeda, la nostra renúncia a atacar Saddam comportaria un formidable suport moral als terroristes.”
I les primeres passes en aquesta direcció les hem vist aquests dos últims dies. Dimarts, Bush anunciava la posta en marxa del sistema de defensa antimíssils i avui, Bush i Blair han deixat clar que no acceptaran els documents entregats per Saddam Hussein a l'ONU. Washington i Londres han dit que els consideren falsos i incomplets.
Això vol dir, per si algú encara no ho tenia clar, que la decisió de derrocar Saddam Hussein ja està presa. Probablement, Saddam no té en aquest moment una capacitat real de fabricar armes de destrucció masiva, però l’ha tinguda i ha intentat recuperar-la constantment. Si se’l deixa, el més probable és que ho intenti de nou en el futur. Els Estats Units i el Regne Unit tenen prou indicis de la insistència de Saddam Hussein per fer-se amb aquestes armes i tenen més que sospites que estigui preparant la construcció d’armes nuclears en bases secretes. Es cert que és molt difícil amagar la fabricació d’armes nuclears per l’emissió a l’atmosfera de raigs gamma detectables per satèl.lit, però Corea del Nord ho ha aconseguit durant molts anys.
D’altra banda, les inspeccions sobre el terreny no són una garantia suficient de que tot el que es troba és tot el que hi ha. Si bé entre 1992 i 1998 les inspeccions van permetre comprovar l’existència d’un programa en actiu de fabricació i obtenció d’armes de destrucció masiva i que es van desmantellar i destruir moltes instal.lacions i material, també se sap perfectament que l’Iraq va tenir capacitat suficient per traslladar i amagar productes abans de l’arribada dels inspectors. Els mateixos informes de l’ONU asseguren que diverses vegades havien constatat que mentre els inspectors entraven per una porta sortien camions per una altra. Fins i tot, abans de la guerra, les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mai no van poder descobrir res del programa nuclear iraquià, tot i estar ja molt avançat com després es va comprovar.
Si aleshores els inspectors no van poder fer prou bé la feina -digui el que digui ara el peculiar Scott Ritter-, en aquests moments encara ho faran pitjor. Entre altres raons perquè és impossible que només 200 inspectors puguin escorcollar un país que té les dimensions de França. Els americans volien crear centres regionals d’operacions, de manera que els inspectors estiguessin més a prop físicament dels llocs a visitar, ja que si el trajecte és molt llarg els iraquians tenen temps de desmantellar o retirar els productes sospitosos. Però França s’hi va oposar i els Estats Units només van aconseguir que s’acceptés la creació de tres oficines regionals sense capacitat operacional. Això vol dir que els inspectors han de sortir tots de Bagdad per anar a qualsevol punta del país.
En resum, que amb armes o sense i amb pocs o molts inspectors, aquesta vegada Saddam Hussein té els dies comptats. Si no abandona el poder voluntàriament, més aviat que tard la guerra serà inevitable. Probablement, l’existència del Tribunal Penal Internacional dificulti la retirada pacífica de Saddam que, davant l’opció inevitable de ser capturar, jutjat i condemnat, prefereixi morir matant.
El terratrèmol militar i polític que comportarà el derrocament de Saddam Hussein tindrà profundes conseqüències al Pròxim Orient, però no seran probablement tan apocalíptiques com molts profetitzen. Abans de la guerra del Golf igual com abans de la guerra de l'Afganistan la majoria dels comentaristes auguraven una reacció del món àrab d'incalculables conseqüències. La veritat és que no va passar res. Però si això és cert també ho és que el manteniment de règims polítics corruptes, autocràtics i feudals a la regió no permet una estabilització de la situació sinó, pel contrari, un augment de les tensions i de la frustració.
És per això que el derrocament de Saddam Hussein no és una fi sinó un mitjà per intentar recompondre les relacions de poder i la naturalesa dels règims polítics imperants a la regió. L'escenari que contemplen els americans és, segons Richard Perle, el següent: “A l’Iraq, el règim baazista serà deposat (…) substituït per un règim realment representatiu de la societat iraquiana i dotat d’institucions democràtiques. Ben segur i sense cap dubte que no serà una democràcia tan desenvolupada com la dels nostres països respectius –on hem necessitat segles per edificar-ne una-, però si un règim tendent cap a aquest model”.
“Espero -afegeix Perle- que després d’això tindrem també un canvi a l’Iran. L’oposició s’enforteix cada dia que passa. Per expressar-se lliurement, la joventut està disposada a arriscar-se, cosa inconcebible fa només uns anys”. Però mentre no hi hagi un veritable canvi de règim el risc continuarà existint. “Es del tot segur -reconeix- que l’Iran intentarà explotar a favor seu la presència de soldats americans en un país veí, assolat per la guerra. Haurem d’estar molt vigilants. Però no crec que la majoria dels xiites iraquians esdevingui hostil als americans: recordeu que han sofert molt sota Saddam. Aquí, voldria ser molt clar: no podem governar l’Iraq ni hem d’intentar fer-ho. L’Iraq ha de ser governat pels iraquians. El nostre paper s’ha de limitar a facilitar un nivell de seguretat suficient al país perquè un procés polític normal s’hi pugui desenvolupar”.
Pel que fa a l'Aràbia Saudita, Perle és també prou clar: “Penso que ells mateixos [els saudites] modificaran les polítiques que han portat a la propagació de l’extremisme wahhbita a través del món. Estan comprenent que en el passat han tolerat la creació de forces que ja no estan en condicions de controlar. Una forta pressió s’exerceix des de molts cantons sobre ells perquè ho facin”.
El llenguatge diplomàtic de Perle no amaga la contundència de les pressions. Washington ha donat un ultimàtum de 90 dies a Ryad perquè talli el finançament a moltes persones i institucions sospitoses d’estar vinculades amb Al Qaeda, la Jihad Islàmica o Hamas. Però les pressions van més enllà. Per primera vegada en 40 anys, els Estats Units es plantegen un canvi en profunditat de les estructures polítiques de l'Aràbia Saudita. En el passat, a la Casa Blanca ni se li passava per la imaginació la idea d'una democratització, entre altres raons perquè quan s'han fet intents d'obertura política al món àrabo-musulmà sempre han guanyat els integristes islàmics. Però després de l'onze de setembre, Washington està disposat a erradicar el perill integrista en totes les seves ramificacions, fins i tot a l'interior de l'Estat saudita, i per això planteja una reforma política -drets civils, parlament representatiu, depuració dels sistema educatiu excloent o reduint dràsticament el rol de la religió, etc.- que depassen els límits merament formals que voldria la família reial. Unes reformes que modificarien també l'economia, per obrir el país i integrar-lo en el sistema econòmic mundial, i la política exterior, contemplant un acord de pau amb Israel. Fins i tot, els Estats Units estan estudiant l'opció de la partició del regne saudita i transformar-lo en una sèrie de diverses entitats, confinant la família reial -formada per més de 20 mil prínceps- al territori del Nedjd (a l'Aràbia Saudita hi conviuen dos "països", el Hedjaz o país modern i més cosmopolita, concentrat a les costes del Mar Roig, i el Nedjd, el país tribal, tancat i conservador, situat al bell mig del desert).
En conclusió, la bola que Washington dispararà contra Saddam té com a principal carambola l'Aràbia Saudita i de retruc la resta de monarquies del Golf i el clan Mubarak. La desactivació de l'integrisme islàmic i la implantació de règims democràtics -o, si més no, no dictatorials- al món àrabo-musulmà és una tasca complexe i titànica i sense gaires garanties d'èxit. No és fàcil, però no hi ha ningú que vengui una alternativa millor.
dimecres, 27 de novembre del 2002
Realitat i mite de l'embargament contra l'Iraq
Cal aixecar l’embargament contra l’Iraq? És l’embargament el responsable de la mort i la penúria de milions d’iraquians? Cal acabar amb la política d’embargaments?
L’embargament, com qualsevol mesura política aplicada contra un país, no és bona ni dolenta per ella mateixa. Depèn de com s’apliqui i contra que s’apliqui. I això provoca opinions contraposades. Per exemple, molts dels que s’oposen a l’embargament americà contra l’Iraq serien favorables a l’embargamentd’ armes contra Israel. Els que ara consideren un genocidi l’embargament contra l’Iraq eren els primers en reclamar-lo, per boca de Julio Anguita, quan Saddam va ocupar Kuwait. Els que estan contra l’embargament americà respecte Cuba havien estat els grans defensors de l’embargament econòmic contra el règim racista de Sudàfrica.
En els exemples anteriors queda palesa una veritat eterna: que ningú vol l’embargament quan s’aplica als seus, però que tothom el vol quan s’aplica als altres.
Però, a la pràctica, com han funcionat els embargaments que s’han aplicat?
La veritat és que, en general, els embargaments per si sols no han sigut gaire efectius. En primer lloc perquè sempre hi ha manera de violar-los i, en segon lloc, perquè des del punt de vista de la propaganda política sempre han servit de coartada als dictadors, que atribueixen els problemes del país no a la seva mala gestió sinó a causes externes.
Aquests inconvenients també existeixen en el cas de l’Iraq. El que no existeix, però, són totes les catàstrofes que se li atribueixen.
Sobre els efectes de l’embargament a l’Iraq hi ha també més mite que realitat. Repasem els 5 mites més generalitzats.
1.- L’embargament ha privat el poble iraquià d’un subministrament adequat de medicines i ha destruït l’economia del país.
La realitat és que les sancions de les Nacions Unides mai han prohibit ni limitat la importació de medicines. De fet, l’ONU ha urgit reiteradament Saddam Hussein perquè demani més medicines bàsiques, però curiosament Bagadad s’ha negat gairebé sempre a fer-ho. És més, l’ONU té proves que el règim iraquià emmagatzema grans quantitats de medicines enlloc de repartir-es ràpidament entre la població civil. Pel que fa a l’economia, només cal recordar que era una de les més importants de la regió abans de l’arribada al poder de Saddam, però que es va anar arruinant gràcies a les dues guerres iniciades pel dictador, contra l’Iran el 1980 i contra Kuwait el 1990.
2.- El programa “petroli per aliments” no permet satisfer les necessitats bàsiques del poble iraquià.
La realitat és la següent. Saddam va trigar gairebé 6 anys en acceptar aquest programa, jugant amb la penúria de la seva població. Finalment, el va acceptar a finals de 1995. Des d’aleshores, el desenvolupament del programa ha permès a Bagdad augmentar els seus ingressos econòmics, que han passat de 4.000 milions de dòlars l’any 1996 a 20.400 milions enguany. Però el més rellevant és que en el Nord de l’Iraq, on l’ONU controla els programes d’ajuda humanitària, els índexs de mortalitat infantil són més baixos que abans de la guerra del Golf, mentre que en el centre i el sud de país, on la distribució de l’ajuda la controla el govern de Saddam Hussein, efectivament els índexs de mortalitat s’han duplicat.
3.- Les sancions prohibeixen l’enviament d’ajuda humanitària, l’actuació de les ONG i fins i tot l’enviament de llàpissos, llibre i pupitres d’escola.
La realitat és que cap resolució de l’ONU prohibeix cap de les coses anteriors. Pel contrari, l’ONU ha distribuït material educatiu per valor de 64 milions de dòlars, amb la inclusió de fotocopiadores, i equipaments d’impremta i laboratori. Les limitacions a l’ajuda humanitària o escolar i a l’actuació de les ONG han estat sempre decisió de Saddam Hussein.
4.- Les sancions han disminuït la capacitat de l’Iraq d’exportar petroli i per tant la seva capacitat per intercanviar-lo per aliments.
La realitat és que les exportacions de petroli de l’Iraq estan gairebé al mateix nivell d’abans de la guerra. Aleshores, l’Iraq exportava un 2,6 milions de barrils diaris. En aquest moment, n’exporta 2,2 milions de barris, però les previsions són que arribi al 2,7 milions a finals d’any. A més a més, l’ONU calcula que l’Iraq ven de contraban uns 2,8 milions de barrils al mes.
5.- Que les mercaderies obtingudes a través del programa “petroli per aliments” són de qualitat inferior.
Aquesta acusació és encara més absurda que les anteriors, perquè el programa “petroli per aliments” preveu que és l’Iraq i no l’ONU qui tria el proveïdor. Per tant, és Saddam Hussein el que decideix a qui es compra i a qui no. La prova més clara d’això és que més d’un terç dels contractes s’han concedit als tres països que més defensen l’Iraq en el Consell de Seguretat: la Xina, Rússia i, significativament, els nostres amics francesos.
L’embargament, com qualsevol mesura política aplicada contra un país, no és bona ni dolenta per ella mateixa. Depèn de com s’apliqui i contra que s’apliqui. I això provoca opinions contraposades. Per exemple, molts dels que s’oposen a l’embargament americà contra l’Iraq serien favorables a l’embargamentd’ armes contra Israel. Els que ara consideren un genocidi l’embargament contra l’Iraq eren els primers en reclamar-lo, per boca de Julio Anguita, quan Saddam va ocupar Kuwait. Els que estan contra l’embargament americà respecte Cuba havien estat els grans defensors de l’embargament econòmic contra el règim racista de Sudàfrica.
En els exemples anteriors queda palesa una veritat eterna: que ningú vol l’embargament quan s’aplica als seus, però que tothom el vol quan s’aplica als altres.
Però, a la pràctica, com han funcionat els embargaments que s’han aplicat?
La veritat és que, en general, els embargaments per si sols no han sigut gaire efectius. En primer lloc perquè sempre hi ha manera de violar-los i, en segon lloc, perquè des del punt de vista de la propaganda política sempre han servit de coartada als dictadors, que atribueixen els problemes del país no a la seva mala gestió sinó a causes externes.
Aquests inconvenients també existeixen en el cas de l’Iraq. El que no existeix, però, són totes les catàstrofes que se li atribueixen.
Sobre els efectes de l’embargament a l’Iraq hi ha també més mite que realitat. Repasem els 5 mites més generalitzats.
1.- L’embargament ha privat el poble iraquià d’un subministrament adequat de medicines i ha destruït l’economia del país.
La realitat és que les sancions de les Nacions Unides mai han prohibit ni limitat la importació de medicines. De fet, l’ONU ha urgit reiteradament Saddam Hussein perquè demani més medicines bàsiques, però curiosament Bagadad s’ha negat gairebé sempre a fer-ho. És més, l’ONU té proves que el règim iraquià emmagatzema grans quantitats de medicines enlloc de repartir-es ràpidament entre la població civil. Pel que fa a l’economia, només cal recordar que era una de les més importants de la regió abans de l’arribada al poder de Saddam, però que es va anar arruinant gràcies a les dues guerres iniciades pel dictador, contra l’Iran el 1980 i contra Kuwait el 1990.
2.- El programa “petroli per aliments” no permet satisfer les necessitats bàsiques del poble iraquià.
La realitat és la següent. Saddam va trigar gairebé 6 anys en acceptar aquest programa, jugant amb la penúria de la seva població. Finalment, el va acceptar a finals de 1995. Des d’aleshores, el desenvolupament del programa ha permès a Bagdad augmentar els seus ingressos econòmics, que han passat de 4.000 milions de dòlars l’any 1996 a 20.400 milions enguany. Però el més rellevant és que en el Nord de l’Iraq, on l’ONU controla els programes d’ajuda humanitària, els índexs de mortalitat infantil són més baixos que abans de la guerra del Golf, mentre que en el centre i el sud de país, on la distribució de l’ajuda la controla el govern de Saddam Hussein, efectivament els índexs de mortalitat s’han duplicat.
3.- Les sancions prohibeixen l’enviament d’ajuda humanitària, l’actuació de les ONG i fins i tot l’enviament de llàpissos, llibre i pupitres d’escola.
La realitat és que cap resolució de l’ONU prohibeix cap de les coses anteriors. Pel contrari, l’ONU ha distribuït material educatiu per valor de 64 milions de dòlars, amb la inclusió de fotocopiadores, i equipaments d’impremta i laboratori. Les limitacions a l’ajuda humanitària o escolar i a l’actuació de les ONG han estat sempre decisió de Saddam Hussein.
4.- Les sancions han disminuït la capacitat de l’Iraq d’exportar petroli i per tant la seva capacitat per intercanviar-lo per aliments.
La realitat és que les exportacions de petroli de l’Iraq estan gairebé al mateix nivell d’abans de la guerra. Aleshores, l’Iraq exportava un 2,6 milions de barrils diaris. En aquest moment, n’exporta 2,2 milions de barris, però les previsions són que arribi al 2,7 milions a finals d’any. A més a més, l’ONU calcula que l’Iraq ven de contraban uns 2,8 milions de barrils al mes.
5.- Que les mercaderies obtingudes a través del programa “petroli per aliments” són de qualitat inferior.
Aquesta acusació és encara més absurda que les anteriors, perquè el programa “petroli per aliments” preveu que és l’Iraq i no l’ONU qui tria el proveïdor. Per tant, és Saddam Hussein el que decideix a qui es compra i a qui no. La prova més clara d’això és que més d’un terç dels contractes s’han concedit als tres països que més defensen l’Iraq en el Consell de Seguretat: la Xina, Rússia i, significativament, els nostres amics francesos.
divendres, 22 de novembre del 2002
El bilingüisme és feixisme
“El bilingüisme és feixisme”. Així ho assegura una pintada dels Maulets que es pot contemplar en un accés de l’Illa Diagonal de Barcelona. He de reconèixer que la simplicitat i contundència del missatge m’ha impactat. Abans de topar-me amb aquest prodigi publicitari creia que feixista era l'haver imposat el castellà com a llengua única de Catalunya, de la mateixa manera que seria feixista imposar el català com a llengua única a un país plurilingue com el nostre. Ingenu de mi, considerava que l’actitud més democràtica era l’acceptació de la pluralitat lingüística -amb totes les inicials discriminacions positives que féssin falta- i la preservació de la llibertat dels ciutadans de parlar i comunicar-se amb la llengua que escullin a cada moment.
Però, no. Estava equivocat i el feixista era jo. El bilingüisme, efectivament, contamina l’oïda dels catalans de socarrel que es veuen sotmesos, en el seu propi territori, a la insuportable opressió d’haver d’escoltar com altres ciutadans parlen entre ells en una llengua forastera i amenaçadora. El bilingüisme és un cavall de Troia que pretén minar el català i impedir que assoleixi la normalitat, és a dir, que esdevingui la llengua exclusiva i excloent del nostre país. El bilingüisme és feixista perquè impedeix els nacionalistes crear un país a la seva imatge i semblança.
Que la llengua materna de la meitat o més dels ciutadans de Catalunya sigui el castellà, no té cap mena d'importància. Que coneguem per experiència pròpia el que vol dir que a l'escola no puguis parlar en la teva llengua, no té cap mena de valor. El que de veritat interessa a un Maulet no és la llengua que parlen les persones sinó la llengua que suposadament parla la nació. I jo que em creia que això era el feixisme!
Però, no. Estava equivocat i el feixista era jo. El bilingüisme, efectivament, contamina l’oïda dels catalans de socarrel que es veuen sotmesos, en el seu propi territori, a la insuportable opressió d’haver d’escoltar com altres ciutadans parlen entre ells en una llengua forastera i amenaçadora. El bilingüisme és un cavall de Troia que pretén minar el català i impedir que assoleixi la normalitat, és a dir, que esdevingui la llengua exclusiva i excloent del nostre país. El bilingüisme és feixista perquè impedeix els nacionalistes crear un país a la seva imatge i semblança.
Que la llengua materna de la meitat o més dels ciutadans de Catalunya sigui el castellà, no té cap mena d'importància. Que coneguem per experiència pròpia el que vol dir que a l'escola no puguis parlar en la teva llengua, no té cap mena de valor. El que de veritat interessa a un Maulet no és la llengua que parlen les persones sinó la llengua que suposadament parla la nació. I jo que em creia que això era el feixisme!
dijous, 21 de novembre del 2002
La desaparició de Saddam Hussein podria ajudar a resoldre el conflicte israeliano-palestí
Amram Mitzna serà el candidat del partit laborista d’Israel a primer ministre en les eleccions legislatives del mes de gener. Mitzna és un desconegut, fins i tot per molts dels militants laboristes que l’han elegit. Però ho han fet precisament per això, perquè està desvinculat de les esferes de poder del partit i no està compromès en la col.laboració amb el govern conservador d’Ariel Sharon. És saba nova, però sobre tot és saba regeneradora. Mitzna significa un retorn a les posicions d’esquerra del partit laborista, una esquerra “askenazi i elitista” segons el “Jerusalem Post”, que constitueix el bloc israelià de la pau, del que era i continua sent figura emblemàtica l’assassinat Yitzak Rabin. L’opció per Mitzna ha de permetre els laboristes retrobar-se a ells mateixos després d’haver-se confós excessivament amb la dreta del Likud, però aquesta opció és també, per alguns, una condemna a una cura de quatre anys d’oposició.
Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.
La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.
Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.
Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.
I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.
El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.
Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.
En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.
Les propostes de Mitzna poden semblar noves després de la tragèdia dels dos últims anys, però en realitat no ho són del tot. La retirada dels territoris i la negociació amb Arafat són tan velles com el procés de pau acordat a Oslo el 1994. La diferència és que abans la retirada formava part del procés de negociació dels acords de pau i ara Mitzna la vol aplicar unilateralment amb l’esperança que això rebaixi la tensió i faciliti l’obtenció d’acords sòlids.
La idea pot semblar bona, però el problema és que ignora deliberadament que aquesta opció ja ha fracassat. El fracàs dels acords d’Oslo és el fracàs de les concessions territorials, polítiques i econòmiques a canvi d’una seguretat que Arafat mai no ha volgut ni pogut garantir.
Sobre el paper, la solució al problema tothom la té clara: els israelians han d’acceptar la creació d’un Estat palestí viable territorialment, s’han de retirar dels territoris ocupats i han de desmantellar la pràctica totalitat dels assentaments jueus a Cisjordania i Gaza; a canvi, els palestins s’han de comprometre a garantir efectivament la seguretat d’Israel i impedir els atacs terroristes des del seu territori, així com a renunciar al retorn a Israel de la gran majoria de refugiats, que s’haurien d’assentar dins les fronteres del nou estat palestí. Dit d’una altra manera: territori a canvi de seguretat i colons a canvi de refugiats.
Però això és precisament el que no ha estat possible aconseguir entre l’any 1994 i el 2000. I no ha sigut possible perquè els palestins mai no han acabat d’acceptar que han de reprimir la violència antijueva i que els seus refugiats han de retornar a Palestina i no a Israel. És més, molts palestins encara pensen que l’objectiu és acabar amb Israel. Evidència que reforça el seu simètric entre els jueus.
I en aquí rau el fons del problema. Al Pròxim Orient es viuen dues guerres: una per la independència i una altra per la liquidació d’Israel i la instauració d’un poder islàmic. Una laica i una altra de religiosa. Una en declivi i una altra en ascens. Dues guerres que se superposen i on mai no s’acaba de saber on està cadascú ni les complicitats que s’estableixen. És per això, que no hi ha possibilitat, ara per ara, d’una entesa.
El sis anys del procés de pau són clarificadors. L’escalada d’atemptats ha anat creixent a mesura que hi havia qualsevol avanç en el procés de pau i no al revés. Això ha desesperat la població jueva, que mai en les cinc guerres anteriors contra els àrabs s’havia sentit tant vulnerable, atemorida i insegura, com ara. La por l’ha radicalitzada, fins el punt de rebutjar el procés de pau. D’aquesta manera, els terroristes palestins han aconseguit la seva primera gran victòria: matar qualsevol possibilitat d’acord.
Així les coses, la negociació ha esdevingut impossible i l'opció de la repressió en legítima defensa s'ha demostrat insuficient si no es vol traspassar el límit que una democràcia no pot acceptar: el genocidi. Aleshores, què fer?.
En aquests moments, l'esperança pel conflicte israeliano-palestí sembla que només pot venir de l’exterior, de la mateixa manera que va passar l'any 1999 quan la pressió del govern del pare Bush va forçar la convocatòria de la Conferència de Pau de Madrid. Ara, l'actual president Bush ha deixat clara la seva posició a favor de la creació d'un Estat palestí en breu termini. A la posició de la Casa Blanca s'hi ha sumat la formació de l'anomenat quartet (EUA-ONU-UE-Rússia) que ha creat una instància específica per abordar el conflicte d'una manera multilateral i efectiva. Però si aquesta és la condició necessària, encara falta la condició suficient: que els països àrabs donin suport a la negociació i deixin de promoure, aquells que ho fan, el terrorisme islàmic. Això vol dir modificar la correlació de forces al món àrab, desactivar el suport econòmic, militar i logístic als grups terroristes i permetre l'emergència d'aquells palestins que sí volen un acord amb Israel. Un canvi de règim en un sentit democràtic i pro-occidental a l’Iraq -que fins fa poc subvencionava les famílies dels kamikazes amb 25.000 dòlars i que ara ha pujat fins el mig milió- podria ser el començament de la fi dels obstacles actuals. Una raó més per acabar amb Saddam Hussein.
dissabte, 9 de novembre del 2002
EUA-Iraq: els tòpics antiamericans
L’interès dels Estats Units per acabar amb el perill real i potencial de Saddam Hussein va esdevenir una prioritat nacional després dels atemptats de l’11 de setembre i de la guerra a l’Afganistan. Però aquesta prioritat no és compartida ni per l’esquerra ni per una majoria de governs europeus. Especialment per França, que gràcies a una calculada política antinordamericana i al dret de veto en el Consell de Seguretat pot mantenir un artificial protagonisme internacional que d’altra manera hauria perdut fa molts anys.
L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:
1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.
Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.
L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?
Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.
2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.
I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.
Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.
3r.- Que la guerra es fa només pel petroli
Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.
Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.
Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.
La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.
Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.
L’antiamericanisme europeu, de dreta i d’esquerra, oposa diversos arguments a la voluntat de Washington d’acabar d’una vegada per totes amb el dictador de Bagdad. Analitzem-ne tres:
1er.- Que George W. Bush vol fer aquesta guerra per venjar el seu pare.
Només algú que desconegui totalment el sistema polític americà pot fer una afirmació com aquesta. Cap president dels Estats Units té el poder suficient per embarcar el seu país en una guerra per caprici personal. El sistema polític americà bascula en un equilibri de poders entre el president i el Congrés, que obliga a l’existència d’amplis consensos.
L’any 1991, amb la realitat d’un Kuwait ocupat per l’Iraq, George Bush pare només va obtenir el suport de 250 dels 435 diputats de la Cambra de Representants i de 52 dels 100 senadors. Onze anys després, George Bush fill ha obtingut el suport de 296 representants i 75 senadors. Algú pot creure que aquests 371 parlamentaris volen defensar l’honor de la família Bush? En un sistema polític com l’americà en que la disciplina de partit és pràcticament inexistent i on el diputat està molt vinculat a la seva circumscripció, hi hauria algú disposat a jugar-se el càrrec enviant a la guerra els fills dels seus electors per satisfer els interesos familiars del president?
Si George Walker Bush ha obtingut aquest ampli suport és perquè després de l’11 de setembre la majoria dels americans creuen que la permanència de Saddam Hussein en el poder és una amenaça.
2on.- Que els Estats Units van a la seva i no escolten ningú.
I què voleu que facin?. Durant 50 anys, gràcies a l’OTAN, els Estats Units s’han arriscat al suïcidi nuclear per protegir Europa d’un atac. Paradoxalment, la primera nació en ser atacada han estat els Estats Units. I quina ha estat la resposta dels seus aliats de l’OTAN?. Llevat dels britànics, la majoria de països europeus s’han fet l’orni. Els alemanys, els francesos, els holandesos o els belgues semblen haver oblidat els centenars de milers de joves nordamericans, pagesos, ramaders, botiguers, obrers, que van venir de remots estats de la immensitat continental americana per morir a les platges de Normandia o a les muntanyes de Montecassino. Han oblidat que per poder pagar la guerra contra Hitler i el Japó imperial van haver de gastar milers de milions de dòlars, sortits de les butxques dels contribuents americans pocs anys després de la Gran Depressió. Han oblidat també els milers de milions de dòlars més que els americans van haver d'invertir en el Pla Marshall, primer, i en l’OTAN, després, per ajudar a la reconstrucció d’Europa i a garantir la seva seguretat. Han oblidat fins i tot les crisis de Berlín de 1949 i de 1961.
Ara, quan els Estats Units necessiten del suport generós dels seus aliats europeus, aquests només hi posen pegues. I això que es tracta només d'un suport polític, econòmic i moral, perquè l'ajuda militar que podrien donar els europeus és pura anècdota. El sentiment dels americans és, doncs, de decepció i d’indignació. No és estrany que per primera vegada l’opinió pública americana es mostri crítica amb Europa i es pregunti: així ens ho paguen? Si no es poden refiar dels seus aliats és normal que els americans optin per tirar pel dret.
3r.- Que la guerra es fa només pel petroli
Aquest tòpic és el més estès però no per això el més encertat. Els Estats Units no tenen problemes petrolers. És el país que té més energia i el que la té més barata del món occidental pels seus consumidors. Des de la crisi de l’any 1973, l’accés als recursos petrolers no ha estat mai en perill i tampoc ho està actualment. La despesa petrolera americana ha passat del 8% del PIB el 1973 al 3,5% ara, per un ús més efecient de l'energia, i la dependència americana respecte el petroli de la zona del Golf s'ha reduit al 10% del consum intern gràcies a la diversificació del seus proveïdors, que ara són l'Amèrica Llatina, Canadà, Noruega, Rússia i cada vegada més l'Àfrica. Actualment, els EUA consumeixen 20 milions de barrils diaris, dels quals 9 milions són d'importació i només 1,5 milions provenen de l'Aràbia Saudita. El petroli del Golf, si bé continua sent necessari ja no és tant imprescindible pels Estats Units com fa 30 anys, cosa que els productors de la zona saben prou bé. El petroli ja no és pels països àrabs l'arma política que va ser el 1973. Tant l'Aràbia Saudita com Saddam Hussein el que volen és vendre més petroli i no menys. En aquestes circumstàncies, ningú no té cap interés en un innecessari conflicte petroler, començant pel lobby americà del petroli al qual ja li va bé que les coses segueixin com estan al Pròxim Orient, és a dir, que la família reial de l’Aràbia Saudita continui ben apoltronada en el poder.
Però si la necessitat de subministrament de petroli no és la causa de la guerra si que ho és, diuen alguns, l'interès dels Estats Units per controlar les seves fonts i aconseguir uns preus reventats i citen Henry Kissinger quan va dir: "el petroli és una cosa massa important per deixar-la en mans dels àrabs". En conseqüència, del que es tracta és d’envair l’Iraq, ocupar els pous, augmentar la producció i fer caure el preu del barril entre 12 i 15 dòlars, molt per sota dels 25-30 actuals. Però aquesta hipòtesi és insostenible perquè tindria per conseqüència l’aturada d’una gran part de la producció petrolera als Estats Units, que amb aquest preu per barril esdevindria no competitiva. Els Estats Units passarien a dependre molt més que ara de les importacions de petroli. És a dir, passarien de menys de la meitat actual als dos terços o als tres quarts del seu consum. D'altra banda, aconseguir que l'Iraq augmenti l'extracció de cru fins els 5 milions de barrils al dia és una tasca impossible perquè la infraestructura petrolera actual no ho permet. Segons especialistes del sector citats per "The Economist", caldria entre 5 i 10 anys per assolir aquest nivell de producció. Segons Yussef Ibrahim, un dels grans especialistes americans del Pròxim Orient, només per evitar que s'esfondri l'actual infraestructura petrolera iraquiana caldrien dos anys de feina i una inversió entre 6 i 10 mil milions de dòlars. Per arribar als 5 milions de barrils diaris caldrien entre 6 i 8 anys i una inversió superior als 40 mil milions de dòlars.
Tot i això, els entusiastes de l'argument del petroli no defalleixen i aporten una última raó: Washington fa la guerra perquè les companyies petroleres americanes obtinguin uns bons contractes i puguin fer un bon negoci. L’any passat, Saddam Hussein va oferir a les empreses russes contractes plurianuals per un valor de 40 mil milions de dòlars. Uns contractes que podrien anar a les empreses americanes si hi hagués un altra govern a Bagdad. Però, en aquest cas, la pregunta és: per què el govern americà s’hauria d’emmerdar en un guerra que costarà uns 120 mil milions de dòlars per guanyar-ne només 40 mil? és a dir, una quantitat en prou feines superior a la meitat del PIB de l’Estat d’Arkansas. Si realment aquest fos l'objectiu seria molt més econòmic i senzill atacar Angola que l’Iraq.
La guerra no es fa pel petroli. La guerra es fa per evitar un altra onze de setembre, per erradicar o reduïr a la impotència el terrorisme islàmic i els seus aliats reals i potencials. Per primera vegada, Washington ha entès que en aquesta guerra, a més a més de fer servir la força, cal promoure la democratització de les societats àrabs. Si els Estats Units aconsegueixen democratitzar un estat com l’Iraq posaran contra la pared no només a la família reial saudita i al clan Mubarak sinó també a tota l’elit dirigent del món àrab. Els Estats Units saben prou bé que molts milionaris àrabs, especialment saudites, paguen de grat o per por, l’impost revolucionari a Al Qaeda i que la familia reial saudita promou el wahabbisme, que és la base religiosa d’Ossama bin Laden, a tot el món. Un canvi democràtic a l'Iraq seria com l'activació d'una bomba de rellotgeria a les portes d'aquests estats semifeudals. És cert que no és fàcil consolidar una democràcia en un país musulmà, però l'Iraq és probablement una de lles nacions més secularitzats de la regió, tot i el procés d'islamització a marxes forçades que ha endegat Saddam Hussein, i per tant el lloc amb més possibilitats d'aconseguir-ho.
Després de l’onze de setembre, els Estats Units semblen disposats a dir prou d’una vegada per totes, mentre Europa segueix amagant el cap sota l'ala. La impotent Europa continua parlant de "diàleg" -amb Bin Laden?-, defensant el pluralisme cultural -amb els que volen tornar a implantar el vel a Turquia, Algèria o el Marroc?-, comparant Bush amb Hitler i criticant la política americana al Pròxim Orient. Europa oblida, una vegada més, que el Pròxim Orient modern és un invent de britànics i francesos i que quan eren una potència colonial ho van fer molt pitjor que els americans.
dilluns, 4 de novembre del 2002
Hi pot haver islamistes moderats?
Els islamistes moderats guanyen les eleccions a Turquia. Aquest ha estat el titular de la gran majoria de mitjans de comunicació occidentals. Però, què vol dir islamistes moderats? Els membres del Partit de la Justícia i el Desenvolupament són islamistes moderats? Més encara, hi pot haver realment islamistes moderats?. La veritat és que és difícil de creure. Tant difícil com creure que hi pot haver nazis o estalinistes moderats.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
Alguns analistes han dit que, de la mateixa manera que a occident hi ha partits d’inspiració cristiana, també hi pot haver a orient partits d’inspiració musulmana. Això seria cert si l’entorn polític fos similar. A Occident, la separació de l’Església i de l’Estat i la seva definició com a laic o no confessional, comporta que un partit, per més cristià que es defineixi, no pugui imposar la seva religió a la resta de ciutadans encara que guanyi unes eleccions per majoria absoluta. És més, un partit amb aquests objectius, clarament anticonstitucionals, no podria existir legalment a molts països. En el món musulmà, pel contrari, aquesta separació no només no existeix sinó que és un objectiu a abolir, perquè és incompatible amb els seus principis. Es per això, que la comparació no és vàlida, lamentablement.
Tot i això, Turquia és probablement l’únic estat del món de majoria musulmana que, gràcies a la separació entre l’Estat i la religió que en els anys 20 va fer Mustafà Kemal “Ataturk”, es podria considerar un estat mulsulmà modern i moderat. És a dir, un país on la pràctica de la religió musulmana és compatible amb la laicitat i amb altres religions, en una tolerant coexistència pacífica. Tolerància que contrasta amb la intransigència amb les minories ètniques.
Però és precisament aquest model el que no agrada els islamistes, per més moderats que se’ls adjectivi. És cert que l’actual líder del Partit de la Justícia i el Desenvolupament, Recep Tayyip Erdogan, ha fet declaracions sorprenents en un islamista. Els últims mesos, Erdogan s’ha convertit en un defensor de la integració a la UE, de la que abans n’era contrari. Ha dit, fins i tot, que la UE representa la democràcia, l’Estat de Dret i el reconeixement dels drets humans.
Però fins a quin punt són sinceres aquestes declaracions? Fins a quin punt són compartides pels seus seguidors?.
Per alguns analistes, es tracta d’un reconeixement pragmàtic de la realitat política turca i el seu context internacional. Per altres, es tracta d’un simple oportunisme per part d’una persona sense principis que l’únic que vol és arribar al poder i mantenir-s’hi. Segons aquests analistes, Erdogan pensa que un eventual ingrés de Turquia a la UE blindaria el seu govern respecte els militars, que ho tindrien més difícil per fer un altra cop d’estat.
Sigui com sigui, s’ha d’estar amatent a l’evolució política de Turquia. Una evolució que estarà molt condicionada per la resistència a la islamització que presenti la societat turca i les seves institucions. De la mateixa manera que les democràcies occidentals han resistit el nazisme, el feixisme o el comunisme, hem d’esperar que la societat turca se’n sortirà i evitarà seguir el camí de l’Iran. La fortalesa de la seva societat civil és l’única esperança i no la suposada moderació dels islamistes.
Només aquesta fortalesa civil és la que pot fer que els islamistes del Partit de la Justícia i el Desenvolupament no s’atreveixin a travessar el Rubicó que separa una societat cada dia més oberta i moderna d’una societat tancada i medieval.
dimarts, 29 d’octubre del 2002
La tercera guerra mundial ha començat
Els comentaris al segrest i posterior alliberament d’ostatges en un teatre de Moscou s’han concentrat més en els mètodes que ha fet servir el govern rus que en la gravetat de l’acció terrorista.
Sembla com si existís en l’opinió pública un desig inconscient de no voler veure la realitat i de desviar l’atenció cap a un altra cantó. Es la vella història d’amagar el cap sota l’ala quan la realitat no ens agrada.
Però la dura realitat és que la Tercera Guerra Mundial ha començat. És una guerra sense fronts definits ni Estats enemics clarament identificats, però precisament per això, i per la relativa facilitat operativa de les noves armes de destrucció massiva, que pot ser molt pitjor que les anteriors.
Es tracta -pels que encara no ho saben- d’una nova guerra mundial entre la civilització democràtica i el totalitarisme. I per guanyar-la, Occident necessita aliar-se fins i tot amb el diable.
Durant la segona guerra mundial, els Estats Units i el Regne Unit van haver d’anar de bracet amb el dèspota d’Stalin. Ara ho han de fer amb Vladimir Putin, que tot i estar molt lluny del règim soviètic encara conserva els tics i les maneres de fer dels aparatxics.
En el conflicte de Txetxènia, les restes de l’exèrcit roig han actuat de l’única manera que sabien fer: massacrant a tothom i ignorant els més elementals drets humans. Però això no vol dir que una part dels seus adversaris siguin uns demòcrates angelicals que aspiren des de fa segles a una immaculada independència.
La primera guerra russo-txetxena, entre 1994 i 1996, va ser una guerra per consolidar la independència proclamada l'1 de novembre de 1991, tres dies després que en les primeres eleccions democràtiques postsoviètiques Dzhoiar Dudaev sortís elegit president de Txetxènia amb el 85% dels vots. Però només un any i mig després de la seva elecció, Dudaev va suspendre el parlament perquè la majoria opositora va votar la seva destitució.
La liquidació del parlament va obrir pas a les armes i Dudaev no va dubtar a atacar militarment tres districtes de Grozni que donaven suport a l'oposició. Així va començar la guerra dels txetxens independentistes contra els txetxens pro-russos. Una guerra en la que Rússia no va intervinir directament fins un any i mig més tard i de la que en va sortir enfangada l'any 1996 gràcies als acords de pau firmats entre el general Lebed i el general Maskhàdov.
La segona guerra russo-txetxena, entre 1999 i l'actualitat, ja no és només una guerra per la independència sinó també una guerra per la creació d'un Estat islàmic. Tot i que en el primer conflicte ja existien molts dels ingredients de l'actual, no és fins després de la fi de la guerra de Bòsnia que l'islamisme radical es concentra a Txetxènia, que esdevé l'objectiu prioritari de la jihad a la regió, com ho és el Caixmir a l'Àsia.
Entre l’agost i el setembre de 1999, islamistes wahhabistes txetxens van endegar una onada d’accions guerrilleres per extendre la jihad al Daguestan i Georgia, així com un seguit d’atemptats terroristes contra civils que van colpejar Rússia i la seva capital. Aquesta acció va anar acompanyada de l'organització de camps d'entrenament militar i de la creació d'escoles coràniques, finançat en gran part per Al Qaeda, que predicaven -i prediquen- el wahhabisme en un intent d'ofegar el sufisme tradicional. Tot plegat va provocar que el 5 de setembre Moscou bombardegés Grozni i comencés la segona guerra russo-txetxena.
Però la complexa realitat de Txetxènia no ens pot fer ignorar l’essencial. Certament, la simplificació de la realitat és sempre injusta, però quan les coses arriben al límit els matisos desapareixen i s’ha d’optar. I optar vol dir, certament, denunciar les pràctiques genocides de l'exèrcit roig que, seguint l'exemple d'Stalin, ha decidit que la millor manera d'erradicar la malaltia és matar el malalt, però vol dir també i sobre tot combatre enèrgicament el feixisme islàmic, a Txetxènia i a tot el món.
El 1939 es va haver de triar tràgicament entre la democràcia i el nazisme. Ara, ho hem de fer entre la democràcia i l’islamisme. Triar bàndol i donar suport a Moscou contra el fonamentalisme islàmic a Txetxènia no vol dir renunciar a la denúncia, vol dir simplement no quedar-se en el llimb per damunt del bé i del mal. Vol dir mullar-se i estar disposat a defensar els principis i valors que conformen el nostre univers democràtic contra el feixisme islàmic i contra el bolxevisme residual.
Sembla com si existís en l’opinió pública un desig inconscient de no voler veure la realitat i de desviar l’atenció cap a un altra cantó. Es la vella història d’amagar el cap sota l’ala quan la realitat no ens agrada.
Però la dura realitat és que la Tercera Guerra Mundial ha començat. És una guerra sense fronts definits ni Estats enemics clarament identificats, però precisament per això, i per la relativa facilitat operativa de les noves armes de destrucció massiva, que pot ser molt pitjor que les anteriors.
Es tracta -pels que encara no ho saben- d’una nova guerra mundial entre la civilització democràtica i el totalitarisme. I per guanyar-la, Occident necessita aliar-se fins i tot amb el diable.
Durant la segona guerra mundial, els Estats Units i el Regne Unit van haver d’anar de bracet amb el dèspota d’Stalin. Ara ho han de fer amb Vladimir Putin, que tot i estar molt lluny del règim soviètic encara conserva els tics i les maneres de fer dels aparatxics.
En el conflicte de Txetxènia, les restes de l’exèrcit roig han actuat de l’única manera que sabien fer: massacrant a tothom i ignorant els més elementals drets humans. Però això no vol dir que una part dels seus adversaris siguin uns demòcrates angelicals que aspiren des de fa segles a una immaculada independència.
La primera guerra russo-txetxena, entre 1994 i 1996, va ser una guerra per consolidar la independència proclamada l'1 de novembre de 1991, tres dies després que en les primeres eleccions democràtiques postsoviètiques Dzhoiar Dudaev sortís elegit president de Txetxènia amb el 85% dels vots. Però només un any i mig després de la seva elecció, Dudaev va suspendre el parlament perquè la majoria opositora va votar la seva destitució.
La liquidació del parlament va obrir pas a les armes i Dudaev no va dubtar a atacar militarment tres districtes de Grozni que donaven suport a l'oposició. Així va començar la guerra dels txetxens independentistes contra els txetxens pro-russos. Una guerra en la que Rússia no va intervinir directament fins un any i mig més tard i de la que en va sortir enfangada l'any 1996 gràcies als acords de pau firmats entre el general Lebed i el general Maskhàdov.
La segona guerra russo-txetxena, entre 1999 i l'actualitat, ja no és només una guerra per la independència sinó també una guerra per la creació d'un Estat islàmic. Tot i que en el primer conflicte ja existien molts dels ingredients de l'actual, no és fins després de la fi de la guerra de Bòsnia que l'islamisme radical es concentra a Txetxènia, que esdevé l'objectiu prioritari de la jihad a la regió, com ho és el Caixmir a l'Àsia.
Entre l’agost i el setembre de 1999, islamistes wahhabistes txetxens van endegar una onada d’accions guerrilleres per extendre la jihad al Daguestan i Georgia, així com un seguit d’atemptats terroristes contra civils que van colpejar Rússia i la seva capital. Aquesta acció va anar acompanyada de l'organització de camps d'entrenament militar i de la creació d'escoles coràniques, finançat en gran part per Al Qaeda, que predicaven -i prediquen- el wahhabisme en un intent d'ofegar el sufisme tradicional. Tot plegat va provocar que el 5 de setembre Moscou bombardegés Grozni i comencés la segona guerra russo-txetxena.
Però la complexa realitat de Txetxènia no ens pot fer ignorar l’essencial. Certament, la simplificació de la realitat és sempre injusta, però quan les coses arriben al límit els matisos desapareixen i s’ha d’optar. I optar vol dir, certament, denunciar les pràctiques genocides de l'exèrcit roig que, seguint l'exemple d'Stalin, ha decidit que la millor manera d'erradicar la malaltia és matar el malalt, però vol dir també i sobre tot combatre enèrgicament el feixisme islàmic, a Txetxènia i a tot el món.
El 1939 es va haver de triar tràgicament entre la democràcia i el nazisme. Ara, ho hem de fer entre la democràcia i l’islamisme. Triar bàndol i donar suport a Moscou contra el fonamentalisme islàmic a Txetxènia no vol dir renunciar a la denúncia, vol dir simplement no quedar-se en el llimb per damunt del bé i del mal. Vol dir mullar-se i estar disposat a defensar els principis i valors que conformen el nostre univers democràtic contra el feixisme islàmic i contra el bolxevisme residual.
dimarts, 22 d’octubre del 2002
Els disbarats de Joan Barril
Joan Barril escriu a “El periódico” (21/10/2002): “La gran aventura dels revolucionaris del segle XX va acabar en fracàs. Però els vencedors, enlluernats per la victòria, ens estan portant a un fracàs encara pitjor. Es mosseguen entre ells”. I afegeix: “El capitalisme admet que l’esforç individual pot portar uns quants a un èxit del qual deriva la creació de riquesa. No obstant, estem assistint a una creació de pobres planetària enorme. Se suposa que els pobres ho són per voluntat pròpia, però ningú creu en aquest determinisme que porta a 40.000 morts diàries per fam. Quan això passa, senyal que alguna cosa no funciona”. I acaba el seu article amb dues perles: “A Europa s’intenta corregir els excessos de l’oferta i la demanda pura. Hi ha sectors tutelats per governs conservadors, que són prou lúcids per no engegar a rodar l’herència socialdemòcrata. Però el capitalisme USA avança a poc a poc i habita entre nosaltres” i remata afirmant: “sens dubte els règims del socialisme real amb els holocausts i les magalomanies mereixien combatre’s. Però la seva derrota no permetia els excessos dels mercaders. Quan els balseros se’n van de Cuba es diu que és un fracàs del socialisme. Quan els mexicans travessen el riu Grande o els africans travessen l’Estret, de qui és el fracàs?”.
Barril no es mereix aquest article. Un article que és fruit de la ideologia més tronada de l’esquerra i no del sensible escriptor que porta a dins.
Els dos grans moviments revolucionaris del segle XX van ser el feixisme-nazisme i el comunisme. Ells solets van provocar la mort de centenars de milions de persones, des de la singularitat de l’Holocaust fins els gulags vermells, grocs o bananers. Van destruir les economies i van portar a altres centenars de milions de persones a la fam. Fins i tot, quan van endegar amb sang, suor i llàgrimes, procesos d'industrialització, la població no va aconseguir prosperar gaire més del llindar de la subsistència. Van esclavitzar milions de persones amb règims polítics sense precedents on el poder de l’Estat era omnímode i s’estenia a tots els racons de la vida econòmica, social i personal. La llibertat va ser triturada i els súbdits vivien en una autèntica presó. Una presó que, com totes les presons, garantia, això sí, el ranxo i l'ordre.
Aquest va ser el resultat de la gran aventura dels revolucionaris dels segle XX. Va ser un fracàs, sí, però sobre tot va ser un genocidi. Com és possible, doncs, banalitzar aquesta realitat històrica afirmant impunement que la situació actual és un “fracàs encara pitjor”?.
Per Barril, tot allò que no és comunisme o socialdemocràcia és capitalisme. Confón el comerç i el mercat, que han existit des de fa milers d’anys, amb el capitalisme modern, fonamentat en l’existència d’institucions que garanteixen la propietat, la llibertat i la democràcia; en societats on existeix el que coneixem com l’Estat de Dret. Barril no fila prim i considera que Mèxic o, pitjor encara, les corruptes dictadures africanes són països capitalistes com Espanya, Itàlia o els Estats Units. I això el porta a plantejar en forma de pregunta ingènua el següent silogisme: si la fugida de balseros de Cuba és un fracàs del socialisme, de quí és el fracàs de la travessa del riu Grande o de l’Estret de Gibraltar?.
Barril sembla no adonar-se’n que tant els cubans com els mexicans fan el mateix viatge: marxen cap els Estats Units, el centre del capitalisme mundial, mentre que els africans ho fan cap a la Unió Europea, l’altra gran bloc capitalista amb tots els barnissos que es vulguin. No hi ha dos destins diferents sinó un de sol.
El silogisme de Barril, per ser lògicament correcte, hauria de concloure que mentre els balseros del socialisme fugen cap el capitalisme, els esquenes mullades del capitalisme haurien de fugir cap el socialisme, especialment si el fracàs del neoliberalisme és “encara pitjor”. Curiosament, les víctimes del neoliberalisme insisteixen en ficar-se a la gola del llop i en lloc d’anar cap als paradisos socialistes marxen en desbandada cap el màxim exponent de l’infern capitalista. Per què serà?
Barril no es mereix aquest article. Un article que és fruit de la ideologia més tronada de l’esquerra i no del sensible escriptor que porta a dins.
Els dos grans moviments revolucionaris del segle XX van ser el feixisme-nazisme i el comunisme. Ells solets van provocar la mort de centenars de milions de persones, des de la singularitat de l’Holocaust fins els gulags vermells, grocs o bananers. Van destruir les economies i van portar a altres centenars de milions de persones a la fam. Fins i tot, quan van endegar amb sang, suor i llàgrimes, procesos d'industrialització, la població no va aconseguir prosperar gaire més del llindar de la subsistència. Van esclavitzar milions de persones amb règims polítics sense precedents on el poder de l’Estat era omnímode i s’estenia a tots els racons de la vida econòmica, social i personal. La llibertat va ser triturada i els súbdits vivien en una autèntica presó. Una presó que, com totes les presons, garantia, això sí, el ranxo i l'ordre.
Aquest va ser el resultat de la gran aventura dels revolucionaris dels segle XX. Va ser un fracàs, sí, però sobre tot va ser un genocidi. Com és possible, doncs, banalitzar aquesta realitat històrica afirmant impunement que la situació actual és un “fracàs encara pitjor”?.
Per Barril, tot allò que no és comunisme o socialdemocràcia és capitalisme. Confón el comerç i el mercat, que han existit des de fa milers d’anys, amb el capitalisme modern, fonamentat en l’existència d’institucions que garanteixen la propietat, la llibertat i la democràcia; en societats on existeix el que coneixem com l’Estat de Dret. Barril no fila prim i considera que Mèxic o, pitjor encara, les corruptes dictadures africanes són països capitalistes com Espanya, Itàlia o els Estats Units. I això el porta a plantejar en forma de pregunta ingènua el següent silogisme: si la fugida de balseros de Cuba és un fracàs del socialisme, de quí és el fracàs de la travessa del riu Grande o de l’Estret de Gibraltar?.
Barril sembla no adonar-se’n que tant els cubans com els mexicans fan el mateix viatge: marxen cap els Estats Units, el centre del capitalisme mundial, mentre que els africans ho fan cap a la Unió Europea, l’altra gran bloc capitalista amb tots els barnissos que es vulguin. No hi ha dos destins diferents sinó un de sol.
El silogisme de Barril, per ser lògicament correcte, hauria de concloure que mentre els balseros del socialisme fugen cap el capitalisme, els esquenes mullades del capitalisme haurien de fugir cap el socialisme, especialment si el fracàs del neoliberalisme és “encara pitjor”. Curiosament, les víctimes del neoliberalisme insisteixen en ficar-se a la gola del llop i en lloc d’anar cap als paradisos socialistes marxen en desbandada cap el màxim exponent de l’infern capitalista. Per què serà?
diumenge, 20 d’octubre del 2002
Les causes polítiques de la fam
Acabo d’escoltar per Catalunya Informació un portaveu d’Intermón que assegurava que la fam d’avui, a diferència d’èpoques passades, es deu més a causes polítiques i comercials que climàtiques o meteorològiques. Naturalment, segons el portaveu d’Intermón, aquestes causes polítiques i comercials no són altres que la globalització neoliberal.
És possible fer afirmacions tan equivocades com aquesta?. Tan poc informats estan els funcionaris d'Intermón sobre el que va passar al segle XX?. És que encara no s’han adonat de la política de la “manipulació alimentària” que practiquen molts governs del tercer món amb la complicitat més o menys ingènua de moltes ONG?
Qualsevol persona mínimament informada sap que la política ha estat la causa principal, per no dir l’única, de les grans fams del segle passat i de les “petites” i reiterades fams de l’última dècada. I sap també que els grans productors d’aquestes fams no van ser ni el comerç, ni el mercat, ni les democràcies liberals, sinó els règims comunistes i dictatorials. Només cal donar una ullada a la història.
L’experiència comunista es va inaugurar a Rússia amb 5 milions de morts de gana entre 1921 i 1922, a conseqüència de la política agrària dels bolxevics i de la guerra civil. Durant les col.lectivitzacions forçades dels anys 30 ordenades per Stalin van morir de gana, només a Ucraïna, entre 5 i 6 milions de persones; durant el “Gran Salt Endavant” de Mao a la Xina van morir de fam entre 30 i 40 milions de persones; la gran fam d’Etiòpia va ser producte de la política econòmica i ètnica del règim comunista de Mengistu.
La llista dels països que més fam han patit durant el segle XX continua amb Angola, Moçambic, Sudan, Biafra, Bangladesh, Haití... Endevinen quin tipus de règim polític tenien la major part d'aquests països?.
Al voltant de la fam al món i les seves causes s’han escrit molts disbarats els últims 50 anys, especialment per ideòlegs, polítics i periodistes d’esquerres. Així, el famós Jean Ziegler, en un article publicat a “Le Matin” el 24 de juliol de 1985, assegurava impunement que “el món en el que vivim és un immens camp d’extermini. 40.000 éssers humans moren de fam cada dia”. Aquesta afirmació era tan falsa que fins i tot un tercemundista tan notori com el demògraf Yves Lacoste va sortir a la llum pública a desmentir-ho. Lacoste i altres demògrafs advertiren que aquestes xifres no només eren exagerades sinó que eren impossibles perquè eren superiors a la mortalitat total mundial en aquella època. També recordaven que el món vivia una explosió demogràfica i que això era incompatible amb l’existència d’una fam generalitzada. Què gràcies a les ajudes dels països rics i a l’esforç de moltes persones l’esperança de vida augmentava, tot i que fos a un ritme més o menys lent. Constataven que els països amb economies obertes i de mercat anaven millor que els països d’economia planificada i tancats a l’exterior.
Resulta cursió constatar que la falsa xifra de 40.000 morts de fam diaris donada per Ziegler el 1985, continua sent la xifra que els anti-sistema fan servir avui dia per demostrar que les coses han empitjorat. Una xifra que abans era falsa i ara també. Segons dades actuals de la FAO el nombre de morts diaris per fam estaria situat en uns 25.000, gairebé la meitat menys dels que es diuen. Si tenim en compte que entre el 1985 i el 2002 la població mundial ha augmentat de 1.300 milions de persones (4.825 milions el 85 i 6.150 actualment) només podem concloure que la mort per fam ha disminuït considerablement.
De fet, si s'analitzen les dades d'una manera global i en períodes hisòrics més llargs, l'evidència de la disminució de la fam al món és rotunda.
Johan Norberg afirma que "la pobresa s'ha reduït més en els últims 50 anys que en els 500 anteriors" i que en 30 anys la renda dels països pobres pràcticament s'ha duplicat. El professor d'economia de la Universitat de Columbia, el català Xavier Sala-i-Martin, en un estudi recent que ha tingut ampli ressò internacional ( "The Disturbing "Rice" of Global Income Inequality" i "The World Distribution of Income"), demostra que la pobresa s'ha reduït d'una manera important en les últimes dècades. Segons aquest estudi, l'any 1970 un total de 554 milions de persones, el 17,2% de la població mundial, vivien amb menys d'un dòlar al dia, mentre que al 1998 aquesta xifra s'havia reduït fins a 352 milions de persones, el 6,7%. Aquesta dsiminució de la pobresa ha estat general a tot el món, especialment a l'Asia. L'única excepció ha estat el continent africà, sobre tot l'Àfrica subsahariana i en concret països com Nigèria, el Congo o Etiòpia.
Per què?
La caiguda del Mur de Berlín va fer creure que les causes “ideològiques” de la fam acabarien enterrades en la runa de la planificació econòmica socialista. Però no ha estat així. Segons explica en un article a "Le Monde" Sylvie Brunel, expresidenta de l’organització francesa “Action contra la faim”, molts governs del tercer món al quedar-se sense l’ajuda soviètica a partir de 1990 en lloc de seguir el camí de les economies de mercat, democratitzar-se i obrir-se al món, van optar per mantenir el "xiringuito" amb canvis cosmètics i explotar la renda de “l’ajuda alimentària”. De manera recurrent, aquests governs deixen podrir la situació, malbaraten els stocks de seguretat i, seguint l’exemple del general Ojukwu a Biafra el 1970 o de Mengistu a Etiòpia el 1984, obren les portes del país als periodistes i les ONG perquè mostrin al món el drama de la fam.
D’aquesta manera aconsegueixen un triple objectiu:
1) Rebre mitjans financers i materials molt superiors als que rebrien amb les ajudes normals al desenvolupament.
2) Afermar la seva legitimitat política interna organitzant la distribució de l’ajuda, i
3) Controlar les poblacions rebels o perifèriques amb l’arma de la fam.
En aquesta estratègia hi col.laboren implícitament moltes ONG exagerat la situació perquè els donants, cansats de contribuir periòdicament sense veure resultats, es tornin a mobilitzar davant d’una situació d’emergència.
Com es pot comprovar, la "fabricació" de la fam i la seva promoció comercial a través de la propaganda humanitària s’ha convertit en un autèntic negoci. Un negoci que els anglosaxons defineixen com el “charity business”. Certament, al costat de les activitats econòmiques de les tan denigrades empreses “multinacionals”, el negoci de la fam és especialment cínic.
És possible fer afirmacions tan equivocades com aquesta?. Tan poc informats estan els funcionaris d'Intermón sobre el que va passar al segle XX?. És que encara no s’han adonat de la política de la “manipulació alimentària” que practiquen molts governs del tercer món amb la complicitat més o menys ingènua de moltes ONG?
Qualsevol persona mínimament informada sap que la política ha estat la causa principal, per no dir l’única, de les grans fams del segle passat i de les “petites” i reiterades fams de l’última dècada. I sap també que els grans productors d’aquestes fams no van ser ni el comerç, ni el mercat, ni les democràcies liberals, sinó els règims comunistes i dictatorials. Només cal donar una ullada a la història.
L’experiència comunista es va inaugurar a Rússia amb 5 milions de morts de gana entre 1921 i 1922, a conseqüència de la política agrària dels bolxevics i de la guerra civil. Durant les col.lectivitzacions forçades dels anys 30 ordenades per Stalin van morir de gana, només a Ucraïna, entre 5 i 6 milions de persones; durant el “Gran Salt Endavant” de Mao a la Xina van morir de fam entre 30 i 40 milions de persones; la gran fam d’Etiòpia va ser producte de la política econòmica i ètnica del règim comunista de Mengistu.
La llista dels països que més fam han patit durant el segle XX continua amb Angola, Moçambic, Sudan, Biafra, Bangladesh, Haití... Endevinen quin tipus de règim polític tenien la major part d'aquests països?.
Al voltant de la fam al món i les seves causes s’han escrit molts disbarats els últims 50 anys, especialment per ideòlegs, polítics i periodistes d’esquerres. Així, el famós Jean Ziegler, en un article publicat a “Le Matin” el 24 de juliol de 1985, assegurava impunement que “el món en el que vivim és un immens camp d’extermini. 40.000 éssers humans moren de fam cada dia”. Aquesta afirmació era tan falsa que fins i tot un tercemundista tan notori com el demògraf Yves Lacoste va sortir a la llum pública a desmentir-ho. Lacoste i altres demògrafs advertiren que aquestes xifres no només eren exagerades sinó que eren impossibles perquè eren superiors a la mortalitat total mundial en aquella època. També recordaven que el món vivia una explosió demogràfica i que això era incompatible amb l’existència d’una fam generalitzada. Què gràcies a les ajudes dels països rics i a l’esforç de moltes persones l’esperança de vida augmentava, tot i que fos a un ritme més o menys lent. Constataven que els països amb economies obertes i de mercat anaven millor que els països d’economia planificada i tancats a l’exterior.
Resulta cursió constatar que la falsa xifra de 40.000 morts de fam diaris donada per Ziegler el 1985, continua sent la xifra que els anti-sistema fan servir avui dia per demostrar que les coses han empitjorat. Una xifra que abans era falsa i ara també. Segons dades actuals de la FAO el nombre de morts diaris per fam estaria situat en uns 25.000, gairebé la meitat menys dels que es diuen. Si tenim en compte que entre el 1985 i el 2002 la població mundial ha augmentat de 1.300 milions de persones (4.825 milions el 85 i 6.150 actualment) només podem concloure que la mort per fam ha disminuït considerablement.
De fet, si s'analitzen les dades d'una manera global i en períodes hisòrics més llargs, l'evidència de la disminució de la fam al món és rotunda.
Johan Norberg afirma que "la pobresa s'ha reduït més en els últims 50 anys que en els 500 anteriors" i que en 30 anys la renda dels països pobres pràcticament s'ha duplicat. El professor d'economia de la Universitat de Columbia, el català Xavier Sala-i-Martin, en un estudi recent que ha tingut ampli ressò internacional ( "The Disturbing "Rice" of Global Income Inequality" i "The World Distribution of Income"), demostra que la pobresa s'ha reduït d'una manera important en les últimes dècades. Segons aquest estudi, l'any 1970 un total de 554 milions de persones, el 17,2% de la població mundial, vivien amb menys d'un dòlar al dia, mentre que al 1998 aquesta xifra s'havia reduït fins a 352 milions de persones, el 6,7%. Aquesta dsiminució de la pobresa ha estat general a tot el món, especialment a l'Asia. L'única excepció ha estat el continent africà, sobre tot l'Àfrica subsahariana i en concret països com Nigèria, el Congo o Etiòpia.
Per què?
La caiguda del Mur de Berlín va fer creure que les causes “ideològiques” de la fam acabarien enterrades en la runa de la planificació econòmica socialista. Però no ha estat així. Segons explica en un article a "Le Monde" Sylvie Brunel, expresidenta de l’organització francesa “Action contra la faim”, molts governs del tercer món al quedar-se sense l’ajuda soviètica a partir de 1990 en lloc de seguir el camí de les economies de mercat, democratitzar-se i obrir-se al món, van optar per mantenir el "xiringuito" amb canvis cosmètics i explotar la renda de “l’ajuda alimentària”. De manera recurrent, aquests governs deixen podrir la situació, malbaraten els stocks de seguretat i, seguint l’exemple del general Ojukwu a Biafra el 1970 o de Mengistu a Etiòpia el 1984, obren les portes del país als periodistes i les ONG perquè mostrin al món el drama de la fam.
D’aquesta manera aconsegueixen un triple objectiu:
1) Rebre mitjans financers i materials molt superiors als que rebrien amb les ajudes normals al desenvolupament.
2) Afermar la seva legitimitat política interna organitzant la distribució de l’ajuda, i
3) Controlar les poblacions rebels o perifèriques amb l’arma de la fam.
En aquesta estratègia hi col.laboren implícitament moltes ONG exagerat la situació perquè els donants, cansats de contribuir periòdicament sense veure resultats, es tornin a mobilitzar davant d’una situació d’emergència.
Com es pot comprovar, la "fabricació" de la fam i la seva promoció comercial a través de la propaganda humanitària s’ha convertit en un autèntic negoci. Un negoci que els anglosaxons defineixen com el “charity business”. Certament, al costat de les activitats econòmiques de les tan denigrades empreses “multinacionals”, el negoci de la fam és especialment cínic.
dijous, 10 d’octubre del 2002
Santa Bàrbara i el canvi climàtic
Aquest estiu insòlit ha fet més militants contra l’escalfament global i el canvi climàtic que molts anys de propaganda ecologista. Davant la por, la perplexitat o la incertesa, no hi ha res millor que tenir a mà una teoria que ho expliqui tot i que actuï com una moderna Santa Bàrbara.
Però les teories i teologies que ho expliquen tot, com la religió, el marxisme o l’ecologisme, tenen l’ànima totalitària perquè no accepten ser contradites. La religió creu tenir la veritat de la vida, el marxisme creu haver descobert les lleis de la història i l’ecologisme creu disposar del coneixement científic de la naturalesa. Oposar-se a Déu, a la “història” o a la ”ciència” és absurd perquè és anar contra el que és inevitable, com dos i dos fan quatre o que els cossos cauen per la llei de la gravetat. No hi ha alternativa. No hi ha discussió possible.
Però, mentre que la separació de l’església i l’estat ha desproveït la religió cristiana de la seva capacitat inquisitorial i la caiguda del mur de Berlín ha relegat el marxisme a l’abocador de la història, l’ànima totalitària de l’ecologisme polític no s’ha evidenciat prou, sobre tot perquè encara no ha arribat al poder. Però no cal esperar a que això passi per replicar molts dels seus arguments i en concret el de l’escalfament global.
Cal dir-ho clar i català: no hi ha cap evidència científica consistent que demostri que l’acció humana provoca el sobreescalfament de l’atmosfera, aguditzant l’efecte hivernacle. Pel contrari, hi ha dades -augment del gel a l'Antàrtida, disminució del desert del Sahara en tota la franja que va de Mauritània a Eritrea, final del cicle de Milankovitch, etc- que porten a creure a alguns científics que estem anant cap a una nova era glacial. Robert Essenhigh, per exemple, no creu que l'increment de dioxid de carboni sigui el responsable de l'escalfament de l'atmosfera sinó que aquest increment és el resultat, i no la causa, de l'augment de les temperatures i assegura que es tracta d'un fenomen natural que es modificarà en pocs anys.
És a dir, que la temperatura de la terra s'autoregula a través de complexos cicles naturals que alternen períodes glacials i interglacials. Aquests cicles, com va demostrar matemàticament Milankovich a la dècada dels anys trenta, estan condicionats per l'existència i interrelació de tres grans factors astronòmics: la inclinació de l'eix de rotació de la Terra respecte el pla de l'elíptica amb un període de 40.000 anys; l'excentricitat de l'òrbita de la Terra en relació al Sol per un període d'uns 100.000 anys i la precesió dels equinoccis cada 20.000 anys. D'altra banda, l'activitat del Sol, que també és parcialment cíclica (el cicle de les taques solars cada 11 anys és el més conegut), i el paper dels oceans com a grans reguladors tèrmics, apareixen com els factors decisius i en part imprevisibles dels canvis del clima. Precisament, uns científics de l'Institut d'Astronomia de Zuric han establert que el sol és molt més actiu ara que fa mil anys i que les oscil·lacions tèrmiques oscil·len funció del crfeixement o disminució de les taques solars. Una complexitat que els actuals models climàtics dissenyats per computadora són incapaços, ara per ara, d'abastar.
L'evidència científica explica, segons el vulcanòleg francès Tazieff Haroun, que l’efecte hivernacle està provocat essencialment pel vapor d’aigua, que representa el 95% dels gasos presents a l’atmosfera, mentre que el gas carbònic només significa el 0’03% del total. Una altra evidència mesurable és que mentre l’activitat humana aboca uns 6 mil milions de tones anuals de CO2 a l’atmosfera –23 mil milions segons els ecologistes- les plantes i els oceans n’aboquen 150 mil milions, és a dir, pràcticament el 95% del total de CO2 emès. Però, fins i tot concedint que aquest petit percentatge d’emissions humanes fos la gota que fa vessar el got, resulta que tampoc no hi ha ni una sola prova que demostri la relació entre aquest escalfament i altres fenòmens meteorològics.
Si aturéssim, doncs, totes les emissions humanes de gas carbònic l’impacte mediambiental seria mínim, mentre que l’impacte econòmic seria tràgic, no només pels països rics sinó especialment pels països pobres. Es per això que 20.000 científics –comprats tots ells per la indústria del carbó i del petroli, segons els ecologistes- han firmat el “Petition Project” i 4.000 més, entre ells 70 premis Nobel, han firmat la "Heidelberg Appeal", demanant als governs que no ratifiquin el Protocol de Kyoto i que salvin el planeta d’una –aquesta, si- molt probable catàstrofe econòmica.
Però les teories i teologies que ho expliquen tot, com la religió, el marxisme o l’ecologisme, tenen l’ànima totalitària perquè no accepten ser contradites. La religió creu tenir la veritat de la vida, el marxisme creu haver descobert les lleis de la història i l’ecologisme creu disposar del coneixement científic de la naturalesa. Oposar-se a Déu, a la “història” o a la ”ciència” és absurd perquè és anar contra el que és inevitable, com dos i dos fan quatre o que els cossos cauen per la llei de la gravetat. No hi ha alternativa. No hi ha discussió possible.
Però, mentre que la separació de l’església i l’estat ha desproveït la religió cristiana de la seva capacitat inquisitorial i la caiguda del mur de Berlín ha relegat el marxisme a l’abocador de la història, l’ànima totalitària de l’ecologisme polític no s’ha evidenciat prou, sobre tot perquè encara no ha arribat al poder. Però no cal esperar a que això passi per replicar molts dels seus arguments i en concret el de l’escalfament global.
Cal dir-ho clar i català: no hi ha cap evidència científica consistent que demostri que l’acció humana provoca el sobreescalfament de l’atmosfera, aguditzant l’efecte hivernacle. Pel contrari, hi ha dades -augment del gel a l'Antàrtida, disminució del desert del Sahara en tota la franja que va de Mauritània a Eritrea, final del cicle de Milankovitch, etc- que porten a creure a alguns científics que estem anant cap a una nova era glacial. Robert Essenhigh, per exemple, no creu que l'increment de dioxid de carboni sigui el responsable de l'escalfament de l'atmosfera sinó que aquest increment és el resultat, i no la causa, de l'augment de les temperatures i assegura que es tracta d'un fenomen natural que es modificarà en pocs anys.
És a dir, que la temperatura de la terra s'autoregula a través de complexos cicles naturals que alternen períodes glacials i interglacials. Aquests cicles, com va demostrar matemàticament Milankovich a la dècada dels anys trenta, estan condicionats per l'existència i interrelació de tres grans factors astronòmics: la inclinació de l'eix de rotació de la Terra respecte el pla de l'elíptica amb un període de 40.000 anys; l'excentricitat de l'òrbita de la Terra en relació al Sol per un període d'uns 100.000 anys i la precesió dels equinoccis cada 20.000 anys. D'altra banda, l'activitat del Sol, que també és parcialment cíclica (el cicle de les taques solars cada 11 anys és el més conegut), i el paper dels oceans com a grans reguladors tèrmics, apareixen com els factors decisius i en part imprevisibles dels canvis del clima. Precisament, uns científics de l'Institut d'Astronomia de Zuric han establert que el sol és molt més actiu ara que fa mil anys i que les oscil·lacions tèrmiques oscil·len funció del crfeixement o disminució de les taques solars. Una complexitat que els actuals models climàtics dissenyats per computadora són incapaços, ara per ara, d'abastar.
L'evidència científica explica, segons el vulcanòleg francès Tazieff Haroun, que l’efecte hivernacle està provocat essencialment pel vapor d’aigua, que representa el 95% dels gasos presents a l’atmosfera, mentre que el gas carbònic només significa el 0’03% del total. Una altra evidència mesurable és que mentre l’activitat humana aboca uns 6 mil milions de tones anuals de CO2 a l’atmosfera –23 mil milions segons els ecologistes- les plantes i els oceans n’aboquen 150 mil milions, és a dir, pràcticament el 95% del total de CO2 emès. Però, fins i tot concedint que aquest petit percentatge d’emissions humanes fos la gota que fa vessar el got, resulta que tampoc no hi ha ni una sola prova que demostri la relació entre aquest escalfament i altres fenòmens meteorològics.
Si aturéssim, doncs, totes les emissions humanes de gas carbònic l’impacte mediambiental seria mínim, mentre que l’impacte econòmic seria tràgic, no només pels països rics sinó especialment pels països pobres. Es per això que 20.000 científics –comprats tots ells per la indústria del carbó i del petroli, segons els ecologistes- han firmat el “Petition Project” i 4.000 més, entre ells 70 premis Nobel, han firmat la "Heidelberg Appeal", demanant als governs que no ratifiquin el Protocol de Kyoto i que salvin el planeta d’una –aquesta, si- molt probable catàstrofe econòmica.
dimecres, 9 d’octubre del 2002
Dos conceptes de llibertat
Berlusconi va provocar l’escàndol amb unes declaracions sobre la superioritat de la cultura occidental respecte la cultura islàmica. Però aquest error diplomàtic va servir per tornar a posar sobre la taula l’autèntic problema de fons: totes les cultures s’han d’acceptar simplement pel fet que existeixen –cosa que ens portaria al relativisme moral- o s’ha de ser crític amb totes elles, inclosa la nostra, en funció de si respecten o no els drets humans?.
Si Berlusconi hagués comparat, per exemple, la civilització democràtica occidental amb el totalitarisme nazi, no només ningú no s’hauria escandalitzat sinó que tothom compartiria que la primera és infinitament superior a la segona. Aleshores, per què no és políticament correcte comparar i valorar positivament les democràcies occidentals respecte les dictadures del col.lectivisme islàmic?.
Ens agradi o no, conceptes com els drets humans o la democràcia són aliens a l’Islam. Davant la idea occidental de persona individual l’Islam hi oposa la “ummah”, la comunitat de creients, que és per a ells l’únic subjecte de drets i obligacions. Podriem dir que l’islam s’assembla a allò que Benjamin Constant anomenava la llibertat dels antics. Pel contrari, la llibertat dels moderns consisteix a reconèixer que totes les persones concretes tenim els mateixos drets i que aquests no estan subordinats a suposats drets col.lectius superiors com la raça, l’ètnia, la nacionalitat, la classe social, el Rei o la religió.
Aquest enfrontament entre allò que Isaiah Berlin anomenaria els dos conceptes de llibertat no és nou. En el segle XX es va concretar en la guerra del nazisme i el comunisme contra la democràcia liberal. Ara, en el segle XXI, el desafiament islàmic torna a plantejar, una vegada més, l’eterna batalla entre la societat oberta i els seus enemics.
Si Berlusconi hagués comparat, per exemple, la civilització democràtica occidental amb el totalitarisme nazi, no només ningú no s’hauria escandalitzat sinó que tothom compartiria que la primera és infinitament superior a la segona. Aleshores, per què no és políticament correcte comparar i valorar positivament les democràcies occidentals respecte les dictadures del col.lectivisme islàmic?.
Ens agradi o no, conceptes com els drets humans o la democràcia són aliens a l’Islam. Davant la idea occidental de persona individual l’Islam hi oposa la “ummah”, la comunitat de creients, que és per a ells l’únic subjecte de drets i obligacions. Podriem dir que l’islam s’assembla a allò que Benjamin Constant anomenava la llibertat dels antics. Pel contrari, la llibertat dels moderns consisteix a reconèixer que totes les persones concretes tenim els mateixos drets i que aquests no estan subordinats a suposats drets col.lectius superiors com la raça, l’ètnia, la nacionalitat, la classe social, el Rei o la religió.
Aquest enfrontament entre allò que Isaiah Berlin anomenaria els dos conceptes de llibertat no és nou. En el segle XX es va concretar en la guerra del nazisme i el comunisme contra la democràcia liberal. Ara, en el segle XXI, el desafiament islàmic torna a plantejar, una vegada més, l’eterna batalla entre la societat oberta i els seus enemics.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)