Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de maig de 2008

Obama perd el suport de les dones blanques

L’aspirant a la nominació demòcrata ha perdut una part substancial del suport que tenia entre les dones de raça blanca, especialment entre les demòcrates i les independents:
According to a new report by The Pew Research Center for the People & the Press, half of white women now have a negative perception of Obama. Forty-nine percent of white women view Obama unfavorably, while only 43 percent hold a favorable opinion. In February, 36 percent of these women viewed Obama unfavorably, while 56 percent had a positive perception of the likely Democratic nominee. Over the same period, Democratic white women’s negative view of Obama increased from 21 percent to 35 percent, while their positive view decreased from 72 percent to 60 percent — roughly the same rate as white women overall.

Et fots, “por el momento”


La blogger cubana de Generación Y, Yoani Sánchez, ha penjat en el seu blog la notificació del Ministeri de l’Interior denegant-l’hi l’autorització per viatjar, “por el momento”, a l’estranger.

dijous, 29 de maig de 2008

El parto de los montes

Ja ho dèiem ahir: Ibarretxe segueix marejant la perdiu. Avui ho explica millor Joseba Arregui:
Ibarretxe y su Gobierno, el Gobierno vasco en pleno, ha comparecido ante los medios de comunicación, de forma solemne, incluyendo el rojo púrpura de la camisa de Madrazo, para dar a conocer el resultado del parto de los montes, de toda una ingeniería jurídica que lleva ocupando las mentes de nuestros gobernantes desde que decidieron transformar sin cambiar, en lugar de enterrar, el pacto de Estella-Lizarra.

Es un esperpento que ni siquiera debiera merecer el más mínimo comentario el que a un Gobierno que se respete a sí mismo le dé por preguntar a los ciudadanos si quieren que desaparezca ETA. Es un esperpento que un Gobierno formule una pregunta a los ciudadanos sobre una materia en la que no tiene competencias. Es un esperpento formular una pregunta sobre la negociación tras la inequívoca voluntad manifiesta de ETA de renunciar a la violencia: si ETA deja de matar de forma inequívoca, la única forma de mostrar su voluntad inequívoca de hacerlo, ¿de qué habría que hablar con ella? Sólo quedaría la salida de los presos, pero es algo que compete al sistema judicial español, al Gobierno central, al Parlamento español. En lo demás es como preguntar a la ciudadanía si le gustaría ser más rica, tener más sueldo, trabajar menos por el mismo dinero o con el sueldo aumentado. Es como preguntar a los ciudadanos si les gustaría gozar varias veces al año de vacaciones pagadas por el vecino.

Es ridículo ver a todo un Gobierno dedicándose a romperse la cabeza para buscar la forma de que se le dé permiso para proclamar el derecho a la autodeterminación de los nacionalistas, pero sin que se note que lo están haciendo. Es ridículo ver a personas supuestamente serias queriendo hacer algo que saben que no es posible, buscando para ello la complicidad de todos aquellos que no lo quieren. Pensando que no se van a enterar. Pensando que no se acordarán de que deciden permanentemente. Pensando que no se darán cuenta de que les están dando gato por liebre.

Moratòria sobre l’avortament

El diari italià “Il Foglio”, que dirigeix el periodista excomunista i políticament incorrecte Giuliano Ferrara, publica el text d’una carta adreçada al secretari general de l’ONU demanant una moratòria internacional sobre l’avortament. La carta l’han firmada diverses personalitats internacionals. Si us voleu adhderir a la petició podeu fer-ho aquí: moratoria@ilfoglio.it

En estos últimos sesenta años se han tomado muchas medidas y no se han escatimado esfuerzos para crear y sostener los instrumentos jurídicos en materia de protección de los ideales contemplados en la Declaración Universal de los Derechos Humanos aprobada el 10 de diciembre de 1948 en Paris. En las últimas tres décadas se llevaron a cabo más de mil millones de abortos, termino medio unos cinquenta millones de abortos por año. Del último informe de United Nations Population Fund (Fondo de Población de las Naciones Unidas) se desprende que en China el aborto, fomentado o coactivo, es un riesgo que corren decenas de millones de niños que están por nacer en aras de una planificación familiar y demográfica gubernamental. En la India, en veinte años, por selección sexista se le quitó la vida a millones de niñas antes de nacer. En Asia el equilibrio demográfico peligra debido al infanticidio masivo de magnitud epocal. En Corea del Norte con el aborto selectivo se intenta eliminar radicalmente toda forma de discapacidad. En Occidente, el aborto también se ha vuelto en el instrumento de una nueva eugenesia que viola los derechos del feto y la igualdad entre los hombres. El diagnóstico prenatal ya no cumple su función de preparación para acoger y cuidar al bebé sino que es más bien un criterio para mejorar la raza, destruyendo de esta forma los ideales universales en los que se basa la Declaración Universal de 1948.
Sometemos a Vuestra consideración una petición de moratoria de las políticas públicas que fomentan formas de sumisión injustificada y selectiva del ser humano durante su desarrollo en el vientre de la madre mediante el ejercicio arbitrario de un poder de aniquilamiento, violando el derecho a nacer y a la maternidad. El artículo 3 de la Declaración Universal contempla que “Todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona.”
Hacemos un llamamiento a los representantes de los gobiernos nacionales para que expresen su opinión a favor de un emendamiento significativo del texto de la Declaración: después de la primera coma, insertar “desde la concepción hasta la muerte natural”. La Declaración universal, de hecho, se refiere a los derechos humanos “iguales e inalienables” y proclama solemnemente que los seres humanos tienen la “dignidad intrínseca de todos los miembros de la familia humana” (Preambulo). La ciencia, con algunos de sus descubrimientos más significativos en el ámbito genético posteriores a la Declaración, documenta de forma irrefutable la existencia de un patrimonio genético humano en el embrión, un patrimonio único e irrepetible, a partir de su primera etapa de desarrollo. La Comisión británica Warnock, establece, en 1984, que a partir del décimo cuarto día de la concepción el embrión es un ser humano con derecho a no ser manipulado experimentalmente. Los gobiernos deben preservar y proteger estos derechos naturales que abarcan también el derecho a un “patrimonio genético que no esté manipulado”.
La Declaración de 1948 fue la respuesta del mundo libre y del derecho internacional a los crímenes contra la humanidad procesados tres años antes en Nuremberg. Como reacción a las prácticas eugenésicas de los médicos nazis, en 1948, la World Medical Association adoptó la Declaración de Ginebra en la que se afirma: “Respetaré la vida humana desde su comienzo”. El artículo 6 del International Covenant on Civil and Political Rights (Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos) aprobado por las Naciones Unidas en 1966, establece que “El derecho a la vida es inherente a la persona humana”. El aborto selectivo y la manipulación selectiva in vitro son la forma principal de discriminación entre los seres humanos por razones eugenésicas, raciales o sexuales. Es la misma persona humana que las Naciones Unidas amparan en el artículo 6 de su carta de los derechos.
A los sesenta años de la proclamación de la Declaración Universal de los Derechos Humanos es necesario renovar nuestra fuente principal de inspiración humanitaria enmendando el artículo 3.
Hacemos un llamamiento a los gobiernos para que respeten escrupulosamente los derechos humanos y, el primero de estos derechos es el derecho inviolable a la vida.
Con toda consideración
René Girard, antropólogo, miembro de la Academia Francesa
Lord David Alton, miembro de la Cámara de los Lores
Roger Scruton, filósofo inglés en el Bircbeck College
John Haldane, profesor de filosofía en la St. Andrews University
George Weigel, teologo y biografo de Karol Wojtyla y Joseph Ratzinger
Robert Spaemann, profesor emérito de Filosofia en la Universidad de Múnich
Sor Nirmala Joshi, Superiora de las Misioneras de Madre Teresa de Calcuta
Josephine Quintavalle, directora del Comment on Reproductive Ethics
Paola Bonzi, Centro de ayuda a la vida en la clínica Mangiagalli de Milán
Pierre Mertens, presidente de la Federación internacional de la Espina Bífida
Jean-Marie Le Mené, presidente de la Fundación Jérôme Lejeune
Alan Craig, presidente de la Christian Peoples Alliance inglés
Richard John Neuhaus, teologo y director de First Things
Carlo Casini, presidente del Movimiento por la Vida italiano
Lucetta Scaraffia, docente de historia en la Universidad La Sapienza de Roma
Bobby Schindler, hermano de Terri Schiavo

Giuliano Ferrara va anar fa uns mesos a Madrid per presentar aquesta campanya per la Moratòria sobre l'avortament. Entre altres coses, va dir això:
Hace muchos años se decidió en Occidente que ninguna mujer podía ser legalmente obligada a dar a luz y que ninguna debería ser encarcelada por haber abortado. Fue una solución obligada y digna que hoy no sería ni justo ni posible anular y que se tomó para combatir el aborto ilegal. Sin embargo, desde entonces hasta hoy, el planeta ha sido golpeado con más de mil millones de abortos y una capa de desesperación ha calado en la humanidad. Los abortos se siguen practicando con una media de 50 millones al año. Ningún anticonceptivo ha limitado el número de abortos por la sencilla razón de que el aborto quirúrgico y farmacológico se ha convertido en el anticonceptivo más utilizado. Nuestro planeta ha envejecido precozmente y la vida ha sido maltratada y deshumanizada. De un tiempo a esta parte, el aborto también se ha trasladado desde el seno materno al tubo de fertilización artificial. Y se ha ido haciendo cada vez más selectivo, genéticamente despótico y es la nueva esclavitud a través de la cual una cultura fuerte y dominante, orgullosa de su pacto faustiano con el cientifismo, actúa sobre los seres humanos más débiles. Decide sobre la piel de las mujeres y de los niños en un naufragio universal en el cual ya nadie tiene la valentía de pronunciar el grito de la salvación que siempre ha sido el orgullo de navegantes y socorristas: ¡Primero las mujeres y los niños!

Esta cultura de radical descristianización actúa de manera similar al Monte Taigeto que domina Esparta: se declaran anticuadas la atención de los pacientes, la aceptación de los distintos, y en cambio, fue considerada moderna la aniquilación de la vida no digna de ser vivida: no es digna de ser vivida la vida de millones de niñas en Asia, víctimas de políticas antinatalistas basadas en la exclusión sexista de quien se considera como una carga para la linealidad del eje hereditario o para el trabajo agrícola. No es digna de ser vivida una vida de los niños que padecen síndromes con los cuales se puede llevar una vida ordinaria o extraordinaria en búsqueda de la felicidad y del reconocimiento de una naturaleza humana común. Hace dos semanas, en un hospital de Nápoles fue eliminado, en condiciones infernales, un bebé de 21 semanas con síndrome de Klinefelter, una anomalía cromosómica que afecta a uno de cada 500, que se cura con métodos clásicos y llevando vida normal. Ni un solo periódico o telediario lo ha destacado. A los desechos urbanos que preocupan a la población italiana cuando montañas de basura se acumulan en las calles de una ciudad, se ha sumado, en la indiferencia general, otro desecho humano al que se le considera incluso indigno de sepultura.

En Italia, se ha llegado a la locura de debatir si se deben o no acoger y curar a los neonatos vivos que son el fruto de abortos terapéuticos en la vigésimo segunda o vigésimo tercera semana de gestación. A nuestra ministra de Sanidad, una católica que abdicó de su cultura y sensibilidad en aras de la ideología, le parece una “crueldad” que estos niños reciban atención médica sin antes pedir permiso a los padres. La lógica del aborto fácil, que la píldora RU 486 está destinada a reactivar, entregando a la antigua soledad femenina la práctica abortiva, persigue a su presa, el bambino “nasciturus”, hasta en el aire que todos respiramos, hasta dentro del mundo en el cual todos deberían ser titulares de la libertad de vivir.Una cultura mortífera -de la que todos somos más o menos cómplices- condena a la mujer a una lógica de miedo y rechazo violento y antinatural de la maternidad, a la ignorancia, a acostumbrarse al desamor y la infelicidad. Esta cultura despacha como derecho de autodeterminación y como libertad o soberanía procreativa la tendencia nihilista de disponer de la libertad de los demás a nacer, se ensaña con el cuerpo femenino imponiendo como modelo social libertario el acto más contrario a las más elementales consideraciones de humanidad y de piedad que todos los seres racionales, sean o no creyentes, comparten en el fondo del alma y en su propia conciencia: las mujeres y los bebés que están por nacer padecen el engaño y la práctica del homicidio perfecto.

Un poder ideológico históricamente masculino lleva a la negación total del futuro para las criaturas humanas concebidas por amor y arrancadas con violencia y dolor del refugio natural en el que habían recibido la promesa sagrada de la vida y del amor. Todo esto ocurre en la más absoluta indiferencia moral y filosófica y solo la Iglesia Católica y otras confesiones cristianas alzan la voz sin escuchar contra la costumbre de la muerte y su miserable significado de esclavitud y demencia civil.

Els media destil•len sexisme i racisme antiblanc

Aquesta afirmació no l’ha fet cap neocon ni cap fonamentalista religiós nord-americà. L'ha fet la demòcrata Geraldine Ferraro, que va ser la primera dona candidata a la vicepresidència a la història dels Estats Units.

Obama: Quan aniràs finalment a l'Iraq?

dimecres, 28 de maig de 2008

El preu de la fantasia

Els aprenents de bruixot es caracteritzen per desfermar forces que després no poden controlar. Això és el que li ha passat al govern català i, de manera especial, al conseller Francesc Baltasar i el seu partit. Durant massa temps, s’han omplert la boca amb la “nova cultura de l’aigua”, un talismà semàntic que, barrejant mitges veritats i bastantes mentides, va servir per criminalitzar el Pla Hidrològic Nacional. Ara, una sequera tossuda però gens inhabitual ha fet que totes les fal·làcies que van llançar se’ls tornin en contra com un boomerang. Que no es queixin! La gent que surt al carrer ho fa per les mateixes raons que els va vendre el govern quan era oposició. Aquest és, honorables senyors, el preu de governar la realitat quan s'havia apostat per la fantasia.

Marejant la perdiu

Juan José, des que vas presentar el Pla que porta el teu nom l’has estat justificant amb l’argument que són les forces polítiques i no ETA les que han de marcar el calendari i els objectius del procés polític basc. És mentida, perquè com tothom sap, i tú també, no és possible cap procés polític plenament lliure i democràtic mentre una part de la societat basca continui sent objectiu militar d’ETA. Amb la primera pregunta del teu referèndum ho acabes de confirmar. És ETA qui té l’última paraula.

Si vols tenir iniciativa, l’única iniciativa per a la que estàs plenament legitimat, el que has de fer, abans que res, és acabar amb ETA. Unir tots els partits democràtics del País Basc per liquidar políticament i policialment la banda terrorista.

Sense això, no hi ha camí democràtic cap enlloc.

"¿Está usted de acuerdo en apoyar un proceso de final dialogado de la violencia si previamente ETA manifiesta su voluntad inequívoca de poner fin a la misma de una vez y para siempre?"

"¿Está usted de acuerdo en que los partidos vascos, sin exclusiones, inicien un proceso de negociación para alcanzar un acuerdo democrático sobre el ejercicio del derecho a decidir del pueblo vasco y que dicho acuerdo sea sometido a referéndum antes de que finalice el año 2010?"


La feminista d’Al Qaeda.



Viu de les prestacions per desocupació a càrrec dels pressupostos del molt infidel estat belga del benestar. Això li deixa molt de temps lliure per predicar la jihad des d’internet. És la ciutadana belga de 48 anys Malika El Aroud, “Miss Jihad”, la feminista d’Al Qaeda.
On the street, Malika El Aroud is anonymous in an Islamic black veil covering all but her eyes. In her living room, El Aroud, a 48-year-old Belgian, wears the ordinary look of middle age: a plain black T-shirt and pants and curly brown hair. The only adornment is a pair of powder-blue slippers monogrammed in gold with the letters SEXY.

But it is on the Internet that El Aroud has distinguished herself. Writing in French under the name Oum Obeyda, she has transformed herself into one of the most prominent Internet jihadists in Europe. She calls herself a female holy warrior for Al Qaeda. She insists that she does not disseminate instructions on bomb-making and has no intention of taking up arms herself. Rather, she browbeats Muslim men to go and fight, and rallies women to join the cause.

"It's not my role to set off bombs - that's ridiculous," she said in a rare interview. "I have a weapon. It's to write. It's to speak out. That's my jihad. You can do many things with words. Writing is also a bomb."

La CIA busca Bin Laden al “sostre del món”

Segons la cadena àrab Al Arabiya, recollida pels mitjans paquistanesos, la CIA estaria buscant Osama bin Laden a les muntanyes del Karakorum, prop del K2.

dimarts, 27 de maig de 2008

La bona salut del capitalisme global

Els Estats Units ja enfilen la sortida de la crisi. Aquí no serà tan "dolç", però també es descarta la recessió. La fortalesa del capitalisme globalitzat i l'experiència acumulada per les grans crisis financeres anteriors, ho han evitat. És la reflexió de Sorman:
On l'attendait , on la guettait , on l'espérait . Et puis rien , un ralentissement, sans plus. Le chômage US ne s'est pas envolé . Les propriétaires qui avaint mal parié sur leur capacité de rembourser leur crédit ont choisi des logements plus petits ou sont devenus locataires. La bourse va bien . Quelques banques sont ruinées, trop peu compte tenu de leur mauvaise gestion. Il n'est plus question de récession mais de reprise : le pire ennemi de l'économie est la panique et la tentation d'oublier tout ce qui avait été appris. Le capitalisme mondial semble donc avoir absorbé le choc, plus facilement là où le marché est flexible qu'inflexible.Chaude alerte tout de même dont les leçons sont claires : les banquiers sont incapables de gérer les risques tant le dollar est abondant et les systémes de placement sans contrôle.Mais les fondements du capitalisme ont résisté , parce que solides et parce que les autorités politiques et monétaires , fortes des expériences malheureuses de 1930 et 1973 , n'ont pas cédé aux sirénes keynésiennes, de l'inflation et du protectionnisme.

Violada als 12 anys per soldats de l'ONU

Elisabeth diu que quan tenia 12 anys va ser violada per soldats de l'ONUFa temps que se sap que milers de nens i nenes són víctimes d’abusos sexuals per soldats de les forces de pau de l’ONU i també per membres de diverses organitzacions humanitàries. Abusos sexuals amb adolescents de 14 i 15 anys però també amb nens de fins i tot 6 anys.

En aquest blog hem recollit algunes d’aquestes denúncies, que les Nacions Unides deien que es prenien seriosament però que mai acabaven en res.

Ara, la coneguda ONG britànica “Save the Children”, que fa temps que ve denunciat aquests fets, ha elaborat un informe demolidor. Esperem que aquesta vegada la denúncia tingui més sort.

Nicaragua, pel camí de Veneçuela


El president de Nicaragua, Daniel Ortega, amenaça amb nacionalitzar la distribuidura espanyola d’electricitat Unión Fenosa si no regala el 16% de les seves accions a l’Estat.

dilluns, 26 de maig de 2008

La filla d’una feminista radical passa comptes

Rebecca WalkerRebecca Walker, 38 anys, filla de la famosa escriptora i feminista negre nord-americana Alice Walker, passa comptes a la seva mare, icona del feminisme més radical. Val la pena llegir-lo, especialment les feministes.

In fact, having a child has been the most rewarding experience of my life. Far from 'enslaving' me, three-and-a-half-year-old Tenzin has opened my world. My only regret is that I discovered the joys of motherhood so late - I have been trying for a second child for two years, but so far with no luck.

I was raised to believe that women need men like a fish needs a bicycle. But I strongly feel children need two parents and the thought of raising Tenzin without my partner, Glen, 52, would be terrifying.

As the child of divorced parents, I know only too well the painful consequences of being brought up in those circumstances. Feminism has much to answer for denigrating men and encouraging women to seek independence whatever the cost to their families.
My mother's feminist principles coloured every aspect of my life. As a little girl, I wasn't even allowed to play with dolls or stuffed toys in case they brought out a maternal instinct. It was drummed into me that being a mother, raising children and running a home were a form of slavery. Having a career, travelling the world and being independent were what really mattered according to her.

I love my mother very much, but I haven't seen her or spoken to her since I became pregnant. She has never seen my son - her only grandchild. My crime? Daring to question her ideology.

Com es gasten els nostres calers

Imperdonablement, em va passar per alt aquest article de Francesc de Carreras que explica i resumeix amb precisió quirúrgica com es gasten els nostres calers la trepa de saltataulells que ens governa.
El pasado año 2007, el Govern pagó 32 millones de euros (alrededor de 5.300 millones de las antiguas pesetas) por el encargo de 1.583 informes externos. Los pagó puntualmente: algunos de ellos sin haber sido ni siquiera entregados, cuando los proveedores habituales suelen tardar entre seis y nueve meses antes de proceder al cobro. Acerca de otros informes no se sabe muy bien qué ha sido de ellos, porque el Govern aún no los ha entregado al Parlament tras mes y medio de haberlos reclamado. El 70% de estos estudios han sido adjudicados directamente y sólo el 10% mediante concurso público. Si el encargo asciende a menos de 12.000 euros, su adjudicación puede hacerse directamente. Pues bien, muchos de ellos han sido concedidos por 11.999 euros, a veces desglosados en varias partes, para así poderlos otorgar directamente. La Fiscalía está investigando a siete conselleries por si pudiera haber indicios de delito.

En ciertos casos, las materias sobre las que versan estos trabajos son de lo más variopinto. Por ejemplo, entre los aún no entregados y ya cobrados, encontramos el “Estudio sobre la viabilidad económica de una biblioteca virtual” y “El cultivo de la chufa y el murciélago nana”. Otros tienen títulos tan curiosos como “Diseño de parchís y puzzle de la casita de cartón recortable” o “Diez argumentos para el fomento de juguetes no sexistas”. En fin, también están los que resultan de un incomprensible interés para las funciones de la Generalitat. Es el caso de “China y la seguridad en Asia Oriental. Análisis del papel de China en la construcción del orden regional en materia de seguridad”, acerca del papel de la gran potencia asiática en las relaciones internacionales, encargado a través de la Oficina de Promoción de la Paz y los Derechos Humanos. ¿Se encargan informes para atender auténticas necesidades de la Administración o para tener contentos y adictos a quienes los llevan a cabo y a quienes esperan que algún día se les conceda alguno?

ADDENDA.- Més llenya al foc. Gregorio Morán es posa les botes amb l'article ¡La Liga Norte son ustedes!

Empreses estatals controlen el 94% de les reserves mundials de petroli



Però no haviem quedat que la guerra de l'Iraq s'havia fet per garantir petroli abundant i barato a l'imperi?:
With 94% of the world's oil supply locked up by foreign governments, most of which are hostile to the United States, the relatively puny American oil companies do not have access to enough crude oil to significantly affect the market and help bring prices down. Thus, Exxon Mobil, a small oil company, buys 90% of the crude oil that it refines for the U.S. market from the big players, i.e, mostly-hostile foreign governments. The price at the U.S. pump is rising because the price the big oil companies charge Exxon Mobil and the other small American companies for crude oil is going up.

diumenge, 25 de maig de 2008

I ara, Castro!



Pedro Antonio Marín, més conegut com a Manuel Marulanda, alies "Tirofijo", líder de les FARC, ha mort. Segons diuen els de la seva banda, va morir el mes de març d'un atac de cor. Aquest anunci se suma a un rosari de derrotes militars, baixes i desercions que situa a les FARC en el punt de la derrota.

Bravo per Uribe! El president colombià que la internacional mediàtica, els demòcrates nord-americanes i els goril·les vermells llatinoamericans odien profundament.

Amb les FARC, com amb tota la resta de bandes armades, no hi ha diàleg ni negociació possible. Si els dones la mà, se't mengen el braç. Un exemple clar el tenim al Líban. Per anar cedint amb Hezbollah, aquest moviment totalitari està a punt d'aconseguir els seus objectius: la destrucció del que queda de democràcia al Líban i portar el fonamentalisme islamista a les portes del poder.

Amb totes les diferències que volgueu, això és també el que ha passat aquí amb el dissortat procés de pau amb ETA. Després de tres anys de marejar la perdiu, ETA s'ha resituat políticament a través d'ANV i el Partit Comunista de les Terres Basques i ha refet el seu entramat militar.

Escaldat, Zapatero està aplicant ara la política que sempre li havia demanat Rajoy. Esperem que l'escarment hagi servit d'alguna cosa i en aquesta segona legislatura opti més per Álvaro Uribe que per Patxi López. Tots, o quasi, hi sortirem guanyant.

divendres, 23 de maig de 2008

Rajoy o la COPE

Aviat sabrem si el PP és Rajoy o la COPE. És a dir, sabrem si en aquest país hi pot haver vida política més enllà del xoc de nacionalismes, l’espanyol i els perifèrics, que pràcticament ha monopolitzat l’agenda política i mediàtica dels últims quatre anys. No hi ha dubte que el debat territorial ha esdevingut la principal preocupació de la societat espanyola, però aquest debat és irresoluble si no es treu de les mans dels nacionalistes. Aquest debat cal situar-lo en unes coordenades polítiques i ideològiques més àmplies.

Amb l’argument, només parcialment cert, que els conceptes de dreta i esquerra han quedat obsolets, ens hem posat a barallar-nos pel repartiment de la finca. No és cert que ja no hi hagia dreta o esquerra. El que hi ha és una esquerra que s’ha acostat a la dreta. El mur de Berlín no va caure al damunt del liberalisme sinó del comunisme. Però aquest desplaçament no vol dir que dreta i esquerra comparteixin els mateixos valors o la mateixa concepció del món i de la vida. Les diferències són encara substancials i la vida dels ciutadans, sota l’una o l’altra, no és igual.

És imprescindible, doncs, que el debat ideològic torni a situar-se en aquestes coordenades i permeti enfocar el conflicte territorial des de la ciutadania i no des de la tribalitat.

El terrorisme internacional, de capa caiguda

L’últim “Human Security Brief” corresponent a l’any 2007 contradiu el consens dels experts sobre l’agument de l’amenaça del terrorisme mundial. L’informe conclou que hi ha una marcada reducció de la violència terrorista en tot el món, que quantifica de la manera següent:

1.- Les víctimes per terrorisme han disminuit en un 40%, mentre que les xarxes vinculades amb Al Qaeda enregistren en espectacular caiguda de suport popular a tot el món musulmà.

2.- El nombre de conflictes a l’Àfrica s’ha reduit a menys de la meitat entre 1999 i el 2006.

3.- El nombre de cops militars ha seguit disminuint, així com el nombre d’atacs mortals contra població civil.

dijous, 22 de maig de 2008

Imatges de guerra o guerra d'imatges?

El tribunal d’apelacions de París ha absolt Philippe Karsenty d’un delicte de difamació al que havia estat condemnat en primera instància per haver qualificat de montatge la informació del corresponsal a Israel de France 2, Charles Enderlin, sobre la mort del nen palestí Muhammad Al-Dura per trets israelians el 30 de setembre de l’any 2.000 a Gaza. Unes imatges que van donar la volta al món, que van convertir el nen palestí en una icona de la barbàrie israeliana i que van fer saltar la guspira que encendria la segona intifada, dos dies després de la visita de Sharon a l’Esplanada de les Mesquites.

La sentència, que procesalment no pot entrar en el fons de la polèmica, sosté que les acusacions de manipulació fetes per Karsenty no poden ser considerades difamatòries i que si bé el seu autor no ha pogut presentar proves concloents de la “posta en escena” de la que acusa Enderlin, la visió del material viodegràfic no permet descartar l’opinió dels professionals que conclouen que hi va haver un muntatge.

La importància de la sentència, al marge de si algun dia es pot arribar a demostrar la veritat o la mentida de les imatges d’Al Dura, es que és el primer gran revés a la prepotència mediàtica. La sentència ens recorda que no existeix la infalibilitat periodística, que el periodista no és imparcial i objectiu per naturalesa i que les seves informacions poden ser contestades. Com assenyalen Elisabeth Lévy i Gil Mihaely, aquesta era la moral de la història:
Morale de l’histoire : un journaliste ne peut pas se tromper. Le critiquer revient nécessairement à attenter à son honneur, et donc, à celui de toute la profession. Circulez, rien à voir. Comme la terre autrefois, la télé ne ment pas. S’interroger sur la réalité de ce qui nous est montré, c’est céder aux sirènes du complotisme. A l’ère de l’incrédulité érigée en principe, le Parti des Médias exige une foi aveugle. Telle est en effet la conclusion qui s’impose : il existe un Parti des Médias qui évoque furieusement les Partis communistes d’antan. Les intérêts supérieurs du Parti passent avant tout. Ceux qui se posent des questions sont des irresponsables, des salauds ou des traitres.
Per veure els 9 primers minuts de la part del material en brut que France 2 ha permès visionar, cliqueu aquí. Per r veure els 9 minuts següents, cliqueu aquí. Per veure el nen « mort » aixecar el colze i mirar la càmera, cliqueu aquí.

Pajamas Media publica el primer article de Philippe Karsenty sobre la sentència.
ADDENDA.- Text íntegre de la sentència del Tribunal d'Apel·lació de París.

dimecres, 21 de maig de 2008

Dades que cal saber

La posició de l’Església catòlica en contra de l’ús del preservatiu per evitar el contagi de la sida, crec que és un error. Però jutjar només pel preservatiu l’acció que mena l’Església a tot el món per atendre els infectats pel VIH, també ho és.

Les congregacions religioses van ser de les primeres a mobilitzar-se en lluita contra la SIDA , especialment en atendre i fer costat a les seves víctimes. A Jamaica van construir un centre de cures pal·liatives a meitats dels anys 80 i el 1985 va obrir el primer hospital per a malalts de sida de Nova York.

S’estima que el 26% dels serveis mundials d’atenció a malalts i orfes de la sida els ofereixen congregacions religioses cristianes. En alguns països, els religiosos representen el 40% dels serveis sanitaris destinats a aquesta tasca. Tot i això, només perceben el 5% dels fons que l’ONU destina a combatre la sida, la tuberculosi i el paludisme.

Només a l’Àfrica, les congregacions religioses destinen a aquesta lluita 1.000 hospitals, 5.000 dispensaris i 800 orfanats.

Ser cristià ja és delicte a Algèria

Algèria, pel camí de l'Aràbia Saudita:
Le tribunal correctionnel de Tiaret a abrité, mardi, un procès surréaliste. L'accusée, Habiba Kouider, une chrétienne de 37 ans, est éducatrice dans une crèche. Elle comparaît pour détention de livres religieux, un délit passible de ­prison depuis l'adoption, en février 2006, de la loi qui régle­mente «les cultes non musulmans». Le 29 mars 2008, alors qu'elle se rendait en bus d'Oran, où elle fréquente l'école biblique, à Tiaret, son lieu de résidence, elle est interceptée par des gendarmes. Dans son sac, ils découvrent les pièces à conviction : des bibles et des évangiles. Ils l'arrêtent et la transfèrent à la police, qui la place en garde à vue. Plusieurs officiers se relaient alors pour un interrogatoire humiliant de la «mécréante». Le lendemain, elle est présentée au procureur, qui lui propose un curieux marché : «Tu réintègres l'islam, et je classe le dossier ; si tu persistes dans le péché, tu subiras les foudres de la justice !» Réservée, presque timide, Habiba Kouider a peur, mais elle refuse de renier sa foi.

Mardi, face au juge qui la presse de questions ironiques, elle répond avec dignité. «Quelle est ta religion ?» demande le magistrat. «Je suis chrétienne. Je me suis convertie en 2004 à l'église d'Oran», répond-elle d'une voix presque inaudible. Avec un sourire méprisant, le juge reprend : «Les curés t'ont fait boire leur eau bénite qui mène au Paradis.» Elle ne répond pas.

En remarquant la présence de journalistes dans la salle, le juge les interpelle : «Avez-vous une autorisation pour prendre des notes ?» Me Khelloudja Khalfoun, qui défend l'inculpée, intervient : «L'audience est publique, les journalistes ont le droit d'être là.» ­Lorsque les robes noires de Tiaret, sollicitées pour «défendre la chrétienne», se sont défaussées, les dignitaires de l'Église protestante se sont tournés vers cette avocate du barreau de Tizi-Ouzou, rompue aux procès sensibles. Le juge perd son calme, menace de «prendre des mesures», avant de confisquer les carnets des journalistes !

Sous le regard de la presse, les magistrats perdent de leur arrogance. Sans conviction, le procureur rappelle que «l'islam est religion d'État» avant de requérir trois ans de prison ferme. Me Khalfoun plaide «la liberté de conscience garantie par la Constitution» et demande la relaxe de sa cliente. Un résumé de deux visions antago­nistes qui s'affrontent dans la société algérienne. Le verdict sera rendu le 27 mai.

dimarts, 20 de maig de 2008

Esperant un truc a trenc d’alba

Els veïns i amics l’han advertida que té tots els números perquè un dia d’aquests la truqin de matinada. Ha comès el pitjor dels delictes: creure’s lliure. Ho explica avui en el seu blog des de l’Havana, la jove filòloga Yoani Sánchez.

En espera de eso, quiero señalar que no guardo armas bajo la cama. Sin embargo, he cometido un delito sistemático y execrable: me he creído libre. (...)

Mas no se confíen; no soy del todo inocente. Llevo en mi haber un montón de fechorías: he comprado sistemáticamente en mercado negro, he comentado en voz baja –y en términos críticos- sobre quienes nos gobiernan, he puesto apodos a los políticos y comulgado ante el pesimismo. Para colmo, he cometido la abominable infracción de creer en un futuro sin “ellos” y en una versión de la historia diferente a la que me enseñaron. Repetí las consignas sin convicción, lavé los trapos sucios a la vista de todos y –magna transgresión- he unido frases y juntado palabras sin permiso.
Declaro –y asumo el castigo que me toque- que no he podido sobrevivir y cumplir con todas las leyes al mismo tiempo.

Cuba, sí! Colòmbia, no!



In 2004, Mr. Obama told an audience at Southern Illinois University that trade with Communist Cuba was a good thing. In April 2008, Barack Obama said that trade with capitalist pro-American Colombia was a bad thing.

Ets de dretes i no ho saps

Acabo de llegir el llibre del periodista català Josep Martí, "Ets de dretes i no ho saps". Un llibre que no pretén fer cap aportació acadèmica a la ciència política sinó simplement servir de mirall de l'anomalia que comporta per a una societat democràtica que tot un sector de la societat, petit o gran, visqui camuflat, amb por i vergonya de declarar i reconèixer la seva pertinença ideològica.

On és la dreta catalana? Existeix? És invisible? A Catalunya es dóna per bo un clixé de la dreta tan perniciós que fa impossible que ningú s'hi pugui identificar. Poques persones gosen definir-se com a conservadores, i les que ho fan, sempre matisen l'afirmació com si estiguessin obligades a demanar perdó. Ets de dretes i no ho saps està escrit des del convenciment que aquesta invisibilitat de la dreta catalana és una anomalia que cal reparar per fer més enriquidora la batalla de les idees que és, a fi de comptes, el que fa avançar les persones i les societats. Els armaris de la història estan plens de cadàvers que ho foren en nom de totes les ideologies. A Catalunya, a punt d'acabar la primera dècada del segle XXI, sembla com si només la dreta tingués encara coses de les quals penedir-se. A l'esquerra no se la jutja mai pel passat, a la dreta constantment. Aquest llibre vol reivindicar la dreta sense necessitat d'afegir-hi adjectius (moderna, liberal, democràtica) i vol ser una invitació als conservadors catalans a assumir amb naturalitat i orgull la definició política que els pertoca.
El llibre, que recomano calurosament, és l'exemple patent del que vol denunciar: la dificultat per sortir de l'armari davant l'abassegadora hegemonia dels valors i les idees de l'esquerra. Hi ha moments en la lectura del llibre que tens la impressió que el seu autor no ha pogut escapar tampoc del parany i que sembla que escriu algunes coses només per obtenir el "nihil obstat" de l'esquerra.

Són precisament aquestes feblebses que supuren en alguns dels temes que aborda el llibre el que li dóna encara més credibilitat. És molt difícil ser de dretes, però encara més reconèixer-lo públicament sense haver de pagar alguna mena de peatge.

No us el perdeu!

ADDENDA.- De cara a una segona edició, recomanaria al seu autor la correcció de dues errades. La primera, que Santiago Carrillo no va ser pare de la Constitució. Ho va ser Jordi Solé-Tura, aleshores diputat pel PCE-Psuc. La segona, que el règim franquista no va ser totalitari. Va ser una dictadura, un règim autoritari, criminal, però no totalitari.

dilluns, 19 de maig de 2008

Els mètodes d'Uribe funcionen

La comandant del front 47 de les FARC, l’afro-colombiana Nelly Avila, alies "Karina", ha desertat i s’ha lliurat a les autoritats colombianes. “Katrina” ha estat 20 anys a la guerrilla, on va destacar pel seu coratge però també per la seva crueltat. Es creu que va estar implicada en l’assassinat del pare del president Alvaro Uribe el 1983, així com en quatre massacres de població entre 1994 i 1996, nombrosos segrestos i atacs contra campaments militars. El front 47 que encapçalava havia quedat reduït de 350 a només 50 efectius, per baixes i desercions. El passat 2 de maig, el president Uribe la va invitar a rendir-se. S’oferia una prima d’1,5 milions de dòlars per la seva captura, cosa que augmentava el risc de traició. Diumenge passat es va entregar. Ningú no podar negar que els mètodes d’Uribe funcionen.

La batalla del PP

Alberto Ruiz Gallardón:
"El centro no puede ser un paréntesis en la historia del PP, porque si eso ocurre será muy difícil regresar al gobierno"

Negres xenòfobs



El racisme i la xenofòbia no és exclusiva dels blancs. Rwanda, Dafur i ara Johannesburg...)

dissabte, 17 de maig de 2008

Empresonat per aquest acudit




Un dibuixant danès detingut per ofendre l'islam.
The Dutch authorities have arrested the cartoonist Gregorius Nekschot (a pseudonym. Nekschot means deathblow, litt: “shot in the back of the neck” [An interview with Nekschot here]). The judicial authorities in Amsterdam said yesterday that the cartoonist was arrested as a suspect for the criminal offense of “publishing cartoons which are discriminating for Muslims and people with dark skin.”
The cartoonist was arrested on Tuesday, while the police searched his house for “discriminating evidence.” His computer, backups, usb sticks, mobile phone and a number of drawings were confiscated. Nekschot was released two days later but it is possible that he will be charged following a complaint in 2005 by the Dutch imam
Abdul Jabbar van de Ven, an indigenous Dutchman who converted to Islam.
According to the Dutch public prosecutor Nekschot “makes his profession” of drawing cartoons of “an insulting and/or discriminating nature.” Ernst Hirsch Ballin, the Dutch minister of Justice, a Christian-Democrat, said that it took the police three years to discover the real identity of the cartoonist.
Nekschot, a friend of the late Theo van Gogh, the Dutch film maker who was ritually slaughtered by a Muslim fanatic in 2004, hides his real identity in order to avoid unnecessary risks. Hans Teeuwen, a Dutch stand-up comedian and friend of Nekschot’s, told the Dutch media yesterday that the police had told Nekschot as they released him earlier that day that “he has now lost his anonymity.” Teeuwen said this was “a rather intimidating remark.”

divendres, 16 de maig de 2008

Ja hi som

On supprimera la Foi
Au nom de la Lumière,

Puis on supprimera la lumière.

On supprimera l’Âme
Au nom de la Raison,
Puis on supprimera la raison.

On supprimera la Charité
Au nom de la Justice
Puis on supprimera la justice.

On supprimera l’Amour
Au nom de la Fraternité,
Puis on supprimera la fraternité.

On supprimera l’Esprit de Vérité
Au nom de l’Esprit critique,
Puis on supprimera l’esprit critique.

On supprimera le Sens du Mot
Au nom du sens des mots,
Puis on supprimera le sens des mots

On supprimera le Sublime
Au nom de l’Art,
Puis on supprimera l’art.

On supprimera les Écrits
Au nom des Commentaires,
Puis on supprimera les commentaires.

On supprimera le Saint
Au nom du Génie,
Puis on supprimera le génie.

On supprimera le Prophète
Au nom du Poète,
Puis on supprimera le poète.

On supprimera l’Esprit,
Au nom de la Matière,
Puis on supprimera la matière.

Au nom de rien on supprimera l’homme ;
On supprimera le nom de l’homme ;
Il n’y aura plus de nom ;
Nous y sommes.


Armand Robin - "Le Programme en quelques siècles" / Les Poèmes indésirables, 1945

Via Conservateur.

La justificació del genocidi

“People are the cause of all the problems. We have too many of them, and banning DDT is as good a way to get rid of some of them as any.”
(Charles Wurster, former chief scientist with Environmental Defense Fund)

“To stabilize world populations, we must eliminate 350,000 people a day.”
(Jacques Cousteau)
Com veuen, qui no troba una justificació al genocidi és perquè no vol. La raça, la classe social, la història, van ser les raons de l'assassinat en massa fins fa quatre dies. Ara toca la coartada del medi ambient i, molt aviat, la del gènere. En nom de la naturalesa i del seu talismà, el Protocol de Kyoto, s'estan cometent autèntiques atrocitats humanitàries.

Ho expliquen a "Some Thoughts on Global Warming" els professors Richard S. Lindzen i Alfred P. Sloan, del Massachusetts Institute of Technology:
In many ways, the proposed policies are profoundly immoral.

Proper hospitals are not being funded in Africa because they are not using renewable energy sources – even though such sources do not permit the hospital to function.

Ethanol mandates are increasing food prices for the poor throughout the world while doing nothing about carbon.

Proposed trade restrictions based on carbon usage threaten the ability of billions of people to rise out of desperate poverty.

A deep lack of concern for people has often characterized the environmental movement; frequent expressions of concern for the poor represent little beyond cynicism.
Via Extrême-centre.

dijous, 15 de maig de 2008

La doctrina Klein

El capitalisme és probablement el sistema econòmic més criticable que hi ha, després de tots els altres. El problema és que molts dels seus crítics només el coneixen a través de la seva refutació, provingui aquesta del paleolític marxista, de la sobrenatural doctrina social de l’Església o de les històries per a no dormir de Naomi Klein.

Precisament, la prolífica Naomi Klein acaba d’inundar llibreries i supermercats amb un nou llibre: “La doctrina Shock. El auge del capitalismo del desastre”. Un nou llibre que tornarà a demostrar que no hi ha millor negoci que l’anticapitalisme literari.

Johan Norberg ha respòs Naomi Klein amb un treball titulat “La doctrina Klein. L’auge de la polèmica del desastre”.

Naomi Klein's The Shock Doctrine purports to be an exposé of the ruthless nature of free-market capitalism and its chief recent exponent, Milton Friedman. Klein argues that capitalism goes hand in hand with dictatorship and brutality and that dictators and other unscrupulous political figures take advantage of "shocks"—catastrophes real or manufactured—to consolidate their power and implement unpopular market reforms. Klein cites Chile under General Augusto Pinochet, Britain under Margaret Thatcher, China during the Tiananmen Square crisis, and the ongoing war in Iraq as examples of this process.

Klein's analysis is hopelessly flawed at virtually every level. Friedman's own words reveal him to be an advocate of peace, democracy, and individual rights. He argued that gradual economic reforms were often preferable to swift ones and that the public should be fully informed about them, the better to prepare themselves in advance. Further, Friedman condemned the Pinochet regime and opposed the war in Iraq.

Klein's historical examples also fall apart under scrutiny. For example, Klein alleges that the Tiananmen Square crackdown was intended to crush opposition to pro-market reforms, when in fact it caused liberalization to stall for years. She also argues that Thatcher used the Falklands War as cover for her unpopular economic policies, when actually those economic policies and their results enjoyed strong public support.

Klein's broader empirical claims fare no better. Surveys of political and economic freedom reveal that the less politically free regimes tend to resist market liberalization, while those states with greater political freedom tend to pursue economic freedom as well.

El treball de Norberg us el podeu baixar, en format pdf, aquí.

dimecres, 14 de maig de 2008

Candidata independent?

El 38% dels demòcrates volen que Hillary Clinton es retiri i el 29% que continui la cursa per a la presidència com a independent.

Els garrepes de l'OPEP

La crida del Programa Mundial d’Aliments de les Nacions Unides per fer front a la crisi alimentària ha permès reunir fins ara uns 700 milions de dòlars. D’aquesta quantitat, 362 milions els han donat els Estats Units i 260 milions altres països del G7, mentre que la contribució dels països membres de l’OPEP, que l’any passat van exportar petroli per valor de 674.000 milions de dòlars, ha estat pràcticament inexistent. Amb prou feines s'han desembutxacat un milió i mig de dòlars i l’opulentaAràbia Saudita ni tan sols surt a la llista! Pel contrari, el paupèrrim Bangladesh, ha contribuit amb 5,8 milions de dòlars.

Cal entrar a Brimània per la força

Poques vegades el deure d’injerència humanitària està tan justificat com en el cas de Birmània. Milions de persones poden morir per culpa de la dictadura comunista birmana que no només no deixa entrar al país al personal humanitari de les principals organitzacions internacionals perquè atenguin els afectats sinó que s’està quedant amb gran part d’aquesta ajuda. Ni la sobirania ni les fronteres justifiquen quedar-se de braços plegats a la porta del país.

Demanem al Consell de Seguretat que aprovi una resolució autoritzant a entrar a Birmània per la força per garantir la supervivència de la seva població! I si no ho fa, doncs donar suport a una intervenció unilateral, com les que es van fer contra Milosevic i Saddam.

In memoriam

Irena Sendlerowa, la Schindler de Polònia

dijous, 8 de maig de 2008

Israel, 60 anys

Ben Gurion llegint la declaració d'independència
Declaració d'Independència:
ERETZ-ISRAEL (le Pays d’Israël) est le lieu où naquit le Peuple Juif. C’est là que se modela sa forme spirituelle, religieuse et politique. C’est là qu’il vécut sa vie indépendante. C’est là qu’il créa ses valeurs tant nationales qu’universelles et qu’il donna au monde le Livre des Livres Eternels.

Exilé de Terre Sainte, le peuple juif lui demeura fidèle tout au long de sa Dispersion et il n’a jamais cessé de prier pour son retour pour y restaurer son indépendance nationale.

Mûs par ce lien historique et traditionnel, les Juifs s’efforcèrent au long des siècles de revenir dans le pays de leurs ancêtres. Au cours de ces dernières décennies ils rentrèrent en masse dans leur pays. Pionniers, réfugiés, combattants, ils ont défriché les déserts, ressuscité la langue hébraïque, construit des villes et des villages, créé une communauté évoluant sans cesse, maîtresse de son économie et de sa culture, recherchant la paix mais sachant se défendre, apportant à tous les habitants du pays les bienfaits du progrès et aspirant à l’indépendance nationale.

En l’an 5657 (1897) le Premier Congrès Sioniste convoqué par le père spirituel de l’Etat Juif, Théodore Herzl, proclama le droit du Peuple juif à sa renaissance nationale sur le sol de sa patrie.

Ce droit fut reconnu par la Déclaration Balfour du 2 novembre 1917 et ratifié par un Mandat de la Société des Nations, donnant ainsi une sanction internationale aux liens historiques entre le Peuple juif et le Pays d’Israël et reconnaissant le droit du Peuple juif d’y réédifier son Foyer national.

La catastrophe nationale qui s’est abattue sur le peuple juif, le massacre de six millions de Juifs en Europe, a montré l’urgence d’une solution au problème de ce peuple sans patrie par le rétablissement d’un Etat juif qui ouvrirait ses portes à tous les Juifs et referait du peuple juif un membre à part entière de la famille des Nations.

Les survivants des massacres nazis en Europe, ainsi que les Juifs d’autres pays, ont cherché, sans relâche, à immigrer en Palestine sans se laisser rebuter par les difficultés ou les dangers et n’ont cessé de proclamer leur droit à une vie de dignité, de liberté et de labeur dans la patrie nationale.

Au cours de la Seconde Guerre mondiale, la communauté juive de ce pays a pris sa part de la lutte pour la liberté aux côtés des nations éprises de paix, afin d’abattre le fléau nazi, et elle s’est acquis, par le sang de ses combattants comme par son effort de guerre, le droit de compter parmi les peuples qui fondèrent les Nations-Unies.

Le 29 novembre 1947, l’Assemblée générale des Nations-Unies a adopté une résolution demandant la création d’un État juif en Palestine et invité les habitants de la Palestine à prendre les mesures nécessaires pour l’exécution de cette résolution. Cette reconnaissance, par les Nations-Unies, du droit du Peuple juif à créer son État est irrévocable.

C’est là le droit naturel du Peuple juif d’être, comme toutes les autres nations, maître de son destin sur le sol de son propre État souverain.

EN CONSÉQUENCE, NOUS, MEMBRES DU CONSEIL REPRÉSENTANT LA COMMUNAUTÉ JUIVE DE PALESTINE ET LE MOUVEMENT SIONISTE, NOUS NOUS SOMMES RASSEMBLÉS ICI, EN CE JOUR OU PREND FIN LE MANDAT BRITANNIQUE ET EN VERTU DU DROIT NATUREL ET HISTORIQUE DU PEUPLE JUIF ET CONFORMÉMENT A LA RÉSOLUTION DE L’ASSEMBLÉE GÉNÉRALE DES NATIONS-UNIES, NOUS PROCLAMONS LA CRÉATION D’UN ÉTAT JUIF EN TERRE D’ISRAËL QUI PORTERA LE NOM D’ÉTAT D’ISRAËI.

NOUS DÉCLARONS que, dès l’expiration du Mandat, en cette veille de Sabbath, 6 Iyar -5708 (I4 mai 1948) et jusqu’à l’installation des autorités régulières de l’État, dûment élues, conformément à la Constitution qui sera adoptée par l’Assemblée Constituante convoquée avant le 1er octobre 1948, le Conseil National remplira les fonctions de Conseil Provisoire de l’État et son organisme exécutif, le Directoire national, fera fonction de Gouvernement provisoire de l’État juif qui sera appelé " Israël ".

L’ÉTAT D’ISRAËL sera ouvert à l’immigration juive et aux Juifs venant de tous les pays de leur Dispersion ; il veillera au développement du pays pour le bénéfice de tous ses habitants ; il sera fondé sur la liberté, la justice et la paix selon l’idéal des prophètes d’Israël ; il assurera la plus complète égalité sociale et politique à tous ses habitants sans distinction de religion, de race ou de sexe ; il garantira la liberté de culte, de conscience, de langue, d’éducation et de culture ; il assurera la protection des Lieux Saints de toutes les religions et sera fidèle aux principes de la Charte des Nations-Unies.

L’ÉTAT D’ISRAËL se montrera prêt à coopérer avec les institutions et les représentants des Nations-Unies pour l’exécution de la résolution du 29 novembre 1947 et s’efforcera de réaliser l’union économique dans tout le pays d’Israël.

NOUS DEMANDONS aux Nations-Unies d’aider le Peuple juif à édifier son État et de recevoir l’État d’Israël dans la famille des Nations.

NOUS DEMANDONS - face à l’agression dont nous sommes l’objet depuis quelques mois - aux fils du peuple Arabe de l’État d’Israël de préserver la paix et de prendre leur part dans l’édification de l’État sur la base d’une égalité complète des droits et devoirs et d’une juste représentation dans tous les organismes provisoires et permanents de l’État.

NOUS TENDONS LA MAIN, en signe de paix et de bon voisinage, à tous les pays voisins et à leurs peuples. Nous les invitons à coopérer avec le Peuple juif rétabli dans sa souveraineté nationale. L’État d’Israël est prêt à contribuer à l’effort commun de développement du Moyen-Orient tout entier.

NOUS DEMANDONS au peuple juif dans sa Dispersion de se rassembler autour des Juifs d’Israël, de les assister dans la tâche d’immigration et de reconstruction et d’être à leurs côtés dans la grande lutte pour la réalisation du rêve des générations passées : la rédemption d’Israël.

Confiants en l’Éternel Tout-Puissant, nous signons cette Déclaration en cette séance du Conseil Provisoire de I’État, sur le sol de la Patrie dans la ville de Tel-Aviv, cette veille de Sabbath, 5 Iyar 5708, 14 mai 1948.


Veure el magnífic especial de Le Figaro.

Una altra identitat que necessita d'Estat



La llibertat com amenaça

Georges Bernanos a "La Liberté, pour quoi faire?":
La menace qui pèse sur le monde est celle d'une organisation totalitaire et concentrationnaire universelle qui ferait, tôt ou tard, sous un nom ou sous un autre, qu'importe ! de l'homme libre une espèce de monstre réputé dangereux pour la collectivité toute entière, et dont l'existence dans la société future serait aussi insolite que la présence actuelle d'un mammouth sur les bords du Lac Léman.

dimarts, 6 de maig de 2008

Contra les catàstrofes climàtiques, menys Kyoto i més desenvolupament

Els huracans maten, però maten molt més quan tenen lloc en un país pobre i dictatorial. Per aquells que tant s’esforcen en buscar responsabilitat humana en els fenòmens climàtics aquí en tenen una de contundent. És el cas de cicló Nargis que està afectant Birmània. Un cicló de categoria 4 amb vents entre els 165 i els 215 kilòmetres per hora que s’han emportat pel davant la vida de 22.500 persones, una xifra que podria doblar-se els pròxims dies.

Un huracà important, sí, però no tant com el Katrina, l’huracà que l’agost del 2005 va afectar el sud-est dels Estats Units. Un huracà que va assolir la categoria 5, la màxima de l’escala, i el sisè més fort des que hi ha registres, amb vents entre 175 i 280 km/h. El seu pas per terra ferma va provocar la mort de 1.836 persones.

Per què aquesta disparitat de conseqüències? La resposta no és climàtica sinó política. Mentre els Estats Units són un país ric –els seus pobres serien rics a molts llocs del planeta- i democràtic, Birmània és una dictadura militaro-comunista.

L’absència d’un sistema d’alerta, el secretisme i la por a la informació, edificacions febles, infraestructures deficients o inexistents, una jerarquia autoritària de poder que impedeix qualsevol reacció autònoma, expliquen perquè un huracà més feble mata onze vegades més en una dictadura miserable que en una democràcia opulenta.

Contra les catàstrofes climàtiques, menys Kyoto i més desenvolupament.