El físic Richard Lindzen, que ostenta la càtedra Alfred P. Sloan de ciències de l'atmosfera a l'Institut Tecnològic de Massachusetts, el MIT, acaba de presentar un treball demolidor titulat "L'Escalfament Global Deconstruït" (pdf).
Many of us worry that, for Obama, engagement is an end in itself, not a means to an end. We worry that every time Iran rejects one proposal, the president will simply resume negotiations on another proposal and that this will continue right up until the day Iran finally tests its first nuclear weapon, at which point the president will simply begin negotiations again to try to persuade Iran to put its nuclear genie back in the bottle.
Russia, meanwhile, will continue to be accommodated as a partner in this effort, on the perpetually untested theory that if Obama ever did decide to get tough with Iran, Moscow would join in. Russia thus reaps all the rewards of engagement without ever having to make a difficult decision.
The worst of it is that the Tehran regime is now desperately trying to buy time so it can regain full control of the country in the face of widespread anger after the fraudulent presidential elections in June and a still-vibrant Iranian opposition. For the clerics, an endless negotiating process is not merely a means of putting off any real concessions on its nuclear program. It is also, and more important, a way of putting off any Western sanctions that could produce new and potentially explosive unrest in their already unstable country. That is the best card in Obama's hand right now. It's time for him to play it -- or admit that poker is not his game.
El Parlament de Catalunya ha justificado su pasividad ante un informe de 2007 de la Sindicatura de Cuentas en el que se alertaba de irregularidades en el Ayuntamiento de Santa Coloma alegando que, con la normativa en la mano, su obligación se reduce a "conocer" las anomalías, pero no a actuar sobre ellas al no tener competencia sobre entes locales.
És a dir, que si roben, que robin.
ADDENDA.- Un amic indignat m'adreça aquesta cita de Bernard Shaw:
"La democracia es el proceso que garantiza que no seamos gobernados mejor de lo que nos merecemos".
Abro un canal de televisión y ya están ahí, esta vez los de Oxfam-Intermón, con campesino boliviano incluído, diciendo que la situación agrícola del tercer mundo ha empeorado por culpa del cambio climático. Que ya no llueve cuando tiene que llover y los plátanos se despistan, o algo así. No sé si lo suyo es imbecilidad, oportunismo, demagogia, o las tres cosas juntas a la vez.
Llueve igual, en algunos sitios más y en otros menos, dependiendo de los años. A veces, de las décadas. No hay ninguna región del mundo que se esté inexorablemente desertizando, ninguna, ni tampoco lo contrario, que esté quedando anegada por las aguas. Que los plátanos estén tranquilos. El denostado cambio climático no se ha manifestado en este elemento meteorológico fundamental, la lluvia. Aunque digan que sí. Porque lo dicen sin tener ningún dato consistente.
La pel·lícula s'estrenarà als Estats Units al desembre i aquí l'any vienent. Mentre tant, llegiu el llibre. Es tot un tractat de com el factor humà -la intel·ligència emocional que se'n diu ara- poden capgirar una situació política abocada racionalment al fracàs.
La zambiana Dambisa Moyo ha publicat un llibre titulat "L'ajuda fatal a l'Àfrica" en el que mostra els efectes negatius que l'ajuda econòmica occidental ha tingut sobre el continent. Moyo ha estudiat a Harvard i ha treballat per Goldman Sachs.«Au cours des cinquante dernières années, les pays riches ont déversé 1 000 milliards de dollars d’aide à l’Afrique». « L’aide ne marche pas. Entre 1970 et 1998, quand le flux de l’aide à l’Afrique était à son maximum, le taux de pauvreté des populations s’est accru de façon stupéfiante : il est passé de 11 à 66 %. »
"Le résultat de l’aide, c’est une croissance plus lente, une pauvreté plus grande et l’Afrique à l’écart du progrès économique".
«Nous vivons dans une culture de l’assistance… Il y a comme un impératif moral pour les pays riches à aider les pauvres. » Mais, les milliards de dollars dépensés au chevet de l’Afrique ont causé «un désastre total sur le plan politique, économique et humanitaire ».
L’aide à l’Afrique s’est inspirée de la conférence de Bretton Woods (États-Unis). L’accord signé le 22 juillet 1944 permit le redressement des pays touchés par la guerre. Si l’aide fournie à l’Europe avait pu si vite la reconstruire, le même programme pouvait avoir les mêmes effets en Afrique. «Erreur », répond Dambisa Moyo.Les contextes étaient différents. L’Europe ne fut pas totalement dépendante de l’aide en question : les flux financiers du plan Marshall ne représentèrent au maximum que 2,5 % du PNB des principaux pays européens. Ce n’est pas le cas de l’Afrique où l’assistance équivaut aujourd’hui à 15 % de son PNB ! Le plan Marshall fut limité à cinq ans : l’Afrique est sous perfusion depuis plus de cinquante ans. Constante et sans limitation de durée, cette aide n’incita pas à l’effort.
Dans les années 1980, la « dépendance de l’Afrique est même renouvelée ». Afin d’aider les pays africains à payer leurs dettes, la contribution du Fonds monétaire international passa de 8 à 12 milliards de dollars entre 1982 et 1983 : «Cela ne pouvait qu’accroître la dépendance des pays pauvres et qu’aggraver leur endettement. » La décennie suivante confirma « l’insuccès de cinquante ans d’une politique d’intervention concurrente », avec ses conséquences : corruption généralisée, accroissement de la pauvreté, déclin de la croissance, explosion de la dette à 1 000 milliards de dollars.
Les États donateurs, les organisations internationales et la plupart des ONG affirment que seuls des principes de bonne gouvernance et de démocratie peuvent encourager la croissance et permettre la prospérité. Dambisa Moyo réfute ce credo : « La démocratie n’est pas le préalable de la croissance économique, comme le soutiennent les champions de l’aide. Au contraire, c’est le développement économique qui est le préalable de la démocratie. » Elle cite le Sénégal, pays démocratique, avec une croissance de 3 % en 2006, et le Soudan, pays non démocratique, bénéficiaire d’une croissance économique sans précédent. Autre exemple : la Tunisie, “autocratie tempérée” ou “démocratie sous contrôle”, devenue un modèle de développement maîtrisé dans un environnement africain de violences et de misère endémiques.
L’auteur s’interroge : « Comment les pays occidentaux ont pu espérer que l’introduction accélérée d’institutions démocratiques dans des nations sousdéveloppées garantirait aux pays d’Afrique un changement immédiat de leur fortune économique et politique ? » N’a-t-il pas fallu des siècles de développement aux pays occidentaux pour arriver à leur modèle démocratique actuel ?
« L’Afrique est devenue l’objet d’une compassion orchestrée à l’échelle mondiale », dit aussi l’auteur en visant les grands shows humanitaires de Londres ou de Paris, Bob Geldof ou Bono : « Les donateurs occidentaux cherchent quelqu’un, n’importe qui, pour leur indiquer la meilleure manière de s’attaquer aux problèmes de l’Afrique. »
Les élus et hauts fonctionnaires africains n’ont pas su s’exprimer sur les mesures à prendre. « La dépendance à l’aide ne fait que saper la capacité des Africains, quel que soit leur rang, à décider au mieux de l’orientation économique et politique de leur pays. »
Cette assistance limite les capacités de développement. « Au cours des trente dernières années, les pays les plus dépendants de l’aide peuvent se prévaloir d’un taux de croissance annuel moyen de moins de 0,2 %. » L’aide encourage les trafics : « Elle est l’un des supports majeurs de la corruption. » Mobutu Sese Seko, l’ancien président du Zaïre, vola 5 milliards de dollars, l’équivalent de la totalité de la dette extérieure de son pays.
Une étude de la Banque mondiale l’atteste : « 85 % des flux de l’aide servaient à des fins différentes de celles formulées à l’origine. » Dès 1947, un directeur de la Banque mondiale l’affirmait : « Quand nous croyons payer une centrale électrique, nous finançons en réalité un bordel. » Selon l’auteur, la Banque mondiale aurait ainsi “participé” au détournement d’environ 100 milliards de dollars. Avec la corruption associée aux prêts d’autres institutions multilatérales, ce serait 200 milliards évaporés !
Dambiso Moyo distingue deux formes de corruption : positive, quand l’argent volé est réinvesti dans le pays ; négative, quand l’argent volé est placé dans des comptes à l’étranger. Dans l’Ouganda des années 1990, la dépense publique pour l’éducation était siphonnée à l’échelle nationale : à peine 20 cents par dollar versé atteignaient les écoles primaires. La corruption tarit les investissements : « Rares seront les entrepreneurs nationaux et étrangers qui risqueront leur argent […] d’où la stagnation des investissements, fatale pour la croissance. »Curieusement, « les agences en charge du développement continuent d’assister les États africains les plus corrompus et les moins responsables ».
L’auteur remarque que le “business de l’aide” est le gagne-pain de la Banque mondiale, du FMI, des Nations unies, des ONG : « Le succès d’une politique de prêt se mesure par la taille du portefeuille de prêts du donateur et non par la proportion de l’aide effectivement utilisée pour l’objectif fixé. » À cela s’ajoute la crainte de voir les pays incapables de rembourser leurs dettes : « On en arrive à une situation absurde où le donateur a un plus grand besoin d’octroyer l’aide que le bénéficiaire de la recevoir. »
L’aide étrangère est parfois belligène : « La perspective, en prenant le pouvoir, d’avoir accès aux richesses illimitées de l’aide est irrésistible. » Les guerres civiles en Somalie (comme au Soudan, au Congo, au Liberia) illustrent l’impitoyable concurrence entre clans pour le contrôle de l’importante aide alimentaire déversée sur ce pays exsangue.
“L’aide est source de paresse chez les dirigeants”
Renforçant la monnaie locale, l’aide pénalise les industries exportatrices : « Les biens de fabrication locale destinés à l’exportation coûtent plus cher sur le marché international et ne sont plus compétitifs. » Elle rend donc le pays aidé encore plus dépendant de l’aide future. L’épargne est réduite car l’élite dépense en biens de consommation. « Il n’y a pas assez de maind’oeuvre qualifiée ou d’occasions d’investissement de taille pour employer effectivement la manne dont ils disposent. »
Dambisa Moyo démontre enfin que les capitaux et les investissements privés chutent quand l’aide remplace la ressource fiscale. Effet pervers : les populations ne paient pas d’impôt et ne sont donc pas représentées : « Le gouvernement ne doit rien à son peuple. » Partout, le même scénario se vérifie : « L’aide est source de paresse chez les dirigeants africains. Elle leur apparaît comme un revenu permanent. Ils n’ont pas d’incitation à chercher d’autres moyens de financer le développement à long terme de leur pays. »
En el Ártico proliferaban las palmeras hace 53,5 millones de años, durante un periodo transitorio templado conocido como Máximo Térmico del Eoceno 2, según un estudio de la Universidad de Utrecht en los Países Bajos que se publica en la edición digital de la revista 'Nature Geoscience'.
Solamente en EE.UU. hay 39.000 personas trabajando a tiempo completo para regular los mercados financieros. ¿Qué hicieron cuando la burbuja se estaba inflando? Bueno, ayudaron a inflarla. En los años setenta y ochenta aprendimos que la regulación de los productos comerciales generó muchos problemas. La escuela de opción pública nos enseñó que cuando los reguladores tienen que escoger entre aumentar sus poderes y presupuestos y lo que beneficia a la sociedad, muchas veces escogen lo primero. Incluso la regulación bien intencionada muchas veces produce consecuencias imprevistas que convierten pequeños problemas en grandes.
Sin embargo, cuando los mercados financieros parecían estar desempeñándose razonablemente bien, esa crítica nunca tuvo en realidad impacto alguno en el mundo de las finanzas. Pero, ¡qué diferencia hace una crisis! Una anatomía detallada de la burbuja muestra que muchas de las políticas y regulaciones que se suponía que reducirían el riesgo financiero de hecho lo aumentaron. El ejemplo más claro es la política gubernamental de rescatar instituciones financieras para evitar crisis, lo cual aumentó las probabilidades de que estos entes incurrieran en comportamientos riesgosos. Y el intento de la Reserva Federal de acabar las recesiones con reducciones drásticas de la tasa de interés produjo la burbuja crediticia más grande de la historia, y una de las peores recesiones.
"Com a fundador de Human Rights Watch i president executiu durant 20 anys he de fer una cosa que mai hauria pensat possible: fer costat públicament als crítics del grup. Human Rights Watch tenia com a missió original ser l'obrellaunes de societats tancades. Reconeixiem d'entrada que les societats democràtiques tenen els seus defectes, però véiem que tenien prous mecanismes de correcció. Per això fèiem una distinció tan clara respecte el món no democràtic. Voliem impedir que la Unió Soviètica jugués el joc de l'equivalència moral i encoratjàvem la liberalització enfocant dissidents com Andrei Sakharov, Natan Sharansky, presoners del gulag soviètic i els milions dels laogai o camps de treball de la Xina. Ara, cada vegada més l'organització deixa de banda la important distinció entre societats obertes i tancades, en un indret tan evident com al Pròxim Orient, curull de règims autoritaris amb horroroses històries de violoanció dels drets humans. Human Rights Watch ha redactat moltes més condemes d'Israel, que té com a mínim 80 organitzacions de drets humans, una premsa lliure vibrant, un govern elegit democràticament, uns jutges que sovint fallen contra el govern i múltiples partits polítics. En canvi, ignora el sofriment dels ciutadans dels règims àrabs i iranià que tan poca llibertat permeten. Human Rights Watch ha perdut la seva perspectiva crítica en un conflicte on Israel ha estat repetidament atacat per Hamàs i Hezbollah, sostinguts per Iran, que ha declarat obertament la seva intenció de destruir Israel. A Gaza no hi ha accés als líders que prenen les decisions estratègiques i resulta extremament difícil adjudicar crims de guerra quan cal refiar-se d'històries de testimonis que no són verificables, que poden estar declarant per a obtenir una avantatge política o per por a repressàlies. Només el retorn a la seva missió fundacional permetrà la resurrecció d'Human Rights Watch com a força moral al Pròxim Orient i a tot el món."
Un nacionalismo, el del PNV, que sigue sin enterrar su fallida apuesta de Estella/Lizarra, su sueño de una unidad nacionalista que excluye a todos los vascos que no son nacionalistas. Un PNV que puede asumir la frase de que las detenciones llevadas a cabo y la política del Estado implican un genocidio. Y un PNV que puede asumir esa frase porque para él, como para todos los nacionalistas radicales, solo ellos, los nacionalistas, son pueblo. Pero contra ese pueblo no atenta nadie, pues lo que lleva a cabo el juez Garzón no es más que la defensa de la libertad amenazada por quienes quieren seguir dando cobertura a la violencia y el terror. Los únicos que atentan contra la vida, que matan y asesinan en Euskadi a parte del pueblo vasco son los que piensan que los no nacionalistas no deben tener sitio alguno en el futuro de ese pueblo, que no deben pertenecer a él.
Claro que al PNV no le tiene por qué suponer problema alguno participar en esa manifestación –que, en palabras del ministro Alfredo Pérez Rubalcaba, supone apoyar en la calle la estrategia de ETA– si, al mismo tiempo, la vicepresidenta del Gobierno central, María Teresa Fernández de la Vega, afirma que el PNV actúa con sentido de Estado aprobando los presupuestos. En un caso y en otro, es el mismo PNV el que actúa. El que negocia con el portavoz socialista el rechazo de las enmiendas a la totalidad a los presupuestos generales es el portavoz en el Congreso, y los que acuden a la manifestación de San Sebastián son lo presidentes de todas las organizaciones regionales del PNV.
La esquizofrenia de la política vasca, que se traslada a la política española, queda perfectamente visualizada en esas dos frases tan difíciles de conciliar. Lleva razón el ministro Rubalcaba. Pero el destinatario de sus palabras no es el PNV. El verdadero destinatario de su frase debiera ser el Gobierno del que forma parte. Porque el PNV engaña solo al que quiere dejarse engañar.
Aviat farà un any que Obama va ser elegit president dels EUA i nou mesos dels que governa. En tot aquest temps, Obama encara no ha fet res del que va prometre:
1.- Guantánamo segueix encara obert
2.- La guerra de l'Afganistan, s'eternitza
3.- Els plans públics de rellançament no tenen efecte sobre l'ocupació
4.- Es continua sense assegurança universal de malaltia
5.- Les primes a Wall street continuen sent astronòmiques
6.- Les relacions amb l'islam no han millorat sensiblement
7.- El procés de pau israeliano-palestí, en fallida
Com veuen, mèrits suficients per guanyar un Nobel
La liste des lauréats sur les trente-cinq dernières années, de 1973 à 2008, est révélatrice. Au total, cinquante-deux personnalités ou organisations ont reçu le prix pendant cette période. Vingt-neuf sont liées à des pays du tiers-monde ; seize à des ONG de gauche ou d’extrême-gauche ; six à l’Onu ; six à des Etats ou organisations totalitaires ; quatre à des pays musulmans ; quatre à des organisations terroristes ; trois à des militants ou organisations écologistes. En regard, dix-sept lauréats seulement, toutes origines confondues, ont été explicitement honorés pour avoir défendu les valeurs d’une société démocratique et humaniste de type occidental. Encore faudrait-il en retrancher cinq (Henry Kissinger, Eisaku Sato, Menahem Begin, Shimon Peres, Yitzhak Rabin), qui servent de faire-valoir à des colauréats « mieux-disants » (Le Duc Tho, Sean McBride, Anouar el-Sadate, Yasser Arafat). Ce qui ramène les lauréats occidentaux ou pro-occidentaux honorés en tant que tels à douze seulement (Andréi Sakharov, Mère Thérésa, Lech Walesa, Elie Wiesel, le Dalai-Lama, John Hume, David Trimble, Kim Dae Jung, Carlos Felipe Ximenes Belo, Jose Ramos-Horta, Muhamad Yunus, Marrti Ahtissari).
Acaba de publicar-se el llibre «Muslim Mafia : Inside the Secret Underworld That's Conspiring to Islamize America» sobre les activitats del CAIR, el Consell de Relacions Americano-Islàmiques. Escrit per P. David Gaubatz i Paul Sperry, la investigació es fonamenta en gran part en el treball clandestí de Chris Gaubatz, fill d'un dels autors del llibre, que va estar sis mesos com a becari a la seu del CAIR a Washington l'any 2008. En tot aquest temps va tenir accés a 12.000 pàgines de documents i va enregistrar 300 hores de vídeo.La informació de Chris Gaubatz revela moltes coses sobre el que l'enigmàtic CAIR vol amagar, incloent la seva estratègia, els recursos financers, els seus membres i els seus debats interns, que treuren a la llum els seus mètodes dubtosos i potencialment il legals. El llibre conté molta informació inèdita, que Daniel Pipes ha resumit parcialment en un article.Claim 1: According to Ibrahim Hooper, the organization's communications director, "CAIR has some 50,000 members." Fact: An internal memo prepared in June 2007 for a staff meeting reports that the organization had precisely 5,133 members, about one-tenth Hooper's exaggerated number.
Claim 2: CAIR is a "grass-roots organization" that depends financially on its members. Fact: According to an internal 2002 board meeting report, the organization received $33,000 in dues and $1,071,000 in donations. In other words, under 3 percent of its income derives from membership dues.
Claim 3: CAIR receives "no support from any overseas group or government." Fact: Gaubatz and Sperry report that 60 percent of CAIR's income derives from two dozen donors, most of whom live outside the United States. Specifically: $978,000 from the ruler of Dubai in 2002 in exchange for controlling interest in its headquarters property on New Jersey Avenue, a $500,000 gift from Saudi prince al-Waleed bin Talal and $112,000 in 2007 from Saudi prince Abdullah bin Mosa'ad, at least $300,000 from the Saudi-based Organization of the Islamic Conference, $250,000 from the Islamic Development Bank, and at least $17,000 from the American office of the Saudi-based International Islamic Relief Organization.
Claim 4: CAIR is an independent, domestic human rights group "similar to a Muslim NAACP." Fact: In a desperate search for funding, CAIR has offered its services to forward the commercial interests of foreign firms. This came to light in the aftermath of Dubai Ports World's failed effort to purchase six U.S. harbors in 2006 due to security fears. In response, CAIR's chairman traveled to Dubai and suggested to businessmen there: "Do not think about your contributions [to CAIR] as donations. Think about it from the perspective of rate of return. The investment of $50 million will give you billions of dollars in return for fifty years."
«He de confessar la meva sorpresa quan em vaig topar amb el signe, que és similar al que apareix a les adreces d’internet (/). Vaig decidir buscar-lo en altres manuscrits de l’època de tots els països que han reclamat Colom. Però aquesta puntuació només era típica de la parla catalana i sobretot d’Eivissa. Colom era conscient de si mateix com a escriptor. Puntuava. Quan escrivia dels reis Catòlics era ambigu i les seves frases, a causa de la puntuació, podien interpretar-se de tres formes: un no sap si està agraint alguna cosa, discutint-los o criticant-los. Només va escriure el 25% dels seus diaris. En el 75% restant no hi apareixen vírgules. I en l’únic document que diu que va néixer a Gènova, tampoc. Si no hi ha vírgules, es tracta de transcripcions o falsificacions». “N’estic convençuda: la primera llengua de Colom va ser el català.”"Three Sources of Textual Evidence of Columbus, Crypto Jew", per Estelle Irizarry.
En una bancarrota judicial Narcís Serra hauria perdut el seu càrrec i estaria obert a un procès penal. La bancarrota encoberta costarà d’entrada un mínim de €1,5 mil milions als contribuents, el triple que la bancarrota judicial de Caja Castilla la Mancha. Caixa Catalunya té la morositat més elevada de Catalunya i ningú sap el forat que ha provocat Narcís Serra. En una intervenció judicial sabriem el cost real de sanejar la segona caixa socialista en caure. Després de les eleccions al Parlament de 2010 la Caixa Tripartita sense nom tornarà a demanar diners dels contribuents a cabassos, si el tripartit no rep carbasses.
Des que Barcepundit va anunciar dijous passat el llançament del portal El Radar.info l'he consultat gairebé cada dia per comprovar-ne la seva efectivitat. Tot i el meu escepticisme inicial, he de reconèixer que és una eina molt útil. Probablement, una de les pàgines més útils per trobar informació de manera ràpida i segura a la xarxa, en castellà.
D'El Radar.info m'han agradat, sobre tot, tres coses:
La primera: Ho tens tot en una sola pàgina. No t'obliguen a navegar. Com a molt, has de fer una mica d'scroll.
La segona: Et fan la feina de buscar les notícies més interessants entre els mitjans de comunicació més importants en español i t'hi adrecen només amb un link.
La tercera: Es un pàgina austera on no hi ha res que no sigui informatiu. La seva simplicitat permet una ràpida descàrrega de la pàgina, sense haver d'esperar.
He observat que l'única llibertat que es permeten és redactar uns titulars, no només amb gràcia sinó també amb intenció, amb punta. Es una pàgina seriosa, però gens avorrida.
Sort!
This headline may come as a bit of a surprise, so too might that fact that the warmest year recorded globally was not in 2008 or 2007, but in 1998. But it is true. For the last 11 years we have not observed any increase in global temperatures. And our climate models did not forecast it, even though man-made carbon dioxide, the gas thought to be responsible for warming our planet, has continued to rise.
El comitè Nobel norueg ha aconseguit convertir definitivament el Nobel de la Pau en un premi irrellevant. El premi, per la seva naturalesa, és invitablement polèmic. Sempre ho ha sigut. Però, des de fa ja bastants anys, el comitè norueg semblava entestat en passar de la polèmica a l'escàndol. Hi ha moltes distincions més que discutibles, però mai havien arribat a l'extrem d'avui: atorgar el guardó pel que se suposa que farà el guardonat en el futur. Un premi preventiu, previ als fets, atorgat impúdicament a les bones intencions. Amb qui han consultat per decidir-se per Obama? Amb l'Aramis Fuster? O més que preguntar amb qui ho han decidit, el que caldria és preguntar-se pel com: després d'un bon àpat amb excés d'Akevitt? Després d'una fumada de porros? Després d'una aparició d'Obama als gentils? Si el que volien és donar un cop mortal a la poca credibilitat que li quedava al Premi Nobel de la Pau, ho han aconseguit. Ara només falta que els donin el Nobel!
El jueves de la semana pasada Abbas se reunió con el cónsul general de EE UU en Jerusalén. Al día siguiente, en Ginebra, el delegado de la OLP en el Consejo de Derechos Humanos retiró la propuesta para que se adoptara oficialmente el informe Goldstone y recomendara su remisión al Consejo de Seguridad. (...)
Fuentes de la OLP y de Fatah aseguran que el presidente soportó una presión política sin precedentes, "tremenda", un "auténtico chantaje", en palabras de un dirigente de Fatah. "Es vergonzoso. No hay palabras", añadía, no obstante, la fuente de la OLP para describir la actitud de Abbas, que permanece en el extranjero desde que dio la orden, aparentemente sin consultar con nadie, al delegado palestino en Ginebra. "No podemos justificar lo injustificable", afirma un dirigente de Fatah. "Al final", añade, "pagaremos nosotros, como siempre".
Saeb Erekat, jefe de los negociadores palestinos, amenaza ahora con desvelar los nombres de los países -"árabes y no árabes"- que doblegaron a Abbas. "No permitiremos que se escondan detrás de nosotros", enfatiza Erekat. Según varios analistas, la Casa Blanca y el Departamento de Estado presionaron también a varios países árabes para retorcer el débil brazo de Abbas.
La publicació parcial del sumari del cas Gürtel ha tret a la llum pública un pou de brutícia sense fons. Tot i que encara falta molt perquè es delimitin les responsabilitats personals i se separi el gra de la palla, tot apunta a que el càncer de la corrupció sembla haver fet metàstasi a una part important del cos del Partit Popular.
De València s'ha extès a Galícia i Castella i Lleó, de Camps i Costa al gendre d'Aznar i González Pons, de la prepotència mafiosa de Correa -que avui em sabut que es feia dir "don Vito"- al "mirem i no em toquis" d'un president de porcel·lana que volia una foto amb Obama.
Són moltes les vies d'aigua que s'han obert en el vaixell del PP. Tantes, que amenacen amb enfonsar tot el partit. Si Rajoy vol sobreviure al naufragi, haurà d'agafar ràpidament el bisturí i "cortar por lo sano", si encara hi és a temps. Potser Rubalcaba va ajudar a desplaçar l'iceberg, però el PP s'hi estavellar tot solet. Com el Titànic.
No puedo entender que se hable de “cine de mujeres”, como no puedo entender que se hable de “literatura”, de “pintura” o de “arte” “de mujeres”, porque el arte carece de sexo y la única diferencia entre una creación artística y otra es la calidad, siendo ésta producto de la sensibilidad y del talento de cada creador… Y el talento y la sensibilidad no se reparten entre los humanos en función de lo que cada uno de ellos lleva entre las piernas.
El feminismo de la paridad (muy alejado del feminismo clásico, que era el feminismo de la igualdad) ha resucitado, pro domo sua, un concepto tan obsoleto como éste de la discriminación positiva. Discriminación ya desechada allí donde se ha puesto en práctica a causa de sus efectos perversos. Por ejemplo, en los EEUU la “discriminación positiva” quiso beneficiar a los negros en su acceso a la Universidad, pero perjudicó muy injustamente a los aspirantes de origen asiático.
La discriminación (sea o no positiva) choca de frente con el principio de mérito y capacidad (recogido, por cierto, en nuestra Constitución), produciendo injusticias sin cuento. Mas a los y las progres (que no progresistas) que nos gobiernan poco parece importarles la vieja aspiración socialdemócrata de igualdad de oportunidades, que es precisamente lo contrario de la discriminación.
"Múgica va venir a la meva casa de Premià de Dalt per preguntar-me com veuríem que es forcés la dimissió del president del Govern [Adolfo Suárez] i la seva substitució per un militar de mentalitat democràtica. Li vaig manifestar el meu total desacord. Aquesta visita, amb altres fets, parla d'una pressa molt gran dels socialistes per arribar al poder. Tot això, molt poc responsable."També explica Pujol que, poc temps després de l'entrevista amb Múgica, el ministre de l'Interior, Rodolfo Martín Vila, acompanyat del governador general de Catalunya, Josep Melià, va comunicar-li que el Govern aplicaria una política autonòmica restrictiva perquè: "hi ha perill que el procés se'ns desbordi". I revela Pujol:
"Quan semblava que ens parlava d'una decisió del Govern del que en formava part, va afegir: 'Per dur a terme aquesta política que acabo d'exposar només hi ha un obstacle, que és el president Suárez. Però això es resoldrà".El que se sabia fins ara és que va haver-hi una reunió entre el general colpista Alfonso Armada i el PSOE el 22 d'octubre de 1980. A la reunió hi va assisitir el número tres del PSOE, Enrique Múgica, i el líder del PSC, Joan Reventós. El general Armada, que en aquell moment es trobava destacat a Lleida, va escriure això en les seves memòries:
"Antonio Ciurana [el socialista alcalde de Lleida] va venir a buscar-me en el seu cotxe i, conduint ell, em va portar a casa seva. Era la primera vegada que hi anava. Havíem menjat junts diverses vegades, però en restaurants. L'alcalde em va presentar a Múgica i a Reventós. Sobre les converses en aquell dinar, que tant han donat que parlar, he de dir que no va haver-hi cap tema reservat, ni compromès. No van presentar cap idea concreta sobre política espanyola."No cal dir que Armada va informar d'aquell menjar al seu superior, el capità general de Catalunya, Pascual Galmés, que anys després reconeixeria haver-ne tret una conclusió ben diferent de la reunió:
"Per a Armada el menjar va consistir en un intercanvi d'opinions sobre la situació política i sobre la hipòtesi de la formació d'un govern de gestió presidit per una personalitat independent, fins i tot per un militar, en aquest cas ells li van oferir a ell la presidència del mateix, el seu suport a aquesta possible candidatura."Un mes abans del frustrat intent de cop d'Estat del 23-F, Enrique Múgica va donar la seva versió:
"Armada ens va proposar un govern fort format per UCD i el PSOE i dirigit per un independent que tingués la confiança dels militars".Anys després, l'expresident del Govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, va revelar el contingut d'una conversa amb Enrique Múgica en la que li havia preguntat sobre la seva trobada amb Armada. El dirigent socialista li va explicar que el general havia exposat la seva teoria sobre el govern de salvació:
"Ell mateix [Armada] va preguntar sobre qui podria ser el president [d'aquest govern de concentració] i Reventós li va contestar:Felipe González, però, mai va reconèixer l'existència de converses entre el PSOE i militars colpistes per substituir a Adolfo Suárez. Ara, 28 anys després, la "memòria històrica" torna a girar-se contra els socialistes.
- Qui el presidirà? Doncs tu."
El supervisor externo nombrado por la corte de Nueva York para examinar la quiebra de Lehman Brothers tiene su vista puesta sobre la Reserva Federal (Fed). Al parecer, está investigando por qué cuando el banco de inversión se declaró en bancarrota el banco central recibió los miles de millones que le debía, mientras que el resto de acreedores siguen esperando que las autoridades judiciales les reparta las sobras.
Avui, el diari Gara publica una informació preocupant: membres d'algun cos policial espanyol haurien segrestat i interrogat il·legalment Jon Anza, que hauria mort i l'haurien enterrat en territori francès.
No m'agrada Gara, ni el considero un mitjà fiable, però tampoc posaria la mà al foc per Rubalcaba, que estava en el govern que va amparar els GAL. Torna la guerra bruta?
El diputat brasiler, Raúl Jungmann, que s'ha reunit a l'ambaixada del Brasil a Tegucigalpa amb el deposat president d'Honduras, ha dit que Zelaya encara aspira a acabar el seu mandat (l'esperança és l'últim que es perd!), però que està a disposat a manar poquet i a passar pel tubo del que faci falta.
"Él (Zelaya) acepta ser procesado, él acepta ser juzgado, él acepta entregar algunos de sus poderes. Él acepta renunciar a la idea de una Constituyente, que era para lo que había convocado un referéndum (lo que condujo a su deposición).
Durant molt temps ens van estar matxacant amb una gràfica coneguda com “el pal de hockey” que, segons els seus autors, demostrava que la temperatura de la terra, que s’havia mantingut estable entre l’any 1000 i el 1900, es disparava durant el segle XX. La gràfica era realment aterridora i va servir per espantar una ciutadania que se la va creure amb tota la bona fe. La mentida va durar fins que l’estadístic Steve McIntyre i el professor Ross McKitrick van demostrar que els càculs estaven mal fets i que, en conseqüència, mai no havia existit el “pal de hockey”. Doncs, bé. Després de repassar les noves dades, Steve McIntyre comprova que també han estat falsejades. En concret, els autors del segon “pla de hockey” havien seleccionat dels testimonis de temperatura disponibles i arxivats només els que proporcionaven una pujada abrupta de temperatures al segle XX i havien rebutjat tots els altres. Quan McIntyre inclou totes les dades disponibles, el nou Pal d'Hoquei també desapareix.
Per a una informació més completa, aquí.
"It could be that the 2016 Games are the last Olympics in the history of mankind," Ishihara told reporters at a Tokyo 2016 press event ahead of the vote.Ho ha dit després de dinar. Potser havia begut més del compte.
"Global warming is getting worse. We have to come up with measures without which Olympic Games could not last long. "Scientists have said we have passed the point of no return," said Ishihara.
Segons la revista Fortune, les pel.lícules de Moore han recaptat més de 300 milions de dòlars a tot el món. La seva pel lícula més taquillera va ser "Fahrenheit 9 / 11", que critica l'administració Bush i la guerra a l'Iraq, i amb la que va guanyar més de 200 milions. S'estima que Disney li va pagar 21 milions per produir, dirigir i crear la pel lícula. Moore també va obtenir el 50% dels beneficis de la pel.lícula "Sicko" -un total de 25 milions dòlars- més les vendes del DVD, segosn Vanity Fair. Segons Los Angeles Times, però, Moore és el beneficiari de tots els ingressos obtinguts per les vendes en DVD de "Sicko", que s'estimen en uns 17 milions de dòlars.
Per no haver fet res per ell el capitalisme, Déu n'hi do!
El referèndum d'avui a Irlanda té poc a veure amb les bondats o maldats del Tractat de Lisboa i molt amb la burocràtica concepció de la democràcia que tenen les elits comunitàries. Una concepció que consisteix a forçar els països que lliurement han votat no a que tornin a les urnes les vegades que calgui fins que votin sí. La "construcció europea" no admet el no. Com va dir un expresident de la UE, l'únic "vot correcte" és el sí. I per aconseguir-ho, no només s'obliga a governs teòricament sobirans a convocar noves consultes sinó que s'arriba a la intimidació i, fins i tot, a la compra del vot dels ciutadans. Se'ls espanta dient-los que Irlanda estaria ara en la mateixa situació d'Islàndia o pitjor si no fos membre comunitari i se li prometen, per exemple, 14,8 milions d'euros per ajudar els 2.400 treballadors de Dell que s'han quedat a l'atur. Una xifra que representa que el 9,6% del "fons europeu d'ajustaments per globalització" es destinarà al 0,01% dels 22 milions d'aturats europeus. Com veuen, els eurocacics ni s'immuten alhora d'intentar comprar sufragis amb diner públic. Però no tot es compra amb diner. També se'ls pretén subornar prometent-los excepcionalitats, com que no hauran de legalitzar l'avortament o perdre la neutralitat.
Així no es pot construir ni Europa ni res. La fi -una Europa unida, pròspera i feliç- no justifica els mitjans. La saba democràtica és imprescindible per revifar el projecte europeu. En aquest moment, en que la gran majoria dels nostres líders polítics pregonen grans reformes -fins i tot, la refundació del capitalisme- potser farien bé de prendre's seriosament alguna de les seves fantasies i procedir d'una vegada per totes a fer la gran reforma pendent: la democratització de la UE. Sense aquesta reforma, la construcció europea serà un miratge. Una il·lusió de les elits. El somni d'una raó il·lustrada que engendra monstres com el referèndum forçat que avui se celebra a Irlanda. Un referèndum que es tornarà a repetir si torna a guanyar el no, però que mai més es podrà tornar a celebrar si guanya el sí. A la UE, com a l'Església, el matrimoni és per tota la vida: el que ha unit la comunitat que cap poble ho separi!
Tanto en Francia como en España se suicidan tres veces más hombres que mujeres. (Nota bene: aunque lo intentan sin aparente éxito más mujeres que hombres.) La cifra abre muchas y graves preguntas sobre los sexos y la naturaleza humana. La mayor propensión del hombre a los comportamientos violentos también se proyecta, inequívocamente, sobre sí mismo. ¡Yo creo que estamos ante un grave problema de género! Y tal vez fuera preciso aplicar políticas de discriminación positiva. En Francia se han organizado campañas para proteger a los jóvenes del suicidio. Pero que yo sepa nada se ha hecho, específico, sobre los hombres. Y tampoco, desde luego, lo ha hecho en España la ministra Aído. Ateniéndonos a la lógica de los sexos, el suicidio es un problema masculino. Gravísimo. ¿Dónde están las políticas específicas? Exigimos, y habla nacido varón, una política de discriminación positiva que nos permita, ¡no ya triunfar, sino vivir! Para ilustrar mi derecho voy dar unas últimas cifras. En España, el año pasado, murieron tres veces más mujeres que hombres a causa de crímenes de pareja. La proporción inversa. Un horror, la sima. Pero con ella se ha diseñado no ya un ministerio. Se ha diseñado un mundo.
Le soutien spontané, si l’on s’en tient aux medias, dont a bénéficié Roman Polanski en France, révèle combien notre conception de la justice et du droit se distingue de la version américaine. Persuadés que la justice est relative et le droit variable selon que l’on est puissant ou misérable, on n’envisage pas en France que, le droit comme la Constitution aux Etats-Unis soient intangibles. Sur les mœurs, nous sommes tout autant relativistes : le procès intenté à Polanski semble aussi excessif que l’affaire Monica Lewinsky qui faillit emporter Bill Clinton. Depuis Louis XV, nos élites estiment que le pouvoir confère quelque droit à l’immoralité.
Par-delà le sort de Roman Polanski, on voit que s’opposent deux conceptions de la société : l’égalitarisme démocratique américain – dont Tocqueville pressentait le caractère oppressant – et le relativisme français où la loi et les mœurs se plient aux circonstances. Il est aussi remarquable que le gouvernement français en appelle à ses correspondants américains et suisses, persuadé que la Justice, là-bas comme ici, obéit au pouvoir. Bien entendu, des intellectuels publics pétitionnent, persuadés que leur plume retournera l’opinion américaine en faveur de Polanski. Mais les médias, aux Etats-Unis, estiment que le dernier mot doit revenir aux juges ; c’est aussi en France, la position courageuse et remarquablement solitaire de Daniel Cohn-Bendit.
Prescott ha asegurado que "no hay base teórica ni empírica para apoyar las políticas" de Zapatero y ha recomendado que en España se aborde una reforma del mercado laboral porque "ayudaría mucho" para superar la situación de crisis, lo que ya han logrado algunos países europeos, ha indicado.
Así, ha dicho que "no tiene sentido pagar a la gente para que no trabaje", por lo que ha instado a hacer como en el país escandinavo, es decir, "crear condiciones muy desagradables para los que no trabajan".
Àngel Colom sabia el que feia perquè així ho ha reconegut. Diu no recordar detalls, però reconeix ni més ni menys que Millet li va donar uns calerons. La pregunta és, ho sabia la direcció del partit? És difícil de precisar, però potser Pilar Rahola, en altre temps dirigent del PI i mà dreta de Colom en el partit, tingui alguna cosa a dir.
Nicolas Sarkozy was furious with Barack Obama for his adolescent warbling about a world without nuclear weapons at a meeting Mr. Obama chaired of the United Nations Security Council last Thursday (9/24).
"We must never stop until we see the day when nuclear arms have been banished from the face of the earth," President Obama said.
What infuriated President Sarkozy was that at the time Mr. Obama said those words, Mr. Obama knew the mullahs in Iran had a secret nuclear weapons development site, and he didn't call them on it.
‘President Obama dreams of a world without weapons...but right in front of us two countries are doing the exact opposite," Mr. Sarkozy said.
"Iran since 2005 has flouted five Security Council resolutions," Mr. Sarkozy said. "North Korea has been defying Council resolutions since 1993."
"What good has proposals for dialogue brought the international community?" he asked rhetorically. "More uranium enrichment and declarations by the leaders of Iran to wipe out a UN member state off the map."
If the Security Council had imposed serious sanctions on the regimes which are flouting UN resolutions, the resolution Mr. Obama proposed about working toward nuclear disarmament wouldn't have been so meaningless, Mr. Sarkozy implied.
"If we have courage to impose sanctions together it will lend viability to our commitment to reduce or own weapons and to making a world without nuke weapons," he said.
The extent of President Obama's naivete - or duplicity - was on display Friday at the G20 summit when the president, flanked by Mr. Sarkozy and British Prime Minister Gordon Brown, revealed to the American public that Iran had a second nuclear weapons site on a military base near the holy city of Qom.
News reports indicated Mr. Obama had been briefed on the site before his inauguration. But he's been conducting his foreign policy as if the mullahs could be trusted.
