De polvos i llots

Vull deixar clar que Sanchez Dragó no m'agrada. Tot i que de vegades estic d'acord amb el que opina, no m'agrada. Malgrat la seva erudició i intel·ligència, no m'agrada. Quan l'escolto o el llegeixo, massa vegades tinc la impressió que m'aixeca la camisa. El fet que em costi saber quan diu veritat i quan diu mentida ha fet que cada vegada em mereixi menys credibilitat. Molt probablement, la història de les dues menors japoneses amb les que diu que va fer l'amor seqüencialment durant hores, sigui un farol. Una mentida. Una de les tantes mentides que, pel que sembla, sempre ha dit. Abans, quan era progre, per "épater le bourgeois" i ara, que ja no ho és, per fer-se el xulo, l'home de món i "épater la gauche".

Això és el que diu Dragó en el fragment del llibre que ha provocat l'escàndol:

Yo tendría entonces unos treinta años, pero no unas lolitas cualesquiera, sino de ésas –ahora hay muchas- que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda… Estaban con otros chicos de su edad. Yo sabía ya que en Japón todo el monte, en lo concerniente al sexo, era orégano. Un extranjero podía hacer allí lo que le viniera en gana. Te sentabas en una terraza y, con tal de ser blanco, chistabas a la primera chica que pasara por delante, una de cada dos venía y esa misma tarde se acostaba contigo. A menudo, además, era virgen, o casi. Así eran en aquella época las japonesitas, fascinadas todas por unos seres de rostro pálido y maneras galantes a los que sólo veían en las películas. Era el mito del hombre blanco, gentil, sentimental, romántico, cortés, que las invitaba a comer y las dejaba pasar delante al atravesar una puerta, cosa que el hombre japonés nunca hace. De modo que, como te decía, estaba yo saliendo del metro y vi a aquellas dos ninfas. Como estaba tan mal acostumbrado las miré descaradamente. Ellas me devolvieron la mirada, les guiñé un ojo… y hale, las dos conmigo. Tendrían unos trece años (el crimen ya ha prescrito, así que puedo contarlo, aparte de que las delincuentes eran ellas y no yo), y me las llevé a un barcito de esos típicos de Japón, de cinco pisos sucesivos pero diminutos, en cuyo último piso nunca solía haber nadie. Subí con ellas allí y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter y se quedaba ahí unos veinte minutos, la otra se me trajinaba. Me hicieron ver rojo, me volví loco por completo, me convertí en un pelele. Yo era como el protagonista masculino de La femme et le pantin, esa novela de Pierre Louys, en manos de aquellas dos criaturitas. Se turnaban, nunca estuvieron las dos juntas, y así me tuvieron dos horas, como en una partida de ping pong. Si en aquel momento me piden que firmara un cheque por el total del poco dinero que tenía entonces, lo hubiese firmado sin pestañear. Naturalmente les pedí el teléfono. Al día siguiente llamé: era falso. Bueno… Insisto: si hubo allí delito, ¿quién era el delincuente? ¿Quién abuso de quién? Yo fui raptado, zarandeado, engañado, cosificado… ¿O no?

Però el que més m'interessa d'aquesta polèmica, que segueix a la dels casos de pederàstia a l'Església catòlica, és la constatació de com la revisió de valors dels anys 60 i 70, els anys de l'anomenada "revolució sexual", ha posat en suspens nocions com la de la identitat sexual i la de pederàstia. Via Arcadi Espada he trobat aquesta anàlisi de l'escriptor, periodista i filòsof Ferran Sáez Mateu que recorda aquelles legitimacions i apologíes que ara ens semblen incomprensibles:

...uno de los aspectos más controvertidos del proceso de ideologización que acabó denominándose impropiamente revolución sexual radica en las variadas legitimaciones y/o apologías de la pederastia que se produjeron en ese momento. Conviene aclarar que ese tipo de ideas ya están presentes en la tradición grecolatina, aunque aquí no vamos a referirnos a la Atenas del siglo IV a.C. sino a cosas que se decían con toda normalidad hace tan solo tres décadas. Ya hemos advertido al principio que conviene ser muy cautos con la pesada carga de estupidez de ciertas preguntas: ¿la pederastia es de izquierdas o de derechas, religiosa o laica, clásica o vanguardista? No, no, no. Lo que debemos averiguar es de dónde proviene exactamente el discurso legitimatorio que la acabó normalizando no hace tanto. Ese, y no otro, era el verdadero núcleo del debate que se produjo hace unos meses en relación a ciertas denuncias contra clérigos católicos por supuestos abusos. Se trata de un debate que se cerró en falso. El origen del discurso legitimatorio que comentamos –no de las prácticas, que por desgracia son antiquísimas– es muy concreto. En el momento en que el sexo fue conceptualizado sólo como un mecanismo liberador, sin más, las hormonas quedaron inexorable y severamente ideologizadas. No nos cansaremos de repetir que todo eso pasó en el periodo más tenso de la guerra fría, cuando todo, fuera importante o banal, quedaba connotado y formaba parte de una irreductible polaridad ideológica. El resto fue obra de la estética de la transgresión banal, tan propia de la época, así como de indigestos cócteles de Freud, Marx y Lévi- Strauss, agitados por maîtres à penser en las mejores brasseries de París. Como catalizador, un viejo paper elaborado en 1948: el Informe Kinsey. Desde una perspectiva metodológica, el informe Kinsey era un auténtico despropósito (para algunos, un fraude científico premeditado) que parecía tener como única función la homologación estadística de determinadas conductas, entre ellas la del propio investigador durante su adolescencia. Alfred C. Kinsey abogaba por la idea del continuum sexual, en la que no había exactamente hombres ni mujeres, ni homosexuales ni heterosexuales, ni adultos ni niños. Todo quedaba sujeto a una escala y, en consecuencia, todo era relativo. ¿Era aceptable la sexualidad entre adultos y niños? Respuesta: "¿Qué es un adulto, qué es un niño?". A todo ello habría que añadir que las identidades sexuales son meras construcciones culturales (Foucault) y que el poder se agazapa en ellas para dominarnos (aquí la lista seria larguísima: desde Wilhem Reich hasta Herbert Marcuse, pasando por el sociólogo valenciano Josep-Vicent Marqués, fallecido hace poco).

L'electorat d'Obama es decanta pels republicans

Sectors claus de l'electorat que va portar Barack Obama a la Casa Blanca a les eleccions del 2008 i van donar al Partit Demòcrata el control de les dues cambres del Congrés el 2006 s'inclinen ara cap al Partit Republicà, segons una enquesta publicada, tan sols cinc dies abans dels comicis legislatius de mig termini, pel diari 'The New York Times' i el canal de televisió CBS News. Segons aquest sondeig, els republicans han aconseguit eliminar l'avantatge de la que gaudien els demòcrates entre les dones, els catòlics, les classes menys benestants i els votants independents.

Si dimarts les dones donen més vots als republicans que als demòcrates, serà la primera vegada que això passi des del 1982, quan es van començar a fer sondejos a peu d'urna. A l'enquesta del Time/CBS, les dones que es declaren disposades a donar suport als republicans superen en quatre punts percentuals a les que donarien suport als demòcrates.

També s'observen canvis en l'àmbit geogràfic. Entre els enquestats a la zona occidental dels Estats Units, són més els que diuen que aquest any votaran als republicans que els que creuen que donaran suport als demòcrates. No obstant això, en aquesta regió, la majoria dels votants van triar a Obama el 2008 i als congressistes demòcrates el 2006.

En el tema econòmic, els republicans han acabat amb l'avantatge que solien tenir els demòcrates, als que normalment s'ha considerat més capaços de generar ocupació. Segons l'enquesta, en aquest tema ara estan empatats. Tot i això, per un ampli marge, els republicans continuen sent per als nord-americans els més capaços de reduir el dèficit en els pressupostos federals.

Pel que fa al projecte estrella d'Obama, la reforma del sistema d'atenció sanitària, el sondeig revela que el 45 per cent opina que la llei hauria de seguir vigent i el 41 per cent creu que caldria eliminar-la.

En general, el 46 per cent dels enquestats han dit que dimarts donaran suport a les urnes al Partit Republicà, i el 40 per cent al Partit Demòcrata. D'altra banda, pel que fa al Congrés, el nivell de desaprovació ha arribat al seu màxim nivell en la història de les enquestes de Times/CBS: un 76 per cent dels entrevistats el desaprova i només un 14 per cent l'aprova.

Troben el "gen progre"

Els progres poden deure seu punt de vista polític en part a la seva estructura genètica, segons un estudi de la Universitat de Califòrnia i de la Universitat de Harvard. La ideologia es veu afectada no només per factors socials, sinó també per un gen del receptor de la dopamina anomenat DRD4. Els autors de l'estudi diuen que aquest és el primer estudi per identificar un gen específic que predisposa a les persones a determinats punts de vista polítics.


El treball apareix en l'última edició del Journal of Politics publicat per Cambridge University Press. En confrontar la informació genètica amb les xarxes socials dels 2.000 adolescents estudiats, els investigadors van ser capaços de mostrar que les persones amb una variant específica del gen DRD4 tenien més probabilitats de ser progres al ser adults, però només si tenien una vida social activa en l'adolescència.

L'investigador principal, James H. Fowler, de la Universitat de Califòrnia a San Diego i els seus companys han presentat la hipòtesi que les persones amb la variant del gen de recerca de la novetat estarien més interessats a aprendre sobre els punts de vista dels seus amics. Com a conseqüència, les persones amb aquesta predisposició genètica, que tenen un nombre més gran d'amics que la mitjana, estarien exposats a una varietat més àmplia de normes socials i estils de vida, el que podria fer-los més progres que la mitjana.

S'adverteix que "és fonamental la interacció de dos factors -la predisposició genètica i les condicions ambientals de tenir molts amics en l'adolescència- que estan associades amb ser més d'esquerres". L'equip d'investigació també va mostrar que aquest fet era independent de l'origen ètnic, cultural, sexual o de l'edat.

Fowler arriba a la conclusió que l'entorn social i institucional no pot explicar completament les actituds polítiques d'una persona i les seves creences, però també que el paper dels gens s'ha de tenir en compte. "Aquestes troballes suggereixen que l'afiliació política no es basa únicament en el tipus d'entorn social, i l'experiència de la gent", ha explicat Fowler, professor de Ciències Polítiques i de la genètica mèdica a la Universitat de Califòrnia a San Diego.

Boris Izaguirre va marxar de Barcelona pel català

A l'últim programa de Tv3 "El convidat", Albert Om pregunta a Boris Izaguirre perquè ja no viu a Barcelona i aquest lki respòn que ho podia dir "porque es ofensivo. Ofensivo para Barcelona y para el idioma en que me estás hablando".

"Es un elemento importantísimo, el idioma. Es un obstáculo que no he conseguido vencer. Me parece ofensivo". Això no obstant, a Boris Izaguirre no li molesta que li parlin en català. "Cómo me va a molestar, es tu idioma. Me molesta que yo no lo pueda hablar. Es un problema grande para este país y con el resto de la nación. Es un problema grande que todo el mundo hace como que no lo ve, pero es un problema". Izaguirre assegura que li van regalar un diccionari de català que es va llegir "entero", però, fins i tot així, "sólo sé decir una frase nada más".

"Un lugar" com Barcelona "que te ofrece tanto, que te ha amado tanto. No es prudente quedarse. Nos queremos tanto que es mejor que vivamos separados".

Twitter i el periodisme

Arcadi Espada:

...lo interesante es el papel de twitter en todo esto, y su relación con el periodismo. Es decir, la evidencia de que las conversaciones de barra de bar están ya en los periódicos y con su propia lengua brava. La extraordinaria decadencia mediante la que un tweet acaba convirtiéndose en unas declaraciones, Pérez-Reverte, comillas, dos puntos: «Moratinos es un mierda». Comprendo que el periodismo se hiciera eco del escritor si anunciara en 140 caracteres que deja la literatura. O cualquier otro anuncio fáctico. Pero que diga, «¡Una de camarones!…» Hombre, hombre.

Hay un camino simple para demostrar la inutilidad práctica del periodismo en la modernidad digital: no distinguir sus protocolos de los de twitter. El problema no es que twitter sea un nuevo y amenazante medio de comunicación, naturalmente. El problema es convertir los periódicos en twitters titulados. El riesgo no es que twitter haga lo que hacen los periódicos. ¡Sino que los periódicos hagan lo de twitter! Una de los grandes beneficios de internet ha sido el de permitirnos atisbar, gracias al anonimato y la reproducción digital, algo de lo que se dice de todos en las sobremesas a las que no asistimos. Pero es imprescindible que el periodismo comprenda que internet es también una privacidad, y que la respete. Es decir, que no renuncie de un modo tan alegre y suicida al monopolio de la publicación y de lo público.

L'esmicolament de la política catalana

38 partits es presentaran a les eleccions catalanes del 28-N, tot un rècord històric

La Vanguardia:

Varias razones explican este auge de candidaturas. Por un lado, la creciente desconfianza de los ciudadanos en los partidos políticos tradicionales en Catalunya, que tendrá en una abstención previsiblemente récord su máxima expresión, pero que también se traduce en la aparición de partidos anti-establishment. Por otro, el crecimiento del sentimiento independentista en un sector de la sociedad catalana tras la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, que da como resultado nuevas propuestas de este signo. Y, en último término, la creciente preocupación por el fenómeno migratorio, que ha provocado estos últimos años la aparición de formaciones de ultraderecha de tintes xenófobos.

Kirchner, com Perón

La política i el periodisme celtibèric lloa la figura del traspassat expresident argentí Néstor Kirchner. Per què ? Doncs, perquè era un anti-liberal foribund. Kirchner era un polític que reivindicava la "justícia social" del feixistot Juan Domingo Perón i qualificava de nefastes les polítiques neoliberals. Poc importa que aquest home hagi destruit de nou  l'economia argentina. El que importa és el mite. I Kirchner, com Perón, deixa l'Argentina en mans de la seva dona. Cristina, més que mai, ja és Isabelita.

Els EUA van perdre el control de 50 míssil de llarg abast durant 45 minuts

Los Angeles Times:

WASHINGTON (AP) — An equipment failure disrupted communication between 50 nuclear missiles and the launch control center at Warren Air Force Base in Wyoming over the weekend, although the Air Force never lost the ability to launch the missiles.

Air Force spokesman Lt. Col. Todd Vician said the break occurred early Saturday and lasted less than one hour. The White House was briefed about the failure Tuesday morning.

There was no evidence of foul play, officials said Tuesday.

The Minuteman III intercontinental ballistic missiles are part of the 319th Missile Squadron stockpiled at Warren Air Force Base near Cheyenne, where 150 ICBMs are located. The failure affected 50 of them, or one-ninth of the U.S. arsenal. ICBMs at Air Force bases in Montana and North Dakota were not affected.

Multes lingüístiques

Quim Monzó:

Todos esos medios de comunicación que una y otra vez ponen el grito en el cielo cuando en Catalunya se multa a las empresas que incumplen la ley de lenguas y no tienen sus rótulos como mínimo en catalán han pasado de puntillas por la noticia de que, el año pasado, la Generalitat de Catalunya multó a 94 empresas por no etiquetar en castellano. Son esos diarios, esas radios y esas cadenas de tele que generan gigantescas bolas de mierda a base de deformar la realidad, voceando que aquí se prohíbe rotular en español y que a quien no habla en catalán nos lo comemos con patatas fritas para desayunar. A la cabeza de ese alud de patrañas, el Partido Popular y su lazarillo, Ciudadanos, que, en esta ocasión, han decidido mirar hacia otro lado y silbar Siboney, que es la mejor melodía para disimular.

Com diu Xavier Sala i Martín:

...és tan absurda la persecució de qui no etiqueta en una llengua com de qui no etiqueta en una altra. Si la gent no enten que diuen les etiquetes d'Ikea, que no hi comprin i que vagin a Muebles La Fábrica!

Els documents publicats per Wikileaks confirmen l'existència d'ADM a l'Iraq

Wikileaks ha donat la sorpresa al publicar aquest cap de setmana documents secrets que confirmarien la detecció d'elements d'armes de destrucció massiva a l'Iraq. Lamentablement, no ha estat una sorpresa que d'això no en publiquin ni una línia la gran majoria de mitjans de comunicació de casa nostra. Ho ha fet, com sempre, Barcepundit. Primer, per mostrar que molts dels documents no revelaven gaires coses noves, llevat pels que les van exagerar o minimitzar a conveniència.

Salvo para los que ahora se llevarán las manos a la cabeza por los 100.000 muertos, 66.000 de ellos civiles, después de estar años diciendo que habían sido un millón y medio (...)  Tampoco dirán que los documentos muestran que la mayoría han muerto a manos de otros iraquíes, o que esas cifras incluyen fallecidos en incidentes no bélicos (..) Ni mencionarán que los detenidos que sufrieron torturas, a manos de iraquíes, se alegraban cuando eran transferidos a la custodia de fuerzas estadounidenses. Ni mucho menos resaltarán que esos documentos prueban la intensa participación de Irán en el conflicto (incluyendo el suministro de armas químicas) ni la de Siria, algo que lo críticos siempre habían dicho que no era más que una excusa de los EEUU.

I, després,fent-se ressò del que publica Wired:

By late 2003, even the Bush White House’s staunchest defenders were starting to give up on the idea that there were weapons of mass destruction in Iraq.

But WikiLeaks’ newly-released Iraq war documents reveal that for years afterward, U.S. troops continued to find chemical weapons labs, encounter insurgent specialists in toxins and uncover weapons of mass destruction.

An initial glance at the WikiLeaks war logs doesn’t reveal evidence of some massive WMD program by the Saddam Hussein regime — the Bush administration’s most (in)famous rationale for invading Iraq. But chemical weapons, especially, did not vanish from the Iraqi battlefield. Remnants of Saddam’s toxic arsenal, largely destroyed after the Gulf War, remained. Jihadists, insurgents and foreign (possibly Iranian) agitators turned to these stockpiles during the Iraq conflict — and may have brewed up their own deadly agents.

In August 2004, for instance, American forces surreptitiously purchased what they believed to be containers of liquid sulfur mustard, a toxic “blister agent” used as a chemical weapon since World War I. The troops tested the liquid, and “reported two positive results for blister.” The chemical was then “triple-sealed and transported to a secure site” outside their base.

Three months later, in northern Iraq, U.S. scouts went to
look in on a “chemical weapons” complex. “One of the bunkers has been tampered with,” they write. “The integrity of the seal [around the complex] appears intact, but it seems someone is interesting in trying to get into the bunkers.”

Meanwhile, the second battle of Fallujah was raging in Anbar province. In the southeastern corner of the city, American forces came across a “house with a chemical lab … substances found are similar to ones (in lesser quantities located a previous chemical lab.” The following day, there’s a call in another part of the city for explosive experts to dispose of a “chemical cache.”

Nearly three years later, American troops were still finding WMD in the region. An armored Buffalo vehicle unearthed a cache of artillery shells “that was covered by sacks and leaves under an Iraqi Community Watch checkpoint. “The 155mm rounds are filled with an unknown liquid, and several of which are leaking a black tar-like substance.” Initial tests were inconclusive. But later, “the rounds tested positive for mustard.”

In WikiLeaks’ massive trove of nearly 392,000 Iraq war logs are hundreds of references to chemical and biological weapons. Most of those are intelligence reports or initial suspicions of WMD that don’t pan out. In July 2004, for example, U.S. forces come across a Baghdad building with gas masks, gas filters, and containers with “unknown contents” inside. Later investigation revealed those contents to be vitamins.

But even late in the war, WMDs were still being unearthed. In the summer of 2008, according to one WikiLeaked report, American troops found at least 10 rounds that tested positive for chemical agents. “These rounds were most likely left over from the [Saddam]-era regime. Based on location, these rounds may be an AQI [Al Qaeda in Iraq] cache. However, the rounds were all total disrepair and did not appear to have been moved for a long time.”

A small group — mostly of the political right — has long maintained that there was more evidence of a major and modern WMD program than the American people were led to believe. A few Congressmen and Senators gravitated to the idea, but it was largely dismissed as conspiratorial hooey.

The WMD diehards will likely find some comfort in these newly-WikiLeaked documents. Skeptics will note that these relatively small WMD stockpiles were hardly the kind of grave danger that the Bush administration presented in the run-up to the war.

But the more salient issue may be how insurgents and Islamic extremists (possibly with the help of Iran) attempted to use these lethal and exotic arms. As Spencer noted earlier, a January 2006 war log claims that “neuroparalytic” chemical weapons were smuggled in from Iran.

That same month, then “chemical weapons specialists” were apprehended in Balad. These “foreigners” were there specifically “to support the chemical weapons operations.” The following month, an intelligence report refers to a “chemical weapons expert” that “provided assistance with the gas weapons.” What happened to that specialist, the WikiLeaked document doesn’t say.

Com diu Barcepundit:

A ver si al final resulta que Julian Assange es un topo de Bush y sus neocones que acabará haciendo que muchos se hayan de tragar lo de la "guerra de las cuatro íes"...

ADDENDA.- Irán tilda de sospechosa y políticamente motivada la filtración de Wikileaks

10 responsables de la crisi

Quan la majoria de polítics i mitjans de comunicació parlen dels culpables de la crisi, sempre assenyalen amb el dit a un únic responsable: els bancs. Però, és el sistema financer el responsable de la crisi? Xavier Sala i Martín en troba, com a mínim, altres deu:

1.- Els reguladors de Basilea II que van fer unes regles que permetien que "els culpable" treiesin dels balanços els actius subprime.
2.- Els bancs centrals que amb la seva política de tipus d'interès van alimentar les bombolles immobiliàries en països com Estats Units o Europa.
3.- El govern xinès que amb la seva política monetària i comercial va abaratir el Yuan i de pas va abaratir els tipus d'interès a tot el món, cosa que també va contribuir a les bombolles.
4.- Els professors de finances de totes les escoles de negocis del món, perquè no van aixecar la targeta vermella a tots aquells matemàtics que van envair les facultats amb models d'eliminacio de risc que ells mateixos no entenien.
5.- Les institucions semipúbliques (Freddie Mac i Fannie Mae) que van assegurar les famílies subprime cosa que va desfermar la crisi subprime.
6.- Les Corts Generals d'Espanya i totes les entitats públiques que, a través dels anys, han creat un mercat laboral ineficaç que ha generat unes taxes d'atur del 20%.
7.- Els governs de tot el món que han ressuscitat a Keynes al bell mig de la primera crisi (crisi subprime) i que han generat la segona crisi (la crisi del deute sobirà que vivim ara).
8.- Els líders d'opinió Keynesians (sobretot Krugman i Stiglitz) qui, tot i no ser macroeconomistes, han donat el suport intel·lectual a tots els governs que he esmentat en el punt 7.
9.- Les empreses de ràting que van donar triples A a empreses endeutades fins al coll.
10.- I finalment: TOTS ELS CIUTADANS de països com els EUA o Espanya que van comprar pisos per especular, amb l'esperança que pujarien de preu, cosa que va contribuir al creixement de la bombolla.

Duran i Lleida: "Catalunya com a nació sobirana no és possible, però és la nostra utopia"

Laporta treu pitjor nota que Anglada o Rivera

Segons una enquesta de RAC 1, Joan Laporta obté una puntuació de 3,07, mentre que Anglada, de Plataforma per Catalunya, obté una dècima més (3,08). Sdegueixen Alícia Sánchez Camacho (3,30), Albert Rivera (3,35), Montserrat Nebrera (3,64) i Joan Carrertero (3,66). Per contra, Artur Mas és el líder més ben valorat amb un 5,39. El segon polític més ben valorat, encara que suspès amb un 4,58, és el president de la Generalitat, José Montilla, al que segueix Joan Herrera amb un 4,40 i Joan Puigcercós amb un 4,30.

Una cunyada de Tony Blair es converteix a l'Islam

No exclou la possibilitat de portar fins i tot el burqa més endavant.

 

Els Verds alemanys aposten per la incineració de la brossa

En el país de l'Antón Uriarte hi ha polèmica sobre la construcció d'una incineradora de residus. En el meu país, no. La maldat de la incineració es va decretar excàtedra fa ja molts anys i des d'aleshores tothom viu tan content amb la seguretat que dóna el disposar de la veritat revelada.

Però no només està proscrit el debat sobre la incineració, també ho està qualsevol queixa contra el complicat, abusiu i innecessari sistema de recollida selectiva de les escombraries domèstiques. En el meu país, s'ha desfermat els últims anys una cursa competitiva entre alguns ajuntaments per veure que recicla més i millor. Jo tinc la mala sort de viure en el municipi estrella -ha obtingut fins i tot un guardó de la Generalitat!- del reciclatge: Argentona.

En aquesta vil·la, d'uns 15.000 habitants, han suprimit tots els contenidors de carrer -llevat els del vidre-  i ens recullen la brossa porta per porta. Començo per aquí perquè, d'entre tots els disbarats dissenyats pel govern municipal, la recollida porta a port és l'única cosa que ofereix algun avantatge. I dic algun perquè el sistema no et permet evaquar diàriament tots els residus generats. Has de guardar-te la brossa separada i treure cada dia la que toca (dels set dies de la setmana n'hi ha tres per a l'orgànica, dos pel rebuig, un pel cartró i un, el dijous, que no recullen res perquè deu ser el dia laic del dejuni).

Però això no és el pitjor. El pitjor és que han creat una nova taxa, que cínicament anomenen "taxa justa" perquè segons ells fa que pagui més qui més residus genera. I com s'aplica aquesta taxa justiciera? Amb l'obligació per a tots els ciutadans, rics o pobres, de comprar els dos únics models de bosses vermelles i grogues -cada color correspon a un tipus diferent de deixalla- homologats per l'ajuntament i que són caríssimes, a l'estar gravades amb una taxa especial. Si no utilitzes aquestes bosses, no et recullen la brossa, i si no hi poses el tipus de brossa que hi correspon et poden sancionar amb multes de fins a 3.000 euros. D'aquesta manera, l'única manera d'estalviar-te bosses cares és generar menys residus ...o llençar-los a la riera, en el pitjor dels casos, o, en el millor, portar-los amb bosses barates als contenidors del poble veí.

Tot això és fa per no incinerar les escombraries domèstiques, ja que la seva combustió acabaria amb el planeta en quatre dies per culpa del malvat CO2. Oposar-se a aquesta fe és molt més difícil que fer-ho amb el dogma de la virginitat de la mare de Déu o la infalibilitat del Papa.

Fa temps, ja a finals dels anys noranta, els primers ecologistes autocrítics de Suècia van comença a qüestionar la utilitat de la recollida selectiva dels residus domèstics. Poc temps després, un eginyer ecologista, no recordo si alemany o austríac, va dissenyar un sistema d'incineració sense pràcticament emissió de dioxines i CO2. Ara, gràcies a l'Antón, m'assabento que els Verds alemanys han passat ja a defensar obertament la incineració per davant del model de separació i reciclatge.

...los verdes alemanes están ahora a favor de las incineradoras modernas de basuras, debido a las ventajas "ecológicas" que éste método tiene frente al reciclaje de la materia orgánica y frente al almacenamiento en vertederos.

Una parte del carbono de la materia orgánica enterrada forma metano, CH4, en vez de dióxido de carbono, CO2. Por mucho que se intente recuperar y reciclar, parte de él se escapa a la atmósfera y eso para el "clima" es mucho "peor", pues el efecto invernadero de una molécula de metano es veinte veces superior a la de una de dióxido de carbono.

Doncs, a veures si els correligionaris d'aquí en prenen nota. Però em temo que aquí, també amb això, som més papistes que el Papa.

El fracàs de l'èxit

Com era previsible, els grans èxits d'Obama -el Pla d'estímul i la Reforma sanitària- han esdevingut la base del seu fracàs. La reforma sanitària no funciona i el pla d'estímul ha disparat el dèficit com mai a la història del país. Tot i que alguns insisteixen a atribuir el gruix d'aquest dèficit a l'herència bèl·lica de Bush, les dades de l'Oficina Pressupostària del Congrés dels EUA, CBO, ho desmenteixen.

Segons l'informe d'agost del CBO, la Guerra de l'Iraq ha costat fins ara menys de 800 milions de dòlars. Sumant-l'hi la guerra de l'Afganistan, la despesa puja a 1.109 milions de dòlars en 10 anys.

Segons els càlculs de diversos analistes, el cost dels estímuls fiscals d'Obama superen els 1.200 milions de dòlars. Però aquests en només dos anys.

La perpètua revolució francesa

Guy Sorman: 

Els francesos tenen una llarga tradició de prendre els carrers com a resposta irracional a les reformes econòmiques. El 1848, quan un govern democràticament electe va tractar de contenir la inflació monetària, el naixent Partit Socialista van aixecar barricades a París. Alexis de Tocqueville, en aleshores era membre del parlament, va escriure en les seves «Memòries» que els francesos sabien molt de política i res d'economia. La paralització actual de les ciutats franceses per les vagues i els aldarulls il·lustra la continuïtat d'aquesta cultura política.

El pretext de l'actual «moviment social», com l'anomenem en francès, és una iniciativa perfectament racional del president Nicolas Sarkozy d'elevar l'edat legal de jubilació de 60 a 62 anys. El socialista François Miterrand la va rebaixar el 1983 dels 65 als 60. Pujar-la a 62 és, doncs, un modest retorn al seny: els 62 passa a ser la mitjana de la Unió Europea.

El fonament d'aquesta reforma -un envelliment de la població- pot ser entès per tots els francesos. Una major esperança de vida i el lent creixement econòmic no ofereixen una altra opció per salvar de la fallida els fons de pensions públics. Per què llavors una reacció violenta per part del carrer?

Els sindicats d'esquerra que han començat els atacs representen el sector públic, una quarta part de la població activa. Per a ells, qualsevol canvi en la normativa sobre els fons de pensions no és sinó una primera esquerda en l'estat de benestar. L'esquerra francesa veu com els governs escandinaus, alemanys i britànics estan retallant la despesa en el nom d'unes finances sanes i un creixement més fort.

Els sindicats francesos temen que França seguirà el mateix camí. Ja que representen el sector públic, no estan tan interessats en la reactivació de l'economia de mercat. D'altra banda, l'Estat de benestar és percebut per l'esquerra francesa com una conquesta històrica en el camí al socialisme, que segueix sent l'objectiu final. Saber el que els sindicats representen ens permet entendre la seva opció per la violència per davant de les negociacions: França no és un país pragmàtic de l'Europa del nord.

Això no és suficient per explicar el suport als vaguistes pels estudiants de l'escola secundària i la simpatia d'una lleu majoria dels francesos -o almenys la passivitat de la majoria silenciosa. El caràcter de Sarkozy pot explicar, en part, el sentiment mixt dels francesos cap a les vagues i els aldarulls. El president és una figura polaritzant que està generant una més forta hostilitat de l'esquerra que la que van tenir els seus predecessors conservadors.

És més, els francesos estan orgullosos de la seva revolució. Tornar-la a reproduir, en una forma menys sagnant i més teatral, sovint es percep com un deure patriòtic i cultural. No ajuda que el currículum escolar de la Revolució Francesa de 1789-1793 s'ensenyi amb entusiasme pels professors d'esquerra. Pel que sembla, bo recorden la idea de Marx que la història es repeteix com tragèdia i com a farsa.

Per als joves, el aldarulls al carrer són una espècie de ritus de traspàs generacional.  Una reproducció de la Revolució com els seus pares van fer el maig del 1968. La comparació és una mica irrellevant: maig del 1968 va ser una revolta parisenca de nens rics demanant més llibertat personal en una societat encara autoritària dominada per la figura altiva del general Charles de Gaulle. En aquell moment, no hi havia atur ni por pel futur. Al maig del 1968 tampoc no hi havia l'equivalent dels escamots violents que veiem avui. Aquest nou tipus de violència gratuïta és el resultat lamentable de les últimes dècades d'immigració incontrolada, manca d'oportunitats i de tolerància policial a l'existència d'àmplies zones suburbanes sense llei.

La violència actual es desplomarà quan la ciutadania francesa es cansi de la teatralitat i demani ordre. El 1968, el govern de De Gaulle va ser capaç de restablir l'ordre quan els francesos es van quedar sense gasolina al dipòsit. El mateix desenllaç es pot esperar aquesta vegada sense que res es resolgui: l'edat de jubilació s'elevarà als 62 anys, però la veritable batalla tindrà lloc més endavant.

El debat sobre com aconseguir l'equilibri adequat entre l'Estat de benestar que els europeus estimen i una economia dinàmica es va iniciar fa molts anys als països escandinaus. A Dinamarca, d'una banda, se li va ocórrer el concepte creatiu de la «flexiseguretat»: Han liberalitzat el mercat de treball, i els empleats acomiadats són immediatament enviats a escoles de formació i han d'acceptar el primer treball que se'ls ofereix. Menys regulació de fet ha creat més llocs de treball. Alemanya ha revifat el mercat de treball mitjançant la reducció de les prestacions per desocupació.

Al Regne Unit David Cameron està traslladant el benestar de la classe mitjana cap als veritables pobres. A França, Sarkozy -que va ser elegit amb un programa de lliure mercat- ha esdevingut un enamorat de l'estatisme, com tots els seus predecessors.

Tot porta a la conclusió que França mai canvia, però aquesta percepció podria ser errònia. A despit d'un dret napoleònic i una esquerra marxista, l'economia francesa s'ha tornat molt més orientada al mercat del que ho era fa 20 o 30 anys. Els millors i més brillants ara volen convertir-se en empresaris, no en buròcrates superiors. Aquesta evolució no era desitjada pels líders polítics, sinó que s'ha imposat a la societat francesa a través de la influència alliberadora de la globalització i de la Unió Europea. Aquest enfrontament entre Sarkozy i els sindicats no vol dir gaire en comparació amb les tendències històriques.

The Economist: "Zapatero està acabat"

The Economist estima que "la qüestió ara no és si Zapatero se'n anirà, sinó quan".  Diu que les opcions que li queden al president del govern espanyol són la de deixar "caure la seva espasa" després de portar el PSOE a la derrota electoral el 2012 o la de retirar-se abans perquè un dirigent socialista "fresc" intenti aturar l'emorràgia de vots que pateix el partit.

Una fórmula matemàtica va ajudar als aliats a guanyar la II Guerra Mundial

The Guardian:

Els serveis d'informació dels països aliats tractaven de fer les seves càbales a través del recompte de tancs en cadascuna de les batalles i l'observació directa de les unitats que sortien de les principals factories alemanyes, però en molts casos les xifres resultaven contradictòries i és llavors quan van decidir recórrer a la lògica i l'estadística.

Lògica, perquè coneixent la quadriculada i organitzada mentalitat alemanya, el normal és que cada un dels tancs portés un número de sèrie ascendent respecte a històric de producció i així va ser. I estadística, perquè conegut aquest fet, els matemàtics tenien una valuosa informació amb què jugar: els números de sèrie dels "Mark V" capturats.

Dit i fet, la fórmula estadística utilitzada per descobrir el nombre d'unitats enemigues va ser relativament fàcil: els tancs alemanys estaven numerats de 1 a N (1,2,3 ... N). Imaginant que haguessin capturat 6 tancs amb números de sèrie: 18, 27,41,73, 87 i 98, ara tenien una mostra de 6 tancs amb un nombre de sèrie màxim de 98. Trucant a la grandària de la mostra S i el nombre màxim M i després d'experimentar amb altres sèries-de tancs, vehicles, avions-els matemàtics van trobar una bona estimacio del nombre de tancs a l'equacio: (M-1) (S + 1) / S. En l'exemple donat seria: (98-1) (6 +1) / 6 = 113,16, és a dir, en el nostre exemple s'haurien produït 113 tancs.

Encara que els espies estimaven que els alemanys havien produït uns 1.400 tancs al mes entre juny de 1940 i setembre de 1942, la famosa fórmula revelava una altra xifra als matemàtics: 246 tancs. Un cop finalitzada la gran guerra i conegudes les dades reals sobre producció de tancs de les fàbriques nazis es va obtenir que durant aquest temps la producció va ser de 245 unitats al mes. Precisió gairebé mil.limètrica.

Abucheos, silbidos y alarmas de incendio para boicotear a Rosa Díez

EL PAÍS:

Un cartel que rezaba Rosa Díez, víctima profesional y asesina legal daba hoy la bienvenida a la diputada de Unión Progreso y Democracia (UPyD) a la facultad de Ciencias Políticas y Sociología de la Universidad Complutense de Madrid.
(...)
Una vez dentro, los alumnos, convocados a través de redes sociales, han mostrado tarjetas rojas y han recurrido, sin excesos de imaginación, a la clásica consigna de Fuera fascistas de la Universidad, al tiempo que reclamaban libertad de expresión.

La conferencia, interrumpida hasta en cuatro ocasiones por una inesperada alarma de incendios, ha comenzado más tarde de lo esperado. Una amenaza de bomba que "alguien joven ha hecho por teléfono", ha obligado a retrasar el acto, según fuentes de UPyD. Era el segundo intento de impedir la conferencia. El primero, según relatan miembros del partido, procedía del rector de la Universidad Complutense, que había pedido a Rosa Díez que la pospusiera "al menos un mes" para evitar problemas.
(...)
Antes de comenzar el acto, dos alumnos, autorizados por el decano de la facultad, Heriberto Cairo, han leído un manifiesto en el que acusaban a la portavoz de UPyD de utilizar la Facultad de Ciencias Políticas de la Complutense como "trampolín mediático". "Pone un pie en esta casa deseando provocar protestas que le permitan recuperar algo de presencia mediática y renovar el estatus de víctima y heroína de la democracia", aseguraban los estudiantes, mientras Rosa Díez bebía agua y un acalorado Cairo, moderador de la conferencia, pedía a los alumnos que fueran breves.

Tras la lectura del manifiesto, que Rosa Díez ha calificado de "bochornoso", decenas de alumnos han vuelto a mostrar las tarjetas rojas y han abandonado a continuación el aula. "No eres bienvenida y nos gustaría que no volvieras nunca", clamaban, mientras que otros asistentes les pedían que se fueran al grito de "payasos".

Una altra que no es queda curt!

Artur Mas a Scarlett Johansson: "Si vuelves y soy el 'governor' de Cataluña, llámame"

 Llegir 

I aquests han de ser l'alternativa al govern de Zapatero?

El alcalde de Valladolid: "Cada vez que veo los morritos de Pajín pienso lo mismo"

Llegir 

Montilla també anirà a La Noria

Vergonyós

El PSOE cree que premiar a Fariñas es un "descrédito" para el Sajarov

 Llegiu 

Fidel Castro adverteix d'una guerra nuclear imminent

No sabia que tenia un micro obert

Cospedal creu que el nou govern és millor que l'anterior

Un govern per resoldre els problemes de Zapatero i no els del país

El nou govern de Zapatero em sembla un disbarat. Segurament és el preu que ha de pagar per desactivar la conspiració interna al partit, però no és el que el país necessita. Si fos així, davant la magnitud de la crisi i l'evidència que estem en el vagó de cua del tren europeu, hauria reforçat el perfil econòmic i reformador del nou govern. Però Zapatero ha fet tot el contrari. Ha deixat a Elena Salgado en la seva solitud, donant la cartera de ministre de Treball a Valeriano Gómez, un home d'UGT que es va manifestar el 29-S en contra de les reformes del govern, i reforçant el perfil esquerranista de l'executiu amb el fitxatge de l'ex-dirigent d'Esquerra Unida, Rosa Aguilar. Amb aquestes incorporacions, Zapatero envia el missatge que no hi haurà més reformes socials. A menys que es faci la il·lusió que podrà fer-los còmplices de noves retallades, insonoritzant així les protestes de l'esquerra.

La incorporació de velles glòries i especialment l'ascensió de Rubalcaba tampoc van en la direcció de bastir un govern de reformadors i especialistes en economia per fer front a la crisi i sortir-ne de la millor manera possible. Pel contrari, dóna la impressió que Zapatero creu que en matèria econòmica ja ha fet el que calia i que la via cap el creixement del PIB ja està encarrilada. Zapatero pensa que ara necessita un govern hàbil políticament per invertir la seva depauperada imatge, desbrossant el camí a la seva reelecció. I per fer això, Rubalcaba és l'home perfecte. La seva brillantor maquiavèlica va quedar demostrada a bastament durant l'episodi dels GAL, quan va trenar un cordó sanitari inviolable a l'entorn de Felipe González, o quan va aconseguir assetjar el PP en les eleccions del 14-M després dels atemptats d'Atocha.

Zapatero, ignorant una vegada més la realitat, s'ha dotat d'un govern per resoldre els seus problemes i no els del país.

Garzón irá a juicio por vulnerar el derecho de defensa con escuchas ilegales

Més. 

L'esquerra danesa surt del coma ideològic

 

Com diu Barcepundit, imagineu el que hauria passat si en lloc de la progre Roseanne Barr haugés estat un actor republicà el que s'hagués disfressat de Hitler i hagués cuit al forn galetes amb forma de jueu. 

Els Emirats ratifiquen el dret del marit a apallissar la dona i els fills

El Tribunal Suprem dels Emirats Àrabs Units -un país considerat bastant obert i que manté bones relacions amb l'Occident- ha sentenciat, d'acord amb la llei islàmica, que un home té el dret d'apallissar la seva dona i els seus fills menors, sempre i quan no els deixi marques físiques. L'interès d'aquesta notícia no és la sentència, que no ofereix cap novetat, sinó que sigui emesa en un país musulmà "moderat". Hi ha musulmans que practiquen la violència i n'hi ha que no, però el que no hi ha és una interpretació moderada de l'Islam.

Sala i Martin: "L'Assemblea va ser una posta en escena disfressada de transparència"

Mundo Deportivo:

Xavier Sala i Martin, ex tesorero del Barça, ha dado sus explicaciones tras el anuncio ayer de la decisión de Joan Laporta de impugnar la Asamblea del Barça del pasado sábado y que echó por tierra los números presentados por la anterior junta y envió al ex presidente a los tribunales.

Sala i Martin dice que "la Asamblea del otro día fue una puesta de escena disfrazada de transparencia para que se tomarán, según el presidente, la decisión más importante del cllub. Pero se hizo de forma parcial sin que estuvieran presentes las personas para defenderse. Rosell debía haber enviado una carta al señor Laporta explicando que se iba a tomar una decisión para que se defendiera. No se hizo así y fue Laporta quien envió dos cartas, recibiendo una respuesta sin la información para que pueda defenderse. Eso de que se le invitó para que defendiera su punto de visto no es verdad".

Resumen sesgado

El ex tesorero asegura que "si estamos haciendo un ejercicio del estado del club no entiendo que se le envie la información con el resumen de la auditoria. Se guarda en secreto hasta el último minuto, hay un bombardeo de información sin que la persona acusada sepa de qué se le acusa. No sabemos si el resumen (de la auditoria) es sesgado o no, se ve en tres ejemplos: la venta de Ibra, que fue una venta ruinosa pero no ponen la venta de Touré, de la que no habla el resumen de la Due Dilligence y sus beneficios de 17 millones. Si haces un resumen debes explicarlo todo. Se habla de seguridad en el resumen como la seguridad privada del ex presidente pero no de los Boixos Nois. Los hijos de Laporta han tenido que ir siete años con seguridad al cole, creo que cualquiera vería bien que el Barça pagara la seguridad pero en cambio estoy seguro que los Boixos Nois están en la Due Dilligence pero no salen en el resumen dado".

"No hay pruebas"

"No se ha aportado ninguna prueba pero en una democracia como la que vivimos se tienen que aportar pruebas para acusar. No se han aportado. En el resumen se dice que no hay ningún indicio de que haya nada mal hecho pero la suma que hacen sale negativa. No se discute si es algo legal o ilegal sino que es un balance negativo", añade Sala i Martin.

Sala i Martin insiste que las cifras dadas "es una versión resumida y no sabemos a que corresponden el dinero. La etiqueta de los conceptos le ponen ellos" y habla del concepto gastado por seguridad: "En el epígrafe de espionaje y seguridad (de más de 2,5 millones de euros) corresponde al periodo 2005-2009. Se compró un sistema de seguridad como tienen todas las empresas para prevalecer la seguridad de un sistema de seguridad informático". El ex tesorero añade que "estoy seguro que no ha habido espionaje porque sería ilegal y a las conclusiones que llegaron dicen que no había nada ilegal. Quiero las pruebas que dicen que tal directivo del Barça contrato a tal detective para seguir a tal periodista".

Los aviones privados

Sala i Martin ha justificado la partido de los gastos de jets privados justificando que "en dos de ellos se pudo porque nos llamó Messi desde el aeropuerto que estaba amenazado, culpado de que Argentina no iría al Mundial. Se consulta con Pep GUardiola para que no tenga que pasar por el aeropuerto. Otro se puso por la muerte de Bobby Robson y Laporta decide ir con poco tiempo". Asimismo ha explicado que "también se pone encima de la mesa como un crimen el jet privado del viaje a París a la Final Four con Xavi, Puyol, Bojan, Busquets y Piqué. El día antes estaban en Sevilla, en la sentencia de la Liga. El club decide poner el jet como imagen de apoyo de los jugadores de fútbol a los de basket en la Final Four. ¿Fue una mala decisión de gestión? O una imagen espectacular como unión".

Descansi en pau l'Estat del benestar

Guy Sorman:

Generalment és més fàcil vuere el principi d'una cosa que la seva fi. L'Estat de benestar, que va néixer el 1945 a la Gran Bretanya de la postguerra, va arribar a la seva fi la setmana passada, quan George Osborne, Ministre de Finances del Regne Unit, va rebutjar el concepte del "benefici universal", la idea que tots, no només els pobres, han de beneficiar-se de la protecció social.

L'arquitecte de l'Estat de benestar, Lord Beveridge, el va descriure com una estructura concebuda per protegir l'individu "des del bressol fins a la tomba". Aquest model va arribar a imperar en tots els països d'Europa Occidental, i les tradicions i polítiques locals van definir la diversitat de la seva aplicació. Per a la dècada dels seixanta, tota l'Europa democràtica era socialdemòcrata, una combinació de lliure mercat i protecció social massiva.

L'èxit d'aquest model va superar amb molt totes les expectatives i durant dècades va ser l'enveja del món, com mai van arribar a ser-ho ni el capitalisme del "Llunyà Oest" nord-americà, ni el socialisme d'Estat soviètic o maoista. La democràcia social semblava oferir el millor dels dos mons, eficiència econòmica i justícia social.

És cert que sempre hi va haver alguns dubtes persistents sobre l'Estat de benestar europeu, sobretot a partir dels anys vuitanta, quan la globalització va arribar a les portes del continent. Limitades pels costos financers que comportava l'Estat de benestar -i potser també pels desincentius psicològics i financers que incloïa- les economies europees van començar a desaccelerar-se, l'ingrés per càpita es va estancar i l'atur es va fer permanent.

Els defensors europeus del lliure mercat mai van ser suficients per a reduir l'Estat de benestar. Ni tan sols Margaret Thatcher va poder tocar el Sistema Nacional de Salut britànic. En el millor dels casos, com a Suècia i Dinamarca, l'Estat de benestar va deixar d'expandir-se.

L'Estat de benestar  va resistir a les crítiques i al dolor de les economies estancades convertint a la classe mitjana en la seva col.laboradora. En efecte, la genialitat política dels creadors de l'Estat de benestar va ser adonar-se que beneficiaria a la classe mitjana fins i tot més que als pobres.

Considerem els beneficis de salut. A França s'ha demostrat que la classe mitjana gasta més per càpita en la seva salut que el 20% dels francesos més pobres. Com a conseqüència, el sistema nacional de salut de fet proporciona un benefici net per als que guanyen un salari mitjà.

En efecte, fins i tot el reduït Estat de benestar nord-americà sembla estar destinat més a la classe mitjana que als pobres. El crèdit fiscal sobre ingressos guanyats és el major benefici. Cada any 24 milions de nord-americans de classe mitjana reben un reemborsament del Servei de Rendes Internes. Els que estan sota la línia de pobresa no reben efectiu, sinó ajuda en espècie. Així doncs, l'Estat de benestar nord-americà significa diners per a la classe mitjana i programes socials per als pobres. Aquest patró discriminatori es troba també a tota l'Europa Occidental.

L'atac d'Osborne contra l'Estat de benestar britànic va començar amb el subsidi universal a la infantesa, una prestació general que es donava a totes les famílies amb fills, independentment dels seus ingressos. Aquesta prestació universal per a la infància es va introduir gairebé a tot arreu d'Europa Occidental per encoratjar la natalitat en països molt danyats després de la Segona Guerra Mundial.

Al Regne Unit, el 42% dels subsidis a la infantesa es destinen a les famílies de classe mitjana i d'alts ingressos. La proporció és igual a França. Osborne ha proposat que es deixi de concedir a les famílies amb ingressos corresponents al nivell d'imposició fiscal més alt -la primera andanada d'una campanya que podria transformar tot el sistema de seguretat social mitjançant la reducció de les prestacions a les classes mitjanes i altes.

L'estalvi que suposa la proposta d'Osborne (1.600 milions de lliures esterlines) representa només una petita fracció de la despesa anual del Regne Unit en programes de seguretat social, que ascendeix a 310.000 milions de lliures esterlines. No obstant això, en atacar aquesta prestació, el govern del primer ministre David Cameron espera que el poble britànic comprengui millor la injustícia de l'Estat de benestar actual.

Tots els governs d'Europa hauran de fer el mateix: atacar la baula més feble del sistema de protecció social, aquella que la majoria de la gent pugui entendre millor. Amb aquest mateix ànim, el govern francès ha carregat contra les exorbitants pensions dels treballadors del sector públic i l'edat legal de la jubilació, que ha tractat d'elevar dels 62 als 65 anys.

Qualsevol pot entendre que el subsidi a la infantesa per als rics o que la jubilació als 62 anys són injustificables. No obstant, la resistència popular a la reducció d'aquestes prestacions suposadament injustes és més gran del que s'esperava. La classe mitjana pot intuir que aquest és el final d'una era.

És que a la llarga el govern de Cameron -i qualsevol altre que segueixi aquest camí- cedirà davant la còlera de la classe mitjana? En certa mesura, els governs no tenen una altra opció que reduir les prestacions de la classe mitjana. La crisi financera del 2008, agreujada per una inútil despesa pública keynesiana, ha portat a tots els estats europeus a punt de la fallida. Només els Estats Units poden imprimir bitllets indefinidament i augmentar el seu deute.

Així doncs, els Estats europeus no tenen més remei que reduir les seves despeses, i atacar les prestacions socials que representen, de mitjana, la meitat de la despesa pública europea és la forma més senzilla d'obtenir un alleujament fiscal immediat. L'Estat de benestar no desapareixerà d'Europa, però patirà retalls i es concentrarà en els qui realment necessiten l'ajuda.

Si es pren la desocupació com a criteri principal, l'Estat de benestar ha creat una xarxa de seguretat per a la classe mitjana però ha deixat al 10% de la població més vulnerable en una situació de dependència permanent de la seguretat social. Seixanta-cinc anys després que Lord Beveridge confiés en què l'Estat ens acompanyaria del bressol a la tomba, Cameron i Osborne ens demanen que més o menys ens gratem amb les nostres pròpies ungles.

La cuina del Tea Party

 

Anastasia Przybylski i la seva amiga Ana Puig van impulsar el grup Kitchen Table Patriots, que és un dels motors del Tea Party.  Un bon reportatge del Magazine de La Vanguardia.

Kitchen Table Patriots es uno de los grupos más activos del Tea Party, el movimiento de base, populista y conservador, que en los últimos meses ha alterado el paisaje político estadounidense. Con un mensaje antiintervencionista y patriótico, el Tea Party lidera la oposición al presidente Barack Obama y ha forzado al Partido Republicano, desorientado tras la victoria de Obama en el 2008, a girar a la derecha.

Aquí está Bob Koch, un ingeniero jubilado de 72 años, que ha hecho un centenar de llamadas en una hora. Lleva una camiseta en la que se lee: “Recuperar América 2012”, uno de los estribillos de un movimiento que desconcierta a periodistas, académicos y políticos: el país se ha desviado de la senda correcta y se halla al borde del abismo, pero los ciudadanos aún están a tiempo de salvarlo.“¿Ve como no somos todos unos palurdos?”, sonríe Koch cuando revela su profesión, consciente de que los activistas del Tea Party a veces ofrecen una imagen de fanáticos, iletrados y excéntricos.

Tampoco parece iletrada ni excéntrica Karen Bracken, de 61 años, que ha venido expresamente desde Florida, adonde se mudó hace unos meses, para pasar unas semanas ayudando a las Kitchen Table Patriots en el esfuerzo electoral. “¡Muy bien, 158 llamadas!”, felicita Bracken a otra voluntaria, Deborah Neff, de 55 años. “Recibí un mensaje el viernes. Y aquí estoy”, dice Neff.

Dan McCabe, de 51 años y en paro, es otro asiduo. “No estamos locos. Somos personas corrientes que estamos hartas”, dice. ¿Hartas de qué? De Obama, del gasto público descontrolado, de la intrusión del Estado en sus vidas, de la reforma que debe ampliar la cobertura médica, del rescate de Wall Street con dinero del contribuyente…

Casas con jardín, calles arboladas, comercios familiares. Si Doylestown –de 8.000 habitantes– no es la imagen de la América idílica, se parece mucho. En una de estas casas –sin vallas, no son necesarias– vive Anastasia Przybylski, fundadora, junto a Ana Puig, de Kitchen Table Patriots. Las patriotas de la mesa de cocina son ellas, Ana y Anastasia, amigas íntimas, de 38 años ambas y “siete hijos entre las dos”, amas de casa dedicadas desde hace un año y medio, día y noche, fines de semanas incluidos, a la causa. Y la mesa de la cocina del grupo que dirigen es la de la casa de los Przybylski.

El problema és l'Islam, Pilar

El discurs de Pilar Rahola el considero imprescindible i exemplar, especialment perquè prové d'una persona que encara es considera d'esquerres. D'una esquerra il·lustrada i intel·ligent que comparteix amb una dreta també il·lustrada i intel·ligent la casa comuna de la democràcia, la llibertat i l'estat de dret.

Tot i això, en l'impecable discurs de la Pilar hi ha algunes coses que m'agradaria comentar, amb l'única intenció d'aprofondir en el debat sobre la naturalesa de l'islamisme i la manera de combatre'l. Hi ha un moment en el dicurs en que Rahola diu textulament que "el problema no era Alemania, sino el nazismo. El problema no eran las utopías de izquierdas, sino el estalinismo. El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá".

Aquestes afirmacions les diu de passada, quasi subliminalment, però amb la rotunditat de qui expressa una veritat coneguda i públicament assumida. Però això no és així. De la mateixa manera que el problema no era Alemanya sinó el nazisme, el  problema de les desenes de milions de víctimes del comunisme no és només Stalin sinó la utopia marxista-leninista. El Gulag ja va començar amb Lenin i va seguir amb Stalin, amb Mao, amb Pol Pot, amb Kim Il Sung,amb Ceaucescu, amb Enver Hoxa o amb Fidel Castro. El problema del Gulag no era una persona, encara que algunes d'elles portéssin el crim al paroxisme, sinó la ideologia que el sostenia i el justificava.

De la mateixa manera, el problema de l'islamisme no és tant Al Qaeda o Bin Laden com la ideologia que el sustenta i que emana de l'Alcorà. Sense l'Islam, Al Qaeda i els jihadistes probablement ja haurien estat eradicats. L'Islamisme, aquest fantasma que com un nou comunisme recórre el món, té les seves arrels no en una doctrina "ex-novo", presumidament científica, sinó en la més rància doctrina musulmana. És com si el comunisme s'hagués fonamentat en la Bíblia i no en "El Capital".

Però a diferència de la Bíblia, l'Alcorà és més que el Llibre d'una religió. L'Alcorà és la Llei. És un sistema jurídic que abraça i configura tota una societat. És per aquesta raó que és tan difícil que hi hagi una crítica profunda del jihadisme dins els món islàmic.Perquè una critica que vulgui anar a l'arrel de la violència i del fonamentalisme serà inevitablement també una crítica a l'Islam. Fer-ho implicaria la voluntat d'abordar una reforma real de la religió islàmica que la faci compatible amb la democràcia i la modernitat, però aquest seria un esforç titànic que no sembla estar a l'ordre del dia. Per por a les represàlies islamistes, però també i sobretot per por a la pèrdua de la identitat.

No n'hi ha prou amb acabar amb els jihadistes, amb els islamistes violents. Mentre l'Islam no es reformi radicalment seguirà sent incompatible amb la societat occidental i aquesta tindrà necessitat de preservar-se'n.

Imprescindible

Pilar Rahola ha rebut el premi internacional Daniel Pearl. Tot i la importància del guardó, els mitjans de comunicació espanyols no se'n han fet ressò. Vergonyós. Per això publico aquí íntegrament el discurs que va fer Pilar Rahola en agraïment per la concessió del premi. Un discurs imprescindible.

Estimados amigos de la ADL, buenos días.

Sin duda, Él debe tener miedo. Mira a la cámara, pero ¿hacia dónde mira?, Quizás hacia su familia, su memoria ancestral, su identidad… O quizás mira más allá, hacia el futuro quebrado, el vientre de la mujer que ama, el hijo que nunca conocerá… Sus últimas palabras… “My name is Daniel Pearl. I am a Jewish American from Encino, California USA”. Hoy es 1 de febrero de 2002, tiene 38 años y está a punto de ser brutalmente asesinado. “My father's Jewish, my mother's Jewish, I'm Jewish…” El yemení que lo decapitará tardará casi dos minutos en cortarle la cabeza. Empezará muy despacio, bajo la oreja, para segar las cuerdas vocales e impedir el grito. “My family follows Judaism. We've made numerous family visits to Israel…”A partir de aquí, el relato brutal de un asesinato cuyos detalles, descritos magistralmente por Bernard Henry-Levi, horrorizarían al propio infierno de Dante. La víctima convertida en metáfora de la belleza de la vida. El asesino, símbolo puro del ser humano sin alma, de la humanidad derrotada. ¿Quién lo ha convertido en un monstruo? “Back in the town of Bnei Brak there is a street named after my great grandfather Chaim Pearl who is one of the founders of the town”. Y todo habrá acabado. Sus esperanzas, sus amores, sus sueños… “My name is Daniel Pearl…” Y el verdugo mostrará triunfalmente a la cámara su cabeza cortada, como un trofeo.

Gracias.

Ante todo gracias por este emotivo día, que me compromete más allá de la duda, de la debilidad y del miedo. Recibir el premio que lleva el nombre de Daniel Pearl es algo más que un extraordinario honor, es una responsabilidad. Me llamo Pilar Rahola, nací en la vieja Sepharad, en Cataluña, de familia católica, me siento de izquierdas y soy periodista. Pero como luchadora de los derechos civiles, y como periodista que busca la verdad informativa, yo también me llamo Daniel Pearl, nací en Encino y soy judía. Todos los que amamos la civilización, todos aquellos que concebimos el mundo bajo los valores de la modernidad, somos y seremos siempre Daniel Pearl. Porqué más allá de nuestras diferencias ideológicas, religiosas o culturales, formamos parte de una herencia cívica que nos compromete con la democracia. Y a esa herencia le han declarado la guerra.

Los asesinos de Daniel Pearl no solo decapitan víctimas indefensas, o asesinan a centenares de personas en los trenes del mundo, o matan a miles en los rascacielos de las ciudades. Sobretodo intentan decapitar los principios de la libertad. La muerte de Daniel Pearl, como la muerte de cada persona caída bajo la locura del fundamentalismo islámico, nos concierne a todos, y no solo por pura humanidad. Nos concierne porque es una bala que va dirigida a cada uno de nosotros, sea cual sea nuestro origen. Cada mujer que respira con sus propios pulmones y conquista su futuro, cada hombre que ama la cultura y el progreso, cada niño que se educa en la tolerancia y en la ley, cada dios que no odia, sino ama, cada uno de ellos tiene una bala con su nombre. Estamos ante un nuevo totalitarismo, heredero natural del estalinismo y el nazismo, tan horroroso como ambos, y quizás más letal. La pregunta hoy es, como siempre fue: ¿hacemos lo correcto para defendernos?

Solo soy una trabajadora de las ideas, y no me corresponde definir las estrategias de inteligencia que combaten a esta ideología. Pero mantengo mi espíritu crítico con muchas decisiones políticas y militares, y no siempre me gustan ni nuestros gobernantes, ni sus acciones. Sin embargo, también es cierto que la ideología islamofascista nos ha dejado desconcertados y asustados, y ha mostrado nuestras debilidades. Hoy, las sociedades libres son más avanzadas tecnológicamente, más fuertes militarmente, y están más intercomunicadas. Pero nuestro enemigo también es más fuerte que nunca. Es la yihad global, con el cerebro y el alma en el siglo XV, pero conectados vía satélite con la tecnología del siglo XXI. Miren Irán, como se ha reído del mundo y avanza, inexorable, hacia el temible dominio nuclear. Un Hitler islámico, con bomba nuclear ¿Quién puede o quiere pararlo? ¿Una ONU inútil, incapaz de reaccionar, más allá de la retórica y la burocracia? ¡Pobre Eleanor Roosvelt, si levantara la cabeza y viera en qué se ha convertido su sueño de la Liga de Naciones? ¿Puede pararlo Europa, atrapada entre sus ambiciones económicas, sus peleas internas y su incapacidad política? Si la ONU no sabe cuál es su papel en el mundo, Europa no sabe ni quien es ella misma. ¿Lo pararán países como China o Rusia, que más bien son aliados de esta locura? ¿Lo parará EEUU, cada día más perdido en su papel en la esfera internacional? Sinceramente, la única esperanza para el mundo parece ser Israel, que defendiéndose de un monstruo, nos defiende a todos. En ellos confiamos quienes creemos en un futuro libre.

Un faro de luz en un tiempo de tinieblas.

Y más allá de Irán, también es evidente que no conseguimos frenar el fenómeno ideológico que sustenta el fundamentalismo islámico global. ¿Cuántos jóvenes, en este preciso momento, están leyendo textos yihadistas? ¿Cuántos miles están siendo educados en el odio a Occidente y en un renovado antisemitismo, y ello en las escuelas de países “amigos”? ¿Cuántos, en las mezquitas de nuestras ciudades, se alimentan del desprecio a la democracia? ¿Cuántos aprenden a amar a su Dios, odiando al prójimo? ¿Cuántos están, ahora mismo, utilizando el invento de un judío, Internet, para transmitir sus ideas de muerte? Observen el mundo. Millones de mujeres esclavas, sometidas a leyes medievales, ante la indiferencia internacional. ¿Quién impedirá su tragedia? Millones de niños que viven en dictaduras enormemente ricas, condenados a la pobreza y educados como fanáticos autómatas? En la propia Europa, el avance del fundamentalismo es enorme, y nuestras democracias se muestran incapaces de frenarlo. Y cabe recordar que el problema no es una religión, ni una cultura, ni un Dios. El problema es el uso totalitario de ese Dios. Sin duda, hay un Islam de vida y de convivencia. Pero hoy en el mundo, también existe un Islam que está muy enfermo y que, en su delirio del dominio planetario, arrastra a millones de personas a su propia perdición. No se trata, pues, de un choque de civilizaciones o religiones. Se trata de civilización contra barbarie. Y dentro de la civilización están todos aquellos musulmanes que son asesinados en autobuses, y trenes y colas del mercado; las mujeres que luchan por su libertad en las dictaduras del petrodólar; los estudiantes iraníes; los disidentes... En la barbarie están los Hamás y los Hezbollah y las Yihad, y los decapitadores de personas, y los imanes que alimentan el odio en las mezquitas del mundo… El problema no era Alemania, sino el nazismo. El problema no eran las utopías de izquierdas, sino el estalinismo. El problema no es la religión musulmana, sino la ideología totalitaria que grita “Viva la muerte” mientras reza a Alá. Una ideología que lleva, en su macabro recuento, miles de muertos.

Seamos conscientes de algo trágico. A pesar del espejismo de nuestra superioridad en todos los ámbitos –militar, político, moral-, sin perder la batalla, tampoco estamos ganándola. Como si estuviéramos a principios del siglo XX, cuando el comunismo parecía una ideología liberadora. O en los años 30, cuando Hitler solo parecía un payaso estúpido, y Chamberlain le hacía los honores. Antes, como ahora, y ante los inicios de una amenaza global, nuestra capacidad de reacción es pobre, es tímida y es errática. Y en algunos casos, directamente colaboracionista.

Permitan que les hable de mi planeta, el planeta de las ideas. Intelectuales, periodistas, escritores, gentes del pensamiento, ¿están a la altura del momento histórico que viven? ¿Lo están los movimientos de izquierda, tan ruidosos en la crítica a países democráticos, y tan silenciosos en la lucha contra grandes tiranías? No. Aprovecho el enorme prestigio de ustedes, la ADL, pioneros en la defensa de los derechos civiles, y aprovecho el extraordinario premio que me otorgan, para elevar un Yo acuso triste, pero frontal. Hoy la mayoría de intelectuales y periodistas se mantienen sordos, ciegos y mudos ante las amenazas más serias que sufre la libertad. Y algunas de sus proclamas estridentes, son la ayuda más eficaz que esta ideología totalitaria tiene en el mundo libre.

Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la opresión bárbara de millones de mujeres, condenadas a vivir bajo leyes medievales que las amputan como seres humanos. Ni manifestaciones, ni declaraciones de Obamas, ni boicot, nada. Estas víctimas no interesan, quizás porque no se puede culpar a israelíes o norteamericanos, de su desgracia. Y solo el antiamericanismo y el antiisraelismo moviliza su selectiva ira. Acuso a periodistas e intelectuales de callar ante la matanza permanente de centenares de musulmanes, víctimas de las bombas islamistas, cuya desgracia no interesa porque la culpa tampoco la tienen judíos o yankees. Acuso a periodistas e intelectuales de criminalizar a Israel hasta el delirio, y ayudar a crear un cuerpo intelectual comprensivo con el terrorismo palestino. Los acuso del nuevo antisemitismo que azota el mundo, y cuyo carácter de izquierdas, políticamente correcto, lo convierte en un fenómeno muy peligroso. Vengo de un estado, España, que ha sufrido el atentado terrorista más importante de Europa. ¿Creen que ello nos ha vacunado contra la imbecilidad intelectual, contra la estupidez ideológica, contra el dogmatismo ciego? Muy al contrario, España es hoy el país más obsesionado con Israel, uno de los más antiamericanos y el más antisemita del continente. Los ha habido, incluso, que han llegado a culpar a los israelíes del atentado de Atocha. Y es que, como escribí hace tiempo, mucha gente culta e inteligente, se vuelve imbécil cuando habla sobre Israel.

En mi ciudad, Barcelona, el odio a Israel se ha convertido en una seña de identidad de la izquierda, capaz de no querer conmemorar el día de la Shoá, por solidaridad con los palestinos. Yo misma he sido difamada y amenazada, e incluso han intentado inventar el delito de “negadora del holocausto palestino” para llevarme a los tribunales. La lista de delirios que la España actual genera respecto a Israel y al pueblo judío solo recuerda trágicamente la España medieval y sus edictos de expulsión. Hoy amamos las piedras judías de Toledo y Girona, pero despreciamos a los judíos vivos, criminalizamos a Israel y convertimos a los terroristas en héroes. Y sin embargo, si nuestro aliado ético, civil y político no es Israel, ¿qué país de medio Oriente puede serlo? ¿Las dictaduras religiosas, los opresores de mujeres, los fanáticos fundamentalistas? Los intelectuales españoles y con ellos una gran parte de la inteligencia mundial, miran al revés, piensan al revés y al revés establecen odios y alianzas. Los judíos medievales representaban la cultura, la medicina, el conocimiento, y eran ellos los perseguidos. Hoy Israel, más allá de sus criticables errores, representa la metáfora de todo lo que debemos preservar, la libertad, el derecho a existir, la tolerancia religiosa. Y sin embargo, es Israel el país más odiado. Y así, mientras el fundamentalismo islámico crece, violenta, secuestra y mata, la progresía mundial mira hacia otro lado, abandona a las víctimas y chilla sus consignas contra el único país del mundo amenazado con la destrucción. ¿Se han fijado que su única obsesión es atacar a las dos democracias más sólidas del planeta y las que han sufrido los peores ataques terroristas? ¡Qué izquierda loca!

Se llaman solidarios, libertadores, progresistas, y sin embargo son una izquierda lunática, dogmática y antihistórica, que abomina de sólidas democracias, mientras perdona a brutales tiranías. Son los nuevos Chamberlain, colaboradores inconscientes del totalitarismo que avanza en el mundo. Porqué no olvidemos que la libertad no solo se gana en el campo de batalla político o militar. Se gana también en el campo de las ideas.

Por eso me llamo Daniel Pearl, y también Guilad Shalit y Ayan Hirsi Alli y Gordon, y Maria Rose y Andrew, y William y cada uno de los nombres de los asesinados en las Torres Gemelas, en los metros de Londres, en los trenes de Madrid, en los autobuses de Jerusalen. Me llamo Sakineh Mohammadi Ashtiani, la mujer condenada a morir por lapidación en Irán. Y todas las que ya han sido lapidadas. Si no somos ellos, ¿quiénes somos? Si no nos llamamos con sus nombres, ¿cómo nos llamamos? Si no defendemos sus valores, ¿qué monstruos defendemos? Aquí, ante la ADL, con el inmenso honor de recibir el Daniel Pearl Award, reafirmo mi compromiso ético, periodístico y humano. No dejaré de ser crítica con Israel, ni con mi Estados Unidos, ni con mi propio país. No dejaré de explicar la verdad, allí donde la vea. Pero siempre recordaré a qué lado de la balanza me sitúo. La de la libertad frente a los tiranos; la de las mujeres, frente a su opresión; la de los judíos, frente al antisemitismo; la de la cultura, frente al fanatismo; la de Israel, frente a sus destructores; la del compromiso, frente a la indiferencia.

Dijo Elie Wiesel: “The opposite of love is not hate, it's indifference. The opposite of beauty is not ugliness, it's indifference. The opposite of faith is not heresy, it's indifference. And the opposite of life is not death, but indifference between life and death”.

La indiferencia es la antesala del mal. Y contra ese mal lucharé siempre.
Gracias.