J'ai siégé pendant cinq ans aux côtés de François Hessel, à la Commission nationale des Droits de l' homme auprés du Premier Ministre. Hessel ne prenait la parole, quelque fut l'ordre du jour, que pour déblatérer avec virulence contre les Américains et les Israëliens. Sur le reste , il se taisait. Cette obsesssion étrange , mettait ses collègues dans l'embarras. Comme Hessel était juif, nous pensions que cette "haine de soi" relevait de la psychanalyse plus que de l'engagement politique.
dijous, 28 de febrer del 2013
Hessel, més obsessionat que indignat
Testimoni personal de Guy Sorman:
Una profesora tunisiana encausada per criticar un dirigent islamista
 |
| Raja Ben Slama |
La profesora universitària tunisiana Raja Ben Slama ha denunciat que ha estat encausada per una demanda de difamació interposada contra ella per Kheder Habib, cap del grup parlamentari del partit governamental Ennahda. Segons Ben Slama, Habib va presentar la demanda després que ella l'acusés per televisió d'intentar introduir a la Constitució conceptes com "amenaça a l'ordre públic" i "als bons costums" per restringir la llibertat d'expressió i informació.Alguns llibres de Raja Ben Slama van ser censurats sota el règim de Zine l'Abidine Ben Ali, enderrocat per la revolució de gener del 2011.
Segons el seu advocat, Raja Ben Slama, que ensenya literatura àrab a la Universitat de Manouba on hi ha aspre conflicte entre els islamistes i la direcció de la universitat, està acusada en virtut d'un l'article del codi Penal que preveu entre 2 i 5 anys de presó per difamar a una persona dipositària d'autoritat pública. Aquest article, introduït durant el règim de Ben Ali, va ser utilitzat per silenciar els crítics del règim.
El Suprem anula la prohibició del burka a Lleida per no existir una llei prèvia de regulació del dret constitucional a la llibertat religiosa
"Resumiendo todo lo razonado y como conclusión final, procede la estimación del recurso de casación por vulneración del derecho de libertad religiosa, art. 16.1 CE, al no existir Ley previa con base a la que pudiera limitarse el ejercicio de tal libertad en lo relativo al uso del atuendo cuestionado, siendo rechazable la argumentación de la sentencia recurrida, tanto en cuanto al reconocimiento de la competencia del Ayuntamiento de Lleida para establecer tal limitación, como a las razones materiales para aceptar dicha limitación."
Serà aquest el problema de fons de l’economia espanyola?
El 75% dels líders polítics espanyols són advocats
The Economist publica una gràfica que mostra la professió que tenien els líders polítics de diferents països de la OCDE abans d’entrar a la política entre 1973 i 2010. La gràfica mostra que el 75% dels líders polítics espanyols són advocats, contra prop del 50% a Suïssa o el 25% als Estats Units.
Camarada Chávez i família
El govern veneçolà, o gent propera a ell, va bloquejar el compte de twitter @analisis24hs per publicar fotos privades d'Hugo Chávez i la seva família. Unes fotografies que contrasten amb el discurs oficial que pregona que ser ric és dolent, que cal boicotejar l'imperialisme o que s'han de fer sacrificis i renunciar al luxe. Les fotos les podeu veure al nou compte @analisis24com o al web Towelto's.
dimecres, 27 de febrer del 2013
Toni Cantó es va equivocar en la lletra però no en la música
La magistrada María Sanahuja, exjutge degana de Barcelona i membre de Jutges per a la Democràcia i de la Plataforma Otras Voces Feministas, va ser atacada per haver alertat de l'augment de les denúncies falses en els processos de separació per obtenir avantatges, com aconseguir una ordre d'allunyament i la consegüent expulsió del domicili conjugal. Sanahuja va denunciar que l'aplicació de la Llei de Violència de Gènere és "pròpia de règims totalitaris".
Han pasado más de cuatro años desde que se inició el debate para valorar el impacto de las reformas legislativas que en materia de violencia doméstica había realizado el PP en 2003, y que continuó el PSOE con la ley contra la violencia de género en 2004. Se empezó a decir en voz alta que no se estaban respetando los derechos fundamentales de muchos ciudadanos en España, que las leyes aprobadas contribuían a aumentar el nivel de intensidad del conflicto en las parejas heterosexuales, provocaban dolor innecesario, suponían un despilfarro para el erario público y no conseguían atajar lo más mínimo el problema de la violencia extrema sobre las mujeres.(Via)
Ahora podemos afirmar que el único avance en el respeto a las libertades fundamentales de todos que, de momento, hemos conseguido en esta materia, es que podamos hacer uso de nuestro derecho a la libertad de expresión. Se había instalado un pensamiento único que llevó a varias asociaciones a solicitar al CGPJ, en 2005, que me sancionaran y prohibieran hablar en público.
Se están produciendo abusos al aplicar la bienintencionada ley contra la violencia de género Expuse entonces que todos estábamos teniendo un comportamiento poco acertado. Me refería a jueces, fiscales, policías, abogados, periodistas y a muchas mujeres que utilizaban el Código Penal para obtener mejores condiciones en los procesos civiles de rupturas de parejas.
La presión mediática ha llevado a muchos profesionales a una reacción defensiva y de autoprotección ante el miedo a las posibles consecuencias personales. Así, jueces que han concedido prácticamente todas las órdenes de protección que les han solicitado por temor a que se les pudiera acusar de no haber tomado medidas, colapsando así los servicios administrativos de protección a las víctimas que difícilmente las pueden atender; fiscales solicitando en prácticamente todos los casos que se adoptara una orden de protección, normalmente alejamiento, muchas veces sin demasiadas pruebas y sin valorar que ello podía comportar pérdida de empleo si ambos trabajaban en la misma empresa, o dificultades para permanecer en una ciudad pequeña con el estigma de maltratador; policías que han procedido a la detención de miles de hombres sin más indicios que la sola afirmación de la denunciante, sabiendo que en uno o dos días serían puestos en libertad por el juez, y sin considerar el trauma que para algunos ciudadanos puede suponer pasar esas horas detenido, esposado y trasladado junto a delincuentes, todo por miedo a exponerse a un expediente disciplinario si luego ocurría un hecho luctuoso, ya que "ellos también tenían familias"; abogados que han recomendado la interposición de una denuncia por malos tratos porque se podía solventar en horas la atribución provisional del uso de la vivienda familiar, ya que la orden de alejamiento supone la expulsión inmediata de la misma, así como la fijación de una pensión de alimentos y la custodia de los hijos; periodistas que cuando se producía un hecho grave lo exponían de modo que culpabilizaban a todos los que de un modo u otro habían intervenido, y en ocasiones de manera sensacionalista (esto ahora ya no ocurre); y mujeres que, sin ningún escrúpulo ni respeto por las que están padeciendo situaciones terribles sin atreverse a denunciar, han abusado de lo que se les ofrecía, poniendo en marcha el aparato policial y judicial con fines espurios, en algunos casos inventándose directamente hechos que ni siquiera han ocurrido, pero con escaso riesgo de que ello pueda demostrarse, y se les exijan responsabilidades.
Pero no es la maldad de algunas personas la causante del problema. Lo tremendo es estructurar un sistema legal, y una aplicación de la norma, que permita a los perversos utilizar la organización colectiva para conseguir sus objetivos, causando daño a muchos otros (niños, abuelos, padres...), y se mantenga durante años a pesar de la evidencia de que no ha dado resultado. Mueren tantas mujeres como antes.
La ley integral contra la violencia sobre la mujer, aprobada por unanimidad por el Parlamento, era bienintencionada, pero los que formamos parte de la estructura judicial del Estado sabíamos que únicamente tendría desarrollo la parte referida a la modificación del Código Penal, con escasísimos medios y total falta de coordinación con otros profesionales (especialmente servicios sanitarios y sociales de cada lugar), pues la ley ni siquiera encargó a nadie el desarrollo de esta necesidad.
La consecuencia de atribuir a un órgano de cada partido judicial en exclusiva esta materia ha desorganizado la estructura judicial y colapsado los juzgados de violencia, que se han convertido en destinos que no quiere prácticamente nadie. Hemos consentido la detención de miles de hombres que luego, en su mayoría, han resultado absueltos, y probablemente habremos condenado a más de un inocente, en aplicación de unas leyes que, como la Ley de Enjuiciamiento Criminal, denomina "agresor" al denunciado, antes de iniciar cualquier investigación tendente a averiguar la certeza de los hechos. Y mientras tanto, la mayoría de las mujeres que sufren violencia extrema siguen en muchos casos padeciéndola en silencio, viendo cómo su causa ha sufrido el desprestigio por la acción de los que sólo las han utilizado para sus propios fines y aspiraciones. Es hora de iniciar de nuevo el debate en el Parlamento, y valorar los resultados del camino andado.
Itàlia, entre l'embalsamat i el grillat
 |
| Grillosconi |
De l'embalsamat Berlusconi, que cada dia s'assembla més al degradat Gustav Aschenbach patèticament fascinat per l'adolescent Tadzio, ja ho sabem tot o gairebé. La seva concepció de la política és la que passa prioritàriament per la defensa dels seus interessos particulars, no sempre atacats per conspiracions jurídicomarxistes. I això és el que continuarà fent si torna a governar. Una caricatura de la caricatura.
L'altre perill prové d'un grillat que si mana no farà riure sinó plorar. Grillo no és un simple outsider, un pallasso o un cabrejat. Si es creu el que diu, Grillo és un malalt d'ideologia anternativa. Rebutja qualsevol cosa que vingui del sistema democràtic en el que viu, però combrega amb totes les fantasies antisistema que arreplega. Com aquestes (Via Barcepundit):
1.- Creu que les esteles dels avions escampen substàncies químiques que fan que la gent es torni boja.
2.- Creu en les sangries com a mètode curatiu i rebutja les vacunes per perilloses.
3.- Creu que la Banca Islàmica de Desenvolupament regala diners als prestataris que s'ho mereixen.
4.- Creu que els Jueus són una petita minoria àrab que va robar Terra Santa als altres fa 2.500 anys.
5.- Creu que els jueus controles el món a través dels Illuminati, les Logies maçòniques, els Rockefellers i els Rothschilds.
6.- Creu que els jueus són els responsables de la crisi econòmica a Itàlia i al món perquè són els amos dels Bancs usurers.
7.- Creu que els mullas de l'Iran, odiats per les dones, representen l'antiga civilització persa, la cultura més avançada del món.
8.- Creu que la quimioteràpia del càncer és una conspiració de Big Pharma per matar els pacients.
9.- Creu que els organismes modificats genèticament (OMG) i les nanopartícules ens mataran.
10.- Creu que la SIDA es "la més gran mentida del segle" i l'HIV una quimera.
11.- Creu que els Jueus han de ser "processats" en massa.
12.- Creu que pot salvar Itàlia nacionalitzant els bancs i tallant el comerç amb la UE.
Coses com aquestes no se les pot creure ningú, encara que no hagi aprovat la ESO. Però a menys que sigui una genial juguesca per posar en evidència la credulitat dels que l'han votat, Grillo està com una cabra. La cabra que retornarà Itàlia a les cavernes.
No tinc llàgrimes per Stéphane Hessel
No es tracta d'un pecat de joventut. Ho va dir fa dos anys al Frankfurter Allgemeine Zeitung, però ja ho havia afirmat amb anterioritat: "l'ocupació alemanya (de França) va ser. si se la compara per exemple amb l'ocupació actual de Palestina pels israelians, una ocupació relativament inofensiva".
"Aujourd’hui nous pouvons constater ceci : la souplesse de la politique d’occupation allemande permettait, à la fin de la guerre encore, une politique culturelle d’ouverture. Il était permis à Paris de jouer des pièces de Jean-Paul Sartre ou d’écouter Juliette Gréco. Si je peux oser une comparaison audacieuse sur un sujet qui me touche, j’affirme ceci: l’occupation allemande était, si on la compare par exemple avec l’occupation actuelle de la Palestine par les Israéliens, une occupation relativement inoffensive, abstraction faite d’éléments d’exception comme les incarcérations, les internements et les exécutions, ainsi que le vol d’oeuvres d’art. Tout cela était terrible. Mais il s’agissait d’une politique d’occupation qui voulait agir positivement et de ce fait nous rendait à nous résistant le travail si difficile." (Cité par Jacques Tarnero, « Stéphane Hessel, l’indigné », Huffingtonpost, 11/07/2012).Per unes declaracions similars, el 16 de febrer del 2012 Jean-Marie Le Pen va ser condemnat a tres mesos de presó i al pagament 10.000 euros de multa. Per què no es va fer el mateix amb Stéphane Hessel?
dimarts, 26 de febrer del 2013
Europa ha alimentat el monstre
Quan el nord de Mali va caure a mans dels terroristes i militants estrangers l'abril passat, es va iniciar un debat sobre les causes del caòtic col·lapse del país. Molts van argumentar que era un subproducte directe de la intervenció de l'OTAN a Líbia el 2011, que va enviar a milers d'homes ben armats a Mali a través del Sàhara. Altres van apuntar a la corrupció interna de Mali i les divisions ètniques. Tot i això, poc s'ha dit sobre el factor més important: els europeus han finançat conscientment els radicals islamistes amb el pagament de rescats almenys des del 2003.
(...) En l'última dècada, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Espanya, França, Àustria, Suècia i els Països Baixos han pagat més de 130 milions de dòlars a grups terroristes, majoritàriament a través de mediadors, per alliberar els ostatges europeus.
Els líders europeus estaven comprensiblement desesperats per salvar la vida dels seus ciutadans, però els seus esforços han fracassat perquè el pagament de rescats només ha servit per convertir-los en una mercaderia lucrativa per als jinhadistes famolencs de diners en efectiu. Els grups com Al Qaeda al Magrib Islàmic i el Moviment per a la Unitat i la Jihad a l'oest d'Àfrica s'han acostumat als pagaments de rescats, cosa que els ha esperonat a capturar-ne -de membres d'ongs a turistes- quants més millor. Per contra, els terroristes saben que els Estats Units no negociaran amb els segrestadors i és molt més probable que usin la força per alliberar als seus ciutadans.
Més informació, al New York Times.
(...) En l'última dècada, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Espanya, França, Àustria, Suècia i els Països Baixos han pagat més de 130 milions de dòlars a grups terroristes, majoritàriament a través de mediadors, per alliberar els ostatges europeus.
Els líders europeus estaven comprensiblement desesperats per salvar la vida dels seus ciutadans, però els seus esforços han fracassat perquè el pagament de rescats només ha servit per convertir-los en una mercaderia lucrativa per als jinhadistes famolencs de diners en efectiu. Els grups com Al Qaeda al Magrib Islàmic i el Moviment per a la Unitat i la Jihad a l'oest d'Àfrica s'han acostumat als pagaments de rescats, cosa que els ha esperonat a capturar-ne -de membres d'ongs a turistes- quants més millor. Per contra, els terroristes saben que els Estats Units no negociaran amb els segrestadors i és molt més probable que usin la força per alliberar als seus ciutadans.
Més informació, al New York Times.
dissabte, 23 de febrer del 2013
Llistat dels 169 informes fets per "Método 3" els últims anys
EL TRIANGLE ha tingut accés a un document en el qual es relacionen 169 investigacions efectuades per l’agència de detectius Método 3, algunes de les quals se suposa que podien estar a la venda o arribar a la premsa, que afecten a polítics de diverses formacions, empresaris i, també, a famosos de la premsa del cor.
De la conversa que van enregistrar entre Alicia Sánchez-Camacho i Vicky Álvarez, mentre dinaven al restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010, Método 3 en va fer un informe de només 14 pàgines, molt poques, sobretot si es compara amb la investigació que van fer sobre el patrimoni de Josep Lluís Carod-Rovira, fet per aquelles mateixes dates, que ocupa 37 folis, segons es precisa en la relació de dossiers «sensibles» que es reprodueix a continuació.
Entre els investigats per l'agència de detectius dirigida per Francisco Marco [a la imatge] hi ha molts empresaris, però també polítics de diverses formacions: Ignacio González (PP), president de la comunitat de Madrid; Joaquín Almunia (PSOE), comissari de la Competència de Comissió Europea; Joana Ortega (UDC); vicepresidenta de la Generalitat; Felip Puig (CDC), conseller d’Empresa; Montilla (PSC), expresident de la Generalitat; Joaquim Llena (PSC), exconseller d’Agricultura; Àngel Ros (PSC), alcalde de Lleida; o Xavier Sabaté (PSC), diputat per Tarragona. També hi ha informes sobre formacions polítiques, com Reagrupament o el finançament de CiU; regidors, com Marc Fuentes, de Lloret de Mar, que ha estat el flagell de l’exalcalde Xavier Crespo; o sagues familiars, com la del conseller Felip Puig, del qual també s’han investigat els seus germans –Oriol i Jordi– i les empreses en les quals ha estat relacionat.
Els Pujol-Ferrusola
Jordi jr:
1. Pujart SL, administrador únic de la immobiliària.
2. Erisono Longiano SL, administrador únic importador i exportador antiguitats i art.
3. Projectes Barcelona SL, administrador únic de la immobiliària.
4. Iniciatives Marketing i Inversions SA, apoderat i exvicepresident i conseller delegat de la constructora.
5. Project Marketing Cat SL, apoderat de la immobiliària.
6. Inter Rosario Port Services SA, apoderat de la naviliera.
7. Vintiquatre SL (extingida), administrador, conseller i soci de l'empresa artística.
8. Hitech General Consulting SRL, exadministrador de l'empresa d'importexport.
9. Hot Line Computer SA, exconseller de l'empresa d'ordinadors.
10. Catexpress SA (inoperant), conseller i secretari de l'empresa de transport.
11. Hispano Quimica SA (extingida), conseller de la industria química.
12. Intradex Golf SL, exconseller i exsecretari de la comercialitzadora agrícola.
13. Consulting Centro España SA, exconseller de l'empresa de serveis.
14. Hidroplant SA (extingida), soci empresa jardineria de la mare.
15. Active Translation SA, administrador unic de la immobiliària.
16. Passatge del Sucre SL, exapoderat de la immobiliària.
17. Iberoamericana de Business and Marketing (extingida), liquidador empresa de contractació pública.
Josep:
18. Inversiones Promocrim SL, conseller de la societat de cartera.
19. Promomed Residencial Mediterraneo SA, conseller de la immobiliària.
20. Europraxis Atlante SL, apoderat empresa internet.
21. Laboratorios Favea SA, exconseller de la farmacèutica.
22. Agrupacio Mutua del Comerç i de la Industria, exconseller de l'empresa d'assegurances
23. Mercados y Gestion de Valores AVSA, exconseller de la societat de cartera.
24. Europraxis Consulting Holding SL (extingida), conseller de la consultora.
25. Labiernag SL (extingida), conseller de la societat de cartera.
26. Soluciones Informaticas Industriales GDI SL, exconseller delegat i exsecretari de l'empresa informàtica.
Oleguer:
27. Longshore SL, president i exadministrador unic.
28. Drago Capital SL, administrador unic.
29. Tres Forcas Capital SL, administrador.
30. Bahoruco Park SL, administrador.
31. Arquillo Resort SL, administrador.
32. Servifonia Plus SL, administrador.
33. Optimus Subastas Online SA, secretari.
34. Jasmund Spain SL, soci.
35. S. Fernando Resort Bahia Sur SL, apoderat.
36. Samos Servicios y Gestiones SL, apoderat, exconseller i expresident.
37. Tasiberica SA, exconseller delegat.
38. Inmoclick Online SA, exconseller delegat, exsecretari i exapoderat.
Mireia:
39. Fisioart SL, administradora.
Oriol:
40. Empresa de Promocio i Localitzacio Industrial de Catalunya SA, exconseller.
41. Barcelona Promocio Instal.lacions Olimpiques SA (extingida), conseller.
42. Desarrollos Especiales de Sistemas de Anclaje SA, exsecretari.
Pere:
43. Entorn enginyeria i serveis SL (extingida), apoderat.
Un magnífic currículum, especialment tenint en compte que la família Pujol estava arruinada -Banca Catalana- quan el seu patriarca va arribar a la presidència de la Generalitat.
dijous, 21 de febrer del 2013
Mali: els jihadistes es droguen amb quetamina
Soldats malians han descobert quetamina en una casa de la ciutat de Gao. La quetamina és un anestèsic utilitzat sovint com a droga. Això podria explicar la ràbia cega que mostraven els jihadistes en el combat./ L'Express
Una majoria de científics ja no creu en l'escalfament global antropogènic
Només el 36 per cent dels científics creuen que l'escalfament global està provocat pels humans, segons un estudi revisat per parells (peer review) publicat per Organization Studies. La majoria opina que, si n'hi ha, l'escalfament és per causes naturals o, en cas d'existir, no es un problema tan greu com el pinten.
Via Barcepundit
Via Barcepundit
Rajoy i els periodistes
Arcadi Espada:
Rajoy pierde los nervios con la prensa. En realidad llega ya nervioso. Hace unos días, y a propósito de Bárcenas, se lió de un modo formidable, con el todo es verdad salvo algunas cosas. Comprendo que los periódicos trataran de sacarle punta; pero la única punta que había para sacar son las extraños y nada relajados encuentros que mantiene con los periodistas. A mi juicio una de las claves está en que Rajoy, a diferencia de lo que hacía Zapatero, diferencia entre políticos y periodistas. Para el anterior presidente todos formaban parte de lo mismo. El sistema. Rajoy distingue: los suyos son los políticos, entre los que se encuentra bien, aunque tenga que zaherirlos con gremiales balas de fogueo. No reconoce que la prensa forme parte de su mundo. Lee el Marca. Nunca quiso ser periodista, a diferencia de tantos y tantos políticos. Y por si fuera poco no ve mayor necesidad de seducirlos: Rajoy es presidente del Gobierno contra la opinión, constante y desdeñosa, de los periodistas más influyentes de España.
Obama va amagar les dades fins després de les eleccions
Xifra rècord: 47,7 milions de nord-americans va recórrer
als cupons d'alimentació al setembre del 2012
als cupons d'alimentació al setembre del 2012
Record 46 Million Americans Are on Food Stamps
Federal Food Stamp Program Spent Record $80.4B in FY 2012
dimecres, 20 de febrer del 2013
El Castrisme persegueix Yoani fora de Cuba
La blocaire i opositora cubana Yoani Sánchez va sortir diumenge des de l'Havana amb destí al Brasil, primera escala d'una gira de 80 dies que la portarà per onze països llatinoamericans, europeus i pels Estats Units. Sánchez ha obtingut finalment un permís de sortida després d'una vintena de negatives per part de les autoritats cubanes.
La periodista cubana, després de fer escala a Panamà, va volar fins al Brasil, on tenia previst presentar el documental "Connexió Cuba-Hondures", cosa que ha pogut fer pel boicot de manifestants pro Castristes.
Des de Brasil viatjarà a Europa. La primera escala serà la República Txeca i després es desplaçarà a Espanya, on té previst participar en el III Congrés Iberoamericà sobre Xarxes Socials (iRedes), que se celebra a Burgos els dies 7 i 8 de març. Allà intervindrà en una xerrada titulada 'Xarxes socials per a la llibertat' i previsiblement recollirà el Premi iRedes Categoria Individual que se li va concedir el 2011.
Des d'Espanya viatjarà a Mèxic, a la Reunió de Mig Any de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) que se celebra entre els dies 8 i 11 de març a la ciutat de Pobla.
Després de la seva estada a Mèxic no se sap exactament com prosseguirà el seu viatge, però té previst assistir a un festival de cinema a Països Baixos i després probablement viatjar fins a Nova York i Florida. Posteriorment està previst que torni a Europa, a Alemanya, Suïssa, Suècia Polònia o Itàlia, i farà una segona visita a Espanya, on és jurat de la XXX edició dels Premis Ortega i Gasset de Periodisme.
Sánchez creuarà de nou l'Atlàntic per visitar Perú, Xile i l'Argentina abans de tornar a Cuba en un viatge que durarà 80 dies.
L'empatia facilita la fe
...La falta de habilidad para empatizar y leer las mentes de los demás está relacionada con una disminución en la creencia en dioses personales. ¿Pero por qué podría ser esto? Parece que una parte esencial de las creencias en un Dios personal es la capacidad de relacionarlas con un amigo personal. Quizás no sea tan sorprendente que las personas cuyas mentes no funcionan tan bien en esto tengan menos probabilidades de creer.
dilluns, 18 de febrer del 2013
Contra la corrupció del partit de Mandela
Mamphela Ramphele, metge, exmilitant anti-apartheid, exdirectiva del Banc Mundial, ha anunciat la creació del partit Agang (Construim) per combatre políticament al Congrés Nacional Africà, que està al poder des de la caiguda del règim de segregació racial a Sudàfrica el 1994.
La nova plataforma política, integrada per decebuts del partit de Mandela, té per objectiu principal la lluita contra la corrupció, el nepotisme i el favoritisme en que s'han instal·lat els antics líders antiapartheid.
"Es un proyecto cívico poner a los ciudadanos por encima de los grupos, territoriales o étnicos"
Entrevista a Antonio Muñoz Molina:
En Estados Unidos, por ejemplo, hay una lucha política muy fuerte. Pero hay zonas de debate que están fuera de ese enfrentamiento. En España no hay ningún acuerdo básico. Eso es lo asombroso. Hasta en Italia existen esos pactos. Recuerdo cómo se celebró en 2011 el 150º aniversario de la unidad de Italia. Con festejos. La unidad de Italia es un proyecto progresista. Para nosotros no. Por la capitulación de la izquierda, hemos programado nuestro cerebro para pensar que la unidad de un país es automáticamente reaccionaria. No tiene por qué ser así. El proyecto de la República italiana era un proyecto progresista. Es un proyecto cívico poner a los ciudadanos por encima de los grupos, territoriales o étnicos, o lo que sea.
P: ¿Existió ese acuerdo cívico durante el debate constitucional?
R: Creo que lo primero es distinguir entre la gente común y las élites. Hay una cosa en la que he pensado mucho, sobre la que he intentado estudiar desde hace tiempo: la diferencia entre el extremismo de la élite y la gente común. Lo he estudiado respecto a la Guerra Civil. Cómo el extremismo político está limitado a una élite muy concreta que se aprovecha de situaciones sociales dolorosas y que crea una dinámica propia que acaba arrastrando a la sociedad entera. Eso es muy importante.Evidentemente, la élite política o cultural, o lo que sea, es la parte más visible de la sociedad. Puedes pensar que son una representación fehaciente de la sociedad, pero puede resultar que no. A mí, por ejemplo, me irrita mucho eso de las dos Españas. Algo que manejaba tanto la élite de la derecha como la de la izquierda: que en 1939 había dos Españas y que el levantamiento de una contra la otra provocó una guerra civil. Pero si lo estudias con más cuidado, ves que hay un proceso de radicalización política en ciertas élites que arrastran a todo el sistema político y que acaba arrastrando a una población que, en su mayor parte, es ajena a eso.
P: Esto otorga una gran responsabilidad a las élites.
R: Claro, una responsabilidad enorme. La irresponsabilidad de las élites las pagan los pueblos enteros, y eso tiene que ver también con la idea de que la historia es, digamos, inevitable. La Guerra Civil ocurre porque era inevitable, nos dicen. Pues no, la Guerra Civil se produce por varias razones. Durante mucho tiempo, la élite política se dedicó a exacerbar al máximo el enfrentamiento y la violencia. Ahora se quiere idealizar aquella época. “Ahora no hay parlamentarios”, se llegó a decir; los de la Republica, esos sí que eran unos verdaderos parlamentarios. Y se olvida el hecho de que se ponía una caja a la entrada del Congreso para que esos parlamentarios depositaran sus armas de fuego.
P: ¿Cómo es posible entonces que existieran esos acuerdos básicos en el periodo de la Transición y que ahora nadie parezca concederle el más mínimo valor?
R: Primero, por esa incapacidad que hemos comentado de mirar los hechos y de ver las cosas que tienes delante de los ojos. Vamos a ver, ¿cuántos periodos de libertad y de progreso ha habido en la historia de España y qué duración han tenido? Me refiero a la historia contemporánea. ¿Cuántos periodos de estabilidad política? ¿Cuándo, en la historia real de nuestro país, ha habido más gente que haya progresado más, en libertad, que haya conseguido un grado mayor de bienestar y libertad? El término de comparación no es el ideal paradisiaco. Lo que vale es la comparación con lo que ha sido nuestro país y la comparación con los países de nuestro entorno. Y en esa comparación vuelvo a la misma pregunta: ¿en qué otro periodo ha habido algo parecido a lo que ha ocurrido en todos estos años en España?Se le puede preguntar a un nacionalista catalán o a un nacionalista vasco en qué periodo de la historia, no de la mitología, Cataluña ha disfrutado de mayor autogobierno, ha disfrutado más de su lengua, de sus propias instituciones. O el País Vasco. En qué periodo. No en qué leyenda. Se junta la falta de crítica y la falta de lealtad. Por una parte falta la crítica verdadera y lúcida. Y por otra parte falta lealtad al sistema. Muchas personas, con voces muy visibles, han cooperado mucho en ese descrédito del sistema democrático. Y además, de una manera muy cínica, jugando con el prestigio gratuito del radicalismo. No solo no se recuerda el pasado reciente, sino que además se falsifica. El olvido lo que hace es favorecer la falsificación.
P: La consecuencia ha sido el descrédito cada vez mayor de ese periodo.
R: El descrédito era lo que convenía a la casta política de ahora para legitimar sus propias hegemonías. Porque la hegemonía de la clase política autonómica se basa en la negación de cualquier espacio común, de cualquier tejido común. Además, es algo práctico, porque eso les permite ocultar su corrupción y su incompetencia. El tipo de hegemonía que ellos quieren es lo que le interesa a los partidos. En la Transición se cometieron muchos errores. Efectivamente. Pero uno de ellos, del que no se habla y sobre el que yo insisto en mi libro, es la fuerza que se concedió a los aparatos políticos de los partidos y a la primacía de esos partidos políticos sobre la Administración.
Texes és la solució
El Parlament de Texas es reuneix només quatre mesos cada dos anys.
La Legislatura de l'Estat de Texas opera sota el sistema biennal i convoca els seus períodes ordinaris de sessions el segon dimarts de gener dels anys imparells. La durada màxima d'un període ordinari de sessions és de 140 dies. El governador pot convocar la legislatura en altres moments durant el bienni si ho considera important per la conducció dels afers de l'Estat. Aquestes sessions estan limitades a un termini de 30 dies per aprovar lleis només sobre temes presentats pel governador en demanar la sessió.
Un estat de 25 milions d'habitants que ha acabat amb la classe política.
Texas paga als diputats 600 dòlars al mes (449 euros) i dietes quan hi ha sessió (quatre mesos cada dos anys), així ha evitat generar una classe política. No hi ha polítics professionals i no subvencionen xarxes clientelars. Té superàvit, plena ocupació i està generant més d'un terç dels llocs de treball de tot Estats Units. Què seria de Texas amb 17 parlaments autonòmics, 50 diputacions, 8000 ajuntaments, més de 70 butlletins oficials, teles oficials, ràdios oficials, ... / FC
La Legislatura de l'Estat de Texas opera sota el sistema biennal i convoca els seus períodes ordinaris de sessions el segon dimarts de gener dels anys imparells. La durada màxima d'un període ordinari de sessions és de 140 dies. El governador pot convocar la legislatura en altres moments durant el bienni si ho considera important per la conducció dels afers de l'Estat. Aquestes sessions estan limitades a un termini de 30 dies per aprovar lleis només sobre temes presentats pel governador en demanar la sessió.
Un estat de 25 milions d'habitants que ha acabat amb la classe política.
Texas paga als diputats 600 dòlars al mes (449 euros) i dietes quan hi ha sessió (quatre mesos cada dos anys), així ha evitat generar una classe política. No hi ha polítics professionals i no subvencionen xarxes clientelars. Té superàvit, plena ocupació i està generant més d'un terç dels llocs de treball de tot Estats Units. Què seria de Texas amb 17 parlaments autonòmics, 50 diputacions, 8000 ajuntaments, més de 70 butlletins oficials, teles oficials, ràdios oficials, ... / FC
França també es corromp
El Tribunal de Comptes francès ha tret a la llum la depravació dels directius de les empreses públiques EDF i SNCF: vacances nadalenques a Tànger, augments salarials injustificats, campanyes publicitàries falses, etc. L'abús de poder, la corrupció, el malbaratament del diner públic, no són una exclusiva de Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal.
L'informe del Tribunal de Comptes.
Comentari de Guy Sorman.
L'informe del Tribunal de Comptes.
Comentari de Guy Sorman.
dijous, 14 de febrer del 2013
Les neurociències fan escac mat a les ciències socials progressistes
En La tabla rasa, hace más de 10 años, Steven Pinker (él mismo ideológicamente liberal) popularizó la idea de que las ciencias modernas de la evolución podrían resultar a fin de cuentas mucho más favorables a la “visión trágica” o conservadora que a la “visión utópica” o progresista. Charles Murray es todavía más conciso sobre la repercusión ideológica de la ciencia: la psicología evolucionista, la neurociencia y las ciencias modernas de la cognición darán en los próximos años el golpe de gracia definitivo a las ciencias sociales y la visión “progresista” dominante en las décadas recientes: “todo lo que asociamos con la frase políticamente correcto se vendrá eventualmente abajo”. Específicamente, de acuerdo con Murray, descubriremos 1) que la responsabilidad es una parte indispensable de la motivación humana, 2) que existen diferencias en los perfiles cognitivos de los grupos humanos, en función de la edad, el género, la etnia o la clase social, 3) que la creencia en el libre albedrío es esencial para el bienestar humano, y 4) que los seres humanos realmente poseen libre albedrío “en un profundo sentido neurológico”.
Las dos “creencias” fundamentales del estado
del bienestar estan siendo desacreditadas
por las neurociencias
del bienestar estan siendo desacreditadas
por las neurociencias
A medida que evolucionaba el estado del bienestar en el siglo XX, se tejieron en su fábrica dos creencias específicas más sobre la naturaleza del Homo sapiens.
1.- La primera era la creencia de que las personas son iguales, no sólo al modo de la Declaración de Independencia de EE.UU., iguales a los ojos de Dios y ante la ley, sino iguales, o casi, en sus habilidades latentes y características.
En alguna medida, esta creencia se aplica a los individuos, la idea de que todos los niños deben aspirar a conseguir títulos universitarios refleja el punto de vista optimista de que todos los niños son lo bastante listos para la universidad si se les ofrece el tipo correcto de instrucción. Pero la interpretación estricta de la premisa de igualdad se aplica a grupos de personas. En una sociedad justa, según se cree, diferentes grupos de personas, hombres y mujeres, blancos y negros, heterosexuales y homosexuales, los niños de la gente pobre y de la gente rica, tendrán naturalmente la misma distribución de resultados en la vida: los mismos ingresos medios, los mismos logros educativos, la misma proporción de conserjes y jefes, la misma proporción de profesores de inglés y físicos, la misma proporción de cómicos y de armadores. Cuando esto no sucede, es a causa de mal comportamiento humano y de una sociedad injusta. Durante los últimos cuarenta años, la premisa de que no pueden existir diferencias significativas de grupo ha justificado miles de páginas de regulaciones y legislaciones gubernamentales. (...) Todo lo que asociamos con la frase “políticamente correcto” eventualmente vuelve sobre esta premisa.
2.- La segunda de las creencias sobre el Homo sapiens que se ha convertido en un fundamento intelectual del estado del bienestar es que, en el fondo, los seres humanos no son realmente responsables de lo que hacen.
La gente que lo hace bien no merece lo que consigue, lo han conseguido porque han nacido en el estrato social correcto. O si lo hacen bien pese a haber nacido pobre y marginado, se debe a la fortuna (...) Durante los siguientes diez o doce años, creo que todos estos fundamentos intelectuales del moderno estado del bienestar serán desacreditados por una oleada de descubrimientos científicos sobre la conducta humana que ya están en camino (...) Edward O. Wilson, de Harvard, anticipó esto en un libro titulado Consiliencia. A medida que progrese el siglo XXI, argumentaba, las ciencias sociales resultarán influidas crecientemente por los hallazgos de la biología, específicamente por los hallazgos de los genetistas y los neurocientíficos.
El Seal que va matar Bin Laden, a l'atur i sense assistència mèdica
"L'home que va disparar i va matar Osama bin Laden es va asseure en una cadira de vímet al pati de casa, preguntant-se com havia d'alimentar la seva dona i els seus fills o com havia de pagar la seva atenció mèdica." / CENTER FOR INVESTIGATIVE REPORTING - FOX NEWS
"Tot aquell que lluita per aquest país a l'estranger, mai hauria d'haver de lluitar per un lloc de treball, per un sostre que l'aixoplugui o per l'atenció mèdica, perquè aquestes són coses que s'ha guanyat quan torna a casa" / Barack Obama, 11 de novembre del 2011
dimecres, 13 de febrer del 2013
Temor a una "iraquització" de Mali
L'ONU tem una espiral de "violència catastròfica" a Mali. Sense dir-ho amb aquestes paraules, té por a una iraquització del conflicte. Tot i l'alliberament de la ciutat de Gao per les tropes malianes i franceses, grups islamistes han aconseguit infiltrar-s'hi per combatre els "infidels" amb atacs i atemptats.
Divendres i dissabte de la setmana passada hi van haver els dos primers atemptats suïcides de la història de Mali, així com combats al carrer entre jihadistes i soldats francesos i governamentals. Aquests grups islamistes haurien rebut el suport d'Al Qaeda a la Península Aràbiga (AQPA), amb base al Iemen, que ha qualificat l'operació militar francesa de "creuada contra l'islam" i "declaració de guerra contra els musulmans". AQPA ha fet una crida a la solidaritat islàmica dient que "donar suport als musulmans de Mali és un deure per a tot musulmà en condicions de fer-ho" i precisant que tot bon musulmà ha de sostenir "amb la seva vida o financerament" la guerra santa.
Els habitants de Gao tenen por i procuren no sortir de casa. El mercat principal de la ciutat està pràcticament desert i ha tingut de ser desminat per especialistes francesos. La majoria de botigues estan tancades. Els soldats malians i francesos patrullen constantment pels carrers. No hi ha dia que no hi hagi incidents o que es trobin amagatalls amb munició i explosius.
Dilluns, un helicòpter francès va bombardejar l'edifici de la comissaria principal -que havia sigut la seu de la "policia islàmica" durant l'ocupació de la ciutat pels jihadistes el 2012- on s'havia atrinxerat un grup d'islamistes. Segons testimonis presencials, un kamikaze s'hauria immolat a l'interior de la comissaria.
Els temors a una iraquització de Mali no són irracionals. De la mateixa manera que Ossama bin Laden va creure que el derrocament de Saddam Hussein pels Estats Units convertia l'Iraq en el primer front de la jihad universal, els seus hereus intentaran fer ara el mateix amb la intervenció militar francesa a Mali.
La situació no és la mateixa, Ossama bin Laden és mort, però els mujaidins segueixen estant molt motivats i disposen d'armes i munició en abundància, en gran part provinent de Líbia. Poden fer molt de mal i França no està en condicions econòmiques d'ampliar una operació militar que pot durar anys.
Si es dóna aquesta situació, el món podria enyorar Bush.
Divendres i dissabte de la setmana passada hi van haver els dos primers atemptats suïcides de la història de Mali, així com combats al carrer entre jihadistes i soldats francesos i governamentals. Aquests grups islamistes haurien rebut el suport d'Al Qaeda a la Península Aràbiga (AQPA), amb base al Iemen, que ha qualificat l'operació militar francesa de "creuada contra l'islam" i "declaració de guerra contra els musulmans". AQPA ha fet una crida a la solidaritat islàmica dient que "donar suport als musulmans de Mali és un deure per a tot musulmà en condicions de fer-ho" i precisant que tot bon musulmà ha de sostenir "amb la seva vida o financerament" la guerra santa.
Els habitants de Gao tenen por i procuren no sortir de casa. El mercat principal de la ciutat està pràcticament desert i ha tingut de ser desminat per especialistes francesos. La majoria de botigues estan tancades. Els soldats malians i francesos patrullen constantment pels carrers. No hi ha dia que no hi hagi incidents o que es trobin amagatalls amb munició i explosius.
Dilluns, un helicòpter francès va bombardejar l'edifici de la comissaria principal -que havia sigut la seu de la "policia islàmica" durant l'ocupació de la ciutat pels jihadistes el 2012- on s'havia atrinxerat un grup d'islamistes. Segons testimonis presencials, un kamikaze s'hauria immolat a l'interior de la comissaria.
Els temors a una iraquització de Mali no són irracionals. De la mateixa manera que Ossama bin Laden va creure que el derrocament de Saddam Hussein pels Estats Units convertia l'Iraq en el primer front de la jihad universal, els seus hereus intentaran fer ara el mateix amb la intervenció militar francesa a Mali.
La situació no és la mateixa, Ossama bin Laden és mort, però els mujaidins segueixen estant molt motivats i disposen d'armes i munició en abundància, en gran part provinent de Líbia. Poden fer molt de mal i França no està en condicions econòmiques d'ampliar una operació militar que pot durar anys.
Si es dóna aquesta situació, el món podria enyorar Bush.
Qui estigui lliure de pecat carnívor que tiri la primera pedra
Conservadors i socialdemòcrates s'han escandalitzat de la intervenció sobre els toros de Toni Cantó al Congrés dels Diputats. S'han escandalitzat perquè ha dit una veritat: que els animals no son persones i que per aquest motiu no tenen el mateix dret que nosaltres a la vida i a la llibertat. El que ha dit Cantó és un fet irrebatible, donat que cada dia milions d'animals, que viuen en captivitat, son sacrificats per alimentar la humanitat. Si els animals tenen el mateix dret a la vida i a la llibertat que les persones, des d'ara mateix s'haurien de tancar totes les granges i escorxadors i la humanitat sencera s'hauria de convertir al veganisme o vegetarianisme. I ho hauríem de fer sense dilació, ja que en cas contrari estaríem sent còmplices del més gran genocidi de la història. Més gran que l'Holocaust. Aquesta simple i infame comparació hauria de servir per posar en evidència el relativisme moral que comporta la generalització i/o fabricació de drets, ja que els acaba per banalitzar i desnaturalitzar. Que els animals no tinguin el mateix dret a la vida i a la llibertat no vol dir que des del nostre sentit moral -un sentit moral que s'eixampla a mesura que evolucionem- acceptem el seu maltractament gratuit.
Això, i no una altra cosa, és el que ha dit Toni Cantó al Congrés dels Diputats. Qui estigui lliure de pecat carnívor que tiri la primera pedra.
dimarts, 12 de febrer del 2013
Almenys no hem caigut tant com en les crisis anteriors
...la ratio actual (del 3er trimestre de 2012) es de 37,4 ocupados por cada 100 habitantes y la de los años sesenta y primeros setenta rondaba esta cifra. Al menos no hemos caído tanto como en las crisis anteriores. En la que duró desde mediados de los setenta a mediados de los ochenta caímos hasta niveles inferiores al 29%; en la de los noventa, hasta niveles cercanos al 31%. Se trata, quizá, de la única alegría que nos queda: que, a pesar de la gran caída en el empleo, todavía nos mantenemos en tasas de ocupación, no sólo sobre la población total, sino sobre la población de 16 a 64 años. Magro consuelo. A ver cuánto nos dura.
Passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal
Pel que fa a l'economia, sovint busquem en el lloc equivocat. Un es pregunta sobre les polítiques monetàries, fiscals, socials, però sovint se'ns escapa l'essencial. L'essencial? El caràcter disfuncional de la majoria dels estats contemporanis, ja que la bona salut de les nacions tendeix a un subtil equilibri entre el món empresarial i el poder públic. Les empreses, en general, estan ben gestionades i són útils i eficaces: ofereixen béns i serveis reals que el públic espera. Aquestes empreses se'n surten en condicions òptimes perquè no tenen elecció: funcionen o desapareixen. Sobre els Estats no pesa cap d'aquestes limitacions i fins fa poc no s'han vist obligats a seguir cap regla de bona gestió. Però l'aparició d'un nou actor, el mercat financer global, ha introduït ràpidament una limitació relativa a l'equilibri pressupostari. Però aquest equilibri es pot aconseguir exprimint el contribuent i ofegant l'economia. Òbviament, encara estem lluny d'una nova harmonia entre l'Estat i les empreses.
Sobre aquesta naturalesa disfuncional de l'estat m'ha cridat l'atenció l'assagista indi, l'ex empresari Gurcharan Das. Des de Nova Delhi, m'ha fet observar que els indis treballen i s'enriqueixen sobretot durant la nit, quan dorm la burocràcia pública. És una espècie de metàfora. Das voldria que el seu país pogués enriquir-se també de dia, amb un Estat que imposi la llei i la justícia i que gestioni infraestructures decents. Gurcharan Das, un liberal notori que sempre ha lluitat contra el socialisme d'estat a l'Índia, admet que sense un Estat que funcioni el país quedarà suspès a mig camí entre la misèria i el desenvolupament. A la Xina, assenyala que, per contra, l'Estat crea infraestructures modernes, però aquest mateix Estat terroritza la població, fa cas omís de la llei i la justícia. La Xina, per falta d'un bon estat, també es bloquejarà a mig camí entre la pobresa i la riquesa.
A Europa, de la mateixa manera i salvant totes les distàncies, els estats es troben també entre dues aigües: en general són legítims i respectuosos amb l'estat de dret, però, en el seu funcionament, són totalment arcaics. Els buròcrates han conservat els costums de fa un segle, la gestió dels recursos humans és desconeguda i el mesurament de l'eficàcia nul. Sabem que qualsevol negoci que funcioni com els nostres Estats va de pet a la fallida. També sabem que aquest arcaisme públic és una càrrega col·lectiva que no fa ni la felicitat ni la prosperitat. La solució no és americana, doncs als Estats Units el sector públic ha esdevingut, llevat parcialment en la Defensa, tan disfuncional com a Europa.
Aquesta contradicció, fatal a llarg termini, entre l'Estat i l'economia no és inevitable ja que almenys en una regió del món la modernització de l'Estat s'està portant a terme: en els països escandinaus. En gran part sota la influència dels cercles liberals de pensament, els governs del Nord han aconseguit dissociar els objectius dels mitjans de l'Estat, l'Estat garant de l'Estat gestor. Clarament, els suecs, danesos, noruecs i finlandesos exigeixen als seus estats una mena d'assegurança general contra els imprevistos de la vida, com l'atur, la malaltia, la invalidesa, etc. Del 1930 al 1980, aquesta seguretat estava garantida i gestionada per l'Estat, i des de la dècada del 1980, l'assegurança també està garantida però és gestionada cada vegada més per empreses privades, a un preu millor, de manera més eficient i amb esperit d'innovació. El ciutadà està satisfet perquè l'importa poc qui gestiona i perquè l'estat es redueix a proporcions més modestes, restaurat a la seva funció original anomenada "vigilant nocturn" en el vocabulari de l'economia clàssica.
Es pot objectar que la cultura escandinava és més respectuosa amb els fets, més empírica que la cultura mediterrània centrada en mites i il·lusions ideològiques. Però no és cert que aquest determinisme cultural sigui l'única explicació de la reconstrucció del Nord, és també perquè al vorejar la fallida els països escandinaus s'han mobilitzat per passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal. Sent optimistes, podem concloure que al sud d'Europa la situació encara no és prou greu com per declarar l'Estat en perill d'extinció i la necessitat de reconstruir-lo sobre bases racionals. "Un moment, senyor botxí", va dir Jeanne du Barry abans de ser guillotinada el 1793, "la vida era tan bonica sota l'Antic Règim". Els sindicats del sector públic fan pensar en la comtessa, la bella amant de Lluis XV.
Sobre aquesta naturalesa disfuncional de l'estat m'ha cridat l'atenció l'assagista indi, l'ex empresari Gurcharan Das. Des de Nova Delhi, m'ha fet observar que els indis treballen i s'enriqueixen sobretot durant la nit, quan dorm la burocràcia pública. És una espècie de metàfora. Das voldria que el seu país pogués enriquir-se també de dia, amb un Estat que imposi la llei i la justícia i que gestioni infraestructures decents. Gurcharan Das, un liberal notori que sempre ha lluitat contra el socialisme d'estat a l'Índia, admet que sense un Estat que funcioni el país quedarà suspès a mig camí entre la misèria i el desenvolupament. A la Xina, assenyala que, per contra, l'Estat crea infraestructures modernes, però aquest mateix Estat terroritza la població, fa cas omís de la llei i la justícia. La Xina, per falta d'un bon estat, també es bloquejarà a mig camí entre la pobresa i la riquesa.
A Europa, de la mateixa manera i salvant totes les distàncies, els estats es troben també entre dues aigües: en general són legítims i respectuosos amb l'estat de dret, però, en el seu funcionament, són totalment arcaics. Els buròcrates han conservat els costums de fa un segle, la gestió dels recursos humans és desconeguda i el mesurament de l'eficàcia nul. Sabem que qualsevol negoci que funcioni com els nostres Estats va de pet a la fallida. També sabem que aquest arcaisme públic és una càrrega col·lectiva que no fa ni la felicitat ni la prosperitat. La solució no és americana, doncs als Estats Units el sector públic ha esdevingut, llevat parcialment en la Defensa, tan disfuncional com a Europa.
Aquesta contradicció, fatal a llarg termini, entre l'Estat i l'economia no és inevitable ja que almenys en una regió del món la modernització de l'Estat s'està portant a terme: en els països escandinaus. En gran part sota la influència dels cercles liberals de pensament, els governs del Nord han aconseguit dissociar els objectius dels mitjans de l'Estat, l'Estat garant de l'Estat gestor. Clarament, els suecs, danesos, noruecs i finlandesos exigeixen als seus estats una mena d'assegurança general contra els imprevistos de la vida, com l'atur, la malaltia, la invalidesa, etc. Del 1930 al 1980, aquesta seguretat estava garantida i gestionada per l'Estat, i des de la dècada del 1980, l'assegurança també està garantida però és gestionada cada vegada més per empreses privades, a un preu millor, de manera més eficient i amb esperit d'innovació. El ciutadà està satisfet perquè l'importa poc qui gestiona i perquè l'estat es redueix a proporcions més modestes, restaurat a la seva funció original anomenada "vigilant nocturn" en el vocabulari de l'economia clàssica.
Es pot objectar que la cultura escandinava és més respectuosa amb els fets, més empírica que la cultura mediterrània centrada en mites i il·lusions ideològiques. Però no és cert que aquest determinisme cultural sigui l'única explicació de la reconstrucció del Nord, és també perquè al vorejar la fallida els països escandinaus s'han mobilitzat per passar de l'Edat Mitjana socialista a la modernitat liberal. Sent optimistes, podem concloure que al sud d'Europa la situació encara no és prou greu com per declarar l'Estat en perill d'extinció i la necessitat de reconstruir-lo sobre bases racionals. "Un moment, senyor botxí", va dir Jeanne du Barry abans de ser guillotinada el 1793, "la vida era tan bonica sota l'Antic Règim". Els sindicats del sector públic fan pensar en la comtessa, la bella amant de Lluis XV.
dilluns, 11 de febrer del 2013
Tuníssia, Egipte, Mali i la indiferència criminal d'Obama
Les revoltes de la Primavera Àrab van agafar per sorpresa els islamistes. Després del desconcert inicial, van jugar a fons la seva força -un ampli teixit social fet de complicitats religioses i solidaritats cíviques-, que els va permetre capitalitzar electoralment les revoltes per arribar al poder, tant a Tunísia com a Egipte, front a una oposició laica molt fragmentada. Però la continuitat de les protestes, junt a la seva inexperiència governamental i a la falta de control sobre institucions tant decisives con l'exèrcit o la policia, els està portant a un carreró sense sortida.
A Tuníssia, l'assassinat de l'opositor laic d'esquerra Chokri Belaïd, que s'atribueix als més radicals del partit islamista Ennahda, ha posat més llenya a un foc que ja cremava per la lentitud en les reformes econòmiques i socials, per l'atur i la misèria creixent, que van ser, precisament, la causa de l'aixecament revolucionari. A Egipte, tres quarts del mateix. Els Germans Musulmans i l'oposició s'enfronten periòdicament per manifestacions interposades que solen degenerar en violència mortífera, dos anys després de la caiguda de Hosni Mubbarak.
Aquesta situació de creixement de les protestes ha provocat, tant a Tuníssia com a Egipte, la divisió dels partits islamistes al poder i/o entre les forces del seu entorn. A Egipte, els salafistes s'han posicionat clarament contra el govern de Morsi, mentre que a Tuníssia l'assassinat de Belaïd ha posat de manifest la divisió entre els islamistes moderats, representats pel primer ministre, Hamadi Jebali, número 2 d'Ennahda i partidari del model turc, és a dir, d'un islam reconciliat amb els valors universals dels drets humans, i el sector dur partidari d'un islam rigorista.
La falta d'un lideratge occidental clar i inequívoc -parlo d'Obama- no només va abandonar les revoltes democràtiques del nord d'Àfrica a la seva sort, sinó que va agreujar la situació amb la seva insuficient intervenció militar a Líbia. Una operació asèptica feta des de l'aire per França i el Regne Unit que va permetre la caiguda de Gaddafi però no posar ordre en el galliner libi. I posar ordre volia dir contenir els sectors islamistes de l'oposició i impedir que els arsenals d'armes fossin saquejats i venuts, tant a grups terroristes com a bandolers. La desídia i incompetència, especialment de l'adminstració Obama, queda palesa amb la indiferència mostrada davant els advertiments de l'ambaixador nord-americà a Líbia que informaven de l'existència d'importants elements terroristes a Bengasi. Indiferència i desídia que va acabar amb l'assassinat de l'ambaixador i quatre nord-americans més i que va ser amagada a l'opinió pública durant un mes.
Aquesta incompetència ha permès que armes modernes i sofisticades s'hagin escampat per tot el nord d'Àfrica. Aquesta diàspora armamentística ha anat a parar a tota una fauna de delinqüents que pul·lulen per la zona i que van des de traficants de drogues sudamericans a traficants de drogues, de tabac i de persones, fins a grups terroristes islamistes. Una les conseqüències més sonades d'aquesta proliferació d'armes ha estat el conflicte de Mali. Un conflicte d'orígen ètnic que enfronta tradicionalment un nord àrab i trashumant amb un sud negre i sedentari pel control de les zones intermèdies situades entre el desert del nord i les savanes del sud. Un conflicte recurrent però que si ara s'activat tant ràpidament i efectiva ha estat per la sobreabundància d'armes i soldats sense feina, especialment islamistes. Una situació que amenaça no només les revoltes democràtiques dels països del nord d'Àfrica sinó també el mateix continent europeu.
Aquesta és l'herència d'Obama i de la incapacitat europea. Bush va derrotar Al Qaeda a l'Iraq. Obama li està permetent renèixer al Sahel.
A Tuníssia, l'assassinat de l'opositor laic d'esquerra Chokri Belaïd, que s'atribueix als més radicals del partit islamista Ennahda, ha posat més llenya a un foc que ja cremava per la lentitud en les reformes econòmiques i socials, per l'atur i la misèria creixent, que van ser, precisament, la causa de l'aixecament revolucionari. A Egipte, tres quarts del mateix. Els Germans Musulmans i l'oposició s'enfronten periòdicament per manifestacions interposades que solen degenerar en violència mortífera, dos anys després de la caiguda de Hosni Mubbarak.
Aquesta situació de creixement de les protestes ha provocat, tant a Tuníssia com a Egipte, la divisió dels partits islamistes al poder i/o entre les forces del seu entorn. A Egipte, els salafistes s'han posicionat clarament contra el govern de Morsi, mentre que a Tuníssia l'assassinat de Belaïd ha posat de manifest la divisió entre els islamistes moderats, representats pel primer ministre, Hamadi Jebali, número 2 d'Ennahda i partidari del model turc, és a dir, d'un islam reconciliat amb els valors universals dels drets humans, i el sector dur partidari d'un islam rigorista.
La falta d'un lideratge occidental clar i inequívoc -parlo d'Obama- no només va abandonar les revoltes democràtiques del nord d'Àfrica a la seva sort, sinó que va agreujar la situació amb la seva insuficient intervenció militar a Líbia. Una operació asèptica feta des de l'aire per França i el Regne Unit que va permetre la caiguda de Gaddafi però no posar ordre en el galliner libi. I posar ordre volia dir contenir els sectors islamistes de l'oposició i impedir que els arsenals d'armes fossin saquejats i venuts, tant a grups terroristes com a bandolers. La desídia i incompetència, especialment de l'adminstració Obama, queda palesa amb la indiferència mostrada davant els advertiments de l'ambaixador nord-americà a Líbia que informaven de l'existència d'importants elements terroristes a Bengasi. Indiferència i desídia que va acabar amb l'assassinat de l'ambaixador i quatre nord-americans més i que va ser amagada a l'opinió pública durant un mes.
Aquesta incompetència ha permès que armes modernes i sofisticades s'hagin escampat per tot el nord d'Àfrica. Aquesta diàspora armamentística ha anat a parar a tota una fauna de delinqüents que pul·lulen per la zona i que van des de traficants de drogues sudamericans a traficants de drogues, de tabac i de persones, fins a grups terroristes islamistes. Una les conseqüències més sonades d'aquesta proliferació d'armes ha estat el conflicte de Mali. Un conflicte d'orígen ètnic que enfronta tradicionalment un nord àrab i trashumant amb un sud negre i sedentari pel control de les zones intermèdies situades entre el desert del nord i les savanes del sud. Un conflicte recurrent però que si ara s'activat tant ràpidament i efectiva ha estat per la sobreabundància d'armes i soldats sense feina, especialment islamistes. Una situació que amenaça no només les revoltes democràtiques dels països del nord d'Àfrica sinó també el mateix continent europeu.
Aquesta és l'herència d'Obama i de la incapacitat europea. Bush va derrotar Al Qaeda a l'Iraq. Obama li està permetent renèixer al Sahel.
El 53% dels nord-americans creu que el govern federal amenaça els seus drets
Mentre Barack Obama inicia el seu segon mandat, la confiança en el govern federal continua sota mínims històrics. Per primera vegada, la majoria de la població diu que el govern federal posa en perill els seus drets i llibertats personals. Ho diu un 53% dels nord-americans, segons una enquesta de Pew Research.
dijous, 7 de febrer del 2013
Manifest per la Unió
"Europa no está en crisis, está muriéndose.
No Europa como territorio, naturalmente.
Sino Europa como Idea.
Europa como sueño y como proyecto.
La Europa acorde con el espíritu elogiado por Edmund Husserl en sus dos grandes conferencias pronunciadas en 1938 en Viena y Praga, en vísperas de la catástrofe nazi.
Europa como voluntad y representación, como sueño y como construcción, esta Europa que pusieron en pie nuestros padres, esta Europa que supo transformarse en una idea nueva, que fue capaz de aportar a los pueblos que acababan de salir de la Segunda Guerra Mundial una paz, una prosperidad y una difusión de la democracia sin precedentes, pero que, ante nuestros propios ojos, está deshaciéndose una vez más.
Se deshace en Atenas, una de sus cunas, en medio de la indiferencia y el cinismo de sus naciones hermanas: hubo un tiempo, el del movimiento filohelénico de principios del siglo XIX, en el que desde Chateaubriand hasta el Byron de Missolonghi, desde Berlioz hasta Delacroix, desde Pushkin hasta el joven Victor Hugo, todos los artistas, poetas, grandes mentes de Europa, volaban en su auxilio y militaban en favor de su libertad. Hoy estamos lejos de eso; y da la impresión de que los herederos de aquellos grandes europeos, mientras los helenos libran una nueva batalla contra otra forma de decadencia y sujeción, no tienen nada mejor que hacer que reprenderles, estigmatizarlos, despreciarlos y —con el plan de rigor impuesto como programa de austeridad, que se les conmina a seguir— despojarles del principio de soberanía que, hace tanto tiempo, inventaron ellos mismos.
Se deshace en Roma, su otra cuna, su otro pedestal, la segunda matriz (la tercera es el espíritu de Jerusalén) de su moral y su saber, el otro lugar en el que se inventó esta distinción entre la ley y el derecho, entre el ser humano y el ciudadano, que constituye el origen del modelo democrático que tanto ha aportado, no solo a Europa, sino al mundo: esa fuente romana contaminada por los venenos de un berlusconismo que no acaba de desaparecer, esa capital espiritual y cultural a veces incluida, junto a España, Portugal, Grecia e Irlanda, en los famosos "PIIGS" a los que fustigan unas instituciones financieras sin conciencia ni memoria, ese país que enseñó a embellecer el mundo en Europa y que ahora parece, con razón o sin ella, el enfermo del continente. ¡Qué miseria! ¡Qué ridículo!
Se deshace en todas partes, de este a oeste, de norte a sur, con el ascenso de los populismos, los chauvinismos, las ideologías de exclusión y odio que Europa tenía precisamente como misión marginar, debilitar, y que vuelven vergonzosamente a levantar la cabeza. ¡Qué lejos está la época en la que, por las calles de Francia, en solidaridad con un estudiante insultado por el responsable de un partido de memoria tan escasa como sus ideas, se cantaba "todos somos judíos alemanes"! ¡Qué lejanos parecen hoy los movimientos solidarios, en Londres, Berlín, Roma, París, con los disidentes de aquella otra Europa que Milan Kundera llamaba la Europa cautiva y que parecía el corazón del continente! Y en cuanto a la pequeña internacional de espíritus libres que luchaban, hace 20 años, por esa alma europea que encarnaba Sarajevo, bajo las bombas y presa de una despiadada "limpieza étnica", ¿dónde está? ¿Por qué ya no se la oye?
Y además, Europa se viene abajo por culpa de esta interminable crisis del euro, que todos sentimos que no está resuelta en absoluto : ¿no es una quimera esa moneda única abstracta, flotante, que no está unida a unas economías, unos recursos ni unas fiscalidades convergentes? ¿No es evidente que las únicas monedas comunes que han funcionado (el marco después del Zollverein, la lira de la unidad italiana, el franco suizo, el dólar) son las que se apoyaban en un proyecto político común? ¿No existe una ley de hierro que dice que, para que haya una moneda única, tiene que haber un mínimo de presupuesto, reglas contables, principios de inversión, es decir, políticas compartidas?
El teorema es implacable.
Sin federación, no hay moneda que se sostenga.
Sin unidad política, la moneda dura unos cuantos decenios y después, aprovechando una guerra o una crisis, se disuelve.
En otras palabras, sin un serio avance de esta integración política, obligatoria según los tratados europeos pero que ningún responsable parece querer tomar en serio, sin un abandono de competencias por parte de los Estados nacionales, sin una franca derrota, por tanto, de esos "soberanistas" que empujan a sus ciudadanos al repliegue y la debacle, el euro se desintegrará como se habría desintegrado el dólar si los sudistas hubieran ganado, hace 150 años, la Guerra de Secesión. v Antes se decía: socialismo o barbarie.
Hoy debemos decir: unión política o barbarie.
Mejor dicho: federalismo o explosión y, en la locura de la explosión, regresión social, precariedad, desempleo disparado, miseria.
Mejor dicho: o Europa da un paso más, y decisivo, hacia la integración política, o sale de la Historia y se sume en el caos.
Ya no queda otra opción: o la unión política o la muerte.
Una muerte que podría adoptar muchas formas y dar varios rodeos.
Puede durar dos, tres, cinco, 10 años, y estar precedida de numerosas remisiones que den la sensación, una y otra vez, de que lo peor ha pasado.
Pero llegará. Europa saldrá de la Historia. De una u otra forma, si no se hace algo, desaparecerá. Esto ha dejado de ser una hipótesis, un vago temor, un trapo rojo que se agita ante los europeos recalcitrantes. Es una certeza. Un horizonte insuperable y fatal. Todo lo demás —trucos de magia de unos, pequeños acuerdos de otros, fondos de solidaridad por aquí, bancos de estabilización por allá— solo sirve para retrasar el fin y entretener al moribundo con la ilusión de una prórroga."
*Firmantes: Vassilis Alexakis, Hans Christoph Buch, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, György Konrád, Julia Kristeva, Bernard-Henri Levy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie, Fernando Savater y Peter Schneider.
No Europa como territorio, naturalmente.
Sino Europa como Idea.
Europa como sueño y como proyecto.
La Europa acorde con el espíritu elogiado por Edmund Husserl en sus dos grandes conferencias pronunciadas en 1938 en Viena y Praga, en vísperas de la catástrofe nazi.
Europa como voluntad y representación, como sueño y como construcción, esta Europa que pusieron en pie nuestros padres, esta Europa que supo transformarse en una idea nueva, que fue capaz de aportar a los pueblos que acababan de salir de la Segunda Guerra Mundial una paz, una prosperidad y una difusión de la democracia sin precedentes, pero que, ante nuestros propios ojos, está deshaciéndose una vez más.
Se deshace en Atenas, una de sus cunas, en medio de la indiferencia y el cinismo de sus naciones hermanas: hubo un tiempo, el del movimiento filohelénico de principios del siglo XIX, en el que desde Chateaubriand hasta el Byron de Missolonghi, desde Berlioz hasta Delacroix, desde Pushkin hasta el joven Victor Hugo, todos los artistas, poetas, grandes mentes de Europa, volaban en su auxilio y militaban en favor de su libertad. Hoy estamos lejos de eso; y da la impresión de que los herederos de aquellos grandes europeos, mientras los helenos libran una nueva batalla contra otra forma de decadencia y sujeción, no tienen nada mejor que hacer que reprenderles, estigmatizarlos, despreciarlos y —con el plan de rigor impuesto como programa de austeridad, que se les conmina a seguir— despojarles del principio de soberanía que, hace tanto tiempo, inventaron ellos mismos.
Se deshace en Roma, su otra cuna, su otro pedestal, la segunda matriz (la tercera es el espíritu de Jerusalén) de su moral y su saber, el otro lugar en el que se inventó esta distinción entre la ley y el derecho, entre el ser humano y el ciudadano, que constituye el origen del modelo democrático que tanto ha aportado, no solo a Europa, sino al mundo: esa fuente romana contaminada por los venenos de un berlusconismo que no acaba de desaparecer, esa capital espiritual y cultural a veces incluida, junto a España, Portugal, Grecia e Irlanda, en los famosos "PIIGS" a los que fustigan unas instituciones financieras sin conciencia ni memoria, ese país que enseñó a embellecer el mundo en Europa y que ahora parece, con razón o sin ella, el enfermo del continente. ¡Qué miseria! ¡Qué ridículo!
Se deshace en todas partes, de este a oeste, de norte a sur, con el ascenso de los populismos, los chauvinismos, las ideologías de exclusión y odio que Europa tenía precisamente como misión marginar, debilitar, y que vuelven vergonzosamente a levantar la cabeza. ¡Qué lejos está la época en la que, por las calles de Francia, en solidaridad con un estudiante insultado por el responsable de un partido de memoria tan escasa como sus ideas, se cantaba "todos somos judíos alemanes"! ¡Qué lejanos parecen hoy los movimientos solidarios, en Londres, Berlín, Roma, París, con los disidentes de aquella otra Europa que Milan Kundera llamaba la Europa cautiva y que parecía el corazón del continente! Y en cuanto a la pequeña internacional de espíritus libres que luchaban, hace 20 años, por esa alma europea que encarnaba Sarajevo, bajo las bombas y presa de una despiadada "limpieza étnica", ¿dónde está? ¿Por qué ya no se la oye?
Y además, Europa se viene abajo por culpa de esta interminable crisis del euro, que todos sentimos que no está resuelta en absoluto : ¿no es una quimera esa moneda única abstracta, flotante, que no está unida a unas economías, unos recursos ni unas fiscalidades convergentes? ¿No es evidente que las únicas monedas comunes que han funcionado (el marco después del Zollverein, la lira de la unidad italiana, el franco suizo, el dólar) son las que se apoyaban en un proyecto político común? ¿No existe una ley de hierro que dice que, para que haya una moneda única, tiene que haber un mínimo de presupuesto, reglas contables, principios de inversión, es decir, políticas compartidas?
El teorema es implacable.
Sin federación, no hay moneda que se sostenga.
Sin unidad política, la moneda dura unos cuantos decenios y después, aprovechando una guerra o una crisis, se disuelve.
En otras palabras, sin un serio avance de esta integración política, obligatoria según los tratados europeos pero que ningún responsable parece querer tomar en serio, sin un abandono de competencias por parte de los Estados nacionales, sin una franca derrota, por tanto, de esos "soberanistas" que empujan a sus ciudadanos al repliegue y la debacle, el euro se desintegrará como se habría desintegrado el dólar si los sudistas hubieran ganado, hace 150 años, la Guerra de Secesión. v Antes se decía: socialismo o barbarie.
Hoy debemos decir: unión política o barbarie.
Mejor dicho: federalismo o explosión y, en la locura de la explosión, regresión social, precariedad, desempleo disparado, miseria.
Mejor dicho: o Europa da un paso más, y decisivo, hacia la integración política, o sale de la Historia y se sume en el caos.
Ya no queda otra opción: o la unión política o la muerte.
Una muerte que podría adoptar muchas formas y dar varios rodeos.
Puede durar dos, tres, cinco, 10 años, y estar precedida de numerosas remisiones que den la sensación, una y otra vez, de que lo peor ha pasado.
Pero llegará. Europa saldrá de la Historia. De una u otra forma, si no se hace algo, desaparecerá. Esto ha dejado de ser una hipótesis, un vago temor, un trapo rojo que se agita ante los europeos recalcitrantes. Es una certeza. Un horizonte insuperable y fatal. Todo lo demás —trucos de magia de unos, pequeños acuerdos de otros, fondos de solidaridad por aquí, bancos de estabilización por allá— solo sirve para retrasar el fin y entretener al moribundo con la ilusión de una prórroga."
*Firmantes: Vassilis Alexakis, Hans Christoph Buch, Juan Luis Cebrián, Umberto Eco, György Konrád, Julia Kristeva, Bernard-Henri Levy, Antonio Lobo Antunes, Claudio Magris, Salman Rushdie, Fernando Savater y Peter Schneider.
Els tunissians no s'arronsen
 |
| L'oposició laica es manifesta davant el Ministeri de l'Interior |
Aquest anunci ha tingut lloc en un moment especialment crític després de l'assassinat ahir de Chokri Belaïd, un opositor radical als islamistes. Aquest crim sense precedents en la Tuníssia contemporània amenaça amb fer bascular el país en el caos d'una violència política creixent.
"Les autoritats sabien que Chokri Belaid estava amenaçat i no van fer res", ha declarat el cap del Partit Republicà, Ahmed Néjib Chebbi, que ha revelat que ell mateix figura en una llista de personalitats polítiques amenaçades de mort. Chebbi està preocupat per l'amenaça que "pesa sobre la pau civil" i pel risc "de veure la transició democràtica compromesa", ja que les negociacions sobre la Constitució estan en punt mort, cosa que impedeix qualsevol elecció. El Partit Republicà forma part d'un front d'oposició laica que reclama la dissolució immediata de les milícies d'Ennahda, anomenades "Lligues de Protecció de la Revolució" (LPR). El conjunt de l'oposició acusa Ennahda de promoure una islamització accelerada de la societat i d'intentar jugular la llibertat de premsa.
Però el govern es fa l'orni a les demandes de dissolució d'aquest grup armat responsable d'un espectacular atac el passat mes de desembre contra la seu de la Unió General de Treballadors Tunisians (UGTT), el principal sindicat de masses del país que ha convocat per demà una vaga general, i de l'assassinat el mes d'octubre de Lotfi Naguedh, un opositor colpejat fins a la mort al sud de Tuníssia. Precisament, dirigents radicals d'Ennahda han fet crides perquè els autors d'aquest assassinat siguin posats en llibertat.
 |
| Besma, vídua de Chokri Belaid |
Alhora, Ennahda continua confrontada també a explosions de violència social, reprimides durament per la policia en els últims mesos, mentre que l'atur i la misèria, detonants de la revolta que va fer caure el règim de Zine El Abidine Ben Ali el gener del 2011, continuen minant el país. En aquest context, el turisme, punta de llança de l'economia, està arruinat i no dóna senyals de recuperació, ja que els atacs orquestrats pels salafistes contra bars, mausoleus i artistes, no són precisament una bona propaganda.
Les investigacions contra els extremistes no progressen i Abou Iyadh, el cap del grup jihadista Ansar Al-Charia, sospitós d'haver organitzat l'atac contra l'ambaixada dels Estats Units, que va fer quatre morts el mes de setembre passat, s'escapa sempre de la policia. L'amenaça extremista és tan important que el ministre de l'Interior ha establert un vincle entre els partidaris d'Abou Iyadh i els grups armats d'Al Qaeda al Magreb Islàmic que opera en les zones del país limítrofs amb Algèria. Unes zones especialment perilloses. Des de la caiguda del règim de Muammar el Gadaffi, Tuníssia ha esdevingut el centre neuràlgic del tràfic d'armes, especialment a la seva frontera sud, a les portes del Sahara, on el mes de gener s'hi van trobar grans quantitats d'armes en diversos amagatalls.
Com Egipte, Tuníssia és un laboratori. Un sala d'experiments a tamany real que intenta saber si l'islamisme és soluble en la democràcia, és a dir, si l'islamisme es suceptible de conduir a un sistema polític que garanteixi els drets i les llibertats fonamentals.
De moment, tant els observadors internacionals com els tunissians, no són gaire optimistes. Però no tot està perdut. La voluntat de canvi, que es va manifestar contra Ben Ali i que ara torna a fer-ho contra els islamistes d'Ennahda, són un motiu d'esperança.
Emel (Esperança) Mathlouthi, veu de la revolució democràtica tunissiana:
dimecres, 6 de febrer del 2013
La mare superiora
La representant de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, ha anat al Congrés dels Diputats a fer una exhibició de superioritat moral. D'aquèlla superioritat moral, política, econòmica, ambiental, sexual i emocional que sempre s'ha autoatribuit una gran part de l'esquerra. Una superioritat moral que li permet insultar, amenaçar i calumniar els que tenen una opinió diferent de la seva.
El problema, Sra. Colau, no és la Llei Hipotecària -si el que assumeix un deute pot deixar de pagar-lo impunement, el crèdit deixarà d'existir i només els molts rics podran tenir accés a l'habitatge-; el problema és la manca d'unes polítiques socials pensades per oferir un sostre a les persones que, per força major, no poden fer front a les seves obligacions hipotecàries.
Però per a l'esquerra, aquestes solucions els sónen a caritat, a pedaços, a reformisme. Una mariconada, que haurien dit abans d'esdevenir políticament correctes. Ells estan cridats a ser protagonistes d'accions més elevades, a canviar el sistema de socarrel. A salvar-nos, encara que no volguem. I és que la seva superioritat moral els permet saber millor que nosaltres mateixos el que de veritat ens convé. Aquesta és la més rabiosa modernitat que, com veuen, és més vella que el tebeo.
No donem per morta la Primavera àrab
Aquest matí han assassinat un dels líders de l'oposició laica de Tuníssia, Chokri Belaid, que havia criticat reiteradament el govern islamista i la seva complicitat amb les milícies salafistes. L'assassinat ha desfermat la indignació entre milers de manifestants, que han pres els carrers de la capital, Tunis, i de Sidi Bouzid, l'epicentre de les protestes que fa més de dos anys ser l'espoleta de l'anomenada Primavera àrab. No són majoria ni prou forts per evitar una deriva dictatorial islamista, però són el virus democràtic que les revoltes àrabs contra els seus dictadors van desfermar.
Mahmud Ahmadinejad, president de l'Iran, ha estat agredit amb una sabata, mentre visitava la mesquita d'Al-Hussein, a El Caire. Ahmadinejad acaba de començar una visita històrica a Egipte, la primera d'un president iranià des de la revolució del 1979. Un Egipte amb president islamista, però amb una oposició secular creixent i que no està disposada a renunciar a una democràcia plena.
Israelians
Yo no creo que haya que elegir entre estar con los israelíes o estar con los palestinos. Estar a favor de los unos implica necesariamente defender a los otros, porque sólo un acuerdo justo y practicable puede garantizar el porvenir de Israel y el de Palestina. Los palestinos tienen derecho a un país exactamente igual que los israelíes. Y como los dos no tienen más remedio que estar juntos no les queda más remedio que entenderse, antes o después. Israel tiene la misma obligación que cualquier otro país a someterse a las leyes internacionales: pero también habrá que reconocer que tiene el mismo derecho a existir que cualquier otro país.
Es legítimo defender desde Europa los derechos de los palestinos, pero no se trata de un mérito que nos ponga moralmente y políticamente por encima de los ciudadanos de Israel. Mucha gente, en ese país, milita en defensa de esos mismos derechos, y critica con rigor y coraje los abusos que se cometen en los territorios ocupados, y participan activamente en organizaciones solidarias y de defensa de los derechos humanos, en proyectos de convivencia entre judíos y árabes, en escuelas bilíngües donde niños del uno y del otro lado, para aprender a convivir, empiezan por aprender la lengua de los otros.
Yo no me considero por encima de esas personas. No creo que cualquiera de nosotros, en la seguridad de Europa, tenga que darles ninguna lección. Nosotros no tenemos cerca de nuestro país a regímenes dictatoriales o teocráticos cuyos dirigentes proclamen expresamente su voluntad de borrarnos del mapa. No hay abuso del pasado que justifique ningún abuso del presente, pero cuando en Europa se juzga con tanta superioridad moral a Israel quizás convenga recordar el hecho de que ese país existe, sobre todo, porque hubo una época no lejana en la que ser judío en esa misma Europa era estar condenado al exterminio, y en la que los que conseguían huir no encontraban simpatía en ninguna parte, sino expulsiones y fronteras cerradas.
Yo no tengo que ir a Israel armado de suficiencia o de arrogancia a decirles a los ciudadanos cosas que muchos de ellos saben, denuncian y debaten, en una sociedad abierta en la que la libertad de expresión se practica con una viveza, un apasionamiento y una seriedad ejemplares. Si acaso, me conviene escuchar y aprender de muchas personas, escritores o no, que siento que se parecen a mí, en sus aficiones, en sus intereses, en sus convicciones democráticas y laicas, en su defensa de las igualdad entre las personas y la justicia social.
Iré a dar las gracias a quienes me han premiado y a quienes me leen.
dimarts, 5 de febrer del 2013
Un document secret del govern americà justifica legalment els assassinats amb avions no tripulats
(via)
Un grup "d'intelectuals" li demana que boicotegi el guardó
“Piden el boicot para Israel en su conjunto, como país, y sostienen que si yo acepto la invitación, eso implica que apruebo la política del Gobierno israelí hacia los palestinos; todo esto me parece desmedido y, como escritor, me está afectando muchísimo: incluso he recibido anónimos, esto es increíble”. Tras la satisfacción inicial por el reconocimiento recibido, el Premio de Literatura Jerusalén le está costando un disgusto personal a Antonio Muñoz Molina. Ayer, ocho destacados intelectuales pedían por carta al autor de Sefarad y miembro de la RAE que cancelara su próximo viaje a Israel con motivo de la aceptación del galardón, que le fue concedido en enero por la Feria Internacional del Libro de Jerusalén.
Según ellos, la presencia de Muñoz Molina en el acto de entrega del premio constituiría un aval a la política del Gobierno israelí en relación a los territorios ocupados. La misiva estaba firmada por Stéphane Hessel (escritor y ensayista, autor del libro Indignaos), el músico Roger Waters, los cineastas Ken Loach y Paul Laverty, el poeta Luis García Montero, el dramaturgo y ensayista John Berger, la escritora Alice Walker y el poeta surafricano Breyten Breytenbach. Para ellos, el Ayuntamiento de Jerusalén, impulsor del premio, es “cerebro e instrumento de la colonización ilegal de Jerusalén Oriental”. Dos grupos propalestinos españoles, Red Solidaria contra la Ocupación de Palestina (RESCOP) y Campaña Palestina de Boicot Cultural y Académico contra Israel (PACBI) ya habían reclamado a Muñoz Molina el boicot contra el premio, según ellos una campaña de imagen del Gobierno israelí.
50 imams de França s'apleguena Drancy en memòria de l'Holocaust
Per primera vegada a França uns cinquanta imams, membres d'associacions musulmanes, representants d'altres religions i el ministre francès de l'Interior, Manuel Valls, es van reunir dilluns al vespre en el Memorial de l'Holocaust a Drancy.
Encapçalava el grup Hassen Chalghoumi, mediàticament conegut com l"imam de Drancy, fundador de la Conferència d'Imams de França, una institució no reconeguda pel Consell Francès del Culte Musulmà. Chalghoumi va prendre posició contra el vel integral a França i professa un Islam compatible amb la laïcitat. Aquestes preses de posició li ha valgut l'enemistat ferotge dels cercles salafistes, que l'han amenaçat de mort, per la qual cosa ha de portar protecció policial.
dilluns, 4 de febrer del 2013
Barber, més sòlid que Dawkins
Por qué probablemente el ateísmo reemplazará a la religión
Profetizar el fin de la religión parece algo bastante audaz, habida cuenta de que otras expectativas similares se han visto notoriamente incumplidas en el pasado. El cristianismo no terminó en el siglo XIX, como pronosticó Voltaire, Nietzshe no mató realmente a Dios, y el socialismo nunca consiguió erradicar el “opio del pueblo”. Nigel Barber, también autor del blog The human beast, propone en este libro otro punto de vista sobre el fin de la religión centrado mucho más en los hechos, y en particular los hechos socioeconómicos.
Aunque la increencia es hoy mismo una fuerza demográfica global, la mayoría del mundo sigue siendo religioso. Pero según Barber, a medida que una mayoría de países graviten hacia las democracias de tipo europeo y escalen puestos en los índices del desarrollo humano, la secularización y el ateísmo avanzarán inevitablemente hasta sobrepasar a la religión. Para mediados de este siglo la mayoría del planeta habrá dejado de profesar su tradicional creencia en Dios.
Del matrimoni per tots al matrimoni per a ningú
Al voltant del matrimoni per a tots, gran troballa per definir el matrimoni gai, s'enfronten les dues Frances: no la de la dreta contra l'esquerra, sinó la França catòlica contra la França laica. És una vella enemistat que data de la Revolució Francesa. A l'autoritat del Rei i de l'Església s'hi va oposar una religió de substitució, el culte de la raó que va esdevenir d'immediat el cultre de la laïcitat. La laïcitat no és la neutralitat, com ho veiem en el cas del vel islàmic, sinó un ordre superior alternatiu al de l'Església Catòlica.
Entre aquestes dues religions, la violència ha estat sempre la norma, no el debat. Quan l'Estat se separa de l'Església el 1905, la Gendarmeria buida les esglésies sota el pretext de fer-ne inventari: els enfrontaments amb els fidels van fer centenars de víctimes. Els catòlics van prendre la revenja sota el règim de Vichy. Qui millor va encarnar i descriure aquèlla França va ser Charles Maurras: ell es deia catòlic, però no cristià, més aferrat a l'ordre que a la missa. Del costat dels republicans, hi ha un aferrament a un altra ordre, però igualment autoritari.
El matrimoni és un ostatge d'aquest enfrontament. Per què, en última instància, l'Estat ha d'intervenir en el matrimoni? Per què no concebre el matrimoni com un contracte civil entre adults que consenteixen o simplement com un acte religiós? La seva naturalesa no requereix la santificació per l'Estat, llevat del cas que l'Estat sigui sagrat: que és el que pretén ser a França. (...)
En resum, un govern veritablement compromès amb la llibertat del matrimoni hauria d'anunciar-ne la seva supressió com a acte administratiu per retornar-lo a l'esfera privada. Pel contrari, el que estem presenciant actualment és una batalla pel poder de l'Estat sobre els individus.
La meva manera de veure el tema apareixerà com el que és: ultra-liberal. Però com va dir Michael Foucault a la seva última conferència al Col·legi de França, el pensament liberal és una utopia, però és l'únic que ofereix un alliberament de l'individu en contra de les normes autoritàries que constantment estan tractant d'imposar-li tant l'esquerra socialista com la dreta conservadora. Caldria rellegir Foucault, en aquest precís moment. GUY SORMAN
Subscriure's a:
Missatges (Atom)