Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 28 de febrer de 2006

Camus

Pilar Rahola
"La tiranía totalitaria no se edifica sobre las virtudes de los totalitarios sino sobre las faltas de los demócratas”, aseguró Albert Camus hace ya algunas décadas. Y ahí tenemos el miedo de algunos dirigentes europeos por unos simples dibujos de Mahoma. Lejos de combatir a los fanáticos, decidimos coartar la libertad. ¿Quién va a dibujar, ahora, a Mahoma? Ahí tenemos a Solana hablando de islamofobia en la Arabia donde se destruyen todos los derechos fundamentales. Ahí tenemos a la bonita Rusia tomando el te con Hamas. Ahí tenemos a Kofi Annan más preocupado por la democracia israelí que por decenas de tiranías. Ahí tenemos nuestras miserias al sol, y de esas miserias se alimenta la hidra totalitaria. Camus y la conciencia. De ello se trata. De recuperar la conciencia de la razón frente al fanatismo, la tolerancia frente al odio, la cultura de la vida frente al culto a la muerte. Y de recuperar la conciencia de nuestra responsabilidad con la libertad. Nuevamente Camus y con el finalizo: “A pesar de las ilusiones racionalistas, e incluso marxistas, toda la historia del mundo es la historia de la libertad."

Ramsey Clark aprofita una suspensió del judici contra Saddam per anar a manifestar-se amb els comunistes búlgars

L’exfiscal general dels Estats Units, el demòcrata Ramsey Clark (el primer a l’esquerra de la foto), va trobar un forat en la seva ocupadíssima agenda d’assessor de Saddam Hussein per poder anar a manifestar-se dissabte passat a Sofia contra la instal·lació d’una base militar nord-americana a Bulgària. Els manifestants, la majoria comunistes i nacionalistes, no eren més de cent. (Via Gateway Pundit)

Una guerra civil a l’Iraq seria una tragèdia humanitària, però no estratègica

Ho explica Daniel Pipes :
I cheer the goal of a "free and democratic Iraq," but the time has come to acknowledge that the coalition's achievement will be limited to destroying tyranny, not sponsoring its replacement. There is nothing ignoble about this limited achievement, which remains a landmark of international sanitation. It would be especially unfortunate if aiming too high spoils that attainment and thereby renders future interventions less likely. The benefits of eliminating Saddam's rule must not be forgotten in the distress of not creating a successful new Iraq.
Fixing Iraq is neither the coalition's responsibility nor its burden. The damage done by Saddam will take many years to repair. Americans, Britons, and others cannot be tasked with resolving Sunni-Shiite differences, an abiding Iraqi problem that only Iraqis themselves can address.

The eruption of civil war in Iraq would have many implications for the West. It would likely:

· Invite Syrian and Iranian participation, hastening the possibility of an American confrontation with those two states, with which tensions are already high.
· Terminate the dream of Iraq serving as a model for other Middle Eastern countries, thus delaying the push toward elections. This will have the effect of keeping Islamists from being legitimated by the popular vote, as Hamas was just a month ago.
· Reduce coalition casualties in Iraq. As noted by the Philadelphia Inquirer, "Rather than killing American soldiers, the insurgents and foreign fighters are more focused on creating civil strife that could destabilize Iraq's political process and possibly lead to outright ethnic and religious war."
· Reduce Western casualties outside Iraq. A professor at the U.S. Naval Postgraduate School, Vali Nasr, notes: "Just when it looked as if Muslims across the region were putting aside their differences to unite in protest against the Danish cartoons, the attack showed that Islamic sectarianism remains the greatest challenge to peace." Put differently, when Sunni terrorists target Shiites and vice-versa, non-Muslims are less likely to be hurt.
Civil war in Iraq, in short, would be a humanitarian tragedy but not a strategic one.

Versió francesa, aquí.

Bolívia, el risc d'una dictadura electa

Andrés Oppenheimer:

Los optimistas dicen que Morales podría moderarse, y que Washington debe tratarlo como un potencial amigo. Los que apoyan esta teoría, entre quiénes se cree está incluida la Embajada de los Estados Unidos en Bolivia, argumentan que Morales se está dando cuenta que necesita los más de $80 millones anuales de ayuda económica norteamericana, y que sabe que un 10 por ciento de las exportaciones bolivianas dependen de un tratado comercial preferencial con Estados Unidos que expira este año.

Pero hay más que eso, dicen los optimistas. Brasil es el inversionista extranjero más grande en Bolivia, y eso le da al presidente brasileño Luiz Inácio Lula da Silva, un izquierdista moderado, más influencia que nadie sobre Morales. (...)

Los pesimistas, incluyendo a otros diplomáticos de Estados Unidos en la región, dicen que Morales está haciendo exactamente lo que hizo Chávez al principio de su mandato: jugar a ser moderado durante seis meses, mientras convoca a una Asamblea Constituyente que redacte una nueva Constitución y le de poderes absolutos.

Efectivamente, el artículo 8 del proyecto de ley enviado por Morales al Congreso convoca a elecciones el 2 de julio para escoger la nueva Asamblea Constituyente, y propone que los integrantes de la asamblea sean elegidos en una forma que virtualmente elimina la posibilidad de una representación de la minoría.

La via europea al socialisme soviètic

Vladimir BukovskyTot i no creure en la teoria conspirativa de la història, és cert que de vegades hi ha conspiracions històriques. Vladimir Bukovsky n'explica una que, si l'esporguem dels seu to una mica paranoic, ens dóna algunes de les claus de la deriva uniformadora del procés de construcció europea que va de Maastricht a la moneda única. (Via The Brussels Journal)
In 1992 I had unprecedented access to Politburo and Central Committee secret documents which have been classified, and still are even now, for 30 years. These documents show very clearly that the whole idea of turning the European common market into a federal state was agreed between the left-wing parties of Europe and Moscow as a joint project which [Soviet leader Mikhail] Gorbachev in 1988-89 called our “common European home.”
The idea was very simple. It first came up in 1985-86, when the Italian Communists visited Gorbachev, followed by the German Social-Democrats. They all complained that the changes in the world, particularly after [British Prime Minister Margaret] Thatcher introduced privatisation and economic liberalisation, were threatening to wipe out the achievement (as they called it) of generations of Socialists and Social-Democrats – threatening to reverse it completely. Therefore the only way to withstand this onslaught of wild capitalism (as they called it) was to try to introduce the same socialist goals in all countries at once. Prior to that, the left-wing parties and the Soviet Union had opposed European integration very much because they perceived it as a means to block their socialist goals. From 1985 onwards they completely changed their view. The Soviets came to a conclusion and to an agreement with the left-wing parties that if they worked together they could hijack the whole European project and turn it upside down. Instead of an open market they would turn it into a federal state.
According to the [secret Soviet] documents, 1985-86 is the turning point. I have
published most of these documents. You might even find them on the internet. But the conversations they had are really eye opening. For the first time you understand that there is a conspiracy – quite understandable for them, as they were trying to save their political hides. In the East the Soviets needed a change of relations with Europe because they were entering a protracted and very deep structural crisis; in the West the left-wing parties were afraid of being wiped out and losing their influence and prestige. So it was a conspiracy, quite openly made by them, agreed upon, and worked out.
I afegeix:
Luckily for us the Soviet part of this conspiracy collapsed earlier and it did not reach the point where Moscow could influence the course of events. But the original idea was to have what they called a convergency, whereby the Soviet Union would mellow somewhat and become more social-democratic, while Western Europe would become social-democratic and socialist. Then there will be convergency. The structures have to fit each other. This is why the structures of the European Union were initially built with the purpose of fitting into the Soviet structure. This is why they are so similar in functioning and in structure.

It is no accident that the European Parliament, for example, reminds me of the Supreme Soviet. It looks like the Supreme Soviet because it was designed like it. Similary, when you look at the European Commission it looks like the Politburo. I mean it does so exactly, except for the fact that the Commission now has 25 members and the Politburo usually had 13 or 15 members. Apart from that they are exactly the same, unaccountable to anyone, not directly elected by anyone at all. When you look into all this bizarre activity of the European Union with its 80,000 pages of regulations it looks like Gosplan. We used to have an organisation which was planning everything in the economy, to the last nut and bolt, five years in advance. Exactly the same thing is happening in the EU. When you look at the type of EU corruption, it is exactly the Soviet type of corruption, going from top to bottom rather than going from bottom to top.

If you go through all the structures and features of this emerging European monster you will notice that it more and more resembles the Soviet Union. Of course, it is a milder version of the Soviet Union. Please, do not misunderstand me. I am not saying that it has a Gulag. It has no KGB – not yet – but I am very carefully watching such structures as Europol for example. That really worries me a lot because this organisation will probably have powers bigger than those of the KGB.

The Freedom association

Víctimes de la intolerància musulmana

Mentre els islamistes assassinen infidels, assalten ambaixades i posen preu al cap dels caricaturistes de Mahoma, a Polònia mostren les fotografies de les víctimes de la intolerància musulmana.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta:
George Shahata, 13 anys, mort per musulmans a Egipte.
Nache Achi, assassinat per fonamentalistes islàmics a l'Àfrica.
Andrea Satoro, sacerdot cristià assasinat per un jove musulmà a Turquia.
Javet Anjum, assassinat pels islamistes per no voler convertir-se a l'Islam.

Rebeu el suport d'un ateu.


(Via Gateway Pundit)

Causes i efectes de la crisi de Samarra

Mohammed, el bloger iraquià de "Iraq the Model", analitza de manera clara i profunda les claus -causes i efectes- de la crisi provocada per l'atemptat contra el santuari xiïta de Samarra. Per Mohammed, l'autoria de l'atemptat és clara:

It's not a secret who was behind the attack on the shrine and I am sure that who did it were the Salafi/Wahabis whether Iraqi or foreigners and with external support from parties planning to disrupt the political process in Iraq. The reason I believe it's the Salafis who did it comes from their own ideology which considers all mosques built upon tombs as places of polytheism and infidelity and thus must be destroyed. This also applies to Sunni shrines like Abu Haneefa and al-Gailani; Salafis consider the Shia and the Sufis their worst enemies and they commonly refer to them in their speech with the term "tomb worshippers" or Mushrikoon Quborioon in Arabic.

It's worth reminding that this is not the first time Salafis try to destroy the shrines in Iraq; their armies invaded Iraq back in the 19th century and burned the shrines in Kerbala and Najaf before the Ottoman empire repelled them and stopped them from reaching Baghdad where they were planning to destroy the shrines of al-Kazum, Abu Haneefa and al-Gailani (Shia, Sunni and Sufi respectively).

Followers of other sects would not dare do something like this because they fear the wrath of the imams; our culture has many stories about the supernatural powers possessed by the deceased imams. These stories planted fear in our hearts from even talking badly about them, let alone blowing up their tombs!

This leaves only one faction that justifies and pushes for destroying these tombs and this is the Salafi ideology. Of course there are some who invest this ideology for political causes and here we come to the second beneficiary who stands behind the first beneficiary who carried out the attack for ideological reasons.

This second beneficiary is the parties who would like to see the new Iraqi state fall apart and who are scared of the idea of a democratic, stable Iraq next door as such a neighbor would transmit the democratic infection to their peoples. This includes more than one neighboring country; one provides logistics and training, the other provides media support while another one endorses the remnants of the Ba'ath regime who lost a lot of their privileges when Saddam was toppled.

La resposta a l'atemptat no va ser espontània, sinó perfectament organitzada. La fatwa de l'aitolà Al Sistani va tenir un doble efecte: al demanar que no s'ataqués als sunnites els estava senyalant com a responsables. Però els intents de capitalització de la crisi pels clergues i les seves milícies no els han sortit prou bé. I això dóna una oportunitat al govern per intentar desarmar les milícies i restablir l'imperi de la llei.
However, it seems there are also some positive outcomes from this incident and its aftermath; the first one in my opinion was the performance of the Iraqi army which had a good role in restoring order in many places. Actually the past few days showed that our new army is more competent than we were thinking.
But the latest events have also showed the brittle structure of the interior ministry and its forces that retreated before the march of the angry mobs (if not joined them in some cases) and I think the statements that came from the meetings of our politicians pointed this out so clearly when Sunni politicians said they wanted the army to replace the police and police commandos in their regions and this indicates growing trust between the people and the army.

The other positive side is represented by the line we've seen drawn between clerics and politicians. In spite of the attempts of clerics to look like as if they were the defenders of national unity with all their meetings, joint prayers and hugs, the political leaderships got a sense of their growing danger and the meeting at Jafari's home (which al-Hakeem didn't attend) showed that the government is keen to keep the country intact and the government systems as functional as possible to contain the crisis. This meeting indicates that politicians have realized that those clerics whether Sunni or Shia are the origin of the problem and are ready to coup on even their political allies which made the politicians more aware of the danger imposed by clerics on the project of building a state ruled by the law.

Clerics will not stop and they will carry on with their plans and I suspect they will launch the next phase of their plan soon after they received instructions from Syria (the Muslim scholars) and from Iran (the Sadrists). The objective of the second phase will to move the conflict from one on the streets to a conflict with America. That’s not my personal opinion, but it's what clerics themselves are saying including Muqtada who returned from Qum in Iran to organize a joint Sunni-Shia demonstration against the occupation!!

Now the government has rise to the level of the challenge and proceed to take the most important and critical step and disband religious militias of all sorts and limit the influence of clerics-of any sect-in the decision-making process. I think this is the best time for the new government to tackle this issue as the government now has all the factors that make such a move legitimate and necessary.

dilluns, 27 de febrer de 2006

Esmena 6.1



Tot i l'Aliança de Civilitzacions, Bershka es veu obligada a retirar unes etiquetes ofensives pels musulmans

De poc ens ha servit l'Aliança de Civilitzacions de Zapatero! Amancio Ortega, el propietari de Zara, ha tingut de retirar de 368 boutiques de la marca per a joves Bershka totes les prendes que portaven l'etiqueta aquí reproduida, segons comenta "Carte de presse". El seu contingut -unes frases relatives a una relació amorosa en una mesquita- ha sigut considerat blasfem a Dubai, la capital dels Emirats Arabs Units, segons recull el diari Khaleej Times en un article publicat el 17 de febrer. Iditex s'ha afanyat a retirar els articles i a demanar disculpes, per evitar els prejudicis d'un nou escàndol com el de les caricatures daneses.

Mentre tant, el ministre espanyol d'afers estrangers, Miguel Ángel Moratinos, firmava ahir un comunicat amb l'ONU, la Lliga Àrab i l'Organització de la Conferència Islàmica, on es proposa la creació d'un codi de conducta per a la redacció de llibres de tex i la creació d'un mòdul educatiu "inspirat en els principis de l'Aliança de Civilitzacions", així com la celebració d'un congrés mundial de mitjans de comunicació per analitzar la crisi de les caricatures. Moratinos es va comprometre també a estudiar la possibilitat d'assumir alguns dels elements de la resolució de "Lluita contra la Difamació de les Religions" -que la UE va votar en contra l'any passat- amb l'objectiu d'incloure-hi elements que defensin l'eliminació de totes les formes d'intolerància i discriminació.

diumenge, 26 de febrer de 2006

Les autèntiques musulmanes moderades solen ser apòstates

(Vídeo via "Chroniques de l'Extrême-Centre")


Les associacions islàmiques de Catalunya van fer divendres passat una concentració a Barcelona per expressar, pacíficament i amb un comportament m'atreviria a dir que perfectament democràtic, el seu rebuig a les caricatures de Mahoma. Van criticar també la violència desfermada a diferents països contra persones i institucions occidentals, especialment de Dinamarca, i la van atribuir a les manipualcions dels règims dictatorials dels països musulmans. Fins i tot, van dir que acceptaven la critica objectiva i científica a totes les religions, inclosa la seva, però no la burla. Tot i no estar d'acord amb la seva demanda de limitació de la llibertat d'expressió per "respecte" a la seva religió, crec que van exercir d'una manera legítima el seu dret a manifestar-se i expressar-se en una societat democràtica. Van demostrar no només que són capaços de fer-ho, sinó de fer-ho també segons els valors democràtics.

Aleshores, la meva pregunta és: perquè no es van manifestar també per coses molt pitjors com els atemptats de l'11 de setembre als Estats Units, de l'11 de març a Madrid, del 7 i el 9 de Juny a Londres o pels innombrables segrestos i decapitacions d'hostatges innocents a l'Iraq? És que una broma sobre un aspecte de la seva religió, que ni tan sols consta en l'Alcorà, els indigna més que l'assassinat de persones concretes de carn i os?

Ho sento molt, però només començaré a donar-los credibilitat el dia que els vegi desfilar contra el crim i la barbàrie. Fins aleshores, em permetran que els continui mirant amb el més profund dels escepticismes.

ADDENDA.- Em permeto la llibertat de destacar un comentari de Leonor Alcántara a l'anterior anotació, pel que diu i per com ho diu.

La vulnerabilidad de las "sociedades abiertas"

El nuevo frente de lo islámicamente correcto ha llegado a establecer un nuevo tipo de censura ideológico-religiosa en todo el globo, tan perfectamente sincronizada que incluso ha provocado ecos en los paises más impermeables a la libre circulación de información y la autocensura en la mayoría de medios occidentales.

Sabemos que estos movimientos bárbaros están orquestados, pero sólo hemos escuchado unas tibias palabritas en contra por parte de nuestros representantes políticos y las autoridades europeas y ninguna protesta nuestra.

Hoy por hoy es casi imposible poder expresar en Europa una opinión volteriana o darnos un paseo por el "jardín del escéptico" de la mano de Diderot haciendo una crítica sobre el Islam, el santo Corán increado por la mano del hombre o nuestras reservas sobre que "el verdadero islam" sea una religión tolerante y que el Corán sea un texto de "paz y amor".

Hemos asumido acríticamente:

- el complejo de la maldad congénita del "hombre blanco", todos parecemos sentirnos culpables;

- el dogma de que el desarrollo de las ciencias perjudica y deteriora a Gea y que lo que provoca es una relación de dominio de los ricos sobre los pobres;

- la conquista del puesto de "víctima esencial" por parte de los musulmanes (Hamás)
arrebatándoselo a los judíos, a quienes les niegan haber sido los sujetos del exterminio (Irán), suceso que ha cambiado el mundo, nuestro mundo, pues después del Holocausto tenemos contancia de que lo inimaginable puede ser un hecho;

- aceptar que toda crítica al islamismo en el fondo es una muestra de racismo, que criticar el islam es ser antiárabe.

Mientras dormíamos en nuestra tierra conquistada y nunca perfecta, pero perfectible, alguien abrió nuestra barriga y la llenó de piedras. Todos esos prejuicios que casi nadie discute nos impiden poder acercarnos al río, refrescarnos la garganta y poder pensar a las claras qué está pasando. Por contra, cuando intentamos beber, lo que conseguimos es caernos al agua. Alguien nos rescata si y sólo si prometemos conservar nuestros prejuicios para que sean ellos, los "hombres santos" los que los administren.

Un ilustrado cualquiera nos vería como un ordenado rebaño.

Leonor Alcántara

divendres, 24 de febrer de 2006

Això és Hamas








Vídeo penjat a la web de Hamas amb el missatge de dos terroristes suïcides (14/02/2006)



Vídeo clip penjat a la pàgina oficial de Hamas després de la seva victòria electoral(06/02/2006)

ADDENDA.- Daniel Pipes recupera un document desclassificat nord-americà de 1946 que ja identifica els problemes i les amenaces potencials del món musulmà.

With few exceptions, the states [in the Muslim world] are marked by poverty, ignorance, and stagnation. It is full of discontent and frustration, yet alive with consciousness of its inferiority and with determination to achieve some kind of betterment. Two basic urges meet head-on in this area, and conflict is inherent in this collision of interests. These urges reveal themselves in the daily news accounts of killings and terrorism, of pressure groups in opposition, and of raw nationalism and naked expansionism masquerading as diplomatic maneuvers. The first of these urges originates within the Moslems' own sphere. The Moslems remember the power with which once they not only ruled their own domains but also overpowered half of Europe, yet they are painfully aware of their present economic, cultural and military impoverishment. Thus a terrific internal pressure is building up in their collective thinking. The Moslems intend, by any means possible, to regain political independence and to reap the profits of their own resources. … The area, in short, has an inferiority complex, and its activities are thus as unpredictable as those of any individual so motivated.

Un lèxic de guerra i de pàtria contra traidors i botiflers

Arcadi Espada:
El Informe sobre la programación de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió que publicaron ayer El País y El Periódico es un documento histórico. No tiene ninguna importancia que se haya hecho público para intentar el sabotaje del acercamiento entre socialistas y convergentes. Ni que el gobierno tripartito haya dado hasta ahora muy pocas pruebas de su voluntad de limpiar y ventilar las oficinas pujolistas, en especial ese Archivo Central del Departamento de Presidencia donde el documento reposaba y que, probablemente, debe de guardar pruebas de un calado semejante. Lo importante es hasta qué punto prueba la aseveración tarradellista sobre el pujolismo como dictadura blanca. En primer lugar, el léxico: quintacolumnista, col·aboracionista, botifler. Un léxico de guerra y de patria. No el léxico dispuesto para los enemigos, sino para los traidores. Un léxico de las pozas del franquismo, que prueba que su redactor lo vivió y lo aprendió: de un periodista se dice que es "gat vell" y que va propagando “el seu verí”. Un léxico estalinista, al mismo tiempo: “Tant de bo s'hagués fet una bona purga per poder accedir a un treball en aquesta casa, ja que ara no hauríem de lamentar les errades que llavors es van cometre i que ara són irreparables”.

Per deixar-ne constància

El que ha dit Zapatero sobre l'Estatut de Catalunya

dijous, 23 de febrer de 2006

S'acabarà la paciència dels xiïtes?

L'atemptat contra el santuari de Samarra -que ve a ser pels xiïtes el que és la Meca pels sunnites- ha fet babejar de manera obscena diversos mitjans de comunicació que ja han donat per feta la tan anunciada -desitjada?- guerra civil a l'Iraq. Evidentment, com que la història no està predeterminada, aquesta és una possibilitat. Però, serà així? Podrà més la provocació que el desig de pau i llibertat de milions d'iraquians?.

Malgrat que la situació és crítica, la reacció dels principals actors i forces polítiques del país, tan xiïtes, com sunnites, com kurdes, no ha estat la deixar-se portar per la revenja sinó la de tancar files per culminar el procés d'institucionalització democràtica del país amb la formació d'un govern d'unitat nacional, que és l'objectiu que pretenen dinamitar els nostàlgics de Saddam Hussein i els islamistes d'Al Qaeda. L'aiatolà Al Sistani va decretar una fatwa prohibint actes de revenja contra la comunitat sunnita i alts dirigents de la comunitat sunnita va oferir diners per la reconstrucció de la mesquita xiïta, cosa que també va fer el govern. Això no va impedir l'existència de brots importants de violència, però mostra la voluntat política de no caure en la provocació.

El comentari d'Alain Hertoghe és molt assenyat:

La provocation de Samarra aura-t-elle raison de la patience des chiites ? Vont-ils céder à la tentation de conforter par la force communautaire et militaire la majorité parlementaire qu'ils ont gagné dans les urnes ?

Les réactions initiales des autorités chiites à la destruction du dôme de la Mosquée d'or indiquent au contraire leur claire volonté de contrôler la colère de la rue. Par conviction que l'horizon démocratique et unitaire est le seul garant d'un avenir pacifique pour un peuple fatigué de tant de guerre et de violence. Par nécessité de préserver le soutien financier de la coalition américano-britannique et de la communauté internationale à la reconstruction du pays.

Rien ne permet de douter à ce stade de la maturité de l'immense majorité des Irakiens. L'attentat de Samarra va les obliger à serrer les rangs.

ADDENDA.- Iraq the Model explica que la distribució geogràfica dels atacs a les mesquites sunnites a Bagdad mostra tres coses:

1.- Que les accions estan organitzades i no són espontànies.
2.- Que es fan contra determinades mesquites sunnites de manera discriminada.
3.- Que totes les mesquites afectades estan en una zona adjacent a la zona Sadr city, la zona controlada pel clerge xiïta rebel, i la majoria dels atacs d’ahir s’atribueixen a les seves milícies.

The sense in the streets and the statements given by some Shia clerics suggest that retaliation attacks are organized and under control and are focusing on mosques frequented by Salafi and Wahabi groups and not those of ordinary Sunnis.

Looking at the geographic distribution of the attacked mosques, I found they were mostly in areas adjacent to Sadr city forming a line that extends from the New Baghdad district in the southeast to al-Hussayniya in the northeast.

The Association of Muslim Scholars is accusing the Sadrists in particular, actually it's not only the Association that accuses the Sadrists, most people here in Baghdad point out the role of Mehdi army of Sadr in carrying out most of the attacks.
The Association is trying to remind Sadr of the their times of solidarity during the battles in Najaf and Fallujah yet they are condemning his message to his followers in which he called for keeping up and escalating the "protests".

També explica que els líders sunnites s’han negat a participar en una reunió amb la UIA, proposada pel president Talabani, fins que el govern no condemni també els atacs contra les seves mesquites. Talabani ha acceptat la petició i ha fet públic un comunicat de condemna que s’ha distribuit als mitjans de comunicació. Ara, la situació s’ha tranquil·litzat, segons el bloger Iraq the Model.
The situation is still very tense but the good thing is that the Sunni have not returned the attacks and I hope the Shia have satisfied their vengeance by now because I don't want to even think of what can happen if this situation lasts longer than this.

La justicia italiana vol empaperar Calderoli per portar una samarreta amb les caricatures de Mahoma

Roberto CalderoliDilluns passat criticavem el ministre italià Roberto Calderoli, qualificant-lo de pallasso, per la demagògia de mostrar per la tele que portava una samarreta amb les caricatures de Mahoma però no fer res efectiu des des del govern italià en defensa de la llibertat d'expressió. Pel contrari, el govern italià va adoptar una actitud similar a la majoria de governs europeus de fer la gara gara als intolerants. Avui, però, hem de donar-li tot el nostre suport davant l'intent de processar-lo per un pressumpte delicte de blasfèmia.

La judicatura italiana està investigant si Roberto Calderoli, que va dimitir el càrrec de ministre la setmana passada, és culpable de "menyspreu a la religió". En el cas que la sentència el consideri culpable podria ser condemnat a pagar una multa d'entre 1.000 i 5.000 euros.

dimecres, 22 de febrer de 2006

El dramático fracaso de las elites políticas, policiales y mediáticas francesas

Luc Rosenzweig
Durante tres semanas, ese fue el horror en el sótano de una ciudad HLM de Bagneux, en el suburbio meridional de París. Atado, amordazado y desnudo, el joven Ilan Halimi fue víctima de las reiteradas torturas de una banda de jóvenes bárbaros, en la que cada uno de sus miembros invitaba a sus amigos y a los amigos de sus amigos a torturar por turnos al "feuj". Según la información obtenida por la policía en los interrogatorios de individuos detenidos después de haber sido seducidos por alguna de las jóvenes muchachas que servían de cebo, se trata efectivamente de un fenómeno de crueldad masiva que implica a varias decenas de “jóvenes” de suburbio.

La gestión de este caso por parte de les autoridades políticas y administrativas francesas ha sido de principio a fin un desastre, ya que su única preocupación fue, al parecer, la de evitar al máximo cualquier publicidad de este crimen por temor a reavivar “la intifada de los barrios” en un contexto, el de la crisis de las caricaturas danesas, en el que las manipulaciones de los islamistas podían volver a encender los suburbios.

Un cálculo sórdido, vilmente político, incitó pues a las altas autoridades policiales, animadas por sus tutores gubernamentales, de Matignon a Beauvau, a negar inmediatamente todo carácter racista al asesinato del joven Ilan. Se manda, el mismo día del descubrimiento del drama, a un fiscal y a un comisario en jefe a explicar que los criminales eran psicópatas tipo “Naranja Mecánica”, motivados únicamente por el afán de lucro y la embriaguez de la violencia. Sin embargo, sabían muy bien desde el primer día, que anteriormente esta misma banda ya había intentado secuestrar a otras personas, a través del sistema de muchacha-cebo, todas judías...

Peor aún, cuando la pobre Ruth Halimi, la madre de Ilan, modesta empleada que ha criado sola a sus tres hijos, se enfrenta a las exigencias rocambolescas de los raptores (450.000 euros), los policías le ordenan no decir nada, ni en la prensa ni a sus conocidos, ya que eso podría poner en peligro la investigación, y por lo tanto la vida de sus hijos... Pero no, señora, no son antisemitas, son chorizos, nada más que chorizos, se le dice. Déjenos hacer, es nuestro oficio, los atraparemos...

Si el retrato robot "de la muchacha-cebo” se hubiese publicado antes por la policía, se habría salvado seguramente la vida de Ilan, puesto que ella, asustada, se presentó espontáneamente a la policía al día siguiente de la publicación del dibujo en la prensa.

El horror, ahora revelado (aún que se ocultan algunos detalles, los más horribles) deja a la sociedad francesa con la boca abierta. Los sabuesos oficiales de nuestra prensa ejemplar, esos "periodistas de investigación" no han considerado oportuno durante varios días de ir a ver in situ lo que se había pasado en Bagneux. Tiene “menos classe” que ir a hacerse secuestrar en Irak o hacer de fiscal de Guantánamo...

Los editorialistas habituales, siempre dispuestos a denunciar la "estigmatización" de los chorizos de suburbio cuando Nicolás Sarkozy suelta la palabra "sinvergüenza" mojan siete veces su pluma en el tintero de la buena conciencia para decir que este vez, esto no puede ser el síndrome colonial o el desempleo que son el alfa y omega de un crimen fuera de lo común. Se nota que han sido sorprendidos a contrapelo, en un registro donde los buenos y los malos no están en su lugar habitual. Se los había visto más rápidos y más contentos de atizar a mansalva a Alain Finkielkraut cuando había profetizado, en Haaretz, los dramas que quedaban por venir.

Pero, lo más preocupante en esta terrible historia, es el signo de los tiempos, tanto en el suburbio como en cualquier otra parte: se considera una evidencia que todos los judíos son ricos, e incluso si no lo son, que son tan solidarios los unos con los otros que se les puede extorsionar a placer.


Article publicat a Chroniques de l’Extrême-Centre, de reproducció lliure a la xarxa citant procedència. Els drets de reproducció en mitjans impresos corresponen, però, al periodista i escriptor Luc Rosenzweig. L'original en francès el podeu trobar aquí.

ADDENDA.- “Barbars”, editorial de “Le Monde” sobre l’assassinat d’Ilan Halimi.

Despenalitzar la negació de l'Holocaust?

S’ha dit que, de vegades, un simple incident ha fet canviar el curs de la història. L’afer de les caricatures de Mahoma sembla que podria ser una d’aquestes “anècdotes” que acaben tenint conseqüències polítiques, socials i culturals, insospitades. El que ha passat no podia ser més pedagògic perquè ha confrontat l’evidència de la publicació d’una dotzena d’ingènues caricatures de Mahoma amb la violència indiscriminada contra persones o institucions pel sol fet de ser occidentals. El desequilibri de la balança ha estat tan fort que ha fet obrir els ulls als més cecs. Però l’ona sísmica no ha acabat aquí, amb la identificació dels enemics de la llibertat, sinó que també ha provocat, com és característic de la nostra cultura, un exercici de profunda i moltes vegades desgarrada autocrítica que està sacsejant la trenyina de limitacions a la llibertat d’expressió que en els últims decennis la correcció política havia teixit a Europa. Són ja bastants els historiadors, científics i intel·lectuals que s’estan preguntant en veu alta si no seria convenient derogar les lleis que penalitzen el discurs negacionista, racista, sexista o homòfob existents a diversos països europeus, especialment a França, per haver-se evidenciat que ha estat pitjor el remei que la malaltia.

Christopher Caldwell ho plantejava al Financial Times citant nombrosos casos que demostren l’extensió del fenomen de la judicialització de “la correcció política”, com ara la condemna a França de l’historiador Bernard Lewis per haver refusat qualificar de genocidi la masacre d’armenis a Turquía; les querelles contra Michel Houellebecq, Oriana Fallacci o Alain Finkielkraut; l’intent d’impedir la publicació de Charlie Hebdo amb les caricatures de Mahoma; la condemna d’un diputat del RPR per declaracions considerades homòfobes; la condemna d’Edgar Morin per un article a Le Monde sobre el conflicte israeliano-palestí o la denúncia presentada « per revisionisme » contra Olivier Pétré-Grenouilleau, historiador i professor universitari autor del “Traites négrières”.

Fa uns dies, un grup de 19 coneguts historiadors francesos publicaven a Liberation un manifest titulat “Llibertat per a la història” en el que reclamaven la derogació de diverses lleis que consideren “indignes d’un règim democràtic”. Concretament, fan referència a la llei de 13 de juliol de 1990, coneguda com a Llei Gayssot que castiga qualsevol referència racista, antisemita o xenòfoba, així com la llei de 29 de gener de 2001 relativa al reconeixement del genocidi armeni de 1915, la llei de 21 de maig de 2001, o llei Taubira, que reconeix com a crim contra la humanitat la tracta d’esclaus, així com la llei de 23 de febrer de 2005 sobre els repatriats. Ja són més de 600 els firmants del manifest que, entre altres coses, diu:

"Emus par les interventions politiques de plus en plus fréquentes dans l'appréciation des événements du passé et par les procédures judiciaires touchant des historiens et des penseurs, nous tenons à rappeler les principes suivants. L'histoire n'est pas une religion. L'historien n'accepte aucun dogme, ne respecte aucun interdit, ne connaît pas de tabous. Il peut être dérangeant. L'histoire n'est pas la morale. L'historien n'a pas pour rôle d'exalter ou de condamner, il explique. L'histoire n'est pas l'esclave de l'actualité. L'historien ne plaque pas sur le passé des schémas idéologiques contemporains et n'introduit pas dans les événements d'autrefois la sensibilité d'aujourd'hui" (...) "L'histoire n'est pas la mémoire. L'historien, dans une démarche scientifique, recueille les souvenirs des hommes, les compare entre eux, les confronte aux documents, aux objets, aux traces, et établit les faits. L'histoire tient compte de la mémoire, elle ne s'y réduit pas. L'histoire n'est pas un objet juridique. Dans un Etat libre, il n'appartient ni au Parlement ni à l'autorité judiciaire de définir la vérité historique. La politique de l'Etat, même animée des meilleures intentions, n'est pas la politique de l'histoire" (...) "C'est en violation de ces principes que des articles de lois successives -notamment les lois du 13 juillet 1990, du 29 janvier 2001, du 21 mai 2001, du 23 février 2005- ont restreint la liberté de l'historien, lui ont dit, sous peine de sanctions, ce qu'il doit chercher et ce qu'il doit trouver, lui ont prescrit des méthodes et posé des limites. Nous demandons l'abrogation de ces dispositions législatives indignes d'un régime démocratique".
Un altra grup d’intel•lectuals, reunits a iniciativa del filòsof Paul Thibaud, van firmarun manifest a finals de desembre demanant també la derogació de les mateixes lleis. El manifest, titulat “La llibertat de debatre”, diu el següent:

La France, du moins ceux qui la dirigent ou la régente, succombe à un singulier idéalisme, non plus celui qui se satisfait de proclamer des principes, mais celui de la contrition et de l'épuration. On veut croire qu'en interdisant l'expression des mauvaises idées et en légalisant la vérité on assainira les mentalités et on se mettra à l'abri du pire. On imagine qu'en remplaçant l'idée d'une France inventant la liberté moderne par la commémoration de nos fautes, on dégagera un avenir. En fait nous voyons que la liberté, le civisme, la vérité sont ensemble perdants quand on essaie de gouverner la pensée, de pasteuriser la démocratie.

Les lois contre le négationnisme, pour la reconnaissance du génocide arménien, de l'esclavage et de la traite, aussi bien que sur les mérites de la colonisation française, débordent le domaine de la loi tel que défini par l'article 34 de notre constitution. Plus généralement, le devoir des politiques est d'assurer l'avenir de la nation, non de fixer en dogmes son histoire. Certes, pour gouverner un peuple il faut connaître son passé et en tenir compte, il faut s'appuyer sur une conscience historique commune tout autant que sur une moralité commune. Mais le pouvoir ne saurait régler, encore moins arrêter, les perpétuels réaménagements de la conscience collective, le travail de la mémoire, le dialogue continué avec le passé qui est indissociable de l'exercice des libertés publiques, dans la vie politique, dans la littérature, dans l'historiographie. L'incitation au crime relève des tribunaux, il n'en va pas de même des opinions aberrantes. Celles-ci on les réfute ou on les dénonce. Quand on ne fait pas confiance à la liberté de débattre, le mot de république perd tout sens. C'est pourquoi nous demandons l'abrogation de toutes les lois (Gayssot, Taubira, Accoyer…) qui ont pour objet de limiter la liberté d'expression ou de qualifier des événements historiques.

Quelles qu'aient pu être leurs justifications particulières, leurs vertus immédiates, ces interventions ont produit un enchaînement dangereux. Par moralisme et désir de se mettre à l'abri de tout reproche, nos politiques ont ouvert la voie à des demandes successives de pénalisation et à la sanctuarisation des mémoires particulières. Le morcellement qui en résulte de la mémoire nationale favorise des durcissements et des affrontements dont nous voyons les prodromes. C'est au contraire d'un travail de vérité et de compréhension qui porte sur toute notre histoire que nous avons besoin. Ceci exige que la liberté de débattre soit pleinement rétablie.
Em quedo a l'espera que el debat comenci també a casa nostra. M'agradaria que els primers en encetar-lo fóssim els periodistes. Un debat que, per començar, revisi el codi deontologic del Col·legi de Periodistes de Catalunya que, en diversos dels seus punts, és més un instrument de censura que de defensa de la llibertat de premsa i del dret a la informació.

ADDENDA.- Sobre aquest tema val la pena llegir també l'article "Even bigots and Holocaust deniers must have their say" del professor de dret de la University College London, Ronald Dworkin, publicar a The Guardian.

dimarts, 21 de febrer de 2006

Guantànamo i la Convenció de Ginebra

Hi ha anotacions que es fan en un moment, però n'hi ha d'altres que et porten més temps. L'inconvenient, o més aviat avantatge, és que quan t'hi pots posar ja n'hi ha d'altres que han fet la feina per tu. El post d'avui de l'amic Franco Aleman a Barcepundit -que no és el primer que fa sobre si els EUA apliquen o no als presos de Guantànamo la Convenció de Ginebra- m'ha tret les paruales de la boca. Com que no podria fer-ho millor, em remeto a la seva anotació i us recomano les que ha fet sobre el tema amb anterioritat.

En contra de lo que suele decirse, la convención de Ginebra no está pensada para proteger a los combatientes, sino a los civiles. Distingue a unos y a otros, y obliga a los combatientes a seguir unas normas (seguir una cadena de mando; llevar uniforme, que no es una indumentaria para hacer bonito y que las chicas se queden impresionadas sino para que la otra parte sepa a quién puede disparar y a quién no; no mezclarse entre la población; no atentar contra civiles), precisamente para minimizar el riesgo de dañar a la población civil. Garantiza que quienes combaten en una contienda y sigan las normas, van a gozar de una protección especial; no así los que se las salten. Yendo a Afganistán e Iraq: una vez capturados los prisioneros y, como no cumplían las condiciones del artículo 4 y por tanto no eran combatientes legítimos, la convención de Ginebra misma establece que no tienen ninguno de los derechos que protegen a éstos. Es decir, ese mal llamado limbo jurídico no es tal; es lo que resulta de la aplicación escrupulosa de la legislación de guerra, que se pensó precisamente para "desincentivar" las prácticas bélicas irregulares. El mensaje de esa legislación es que, si uno se salta los requisitos, ya sabe a qué ha de atenerse: por ejemplo, a no tener derecho a ser considerado prisionero de guerra, hasta el punto de que legalmente puede ser pasado por las armas en el acto. Es lo que se había hecho siempre, también durante la II Guerra Mundial, y si no que se lo pregunten a los alemanes que en la batalla de las Ardenas se disfrazaron con el uniforme de soldados americanos muertos y que fueron fusilados allí mismo.

El problema, com subratlla Barcepundit, és que no tots els presoners de Guantànamo van ser capturats pels americans en el camp de batalla a l'Iraq o l'Afganistan, sinó que van ser lliurats als EUA per països tercers, sense que estigui clar si eren o no combatents irregulars.

Altres referències de Barcepundit a Guantànamo, aquí, aquí o aquí.

ADDENDA.- El Daily Telegraph publica avui que diversos detinguts al Camp Delta de Guantànamo havien tingut contacte amb la cèl·lula terrorista que va cometre els atemptats de Londres el 7-J contra tres metros i un autobús i que van provocar la mort de 52 persones.

Inmates at Guantanamo Bay who are campaigning for their release at the High Court in London had contact with the terrorist cell responsible for carrying out last July's London bombings, interrogation officials at the detention camp have disclosed.

American officials responsible for running the camp say that "dozens" of the 500 detainees currently being held at Camp Delta had previously lived or worked in Britain prior to their capture in Afghanistan in 2001, but are not British citizens.

Three of the detainees - who describe themselves as residents, but not citizens, in papers served at the High Court - were last week given permission to seek an order for Jack Straw, the Foreign Secretary, to campaign for their release.

But US officials responsible for interrogating the suspects say that the detainees had knowledge of the cell responsible for carrying out the bomb attacks on three Tube trains and a London bus that killed 52 people and wounded more than 700 others.

"After the London bombings we got a request from British intelligence to check whether these people had any knowledge of those responsible for carrying out the attacks," said a senior US official.

"We interviewed them and they were able to provide a great deal of information about the bombings which we passed back to London."

American officials refused to give specific details of the intelligence provided by the detainees, but said it related to the "training and organisational structure" of the terrorist cells responsible for carrying out the July 7 attack.

Ha de sortir Espanya de l'euro?

El tema el va plantejar diumenge el Financial Times amb l'article de Walter Munchau Spain has reason to quit euro (es necessita registre de suscriptor). Li respon avui Paul Isbell, també al Financial Times Spain unlikely even to contemplate leaving the euro.
True, Spain lacks the capacity to regain competitiveness through currency devaluation. However, this is not the great unbearable vulnerability that Mr Munchau suggests but rather Spain's mighty shield against contagion from Latin America, where Spain is highly exposed. While Spain's national debt in absolute and relative terms is smaller than that of Italy's, its exposure to the "Latam effect" is much higher. Had Spain not been a member of the Economic and Monetary Union during the Argentine crisis and the near-default in Brazil, it would have long ago suffered from devaluation, stock market weakness, a decline in the housing market and, likely, a recession. In that scenario, the Spanish Socialist Workers' party victory in 2004 would not have come as a surprise.
But Spain will be the last man holding the euro flag. While the country faces a correction sooner or later, such an adjustment - and all future ones - would certainly be much more severe should Spain ever even contemplate the possibility of exiting the euro.

dilluns, 20 de febrer de 2006

No tot està perdut

Haifa WehbeNomés el pecat ens pot salvar de la religió. Així també sembla que ho van entendre els 200.000 musulmans -molts més que tots els que s'han manifestat les últimes setmanes arreu del món contra les caricatures- que van ocupar durant hores la platja de Seeb Beach, prop de Mascate, la capital de l'Oman, per assistir a un recital de la cantant libanesa Haifa Wehbe. Per escoltar i contemplar la seva ídol van prescidir tan dels predicadors tan plastes d'Al-Jazeera com de les pregàries de rigor. És a dir, van decidir anar directament a l'infern.
No tot està perdut.

Pàgina oficial de Haifa Wehbe.

Sempre ens quedarà l'exili


Queden polítics normals a Europa o estem condemnats a triar sempre entre cobards i pallassos?

A la foto, el ministre italià de la reforma institucional, Roberto Calderoli,a qui no se li ha acudit res millor per defensar la llibertat d'expressió que mostrar per la tele que a sota de la camisa porta una samarreta amb les caricatures de Mahoma.

Sempre ens quedarà l'exili.

diumenge, 19 de febrer de 2006

Munic, la versió del Mossad

He vist la pel·lícula d'Spielberg i encara no entenc el que pretenia. I no ho entenc perquè, sospito, ni el mateix Spielberg ho sabia. Crec que s'ha limitat a fer l'aposta fàcil de jugar a tots els números. Ni tots bons, ni tots dolents. Una caricatura total del conflicte al Pròxim Orient i una recreació obscena de la realitat, perquè s'inventa no només una part dels fets i dels personatges sinó també de les motivacions. En resum, un "thriller", un "western" sobre un conflicte sempre de moda, per guanyar un Oscar i poca cosa més.

La reacció d'Israel contra el terrorisme palestí després de Munic no respon a un simple i primitiu sentiment de venjança com vol fer creure Spielberg, sinó a la voluntat política de destruir les seves infraestructures a Europa per evitar nous atemptats en el futur. Especialment, després de comprovar que els europeus no només seguien sense percebre el perill sinó que estaven disposats a alliberar tots els terroristes a la primera oportunitat.

Es opinable, com apunta Chroniques de l'Extrême-Centre, si aquesta estratègia de prevenció del terrorisme era la més convenient o assenyada, però és indiscutible que va reforçar la seguretat: no hi va haver cap més segrestament d'un avió d'El Al des d'un aeroport estranger i els atemptats anti-israelians a Europa, en els trenta anys següents, no van superar els dits d'una mà.

Per contrastar la versió d'Spielberg us recomano llegir una entrevista excepcional -en el sentit de poc freqüent- de Zvi Zamir, cap del Mossad durant l'atemptat antiisraelià del Jocs Olímpics de Munic del 1972, al periòdic israelià Haaretz. No es que la seva versió sigui paraula de Déu, però és un bon contrapunt a la fantasia del progenitor d'E.T.

Did the film thrill you?

Zamir: "I see it as a cowboy movie. It did not thrill me. Spielberg is of course a name that arouses curiosity, but I understand that the film has not done well in Israel, and rightly so. The Israelis, who understand the subject, know that the film does not reflect what really happened."

In what sense does it not reflect the events?

"It is a disgrace that Spielberg compares Golda Meir to terrorist leaders in Lebanon. For quite a lengthy period Golda rejected our proposals - of the Mossad, Military Intelligence and the Shin Bet [security service] - for operations against terrorism in Europe. She hoped the Europeans would be vigilant and would take action themselves against Palestinian terrorism aimed at Israel."

What else bothers you in the film?

"The 'sages' behind the film do not explain the blow, the shock that Munich delivered to all our conceptions. Those things were pushed out of the film in order to make room for operational depictions based on the director's fertile imagination."

And it didn't happen as he depicts it?

"Of course not. He depicts the Mossad fighters as a gang of Englishmen and Frenchmen - of mercenary types who take on the mission in return for $200,000 or $300,000. And then there is the story of the squad leader, a certain 'Avner,' who never existed."

To show how sensitive Golda Meir was to human life and how she was not obsessed with vengeance, Zamir relates the following anecdote which, he says, has never before been made public: "In some of my conversations with Golda, she expressed her concern that our people might be involved in illegal actions on European soil. It was indeed unavoidable, but illegal. Therefore, I suggested that Golda meet with some of my people, so she could see who they are and draw her own impression. She once told me: 'We are actually hitting people who were never sentenced in a trial.' I felt that she might be having hesitations and doubts about the judgment of the people who were doing the work, who were taking part in the operations, and so I decided that Golda should meet them.

"When the opportunity arose I brought to a meeting with her one of the people who had just returned from an operation, which he had carried out almost independently, alone. He was responsible for a certain sensitive action. He was a member of a pioneer youth movement, who immigrated to Israel. A kibbutz member, a physician, Anglo-Saxon in origin. Golda knew me and maybe one or two others who worked in the Mossad, but she did not get to know the majority. So I wanted her to form her own impression of the people, to place her trust in us and to see the people to whom the mission was entrusted.

"He spoke Hebrew with an accent, just like her. Golda heard him out. She did not say much, but I saw in her eyes that he had made a powerful impression on her. Later Golda visited his kibbutz and ran into him by chance. She was so moved that she called me afterward to tell me. And he is only one example of our human quality. Not mercenaries and not Spielberg-type clowns."

divendres, 17 de febrer de 2006

L’imam danès Ahmed Akkari tenia antecedents per agressió contra un menor

Ahmed AkkariEl portaveu dels imams fonamentalistes de Dinamarca, Ahmed Akkari, va agredir un nen a cops de puny fins deixar-lo inconscient perquè tot jugant va treure el vel que cobria el cabell d’una nena musulmana. La policia el va detenir i se li va prohibir acostar-se a l’escola. Aquests antecedents els ha revelat el diari danès Jyllands-Posten. La versió en anglès la facilita Freedom for Egyptians.
According to the famous Danish newspaper JyllandsPosten, the spokesman of the extremist Imams in Denmark, Mr. Ahmed Akkari, violently attacked a 10 to 11 years old pupil while training to become a teacher at Lykkeskolen in Århus. The episode, that took place some years ago, was reported to the police by the school, and Mr. Akkari sacked immediately and forbidden future access to the premises of the school.

Mr. Akkari attacked the boy, during a run and catch game, when the boy touched the headscarf of a girl so that her hair got exposed. Mr. Akkari knocked the boy to the ground and several times hit him in the chest with his fists, completely loosing his self control.

I think this guy should have deported from where her came from. He is a childhood abuser.

La doble moral de les sensibilitats selectives

La CNN va emetre censurades (aquí i aquí) les caricatures de Mahoma, perquè podien ferir la sensibilitat d'algú. Però el criteri de la sensibilitat no el va aplicar alhora d'emetre les noves imatges d'Abú Graib. Per què? Ho resumeix perfectament avui Cox&Forkum en aquest acudit.

ADDENDA.- Em permeto retitular el meu post amb el titular de Neopàtria "Sensibilitts selectives" perquè dóna en el clau.

Un jueu convoca a Israel un concurs de caricatures antisemites

Els jueus s'han afegit a la guerra de caricatures. Però mentre els danesos ho van fer amb Mahoma i els iranians ho estan fent amb l'Holocaust, els jueus han decidit caricaturitzar-se ells mateixos. Per fer-ho, han convocat un concurs isrealià de caricatures antisemites. El promotor de la idea, Amitai Sandy, explica clarament els motius: "demostrarem al món que podem fer les millors caricatures, les més punxants, les més ofensives i odioses pels jueus mai publicades!. Cap iranià ens guanyarà en el nostre propi camp!". (Via Chorniques de l'Extrême-Centre)
Amitai Sandy (29), graphic artist and publisher of Dimona Comix Publishing, from Tel-Aviv, Israel, has followed the unfolding of the “Muhammad cartoon-gate” events in amazement, until finally he came up with the right answer to all this insanity - and so he announced today the launch of a new anti-Semitic cartoons contest - this time drawn by Jews themselves!

“We’ll show the world we can do the best, sharpest, most offensive Jew hating cartoons ever published!” said Sandy “No Iranian will beat us on our home turf!”

The contest has been announced today on the www.boomka.org website, and the initiator accept submissions of cartoons, caricatures and short comic strips from people all over the world. The deadline is Sunday March 5, and the best works will be displayed in an Exhibition in Tel-Aviv, Israel.

Sandy is now in the process of arranging sponsorships of large organizations, and promises lucrative prizes for the winners, including of course the famous Matzo-bread baked with the blood of Christian children.


S'acabaran les festes de moros i cristians?

La MahomaL'ona sísmica de l'afer de les caricatures de Mahoma arriba a tots els racons del món. I també a València. En concret, a les poblacions que celebren les tradicionals festes de moros i cristians. De moment, a Bocairent s'han abstingut de cremar la figura de Mahoma, segons explica El Mundo.
La pequeña localidad valenciana de Bocairent ha retocado los actos con los que acaba de conmemorar, entre el 2 y el 6 de febrero, la Reconquista del siglo XIII. Al coincidir con la máxima exaltación de las revueltas anti-viñetas, quisieron evitar verse salpicados por el conflicto internacional, y nadie osó esta vez quemar La Mahoma. El ninot vestido de árabe, luciendo media luna y una barba negra que cubre parte de su tez morena, mantuvo su papel de abanderado en las fiestas pero escapó del fuego. Nadie, ni el propio alcalde, han querido decir si se le arrojó del castillo como siempre.

dijous, 16 de febrer de 2006

Error després de l'horror?

A l'informatiu que presenta a La 2 la imitadora de Lorenzo Milà es va "colar" ahir a la nit una imatge del líder del PP, Mariano Rajoy, en mig del bloc d'informació internacional, just després de les noves imatges de maltractaments i tortures a la presó d'Abú Graib i abans d'una informació sobre Haití. (Via Periodistadigital.com)

Vegeu i valoreu:

La hipocresia mediàtica: d'Abú Graib a les caricatures de Mahoma

En plena polèmica per la publicació de les caricatures de Mahoma i la violenta reacció en diversos països musulmans, han tornat a aparèixer amb molt pocs dies de diferència les imatges de Guantànamo, d’Abu Graib i de la pallissa que van donar uns soldats britànics a uns detinguts, en una seqüència tan oportuna i dosificada que es fa difícil de creure que sigui totalment casual.

La desprestigiada Comissió dels Drets Humans de l'ONU s’ha afanyat, abans de desaparèixer del mapa d'aquí a pocs dies, a publicar un informe sobre Guantánamo que no diu res de nou, però que té la virtut de l'oportunitat política al coincidir en un moment de plena efervescència anti-occidental. El mateix es pot dir sobre la filtració de noves fotografies d'Abú Graib, que no corresponen a cap nou capítol de maltractaments i tortures sinó al que ja es coneixia i pel qual ja s'han jutjat i condemnat diversos soldats, entre ells la tristament famosa Lynndie England. Pel que fa a la filtració de l’escandalosa pallissa britànica apareix també just en el moment en que arriba al parlament de Westminster la nova i polèmica llei antiterrorista del govern Blair. Una llei que autoritzaria la detenció d’un presumpte terrorista durant 90 dies sense assistència jurídica, un temps prou llarg com per cometre abusos sense deixar-ne rastre.

Òbviament, tant si això és casual com si no, els mitjans de comunicació se n’han de fer ressò perquè els ciutadans tenim el dret a conèixer tot el que fan els governants en el nostre nom. Sabem perfectament que el caràcter democràtic dels governs no els fa immunes ni a la corrupció, ni a l’abús, ni al delicte.

El problema, doncs, no és que els mitjans publiquin o emetin informacions que no agraden als nostres governs, sinó que no ho facin també i en la mateixa mesura amb aquelles informacions i opinions que no agraden als règims dictatorials, als fonamentalistes islàmics o als “activistes” que aterroritzen la població civil ja sigui a l’Iraq o a Jerusalem.

I en aquest punt, l’ètica professional sol fallar estripitosament.

Es publiquen les fotografies d’Abú Graib però no s’atreveixen a publicar les caricatures de Mahoma.

S’emeten reiteradament els vídeos d’uns militars britànics apallissant sàdicament uns detinguts, però mai es fa el mateix amb els vídeos on els “militants“ o “activistes” degollen els seus ostatges sense pietat ni vergonya.

El resultat és que l’opinió pública, nacional i internacional, només “veu” els abusos d’uns però mai les autèntiques atrocitats dels altres. I quan se'n mostren algunes, especialment els atemptats, es presenten gairebé sempre i de manera sistemàtica com accions desesperades no d’un exèrcit de fanàtics totalitaris sinó d'uns gloriosos “resistents” que només existeixen en la imaginació dels media, on l’exaltació del "romanticisme" revolucionari continua sent una virtud.

Tot un exercici d'hipocresia mediàtica.

ADDENDA.- Barcepundit tracta avui també d'aquest tema. I va més enllà pel que fa als motius pels quals els mitjans de comunicació publiquen les fotografies d'Abú Graib però no les caricatures de Mahoma.
La explicación es sencillísima: a diferencia del asunto de las viñetas, ahora con las imágenes de Abu Ghraib la ira de la calle árabe no estará dirigida contra los medios. Los responsables de publicar estas últimas no van a tener que llevar guardaespaldas, o vivir escondidos por miedo a que alguien los decapite por haberse atrevido a publicarlas.
ADDENDA 2.- Arcadi Espada també comenta avui el tema de les noves fotos d'Abú Graib:
El valor informativo (y ya no digamos artístico) de las susodichas fotografías es muy relativo: nada aportan a lo ya conocido, a lo mil veces formalizado. Dejando al margen, además, un hecho obvio: su exhibición supone un afrenta para el mundo occidental, que se ve representado, muy injustamente, muy segadamente, en estas prácticas de violencia y de tortura. No todos los occidentales (ni siquiera todos los americanos, ni siquiera todo su Ejército) pueden ser equiparados a abominables torturadores sin escrúpulos.

dimecres, 15 de febrer de 2006

Les dictadures àrabs feliciten Zapatero

Setze països tan absolutament respectuosos amb els drets humans i les llibertats democràtiques com el Líban, Mauritània, Síria, Egipte, l’Aràbia Saudita, el Marroc, Líbia, l’Iraq (de moment, l’única excepció), Qatar, els Emirats Àrabs Units, Tuníssia, Jordània, Algèria, el Ièmen, Sudan i Kuwait, han expressat avui en el Congrés dels Diputats espanyol la seva «satisfacció» per la política del president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, en relació a la crisi de les caricatures i a l’Aliança de Civilitzacions.

Barrionuevo diu que l’únic que veu l’inici del procés de pau a Euskadi és Zapatero

L’exministre de l’Interior, José Barrionuevo, que d’ETA, negociacions i guerra bruta, en sap un munt, ha volgut esmenar la plana a Zapatero assegurant que no veu per enlloc la possibilitat d’una treva d’ETA i l’inici d’un procés de pau a Euskadi. En concret, Barrioneuvo ha dit perles com aquestes:
"Puede ser un ejercicio de discreción inédito en la política española", referint-se a Zapatero.

“No conozco a nadie que sepa algo concreto distinto del presidente del Gobierno".

"El presidente da dosis de optimismo, que va en su sueldo, pero no veo a nadie que diga nada concreto".

Bono diu que Zapatero compareteix la seva opinió sobre Maragall

El ministre de Defensa, José Bono, diu que està convençut que el govern, és a dir, Zapatero, comparteix totalment les seves paraules contra Maragall –que s’ocupi de resoldre problemes enlloc de crear-los-. La prova?. "No debe estar muy en desacuerdo cuando sigo en el Gobierno y además me encarga responder en su nombre".

Bono reconeix que la fragata Álvaro de Bazán portava míssils

El ministre de Defensa, José Bono, ha admès que la fragata de l’Armada espanyola F-101 '”Álvaro de Bazán'” portava 24 míssils a bord durant la seva integració en el Grup de Combat del portaavions nord-americà “Theodore Roosevelt”. Bono, amb la gràcia manxega que el caracteritza, ha respòs al PP dien si volia que el vaixell, enlloc de portar la munició corresponent, portés "plastilina tipo Rajoy o gomina o chorizos de cantimpalo".

dimarts, 14 de febrer de 2006

Declivi i caiguda d'Europa

Informe de la OCDE & Fareed ZacchariaSobre la base de les dades de l'últim informe de la OCDE, "Objectif croissance 2006″, Fareed Zaccharia publica a Newsweek un bon resum de la situació i de les negres perspectives de futur d'Europa si no canvien les coses. (Traducció mecànica revisada)
Se dice a menudo que la Unión Europea tiene un producto interior bruto total que es aproximadamente el mismo que el de los Estados Unidos. Pero la UE tiene más de 170 millones de habitantes más. Su PIB per cápita es un 25% más bajo que el de los Estados Unidos y, lo que es el más importante, esta divergencia se amplió desde hace 15 años. Si las tendencias actuales siguen, según el economista principal del OCDE, en 20 años el ciudadano americano medio será dos veces más rico que el Francés o el Alemán medio. (Gran Bretaña es una excepción en la mayoría de estos datos, por estar situada en alguna parte entre la Europa continental y los Estados Unidos).

Se avanza a menudo que los europeos prefieren simplemente más ocio, y por lo tanto se es más pobre, pero tienen una mejor calidad de vida. Es perfecto si aceptan una reducción salarial del 10% para poder ir almorzar y a tomar más vacaciones. Pero si son la mitad menos ricos que en los Estados Unidos, eso se traducirá en una reducción de la calidad de la Salud Pública y la educación, un acceso limitado a toda clase de mercancías y servicios y una calidad de vida inferior. Dos investigadores suecos, Frederik Bergstrom y Robert Gidehag, tenían en cuenta en un informe publicado el año pasado que "un 40% de los hogares suecos se clasificarían como hogares pobres en Estados Unidos". En numerosos países europeos, este porcentaje sería aún mayor.

En marzo de 2000, los Jefes de Estado de la UE decidieron hacer de la UE "la economía más dinámica y la más competitiva gracias a sus conocimientos y competencias de aquí a 2010." Hoy eso parece una broma. El informe de OCDE examina el estado de las reformas en los más importantes países del continente: reciben todos una B. Cada vez que un político hace un muy pequeño esfuerzo de reforma, las huelgas y las protestas paralizan el país. Estos últimos meses, reformadores como Nicolas Sarkozy en Francia, José Manuel Barroso en Bruselas y Angela Merkel en Alemania han hecho todos marcha atrás sobre sus propuestas de liberalización, asumiendo por el contrario el discurso piadoso de la necesidad "de dirigir" la globalización. Se rechazaron sistemáticamente los esfuerzos del Comisario responsable del comercio de la UE, Peter Mandelson, para liberalizar el comercio. Debido a la reticencia de la UE a reducir sus subvenciones agrícolas, las negociaciones comerciales en el marco del programa de Doha están en punto muerto.

Cuando se habla del futuro de la investigación científica con investigadores así como con profesores del más alto nivel, raramente se menciona a Europa. Hay algunos sectores en los que está aún a primer nivel mundial, pero son menos numerosos de lo que eran. En las ciencias biomédicas, por ejemplo, Europa no existe en el mapa y podría haber sido superada por países asiáticos mucho más pobres. El Director General de una gran compañía farmacéutica me dijo que en 10 años, los tres países más importantes para su industria serían los Estados Unidos, China y la India.

Y todo esto sin haber entradoena la cuestión sociodemográfica. En 25 años, el número de europeos en edad de trabajar se reducirá en un 7%, mientras que los de más de 65 años aumentaran un 50%. Una solución: dejar trabajar a la gente más vieja. Pero el tipo de empleo en Europa para la gente de más de 60 es bajo: un 7% en Francia y un 12% en Alemania (en relación con un 27% en los Estados Unidos). Los pequeños esfuerzos que debían permitir a la gente jubilarse más tarde se encontraron con la avalancha habitual de protestas. Y mientras que los economistas y la Comisión Europea siguen proponiendo que Europa acoja a más inmigrantes para aumentar su población activa, Europa se niega. La controversia de las caricaturas destacó enérgicamente las dificultades que ya existen en Europa con los inmigrantes actuales.

Con todo eso, ¿a dónde se llega? Menos influencia europea en el mundo. La posición de Europa en las instituciones como el Banco Mundial y el FMI es relativa a su parte en el PIB mundial. Sus gastos de defensa en disminución debilitan su capacidad para ser un socio militar de los Estados Unidos, o para proyectar su potencia militar en el extranjero incluso para operaciones de mantenimiento de la paz. Su perspectiva cada vez más limitada y proteccionista minará aún más aún su vitalidad.

La decadencia de Europa significa un mundo en el cual la difusión de poder es mayor, y cuya capacidad para crear reglas y normas internacionales es más baja. Eso significa también que el estatuto de superpotencia de América durará. Piensan en el dólar. Durante años se decía que iba a hundirse porque los países del mundo diversificaban sus economías. Pero después de haber estudiado las distintas alternativas, se dio cuenta de que las economías de los principales rivales del dólar, el euro y el yen, eran estructuralmente escasas. Se permaneció, pues, con el dólar.

Se puede observar la misma clase de dinámica en otros sectores. No pueden pegar algo con nada.

dilluns, 13 de febrer de 2006

700 musulmans liberals de Dinamarca plantan cara als imams integristes

Uns 700 musulmans danesos ja s’han fet membres de la plataforma Musulmans Democràtics que promou el diputat Naser Khader en contra de l’islamo-feixisme. Ho explica “The Brussels Journal”.

Dozens of Danish Muslims are joining the network of moderate Muslims, the Demokratiske Muslimer (Democratic Muslims). About 700 Muslims have already become DM members and 2,500 Danes have expressed their will to support the network. The initiative has caused anger among the Danish imams and their leader, Ahmad Abu Laban, who have referred to the moderates as “rats.” The imams feel that they are beginning to lose their control over part of the Muslim population.

Moderates such as Kamran Tahmasebi say they have had enough of fanatic Islamism and its intimidation of the Muslim immigrants in Denmark. “It is an irony that I am today living in a European democratic state and have to fight the same religious fanatics that I fled from in Iran many years ago,” Mr Tahmasebi says. He came to Denmark as a refugee in 1989. Today he works as a social consultant and is very grateful for the life Denmark has made it possible for him to have. He says he no longer wants to keep a low profile to avoid attracting the attention of the imams. The cartoon affair was an incentive for him to stand up and warn against the Islamist imams in Denmark, whom he says are damaging the integration process with their misleading criticism of Danish values and norms.

Mr Tahmasebi is one of the people involved in the newly established network of moderate Muslims in Denmark led by Naser Khader, a member of the Danish Parliament. He says he is well aware of the risk he is taking by siding with Mr Khader, who has for a long time been living under police protection. But Mr Tahmasebi feels it is his duty to take part in this debate. “Naser Khader has carried this responsibility for too long. I share his beliefs and now I want to stand up and say so. Apart from that, as a parent I feel a responsibility to fight, so that my children will not have to live under Islamist dogmas. They shall be able to live free in this country.” Mr Tahmasebi adds that he believes the imams are one of the biggest problems Denmark is facing today.

Precissament, avui, el primer ministre danès, Anders Fogh Rasmussen, s’ha reunit amb una delegació de 22 membres de la plataforma Musulmans Democràtics per parlar sobre la crisi de les caricatures. Rasmussen no s’ha volgut reunir, però, amb els imams integristes que van organitzar la campanya contra Dinamarca.
ADDENDA.- Javier Solana, de gira per diversos països musulmans, ha donat suport a la idea de l'Organització de la Conferència Islàmica de que s'inclogui una referència a la blasfèmia en els estatuts del nou Consell de les Nacions Unides per als Drets Humans. Ho explica Reuters.
The Organisation of the Islamic Conference (OIC) is lobbying for the United Nations to include language against blasphemy in the tenets of a new human rights body and EU foreign policy chief Javier Solana said he supported the idea.

La gran mentida

Josep Antoni Duran i LLeida explica en una entrevista a "El País" que la voràgine de l'Estatut se'ls va pujar al cap, van perdre el món de vista i, en conseqüència, van enganyar als ciutadans de Catalunya. Ho van fer, però no volien. No era aquesta la seva intenció. Per això, quan se'ls va passar la borratxera estatutària, van tornar a la realitat. I amb l'esperit de sacrifici que els caracteritza, amb discreció i humilitat, van adreçar les coses en una llarga nit de penitència a la Moncloa. Ho explica així de clar i català, l'home. I es queda tan ample.
P. En los últimos años, Jordi Pujol mantuvo su rechazo al pacto con ERC frente a otros socios, como el PP. Un Gobierno CiU-ERC ¿dificultaría también las relaciones Cataluña-Madrid?

R. Un gobierno de este tipo supondría un cierre de filas nacional, que podría ser celebrado por sectores radicales nacionalistas del país pero sería muy poco eficaz para Cataluña. Complicaría la situación y significaría un cerrojo respecto a España. Hay que hacer una reflexión sobre todo lo que ha pasado con el Estatuto. España no ha reaccionado bien, pero tampoco en Catalunya todo se ha hecho correctamente. El Estatuto que se aprobó en el Parlament es fruto del puro tacticismo. Maragall quiso presentarse más nacionalista que CiU. Y CiU más nacionalista que Esquerra.

P. ¿Se fue demasiado lejos?

R. Todos alimentamos unas expectativas al pueblo catalán que no se podían llevar a la práctica. Cuando algunos dirigentes sostenían que no se podía tocar ni una raya, ni un punto, ni una coma, ni recortarían nada estaban engañando a la ciudadanía. Además hay más ámbitos de reflexión, mire, cuando el 90% de los diputados aprueba que Cataluña es una nación hemos de tener presente que ésta no es la opinión del mismo porcentaje de ciudadanos. Cataluña, guste o no, es la mezcla de muchas realidades. De muchos Vic y de muchos Hospitalet de Llobregat.

dissabte, 11 de febrer de 2006

Canviaran les dones el món?

El més probable és que no. Aquesta és la resposta que dóna la catedràtica de Ciència Política, Edurne Uriarte, a la pregunta que encapçala l'article ¿Cambiarán las mujeres el mundo?, publicat dijous a l'ABC.
Ahora sabemos que la igualdad numérica de las mujeres en el poder es sólo una cuestión de tiempo, pero desconocemos si las mujeres transformarán el poder. La mayoría de las teorías predicen que esa transformación se producirá, que las mujeres tienen valores y objetivos diferentes, que su estilo de liderazgo es también distinto. Y que esos valores y ese estilo son los mejores y más deseables. El mito de la buena líder se sustenta en la creencia de que las mujeres son más integradoras, más igualitarias, más interactivas, que fomentan la participación, que comparten el poder y la información, que dan más valor a las relaciones. Aún más, que las mujeres se basan en el poder personal más que en el formal, en el poder que depende, no de
la posición ocupada, sino de la capacidad para establecer confianza, respeto mutuo y credibilidad. ¡Qué emoción!... Es la coletilla casi inevitable del relato anterior, que es un resumen fidedigno de varios estudios sobre el liderazgo femenino. He aquí que las mujeres reunimos todas las cualidades para ser el jefe ideal, el presidente perfecto, el poder justo y benévolo, todo aquello que los agresivos y ambiciosos hombres no han sido capaces de conseguir.
Segons Uriarte, no hi ha cap evidència empírica respectable que pugui confirmar el que és, sobre tot, un desig de les dones i, probablement, un mite del feminisme i de l'esquerra. Les grans dones que han excercit fins ara les més importants parcel·les del poder polític al món -Margaret Thatcher, Indira Gandhi, Golda Meir i ara, en un altra nivell, Condoleezza Rice- no avalen cap diferència substancial respecte el lideratge masculí. Precissament per això, per no encaixar en el model, feministes i esquerranistes les consideren sempre una excepció. Després de repassar cinc elements que posen en solfa el mite, Uriarte conclou:
Preveo que el mundo de las presidentas será igual de competitivo y agresivo y que, en circunstancias semejantes, ellas lanzarán el mismo número de misiles e iniciarán las mismas guerras. Porque ahora mandan en el mundo, no en el hogar. Y ambas cosas no tienen nada que ver.

El maragallismo es el mateix que el pujolisme però sense sentit comú

Un bon article de Francesc de Carreras a "La Vanguardia":
Pero con el acceso de Jordi Pujol a la presidencia de la Generalitat se vio claro que sería imposible: un nacionalista de la vieja escuela no podía reconvertir sus ideas a los tiempos presentes. Los antiguos dogmas del catalanismo no sólo siguieron vigentes sino que se acentuaron los aspectos más fundamentalistas. A una sociedad plenamente bilingüe se le quiso imponer el monolingüismo oficial, a una cultura plural y abierta se la quiso amoldar con un noucentisme de otros tiempos, a unos ciudadanos que, mayoritariamente, se sienten tan catalanes como españoles, se les quiso imponer una identidad única; el horizonte político no se situó en servirse de la autonomía sino en ofrecerles como meta una difusa soberanía. El actual Gobierno tripartito no ha sido alternativa sino continuidad. La situación, además de quedar bloqueada, ha empeorado: igual que Pujol pero sin la habilidad ni la prudencia de éste. El maragallismo es lo mismo que el pujolismo pero sin sentido común. ¿Cuánto han costado al erario público, en estos años de autonomía, las políticas que tienen como único objetivo reforzar la llamada identidad catalana, una falsa identidad prefabricada con materiales de hace cien años que no se corresponden con los que necesita la sociedad catalana de hoy? La autonomía tiene sus ventajas, también sus inconvenientes. La cercanía del poder hace posible una sociedad más estrechamente controlada. En la Barcelona del franquismo el poder estaba lejos y hablar mal, en privado, de Franco y los suyos, era algo cotidiano y habitual. ¿Cuántos chistes se contaban contra Franco? Contra Pujol, desde luego, ninguno. Hay miedo a decir lo que se piensa, incluso entre amigos, en el trabajo, en familia. Maragall y ERC, como era de prever, han ocupado el poder como elefantes entrando en una cacharrería. El desastre es evidente y nadie sensato lo niega. Pero ha tenido una ventaja: está mostrando el catalanismo al desnudo. Efectivamente, el rey va desnudo, pero sólo los niños de mirada limpia lo ven así. Hay varios millones de niños de mirada limpia en Catalunya: pero todos asustados, sin decir lo que piensan, con miedo a salir del armario. El viejo catalanismo, basado en dogmas creados para estructurar la Catalunya de hace cien años, no sirve para la Catalunya de hoy. Sin duda, debe crearse uno nuevo, pero la clase política - a derecha e izquierda- de estos últimos treinta años ni siquiera lo ha imaginado. La tarea debería corresponder, pues, a la
sociedad civil que, por ahora, no se atreve. Mientras, andamos a tientas, hundiéndonos en falsos fundamentos hacia la decadencia.

Demanen a Zapatero que autoritzi que les dones musulmanes puguin portar el vel a les fotografies del DNI

La Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques d'Espanya (FEERI) va demanar ahir al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, que autoritzi que les dones musulmanes puguin portar el vel islàmic, shador o burka, en les fotografies pel DNI, passaport o altresd documents oficials. La petició la va formalitzar, segons publica l'ABC, el president de la FEERI, Félix Herrero, a la directora general d'Afers Religiosos, Mercedes Rico.

Com diguin que sí, ben aviat totes les delinqüentes es faran musulmanes.

Més musulmans surten de l'armari en defensa de la llibertat d'expressió

Walid al-KubaisiWalid al-Kubaisi, un escriptr musulmà que viu a Noruega, ha fet una crida als mitjans de comunicació occidentals perquè no s'arronsin i reprodueixin les 12 caricatures de Mahoma que va publicar el mes de setembre el diari danès Jyllands-Posten. Ho explica "The Brussels Journal"
Mr al-Kubaisi said in a Norwegian newspaper yesterday that although he thought it was madness of Jyllands-Posten and of the Norwegian paper Magazinet, which republished the cartoons last month, to have published them, he would definitely publish them today if he were a newspaper editor. Mr al-Kubaisi explained that Islamists fanatics are currently trying to limit freedom of expression in the West. Consequently editors have an obligation to stand up to them and publish the cartoons.

“The only way to protect freedom of expression is for as many newspapers as possible in Europe to publish the cartoons. The Islamists cannot boycott the whole world. They cannot ask the whole world to apologize,” Mr al-Kubaisi told the Norwegian press yesterday. Asked if this would not make matters worse he said: “On the contrary, it will ease tensions.”


LECTURES RECOMANADES.-
Fanatiques sans frontières (Alain FINKIELKRAUT)
Alianza por la libertad (Xavier Sala-i-Martin)

divendres, 10 de febrer de 2006

Crida d’exmusulmans i musulmans reformistes perquè no es tanqui també a Europa el seu portal "Islam la"



Appel à tous les êtres humains libres : Islamla est censuré par tous les sites, annuaires et Etats du monde arabo musulmans… si vous ne faites rien il sera censuré en Europe. Ce qui s'est passé suite à l'affaire des caricatures de Mohamed prouve, de plus en plus, combien le monde musulman baigne dans l'ignorance et le suivisme. Si le monde ne prend pas une position claire afin de défendre la liberté, dans ce cas on pourra dire que le liberté est morte. Imaginez, d'ici quelques années, ces ouléma de l'ignorance proclament le retour du Mehdi, ce qui pourra bien arriver au monde.
Islam la : Est un portail des ex-musulmans orthodoxe Nord Africain, apostats, déistes, agnostiques, sans religion, musulmans réformistes, converties et athées…, qui a pour objectif principal la valorisation et la diffusion d’analyses et de critiques sur l’islam orthodoxe. Cette initiative vise à permettre aux musulmans de réviser leur héritage culturel et de se libérer de la tutelle du dogmatisme religieux orthodoxe. Il offre aux esprits libres un espace d'expression privilégié où chacun peut participer à cette réflexion commune. De plus, il se veut une banque de données, rassemblant des critiques constructives sur l'islam venant de sources fiables et de personnes dignes de confiance.

Non seulement l'islam hérité ne diffère pas des autres religions dans son origine humaine, mais représente aussi un réel obstacle à l'évolution pour tout musulman, qui suit à la lettre, ses préceptes, sans aucune remise en question. L'islam orthodoxe les empêche de se libérer et de prendre enfin leurs responsabilités. Il les fait baigner dans l'ignorance, la soumission et les mensonges. Pour ceux qui n'y adhèrent pas, il représente également une menace pour leur liberté et droit à la différence. Combattre ces idées archaïques véhiculées par l’islam orthodoxe est un devoir pour l'être humain libre, qui souhaite voir un jour l'humanité vivre en paix, dans la richesse des différences et la liberté.

El fracàs del boicot als productes danesos

Segons el periòdic danès Borsen, el boicot no només ha resultat ser un fracàs, en termes globals, sinó que en els mercats occidentals les vendes dels productes danesos han augmentat. (Via Chroniques de l'Extrême-Centre)
Buy Danish campaigns in large markets like the USA and Germany might give Danish companies enough increased turnover to cover the losses from the Arabian boycotts.
Companies like Arla, Lego, and Carlsberg believe in increased sales when they check their books next time, and Dominique Bouchet, professor in marketing and sociology at the University of Southern Denmark also expects a plus.
"It just might give a good effect. Normally there is a greater effect the other way around, when you signal disgust and irritation through a boycott. But the present situation is completely unusual, and many dislikes the Muslim boycott and the extremists reactions to the drawings. It is expressed through the buying of Danish goods", says Dominique Bouchet.
He emphasises that there has never been comparable situations, so it is difficult to predict how large the effect will become.
Denmark is, as most people are aware, caught in the middle of a Middle Eastern sandwich, where the hateful reactions to the Prophet drawings have become so extreme that the crisis is going straight on to front pages in media around the world.
This releases a counter expression via buy Danish campaigns, where the customers are encouraged to buy Danish goods to support Denmark in the conflict. A simple search on Google gives more than 100.000 "buy Danish" pages."