Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dijous, 31 de març de 2011

Amb tot a favor i encara predran la guerra

Ténen una resolució de l'ONU, ténen el suport de gairebé tots els mitjans de comunicació i ténen els carrers muts sense manifestacions contra la guerra. Què més volen? Per què tants dubtes? Que la resolució 1973 és ambigüa? Com si no fóssin ambigües la majoria de les resolucions del Consell de Seguretat! El problema no és la resolució, el problema és que no s'aclaren. La coalició és una olla de grills que oscil·la entre les erupcions incontinents del milhomes Sarkozy i la mandra del cagadubtes d'Obama al que només sembla preocupar-li que el confonguin amb un cowboy. Però quan un conflicte és políticament i/o moralment inevitable el lideratge és imprescindible. Es pot estar d'acord o no amb la guerra de l'Iraq, però és un fet que Bush va assumir la seva responsabilitat amb totes les conseqüències i la va mantenir fins al final. A què espera Obama per fer el mateix? O és que, per no semblar-se a Bush, està disposat a perdre la guerra malgrat, a diferència dels seu predecesor, tenir-ho tot a favor?

I les balances fiscal entre Barcelona i Lleida?

Les balances fiscals han estat, gairebé des del començament del període democràtic, una de les obsessions més recurrents del nacionalisme català. CiU i ERC (amb el suport en els últims anys del PSC) han assegurat per activa i per passiva que Espanya sotmet a un "espoli fiscal a Catalunya" i que la publicació de les balances fiscals és el primer pas per acabar amb aquesta "injustícia" històrica. Finalment, aquest dimarts, el Congrés ha aprovat la iniciativa d'ERC, amb el suport del PSOE, CiU, IU i ICV, de publicar cada tres anys aquestes balances. Només UPyD hi va votar en contra, mentre que el PP es va abstenir.

Des Libre Mercado s'ha qüestionat l'actual esquema de finançament autonòmic, que permet a les regions endeutar-se i posar en perill, fins i tot, els comptes de l'Estat. Però, no és aquesta l'argumentació que s'utilitza des del nacionalisme català. Del que es parla és d'una distribució injusta de les despeses del Govern central. Però els mateixos arguments servirien per dir que la Generalitat està robant a Barcelona per beneficiar Girona, Tarragona o Lleida.

Això no obstant, l'obsessió nacionalista només mira a Madrid, oblidant-se del que tenen més a prop. Per què els diputats per Barcelona al Parlament català no protesten? Tenen alguna cosa a dir Xavier Trias o Jordi Hereu, candidats a alcalde de Barcelona? O és que després de la pantalla de les balances només s'amaga la intenció de sembrar la discòrdia en el conjunt del país i la recerca de beneficis polítics, i no una preocupació veritable pels contribuents catalans.

Una qüestió estadística
L'estudi més conegut i exhaustiu publicat fins ara sobre balances fiscals el va publicar el BBVA a finals del 2007. Els autors, professors universitaris, van fer una bona feina, recopilant els impostos pagats a cada territori i comparant-los amb les despeses de l'Estat. És una qüestió estadística que pot ajudar a l'hora de prendre decisions tècniques, De fet, els resultats són bastant lògics: les regions més densament poblades i més riques -Madrid, Catalunya i Balears- aportarien més que el que reben i en les més despoblades i més pobres -Extremadura, Astúries, les dues Castelles- passaria el contrari. És una cosa habitual en pràcticament tots els països del món.

Això no obstant, els nacionalistes l'han agafat com un dels arguments clau del seu programa polític. És una qüestió fàcil de vendre -"Espanya ens roba"-, a un electorat que veu que Catalunya, la regió més rica del país fa unes dècades, perd pes relatiu en relació a altres comunitats com Madrid. A més, d'aquesta manera, la culpa de la decadència catalana no seria ni de Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla, sinó dels malvats polítics centralistes que xuclen la sang als seus soferts contribuents.

1. Un debat fals: Per què Espanya sí i Catalunya no?
La primera pregunta és senzilla. Després de tants anys d'esforç, sent les balances fiscals un tema clau en els programes dels principals partits catalans i ja que la seva publicació suposaria "acabar amb l'opacitat" i tindria un "caràcter pedagògic innegable", per què no fan el mateix allà on poden fer-ho?

Al Parlament català, CiU, PSC i ERC tenen una comodíssima majoria absoluta. Podrien publicar demà mateix les balances fiscals de Barcelona, ​​Girona, Tarragona i Lleida. Així, seria fàcil comprovar si les províncies menys poblades s'estan aprofitant fiscalment de Barcelona. És gairebé segur que en aquesta província es generen al voltant del 90% dels impostos que cobra la Generalitat. Això no obstant, aquesta administració no es gasta aquest percentatge en aquest territori. Seria un "espoliació" fiscal de manual. Aleshores, per què no ho denuncien aquests partits, tan preocupats pels diners dels seus contribuents?

2. Les muntanyes no paguen, ho fan els ciutadans
Quan Joan Ridao o Josep Antoni Duran i Lleida asseguren que Catalunya dóna molt més del que rep, s'obliden d'una qüestió bàsica: les regions no paguen, ho fan els seus ciutadans. Ni Monterrat, ni el riu Ter, ni tan sols el delta de l'Ebre paguen un duru, ho fan els individus que hi viuen. En aquest sentit, l'Estat cobra el mateix a un català que guanyi 100.000 euros que a un extremeny. Potser hi hagi més catalans rics (com madrilenys), però això és el màxim que es pot dir. Després, serà qüestió d'analitzar si l'actual sistema tributari és just o injust, però el que paga és el contribuent, no el solar sobre el que viu.

Per això, la taula 1 mostra que catalans i madrilenys han estat els que més han pagat entre 1991 i 2005 a l'Administració Pública Central (APC), el que correspon amb el seu alt nivell de renda per càpita.



3. De Castella a Lleida
Com dèiem abans, els resultats de l'estudi del BBVA són bastant lògics. Els ciutadans de Catalunya, Madrid i Balears paguen més del que l'Estat es gasta en les seves províncies. Les dues Castelles o Extremadura estan en el lloc oposat.

Tant Barcelona com Madrid són territoris molt rics en termes de renda per càpita, tenen molta indústria i estan molt poblats. Això implica tres coses: d'una banda, els seus habitants paguen alts tipus d'IRPF, de l'altra banda, hi ha moltes companyies que tenen allí la seva seu social (paguen l'IVA que cobren en tot el territori), finalment, es beneficien dels costos d'escala associats a l'acumulació de població.

Això últim vol dir que és més barat subministrar un servei a un barri de Madrid de 100.000 habitants, que a 100 pobles de Castella de 1.000 veïns. Amb una sola canonada, una carretera o una via de tren es pot cobrir Chamartín, però no s'arriba a diverses comarques disseminades. Fer una carretera fins a una localitat de 5.000 habitants costa el mateix per quilòmetre que fer-la en la capital d'Espanya. Però la divisió despesa/veïns beneficiats, donarà un resultat molt més alt en el primer cas. El mateix passa a Lleida o Tarragona: estan advocant CiU o ERC per deixar sense serveis públics aquestes províncies perquè aporten menys a la caixa comuna que Barcelona?

En el gràfic 2 es pot veure que la despesa per càpita de l'Administració central ha estat força homogeni entre totes les regions (només sobresurt una mica Astúries, segurament pel seu alt percentatge de població d'avançada edat).


4. Empreses: on venen, on paguen?
En relació amb els dos apartats anteriors, hi ha el tema de les empreses. Les companyies paguen impostos allà on estan radicades les seves seus centrals, però generen la seva activitat allà on estan els seus clients. D'aquesta manera, una companyia amb seu a Madrid o Barcelona que vengui el 80% de la producció a la resta d'Espanya, apareix com a contribuent a la seva ciutat d'origen, i genera en aquest territori uns grans ingressos a Hisenda, encara que tingui altres seus i els seus treballadors estiguin escampats per diverses províncies. Això distorsiona encara més el càlcul d'aquestes balances. Evidentment, com s'explicava en l'apartat anterior, aquest exemple és també bastant comú.

5. Més diners per a Pedralbes i menys per al Raval?
De fet, portant al límit l'argumentació de Ridao o Duran o Lleida, no hauríem de quedar-nos en la balança fiscal de Catalunya respecte a Espanya, ni la de Barcelona respecte a Catalunya. Els habitants del barri de Pedralbes paguen molt més, des de fa moltes dècades, que els del Raval. Segons aquest criteri, és un altre espoli fiscal bastant clar. Significa això que cal tractar pitjor als veïns del Raval que als primers? Cal tancar les escoles públiques dels barris desfavorits perquè costen més del que tributen els seus habitants? És això el que vol ERC?

En el gràfic 3, es pot veure el resultat lògic dels dos anteriors. Si els ciutadans d'algunes regions han pagat més (per raó dels seus ingressos) i la despesa per càpita ha estat similar, aquestes regions tenen balances fiscals negatives.


6. Un instrument insuficient: un resultat gens fiable
Però potser el principal argument contra les balances fiscals és que, es facin com es facin, els seus resultats no són fiables. L'estudi del BBVA presenta una metodologia prou correcta (enfocament càrrega-benefici) i és un intent apreciable. Però des del dia de la seva publicació ha estat criticat perquè hi ha altres possibilitats.

Per exemple, com es mesura l'impacte de l'obra de l'AVE Madrid-Barcelona? La despesa s'ha fet a Guadalajara o Saragossa, províncies per on passa el tren. Però potser el benefici se l'emporten fonamentalment les dues grans capitals. I l'autovia entre Madrid i La Corunya, en quant beneficia la despesa del Ministeri de Foment a les ciutats intermèdies? Quant s'imputa a Madrid, a La Corunya, a Valladolid? I a Salamanca, ciutat que està a uns 50 quilòmetres d'aquesta carretera?

Res d'això es pot explicar per les balances fiscals que, per començar, ni tan sols són balances perquè no mesuren elements equiparables, encara que aquest nom tingui molt ressò en el discurs nacionalista: remet a la igualtat, a la imatge de la justícia, etc.

Com argumentava ja el 2004 Alberto Recarte, "Espanya és una nació des de fa molt segles i les decisions polítiques, amb repercussions econòmiques i fiscals, s'han pres pels successius governs nacionals amb criteris nacionals, tot i saber que en algunes ocasions s'estava beneficiant a algunes regions sobre altres però, sempre -esperem que hagi estat així- sobre la base dels interessos generals a llarg termini ".

7. Una imatge que ho resumeix gairebé tot
De fet, l'estudi del BBVA mostra que hi ha una correlació negativa que es correspon amb la lògica del sistema: una altra cosa és que no agradi l'actual model impositiu, però criticar-lo embolicats en una bandera sembla una mica demagògic.

Segons es pot veure en el gràfic 4, les regions més riques reben menys i les més pobres, al contrari. Es podria traçar una línia gairebé recta entre el quadrant I i el III del gràfic sense que cap regió s'allunyés molt. Només País Basc i Navarra, per l'especial naturalesa del seu règim foral, escapen a aquesta tendència.


(Traducció al català de l'article original publicat a Libre Mercado)

dimecres, 30 de març de 2011

Com van les coses per Egipte

Al setembre se celebraran eleccions legislatives i a l'octubre o novembre, presidencials

El nou parlament serà constituent



Com a molt tard, Egipte celebrarà eleccions presidencials abans de final d'any, probablement a l'octubre o novembre. Fins aleshores, el consell militar en el poder exercirà les funcions de cap d'estat. Mamdouh Shaheen, membre del Consell Suprem de les Forces Armades, ha dit que el consell militar cedirà les competències legislatives al nou parlament, que s'elegirà definitivament al setembre, i farà el mateix amb les competències presidencials, que cedirà al nou president una vegada assumeixi el càrrec. Fins al moment, dos aspirants a la presidència han anunciat que presentaran candidatura: el secretari general de Lliga Àrab, Arm Mussa, i l'exsecretari general de l'Agència Internaciona de l'Energia Atòmica, Mohamed el-Baradei.

El consell militar ha fet pùblic el decret constitucional pel que entren en vigor les esmenes introduïdes a la Constitució que van ser aprovades en el ferèndum del passat 19 de març. Aquestes esmenes, que han modificat set articles (el 75, 76, 77, 88, 93, 139 i 148) i n'ha derogat un (el 179), permeten la celebració d'una elecció presidencial competitiva, restringeixen el mandat del futur president a dos períodes de 4 anys i restauren la supervisió judicial de les eleccions.

Fins i tot el NYT troba ressons de Bush en el discurs d'Obama sobre Líbia

The Caucus:
In his speech, Mr. Obama also made a philosophical case for military intervention by the United States in support of democratic movements in the Middle East, North Africa and elsewhere around the world.

In doing so, the Democratic president echoed the language of his Republican predecessor while offering a more constrained view of America’s role in helping to sweep away the world’s dictators.

Like former President George W. Bush, Mr. Obama said it could be in the interests of the United States to exercise the military power that it alone possesses in the advancement of freedom. But far more than Mr. Bush, Mr. Obama stressed the need to use that power in the context of multilateralism and cooperation.

(Via Barcepundit)

Musulmans per Israel



Al Regne Unit s'ha creat un grup anomenat "British Muslims for Israel". En aquest vídeo de la televisió israeliana, els seus membres afirmen, entre altres coses, que els musulmans d'Israel són molt més lliures que en qualsevol país islàmic. (Via Simy Benarroch)

dijous, 24 de març de 2011

50 antiliberals es manifesten a Barcelona

"L'Europa liberal ens porta a l'era preindustrial"

2011, l'any dels tsunamis


Acudit de Hassan Bleibel per al periòdic Al Mustakbal del Liban. (Via)

Les Valquíries s'imposen a Obama


Maureen Dowd ha publicat al New York Times un revelador article titulat "La lluita de les Valquíries" on explica com les dones han derrotat els homes a l'administració Obama, empenyent-los a plantar cara a Gaddafi. Explica com la secretària d'Estat, Hillary Clinton, l'ambaixadora nord-americana a l'ONU, Susan Rice, i les assesores de seguretat nacional Samantha Power i Gayle Smith, s'han imposat davant el cagadubtes d'Obama i les especulacions estratègiques de Robert Gates. Dowd diu que ens trobem ben lluny dels estereotips feministes sobre l'aggressivitat del mascle i la conciliació femenina. "Al llarg de la història -escriu- hem vist dones que han trencat els esterotips de gènere, des de Cleopatra a Golda Meir o la Dona de Ferro Margaret Thatcher, que els crítics de l'esquerra menystenien dient que no era realment una dona. Madeleine Albright va empenyer la intervenció als Balcans i Condi Rice la invasió de l'Iraq". Seguiu llegint:

There is something positively mythological about a group of strong women swooping down to shake the president out of his delicate sensibilities and show him the way to war. And there is something positively predictable about guys in the White House pushing back against that story line for fear it makes the president look henpecked.

It is not yet clear if the Valkyries will get the credit or the blame on Libya. But everyone is fascinated with the gender flip: the reluctant men — the generals, the secretary of defense, top male White House national security advisers — outmuscled by the fierce women around President Obama urging him to man up against the crazy Qaddafi.

How odd to see the diplomats as hawks and the military as doves.

“The girls took on the guys,” The Times’s White House reporter, Helene Cooper, said on “Meet the Press.”

Rush Limbaugh mocked the president and his club of “male liberals,” saying: “Of course the males were opposed. It’s the new castrati. ... They’re sissies!”

Susan Rice, the U.N. ambassador and former Clinton administration adviser on Africa, was haunted by Rwanda. Samantha Power, a national security aide who wrote an award-winning book about genocide, was thinking of Bosnia. Gayle Smith, another senior national security aide, was an adviser to President Clinton on Africa after the Rwandan massacre. Hillary Clinton, a skeptic at first, paid attention to the other women (putting aside that tense moment during the ’08 primaries when Power called her “a monster”). She also may have had some pillow talk with Bill, whose regrets about Rwanda no doubt helped shape his recommendation for a no-fly zone over Libya.

How odd to see Rush and Samantha Power on the same side.

We’ve come a long way from feminist international relations theory two decades ago that indulged in stereotypes about aggression being “male” and conciliation being “female.” And from the days of Helen Caldicott, the Australian pediatrician and nuclear-freeze activist who disapprovingly noted the “psychosexual overtones” of military terminology such as “missile erector” and “thrust-to-weight ratio.” Caldicott wrote in her book “Missile Envy:” “I recently watched a filmed launching of an MX missile. It rose slowly out of the ground, surrounded by smoke and flames and elongated into the air — it was indeed a very sexual sight, and when armed with the ten warheads it will explode with the most almighty orgasm.”

There have been women through history who shattered gender stereotypes, from Cleopatra to Golda Meir to the “Iron Lady” Margaret Thatcher, whose critics on the left sniffed that she was not really a woman. As U.N. ambassador, Madeleine Albright pushed back against Colin Powell on a Balkans intervention — “What’s the point of having this superb military that you’re always talking about if we can’t use it?” she asked him — and Condi Rice pushed ahead with W. and Dick Cheney on invading Iraq.

WebIslam adverteix Zapatero que tindrà el seu 11-M per atacar Gaddafi


Ho escriu el president de la Junta Islàmica de Catalunya, Abdennur Prado, a la pàgina 'Webislam', sobre la decisió del Govern espanyol de participar en la coalició contra el règim de Gaddafi.

dimecres, 23 de març de 2011

Adéu, Liz!

Faran de Gaddafi el nou Saddam?

El que s'anomena legalitat internacional té poc a veure amb la formalitat jurídica o amb l'imperatiu moral. La legalitat internacional és una ficció política que depèn de la correlació de forces en els organismes multilaterals, on les grans potències són jutge i part en totes les decissions que s'adopten.

Si l'any 2002, a més a més dels EUA i el Regne Unit les altres potències permanents del Consell de Seguretat haguéssin tingut el mateix interès en derrocar la dictadura criminal de Saddam Hussein, la guerra per fer-lo fora hauria estat cnsiderada justa, legal i legítima. Però n'hi va haver prou que França trenqués la solidaritat occidental, liderant l'eterna oposició de Rússia i la Xina, perquè la guerra fos considerada tot el contrari: injusta, il·legal i il·legítima.

De la mateixa manera, si ara el Consell de Seguretat de l'ONU no hagués aprovat la resolució 1973 pel veto d'algun dels membres permanents, els atacs aeris actuals serien als ulls de tothom injustos, il·legals i il·legítims. És a dir, que  el veto d'un sol Estat hauria col·locat fora de la suposada legalitat a tots aquells que estan complint amb el deure de socors a les víctimes.

No es tracta, doncs, de decissions jurídiques sinó de decissions polítiques. La legalitat o no d'una acció no depen d'una llei que obliga per igual a tothom sinó de l'interès polític nacional de les potències a cada moment. Saddam Hussein s'havia convertit en un perill imprevisible especialment per als Estats Units en el nou context internacional creat pels atemptats de l'11-S, de la mateixa manera que Gaddafi s'ha convertit ara en un perill inacceptable, especialment per a Europa, en el context de les revoltes en el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient..

Però mentre que al 2003, George W. Bush va tenir clar l'objectiu i va actuar en conseqüència, al 2011 Barack Obama no sembla tenir clara ni una cosa ni l'altra. Seguint la tradició demòcrata posterior a Vietnam, Obama opta per disparar de lluny i que els morts els possin els altres. Prefereix la hipocressia dels conflictes continguts, però irresolts, que s'allarguen indefinidament i que enverinen fins a la gangrena diverses generacions, que una confrontació contundent que acabi el més ràpidament possible amb un vencedor i un derrotat clars i inequívocs. Si hi ha una cosa pitjor que la guerra és eternitzar-la impedint que cicatritzi.

Si no enderroquen Gaddafi i es limiten a mantenir 'sine die' zones d'exclusió aèria i generar contínues resolucions de l'ONU que ni Trípoli aplicarà ni ningú imposarà, acabaran aconseguint el que més els espanta: convertir Gaddafi en un nou Saddam i Líbia en un altre Iraq.

dimarts, 22 de març de 2011

La fal·làcia del vidre trencat

Per a tots aquells que creuen encara que les catàstrofes generen riquesa






(via Extremecentre)

La cara bruta de l'energia neta

This toxic lake poisons Chinese farmers, their children and their land. It is what's left behind after making the magnets for Britain's latest wind turbines... and, as a special Live investigation reveals, is merely one of a multitude of environmental sins committed in the name of our new green Jerusalem.
Més informació, aquí.
(Via Barcepundit)

dilluns, 21 de març de 2011

Si no és fer caure Gaddafi, quin és l'objectiu?


L'operació militar internacional a Líbia no només s'ha fet esperar massa sinó que tot just començada fa aigues per diversos costats. Tot plegat dóna la impressió d'una gran xapussa, feta a base d'improvització i sense un lideratge clar. Un lideratge que, agradi o no, només poden tenir encara els Estats Units. Però Obama no vol. Hillary Clinton ho ha intentat. Gràcies a la iniciativa de França i el Regne Unit i a la feina de l'ambaixadora dels EUA a l'ONU, Susan Rice, que depèn del Departament d'Estat, s'aconseguia vèncer les reticències dels membres permanents del Consell de Seguretat i fer aprovar una resolució que ho permet gairebé tot, inclosa la caiguda de Gaddafi; una opció que Clinton va avalar. Però immediatament va ser desmentida des del seu govern i des del Pentàgon: l'objectiu no és derrocar Gaddafi, han dit i repetit. Doncs, si no és acabar amb el dictador, quin és l'objectiu? N'hi ha algun altra? Contenir-lo fins que un dia recapaciti i decideixi, com una germaneta de la caritat, compartir el poder amb els rebels? O el que es pretén és simplement equilibrar els bàndols enfrontats i deixar que es matin en una llarga i cruel guerra civil?

L'objectiu de les revoltes de Tunísia i Egipte va ser la caiguda dels autòcrates Ben Alí i Mubarak, com a primer pas cap a un canvi polític democràtic. Masses pacífiques i desarmades ho van aconseguir. Per què no pot fer el mateix a Líbia un potent dispositiu militar internacional beneït per l'ONU?

Sense un objectiu clar, qualsevol operació militar està destinada al fracàs. No és estrany, doncs, que ja hagin sorgit les primeres divisions. Dins la UE, Alemanya i Itàlia, que ja eren reticents, cada vegada ho veuen menys clar. Més enllà de la comunitat, Noruega ha suspès la seva participació en l'operatiu fins que no s'aclareixen les coses i la Lliga Àrab s'ha vist obligada a desmentir, després de fer-se pública l'existència de discrepàncies internes, que hagi canviat d'opinió.

Però el problema no està en l'heterogènia coalició d'aliats contra no se sap ben bé qui. El problema està a Washington. A la Casa Blanca. On un president irresponsable saboteja la feina feta per Hillary Clinton i decideix, en ple inici d'una nova guerra, anar-se'n de passeig, amb la dona i els nens, a l'Amèrica Llatina. Com si la guerra fos una frivolitat. No es estrany que, en aquestes circusmtàncies, Hillary hagi deixat clar que no pensa seguir en el govern d'Obama en un hipotètic segon mandat, ni de secretària d'Estat ni en qualsevol altra càrrec.

Molares do Val s'equivoca

M'ha sorprès que Manuel Molares do Val -un bloger que sovintejo perquè solen agradar-me els seus comentaris- estigui tan desinformat respecte el referèndum constitucional a Egipte.

Molares do Val escriu:
"Pronto veremos los frutos de la nueva Constitución alumbrada por la Revolución egipcia, tan aplaudida en Occidente: menos libertades públicas e imposición de la reaccionaria y preilustrada sharia como base legislativa.

Los desengañados añorarán entonces al corrupto dictador Hosni Mubarak, mucho menos brutal que las leyes y costumbres islamistas , sabiendo que islam significa sumisión, no al razonamiento, sino a los dictados de Alá.
(...)
Ahora, el Artículo 2 de la nueva Constitución egipcia preparada por la Junta militar presidida por Mohamed Hussein Tantawi, impondrá la sharia como fuente de justicia, como exigen los integristas Hermanos Musulmanes."

Tot això és fals.

La revolució egípcia no ha donat a llum cap nova Constitució. El text constitucional continua sent el del 1971, obra d'Anwar el Sadat i que Mubarak va modificar en dues ocasions (el 2005 i el 2007), entre altres coses per mantenir l'estat d'emergència promulgat el 1981.

Dels 126 articles de la Constitució egípcia, el referèndum de dissabte passat s'ha limitat a modificar-ne set (el 75, 76, 77, 88, 93, 139 i 148) i n'ha derogat un (el 179), per tal de canviar, entre altres coses, la durada del mandat del cap d'Estat i els requisits per ser candidat presidencial. Modificacions imprescindibles per garantir que tots els partits puguin presentar-se a les eleccions de setembre amb un mínim d'igualtat jurídica.

El famós article 2 -l'Islam és la religió de l'Estat- ja hi era. Ni s'ha modificat ni se n'ha fet un de nou. És el que estava vigent des del 1971 i sota el qual Mubarak ha governat durant 30 anys. Per tant, no es veritat que el Consell Militar hagi preparat l'article 2 a exigència dels Germans Musulmans.

Ni l'article 2 ni l'article 1 -que defineix Egipte com un estat socialista- han estat inclosos en la reforma constitucional. Per què? Perquè aquests articles afecten a la naturalesa del règim, que només pot canviar legítimament una assemblea constituent.

Esdevindrà constituent el parlament després de les eleccions de setembre? Aquesta és la gran qüestió. Els sectors més democràtics se'n malfien i per això van demanar el "No" en el referèndum de dissabte, però tots es presentaran a les eleccions amb el ferm propòsit d'intentar que el parlament redacti una nova constitució. Serà aleshores quan sabrem per on aniran les coses. Sabrem si hi haurà o no nova Constitució i, s'hi n'hi ha, sabrem si aquesta serà una constitució democràtica homologable o si tot quedarà en unes modificacions cosmètiques.

Es pot ser pessimista, però això no justifica explicar coses que no són veritat.

L'emperador està nu: mentre el món crema, toca la lira

Mentre el Japó pateix la catàstrofe més gran de la seva història, el Pròxim Orient està revoltat de nord a sud i d'est a oest, el preu de la gasolina està pels núvols i el govern dels Estats Units és a punt de suspendre pagaments per falta de pressupost, Obama està "missing". En ple inici de l'operació militar "Odissea a l'Alba" contra Gaddafi, Obama s'en va de viatge a l'Amèrica Llatina.Veklerov Eugene, a "American Thinker", es pregunta: Què ha sigut d'aquell gegant que es passejava per sobre del món durant la campanya electoral? On han anat a parar totes les flors? On és el colós dotat de capacitats i poders sobrehumans? I conclou: Obama no hi és. El seu defecte més preocupant és la passivitat. Li agrada jugar i filosofar però no gaire treballar i tocar de peus a terra. El que veiem és tot el que hi ha. A Obama el persegueix la seva pròpia incompetència, en plena retirada, desinteressat i despreocupat.

Amid all the turmoil,  he discusses an apparently world historical issue of school bullying; honors the 2009-10 Stanley Cup Champion Chicago Blackhawks; delivers a radio address on another all-important subject, "Women's History Month;"  attends a fund-raiser;  goes golfing (that darned weather: it was just too nice for the President to resist the temptation of hitting the links -- for the 61th time in his two plus years in office); yuks it up with the Washington press corps (pronounced "k-o-r", not "k-o-r-p-s," try to remember this, Mr. President) at the annual Gridiron Dinner. And to top it all off, the crowning event in Barack Obama's busy schedule -- drum roll, please! -- videotaping his NCAA tournament bracket picks. (Think about it: Obama discusses basketball with authority, which means that he must be spending a lot of time watching the games and listening to sports commentators. Exactly what he was elected for, wasn't he?) While Rome burned, Nero fiddled. While the world burns, Obama ponders the outcome of a college basketball tournament.

Faced with this blatant display of indolence and indomitable refusal to fulfill the duties of his office, Obama's supporters are puzzled: What happened to the giant who bestrode the world during the election campaign? Where have all the flowers gone? Something is definitely amiss.  But what? Muses NYT putative conservative David Brooks, he of the creased pant leg fame,  "All in all, President Obama is an astoundingly complicated person. During the 2008 presidential campaign, and during the first two years of his term, I would have said that his troubling flaw was hubris -- his attempts to do everything at once. But he seems to have an amazing capacity to self-observe and adjust. Now I'd say his worrying flaw is passivity."  Maybe he is saving his extraordinary talents for a really monumental task deserving his undivided attention -- perhaps making bracket picks come NBA playoff time?

Gairebé com Zapatero.
(Barcepundit)

divendres, 18 de març de 2011

L'Oasi ja no és el que era!

Zapatero exigeix un alto el foc a Gaddafi una hora després que aquest l'hagués declarat

No sabem si algun incompetent de la Moncloa no ha avisat Zapatero que Gaddafi acabava de decretar un alto el foc total o si el president del govern no ha volgut que la realitat l'arruinés un bon discurs. Un discurs en el que Zapatero, com un gallet, treu pit a Gaddafi i s'apunta a un bombardeig. Esperem que a les primeres de canvi no torni a sortir pitant.

L'ONU dóna llum verda a una guerra per derrocar Gaddafi

El Consell de Seguretat de Nacions Unides acaba d'aprovar la resolució núm. 1973 sobre Líbia. Una resolució que va molt més enllà d'una zona d'exclusió aèria ja que el document autoritza explícitament  "als estats membres (...) a prendre totes les mesures necessàries (...) per a protegir els civils i zones habitades per civils sota l'amenaça d'atac a la Jamahiriya Àrab Líbia, incloent Bengasi". És a dir, que es permet atacar i bombardejar tropes, instal·lacions i material militar del govern libi. Parlant en plata: s'ha donat llum verda a una guerra l'objectiu final de la qual seria derrocar Gaddafi si no baixa del burro. L'únic que no autoritza la resolució és l'existència d'una "força d'ocupació estrangera".

Conscients que el retard en fer front a Gaddafi podria comportar una massacre de la població líbia, els Estats Units van pressionar molt les últimes hores per incloure al text de la resolució l'expressió "totes les mesures necessàries", especialment després d'obtenir el suport de la Lliga Àrab, que dissabte es va pronunciar formalment a favor d'una zona d'exclusió aèria. La Lliga Àrab, a més, va donar a entendre que hi podria participar militarment a través, probablement, de Qatar i els Emirats Àrabs Units. Aquesta participació de les monarquies àrabs del Golf contra Gaddafi s'hauria obtingut a canvi del suport dels Estats Units al govern de Bahrain front a la revolta xiïta. La diplomàcia de Washington també va aconseguir l'abstenció de Rússia i la Xina i França hauria acabat de convèncer Merkel perquè Alemanya també s'abstingués.

Cal dir que aquesta resolució no ha estat només, ni principalment, la culminació d'una batalla dels Estats Units per aconseguir suports al Consell de Seguretat. Ha estat, sobre tot, una ferotge batalla de Hillary Clinton per arrossegar Barack Obama a implicar-se en la crisi líbia. Si fos per aquest paio, el mes calent seria encara a l'aiguera.

La intervenció a Líbia, igual que a l'Iraq, no es fa pel petroli sinó per derrocar un dictador. En aquest cas, Gaddafi. Un dèspota que si s'imposa a sang i foc a la revolta popular pot desestabilitzar el Magreb en un moment en que s'està obrint un nou horitzó polític a la regió. Una Líbia amb un Gaddafi triomfant amenaçaria les revolucions a Tuníssia i Egipte, aquest últim un país clau en l'equilibri regional al ser l'únic país àrab, junt amb Jordània, que té relacions amb Israel. Però també amenaçaria a Europa i el món amb un possible retorn del règim al terrorisme, a banda de complicar durant un temps el mercat energètic. Què Gaddafi és un sonat disposat a qualsevol barbaritat ho va tornar a demostrar ahir quan, davant la imminència de l'aprovació de la resolució 1973, va amenaçar amb atacar el trànsit de barcos i avions, civils i militars, a la mediterrània.

Que diferents podrien haver estat les coses si l'any 2002 França hagués adoptat la mateixa posició que ara i hagués donat suport a la guerra per derrocar Saddam!

Ara, a Líbia, només cal esperar que no sigui massa tard.

dimecres, 16 de març de 2011

Adéu, Garzón



Aquest dilluns s'ha presentat al Círculo de Bellas Artes de Madrid el llibre del periodista Manuel Rivas "La fuerza de la razón", publicat per l'Editorial Debate, que ha comptat amb la presència de l'exmagistrat  de l'Audiència Nacional i de l'exsecretari general del PCE, Santiago Carrillo. Manuel Molares do Val recorda que en el mateix lloc de la presentació del llibre hi va haver una txeca d'on van sortir moltes persones per ser afussellades a Paracuellos durant la guerra civil.
Pero lo más estupefaciente fue recordar que en ese mismo lugar, el Círculo de Bellas Artes, en 1936 había una cheka de la que sacaron innumerables personas de las 5.000 fusiladas en Paracuellos.

Y esa, como todas las chekas de Madrid, estaba bajo control del responsable de orden público, Santiago Carrillo, de sólo 21 años, pero despiadado militante comunista.

Allí estaban el exdirigente y el juez procesado por saltarse la Ley de Amnistía de 1977 que perdonó a todos los implicados en asesinatos en ambas partes de la guerra civil.

Cuando Garzón se propuso investigar a los asesinos franquistas –hasta pidió el testimonio de Franco o su certificado de defunción--, varios grupos presuntamente de falangistas, denunciaron también a Carrillo.

Y aunque la ley debe ser igual para todos, el juez rechazó esas demandas aplicando la misma Ley de Amnistía que él quebrantaba.

La radiació de Txernòbil va matar 28 persones

La xifra oficial de morts per l'accident a la central nuclear de Txernòbil l'any 1986 està fixada en 31 persones. D'aquestes, 3 van morir directament per l'explosió del reactor i els altres 28 per les altes dosis de radiació rebuda. Les autoritats sanitàries van diagnosticar inicialment 237 casos d'ARS (Síndrome de Radiació Aguda), dels quals posteriorment se'n van confirmar 134, dels que només 28 van morir.

Els efectes per a la salut a llarg termini segueixen sent, 25 anys després de la catàstrofe, un tema d'intens debat. Tot i això, l'ONU va arribar a la conclusió en un informe publicat el 2008 que la radiació només va matar 28 persones i que la mort de 19 persones més entre 1987 i 2004, prèviament diagnosticades d'ARS, no podia ser atribuïda necessàriament a l'exposició a la radiació. L'informe també va concloure que ningú fora del lloc de l'accident va patir els efectes de la radiació aguda, encara que una gran proporció dels càncers de tiroides infantils diagnosticats a la zona des de l'accident és probable que es degui a la ingesta de iode radioactiu provinent del reactor accidentat.

En contrast, l'impacte del terratrèmol i del tsunami d'aquests dies al Japó ha fet, segons un últim balanç:

5.692 morts
9.506 desapareguts
556.000 evacuats
85.000 cases destruides


ADDENDA.- Tres exemples de periodisme de "qualitat". Tres diaris publiquen la mateixa foto vinculant-la amb l'accident nuclear. La foto, però, no és de la central ni de la seva rodalia sinó de la localitat de Kesennuma, a 100 km de Fukushima, que va ser devastada pel tsunami.



Hi ha més pànic nuclear a Europa que al Japó

Europa, i especialment Alemanya, bressol del fonamentalisme ecologista, està més escagarrinada davant els fantasmes que genera el seu prejudici anti-nuclear que per la catàstrofe real provocada pel terratrèmol i el tsunami al Japó. Aquest desenfocament, que mira un tsunami i veu una central nuclear, no és només responsabilitat dels mitjans de comunicació sinó també, i sobre tot, dels polítics.

Ahir, Günther Oettinger, un mediocre al que li van donar la cartera de comissari d'Energia perquè no fes ombra a la cancellera Merkel en les reunions comunitàries, va qualificat d'"apocalipsi" el que estava passant a la central de Fukushima i va afirmar que els japonesos ho tenen "gairebé tot fora de control".

Oettinger, militant de la CDU, és conegut per les seves manipulacions retòriques. L'11 d'abril del 2007, Oettinger va elogiar a un dels seus predecessors a la presidència de Baden-Württemberg, Hans Filbinger, que havia sigut obligat a dimitir el 1978 després de revelar-se el seu passat com a advocat de la marina i jutge nazi durant la Segona Guerra Mundial. En el seu discurs, Oettinger va dir que Filbinger "no és un Nacional-Socialista" sinó "un opositor del règim nazi", però que no va "poder fugir de les limitacions del règim com molts milions d'altres" alemanys. Oettinger va ser acusat posteriorment de minimitzar el significat de la dictadura nazi, per la qual cosa va ser amonestat públicament per Angela Merkel.

Tot un especímen.

El referèndum constitucional de dissabte a Egipte divideix els reformistes

Els egipcis decidiran dissabte en referèndum si accepten o rebutgen les modificacions de la Constitució, que han elaborat un equip d'experts, en la que serà la primera elecció de les últimes dècades en que no se sap el resultat per endavant.

Els canvis constitucional però, han dividit el moviment que va enderrocar Hosni Mubarak. D'una banda, els principals partits de l'oposició, els activistes de la societat civil i tres candidats presidencials rebutgen les modificacions per considerar que no responen a les exigències de la revolució. D'altra banda, i molt significativament, els Germans Musulmans i el Partit Nacional Democràtic de Mubarak hi estan a favor, al·legant que la reescriptura de tota la constitució a partir de zero seria massa llarg i feixuc. També diuen que en el proper Parlament es podrà formar una comissió per a una reforma completa del text cosntitucional.

Els activistes pro-democràcia repliquen que si bé les esmenes constitucionals limiten la presidència a dos mandats de quatre anys i garanteixen una supervisió judicial de les eleccions, no contemplan la limitació dels amplis poders executius que van ser la columna vertebral del sistema autocràtic de Mubarak. Consideren que unes eleccions precipitades, celebrades en un marc jurídic simplement maquillat, només afavoreix els Germans Musulmans i el PND, que de guanyar obtindran un poder excessiu per garantir que la Constitució que es pugui el·laborar posteriorment sigui realment de consens i representi a tot el poble egipci. Per això, han convocat una manifestació per divendres, el dia abans del referèndum, per expressar el seu rebuig.

Es podrà ser optimista o escèptic, però el debat democràtic va a tota pastilla.

dimarts, 15 de març de 2011

Fukushima, la més eficient prova d'estrès

Resulta curiós observar com l'interès pels milers de víctimes reals del tsunami s'ha diluït ràpidament en una irracional voràgine de preocupació per les víctimes hipotètiques de les fuites radioactives de la central nuclear de Fukushima. Tot i que, ara per ara, les conseqüències dels desperfectes de la central nuclear són mínims comparats amb els provocats pel terratrèmol i el tsunami, l'atenció mediàtica centra la tragèdia gairebé exclusivament a Fukushima. El problema és l'energia nuclear i no la fúria desfermada de la naturalesa. El problema és una planta d'antiga generació (BWR) que ha suportat un dels terratrèmols i un dels tsunamis més devastadors dels que es tenen referència històrica sense haver provocat una catàstrofe nuclear. En realitat, tot i que el desenfocament mediàtic ho ignora, Fukushima ha estat la més eficient prova d'estrès sobre els alts nivells de seguretat de les centrals nuclears existents.

La incapacitat internacional obre la porta a la victòria de Gaddafi

La manca de consens de les potències mundials a l'hora de donar una resposta conjunta al conflicte de Líbia està facilitant  l'avanç de les forces de Gaddafi cap a la victòria en la batalla contra la revolta. El Consell de Seguretat de l'ONU és, una vegada més, una olla de grills. La proposta d'una zona d'exclusió aèria no avança perquè ningú està disposat de veritat a aplicar-la, ni Obama ni l'OTAN. Senyors dictadors àrabs, ja ho sabeu: no cal que fugiu com Ben Alí o Mubarak, simplement massacreu la població! Ningú mourà un dit per decantar-vos del poder.

dilluns, 14 de març de 2011

Una tragèdia grega

Laura Fàbregas Beltran:
Aristòtil, en la seva Poètica, ens parla de la paraula catarsis per a definir una tragèdia. La catarsis és la facultat de redimir o “purificar” l'espectador de les seves baixes passions veient-les projectades en el personatge de l'obra. L'espectador s'involucra de tal manera en la trama que acompanya al protagonista en el seu patiment experimentant i sentint aquestes passions, però sense patir els vertaders efectes; amb l'objectiu últim d'entendre's millor a si mateix i les seves contradiccions i amb l'avantatge de no ser castigat ni patir el fatídic final del protagonista.

Les tragèdies gregues eren alliçonadores. El motiu principal de l'infortuni del protagonista era sempre l'hibris, l'orgull desmesurat del protagonista de buscar la perfecció, creure's superior als Déus i desafiar els límits entre el bé i el mal. Les obres narraven les aventures dels homes que exploraven els abismes i tortuositats de la seva ànima. Era un viatge al món interior de la persona i, al mateix temps, era l'afirmació d'una realitat i d'un món exterior únic que se cimentava en veritats absolutes i sagrades.

Quan semblava que les tragèdies gregues no tenien raó de ser en un món actual on s'ha relativitzat la veritat, on la dicotomia entre el bé i el mal s'ha difuminat i l'únic que tenim per sagrat és el caràcter anti-sagrat de la veritat, Darren Aronofsky torna agafar els elements clàssics de la tragèdia i els confereix vigència, creant una obra mestra: Black Swan.

La pel·lícula té una heroïna (tot el pes de la pel·lícula recau en la seva protagonista, Natalie Portman) i el propòsit d'aquesta heroïna és ben clar (ser la Reina dels cignes en l'espectacle de ballet). A partir d'aquí comença el seu viatge personal, amb els respectius conflictes i esculls que impediran que el viatge sigui còmode i pla, però que la faran evolucionar fins arribar al clímax, a la culminació final.

Natalie Portman, en el personatge de Nina Sayers, representa el paradigma de bellesa i feminitat clàssica. És una ballarina de físic perfecte i cara angelical, obedient, dòcil, disciplinada i de voluntat abnegada que comet el vici de tot heroi de les tragèdies gregues: sortir de la mesura, la moderació i la sobrietat. Busca la perfecció explorant els seus propis límits, caient en la desmesura i l'excés i sucumbint en els seus propis impulsos (hibris). Encarna així la dualitat i el contrast entre l’ànima apol·línea (racionalitat, armonia, mesura, ordre i contenció) i l’ànima dionisíaca (ebrietat, descontrol, caos i pèrdua de límits), pols i instints oposats però complementaris que en l’Antiga Grècia formaven la manifestació del propi art. I Aronofsky exemplifica aquesta pugna entre la dualitat en una gran metàfora visual, en una escena d’una lluita totalment homèrica de la protagonista contra ella mateixa. Nina Sayers empren una lluita física i mental per intentar fer equilibris entre el cigne blanc i el cigne negre, les seves dues ànimes. Una clara reminiscència del mite del carruatge alat de Plató, on l'home és una auriga que condueix dos cavalls, un de blanc, que representa l’ànima noble i obedient, i un de negre, que és l'ànima díscola i desobedient, que dificulta la recta conducció del carruatge.

Darren Aronofsky però, no pretén alliçonar-nos ni proveeix el final de contingut moral, simplement connecta amb tots nosaltres i aconsegueix la catarsis perquè, com els grecs, tracta temes universals i intemporals. No és la dèria o l’ego d’un artista que ens vol explicar les seves inquietuds sinó que explica una història que se sosté independentment del context i del temps. I en això es diferència una obra d’una obra mestra, en que aquesta última és ecumènica i perdura al llarg del temps, des de l’Antiga Grècia als temps moderns, perquè parlant en termes dionisiacs no és onanisme de l’artista sinó orgia on tots en som part i tots ho sentim... "I have felt it" que diu Nina en l'última escena.

La "revolució educativa" d'Obama compta amb el suport dels republicans

L'Obamania que encara arroseguen els mitjans de comunicació de casa nostra continua intentant presentar-nos com a èxits els fracassos de la política del president demòcrata nord-americà. Paradoxalment, però, d'aquells aspectes que podrien resultar més interessants de la seva política, com és el cas de l'educació, no s'en parla. Potser perquè xoquen amb la rígida concepció socialdemòcrata que aquí tenim de l'escola:
El sistema educativo está siempre en crisis en la mayoría de países. Los culpables suelen ser los típicos: un sistema ineficaz, unos colegios inútiles, unos padres irresponsables, unos alumnos vagos. Ahora en Estados Unidos van a probar con un responsable nuevo: los profesores. Parece lógico que la poca eficacia de los maestros pueda causar la pobreza de un sistema educativo. Pero no se habla de eso. En España nunca he oído cuando alguien dice “la escuela va mal”, que luego diga “porque los profesores son malos”. Arne Duncan, el atrevido secretario de Educación de Obama, ha dicho: “Es la ola del futuro. Es hacia donde tenemos que ir -ver qué funciona y qué no [con los profesores]. Parece sentido común, pero es revolucionario”. Es una de las propuestas estrella de Obama para estos meses.

Una vez conocí a una finlandesa. Quería ser profesora. Era una de las carreras más difíciles de entrar. La formación requerida era sobre todo pedagógica. En España es justo lo contrario. Cuando alguien estudia historia o física y no alcanza su objetivo, se conforma con ser profe. Es a menudo un mal menor. Sus futuros alumnos acabarán pagando su falta de vocación.

En Estados Unidos hay una organización, Teach for America, que hace años que se dedica a analizar cómo es un buen profesor. Ahora acaban de publicar unos datos extraordinarios. En este artículo de The Atlantic dan los detalles. Teach for America se dedica a reclutar a profes para zonas pobres. En sus campañas de contratación, buscan en los candidatos sobre todo dos cosas: perseverancia y satisfacción. La perseverancia significa compromiso con objetivos a largo plazo, que es el objetivo de la educación; la satisfacción en la vida de cada cual es el mejor modo de trasladar entusiasmo.

Paul Preston acusa Carrillo de les matances de Paracuellos



L'odi

Els europeus no se'n fien dels seus polítics



divendres, 11 de març de 2011

La maravellosa resposta d'Internet al terratrèmol del Japó

Poques hores després del terratrèmol, ja ha aparegut una pàgina de Wikipedia amb la més completa informació sobre la tragèdia natural. Google ha creat un cercador de persones en japonès i en anglès i YouTube immediatament ha començat a recopilar videos dels ciutadans afectats pel terratrèmol. Ushahidi ha construit una base de dades per connectar els que ofereixen ajuda amb els que la necessiten. (Via TWP)

El Big One del Japó






Victimisme

A la primera sessió de l'audiència parlamentària sobre la radicalització dels musulmans nord-americans, el diputat musulmà Keith Ellison ha comparegut com a testimoni per denunciar la manera com en el seu país s'ha maltractat als ciutadans musulmans, citant el cas de Mohammed Salman Hamdani, un musulmà desparegut a les torres del World Trade Center l'11 de setembre 2001. Ellison, en aquest punt, no ha pogut contenir les llàgrimes. Llàstima que la història que ha explicat sigui falsa.



"Després de la tragèdia -diu Keith Ellison- algunes persones van intentar entelar la seva reputació únicament a causa de la seva fe islàmica. Algunes persones van difondre falsos rumors i especulacions de que estava aliat amb els terroristes, només perquè era musulmà. Únicament quan les seves restes van ser identificades aquestes mentides van quedar en evidència. Mohammed Salman Hamdani era un ciutadà dels EUA que va donar la seva vida pels altres nord-americans. La seva vida no ha de ser citada a membre d'un grup ètnic o religiós, sinó com un nord-americà que va ho donar tot pels seus compatriotes".

En realitat el que va passar és exactament al revés. Sis setmanes després de l'11 de setembre, abans que les despulles de Hamdani fossin identificades, el Congrés va promulgar la "Patriot Act", que esmenta explícitament el nom de Hamdani, honrant la seva memòria.

"Molts nord-americans d'origen àrab i musulmans nord-americans van actuar heroicament durant els atacs als Estats Units, entre ells Mohammed Salman Hamdani, un novaiorquès de 23 anys d'origen pakistanès, que va desparèixer al World Trade Center tractant de prestar assistència i socors i que ara està donat per desaparegut".

Hamdani, curiosament, és l'únic nom esmentat en el text de la llei, entre els milers de víctimes dels atemptats de l'11. Cercant a Internet, no es troba pràcticament cap rastre dels rumors i especulacions que han portat al diputat a plorar.

(Via Bivouac-ID)

dijous, 10 de març de 2011

El rei del Marroc s'avança a la revolució i s'apunta un tanto

janquim al 3cat24.cat:
Els usuaris d'internet marroquins han fet servir la xarxa per reaccionar al discurs del seu rei. Predomina l'esperança, però els elogis al monarca també van acompanyats d'un missatge clar, sobretot d'aquells que van prendre posicions davant les protestes del 20 de febrer. Se'l creuen però ho volen veure.

Larbi, un bloguista popular, felicita el rei i li diu que passarà a la història com el gran monarca del segle XXI.

També felicita tots els que han lluitat per la democràcia, des dels que van obtenir la independència del país fins als que van organitzar les manifestacions del 20 de febrer. Posant-se del costat dels manifestants, reacciona molt favorablement al discurs de Mohamed VI i afirma: "El rei ho va dir tot. Ara està tot per fer".

Un altre autor, més escèptic, anuncia que esperarà a veure què passa peró admet també que el rei ha fet un pas notable.

És fàcil resseguir les opinions que s'expressen, perquè al país hi ha molts blogs amb força seguidors i una xarxa els agrega. L'aposta dels bloguistes per la reforma ja era clara, com va explicar aquest mitjà.

El to de respecte es manté. Però amb exigència. Un bloguista que rellegeix el discurs comença per declarar que espera dels canvis la supressió de l'article 28, el mateix que li fa córrer el risc d'anar a la garjola si es mostra crític amb el cap d'Estat.

Però tot seguit, sense embuts, critica uns quants aspectes de les reformes anunciades i reclama que el text de la nova constitució reconegui l'oficialitat de la llengua amazic (dels berbers) i que no hi hagi cap repressió per a aquells que es manifesten.

Discurs íntegre del rei amb subtítols en francès:

Vuit grups de caixes i 4 bancs necessiten 15.152 milions d'euros

Vuit grups de caixes d'estalvis (Bankier, Catalunya Caixa, Unimm, Novacaixagalicia, Banc Mare Nostrum, Banc Base, Banca Cívica, Caja Duero-Espanya) i quatre bancs (Bankinter, Barclays Bank, Deutsche Bank i Bankpyme) incompleixen els requisits de capital delgGovern i necessiten 15.152 milions d'deuros.

Cada dia més a prop de Bush


Mientras los máximos responsables de la seguridad discutían los próximos pasos a dar, ya de carácter militar, en relación con Libia, la Casa Blanca admitía ayer la obligación moral del presidente Barack Obama de actuar para poner fin a la violencia desatada por Muamar Gadafi contra su propio pueblo. Estados Unidos quiere que esos pasos estén dirigidos por la ONU, pero no los condiciona abiertamente a la aprobación de una resolución por el Consejo de Seguridad.

Quatre raons per a una intervenció


Una intervenció militar a Líbia tindria quatre grans avantatges.

La primera
, neutralitzar la brutal acció bèl·lica i repressiva de Moammar El Gaddafi contra el seu propi poble, bloquejar l'arribada de més mercenaris i parar els atacs violents de les milícies.


La segona
, impedir que hi hagi un buit de poder que reforci les faccions dissidents i converteixi el país en una terra de ningú, en una nova Somàlia.


La tercera
, evitar una crisi humanitària, com la que ja s'està produint a les fronteres, i l'èxode de milers de libis que han començat a abandonar ciutats i pobles davant la situació real de guerra civil.

La quarta
, demostrar a la joventut àrab que els EUA i la UE dónen un suport inequívoc a la revolució democràtica i que estan disposats a jugar-s'hi la pell per evitar que s'imposin noves dictadures, ja siguin islamistes o suposadament proocidentals.
  

Per si aquestes raons no són suficients, aquí en teniu sis més:



La Conferencia Islámica está en contra de la intervención militar en Libia

Venezuela rechaza una intervención militar norteamericana en Libia



Tota aquesta parrafada per acabar no condemnant res

Sortu ‎"rebutja" però encara no "condemna". Li han tret amb fòrceps una declaració on els equilibris semàntics desmenteixen la premisa.

Desde el respeto a la presunción de inocencia que a todo ciudadano le corresponde como pilar fundamental de un estado de derecho, y ante la filtración en diversos medios de comunicación de supuestas y presuntas planificaciones de actividades tendentes a la comisión de actos de violencia contra bienes y personas, entre ellos, al parecer, contra el lehendakari Patxi Lopez, reafirmarnos en nuestro rechazo ante cualquier acto de violencia.

Si Obama fa el mateix que Bush és també un criminal, o no?





Tortures i maltractaments a una presó argentina


Una sèrie de vídeos, gravats amb un telèfon mòbil i difosos a través d'Internet, mostren les tortures practicades a presos de la presó de San Felipe, a la província argentina de Mendoza. El funcionari que va filmar aquestes escenes i set dels seus companys han estat detinguts.

dimecres, 9 de març de 2011

Agafa la dieta i corre


L'eurodiputada britànica independent Nikki Sinclaire ha denunciat el costum que hi ha entre molts dels seus col.legues del Parlament Europeu de fitxar els divendres al matí, cobrar els 304 euros de dieta i, tot seguit, anar a l'aeroport per deixar la capital comunitària. Entre la seixantena d'eurodiputats que realitzen aquesta pràctica hi ha la socialista Eider Gardiazábal Rubial, que va ser enxampada pel tabloide britànic "News of the World" a les 9.56 hores del divendres 21 de gener fitxant a la Cambra i, 24 minuts després, ja es trobava a l'aeroport de Brussel.les.

Woody Allen ho feia millor:

El final d'una il·lusió?

Les dones egípcies, amb l'esperança d'ampliar els seus drets gràcies a la revolta que ha fet caure Mubarak, es van enfrontar ahir a la dura realitat quan una multitud d'homes enfurismats les van colpejar i assaltar sexualment quan intentaven manifestar-se, en el Dia Internacional de la Dona, per demanar la igualtat política i social.

The Washington Post:

Everyone was chased. Some were beaten. They were touching us everywhere," said Dina Abou Elsoud, 35, a hostel owner and organizer of the ambitiously named Million Woman March.

She was among a half-dozen women who said they were repeatedly groped by men - a common form of intimidation and harassment here that was, in fact, a target of the protesters. None of the women reported serious injuries.

The demonstration on International Women's Day drew a crowd only in the hundreds to Tahrir Square, the epicenter of the popular revolt that drove President Hosni Mubarak from power. Gone, organizers said, was the spirit of equality and cooperation between the sexes that marked most of the historic mass gatherings in the square.

As upwards of 300 marchers assembled late Tuesday afternoon, men began taunting them, insisting that a woman could never be president and objecting to women's demands to have a role in drafting a new constitution, witnesses said.

"People were saying that women were dividing the revolution and should be happy with the rights they have," said Ebony Coletu, 36, an American who teaches at American University in Cairo and attended the march, as she put it, "in solidarity."


El Cairo (EFE).- Diez personas murieron y 110 resultaron heridas en los enfrentamientos entre cristianos y musulmanes anoche en el barrio de Moqqatam de El Cairo y en sus alrededores, informaron hoy las autoridades egipcias.

Los disturbios se registraron después de que grupos de cristianos cortaran una autopista durante una nueva jornada de protestas por el incendio de una iglesia el pasado sábado en la provincia de Heluan, al sur de la capital egipcia.

Según la agencia oficial MENA, que cita al jefe de Emergencias del Ministerio de Salud, Sharif Zamel, la cifra de muertos y heridos fue recopilada en distintos hospitales donde fueron atendidas las víctimas de esos incidentes entre cristianos y musulmanes.

Los enfrentamientos se extendieron a sectores de la capital próximos a Moqqatam, como el barrio de la Ciudadela y Sayeda Aisha.

Se trata de los choques más violentos que se registran en El Cairo después de la caída del régimen de Hosni Mubarak, el pasado 11 de febrero, al final de dieciocho días de protestas populares.

Según el dirigente de una asociación de coptos egipcios, Naguib Gibrail, los enfrentamientos de anoche se produjeron después de que los cristianos protagonizaran una manifestación pacífica y cortaran una autopista.

Grupos de musulmanes procedentes de un barrio al otro lado de la vía llegaron al lugar para intentar abrir el paso.

Fuentes de los servicios de seguridad dijeron hoy a EFE que en los incidentes murieron dos personas y quince resultaron heridas, mientras que Naguib Gibrail, dirigente de una asociación de coptos egipcios, informó a EFE de que hubo 8 muertos y 70 heridos, varios de ellos graves.

Los disturbios se registraron en el sector de Moqatam, en el este de la capital egipcia, después de que grupos de cristianos cortaran una autopista en una nueva jornada de protestas por el incendio de una iglesia en el barrio de Heluan, en el sur del Gran Cairo.

La iglesia fue quemada el pasado sábado, 5 de marzo, después de que una multitud la atacara tras asistir al funeral de dos musulmanes de la misma familia que se pelearon porque la hija de uno de ellos tenía una relación amorosa con un cristiano.

Dimiteix la presidenta i CEO de la National Public Radio

Els directius de la NPR van ser enregistrats amb una càmara oculta mentre parlaven amb uns suposats membres dels Germans Musulmans. Un dels membres de la NPR, Ron Schiller, va qualificar el Tea Party de racista.
This follows yesterday's news that then-NPR fundraiser Ron Schiller (no relation) was videotapped slamming conservatives and questioning whether NPR needs federal funding during a lunch with men posing as members of a Muslim organization (they were working with political activist James O'Keefe on a "sting.") Vivian Schiller quickly condemned Ron Schiller's comments, and he moved up an already-announced decision to leave NPR and resigned effectively immediately. But Ron Schiller's gaffe followed last fall's dismissal of NPR political analyst Juan Williams, for which Vivian Schiller came under harsh criticism.