Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 28 de setembre de 2005

Allende i Pinochet, la fi del mite

CARLOS ALBERTO MONTANER
En cierta manera, el fin del mito de Allende es muy positivo para toda la izquierda chilena democrática, como ha resultado providencial para la derecha de ese país que se haya conocido, con lujo de detalles, que el general Pinochet no sólo fue un déspota que ordenó o toleró miles de asesinatos y torturas, sino que, además, fue un ladrón desvergonzado. Unos y otros tienen ante sus ojos una clarísima lección histórica: la redención del país y la reconciliación final sólo es posible con democracia, libertades, tolerancia, respeto a la ley, y la humilde admisión pública de que ni Allende ni Pinochet fueron los líderes que el país se merecía. Ninguno de los dos respondía a la imagen que intentaron acuñar sus partidarios. Es la hora de enterrar todos los mitos. Todos.
Aquest article de l'escriptor i dissident cubà a l'exili recull les últimes dades publicades en el The Mitrokhin Archive Volume II, de l'historiador Christopher Andrew i de l'exmembre del KGB Vasili Mitrokhin, un extracte del qual apareixia fa poc a "The Times".

dimarts, 20 de setembre de 2005

Estat de por

Michael Crichton l'autor de best sellers com Jurassic Park acaba de
treure una novel.la que es diu State of Fear on se'n fot del canvi
climatic. Diu que es tracta d'una activitat parasitària feta per una
industria que en treu profit i que està dirigida per "eco terroristes". EFE fa un resum de la seva conferència d'avui a Barcelona:
L'escriptor nord-americà Michael Crichton ha afirmat avui que predir el futur i, especialment, els fenòmens climàtics, és impossible, per la qual cosa ha demanat que no es gastin tants milions en predicció i s'inverteixin a eradicar problemes realment preocupants al món, com la fam.
Crichton (Chicago, 1942) ha ofert una conferència a Barcelona, la primera que fa a Espanya, amb motiu de la presentació del seu últim llibre, "Estat de por", en el qual desmunta el consens existent en l'actualitat al voltant de l'escalfament global del planeta i els efectes nefastos que comportarà.
Davant les més de 300 persones que omplien l'auditori de Cosmocaixa, Michael Crichton, autor de best-sellers com "Parc Juràssic", "Persecució" o "Sol Naixent", ha volgut il·lustrar, mitjançant desenes de dades, gràfics i estudis realitzats els últims anys sobre el canvi climàtic, que la predicció "és extremadament difícil, molt més del que ens imaginem".
Crichton, a més a més, ha criticat durament els ecologistes, als quals acusa de basar les seves decisions en especulacions. "El pensament ecologista està totalment desfasat, és incorrecte i fa mal fins i tot al medi ambient", ha dit l'escriptor.
L'autor d'"El món perdut" ha recordat que als anys 70 es va crear l'alarma entre la comunitat científica per la presumpta constatació d'un refredament del planeta i l'arribada d'una nova època glacial, encara que ara s'ha demostrat que "totes aquestes afirmacions eren errònies i la por a una era glacial ha desaparegut".
Aquesta por, ha afegit Crichton, ha estat substituïda per una nova preocupació oposada a l'anterior, però igualment errònia, com és l'escalfament del planeta.
"El consens científic creu en l'escalfament del planeta, però el consens és polític, i a més a més està freq~entment equivocat", ha indicat l'autor, l'opinió del qual és que "la creença popular ens té segrestats".
"Tenim molta fe en la ciència, tots tendim a donar credibilitat a la ciència, sobretot quan no se la mereix", ha subratllat l'escriptor.
Avui dia, ha explicat Crichton, es creu que un dels principals factors que provoquen l'escalfament del planeta és l'emissió de diòxid de carboni, per la qual cosa s'inverteixen milers de milions per reduir la seva emissió, si bé "només ens diuen que poden donar-nos resultats probables" sobre aquesta causa-efecte.
I és que, segons Crichton, el món de la predicció és ple de contradiccions. Així, es diu que es pot predir parcialment el canvi climàtic provocat per l'acció de l'home, però en canvi, no es pot predir el comportament humà.
"El món real és massa incert, es treballa amb un grau d'incertesa massa elevat, el que és una limitació molt greu", ha afirmat, i ha citat a tall d'exemple el cas d'un treballador que digui al seu cap que s'agafarà entre quinze i seixanta dies de vacances. "Algú ho acceptaria?, s'ha preguntat.
Crichton ha recordat que vivim en un món en què 20.000 persones moren al dia de disenteria i en el qual milers de nens es queden orfes diàriament.
I en aquest escenari, "podem ignorar els problemes que els éssers humans pateixen i gastar milers de milions en coses que no es convertiran mai en reals i que no les podem predir".
"Donem la nostra esquena als que moren de fam. Espero que arribem a prioritzar de manera diferents les coses", ha sentenciat Michael Crichton.

Ja no parlen del Katrina

El temps posa les coses al seu lloc, però als media ja no els interessa. Victor David Hanson posa el dit a la llaga.

Remember all of this about Hurricane Katrina?

The destruction was the result of global warming. And it was made worse by too many troops off in Iraq. Endemic racism and neglected environmental legislation were as toxic as flood. Military assets were unused due to incompetence or heartlessness. The neglect of the victims was an indictment of a crass and uncaring society.

But none of that ad hoc "analysis" proved conclusive.

Yes, Hurricane Katrina revealed swearing, crying and stupefied public officials at all levels. Their initial paralysis may have endangered some lives. But the media's coverage turned out to be almost as disturbing as natural calamity and initial bureaucratic ineptness — in both the falsehood it spread and the truth it ignored. Political commentators proved more disturbing, seeking to turn death to partisan advantage.

The public was given few facts about what really happened among those trapped, especially the human mayhem that took place. Most would appreciate evidence before sweeping cultural analysis of half-reported stories that were not followed up because they were either untrue or politically incorrect.

Did hundreds of New Orleans' police — so unlike their New York 9/11 counterparts —really walk off the job or never report for duty amid the crisis? Did law enforcement often allow the stubborn to stay behind and then ignore looters at the height of the peril — only later to evict survivors trying to rebuild when the waters receded? Did looters (in search of food or clothing?) really attempt to vandalize the national shrine of the D-Day Museum that survived the flood waters?

And too many of the hysterical pronouncements of ill-informed officials were reported as gospel truth — and then forgotten — in 24-hour bursts. So "25,000 body bags!" and "10,000 dead" beneath the muck of a submerged city were quietly superseded by the matter-of-fact news reports that the airport would open shortly.
Now we are also told that Mardi Gras may be back on schedule. How could such radical improvement happen at ground zero in a city of corpses that supposedly would not recover for decades?

Most people concluded on their own, without help from any talking heads, that one of the worst natural disasters in American history had at first stunned local, state and federal governments, brought out the worst in Louisiana politics and incited a criminal element.
Llegiu la resta aquí. Traduit (més o menys) al castellà, aquí.

dilluns, 19 de setembre de 2005

La manipulació mediàtica

Via BARCEPUNDIT he pogut accedir a un documental(streaming) de Richard Landes i Nidra Poller sobre la increíble manipulació de les imatges, suposadament informatives, que després seran emeses per la major part dels mitjans de comunicació de tot el món. El documental, que està penjat a la pàgina especialitzada en analitzar la veracitat mediàtica "The second draft", fa referència, en aquest cas, a com es manipulen les imatges a favor dels palestins.

Alemanya, un vot contra les reformes

Com era previsible, els alemanys han votat contra les reformes de l'Estat del Benestar. És a dir, han votat més per mantenir el subsidi d'atur que per a la creació d'ocupació. En una situació econòmica difícil, on el creixement no arrenca i en el que l'índex d'atur ratlla el 12%, l'electorat es torna poruc i conservador. Reclama més dependència de l'Estat, sense voler veure que aquesta dependència és una de les causes principals de la crisi.
In the early 1990s the former communist states envied East Germany. All of these countries had to go through difficult reforms, whereas East Germany could import enormous subsidies, social legislation and higher wages from West Germany. But importing high costs without first having the productivity to pay for it is not something to envy. Today, almost all of these countries are making rapid progress, except Eastern Germany, which is stuck in massive unemployment and stagnation. And yesterday a quarter of its population voted for the post-communists. (Johan Norberg)
És a dir, que els milers de milions dels antics marcs que es van invertir en l'Alemanya oriental després de la reunificació no només no han servit per equiparar la zona oriental amb l'occidental sinó que ni tant sols per situar-la al capdavant de la resta de països excomunistes.

Pel contrari, i segons l'últim informe sobre la Llibertat Econòmica al Món, els resultats positius de la liberalització a l'Europa central i oriental estan provocant un creixement dels ingressos per càpita superiors als de l'Europa occidental.

Entre 1995 y el 2003, los ocho miembros nuevos de la UE vieron su poder adquisitivo ajustado al ingreso per capita aumentar por un 44 por ciento. Los ingresos en los quince miembros viejos de la UE aumentaron por un 26 por ciento. Los "viejos" y los "nuevos" miembros de la UE se están acercando. (Marian Tupy)
Una vegada més es confirma que el camí de l'infern econòmic està enllosat de bones intencions polítiques.

diumenge, 18 de setembre de 2005

Un índex per mesurar la victòria en la guerra contra el terrorisme











Rudolph Rummel, un estudiós de l'evolució de les democràcies i les dictadures, ha creat un nou índex per mesurar el progrés de la democràcia liberal en al món. Rummel volia trobar una eina per poder mesurar l'evolució de la guerra contra el terrorisme, ja que l'instrument que servia per a les guerres convencionals -el recompte del territori conquerit a l'enemic i els canvis en les línies de front- no es poden aplicar en el conflicte actual. (via Norberg)

dissabte, 17 de setembre de 2005

El vot o la vida

Ella hauria enviat soldatsRolf Schwanitz, ministre en el govern de Schröder, ha fet campanya electoral amb un cartell que diu:

"Ella hauria enviat soldats".

Es refereix, òbviament, a Angela Merkel, la candidata de la CDU.

Res de nou.

Es tracta de la versió mediàtica de la vella estratègia del delinqüent, que exigia la borsa o la vida, adaptada a la política, que reclama el vot o la vida.

Una estratègia que, per barroera, pot ser contraproduent, segons l'opinió de Ludovic Monnerat.


La propagande de guerre, qui au siècle dernier va des exactions allemandes supposées en Belgique, durant la Première guerre mondiale, à la nazification de l'OTAN durant la guerre du Kosovo, repose ainsi fréquemment sur la diabolisation du camp ennemi et sur l'angélisation du propre camp. Le rôle des valeurs morales est donc central. Maintenant, il n'est guère certain que l'affiche du SPD soit efficace ; il se peut même qu'elle soit contre-productive, si le public a l'impression d'être manipulé et réagit de façon inverse à l'effet attendu. Elle ne fait en tout cas guère honneur à ceux qui l'ont conçue.

Ja no queden ni els fonaments

Els "hippies". La guerra del Vietnam. El Maig del 68. Bob Dylan, Pete Seeger, Joan Baez. Sigmund Freud i Wilhem Reich. El PSUC. Pol Pot. L'ocupació soviètica de l'Afganistan. La travessa del desert. La caiguda del mur de Berlín. El llibre negre del comunisme.

Ara, el llibre negre de la psicoanàlisi.

Ja no queden ni els fonaments. Alguns insisteixen, suspesos en l'aire. Altres, refem la nostra vida entre les runes d'aquèlla sobèrbia ideològica.

Arcadi Espada:

Qué ha hecho el psicoanálisis respecto a tres problemas, dichos mentales? ¿Cuál es el balance de la actividad psiconalítica sobre el autismo, la homosexualidad y las toxicomanías? Pignarre sostiene, con razón, que esos problemas sólo se han afrontado seriamente “desde fuera del psicoanálisis”. Espero que el libro se traduzca pronto y tenga una gran acogida en Barcelona, la ciudad (líder en putas) que, junto a Buenos Aires y París, presenta la tasa de psicoanalistas más alta del mundo. Mientras llega podemos plantearnos cuál es el precio que habrán de pagar los psicoanalistas. No parece justo que los políticos sean los únicos que tengan que afrontar, incluso judicialmente, los errores del pasado. También ellos creían que actuaban en nombre del bien y la curación específica. No sé si puede aplicarse el tipo impositivo de la prevaricación científica para esos salvajes que alejaban a los hijos autistas de sus madres con el pretexto de que la madre (“fría”) había sido el responsable de la enfermedad.

Sobre el nacionalisme

Josep Pla: "El nacionalisme es com un pet, només li agrada a qui se'l tira".

L'OPA de Gas Natural sobre Endesa l'ha decidit el tripartit català?

No ho sé, però resulta difícil de creure que una gran empresa s'embarqui en una operació d'aquesta magnitut per obediència política a risc picar-se els dits, els dels seus directius i els dels seus accionistes. Una cosa diferent és que l'operació hagi agradat a la Generalitat, que tanta necessitat té de demostrar que Catalunya va bé (on ho he sentit això abans?).

Sala i Martin ho exlica prou clar:
algunos políticos del Partido Popular –teledirigidos desde Argentina por don José María Aznar- intentan boicotear la fusión con Endesa. El argumento, peregrino donde los haya, es que detrás de Gas Natural se esconde el tripartito catalán y que hay que evitar que un sector estratégico como el de la energía caiga en manos de los nacionalistas. Además de hacer gala de una alarmante miopía económica y de una visión gallinácea del asunto, el comportamiento de esos señores es insultante a tres niveles.

Como catalán, me ofende que políticos ultranacionalistas españoles sugieran la posibilidad de que empresas catalanas no puedan comprar empresas del resto del estado. ¿O es que en su visión de España hay ciudadanos de primera y de segunda?

Como liberal, me avergüenza que se autoproclamen liberales cuando son unos intervencionistas. Los auténticos liberales abogan por la mínima inferencia del estado en la economía las 24 horas del día y no cambian de opinión cuando resulta que la libertad de mercado tiene consecuencias que no se ajustan a sus prejuicios. Los auténticos liberales no dicen que, cuando Caja Madrid (accionista de referencia de Endesa) compra acciones de ésta, se trata una “sabia operación comercial” pero que cuando es La Caixa (referente de Gas Natural) quien compra, entonces se trata de una “inaceptable maquinación de los separatistas catalanes”. Por cierto, hablando de intervencionismos: a diferencia del presidente de Caja Madrid, don Miguel Blesa –otro de esos amigos de Anzar que fueron promocionados mágicamente cuando el PP llegó al poder- el presidente de La Caixa, Ricard Fornesa, nunca fue compañero de oposiciones de Pasqual Maragall.

Y finalmente, como ciudadano del mundo, me repugna que algunos políticos promuevan sistemáticamente el odio entre comunidades con finalidades políticas miserables: lo hicieron los nazis en Alemania con los judíos, lo hacen los fundamentalistas musulmanes con los “infieles”... y lo están haciendo esos líderes extremistas del PP con los catalanes.
Però per a ser del tot justa, aquesta crítica s'hauria de fer extensiva també a alguns sectors del tripartit, que en boca del conseller Joaquim Nadal van qualificar de "represàlia política" per l'OPA de Gas Natural la possible supressió d'alguns vols internacionals d'Ibèria a l'aeroport del Prat.

Davant d'aquestes impulsives declaracions, la pregunta es inevitable: si Ibèria pot actuar per motivacions polítiques, segons el portaveu del tripartit, aleshores per què no ho pot fer també Gas Natural?

ADDENDA.- Text íntegre del discurs de Mariano Rajoy al Cercle Financer de "la Caixa".

dimecres, 14 de setembre de 2005

Delta i Northwest fan fallida, tot i la guerra de Bush pel petroli iraquià

Les companyies aèries Delta Airlines i Northwest, la tercera i la quarta més importants dels Estats Units, s'han declarat en fallida. Les dues companyies s'afegeixen a les també fallides United Airlines i US Airways. La competència de les companyies de baix cost i els elevats costos d'explotació tenien en escac les grans companyies aèries. L'increment desbocat del preu del petroli ha provocat el mat.
Però no havia fet Bush la guerra contra l'Iraq per tenir petroli barato?

Seguint la pista d'Al-Qaeda

Ludovic Monnerat recomana la lectura del llibre "Sur les traces d'Al-Qaïda", escrit per membres dels còssos especials de l'US Army, perquè il·lustra, d'una banda, sobre com funcionen els destacaments Alpha de les Special Forces US i, de l'altra, perquè posa sobre la taula les dificultats d'encaix entre l'exèrcit tradicional i les forces especials.

Comme le rappellent les auteurs, l’invasion de l’Afghanistan et le renversement des Taliban ont été menés avec 600 opérateurs des forces spéciales américaines et britanniques – généreusement appuyés par l’aviation et ses munitions de précision. Une victoire de la pensée non conventionnelle, de la multiplication des forces (un détachement de 12 hommes peut instruire et engager un bataillon de 600 combattants locaux). Mais la hiérarchie de l’armée américaine n’a pas tardé à vouloir reprendre le contrôle de l’opération, à imposer ses procédures de planification, à minimiser les risques sans égard aux opportunités perdues. Lorsque la capture d’une cible aussi importante que Mollah Omar doit être abandonnée parce que la planification d’une action directe interforces prend entre 3 et 4 jours, c’est qu’il y a un problème majeur au niveau du commandement.
En fait, c’est toujours un problème de culture militaire qui obère les forces armées US. L’officier américain type préfère les actions méthodiques, minutieusement planifiées et conduites d’après le plan préétabli. Il recherche une supériorité écrasante pour minimiser les risques, et tend à privilégier les habitudes pour faire face à l’incertitude. Malgré le caractère non conventionnel des conflits menés en Afghanistan puis en Irak, les us et coutumes de la guerre symétrique continuent d’être reproduits. Le récit de la longue et chaotique colonne blindée qui ouvre le livre, au lieu d’un assaut héliporté autrement plus rapide et furtif, en est un exemple frappant. La dépendance totale envers un lointain quartier-général, délivrant avec un lenteur désespérante l’autorisation de mener des opérations sensibles, en est un autre.

Reformar o tancar l'ONU?

Les Nacions Unides van néixer en un moment excepcional. En la fracció de segon que va entre la victòria dels aliats en la segona guerra mundial i l’inici de la guerra freda. Va ser un somni de la raó. Un somni que, com intuïa Hegel, ha acabat produint un monstre: l’ONU.

De referent moral, de cenacle de la democràcia i dels drets humans, de bastió per acabar amb les guerres, d’àngel de la guarda dels febles de la terra, les Nacions Unides han acabat convertint-se gairebé en tot el contrari.

Els cascos blaus han protagonitzat escàndols sexuals al Congo, Kosovo i Haití i se sospita, segons fonts de les mateixes Nacions Unides, que hi podrien haver-hi casos en totes les 16 missions que tenen encomanades arreu del món. Els escàndols sexuals són greus, ja que hi nombrosos casos de violacions i abusos sexuals fins i tot amb menors. També hi ha nombrosos afers de corrupció relacionats amb la droga o la delinqüència comuna. Un llibre publicat recentment, Emergency Sex and Other Desperate Measures : A True Story from Hell on Earth, revela molts d’aquests escàndols, que massa sovint han estat amagats o ignorats per l’administració onusiana i per la majoria dels mitjans de comunicació.

La corrupció ha arribat fins a la porta del secretari general, Kofi Annan, per l'escandalosa gestió del programa Petroli per Aliments. Un programa destinat a atendre les necessitats humanitàries de la població iraquiana durant l’embargament i que en gran part va servir per desviar diners cap a les butxaques de Saddam Hussein, d’alguns alts funcionaris de l’ONU -inclòs el fill de Kofi Annan-, de les empreses petroleres de països amics de Saddam com França, Rússia i la Xina –els tres països membres del Consell de Seguretat que van vetar l’aprovació d’una resolució explícita per fer complir per la força a l’Iraq la dotzena de resolucions sobre desarmament que havia incomplert durant gairebé 12 anys- així com de nombrosos polítics –Galloway al Regne Unit, Pasqua a França, Jirinovsky i l’entorn de Putin a Rússia-, ONG i periodistes de tot el món. L’existència d’aquesta corrupció ha quedat palesa, encara que només parcialment, en els informes de la comissió d’investigació interna presidida per l’exsecretari de la Reserva Federal nordamericana, Paul Volcker. La corrupció del programa Petroli per Aliments és “la història del que és l’ONU”, en paraules del “Wall Street Journal”.

Però el programa Petroli per Aliments és només la punta d’un iceberg de corrupció del que cada dia se’n coneixen més ramificacions, especialment gràcies a una investigació federal oberta als Estats Units. Les últimes setmanes han estat detinguts el gerent del comitè de swupervisió de les finances de l'ONU, el rus Vladimir Kuznetsov, acusat de blanquejar centenars de milers de dòlars provinents de suborns pagats per diverses empreses per obtenir contractes amb les Nacions Unides, i Alexander Yakovlev, que també va formar part del mateix comitè, acusat de corrupció -s'hauria embutxacat 950.000 dòlars en complicitat amb Kuznetsov-, blanqueig de diners i transferència il·legal de fons, entre altres. Yakvlev ja s'ha reconegut culpable.

L’ONU, i més concretament la seva Assemblea General, s’ha convertit en el quarter general dels dèspotes. Dels 191 paisos membres, gairebé la meitat són dictadures. Totes d’igual a igual amb les demòcracies. La mateixa Comissió de Drets Humans, amb seu a Ginebra, ha estat presidida, per exemple, per Cuba i per altres dictadures. Entre els seus membres hi ha representants de governs tan benefactors de la humanitat com el de Robert Mugabe o el coronel Gadaffi.

La intervenció de l’ONU en els conflictes armats, a través dels famosos cascos blaus, ha servit de poc. En general, ha sigut pitjor el remei que la malaltia. Les forces d’interposició i l’obsessió del Consell de Seguretat per aconseguir treves i altos el foc, no només no han aconseguit per elles mateixes resoldre cap conflicte sinó que els ha mantingut latents, podrint-se. Han condemnat a milers de refugiats a viure durant dècades en camps i instal•lacions provisionals a l’espera d’una solució a uns conflictes que, com cap de les parts en litigi tenia la percepció d’haver perdut, es reforçaven enlloc de minvar. Uns conflictes que al no poder manifestar-se de forma directa, derivaven en formes no convencionals de guerra, com ara el terrorisme. Els milers de refugiats palestins són l’exemple més sagnant d’aquesta política, prenyada d’una bona voluntat que només ha fet que enllosar el camí cap a l’infern de poblacions senceres. Quedi clar que no estic responsabilitzant l’ONU del conflicte israeliano-palestí, sinó d’haver col•laborat a tancar-lo en un carreró sense sortida durant molts anys.

En moltes i decisives ocasions, els cascos blaus no només no han protegit la població civil quan més ho necessitava sinó que no han mogut un dit per evitar la seva massacre. A Srebrenica, a Bòsnia, els cascos blaus holandesos van contemplar paralitzats com els serbis assassinaven almenys 5.000 bosnians musulmans. A Rwanda, van sortir del país sense fer res per evitar, o intentar aturar, el genocidi dels tutsis pels hutus.

Aquesta incapacitat dels cascos blaus per resoldre res no és, però,una cosa nova, sinó que ja es va evidenciar des del primer dia. Un botó de mostra. En el llibre de Josep Pla de 1957 on explica el seu viatge a Israel, escriu:
“¿Què fan, doncs, els soldats de l’ONU en la franja de Gaza, a part d’avorrir-se? (...) És impossible ni tan sols de suposar que aquests soldats puguin prevenir-les [les accions violentes que periòdicament els àrabs llancen contra els jueus] i encara menys evitar-les. Seria factible de preguntar si aquests soldats podrien distingir un àrab d’un jueu. Són uns soldats magníficament disciplinats i, per tant, desproveïts d’una qualsevol iniciativa ràpida. Ocorren actes de violència davant els seus propis ulls, però es queden impàvids, perquè no saben que han de fer. (...) En definitiva, es tracta d’una força de luxe que potser podria ser d’una certa utilitat en cas de produir-se una ruptura d’hostilitats, però que per a les violències de cada dia és inservible”.
En aquestes circumstàncies, l’ONU més que una reforma el que necessita és una revolució. Però com que aquesta és impossible, no seria millor tancar-la?.

dimarts, 13 de setembre de 2005

Cau Tall Afar, la segona Fallujah

Ha passat desapercebut. Probablement perquè l’atenció mediàtica està ocupada en com magnificar les errades de l’administració Bush en la gestió de la catàstrofe provocada pel Katrina. Però hi ha vida més enllà de l’objectiu erràtic dels media. Hi ha vida més enllà de la gloriosa “resistència” iraquiana i la seva corrua d’atemptats.

El cap de setmana passat, les tropes iraquianes i nordamericanes van enllestir una de les operacions més importants contra la insurgència terrorista des de la caiguda de Fallujah. L’operació militar, anomada “Restoring the rights”, es va concentrar en la ciutat de Tall Afar, fins ara un santuari dels insurgents. Una ciutat de 400.000 habitants molt propera a la frontera amb Siria.

En l’operació hi han participat uns 10.000 soldats, 6.000 iraquians i 4.000 nordamericans, que han aconseguit amb relativa facilitat aniquil·lar la resistència. En total uns 150 insurgents han mort i 407 els han fet presoners. Entre els detinguts, hi ha 30 estrangers, dels qual 20 són sirians, quatre afganesos i dos saudites. L’operació s’ha dissenyat segons una nova estratègia militar, coneguda com de “la taca de tinta”.
Tall Afar had been taken a year ago but after sweeping out foreign insurgents, U.S. troops withdrew. By so doing, they violated "the ink spot" strategy -- the idea that to defeat insurgent forces it is necessary to take and hold key areas and then spread out from those bases over time. "We are trying to learn from the mistakes that have been made in the past," Col. Hr. McMaster, commander of the 3rd Armored Cavalry candidly acknowledged.
Per saber-ne més sobre l’estratègia de “taca de tinta” llegiu aquest article del Foreign Affairs d’Andrew F. Krepinevich, Jr.

ADDENDA.- La histèria assassina del terrorisme islamista-baazista s'ha expressat dimecres al matí amb diversos atemtpats mortals a Bagdad, en un intent de mostrar que després de la caiguda de Tall Afar encara no estan derrotats. El cercle, però, s'estreny cada dis més pels insurgents.

dilluns, 12 de setembre de 2005

Amb aquests amics, Blair no necessita enemics

Després dels atemptats a Londres del mes de juliol, Tony Blair va nomenar un consell assessor per ajudar-lo a definir la política a adoptar respecte la comunitat musulmana britànica i destriar el gra de la palla (es calcula que uns 16.000 –un 1% dels musulmans que viuen el Regne Unit- són potencialment terroristes). Entre els assessors fitxats per Blair hi ha Tariq Ramadan, considerat per diversos serveis secrets europeus com un dels principals responsables del Germans Musulmans a Europa (és nét del seu fundador). També hi ha Inayat Bunglawala, secretari de comunicació del Muslim Council of Britain, acusat d’antisemitisme i que ha qualificat Ossam bin-Laden de “lluitador de la llibertat”.

Segons publica “The Times”, la primera recomanació de Ramadan i la resta de consellers va ser demanar al govern que suprimís el Jewish Holocaust Memorial Day perquè aquesta commemoració “ofèn els musulmans”. En compensació, van proposar crear el Genocide Day que homenatjaria no només les víctimes jueves de la Shoa sinó també totes “les víctimes de l’assassinat massiu de musulmans a Palestina, Txetxènia, Bòsnia...”. També han proposat legalitzar al Regne Unit el Hizb ut Tahrir (HUT), o Partit de l’Alliberament Islàmic, prohibit a la majoria de països musulmans, que defensa el restabliment del Califat.

Per què l'ajuda al desenvolupament no funciona?

BBC De la mateixa manera que les empreses comercials a l'acabar l'estiu enceten les campanyes de promoció dels seus productes, les ONG fan el mateix. Tinc simpatia per algunes ONG, però m'agradarien que fóssin més sinceres i reconeguéssin que també són una empresa. És a dir, que necessiten tenir "beneficis" no només per pagar els sous dels seus empleats no voluntaris sinó també per invertir en campanyes de promoció i informació.

Però a diferència de les empreses privades, les ONG viuen també, i de vegades exclusivament, del diner públic. És a dir, de la voluntat política. Si el mercat no necessita o no l'interessa el producte d'una empresa privada, aquesta no té altra opció que reconvertir-se i dedicar-se a una altra cosa o tancar. Una ONG, si s'ha procurat una bona influència mediàtica, no.

Quin govern democràtic s'atrevirà a negar diners a una ONG que els demana per lluitar contra la pobresa i la misèria, per ajudar el tercer món? Cap, encara que se sàpiga que a mitjà i llarg termini molta d'aquesta ajuda pot ser contraproduent.

Noves dades (mireu la gràfica) avalen aquest temor. En un article publicat a la BBC online, l'economista Fredrik Erixon, cap del grup Timbro, un think-tank suec, i autor del llibre "Aid and Development: Will it Work this Time?", conclou:
The question then is not if rich countries can afford to give more aid to developing countries. It is obvious that they can. The question is whether this aid can reduce poverty by promoting economic growth. Sadly, the history of aid does not show that it can. Nor does it seem that world leaders, not to mention Bob Geldof and other campaigners, have any real idea how the aid given can be made more effective.

So, here is what donor countries should do.

1) do not spend any more money on development aid
2) withdraw all aid to countries that are not pursing sound economic policies and that fail seriously to build institutions for democracy and transparency
3) countries that meet these high standards should, within a limited period of time, be assisted with 'locking-in' already accomplished reforms and, in particular, with pursuing additional reforms
4) rich countries should immediately open up their markets for exports from poor countries

Trade has proven to be instrumental to poor countries development. Aid has not.

Eleccions a Egipte, un punt de partida?

Lamentablement, l'ocupació militar dels Estats Units o d'Israel garanteix millor la celebració d'eleccions democràtiques al Pròxim Orient que la plena sobirania nacional. Aquest ha estat el cas de les eleccions presidencials a Egipte. Mentre que les eleccions a l'Iraq i l'Afganistan, així com a la presidència de l'Autoritat Nacional Palestina, van ser netes i transparents, tot i tenir uns importants condicionaments de seguretat, a Egipte han sigut una estafa. Això no ha impedit, però, que alguns mitjans de comunicació fóssin més condescendents amb Egipte que amb l'Iraq alhora de valorar la celebració dels comicis(veure la referència de Barcepundit a un article de T. Alcoverro).

Les eleccions a Egipte ha sigut, certament, una farsa. Però seria equivocat creure que no han servit de res. Sí, de moment han servit per mantenir en el poder l'autòcrata Hosni Mubarak, però han obert una escletxa de crítica, un espai de llibertat.

Si Mubarak ha acceptat aquest primer i petit pas cap a la democratització ha estat, en bona part, per les pressions dels Estats Units. Un primer pas al que seguiran aviat les eleccions legislatives. Unes eleccions que enfrontaran obertament el PND, el partit governamental, amb les candidatures avalades pels Germans Musulmans, partidaris d'un règim islàmic. Un informe de l'European Strategic Intelligence and Security Center, que podeu llegir aquí (en pdf), conclou:
En guise de conclusion, à l’heure où l’opposition descend dans la rue pour protester contre les résultats, soulignons que ces élections auront au moins eu le mérite de préparer l’Egypte à la critique du pouvoir et au débat contradictoire. Certes, Moubarak n’aurait peut-être pas été réélu, du moins avec un tel score, si le scrutin avait été totalement libre et ouvert. Certes, l’attitude de la commission électorale est contestable. Mais, pour la première fois, les partis d’opposition - avec le mouvement Kefaya (« çà suffit ») en tête - et la presse ont pu critiquer ouvertement le gouvernement et l’autoritarisme du régime de Moubarak. Il reste maintenant à espérer ce que ce léger souffle de démocratie perdure.Si les Frères musulmans ont, en définitive, décidé de faire ‘’profil bas’’ lors de ces élections présidentielles, il est d’ores et déjà certain qu’il n’en sera pas de même lors de la campagne législative de novembre prochain. Malgré les promesses des autorités gouvernementales d’organiser le futur scrutin de façon transparente, le mouvement islamique cherchera inévitablement à renforcer sa présence au sein de l’Assemblée parlementaire: «Nous sommes en train de nous préparer pour les élections parlementaires avec toutes nos forces »16 a déclaré à l’AFP le guide suprême Mohammed Mehdi Akef. En effet, seuls les partis ayant obtenu au moins 25 sièges (+/- 5% de l’Assemblée) lors de cette élection pourront présenter un candidat à la prochaine élection présidentielle. Il reste maintenant à savoir comment les Frères musulmans vont s’organiser si les réformes démocratiques tant attendues se mettent finalement en place en Egypte. Dans l’éventualité où le mouvement est légalisé et reconnu comme parti politique, il risque d’être confronté à la dure tâche de faire cohabiter "prédication" et engagement politique au sein d’une même structure. Dès lors, une scission entre la tendance conservatrice et la tendance libérale pourrait conduire à la constitution de deux groupes : un parti politique, qui jouerait le jeu démocratique, et l’autre, centré sur la da’wa.
Aquest podria ser un desenllaç. Un altra podria ser la repetició del que va passar a Algèria. És a dir, que l'evolució democràtica controlada per la nomenklatura del règim acabés amb un cop d'estat davant la victòria dels fonamentalistes islàmics, endegant un llarg i tràgic període de terrorisme i repressió.

Es repetirà la història? Les eleccions democràtiques en aquests països porten irremissiblement cap a la dictadura teocràtica? La lliçó d'Algèria ha estat molt dura pels demòcrates, però també i especialment pels islamistes.

diumenge, 11 de setembre de 2005

Rafael Casanova, heroi o botifler?

Homenatge a Rafael Casanova a la Plaça del Molí d'Argentona, aquest matí
Camí de casa he vist una vintena de persones retent homenatge a Rafael Casanova. Es tracta d’un dels actes populars i multitudinaris de celebració de l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Resulta curiosa, sinó paradoxal, aquesta cerimònia. No he pogut estar-me'n de recordar el resum que sobre aquest capítol de la nostrea història fa Miquel Porta Perales al seu llibre "Si un persa viatgés a Catalunya":
L'heroi de la resistència popular catalana davant les tropes invasores de Felip V, partidari de pactar amb l'atacant, la nit del deu a l'onze de setembre -data de l'atac final- està dormint i va al front després de ser avisat, és ferit d'escassa gravetat i marxa. Aquí no acaba la cosa: examinat pel metge, crema els arxius, aconsegueix un certificat de defunció i delega la rendició en un altra conseller. Aquest és el final de la història: el nostre heroi fuig de la ciutat disfressat de frare per reapàreixer a Sant Boi de Llobregat on exercirà l'advocacia sense cap mena de problema. Finalment rebrà el perdó de Felip V.

dijous, 8 de setembre de 2005

Els imams exigeixen a Sarah Mendly que es retiri immediatament de la cursa a Miss Regne Unit

Sarah Mendly Sarah Mendly, de 23 anys, és una noia iraquiana que va fugir amb la seva família del règim de Saddam Hussein l'any 1993. Treballa al Regne Unit com a representat de vendes d'una empresa farmacèutica i acaba de guanyar el concurs de Miss Nottingham. Se la considera una clara favorita per obtenir el títol de Miss Regne Unit. Si l'obté, el mes de desembre anirà a la Xina per competir pel títol de Miss Univers. Però les il·lusions de Sarah s'han vist amenaçades. Els imams, entre ells el cap del Liverpool Islamic Institut, Hashim Sulaiman, li han demanat que es retiri immediatament de la competició. Segons Sulaiman, la sharia decreta que mostrar la carn nua és il·legal. Una dona musulmana només pot mostrar la cara i els peus. Sarah Mendly ha dit que, com a molt, es limitarà a portar en lloc d'un bikini un trajo de bany d'una sola peça i un pareo, però que en cap cas pensar retirar-se.
"I wanted to show that there are attractive British Iraqi girls who are proud of being both British and Iraqi.
"Some fanatics might say entering a beauty contest is wrong because you are putting yourself up to be judged by your physical appearance - but my family supports me."

Només 1 de cada 10 americans atribueix a Bush la responsabilitat per la situació a Nova Orleans


Vía Barcepundit m'assabento d'aquesta enquesta de Gallup que pregunta a qui atribueixen els americans la responsabilitat pels problemes que hi ha a Nova Orleans després del pas del "Katrina". Resulta alliçonador que gairebé el 40% dels enquestats cregui que no hi ha cap culpable, mentre que entre els que cruen que si que n'hi ha -per la seva incompetència en organtizar l'assistència als damnificats- el 25% l'atribueixin al govern local i estatal, el 18% a les agències federals i només un 13% al president Bush. Una proporció que em sembla força ajustada al que ha passat en la realitat, tot i la intensa manipulació política i mediàtica per atribuir la responsabilitat única i exclusiva al president Bush i l'administració federal.

La manipulació mediàtica és sempre lamentable, però ho és encara més quan se'n aprofita d'una tragèdia humana. Hi reflexiona el catedràtic de l'Arizona State University, Alberto Acereda, en l'article "Katrina: la manipulación mediática de un desastre:
...la inmensa mayoría de los medios de comunicación ligados a las izquierdas han ignorado conscientemente un factor clave en todo este desastre: que la responsabilidad inicial en todas las situaciones de desastres naturales empieza, según la Ley, en el gobierno local –el alcalde-, luego en el estatal –el gobernador- y finalmente en el federal –el presidente-.(...) La ciudad más afectada, Nueva Orleans, tiene a Ray Nagin como alcalde, y a Kathleen Blanco como gobernadora de Louisiana. Los dos son políticos alistados en el Partido Demócrata y los dos han fallado también estrepitosamente en su labor. Como alcalde, Nagin era el primer responsable del bienestar de sus ciudadanos de Nueva Orleans. El era quien debía haber trazado un plan obligatorio de evacuación, quien debía haber acelerado el traspaso de competencias al gobierno federal y quien, en suma, debía haber estado al frente desde el inicio, tal y como hizo el alcalde de Nueva York, el republicano Rudy Giulani, tras la matanza terrorista del 11-S. Pero Nagin prefirió hacer unas declaraciones a la radio local culpando a Bush y alarmando aún más a la población.(...)

En el momento de escribir estas líneas, el operativo de rescate ha funcionado ya y la ciudad de Nueva Orleans ha quedado ya desalojada. Las operaciones de limpieza y arreglo de infraestructuras llevarán todavía muchos meses y muchos esfuerzos. Se calculan en torno a una decena de miles de muertos, pero estamos ante datos todavía por confirmar. Lo lamentable de todo esto, además de la ineficacia inicial en las labores de rescate, radica fundamentalmente en las implicaciones ideológicas y políticas subyacentes al tratamiento informativo en torno a este desastre natural. Una mirada atenta a un gran sector de los medios informativos confirma, como señalamos, que estamos ante un esfuerzo de las izquierdas transatlánticas para usar esta desgracia natural y atacar a la derecha liberal-conservadora en un nefasto uso de fines ideológicos y políticos. Es así que desde el seno mismo de las izquierdas en Estados Unidos dicho uso trasciende fronteras y halla en los enemigos de la democracia norteamericana un caldo de cultivo tan suculento como repugnante y falaz. Es harto sintomático el hecho mismo de que las agencias de prensa hayan denominado “refugiados” a los afectados por el huracán, como si se tratara de personas que a consecuencia de guerras, revoluciones o persecuciones políticas estuvieran obligadas a buscar refugio fuera de su país. Tal no es el caso, pero el mensaje subliminal ahí queda, casi sin darnos cuenta, con una inconsciente carga semántica y simbólica.

dimarts, 6 de setembre de 2005

Volcker mostrarà una ONU rossegada per la corrupció i la incompetència

L'informe final sobre l'escàndol del programa Petroli per Aliments es presentarà demà al Consell de Seguretat. Segons el "Financial Times", l'informe del cap de la comissiò d'investigació interna de l'ONU, presidida per Paul Volcker, recomanarà una reforma profunda i urgent de la cúpula de les Nacions Unides per millorar la seva gestió i evitar cassos de corrupció com el del pograma Petroli per Aliments. L'informe no acusarà de falta d'ètica a Kofi Annan però si li atribueix responsabilitats administratives.

REUTER.- The head of a year-long investigation into Iraqi oil-for-food program intends to fault both Secretary-General Kofi Annan and members of the U.N. Security Council on Wednesday for allowing Saddam Hussein to corrupt the operation for personal gain.
Paul Volcker, the former U.S. Federal Reserve chairman, addresses and delivers his 1,000-page report to the 15-nation Security Council after releasing its preface a day earlier.
The report said a major problem was that no one was in charge -- neither the Security Council, meant to supervise the program, nor the U.N. secretariat headed by Annan, who is not accused of any personal gain.
"When things went awry -- and they surely did -- when troublesome conflicts arose between political objectives and administrative effectiveness, decisions were delayed, bungled or simply shunned," said the preface.
Consequently, ex-President Saddam Hussein was able to exploit the program and its "wholesale corruption" among private companies, which will be detailed in an October report.
The report's timing could not be worse, before Annan presides over the largest world summit ever on Sept. 14-16, a meeting of the U.N. General Assembly.

La UE tira la tovallola i portarà l'Iran al Consell de Seguretat

Després de perdre el temps durant mesos en una negociació impossible amb l'Iran, aquest vespre la UE ha tirat la tovallola i ha decidit proposar que el problema es traslladi al Consell de Seguretat de l'ONU, que és el que volien fer des del primer moment els Estats Units. Els europeus han vist com els aiatolàs els han pres el pèl i com han convertit en paper mullat els acords de París de novembre de l'any passat.

diumenge, 4 de setembre de 2005

El "Katrina" com a excusa

Agraeixo a Michael Parenti l'esforç que ha fet per explicar als visitants d'aquest blog el fracàs del lliure mercat en la crisi del "Katrina" i demostrar que Bush és un reaccionari al que l'importa un pito la vida de la gent, especialment si es pobre i feble. I li agraixo, no només per l'atenció que li mereixo sinó, sobre tot, perquè és un estereotip perfecte d'un manera paradigmàtica de fer crítica, molt pròpia del pensament polñiticament correcte. Aquest estil es caracteritza no per intentar donar respostes concretes als problemes que planteja la realitat dels fets sinó per encolomar-nos la parida ideològica, tan si ve a compte com si no (en cap moment parlo en la meva anotació ni del lliure mercat ni que les adminsitracions afectades ho hagin fet tot bé). La crítica de Parenti és la d'un predicador, d'un capellà de la ideologia "liberal" o "progressista" segons la latitut, que reacciona de la mateixa manera que ho fan els predicadors i capellans del seu revers ideològic, els anarcoliberals, que també han aprofitat la catàstrofe per dir autèntiques parides però en sentit contrari.
Lamentablement, l'atenció mediàtica majoritària se centrarà en el discurs de Parenti i intentarà estirar-lo tant com pugui, no per explicar els fets sinó per erosionar l'administració Bush.
I fan ben fet, perquè si fóssin més escrupulosos amb els fets, una gran part de les crítiques a l'administració federal quedarien sense fonament. És a dir, serien unes crítiques ajustades però no un linxament polític. D'aquesta manera, explicarien que els dics de contenció de Nova Orleans estaven en bon estat i que la seva alçada va ser decidida fa ja algunes dècades, i no per l'administració Bush com es vol insinuar. Explicarien clarament que els dics es van construir en el seu moment sobre la previsió d'huracans de força 3 i que les principals crítiques dels damnificats de Nova Orleans no anaven adreçades, significativament, a l'administració federal o de l'estat de Lousiana, sinó a l'alcalde Ray Nagin, exrepublicà que va guanyar l'alcaldia de la ciutat pel Partit Demòcrata l'any 2002. Aquests fets, però, no acaparen l'interès dels mass media. L'interés es fer caure Bush. I és que hi ha bufetades per descobrir, sigui com siugi, un altra Watergate.

dissabte, 3 de setembre de 2005

Les víctimes americanes no són víctimes

Bush és el responsable de totes les guerres que hi ha al món, el responsable de l’augment de la misèria a tots els móns i, fins i tot, el responsable dels huracans que trituren el que queda del món. Han trigat cinc dies a dir-ho, els mateixos cinc dies que ha trigat l’arribada del gruix de l’ajuda humanitària a les víctimes del “Katrina”. Probablement hi ha hagut errors i incompetències en tota la cadena de l’administració, des de l’ajuntament de Nova Orleans a la Casa Blanca passant per la governadora de Louisiana, però també és cert que la dimensió de la catàstrofe ha superat en molt les pitjors previsions. Però a diferència d’altres catàstrofes naturals com, per exemple, la del tsunami que va arrassar a finals de l’any passat les costes del Pacífic, el “Katrina” no ha generat cap moviment important de solidaritat a Europa. Només ha generat crítiques. On són les ONG? On són els espais gratuïts per recaptar ajuda en els mitjans de comunicació? On és la resposta dels governs i de la Unió? Ni tan sols s’ha fet un minut de silenci simbòlic. I és que per a molts europeus les víctimes només ho són si no són americanes. Incomprensiblement, els problemes dels americans -de l'11-S al "Katrina"- continuen provocant entre nosaltres una satisfacció malaltissa. Quants 11-M o 7-J caldran encara perquè ens adonem que tots estem en el mateix vaixell?

dijous, 1 de setembre de 2005

Els 1.000 morts de Bagdad són víctimes del terrorisme

El miler de pelegrins morts ahir a Bagdad han de ser considerats com a víctimes del terrorisme. Víctimes indirectes, si es vol, però víctimes inequívoques del clima d'inseguretat constant provocat pel terrorisme sunnita-baazista. Un clima d'inseguretat concentrat a Bagdad i en el "triangle sunnita" però adreçat especialment contra xiïties i kurds amb l'objectiu de derrotar l'heretgia xïita i provocar una guerra civil entre les diferents comunitats iraquianes. Els fets d'ahir no porten a una altra conclusió. Desenes de milers de pelegrins commemoraven la mort de l'imam Mussa al-Kazim, setè imam xiïta enverinat al segle VIII per Harun al-Rachid. A primera hora del matí es van disparar trets de morter sobre la gernació de pelegrins, fent diversos morts (entre 7 i 25, segons les fonts). Tot i això, els concentrats van mantenir la calma i es van adreçar amb tranquil·litat i fervor cap el mausoleu de Mussa al-Kazim. Mentre creuaven el pont d'al-Aimah per sobre el Tigris un rumor -espontani o intencionat- sobre l'existència de terroristes suïcides amb cinturons explosius va córrer entre la gent. Un rumor perfectament creïble donat el context general i els incidents del matí. El pànic generat va provocar una allau humana que va matar més de mil persones.
Del relat dels fets no és difícil, doncs, concloure que la responsabilitat d'aquestes morts només pot recaure en els terroristes que volen impedir com sigui que l'Iraq avanci en el camí de la llibertat, el progrés i la democràcia.

ADDENDA.- Sunnites de Falluja dónen sang per a les víctimes xiïties de Bagdad, segons el diari iraquià Al-Mashriq.
The Sunni Scholars Council of Falluja has called on the people to donate blood for the Shia victims in the al-Kadhimiya neighborhood, where more 850 people were killed and 323 wounded. The Imam of al-Furkan mosque said that they would like to express the fraternity between the different sects of Iraq and that what happened to the Shia yesterday is a calamity to all of the Iraqi people. Hundreds of people rushed to the hospitals to donate their blood and tens of ambulances made shuttle trips to Baghdad carrying the blood.