"Dime con quién andas y te diré quién eres, compañero..."

El que no va fer Zapatero ho ha fet el rei

El rei visita per sorpresa les tropes espanyoles a l'Afganistan.

On són els líders d'Occident?

No era cap d’Estat, però era un símbol. Per això la van assassinar i per això els caps d’estat i de govern occidentals haurien d’haver anat al seu funeral. Començant per Bush. Però, no. No hi va nar ningú. Sarkozy, perquè estava de farra pel Nil amb la Bruni. Gordon Brown perquè estava ocupat buscant els últims papers perduts. Angela Merkel perquè estava fent el pessebre i Zapatero perquè prefereix veure-ho per la tele.

Era el que demanava en el desert, Bernard–Henri Lévy: una reacció simbòlica a l’alçada del símbol abatut.

C’est une femme, d’abord, qu’ils ont tuée. Une femme belle.
Une femme visible, et même ostensiblement, spectaculairement visible. Une femme qui mettait son point d’honneur, non seulement à tenir meeting dans l’un des pays les plus dangereux du monde, mais à le faire à visage découvert, dévoilé - l’exact contraire de ces femmes honteuses, cachées, créatures de Satan et donc damnées, qui sont les seules femmes que tolèrent ces apôtres d’un monde sans femmes.
Ils ont tué un Juif avec Daniel Pearl.
Ils ont tué un musulman modéré, un lettré, un esprit libre, avec le commandant Massoud.
Ils ont tenté, avec Salman Rushdie, de tuer, pendant des années, un homme qui osait dire qu’être homme c’est aussi, parfois, choisir de choisir son destin.
Eh bien, avec BB, Benazir Bhutto, ils ont tué un peu tout cela ; mais ils ont aussi tué une femme, cette femme, ils ont éteint cette intolérable provocation qu’était l’éclat de ce visage montré, juste montré, exposé dans sa nudité sans défense et magnifiquement éloquente - ils ont tué celle qui, parce qu’elle était cette femme, parce qu’elle était ce visage de femme à la fois démuni et d’une force sans réplique, parce qu’elle vivait son destin de femme en refusant cette malédiction qui pèse, selon ces nouveaux fascistes que sont les jihadistes, sur le visage humain des femmes, ils ont tué, donc, celle qui était l’incarnation même de l’espoir, de l’esprit et de la volonté de démocratie, non seulement au Pakistan, mais en terre d’islam en général.
Pervez Musharraf était un faux adversaire d’Al-Qaeda. Il feignait de les combattre alors que, par son double jeu, ses alliances occultes, sa façon de tenir sous le coude son stock de terroristes et de les lâcher un à un, au compte-gouttes, selon les besoins de son alliance compliquée avec son grand ami américain, il faisait leur jeu en sous-main.
Benazir, si elle avait gagné, que dis-je ? si elle avait vécu, simplement vécu, n’aurait cessé de dire, par sa vie même, son être, sa présence, bref, son témoignage, qu’elle était leur adversaire résolue, absolue, irréductible : elle était, pour ces gens, une menace, mieux que politique, ontologique ; elle ne leur aurait pas fait de quartier, ils le savaient, ils l’ont tuée.

La gran innocentada

L'islamisme no estalvia ningú

ADDENDA:- Via Johan Norberg he accedit a aquest text de Benzir Bhutto de setembre del 2002 que reflexe el seu pensament polític en relació a l'islamisme d'Al Qaeda.

…The microcosm of America that was destroyed on September 11—people of all races, ethnicities and religions—is everything the extremists abhor: men and women, working side by side as equals; Muslims, Christians, Jews and Hindus, together building worldwide trade and communications. America is a symbol of what can be to millions of oppressed people all over the world. America means everything to those deprived of human rights and the rule of law. America symbolizes modernity, diversity and democracy, and it is these three things which are the fanatics' worst fears.

At this time of continuing crisis, the American people and their leaders must understand that those who would use violence and terror in the name of Islam are heretics and hypocrites. They are criminals, not clerics. Their actions contradict the teachings of the Holy Prophet of Islam, who wrote, "Whenever the prophet of God sent forth a detachment, he said to it, 'Do not cheat or commit treachery, nor should you mutilate or kill children, women, or old men.'" And there is a specific prohibition in Islamic law that bans killing by stealth and targeting a defenseless victim in a way intended to cause terror in a society.

It grieves me that included in the list of the victims of the perfidy of September 11 is the image of Islam across the world. Our religion is not what these people preach; in fact, it is the opposite. Islam is committed to tolerance and equality, and it is committed by Koranic definition to the principles of democracy. It is ironic that despite the strong commitment to democracy in Islam, most Muslims today are living in dictatorships. The Muslim people want freedom, and they need support in their search for political, economic and social empowerment. Much like the people of the communist world of the past, the Muslim people today are hostages in totalitarian regimes that flourished during the days of the Cold War.

In the West, there is often talk about the "Muslim street." The street most often seen here on television is the street of fanaticism whipped into a frenzy. But there is another Muslim street. It is a silent street of women who suffer discrimination in every aspect of life. It is a silent street of students who are not educated. It is a silent street of businessmen and businesswomen who are not allowed to compete freely. It is a silent street of human rights activists who are jailed, political parties that are decimated, and political leaders who are either prisoners or exiles. It is the street of the people constrained by the totalitarian powers of the state. It is the street of the future in the chains of present-day intolerance, ignorance and dictatorship. And it is the street far more likely to explode than the street of the religious extremists.

Més sobre la sentència del Constitucional

A l'anàlisi de Francesc de Carreras s'hi afegeix avui el de Juan José Solozábal, catedrátic de Dret Constitucional de la Universitat Autonoma de Madrid:

La clave del orden autonómico está en la comprensión correcta de las relaciones entre la Constitución y el Estatuto. El Tribunal afirma la importancia del Estatuto como norma que completa el modelo territorial, pero subraya su dependencia procedimental y de contenido respecto de la Constitución. La Constitución no se limita a abrir el camino al Estatuto, admitiendo su libertad para configurar políticamente a la comunidad, sino que le señala metas y le impone márgenes por los que necesariamente debe transcurrir. Nada que apunte a la tesis de la levedad constitucional. Ello se muestra en la interdicción que el Tribunal recuerda sobre la interpretación constitucional del Estatuto, que sólo corresponde hacer al propio Tribunal y la solución también constitucional que él lleva a cabo sobre los conflictos entre los Estatutos y las leyes orgánicas. En efecto si la Constitución permite a una ley orgánica la delimitación de la competencia, como hace por ejemplo en el caso de materias como la administración de justicia o el orden público, no hay dudas acerca de la prevalencia de la ley orgánica sobre el Estatuto de autonomía.

Es con todo en la cuestión de los derechos donde, diríamos, el Tribunal “hila más fino”, y donde reluce su capacidad para sacar el máximo de las posibilidades de nuestro sistema, compaginando el juego de dos principios oponibles, aunque no contrarios, como son la igualdad y la autonomía. No hay Estado sin igualdad de derechos, pues el Estado es antes de nada una comunidad de iguales y ello con independencia de la forma, descentralizada o no, que tal organización política adopte; pero tampoco hay autonomía si no aceptamos que los poderes legislativos, en el ejercicio de sus competencias, puedan establecer diferentes regulaciones en su respectivo territorio.

El principio centrípeto de la unidad impone que todos los ciudadanos con independencia del lugar donde vivan disfruten de los mismos derechos fundamentales, que son establecidos como tales por la Constitución y a la que ésta asegura un contenido esencial invariable. Pero las comunidades autónomas pueden fijar también derechos en sus Estatutos que no requerirán desarrollo; esto es, que se podrán disfrutar inmediatamente a partir de su reconocimiento, si se refieren a facultades de autogobierno de las propias instituciones de la comunidad, pero que necesitarán de desarrollo legislativo si estamos hablando de derechos relacionados con las competencias que se reconocen en el propio Estatuto. Ocurre entonces que en la mayor parte de los casos estamos hablando de derechos imperfectos o incompletos, más parecidos a lo que se suele llamar principios que verdaderos derechos, que son demandables directamente ante los tribunales.

La foto de l'any

Líders tribals xiïtes assistint el dia de Nadal a una missa celebrada en una església ortodoxe asiria a Bagdad. Una imatge insòlita a gran part del món musulmà, on darrerament s'ha intensificat brutalment la persecució dels cristians. Aquesta sola imatge mostra que a l'Iraq no només s'està derrotant Al-Qaeda com a organització terrorista sinó que també s'està imposant la tolerància i la convivència civil i interreligiosa. Un doble èxit de l'encara tendre democràcia iraquiana.

A la pau per la ruina

L’Autoritat Palestina és l’exemple perfecte d’una economia arruinada per les ajudes internacionals. És per això que els 7.400 milions de dòlars promesos per la conferència de donants de París per al període 2008-2010 no farà res més que agrujar les coses.

Segons una investigació feta per Steven Stotsky, analista del Committee for Accuracy in Middle East Reporting in America, els diners lliurats històricament als Palestins han tingut l’efecte contrari al que es pretenia. Com més diners regalats més violència (delictiva i terrorista) i més pobresa.

Precisament per aquest afecte ruinós, Daniel Pipes creu que aquesta ajuda pot ajudar paradoxalment a resoldre el conflicte israeliano-palestí.

Pour comprendre pourquoi, examinons les deux modèles en présence expliquant l’extrémisme et la violence – la souffrance et l’exaltation.

Le modèle de la souffrance, auquel se rallient tous les États occidentaux, attribue le comportement des Palestiniens à la pauvreté, à l’isolation, aux barrages routiers israéliens, à l’absence d’un État, etc. Mahmoud Abbas, le leader de l’AP, résuma ce point de vue lors de la conférence d’Annapolis, en novembre: «le manque d’espoir, le désespoir accablant (…) alimentent l’extrémisme.» Éliminons ces souffrances et les Palestiniens, soi-disant, tourneront leur attention vers des préoccupations constructives telles que le développement économique et la démocratie. Le problème est que ce changement n’intervient jamais.

Le modèle de l’exaltation prend la logique d’Abbas à rebrousse-poil: l’extrémisme est en fait alimenté par l’absence de désespoir et par des espoirs exacerbés. Pour les Palestiniens, l’espoir naît d’une perception de la faiblesse d’Israël, laquelle génère un optimisme, un enthousiasme à l’idée que l’État juif peut être éliminé. À l’inverse, lorsque les Palestiniens se sentent impuissants contre Israël, ils se consacrent à des tâches plus banales telles que de gagner leur vie et d’éduquer leurs enfants. Relevons ici que l’économie palestinienne a atteint son sommet en 1992, après la chute de l’Union soviétique et la guerre d’Irak, soit justement lorsque les espoirs d’éliminer Israël touchaient leur plancher.

L’exaltation, et non la souffrance, permet d’expliquer le comportement belliqueux des Palestiniens. Ainsi, dans ce cadre, tout ce qui réduit la confiance en eux des Palestiniens est une bonne chose. Une économie en berne rend les Palestiniens dépressifs, sans parler de leurs capacités militaires et autres, ce qui nous rapproche d’une solution au conflit.

Les Palestiniens doivent ressentir toute l’amertume de l’échec pour pouvoir abandonner leur objectif malsain qui consiste à éliminer leur voisin israélien et commencer à construire une économie, un système politique, une société et une culture qui leur sont propres. Il n’y a pas de raccourcis vers cette issue favorable. Ceux qui se préoccupent authentiquement du sort des Palestiniens doivent souhaiter que leur désespoir soit imminent, de sorte que ces gens talentueux et dignes puissent émerger du barbarisme actuel et bâtir un avenir convenable.

Ainsi, par une curieuse ironie du sort, l’énorme gaspillage de l’aide financière occidentale va accélérer ce désespoir de deux manières: en favorisant le terrorisme et en pervertissant l’économie, deux phénomènes qui impliquent un déclin économique. La loi des effets pervers a rarement travaillé de manière aussi imaginative.

ADDENDA.- Una història d'Israel. Cliqueu la imatge per veure l'animació.

ADDENDA 2.- Segons una enquesta recent, el 62% dels àrabs israelians prefereixen continuar sent ciutadans d'Israel, mentre que només un 14% preferiria ser-ho d'un estat palestí.

Recordatori

Bones Festes !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ibarretxe equipara Garzón amb ETA

Aquesta és la felicitació de Nadal del que se suposa és el màxim representant de tots els bascos, i basques:

“Toda esta violencia nos devuelve al pasado. Amenazas, extorsiones, ilegalización de fuerzas políticas, sentencias judiciales que de jurídicas tienen poco y de impulso político tienen mucho, dispersión de presos, muerte de sus familiares en accidentes cuando van a visitarlos a las cárceles. Negación del diálogo como fórmula para resolver los problemas? Nuevamente la espiral sin fin.”

L'opció preferent pels botxins

Batasuna, el PNB i fins i tot el govern basc han considerat la sentència contra l’entorn d’ETA com un judici polític. Per si això no fos poc, s’ha sumat a la lletania el Col·legi d’Advocats de Barcelona:

En un comunicat públic, la Comissió i l'Associació Catalana en Defensa dels drets humans (ACDDH) han mostrat la seva "profunda preocupació" perquè es trenqui la jurisprudència establerta pel Tribunal Constitucional que determina que, per considerar algú o alguna organització membre o col·laborador d'ETA, havia d'existir una "relació directa" entre tots dos i no només confluir en els objectius polítics.

L'ICAB ha lamentat que es "penalitzin" els objectius i no els mitjans dels encausats i que la justícia actuï "sobrecarregada de valors polítics més que jurisdiccionals". "Es consolida un dret penal d'autor, que persegueix ideologies en lloc de fets", ha criticat.

Els que escriuen això s'autoanomenen defensors del drets humans. Dels drets humans de qui? Dels drets humans de les víctimes o dels botxins? És cert que els botxins també són humans i tenen dret a la defensa, però per què sempre estan parlant dels drets suposadament vulnerats dels botxins i els seus "palanganers" i tan poc dels de les seves víctimes? Per què sempre parlen d'uns i gairebé sempre s'obliden dels altres? Per què veuen sempre la palla, fins i tot quan no n'hi ha, en l'ull dels demòcrates i mai veuen la viga en l'ull dels totalitaris? Doncs, perquè la seva ideologia política els porta a la inversió moral. La víctima és sempre un "accident", quan no una nosa, de la utopia, mentre que els botxins són els gudaris, les parteres -tot i que a vegades una mica barroeres- de la Història.

A aquests picaplets que han escrit aquest comunicat els convido a llegir el que ha escrit, sobre el mateix tema, un altra jurista, exconseller del govern basc i exmilitant del PNB, Joseba Arregui:

Lo que todo el nacionalismo vasco está planteando al rechazar de plano la sentencia y considerarla un acto estrictamente político y no de Justicia, es el ocultamiento de lo que constituye uno de los mayores problemas hoy en día en la persecución del terrorismo etarra.

Lo que el Estado de Derecho persigue no son, evidentemente, las ideas nacionalistas o independentistas, como pretende el nacionalismo [el consejero de Justicia vasco, Joseba Azkarraga, ha llegado a declarar que la Audiencia Nacional «encarcela ideas»]. Lo que el Estado de Derecho persigue, y la Justicia castiga, es la actuación a favor del terrorismo, todo aquello que sirve para que éste pueda llevar a cabo sus acciones, todo aquello que sirve para que el terrorismo pueda funcionar.

Y es de sobra conocido que el terrorismo no sólo necesita armas, no sólo necesita financiación, no sólo necesita comandos, no sólo necesita santuarios e infraestructura. También necesita ocupar los espacios en los que se genera información, en los que se plantea la ocupación de los símbolos, la búsqueda de la legitimación internacional, el mantenimiento de una tensión social proclive a la supervivencia de la organización terrorista.

Pero el mundo nacionalista no puede ver esa relación. El mundo nacionalista se resiste incluso a considerar que la supervivencia de ETA pueda tener algo que ver con el mantenimiento de estructuras culturales, societarias, partidarias, comunicativas que le favorezcan. Porque si considerara esa posibilidad, al final tendría que plantearse si el mantenimiento de determinados fines políticos iguales a los defendidos por los terroristas no contribuye a crear un clima que éstos entienden como de legitimación de su violencia.

La Justicia española se encuentra con la carga de tener que dictar sentencia en cuestiones que si fueran tratadas de otra forma por la sociedad vasca en su conjunto, trazando una línea clara de separación entre ETA, su violencia y su terror, y el resto de la sociedad, incluidos los partidos políticos, no llegarían a sus manos.

Són molt musulmans els marroquins?

Per conèixer el grau de convicció religiosa dels marroquins dos politòlegs i un antropòleg marroqui han fet una àmplia enquesta. Els resultats, publicats per la revista marroquina Tel Quel, són aquests:

El 87% tenen l’Alcorà a casa seva, tot i que el 58,9% diu que mai l’ha llegit.

El 7% desaprova les platges mixtes

El 83% aprova que les dones portin el vel, però el 75% accepta que una dona pugui ser considerada musulmana encara que no el porti.

El 28% pensen que la religió ha de guiar la vida política, el 26,3% que la religió s’ha de limitar a la vida personal, mentre que un 44,8 % no tenen clar per quina de les dues opcions anteriors decantar-se.

El 40% refusen tota relació entre jueus i musulmans marroquins.

El 44% son favorables a la poligamia, però entre els més joves només un 36,9% hi són favorables contra un 60% a favor entre els majordes de 60 anys.

Només el 39% accepten la cohabitació entre creients i no creients.

El 21% dels joves aproven els moviments jihadistes.

El 75% refusa que un musulmà canviï de religió.

El 66% pensen que l’islam té solució per tot.

La còlera d'Aznar

Expliquen que en un sopar d'aniversari d'un polític espanyol, celebrat la primera quinzena de desembre, va tenir lloc aquesta conversa entre José M. Aznar i Pío García Escudero:

AZNAR: Desde que he vuelto de Estados Unidos, no hago más que leerme los periódicos y no encuentro ni una sola información interesante referida al Partido. No aparecéis por ninguna parte, no sois noticia. (MIRANDO A PÍO) ¿Se puede saber qué coño estáis haciendo?

- PÍO: Bueno, en realidad sí que se están haciendo muchas cosas…

- AZNAR: ¡Sí, marcharnos de puente! ¿Tengo que recordaros que las elecciones son en marzo y que, con las Navidades, diciembre y enero son meses perdidos? ¡No queda tiempo y no veo que estemos haciendo nada!

- PÍO: No hay que dramatizar. Manejamos unas encuestas que nos dan ganadores en marzo, un par de puntos por encima del PSOE…

- AZNAR (encolerizado): ¿Me quieres decir a quién coño le importa que ganemos las elecciones? ¡En marzo no nos presentamos para ganar, ganar no importa una mierda! ¡Lo que importa es gobernar! ¿Dicen tus encuestas que vamos a gobernar? ¿A que eso no lo dicen?

- PÍO (ruborizándose y agachando la mirada): …

Si non è vero è ben trovato.

Allò que tothom sap però ningú s'atreveix a dir

Fa temps que tothom ho sap, però els partits no volen dir-ho. La sentència del Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya es farà per unanimitat en els aspectes fonamentals i no serà favorable a les aspiracions sobiranistes. Posarà al dia el concepte d'autonomia, però deixarà clar que no tot té cabuda en un Estatut. Les ambiguïtats en l'accesori, forçades per salvar la cara a Zapatero, recolliran potser alguns vots en contra que difícilment podran ser interpretats com una desautorització del fons de la sentència. D'aquesta manera, els socialistes podran salvar més o menys la cara i els nacionalistes hauran de triar entre l'enfrontament i la sal de fruites. Aquest escenari s'ha manifestat amb bastanta claredat en la sentència d'ahir del Constitucional sobre un article de l'Estaut valencià. Una sentència anticipatòria?, es pregunta avui el professor Francesc de Carreras:

...la sentencia establece una doctrina sobre la configuración del Estado de las autonomías que, sin alejarse ni mucho menos de las líneas fundamentales de su jurisprudencia, supone una puesta al día de la misma para así poder enjuiciar adecuadamente los estatutos recién reformados, en especial el Estatut de Catalunya. Sólo decir que de sus 23 fundamentos jurídicos, los 17 primeros están dedicados a cuestiones generales y sólo los seis últimos al precepto concreto que se impugna.

Primera, se reafirma la primacía del principio de unidad, "fundamento de la Constitución", sobre el principio de autonomía. Así lo formula la sentencia: "Nuestro sistema constitucional descansa en la adecuada integración del principio de autonomía en el principio de unidad, que lo engloba". Segunda, también se reafirma algo tan obvio como que los estatutos de autonomía son "normas del Estado subordinadas a la Constitución" y, en consecuencia, "el Estatuto de autonomía debe ser interpretado siempre de conformidad" con la misma. De allí extrae, entre otras consecuencias, que los estatutos no pueden invadir el ámbito de las materias reservadas al Estado.

Sentado todo ello, se insiste en la doctrina de que las leyes básicas son determinadas por el Estado y no pueden ser limitadas por los estatutos. No cabe, por tanto, el blindaje de competencias que ha pretendido el Estatut de Catalunya. Además, también se mantiene como válida la doctrina, sentada en la sentencia Loapa, según la cual resultan inconstitucionales las leyes meramente interpretativas y, por tanto, un estatuto no puede contener preceptos de esta naturaleza, lo cual también afecta al Estatuto catalán.

Más significativa es todavía la interpretación estricta que debe hacerse del contenido de los estatutos, limitados por el artículo 147 de la Constitución y algunos otros preceptos que enumera. No todo cabe en un estatuto. Asimismo, si bien los estatutos pueden contener derechos públicos subjetivos de eficacia jurídica directa, sólo pueden hacerlo aquellos que deriven de los ámbitos institucionales, no de los competenciales, que para tener este grado de eficacia deben ser desarrollados por el legislador autonómico. En el caso de que sean enunciados como derechos subjetivos debe interpretarse que, en realidad, se trata de mandatos al legislador. Con ello se limita claramente la eficacia de las tablas de derechos estatutarias.

ADDENDA.- Text íntegre de la sentència del Tribunal Constitucional.

Les bones notícies de l'Iraq

El grup rockero iraquià UTN1 triomfa més enllà del seu país. Abans, havien de cantar a Saddam Hussein si volia sortir per la ràdio. Ara, enregistren a Londres i actuen arreu. Els temps continuen canviant.

Test cerebral

Cap on veus que gira la noia de l'animació? En la mateixa direcció de les agulles del rellotge o en sentit contrari?

Si veus que gira com les agulles del rellotge és que utilitzes més la part dreta del teu cervell, i viceversa.

Això, si més no, és el que assegura el diari australià que publica aquest test. El diari explica que la majoria de la gent veu la noia girar en sentit contrari a les agulles del rellotge, però que si ho intentes pots veure-la girar en sentit oposat.

Cada hemisferi del cervell regula funcions i capacitats diferents. Comprova, doncs, quines són les teves prediminants, si és que encara no ho saps.

Cada vegada menys "consens"

Més de 400 científics d'una vintena de països, molts dels quals són actuals i antics participants del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de l'ONU, han manifestat durant l'any 2007 importants objeccions sobre els aspectes principals del suposat consens científic que atribueix a l'activitat humana el també suposat escalfament global. Aquests científics han criticat durament les formulacions alarmistes de l'ONU, l'IPCC i del gran gurú d'aquesta nova religió, Al Gore.

Un informe del Senat nord-americà recull les dades. Us el podeu descarregar aquí (168 pàgines en format PDF).

ADDENDA.- Existirà realment l'IPCC, o seran actors? La resposta la té Antón Uriarte.

Les dones excloses de l'esport en nom de l'islam

L’objectiu de l’Iran als Jocs Olímpics “no és guanyar medalles, sinó promoure la cultura islàmica”. Ho ha dit el vicepresident del Comitè Olímpic iranià, Abdolreza Savar, que ha presentat un memoràndum per combatre “els costums i les pràctiques occidentals” en les competicions esportives i castigar tots aquells “que no respectin les regles islàmiques en les competicions”, tant si es fan a dins com a fora de l’Iran.

Le mémorandum a aussi dit qu’ "aucun entraîneur masculin ne peut entrainer ou accompagner les athlètes quand ils voyagent à l'étranger."

"Si on ne trouve pas d'entraîneurs féminins, nos équipes féminines ne participeront pas aux compétitions internationales", a dit Savar.

On considère les athlètes de l'Iran parmi les meilleur au Moyen-Orient, mais en raison des restrictions sévères imposées par le gouvernement, les femmes sont parfois exclues de la compétition et empêchées d'exploiter leur potentiel.

A titre d'illustration l'équipe de volley iranienne, qui n'a pas pu se qualifier dans la moindre compétition internationale, parce qu'elle n'a pas d’entraîneur.

"Dans le volley il n'y a pas d'entraîneur féminin compétent et le comité Olympique ne nous permet pas d'employer des hommes pour entraîner l'équipe féminine", a dit Saïd Derakhchandeh, le président de la Fédération iranienne de voleyball.

L'équipe de voleyball de l'Iran a compté par le passé comme une des meilleures d'Asie.

La criminalització dels pares

Els pares ja no podran, a partir d’ara, donar un mastegot catàrtic als seus fills sense córrer el risc que l'acció de la justícia els caigui al damunt. Ho acaba d’aprovar el Congrés dels Diputats en l’última sessió de la vuitena legislatura.

Pel contrari, el poder polític i administratiu pot destruir una famíília i portar a les portes de la mort una mare sense haver de passar per l’adreçador de la justícia. Com a molt, haurà d’indemnitzar els perjudicats amb diners, no de la seva butxaca, sinó de la butxaca de tots. Aquest és el cas escandalós que ha passat a Andalusia.

Carmen Fernández, la mujer que debía ser indemnizada con 1,7 millones de euros por la retirada irregular de sus hijos Iván y Sara, ha fallecido como consecuencia del cáncer que sufría y que, según los jueces, se debía al "calvario" padecido para recuperar a los menores. La Junta de Andalucía le quitó los dos hijos a la mujer en 1996, cuando tenían 4 y 5 años, porque la madre era alcohólica, aunque se recuperó meses después, pero ya era tarde para recuperar a sus pequeños.

No és l’Afganistan, és Veneçuela!

L’article “De Ilich Ramírez a Osama bin Laden” de l’exdiputat bolivià, José Brechner, sintetitza diverses informacions aparegudes de manera dispersa, especialment a la pàgina de l’oposició iraniana Iran-Resist, i que la premsa espanyola no sol recollir: l'obertura d'un nou front de la jihad a l'Amèrica Llatina.

Chávez ha invitado a “misioneros” chiitas de Irán para convertir a los Guajiros y demás indígenas de la amazonia. Toda la tribu Wayuu se ha vuelto musulmana, las mujeres se ponen el velo y los hombres practican tiro con fusiles Kalashnikov. Algunos se hacen fotografiar con el cinturón suicida cargado de bombas y el gobierno venezolano difunde las imágenes, publicitando su avenencia con Ahmadineyad y los grupos terroristas del Medio Oriente.

Per més informació veure la pàgina Autonomia Islámica Wayuu.

ADDENDA.- Ahir, el fiscal argentí Alberto Nisman afirmava que l’Iran estava al darrera de l’atemptat que es va cometre fa 10 anys contra l’ambaixada d’Israel i el centre de la comunitat jueva a Buenos Aires. L’atemptat va matar 85 persones i en va ferir 230.

La incubació de la jihad

Un nou reportatge sobre l'ou de la serp, sobre com s'està incubant la jihad al cor d'Europa. Aquesta vegada, la denúncia prové del llibre "Undercover in Klei-Marokko" (Clandestina al petit Marroc) de Hind Fraihi, una periodista belga de 30 anys filla de pares marroquins.

Les equivocades bones intencions de la Marató de Tv3

Xavier Sala-i-Martín:

La idea de fomentar la solidaridad a través de TV3 es buena. Pero sorprende que se dedique el dinero a la investigación médica cuando, si analizan los datos, se ve que la industria farmacéutica global es una de las más ricas y rentables del planeta: las 50 primeras empresas farmacéuticas ingresan 570.000 millones de dólares anuales, ¡más del doble de lo que ganan anualmente todos, repito, todos, los ciudadanos de Catalunya juntos! Esas 50 multimillonarias empresas dedican anualmente unos 90.000 millones de dólares a la investigación: ¡unas 15.000 veces más de lo que recauda TV3 con su maratón!

Los problemas médicos de los ciudadanos más ricos del mundo, pues, parecen recibir una atención adecuada por parte de la industria farmacéutica. Y es que las empresas saben que, al ser sus clientes ricos, acabaremos pagando por vacunas que curen nuestras enfermedades, por pastillas que alivien nuestro dolor o por procedimientos que mejoren nuestra situación cardiovascular, por lo que les es rentable invertir en I+D.

A todo el dinero privado hay que añadir lo que gastan los gobiernos de los países ricos. Sólo el National Institutes of Health de los Estados Unidos financia a 325.000 investigadores de 3.000 universidades, centros médicos o de investigación con un presupuesto global de 28.000 millones de dólares. Y eso es sólo lo que gasta el gobierno norteamericano y no tiene en cuenta lo que gastan los gobiernos de todos los países europeos más Japón.

El problema de todo esto es que, al utilizar un medio tan potente como la televisión para recaudar dinero, TV3 acaba desviando seis millones de euros que los catalanes podrían dedicar a financiar otro tipo de proyectos como la educación de niños pobres o el tratamiento de enfermedades que afectan solamente a ciudadanos africanos pobres. De alguna manera la Marató de TV3 acaba “quitando” dinero a proyectos importantes que reciben poca financiación para dárselo a proyectos igualmente importantes… pero que acabarían siendo financiados por multinacionales farmacéuticas o gobiernos occidentales ricos.

El desengany català

Gabriel Tortella:

En Cataluña se lleva años pidiendo la publicación de las famosas "balanzas fiscales", que demostrarían que Madrid explotaba a Cataluña. Ya el concepto de "balanza fiscal" es dudoso; pero cuando una entidad seria como el Servicio de Estudios de BBVA publica unas balanzas confeccionadas por un grupo de economistas de prestigio y se demuestra que Madrid es la comunidad más "explotada", los nacionalistas siguen impertérritos; una de dos, dicen: o seguimos pagando demasiado o, si no pagamos demasiado, es gracias a los nacionalistas.

En otras palabras, cualquier causa y su contraria tienen idéntico efecto: si nos explotan, necesitamos nacionalismo; y si no, también. El caso es parecido al del alcohólico que achacaba sus males a la soda.

Por increíble que parezca, tal cúmulo de disparates es aceptado por mucha gente. Pero, según el aforismo que se atribuye a Lincoln, "no puedes engañar a todo el mundo todo el tiempo". Hay muchos catalanes desengañados de tanta falacia nacionalista y tres libros recientes lo demuestran. Uno de ellos, quizá el que más eco haya tenido, es el de Albert Boadella, Adiós, Cataluña, cuyo título ya dice mucho, además de que está en castellano; los otros dos están en catalán: Diari d'una escèptica, de Teresa Giménez Barbat, y Filologia catalana, de Xavier Pericay.

Los tres tienen mucho en común, entre otras cosas que sus autores son fundadores del partido Ciutadans y ya no militan en él; son además autobiográficos, están escritos en primera persona, y son crónicas del desengaño, aunque no de la desesperación. Además, los tres están llenos de humor, la némesis del nacionalismo.

L'acudit del dia

El búnker redaccional enfonsa Le Monde

La direcció de "Le Monde" ha dimitit en bloc. Un capítol més en la decadència del diari que un dia va ser el mitjà de referència internacional. El búnker mediàtic, atrinxerat en la redacció i ben cuirassat per comitès professionals i societats de redactors, es nega a canviar. Fa 30 anys un periodista català, parafrasejant el Che, deia que calia convertir cada taula de redacció en un Vietnam. Com es pot comprovar, molts encara ho fan.

Amb el garbell de granet fi

L'amic R.B. m'ha enviat aquesta nadala amb un text de Josep Pla que no puc resistir la temptació de fer extensiva a tots els lectors d'aquest blog.

Sense alternativa a Ronald Reagan

Les eleccions presidencials nord-americanes de l’any que ve potser donaran la Casa Blanca a un Demòcrata, però no hi haurà un canvi de fons en la política dels Estats Units. Ni un “New Deal” ni una “Great Society”. La revolució conservadora dels anys 80 encara no té alternativa. Així ho assegura Guy Sorman en una interessant anàlisi de la precampanya electoral nord-americana:

L’Irak ? Non. Le Dollar ? Pas plus. L’absence d’assurance sociale ? À peine. La débâcle du crédit immobilier ? Certes pas . Le réchauffement climatique ? À coup sur , non. L’Iran ? À la rigueur.

Rien de ce qui, vu d’Europe ou d’ailleurs, nous paraît constituer une sorte de crise américaine, ne déterminera les prochaine élections présidentielles. Ce qui emportera le choix des primaires puis l’issue finale relèvera avant tout , de la morale , de la religion, de la psychologie des candidats. Ces candidats sont-ils pieux ? Démocrates et Républicains, tous pratiquent ou le prétendent ; la piété est plus intérieure chez les Démocrates , affichée chez les Républicains. Mitt Romney est Mormon : est-ce suffisamment chrétien ? Huckabee est un pasteur baptiste ? Voici qui en fait un candidat crédible . Mais il est soupçonné d’avoir accepté des cadeaux , Hillary Clinton aussi : est-ce bien moral ?Barack Obama avec un tel prénom, n’est-il pas un peu musulman ? Par chance , il se trouve un pasteur qui se porte garant de sa foi chrétienne. Rudolf Giulani s’est marié trois fois ? Désormais, c’est juré, il est un mari fidèle. Le Président américain pourrait être noir, une femme, mais athée , jamais.

El primer de la classe

Per una vegada estic d’acord amb Gaspar Llamazares. No sé que hi fa Aznar, el Rei i Zapatero fent la gara gara a aquest impresentable de Gadafi. Un sàtrapa que quan va veure que els marines derrocaven Saddam Hussein no va perdre ni un minut en anunciar que renunciava al seu programa nuclear. Més encara, a proclamar que a partir d’aleshores es portaria bé i seria el primer de la classe. A canvi, acceptaria generoses almoines per poder comprar-se una casa i no haver de seguir dormint a la haima.

"Gadafi es un tirano que además de apoyar el terrorismo lo ha promovido desde las cloacas del Estado libio --comentó Llamazares--. Nuestra democracia se desvirtúa cuando, por intereses económicos, se mira hacia otro lado para cerrar negocios con regímenes totalitarios como Libia o Arabia Saudí, donde no se respetan los más elementales derechos humanos".

Gaspar, l’has encertat. Ara només falta que l’encertis també amb Fidel Castro i podràs ser tu el primer de la classe.

Al Qaeda recluta a l'INSERSO

Els islamistes que es van suïcidar aquesta setmana a Alger eren, com a mínim, de la lleva del biberó. El de la foto tenia més de 60 anys. Canvi d'estratègia o aprofita el que es pugui?

Una veritat incòmode

L'article no està disponible a la xarxa, però sí una resenya a Libertad Digital.

ADDENDA.- Els països en desenvolupament denuncien amenaces per forçar-los a limitar les emissions de CO2.

El G77 más China, el grupo de 150 países en desarrollo, ha dado un golpe de efecto al denunciar "presiones y amenazas en forma de sanciones al comercio" de los países ricos, para que acepten limitar sus emisiones de gases de efecto.

Iraq: continuen les bones notícies

La producció de petroli iraquià ja supera els nivells anteriors a la invasió del 2003 per derrocar Saddam Hussein.

Accident domèstic

Aqsa Parvez, de 16 anys, va ser estrangulada pel seu pare per no voler posar-se el vel. Vivia a la localitat de Mississauga, al Canadà.

Extrême-Centre publica una mostra dels equilibris semàntics que han fet els mèdia políticament correctes per no “criminalitzar” els musulmans i “normalitzar” l’agressió:

Washington Post : Canadian Teen Dies; Father Charged.

Lloyd Robertson, presentador del tenotícies de CTV News , evitant fer servir la paraula “estrangular”: “Her neck was compressed, to the point she couldn’t breathe.”

The Gazette de Montreal: Murder does not reflect Muslim values: Muhammed Parvez might have been fighting a losing battle trying to make Aqsa wear a hijab, but that hardly sets him apart. Few are the fathers, of any faith or none, who have not clashed with their adolescent daughters over something …

Mohamed Elmasry, president du Canadian Islamic Congress :“I don’t want the public to think that this is really an Islamic issue or an immigrant issue, it is a teenager issue.”

Shahina Siddiqui, the president of the Islamic Social Services Association : “The strangulation death of Ms. Parvez was the result of domestic violence, a problem that cuts across Canadian society and is blind to colour or creed.”

Sources : Michelle Malkin , Mark Steyn

Els jihadistes no escarmenten

Els dos kamikazes d'Alger eren islamistes indultats. No són els primers. Diversos alliberats de Guantànamo es van reincorporar a la jihad i van cometre atemtpats mortals. Què fer? Aplicar a la guerra contra el terrorisme la Convenció de Ginebra, que autoritza a mantenir presoners tots els soldats enemics capturats fins el final de la guerra.

L'esquerra sempre té raó

No us perdeu aquesta reflexió del profesor francès Jean-Louis Caccomo amb motiu de la publicació del llibre "Liquider les traîtres : La face cachée du PCF, 1941-1943" de Franck Liaigre i Jean-Marc Berlière.

Même quand elle a tort, la gauche a toujours raison. Même quand elle perd dans les urnes, la gauche veut l’emporter dans la rue. Même quand elle échoue dans l’analyse, la gauche veut l’emporter dans la compassion.

La gauche veut toujours réécrire l’histoire à son avantage ; c’est une question de survie. Et c’est pourquoi, conformément aux enseignements précieux de Gramsci, il lui faut contrôler l’éducation et les médias, c’est-à-dire les instruments lui permettant de formater et remplir nos cerveaux. Ce formatage fonctionne au point que la droite, même décomplexée, cherche ses références historiques ou ses experts en croissance à gauche, comme si les grandes âmes ne sauraient être à droite.

Voyez comment elle a réussit à inscrire dans l’inconscient collectif l’idée que l’idéologie national-socialiste (« nazie » pour utiliser la contraction du vocable allemand national-sozialismus) était un fruit pourri de l’extrême droite alors qu’elle fut la mise en application méthodique – mais à une échelle d’abord nationale – du programme de l’internationale socialiste tel qu’il fut rédigé par Marx et Engels, les théoriciens de la « dictature du prolétariat ». A ce titre, le programme hitlérien était une déclinaison nationaliste (et raciste) du projet impérialiste et totalitaire de Staline. Mais tout cela reste au sein d’une même famille idéologique et détestable qui met l’Etat, la raison d’Etat ou le parti au centre et au-dessus de tout. Et c’est pour cette raison qu’elle est détestable

La banca no deixarà ni un euro al partit de Rosa Díez

Les entitats financeres d’aquest país, sempre tan disposades a finançar els grans partits, fins i tot aquells que s’autocondonen els deutes, s’han negat a concedir cap préstec electoral al nou partit Unión, Progreso y Democràcia. Ja sé que el sistema financer està passant per una crisi de liquidesa, però no crec que això sigui obstacle perquè deixin diners al PSOE, el PP, CiU o ERC. Es per aquest motiu que la UPD ha decidit posar a la venda bons de préstec personal, que es podran comprar a les oficines del partit però també per telèfon i per internet.

Unión, Progreso y Democracia (UPyD) recurrirá a la venta de bonos de préstamo personal por valor de 200, 500 y 1000 euros para financiar su campaña electoral de las próximas elecciones generales después de la negativa recibida por parte de las grandes entidades financieras para otorgarles los créditos solicitados, según criticó hoy la portavoz de la formación, Rosa Diez.

La previsión de UPyD es devolver el importe de estos bonos a los ciudadanos después de las elecciones del mes de marzo gracias a la financiación institucional que reciben los partidos con representación parlamentaria. Diez rechazó la posibilidad de que UPyD no consiga ningún escaño en el Congreso de los Diputados y no poder obtener así esta fuente de ingresos, aunque reconoció que se trata de una cuestión de confianza personal "que conlleva un determinado riesgo".

En rueda de prensa junto a Fernando Savater y Mikel Buesa, Rosa Diez denunció el tratamiento de "evidente desigualdad" recibido por parte de los bancos españoles negándoles los créditos solicitados y recordó las deudas de los demás partidos políticos con la banca, además de las grandes condonaciones realizadas a estas formaciones en los últimos años.

Criminal amb sort

La justícia espanyola, quan vol ser global, és escandalosament selectiva. Hi ha una mena de criminals, com Pinochet, Hassan II, la Junta Militar Argentina... que li molen molt, mentre que hi ha criminals que ignora sistemàticament, com és el cas de Fidel Castro. Una vegada més, l'Audència Nacional ha rebutjat processar-lo.

El que va ser successor de Joan Majó a l'alcadia de Mataró demana la privatització de Tv3

El diputat socialista a Madrid, Manel Mas, que va substituir al capdavant de l'alcaldia de Mataró l'actual director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, Joan Majó, quan aquest va ser nomenat director general d'electrònica i informàtica en el primer govern de Felipe González, demana en el seu blog la privatització de Tv3:

En aquest panorama és també lògic que els que no som nacionalistes ens desagradi la línia informativa i ideològica del centres de la CCRTV. No tenim altra sortida que comprendre-la, decodificar-la, o senzillament ignorar-la. En tot mercat, i el de la informació també n’és de mercat, la demanda pot ignorar, o rebutjar, la oferta existent si aquesta no li agrada. El mercat és lliure (diuen).

Però aquí hi ha el problema. Resulta que la CCRTV és un instrument (?) públic. La gran contradicció és l’existència d’una única línia determinada de pensament en una societat complexa i diversa. És evident que pensar en uns mitjans públics plurals, més enllà del nacionalisme, a casa nostra avui és un desideràtum impossible. Ens podem imaginar els esgarips i estripades que hi hauria entre els grups nacionalistes si es qüestionés l’actual línia que els és favorable. Queda l’opció d’ignorar-los si hi estem en desacord. El mercat, en fi.

Encara que llavors, si hem de pensar en termes de mercat, perquè no privatitzem la CCRTV?.

El coratge de no fer res

Un grup de científics escèptics respecte el canvi climàtic han anat a Bali per demanar al món que tingui el coratge de no fer res.

BALI, Indonesia - An international team of scientists skeptical of man-made climate fears promoted by the UN and former Vice President Al Gore, descended on Bali this week to urge the world to "have the courage to do nothing" in response to UN demands.

Lord Christopher Monckton, a UK climate researcher, had a blunt message for UN climate conference participants on Monday. "Climate change is a non-problem. The right answer to a non problem is to have the courage to do nothing," Monckton told participants.

"The UN conference is a complete waste of our time and your money and we should no longer pay the slightest attention to the IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change,)" Monckton added. (LINK)

ADDENDA.- Fins i tot el papa Benet XVI, que ningú no dubtarà que és un gran creient, no creu en el canvi climàtic.

Pope Benedict XVI has launched a surprise attack on climate change prophets of doom, warning them that any solutions to global warming must be based on firm evidence and not on dubious ideology.

The leader of more than a billion Roman Catholics suggested that fears over man-made emissions melting the ice caps and causing a wave of unprecedented disasters were nothing more than scare-mongering.

The German-born Pontiff said that while some concerns may be valid it was vital that the international community based its policies on science rather than the dogma of the environmentalist movement.

Els temps estan canviant

L'Iraq està fent que els temps estiguin canviant acceleradament. Però no precisament en la direcció que la internacional mediàtica i la progressia autista desitjaria.

En només quinze dies, dues de les vaques sagrades del front antiguerra els han llançat un gerro d'aigua freda. El congresista John Murtha, el més radical dels demòcrates antiguerra, va tornar de l'Iraq la setmana passada reconeixent que l'operació de seguretat funcionava; mentre que el general John Batiste, que havia tornat de l'Iraq per sumar-se al moviment antiguerra VoteVets.org i havia criticat durament l'exsecretari de Defensa, Donald Rumsfeld, acaba d'escriure un article al Washington Post amb Pete Hegseth, director de l'organització favorable a la intervenció militar Vets for Freedom, assegurant que l'estratègia de Petraeus funcionava i que no és el moment de retirar-se de l'Iraq o d'aturar el finançament de la guerra.

First, the United States must be successful in the fight against worldwide Islamic extremism. We have seen this ruthless enemy firsthand, and its global ambitions are undeniable. This struggle, the Long War, will probably take decades to prosecute. Failure is not an option.

Second, whether or not we like it, Iraq is central to that fight. We cannot walk away from our strategic interests in the region. Iraq cannot become a staging ground for Islamic extremism or be dominated by other powers in the region, such as Iran and Syria. A premature or precipitous withdrawal from Iraq, without the requisite stability and security, is likely to cause the violence there -- which has decreased substantially but is still present -- to cascade into an even larger humanitarian crisis.

Third, the counterinsurgency campaign led by Gen. David Petraeus is the correct approach in Iraq. It is showing promise of success and, if continued, will provide the Iraqi government the opportunities it desperately needs to stabilize its country. Ultimately, however, these military gains must be cemented with regional and global diplomacy, political reconciliation, and economic recovery -- tools yet sufficiently utilized. Today's tactical gains in Iraq -- while a necessary pre-condition for political reconciliation -- will crumble without a deliberate and comprehensive strategy.

Fourth, our strategy in fighting the Long War must address Iran. Much has been made this week of the intelligence judgments that Iran has stopped its weapons program. No matter what, Iran must not be permitted to become a nuclear power. All options should be exhausted before we use military force, but force, nonetheless, should never be off the table. Diplomatic efforts -- from a position of strength, both regionally and globally -- must be used to engage our friends and coerce our enemies to apply pressure on the Iranian regime.

Fifth, our military capabilities need to match our national strategy. Our military is stretched thin and will be hard-pressed to maintain its current cycle of deployments. At this critical juncture, we cannot afford to be weak. Numbers and capacity matter.

Però, fixeu-vos com han d'anar de bé les coses a l'Iraq, que el primer ministre britànic, Gordon Brown, de visita nadalenca als soldats britànics, no ha pogut estar-se'n de comunicar-los la bona nova: "LA GUERRA S'HA ACABAT!".

GORDON Brown yesterday delivered a stirring festive message to Our Boys in Iraq: “Happy Christmas – war is over.” The PM was cheered as he praised UK troops and revealed combat operations in Basra will end “within two weeks”. Iraqi forces will take over as the 4,500-strong British force switches from front-line duties to a training role. By early next year, our contingent in Southern Iraq will be cut to 2,500 – and may be withdrawn completely in March. The PM broke the good news in a flying visit to Iraq. He landed at the Army’ s base at Basra airport in darkness in an RAF Hercules transporter plane.

Minutes later he spoke to Iraqi PM Nouri al-Maliki. He then gave a rousing speech to 300 squaddies after shaking hands with them all. To warm applause, he told them the region – the last under British control in Iraq – would be handed back to the Iraqis in a fortnight.He said: “The Prime Minister of Iraq has asked me to pass on his thanks to you for helping to rebuild the democracy of Iraq. “This is because of the operations over the last month that you have been involved in. “The security situation has not only improved, but he is able to tell me he will now be recommending a move to a provisional Iraqi control within two weeks.

Mentre tant, continua el retorn de refugiats i exiliats. A la província d'Al Anbar, que havia sigut una de les més violentes i insegures de l'Iraq, EL 30% DELS DESPLAÇATS JA HI HAN TORNAT:

Nearly 30% of the displaced families in the Sunni Anbar province returned home over the past two months, a spokesman for Anbar's tribal awakening council said on Saturday.

"Many displaced families returned to their homes in the cities of Ramadi, Falluja, Hit, Haditha, and Aana over the past two months because of the improvements in the security situation," Sheikh Falih Abu Risha told the independent news agency Voices of Iraq (VOI).

"Efforts are underway to provide all returnees with their needs and ensure a normal life for them," Abu Risha indicated, calling on those still displaced to return to their cities of origin in the province.The awakening councils are anti-Qaeda fighters working in coordination with the Multi-National Force (MNF) and the Iraqi government.

Fins i tot, i senyal inequívoc del canvi dels temps, el cardenal de Bagdad, Emmanuel III Delly, ha celebrat ja la primera missa dominical a l'Iraq, un país musulmà.



(Via Barcepundit, GatewayPundit i Extrême-centre)

ADDENDA.- 150 joves iraquians participen en la primera cursa ciclista a Faluja, una ciutat que havia estat una base d'Al Qaeda a l'Iraq.

Craig Venter anuncia la creació de vida artificial

El biòleg nord-americà Craig Venter, famós per haver sigut el pioner en generar la seqüència del genoma humà, ha aconseguit crear en un laboratori un cromosoma de síntesi, primer pas per a la creació de la primera forma de vida artificial a la Terra.

Mr Venter told the Guardian he thought this landmark would be "a very important philosophical step in the history of our species. We are going from reading our genetic code to the ability to write it. That gives us the hypothetical ability to do things never contemplated before".

The Guardian can reveal that a team of 20 top scientists assembled by Mr Venter, led by the Nobel laureate Hamilton Smith, has already constructed a synthetic chromosome, a feat of virtuoso bio-engineering never previously achieved. Using lab-made chemicals, they have painstakingly stitched together a chromosome that is 381 genes long and contains 580,000 base pairs of genetic code.

Penjat per gai

El jove iranià de 19 anys Makwan Moloudzadeh va ser penjat a la forca de la presó central de Kermanshah dimecres passat per haver mantingut relacions homosexuals quan en tenia 13. Makwan va ser indultat per un jutge, però el règim dels aiatolàs l'ha executat igualment. Ahir, 6.000 iranians van assisitir al seu funeral a Paveh.

L'any que ve, la CIA publicarà un informe que dirà que per aquestes dates Teheran ja havia deixat d'executar homosexulas i treurà com a prova un acta d'indult.

La plaça de la dona al Marroc

Les noves "Historias Ejemplares"

Com podeu comprobar en aquests exemples extrets de llibres d'"Educación para la Ciudadania" no és res més que les "Histories Ejemplares" del franquisme però en progre.

Això és Occident, segons l'Educació per a la Ciutadania

Vinyeta extreta per "Freelance Corner" del llibre “Educación para la Ciudadanía y los Derechos Humanos” d'Ana Rosa Moya Escobar. Ediciones del Serbal. Pàgina 23.

Respostes sense pregunta

Catalunya tornaria a ser rica i plena si no fos per culpa d'una conspiració judeo-maçònica que ens nega el dret a decidir. Si no plou, si les coses no funcionen, si cada dia els joves saben menys o si ens escorcollen de manera humiliant als aeroports, és per culpa de Madrid. Però no només de Madrid. Els catalans, oju!, sabem que és també per culpa de Bush, del Pentàgon, de les emissions de CO2 o del depravat gènere masculí. Tothom té la seva part de culpa. Tothom, menys nosaltres.

Aquesta visió paranoica de la realitat ens porta una i altra vegada a confondre les coses, a veure gegants on hi ha molins i a tancar-nos en una mena d'autisme nacional que ens està convertint en una reserva índia. Catalunya, sense cap mena de poder polític, amb la seva llengua exclosa de les institucions, va sortir de 40 anys de dictadura liderant l'economia, la cultura i l'esperit democràtic d'Espanya. O, si més no, així es veia i es deia i així tothom s’ho creia. Pel contrari, ara, 30 anys després, amb una democràcia consolidada, amb una Generalitat cada dia més untada i omnipresent, Catalunya ja no lidera quasi res. La diferència amb abans és que ara també tothom ho veu, però ningú ho vol dir i menys encara s'ho vol creure. I com que es vol negar la realitat i la responsabilitat pròpia en el desgavell, ens dediquem a tirar pilotes fora. Com que la terra és dura, demanem la lluna.

Si us plau, parem de fer el numeret i afrontem de cara la realitat: Per què ens en sortíem millor quan políticament estàvem pitjor? Per què amb gairebé tres dècades d’autonomia i autogovern hem perdut pistonada? Per què amb més diners que mai se’ns cau la casa a trossos?

No s’equivoquin, no són preguntes sense resposta. Són respostes sense pregunta.

El 80% dels palestins alliberats retornen al terrorisme

Un estudi publicat dimarts per Almagor Organization i recollit per "Haaretz" mostra que el 80% dels palestins alliberats durant el procés de pau van retornar al terrorisme.

Palestinian militants, freed in past prisoner releases by Israel, were responsible for at least 30 terror attacks which claimed the lives of 177 Israelis, according to a study published yesterday by Almagor, an organization representing the victims of Palestinian terrorism. The report's publication came in response to yesterday's release of 429 Palestinians jailed in Israeli prisons. According to the report, 6,912 militants were released between the years 1993 and 1999, and nearly 80 percent of them returned to terrorist activity.

(Via GatewayPundit)

De "catalans emprenyats" a "catalans enganyats"

Francesc de Carreras, avui a La Vanguardia:

Hagamos un rápido e incompleto recordatorio de lo mucho que se podía haber hecho en materia de infraestructuras desde 1980 y no se ha llevado a cabo. La autovía más transitada que es competencia de la Generalitat es la C-58, la Barcelona-Terrassa, diariamente embotellada en horas punta: fue construida en época de Franco y la Generalitat se ha limitado a añadirle un carril. La autovía estatal Barcelona-Lleida tardó más de cinco años en terminarse debido a varios recursos interpuestos por ayuntamientos gobernados por CiU. Desde hace siete años, la Generalitat pone trabas a que el Estado construya el cuarto cinturón, que ya estaría terminado si estas trabas no hubieran existido.

Por otro lado, nunca los gobiernos de la Generalitat han reclamado la autovía más necesaria de Catalunya: la que debería discurrir en paralelo a la costa desde La Jonquera hasta el linde con la provincia de Castellón. ¿Por qué? ¿Quizás porque sería una competencia que restaría beneficios a la empresa concesionaria de la autopista de peaje que, desde la época de Franco, hace el mismo recorrido? ¿No será también esta la razón por la cual se pusieron tantos obstáculos por parte de los ayuntamientos de CiU a la autovía Barcelona-Lleida? Total: la única nueva carretera construida por la Generalitat - y financiada con recursos del Estado- ha sido el Eix Transversal que, desde su sus mismos inicios, ya se reveló como insuficiente por ser demasiado estrecho. En lo demás, como máximo, la Generalitat se ha limitado a ampliar algún carril, trazar variantes y diseñar rotondas. Pobre balance de una gestión de 27 años.

Peor todavía es la situación de los ferrocarriles. En estos mismos años, la Generalitat no ha llevado a cabo ninguna nueva línea de ferrocarril, ninguna. La semana pasada, precisamente, la comisión de Urbanismo de la Generalitat aprobó el trazado de las dos primeras líneas: la que discurre paralela al Eix Transversal y la que debe rodear el área barcelonesa en paralelo al proyectado cuarto cinturón. Ninguna imaginación, por tanto, y todo provisional y en fase embrionaria: aún faltan otras consultas y autorizaciones. Igualmente escandalosa es la construcción del metro en Barcelona y su zona de influencia: ninguna estación nueva en los últimos cuatro años. Mientras Madrid ha construido 110 kilómetros de metro, Barcelona en igual periodo y con idénticas condiciones de financiación, es decir, en igualdad de condiciones, no ha llegado a construir ni el diez por ciento de Madrid. Ahí están las cifras.

Els 5 defectes de l'informe sobre l'Iran

Els explica a "The Washington Post", l'exambaixador dels EUA a l'ONU, John Bolton.

First, the headline finding -- that Iran halted its nuclear weapons program in 2003 -- is written in a way that guarantees the totality of the conclusions will be misread. In fact, there is little substantive difference between the conclusions of the 2005 NIE on Iran's nuclear capabilities and the 2007 NIE. Moreover, the distinction between "military" and "civilian" programs is highly artificial, since the enrichment of uranium, which all agree Iran is continuing, is critical to civilian and military uses. Indeed, it has always been Iran's "civilian" program that posed the main risk of a nuclear "breakout."

The real differences between the NIEs are not in the hard data but in the psychological assessment of the mullahs' motives and objectives. The current NIE freely admits to having only moderate confidence that the suspension continues and says that there are significant gaps in our intelligence and that our analysts dissent from their initial judgment on suspension. This alone should give us considerable pause.

Second, the NIE is internally contradictory and insufficiently supported. It implies that Iran is susceptible to diplomatic persuasion and pressure, yet the only event in 2003 that might have affected Iran was our invasion of Iraq and the overthrow of Saddam Hussein, not exactly a diplomatic pas de deux. As undersecretary of state for arms control in 2003, I know we were nowhere near exerting any significant diplomatic pressure on Iran. Nowhere does the NIE explain its logic on this critical point. Moreover, the risks and returns of pursuing a diplomatic strategy are policy calculations, not intelligence judgments. The very public rollout in the NIE of a diplomatic strategy exposes the biases at work behind the Potemkin village of "intelligence."

Third, the risks of disinformation by Iran are real. We have lost many fruitful sources inside Iraq in recent years because of increased security and intelligence tradecraft by Iran. The sudden appearance of new sources should be taken with more than a little skepticism. In a background briefing, intelligence officials said they had concluded it was "possible" but not "likely" that the new information they were relying on was deception. These are hardly hard scientific conclusions. One contrary opinion came from -- of all places -- an unnamed International Atomic Energy Agency official, quoted in the New York Times, saying that "we are more skeptical. We don't buy the American analysis 100 percent. We are not that generous with Iran." When the IAEA is tougher than our analysts, you can bet the farm that someone is pursuing a policy agenda.

Fourth, the NIE suffers from a common problem in government: the overvaluation of the most recent piece of data. In the bureaucracy, where access to information is a source of rank and prestige, ramming home policy changes with the latest hot tidbit is commonplace, and very deleterious. It is a rare piece of intelligence that is so important it can conclusively or even significantly alter the body of already known information. Yet the bias toward the new appears to have exerted a disproportionate effect on intelligence analysis.

Fifth, many involved in drafting and approving the NIE were not intelligence professionals but refugees from the State Department, brought into the new central bureaucracy of the director of national intelligence. These officials had relatively benign views of Iran's nuclear intentions five and six years ago; now they are writing those views as if they were received wisdom from on high. In fact, these are precisely the policy biases they had before, recycled as "intelligence judgments."

Primer vol comercial des d'un aeroport de l'Iraq

Per primera vegada des de 1993, diumenge passat es va enalirar el primer un vol comercial des d'un aeroport de l'Iraq. En concret, de les pistes del renovat aeroport de Mosul, al nord del país, segons inform l'MNF-Iraq:

For the first time in 14 years, a commercial airlines flight departed the Mosul Airport Dec. 2, carrying Muslim religious pilgrims on their annual trek to Mecca, Saudi Arabia.The Mosul Airport, built in 1992, had not seen commercial airline traffic since U.S. military forces declared the city a no-fly zone in 1993. After recent cooperation between by Iraqi and U.S. government agencies, and employing local workers, the airport was rebuilt with the intent to continue commercial air service to Saudi Arabia and other locations.Around 10:30 Sunday night, 152 Hajj pilgrims departed on Iraqi Airways Flight 020, bound for Baghdad, where they were to board another flight for Saudi Arabia and other locations.

40 dirigents d'Al Qaeda capturats o morts en un mes a l'Iraq

La primera edició d'avui de "La Vanguardia" recull a portada i a la pàgina tres un extensa crònica sobre la caiguda en picat dels atemptats a l'Iraq i l'augment de la seguretat. A la segona edició impresa el tema ha desaparegut de la portada i ha estat substituit per la massacre en un centre comercial d'Omaha, a Nebraska. Per descomptat, a l'edició "on line" ni una línia. Tot i això, la veritat s'obre pas de mica en mica. Lentament, a velocitat inversament proporcional al que passa a l'Iraq. I el que passa a l'Iraq és que cada dia s'aprofondeix més la derrota d'Al Qaeda. La "Multi-National Force Iraq" anunciava dimarts que 40 als dirigents de la b anda terrorista de Bin Laden van ser morts o capturats en el mes de novembre. A la imatge de sota podeu veure el careto dels top ten.

La frase del mes

Paraules d'Angela Merkel en el Congrés de la CDU, en traducció de Marta Salazar:

Socialismo democrático es una contradicción en sí. No cabe en un pensamiento lógico. Se quiera o no, el socialismo termina de manera totalitaria. Porque persigue la igualdad de todos, que es totalmente distinto a la justicia. Y con ello, aplasta la capacidad, la disposición a trabajar. Hace que los débiles sean más débiles y finalmente, destruye la sociedad y el individuo.

Text íntegre del discurs, en alemany.

Els EUA redefineixen la urgència de l’amenaça nuclear iraniana

La publicació de l’informe de 16 serveis d’intel·ligència nord-americans afirmant que “l’Iran va aturar el seu programa nuclear militar l’any 2003 per les pressions internacionals, tot i que continua enriquint urani” no sembla respondre a una maniobra contra Bush sinó, pel contrari, a una redefinició de la urgència de l’amenaça nuclear iraniana. Aquesta és la interpretació que en fa, si més no, l’oposició iraniana.

Cette décision confirme notre théorie sur le bras de fer qui oppose les Etats-Unis aux mollahs : il y a là non pas un contentieux sur l’imminence d’une bombe iranienne mais une volonté pour mettre au pas le régime des mollahs pour en faire à court terme un allié régional et à long terme un catalyseur pour un remodelage géopolitique de la région. Il n’y a pas de bombe iranienne à l’horizon, encore moins de menace balistique.

Dès le mois de septembre 2007, nous vous avons exposé notre analyse, selon laquelle les américains ne désirent pas renverser les mollahs mais uniquement les affaiblir pour les pousser à accepter leur deal.

C’est-à-dire que les américains doivent même éviter que le régime soit durement sanctionné afin d’éviter une révolte populaire même minime car la situation est très tendue. La semaine dernière des députés de la ville d’Ardébil qui étaient allés accueillir Ahmadinejad ont dû prendre la fuite après le départ du président et ses services d’ordre, de peur de se faire tabasser par la population de leur propre ville !

Aujourd’hui, un homme âgé a abattu un officier des pasdaran en pleine journée devant un bâtiment administratif à Ispahan. Il pourrait suffire d’une étincelle pour que le régime se retrouve en situation de difficulté.

Ce n’est pas ce que veulent les américains : ils doivent préserver ce régime mais aussi être aux commandes pour contrôler sa déchéance afin d’être la seule alternative pour les sortir du marasme. Ils préfèrent de loin leurs propres sanctions bancaires unilatérales aux sanctions onusiennes. Ils n’ont d’ailleurs pas cessé de torpiller le projet d’une nouvelle résolution en annonçant la mise en place de leurs nouvelles sanctions juste avant la 1ière date d’adoption de cette nouvelle sanction désormais sans cesse reportée.

Ce rapport providentiel arrive aussi au moment où les chinois se montraient enfin moins réticents à l’idée d’imposer une nouvelle résolution onusienne aux mollahs. Le rapport est d’ailleurs parfaitement calibré : il repousse l’imminence de la menace et surtout loue l’efficacité des sanctions internationales (c’est-à-dire « non onusiennes » - ndlr) qui auraient incité les mollahs à renoncer à leur programme balistique en 2003 !

Reste à savoir de quelles sanctions parlent réellement les américains, décidemment prêts à tout pour atteindre leur objectif (et ce n’est pas la première fois qu’ils recourent à un rapport de ce genre).

Ce rapport est également une réponse agacée aux divers bluffs balistiques et nucléaires des mollahs. Les américains désirent contrôler l’efficacité des sanctions, leur impact et leur cadence mais aussi ils désirent contrôler l’aspect médiatique de la crise. En affirmant l’abandon en 2003 du programme des armes nucléaires : ils entendent neutraliser les bluffs médiatiques de Téhéran afin de priver les mollahs du monopole de l’amplification de la crise par des annonces anxiogènes.

Le rapport est sorti une semaine après l’annonce faite par Téhéran d’avoir mis au point un missile longue portée. Washington baisse le feu de la marmite, pour reprendre en main la communication dans ce domaine : « La décision de Téhéran d’arrêter son programme d’armes nucléaires suggère qu’il est moins déterminé à développer des armes nucléaires que nous ne le jugions depuis 2005… Nous estimons avec un degré de confiance modéré à élevé que Téhéran n’a pas repris mi-2007 son programme d’armes nucléaires », disent ces agences qui disaient le contraire il y a encore quelques semaines quand les américains ont sanctionné les soi-disant industries balistiques et nucléaires des mollahs.

Pels israelians, però, la publicació de l’informe és una irresponsabilitat. Creuen que ho han publicat ara amb la vista posada en el futur inquil·lí de la Casa Blanca i evitar picar-se els dits com els va passar amb l’Iraq.

Cette estimation, longue d’environ huit pages, s’intitule “Iran : Intentions Nucléaires et Capacités”, et, ce qu’elle a de particulier, c’est qu’elle contredit les estimations précédentes, produites sur le sujet depuis plusieurs années. Dans leur document de lundi, les services d’espionnage états-uniens annoncent, en effet, que Téhéran aurait gelé son programme d’armes nucléaires depuis 2003, tout en continuant à enrichir de l’uranium et en restant déterminé à développer de telles armes.

Dans l’estimation précédente concernant la nucléarisation de l’Iran, les centrales U.S qualifiaient d’”effrénée” et d’”inexorable” la course à l’atome à laquelle s’adonnaient les ayatollahs perses.

Avant d’expliquer cette soudaine volte-face, il faut encore préciser que les auteurs du document eux-mêmes qualifient son niveau de certaineté de “moyen à bas”. Dans ces conditions, pourquoi l’avoir rendu public ? D’autant plus – et cela en devient malencontreusement grotesque – qu’il y a cinq semaines à peine, Mc Connel, en personne, exprimait, comme procédant d’une règle, qu’il s’opposait à la publication de ces estimations, et qu’il regrettait la publication des évaluations du renseignement qui avaient précédé la Guerre d’Irak.

Depuis, Mc Connel garde le silence, et laisse le soin à son second, Donald Kerr, de présenter le rapport gênant. Kerr peine et s’embrouille. Il affirme que, depuis 2005, les services avaient toujours pris en compte “le pire des cas”, et que, désormais, ils s’attachent à faire valoir une “présentation plus adéquate de la situation”.
Charabia ? C’est le mot. Car c’est presque uniquement de sémantique qu’il s’agit : d’une part, les espions américains annoncent qu’ils ne saisissent pas bien ce qui se passe en Iran, et de l’autre, ils entendent faire savoir à Messieurs Bush et Cheney qu’ils ne pourront pas compter, cette fois, sur la CIA afin d’obtenir le O.K du Congrès, au cas où ils entendraient engager une opération militaire contre les sites nucléaires iraniens.

La Maison Blanche – placée par ce morceau de papier dans une situation très inconfortable, elle qui passait son temps à pousser ses alliés vers une attitude ferme à l’encontre de Téhéran – a copié le message des chefs barbouzes 5 sur 5. George W. Bush a surtout compris que ces gens ne l’apprécient décidément pas du tout, et qu’ils attendent, avec impatience, de découvrir la tête du prochain président, si possible un Démocrate. Ce qui rappellera aux lecteurs de la Ména les articles de Laurent Murawiec à ce sujet, lui qui critiquait Bush pour n’avoir pas su, à temps, écarter ses ennemis au sein de son administration.

La Maison Blanche a compris, certes, mais ce n’est pas le plus grave : les chefs de la République Islamique, qui ont également accès à Internet, y ont également découvert la nouvelle estimation, et ils n’ont pas mis long à établir, puis à appliquer les conclusions qui en découlent.

C’est là que l’on peut parler d’irresponsabilité, de la part des chefs des renseignements US. Car ces derniers, de par les formulations incluses dans leur texte, ont informé les adversaires des Etats-Unis qu’ils ignoraient le statut exact de leur effort nucléaire. Qui plus est, Mike Connel et ses camarades ont, dans les faits, pratiquement condamné le recours de leur pays à la force, en cas d’échec de la voie diplomatique.

C’est toute l’Intelligence d’un Etat qui s’affaire à affaiblir sa capacité de manœuvre. Tout le contraire de sa fonction première, sa raison d’être. L’Amérique est aujourd’hui la risée des apparatchiks islamistes, dans les travées du pouvoir à Téhéran. Comment le grand Satan peut-il être aussi sot, se sont demandés les Mollahs, en se frappant sur les cuisses. Car le fait de savoir, avec un “haut à très haut degré de certitude”, que Bush ne pourra – en aucune circonstance – mettre ses menaces d’intervention à exécution, modifie – vous l’imaginez bien -, considérablement les données stratégiques et tactiques du problème, et renforce proportionnellement la détermination de Mahmoud Ahmadinejad et de ses pairs d’obtenir l’arme atomique. Cette tentative, en l’espace d’une nuit, est devenue, pour eux, nettement moins périlleuse