Un Bin Laden a la defensiva declara que anar a votar és apostasia i certifica que Al-Zarqawi és el comandant d'Al-Qaeda a l'Iraq

Dilluns passat, 27 de desembre, Al-Jazira va emetre un nou missatge de Bin Laden o de qui es fa passar per ell. Aquest missatge revela fins a quin punt Al-Qaeda està preocupada pels cops que està rebent a l'Iraq i especialment per la pèrdua de Fallujah i la imminència de les primeres eleccions democràtiques que no aconsegueixen aturar.

"¿Cuál es la diferencia -diu Bin Laden- entre la masacre del tirano Saddam [Hussein] en Halabja y la masacre de Bush en Faluyah?. Si Saddam mató allí [en Halabja] a unos cuantos miles de nuestros hermanos kurdos en nombre del odioso nacionalismo, el faraón de esta era [es decir, Bush] sólo en Faluyah mató a varios miles e hirió y dejó paralíticos al doble [de personas], además de expulsar y aterrorizar a centenares de miles - y todo esto en nombre del sangriento cruzado-sionista".

Tot seguit, el cap de la banda naziislamista, surt al pas dels musulmans que diuen que la jihad només es competència dels residents a l'Iraq o Palestina per recordar-los que és un deure personal de tots els musulmans, començant pels que estan més propers a la zona de conflicte. Bin Laden sentencia: "Zafarse de la jihad personal es el comportamiento más destacado de los hipócritas" i llança un advertiment als musulmans tebis o moderats:

Ayudar a América, al gobierno de Alawi [en Irak], que es un [Murtada] apóstata, o al gobierno de Karzai [en Afganistán], al gobierno de Mahmoud Abbás [en la Autoridad Palestina], que es apóstata, o a otros gobiernos apóstatas en su guerra contra los musulmanes es la mayor apostasía de todas y equivale al abandono de la comunidad musulmana.
"[Esta categoría] incluye a los propietarios y empleados de compañías que procesan petróleo o [fabrican] armas u otros bienes. Cualquiera que les ayude en cualquier sentido es un apóstata y tenemos que combatirle..."
(...)
"El personal del ejército [iraquí], de los aparatos de seguridad o [de la] guardia nacional [...] su sangre está permitida. Son apóstatas por cuyas muertes no debe rezarse. No pueden heredar, y no se puede heredar de ellos [tras su muerte]. Sus mujeres están separadas de ellos y no deben ser enterrados en cementerios musulmanes".

Com sigui que una gran majoria dels iraquians es moren de ganes per anar a votar -totes les enquestes així ho testimonien- Bin Laden passa de l'advertiment a l'amenaça:

"Los musulmanes deben tener cuidado con este tipo de elecciones. Deben cerrar filas en torno a los guerreros de la jihad y [en torn a] aquellos que resisten a los ocupantes". "Cualquiera que participe en estas elecciones... ha cometido apostasía contra Alá". [Les eleccions son] "privilegio de la nación [islàmica]", [però aquest privilegi es limita a que] "el príncipe [electe] sea un musulmán, y que instituya el Islam, es decir, que el Islam sea la única fuente de edictos y leyes". [Bin Laden explica que participar en aquestes eleccions és apostasia perquè la constitució iraquiana és] "una constitución Jahiliyya hecha por el hombre" [i perquè]"las elecciones son [una ordre] de América, bajos sus aviones, bombas y tanques".

Aquesta amenaça la fa extensiva també a les eleccions a president de l'autoritat nacional palestina el 9 de gener.

Finalment, Bin Laden, certifica que ha fet una aliança amb Abu Musab Al-Zaqawi i anima els seus seguidors a obeir-lo:

“Sabed que el camarada guerrero Abú Mus'ab Al-Zarqawi es el comandante [Emir] de la organización Al-Qa'ida en la tierra del Tigris y el Eúfrates, y los camaradas de la organización deben obedecerle".

Bin Laden recorda que la "campanya de l'Iraq" costa a Al-Qaeda 200.000 euros a la setmana, el que sembla una crida a practicar l'impost revolucionari a través del segrest, el robatori i l'extorquiment.

Més cops contra el terrorisme islamista-baazista a l'Iraq

Tot i els esforços per desestabiltizar l'Iraq i desacreditar les eleccions del 30 de gener, el terrorisme islamista-baazista -coalitzat de facto amb la gran majoria de la premsa occidental que només té ulls pel dir el que fa aquesta gentussa- està cada vegada més afeblit. Després de la derrota soferta a Fallujah, que va significar un punt d'inflexió en la batalla contra el terror, les forces de la coalició estan donant cops mortals a la seva estructura. Aquest cable d'agència d'avui n'és un botó de mostra.

BAGDAD, 30 déc (AFP) - Le gouvernement irakien a annoncé jeudi l'arrestation récente d'un lieutenant de l'extrémiste jordanien Abou Moussab al-Zarqaoui après avoir fait état mercredi de l'interpellation d'un autre responsable de son groupe.
"La Force multinationale (conduite par les Etats-Unis) a mené un raid dans une habitation du nord de Bagdad, sur la foi d'informations fournies par des citoyens, et a arrêté le terroriste Fadel Hussein Ahmed al-Kurdi et deux autres suspects", indique le gouvernement dans un communiqué.
"Ce criminel est un Irakien de 26 ans. Connu également sous le nom d'Abou Obeida al-Kurdi Agha Rida, il est un membre éminent du réseau Zarqaoui. Son frère, Omar Bazyani, membre du même réseau avait été arrêté par la Force multinationale en mai dernier", ajoute le communiqué.
Selon ce texte, Fadel Hussein Ahmed al-Kurdi était en charge des contacts entre le réseau Al-Qaïda, d'Oussama ben Laden, et le groupe Zarqaoui, tenu responsable de la plupart des attentats dans le pays, ainsi que de la "coordination d'activités terroristes à l'intérieur et à l'extérieur de l'Irak".
Le gouvernement a affirmé, dans ce communiqué, que cette arrestation, ainsi que celle d'un autre lieutenant de Zarqaoui à Mossoul, dans le nord de l'Irak, portait un coup à ce groupe. Il a souligné que "ces deux criminels étaient deux des plus fidèles partisans" du Jordanien et "des agents sûrs du réseau Al-Qaïda".
Mercredi, le gouvernement avait annoncé que la Force multinationale avait arrêté le 23 décembre l'un des lieutenants d'Abou Moussab al-Zarqaoui dans la région de Mossoul.
"Abou Marwan, un Irakien de 33 ans, a été identifié comme un commandant du groupe Abou Talha, basé à Mossoul, et affilié au réseau terroriste de Zarqaoui", a-t-il indiqué dans un communiqué.
Il a exécuté, selon ce texte, des opérations du groupe à Mossoul, procuré des armes et entraîné des membres d'une cellule dans la ville.
Selon le communiqué, l'arrestation, faite sur la foi d'informations données par des "citoyens", élimine un autre activiste du réseau de Zarqaoui et constitue un nouveau pas vers l'amélioration de la sécurité à Mossoul avant les élections générales du 30 janvier.

Salvador Sostres deixa l'e-notícies.com

Via ideesXavui m'assabento que Salvador Sostres ha deixat de col·laborar amb e-notícies.com, després de la publicació d'aquest article:

El director de de l'E-noticies, Xavier Rius, m'acaba de censurar l'article de demà. No tots tenim la mateixa poca dignitat. Mai més no tornaré a escriure en aquest diari. Aprofitant que encara tinc accés al backoffice, publico a continuació i suposo que per pocs instants, fins que se n'adonin i el treguin, l'article censurat:

DÉU ELS CRIA.

Salvador Sostres

El govern ha augmentat un 91% per cent cent la caritat amb El Traingle: no m’estranya. Govern i El Traingle són en aquests moments una mateixa categoria moral, i una idèntica qualitat de pamflet i de govern. Déu els cria. Quan manàvem nosaltres a aquest tipus de subproductes no se’ls donava ni aigua, i quan el cap de l’organització duia als tribunals el Secretari de Comunicació del Govern, els jutges donaven la raó a l’administració perquè encara s’imposa, en determinats ambients, un mínim sentit de la decència. Jaume Rexach ni fa de periodista ni diregeix una revista. Publica unes quantes pàgines amb continguts de vergonya aliena destinades a obtenir recompenses. També cal esmentar, per completar la infàmia, les que no publica si pagues bé. En un país normal, aquest tipus de personatges, la màxima cosa que arriben a dirigir és l’estraperlo i el tràfic de tabac del centre penitenciari on estan tancats.

Podeu llegir la resposta de Xavier Rius, director de l'e-notícies, aquí.

Els islamistes derrotats a Fallujah preparen la revenja contra objectius simbòlics europeus aquest Nadal

L'European Strategic Intelligence and Security Center (ESISC) ha adverit, en base a informes dels serveis secrets i de seguretat occidentals i asiàtics, que hi ha una amenaça "immediata i precisa" d'atemptats terroristes, especialmenta la Unió Europea, entre el 20 de desembre i els primers dies de gener, coinicidint amb les festes de Nadal i Cap d'Any. L'activació avui del pla especial antiterrorista del govern espanyol respondria a aquest advertiment. L'alerta de l'ESISC no s'acaba, però, a començaments de gener, sinó s'estén fins el 30 de juny del 2005.

En què es fonamenta aquesta previsió?. Paradoxalment, en l'èxit de la guerra contra el terrorisme i la insurgència a l'Iraq i, en concret, a la victòria de les forces armades nord-americanes i iraquianes a Fallujah.

L'ocupació de la ciutat i la mort o detenció de 3.000 terroristes ha comportat que una quarta part dels 12.000 insurgents que es calcula que hi ha a l'Iraq hagin quedat fora de joc. Els jihadistes estrangers, estimats entre 1.500 i 3.000, s'han dispersat i han començat a sortir de l'Iraq, segons dades monitoritzades captades a la frontera entre l'Iraq i Síria. Aquests jihadistes podrien anar a altres zones de combat com Txetxènia, l'Àsia central ex-soviètica o l'Àsia del sudest o retornar als seus països d'orígen (uns 200 provindrien de països europeus). Entre els que se suposa que han sortit de l'Iraq hi ha Abu Moussab Al-Zarqawi. L'home d'Al-Qaeda a l'Iraq hauria reconegut implícitament la seva derrota en un missatge emès el 24 de novembre on responsabilitzava els caps sunnites de la desfeta de Fallujah i reconeixia, en una carta interceptada més tard, que "el nostre enemic esdevé cada dia més fort".

Segons els especialistes, la personalitat pragmàtica i oportunista de Al-Zarkawi el portaria ha replegar-se de l'Iraq per obrir un nou front en qualsevol lloc on sigui possible i especialment contra els països occidentals que donen suport a les autoritats iraquianes i al procés electoral del 30 de gener. Segons informacions de diversos serveis secrets, Al-Zarkawi, controla nombrosos jihadistes a Europa i disposa de diverses xarxes logístiques i operatives especialment al Regne Unit, Alemanya i Turquia, així com les vies de fluxe i refluxe dels jihadistes, el que li dóna una notable capacitat d'acció. Un atemptat contra objectius simbòlics del "cristianisme" podria estar a la macabra agenda del líder dels nazislamistes.

Per més informació, cliqueu aquí.

El problema no és Turquia, el problema és Europa

No sé quins eren els somnis profunds de Schuman o Monnet, però van tenir la precaució d'encarrilar el camí cap a la futura unió europea des d'abaix, sobre la base d'un principi fonamental: superar el nacionalisme obrint les fronteres al comerç i a l'intercanvi entre les democràcies europees que havien quedat fora del teló d'acer. La idea era que si els governs facilitaven l'obertura de les seves societats i posaven en comú aspectes clau de l'economia, els ciutadans es convertirien en els protagonistes de la nova Europa i serien els que marcarien el camí que després haurien de seguir els legisladors.

Però el procés de construcció europea aviat va abandonar aquesta via. La impaciència dels intervencionistes de dreta i d'esquerra va capgirar el procediment. No seria la societat europea la que construiria la política, sinó la política la que construiria la societat europea. I així es va espatllar l'invent.

L'esperança de retornar les coses al seu procés inicial va renéixer amb la caiguda del mur de Berlín, que va plantejar d'un dia per l'altra la perspectiva de l'ampliació. Felipe González i François Miterrand, davant el perill que comportava l'ampliació per a la seva concepció dirigista de la construcció europea i pels seus interessos conservadors (assegurar la recepció de fons comunitaris, en el cas espanyol, i mantenir la preeminència política de París en l'eix franco-alemany, en el cas francès), van apostar per "aprofondir" abans que per ampliar. Per convèncer Helmud Khol, que estava decidit a reunificar Alemanya sense esperar el permís de ningú, van acceptar l'absorció immediata de la RDA i un procés diferit d'adhesió dels europeus de l'Est a canvi d'accelerar la unió política i monetària dels 15, que es va materialitzar en el Tractat de Maastricht de 1991, firmat el 1992 i que va entrar en vigor un any més tard. Un procés que es va fer depressa i corrents, des de dalt, gairebé per reial decret i pràcticament al marge de l'opinió pública. Tot havia de canviar perquè res no canviés. I en una bona mesura ho van aconseguir.

Però la capacitat de la mamella comunitària té un límit, l'esforç per trobar una "identitat" europea amb cada vegada més països esdevé una utopia i la possibilitat de governar a 25 o 30 és poca cosa més que un miratge. És per això que les noves ampliacions aguditzaran aquesta crisi i obligaran -o, si més no, això seria el desitjable- a replantejar-se la construcció europea des d'una òptica més propera als ciutadans i més allunyada de la enginyeria política. Precisament per això, les resistències a les noves ampliacions són cada vegada més fortes.

Ho explica molt bé Johan Norberg al seu blog en una recent anotació parlant de l'ampliació a Turquia:

The critics say that Turkey is big, poor and Muslim. I say that this is exactly why it’s so important to make it an EU member. It’s big – and an ageing Europe needs its millions of workers. It’s poor – which means that it really needs the open European market, and it also means that the bizarre regional funds of the EU won’t be able to survive such an enlargement. It’s Muslim – and Islam desperately needs to be secularised, just as Christianity was. Helping secular and Muslim Turkey to become a stable and rich democracy is our best hope to contribute to such a transition. And a union which includes the country that used to be the heartland of Islam would be an efficient way of avoiding a clash of civilisations, and proving that the present conflict is really a civil war within Islam.

At the German CDU party´s congress last week, party leader Angela Merkel warned: "A Europe with Turkey won´t be a Europe of deep integration". Exactly. Of course the Turks are different, so are the Swedes and the Portugese. But the whole point of a liberal union is not to make us all the same, but to cooperate and trade peacefully, despite the fact that we are all different. Merkel is correct. Attempts to change the EU into a one-cultural state, challenging the United States and interfering in the economy and all aspects of the lives of the citizens will fail when the members are too diverse. Very good.

El protocol de Kyoto ha mort

No hi haurà més tractats per limitar les emissions de diòxid de carboni una vegada expiri l'actual protocol de Kyoto l'any 2012. Així ha quedat de manifest a la conferència sobre el canvi climàtic que se celebra a Buenos Aires. Ho explica Ronald Bailey a Tech Central Station.

The conventional wisdom that it's the United States against the rest of the world in climate change diplomacy has been turned on its head. Instead it turns out that it is the Europeans who are isolated. China, India, and most of the rest of the developing countries have joined forces with the United States to completely reject the idea of future binding GHG emission limits. At the conference here in Buenos Aires, Italy shocked its fellow European Union members when it called for an end to the Kyoto Protocol in 2012. These countries recognize that stringent emission limits would be huge barriers to their economic growth and future development.

Bjorn Lomborg, l'ecologista escèptic, també ha atacat a Buenos Aires el que anomena "l'obsessió per l'escalfament".

El calentamiento mundial se ha convertido en una obsesión moderna. Por parte de los gobiernos y los activistas que se reúnen estos días en Buenos Aires escuchamos la incesante premonición: poner el calentamiento mundial al frente de nuestras prioridades es el reto moral de nuestra época. Sin embargo, están equivocados. El calentamiento mundial es real y es causado por el CO2. El problema radica en que los modelos climáticos muestran que podemos hacer muy poco acerca del calentamiento. Aun si todos (incluido Estados Unidos) implementaran Kyoto y lo cumplieran a lo largo del siglo, el cambio sería casi imperceptible, atrasando el calentamiento por únicamente 6 años. Y los modelos económicos nos indican que el costo es importante. Kyoto cuesta al menos US$ 150.000 millones al año. Naciones Unidas estima que con la mitad se podría comprar agua potable, servicios sanitarios, servicios básicos de salud y educación a todos los habitantes del planeta.

Anem a la comissió de l'11-M, que avui hi surt el nen!

La compareixença d'avui de Zapatero ha estat el compendi d'allò que la majoria parlamentària sempre ha volgut que fós la comissió d'investigació de l'11-M: un tràmit que només servís per confirmar que l'anterior govern va mentir. No volien anar gaire més enllà i això ha quedat palès en una sessió que ha sigut una bassa d'oli, on els investigadors preguntaven el que l'investigat volia que preguntéssin i on l'investigat contestava el que els investigadors volien que contestés. Versallesc; és a dir, lamentable.

Però, tot i tenir-ho tot a favor, Zapatero s'ha fet un embolic alhora de respondre algunes de les preguntes de la minoria parlamentària. Per exemple, a la pregunta sobre si havia informat a alguns mitjans de comunicació de l'existència d'un terrorista suïcida a l'interior d'un dels trens, Zapatero ha respòs: que no s'enrecordava!.

Pitjor ha estat encara quan Zapatero, en la seva obsessió per demostrar les mentides del PP, s'ha posast de peus a la galleda afirmant que "tot el que es va dir des de la tarda de dijous (l'11 de març) va ser un engany massiu" ja que mai es va arribar a seguir una línia d'investigació respecte a ETA. Una afirmació temerària, perquè una de les poques coses clares que hi ha en tot aquest trencaclosques és que els fets no van anar així.

El "timing" exacte i detallat d'aquells tres dies és una de les poques coses clares que han sortit de la comissió. És a dir, que el dia 11 al matí tothom creu que es tracta d'un atemptat d'ETA i que la policia obre una investigació en aquest sentit (Acebes i Aznar ho diuen al migdia). Que a partir del vespre, quan es comprova el contingut d'una cinta amb versícles de l'Alcorà trobat en una furgoneta d'Alcalà de Henares, s'obre una segona línea d'investigació (Acebes ho explica poc després de les 20 hores). Durant el dia 12, la policia investiga en les dues direccions, ETA i el terrorisme islàmic (Acebes afirma a les 18.00 h. que es manté la prioritat d'ETA, però que s'ha reforçat la pista islàmica) fins que a la tarda del dissabte dia 13 es practiquen les primeres detencions i apareix el vídeo d'atribució dels atemptats (Acebes compareix a la matinada del dia 14 i confirma que la linia islàmica ha passat a ser la principal).

Aquesta cronologia dels fets demostra a un observador sense prejudicis que el ministre Acebes no va mentir, que va donar tota la informació que el govern disposava a cada moment. És més, posa en evidència que no només no es va amagar cap informació sinó que tampoc no es van amagar ni intentar dissimular les possibles contradiccions que anaven apareixent entre l'opinió que mantenia el govern sobre la responsabilitat d'ETA i les dades que el mateix govern oferia. Tant és així que, com es demostraria el dia 14, el govern va ser sincer fins el suïcidi polític.

Zapatero no es va aixecar perquè ningú no li havia dit que tenia de fer-ho

"Mire usted, señor embajador, le voy a decir la verdad: en el programa de mano que a mí me dieron cuando llegué al desfile, no venia nada referente a que había de levantarse al paso de las banderas..."

Aquesta va ser, segons "elConfidencial.com" (via Hispalibertas), la increíble resposta de Zapatero a la pregunta de l'ambaixador nord-americà a Espanya, George Argyros, de perquè no s'havia aixecat al pas de la bandera dels EUA en la desfilada militar de l'any passat.

L'article també revela que no hi va haver carta de Bush en resposta a la felicitació de Zapatero per la seva reelecció, sinó un simple acús de rebut de l'ambaixada dels Estats Units a Madrid. És per aquest motiu que el govern no hauria fet pública la nota al·legant que "pertanyia a l'àmbit privat".

La "identitat" d'Europa

El logro más grande de una civilización no es dotarse de una identidad colectiva que se exprese, de manera simultánea, a través del conjunto social y de los individuos que lo componen. Es exactamente lo contrario: haber alcanzado un nivel de desarrollo económico, de cultura y de libertad que permita a los ciudadanos emanciparse de las identidades colectivas, esos yugos al que nacen uncidos, y elegir voluntariamente su propia identidad, en armonía o en desarmonía con el resto de la tribu. De este modo, un individuo ejercita su soberanía y es auténticamente libre.

Mario Vargas Llosa escriu això en un article en el que explica els resultats d'un grup de treball promogut per la presidència holandesa de la UE que ha dirigit Rob Riemen, cap del Nexus Institute. Aquest grup de treball va constatar la dificultat, per no dir la impossibilitat, de trobar una "identitat europea". L'únic punt en que tothom va coincidir, segons Vargas Llosa, el va formular el filòsof polonès, Leszek Kolakowski, en concloure que "la identidad cultural de Europa reside en la ausencia de cualquier identidad plenamente formada; en otras palabras, en la incertidumbre y el descontento".

"Europa. Una bonica idea?" / Document final del seminari organitzat pel Nexus Institute, en anglès i en pdf.

Estan malalts!

De la Vega anuncia davant Francisco Camps que hi haurà intèrprets de valencià a la UE

"ERC creu que les declaracions de De la Vega són un "error" i el PSC les troba "coherents""

"Artur Mas atribueix les declaracions de De la Vega a la intenció del govern d'agradar a tothom"

El català i el valencià, són una mateixa llengua?
Des del punt de vista semàntic, gramatical i ortogràfic, la resposta és que són bàsicament la mateixa. Però, des del punt de vista històric i polític, és a dir, de la realitat passada i present i de la voluntat de les persones que tenen la facultat de parlar-la, són dues coses diferents.
La pregunta és: si hi ha dues comunitats polítiques amb voluntats diferents però amb una llengua comuna, perquè aquesta s'ha de dir forçosament català i no valencià, per exemple?
Si el valencià hagués estat un producte de la colonització catalana, com és el cas del castellà o espanyol en els països sudamericans, no hi hauria dubtes. Però la nostra història és diferent.
Quan Jaume I el Conqueridor va prendre València i va expulsar-ne els sarraïns, els "valencians" parlaven ja una llengua romanç que els "catalans" podien entendre però que no era el "català". Tant és així, que Jaume I quan en parla es refereix al "valencià" i no al "català". Fins i tot, Joanot Martorell, en el seu "Tirant lo Blanc", explicita que l'escriu en "valencià vulgar".

Aquesta referència de Joan Costa i Català em sembla significativa al respecte:

En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix!.

Un document excepcional sobre el combat per les reformes democràtiques a l'Iran

Us recomano que no us perdeu aquest vídeo -monitoritzat pel MEMRI- pel seu gran interès documental i informatiu. Us donarà moltes claus per comprendre el que està passant a l'interior de l'Iran. Personalment, em recorda l'efervescència de la Universitat en els últims anys del franquisme i el famós debat sobre la ruptura i la reforma. El vídeo mostra com els estudiants reformistes de la Universitat de Teheran van esbroncar el passat 6 de desembre el president Khatamí i li van retreure l'incompliment de les seves promeses de més llibertat i democràcia. El vídeo està subtitulat en anglès, però podeu trobar la transcripció en castellà aquí.

La gran mascarada

Kofi Annan, com qualsevol ciutadà en un Estat de Dret, és innocent mentre no es demostri el contrari. Dient això, la Unió Europea en tenia prou i de sobres per expressar el seu suport al secretari general de l'ONU. No calia anar més enllà, per simple prudència, especialment quan hi ha dues investigacions obertes -una en el Congrés dels EUA i una altra interna a les Nacions Unides- sobre l'escàndol del programa "Petroli per aliments". Però, no. La UE ha tingut de passar de les paraules als gestos fins el punt d'invitar Kofi Annan a un acte de desgreuge que se celebrarà a la cimera del Consell Europeu de divendres vinent a Brussel.les, segons informa Reuter.

The European Union has invited Kofi Annan as a special guest to its summit next Friday to demonstrate support for the U.N. secretary-general amid a campaign in the United States to force him out. A Dutch EU presidency spokesman confirmed the 25-nation bloc's invitation but declined comment on the political message. However an EU diplomat said: "The intention is for the EU as a whole to give clear public support to the secretary-general. The surprise move was decided after the head of a U.S. congressional panel investigating alleged corruption in the United Nations oil-for-food program in Iraq, Republican Senator Norman Coleman, last week called for Annan to resign.

Per què?. Doncs, perquè amb el suport a Kofi Annan la UE s'està protegint a ella mateixa. O més exactament, la UE està protegint a França i en concret al seu president, el corrupte Jacques Chirac, que si no fós per les lleis d'autoimmunitat que s'ha fet a la seva mida ja faria temps que seria a la presó.

Però li convé això a la UE? L'interessa un nou enfrontament amb Washington? no té prou problemes interns per enrarir altra vegada les relacions entre els 25 estats membres pels problemes personals i polítics del Sr. Annan? Té necessitat la UE d'arriscar el poc prestigi internacional que li queda per un home que està a la corda fluixa per l'escàndol més important que ha afectat mai les Nacions Unides?

Crec que no. Aleshores, la pregunta és: qui ha montat aquesta mascarada? n'estaven al corrent tots els caps d'estat i de govern dels 25? En sentirem a parlar (o no, perquè en aquest escàndol del programa "Petroli per aliments" la nostra premsa és sorda, cega i muda).

ADDENDA: Per més informació cliqueu aquí, aquí i aquí i a l'imprescindible Friends of Saddam.

Paolo Flores d'Arcais: "Les mentides d'Aznar han sigut una benedicció per a la democràcia"

Fa ja uns quants anys vaig tenir el miratge de creure que Paolo Flores d'Arcais era l'equivalent italià dels "nouveaux philosophes" francesos Bernard Henri-Levy, André Glucksmann, Pascal Bruckner o Alain Fienkelkraud. Recordo, per exemple, un magnífic article d'Arcais sobre la tomba d'Imre Nagi quan s'ensorrava el teló d'acer. Des de fa un temps, però, els seus articles em desconcerten, sobre tot quan parlen de la situació espanyola. Fins ara, volia creure que les seves opinions provenien només d'una mala informació, però l'article que avui publica a "El País"-"La mentira como virus totalitario"- em porta a pensar coses pitjors. Especialment, després de llegir paràgrafs com aquests:

Por tanto, toda mentira de Gobierno es, técnicamente hablando, un "golpe de Estado" latente. Una tentativa. Un preludio. Un indicio. Porque trata a los ciudadanos como enemigos, y no como soberanos: usurpa su poder. Pues bien, es un hecho, y un hecho aclarado (más allá de toda duda razonable, de acuerdo con la fórmula que escuchamos en todas las películas estadounidenses), que el Gobierno de Aznar mintió más de una vez entre el jueves 11 y el domingo 14 de marzo. El País publicó en su día una minuciosa cronología, hora a hora. Ya no es posible desmentir la reconstrucción cronológica de los hechos.Examínesela con minuciosidad las veces que se quiera, y se podrá constatar que más de una vez el Gobierno -a pesar de que ya había recibido de la policía y de los servicios secretos elementos para una pista islámica- siguió privilegiando la de ETA. Es más: siguió privilegiándola incluso cuando la pista de ETA se estaba desvaneciendo. Y cuando fue evidente que era una pista absurda, siguió insistiendo que, en cualquier caso, ETA podría estar implicada como "conexión" con los terroristas islámicos.

Després d'afirmar, contra tota evidència, que Aznar no va contestar cap pregunta sobre els fets i acusar els comissionats interrogadors de poc insistents (en tot cas serà per incopetents), Paolo conclou que:

De esta forma, Aznar se permitió trastocar los hechos, y acusar de mentir a los medios de comunicación que, poco a poco y tras la desorientación inicial (¡alentada además por la desinformación gubernamental!), permitieron a los españoles conocer progresivamente la verdad. Sobre ellos precisamente (y no sobre la desinformación de los medios de comunicación controlados e inspirados por el Gobierno) afirmó: "Mintieron de forma vil, miserable y repugnante hasta dar asco".

Aleshores, el gran filòsof italià es pregunta: per què, si tot està prou clar, tanta insistència en seguir mentint? I no us perdeu el que respón:

Seguramente no por masoquismo, sino más bien porque es consciente de que las imprevistas y benéficas consecuencias de esas mentiras -el movimiento popular de indignación que lo derrotó en las urnas- constituyen hoy una excepción. Y, con toda seguridad, la reelección de Bush le ha reafirmado en esa convicción.

Després de citar Hanna Arendt i reiterar que el virus totalitari cobeja en les mentides dels governs, Paolo se'n alegra de les mentides d'Aznar perquè, com diem per aquí, "no hay mal que por bien no venga".

Si el Gobierno de Aznar hubiera informado a la opinión pública de forma precisa y en el momento justo de todos los indicios sobre la posibilidad de la pista islámica y, posteriormente, de su prevalencia, hoy estaría todavía (por desgracia) en La Moncloa. Las mentiras de Aznar han sido por tanto una bendición para la democracia.

ADDENDA.- He fet molts extractes perquè l'article no és accessible gratuïtament.

La inflació, l'impost revolucionari de l'Estat

Porto anys intentant deixar de ser un analfabet en Economia. Des que era marxista -on la infraestructura econòmica era el fonament per entendre les relacions de producció i, a partir d'aquí, conèixer ni més ni menys que el futur de la història- fins ara, en que m'acosto a la doctrina -quina paraula més lletja!- liberal, la veritat és que no me'n surto. Per a mi, l'economia es esoterisme en estat pur o, si més no, un idioma desconegut. Es per això que sempre que puc -i la majoria de les vegades no puc- faig servir la pedra Rosetta dels articles d'en Xavier Sala-i-Martín i, més recentment, dels d'en Jorge Valín.

Aquesta innecessària introducció serveix per aconsellar-vos un article d'en Valín -La inflación aumenta.¿Pero cuánto más puede aumentar?- sobre aquest altre misteri que és la inflació.

Alguna cosa es mou a Palestina

“El discurso islámico contemporáneo no debe permanecer encerrado en moldes fijos y rígidos que ya no se adaptan a los avances de nuestra era y de la vida. En otras palabras, es necesario desarrollar y renovar el discurso islámico moderno. Este llamamiento a la renovación no es ajeno al Islam y al pensamiento islámico. La innovación es ley de vida y de existencia. La alternativa a la renovación, hermanos, es el estancamiento.
(...)
“Estimados hermanos, esto significa que debemos respetar la mente humana, reconocer al 'otro', respetar su humanidad y mostrarle tolerancia. Uno no debe coaccionar, porque la coacción a cualquier religión sólo engendra hipócritas. El Islam desprecia la hipocresía y a los hipócritas… A través de esta vía islámica de predicación religiosa, las ideas del 'significado divino', la moderación y el rechazo a cualquier clase de extremismo, inclinación a la violencia o fanatismo son inculcadas en las mentes de los pueblos."

Sermó del divendres 3 de desembre del predicador de la mesquita de Gaza, Mohammed Jammal Abú Hunud, davant el candidat de l'OAP a la succesió d'Arafat, Mahmud Abbas (Abú Mazen) i retransmès per la televisió de l'Autoritat Palestina. Habitualment, el canal del govern palestí retransmetia els sermons dels xeics Ibrahim Madhi o Ibrahim Mudeiris, dos fonamentalistes islamistes que cridaven a la jihad i al martiri contra Israel i els Estats Units.

Umbele!

Si enteneu el català, no us perdeu l'entrevista de TV3 a Xavier Sala-i-Martín amb motiu d'haver rebut el Premi Juan Carlos I d'Economia.

Aquí teniu el text íntegre del discurs d'acceptació del premi.

Les eleccions lliures en el món àrab només tenen lloc a l'Iraq i la Palestina ocupades

Aquesta és la constatació del columnista Salama Ni'mat, cap de la delegació de Washington del diari londinec en àrab Al-Hayat, que fustiga la hipocresia dels estats àrabs.

"La preocupación árabe por […] la legitimidad de las elecciones próximas en Irak y por la representación de la totalidad del espectro político, ético y religioso [de Irak] es indignante. Cualquiera que viera lo que ocurre, de no saber la verdad, casi creería que los países árabes - que a lo largo de toda su historia nunca han conocido lo que son unas elecciones - se han convertido en los más interesados en que las próximas elecciones de Irak reflejen la voluntad del pueblo iraquí, con todos sus elementos, y que en particular [reflejen la voluntad de] la minoría sunní, que en la era de Saddam Hussein era [considerada], por razones tan conocidas que no [es preciso] ni mencionarlas, una 'mayoría'.

Es indignante y asombroso que las primeras elecciones generales libres de la historia de la nación árabe tengan lugar en enero: en Irak, bajo los auspicios de la ocupación norteamericana, y en Palestina, bajo los auspicios de la ocupación israelí.

[Es igual de] indignante que la Liga Árabe, que representa la voluntad de los regímenes de 20 países [árabes] desde el Atlántico [hasta el[ Golfo Pérsico, quisiera que se invitara a la oposición iraquí a la conferencia de Sharm Al-Sheikh, para asegurarse de que todo Irak con su espectro político al completo, estuviera presente para representar al pueblo iraquí. No importa en absoluto que [las] otras oposiciones árabes [en los distintos países árabes] no hayan sido invitadas a ninguna reunión de la Liga Árabe o a alguna cumbre a lo largo de toda la historia de los pueblos árabes".

Resulta paradoxal que la celebració d'eleccions desperti més esperances entre els àrabs que entre les elits occidentals. Tant els deterministes multiculturalistes de l'esquerra com els deterministes liberals de la renda per càpita, pronostiquen la impossibilitat que un règim democràtic pugui estabilitzar-se i arrelar actualment en aquesta regió del món. Potser tinguin raó. Però, seure's a la porta de casa i esperar que les coses canviïn soles tampoc no em sembla una alternativa millor.

Coincideixo, doncs, amb la visió de Victor Davis Hanson (via Hispalibertas):

Los izquierdistas que ignoran la Historia sermonearon a la administración Bush diciendo que la democracia nunca ha resultado de la amenaza de conflicto o de la guerra abierta; aparentemente la creación de democracias en los Estados Unidos, Alemania, Japón, Italia, Israel, El Salvador, Nicaragua, Panamá, Serbia y Afganistán es prueba del poder de la mera palabra. En contraste, la vieja derecha realista advertía que los "hombres fuertes" son nuestra mejor apuesta para asegurar la estabilidad; como si Arabia Saudí y Egipto hubieran sido aliados leales con satisfechas y estables ciudadanías proamericanas. En verdad, los radicales esfuerzos para limpiar el mundo de talibanes y de Saddam Hussein, llevar democracia al corazón del mundo árabe y aislar a Yasir Arafat son los desarrollos más arriesgados y humanitarios en el Próximo Oriente en un siglo; anticuado idealismo respaldado por fuerza en una era posmoderna de abyecto cinismo y nihilismo.

Recordatori nadalec per a les tropes nord-americanes a l'Iraq

While in Europe, we are preparing Christmas holidays, in Iraq, in Afghanistan and elsewhere, young American soldiers die and fight for the freedom of the world... including europeans one.

Hommage in their honor

En contrast, podeu veure el blog "Fallujah in pictures" que, segons "El País", mostra les imatges que la censura militar nord-americana no deixa publicar (¿!!!!?). Aquesta pàgina ha rebut en poc més d'una setmana un milió i mig de visites, demostrant una vegada més com és de fàcil convertir l'evidència en pornografia.

L'excepció Aznar

Mai no he sentit una especial simpatia per Aznar, però tampoc el despreci i l'odi que la gent d'esquerra ha destil·lat sempre contra el líder de la dreta espanyola. Incialment, em va semblar un dirigent inexpert i mediocre, sense talla política o intel·lectual. Personalment, tibat i rígid. Ara, vuit anys després, en tinc una opinió bastant diferent. Segueixo pensant que té una personalitat poc flexible i amb escassa, per a no dir nul·la, capacitat de seducció, però que s'ha crescut en el càrrec. Crec que ha estat un polític honest, sincer, coherent amb els principis que defensa i que no s'ha amagat cartes a la màniga. Ingredients difícils de trobar entre la nostra classe política. Aznar no serà el Churchill d'Espanya, però ha assolit el seu moment d'estadista al saber copsar després de l'11-S la importància i la dimensió de l'amenaça del terrorisme islamista. I en aquesta situació, va optar inequívocament per situar el nostre país al costat de la democràcia i dels valors occidentals que encarnen els Estats Units. Prendre aquesta opció en un país en el que de sempre no només l'esquerra sinó també la dreta és anglòfoba i profundament antinord-americana, és d'una gran gosadia històrica. Una gosadia que una majoria del país no podia ni volia assimilar. Un país en el que l'esquerra no acaba de pair que la dreta governi democràticament, que no li atorga cap legtimitat i que la manté sota la sospita permanent. Una esquerra que creu que només ella és autènticament democràtica, de la mateixa manera que entre 1932 i 1936 creia ser la força autènticament republicana, fins el punt d'insurreccionar-se contra el govern de la CEDA. I quan la dreta ja no mana és com si encara manés, perquè el govern d'esquerres continua definit-se en funció de la dreta. Tota l'acció de govern sembla fer-se en reacció al PP, que continua tenint la culpa de tot. Fins i tot, el PP té la culpa de la guerra civil, que ara s'afanyen a desenterrar per obtenir una "propina" de legitimitat, passant per alt la seva part -i molt important- de responsabilitat en aquèlla tragèdia. Tot el que acabo de dir és el que m'ha vingut al cap després d'escoltar la compareixença d'Aznar davant la comissió de l'11-M i, sobre tot, després de llegir alguns dels comentaris de la premsa del dia següent. Aznar no només va donar la talla sinó que va posar en evidència la incompetència de la majoria dels comissionats que el van interrogar, incapaços d'anar més enllà dels seus prejudicis i de frivolitzar entre la mesquinesa i la ignorància del seu interrogatori.

Salvador Sostres en fa un retrat esplèndit a l'AVUI d'avui.