Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 29 de juliol de 2005

La dona, el taló d'Aquil·les de l'Islam

Rebecca LolosoliLa guerra contra el feixisme islamista -la quarta guerra mundial, segons els que es dediquen a comptar aquestes coses- s'ha de lliurar, com qualsevol altre, en tots els fronts: el polític, el dels serveis secrets, el militar i, per damunt de tot, el de les idees.

D’Ossam bin Laden a l’últim dels terroristes suïcides de Londres els mou la ideologia, de la mateixa manera que la ideologia racial movia les masses a favor de Hitler o que la lluita de classes, que havia d’extingir l’estat a través de la dictadura del proletariat i acabar així amb l’explotació de l’home per l’home, era el motor del moviment comunista. En tots els casos, la realitat només es considerava certa si era útil a la causa i era susceptible de confirmar la teoria. No era, doncs, la realitat la que conformava la ideologia, sinó la ideologia la que conformava la realitat.

La defensa aferrissada dels drets i llibertats individuals han permès el triomf de la societat oberta quan, entre 1917 i 1989, tothom a Europa la donava per morta o en fase terminal. De la mateixa manera, els valors de la societat oberta són ara l’element fonamental per combatre el totalitarisme islamista.

Un d’aquests elements és la igualtat de la dona. Aquest és probablement el taló d’Aquil•les, el punt més vulnerable de l’Islam. Un gran aliat contra la nova amenaça totalitària seria el desenvolupament d’un moviment en favor dels drets de les dones a les societats islàmiques, que podria actuar com una autèntica cinquena columna.

Tot i que els moviments feministes –la paraula no m’agrada però no en tinc una de millor- són encara molt petits i insuficients, estan fent més feina de la que sembla. En els últims anys ha emergit un autèntic arxipèl•lag d’organitzacions, ong i personalitats individuals que estan fent trontollar prejudicis i hàbits ancentrals en contra de les dones a tot el món, inclosos molts països islàmics.

Segurament estem a les baceroles i no hi ha res consolidat, però hi ha exemples contudentes i eloqüents. Un d'aquests exemples és la ciutat només de dones d'Umoja, a Kenya. Una ciutat que es va crear fa uns deu anys amb dones violades o abandonades pels seus marits sota el lideratge de Rebecca Lolosoli.
Ten years ago, a group of women established the village of Umoja, which means unity in Swahili, on an unwanted field of dry grasslands. The women said they had been raped and, as a result, abandoned by their husbands, who claimed they had shamed their community.

Stung by the treatment, Lolosoli, a charismatic and self-assured woman with a crown of puffy dark hair, decided no men would be allowed to live in their circular village of mud-and-dung huts.

In an act of spite, the men of her tribe started their own village across the way, often monitoring activities in Umoja and spying on their female counterparts.

What started as a group of homeless women looking for a place of their own became a successful and happy village. About three dozen women live here and run a cultural center and camping site for tourists visiting the adjacent Samburu National Reserve. Umoja has flourished, eventually attracting so many women seeking help that they even hired men to haul firewood, traditionally women's work.

The men in the rival village also attempted to build a tourist and cultural center, but were not very successful.

But the women felt empowered with the revenue from the camping site and their cultural center, where they sell crafts. They were able to send their children to school for the first time, eat well and reject male demands for their daughters' circumcision and marriage.
Si voleu saber-ne més, llegiu l'article publicat el 9 de juliol al "The Washington Post" per Emily Wax "A Place Where Women Rule".

Sense violència, però sense ira?

Mural ETA-IRA
Quan dimarts passat a la tarda el ministre de Justícia d'Irlanda, Michael McDowell, va anunciar que Gerry Adams, Martin McGuiness i Martin Ferris, els tres principals líders del Sinn Fein, havien "abandonat el Consell de l'Exèrcit", és a dir, l'estat major de l'IRA, els analistes van considerar que alguna cosa important estava a punt de passar. Dos dies més tard, l'IRA ordenava a les seves bases la fi de lluita armada i feia una crida "a completar el procés per al cessament de l'ús de les armes de forma verificable de manera que impulsi la confiança pública i pugui concloure el més aviat possible".

El comunicat, però, no fa cap referència explícita al desarmament total. Tampoc no parla de la dissolució de l'IRA, que continuarà "compromès amb els objectius de la unitat irlandesa i de la independència". El que sí queda clar en el comunicat és que no volen interferències i, per tant, que estan disposats a acabar dràsticament amb les activitats delictives dels seus membres (tràfics il·legals de tota mena, extorsions, amenaces, accions de càstig o revenja, etc ) i probablement, també, evitar el transvassament dels militants més radicals cap el RIRA.

El millor test per saber la bona voluntat de l'IRA serà veure com el Sinn Fein gestiona el procés en els pròxims mesos.

dimarts, 26 de juliol de 2005

Estats fallits

Mapa dels estats fallits.

"Foreing Policy" i "The Found for Peace" han elaborat el primer índex annual d'Estats fallits. En la primera edició relacionen 76 del 191 estats membre de les Nacions Unides. Per elaborar l'índex s'han definit 12 indicadors que contemplen aspectes socials, econòmics i polítics.

Al-Zarqawi, de derrota en derrota a la victòria final

La secció iraquiana d'Al-Qaeda, que encapçala el superman Al-Zarqawi, està rebotada perquè ja ni els sunnites els fan punyetero cas. Més de 300 personalitats d'aquesta minoria, compresos alguns salafistes, han fet una crida a la seva comunitat perquè participi massivament a les eleccions legislatives de desembre i eviti així l'error que van cometre al boicotejar les eleccions del gener passat. Des de fa meseos, 17 sunnites participen ja en la comissió que està redactant el projecte de nova Constitució per a l'Iraq. Una participació que no ha agradat gaire als "resistents" i per això la setmana passada van assassinar dos delegats sunnites, en un intent d'espantar-los i aconseguir que abandonéssin la comissió. Després de sis dies negociant mesures de seguretat complementàries, els delegats sunnites s'han reincorporat avui a les tasques parlamentàries. Per tot plegat, Al-Qaeda s'ha vist en la necessitat d'augmentar l'amenaça. Des d'una pàgina a internet ha declarat anatema la Constitució i les properes eleccions.

"La redacció de la Constitució és la pitjor de les iniciatives contra l'Islam" i participar-hi constitueix "una apostasia evident i un politeisme manifest". "Dir que les eleccions son la millor solució per salvar els sunnites de la crisi actual és una mentida sense cap fonament" (...) "Per sortir de la crisi, cal tenir esperança en el combat al servei de Déu (...) oposar-se a tots els tirants i destruir els símbols dels impíus com l'Assamblea nacional, les comissions parlamentàries o els col·legis electorals". Per això, inviten "els sunnites de la Mesopotàmia a brandir els seus sabres esmolats per combatre els apòstates entre els creuats i els seus agents Rafidha (xiïtes)». «L'única manera d'extirpar les arrels de la sedició és lluitar al servei de Déu i no trepitjar el parlament o votar els apòstates que prohibeixen allò que Déu recomana".
Aquests també van de derrota en derrota a la victòria final.

dilluns, 25 de juliol de 2005

No és Al-Qaeda, és el Mossad, estúpids!

El general egipci a la reserva Fuad Allam ha declarat a la televisió del seu país que està “pràcticament segur” que el Mossad és el responsable dels atemptats de dissabte passat a Sharm al Sheikh perquè Israel “vol minar el govern i donar un cop dur a la nostra economia... els únics que en treuen profit d’aquest atac són els israelians i els americans”. Resulta que Fuad Allam ha estat durant més de 20 anys el responsable dels serveis de seguretat egipcis i de la lluita contra l’extremisme islamista. A la vista de com pensa, s’explica perfectament el gran èxit que ha obtingut en la mateixa.

Si no ho fas tu, Tony, no ho farà ningú

La cimera del G-8, contra el que es habitual, va rebre l’aplaudiment de la majoria de mitjans de comunicació, és a dir, dels mitjans hostils a Bush i a Blair. Aquest fet, per si sol, ja es una indicació clara de que molt probablement la cimera es va equivocar.

Efectivament, mirant en detall les propostes que Blair va posar sobre la taula del G-8 es comprova com els caps d’estat i de govern dels països més poderosos del món, en un context de desgast per la guerra global contra el terrorisme islamista que aquell mateix dia havia colpejat Londres, van considerar convenient fer concessions de cara a la galeria i en suport del seu amfitrió, Tony Blair. El primer ministre britànic, quan va preparar l'agenda del G-8, va creure que per compensar la seva política domèstica social-liberal i la seva política neoconservadora contra el terrorisme, necessitava tenir un front obert progressista per acontentar el seu electorat més d’esquerres. Un front que es diu: ajuda a l’Àfrica i protocol de Kyoto.

Pel que fa a l’ajuda a l’Àfrica, Blair ha proposat una teràpia de xoc, és a dir, una inversió massiva de diners que permeti abordar simultàniament els molts problemes estructurals que pateix el continent negre. En concret, Blair ha defensat que els països rics avancin en 10 anys l’equivalent al 0,7% del seu PIB corresponent als pròxims 30 anys, cosa que vol dir que desenbuxatquin 600.000 milions de dòlars. Xavier Sala-i-Martin, que analitza la proposta en dos articles (Plan Marshall para Africa I i Plan Marshall para Africa II) conclou que:

“la historia nos enseña que la asistencia exterior de los últimos 50 años ha sido mayoritariamente inútil: los países que crecen (como China) lo están haciendo sin beneficencia internacional y los que han recibido solidaridad multimillonaria (como Tanzania) no consiguen encarar la senda del crecimiento. Y claro, con tan decepcionante bagaje a nuestras espaldas, apostar todo el dinero de los próximos 30 años por una teoría no demostrada es como jugarse los ahorros de la jubilación a la ruleta. (...) En resumen, a pesar de que es importante que líderes del primer mundo se preocupen de África, la iniciativa del primer ministro británico es oportunista, está abocada al fracaso y puede acabar siendo perjudicial.”
Pel que fa al Protocol de Kyoto, la resposta més autoritzada és la Bjorn Lomborg, l’ecologista escèptic. En un article titulat Las prioridades correctas para el G8, Lomborg diu que Blair s’equivoca a l’establir les prioritats i es remet a les conclusions de l’anomenat Consens de Copenhaguen, un grup de científics que es va atrevir a respondre a la pregunta fonamental del nostre temps: quines han de ser les prioritats globals?
“La prioridad principal resultó ser la prevención del VIH/SIDA. Un programa completo costaría 27 mil millones de dólares, pero los potenciales beneficios sociales serían inmensos: se evitarían más de 28 millones de nuevos casos de VIH/SIDA para el 2010. Esto lo convierte en la mejor inversión que el mundo podría efectuar, logrando beneficios sociales que superarían los costes en una proporción de 40 a 1.
De manera similar, proporcionar los micronutrientes que faltan en más de la mitad de la dieta mundial reduciría las enfermedades causadas por las deficiencias de hierro, zinc, yodo y vitamina A con una proporción excepcionalmente alta de beneficios con respecto a los costes. Si sólo pudiéramos lograr la voluntad política, se podría alcanzar el libre comercio a un coste muy bajo, con beneficios de hasta 2,4 mil millones de dólares al año. La lucha contra la malaria rinde un beneficio de al menos cinco veces los costes. Las redes contra mosquitos y un uso eficaz de los medicamentos podrían reducir a la mitad la incidencia de esta enfermedad, a un coste de 13 mil millones de dólares.
La lista continúa, centrándose en las tecnologías agrícolas para abordar la producción de alimentos y el hambre, así como tecnologías para aumentar el suministro de agua potable limpia y mejorar el alcantarillado y la higienización. Dado que estos problemas son más agudos en África, las prioridades de Blair tienen cierto merito.
Sin embargo, el Consenso de Copenhague nos mostró no sólo lo que deberíamos estar haciendo, sino lo que no debemos hacer, al menos no en este momento. Los expertos pusieron las respuestas al cambio climático en un lugar extremadamente bajo de la lista de tareas pendientes. De hecho, el panel consideró estas iniciativas (incluido el Protocolo de Kyoto) como “malos proyectos”, porque cuestan más que el bien que producen. “
Sabem que Blair havia de nedar i guardar la roba. Però si s’ha convertit en l’únic dirigent europeu que es mereix el qualificatiu de líder no és per seguir amb les febleses socialdemòcrates o socialcristians que de vegades l’afecten, sinó pel seu compromís inequívoc amb la llibertat i la societat oberta. Els atemptats del 7-J no deixen lloc al dubte.

Tony, escolta, no perdis el temps en propostes que no solucionaran res i que probablement només faran que empitjorar les coses pels pobres africans i centrat en el fonamental: torna el tremp moral a Europa, liquida la política agrícola comuna, encarrila la modernització de la UE i, sobre tot, encapçala una aliança democràtica europea que, junt amb els EUA, sigui capaç de combatre i vèncer la nova amenaça totalitària de l’islamisme. Fes realitat allò que avui sembla impossible: que sigui la pèrfida Albión la que mostri el camí a Europa, de la mateixa manera que el Regne Unit el 1940 el va mostrar a l'enfrontar-se a Hitler en solitari quan la major part de l’Europa Occidental es rendia o s’adaptava a l’embranzida del nazisme. Potser t'estem demanant massa, però si no ho fas tu, Tony, no ho farà ningú

Chavez i Castro ja tenen la seva Al-Jazeera

Ahir, 24 de juliol, data de naixement de Simón Bolívar, es van començar a emetre en senyal de proves alguns programes del nou canal llatinoamericà de televisió per satèl·lit TELESUR. TelesurAquest nou canal està promogut i finançat per la flor i la nata dels pitjors governs del continent sudamericà. En concret, el 51% del capital l'ha posat l'Estat de Vençuela, el 20 % l'Argentina, el 19% Cuba i el 10% l'Uruguay. La seu del canal està situada a Caracas i el seu senyal es retransmet a través del satèl·lit New Sky Satellite (NSS) 806. Irònicament, el mateix que fan servir la CNN i la Fox nord-americanes. La seva programació, centrada en informatius i documentas, serà en llengua espanyola amb subtítols en portuguès. La cobertura de Telesur englobarà tot el continent americà, Europa occidental i el nord d'Àfrica. Chavez i Castro ja tenen, doncs, la seva Al-Jazeera particular.

diumenge, 24 de juliol de 2005

Els hipòcrites de la llibertat

Dóna gust veure com ara els antics camarades es preocupen tant per la llibertat. Normalment, ridiculitzen les llibertats democràtiques qualificant-les de formals, burgueses i no sé quantes atrocitats més. Però n'hi ha prou que un estat democràtic -víctima d'un o més atacs terroristes de destrucció massiva- prengui mesures per garantir millor la seguretat, perquè els més abrandats camarades esdevinguin els més grans defensors de la democràcia liberal. Exactament el contrari del que fan respecte l'Iraq, on acusen el govern i les forces de la coalició de no garantir prou la seguretat i on menyspreen els avanços que s'estan fent cap a la llibertat i la democràcia. Resulta difícil trobar una hipocresia més gran! Preparem-nos, doncs, per a la campanya de demagògia que faran ara respecte el pobre noi mort a trets per la policia al metro de Londres divendres passat.

Sharm el Xeic i els gais britànics, també són l'Iraq?

Fa 10 anys, Al Qaeda va declarar "urbi et orbe" la guerra santa contra moros i cristians. Contra els primers, per corruptes i traidors, i contra els segons per infidels i imperialistes. En aquesta guerra, l'Iraq és un dels punts calents, però no és ni el seu orígen ni el seu final. Dos exemples de les últimes hores: els atemptats de dissabte contra el balneari egipci de Sharm el Xeic al Sinaí o les amenaces de mort contra locals i centres gays de Londres per part dels islamistes (via Barcepundit). Ja sé que aquí ens agradaria més que la causa fos l'Iraq, perquè és més fàcil i còmode plantar cara a un estat democràtic i exigir-li que deserti que afrontar un enemic sense escrúpols ni pietat. Com més aviat despertem més problemes ens podrem estalviar.

divendres, 22 de juliol de 2005

Totes les fosses, tots els cadàvers

L'amic Carlos Herrera posa el dit a la llaga: si s'ha de revisar la memòria històrica s'ha de revisar tota. Si s'han d'obrir fosses comunes, s'han d'obrir totes. Si s'han d'exhumar cadàvers, s'han d'exhumar tots. Si s'han de pagar reparacions, s'han de pagar totes. Si s'han d'assumir responsabilitats, s'han d'assumir totes. Carlos Herrera se suma amb l'article -"El asesinato de Don Carlos"- a "la lista de aquellos que exigen un desentierro masivo de las víctimas de la Guerra Civil y una reparación consecuente de medios y honor a los que cayeron como consecuencia de la barbarie y la ferocidad de la época".
"Vamos a abrir zanjas y a desenterrar cadáveres, todos juntos, con el pico y la pala al hombro, cantando cualquier internacional que nos satisfaga, como si fuéramos los enanitos de Blancanieves camino de la mina. Yo dirigiré mis pasos al Paseo de la Bonanova de Barcelona. Allí, un 26 de enero, un comando de anarquistas e independentistas -menuda mezcla- balaseó fríamente a Don Carlos Cruset Vilaseca después de haberle sorprendido paseando calle Balmes arriba de la mano de su hija Blanca. Carlos Cruset había casado con una familia de emigrantes almerienses de ida y vuelta, había sufrido en Valencia la rapiña y la violencia de los muchachos de la CNT y la FAI -que le destrozaron la casa y la cara- y era considerado por sus vecinos y familiares como un hombre bueno y ejemplar. Un solo tiro acabó con su vida. Luego paladas de tierra. Y ya está. La muerte de Don Carlos Cruset cambió por completo la vida de aquella familia, que entró, como tantas otras, a formar parte de nuevo de la miseria y la supervivencia. Nadie, ni el franquismo ni los republicanos, le mentaron en sus elegías. Quedó su memoria tan sólo para los que compartieron su desdichada vida, mujer e hija, que no le olvidaron jamás. De la misma manera que es más que comprensible que los nietos de aquellos que quedaron enterrados en las cunetas quieran recuperar esos cuerpos y darles sepultura digna, quiere este que suscribe que se haga justicia y este otro nombre forme parte de aquellos que engrosan la lista de mártires del fanatismo, de la intolerancia, de la dictadura feroz del odio. Esta revisión constante exige, efectivamente, que todos los muertos sean tenidos en cuenta. Desde luego los que mató el bando que ganó. También los que mató el bando que perdió y a los que empezó a matar, incluso, antes de que golpeara el ejército contra el orden establecido. Se referirán a eso tanto los chicos y chicas de AI como el ricitos de plata de ERC, creador de «La Lista de Tardá», supongo. Yo me apunto. En casa estamos deseando que eso ocurra desde hace años: Don Carlos, efectivamente, era mi abuelo, y su muerte, como en tantos casos de familias españolas de cualquier tendencia, cambió el devenir de los días. La historia, desdichadamente, hubiese sido muy otra.
Amb la publicació de l'informe "España: poner fin al silencio y a la injusticia" Amnistia Internacional s'ha tornat a quedar a mig camí de la història.

dijous, 21 de juliol de 2005

Suècia després del model suec

La crisi de la UE, que va esclatar inequívocament amb el NO francès i holandès a la Constitució Europea, és una crisi del malanomenat "model social europeu". Existeix, però, un model social europeu? I si existeix, quin és? El francès? L'alemany? L'holandès? O el suec?. Per a progres i no tant progres, el gran model, el màxim exemple de l'Estat del benestar, era el model suec. Però aquest model ja no existeix. Mauricio RojasEls suecs l'han desmantellat i l'estan transformant, en paraules de l'economista i diputat suec, Mauricio Rojas, d'un Estat benefactor a un Estat possibilitador. És a dir, estan canviant el dirigisme per la llibertat. D'aquesta manera, han trencat el monopoli de l'escola o la sanitat pública (els alumnes o les seves famílies poden escollir lliurement l'escola que volen, sigui pública o privada, i la paguen amb un taló o vaucher escolar), han començat a canviar el sistema de pensions, que parcialment ja és de capitalització, i així un llarg etcètera de reformes liberals.
Si voleu saber-ne més, us podeu baixar en format pdf el llibre el Mauricio Rojas, "Suecia después del modelo sueco. Del estado benefactor al estado posibilitador".

dimecres, 20 de juliol de 2005

Merkel i Sarkozy, dues aspirines contra el càncer d'Europa

"Die Welt" diu: "Angela Merkel a Paris, rebuda pel president Jacques Chirac i- gairebé més important encara- pel ministre de l'Interior, Nicolas Sarkozy, l'home millor situat per succeir el cap de l'Estat francès. Amb ell, si més no, la candidata a la cancelleria està d'acord sobre el fet que les relacions franco-alemanyes han de continuar sent estretes, fins i tot "fonamentals", però també que necessiten ser revisades pel bé d'Europa".
Certament, Sarkozy pot semblar un liberal si se'l compara amb el conjunt de la classe política francesa i la Merkel una Thacher en relació a l'intervencionisme cristianodemocràta post-Erhard. Però, ni una ni l'altra aniran més enllà dels gestos i de la pura retòrica, ja que per arribar al poder i mantenir-s'hi necessiten del vot majoritari de la societat francesa i alemanya, dues societats que no accepten canvis substancials del "model social". Per no ser, no són ni la tercera via de Blair. Europa seguirà, doncs, intentant curar el càncer amb aspirines.

dimarts, 19 de juliol de 2005

El 63% dels morts civils a l'Iraq no els han provocat les forces d'ocupació

Un informe gens sospitós d'haver estat redactat pels neocons o els seus còmplices sinó per pacifistes i acadèmics agrupats en l'Iraq Body Count i l'Oxford Research Group, xifra en 24.865 el nombre màxim de víctimes civils a l'Iraq des de la invasió anglo-nordamericana el març del 2003. Aquesta xifra és pràcticament la mateixa que la donada per les Nacions Unides el mes de maig passat en l'informe Iraq Living Conditions Survey 2004.
Les dades, tot i la confusió d'alguns conceptes com el d'"ucknown agents", són contundents i inequívoques: el 63% de les morts de civils no han estat provocades per les forces militars de la coalició o del govern iraquià sinó per les "anti-occupation forces", els "terrorist attacks", els "Predominantly criminal killings" o els "uknown agents" (concepte que inclou, per exemple, els atemptats contra mercats o mesquites). El 37% restant és atribuïble a les forces ocupants. Però amb una diferència. La major part de les baixes civils provocades per la coalició, el 26%, es concentren en els dies de la guerra, entre el 20 de març i el 9 d'abril. La resta, l'11%, corresponen a les operacions contra Fallujah, l'abril i el novembre del 2004. Pel contrari, la mort de civils a mans dels que s'oposen a les forces de la coalició i del govern legítim de l'Iraq és una constant en progressiu augment que va dels 399 civils morts el mes de maig del 2003 als 981 del mes de febrer d'enguany.
Una altra dada significativa, especialment per entendre l'extensió real de la insurgència terrorista, és que el 77% de les morts és concentren en 12 ciutats, especialment Bagdad que, ella sola, comptabilitza gairebé la meitat de tots els morts civils (45,3%).

dissabte, 16 de juliol de 2005

I demà estaràs al paradís...

Nasra HassanLa investigació de la periodista paquistanesa i directora del UNIS, el Servei d'Informació de les Nacions Unides a Viena, Nasra Hassan, sobre el fenomen dels terroristes suïcides és, especialment després dels atemptats de Londres, de lectura imprescindible. Nasra ha recollit documentació sobre uns 250 palestins suïcides i n'ha fet un llibre. A finals del 2001 ja va escriure un article sobre aquest fenomen al "The New Yorker". Ara n'ha fet una versió per el "Times". La investigació dóna llum sobre alguns dels interrogants sobre les causes, motivacions i organització dels yihadistes suïcides.

Són el producte de la misèria i del mar d'injustícia mundial?
None of the suicide bombers — they ranged in age from 18 to 38 — conformed to the typical profile of the suicidal personality. None of them was uneducated, desperately poor, simple-minded, or depressed. Many were middle-class and held paying jobs. Two were the sons of millionaires. They all seemed entirely normal members of their families. They were polite and serious, and in their communities were considered to be model youths. Most were bearded. All were deeply religious.

I was told that to be accepted for a suicide mission the volunteers had to be convinced of the religious legitimacy of the acts they were contemplating, as sanctioned by the divinely revealed religion of Islam. Many of these young men had memorised large sections of the Koran and were well versed in the finer points of Islamic law and practice. But their knowledge of Christianity was rooted in the medieval crusades, and they regarded Judaism and Zionism as synonymous.
Per què atacs suïcides?
“Battles for Islam are won not through the gun but by striking fear into the enemy’s heart.”
“We do not have tanks or rockets, but we have something superior — our exploding Islamic bombs.”
“The main thing is to guarantee that a large number of the enemy will be affected. With an explosive belt or bag, the bomber has control over vision, location, and timing.”
Com es recluten i es preparen els suïcides?
A member of Hamas explained the preparation: “We focus his attention on Paradise, on being in the presence of Allah, on meeting the Prophet Muhammad, on interceding for his loved ones so that they, too, can be saved from the agonies of Hell, on the houris, and on fighting the Israeli occupation and removing it from the Islamic trust that is Palestine.”

I asked one planner about the problem of fear. “The boy has left that stage far behind,” he said. “The fear is not for his own safety or his impending death. It does not come from lack of confidence in his ability to press the trigger. It is awe, produced by the situation. He has never done this before and, inshallah, he will never do it again. It comes from his fervent desire for success, which will propel him into the presence of Allah. It is anxiety over the possibility of something going wrong and denying him his heart’s wish. The outcome, remember, lies in Allah’s hands.”
Com funcionen les cèl·lules de suïcides?
Generally, each cell consists of a leader and two or three young men. When a candidate is placed in a cell, usually after months, if not years, of religious studies, he is assigned the lofty title of al-shaheed al -hayy, “the living martyr”. He is also referred to as “he who is waiting for martyrdom”.

Each cell is tightly compartmentalised and secret. Cell members do not discuss their affiliation with their friends or family, and even if two of them know each other in normal life, they are not aware of the other’s membership in the same cell. (Only the leader is known to both.) Each cell, which is dissolved after the operation has been completed, is given a name from the Koran or from Islamic history.

divendres, 15 de juliol de 2005

Decau la popularitat de Bin Laden i augmenta el suport a la democràcia entre els musulmans de tot el món


En un any, la popularitat del moviment islamista radical i el suport als atemptats suïcides arreu del món, inclòs l’Iraq, ha baixat sensiblement en el món musulmà. Paral•lelament, l’atracció pels valors democràtics ha augmentat significativament. Aquestes són les conclusions d’una enquesta feta pel sistema d'entrevista personal, entre el mes d’abril i meitats de juny (abans dels atemptats de Londres), pel “Pew Global Attitudes Project” -una organització no partidista i sense ànim de lucre- entre 6.200 persones de 6 països de majoria musulmana i 10.800 persones més -aquestes per via telefònica- de països occidentals o occidentalitzats.

Mentre el suport a la democràcia creix, la confiança amb Bin Laden i l'acceptació dels atemptats suïcides cau considerablement. L’única excepció en aquesta tendència són els atemptats a l’Iraq. Mentre que la meitat dels enquestats del Líban, Jordània i el Marroc els consideren encara justificables, la majoria dels turcs, paquistanesos i indonesis opinen el contrari. Tot i això, el suport als atemptats a l’Iraq ha caigut d’un 20% en un any.

dijous, 14 de juliol de 2005

No existeixen els "civils" en la llei islàmica

El director del Centre d'Estudis Històrics Al-Maqreze de Londres, Hani Sibai, en una entrevista a la televisió àrab Al-Jazeera, cinc dies després dels atemtpats de Londres, diu que Tony Blair pagarà car l'error d'haver dit que els autors dels atemptats actuaven en nom de l'Islam. Sibai diu també que el concepte "civil" no exiteix en la llei islàmica i que els atemptats són una gran victòria per Al-Qaeda que va restregar els nassos en el fang als 8 països més poderosos del món.
"The term 'civilians' does not exist in Islamic religious law. Dr. Karmi is sitting here, and I am sitting here, and I'm familiar with religious law. There is no such term as 'civilians' in the modern Western sense. People are either of Dar Al-Harb or not.
"These associations do not represent the Muslim public. They collaborate with the British police for certain interests. They want an 'English Islam,' and not the Islam that was sent to the Prophet Muhammad. If Al-Qa'ida indeed carried out this act, it is a great victory for it. It rubbed the noses of the world's eight most powerful countries in the mud. This victory is a blow to the economy..."
"I think that British Prime Minister Tony Blair made a grave error when he spoke before the investigation and claimed that the perpetrators of these acts were acting in the name of Islam. I think that he will pay the price for this grave error in the future. No possibility should be ruled out. We do not rule out the possibility that it was done by the intelligence agency of another Western country hostile to Britain. We do not rule out countries... or some Zionist Americans who wanted to overshadow the G-8 summit.
L'entrevista, transcrita pel MEMRI, la podeu llegir aquí. Per veure el vídeo, aquí.

Al Qaeda compta a Europa amb el suport de 100.000 islamistes radicals

Segons l'informe Young Muslims and Extremism, elaborat l'any passat pels ministeris de l'Interior i d'Afers Estrangers del Regne Unit, "el nombre de musulmans britànics compromesos en activitats terroristes, en el país o a l'estranger, o que donen suport a aquestes activitats, és extremadament feble, per sota de l'1 %". El problema és que l'u per cent del milió sis-cents mil musulmans empadronats al Regne Unit dóna una xifra de 16.000 terroristes actius o passius. Una xifra que, com diu Daniel Pipes, més que extremadament feble és extremadament alta. De l'informe es despren també que "un cert nombre de grups extremistes recluten activament joves musulmans britànics" entre "les entitats religioses o ètniques vinculades al món universitari". L'informe classifica els joves extremistes en dos grans grups "o son ben educats, estudiants i llicenciats, amb qualificacions professionals en enginyeria i informàtica, o son poc o gens qualificats i sovint amb antecedents penals" i dóna una dada significativa: un nombre considerables dels terroristes islamistes provenen "de medis musulmans liberals no religiosos".

El que explica aquest informe no és gaire diferent del que diuen informes similars d'altres països europeus. A Alemanya, la xifra d'islamistes radicals s'estima en 30.000 i a França en uns 5.000. Si aquestes xifres fóssin correctes, extrapolant-les a la resta de paísos de la UE obtindriem que tenim desplegat a l'interior de les nostres fronteres un "exèrcit" d'uns 100.000 musulmans amb el coco menjat pel missatge de Bin Laden. Només que un 1% de tots ells -és a dir, un miler- estiguin disposats al martiri, el panorama que tenim al davant és terrorífic. Seran més o seran menys, però no són germanetes de la caritat. Tenen molt clar el que volen. El xeic Omar bin Bakri, que viu i predica a Londres, ho diu sense pèls a la llengua:"Utilitzarem la vostra democràcia per destruir la vostra democràcia. Remodelarem la Gran Bretanya a imatge de l'Islam. substituirem la Bíblia per l'Alcorà. No permetrem que els nostres germans siguin colonitzats, o la Gran Bretanya es convertirà en una altra Bòsnia". Només li falta dir amén.

dimecres, 13 de juliol de 2005

Cap a una Intifada europea?

Estic saturat de tants anàlisis sobre les intencions d’Al-Qaeda, quan ningú, llevat dels seus membres, saben que és, com funciona, quins condicionants té, quins recursos disposa o quins plans de lluita ha dissenyat. Per no saber, no sabem si Bin Laden és viu o mort, si està plenament operatiu o és un invàlid, si manté una estricta clandestinitat o si és un clònic digital que com el Cid pretén guanyar batalles després de mort. Segurament, per als serveis secrets i les forces de seguretat aquestes dades són imprescindibles, ja que sense elles resulta molt difícil planificar les operacions policials i militars en contra d’Al Qaeda, però per a la resta de ciutadans el com, el quan i de quina manera, no tenen gaire importància quan se sap perfectament el que volen i perquè ho volen. Igual que abans els comunistes o els feixistes, els islamistes volen assolir la societat perfecte derrotant els infidels i imposant la seva religió.

Els que hem estat a la clandestinitat, hem tingut un fe sòlida en els principis revolucionaris del socialisme científic i hem viscut la solidaritat internacionalista contra l’imperialisme, la guerra plantejada per Al Qaeda és com un “remake”, un “déjà vu”, de la clàssica estratègia revolucionària de l’esquerra més radical. L'única diferència és de folcklore i d'accions de molta més magnitut i molts menys escrúpols. En realitat, Bin Laden no és res més que un bolxevic postmodern. És un subproducte de la societat occidental que tant diu rebutjar. Però, a diferència de Marx i Lenin, Bin Laden no ha tingut de pensar gaire. El seu enemic és el mateix: el capitalisme immoral i els governs àrabs titelles d’occident. No li ha calgut elaborar cap nova teoria revolucionària, com la continguda en “El Capital”, el “Manifest Comunista” o el sinistre “Mein Kampf”, n'ha tingut prou –amb temps i molts diners- amb rellençar l’Alcorà i substituïr el concepte de conciència de classe pel de conciència islamista.

L’objectiu de Bin Laden, com el del Che Guevara, és crear un, cent, mil vietnams, que en la retòrica islamista s’en diuen intifades. L’atvanguarda revolucionària s’encarrega de motivar les bases a través d’accions punitives i espectaculars que permeten engrescar els amics i espantar els enemics. Aquestes accions se centren, d’una banda, en les zones de combat directe, com l’Afganistan i l’Iraq, i de l’altra, en les baules més febles de la cadena imperialista, com semblen ser els països de la Unió Europea.

La correcció política ha impedit durant massa temps descobrir el que ara sembla desconcertar alguns europeus: l’existència d’un polvorí radical en el cor de la gran majoria de les nostres ciutats i capitals. Des de l’assassí de Theo van Gogh als quatre suïcides que van provocar la massacre del 7-J a Londres, tots eren ciutadans europeus -encara que d’orígen àrab o magribí- joves i militants fanàtics d’una ideologia religiosa radical. Una fotocòpia del que eren molts joves europeus dels anys seixenta i setanta que van acabar engruixint els rengles de les Brigades Rojes, la Fracció de l’Exèrcit Roig, el Grapo i, amb un vessant nacionalista, l’ETA o l’IRA.

Sabem el que volen i sabem on estan però no sabem què fer. La correcció política ens té lligades les mans. L'analista militar, el tinent coronel suís Ludovic Monnerat es fa la pregunta tabú: camina Europa cap a una Intifada?
Est-ce que les 4 bombes qui ont explosé dans les transports publics londoniens annoncent une insurrection à venir, des campagnes d’attentats couplées à des appels à la désobéissance civile, au non respect d’une loi impie ? Est-ce que la pollution des esprits due à l’intégrisme musulman va dégénérer en conflit armé?
Le «robuste optimisme du bon sens» qui prévaut généralement dans les sphères dirigeantes tend naturellement à déconsidérer d’emblée toute réflexion allant dans ce sens. Impossible, inimaginable, insoutenable, peut-on souvent entendre. Mais pour ceux dont le métier consiste à penser l’impensable, l’hypothèse d’une intifada européenne est depuis des années un sujet d’inquiétude majeur ; périodiquement, des rapports soulignent le danger que font par exemple peser les activités d’endoctrinement et de radicalisation au sein de la communauté musulmane. Lorsque le 1% d’une frange de la population qui compte souvent plusieurs millions de personnes est prêt à commettre des actes terroristes, comme c’est par exemple le cas en Allemagne d’après les services de renseignements intérieurs, comment ne pas voir le potentiel d’une guerre civile ravageuse?

La gloriosa resistència iraquiana executa 24 nens que col·laboraven amb les forces d'ocupació acceptant llaminadures


Pobre resistència iraquiana! Al principi, el seu enemic eren les forces d'ocupació. Després, l'enemic es va estendre als iraquians que es reclutaven en massa per formar part dels còssos de seguretat del nou estat democràtic. Més endavant, l'enemic es va ampliar als empresaris, cooperants i diplomàtics estrangers. Ara, el concepte inclou fins i tot els nens. Finalment, doncs, la gloriosa resistència iraquiana ha assolit la seva veritable dimensió nacional. Demano disculpes per no haver-ho vist abans i creure -de bon rotllo, eh!- que eren una banda de delinqüents, feixistes, terroristes i assassins.

El quadres d'Al Qaeda a l'Iraq segueixen caiguent

Abu Abd al-Aziz, "l’Emir de Bagdad", un dels lloctinents d’Abu Mussab al-Zarkawi, l’han detingut avui a Bagdad, segons ha anunciat el general nord-americà Richard Myers. El fet que aquesta informació l’hagi donat en persona el cap de l’Estat Major Interarmes senyala la importància que el Pentàgon dóna a aquesta detenció que, segons Myers, “afectarà les operacions d’Al-Zarkawi d’una manera molt significativa”. Darrerament s’han detingut nombrosos quadres dirigents de l’organizació d’Al Qaeda a l’Iraq, però, de moment, ssense que s’hagi reduit aparentment la seva capacitat operativa.

dimarts, 12 de juliol de 2005

L'assassí de Theo van Gogh parla clar: "he actuat purament en nom de la meva religió"


És una llàstima que el judici que se celebra a Amsterdam per l'assassinat del documentalista holandès Theo van Gogh tingui tan poca cobertura mediàtica al nostre país perquè està resultant molt instructiu per entendre les motivacions dels islamistes. L'acusat del crim, Mohammed Bouyeri, un holandès de 27 anys, de pares marroquins, nescut i educat a Amsterdam, en una de les seves rares intervencions ha dit avui en el judici:
"Assumeixo plenament les meves responsabilitats. He actuat purament en nom de la meva religió" (...) "Us puc assegurar que si un dia surto en llibertat, tornaria a fer el mateix, exactament el mateix".
Adreçant-se a la mare de Theo van Gogh, li ha dit:
"Sou l'única persona davant la qual sento alguna obligació (...) però no sento la seva pena, el seu dolor; no tinc cap simpatia per vostè perquè penso que és una infidel". (...) "He actuat per convicció, no perquè odiés el vostre fill" (...) "Hauria fet el mateix amb el meu pare si hagués ofès al Profeta"
ADDENDA.- Escolteu algunes de les paraules de Bouyeri clicant aquí.

Acusen la BBC d'excloure la paraula "terrorista" en les informacions sobre els atemptats del 7-J

El "Telegraph" es fa ressò d'algunes denúncies contra l'excés de "correcció política" de la BBC
The BBC has re-edited some of its coverage of the London Underground and bus bombings to avoid labelling the perpetrators as "terrorists", it was disclosed yesterday. Early reporting of the attacks on the BBC's website spoke of terrorists but the same coverage was changed to describe the attackers simply as "bombers". The BBC's guidelines state that its credibility is undermined by the "careless use of words which carry emotional or value judgments". Consequently, "the word 'terrorist' itself can be a barrier rather than an aid to understanding" and its use should be "avoided", the guidelines say. Rod Liddle, a former editor of the Today programme, has accused the BBC of "institutionalised political correctness" in its coverage of British Muslims. A BBC spokesman said last night: "The word terrorist is not banned from the BBC."

dilluns, 11 de juliol de 2005

D'Alema i Rutelli més aprop de Bush que de Zapatero

Ezio Mauro, director de "La Repubblica", entrevista al'exprimer ministre italià i dirigent dels Democràtics d'Esquerra, Massimo D’Alema, després dels atemptats de Londres. Això és el que diu el dirigent excomunista italià.
“L’Europa è stata colpita al cuore, e nel momento della massima sorveglianza: significa non il riemergere di una rete sommersa, significa coscienza e dimostrazione della propria forza, significa un nemico dell’umanità col quale avremo a che fare per un periodo non breve, ed è un nemico tanto più pericoloso perché considera nemici le persone, gli uomini del mondo occidentale; abbiamo la colpa di averlo sottovalutato, di avere lasciato che conquistasse consenso significativo: l’occidente per un periodo l’ha persino vezzeggiato, l’ha considerato un alleato utile contro il comunismo, mentre la sinistra l’ha confuso con l’espressione di una disperazione, con la rivolta dei poveri, non è così”.
Che cos’è questo nemico che ci colpisce mentre accompagnamo i bambini a scuola, mentre andiamo a lavorare?
E’ l’odio verso i nostri valori, è l’odio verso la democrazia, è una forza reazionaria, antimoderna, e la sinistra non deve credere che sia il nemico soltanto dell’occidente di Bush, è il nemico del nostro occidente, e anche in ciò che ci divide dalla destra è un nostro nemico: ricordiamoci, si ricordi il popolo della pace, che Bush è il leader di un grande paese democratico, e che dall’altra parte ci sono i terroristi”.
I l'alcalde d'esquerres de Roma i eurodiputat Francesco Rutelli diu que, tot i no estar d'acord amb la guerra de l'Iraq, no faran com Zapatero i deixaran els iraquians a mans dels terroristes:
La “guerra irachena è stata un colossale errore strategico e resterà una trappola mortale se la transizione non sarà internazionalizzata”, “il centrosinistra chiede il rientro graduale della missione italiana a Nassiriyah ma deve farlo con una mozione motivata nella quale sia delineato un piano di sostegno concreto degli europei al legittimo governo di Baghdad”, “le posizioni di oggi dell’opposizione siano le stesse che un centrosinistra di governo si impegnerebbe a realizzare, e dunque una via realistica, non quella di Zapatero, non l’abbandono puro e semplice dell’Iraq alle cure di al Zarqawi”.

diumenge, 10 de juliol de 2005

Al final, resarem perquè hi hagi una segona Normandia


Aquesta vegada, Europa tampoc no serà capaç de derrotar els seus enemics. Durant els anys trenta i els primers dels quaranta del segle passat no va ser capaç d’aturar el nazisme i de fer-hi front pels seus propis mitjans, víctima d’un fals pacifisme i del suposat realisme de les polítiques d’apaivagament. Tampoc, durant els 45 anys següents, va ser capaç per ella mateixa de combatre l’amenaça soviètica. Si va sobreviure va ser gràcies a l’aixopluc del paraigues militar dels Estats Units, al Pla Marshall i a l’empenta nord-americana per a la creació del mercat comú. Ara, als inicis del segle XXI, continua sent incapaç d’afrontar la nova amenaça totalitària: el feixisme islamista. Actualment, al fals pacifisme i a les polítiques d’apaivagament del segle passat s’hi suma una societat comodona i panxacontenta producte d’unes polítiques paternalistes sobreprotectores que la incapaciten per afrontar el risc. Com un nen mimat, la societat europea té pànic a enfrontar-se al món exterior i només vol la satisfacció immediata del seus desitjos, que ha elevat a la categoria de drets. I si els governs no la complauen, fa tota mena de rebaqueries amb la tranquil·litat que garantitza la impunitat del clientelisme electoral. Ni els 191 morts de Madrid, ni els 50 de Londres, ni els que puguin venir faran canviar res. Per seguir tirant de beta, la societat europea responsabilitzarà els seus governs i els dels seus aliats dels crims dels terroristes –ja sigui per l’Iraq i l’Afganistan, pel passat colonial o per l’assassinat d’Abel a mans de Caïm- i els exigiran més i més concessions amb la il·lusió de poder seguir vivint en la bombolla del benestar. Parlar dels morts en atemptat serà -és ja- com parlar dels morts en accidents de circulació. Tot, menys afrontar l’arrel del problema. Mentre tant, però, l’ou de la serp que es va incubar a la república de Weimar s’incuba ara en el si de les comunitats musulmanes que medievalitzen el continent europeu. Repetir que no tots els musulmans són terroristes és una obvietat tan inútil com dir que no tots els bascos són de la ETA. El problema no està tant en aquesta part del silogisme com en l’altra: tots els terroristes vinculats amb Al Qaeda sí que són i se senten musulmans. Europa hauria de controlar d’immediat aquestes comunitats sense falsos complexos multiculturalistes. L’estat de dret dóna instruments suficients, fins i tot excepcionals, per combatre el terrorisme i els que li dónen suport sense vulnerar els drets humans, però cal tenir voluntat política per aplicar-los amb totes les conseqüències. Si no ho fem, no només hi haurà més atemptats sinó que aquests seran cada vegada més letals. Si esperem a reaccionar, quan ens ataquin amb armes químiques, biològiques o nuclears, serà massa tard. Lamentablement, aquest escenari és molt probable si les coses continuen igual. Blair està pràcticament sol en la coral dels autistes europeus. Si les coses segueixen així, la serp de l’islamisme matarà milers de persones; governs dèbils permetran que el burka es legitimi i s’imposi, per no provocar; la sharia avançarà i la democràcia retrocedirà per respecte a la diversitat; als jueus se’ls invitarà a marxar cap a Israel ja que la seva presència ofen els musulmans; les relacions amb els Estats Units es trencaran per conciliar-se amb la umma. Finalment, tindrem la llibertat de triar: o convertir-nos a l’islam o morir com infidels. Aleshores, els supervivents resaran perquè hi hagi una segona Normandia.

ADDENDA.- Sobre el tema, Neopatria escriu a ideesXavui un article que us recomano:
S’imposa prendre decisions, a tot l’Occident. A l’inici de la segona guerra mundial, entre altres mesures, el govern britànic va fer servir la Defence Regulation 18B per empresonar els sospitosos de connivència amb l’enemic; a part d’alguns ciutadans alemanys o austríacs de naixement, el maig de 1940 va ser il.legalitzat el moviment feixista britànic que tenia en sir Oswald E. Mosley el líder principal. La British Union of Fascists era alguna cosa més que un grupuscle, però no es pot anar a la guerra deixant que al teu poble quedi gent que està fent propaganda de les bondats de l’enemic. Mosley i uns 740 militants van anar a la garjola fins que els aliats van tenir guanyada la guerra.

En aquests moments —no és cap suposició: n’estem segurs—, l’enemic té una quinta columna a casa nostra, que circula com peix en l’aigua entre les bosses de població immigrada. Tothom sap què és el Londonistan, on elements com el xeic Omar Bakri; Abu Hamza el-Masri, l’imam de Finsbury Park (el del ganxo), o Abu Qutada, portaveu oficiós de ben Laden, han estat celebrant l’assassinat d’occidentals i predicant contínuament l’odi a les nostres societats basades en valors que els permeten, a ells també, viure lliurement; però això s’ha d’acabar.El que equivocadament anomenem tolerància, resulta que serveix perquè ens matin.

dimecres, 6 de juliol de 2005

"Per l’amor de Déu, atureu l’ajuda si us plau!"

Per a la majoria de periodistes, analistes i opinadors, si la cimera del G-8 no arriba a un acord per condonar el deute africà i ratificar el protocol de Kyoto serà un fracàs. Però, per què ha de ser un fracàs? Comprenc que per als gurús i replicadors de la correcció política ho sigui, però per a la millora real de les condicions de vida d’una gran part de la població mundial més aviat seria un èxit. Aquesta és, si més no, l’opinió que expressa l’economista africà James Shikwati en una entrevista que li fa el setmanari alemany "Der Spiegel" coincidint amb la cimera del G-8.
SPIEGEL: Mr. Shikwati, the G8 summit at Gleneagles is about to beef up the development aid for Africa...

Shikwati: ... for God's sake, please just stop.

SPIEGEL: Stop? The industrialized nations of the West want to eliminate hunger and poverty.

Shikwati: Such intentions have been damaging our continent for the past 40 years. If the industrial nations really want to help the Africans, they should finally terminate this awful aid. The countries that have collected the most development aid are also the ones that are in the worst shape. Despite the billions that have poured in to Africa, the continent remains poor.

SPIEGEL: Do you have an explanation for this paradox?

Shikwati: Huge bureaucracies are financed (with the aid money), corruption and complacency are promoted, Africans are taught to be beggars and not to be independent. In addition, development aid weakens the local markets everywhere and dampens the spirit of entrepreneurship that we so desperately need. As absurd as it may sound: Development aid is one of the reasons for Africa's problems. If the West were to cancel these payments, normal Africans wouldn't even notice. Only the functionaries would be hard hit. Which is why they maintain that the world would stop turning without this development aid.
ADDENDA.- Sobre aquest tema, són recomenables també els articles de Xavier Sala-i-Martin, Plan Marshell para Africa I i Plan Marshall para Africa II.

Londres 2012, una altra derrota de Chirac

Tot i que el meu interès pel muntatge olímpic és més aviat nul, he de confessar que, una vegada perduda Madrid, m’ha agradat que Londres derrotés París. La cara desencaixada de grandeur de Chirac no tenia preu.

ADDENDA.- No us perdeu a la web santiagobernabeu.com el vídeo que hauria fet guanyar Madrid.

dimarts, 5 de juliol de 2005

Continua el procés d'integració dels sunnites a la vida política de l'Iraq democràtic i l'abandonament de la insurgència

Segons publica avui el diari panàrab editat a Londres, Al-Hayat, "per primera vegada, dues organitzacions armades, l'Exèrcit islàmic a l'Iraq i l'Exèrcit dels muhaidins, format majoritàriament per "baasistes" (membres del partit de Saddam Hussein), han anunciat la designació d'un portaveu, Ibrahim Youssef Al-Chammari" per exigir una negociació "oficial" amb els Estats Units.

El diari panàrab també explica que "el cap dels 'waqf' (religiosos) sunnites, Adnane Al-Dulaimi, ha fet una crida a tots els sunnites de l'Iraq a inscriure's al cens electoral per poder participar massivament al referèndum sobre la Constitució i a les eleccions generals, previstes respectivament per l'agost i el desembre d'aquest any. Aquesta crida serà reforçada per l'emissió de 'fatwas' encoratjant els sunnites a participar en el procés democràtic. Aquesta crida, que contrasta amb les crides al boicot a les eleccions de gener, és un pas més en el procés d'integració dels sunnites al nou govern democràtic de l'Iraq. Les últimes setmanes, nombrosos representats sunnites han entrat a formar part tant del govern com de la comissió constitucional, en una aposta clara dels principals dirigents d'aquesta minoria per la pacificació i l'estabilitat del país i per abandonar el vaixell de la insurgència, que cada dia té més vies obertes d'aigua.

dilluns, 4 de juliol de 2005

Guanyar la guerra civil

"Ja vau elegir bé, reputes, el Taxidermista! Voleu que els catalans, si encara en queden, se suïcidin en grup o abracin la fe espanyola. Perfecte. Però jo us demano coherència. Haver-ho dit durant la Segona República i haver-vos exposat que gent com jo, gent millor que jo, perdó, us fotéssim el tret de gràcia abans que vosaltres, sense collons de disparar, deleguéssiu en la xusma les ordres d'assassinar-nos. No delegueu més ni doneu lliçons de democràcia i de respecte. No exigiu els que els vostres mentors ens van negar. Digueu-ho clar, amics d'afables converses i visions magistrals, ens voleu exterminar, ara que sabeu, a més, que som pocs, covards i febles i que tothom us escolta amb temor reverencial. Doncs nosaltres també volem exterminar-vos. Que carai. Divertim-nos fins a morir que la guerra, a cara descoberta, potser ja ha començat."
Alexis de Tocqueville deia que la llibertat d'expressió és tan important que cal tolerar els seus excessos. No hi ha dubte que l'article de Malló és un d'aquests excessos. Un excés clarificador, especialment per a tots aquells que des del "nacionalisme dialogant" han adjectivat els firmants del manifest d'exagerats, mentiders i d'un victimisme sobrevingut que ignora que de víctima, com de porc i de senyor, se n'ha de venir de mena. L'article de Malló demostra que encara hi ha gent que espera guanyar la guerra civil, que encara està en guerra civil. L'article confirma que hi ha gent a qui l'Amnistia, la Constitució i l'Estatut de la transició no els valen per a res perquè només entenen la justícia com a revenja. L'article de Malló no s'hauria de censurar. Pel contrari, s'hauria de publicar a tots els diaris i a totes les escoles. Potser d'aquesta manera molts aprendrien que si el franquisme encara sobreviu no és per culpa de la transició sinó per la pervivència de l'antifranquisme.

diumenge, 3 de juliol de 2005

Sant tornem-hi!

La quantitat de coses que pasen quan no hi ets!. Recuperar els cinc dies perduts resulta ja impossible, però algunes coses no les puc deixar passar impunement. Esmolo el teclat.