Més víctimes de la repressió a l'Iran

L'antic líder estudiantil Ahmad Batebi, l'opositor iranià més famós per haver sortit en aquesta foto a la portada de "The Economist", ha estat detingut aquest cap de setmana passat a casa seva per la policia política del règim teocràtic dels mullahs. Aquest cap de setmana ha mort també en una presó iraniana un altra líder estudiantil de les revoltes del 1999, Akbar Mohammadi, que va ser apallissat per fer-lo desistir de la vaga de fam que feia 9 dies que havia començat.
Com diu la germana de Mohammadi, que viu a Europa:

"They (the government) are protesting for Palestinian and Lebanese victims while they are killing Iranian youths for no reason."

Des d'on dispara Hezbollah els seus míssils?

Resposta: d'entre la població civil libanesa.
Ja ho sabiem, però ara també ho veiem.
Vídeo enregistrat pel Tsahal.

"Obsession: What The War on Terror Is Really About"

(Via Chroniques de l'Extrême-Centre): A tots aquells que creuen que el feixisme islàmic és un mite. A tots aquells que pensen que els combatents de la jihad ens odien pel que els fem i no pel que som. A tots aquells que ja no creuen en la lliberta com el valor fonamenal de la civilització. A tots ells va dedicada aquesta pel·licula. (1 h. 17 m.) HonestReporting.com

La "destrucció" de Beirut

(Via Barcepundit) Segons la internacional mediàtica l'atac israelià contra el Líban hauria fet recular aquest país 50 anys. En realitat, els atacs sobre Beirut només han afectat a l'1 per cent de la ciutat. En aquest mapa teniu, marcades en negre, les zones on caigut les bombes israelianes(cliqueu per ampliar).

Evidentemente, para que esa destrucción focalizada en zonas concretas se presente como una destrucción total hace falta esa colaboración de los medios de comunicación occidentales que nunca falla. Siempre tan dispuestos a echar una mano por la causa, claro. Pero a algunos están empezando a caer del guindo: en el mismo post de Vital Perspective hay una referencia a una crónica de Anderson Cooper, de la CNN, en la que describe cómo Hezbolá organiza el montaje mediático. Y no se puede acusar a Cooper de ser un vendido a Bú; recordaréis cómo era jaleado por los impermeables por haber puesto a caldo al gobierno estadounidense durante el Katrina. "Es el único que se atreve a decir la verdad", decían. Intuyo que no lo dirán durante mucho tiempo ya.

Segurament, perquè només començar ja diu això:

On camera: We're not allowed to enter Hezbollah territory really without their permission. They control this whole area, even after the sustained Israeli bombing campaign. We've arranged with a Hezbollah representative to get permission to come here. We've been told to pull over to the side of the road and just wait.

Voice-over: We'd come to get a look at the damage and had hoped to talk with a Hezbollah representative. Instead, we found ourselves with other foreign reporters taken on a guided tour by Hezbollah. Young men on motor scooters followed our every movement. They only allowed us to videotape certain streets, certain buildings. Once, when they thought we'd videotaped them, they asked us to erase the tape. These men are called al-Shahab, Hezbollah volunteers who are the organization's eyes and ears.

I és que, com cita Instapundit (via Barcepundit):

"La diferencia es que Israel causa la muerte de civiles cuando falla su objetivo, mientras que Hezbolá causa la muerte de civiles cuando acierta en su objetivo".

Fidel perd els estreps

El periodista cubà del canal 41 de Miami, Juan Manuel Cao, va fer perdre els estreps al dictador Fidel Castro al preguntar-li perquè no deixa que la neurocirurgiana Hilda Molina surti de Cuba i es pugui reunir amb el seu fill i els seus nets que resideixen a l'Argentina. La pregunta la va formular Juan Manuel Cao durant la recent cimera del Mercosur.

Culpable, mentre no es demostri el contrari

La internacional mediàtica, tan comprensiva sempre amb els drets dels terroristes, nega sistemàticament la pressumpció d'innocència als Estats Units i Israel. Washington i Jerusalem són sempre culpables, mentre no es demostri el contrari. I quan es demostra, ho ignoren o minimitzen. Ha passat moltes vegades -Jenin, la platja de Gaza, la mort del nen Mohamed Al Doura...- i ara torna a passar amb l'incident que ha provocat la mort de quatre cascos blaus de l'ONU al sud del Líban.

Caldrà que Israel depuri responsabilitats si n'hi han, però tot fa pensar, al contrari del que manifesta la internacional mediàtica i la correcció política, que ha estat un accident. I que, en tot cas, el realment sorprenent és que no n'hi hagin més, atès que Hezbollah sol situar-se a l'entorn de les instal·lacions dels cascos blaus com a mesura de protecció i, fins i tot, ubicar les seves casernes paret per paret amb les de l'ONU. Aquest és el cas que mostra la fotografia, que data de l'any 2002.

Tot fa pensar que aquesta era la situació de la base de la Finul a d'Al-Khiam. La correspondència per correu electrònic d'uns dels observadors morts, el canadenc Paeta Hess-von Kruedener, així sembla confirmar-ho. Segons el general canadenc a la reserva Lewis Mackenzie, entrevistat per l'emissora de ràdio CBC, Hess-von Kruedener li va explicar per e-mail pocs dies abans de la seva mort que Hezbollah feia servir el destacament de l'ONU com a cobertura:

We received emails from him a few days ago, and he was describing the fact that he was taking fire within, in one case, three meters of his position for tactical necessity, not being targeted. Now that’s veiled speech in the military. What he was telling us was Hezbollah soldiers were all over his position and the IDF were targeting them. And that’s a favorite trick by people who don’t have representation in the UN. They use the UN as shields knowing that they can’t be punished for it.

El problema és que aquesta situació, coneguda per tothom, especialment per l'ONU, fa 20 anys que dura i ningú no ha fet res per resoldre-la. Per no fer res, l'ONU ni tant sols va ordenar la retirada dels observadors a l'inici del conflicte, ara fa 17 dies, contrariament al seu costum de fugir sempre cames ajudeu-me a la que sona el primer tret (Srebrenica, Congo...).

La ONU ya tuvo su oportunidad en el Líbano con UNIFIL, la misión de interposición que se desplegó durante décadas desde finales de los 70, y que sólo sirvió para mantener el conflicto y castigar a Israel. Desde luego no para imponer una paz inexistente. Al contrario, la ONU se convirtió en el mejor obstáculo para la paz en la zona. Por diversas razones.

Por ejemplo, porque el cuartel general de UNIFIL se instaló al lado de los centros de mandos de Hizboláh, dando indirectamente cobertura a los terroristas. Ninguna acción de represalia israelí podía arriesgarse a dañar un Casco Azul (de hecho, esta superposición de miembros de las Naciones Unidas y de Hizboláh podría explicar la muerte de los cuatro observadores de la ONU). Es más, tanto se fundieron los activos de la ONU con los terroristas de Hizboláh que éstos, en un momento, llegaron a vestirse con uniformes de los Cascos Azules, tomar dos de sus vehículos y servirse de este engaño para secuestrar a varios soldados de Israel. Corría el año 2001. La ONU, al tanto por sus investigaciones internas, nunca denunció nada o hizo algo al respecto. Las evidencias, de hecho, fueron entregadas a los lugartenientes de Hizboláh.

Si la investigació revela alguna responsabilitat de l'exèrcit israelià, l'afer tornarà a omplir les primeres planes i els primers minuts de tots els mitjans de comunicació del món, que executaran amb fruició la sentència. En cas contrari, s'ignorarà o sortirà en petit en un racó de la plana o de l'emissió. El resultat? En la memòria mediàtica dels ciutadans quedarà per sempre més que Israel va assassinar deliberadament 4 observadors de l'ONU al Líban.

D'això és del que es tracta. O no?

Bush aposta per suprimir els drets de successió

George Bush presentarà al Congrés un projecte de llei per suprimir els drets de successió. Serà una decisió històrica que revolucionarà l'economia americana. Aquí -ja ho veureu- la notícia serà rebuda com una mostra més del capitalisme salvatge. Un regal de Bush als rics al final del seu mandat que no farà res més que augmentar les desigualtats socials, fent als rics més rics i els pobres més pobres. La importància d'aquesta mesura la comenta ni més ni meys que el francès Jean-Daniel Tordjman, exambaixador delegat per a les inversions internacionals:

Elle renforcera de manière décisive l'attractivité déjà forte des États-Unis comme lieu de résidence des investisseurs mondiaux, centre de création d'entreprises nouvelles, marché de l'art et du luxe, lieu de mécénat et de créativité dans un pays qui ignore évidemment l'impôt sur la fortune.

Cela confortera la position des entrepreneurs aux États-Unis et attirera dans ce pays, à titre de résidents permanents, les entrepreneurs asiatiques ou européens ayant réussi dans leur pays et qui paieront désormais aux États-Unis leurs impôts. Une telle évolution provoquera des flux de capitaux permanents considérables qui renforceront les places financières américaines, la balance des comptes et le dollar.

Cela n'est pas une vue de l'esprit mais une réalité tangible qui peut se concrétiser en quelques mois alors que ni l'Europe, ni la France bloquées dans leurs débats internes ne sont préparées, intellectuellement ou législativement, à organiser leur riposte.

El Líban i la síndrome de Jenín

La internacional mediàtica informa sobre el Líban de la mateixa manera que l'any 2002 va informar sobre la "matança de Jenin". Una matança de palestins a sang freda que mai no va existir, segons informes posteriors d'ONGs i de la mateixa ONU. Però no sembla que n'hagin après la lliçó.

Les bombardements aériens au Liban ont causé, comme c’est toujours le cas en temps de guerre, des dommages et des destructions, mais ce préjudice a été extrêmement limité. Israël n’a pas "botté les fesses du Liban", ni n’a l’intention de le faire. A Beyrouth, à ce jour, l’aéroport a été frappé, comme l’ont été quelques objectifs et bâtiments stratégiques dans le quartier chiite. C’est très loin des destructions d’horreur dont on nous soûle tous les soirs sur nos écrans de télévision, et des accusations de crimes de guerre.

La situation au sud-Liban est pire à cause de la fuite prévue des civils. Mais le Hezbollah a transformé la totalité du sud-Liban en champ de bataille en rendant floue la différence entre zones militaires et civiles. L’organisation dirige également ses roquettes contre la population israélienne. Ainsi, tant au sud du Liban qu’au nord d’Israël, des civils ont été contraints de fuir.

Pourtant, parler d’une "naqba [catastrophe] libanaise", d’un désastre humanitaire de nature à susciter la révulsion de toute personne honnête, ne reflète pas la réalité. Ce n’est rien d’autre qu’une propagande de l’horreur à laquelle beaucoup, y compris de nombreux journalistes israéliens, choisissent de croire. Des analystes répètent les allégations sans vérifier les faits et donnent des leçons de morale et de philosophie sur cette seule base.

Les chiffres, bien entendu, ne disent pas tout. Même la mort d’un seul innocent est une terrible tragédie, et 50.000 réfugiés est une épouvantable horreur. Mais les statistiques ont un impact sur les relations publiques [2].

A l’heure où ces lignes sont écrites, quelque 360 Libanais ont été tués comme conséquence des opérations militaires israéliennes, environ la moitié d’entre eux sont des combattants du Hezbollah (contrairement aux statistiques libanaises). Après deux semaines de bombardements ces chiffres sont ceux d’une guerre de basse intensité. Il n’y a pas plus de "destruction du Liban", qu’il n’y a eu de "massacre de Jénine"

ADDENDA.- El secretari general adjunt de l'ONU per a Afers Humanitaris, Jan Egeland, ha denunciat en arribar a Xipre l'estratègia de Hezbollah d'amagar-se al darrere de la població civil, que ha qualificat de "covarda".

“Consistently, from the Hezbollah heartland, my message was that Hezbollah must stop this cowardly blending … among women and children,” he said. “I heard they were proud because they lost very few fighters and that it was the civilians bearing the brunt of this. I don’t think anyone should be proud of having many more children and women dead than armed men.”

Els iraquians recuperen la confiança

Washington, D.C. --A new poll released by the International Republican Institute (IRI) found Iraqis strongly oppose the idea of segregating the country. Seventy-eight percent strongly disagree or disagree with the idea of segregating Iraqis according to religious or ethnic sects. An overwhelming majority, 89 percent, believe that a unity government is extremely important to Iraq's future.
Iraqis also indicated support for Prime Minister Nouri Al-Maliki and the new government. Fifty-five percent approve of the way Prime Minister Al-Maliki is handling his job and 58 percent of Iraqis indicated they are very confident or somewhat confident in the new government compared to 27 percent who are somewhat unconfident or not confident. With this new government in place, 41 percent of Iraqis now feel the country is on the right track, compared to 30 percent in the last IRI poll (Survey of Iraqi Public Opinion, March 23 - 31, 2006).
Security, infrastructure and economic development are the most pressing issues facing the country according to respondents. As the new government begins its work, 51 percent of Iraqis feel security should be the highest priority for the new government, 33 percent listed it as the second and third priority. Twenty-three percent responded that improving Iraq's infrastructure should be the highest priority, with 48 percent listing it second and third. Only seven percent of Iraqis listed economic development as the highest priority, however, 47 percent listed it as the second and third priority. More than 2,800 face-to-face interviews were conducted from June 14-24, 2006. Interviews were conducted in all of Iraq's 18 governorates. The margin of error is plus or minus three percent. The new poll is attached and can be found at www.iri.org.

Els iranians, emmoïnats

Els iranians emmoïnats no amb Israel sinó amb el seu govern pel suport que dóna a Hezbollah. Ho diu el New York Times:

TEHRAN, July 22 — There is a huge amount of anger here about what is happening in Lebanon, but it is not all the result of Israeli bombs, missiles and artillery.

“Of course I am angry,’’ said Hamid Akbari, 30, a deliveryman. “All our income is going to Palestine and Hezbollah.”

For decades, Iran has been Hezbollah’s prime patron, helping create it as a Shiite Muslim militia and then nurture it with money, expertise and weapons. But now that Hezbollah is in the midst of full-blown fighting with Israel, Iranian officials have been adamant in insisting that they had nothing to do with the events that set off the crisis.

Part of the reason may be fear, or concern, that the United States and Europe would punish Iran, if it were proved otherwise. But Iranian officials may have a wary eye on their public. In interviews in central Tehran Saturday, person after person said the same thing: Iran should worry about Iran’s problems and not be dragged down by others’ battles.

“We Iranians have a saying,” said Ali Reza Moradi, 35, a portrait artist who works in a small booth downtown. “We should save our own house first and then save the mosque. A lot of people think this way. The government should help its people first, and then help the people in Lebanon.”

Via Barcepundit.

Sarkozy, êtes-vous vraiment un politicien français?

Extracte d'una entrevista a Nicolas Sarkozy a TF1:

« Il y a un agresseur dans cette situation. On ne va pas mettre tout le monde sur le même plan. Et cet agresseur, c’est le Hezbollah, qui se comporte de manière invraisemblable…

Israël doit se défendre, a le droit de se défendre. Mais si on est un ami d’Israël – et je le suis -, on doit conseiller à Israël de garder son sang-froid et de ne pas faire de la surenchère, de proportionner la réaction. Alors, je sais bien que c’est plus facile à dire de Paris que de Haïfa, mais c’est une réalité.

Le Liban est en train de se reconstruire et le Liban a le droit à son indépendance et au respect de son unité et de son intégrité. Et le comportement irresponsable du Hezbollah conduit aujourd’hui à la désagrégation d’un Etat qui, depuis quinze ans, faisait des efforts pour se reconstruire. Et chacun doit bien comprendre qu’il faut débarrasser le Liban des influences extérieures.

(...)

L’Iran se met un peu plus au ban de la communauté internationale. Il y a un moment où il faut dire les choses telles qu’elles sont. Il y a plus que des soupçons sur les liens entre le Hezbollah et le régime iranien, dont le moins qu’on puisse dire, c’est qu’on est consterné par son attitude et par ses déclarations. Et je crains, par ailleurs, qu’il n’y ait pas que l’Iran qui soit concerné. »

La reflexió d'un periodista marroquí

Abdelkarim Chankou, redactor en cap de la newsletter "Le détective marocain".

En 1980, un Frère musulman tente d’assassiner le président syrien Hafez el-Assad. Plusieurs imams sont alors arrêtés par le clan alaouite. Le 2 février 1982, sous la conduite de 150 officiers sunnites, la ville de Hama se révolte. Assad réagit violemment en donnant l’ordre d’assiéger la ville et de la bombarder à l’artillerie lourde.

Un tiers de la ville - comptant de nombreux joyaux architecturaux – sera détruit et entre 10 et 25.000 civils seront massacrés pendant les 27 jours de siège. Les commandos anti-subversifs exfiltrent les colonnes de réfugiés fuyant les combats et emprisonnent, torturent et exécutent des milliers de personnes. En Occident comme en Orient, ce massacre a été approuvé par les gouvernements. Le général Alexander Haig, secrétaire d’État de Ronald Reagan, se félicite même de la « fermeté » d’Hafez el-Assad : « Ce type a compris comment il fallait s’y prendre avec les barbus», commente-t-il.

Moins d’un an plus tard, un autre scénario analogue se répète en novembre 1983, à Tripoli (nord du Liban), où Yasser Arafat et 11.000 fedayin sont, cette fois, assiégés par leurs « frères » Syriens. Paris et Washington décident d’assurer une sortie à Abou Ammar. L’armée française l’escorte dans son exil à Tunis. Mais, juste avant le départ pour la Tunisie, un fait curieux se produit : un tireur d'élite israélien, posté à 200 mètres du port, aperçoit le chef de l'OLP sur le point d'embarquer et signale par radio à son QG qu'il peut le dézinguer sur le champ. Le Premier ministre israélien, Menahem Begin, qui a donné sa parole aux Américains que tous les Palestiniens seraient épargnés, donne l'ordre de ne pas tirer !

Ce bref rappel historique non pas pour donner des leçons ou faire la cour à quiconque, mais uniquement pour faire la part des choses et tirer deux enseignements :

1) 25.000 civils syriens sunnites sciemment massacrés en 27 jours et un tiers de leur ville Hama détruit par le clan alaouite, ça n’émeut personne ; alors que 327 civils libanais tués involontairement en 8 jours par les Israéliens dans la foulée de leur guerre contre le Hezbollah suscitent dégoût et indignation générale.

2) Un sniper israélien qui consulte d’abord sa hiérarchie avant d’appuyer sur la détente, même quand la personne dans la ligne de mire est l’ennemi numéro un, ça prouve que Tsahal est une armée disciplinée. Un combattant du Hezbollah aurait-il d’abord appelé son chef, Hassan Nasrallah, avant de tirer sur Ehud Olmert s’il l’avait dans sa lunette de visée ?

Pacifistes versus pau

Només hi ha una cosa pitjor que una guerra: una guerra inacabada. Tropes d'interposició, altos el foc, reunions del consell de seguretat i poc temps després, sant torne'm-hi. Els conflictes s'allarguen anys i panys, no s'eviten les morts ni el sofriment ni la misèria, les ferides es gangrenen, la societat es podreix i la moralitat s'escola en el nihilisme. Aquesta desgràcia, mil vegades pitjor que una guerra oberta, és el resultat de les polítiques de l'ONU, de les actituds apaivagadores i del fals sentimentalisme pacifista. Com diu Thomas Sowell, si els alto el foc fóssin la solució, el Pròxim Orient seria la zona més pacífica del món:

People are calling for a cease-fire in the interests of peace. But there have been more cease-fires in the Middle East than anywhere else. If cease-fires actually promoted peace, the Middle East would be the most peaceful region on the face of the earth instead of the most violent.

Via Chroniques de l'Extrême-Centre.

Les imatges no parlen soles

La internacional mediàtica juga amb les imatges segons els patrons que marca la correcció política. Així, unes vegades mostra el bosc perquè no es vegin els arbres i d'altres mostra els arbres perquè no es vegi el bosc. Tant en un cas com en l'altra, el discurs que acompanya les imatges és sempre el mateix.

D'aquesta manera, quan Israel bombardeja Beirut, sempre veiem columnes de fum sortint d'entre una aglomeració urbana, sense més precisió. I quan es precisa, sempre és per mostrar un munt de runa i, millor encara, morts i ferits que traslladen en camilla. D'explicacions molt poques. Es deixa que les imatges "parlin soles".

Però les imatges que "parlen soles" no existeixen. Si no s'explica que Hezbollah, i en general la majoria de grups terroristes, utilitzen sempre la població civil com autèntics escuts humans dels seus arsenals, bases logístiques i quarters generals, és impossible entendre realment la dimensió del que passa. Si no s'explica que els terroristes morts es comptabilitzen sempre, o gairebé sempre, com a víctimes civils, tampoc podem copsar quina és l'autèntica realitat del conflicte.

No tenen remei

Més sobre els que no saben ni perdre ni guanyar. "México: democracia secuestrable", un magnífic article d'Enrique Krauze.

Para ilustrar el argumento ad terrorem con el que las ideologías totalitarias imponían su verdad a la sociedad, el filósofo polaco Leszek Kolakowski contaba una fábula: dos niñas emprenden una carrera en un parque; la que va atrás exclama continuamente, a grandes voces, "¡voy ganando!, ¡voy ganando!", hasta que la que lleva la delantera abandona la carrera y se echa a llorar en brazos de su madre, diciendo: "No puedo con ella, siempre me gana".

Sin el desenlace, algo similar está ocurriendo en México en estos días. Tras una jornada electoral libre, ordenada y pacífica en la que sufragaron 42.249.541 mexicanos cuyos votos fueron computados en 130.477 casillas por 909.575 ciudadanos (no funcionarios), el candidato del PRD a la presidencia, Andrés Manuel López Obrador, resultó perdedor por un margen de 0,57%, equivalente a 240.822 votos, frente al candidato del PAN, Felipe Calderón. Los números del sistema electrónico de conteo preliminar, avalado por la Universidad Nacional Autónoma de México, coincidieron con el recuento final efectuado en los 300 distritos electorales que concentraron las actas de las casillas. Fuera del resultado adverso en la elección presidencial, en la misma jornada electoral el PRD logró convertirse en la segunda fuerza en el Poder Legislativo (aumentando considerablemente su posición en ambas Cámaras), mientras que su candidato a la Jefatura de Gobierno del Distrito Federal, Marcelo Ebrard, triunfó con el 47%. Por si fuese poco, el PRD arrasó con casi todos los puestos ejecutivos (las delegaciones en las cuales está dividido el Distrito Federal) y en la Asamblea legislativa del propio Distrito Federal.

Ésa es la realidad que atestiguaron 1.800 consejeros distritales, 970.000 representantes de todos los partidos, 24.769 observadores nacionales y 639 internacionales. No obstante, y a pesar de que López Obrador considera válidas las elecciones que produjeron triunfos nunca vistos para su partido, no acepta su derrota personal. Dado el estrecho margen de la elección presidencial, ha decidido ejercer su derecho a impugnar los resultados en el Tribunal Electoral de la Federación. Esta instancia final e inapelable será la que decida, en un plazo cuya fecha límite es el 6 de septiembre próximo, cuáles irregularidades reclamadas son válidas, en cuáles casillas procede o no un recuento de los votos, y cuál es el resultado final de la elección presidencial.

Si el candidato del PRD se hubiese limitado a instrumentar esa estrategia jurídica, su actitud no habría dañado inadmisiblemente el proceso electoral ni socavado a la frágil democracia mexicana. Pero, como era previsible, López Obrador no podía conformarse con una estrategia legal, que él mismo, despectivamente, ha llamado "formal". Tal y como ha hecho a lo largo de su vida, él tenía que ir por más, ir por todo, y es allí donde encaja la fábula de Kolakowski: tenía que recurrir al argumento ad terrorem para lograr su propósito.

Como la niña del cuento, sabedor desde el 2 de julio por la noche de que las tendencias no le favorecían, acudió al Zócalo (ese lugar teológico-político en el centro histórico de la ciudad de México) para declarar: "Hemos ganado la presidencia de la república". Días más tarde, luego del recuento oficial que en el mismo sentido hizo el Instituto Federal Electoral (organismo ciudadano autónomo que, revirtiendo una larga historia de fraudes, desde 1996 organiza con éxito y probidad las elecciones en todos los niveles federales), López Obrador congregó al "pueblo" a una "asamblea" en la que llamó a Fox "traidor a la democracia", y utilizó la palabra más ominosa del diccionario político mexicano: la palabra "fraude". Esta descalificación de la institución electoral mexicana (que acababa de dar el triunfo a cientos de sus candidatos) y los discursos incendiarios que han seguido desde entonces, hasta culminar, el pasado domingo, en un llamado "a la resistencia civil", representan una táctica nada "formal"; representan precisamente el recurso ad terrorem aplicado con un riesgo enorme para la paz de México. Además de proclamarse vencedor, insultar al presidente Fox, amenazar a Felipe Calderón y a su familia, llamar delincuentes a los funcionarios del IFE, considerarse traicionado por miembros de su propio partido y adelantarse al veredicto del Tribunal Electoral, López Obrador ha echado mano de un repertorio digno de una novela de Orwell. Irregularidades aisladas, presuntas y, en todo caso, no dictaminadas por el Tribunal, son presentadas al público como evidencia palmaria de que todo el proceso estuvo viciado, ignorando el testimonio de los observadores extranjeros y de millones de mexicanos. Cuando sus propios representantes de casilla negaron la supuesta irregularidad que López Obrador pretendió demostrar en un vídeo, el líder aseguró que fueron "comprados". A la mentira insustanciada y generalizada aúna la inconsistencia: aunque pide "abrir todas las casillas y contar voto por voto", ante el Tribunal Electoral sólo presentó impugnaciones en el 39% de las casillas. Pero lo más preocupante, desde luego, es que López Obrador ha convocado a movilizaciones de centenares de miles de personas en toda la república "en defensa de la democracia", la misma democracia cuyas instituciones ha puesto en entredicho. Si bien ha insistido en que las marchas serán "pacíficas" y "no caerán en provocaciones", sabe muy bien que en el actual ambiente de extrema polarización, la provocación puede provenir de cualquier lado. Para calibrar sus intenciones no hace falta ser adivino, él mismo lo ha expresado con todas sus letras, y es preciso creerle: él nunca aceptará un resultado adverso, ni de los votantes, ni del Tribunal Electoral; él "ganó la presidencia" e irá "tan lejos como la gente quiera". "La gente", "el pueblo", no son, por principio, los 27.034.972 mexicanos de todas las clases que no votaron por él; no son siquiera los 14.756.350 ciudadanos que lo apoyaron en las urnas. "La gente", "el pueblo", son aquellos que puede movilizar en las calles y plazas del país, y que lo ven como él se ve a sí mismo, como el Mesías de México. ¿Y quién interpreta los deseos de ese "pueblo", depositario de la ley natural y divina, no de la despreciable ley escrita por los hombres? El líder carismático que encarna la Verdad, la Razón, la Historia y el Bien, el líder que prometió salvar a México de la opresión, la desigualdad, la injusticia y la miseria, el que "purificará la vida nacional": Andrés Manuel López Obrador.

El mundo ha visto muchas veces esa película. Es el huevo de la serpiente dictatorial. Un hombre impermeable a la razón, un Mesías que se ha proclamado "indestructible" y se ha equiparado públicamente con Jesucristo, quiere secuestrar la democracia mexicana y, de no obtener el rescate exigido, incendiar al país. No exagero. De hecho, el vocero del PRD, Gerardo Fernández Noreña, declaró hace unos días a Los Angeles Times que, en última instancia, está abierta la vía de la "insurrección". Pero en una democracia (y México es ahora una democracia, aunque su larga historia se empeñe en desmentirlo) no son las teas ardientes, los comités de salud pública, ni los líderes iluminados los que deciden: es el voto ciudadano, es el imperio de la ley.

Enquestes i gràfiques del dia

Contra Israel es viu millor

Ho diu Pilar Rahola en un article que publica avui a l'Avui:

La darrera escalada és la crònica d'una guerra anunciada i llargament covada. Una guerra que, no ho oblidem, s'ha declarat amb un Hamàs en el govern que fa un túnel des de Gaza, ataca una base militar en sòl israelià, mata soldats i en segresta un altre. I, pel nord, grups terroristes de Hezbol·lah, també membres del govern libanès, ataquen una base militar, maten soldats i en segresten dos més. I alegria, que són dos dies!, sobretot si vivim a Europa, estem prenent el sol i som genèticament antisemites, per molt que haguem fet de la correcció política una útil disfressa. Com deia Tertsch, fins i tot quan els fets són inequívocs i assenyalen Israel com el país agredit, a casa nostra el convertim automàticament en culpable. I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor.

El primer que viu millor és Kofi Annan, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General. No cal dir que contra Israel reforça el seu deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs, i tranquil·litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des de sempre, ha viscut millor Rússia, i contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat, i foragiten els terribles problemes interns que han creat. Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Una esquerra que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència. De Marujas Torres, el paradís de l'esquerra n'és ple. Llàstima que és un paradís que, per a la llibertat, resulta un infern.

Qui també viu millor contra Israel és el govern de Zapatero. Avui, el ministre espanyol d'afers estrangers, Miguel Angel Moratinos, ens ha donat una lliçó de diplomàcia. Ha amençat literalment l'empresari jueu Mauricio Hachuel per haver acusat el govern d'antiisraelià i antisemita, amb aquestes paraules (transcrites textualment d'un enregistrament sonor):

“Que sea la última vez que públicamente denuncies y condenes y te expreses sobre el carácter antisemita de un gobierno de España”

Seguint aquest exemple, alguns manifestants per "la pau" avui a Madrid han insultat i per poc agredit una persona que portava una pancarta a favor d'Israel. Els insults han estat aquests: "provocador, judío, hijoputa". La pancarta deia, per un cantó, "Israel sí quiere la paz, ¡parad la matanza!" i, per l'altra, "¡Qué no os engañen! Quien vota Hezbolá y Hamás no quiere la paz".

Aquest vídeo ho recull, especialment a partir del segon 30.



Tot i això, la percepció d'Israel que tenen molts libanesos és positiva, segons Guy Sorman:

après l’indépendance , les musulmans sont rapidement devenus majoritaires au Liban tandis que les Chrétiens continuaient à contrôler l’économie et la politique ; ce qui conduisit à une guerre civile jamais terminée. Il se trouve aujourd’hui plus de Libanais en exil - ou diaspora- en France, aux Etats-Unis, en Amérique latine, en Afrique de l’ouest qu’au Liban même. Ce pays vidé de ses élites est devenu la proie de son voisin syrien -qui n’a jamais reconnu sa légitimité- et plus encore des milices : ces mercenaires vivent de la guerre , mais aussi de trafics d’armes et de drogues. Dans les années 1970, le sud-Liban est ainsi devenu le repaire de l’OLP dirigé par Yasser Arafat ; lorsque les soldats israéliens, soutenus par des milices chrétiennes, sont entrés au sud-Liban pour en chasser Arafat , les Libanais accueillirent ces Israéliens en libérateurs , pas en envahisseurs.
L’Hezbollah n’a fait que remplacer l’OLP , dans les mêmes lieux ; sans aucun doute , bien des Libanais haïssent l’Hezbollah financé par l’Iran autant qu’ils rejetaient l’OLP. Les Israéliens ne sont plus accueillis en libérateurs (il reste trop peu de milices chrétiennes pour cela) mais ce ne sont pas des envahisseurs non plus.

Aquesta vegada, fins i tot Amos Oz dóna suport a les operacions militars israelianes a Gaza i el Líban

Els progres de casa nostra ho tenen molt malament. Aquesta vegada ja no poden recórrer, en defensa de les seves tesis propalestines i antiisraelianes, ni al moviment israelià per la pau. El seu representant més emblemàtic, l'escriptor Amos Oz, cita obligada en el manual de la nostra correcció política, no només no critica l'ofensiva militar a Gaza i el Líban empresa pel govern d'Ehud Olmert sinó que hi dóna suport. Ho diu sense embuts, clar i català, a Le Figaro:

Le mouvement israélien pour la paix devrait soutenir purement et simplement cette tentative d'autodéfense d'Israël, aussi longtemps que cette opération s'en prend surtout au Hezbollah et s'efforce autant que possible d'épargner les civils libanais (une tâche pas toujours facile puisque les lanceurs de missiles du Hezbollah se servent trop souvent des civils libanais comme d'autant de sacs de sable humains).

Les missiles du Hezbollah sont fournis par l'Iran et la Syrie, deux ennemis jurés de toutes les initiatives de paix au Moyen-Orient. Il ne peut y avoir aucune symétrie morale entre le Hez bollah et Israël. Le Hezbollah vise les civils israéliens où qu'ils soient, alors qu'Israël vise principalement le Hezbollah.

Les ombres obscures de l'Iran, de la Syrie et de l'islam fanatique planent au-dessus des villes et des villages en feu de part et d'autre de la frontière israélo-libanaise. Ces ombres noires, dans le même temps, suppriment la société civile libanaise, qui s'était libérée il y a peu, par une lutte héroïque, d'une longue colonisation syrienne.

La vraie bataille qui se livre ces jours-ci n'oppose pas du tout Beyrouth à Haïfa. C'est une bataille entre d'un côté une coalition de nations – Israël, le Liban, l'Égypte et l'Arabie saoudite – qui cherchent la paix et l'islam fanatique encouragé par l'Iran et la Syrie, de l'autre. Si, comme nous l'espérons tous, colombes et faucons israéliens réunis, le Hezbollah est vaincu rapidement, Israël et le Liban seront tous les deux gagnants. Plus encore, la défaite d'une organisation terroriste militante est de nature à doper considérablement les chances de la paix dans la région.

Sobre la "desproporcionalitat" de la reacció israeliana, llegiu aquest article de Bernard Henry-Lévy:

Je ne suis, certes, pas grand expert en affaires militaires. Et je pense évidemment, moi aussi, que chacune de ces victimes civiles que l’on appelle pudiquement, chez les stratèges, « dommage collatéral » est une tragédie. Mais, cela étant dit, j’ai quand même envie de demander à ceux qui parlent ainsi comment ils réagiraient si des commandos de terroristes venaient, sur notre territoire, dans le plus total mépris, voire la négation, de nos frontières, kidnapper des soldats français. Si des villes comme Strasbourg, Lille, ou Lyon se trouvaient, comme Sderot, Ashkelon et, maintenant, Haïfa, soumises à une pluie de Katiouchas faisant des dizaines – à l’échelle française des centaines – d’autres victimes civiles, dont le martyre vaut bien, il me semble, celui des Libanais. Si la capitale même de notre pays se trouvait à la portée de missiles moyenne portée, Zelsal-1, servis par des artificiers iraniens dûment missionnés par Ahmadinejad, et si l’on nous disait, comme vient de le faire, à propos de Tel-Aviv, le secrétaire général du Hezbollah, Hassan Nasrallah, que frapper Paris n’est plus une hypothèse d’école mais un but de guerre prioritaire doublé d’une tâche sainte. J’ai envie de leur demander quelle était, selon eux, la réaction « proportionnée » dès lors que l’auteur de ce type de déclarations et des frappes qui les accompagnent est, de notoriété publique, inspiré, financé, armé par un pays dont le président n’a jamais fait mystère de sa double détermination de se doter de l’arme atomique et, avec ou sans celle-ci, de rayer de la carte un Etat hébreu intrinsèquement pervers et criminel.

Quina és la sortida estratègica al conflicte contra Hezbollah? La resposta de Charles Krauthammer és aquesta: alliberar el Líban de Hezbollah, i per tant de Síria i l'Iran, i retornar-lo als libanesos.

Tout le monde est d’accord sur le fait qu’il faut passer à l’acte. Mais qui doit s’en charger ? Personne. Les Libanais sont trop faibles. Les Européens n’envahissent personne. Après leur amère expérience, il y a 20 ans, les Etats-Unis sont allergiques au Liban. Et Israël ne pouvait agir à l’improviste, sous peine d’être immédiatement stigmatisé comme l’agresseur et contraint à faire marche arrière. D’où l’occasion en or, sans précédent, de l’erreur fatale commise par le Hezbollah. Il franchit la frontière internationale tracée par les Nations Unies, pour attaquer Israël, tuer des soldats et prendre des otages. Cette agression est si grossière, que même la Russie se rallie au communiqué du G 8, qui condamne le Hezbollah pour ses violences, et appelle à la restauration de la souveraineté libanaise sur le sud du pays. Mais un seul pays a la capacité de réaliser cela : Israël, dont le monde reconnaît maintenant qu’il a été contraint à cette offensive par l’agression du Hezbollah. La voie vers une solution est donc claire : Israël libère le sud-Liban et le restitue aux Libanais. Il commence par préparer le terrain par des bombardements aériens, exactement comme pour la Guerre du Golfe, qui a commencé par une campagne aérienne de 40 jours. Mais si l’on s’en tient à cela, le résultat sera un échec. Le Hezbollah restera en place, Israël continuera d’être soumis à des tirs, le Liban restera divisé et non libéré. Et cette guerre reprendra, à l’heure que le Hezbollah et l’Iran choisiront. Comme au Kuweit, en 1991, la campagne aérienne doit être suivie d’une invasion terrestre pour nettoyer le terrain et chasser l’occupant. Israël doit reprendre le sud-Liban et en expulser le Hezbollah. Il déclarera alors ce qui est évident, à savoir : qu’il n’a aucune visée territoriale sur le Liban et qu’il est prêt à se retirer et à remettre le sud-Liban à l’armée libanaise (peut-être appuyée par une force internationale), accomplissant ainsi finalement ce que le monde avait demandé : l’exécution de la Résolution 1559 et le retour du Sud Liban sous souveraineté libanaise.

Acostumats a veure només les imatges de la destrucció provocada pels israelians, us recomano que doneu una ullada a aquestes fotografies sobre les destrosses fetes pels míssils de Hezbollah a Haifa. Uns míssils que, habitualment, la internacional mediàtica qualifica de simples projectils artesanals. Petardos, vaja.

Els de sempre contra els de sempre

Aquest país no té remei.

D'una banda, el sectarisme del govern Zapatero que no ha sapigut ni tan sols nedar i guardar la roba diplomàtica en un moment en que l'actitud internacional cap a Israel ha sigut més comprensiva que en el passat. Per acabar-ho d'adobar, ZP no ha tingut el reflexe d'evitar ser investit amb la kufiya. Un reflexe que sens dubte hauria tingut si l'hi haguesin volgut penjar una esvàstica o la bandera espanyola preconstitucional. Paraules i gestos que han creat un nou incident diplomàtic que no fa res més que tornar a deixar la política exterior espanyola a la cuneta de la comunitat internacional .

D'altra banda, la incoherència d'una oposició que no perd passada en atacar justificadament el govern però que és incapaç de convocar, com s'ha fet a molts països del món, ni una sola manifestació de suport a Israel. A tot arreu, als Estats Units, Itàlia o França, s'han fet manifestacions a favor i en contra d'Israel. A Itàlia, fins i tot l'esquerra s'ha dividit, i una part ha donat suport als jueus i l'altra als xiïtes. Tothom s'ha manifestat i ha fet us de la llibertat d'expressió de la manera que li dictava la seva consciència. Aquí, no. Aquí només hi hagut els de sempre manifestant-se contra dels de sempre.

Això sí, sempre ens quedarà l'exili de sempre.

Increíble

El baròmetre d'opinió que va publicar ahir el Centre d´Estudis d´Opinió de la Generalitat mostra que: "Un 71,3% dels catalans afirma que va anar votar el dia del referèndum de l'Estatut, celebrat el passat 18 de juny i que només va tenir una participació del 48,85%".

A la llum de l'enquesta, un de cada quatre catalans és un mentider.

Baròmetre del CEO, pàg. 36.

El sentinella democràtic i l'eix Iran-Síria

Tot i els esforços de la internacional mediàtica -monotemàticament obsessionada en un macabre recompte diari de morts i ferits- i les vacil·lacions de la Unió Europea, aquesta vegada la comunitat internacional, expressada en el G8, ha pres partit a favor d’Israel. La declaració de Sant Petersburg és clara:

The immediate crisis results from efforts by extremist forces to destabilize the region and to frustrate the aspirations of the Palestinian, Israeli and Lebanese people for democracy and peace. In Gaza, elements of Hamas launched rocket attacks against Israeli territory and abducted an Israeli soldier. In Lebanon, Hizbollah, in violation of the Blue Line, attacked Israel from Lebanese territory and killed and captured Israeli soldiers, reversing the positive trends that began with the Syrian withdrawal in 2005, and undermining the democratically elected government of Prime Minister Fuad Siniora.
These extremist elements and those that support them cannot be allowed to plunge the Middle East into chaos and provoke a wider conflict. The extremists must immediately halt their attacks.
It is also critical that Israel, while exercising the right to defend itself, be mindful of the strategic and humanitarian consequences of its actions. We call upon Israel to exercise utmost restraint, seeking to avoid casualties among innocent civilians and damage to civilian infrastructure and to refrain from acts that would destabilize the Lebanese government.
The most urgent priority is to create conditions for a cessation of violence that will be sustainable and lay the foundation for a more permanent solution. This, in our judgment, requires:
- The return of the Israeli soldiers in Gaza and Lebanon unharmed;
- An end to the shelling of Israeli territory;
- An end to Israeli military operations and the early withdrawal of Israeli forces from Gaza;
- The release of the arrested Palestinian ministers and parliamentarians.

Després de l’11-S i de la corrua d’atemptats de Madrid, Londres o Bombai, de l’evolució de la situació a l’Iraq, de la victòria electoral de Hamàs i, especialment, del pols amb l’Iran per la suspensió del seu programa nuclear, la comunitat internacional comença a tenir una percepció més real de l’amenaça.

En aquest context, la doble ofensiva militar israeliana d’aquests últims dies va molt més enllà d’un tema de seguretat fronterera, encara que per Israel aquest sigui l’objectiu immediat. Es tracta, agradi o no, de la primera batalla d’Occident contra Síria i l’Iran, a través d’uns actors interposats que són Hamàs a Gaza i Hezbollah al Líban. Dues grans organitzacions polítiques, socials i militars, finançades i protegides per Damasc i Teheran. Per l’Iran, “Hezbollah és un dels pilarsd e la nostra stratègia de seguretat i forma la primera línia de defensa de l’Iran contra Israel” (declaracions d’un alt funcionari iranià al diari Al-Sharq Al-Awsat). Durant anys, els aiatolàs han invertit molt de temps, homes i diners en el “Partit de Déu”.

La Guardia Revolucionaria estableció 20 bases permanentes de proyectiles dentro de la franja [a lo largo de] la frontera israelí. También equiparon al Hizbullah con bases móviles, [e.d.] camiones medianos que pueden llevar y lanzar misiles. Entre 1992 y el 2005, Hizbullah recibió aproximadamente 11,500 misiles y cohetes, 400 piezas de artillería corta - y de medio alcance, [y] cohetes Aresh, Nuri y Hadid. El año pasado, Hizbullah recibió primero un embarque de misiles 'Uqab de largo alcance con 333-milímetros de ojivas, y un suministro enorme de misiles antiaéreos de hombro SAM7 así como también proyectiles C802, copiados de proyectiles chinos, dos de los cuales fueron usados anteayer en el ataque al barco israelí.
"Hizbullah [también] tiene cuatro tipos avanzados de misiles suelo-a-suelo:
"1. Misiles Fajr con un rango efectivo de 100 km.
"2. Misiles Iran130 con un rango efectivo de 90-110 km.
"3. Misiles Shahin con un rango efectivo de 150 km.
"4. Cohetes de 335-milímetros con un rango efectivo de 150 km".
La fuente también declaró que "en el Líbano, hay 70 entrenadores, expertos y técnicos, así como también 60 Faylaq Quds [13] agentes de inteligencia, que ayudan a la unidad misilistica del Hizbullah y a su liderazgo local. Además, existe una unidad secreta de la Guardia Revolucionaria, que consiste en 20 funcionarios, que usan medios avanzados para rastrear el movimiento de las fuerzas israelíes en el campo, y seleccionan blancos en Israel para los comandantes de las operaciones".
La fuente iraní concluyó: "Hizbullah no ha revelado todavía su pleno [arsenal]. En los próximos días, si los ataques israelíes al Líbano continúan, Hizbullah aturdirá a todos con armas que conmocionarán el centro de Israel".

Israel, doncs, juga més que mai el paper de sentinella democràtic. I Israel n’és plenament conscient. Ehud Olmert en el seu discurs a la Knesset ho va deixar molt clar:

La campagne dans laquelle nous sommes engagés ces jours-ci est dirigée contre les organisations terroristes qui opèrent à partir du Liban et de Gaza. Ces organisations ne sont que des « sous-traitants » qui opèrent sous l’inspiration, avec la permission et à l’instigation de l’Axe du Mal qui s’étend de Téhéran à Damas, et qui sont financées par ces Etats.

Le Liban a gravement souffert, dans le passé, lorsqu’il a permis à des puissances étrangères de jouer avec son destin.

L’Iran et la Syrie continuent encore à s'immiscer, à distance, dans les affaires du Liban et de l’Autorité palestinienne, par l’intermédiaire du Hezbollah et du Hamas.

Même si la criminelle attaque de mercredi dernier contre une patrouille de Tsahal a été perpétrée sans le consentement du Gouvernement libanais et sans l’assistance de son armée, cela n’exonère pas ce pays de toute responsabilité dans cette attaque, qui provenait de son territoire souverain. De la même manière, le fait que le Président de l’Autorité palestinienne s’oppose au terrorisme contre Israël ne dégage pas sa responsabilité pour l’attaque perpétrée à partir de son territoire contre nos soldats, à Kerem Shalom. L’un et l’autre sont pleinement responsables de la sécurité de nos soldats pris en otages.

Des éléments radicaux, terroristes et violents, désorganisent la vie de toute une région et mettent en danger sa stabilité. La région dans laquelle nous vivons est menacée par ces groupes terroristes meurtriers.

Il est de l’intérêt, régional autant que général, de prendre le contrôle de leurs activités et d’y mettre fin.

La derrota de Hamàs i de Hezbollah serà també una derrota de l’eix Damasc-Teheran, que en resultarà afeblit. Però per aconseguir-ho cal determinació i no acabar fins aconseguir l’eradicació de Hezbollah:

Eradiquer le Hezbollah permettrait à Israël de retrouver une frontière nord relativement sûre en éliminant un ennemi dangereux, autoriserait également le Liban à assurer sa pleine souveraineté sur l’intégralité de son territoire, diminuerait en outre la sphère d’influence de la Syrie et, enfin, amputerait l’Iran de l’un de ses bras armés les plus nocifs. L’axe Iran-Syrie s’en trouverait ainsi affaibli au bénéfice de la situation sécuritaire dans la région.
Cependant, les bombardements actuels, bien que justifiés et nécessaires, ne sont en en rien suffisants pour affaiblir drastiquement le Hezbollah, dont les capacités de nuisance, pour l’essentiel certainement intactes, ne tarderont pas à retrouver leur précédent niveau. Le cas des bombardements de l’OTAN sur la Serbie durant la dernière décennie est suffisamment probant sur ce point.
Si Israël veut annihiler ou chasser l’organisation chiite du sud-Liban, les tirs d’artillerie et les frappes aériennes ne doivent donc constituer que le prélude d’une opération aéroterrestre massive menée en profondeur. Or le Hezbollah est solidement fortifié et inséré dans la moitié sud du Liban et constitue en conséquence un adversaire de taille, passé maître dans l’art de la guerre asymétrique. Les pertes israéliennes seront donc certainement lourdes; une perspective très dissuasive, notamment dans nos démocraties.
Par ailleurs, en cas de succès initiaux pour Tsahal, le Hezbollah, acculé, d’autant qu’un consensus international concernant son désarmement existe, pourrait décider d’utiliser l’ensemble de son arsenal et des options à sa disposition: attentats, captures d’otages occidentaux et assassinats de “traîtres” politiques libanais. C’est une décision extrêmement difficile et courageuse que doit désormais prendre le gouvernement israélien.
Ehoud Olmert aura-t-il la détermination politique d’engager les moyens militaires proportionnels à la fin qu’est l’éradication du “parti de Dieu“?

Algunes veus adverteixen, però, del perill que tot plegat derivi en un onflicte regional i internacional. És possible. Però malgrat totes les aparences hi ha tres raons per creure que això no passarà. És l’opinió d’ EDWARD M. LUTTWAK:

First, Hamas is very isolated, with no local allies other than Syria. As the Palestinian branch of the Muslim Brotherhood, which was founded in Egypt and is dedicated to overthrowing the government of Hosni Mubarak, Hamas can hardly expect any help from Egypt, by far Israel’s most powerful neighbor.
Likewise, the Muslim Brotherhood of Jordan is the main political opposition to the royal family. Since April, when the Jordanian government intercepted weapons coming from Syria and intended for Hamas, it has barred Hamas officials from its territory.
As for Hezbollah, the Israeli bombing of Lebanon is arousing some Arab solidarity in the region. But all know that the Israelis are acting only incidentally against Lebanon and that their target is Hezbollah, which deliberately started the fighting by crossing into Israel. Much more important, other Arabs view Hezbollah as the paid agent of its Shiite brethren, the leaders of non-Arab Iran. That makes it much easier for Sunni Arab states like Egypt and Jordan to stay on the sidelines.
Likewise, Saudi Arabia, another Sunni-ruled country, quickly came out against Hezbollah and Iran through its official news agency, which said, “A distinction must be made between legitimate resistance and uncalculated adventures undertaken by elements inside Lebanon and those behind them.”
In the Arab world, only Syrian President Bashar al-Assad supports both Hamas and Hezbollah. Would he help both by, say, opening a new front on the Golan Heights? Syria has large artillery forces that could quickly launch a tremendous barrage; it has missiles than can reach deep into Israel, and its armored forces and commando units could go into action almost immediately.
On the other hand, Syria has never violated the 1974 cease-fire on the Golan Heights, not even in 1982 when the Israelis destroyed Syrian forces in Lebanon. The Syrians know that even if they struck first, the Israelis would retaliate very quickly by bombing Syrian air bases and by destroying electrical power stations, oil refineries, major bridges and the like. And the Syrian Army would undoubtedly suffer heavy losses once the Israelis mobilized their reserve divisions, in less than 48 hours.
Most important, Mr. Assad must be concerned that his regime, narrowly based on the loyalty of the small Alawite religious minority to which he belongs, would be overthrown if the country suffered a major military defeat.
Which brings us back to Iran. President Mahmoud Ahmadinejad has been threatening Israel with destruction daily and keeps denying the Holocaust in a manner that reveals his own genocidal fantasies. But as of now, Iran has no military capacity against Israel other than a few unreliable ballistic missiles imported from North Korea whose warheads could fall just about anywhere. Even if by some miracle they were to hit a city or town in Israel, their conventional explosives would not inflict much damage anyway.
On the other hand, an Iranian missile attack would give Israel the opportunity to strike Iran’s nuclear installations without provoking global outrage. It would be a very serious act of war, but it would not stir the Arab states to aid Iran’s mullahs: they, too, fear a nuclear Iran.

Allò que la cortina de fum i de sang no deixa veure

La intensa cortina de fum i de sang que des de febrer assola Bagdad i el centre de l'Iraq amaga al gran públic els importants canvis que estan tenint lloc en la política interior del país i les conseqüències exteriors que provoquen.

D'una banda, ara són els sunnites els que també no volen que els americans es retirin de l'Iraq. No només no ho volen sinó que voldrien que hi despleguéssin més soldats. Ho explica el New York Times (via Barcepundit, via Pajamas)

BAGHDAD, Iraq, July 16 — As sectarian violence soars, many Sunni Arab political and religious leaders once staunchly opposed to the American presence here are now saying they need American troops to protect them from the rampages of Shiite militias and Shiite-run government forces.

The pleas from the Sunni Arab leaders have been growing in intensity since an eruption of sectarian bloodletting in February, but they have reached a new pitch in recent days as Shiite militiamen have brazenly shot dead groups of Sunni civilians in broad daylight in Baghdad and other mixed areas of central Iraq.

The Sunnis also view the Americans as a “bulwark against Iranian actions here,” a senior American diplomat said. Sunni politicians have made their viewpoints known to the Americans through informal discussions in recent weeks.

The Sunni Arab leaders say they have no newfound love for the Americans. Many say they still sympathize with the insurgency and despise the Bush administration and the fact that the invasion has helped strengthen the power of neighboring Iran, which backs the ruling Shiite parties.

But the Sunni leaders have dropped demands for a quick withdrawal of American troops. Many now ask for little more than a timetable. A few Sunni leaders even say they want more American soldiers on the ground to help contain the widening chaos.

The new stance is one of the most significant shifts in attitude since the war began.

D'altra banda, el primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, malgrat totes les dificultats, està tirant endavant un pla per capgirar com un mitjó la situació a l'Iraq. Aquest pla, anomenat "Junts, endavant", té tres objectius:

1.-Hacer funcionar las instituciones del gobierno, empezando por el parlamento recién elegido y el Consejo de Ministros, y que se perciban como funcionando. Esto podría parecer extraño para aquellos que dan por sentado un gobierno que funciona. En el Irak post liberación, sin embargo, todo tiene que ser construido desde cero.

Maliki se da cuenta de que un nuevo ejército y policía no pueden ser construidos en solitario, y que una burocracia en funcionamiento proporciona el esqueleto de la ley y el orden en cualquier sociedad. Esto ha quedado ilustrado por los episodios en los que unidades de la policía y el ejército recién entrenadas no recibieron a tiempo su sueldo debido a que la burocracia civil se había detenido.

2.-Envolver Bagdad en un perímetro de seguridad, privando así a los terroristas del "oxígeno y la publicidad" que sacan de los ataques en la capital. El plan es tratar Bagdad como una zona prohibida protegida por los sistemas utilizados en los principales aeropuertos internacionales.

En teoría esto no debería ser difícil. Visita más gente el aeropuerto londinense de Heathrow de la que entra o sale de Bagdad. En la práctica, sin embargo, acordonar Bagdad podría exigir recursos mayores; al contrario que Heathrow, la capital iraquí es objetivo de grupos terroristas concretos y reclutados a menudo de entre los servicios de seguridad del régimen caído, con conocimiento íntimo del terreno.

3.- Persuadir a tantos insurgentes como sea posible de abandonar la lucha armada y unirse al proceso político.

Aquí Maliki ya ha tenido algunos éxitos -- 7 grupos insurgentes, todos de base árabes sunní, han declarado estar dispuestos a entrar en negociaciones con el gobierno. Dos de éstos se encuentran entre las mayores fuerzas insurgentes de la zona de Bagdad. Uno, el Ejército de Mahoma, puede ser el más mortal.

El tema de l'amnistia presenta problemes de cara als xiïtes, les principals víctimes històriques del sunnites, i tmabé de cara als Estats Units i els països de la coalició. Però ja hi ha veus als EUA que s'alcen a favor d'acceptar l'amnistia oferta per Maliki:

Nuestro objetivo en cualquier guerra no es la venganza, sino el éxito. Los soldados confederados que juraron lealtad a Estados Unidos fueron indultados tras la Guerra Civil, incluso los que habían matado soldados de la Unión. Concedimos amnistía a legiones de japoneses y alemanes que habían matado a miles de americanos en la Segunda Guerra Mundial.

Y esas amnistías se concedieron tras la victoria total. En los conflictos en los que no hay rendición incondicional - conflictos civiles que terminan de manera mucho más ambigua, como en El Salvador o Chile, por ejemplo - la amnistía y la reconciliación son los elementos esenciales para el establecimiento de una paz estable y democrática.

En Irak, la amnistía será parte necesariamente de cualquier estrategia de confrontación en la que los insurgentes depongan sus armas. Y no se aplicaría a los jihadistas extranjeros, quienes, al contrario que los insurgentes sunníes que se unirían al nuevo Irak, sueñan con un estado islámico construido sobre las ruinas del orden actual. No hay nada a discutir con tal gente. El único modo de derrotarlos es matarlos, como hicimos con Abú Musab al-Zarqawi.

Pero matarlos exige privarles de su santuario. La reconciliación-cum-amnistía hace que las tribus sunníes iraquíes alienadas pasen al bando del gobierno, drenando el entorno en el que nadan los jihadistas. Después de todo, encontramos a Zarqawi en territorio fuertemente sunní a través de información de Inteligencia que nos pasaron iraquíes locales.

Las protestas en América acerca de la sugerencia de amnistía han provocado que tanto la administración como el gobierno Maliki se retracten. Pero no lo crea. La amnistía será un elemento esencial en cualquier política conciliatoria. Lo que a su vez es el único camino hacia la victoria - definida hoy exactamente igual que el primer día de la guerra: dejar atrás un gobierno estable post-Hussein, tanto democrático como amistoso con nuestros intereses. Se puede lograr. Los aspavientos con la amnistía sólo pueden hacerlo más difícil.

Aquesta situació política, amagada per les constants i desinformadores imatges que com la cançó enfadosa repteixen cada dia totes les pantalles de televisió del món, està provocant víctimes exteriors. La primera víctima és la teocràcia iraniana, segons l'anàlisi d'Alexandre Adler:

Ahmadinedjad, en effet, ne veut rien tant qu'une réconciliation avec les sunnites et même une récupération à son profit d'al-Qaida dans un Djihad antiaméricain. Toute sa politique et celle de ses alliés intégristes au Pakistan, en Palestine et en Syrie, la direction des services secrets, hostile à la relative modération de Bachar el-Assad, s'efforce de renouer avec les Frères musulmans et l'opinion sunnite en général, notamment en s'efforçant de détourner vers le conflit israélo-palestinien les énergies de tous les intégrismes du monde musulman.

Mais, de l'autre côté, tous ceux en Arabie saoudite (et aussi au Pakistan) qui ne veulent en aucun cas de réconciliation, c'est-à-dire de partage du pouvoir et des richesses, n'entendent pas favoriser ce compromis. Ce sont eux, puissamment financés par de grandes fortunes arabes et du golfe Persique, qui mènent l'offensive pour élargir le fossé religieux en Irak et aboutir à une sorte de guerre civile généralisée. Mais il se trouve que ces deux groupes intégristes sont en réalité en échec, bien davantage que George Bush.

Chez les chiites irakiens, mais aussi iraniens à travers certains ayatollahs de Qom, la patience envers Ahmadinejad et son mentor, le grand ayatollah Yazdi, est usée. Ces hommes veulent un compromis avec les États-Unis en matière nucléaire. Du côté sunnite, en dehors de l'agglomération mixte de Bagdad où se produisent tous les affrontements, un mouvement se dessine pour accepter un gouvernement de coalition qui correspond tout à fait à la politique modérée du roi Abdallah d'Arabie saoudite et du défunt Rafik Hariri qui semble bien avoir payé de sa vie son engagement dans une réconciliation inévitable des sunnites et des chiites au Liban, comme en Irak et même en Syrie. Mais cette réconciliation-là ne se faisait pas contre l'Amérique et Israël, mais pour la paix et la démocratie.

Aquesta seria una de les raons que haurien portat a Ahmadinejad, el president de l'Iran, a moure la fitxa de Hezbollah contra Israel.

18 de juliol

La transició, amb la llei d'Amnistia i el consens constitucional, va segellar l'oblid polític, que no l'històric, dels disbarats de la república i de la guerra civil. Va fer punt i a part. Va crear unes noves regles del joc i va situar tothom, vencedors i vençuts, en el mateix pla polític i jurídic. Però ara, una part d'Espanya, o de la seva classe política, està pontejant la transició per reconnectar-se amb un passat mitològic que no hauria de ressucitar mai en l'arena política. Un passat que els polítics no s'han d'esforçar a recuperar perquè no els correspon i perquè ja està recuperat. On? En els llibres d'història i en el debat intel·lectual. No ho dic jo, ho diu el baró socialista Joaquin Leguina:

El presidente de la Comisión de Defensa del Congreso de los Diputados, Joaquín Leguina, afirmó hoy que comprende que el Gobierno tenga que pensarse "tres o cuatro veces" la Ley de la Memoria Histórica porque "el riesgo que se corre es abrir otra vez un debate que no tiene mucho sentido. Hay que cerrar definitivamente el debate".

El presidente de la Comisión de Defensa incidió en que "no es cierto" que durante la transición no se haya recuperado la memoria histórica y citó como prueba de ello la "enorme cantidad de libros" que se escribieron sobre el asunto en ese periodo. "Es bien cierto que durante los años del franquismo la pobre gente que fue asesinada no tuvo ningún reconocimiento, eso es verdad, pero entiendo que el Gobierno se lo tome con rigor y con calma", agregó.

Potser seria bo, en una data com aquesta, que l'esquerra es preguntés també quin grau de responsabilitat va tenir en l'arribada del 18 de juliol, que es preguntés i intentés respondre, més enllà dels tòpics, què va fer malament la República. M'agradaria trobar entre tants quilos d'interés per la memòria històrica un gram, només un gram, d'autocrítica.

Aquests dies s'han publicat moltes coses sobre el tema. Una d'aquestes és el resum crític de la història de la República VAE Victoris de Francisco González de Cos que, sense necessitat de compartir tots els aspectes de la seva interpretació, pot servir perfectament per endegar un debat.

Què pensen els musulmans?

Per saber-ho, el Pew Research Center for the People & the Press ha fet una macroenquesta titulada "La gran divisió: com es veuen mútuament musulmans i occidentals". L'enquesta s'ha fet aquesta primavera passada en dos grups de països: sis amb població majoritària musulmana (Egipte, Indonèsia, Jordània, Nigèria, Pakistan i Turquia) i quatre d'Europa occidental (França, Alemanya, Regne Unit i Espanya). Daniel Pipes en fa un resum:
La encuesta, que también examina las opiniones occidentales de los musulmanes, arroja algunos resultados que causan consternación, pero en conjunto no sorprendentes. Sus temas pueden agruparse en tres categorías.
Tendencia a las teorías conspiratorias: Ni en una sola población musulmana la mayoría cree que los árabes perpetrasen los ataques del 11 de Septiembre contra Estados Unidos. Las proporciones oscilan de un mínimo 15% en Pakistán que responsabiliza a árabes, hasta el 48% entre los musulmanes franceses. Confirmando las tendencias negativas recientes en Turquía, la cifra de turcos que señalan a árabes ha caído del 46% en el 2002 al 16% hoy. En otras palabras, en todas y cada una de estas diez comunidades musulmanas, la mayoría ve el 11 de Septiembre como una tapadera perpetrada por el gobierno norteamericano, Israel, o alguna agencia.

De igual manera, los musulmanes tienen prejuicios ampliamente contra los judíos, oscilando del 28% de valoraciones desfavorables entre los musulmanes franceses al 98% en Jordania (que, a pesar de la moderación de la monarquía, tiene una población mayoritariamente palestina). Además, los musulmanes de determinados países (Egipto y Jordania especialmente) ven a los judíos de manera conspiratoria, como responsables de las malas relaciones entre musulmanes y occidentales.

Las teorías conspiratorias también hacen referencia a temas generales. Preguntados, "¿Cuál es el principal [factor] responsable de la falta de prosperidad de las naciones musulmanas?", entre el 14% (en Pakistán) y el 43% (en Jordania) culpan a las políticas de Estados Unidos y de otros estados occidentales frente a problemas nacionales tales como la falta de democracia o educación, o la presencia de corrupción o de islam radical. (...)

Apoyo al terrorismo: Todas las poblaciones musulmanas encuestadas muestran una sólida mayoría de apoyo a Osama bin Laden. Preguntados si tienen confianza en él, los musulmanes contestaban afirmativamente, variando entre el 8% (en Turquía) hasta el 72% (en Nigeria). De igual manera, el terrorismo suicida es popular. Los musulmanes que lo consideran justificado varían del 13% (en Alemania) al 69% (en Nigeria). Estas cifras decepcionantes sugieren que el terrorismo por parte de los musulmanes tiene raíces profundas, y continuará siendo un peligro en los próximos años.

Los musulmanes británicos y los nigerianos son los más alienados: el Reino Unido destaca como país paradójico. Los no musulmanes allí tienen opiniones sorprendentemente favorables del Islam y los musulmanes en comparación con el resto de Occidente; por ejemplo, apenas el 32% de la muestra británica ve a los musulmanes como violentos, significativamente por debajo de sus homólogos en Francia (41%), Alemania (52%) o España (60%). En el conflicto de las viñetas de Mahoma, los británicos mostraban más simpatía hacia la postura musulmana que otros europeos. En general, los británicos culpan menos a los musulmanes del pobre estado de las relaciones occidentales-musulmanes.

Pero los musulmanes británicos devuelven el favor con las posiciones más perversamente anti-occidentales que se pueden encontrar en Europa. Muchos más de entre ellos califican a los occidentales como violentos, avaros, inmorales y arrogantes que entre sus homólogos de Francia, Alemania o España. Además, ya sean preguntados por sus posturas hacia los judíos, la autoría del 11 de Septiembre, o el lugar de la mujer en las sociedades occidentales, sus opiniones son notablemente más radicales.

L'acta de processament del sumari de l'11-M

El diari El Mundo té una pàgina en la seva edició electrònica des d'on es pot descarregar l'acta de processament del sumari de l'11-M.

EN FORMAT HTML: Index total Index de fets

EN PDF: Part I (51 MB.) Part II (42 MB.) Part III (48 MB.) Part IV (51 MB.)

Confirmació de l'Acte de processament: en format HTML en format PDF (25.03 MB.)

El G8 i l'imperialisme democràtic

Una reflexió de Guy Sorman amb motiu de la cimera del G8 a Sant Petersburg

Tous les discours sur le déclin américain ne peuvent dissimuler que, malgré la montée en puissance de nouveaux continents, l’Asie, l’Union européenne, l’économie des Etats-Unis conserve depuis cinquante ans le même avantage relatif, soit 30% de l’économie mondiale. Cette primauté économique permet aux Américains de financer à un coût relatif en diminution, avec 3 % seulement de leurs ressources , une armée supérieure en puissance de feu à toutes celles de ses rivaux additionnés. Les Etats-Unis conservent donc intacts les moyens de leur ambition et ils ont toujours un projet mondial, intact lui aussi depuis 1913, la démocratisation du monde. Depuis Wilson, élu en 1913, tout président américain poursuit en fait la même et unique stratégie : un ordre mondial qui serait pacifique parce que fondé sur le libre commerce entre les nations et la démocratie à l’intérieur des nations. George W. Bush innove peut-être dans le style ( mais moins que Ronald Reagan , doté de meilleures formules ) , mais il ne révolutionne pas du tout la stratégie : la réunion de St Petersbourg ne pouvait viser dans l’esprit américain d’autre but que de confirmer ce principe absolu de « l’impérialisme démocratique ». Donc les Etats-Unis ont soutenu Israël en guerre parce que c’est un Etat démocratique et que ses ennemis ne le sont pas ; de même, l’accès de la Russie à l’Organisation mondiale du commerce lui a été déniée parce que la Russie n’est pas encore un Etat démocratique ni une véritable économie de marché . Rien n’est plus clair et affiché que cet impérialisme démocratique.

«Si les estallara un terrorista suicida al lado, sus últimas palabras serían: “¡No es culpa tuya, es de Tony Blair!”».

Nick Cohen, columnista del "The Observer", és un home d'esquerres que està d'acord amb la guerra d'Irak i contra el terrorisme islamista. No us perdeu l'entrevista que li fan a La Razón.

- ¿Cree que el antiamericanismo es una reacción temporal ante Bush que cambiará con un presidente demócrata?
- Algunos cambiarán de actitud, pero a muchos izquierdistas la dialéctica antiamericana se les ha metido tan dentro que no podrán rectificar, porque sería lo mismo que reconocer que han hecho el ridículo. La izquierda más tradicional está en un callejón sin salida, puesto que dicen que siguen creyendo en el marxismo, pero saben que jamás podrán aplicarlo en Occidente. Ante esta perspectiva, tienen dos opciones: o aceptan la realidad o se buscan aliados que también estén en contra del consumismo. Con tal de que odien a los estadounidenses, les da igual que sus camaradas sean homófobos, machistas o ultrarreligiosos...

Zapatero, diu Cohen, és incapaç de reconèixer que l'islamisme ´des un feixisme més:

- Tras los atentados, me llamó mucho la atención el vídeo islamista, en el que un miembro de la célula decía: «Ganaremos porque vosotros amáis la vida y nosotros amamos la muerte». Me recordó el lema de las tropas falangistas durante la Guerra Civil española: «Viva la muerte». Por eso me extrañó que José Luis Rodríguez Zapatero, que nació bajo una dictadura ultraderechista, fuera incapaz de reconocer que el islamismo es un fascismo más, con rasgos típicos como el antisemitismo o el odio a los masones.
- ¿Se equivocó Zapatero al retirar las tropas de Irak? Era una promesa de su programa electoral…
- No me pareció un error en sí, puesto que no tenía ninguna obligación de mantener las tropas si no estaba de acuerdo con la guerra. Pero en ningún momento lanzó un mensaje de apoyo a sus colegas socialistas de Irak, que están tratando de construir una democracia, sino que se limitó a atacar a EE UU. Su actitud parecía decir: «Somos europeos, ricos y complacientes, así que no queremos meternos en líos».

Resposta desproporcionada

Juaristi i l'holocaust

Article Jon Juaristi l'ABC. Via Barcepundit:

Ser judío en España no es fácil. No voy de víctima, entiéndase. Ahora bien, cuando te ponen alegremente el sambenito de verdugo, desconfía. Van a por ti. Llamar a los israelíes genocidas es apuntarse a los planes de Irán, que son los de Hitler ¿Cómo? Entonces, ¿no se puede llamar genocidas a los israelíes? Hombre, por poder, sí se puede, como lo demuestran Simancas, Berlanga y un largo etcétera, pero hay que saber dónde te colocas al hacerlo. Contra mí, para empezar, y a muerte. Una web islámica me acusa de estar preparando con otros sionistas el futuro holocausto de los musulmanes europeos. Tal como van las cosas, en efecto, no es imposible un nuevo holocausto en Europa. Pero no será el de los musulmanes, con el barril de crudo a ochenta dólares y la marea integrista inundándonos. Ni siquiera el de los judíos, porque no nos pillarán en otra, pero, si yo fuera cristiano, ya estaría tomando precauciones, lo digo en serio. En cuanto a la pornografía antisemita, pienso en nuestros niños judíos. En los compañeros de mi hijo, por ejemplo, en niños concretos. Y te juro, Berlanga, que ninguno de ellos terminará en un nuevo Auschwitz. O sea que ve tomando nota. Ya sabes dónde me tienes.

La defensa d'Israel

Va ser un error la retirada del sud de Líban i de la franja de Gaza? Des del punt de vista de la seguretat interior d'Israel, podria semblar que sí, però des del punt de vista polític, crec que no. La retirada ha demostrat la voluntat d'Israel d'acceptar un estat palestí i unes fronteres definitives per Israel i ha demostrat també la reiterada incapacitat dels palestins d'aprofitar les oportunitats que els dóna la història. Profundament dividits, amb enfrontaments cainites continus, han evidenciat una vegda més que només els maté units el desig de destruir Israel.

Els palestins i els xiïtes libanesos es van arribar a creure les seves pròpies mentides. Es van creure que ells havien aconseguit derrotar Israel i fer-lo fora de Gaza i del sud del Líban. És per això, que enlloc de començar a construir el seu estat sobirà, palestins i xiïtes es van dedicar a hostigar Israel des de l'altra cantó de les fronteres amb l'esperança ded derrotar-lo en l'anhelada victòria final. Els bombardejos cada dia més intensos i potents, la mort de diversos soldats i finalment el segrest de tres, han sigut la gota que ha fet vessar la paciència d'Israel.

Dos governs, el de l'Autoritat Palestina i el del Líban, no han pogut o no han volgut impedir que terroristes i milicians ataquéssin Israel contínuament. I Israel ha respòs en legítima defensa contra l'agressió exterior.

L'objectiu de les operacions militars no és la represàlia sinó intentar garantir que ni la franja de Gaza ni el sud del Líban tornaran a servir de plataforma o santuari per atacar el territori israelià.

Com que el govern del Líban ha ignorat la resolució 1559 de les Nacions Unides que l'obliga al desmantellament de totes les mílicies armades i a garantir la seguretat de la frontera i com que el president palestí ha estat incapaç d'impedir els atemptats i els atacs constants de les milícies palestines contra Israel, el govern jueu ha decidit fer-ho pel seu compte. És a dir, fixant les fronteres primer i defensant-les militarment, després.

ADDENDA.- Sobre els efectes jurídics de l'atac contra el Líban recullo auqesta reflexió a Le Mont de Sisyphe:

Le gouvernment libanais a protesté contre l'incursion de Tsahal et les suspects habituels (Kofi Annan, le Quai d'Orsay) se sont également fait entendre. En substance, on reproche à Tsahal d'avoir violé l'intégrité territoriale du Liban. Considérer qu'un territoire appartient effectivement et juridquement à un État ou à un gouvernement exige cependant esentiellement deux choses: Souveraineté effective et reconnaissance internationale. Le fait qu'un gouvernement n'exerce pas de véritable souveraineté (donc un contrôle efficace) sur un territoire donné devrait donc mener à faire cesser l'entendement selon lequel ce territoire "appartiendrait" juridiquement au gouvernement en cause. Cela fait donc à mon sens du Sud-Liban un noman's land pour lequel Beyrouth ne peut notamment pas se prévaloir de l'interdiction d'agression par un État tiers reconnue par le droit international. Affirmer le contraire signifierait faire dépendre cette appartenance juridique uniquement d'une pure reconnaissance internationale.

L'exèrcit iraquià assumeix el control de la seguretat en una primera província

Avui s'ha fet el primer traspàs de competències en matèria de seguretat de les forces de la coalició al govern iraquià i el seu exèrcit. Ha estat a la província de Muthanna, al sud del país, una de les més tranquil·les. Aquest traspàs continuarà els pròxims mesos fins arribar, a finals d'any, a nou províncies de les 18 que té l'Iraq.

SAMAWAH, Irak (AP) - Les forces anglaises et australiennes ont remis jeudi aux forces irakiennes le contrôle de la sécurité de la province relativement calme de Muthanna. C'est le premier transfert de ce type concernant une province entière.

Le Premier ministre Nouri al-Maliki a prévenu que des insurgés risqueraient d'organiser des attaques après le retrait des troupes étrangères. "Soyez sûrs que des terroristes veulent détruire et déjouer le processus de passation de pouvoir, en gênant le processus politique et l'unité du gouvernement national", a-t-il déclaré pendant la cérémonie de transfert de pouvoir qui s'est déroulée dans la capitale de la province, Samawah.

"Ils (les insurgés) ne ménageront aucun de leurs efforts pour contrer cette mesure et s'assurer qu'aucune autre ne sera prise. Mais avec solidarité et patience, vous couperez les mains de ceux qui veulent saboter notre province", a-t-il ajouté.

El traspàs de competències no implica la retirada de les tropes de la coalició, una part de les quals continuarà sobre el terreny per assessorar i donar suport logístic a l'exèrcit iraquià. La resta, segons les circumstàncies, podrà reforçar les zones més conflictives, especialment Bagdad.

Recuperar la memòria històrica

Václav Havel, l'exdissident i expresident de la República Txeca, ha acceptat l'oferiment de ser membre del Consell internacional per a la creació d'un monument a la memòria dels 100 milions de víctimes del comunisme. Un Consell en el que hi ha, entre altres personalitats, els expresidents de Polònia i Hongria, Lech Walesa i Árpád Göncz, respectivament.

La idea del monument -que es col·locarà a Washington i que serà un rèplica de tres metres d'alçada de l'Estàtua de la Democràcia que els estudiants xinesos van erigir a la Plaça de Tiananmen- l'ha promoguda el senador i exlíder estudiantil, Martin Mejstrík, que és també un dels coautors de la proposta de llei sobre la prohibició de la propagació del comunisme.

La ideología comunista representa un peligro para la sociedad checa actual, por lo tanto hace falta esforzarse por una enmienda a la ley penal que iguale la propagación del comunismo con la propagación del fascismo. A esta conclusión llegaron expertos y políticos que ayer martes debatieron en el Senado checo sobre las amenazas del comunismo.

(...)

El mayor peligro del comunismo consiste en el olvido. La sociedad pierde la memoria y no recuerda suficientemente la monstruosidad de esta ideología, resaltan los que participaron ayer en el debate público en el Senado, figurando entre ellos representantes de la Confederación de Presos Políticos, juristas y politólogos. El senador y ex líder estudiantil, Martin Mejstrík, es uno de los que promueven la enmienda a la ley penal que permita sancionar la propagación del comunismo de igual manera que la propagación del fascismo. Dicho reglamento debió haberse adoptado inmediatamente tras noviembre de 1989, opina Mejstrík.

"La élite política de entonces no encontró fuerza, coraje o ganas de hacerlo. Opinamos que 15 años después del cambio no es tarde. El comunismo es en su misma esencia una ideología peligrosa, y especialmente en Europa Central deberíamos empezar a tratarlo con más vehemencia que por ejemplo los países de Occidente".

Espero que el nostre abrandat recuperador de la memòria històrica, Joan Saura, s'apunti també a la iniciativa de Mejstrik, la promogui per allà on vagi i ofereixi una subvenció de la Generalitat per a la construcció del monument. Memòria, sí. Però tota. Sense amnèsies selectives.

La repetició terrorífica

Ahir, Nova York, Madrid, Londres, Bali... Avui, Bombay. Demà, a qualsevol altre lloc del món. L'arxipèl·lag terrorista universalitza la guerra santa. Una jihad que eludeix totes les convencions, incloses les de Ginebra. I nosaltres entestats en no voler veure més enllà de Guantànamo.

Els 3 milions de vots que Obrador mai no trobarà

Algún alma caritativa en el PRD deberá explicarle a López una noción elemental de aritmética para que deje de hacer el ridículo. Esa noción es la siguiente: "El promedio de los promedios de los agregados NO es igual al promedio del total".

Me explico.

López argumenta, desencajado y lívido, que cómo es posible que el PREP hable de un promedio de participación de los electores en las elecciones del domingo de 58,9% de los empadronados y, sin embargo, la suma de los votos emitidos—según las actas procesadas por el PREP—sea inferior, en casi tres millones de votos, al producto de multiplicar ese promedio por el total del padrón electoral que es como de 70 millones de votantes.

De ahí infieren López y su pandilla que alguien les está robando, a ellos por supuesto, esos tres millones de votos.

Ellos se equivocan. Veamos:

Si voleu veure-ho, llegiu l'article de Tibor R. Machan aquí.

La batalla de Bagdad

Des de les últimes eleccions i especialment des de de la formació del nou govern iraquià, que va durar quatre mesos en completar-se, la violència a l'Iraq s'està concentrant gairebé exclusivament a Bagdad. Tots els esforços per fer fracassar la consolidació d'un règim democràtic a l'Iraq estan convergint en la capital del país. Com molt bé explica Iraq de Model, Bagdad és la clau i l'Iraq és la clau del Pròxim Orient, d'aquí la significació d'aquesta batalla. La batalla decisiva.

Even people in the provinces have the feeling that Baghdad is under extreme pressure right now as if they feel that violence lessened in their provinces only to increase in Baghdad. I had relatives and friends calling me to check on us, express sympathy and sometimes offer me and my family a place to stay at for a couple weeks in this or that province.

Una batalla que utilitza la rivalitat intercomunitària com a element de justificació de les milícies armades.

Anyway, I do not consider the recent wave of violence as sectarian violence even though it assumed a sectarian shape...both terrorists/insurgents and outlaw militias are concerned about their existence more than about defeating their sectarian counterparts, therefore each party uses the existence of the other as pretext for its own activity. Our friend Shalash the Iraqi put it eloquently in one of his posts just a week ago: There will be no excuse for the Mehdi army to exist if terror groups ceased to exist and there will be no excuse for the terrorists to exist when the Sadr gangs and rats of Badr drop their weapons. one depends on the other... Whenever the government tries to disarm the militias, the terrorists would come to attack at the strongholds of the militias to give them reason to exist and whenever the government tries to attack terrorist strongholds the militias would take to the streets to distract the government and drag its forces into side battles... Baghdad is the key to Iraq, and Iraq is the key to the Middle East, and from this fact this battle draws its significance.

En aquesta batalla, el govern iraquià no sembla disposar dels recursos necessaris ni dels criteris més encertats:

Some time ago we pointed out the poor intelligence capabilities of the government compared to that of the militants and it looks like the current security operation did not deal seriously with this defect, on the contrary the gap seems to be even growing giving advantage to the militias and insurgents. Again I feel I must point out that security operation of the government is still not doing much to deal with the escalating violence. Personally I was for a plan based on securing one piece of territory at a time instead of attempting to secure the entire capital at once (see our earlier post) and that's because I believe the government does not possess enough tools to cover Baghdad in its entirety. The concept of power concentration seems a reliable way that can be applied in limited areas effectively and once a given area is secure that power could move to secure adjacent areas. I still think that clearing Baghdad should start from the center-out, not the other way around.