Nosaltres Sols

Jordi Barbeta a La Vanguardia:

Cuando los grandes bancos y las multinacionales se plantean fusiones empresariales para hacer frente a la crisis, convencidos de que la unión hace la fuerza, la actual cúpula del partido político Esquerra Republicana de Catalunya ha decidido competir en el concurso de inventos insólitos desarrollando un plan antricrisis basado en la nanotecnología: o sea, cuanto más pequeños seamos, mejor para lograr nada más y nada menos que la independencia de Catalunya.

Lo cierto es que la cúpula directiva de ERC es consciente de que lo de "Montilla president, Catalunya independent" no acaba de convencer a toda su clientela, pero el apoyo republicano al líder de los socialistas está generando tal cantidad de puestos de trabajo entre las familias afectas al régimen que ningún gerente de ninguna pequeña o mediana empresa podría despreciar.

Los sondeos señalan que esta estrategia provocará un descalabro electoral en el partido republicano, pero, aun en los peores pronósticos, Esquerra aparece consolidada como tercera o cuarta fuerza parlamentaria con cerca de quince diputados - seis menos que ahora-,que, en cualquier circunstancia, continuarán siendo decisivos para articular una mayoría de gobierno con quien sea. Esa cuota de poder es la que garantiza los puestos de trabajo, siempre y cuando Esquerra se limite a acomodar en el poder a Montilla o, si tan mal se ponen las cosas, a Artur Mas, pero siempre a condición de dejar lo de la independencia para mejor ocasión.

Esta política de pleno empleo en el partido republicano sólo tiene un obstáculo: el régimen asambleario del partido. Si sólo votaran los colocados y sus familiares no habría problema, pero en Esquerra todavía votan todos y siempre que votan todos la dirección suele ser desautorizada, como cuando con el Estatut. Solución: que no voten todos, sino, como antaño, Nosaltres Sols. Lo que ocurrió ayer ya lo anunció Xavier Vendrell en el último consejo nacional: "Los críticos que se vayan". Cuando se hayan ido, convocarán la asamblea para que la asamblea decida por sí misma que en ERC, como en el PSC y en la Infantería española, "la más grande hazaña es obedecer".

L'escalfament global en crisi pel refredament del sol

David Whitehouse, autor de "The Sun: A Biography", a The Independent:

La desaparició de les taques solars dura molt més del previst sense cap senyal que el sol es torni a despertar. No hi han taques solars. No hi ha vent solar, el fluxe de partícules que el sol emet, al seu nivell més baix des que s'iniciaren les medicions. A sobre l'eix magnètic del sol està inclinat a un grau poc habitual. “Aquest és el sol més quiet en pràcticament un segle,” diu el científic solar de la NASA David Hathaway. Tot aixó pot obligar a l'impensable: replantejar l'escalfament global. El nostre sol és la força principal del sistema climàtic de la terra. Quan el sol s'ha tornat quiet abans, va coincidir amb un lleu refredament de la terra i s'especula que el mateix està passant ara. Si és així podria canviar totes les prediccions de canvi climàtic, demostrant que els nostres coneixements sobre canvi climàtic no són ni de lluny tan sòlids com creiem. Les taques solars són àrees solars més fosques i menys càlides. Periodes amb activitat solar elevada o baixa coincideixen amb temps climàtic càlid o fred. El sol dèbil del segle XVII va coincidir amb l'anomenada Petita Era Glaciar. El sol va també decaure entre 1790 i 1830 i la terra es va refredar de nou. Al llarg del segle XX el sol ha estat inusualment actiu, amb puntes els anys cinquanta i finals dels vuitanta. Però a partir de l'any 2000 tot s'ha capgirat. Quan l'activitat solar ha començat a decaure, l'augment de la temperatura de la terra s'ha reduit i ara es mostra constant des del canvi de segle, mentre els nivells atmosfèrics de diòxid de carbó continuen pujant. El quietisme del sol és responsable de la parada en l'escalfament global? Durant la fase incremental del cicle solar l'augment de lluminositat del sol ha tingut una força climàtica més elevada que qualsevol gas hivernacle de l'home. Si la terra ara es refreda sota un sol quiet, indicaria que l'augment de l'activitat solar des de la Petita Era Glaciar ha estat el factor dominant en els augments de temperatures globals. El qual vol dir que hem sobreestimat la sensibilitat de l'atmosfera de la terra a l'augment del diòxid de carbó.

via Josep C. Vergés.

ADDENDA.- Freeman Dyson, el sabi que contradiu al gor i el canvi climàtic:

Durante más de medio siglo, el eminente físico Freeman Dyson residió discretamente en Princeton (estado de Nueva Jersey), en la antigua explotación agrícola, ahora cubierta de árboles, que es la sede del patrón para el que trabaja: el Institute for Advanced Study (Instituto de Estudios Avanzados), el colectivo con más sabios por metro cuadrado de Estados Unidos. Últimamente, sin embargo, desde su «salida del armario en lo que al calentamiento del planeta se refiere», tal y como el mismo Dyson se refiere a su postura sobre este tema, se ha montado un gran revuelo a su alrededor. Páginas de debate en la Red, secciones de cartas al director y el propio correo electrónico de Dyson rebosan de invectivas en las que este inglés de 85 años se ve calificado como «imbécil pretencioso», «estercolero de desinformación» y, quizás de forma inevitable, «científico loco».

Todo empezó un día en que a Dyson le dio por exponer que cualesquiera que fueran las alteraciones que el clima estuviera experimentando, «podrían ser una buena cosa porque el dióxido de carbono contribuye al crecimiento de todo tipo de plantas». A continuación, añadió que en caso de que los niveles de CO2 aumentaran de manera excesiva podrían reducirse mediante el cultivo masivo de «árboles consumidores de carbono», creados especialmente al efecto. A raíz de semejante afirmación, Eric Posner, profesor de Derecho de la Universidad de Chicago, repasó cuidadosamente el denso expediente de doctorados honoris causa que ha recibido Dyson (un total de 21, en universidades como Georgetown, Princeton y Oxford) y después insinuó que «quizás también fuera posible diseñar árboles que indicarán a los excursionistas la dirección correcta para que no se pierdan».

ADDENDA 2.- El premi Nobel de Física, el suec Ivar Giaever, també es declara escèptic.

Via Barcepundit.

Teologia de l'Alliberament... sexual!

Al Paraguay tenen un president guay. Gairebé un friki. Es tracta de Fernando Lugo. Exbisbe de l'església catòlica, apostòlica i romana, apòstol del socialisme i militant de la teologia de l'alliberament... sexual. Des que ha arribat al poder li han començar a apàreixer fills com si fossin bolets. De moment, ja n'hi han sortit tres, però sembla que hi ha tres dones més que li reclamaran la paternitat del seus fills. El president, que pel que sembla ja no se'n recordava de les llevors que havia plantat en la seva ecumènica tasca d'alliberament, ha dit que respondrà "cas per cas" a cadascuna de les demandes. Això sí, com a bon cristià, encara que una mica descarriat, ha demanat perdó i ha anunciat que no renunciarà a la presidència. El socialisme, com deia Marx de la història, es repeteix ara a l'Amèrica Llatina com a caricatura.

L'ascendent oposició sudafricana

Gràcies a Mandela, Sudàfrica no ha derivat en un Zimbabwe i es manté com la nació més important del continent africà. Però l'exercici del poder amb majories tant enormes i les rivalitats internes al Congrés Nacional Africà, l'ANC, reclamen per a la bona salut futura del país que hi hagi possibilitats d'alternança. Això encara està lluny, però aquestes eleccions han apuntalat una dona, Helen Zille, líder de la liberal Aliança Democràtica, que serà la cap de l'oposició al partit de Mandela. Tant ella com l'A. D. s'havien oposat sempre al règim d'apartheid i en aquestes eleccions han aconseguit el vot de la població mixta o coulored, trencant la cotilla de ser un paertit de blancs. Zille ha arrebassat a l'ANC l'alcaldia de Ciutat del Cap i el seu partit ha obtingut gairebé el 16% dels vots, contra el 12% les passades eleccions. L'ANC ja comença a tenir una oposició amb cara i ull.

Llegiu-lo, però amb un condó mental posat

Diuen que els llibres estrella d’aquest Sant Jordi seran les últimes entregues de la trilogia de la sèrie negra del suec Stieg Larsson. No en tinc cap dubte. Després de llegir la primera -“Los hombres que no amaban a la mujeres”- vaig tenir clar que la novel·la tenia tots els ingredients per ser un gran èxit comercial: lectura amena, trama seductora i intrigant, ritme cinematogràfic i, sobre tot, una visió maniquea i paranoica de la societat. Bons i dolents en un escenari que no és el Far West o el Chicago de sempre sinó la desensucrada Suècia postsocialdemòcrata, que encara té més morbo. Podia ser un pamflet, però el geni literari de Larsson ho evita. Però no per pudor ideològic, sinó perquè no volia banalitzar la maldat intrínseca de la burguesia i els seus mascles, de la que n'estava tan convençut com obsessionat. Llegiu-lo, val la pena, però amb un condó mental posat.

Suïcidi a Freddie Mac?

L'actual director de Freddie Mac, David Kellerman, ha aparegut mort al seu domicili. La policia creu que podria haver-se suïcidat. Freddie Mac junt amb Fannie Mae, són les dues principals institucions semipúbliques de concessió d'hipoteques dels Estats Units. Les dues van ser rescatades l'any passat pel govern nord-americà per evitar-los la fallida. David Kellerman havia assumit la direcció de Freddie Mac després d’aquesta intervenció.

Gentussa

HERMANN TERTSCH:

...hay timbas a las que no se debe acudir aunque las convoque la ONU, que siempre demuestra su vocación a organizar turbias reuniones de esta calaña. Por eso, una serie de países sensatos y decentes dijeron que ni se acercarían por la llamada nueva ronda de la cumbre contra el racismo que comenzó en su día, hace años, en Durban, y hoy es un absoluto aquelarre de los países más totalitarios para orquestar sus odios y fobias en contra de las democracias occidentales. Que por supuesto son las que acaban pagando la factura. Faltaría más. Allí estaban y están todos los titiriteros de las Naciones Unidas que viven del dinero ajeno y convierten a Cuba, a Zimbabue y a alguna otra república grotesca en tribunal de buenas costumbres. Parecen una reunión de los cineastas de nuestra Zeja-Zeta Total. Todo lo peor en perfecta armonía. Dictadores, rufianes, trileros e impostores, todos brindando por un mundo feliz que no logra ser porque lo incomodan los demócratas, la libertad y la información. Y quienes logran impedir tener que pagarles la factura de la fiesta. La Cumbre contra el Racismo se ha convertido en unos Premios Goya a lo bestia. Nunca mejor dicho.

Bye bye, my friend!

Estatut castrat

Victoria Prego:

El trabajo está ya hecho. Las posiciones están fijadas. Ya no queda casi nada sobre lo que seguir discutiendo en Derecho. Ahora, a lo que están los magistrados del Tribunal Constitucional (TC) es simplemente a negociar. ¿Y qué negocian sus señorías, una vez que tienen ya claro qué preceptos del Estatuto de Cataluña son abiertamente constitucionales y cuáles no? Negocian cómo decir lo que quieren decir sin que se note mucho lo que van a decir y se levanten ampollas. Negocian que la defensa del Estado y de la Constitución a la que están obligados -porque es el Constitucional el que, sentencia a sentencia, va haciendo la Constitución-, no acabe convirtiéndose en una bofetada múltiple con malas consecuencias políticas para casi todos y con claros beneficios, también políticos, para unos pocos que ni siquiera están ahora en el poder. Más claro: no se está deliberando sobre el contenido, sino sobre la forma que se le va a dar a ese contenido.

Tres años después, ¡santo cielo!, de que el PP presentara un recurso de inconstitucionalidad contra el Estatuto de Cataluña, refrendado por los catalanes con una participación tan débil que dejó el proyecto tambaleándose y hubo que recurrir al inmediato apuntalamiento de los entusiastas, resulta que ahora hay prisa por sacar la sentencia. Después de haber estado alargando el asunto hasta lo impresentable porque el «sector gubernamental» se consideraba entonces en minoría, ya está claro para todos, presidenta incluida, que mientras esta sentencia no se haga pública, el Constitucional no se va a renovar. Al Gobierno le interesa ya despejar este balón cuanto antes. Y a algunos magistrados del TC también, porque tienen otros planes para su futuro. De modo que en un mes o dos veremos bajar a Moisés del Sinaí llevando en la mano las tablas de la ley.

Lo que pasa es que este Moisés constitucional ya tiene por lo menos la mitad de los mandamientos escritos. Los tiene desde hace dos años, cuando en marzo de 2007 hizo público el fallo sobre la deuda histórica de Andalucía. Aquélla no fue una sentencia inocente. Al contrario. Se hizo con la clara intención de sentar las bases que permitieran abordar en el futuro el Estatuto de Cataluña, que ya estaba recurrido. Y allí fue donde el TC dejó claro que, en materia de financiación, que es la apuesta más importante del Estatut, el Estado es quien «tiene la competencia exclusiva para configurar el sistema de financiación de las comunidades que considere idóneo». Y que «dotar de carácter vinculante una voluntad autonómica» no sólo anularía esa potestad, sino que le privaría de ejercer otras, también exclusivas, «como la de coordinación y la de solidaridad» entre los distintos territorios de España.

Es inimaginable que los mismos magistrados que votaron esto se atrevan a cambiar su propia doctrina en el plazo de dos años.Y no lo van a hacer. Van a hacer otra cosa. Van a evitar publicar un fallo que esté lleno de preceptos declarados inconstitucionales y, en lugar de eso, van a intentar vaciar de fuerza jurídica esos mismos preceptos porque -dirá la sentencia- «no vinculan al Estado».

Segiu llegint.

«L'home li dóna tot a la dona, i a canvi té dret a sexe"

Extracte de l'entrevista a Asif Mohseni, l'aiatolà xiïta afganès que ha redactat la polèmica Llei de Família:

-¿Qué le parece que su ley sea conocida en Occidente como la “ley Talibán”?
-Muestra el desconocimiento absoluto del texto porque se trata de una ley más avanzada que las occidentales. ¿Piensa alguien que con los talibanes las mujeres podían estudiar o trabajar? Es absurdo.
-¿Por qué es más avanzada?
-Establece unos derechos para la mujer que no existen en otro lugar del mundo ya que obliga al marido a compensar económicamente a su esposa por amamantar a los hijos o hacer las labores domésticas. Se establece también una dote mínima de mil dólares y se obliga al marido a proveer casa, ropa y comida a su mujer. Si ella se pone enferma, él correrá con todos los gastos de su recuperación y si se trata de un hombre rico, deberá además contratar a un trabajador doméstico y ponerlo a su servicio. ¿Les pagan a las mujeres por todas estas cosas en su país?
-Los detractores opinan que vulnera el principio de igualdad entre sexos.
-Es cierto, este texto es un claro beneficio para ellas porque si fuéramos iguales también les tocaría tener que pagar a sus maridos.
-Uno de los artículos más polémicos reza que “la mujer debe acceder a los deseos sexuales del hombre”.
-Así lo establece el Corán, no yo. Lo único que he hecho es trasladar la sagrada escritura a la ley al ciento por cien. Yo no acepto la tradición, esto es sharia. En Occidente una mujer y un hombre pueden tener relaciones sexuales fuera del matrimonio, pero el Islam no lo permite. Aquí, si los dos cónyuges quieren sexo, no hay problema, pero si el que lo demanda es el hombre la mujer debe aceptar a no ser que esté con el periodo, de peregrinación a la Meca o embarazada. Si muere alguno de sus familiares o está enferma, también puede negarse. La ley utiliza la palabra “normal” para definir las relaciones sexuales: ni todos los días, ni demasiado espaciadas, simplemente con una frecuencia “normal”.
-¿Y si pese a lo establecido en la ley, ella se niega?
-El hombre tiene el derecho de dejar de pagarle. En nuestra sociedad el hombre le da todo lo necesario a su esposa y a cambio tiene derecho a mantener relaciones sexuales, ¿no le parece justo?
-¿Puede ella salir de casa sin el permiso del hombre?
-Claro que puede, sólo tiene que incluirlo como cláusula en el contrato de matrimonio.

La sequera a l'Àfrica és la norma i no està provocada per l'activitat humana

Aquesta és la conclusió d'un article que publica avui la revista "Science" i del que tampoc se'n faran ressò els nostres mitjans de comunicació, que avui estan molt ocupats espantant-nos amb la desparició de la meitat del delta de l'Ebre per a final de segle.

Although persistent drought in West Africa is well documented from the instrumental record and has been primarily attributed to changing Atlantic sea surface temperatures, little is known about the length, severity, and origin of drought before the 20th century. We combined geomorphic, isotopic, and geochemical evidence from the sediments of Lake Bosumtwi, Ghana, to reconstruct natural variability in the African monsoon over the past three millennia. We find that intervals of severe drought lasting for periods ranging from decades to centuries are characteristic of the monsoon and are linked to natural variations in Atlantic temperatures. Thus the severe drought of recent decades is not anomalous in the context of the past three millennia, indicating that the monsoon is capable of longer and more severe future droughts.

Sobre aquest tema que publica Science, Antón Uriarte ja n'havia parlat sense pèls a la llengua aquí i aquí.

Pels que encara esperen guanyar la guerra civil

Un canvi històric

La Reserva Federal acaba de publicar les xifres dels agregats monetaris corresponents a la setmana del 6 d'abril i són històrics. Els nord-americans han reduït el seu estalvi en més de 153.000 milions de dòlars d'una setmana per l'altra. Una reducció sense precedents, com mostra la gràfica:


El punt negre correspon a la reacció dels ciutadans nord-americans després de l'esfondrament financer que va començar el 15 de setembre de l'any passat amb la fallida de Lehman Brothers. El punt vermell correspon a la seva reacció després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 i el punt groc a la presa de possessió de Ben Bernanke com a cap de la Reserva Federal.

Els nod-americans recuperen la confiança, reprenen el consum i tornen a dipositar els seus estalvis a les caixes i bancs. Com explica Jean-Pierre Chevallier, tot confirma que comença la represa als Estats Units.

Obama no procedirà contra els agents de la CIA acusats de tortures

L'administració Obama ha descartat procedir contra els funcionaris de la CIA acusats de tortures, després de fer públics els memoràndums redactats durant l'era Bush en què es detallen exhaustivament les tècniques permeses per interrogar detinguts sospitosos de terrorisme. Unes tècniques que, tot i ser innacceptables, s'acosten més a la figura del maltractament que a la de tortura, tot i que no hi cap garantia que no hi poguéssin derivar. El més lamentable, però, és que Obama justifiqui la seva inhibició apel·lant a la infame llei de l'obediència deguda. O hi va haver tortura amb totes les lletres, o no n'hi va haver. I si n'hi va haver, aleshores no hi ha obediència deguda que valgui. Com dèiem en el penúltim post, s'imaginen que estaria passant si aquesta decissió l'hagués pres no ja Bush sinó McCain?

In releasing the memos in response to a public records request from the American Civil Liberties Union and other groups, the Obama administration informed CIA officials they will not be prosecuted for past waterboarding and other harsh interrogation tactics.Attorney General Eric Holder promised in a separate statement that officials who used the controversial interrogation tactics were in the clear if their actions were consistent with the legal advice from the Justice Department under which they were operating at the time."

My judgment on the content of these memos is a matter of record," President Obama said in a statement released from the White House.

Obama prohibited the use of "enhanced interrogation techniques" such as waterboarding shortly after taking office in January. Such techniques "undermine our moral authority and do not make us safer," he said Thursday.

The president said that while United States must sometimes "protect information that is classified for purposes of national security," he decided to release the memos because he believes "strongly in transparency and accountability" and "exceptional circumstances surround these memos and require their release."

Obama argued that "withholding these memos would only serve to deny facts that have been in the public domain for some time.""

This could contribute to an inaccurate accounting of the past, and fuel erroneous and inflammatory assumptions about actions taken by the United States," he said.

He added that the officials involved in the questionable interrogations would not be subject to prosecution because the intelligence community must be provided "with the confidence" it needs to do its job. The president pledged to work to ensure the actions described in the memos "never take place again."

ADDENDA.- A més de no perseguir els "sicaris" de Bush a la CIA, Obama ha portat les tècniques de vulneració dels drets civils -control d'e-mails i trucades telefòniques- més enllà de la llei. Ho diu una informació del The New York Times que els nostres mitjans ignoraran. (Via Barcepundit)

The National Security Agency intercepted private e-mail messages and phone calls of Americans in recent months on a scale that went beyond the broad legal limits established by Congress last year, government officials said in recent interviews.

De com Obama estafa el contribuent

Xavier Sala i Martín dissecciona el pla d'Obama per acabar amb els actius tòxics i mostra com, contràriament al que diu el president a la seva embadalida audiència, tot plegat no és res més que una matussera compra d'aquests actius a càrrec del contribuent i al seu preu original.

El plan no sólo es un enorme subsidio, sino que permite que los bancos recuperen todo el dinero malgastado en activos tóxicos con cargo al contribuyente. Para entender por qué, imaginemos que Citigroup tiene activos tóxicos que compró por valor de 1 millón de dólares. Imaginemos, para simplificar, que la probabilidad de que esos activos acaben pagando dividendos es el 2%. Esos activos, pues, tienen un valor de mercado de 20.000. Si yo fuera directivo de Citigroup, sin embargo, crearía una sociedad paralela para participar en la SPP (he leído el plan de Obama de arriba abajo y… ¡no hay nada que prohíba a Citigroup hacerlo!). Una vez en el centro del meollo, la sociedad de nueva creación entra en la subasta y puja hasta que el precio sea de 1 millón de dólares. Los inversores externos saben que esos activos sólo valen 20.000, por lo que no pujarán. La compra es adjudicada, pues, a la subsidiaria de Citigroup por 1 millón. ¿Quién paga? Pues, según el plan, 30.000 los pone la empresa subsidiaria (es decir, el propio Citigroup), 150.000 los pondrá el Gobierno (es decir, el contribuyente) y el resto lo pondrá el crédito del FDIC. Ahora bien, como pasados unos años, la nueva sociedad verá que esos activos por los que han pagado 1 millón sólo valen 20.000 dólares, incurrirá en pérdidas y no podrá devolver el crédito al FDIC. Pero como el crédito era sin recurso, resulta que la nueva sociedad no lo tiene que devolver, por lo que el dinero aportado por el FDIC (es decir, por el contribuyente) acabará financiando el resto de la operación. Resumiendo: Citigroup recupera el millón de dólares que había pagado originalmente y, de ese millón, 30.000 lo paga el propio Citigroup y los restantes 970.000 euros los paga el contribuyente. Es decir: diga lo que diga el flamante presidente de Estados Unidos, su “sofisticado” plan de rescate no es más que una burda compra de activos tóxicos a su precio original con cargo al contribuyente. Eso explica por qué las bolsas celebraron con espectaculares subidas la aprobación del plan y por qué los bancos no han querido vender sus activos tóxicos durante meses: de alguna manera anticiparon que papá Estado no los iba a dejar en la estacada y acabaría comprando el fruto de sus pecados al precio original. Naturalmente, salvar el trasero de banqueros irresponsables no sólo representa la utilización inmoral de recursos públicos, sino que supondrá una salida en falso de la crisis: las entidades financieras, ya sin su mochila tóxica, tendrán incentivos para volver a comportarse irresponsablemente a sabiendas de que, cuando las cosas vayan bien ellos se quedarán los beneficios y, cuando vayan mal, volverá a pagar el contribuyente. En este sentido, Obama acaba de plantar las semillas de la próxima catástrofe financiera con un plan que, para los bancos, no es más que un peligroso regalo.

S'imaginen que hauria passat si això -enredar el personal fent-los pagar la factura de la mala gestió de certs banquers- ho hagués fet Bush?

Guanya Obama i la Fox bat audiències

La cadena de televisió conservadora Fox News supera en audiència a la CNN, MSNBC i HLN plegades. El contrapès a Obama.

Retratats

Financial Times ens retrata:

Unfortunately for Mr Zapatero, every regional government from Galicia to Murcia is determined to hang on to the powers it gained after Franco's death. Café para todos is a stimulating brew no one wants to forgo. When the waiter comes, however, no one wants to pay the bill.

Un decàleg per a molts

Comparteixo pràcticament tot el decàleg que Joaquín Leguina acaba de publicar.

I Podemos empezar con un mandamiento escrito hace ya muchos años por Albert Camus: “para ser hombre hay que negarse a ser Dios”. Por eso los líderes políticos debieran llevar con ellos en el coche o tener en su despacho un pepito grillo que –como a los triunfantes mílites romanos- les recuerde que son mortales, señalándoles, además, con el dedo cuando se comporten como necios.

II El segundo mandamiento viene de la mano de Adorno: “Piensa y actúa de tal modo que Auschwitz no se pueda repetir”. Se trata, pues, de evitar a cualquier precio el mal mayor.

III El tercero asegura que “La bondad no basta” y no basta porque no siempre el bien se deriva del bien. En otras palabras, la política exige, a menudo, pactos con gentes nada angelicales. Es más, con frecuencia se trata de elegir no lo mejor, sino lo menos malo.

IV Hay que tomar postura, incluso cuando no estemos totalmente seguros de nada, porque la duda es compatible con la acción, sabiendo que cada decisión nos enfrenta a una pérdida, porque cada decisión nos exige dejar de lado las alternativas no escogidas, incluso al decidir podemos herir algún valor querido, porque, a veces, habrá que apoyar –por ejemplo- alguna guerra para evitar males mayores.

V Es preciso mancharse las manos, lo contrario es apostar por la inacción. No hay alternativas impecables, pero hay que saber marcar la raya roja que no debemos sobrepasar, y no se trata de escuchar a Dios, a la razón ilustrada, a la moral universal o al derecho natural. Se trata de un esfuerzo reflexivo y cívico en el cual cada uno está solo y sin excusas.

VI No conviene luchar contra males abstractos, porque no existen esos males, existen daños concretos y para combatirlos es preciso tener la mirada puesta sobre los seres humanos, tan cercanos, tan reales y tan adoloridos. Estar con los de abajo es mi apuesta, pues aunque hayamos aprendido que ni los “condenados de la tierra” ni “la famélica legión” nos van a conducir a ningún paraíso, todos tenemos derecho a una vida decente. Al fin y al cabo, la finalidad de la buena política no ha de ser otra que la disminución –real y concreta- de la crueldad, de la injusticia y del dolor.

VII Cuidarse del mundo, saber que la política no puede hacerse desde un campanario, que existen “otras voces y otros ámbitos” y, aunque nadie lo haya comprobado, el movimiento de las alas de una mariposa en Australia puede provocar un huracán en Montevideo.

VIII Huir, como de la peste, de las consignas y de las manipulaciones y aplacar cuanto se pueda el sectarismo en sus cada vez más numerosas y variadas expresiones.

IX Mirar y oír al adversario con la atención debida, porque nadie tiene en exclusiva ni la verdad ni el error… Además, negarse a escuchar equivale a perder una ocasión de aprender. Hay que tener muy presente que por necesarios que sean los cambios que nosotros proponemos, a la hora de la verdad éstos siempre producirán algún efecto perverso.

X Luchar por las convicciones, incluso si hay que pagar por ello un alto precio. Conviene recordar que alguien murió por sus ideas, aunque confesaba sin rubor: “Sólo sé que no sé nada”… y desde entonces otros muchos de igual estirpe y coraje han sufrido persecución por actuar en consonancia con sus credos.

Confirmant la represa

El divendres 3 d'abril publicava un post titulat "Esperant la represa del consum". Era l'última anotació d'un seguit de previsions fetes per l'economista francès Jean-Pierre Chevallier en base a l'evolució dels agregats monetaris nord-americans. Doncs bé, aquestes previsions sobre l'inici de la recuperació als Estats Units es van confirmar amb les dades publicades per la Reserva Federal el passat 9 d'abril: la baixa de l'estalvi dels nord-americans ha estat de 30.000 milions de dòlars en relació a la setmana anterior. Diner que s'han gastat o invertit i que ha entrat a l'economia. Com el creixement del PIB és inversament proporcional a la variació de la massa monetària lliure, això es traduirà en un creixement potencial òptim a l'inici d'aquest segon trimestre, segons Chevallier. No sorpren, doncs, que pocs dies després de saber-se aquestes dades, Obama i Bernanke hagin fet declaracions apuntant a l'inici de la recuperació.

L'estil Zapatero de fer política

Joan Herrera:

“Ens posen condicions. Ens donen més, en el finançament, però amb la condició que no ho expliquem públicament”.

Obama, igual que Jefferson

Guy Sorman:

En ordonnant la libération par les Marines d'un ôtage américain en Somalie, Obama n'a pu ignorer un précédent fondateur: en 1801, Jefferson commanda à la marine américaine d'attaquer Tripoli pour mettre un terme aux prises d'ôtages par les Barbaresques .

Cette premiére guerre étrangére menée par les US, révéla à l' Europe qu'une nouvelle puissance était née et qu'elle pouvait opérer loin de ses bases, jusqu'en Méditerranée.

Spotify, el fil musical d'internet

Ja podeu anar llançant a les escombraries els tocadiscos, els reproductors de CD i les vostres discoteques senceres. Ara podeu escoltar tota la música del món en alta qualitat i a l'instant sense tots aquests aparells i sense tenir ni un sol disc. I sense descàrregues pirates. Només us cal un ordinador i uns bons altaveus.

Es tracta de Spotify, un servei on podreu trobar centenars de milers de cançons i peces musicals de tots els temps. Podeu cercar la música pel títol de la cançó, per autor, per grup o per estil o país. Podeu fer-vos llistes de reproducció al vostre gust i mida. Dóna molta informació complementària i disposa també de connexió a emissores musicals temàtiques.

La versió gratuïta inclou de tant en tant una falca publicitària, però disposa d'un servei sense anuncis que costa 9,99 euros al mes. En principi, l'accés és per invitació, però si aneu al download us podreu baixar l'aplicació.

El crack de Pasqua de Caixa Catalunya

El Banc d'Espanya ha pactat intervenir Caixa Catalunya després de Pasqua, segons fonts de la direcció de la segona caixa de Catalunya. Arriba, doncs, el segon crack d'un banc socialista en un mes. (Vergés, via mail).

Les diferents genuflexions d'Obama

El finançament català

Joaquín Leguina:

En los EEUU, régimen federal de referencia, el promedio per capita de lo que ingresan sus estados va de 5.831 euros de los que dispone Alabama hasta los 2.512 euros de Texas, siendo la media federal de 3.612 euros por habitante y año (2007), que está muy por debajo de los 4.468 euros por habitante de la Generalidad de Cataluña.

¿Y dentro de España?

Si colocamos en la vertical de un gráfico (ordenadas) los ingresos y en la horizontal (abcisas) la población, los 19 datos (17 autonomías más Ceuta y Melilla) allí representados forman una nube de puntos muy cercanos todos ellos a un segmento de recta, pero hay dos excepciones: Cataluña, que se separa por arriba (recibe más que la media) y la Comunidad de Madrid, que se separa por abajo.

Compra la teva còpia de la caricatura de Mahoma

L'Associació de la Premsa Lliure de Dinamarca ha tret a la venda mil còpies de la caricatura de Mahoma amb una bomba per turbant del dibuixant danès Kurt Westergaard. L'objectiu de la venda és recaptar fons per a una campanya permanent a favor de la llibertat d'expressió.

El preu de cada còpia, de 42 x 25 cm, numerada i signada pel seu autor, és de 190 euros i es pot adquirir a AQUÍ.

TV Hamas

Obama, comença el desencís

El diari nord-americà The Washington Post, que va donar suport a Obama, escriu avui que és el president més divisiu en una generació:

"Quin ha estat el nou president més polaritzador dels temps recents, Nixon, Reagan, Bush? No, aquest honor correspon a Obama. Obama se suposova seria l'antídote al verí del partidisme. El seu pressupost és una caricatura de fiscalitzar i gastar. Obama criticava que havia heredat un deute de $1,3 trilions però les seves propostes afegeixen $6,5 trilions al deute. La política polaritzadora d'Obama ataca i altera el cor de la seva identitat política. El seu caràcter i missatge moderat va atreure un país cansat de divisions i ambicions. La polarització de la política americana té la seva inèrcia preocupant, però no necessita que un president encara l'empitjori. I és una trista i innecessària pena que Obama, el candidat de l'unitat, s'hagi convertit tan ràpidament en una nova font de divisió."

Distància entre votants demòcrates i republicans
(Font:Presidential approval two months after inauguration. Pew Research Center)

Obama 61
Bush 51
Reagan 46
Clinton 45
Nixon 29
Carter 25

Dades rebudes via Josep C. Vergés.

ADDENDA.- Bob Dylan tampoc creu ja amb Obma.

Casi un año después de que el trovador estadounidense por excelencia expresara su esperanza por el candidato demócrata a la Casa Blanca, Barack Obama, la llama se ha apagado. Bob Dylan ya no cree en el nuevo presidente de Estados Unidos y cree que ha volado "demasiado cerca del Sol", tanto como para quemarse.

Ah! Però hi ha govern?

Zapatero sempre ha volgut governs fantasma que no li facin ombra. Fins i tot, no ha aguantat un Solbes masoquista i putejat. Els canvis difuminen encara més el perfil del govern. Tant, que el fan invisible, irrellevant. Ah Però hi ha hagut canvi de govern? Ah! Però hi ha govern?

Saben qui ha dit això?

"It is a crisis caused and encouraged by the irrational behaviour of white people with blue eyes."

Ho ha dit el president d'un país que ha participat a la cimera del G-20. Però la correcció política no ho ha trobat criticable. Fins i tot l'hi ha fet gràcia.
S'imaginen que hauria passat si enlloc d'atribuir la crisi als homes blancs d'ulls blaus s'hagués atribuït als homes grocs amb ulls estirats?

Ja ho saben. Aquest és el primer manament del decàleg progressista: només els homes blancs de dretes són racistes.

La Biblioteca Digital Mundial neixerà el 21 d'abril

La UNESCO i 32 institucions associades presentaran el pròxim 21 d'abril, a la seu de l'Organització a París, la Biblioteca Digital Mundial, un lloc web en el qual es podran consultar documents culturals únics de biblioteques i arxius de tot el món. El web contindrà manuscrits, mapes, llibres rars, pel·lícules, enregistraments sonors, publicacions i fotografies i el seu accés serà il·limitat i gratuït.

La Biblioteca Digital Mundial es podrà consultar en set idiomes: l'àrab, el xinès, l'espanyol, el francès, l'anglès, el portuguès i el rus, i contarà amb continguts en moltes llengües més. Tots els temes aniran acompanyats de descripcions i alguns d'ells seran presentats en vídeos per bibliotecaris i arxivers especialitzats, a fi que els usuaris puguin situar el seu context. Amb això es pretén també despertar la curiositat dels estudiants i el públic en general, per a incitar-los a aprofundir els seus coneixements sobre el patrimoni cultural de tots els països.

La destrucció creadora

Jean-Pierre Chevallier:

Contrairement à ce que tout le monde (keynésien et de la gauche plurielle) peut en dire, c’est une bonne nouvelle… En effet, 4,8 millions d’emplois supprimés, cela signifie que 133 millions d’Américains produisent presque autant (1 % de moins seulement) que les 137,8 millions qui travaillaient un an plus tôt.
La baisse du nombre d’emplois est de 3,5 % en un an alors que la baisse du PIB (d’une année sur l’autre) est de l’ordre de 1 %. Les gains de productivité ont donc été exceptionnellement très importants au cours de ce 1° trimestre 2009, de l’ordre de 5 % comme en 2001-2002 . 

Comme la croissance du PIB est le résultat de la somme des gains de productivité et de l’augmentation de la population, cette croissance s’annonce élevée pour les prochains trimestres, comme au début des années 80 après les mesures énergiques adoptées par Ronald Reagan et Paul Volcker qui présidait alors la Fed.

À cette époque là, beaucoup de Démocrates sont devenus des Reaganomics car ils ont compris que cette politique leur permettait d’avoir un niveau de vie supérieur à ce qu’il était auparavant sous la présidence calamiteuse du Démocrate Carter.
Une fois de plus, un minimum de culture économique monétariste est nécessaire pour comprendre ce qui se passe aux États-Unis et la politique menée par les autorités.

Le problème n’est pas de créer des emplois (ou de sauver à tout prix des emplois non rentables) comme le croient à tort les Français, mais de créer de la croissance, donc des gains de productivité qui créeront ensuite des emplois car la croissance est créatrice d’emplois et de richesse.
Pour créer des emplois, il faut donc d’abord en supprimer !

C’est la destruction créatrice de Schumpeter…

Obama ja no parla de genocidi armeni

El 2008, Obama deia més o menys això: "El genocidio armenio nos es una acusación, una opinión personal ni un punto de vista, sino un hecho ampliamente documentado y apoyado por la evidencia histórica". "Estados Unidos se merece un líder que hable honestamente sobre el genocidio de los armenios y responda enérgicamente a todos los genocidios. Yo pienso ser ese presidente".



Avui, a Turquia, ha com a president dels EUA, no s'ha retractat de la seva declaració, però no ha esmentat ni una sola vegada la paraula genocidi. S'ha limitat ha dir coses com aquestes: "ha habido muchos comentarios sobre mis opiniones, pero lo que realmente importa es cómo los pueblos turco y armenio hacen frente al pasado".

Sobre l'avortament

Jon Juaristi:

Está claro que los supuestos de despenalización vigentes hasta ahora no concitaban la conformidad de un sector de la ciudadanía, que sigue y seguirá oponiéndose al aborto bajo cualquier supuesto, pero tampoco amenazaban con convertirse en motivo de disenso y movilización constante, ni en pretexto para que algunas de las mejores cabezas de este país se pusieran a desbarrar. La situación creada por los proyectos de la miembra más estúpida del gabinete no tiene nada de divertida, y, personalmente, me resulta penoso ver a personas que admiro defender tesis como el derecho a no nacer que, en su opinión, asiste a quienes no serían bien recibidos por sus progenitores.

Hablar de «ámbitos sagrados» en esta época equivale a mentar la bicha, toda vez que la cultura o la disolución cultural dominante rechaza con vehemencia histérica la sola idea de lo sagrado. Sin embargo, la sacralidad de la vida humana constituye un principio irrenunciable, no ya sólo desde un punto de vista religioso, sino meramente ético, y tomo el concepto de ética en su sentido original, etimológico, de preocupación por los límites. Lo sagrado es lo inaccesible, por estar situado más allá de un límite no franqueable. Sobre lo sagrado pesa una interdicción universal, expresa o tácita. Nuestra civilización se fundamenta en el reconocimiento de ese límite en lo que concierne a la vida humana. Un reconocimiento que se plasma en narraciones míticas y religiosas que avalan la prohibición de los sacrificios humanos, y en dicha prohibición, tanto en Atenas (Cécrope) como en Jerusalén (Abraham), hunde sus raíces la misma idea de libertad. Somos libres, gracias a que nuestros antepasados empezaron por liberarse de los dioses oscuros que se alimentaban de recién nacidos o de fetos humanos (por cierto, alimentarse de fetos humanos es el rasgo principal que las tradiciones cristiana, judía e islámica achacan a los pueblos de los Últimos Días, las hordas infernales de Gog y Magog).

Pasolini, que era comunista, se opuso en su día a la legalización del aborto, no por motivos religiosos, sino por su intuición, muy acertada, de que dicha medida relativizaría el carácter sagrado de la vida humana, sometiendo la definición de lo humano a convenciones culturales, cuando, precisamente, el gran logro de la civilización europea —según Pasolini, una civilización paradójicamente campesina— había consistido en liberar a lo humano de las constricciones de la cultura, situándolo en el origen de ésta, y no a la inversa, como lo han hecho todas las tradiciones míticas de los pueblos sacrificadores (según las cuales, son los dioses quienes crearon la cultura). No hablaba Pasolini de derechos del embrión o del feto, sino de sacralidad de los mismos, que no son personas (ni siquiera la Iglesia se plantea bautizar embriones), pero sí vida humana que pugna por existir, adquirir forma e individualizarse desde el fondo indiferenciado de la especie.

L'escalfament global té cada dia més escèptics

Per més informació, cliqueu la gràfica. (Via Barcepundit)

Es trenquen les dues lleis no escrites de la democràcia

L'acord entre el Partit Socialista i el Partit Popular al País Basc trenca amb dues lleis dominants en 30 anys de democràcia, afirma Arcadi Espada. No us el perdeu.

Tota la música en un clic

Gràcies T.A.

Quatre notes sobre el G-20

Guy Sorman:

Primera.- El G-20 no ha refundat ni ha handicapat el capitalisme i el lliure comerç. Pel contrari, els ha refermat i ha denunciat el proteccionisme.

Segona.- No ha dit res sobre la crisi dels bancs i la manca de liquidesa i han passat la patata calenta a Obama esperant que netegi els actius tòxics amb diners del contribuent nord-mericà.

Tercera.- Han inflat de calers l’FMI perquè s’encarregui dels pobres, però no han pres cap mesura concreta per evitar els precedents de concessions de crèdits a sàtrapes de tota mena.

Quarta.- Costa Rica, Malasia, Filipinas i l’Uruguay han aparegut com els dolents de la pel•lícula. Ningú no ha estat capaç, però, d’explicar que hi tenen a veure els paradisos fiscals amb aquesta crisi.

Esperant la represa del consum

La Reserva Federal acaba de publicar les últimes xifres dels agregats monetaris corresponents al passat 23 de març. Els economistes monetaristes dónen molta importància a aquesta informació perquè mostra el que realment fa la gent amb el seu diner.

Un agregat monetari es podria definir com la suma total del diner en circulació en una economia. Però com que hi ha una gran diversitat de formes de diner, també hi ha diferents maneres de mesurar-ne l'oferta. Els instruments de mesura més habituals són els agregats monetaris M1 i M2. Simplificant, el primer indica el total de moneda física en circulació més les quantitats existents en els comptes corrents. El segón, inclou l'M1 més els dipòsits a termini.

La gràfica d'aquests agregats monetaris ens dóna una fotografia de quan i quant la gent estalvia o gasta a cada moment. Si mirem les gràfiques des de l'inici de la crisi, el setembre de l'any passat, fins a l'última disponible, es pot detectar una desacceleració de l'estalvi i un repunt del consum a partir de finals de gener.

Un augment de l'estalvi familiar comporta una disminució del consum i per tant un caiguda de la demanda i una baixa del PIB. Pel contrari, una diminució de l'estalvi comporta en última instància un creixement de l'economia. Es per això que els monetaristes esperen, en base a l'evolució dels agregats monetaris M1 i M2 als Estats Units, un creixement del PIB real a partir del segon trimestre, després d'haver baixat lleugerament al primer trimestre respecte el quart trimestre del 2008.

Per què les famílies nord-americanes han frenat l'estalvi? Doncs, perquè perceben que la situació millorarà i s'han decidit a fer algunes despeses. Aquesta percepció optimista es podria fonamentar en la confiança despertada per la nova adminsitració Obama, ja que arrenca just després de la seva presa de possessió. Però sembla més plausible que la confiança provingui dels efectes reals de les mesures preses per la Reserva Federal, entre elles la baixada dels tipus d'interès pràcticament al zero per cent. 

La Reserva Federal, que va ser en última instància la que va facilitar l'actual crisi financera a l'haver mantingut els tipus d'interès molt baixos durant massa temps, ha utilitzat a fons tots els instruments monetaris a la seva disposició per intentar recuperar el sistema del col·lapse.  El prestigi de la institució  i del seu president ho exigia. Ben Bernanke, un home nomenat per Bush, és el que està treient a tothom les castanyes del foc. I sense plans d'estímul ni inversions astronòmiques que, si finalment es porten a terme, endeutaran les principals economies pels segles dels segles. Amén.

Darrrea el teló de la crisi

L'economista francès Jean-Pierre Chevallier ha fet un resum molt entenedor de l'evolució de la crisi financera que m'he permès traudir al català:

En síntesi, el que ha passat en els últims mesos és relativament simple: les autoritats dels Estats Units han tractat de rebentar una bombolla molt perillosa, la dels productes derivats, ja que podria haver-se convertit en incontrolable en el futur .

Per això, el banc central, la Reserva Federal, va començar per provocar voluntàriament un col·lapse que es va produir a la fi del 2007 i principis del 2008 amb el manteniment dels seus tipus d'interès molt alts (5,25%).

Aquesta crisi va ser la denominada sub-primes, en la què moltes institucions financeres van perdre un munt de diners (més de 300 mil milions de dòlars ?) en la titulizació de préstecs hipotecaris.

La baixa dels tipus de la Reserva Federal el 18 de març de 2008 va fer recuperar el normal creixement de l'economia i el curs de les accions va augmentar lògicament a partir d'aquesta data a causa de que el futur semblava brillant ... però aquestes expectativa es van trencar el dilluns 19 de maig de 2008 (els índexs de les accions van caure bruscament fins al començaments de març de 2009).

En efecte, una informació que es va considerar digna de crèdit va començar a circular aquest dia entre els administradors dels fons en els Estats Units: George W. Bush habia donat el seu acord a Ehud Olmert (en la seva trobada cara a cara amb motiu del 60 aniversari de la creació d'Israel) per a una intervenció militar a l'Iran per a destruir les instal·lacions nuclears.

Els primers inversionistas informats van començar a vendre les seves accions i molts uns altres els van seguir, provocant una caiguda dels valors en les setmanes següents. La situació va semblar estabilizar-se al juliol i l'agost (en previsió d'una intervenció) però tot es va precipitar el dilluns 15 de setembre amb la fallida de Lehman Brothers i les pèrdues en altres institucions financeres com AIG.

En efecte, molts gestors que habian sofert pèrdues significatives en la crisi de les sub-primes van voler posar-se al dia i van invertir imprudentemente en derivats (CDS) al descobert, sense tenir la precaució de cobrir-se correctament, segons la mes elemental prudència.

Per a complir amb els seus compromisos, van haver de malvender els actius, el que va provocar un col·lapse financer històric perquè tots, o gairebé tots, els intervinents han resultat perdedors en una xarxa d'obligacions recíproques molt complexa.

Els diners van deixar de circular en els circuits financers, perquè la confiança havia desaparegut: els bancs ja no estaven disposats a prestar als seus clients i fins i tot a altres bancs, perquè tenien por de no poder recuperar el seu capital.

L'Estat va assumir llavors el relleu dels mercats bombejant els capitals disponibles (mitjançant l'emissió de Lletres del Tresor) per a posar-los en circulació en els circuits financeros i en particular en el capital dels bancs.

En aquest procés, la massa dels capitals mobilitzats pel Tresor és enorme: abasta centenars de milions de dòlars dels EUA que se sumen, setmana rera setmana, a altres centenars de milers de milions de dòlars, però es tracta de diners en substitució d'un mercat defallit (no hi ha creació de diner o sobreendeutament de l'estat).

El diner està sa als Estats Units i aquest és el primer pilar dels Reaganomics, segons diu Arthur Laffer.

La Reserva Federal va baixar la seva taxa bàsica a zero el 16 de desembre de 2008, indicant als mercats que la situació s'estava sanejant, el que va donar el senyal per a la represa de la circulació normal dels fluixos financers: els rendiments dels bons del Tresor a 10 anys que habian arribat al seu punt més baix històricament van començar a repuntar, un preludi de la recuperació dels índexs de les accions i de creixement del PIB.

Les autoritats nord-americanes s'han vist obligades a provocar aquest col·lapse financer per a poder rebentar la bombolla de derivats, que amenaçava amb esclatar més tard, amb conseqüències encara més greus, amb la finalitat d'imposar les seves solucions: organitzar aquests mercats de derivats en un marc ben reglamentat (com les borses) i poder-los controlar.

Han iniciat una guerra contra els grups de pressió en el món de les finances que són molt poderosos i que no volen en absolut que les autoritats organitzin i regulin els mercats de derivats.

Després d'aquesta crisi, els grups de pressió financers estan afeblits i no poden imposar les seves solucions.

D'altra banda, els nord-americans han aprofitat l'oportunitat per a enfortir el seu sistema de producció (la productivitat ha augmentat), el sistema bancari ha millorat, mentre que els seus adversaris (els eterns comunistes russos, els ayatolas i uns altres) així com els seus competidors (europeus, xinesos) han quedat molt tocats.

El pacte del govern i la banca perquè els preus dels pisos no baixin

El socialisme de Zapatero:

Detrás de esta actuación del Banco de España se encuentra el gran pacto entre el Gobierno, el supervisor y los banqueros para evitar que bajen los pisos, como denunció El Confidencial hace seis meses. Bancos y cajas prefieren engordar sus carteras de inmuebles valorados a precios estratosféricos a la espera de que lleguen tiempos mejores en vez de tratar de venderlos a su precio real, porque las pérdidas por deterioro de activos se llevarían por delante buena parte de nuestro sistema financiero. Y lo mismo cabe decir del crédito promotor cuya garantía en realidad vale mucho menos que el importe del préstamo.

Y ahí está la gran clave de por qué nuestro sistema financiero es aparentemente más sólido que el norteamericano o el británico: allí se les ha obligado a valorar sus activos a precio de mercado (el famoso 'mark to market'), lo que implica que, si un activo no tiene mercado, se valora a cero y el banco asume una pérdida por el 100% de su valor. Eso es lo que ha llevado a las entidades anglosajonas al abismo, lo que ha forzado a su rescate y recapitalización, y la razón por la que Wall Street implora a Obama que suprima el 'mark to market'. Aquí, sin embargo, la manga ancha en las tasaciones permite atemperar el problema, con lo que los bancos y cajas pueden seguir presumiendo de beneficios y de colchón contra la morosidad pese a que se trata de una ilusión meramente contable.

Lo peor de todo es que estas trampas en el solitario tienen unas consecuencias muy graves en la economía real: numerosos economistas y analistas coinciden en que la bajada de los precios de la vivienda es la condición imprescindible para que España pueda salir de la crisis. En consecuencia, cuanto más se tarde en iniciar el proceso, más dolorosa y larga será la recesión. Y más tiempo podrán seguir presumiendo los políticos de que tenemos el sistema financiero más sólido del mundo.

Per primera vegada, manifestants a favor del capitalisme

Per primera vegada, centenars de persones, especialment estudiants britànics, ha sortit al carrer per defensar el capitalisme i protestar contra l'excessiu intervencionisme dels governs, que consideren l'autèntica causa de l'actual crisi financera.

En paral·lel a les desenes de milers de manfiestants anticapitalistes, aquesta minoria s'ha atrevit a disputar-los pacíficament el carrer. El líder de la protesta, Rory Hodgson, estudiant de la Universitat de York, ha fet la crida a través de Facebook.

The mixed economy has failed. This crisis is the fault of regulation (qua regulation; not just the "wrong kind" of regulation). We do not live in a Laissez-Faire Capitalist system, and it is in the most regulated sectors - the banking and housing sectors - that this crisis has occurred.

A patchwork of various groups are going to descend on London, campaigning for the end of any remnants of Capitalism that we have left.

Hillary, no perdis el temps

Hillary Clinton va dir ahir a la Haia, en el marc de la conferència sobre l'Afganistan, que "en el curs de la conferència d'avui, el nostre representant especial per a l'Afganistan i Pakistan ha mantingut un breu i cordial intercanvi d'impressions amb el cap de la delegació iraniana".

Avui, el viceministre d'Afers Estrangers iranià, Mohamed Mehdi Ajoundzadeh, l'ha desmentida negant que hagi mantingut cap trobada amb l'enviat especial nord-americà per a l'Afganistan i Pakistan, Richard Holbrook, a La Haia.

Paral·lelament, els talibans també han fet pà i bolet a Clinton al qualificar de "llunàtica" la proposta de "reconciliació honorable" que va oferir ahir i han assegurat que la retirada de les tropes estrangeres és l'única forma d'acabar la guerra a l'Afganistan. 

Anar de guay està molt bé. Estendre la mà i oferir diàleg, també. Tot això funciona raonablement bé quan t'enfrontes a persones i governs que comparteixen aquests valors. Lamentablement, però, no serveixen de res quan l'interlocutor ni els reconeix ni els accepta. Hillary, no perdis el temps.

Al tròpic neixen més nenes

Ho explica la BBC:

Quizás sea el clima caliente o los días más largos, pero la gente que vive en los trópicos tiene más bebés niñas que la gente que vive en otras regiones del mundo. Esa es la conclusión de una investigación llevada a cabo en la Universidad de Georgia, Estados Unidos.

Millor del previst

L'activitat industrial dels EUA es va contraure més lentament en el mes de març.

El índice sobre la actividad manufacturera subió en marzo a 36,3 puntos desde los 35,8 puntos registrados en febrero. Los economistas consultados por Reuters esperaban una lectura de 36,0 puntos.

Les vendes pendents de vivendes de segona mà als EUA han pujat al febrer més del previst.

El índice, basado en contratos firmados en febrero, subió un 2,1% hasta 82,1 puntos. Los economistas consultados por Reuters habían pronosticado una subida inferior, del uno por ciento.

La despesa en construcció als Estats Units també baixa menys del previst.

El gasto en construcción de Estados Unidos bajó en febrero un 0'9%, menor a lo esperado, según un informe del Gobierno, que sugiere que la intensidad de deterioro en el sector comienza a moderarse.

L'ocupació, però, encara no millora.

EE UU destruyó 742.000 empleos en el sector privado en marzo, por encima de lo esperado.

La crisi perfecte

Un article, potser massa pesimista, de Juan-José López Burniol:

La Transición fue un espejismo. Hemos vuelto adonde solíamos. España torna a ser “un trozo de planeta por donde cruza errante la sombra de Caín”. Tiene otra vez vigencia la pregunta que se hace uno de los personajes de La velada en Benicarló: “¿Qué se han hecho los españoles unos a otros para odiarse tanto?”. Hace siglo y medio, José-María Blanco White lo tenía claro: “El enemigo de un español es otro español, (por) la insoportable pesadumbre de tolerarlo, de transigir, de respetar sus pensamientos”. Así somos. Lo dicho: la crisis perfecta está servida.