Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de juliol de 2010

Comunisme en estat pur

Kim Jong-hun ha passat d'il.lusionar a tot un país a ser menyspreat per les autoritats en poques setmanes. El seleccionador de Corea del Nord ha estat condemnat "per traïció" a treballs forçats i ha estat expulsat del Partit dels Treballadors pel fracàs de l'equip nord-coreà de futbol al Mundial de Sud-àfrica. Al seleccionador i a tots els jugadors de l'equip els han castigat també a ser insultats públicament.
El presidente de Corea del Norte Kim Jong-Il tenía grandes esperanzas en el combinado nacional de su país en su primera clasificación mundialista desde 1966 pese a la entidad de los rivales del conjunto dirigido por Kim Jong-Hun: Brasil, Portugal y Costa de Marfil.

No obstante, la selección norcoreana fue vapuleada en la primera fase, lo que decepcionó y enfureció al dictador del país, hasta tal punto que condenó al seleccionador a trabajos forzados y a sus jugadores a un escarnio público sin precedentes.

Los jugadores fueron obligados a permanecer de pie durante más de seis horas aguantando los insultos de 400 oficiales, estudiantes y periodistas en el Palacio de Cultura en Pyongyang, la capital del país

Els catalans són d'esquerres però no se'n fien dels sindicats i votaran CiU abans que al PSC

Si els resultats de l'últim baròmetre del CEO es confirmen, el tripartit té els dies comptats, ja que cada dia que passa CiU amplia (25'3% dels vots) la seva distància respecte el PSC, que s'enfonsa irremisiblement amb el 14,2% de la intenció de vot. Tot i això, el 43,8 dels enquestats creuen que cap partit té la resposta als problemes més importants del país, que són, per aquest ordre: l'atur (46,2%), l'economia (17,6%) la política (9,7%) i les relacions Catalunya-Espanya (8,2%).

El baròmetre revela també que els sindicats són la institució que menys confiança desperta, amb un 23,7% d'enquestats que diuen no tenir-hi cap confiança. El 18,2% no té cap confiança al govern central i el 17,3 no en té cap als partit polítics. En aquest context, un 7,4% diu que ja ha pres la decissió de no anar a votar, mentre que, pel contrari, un 59,1% manifesta que anirà a les urnes.

Pel que fa a la valoració dels líders polítics, els catalans consideren Duran i Lleida i Artur Mas com els menys "deficients". D'entre els líders del tripartit, el pitjor valorat és Josep Lluís Carod-Rovira, del que un 18,9% qüalifica de "molt deficient". Només el superen els caps de l'oposició no nacionalista. D'Albert Rivera, un 23,5% l'avalua com a "molt deficient", percentatge que només supera Alícia Sánchez-Camacho amb un 25,2.

Pel que fa a la identitat, el baròmetre registra alguns canvis significatius. D'una banda, els que se senten només catalans (19,3%) i més que catalans que espanyols (28,1%) arriben al 47,4%, pràcticament la meitat de la població. El 38,9% se sent tan català com espanyol i l'11,2% se sent només espanyol o més espanyol que català.

Una majoria del 61,8% considera que el nivell d'autonomia de Catalunya és "insuficient". A la pregunta de quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya, el 64,3% es pronuncia per una fórmula dins l'Estat espanyol (Comunitat Autònoma, el 33,3%, o Estat Federal, amb el 31%). En oposició a aquesta majoria, el 5,4 creu que Catalunya hauria de ser una regió espanyola i un 24,3% que creuen que Catalunya hauria de ser independent. Per primera vegada en aquest baròmetre una quarta part de la població es pronuncia per la sobirania.

El baròmetre de la Generalitat constata una vegada més que la població de Catalunya es considera majorìtàriament d'esquerres. El 43,6 % es defineixen a ells mateixos com a gent d'esquerra (31,9%) o d'extrema esquerra (1,7%). Només el 17% es defineixen de centre, mentre que de dretes només se'n reconeixen l'11,9%, dels quals un 6,8% es defineixen de centre-dreta i només un 5,1% simplement de dretes.

La majoria dels catalans veuen les notícies per TV3 (54,6%) i per TVE-1 (15,3%); escolten els informatius per Catalunya Ràdio (24,9%), RAC1 (23,3%) i la SER (15,0%) i llegeixen l'actualitat al Periódico (38,2%) La Vanguardia (35,1), El País (9,7%) i l'Avui (6%). La informació per internet no modifica substancialment la del diari de paper: lavanguardia.com (18,8), el periódico (15,5) i el país (13,3), la resta es fracciona moltíssim.

Catalunya, la terra de la prohibició

The Economist:
ON JULY 28th Catalonia’s regional parliament outlawed bullfighting. It is a bit like a German state banning wurst or a French region condemning those pesky berets.

As is the way in fiercely independent Catalonia, the debate over bullfighting became caught up in regional politics. Many Catalans are concerned less about animal welfare than they are about rejecting the bull as a symbol of Spain and distancing Catalonia from Spaniards’ habit of referring to the corrida as the “national fiesta”.

One local newspaper reported that several nationalist parliamentarians had decided to back the ban as “revenge” for a recent decision by Spain’s constitutional court to strike down parts of Catalonia’s autonomy charter, approved by Catalans in a referendum four years ago. Never mind that bullfighting, although in decline in this part of Spain, was once an important part of local culture, or that plenty of Catalans find other ways of tormenting bulls at village fiestas.

Catalans are getting a taste for outlawing whatever irks them. The bar on bullfighting follows a decision by many Catalan towns and cities to ban the Islamic face-covering veil in municipal buildings. Parties are competing to come up with French-style proposals for taking burqa bans further, even though the garment is rarely seen on Catalan streets.

This spasm of intolerance has been incited by campaigns for elections to the Catalan parliament, which are due in late autumn. Many Catalans are tired of the uneasy three-way coalition of socialists, greens and separatists that has governed the region since 2003. Polls predict victory for the business-friendly Convergence and Union coalition (CiU), which preaches greater autonomy for Catalonia but not independence. By providing CiU with a mandate to press for reforms at national level, the return of the nationalists may be good for Spain’s economy, but the impact on Catalonia itself is more difficult to predict. Reaffirming the region’s Catalan identity, and use of the Catalan language, will still be priorities. The politicians are worried, but at least the bulls can sleep easier.

Tucson no fa por


Dimarts passat, com recordareu, el president de l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet), Ricardo García Herrera, intentava de nou posar-nos la por al cos a l'assegurar que d'aquí a 60 anys les temperatures de Madrid serien com les de Sevilla i les de Sevilla com les de Tucson, al desert d'Arizona.

Antón Uriarte ha publicat el quadre de temperatures de Tucson amb aquest comentari:

Tucson es una de las ciudades estadounidenses que más ha progresado económicamente y que más ha crecido en población en las últimas décadas. Tenía menos de 40.000 habitantes en 1940 y hoy tiene más de 500.000. Uno de sus atractivos es precisamente el clima.

dijous, 29 de juliol de 2010

Perquè la prohibició del burka és legítima

Robert Redeker:
El burca és més un símbol politic que religiós. Tota política requereix una semiòtica, una manipulació de símbols. Arma psicològica en mans de l'Islam polític, altrament dit islamisme, el burka és un element de propaganda per mostrar a les masses que l'Islam polític està present en el cor del món occidental i que s'estén de manera irresistible.

En aquesta perspectiva, el burca és també un delimitador del territori: mostra als autòctons que el seu territori no els pertany totalment.

Donar visibilitat a l'Islam polític, aquest és el significat del burca. Defensar i desenvolupar el burca forma part d'una estratègia: fer visible l'Islam polític.

Per tant, la prohibició del burka no és menystenir la llibertat de pensament i de creença, sinó infligir una derrota a aquest Islam polític.

Antropològicament el burca és el contrari de la visibilitat: fa invisibles a les dones. Les escamoteja, les fa desaparèixer de la llum del dia, les expulsa de la claror. Aquesta indumentària permet un doble objectiu: fer visible la idea, la força de l'Islam polític, fent invisibles les dones, eliminant-les de l'espai públic cobrint-les amb una lona.

Alguns simbols religiosos destaquen la fe, l'acompanyen en l'espai públic, aconsegueixen vestir l'ànima, reforçant la visibilitat de la persona, del seu cos, del seu rostre, i la visibilitat de la seva espiritualitat. La kipà, la creu cristiana, el vestit d'un monjo o monja i, fins i tot, el hijab (mocador o vel musulmà que no amaga la cara) en són un exemple reixit. El burqa, pel contrari, no destaca res: elimina la dona de la mirada dels altres, la desencarna radicalment per convertir-la en una terrible abstracció: la del poder temporal d'una idea delirant. En resum, el burca desepiritualitza tant com desencarna.

Emmanuel Levinas ens ho ha ensenyat: l'ésser humà es defineix per la cara. Cada nen, cada home, cada dona identifica la seva persona, en la seva forma més originària, amb el seu rostre. És en el rostre on apareix, abans de res, el jo. Viure com a ésser humà és viure en un intercanvi de rostres i mirades. Millor encara: l'intercanvi de rostres forma la humanitat com a comunitat. Mostrem les nostres cares per ser reconeguts pels altres com a pertanyents a la família humana. El "jo" i el "tu" neixen del diàleg de cares, diàleg fundador que precedeix al diàleg verbal. El burca sustreu el rostre a la visibilitat, l'elimina. Destrueix la dona al apartar-la de la comunitat humana des del moment en que se li prohibeix entrar en l'esfera del diàleg.

L'home, la dona i el nen, són, a diferència dels animals i a semblança dels déus, éssers d'apariència. Res simbolitza més profundament la naturalesa visible dels humans que les visions de la Verge Maria -que no és una deessa, sinó una dona- a Lourdes i Fàtima. Ens assemblem els uns als altres. La cara es destaca de l'horitzó, o de la multitud anònima, per sobresortir de l'indiferenciat al mirar-nos, somriure'ns o parlar-nos. I el cos la segueix. Però, coberta per un burca com una pila de runes d'un desguàs, a la dona se li roba el rostre i el cos. No és res més que una forma inhumana, vague i fosca. El burca no és només la tomba de la dona, sinó de la humanitat.

Fent visible l'islamisme i invisibles les dones, el burka no és compatible amb el concepte francès -i, més àmpliament, europeu- de civilització. En una novel·la visionària, escrita a principis del segle passat, "L'Auberge volante", Chesterton imagina la islamització d'Anglaterra, la constitució d'un Londonistán, la imposició de la Sharia, el tancament dels pubs, és a dir, de l'ànima britànica; desgràcies totes elles permeses per la tirania de la correcció política humanitària. Rebarbarisant, deshumanitzant, el burca, que vol eliminar tot el que és femení del món, és el cavall de Troia de perill que va percebre Chesterton el 1910: la islamització de la societat europea, la victòria de l'Islam polític. És per això que aquesta prohibició en el territori nacional és fonamentalment -sobre la base dels fonaments de la civilització francesa- legítim, tot i les queixes d'alguns.

Niño Becerra: "A la crisi no la seguirà una època d'esplendor, sinó de gairebé pobresa"

Niño Becerra:
...pienso que la opción de continuar por el camino que íbamos es pura y simplemente imposible porque supone utilizar para salir de un problema las mismas herramientas que nos han llevado al problema, herramientas que son la evolución perversa de aquellas soluciones que se empezaron a implementarse en los años 30, evolución que se pervirtió a medida que se iba agotando su recorrido, sus posibilidades. Entiendo que abandonar el camino que hemos llevado hasta hora equivale a admitir que nunca más volveremos al pleno empleo de los factores productivos y, en concreto, del factor trabajo, lo que significa un desempleo estructural elevado, y un nivel de bienestar reducido, y acabar con muchos de los sueños que han acompañado a la humanidad en estas últimas cinco décadas; ya, pero todo termina por acabarse.

La segunda opción, la administración de lo escaso, la optimización de lo poco, la búsqueda de la productividad para reducir gasto, pienso que es hoy la única posibilidad posible, y lo digo redundantemente de forma consciente. Y, ojo: ese camino, a diferencia del cambio de modelo sistémico que se fraguó en los años 30, no es una solución a nada: pienso que tan sólo es la preparación de la estructura de un nuevo sistema al igual que lo fueron los cambios habidos entre 1760 y 1780. ¿Qué quiere esto decir?, pues que tras esta crisis que ahora comienza y a diferencia de la Gran Depresión pienso que no seguirá una época de esplendor, sino de contención en el gasto, casi de pobreza puede decirse pensando en términos actuales.

Hemos vivido varias décadas de falso esplendor gastando más de lo que era lógico gastar en función de lo que se tenía, de lo que se disponía, ahora hay que adecuar gasto y recursos y prepararnos para una fase de bajas disponibilidades, situación que se halla agravada por un muy elevado nivel de población que ni es necesario ni nunca volverá a serlo. Superaremos esta crisis al igual que la humanidad ha superado otras en el pasado, y acontecerán avances que ayudarán a superar sus causas y a preparar el próximo cambio: en energía, en biotecnología, pero jamás las cosas volverán a ser como han sido; nunca vuelven a ser igual tras un cambio, ya, lo que sucede es que ahora venimos de un sueño, un sueño precioso pero que al final ha resultado muy caro.

La política itnernacional d'Obama és desentendre's

El vicepresidente de Estados Unidos Joe Biden admitió que no podía "garantizar" la calma en Irak tras la retirada de las tropas de combate estadounidenses, pero expresó su optimismo al respecto en una entrevista difundida este jueves.

Interrogado por el canal NBC sobre la posibilidad de que la retirada de las fuerzas combatientes estadounidenses de este país prevista para fines de agosto desate una "explosión de violencia", Biden, encargado de gestionar la situación iraquí por el presidente Barack Obama, contestó: "No puedo garantizar nada"
Aquesta és la política d'Obama: desentendre's. Es podia estar en contra de la intervenció nord-americana a l'Iraq, però una vegada feta els Estats Units tenen l'obligació de deixar les coses el millor possible. Però pel que es veu, a l'administració Obama els iraquians els importen un pito. Aquesta és la gran diferència entre aquesta administració i l'anterior.

Els Estats Units no han de marxar precipitadament de l'Iraq perquè un buit militar podria revertir encara l'èxit obtingut. Cal consolidar la victòria dissenyada pel general Petraeus. Però fer-ho seria tant com reconèixer l'èxit de Bush. És per això que Obama se'n va. Es per això que Obama abandona els iraquians. Pot més l'odi ideològic i personal que la coherència i la racionalitat.

Lleis com la d'Arizona n'hi ha moltes a l'Amèrica Llatina

BBC:
México es el país que más ha protestado por la aprobación de la ley SB-1070 en Arizona, que -según organizaciones civiles- en su forma original promovía la persecución y el hostigamiento de indocumentados.

Pero en materia migratoria, las normas mexicanas se parecen a la que se impugnó en un juzgado federal de Estados Unidos.

La Ley General de Población (LGP) y su reglamento, que regulan la estancia de los extranjeros en el país, exigen que cualquier autoridad, notarios públicos y hasta corredores de comercio verifiquen la calidad migratoria de los extranjeros que soliciten algún trámite o servicio.

Y eso no es todo. Como en Arizona, en México conseguir empleo también es un riesgo para los indocumentados.

El artículo 74 de la LGP afirma que "nadie deberá dar ocupación a extranjeros que no comprueben previamente su estancia legal en el país". (...)

COSTA RICA: El 1º de marzo de este año entró en vigencia en Costa Rica una ley de inmigración que ha generado miedo y confusión entre los cientos de miles de nicaragüenses que viven en ese país como indocumentados.

La nueva norma define medidas destinadas a un mayor control, con la creación de una policía migratoria que tiene el derecho de ingresar a cualquier sitio y efectuar inspecciones en hoteles y lugares de trabajo, e incluso centros de diversión, sin necesidad de una orden judicial.

El tema ha sido ampliamente debatido en los diarios de Nicaragua, muchos de los cuales comentaron que esta legislación no dista mucho de la de Arizona.

Por su parte, las autoridades han destacado que la ley incluye criterios para que los funcionarios actúen con pleno respeto a los derechos humanos, algo que no existía en la normativa anterior.

Catalunya recupera la tradició espanyola de la Inquisició

Fernando Savater:
¿Son inmorales las corridas de toros? Dejemos de lado esa sandez de que el aficionado disfruta con la crueldad y el sufrimiento que ve en la plaza: si lo que quisiera era ver sufrir, le bastaría con pasearse por el matadero municipal. Puede que haya muchos que no encuentren simbolismo ni arte en las corridas, pero no tienen derecho a establecer que nadie sano de espíritu puede verlos allí. La sensibilidad o el gusto estético (esa "estética de la generosidad" de la que hablaba Nietzsche) deben regular nuestra relación compasiva con los animales, pero desde luego no es una cuestión ética ni de derechos humanos (no hay derechos "animales"), pues la moral trata de las relaciones con nuestros semejantes y no con el resto de la naturaleza. Precisamente la ética es el reconocimiento de la excepcionalidad de la libertad racional en el mundo de las necesidades y los instintos. No creo que cambiar esta tradición occidental, que va de Aristóteles a Kant, por un conductismo zoófilo espiritualizado con pinceladas de budismo al baño María suponga progreso en ningún sentido respetable del término ni mucho menos que constituya una obligación cívica.

¿Es papel de un Parlamento establecer pautas de comportamiento moral para sus ciudadanos, por ejemplo diciéndoles cómo deben vestirse para ser "dignos" y "dignas" o a que espectáculos no deber ir para ser compasivos como es debido? ¿Debe un Parlamento laico, no teocrático, establecer la norma ética general obligatoria o más bien debe institucionalizar un marco legal para que convivan diversas morales y cada cual pueda ir al cielo o al infierno por el camino que prefiera? A mí esta prohibición de los toros en Cataluña me recuerda tantas otras recomendaciones o prohibiciones semejantes del Estatut, cuya característica legal más notable es un intervencionismo realmente maníaco en los aspectos triviales o privados de la vida de los ciudadanos.

En cambio no estoy de acuerdo en que se trate de una toma de postura antiespañola. No señor, todo lo contrario. El Parlamento de Cataluña prohíbe los toros pero de paso reinventa el Santo Oficio, con lo cual se mantiene dentro de la tradición de la España más castiza y ortodoxa.
ADDENDA.- La premsa britànica majoritàriament creu que la prohibició dels toros obeeix a una "decisió nacionalista".

dimecres, 28 de juliol de 2010

Resposta de Xavier Sala i Martín a Javier Faus i Sandro Rosell


He llegit que la nova junta directiva del Barça ha decidit que la lliga 2009-10 s’ha de comptabilitzar com el primer trofeu de l’era Rosell i no pas com el número 69 de l’era Laporta. Per què? Doncs perquè, segons diu el vicepresident Javier Faus, els títols no es comptabilitzen el dia que s’acaba la lliga (com es feia fins ara) sinó el dia que s’entrega el trofeu. I com que la copa de la lliga no s’entregarà fins a finals d’Agost, un cop Rosell és president, doncs ha decidit (unilateralment) que la lliga s’ha guanyat durant la seva presidència. Fins i tot ha trobat un auditor que justifica aquesta estratègia i diu que com que les copes es poden comptabilitzar el dia que es guanyes... però també el dia que les reps, doncs la nova junta ha decidit “seguint criteris de prudència” apuntar-se la lliga del 2010... i és que un ha de ser prudent, no fos cas que la copa fos robada abans de ser entregada! Jugada mestra si un vol augmentar currículum sense fer res!

Bé. Ho confesso: aquesta notícia és falsa. Però heu de confessar que si fora certa, seria graciosa. Bé, potser no graciosa sinó trista, absurda i patètica. Doncs bé, així de trista, absurda i patètica és la noticia que ahir va protagonitzar Javier Faus quan va dir que uns auditors havien refet els comptes del Barça i que havien “descobert” que el Barça tenia unes pèrdues de 70 milions i no uns guanys d’11 milions tal i com havíem dit nosaltres a la roda de premsa del 30 de Juny.

Com pot ser?, us preguntareu la majoria. De +11 a -77 hi ha una diferència de 88 milions. Com poden els resultats canviar d’una manera tan flagrant? Si ho mirem amb deteniment, el que fa Faus és exactament el què he dit amb l’exemple de la copa: s’apropia dels èxits econòmics de l’anterior junta directiva a base de dir que alguns dels ingressos que vam obtenir nosaltres, en realitat, se’ls han de comptabilitzar ells (i algunes de les despeses seves ens les donen a nosaltres). Com? Doncs, per exemple, tot dient que la venda d’un terreny no és efectiva el dia que se signa el contracte de compravenda (com s’ha fet sempre fins ara) sinó el dia que es registra a l’ajuntament o que el premi que Mediapro dóna al Barça com a premi per les audiències obtingudes durant aquests dos darrers anys d’èxits esportius no és un premi que es pugui assignar a Laporta sinó que és el pagament d’uns serveis que es produiran durant l’etapa Rosell i, per tant, Rosell decideix apropiar-se’ls. És a dir, a base de canviar la data en que han succeït determinades transaccions, molts dels ingressos de l’era Laporta passen, per art de màgia comptable, a ser ingressos de l’era Rosell i moltes de les despeses de l’era Rosell s’assignen a Laporta. Alihoop!

No entraré a discutir ara cadascuna de les partides qüestionades per Javier Faus. Ho faré més endavant quan tingui l’informe d’auditoria que he demanat al Barça (i que, curiosament, ningú del Barça no m’ha volgut enviar). El que sí faré, de moment, són quatre reflexions.

La primera és que Faus falta a la veritat quan diu que els auditors han reformulat els comptes: els auditors ni formulen ni reformulen comptes. Els auditors donen la seva opinió sobre els comptes formulats pels gestors del club. Els “nous” comptes, per tant, han estat formulats per Javier Faus i no pas per cap auditor. Això ha de quedar molt clar.

La segona reflexió és el que està fent la nova junta directiva dóna molt mala imatge, malmet la seva reputació internacional i perjudica greument els interessos del club. Estic escrivint des de Washington i em va fer pena veure que la notícia amb que la ESPN començava ara que el Barça no era el club exitós que pensàvem sinó un club que perdi “a hundred million dollars”. No és bo donar la sensació de que la situació econòmica del club és caòtica quan això no és cert, tal i com explico a la següent reflexió.

Tercera, fixeu-vos que els canvis que proposa la nova junta directiva només són canvis en la DATA en la que s’han de comptabilitzar ingressos i despeses. És a dir, ni Faus ni Rosell no diuen que nosaltres vam comptabilitzar ingressos que no existeixen. Ni Faus ni Rosell qüestionen la nostra honestedat com a gestors. El que diuen és que pensen que hi ha criteris comptables que diuen que alguns dels ingressos que vam generar i comptabilitzar nosaltres (i fins i tot cobrar), se’ls han de comptabilitzar ells i algunes de les pèrdues que han generat ells (com la “venda” d’Henry a preu per sota del seu valor) ens els hem d’imputar nosaltres encara que la venda l’hagin fet ells. El que tothom ha de tenir clar és que, des del punt de vista del Barça, no importa gens ni mica si els ingressos de TV o de la venda d’altres coses s’apunten al 2010 o al 2011. El que importa és que el Barça ha obtingut aquests ingressos, i punt. Ara bé, tot i que la conseqüència de que els ingressos se’ls apunti Laporta o Rosell no té efectes sobre el Barça... sí té efectes en Laporta i, sobre tot, en Rosell. És a dir, si acceptéssim els canvis proposats per Faus (que no els acceptem), el què passaria és que els 70 milions de pèrdues que ara diuen que hi va haver al 2010 es veurien automàticament compensats per uns guanys de 70 milions l’any que ve. La junta de Laporta perdria 70 milions, la de Rosell guanyaria 70 milions i el Barça es quedaria igual. Això és el mateix que si s’intentessin apropiar de la lliga 2010: el palmarès de Laporta perdria una lliga, el de Rosell la guanyaria i el del Barça quedaria igual. Per tant, el segon missatge és un missatge de tranquil•litat a tots els socis: la salut econòmica del club és magnífica i la “reformulació dels comptes” no altera pas aquesta conclusió. L’únic que la reformulació altera és qui es posa la medalla de la bona gestió econòmica de Laporta: la junta de Laporta o la junta de Rosell.

I això ens porta a la quarta reflexió: si l’únic que es qüestiona és l’exercici al que s’assignen determinats ingressos o despeses, per què està disposada la nova junta a malmetre la reputació internacional del Barça i perjudicar econòmicament al club? Doncs, la veritat, no ho sé. Però apunto dues possibilitats. La primera és que, com acabo d’explicar, quan pitjor es digui que és la situació actual, millor serà la de l’any que ve: si s’assignen 70 milions de pèrdues a la darrera temporada de Joan Laporta, la primera de Rosell tindrà 70 milions de guanys i d’aquesta manera la nova junta podrà aparèixer com la gran salvadora de la situació econòmica quan, en realitat, tot haurà estat un simple truc de màgia comptable. Jugada mestra si un vol augmentar currículum sense fer res!

La segona possible explicació és de caire monetari: si la junta de Rosell mostra uns beneficis de 70 milions el primer any, podrà recuperar la totalitat de l’aval de 60 milions que acaba de dipositar a la LFP. Deixeu-me que expliqui com funciona el tema avals: la LFP obliga a les noves juntes directives dels clubs com el Barça a dipositar un aval per valor del 15% de les despeses del club a l’any anterior (com que les despeses van ser de 400 milions, Rosell va haver de fer un aval de 60 milions). La regla de la LFP és que si a l’any següent el Club té uns beneficis de, per exemple, 15 milions, la quantitat que ha de quedar en aval serà de 60-15=45. Si l’any següent té uns altres beneficis de 10 milions, l’aval passarà ser de 45-10=35. I així successivament fins que s’arriba a zero. A partir d’aquí l’aval sempre serà zero. Doncs bé, si a base d’apropiar-se comptablement una part dels ingressos de l’era Laporta, Rosell generés uns beneficis miraculosos de 70 milions el primer any, l’aval passaria a ser zero immediatament. D’aquesta manera, Rosell i la seva junta s’estalviarien els costos d’avalar 60 milions cada any durant els propers 5 anys. Recordeu que el cost d’un aval està al voltant d’un 1% de la quantitat avalada de manera que, gracies a aquesta argúcia comptable Rosell s’estalviaria 600.000 euros de la seva pròpia butxaca... cada any! Aquesta podria ser la intenció real de la junta tot i que els tribunals faran que el truco els hi surti malament.

Durant la campanya electoral, Javier Faus va dir que seria un honor per a ell i per a la nova junta directiva que jo fóra ambaixador del Barça a Nova York. Agraeixo la confiança a ell i a tota la junta. Com a potencial ambaixador, però, deixeu-me que els hi faci la següent pregunta: val la pena embrutar la imatge nacional i internacional del Barça simplement per obtenir uns beneficis personals (repeteixo, personals) de 600.000 euros? Jo tinc clara la resposta. La pregunta és: la tenen ells?

Les dones amb vel són les "santes guerreres" de l'Islam contra la laïcitat

No ho dic jo o qualsevol altra descregut. Ho diu el número dos d'Al Qaeda en un nou enregistrament contra la prohibició del burka a França.
"Germanes musulmanes, porteu el vostre hijab, fins i tot si us costa diners, la vostra educació i el vostre treball. Sou mujaidins (combatents de la guerra santa) en els camps de batalla més importants".

"El que acaba de fer França, i que s'està estenent per tot Europa i els països occidentals, ens ha d'animar a aferrar-nos a la nostra religió verdadera en contra de les seves ideologies desviades".

"Tota dona que defensa el vel és una santa guerrera de l'Islam... que obstaculitza la croada laica occidental."

"La llibertat en els països occidentals es limita a combatre l'Islam (...) i insultar al profeta, al prohibir qualsevol cosa relacionada amb l'antisemitisme o que qüestioni l'Holocaust nazi".
Aviat viurem en una època on tothom podrà dir el que pensa sense problemes perquè tothom pensarà el mateix.

(Andy Wahrol)

Prohibeixen els toros però no el burka


Barcepundit:
Sólo quiero destacar que los mismos que han votado a favor de la prohibición son los que hace pocos días rechazaron prohibir el burqa, con el manido argumento de que las prohibiciones siempre empeoran las cosas. Es mejor, dicen, ir convenciendo poco a poco de que es mejor ir abandonando la costumbre por propia voluntad.

Elinor Jozef, la primera combatent àrab de l'exèrcit israelià


Més informació, aquí.
(Via Extrême-Centre)

dimarts, 27 de juliol de 2010

Un país pel Guinness

El Parlament de Catalunya ha aprovat amb els vots del tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) i els vots en contra de CiU, PP i el Grup Mixt, la nova estructura territorial de Catalunya, que suposarà la divisió del territori en 7 vegueries que substituiran les 4 províncies actuals. L'aplicació completa de la llei no serà immediata ja que caldrà modificar primer algunes lleis orgàniques espanyoles.

En una primera fase es crearan 4 vegueries: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, que substituiran a les actuals províncies. Després de les modificacions necessàries a Madrid, aquestes quatre vegueries es subdividiran per a crear-ne tres més: Catalunya Central, Terres de l'Ebre i Alt Pirineu i Aran.

D'aquesta manera, Catalunya disposarà de set administracions públiques més que se sumaran, mentre no dexapareixin, a les 4 Diputacions provincials actuals (que també podrien créixer si Madrid, per fer-ho fàcil, decideix considerar províncies les noves vegueries).

Per si això no fos poc, els catalans tenim la satisfacció patriòtica d'estar pagant des de fa anys un total de 41 consells comarcals, així com 946 ajuntaments. Això, a banda de la Generalitat, amb les seves subdelegacions territorials, i la Delegació del govern central a Catalunya.

Som, probablement, el país del món amb més nombre d'administracions territorials per metre quadrat. Un récord que només serveix per sortir al Guinness.

El que sí s'escalfa és la boca dels profetes

Cap a finals del segle XXI, d'aquí a uns 60 anys aproximadament, les temperatures màximes a Espanya seran entre 3 i 6 graus superiors a les actuals. La profecia l'ha anunciada avui l'Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) en la presentació de les noves projeccions regionalitzades del canvi climàtic, que assenyalen també -com no!- una tendència a la reducció de les pluges. 

L'informe ha estat presentat per qui el paga -la secretària d'Estat de Canvi Climàtic, Teresa Ribera- i per qui el cobra -el president de l'Aemet, Ricardo García Herrera. No sé si pel canvi climàtic o per una arrebolada necessitat de justificar sou i ideologia que la boca de García Herrero s'ha escalfat de valent, fins el punt de visionar que Madrid "arribarà a finals de segle a les temperatures actuals de Sevilla i Sevilla a les temperatures predominants a la ciutat de Tucson [al desert d'Arizona], encara que això no és irremeiable si rebaixem les emissions de gasos contaminants de CO2".

Antón Uriarte ja tenia una resposta fa dos dies:

Con horror, los que llevamos metidos décadas estudiando los climas de la Tierra, sus diferencias, su evolución, asistimos a la incursión de una marabunta de oportunistas legisladores y economistas, en donde remplazan las particularidades climáticas de cada región de la Tierra por un abstracto e incongruente concepto de clima global, del que apenas lo único que tienen en cuenta es la concentración de CO2.

El Nuremberg del comunisme

Article imprescindible de Guy Sorman:
Mais par-delà le cas de Douch qui n’était pas un dirigeant, qui juge-t-on à Phnom Penh ? On constate dans les médias occidentaux et asiatiques, comme dans les prises de position des gouvernements – particulièrement celui du Cambodge et de la Chine- une volonté certaine de réduire les crimes de Douch et de ses supérieurs à des circonstances locales. Une regrettable catastrophe se serait abattue sur le Cambodge en 1975, sous le nom de Khmers rouges et cette rébellion venue d’on ne sait où, aurait ravagé le Cambodge et tué 1,5 millions de Khmers. A qui, à quoi, devrait-on imputer ce que le tribunal a tout de même qualifié de génocide des Khmers par d’autres Khmers ? Ne serait-ce pas la faute des Américains ? Ceux-ci, en installant au Cambodge un régime à leur solde, auraient provoqué comme un choc en retour, une réaction nationaliste. Ou bien, ce génocide ne serait-il pas un héritage culturel propre à la civilisation Khmère ? Des archéologues fouillent, en vain, le passé pour retrouver un précédent historique. Mais , l’explication véritable, l’arme du crime , on la trouvera plutôt dans ce que les Khmers rouges eux-mêmes déclaraient : de même qu’Hitler avait décrit à l’avance ses crimes, Pol Pot (aujourd’hui décédé) avait expliqué par avance qu’il détruirait son peuple pour en créer un nouveau. Pol Pot se disait communiste : il le devint, étudiant, à Paris, dans les années 1960. Puisque Pol Pot et le régime qu’il imposa, se disaient communistes – et d’aucune manière les héritiers de quelque dynastie cambodgienne – il faut admettre qu’ils l’étaient vraiment, communistes.

Ce que les Khmers rouges imposèrent au Cambodge, ce fut bien le communisme réel : il n’y eut pas, ni en termes conceptuels ou concrets de distinction radicale entre ce règne des Khmers rouges et le Stalinisme, le Maoïsme, le Castrisme ou la Corée du Nord. Tous les régimes communistes suivent des trajectoires étrangement ressemblantes que colorent à peine, les traditions locales. Dans tous les cas, ces régimes entendent faire du passé table rase et créer un homme nouveau ; dans tous les cas, les « riches », les intellectuels et les sceptiques sont exterminés. Les Khmers rouges regroupèrent la population urbaine et rurale dans des communautés agricoles calquées sur les précédents russes, les kolkhozes et chinois , les communes populaires , pour les mêmes raisons idéologiques et conduisant au même résultat : la famine. Sous toutes les latitudes, le communisme réel patauge dans le sang : extermination des Koulaks en Russie, révolution culturelle en Chine, extermination des intellectuels à Cuba. Le communisme réel sans massacre, sans torture, sans camps de concentration, le goulag ou le laogaï, cela n’existe pas. Et si cela n’a pas existé , il faut bien en conclure qu’il ne pouvait en être autrement : l’idéologie communiste conduit nécessairement à la violence de masse parce que la masse ne veut pas du communisme réel. Ceci dans les rizières du Cambodge tout autant que dans les plaines de l’Ukraine ou sous les palmiers cubains : et les régimes communistes partout et toujours ne furent jamais qu’imposés par l’extrême violence.

Un altra Robin Hood

Julian Assange, creador i promotor de WikiLeaks:
"Sólo se vive una vez. De modo que estamos obligados a emplear lo mejor que podamos el tiempo de que disponemos y a hacer algo que tenga sentido y sea satisfactorio. Yo disfruto ayudando a la gente vulnerable. Y me encanta machacar a los bastardos."
Creia que WikiLeaks era una cosa seriosa, però després de llegir i escoltar les declaracions que fa el seu promotor Julian Assange ja veig que no. Es tracta d'una més de les tantes plataformes militants antisistema que hi ha pel món. Plataformes amb activistes que es creuen Robin Hood i que estan molt contents d'haver-se conegut en la gegantina tasca moral i històrica de regenerar la humanitat. Per descomptat, són ells els que decideixen qui són els vulnerables i qui els bastards. I ja se sap que en aquest combat desigual contra els opressors la fi justifica els mitjans. Llàstima, però, que gairebé sempre el seu combat sigui contra els estats democràtics de dret i no contra les autèntiques dictadures. Són herois de pacotilla. Herois d'un combat trucat entre un suposat David i un Goliat, sovint mediàticament impotent.

dilluns, 26 de juliol de 2010

Raúl Castro ja no té res per dir

Cuba celebra avui el 57è aniversari de l'assalt a la caserna de Moncada, considerat l'inici de la Revolució. A Fidel no se l'ha vist per enlloc, mentre que Raúl no ha obert la boca. Per primera vegada en 50 anys, el discurs pel "Día de la Rebeldía Nacional" no l'ha fet ni Fidel ni Raúl.

Yoani Sánchez
:
El acto por el 26 de julio comenzó temprano, temiéndole a las lluvias vespertinas y huyendo del sol que provoca picor en la nuca y molestias en el auditorio. Tuvo esa solemnidad que ya es inherente al sistema cubano: pesada, anticuada, por momentos polvorienta. Nada parecía salirse del guión si no fuera porque Raúl Castro no subió al podio, no se dirigió a una nación que aguardaba por un programa de cambios. Su ausencia del micrófono no debe leerse como la intención de descentralizar responsabilidades y permitirle a otro hacer uso de la palabra en tal conmemoración. El general no habló porque no tenía nada que decir, no lanzó un paquete de reformas pues sabe que con ellas se juega el poder, el control que su familia ha ejercido durante cinco décadas.

Dret a l'atractiu sexual

En defensa de la llibertat



Geert Wilders promou una Aliança Internacional contra l'Islam. No una Aliança de Civilitzacions sinó una Aliança per la LLibertat.

Sortir de l'euro? Pitjor el remei que la malaltia

Gener del 2012. La zona euro ha esclatat i la moneda única és un fracàs. Aquesta és una de les dues hipòtesis -l'altra és la sortida de Grècia de la moneda única- que ha analitzat Mark Cliffe, l'économista en cap del banc holandès ING. En un informe de 30 pàgines titulat "Quantificar l'impensable", Cliffe intenta mesurar, per als clients del seu banc, l'impacte econòmic d'aquests dos escenaris.
Caiguda dramàtica dels PIB
Dans le cas d'une sortie de la Grèce de la zone euro, l'économiste table sur une baisse de 7 % du PIB grec au bout d'un an. Autant dire le grand plongeon. L'impact sur les autres pays serait, en revanche, beaucoup plus limité (vu le poids économique de la Grèce dans les échanges intracommunautaires). La France et l'Allemagne ne souffriraient ainsi que d'une baisse de leur PIB respectif de 1 %. Le second scénario, celui d'une implosion de la zone euro, fait, en revanche, froid dans le dos. Cliffe estime qu'il "coûterait" 9 % de PIB à la Grèce ou à l'Irlande. Et près de 4 % à l'Allemagne. Quant à la France, son PIB perdrait en deux ans 5 % de PIB ! Des pays comme la Belgique ou les Pays-Bas, les plus ouverts sur leurs voisins, seraient dans une situation encore plus périlleuse.
(...)

Endeutament a preu usurer
Les différents pays ne pourraient plus emprunter sur les marchés dans des conditions favorables (à l'exception de l'Allemagne) et devraient financer leurs déficits en empruntant à des taux dignes de l'usure, et ceci, quel que soit le scénario retenu.
(...)
Devaluacions dràstiques i atur astronòmic
Dans le scénario un, la Grèce dévaluerait sa nouvelle monnaie de 80 % vis-à-vis de l'euro. En cas d'implosion de la zone euro dans son ensemble, la monnaie grecque serait dévaluée de 50 % par rapport au nouveau deutsche mark, le "nouveau franc", de 11 %, et la "lire", de 22 %. Quant au chômage, les prévisions de Mark Cliffe parient sur un taux de chômage de 13,8 % en France (25 % en Espagne). L'Espagne et le Portugal auraient à combattre une inflation proche de 10 %, tandis que l'Allemagne et la France seraient, elles, face à un choc déflationniste qui gagnerait ensuite les États-Unis.

La filtració d'informació militar més gran de la història

Ayer se hizo público que WikiLeaks adquirió 92.201 documentos oficiales secretos de la guerra de Afganistán entre 2004 y 2009, y les dio acceso al New York Times, al británico The Guardian y al alemán Der Spiegel, para que verificaran su autenticidad y constataran su significación. Al mismo tiempo que los documentos se hicieron públicos en WikiLeaks, los tres periódicos han publicado ayer respectivas secciones analizando y difundiendo la información más importante resultante de esta filtración, la más grande en la historia de las filtraciones militares en la historia, que muestra un panorama de la guerra en Afganistán bastante más devastador del que se pensaba.

WikiLeaks ya venía poniendo nervioso al gobierno de Estados Unidos con su cruzada por hacer pública toda información valiosa que les hicieran llegar. En cuanto a la decisión de su fundador, Julian Assange, sobre por qué publicar en su sitio tal cantidad de documentos reveladores él se mantiene fiel al espíritu de su organización desde sus comienzos, el de buscar transparencia y revelar “comportamiento poco ético de los gobiernos y organizaciones”, o como simplemente lo ponen en la bio de su cuenta de Twitter: “abrimos gobiernos”. Según dijo en una entrevista a The Guardian, esta colección de documentos “muestran la verdadera naturaleza de esta guerra”. También habla de la importancia de “escarbar a tiempo”, y de casos como los de los Papeles del Pentágono, donde datos de una guerra se han hecho públicos años más tarde, marcando la diferencia en que ahora se está entregando información directamente a una audiencia mucho más masiva, y que eso sólo es posible como resultado de la existencia de Internet.

Los registros completos se pueden descargar de WikiLeaks, y en cada uno de los periódicos se pueden leer análisis de la información. Según el NY Times, los datos más prominentes de lo destilado de estos archivos son: la confirmación detallada de cómo servicio de espionaje de Pakistán lidera la insurrección afgana que combate a las tropas norteamericanas, que las operaciones paramilitares de la C.I.A. se están expendiendo en Afganistán, y que los talibanes han utilizado misiles termoguiados contra naves occidentales.
Més inforamció, aquí.

divendres, 23 de juliol de 2010

Paco de Lucia: "El flamenc té més influència jueva que àrab"

Només 7 bancs europeus -cinc, caixes espanyoles- suspenen les proves de solvència

Només 7 dels 91 bancs europeus sotmesos al test de solvència han suspès la prova. D'aquestes set entitats, cinc són espanyoles -les catalanes Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa; Caja Duero y Caja España; Banca Cívica; Unimm, i Caja Sur-, una alemanya -el banc Hypo Real State- i una grega -l'ATEbank.

A diferència de les caixes, els 9 bancs espanyols analitzats han superat les proves. El Santander té una ràtio de solvència del 10% en el pitjor dels casos, enfront del mínim del 6% exigit, mentre que el BBVA té un Tier 1 del 9,3%.

L'informe individualitzat de les proves, aquí.

El suïcidi mata més soldats nord-americans que la guerra

L'any passat, 347 militars dels Estats Units van morir a les guerres de l'Afganistan i l'Iraq, mentre que 381 es van suïcidar

Cinc grups de caixes espanyoles no passarien els tests d'estrès

El Mundo:
Cuatro grupos de cajas de ahorros españolas más la intervenida CajaSur tendrían necesidades de capital en el peor de los escenarios que dibujarán los test de estrés que se conocerán esta tarde.

Según han indicado a Elmundo.es fuentes del sector, se trata de las cuatro fusiones de cajas que ya están en marcha en España y que han requerido ayudas del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria. Son la integración de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona y Caixa Manresa, a las que se inyectarán 1.250 millones de euros en los próximos días.

También suspendería el test, según estas fuentes, la otra fusión catalana que ha dado lugar a Unnim y que protagonizan Caixa Sabadell, Terrassa y Manlleu, a la que el Frob otorgó 380 millones.

Asimismo, la unión de las dos mayores cajas castellanas, la de Caja Duero y España, no alcanzaría los mínimos de un Tier 1 del 6% que exige el examen del Comité de Supervisores Bancarios Europeos (Cebs). A estas entidades se las reflotará con 525 millones.

Pero también habría problemas en la integración, la más retrasada de todas, de Caixa Galicia y Caixanova, para las que el Frob ha dispuesto 1.162 millones.

Y, lógicamente, no pasa el examen CajaSur, intervenida por el Banco de España y para la cual ya se ha encontrado una solución a través de la BBK

Enquestes contraposades


Segons una enquesta que publica avui El Periódico de Catalunya, realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública, només el 16 per cent dels catalans opten per la independència. El 47% prefereix més autogovern dins d'una Espanya federal i el 28,7% opta per quedar-se com està.

Aquesta enquesta contrasta amb la publicada diumenge per La Vanguardia, realitzada per Noxa, que xifrava en el 49% dels catalans proclius a la independència.

EUA: La sentència del Kosovo no és aplicable a Espanya

Pregunta del periodista:

La decisió de Kosovo ha creat una certa preocupació en països del sud d'Europa, especialment a Espanya, on certs sectors de l'opinió pública tenen el temor que això podria ser utilitzat per determinats moviments nacionalistes al País Basc o de Catalunya com a base per reivindicar el seu propi sistema polític. Té, el Departament d'Estat, alguna opinió sobre aquest tema? Creu que això podria desencadenar més moviments nacionalistes a la resta d'Europa?

Resposta del portaveu del departament d'Estat nord-americà, Philip J. Crowley:

No. La resposta rasa i curta és no. I he de dir que hi haurà una sessió informativa al Centre de Premsa Estrangera aquesta tarda, a les 4, amb el nostre assessor legal, Harold Koh i el nostre ambaixador a Kosovo. Però aquesta situació és el resultat d'un conjunt de fets únics a Kosovo. El tribunal ha aplicat aquests fets. No crec que sigui aplicable a un altra situació.

La culpa és de Bloomsbury

Ella és un dels escriptors més influents de l'era moderna. Però, argumenta a The Guardian Theodore Dalrymple, amb la seva barreja fatal de privilegi i autocompassió, Virginia Woolf ha infligit un dany durador a la cultura occidental.
Well, war came-as it happens, not so very long after Woolf wrote her book and my mother arrived in England. Strangely enough, my mother, who was 17 at the time (about 40 years younger than Woolf) and who had been denied an education in a far more forceful manner than anything to which Woolf and the daughters of educated men had been subjected, was able despite her disadvantages to spot at once the morally relevant difference between Britain and her erstwhile homeland.

Had Woolf's views prevailed, of course, my mother's life would have been a short one. Failing to notice the brutal dictatorship under which the daughters of educated men lived, she became a fire-watcher by night during the Blitz and a mechanic constructing tank engines by day. She did not refuse to knit socks.

Once the war started and the bombs began to fall (destroying the Woolfs' London house), even Woolf began to think that a Nazi victory might not be such a good thing. Even more astonishing, she began to see virtues in the very people whom previously she had only disdained. Writing to the composer Ethel Smyth in 1940, she said: "What I'm finding odd and agreeable and unwonted is the admiration this war creates - for every sort of person: chars, shopkeepers, even more remarkably, for politicians - Winston at least - and the tweed-wearing, sterling dull women here... with their grim good sense."

Eventually, Woolf must have wondered from what deep source the virtues she noticed had arisen - or could they have been present all along and she had failed to notice them? Might the revelation by the war of the utter frivolity of her previous attitudinising have contributed to her decision to commit suicide? If the good life is a matter of judgment, the war proved that all her adult life she had none. My mother, with her wrench by day and helmet by night, did more for civilisation (a word that Woolf enclosed in quotation marks in Three Guineas, as if did not really exist) than Woolf had ever done, with her jewelled prose disguising her narcissistic rage.

Had Woolf survived to our time, however, she would at least have had the satisfaction of observing that her cast of mind - shallow, dishonest, resentful, envious, snobbish, self-absorbed, trivial, philistine, and ultimately brutal - had triumphed among the elites of the western world.

La vaca Pamela

dijous, 22 de juliol de 2010

Facebook esdevé la tercera nació del món


The Economist, dixit.

Bill Clinton més popular que Barack Obama


La popularitat d'Obama és tan baixa que fins i tot George Bush se li acosta perillosament, segons Gallup.

Chapeau per Rouco Varela!

Rouco Varela: "Els governants tenen l'obligació d'aplicar la llei de l'avortament"
El presidente de la Conferencia Episcopal y arzobispo de la Archidiócesis de Madrid, Antonio María Rouco Varela, ha afirmado que espera que la Ley de Salud Sexual y Reproductiva e Interrupción Voluntaria del Embarazo sea declarada "inconstitucional en algunos aspectos", aunque manifestó que los gobernantes que no lo apliquen tendrán que dimitir porque "no están por encima de la ley".

"Un gobernante tiene que aplicar la ley y si no lo hace tendrá que renunciar a su cargo", ha dicho en referencia a las reticencias iniciales de algunos presidentes autonómicos respecto a la aplicación de la norma.

"El marco general es ése, pero después hay que aplicarlo a situaciones concretas porque un gobernante tiene la obligación de cumplir la ley, no está por encima de la ley", ha indicado, para añadir que "otra cosa es qué hace con su conciencia ante una ley que es injusta", algo que, a su juicio, "es un problema que habría que ver en cada caso".

Aquesta és la diferència entre els nostres "integristes" i els altres.

dimecres, 21 de juliol de 2010

El sector catalanista del PSC es desmarca de Montilla i ERC liquida el tripartit

Barcelona, 21 jul. (EFE).- El sector més catalanista del PSC, amb els consellers Antoni Castells i Montserrat Tura al capdavant, s'ha desmarcat de la direcció del partit que lidera José Montilla en la seva estratègia en el debat de l'estat de la nació, mentre ERC ha liquidat el mandat en titllar el Govern tripartit d'"interí".
El vertiginós ritme de la política catalana segueix el seu curs amb la vista posada a les eleccions catalanes -la data del 24 d'octubre sembla cada vegada més sòlida-, sobretot després del fiasco de la unitat catalana al Congrés per aprovar una resolució que recollís allò expressat pel Parlament divendres passat, dia 16.
En deu dies s'ha passat d'una massiva manifestació liderada per Montilla, que aglutinava una amalgama de diferents sensibilitats contràries a la sentència de l'Estatut, i d'una resolució majoritària al Parlament en base al preàmbul de l'Estatut que, ahir, fos impossible que prosperés cap iniciativa sobre l'Estatut al Congrés dels Diputats.
Com a conseqüència de la manifestació del 10-J, el president català, José Montilla, ha acudit avui a la Moncloa per demanar a Jose Luis Rodríguez Zapatero un "gest polític" per imprimir un fort impuls polític al desenvolupament de l'Estatut que ajudi a superar la desafecció causada per la sentència del Constitucional.
"Crec que podem i hem de tenir un projecte compartit. Però perquè això sigui possible, les institucions de l'Estat també han de canviar d'actitud i mostrar el seu compromís permanent de desenvolupar el potencial d'autogovern acordat i de garantir que el projecte espanyol compartit es basa precisament en el respecte per les diverses realitats nacionals i regionals que l'integren", ha dit Montilla després de dues hores reunit amb Zapatero.
En aquest context, la consellera de Justícia i dirigent de l'ala més catalanista del PSC, Montserrat Tura, ha admès que li hauria agradat que els 25 diputats del PSC al Congrés haguessin votat la declaració amb el preàmbul de l'Estatut acordada al Parlament, lamentant, això sí, que al final no prosperés cap resolució per l'"obcecació tacticista" de CiU i ERC.
Més directe ha estat el conseller d'Economia, Antoni Castells, que creu que el PSC hauria d'haver presentat una resolució pròpia a Madrid i haver invitat la resta de forces catalanes a fer-la seva, una vegada constatat que PSC i PSOE no tenen la mateixa posició.
El diputat del PSC Joan Ferran ha replicat que és la direcció del PSC qui decideix sobre les votacions a Madrid i que no trencarà "la unitat de la socialdemocràcia" ni a Madrid ni a Europa, "on votem amb els socialistes, ja siguin de Malta o de Xipre".
A més, la fundació Nou Cicle, integrada en l'ala catalanista del PSC, ha demanat el retorn actiu de l'expresident Pasqual Maragall, i que el PSC acudeixi a les generals amb el compromís "immediat i pactat" de tenir grup propi al Congrés.
De la seva banda, el president d'ERC, Joan Puigcercós, ha opinat que el Govern està en interinitat a l'espera d'eleccions, i ha retret a Montilla que hagi renunciat a "polítiques d'esquerra i a majories d'esquerra per salvar Espanya i Zapatero".
El líder d'ERC s'ha continuat desmarcat del PSC i ha dit que el president català ha anat avui a La Moncloa a buscar "la liquidació de l'Estatut", i fins i tot ha admès haver traslladat a Montilla la seva preferència perquè les eleccions se celebrin en "octubre".
Puigcercós ha considerat un "error històric" que el PSC no avalés ahir al Congrés la resolució proposta per Montilla al Parlament, però a la vegada, malgrat aquestes crítiques, ha comentat que farien "el ridícul" si trenquessin ara el tripartit.
A l'uníson, CiU i ERC han acusat en el Parlament el PSC d'anteposar la seva relació amb el PSOE a la defensa dels interessos de Catalunya, després que ahir no fos possible que els socialistes donessin suport en el debat de l'estat de la nació a una resolució amb la proposta del Parlament que va liderar el mateix president català.
De la seva banda, el líder de CiU, Artur Mas, ha assegurat que la reunió que han mantingut Zapatero i Montilla ha estat una escenificació i "un brindis al sol" de cara a les catalanes.
La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha valorat l'entrevista entre Zapatero i Montilla com "una escena de sofà poc creïble". "Parlen però no s'entenen i protagonitzen una escena de matrimoni que no se la creu ningú", ha dit.

Strauss-Kahn ajuda els socialistes i escanya els liberals

Guy Sorman:
Le seul succès à son actif, est celui de la Lettonie où les prêts du FMI ont été subordonnés à un programme d'austérité public: la Lettonie est ainsi parvenue à maintenir la valeur de sa devise et la production industrielle a rebondi de 10% en un an. Mais en Ukraine, la mauvaise volonté du FMI envers le gouvernement libéral et pro occidental de Yulia Tymoshenko a contribué à sa chute. Depuis qu'elle a été remplacée par le gouvernement étatiste et pro russe de Viktor Yanukovitch, l'argent du FMI coule à flots et se perd dans les caisses du secteur public. En Hongrie, les prêts du FMI avaient prolongé la vie d'un gouvernement socialiste notoirement incompétent qui a tout de même perdu le pouvoir en avril dernier. Son successeur, le libéral Viktor Orban , s'est vu couper les vivres par le FMI parce qu'il refuse l'extrême austérité qui ne fut pas exigée de son prédécesseur.

Aquest vídeo conté escenes de Gaza que poden ferir la sensibilitat humanitària


(Via)

ERC va prohibir veure la final d'Espanya-Holanda


Días antes de que la selección española de fútbol se enfrentara a Holanda en la final del campeonato mundial celebrado en Sudáfrica, el aparato político de ERC urdió una trama de órdenes internas para evitar que miles de niños inscritos en las actividades de la Agència Catalana de Joventut de la Generalitat pudieran gozar del momento histórico de la victoria de la roja que se proclamó campeona del Mundo.
Més informació, aquí.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Que parlin clar o que callin per sempre

Jordi Pujol va convertir en virtut política l’ambigüïtat estratègica del seu projecte nacionalista. En tots els seus mandats, mai no va voler pronunciar-se sobre la independència, que era un tema pudorosament dissimulat en els seus programes electorals i de govern.

Aquesta ambigüitat calculada, punt d’equilibri entre les il•lusions patriòtiques d’una casta influent però minoritària i el poc entusiasme sobiranista del gruix de la població, li va donar bons rèdits electorals però va deixar Catalunya en un llimb, sense encaix definitiu a Espanya i sense un camí clar cap a la independècia.

A l’oposar-se aferrissadament a la culminació lògica del model autonòmic en un model federal, la demanda contínua de competències -sense concretar quan quedarien cobertes- va deixar de ser vista des de fora de Catalunya com una legítima reparació històrica per ser percebuda simplement com un abús i un engany.

A Catalunya, aquesta manera de fer “pragmàtica i moderada” va estendre el convenciment que Espanya només ens dóna el que se li arrenca, abonant així el sentiment de confrontació per damunt de les vies i procediments constitucionals.

Aquesta estratègia nacionalista de l'ambigüitat i de la confrontació progressiva ha culminat amb el nou Estatut. Estratègia que al ser assumida pel PSC ha covertint un Estatut inicialment incòmode per CiU en una victòria pòstuma del pujolisme. Un text estatutari confosament ambigu que pretén unilateralment modificar en un sentit confederal el model territorial espanyol. Una pretensió que qualsevol TC del món hauria declarat inconstitucional, com tots sabien perfectament.

D'aquesta manera s'arriba al final de trajecte d’un Estatut insensat i d’una classe política imprudent que va unir el seu destí a una fantasia. I per aguantar aquesta fantasia van mentir. Van dir que l’Estatut era totalment constitucional quan savien que no ho era. Van tornar a mentir convocant el país a la unitat, amb manifestació inclosa, quan també savien que era imposasible. Durant anys han dit moltes coses llevat de la veritat: que volien el que no dèien i que feien trampes per assolir el que no s’atrevien a fer de cara.

Però aquesta història s'ha acabat. Ja no valen els subterfugis. És l'hora de la veritat.

Els que vulguin la independència que es presentin a les eleccions dient clarament que el seu objectiu principal serà negociar amb Espanya una reforma constitucional que permeti resoldre democràticament el suposat contenciós. I si obtenen els vots suficients estaran legitimats per fer-ho. Aquesta opció ara per ara només té un nom: Joan Laporta.

Els que vulguin la culminació, federal o no, de l’estat de les autonomies, que ho diguin clarament i sense embuts i que es presentin a les eleccions amb un programa inequívoc al respecte.

La resta, o parlen clar o que callin per sempre.

dilluns, 19 de juliol de 2010

El govern del progre Obama tanca 73.000 blogs d'una tacada

...las autoridades norteamericanas se han llevado por delante con esta acción a una plataforma de expresión libre como era Blogetery que poco o nada tenía que ver con el intercambio de archivos, y que tenía 73.000 usuarios que de pronto se han convertido, sin comerlo ni beberlo en víctimas colaterales. Todo esto forma parte de una nueva campaña orquestada por el vicepresidente norteamericano Joe Biden en colaboración con la Coordinadora de la lucha por la propiedad intelectual Victoria Espinel. El nombre de guerra de la campaña es “Operation in our sites”, y las normas de enfrentamiento son que no habrá prisioneros. De momento ya han conseguido bloquear los dominios de siete webs relacionadas con el intercambio de archivos, TVShack.net, Movies-Links.TV, FilesPump.com, Now-Movies.com, PlanetMoviez.com, ThePirateCity.org, ZML.com, NinjaVideo.net and NinjaThis.net.

Més infotrmació, aquí.

El sistema d'espionatge dels EUA creix fora de control



El Washington Post ha tornat a donar prova del millor periodisme nord-americà. Un reportatge exclusiu de la periodista guanyadora d'un "Pulitzer" Dana Priest, en col·laboració amb William Arkin, documenta com el sistema d'espionatge dels Estats Units, modificat després dels atemtpats de l'11-S, és un caos, que ningú controla i ningú no sap el seu cost, i en el que molta de la informació que es genera es queda sense llegir.

Dana Priest & William Arkin:
The top-secret world the government created in response to the terrorist attacks of Sept. 11, 2001, has become so large, so unwieldy and so secretive that no one knows how much money it costs, how many people it employs, how many programs exist within it or exactly how many agencies do the same work.

These are some of the findings of a two-year investigation by The Washington Post that discovered what amounts to an alternative geography of the United States, a Top Secret America hidden from public view and lacking in thorough oversight. After nine years of unprecedented spending and growth, the result is that the system put in place to keep the United States safe is so massive that its effectiveness is impossible to determine.

The investigation's other findings include:

* Some 1,271 government organizations and 1,931 private companies work on programs related to counterterrorism, homeland security and intelligence in about 10,000 locations across the United States.

* An estimated 854,000 people, nearly 1.5 times as many people as live in Washington, D.C., hold top-secret security clearances.

* In Washington and the surrounding area, 33 building complexes for top-secret intelligence work are under construction or have been built since September 2001. Together they occupy the equivalent of almost three Pentagons or 22 U.S. Capitol buildings - about 17 million square feet of space.
Els intel·lectuals només poden ser progressistes, segons Núria Espert.

Barrionuevo critica que el PSOE "protegeixi" Garzón quan va voler empresonar González

El ex ministro del Interior, José Barrionuevo, cree y critica que desde el PSOE se "protege y jalea" al juez Baltasar Garzón, cuando desde su puesto en la Audiencia Nacional "hizo todo lo posible por meter a Felipe (González) en la cárcel" y actuó "al margen de los principios constitucionales".

"Me sorprende", afirma Barrionuevo en una entrevista concedida a la revista Vanity Fair, en la que reconoce que esta manifestación sobre Garzón es "un desahogo" sobre quien reabrió el proceso sobre los GAL por venganza personal. "Estoy persuadido, si hasta lo dijo él. Me sorprende que desde el PSOE se proteja y se jalee a Garzón", dice.

Més informació, aquí.

Els expresos cubans se senten "enganyats" per Moratinos

Europa Press:
Los once ex presos políticos cubanos llegados la semana pasada a Madrid tras ser liberados por el Gobierno de Raúl Castro gracias a la mediación de la Iglesia Católica de la isla denunciaron este lunes que se sienten "engañados" por el Gobierno español, al que acusaron de no haber cumplido sus "compromisos".

Así lo puso de manifiesto hoy uno de ellos, Julio César Gálvez, quien compareció en rueda de prensa delante del hostal en Vallecas (Madrid) en el que están alojados desde su llegada a España junto con otro de los presos liberados, Ricardo González Alfonso.

"Habíamos firmado delante de un funcionario de la Embajada española en La Habana unos compromisos, dos minutos antes de subir al avión" en los cuales, según explicó Gálvez, el Gobierno español ofrecía información y orientación social y asesoramiento legal, así como la ayuda económica necesaria para la manutención y el alquiler de vivienda.

"El asesoramiento legal es lo primero que hemos dejado de recibir", denunció. En cuanto a la ayuda económica para el alquiler de la vivienda, Gálvez mostró el hostal en el que están alojados: "Estamos aquí".

En este local, aseguró, los niños pequeños se ven obligados a compartir el baño con el resto de los ex presos, algunos de los cuales "tienen problemas de salud realmente serios". Hasta la fecha, aseguró, "la Cruz Roja Española es la única" que les ha ofrecido las ayudas prometidas por el Gobierno.

"Lorca era partidari d'una dictadura militar", va revelar Luis Rosales a Ian Gibson en una entrevista inèdita

Ideal.es:
El documental 'Rosales, así he vivido yo', del realizador Emilio Ruiz Barrachina, contiene una entrevista inédita de Ian Gibson al autor de 'La casa encendida', que revela aspectos como que García Lorca, durante su refugio previo al asesinato en la casa de los Rosales, se manifestó a favor de la llegada de una dictadura militar que pusiera fin a la violencia desatada aquel mes de agosto de 1936. Además, en la conversación Luis Rosales confirma la relación de amistad entre García Lorca y el fundador y dirigente de Falange Española, José Antonio Primo de Rivera.

La grabación fue realizada en 1966 durante el primer encuentro entre Rosales e Ian Gibson, una entrevista que coincidió con la aparición en Roma de un artículo de Celaya en el que se relataba la relación entre José Antonio y Federico. Rosales señaló que García Lorca tenía "un pensamiento de derechas" y que durante sus conversaciones nocturnas al regresar del frente, Lorca le manifestó sus deseos para que llegara una dictadura. "No es que él fuera de derechas, tampoco sería eso verdad", pero García Lorca deseaba que acabara la escalada de violencia, según el testimonio de Luis Rosales. Gibson, por su parte, indicó que las declaraciones sobre el supuesto apoyo de Lorca al alzamiento militar se deben a que "Rosales me dio la versión del régimen franquista, porque esa era la que había en 1966, con el dictador en activo".

Ja accepten que no hi va haver ni mig milió de manifestants

Avui:
És evident que estem d'acord amb Lynce en el fet que no hi va haver ni un milió ni mig milió de persones. Això ho sabem des de fa 11 anys. També és evident que la xifra d'un acte massiu és important. I considerem que la tecnologia i el mètode que usa Lynce poden ser molt útils per a moltes manifestacions o concentracions Ara bé, per a grans manifestacions, el mètode i la tecnologia emprats revelen moltes mancances, ja que el moviment de gent fora de l'itinerari és constant i gens menyspreable.

Comença el compte enrera

Castle Man:
La situación actual en la que se pone en duda la solvencia del sistema financiero y de los Estados (En cuanto a sus finanzas), nos va a llevar a ver en el futuro cambios muy radicales respecto a lo que hemos visto en los últimos 60 años. Me refiero a la capacidad de los gobiernos para poder influir en el individuo via presupuestos (gasto público, subvenciones, ayudas, sanidad publica, obra pública,....) Esto se ha acabado. Los Estados ahora intentan arreglar el problema de su endeudamiento reduciendo el gasto público y no creo que vuelva a niveles de antes. Una de las razones que nos está haciendo alargar la crisis y que muchos no se dan cuenta, es la carga fiscal a la que tenemos que hacer frente fruto de un sistema burocrático organizado a golpe de mata, pensando más en los votos que en la necesidad real de tener que realizar cada gasto en cuestión.

¿Qué puede significar para los mercados el que ciertos servicios, transferencias de renta, subvenciones,etc,… no se realicen a partir de ahora? En mi opinión, no significará que todos ellos desaparezcan. Algunos serán realizados por corporaciones privadas, compañías de seguros, otras empresas privadas,.... (Con su coste naturalmente) Otros en cambio desaparecerán por innecesarios (¿Es normal que en Elche por ejemplo haya un centro social y cultural casi en cada barrio? ¿Es normal que una empresa de un determinado sector se lleve 100.000 € a las bravas por presentar dos facturas que seguramente son falsas? (Sin que haya habido una prestación de bienes o servicios)?

Posiblemente algunos de estos gastos que desaparecerán no serán un freno al bienestar, sino significarán todo lo contrario. Creo que eliminar ciertas subvenciones acabará con un falso beneficio de muchas empresas en favor de un necesario esfuerzo de éstas por innovar y obligarse a posicionarse. Es decir, la ausencia de subvenciones obliga a las empresas a tener que mejorar para seguir compitiendo en el mercado. ¿Es esto bueno? Es más que bueno, es deseable.

La reducción de estos gastos superfluos hará que una vez el problema de deuda pública se haya encauzado (No siempre estaremos con los niveles actuales de endeudamiento público) la presión fiscal será bastante menor y por lo tanto la renta disponible de las familias y empresas mayor, las primeras para poder consumir, y las segundas para poder seguir innovando y compitiendo.

Si este modelo empezara a funcionar, exigiría cambios inmediatos en otros ámbitos. El primero de ellos es el de la educación. Las empresas que no innovaban con el viejo modelo, al tener que empezar a hacerlo necesitarán de personal muy formado.

El sistema educativo tendrá que modificarse sí o sí. Veremos qué pasa con la educación pública (colegios, institutos y universidades), ya que tendrán que competir con los centros privados, los cuales tendrán acceso a más financiación que los primeros, ya que ésta probablemente vendrá de agentes directamente interesados en que el centro educativo sea eficiente y que de ellos salgan los mejores profesionales (¿Serán las empresas las que financiarán?). En este sentido creo que la labor del Ministerio de Educación cada vez vendrá a menos en la medida que se ha demostrado (por lo menos en España) que su sistema educativo ha sido un rotundo fracaso.

Ni que decir tiene, que el sistema sanitario se enfrenta a una de las mayores transformaciones de su historia. El copago aparecerá como primera parada de este cambio, posteriormente los hospitales se empezarán a privatizar, y al final cada español tendrá que financiar su seguro sanitario, como se realiza en Estados Unidos. Creo que también traerá injusticias, pero será lo más eficiente.

El desplazamiento del gasto público por parte del gasto privado (Sería como el efecto expulsión o crowding-out pero al revés) no quitará solamente poder en lo ya mencionado (la influencia sobre el individúo via impuestos), sino que afectará también a nuestro sistema financiero. Ya estamos viendo hacia donde se dirige la reforma del sistema financiero que se ha hecho pública hace pocos días. El capital privado va a poder entrar en las cajas de ahorros. Nuestros políticos poco a poco van a ir quitando sus manos de los ahorros de prácticamente la mitad del país, para que estos sean gestionados y prestados de forma más eficiente, y al final veremos como el capital de las cajas es “invadido” por socios privados. Puedo afirmar (y tengo algo de experiencia en el sector bancario), que las entidades financieras privadas son a día de hoy, y cuando el “partido de la crisis” está en su primera parte, las que mayor solvencia tienen a largo plazo respecto a aquellas que han sido gestionadas directa o indirectamente por políticos. ¿Cuántos bancos privados han tenido que acudir a pedir ayuda al Frob? Ninguno. ¿Y Cajas? Casi todas.

Les aseguro que en las entidades bancarias en las que he trabajado (todas ellas privadas) no he visto prestar dinero sin un mínimo de rigor, nunca. En cambio, sí les puedo decir que propuestas de préstamo que me han llegado de mi amigo Javier, que es director de oficina de una caja de ahorros, de supuestas “empresas buenísimas”, eran una auténtica “castaña”. Yo entonces empezaba a entender por qué unas entidades iban a tener problemas y otras no.

Toda esta disminución de lo público en favor de lo privado (menos impuestos y más sector privado, menos educación pública y más privada, menos sanidad gratuita y más seguros privados, menos cajas de ahorros y más bancos) desembocará también en un nuevo panorama político al más puro estilo estilo estadounidense (Republicanos vs Demócratas).

Creo que los partidos que tradicionalmente se han autodenominado de “izquierdas” van a tener que buscar un nuevo cuento con el que cautivar a sus potenciales votantes, ya que todo lo que habían defendido hasta ahora, se va a derrumbar como un castillo de naipes. Asistimos a su funeral ideológico. Ni sanidad gratuita para todos, ni educación pública de calidad, ni impuestos para financiar no se qué gasto social,… Creo que estos partidos evolucionarán hacia una especie de Partido Demócrata, y su diferencia con lo que hoy conocemos como partidos de “derechas” será casi inapreciable.


divendres, 16 de juliol de 2010

Unitat retroactiva

Tots en desacord. El PSC vol reforçar l'Espanya constitucional, modificant el que calgui per encabir-hi el que el TC ha retallat. Convergència i Unió, pel contrari, diu que la via espanyola està exhaurida i que vol obrir un altre camí, que com sempre no ha precisat. Esquerra Republicana, per la seva banda, ha proclamat que ara només treballarà per la independència i que s’ha acabat l’etapa dels governs tripartits. La testimonial ICV ha reiterat la seva aposta pel federalisme.

Davant d’aquest girigall, la proposta de Montilla ha estat recòrrer al talismà del preàmbul de l’Estatut, que els que l’havien votat no podien ara rebutjar. Amb aquest miratge d’unitat retroactiva, tots s’han quedat tant amples.

Aquesta és un prova més que la classe política catalana no viu a la realitat. La classe política catalana viu instal•lada, especialment en els últims quatre anys, en un somni romàntic del que es nega a despertar. I per això sonambuleja, entre ridícula i irrellevant. Una classe política que no ha entès que la idiosincràcia catalana no és romàntica sinó romana, com deia Pla. Els canvis, els catalans els fan a les notaries i no cridant pel carrer. El romanticisme polític, endèmic a les nostres elits, ha estat sempre el pitjor enemic dels catalans a l’entestar-se a crear una nació literària, aliena a la prosaica però real nació d’individus que des de fa segles conforma Catalunya.

Els 6 gols de Zapatero

dijous, 15 de juliol de 2010

Desacord unitari

Artur Mas:
Mas no ha querido hacer declaraciones públicas y ha transmitido a los informadores, en una situación poco habitual, que su posición era la "misma" que antes de entrar a la cumbre, en la que ha sido el único que no ha presentado ninguna propuesta: que el tripartito acuerde una propuesta unitaria de rechazo a la sentencia del TC que él la apoyará sin condiciones.

Miquel Iceta:
El tripartit ha donat per acabada la reunió al Palau de la Generalitat entre els líders polítics catalans pocs minuts després que el president de CiU, Artur Mas, hagi decidit abandonar-la amb l'objectiu de forçar que el tripartit es posi d'acord en una resolució unitària a aprovar al Ple extraordinari d'aquest divendres. Els socis de Govern no han volgut entrar al joc de Mas i han lamentat que hi hagi 'tacticisme' per part de CiU. Es tres socis només contemplen una proposta a quatre bandes i per tant rebutgen la pressió de Mas, tot recordant que ha de ser una proposta dels grups parlamentaris, i que no ha de ser el Govern qui faci la resolució.

Joan Herrera:
El secretario general de ICV, Joan Herrera, ha lamentado el abandono del líder de CiU, Artur Mas, de la reunión convocada por el presidente de la Generalitat, José Montilla, con los líderes del tripartito para negociar una resolución conjunta en defensa del Estatut, y avisó de que se trata de un acuerdo "a cuatro y no a tres". "Es un procedimiento tramposo el de Mas", ha sostenido en conversación informal con los medios una vez concluido el encuentro, quien ha llamado al presidente de CiU a tener "sentido de la unidad".

Joan Puigcercós:
El presidente de ERC, Joan Puigcercós, ha criticado el "tacticismo" que, a su juicio, CiU y PSC han mantenido en la reunión de líderes políticos que ha convocado el presidente de la Generalitat, José Montilla, para lograr un acuerdo unitario entre CiU, PSC, ERC y ICV-EUiA de rechazo a la sentencia del Tribunal Constitucional (TC) sobre el Estatut.En una conversación informal con periodistas tras la reunión, ha lamentado que el líder de CiU, Artur Mas, abandonara la reunión antes de que acabara, y también que la federación nacionalista haya cedido la iniciativa de presentar una resolución unitaria a los partidos que dan apoyo al Govern.

Els països amb una millor "qualitat de mort"

L'anomenat "Índex de Qualitat de Mort", elaborat per l'Economist Intelligence Unit (de la revista The Economist) sobre un total de 40 països, classifica els països estudiats d'acord a la seva provisió de cures pal.liatives, accés a tractaments analgèsics, polítiques i fons públics per a malalts terminals, així com a les percepcions individuals i comunitàries de la mort.

Els investigadors han descobert que a la majoria de sistemes de salut, per més ben finançats que estiguin, confien en gran part en les organitzacions de caritat i filantròpiques per donar suport als pacients terminals.

El Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Irlanda i Bèlgica són els millor classificats, mentre que en els cinc últims llocs hi figuren Mèxic, la Xina, el Brasil, Uganda i l'Índia. Espanya ocupa el lloc 26.

Jabotinsky va planejar matar a Hitler

El desembre de 1939, quatre mesos després del començament de la Segona Guerra Mundial, líder sionista Zeev Jabotinsky, es va reunir amb el coronel britànic a la reserva Richard Henry Meinertzhagen per intentar rebre el suport de Londres al seu pla per assassinar Hitler. Aquesta conversa apareix documentada en el diari privat del coronel, que es va publicar a Londres l’any 1959, però que va passar desapercebuda. Londres no va donar suport als plans de Jabotinsky.
Jabotinsky: I have brought a plan to bomb Hitler and the entire Nazi leadership.  
Meinertzhagen: An ambitious plot.
Jabotinsky: An attainable one.
Meinertzhagen: Do elaborate.
Jabotinsky: A number of high-ranking Nazis in Munich must be assassinated. Their funeral will require the arrival of their senior comrades, including Hitler. Bombs containing 100 kilograms of explosives will be concealed in one of the coffins. As all the Nazis gather around the grave, 100 kilograms of bombs will explode and they'll all move on to the next world.
Meinertzhagen: Who will activatethe bomb system?
Jabotinsky: The Jewish gravedigger in Munich. He's a friend of mine.

The colonel, who was impressed by the plan, presented it to the Foreign Office in London. He concluded this chapter in one short line in his diary: The Foreign Office frowned and the Nazis were saved.

El Financial Times reclama un mecanisme perquè els PIGS surtin de l'euro

...durante una década, el crédito barato concedido en euros ayudó a impulsar el auge económico, pero ahora países como Grecia, Portugal, Irlanda y España, los mayores beneficiados por la moneda única, se enfrentan a años de austeridad para recuperar la competitividad perdida. "En algún punto, alguno de ellos podría decidir que el euro ya no merece más este dolor", agrega.

El Financial Times critica que no exista un mecanismo formal para abandonar la moneda única, por lo que "tendría que ser inventando" en caso de la necesidad llegase. En su opinión, esto lo convierte en una "decisión política más que en una financiera o económica".

Més informació, aquí i aquí.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Diferències culturals


El canadenc i el nord-americà, concentrats, no es distreuen. El francès i l'italià li miren el cul. Fotos de Vikas Jamwal (Via Barcepundit)

Desterrats cubans a 13 euros la nit

La Razón:
En un hostal de tres plantas ubicado en un polígono industrial de Madrid, y que ofrece habitaciones de 13,90 euros la noche, fueron alojados los exiliados cubanos y sus familiares la tarde de ayer.

El lugar no cuenta con restaurante propio. Por ello, a un local de comidas situado al lado, se pidió la preparación de sus almuerzos, el cual consistió en lentejas y ensalada de pasta, la entrada; merluza de plato principal, y fruta, de postre.

En este lugar, personal de la Cruz Roja Española se encontraba realizando revisiones médicas a los familiares de los excarcelados. Según una fuente, estarán ahí, al menos esta semana.

ADDENDA.- Disidentes excarcelados critican las condiciones de acogida en España.

Dades definitives: 74.400 persones

Lynce acaba de publicar les dades definitives sobre la participació a la manifestació del 10-J:
Hemos modificado al alza nuestra estimación inicial (56.000 personas) al llevar a cabo la medición definitiva de la manifestación del 10 de julio de 2010 en Barcelona. Los resultados de la medición efectuada a las 20:30 horas sobre el itinerario previsto (cruce de Diagonal con Gracia hasta Tetuán, por Gran Vía), es de 62.000 personas con una estimación de error al alza del 20% (debido al arbolado y alguna zona no claramente visible de las aceras), lo que podría elevar la asistencia hasta un máximo de 74.400 personas.

Trichet presta a la banca espanyola l'equivalent al 50% del PIB trimestral

Alerta roja. La dependencia que tiene el sistema financiero español de las líneas de financiación del Banco Central Europeo (BCE) ha vuelto a registrar un nuevo récord histórico. En concreto, los bancos y cajas españoles debían al organismo que preside Jean Claude Trichet 126.300 millones de euros en junio, el importe más alto de la historia, según datos del organismo supervisor.

La financiación del BCE a la banca española se ha disparado un 78,6% interanual (70.703 millones de junio de 2009) y un 47,5% respecto al pasado mayo (85.618 millones de euros).

(...)

el BCE está sustituyendo al interbancario, al tiempo que se ha convertido en el salvavidas de las entidades pertenecientes a los países más débiles de la zona euro (Grecia, España, Portugal, Irlanda...).

Además, a esta financiación extraordinaria hay que sumar la compra directa de bonos (públicos y privados) en el mercado secundario iniciada por el BCE el pasado mayo (dicha medida explica el éxito de la subasta de deuda griega efectuada el martes).

Además, por si ello fuera poco, cabe recordar que muchos de estos créditos del BCE son respaldados (avalados) por activos tóxicos, tales como deuda pública de países débiles o dudosos títulos hipotecarios.

Tales garantías pasan a formar parte del balance del BCE, activo sobre el que, en última instancia, se sustenta el valor del euro, de ahí que Alemania hable de riesgo de colapso monetario.

Més informació, aquí.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Moratinos, per què no t'emportes els Castro i acabem abans?

Yoani Sánchez:
Tendría que ser muy grande el avión de Moratinos para poder llevarse en él a todos los que les estorban a los autoritarios del patio. Ni un Jumbo alcanzaría para trasladar a aquellos que potencialmente tienen el riesgo de ir a prisión por sus ideas y por su accionar cívico. Una verdadera línea área con vuelos semanales se necesitaría para sacar a quienes no están de acuerdo con la gestión de Raúl Castro. Pero resulta que muchos no queremos irnos. Porque la decisión de vivir aquí o allá es algo tan personal como seleccionar pareja o ponerle nombre a un hijo, no se puede permitir que tantos cubanos se encuentren entre la pared de la prisión y la espada del destierro. Es inmoral forzar a la emigración a quienes sean liberados –posiblemente- en los próximos días.

Una simple y lógica pregunta salta cuando pensamos en este tema: ¿No sería mejor que se los llevarán en ese avión a “ellos”?

ADDENDA.- Els set dissidents cubans deportats.

diumenge, 11 de juliol de 2010

Lynce xifra en 56.000 els manifestants de Barcelona contra la sentència del TC

La manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional ha estat probablement una de les mes grans que s'han fet a la capital catalana. Però, per poder fer una interpretació ajustada a la realitat dels fets, més enllà dels simbolismes i de l'emotivitat, cal saber-ne les dades. Les dades objectives o el més objectives possible. Perquè no és el mateix que s'hagin manifestat 1.500.000 catalans que 100.000. Lynce, una empresa especialitzada en aquesta mena de càlculs, ha ofert la xifra de 56.000 ampliable com a molt a 65.000.
Unas 56.000 personas han asistido esta tarde en Barcelona a la manifestación convocada en contra de la sentencia del Estatuto, según la estimación sistematizada efectuada por la empresa Lynce para la Agencia Efe.

Los datos facilitados por Lynce tienen un margen de error al alza del 15 por ciento, que podría elevar el número de asistentes a la marcha hasta 64.400.

Lynce es una empresa dedicada a contabilizar asistencia en manifestaciones y otras aglomeraciones humanas, mediante el tratamiento informático de imágenes fijas y en movimiento.

Las circunstancias del itinerario por donde ha transcurrido la manifestación, con abundante arbolado, han llevado a Lynce a realizar una "estimación sistematizada" para ofrecer datos fiables en un tiempo preciso, y dispondrá de una medición exacta en el plazo de dos o tres días.

Catalunya té més de 7.000.000 d'habitants.

dissabte, 10 de juliol de 2010

El TC s'ha fet el "harakiri"

Ho han aconseguit. L'esperit socialdemòcrata, que tant li agrada situar-se per damunt del bé i del mal i contemporitzar entre valors incompatibles, ha aconseguit esquerdar greument l'estat de dret, legalitzar la inseguretat jurídica i donar la raó als que rebutjaven la capacitat del Tribunal Constitucional.

L'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya era dolent, però el que ha sortit del tribunal constitucional és pitjor. I ho és, no per algunes de les inconstitucionalitats que ha resolt, sinó per les que no s'ha atrevit a resoldre. Al voler contemporitzar, ha procedit a fer allò que mai ha de fer un Tribunal Constitucional: actuar com a un òrgan legislatiu forçant una interpretació determinada, sovint contrària a l'esperit original, de diversos articles essencials.

D'aquesta manera, Zapatero i els anomenats "progressistes" han arruïnat la credibilitat del Constitucional i de les institucions de l'estat democràtic de dret. I tot plegat només per evitar o minimitzar una derrota política, d'altra banda inevitable.

Un Tribunal Constitucional s'ha de limitar a dir si una llei és o no constitucional i el perquè. I això no tanca cap porta. L'únic que diu és que, en el pitjor dels casos, el camí que s'ha triat era equivocat. Si una part dels ciutadans d'un país volen modificar les regles del joc, el tribunal els ha de dir que no poden fer-ho unilateralment. Els ha de dir que la via legal i democràtica per fer-ho és canviar primer la Constitucïó, obtenint el consens necessari, cosa difícil però no impossible. Però no a l'inrevés.

A l'emetre aquesta sentència, el TC s'ha fet el "harakiri", ha donat munició als nacionalistes i ha deixat els constitucionalistes amb el cul a l'aire.