Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 30 de novembre de 2004

Fallujah, de símbol de la "resistència" a parany mortal pels terroristes

Fallujah ha estat el punt d'inflexió en la batalla contra el terrorisme islamista-baazista a l'Iraq. Els resultats de l'operació militar permeten afirmar que Fallujah va deixar de ser el símbol de la "resistència" per esdevenir el parany mortal dels terroristes i de la seva estratègia de desestabilització de l'Iraq.

Paradoxalment, el fracàs de l'operació militar del mes d'abril per controlar la ciutat ha estat la clau de l'èxit de l'operació del mes de novembre. I això ha estat així per dues raons. D'una banda, perquè els "insurgents", ebris per la suposada "victòria" d'abril, es van creure la seva pròpia propaganda, àmpliament difosa pels mitjans àrabs, i van actuar amb imprudència i prepotència. De l'altra, perquè els comandaments militars de la coalició van aprendre dels errors comesos i van elaborar una nova estratègia per portar a terme una batalla en un entorn urbà i guanyar-la, amb poques baixes pròpies i entre la població civil.

La victòria d'abril va portar als "insurgents" a convertir Fallujah en la seva capital, en el bastió de la "resistència" contra les forces de la coalició i del govern provisional iraquià. En poques setmanes, milers de combatents, iraquians i estrangers, van arribar a la ciutat. Es van construir nombrosos arsenals i dipòsits d'armes en edificis civils i religiosos escampats per tota la ciutat ( el 60% de les mesquites i en el 80% dels habitatges d'alguns barris). Es van improvitzar fàbriques de producció d'explosius (fins ara, se n'han comptabilitat 11 en total), així com rudimentaris estudis de vídeo per filmar l'execució d'ostatges (una gran part dels 150 estrangers segrestats des del mes d'abril van estar reclosos a Fallujah, entre ells l'americà Nicolas Berg; també es va trobar el taxista sirià dels dos periodistes francesos segrests, Georges Malbrunot i Christian Chesnot). Es van obrir desenes de centres de detenció i tortura (els "marines" hi van trobar només entrar-hi 29 còssos, alguns d'ells amb els braços i les cames amputades) i es va imposar a la població civil una disciplina islamista de tipus taliban.

Aquesta estratègia de l'eufòria ha estat, però, el taló d'Aquil·les dels terroristes. D'una banda, la població civil, que suposadament era la que resistia a les forces d'ocupació, va començar a desertar i, de l'altra, la concentració logística de la gran part dels seus efectius en una zona perfectament delimitada de 20 quilòmetres quadrats va facilitar, primer, el seu setge, i després la seva destrucció per la potència militar aliada.

Els comandaments militars nord-americans van modificar la seva estratègia, vencent l'equivocada resistència de Rumsfeld a enviar-hi més tropes. Per un cantó, van concentrar gairebé una divisió -10.000 "marines" i 2.000 soldats iraquians- per tenir una superioritat numèrica d'un a quatre (els efectius dels insurgents es calcul·laven en uns 3.000). Per altra banda, es va procedir a un setge psicològic de la ciutat: bloqueig de carreteres, sobrevol continu de "drones" i d'atacs aèris a punts neuràlgics dels insurgents, així com i sobretot una sembra constant d'octavilles. Això va comportar que la gran majoria de la població civil de Fallujah, confrontada a la tirania a la que estaven sotmesos pels islamistes i a la inevitabilitat de l'atac aliat, va fugir de la ciutat. Fins al punt que, segons dades de la Creu Roja de l'Iraq, només hi van quedar entre 150 i 175 famílies, a l'entorn de l'1% del total de la seva població.

Es per això que la segona batalla de Falloujah es va guanyar en només una setmana, sense escuts humans i sense pràcticament víctimes civils. Pràcticament, totes les víctimes les van posar els terroristes (1.200 morts i 1.000 capturats) contra només 54 baixes nord-americanes i 8 iraquianes. Cal destacar que prop d'un miler d'"insurgents", entre ells Al-Zarqawi, van fugir de la ciutat abans o durant els primers dies de l'ofensiva militar de la coalició. La derrota va comportar la captura de més de mil tones d'armes i explosius, així com diversos ordinadors, explosius per fabricar cotxes bomba i medicaments procedents de donacions de la Creu Roja Internacional i de l'Agència per al Desenvolupament Internacional dels EUA, USAID) i nombrosa documentació (a la casa que servia de quarter general d'Abu Musab al-Zarqawi s'han trobat, entre altres coses, dues cartes, una de Zarqawi a dos dels seus col·laboradors i una altra d'un remitent que no s'ha revelat). S'ha trencat, doncs, l'espinada de la insurgència terrorista a l'Iraq.



ADDENDA: Aquest article és un resum, complementat amb dades d'agència, d'una anàlisi del Tinent Coronel Ludovic Monnerat, oficial de l'estat major de l'exèrcit suís i redactor ajunt de la Revue Militaire Suisse. Demano disculpes pel retard en la publicació de la font, però la fallida del blogger no em va permetre penjar-la en el seu moment.

dilluns, 29 de novembre de 2004

Aznar posa el PSOE contra les cordes a la comissió de l'11-M

José M. Aznar:
Los que quieran repetir sus descalificaciones de siempre creerán tenerlo fácil. A esos quiero decirles que ni he puesto ni pongo en cuestión los resultados electorales, ni la legitimidad democrática del gobierno, ni nada de lo que habitualmente se me acusa de poner en cuestión. Simplemente dije, y sostengo, que partidos de la oposición y medios de comunicación conocidos por su delirante obsesión contra el gobierno del Partido Popular mintieron, fabricaron una gran mentira en torno a la gestión del gobierno, jugaron a desestabilizar y tuvieron su papel en una jornada de reflexión utilizada para alentar el acoso organizado contra un partido democrático, responsable todavía del gobierno de la nación en uno de los momentos más difíciles que podemos recordar, a pocas horas de unas elecciones generales.
Text íntegre de la intervenció d'Aznar.

dissabte, 27 de novembre de 2004

Desnacionalitzem el matrimoni

El debat sobre el matrimoni homosexual i les tonteries que sobre el tema s'han escrit, tant des del bàndol religioso-conservador com de l'ateo-progresista, posa una vegada més en envidència que no ens trobem davant d'un combat entre dues concepcions contraposades sobre el paper de l'Estat i de la política sinó d'una simple rivalitat entre moralistes-intervencionistes de tribu diferent. Dues concepcions aparentment antagòniques però que no són res més que les dues cares de la mateixa moneda.

Els "carques" volen mantenir el privilegi de la legitimitat moral del matrimoni heterosexual que, tot i la proclamada separació de la religió i l'Estat, el poder públic sanciona, mentre que els "porgres" volen trencar aquest monopoli i ampliar als matrimonis homosexuals la seva legitimitat. Curt i ras, el que volen "carques" i "progres" és que l'Estat sancioni la moralitat de la seva opció personal. Però això suposa trencar definitivament amb la laicitat, amb la neutralitat de l'Estat en qüestions de moral personal. I trencar-ho significa obrir la porta a la legitimació d'altres opcions, com per exemple la poligàmia. Per què no haurien de tenir cabuda en la legitimitat pública altres opcions personals si la tenen els heterosexuals o els gais?.

Des d'una òptica liberal, Albert Esplugues dóna una resposta clara i coherent:

En la controversia actual la privatización completa de la institución matrimonial debería satisfacer tanto a los social-progresistas que dicen buscar la igualdad ante la ley para las uniones homosexuales como a los social-conservadores que dicen oponerse a que el Estado las sancione. La solución liberal no es legalizar en positivo un asunto moral sino desestatificarlo, desregularlo. La solución liberal no es nacionalizar el matrimonio homosexual; es privatizar el matrimonio heterosexual.

divendres, 26 de novembre de 2004

Es confirma la lapidació d'una tunissiana a Marsella

L'agència de notícies Associated Press ha pogut confirmar fa poques hores que la mort a Marsella el passat 17 d'octubre de Ghofrane Haddaoui, una noia tunissiana de 23 anys, va ser una lapidació. L'agència explica que fonts de la investigació consideren que no es tracta d'un assassinat "ordinari" sinó d'una mort segons el ritual de lapidació, que hauria efectuat per despit un jove musulmà de 17 anys -que, segons sembla, estava enamorat de Ghofrane i no era correspòs- amb el suport de dos altres joves, un ja empresonat, i l'altre en llibertat vigilada.

El moviment "Ni putes, ni submisses" ha convocat per demà dissabte una manifestació a Marsella en memòria de la noia tunissiana i en rebuig a qualsevol acte de violència contra les dones. La convocatòria recorda també el cas de Khadija, de 34 anys, que per haver demanat el divorci va ser degollada pel seu marit en una plaça de Limoges, així com pel cas de la nena iraniana Jila Izadi, de 13 anys, condemnada a mort per lapidació per haver tingut relacions sexuals fora del matrimoni amb el seu germà de 15 anys.

dijous, 25 de novembre de 2004

No en tenen prou amb haver assassinat Theo van Gogh

Un imam provoca la indignació a Holanda a l'admetre davant les càmares de televisió que desitja la mort d'un diputat contrari a l'islamisme radical.

Per més informació, aquí.

La versió del càmara Kevin Sites sobre la mort d'un iraquià per un "marine" a Fallujah

Kevin Sites, el càmara que va enregistrar la mort d'un iraquià per un "marine" a una mesquita de Fallujah, explica tot el que va passar en una interessant anotació en la seva weblog.
Making sure you know the basis for my choices after the incident is as important to me as knowing how the incident went down. I did not in any way feel like I had captured some kind of "prize" video. In fact, I was heartsick. Immediately after the mosque incident, I told the unit's commanding officer what had happened. I shared the video with him, and its impact rippled all the way up the chain of command. Marine commanders immediately pledged their cooperation.

We all knew it was a complicated story, and if not handled responsibly, could have the potential to further inflame the volatile region. I offered to hold the tape until they had time to look into incident and begin an investigation -- providing me with information that would fill in some of the blanks.

I ara, el feixisme musical de gènere!

Arturo Pérez-Reverte ironitza sobre les conseqüències polítiques que tindrà un informe encarregat per la Confederació de Consumidors i Ususaris en el que es demostra i es denuncia que el sexisme també està present en el món de la música. I de quina manera!
...resulta, cielo santo, que las canciones más escuchadas en España trasladan a la sociedad una imagen de la mujer muy cercana «a un cuerpo capaz de hacer perder el sueño al hombre». Literal. Nuestra música es sexista que te rilas, denuncia el informe. Pero es que además, prosigue, en esas canciones sólo se habla del amor y de los besitos y demás, y en ningún momento de la capacidad, inteligencia u otros valores sociales de la mujer. Intolerable. Eso está pidiendo a gritos que el Gobierno, previa consulta con la Real Academia Española y con las feministas adecuadas, lo llame fascismo musical de género.
No us perdeu l'article.

La "resistència" iraquiana trova aixopluc a la Unió Europea

Endevineu a on ha trobat refugi la mal anomenada "resistència" iraquiana?. Doncs, a París. Qui ho diria, oi?. Segons una investigació publicada pel MEMRI , el "Consell Nacional per a la Resistència Iraquiana", la columna vertebral del mateix és el partit Baath de Saddam Hussein, disposa d'una infraestructura propagandística a la capital francesa i un altra a Brussel.les, capital de Bèlgica i de la UE.
La resurrección del partido Ba'th sobre suelo francés fue reforzada aún más por la propuesta francesa de que representantes de "la resistance" deberían participar en cualquier conferencia futura que se convoque para debatir el futuro de Irak. Esta posición fue claramente especificada por Michel Barnier, el Ministro de Exteriores francés, en una entrevista en la cadena francesa de televisión " France Inter." En la entrevista, Barnier hace un llamamiento al progreso político en Irak que incluya "a algunos grupos y personas que han optado hoy por el camino de la resistencia mediante el uso de armas".

dimarts, 23 de novembre de 2004

Una escola suprimeix el festival de nadales per les seves "connotacions religioses"

La dirección del Colegio Público "Palacio Valdés" de Avilés ha decidido atender los argumentos esgrimidos por tres familias de alumnos y suprimir el tradicional festival de villancicos que ha venido organizando el centro, que este año no se llevará a cabo debido a las "connotaciones religiosas" de ese tipo de cánticos.
(Reprodueixo textualment el fragment d'aquesta notícia que un amic m'ha fet arribar per mail)

dilluns, 22 de novembre de 2004

El barrut Barrot i el batut Buttiglione

El vicepresident i comissari de Transports de la nova Comissió Europea, el polític francès Jacques Barrot, va ser condemnat fa quatre anys per la justícia francesa a 8 mesos de presó per finançament il·legal del seu partit. El govern francès el va amnistiar, segons una llei feta a la mida del corrupte president Chirac, que entre altres coses preveu el secret de la condemna perdonada. Socialistes i liberals ja han reaccionat demanant explicacions i responsabilitats.

El cas del delinqüent Barrot tindrà, però, la mateixa ressonància que el cas Buttiglione? Tindrà millor tracte el francès que l'italià?

En qualsevol cas, convé recordar-ho, Barrot va dilinquir mentre que Buttiglione només va opinar.

«Debo recordarle -va respondre Buttigione a una eurodiputada que li preguntava sobre com pensaba compatibilitzar la reprobació moral que li mereixia l'homosexualitat i el seu deure de combatre la discriminació dels homosexuals- a un viejo y quizás no completamente desconocido filósofo, un tal Emmanuel Kant de Königsberg, quien hizo una clara distinción entre moralidad y ley. Muchas cosas que pueden ser consideradas inmorales no tienen por qué ser prohibidas.

En política no renunciamos al derecho de tener convicciones morales: yo puedo pensar que la homosexualidad es un pecado, pero esto no tiene efectos en política, salvo que dijera que la homosexualidad es un delito. De la misma manera, usted es libre de pensar que yo soy un pecador en la mayoría de los aspectos de mi vida, pero esto no tendría ningún efecto en nuestras relaciones como ciudadanos.

Yo contemplaría esto como una inadecuada consideración del problema de pretender que todo el mundo esté de acuerdo en cuestiones morales. Podemos construir una comunidad de ciudadanos, incluso si tenemos opiniones diferentes sobre cuestiones morales. Nadie puede ser discriminado en razón de su orientación sexual. Esto está establecido en la Constitución, y yo he jurado defender esta Constitución».

dissabte, 20 de novembre de 2004

Condoleeza Rice i el silenci de les feministes

En els anys 80, quan Margaret Thatcher es va convertir en la primera dona en arribar a ser primer ministre del Regne Unit, les feministes no només no la van felicitar sinó que van arribar a dir que no era una dona. Ara, quan també per primera vegada un dona negre es nomenada per ocupar una de les responsabilitats polítiques més importants del món, com és la secretaria d'estat dels EUA, (la primera dona en ocupar-lo va ser Madeleine Allbright, les feministes no han arribat a tant, però s'han limitat a castigar-la amb el menyspreu del silenci. Per què? Salvador Sostres m'ho a tret de la boca:

No em sona haver vist o sentit cap de les alegres feministes espanyoles ni catalanes celebrar que una dona hagi arribat tan amunt en l’administració americana, el primer país del món. Que no és una dona, la senyora Rice? O és que ens molesta que sigui negra? S’és menys dona, sent negra? O potser el que molesta és que sigui de dreta? Ai, ai, ai! Si ets de dreta ja no ets dona? O n'ets menys? Del feminisme hi ha el que he dit sempre: no són dones, són socialistes. El sectarisme de l’esquerra és tan bèstia que arriba fins i tot a la vagina. I sembla la revolució que Zapatero nomeni 8 ministres dones i en canvi a la senyora Rice no li fem cap festa, la senyora Rice que ella tota sola ocupa un càrrec molt més important que les 8 ministres dones de Zapatero, que la resta dels homes del govern, que tot el govern inclòs el president i possiblement que tota l’Europa sencera. Les meves petites estalinistes: obriu el xampany sense rancúnia. El president Bush, George W. Bush, president dels Estats Units d'Amèrica, és qui millor ha comprès les raons del feminisme i de la paritat fent Rice, una dona negra, secretària d’Estat. Quantes coses per assumir, feministes: que hagi de ser l’odiat Bush dels odiats Estats Units i amb una odiada neoconservadora. Però així són les coses, noies. A veure si us assabenteu d’una punyetera vegada de què cony va el món. I doneu les gràcies en lloc de bramar tot el dia com nenes tontes i mimades.

CC.OO., UGT i FITC van cobrar 650.000 euros de Citibank per "resoldre" quatre conflictes laborals

Citibank ha reconocido en un juzgado el pago de más de 650.000 euros a los sindicatos Comisiones Obreras, UGT y FITC por “el esfuerzo que realizaron” durante las negociaciones de cuatro acuerdos laborales. Ese esfuerzo se concretó en cientos de bajas y en pérdida de derechos adquiridos por los trabajadores. CCOO resta importancia al cobro de dinero y dice que es “práctica habitual” que las empresas asuman las minutas de sus abogados y expertos.

Més informació, aquí.

Noia musulmana lapidada a Marsella. Silenci polític i mediàtic

Sophie Chavenau denuncia aquest aquest fet a Primo Europe.

Ghofrane Haddaoui était une jeune femme d'origine tunisienne. Elle avait 23 ans. On l'a retrouvée LAPIDEE sur un terrain vague, près d'un centre commercial, dans les quartiers Nord de Marseille. Son meurtrier a été interpellé. Il aurait été une ancienne relation de la victime. Il aurait 18 ans.

Lapidée? Personne n'a envie d'imaginer sa mort mais dans le mot LAPIDEE quelque chose oblige à se poser la question: comment fait-on une chose pareille? Comment est-ce possible?

Comment… les cris, comment… près d'un centre commercial, comment à ciel ouvert? Comment en France? Comment des êtres humains…?

Lapidée, il y a un mois qu'on le sait. Un mois qu'on la retrouvée morte à jets de pierres. Et rien, un silence ahurissant, un silence honteux, un silence qui enterre, un silence qui continue de lapider, un silence qui, à nouveau, brûle vive la petite Sohane, un silence qui devrait tous, toutes, nous alarmer.


Un nou llibre sosté que les causes humanes de "l'escalfament global" no estan fonamentades científicament

El professor de ciències mediambientals de la Universitat de Virgínia, Patrick J. Michaels, es l'autor d'un nou llibre, "Meltdown: The Predictable Distortion of Global Warming by Scientists, Politicians, and the Media", en el que sosté que atribuir "l'escalfament global" a causes humanes no està fonamentat científicament. Cliqueu aquí.

Trobareu més informació al respecte en aquest blog en les següents anotacions:
Santa Bàrbara i el canvi climàtic

Més dades que contradiuen l'orígen humà del canvi climàtic

El Pol Nord era un paradís tropical fa 55 milions d'anys. Llàstima que no hi havia ecologistes per atribuïr-ho a les emissions humanes de CO2


Europa i l'Iran o el "pacte de Munic" nuclear

Londres, París i Berlín saben perfectament que l'acord nuclear assolit amb l'Iran és una mentida. Un engany que només serveix per donar llargues i permetre que el règim teocràtic persa pugui eludir les probables sancions que el Consell de Seguretat de l'ONU havia d'aprovar a finals d'aquest mes de novembre. A canvi de vendre tecnologia nuclear civil europea, especialment francesa, i d'un vague compromís de no reconvertir-la per afinalitats militars, Europa s'ha donat per satisfeta. Però, quan duren les victòries de la feble diplomàcia europea?

La columnista israeliana Caroline Glick, ho deixa molt clar en un article de gran interès que publica al "Jerusalem Post".

The agreement stipulates that the European-3 will provide Iran with light water reactor fuel, enhanced trade relations and more nuclear reactors. In exchange, the Iranians agree that for the duration of the negotiations toward implementing the agreement – including a European push for Iranian ascension to the World Trade Organization – it will not develop centrifuges and will not enrich uranium. At the same time, the Europeans accepted Iran's claim that it has the legal right to complete the entire nuclear fuel cycle – meaning, it has the legal right to enrich uranium. Strangely, in a separate Iranian agreement with the UN's International Atomic Energy Agency, the Iranians announced that they would cease enriching uranium effective Monday, November 22, rather than immediately. This apparently annoyed the Europeans, but it wasn't a deal breaker.

The Weekly Standard this week explained that light water reactor fuel of the type that the Europeans have agreed to give Iran can be used to produce bomb material within nine weeks. Since the IAEA inspectors only visit Iran every three months, it would be a simple matter to divert enough light water fuel to produce a bomb between inspections. And so, the agreement itself holds the promise of direct European assistance to Iran's nuclear weapons program.

While the Europeans were congratulating themselves for their feckless diplomacy, the Iranians were taking to the airwaves and arguing that they gave up nothing in the deal and received everything. Hamid Reza Asefi, a spokesman for the Iranian Foreign Ministry, said the suspension of nuclear activities would last only until Iran and the Europeans reached a long-term agreement. For his part, Iranian chief nuclear negotiator Hassan Rowhani said that enriching uranium is "Iran's right, and Iran will never give up its right to enrich uranium."

Iran's interest in making the deal is clear. The IAEA governing board is set to meet next week to discuss Iran's nuclear program. By agreeing to the deal with the Europeans, Iran has effectively foreclosed the option, favored by the US, of transferring Iran's nuclear program to the UN Security Council for discussions that could lead to sanctions on Iran.
Per confirmar les males intencions de l'Iran, fa només unes hores que diplomàtics acreditats a les Nacions Unides a Viena, en concret a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, han revelat que Teheran està fabricant importants quantitats d'un gas radioactiu que pot ser utilitzat en la fabricació d'armes nuclears.

VIENNE (AP) - L'Iran met à profit les derniers jours avant la suspension de son programme d'enrichissement d'uranium pour produire des quantités importantes d'un gaz pouvant être utilisé dans la fabrication d'armes nucléaires, ont rapporté vendredi à Vienne des diplomates. Selon ces diplomates, qui ont requis l'anonymat, l'Iran a récemment entamé la production d'hexafluorure d'uranium à son usine d'Isfahan, dans le centre du pays. Passé à la centrifugeuse, l'hexafluorure d'uranium permet d'obtenir de l'uranium enrichi à des degrés divers.

L'enrichissement de l'uranium consiste à augmenter la proportion d'uranium 235 contenu dans l'uranium naturel. Hautement enrichi, l'uranium est utilisé pour fabriquer des charges nucléaires. Moins enrichi, il alimente les centrales nucléaires. L'Iran dispose d'importantes réserves d'uranium et a annoncé ses projets d'en extraire plus de 40 tonnes par an, de quoi fabriquer en théorie environ 100kg d'uranium hautement enrichi, quantité suffisante pour confectionner cinq armes nucléaires.

A Washington, le porte-parole adjoint du Département d'Etat Adam Ereli a déclaré que ces nouvelles informations "ne font qu'accroître" les "inquiétudes" des Etats-Unis au sujet du fait que "l'Iran poursuit ses activités nucléaires et n'honore pas ses engagements". AP

divendres, 19 de novembre de 2004

Amb la Convenció de Ginebra a la mà la mort d'un ferit per un "marine" a Fallujah difícilment pot ser considerat un crim de guerra.

No us perdeu el debat que, sobre aquest tema, hi ha la blogosfera. Un debat important perquè episodis com aquest es repetiran en el futur en l'actual guerra contra el terrorisme islamista i els estats que li donen suport o que representen una amenaça similar.

Lleigu el post de Manel Gonzalbo Al Kaafr a Hispalibertas.

També podeu llegir l'opinió de Davidi Gistau a "La Razón" .

dijous, 18 de novembre de 2004

Revolució conservadora als Estats Units?

En un article a "El País", Jaime Lamo de Espinosa tira per terra, amb dades a la mà, les falsedats amb que l'esquerra i la gran majoria dels mitjans de comunicació han intentat explicar la victòria de Bush. Un article imprescindible.

No discutiré si Bush es un solemne idiota, como piensa mucha gente. Puede que lo sea, y ciertamente no es mi presidente favorito, pero también pensábamos lo mismo de Reagan y hoy sabemos que estábamos equivocados, como muchos pensaron que Stalin, Castro o Jomeini eran unos salvadores, y también se equivocaron. Pero, ¿deduciremos ahora que también los americanos son unos solemnes idiotas por haberlo votado? Pues sí, eso es lo que acaba de anunciar, por ejemplo, el Daily Mirror, que hay 59 millones de idiotas en EE UU. Al parecer lo que ha ocurrido en Estados Unidos es que ha triunfado una revolución neoconservadora movilizada por los evangelistas y los cristianos renacidos que llevan al país camino del fascismo o casi.

Antes teníamos a Bush contra el mundo; ahora encontramos el nuevo mito de las dos Américas, la liberal, laica, culta, urbana, proeuropea y demócrata, y la conservadora, ignorante, rural, fanáticamente religiosa y agresivamente antieuropea. Según algunos, una América moderna y otra posmoderna, o bien una que es de Marte y otra de Venus. Y, por supuesto, ambas Américas están polarizadas y enfrentadas como pueden estarlo Michael Moore y Rumsfeld. ¿Es esto así?
La resposta la trobareu aquí (gràcies BARCEPUNDIT!).

La CIA desobreix una xarxa financera que controlava Arafat

Copio textualment el que han publicat avui algunes agències per deixar-ne constància, no fós cas que per distracció els mitjans nostres de cada dia no ho recullíssin.
El semanario austríaco "Format" revela en su edición de mañana, viernes, que la red financiera controlada por Arafat iba desde Canadá al Caribe pasando por el norte de Africa y sus cuentas suman no menos de 1.500 millones de dólares (unos 1.152 millones de euros). En base a fuentes de los servicios secretos, Format asegura que los investigadores de la CIA han descubierto, entre otras, una participación de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) en la firma farmaceútica canadiense "Bioniche Life Sciences Inc." por valor de nueve millones de dólares. Asimismo han salido a la luz participaciones de la OLP en fondos financieros de sociedades de inversiones como Avmax, Onyx, Sliver Haze o Chalcedony en Estados Unidos y en la isla caribeña de Aruba, que suman no menos de 200 millones de dólares. Otros fondos de inversión en los que participa al parecer la OLP ascienden a 400 millones de dólares y cuentan con participaciones en la compañía telefónica Orascom en Egipto y Túnez, así como en empresas de telefonía móvil de Jordania, Argelia y Palestina. Las informaciones de la CIA a las que se refiere "Format" destacan que Arafat adquirió en 2001 a través de la empresa de Aruba Agamac un avión del tipo Challenger por 23,5 millones de dólares, pocos meses después de que el líder palestino adquiriese otro aparato de la misma marca. La financiación del contrato de leasing de este último avión, con la matrícula austríaca OE-IYA y por un valor de 23 millones de dólares, ha sido asumida por el banco sindical austríaco Bawag, asegura "Format"

Magnífic Vatslav Havel!

Tot i no compartir totalment el seu rerafons catastrofista, aquest article de Havel posa el dit a la llaga sobre la deriva consumista de la democràcia occidental.
Desgraciadamente, la forma de pensar que sustentó las dictaduras comunistas no ha desaparecido del todo. Algunos políticos y expertos mantienen que el
comunismo simplemente se derrumbó por su propio peso debido, otra vez, a "leyes objetivas" de la historia. Una vez más se resta importancia a la responsabilidad y las acciones individuales. El comunismo, nos dicen, no fue más que un callejón sin salida del racionalismo occidental; por tanto, bastaba con esperar pasivamente a que fracasara. Estas mismas personas creen con frecuencia en otras manifestaciones de lo inevitable, como varias supuestas leyes de mercado y otras "manos invisibles" que dirigen nuestras vidas. Como en este tipo de pensamiento no queda mucho margen para la acción moral individual, se suele ridiculizar a los que critican a la sociedad tachándolos de ingenuos o elitistas.
Quizá sea ésta una de las razones por las que, 15 años después de la caída del comunismo, contemplamos una vez más la apatía política. La democracia se considera cada día más como un simple ritual. Las sociedades occidentales, al parecer, están experimentando una cierta crisis de los valores democráticos y de la ciudadanía activa. Es posible que lo que estamos contemplando sea un simple cambio de paradigma, provocado por las nuevas tecnologías, y no haya nada de qué preocuparse. Pero quizá el problema sea más profundo: las corporaciones globales, los cárteles de los medios de comunicación y las poderosas burocracias están transformando los partidos políticos en organizaciones cuya tarea principal ya no es el servicio público, sino la protección de clientelas e intereses específicos. La política se está convirtiendo en un campo de batalla para los grupos de presión, los medios de comunicación trivializan problemas serios, la democracia parece con frecuencia un juego virtual para consumidores, en vez de un asunto serio para ciudadanos serios.

dimecres, 17 de novembre de 2004

Fallujah o la doble moral dels media, que només veuen la palla de l'ull del "marine" però no la viga de la barbàrie islamista

Com era previsible, els mitjans de comunicació s'han posat les botes amb les imatges d'un "marine" disparant contra un terrorista ferit i desarmat. "El Periódico" de Catalunya, per exemple, hi dedica tota la portada, amb una foto i el titular "Crim de guerra a Fallujah". Però del que ha passat a Fallujah sota l'ocupació dels terroristes islamista-baasistes no n'han escrit ni una ratlla. I el que ha passat és una autèntica carnisseria que no té comparació possible amb l'error del "marine" americà.

No tinc temps de traduïr-lo, però us recomano que llegiu aquest teletip de l'Agència France Press perquè comproveu on està l'autèntic horror i perquè els que no ho publiquen es converteixen en els seus còmplices.

FALLOUJAH (Irak), 17 nov (AFP) - Des otages appelant à l'aide et implorant le pardon ont été découverts dans des prisons secrètes à Falloujah par les Marines au fur et à mesure qu'ils avançaient dans ce bastion sunnite.
Au moins deux prisons et plusieurs chambres de torture ont été découvertes dans la ville située à 50 km à l'ouest de Bagdad, où gisaient des cadavres pourris ou ayant la tête coupée.
Ces "centres de détention" étaient improvisés dans les chambres et les salons des maisons où les extrémistes ont installé des barres de fer et vidé leurs chargeurs dans le dos et la tête de leurs "prisonniers".
Les groupes islamistes ont pris en otages plus de 150 étrangers depuis avril 2004 après qu'une offensive américaine a permis à ce bastion sunnite de basculer entre les mains de la rébellion.
Connue comme la Ville des mosquées, pour ses centaines de minarets se dressant vers le ciel, Falloujah est devenue la cité de la mort, où au moins 27 corps, certains les bras et les jambes amputés, ont été découverts depuis huit jours, selon un décompte de l'AFP.
Plus de 1.200 rebelles, 39 soldats américains et cinq soldats irakiens ont été tués depuis le début de l'offensive le 8 novembre. Cependant aucun bilan de victimes civiles n'est disponible.
Selon le lieutenant-colonel Patrick Malay, l'une des chambres de torture aurait servi au groupe de l'islamiste Abou Moussab al-Zarqaoui pour décapiter des otages étrangers, y compris l'Américain Nicolas Berg dont le corps a été découvert début mai.
La maison, coincée entre deux magasins, a été dynamitée par les Marines avant que les journalistes ne s'y rendent à cause des grandes quantités d'explosifs qui s'y trouvaient.
Les hommes du capitaine Ed Bitanga, qui ont découvert la maison, ont décrit un spectacle d'horreur. Les murs sur lesquels était accrochée une bannière portant l'inscription "Unicité et guerre sainte" (ancien nom du groupe de Zarqaoui) étaient peints en blanc.
La chambre était maculée de sang, affirme l'officier américain.
Avant que les Marines ne quittent la pièce, ils ont entendu des coups sur le mur. Après inspection, ils ont retrouvé un homme ligoté dans une salle de bains qui leur a affirmé qu'il était chauffeur de taxi.
Dans un autre bâtiment, ils ont trouvé un homme dans une salle de bains. Il venait d'une riche famille de Bagdad et les ravisseurs avaient exigé 250.000 dollars pour sa libération.
"Ils nous a dit +je veux rentrer en Irak+ et nous lui avons répondu qu'il était en Irak. Il était vraiment surpris parce que ses ravisseurs étaient Syriens", raconte un des soldats américains.
Au moins dix ateliers de production de bombes ont été découverts dans le nord-ouest de Falloujah, selon des Marines.
Les hommes du capitaine Bitanga ont aussi retrouvé le chauffeur syrien des deux journalistes français Georges Malbrunot et Christian Chesnot kidnappés en août au sud de Bagdad. Mohammad al-Joundi a été retenu deux semaines avec les journalistes qui ont ensuite été conduits vers une destination inconnue. Selon M. Joundi, plusieurs personnes étaient détenues avec lui.
Une autre prison a été découverte vendredi par les Marines où les journalistes de l'AFP se sont rendus.
Les Marines, patrouillant le quartier nord de Jolan, ont entendu des cris en provenance d'un immeuble. Après inspection, ils ont découvert trois cellules avec des barres de fer et des murs noirs. Deux hommes carbonisés y gisaient.
Deux hommes, retardés mentaux, Khamis et Ahmed Issaoui, amaigris, ont été libérés de ces cellules. Ils n'avaient pas été nourris depuis six jours.
Lundi, douze corps d'hommes, liés les uns aux autres, ont été découverts dans deux maisons, alors que sept hommes en vie ont été retrouvés dans une habitation mitoyenne en briques. Ils ont affirmé avoir senti l'odeur de la mort et étaient en état de choc.
"Il semble qu'il aient été férocement battus", selon le sergent Gary Caduto.

ADDENDA.- Sobre el mateix tema llegiu aquest article del Times.

dimarts, 16 de novembre de 2004

Un fet lamentable que es voldrà convertir en un altra Abu Graib


Matar un ferit desarmat és un crim de guerra. Lamentablement, aquestes imatges, com les de la presó d'Abu Graib, serviran una vegada més no tant per denunciar actuacions inacceptables com per generalitzar les acusacions contra la intervenció militar nord-americana a l'Iraq. El fet que, a diferència de guerres anteriors, Washington permeti la presència de periodistes en les seves unitats a primera línia de front, mostra clarament que no hi ha cap interès per fer les coses mal fetes. Però la duresa dels combats poden fer perdre els nervis al millor dels "marines". I això sembla que és el que ha passat a Fallujah, segons el testimoni de periodistes presents. Kevin Sites ha explicat que aparentment el "marine" no es va adonar que l'iraquià no estava armat i va creure que es feia passar per mort. Es dóna la circumstància que aquest "marine" l'havien ferit a la cara el dia anterior en un incident en el qual, un company seu, va morir pels trets d'un iraquià que es feia passar per mort.

Passi el que passi en aquest cas, estigueu tranquils que no hi haurà cap rectificació o matització de la notícia, llevat del cas que pugui perjudicar l'administració Bush. Això mateix és el que va passar amb la cèlebre investigació del professor Les Roberts de la Universitat John Hopkins, filtrada quatre dies abans de les eleccions americanes, que xifrava en més de 100.000 el nombre de víctimes de la guerra de l'Iraq.

Quants mitjans han publicat la refutació de l'estudi del professor Les Roberts?
Quants mitjans han destapat la burda maniobra electoral que significava i la falta de rigor científic de l'estudi?.

A casa nostra, molt pocs, per a no dir cap. I no poden alegar ignorància, perquè les refutacions circulaven per Internet i en altres mitjans extrangers amb totes els garanties de credibilitat. L'última d'aquestes refutacions és la que publica ara l'economista Xavier Sala-i-Martín.

La metodología utilizada por el estudio es más o menos la siguiente: se buscan 30 puntos “aleatorios” en Iraq, se escogen 30 familias de cada uno de estos puntos y se les pregunta el número de muertos en esa familia 14 meses antes y 14 meses después de la invasión. Se estima la mortalidad antes de la invasión (unas 5 personas por cada 1.000 habitantes) y la de después (7,9 muertos de cada 1.000). Se extrapola ese aumento a todo el país y se estima que la guerra ha causado 100.000 muertos.

Un detalle: el hecho de que se tome una pequeña muestra de ciudadanos (y no a todos ellos) hace que los estadísticos no estén muy seguros de sus resultados y, por ello, no sólo den una estimación del número de muertos sino también un “intervalo de confianza” que, más o menos, dice: “con un 95% de seguridad, el número de muertos está entre este mínimo y este máximo”. Pues bien, el intervalo de confianza del estudio va de ¡8.000 a 194.000 muertos! Para entendernos: si una encuesta electoral dijera que en las próximas elecciones ERC sacará entre cero y 135 escaños, la tiraríamos a la basura por inútil y poca informativa. Pues lo mismo pasa con el trabajo del señor Roberts.

De hecho, la muestra es tan poco representativa que el estudio dice que durante el mes de enero del 2003 no murió absolutamente nadie en Irak y que en los 14 últimos meses del régimen de Saddam, sólo hubo dos (repito, dos) muertes por violencia y ambas ocurrieron en Junio del 2002. No es creíble que la muestra sea realmente aleatoria. Es más, las estimaciones no cuadran con los datos de la ONU que indicaban una mortalidad prebélica de entre 6,8 y 8,1. Noten que esos números son muy parecidos al 7,9 de después de la invasión. Es decir, si tomamos los datos de la ONU para el periodo preconflicto, las mortalidades antes y después de la guerra no son estadísticamente distintas. ¿Quiere esto decir que las hostilidades no han causado víctimas? No. Lo que significa es que la cantidad de muertos que ha generado la guerra es parecido a los producía el régimen de Saddam antes de la invasión. Y recuerden que el corrupto programa de “petróleo por alimentos” de la ONU, comportó escasez de medicinas y comida y, según se nos decía entonces, causaba centenares de miles de muertos… antes de la guerra.

Roda el primer cap en la fosca història dels atemptats de l'11-M


El ministeri de l'Interior acaba de destituir aquest home. Es tracta del tinent coronel de la Guàrdia Civil, José Antonio Rodríguez Bolinaga, cap de la comandància de Gijón. La destitució es justifica per la pèrdua de confiança després que el diari "El Mundo" revelés que Bolinaga no va entregar al jutge una cinta amb revelacions potencialment significatives sobre l'11-M. A la cinta, un confident de la benemèrita explicava que els membres de la trama dels explosius de l'11-M, Toro i Trashorras, ja buscaven l'estiu del 2001 -poc abans dels atemptats del 11-S- algú que els expliqués com fabricar bombes amb telèfons mòbils.


Els deprimits per la victòria de Bush ja tenen el seu Prozac: Kerry va perdre per un "fabulós frau tecnològic"

Estaven convençuts que Bush perderia les eleccions. Tant convençuts n'estaven que van quedar catalèptics pel resultat, sense saber que dir ni com explicar la derrota de Kerry. Superats els efectes hipnòtics de la debacle, finalment han trobat l'explicació: Bush va guanyar gràcies a "un fabulós frau tecnològic de les corporacions que fabriquen les màquines electròniques de votació" que, com diu el manual, són les mateixes que "proveeixen al govern, a través del Pentàgon, amb lucratius materials i equips per a la seva guerra a l'Iraq". Aquestes "revelacions", que com a mínim deuen provenir d'Al·là, són obra i gràcia del periodista britànic de "The Independent", Andrew Gumbel, i la periodista membre de l'organització "Democracy Now!", Ami Goodman.

Només cal llegir els articles per veure que estan malalts. Tot i això, ho publico perquè a partir d'ara aquesta història ens la passaran per la cara fins el dia del judici final i és millor que estem previnguts.

All the President's Votes? (A. Gumbel)
Will Bush Backers Manipulate Votes to Deliver GW Another Election? (A. Goodman)


Nou capítol de l'escàndol del segle: el frau del programa Petroli per Aliments de l'ONU

Saddam Hussein va obtenir 21.000 milions de dòlars per corrupció en el programa Petroli per Aliments, més del doble del que es creia fins ara, segons publica catalunyainformacio.com.
Saddam Hussein, amb la complicitat de funcionaris de les Nacions Unides i la col·laboració d'empreses, partits polítics, personalitats i governs disposats a ajudar-lo, va obtenir més de 21.000 milions de dòlars, segons una investigació del Senat nord-americà. Aquesta xifra és el doble de la que es creia fins ara, uns 10.100 milions de dòlars, estimació feta per l'Oficina de Comptabilitat General del Congrés nord-americà i pels informes del cap dels inspectors americans a l'Iraq, Charles Duelfer.

Per informació de primera mà, cliqueu aquí.

Cuba: l'últim de sortir que apagui el llum

Un grup de 43 artistes cubans demanan asil als EUA en una de les majors desercions en massa dels últims anys.

Deserció en massa de Cuba als EUA. Un grup de 43 artistes cubans han demanat asil als EUA aprofitant la seva estada a Las Vegas, on representaran el seu espectacle "Havana Night Club. The Show". Els artistes, que han viatjat per setze països amb el seu espectacle, han explicat que les autoritats cubanes els van recomanar que no viatgessin als EUA per presentar-hi el xou, i que, en insistir-hi, els van amenaçar de fer-los la vida impossible un cop tornessin a l'illa.

dilluns, 15 de novembre de 2004

Els petons d'Arafat

Cliqueu aqui per veure la passió petonera d'Arafat. No us ho perdeu!.

Colin Powell plega abans que el facin fora


Amb Colin Powell no hi havia color. Semblava el Michael Jackson de les relacions internacionals. Potser per això, Condolezza Rice, amb el colors ben posats, té tots els números per a substituir-lo. Black is beautiful.



La direcció política d'Arafat ha estat més nefasta pel poble palestí que l'estat d'Israel.

Viure sota ocupació militar és sempre un mal tràngol perquè, per més continguda que sigui i per més que el pais ocupant sigui una democràcia, és sempre un acte de violència i una imposició no democràtica. El problema de l'ocupació dels territoris palestins, que va esdevenir una necessitat militar per Israel per garantir la seva seguretat i supervivència, és que va enfangar-lo en un conflicte molt més difícil de gestionar i de difícil sortida. A l'Iraq, la intervenció militar aliada ha estat infinitament més violenta que a Palestina, però ha tingut el suport d'una gran majoria dels iraquians -no hi ha cap enquesta que digui el contrari- i l'ocupació tenia data de caducitat: traspasar el poder a un govern sobirà -cosa que ja s'ha fet- i garantir la celebració d'eleccions democràtiques -cosa que es farà, en principi, elmes de gener del 2005. A Palestina, això no va ser possible fins que els acords de pau d'Oslo van permetre una sortida política.

Llevat dels sectors jueus més nacionalistes i exaltats que volien aprofitar l'ocupació per quedar-se el territori, colonitzar-lo i expulsar definitivament els palestins, els principals dirigents dels dos grans partits israelians tenien clar -encara que de vegades no ho semblés- que Gaza i la major part de Cisjordània acabarien sent la geografia esencial del futur estat palestí. Tant és així que, immediatament després de la firma dels acords de pau, l'exèrcit israelià va començar una retirada progresiva, evaquant diverses zones ocupades i permentent la celebració d'eleccions per constituir l'Autoritat Palestina.

Però aquest procés va acabar malament, sobre tot pel sabotage dels radicals palestins, especialment els islamistes, que van endegar una escalada d'atemptats contra objectius civils a Israel, més grossos com més passes es donaven cap a la pau, aconseguint convertir els acords d'Oslo en paper mullat. Uns acords que Arafat va rematar a Camp David i Taba al rebutjar les ofertes de Clinton i Barak, demostrant que el guerriller no havia sabut convertir-se en un estadista. Com diu Shimon Peres en una necrològica sobre Arafat: "a l'haver de triar entre l'amor del seu poble i la millora de les seves vides, dissortadament va elegir el seu amor. No estava disposat a arriscar-se a perdre la seva popularitat i reputació en nom de decisions dures que ell considerava massa polèmiques".

En una paraula, Arafat no va girar l'esquena al terrorisme, no va bastir l'estructura civil del futur estat palestí, no va crear una estructura administrativa i política eficient i democràtica, no va legislar sobre les necessitats més urgents del seu poble. Pel contrari, es va dedicar a conspirar, a posposar indefinidament les eleccions palestines que s'haurien d'haver celebrat a finales dels noranta, a instigar la violència -la segona Intifada- i a fomentar la fragmentació del poder palestí -"divide y vencerás", ja se sap!-fent impossible qualsevol actuació coherent de govern.

D'aquesta manera, Arafat ha deixat un país enfrontat, dividit i en la misèria, tot i disposar de milers de milions de dòlars en comptes corrents més o menys secrets que anaven, no al seu lucre personal directe, sinó a comprar voluntats, a pagar favors, a enriquir corruptes -entre ells la seva dona- i a rearmar les faccions palestines. Prova de la seva desatrosa herència és l'intent d'assassinat ahir diumenge del líder palestí moderat Mahmud Abbas, candidat a la successió d'Arafat a les eleccions del 9 de gener. Abbas, àlies Abu Mazen, fundador de l'OAP junt amb Arafat i efímer primer ministre de l'Autoritat Palestina, és un dels més alts dirigents palestins que s'ha atrevit a declarar que la segona Intifada era un error. Una opinió compartida per diversos polítics i analistes palestins:
Hani Habib: "La intifada ha distanciado a los palestinos de las reformas internas y no ha arrancado ningún logro con rspecto al conflicto contra la ocupación. Las facciones se han hecho más fuertes a costa de la regresión de la actividad pública"
Mohammed Yaghi:"Uno de los fracasos de la intifada es la incapacidad de trazar una línia entre medios legítimos e ilegítimos de lucha. Las operaciones militars palestinas... han proporcionado al gobierno de Israel un pretexto para zafarse de su responsabilidad con el mundo... y ha liberado a Israel de su aislamiento (...) Las operaciones militars palestinas han debilitado elementos de paz en Israel que necesitamos, y ha reforzado a los colonos i la extrema derecha de Israel en su costa. Lo más importante és que estas actividades han dividido al pueblo palestino por las diferencias de opinión y ha disuadido a amplios sectores de la particióación activa en la intifada. Així se ha convertido en la intifada de las elites militares en lugar de una intifada popular. (...) Habria sido posible obtener buenos resultados si los palestino huvieran adoptado el método popular de lucha no violenta"
Ashraf Al-Ajrami:"El mayor daño es la creciente presencia de una cultura negativa que glorifica la muerte y trata la realidad como un destino predestinado que uno no puede evitar, una cultura que prefiere una vuelta a las raíces contrarias al curso de la historia en un esfuerzo por escapar de la compleja realidad y esconderse tras un pasado distante. (...) En la escena palestina, los signos de anarquía y retraso social son predominantes, convirtiendo la sociedad en tribu y a las personas en peones, bajo la amenaza de las armas, a expensas de todo lo que sea cultural en línea con los sucesos y construcción de un gobierno político capaz de tratar com los retos del siglo XXI..."
Veure informe complet a MEMRI

Podrà Holanda aturar el xoc de civilitzacions?

Netherlands sees mini clash of civilizations
The Death of the Dutch?

L'Estat no ha de tenir competències per decidir qui compleix els requisits per viure i qui no


BARCEPUNDIT posa el dit a la llaga sobre les diferències entre l'eutanàsia i la mort o suïcidi asistit. Una cosa és el dret d'una persona a no voler seguir vivint i a demanar que l'ajudin a morir si no té la capacitat de fer-ho (cas Sampedro) i una altra molt diferent que sigui l'Estat, passant per sobre de la voluntat de les persones, el que decidexi qui ha de viure i qui ha de morir, com ha passat en el cas del fill de Ruth Winston-Jones. Si no ho heu fet, llegiu la seva anotació d'ahir.

diumenge, 14 de novembre de 2004

ERC demana respecte a la privicitat d'un regidor condemnat per maltractar la seva muller


(Vía "Julio Cortazar 2000")
Josep Antón Sánchez, d'ERC, ha dimitit com a regidor de l'ajuntament de Reus després de ser condemant a 7 mesos i 10 dies de presó per dos delictes de maltractaments a la seva dona. El seu partit ha demanat "el màxim respecte" per a la privacitat de les persones.
Calen comentaris?


dijous, 11 de novembre de 2004

Evitem la lapidació a l'Iran de la nena de 13 anys Jila Izadi

Jila Izadi, de 13 anys, va ser condemnada a mort per lapidació per un tribunal de Marivan, a l'Iran, per haver tingut relacions sexuals fora del matrimoni amb el seu germà de 15 anys. En avançat estat de gestació, ha donat a llum a la presó. Va ser empresonada en avançat estat de gestació i ha donat a llum. El 17 d'octubre, el règim iranià va anunciar que per ser molt petita i desconèixer la sharia seria sotmesa al "tazir, que es el càstig reservat als actes no descrits per l'Alcorà. Per aquest motiu els jutges poden aplicar-li la pena que considerin més apropiada, però en cap cas queda descartada la lapidació.

Podeu enviar aquesta carta de protesta a les atoritats iranianes:
"Dear Sir,

I am writing to express my concern as to the fate of Jila Izadi, aged 13 and condemned to the tazir for having had sexual relations with her brother. The tazir does not exclude the death penalty, and I take it upon myself therefore to remind you of your obligations under the Universal Declaration of Human Rights, specifically Article 3. This states: “Every individual has the right to
life, liberty and personal security.”
Stoning is incompatible with Iran’s obligations towards International Law concerning Human Rights. (The International Treaty on Civil and Political Rights, ratified by Iran on the 24 June 1975, effective as of the 23 March 1976).
As a ratifying Party to this International Treaty and to the International Convention on Child Rights, Iran is prohibited from executing minors. These two Conventions stipulate that the death penalty can only be applied to people of at least 18 years of age at the time the offence was committed.
I also take the liberty of underlining the fact that, because of her young age, this girl may well have been a victim of sexual relations with her brother to which she did not consent. If this was not the case, her young age would not enable her to have full knowledge of all the precepts of the sharia.
Given your concern for respecting Human Rights, I am persuaded that you will know how best to respect those of Jila Izadi and that you will therefore free this young girl as quickly as possible.

Very respectfully yours, "
Per enviar-ho al Guia Espiritual de la República Islàmica poseu a la casella ASSUMPTE el text següent: "For the attention of the Office of His Excellency, Ayatollah al Udhma Khamenei, Qom". Hi ha dues adreces: info@wilayah.org o webmaster@wilayah.org

dimecres, 10 de novembre de 2004

Suha posa preu a la mort d'Arafat

Poques coses més es poden dir sobre la naturalesa del règim palestí que la vergonyant compra i venda de l'acta de defunció de Yasser Arafat. Ho escriu "Haaretz", un diari isrealià no precisament antipalestí.

Suha Arafat has rejected a $2 million financial settlement from Palestinian figures acting on behalf of the Palestinian Authority, according to French sources, who are becoming increasingly impatient with the wife of the deeply comatose Palestinian leader, Yasser Arafat. The settlement was aimed at persuading Suha Arafat to allow completion of the tests that would finally determine the chairman's death. Contacts between Suha Arafat and the Palestinian financiers began as soon as it became clear that Arafat would have to be flown to France for emergency medical treatment.
Podeu lelgir la notícia en català aquí.

Poseu-me a mi també en el cartell, nazis de merda!




Mort d'Arafat: només la biologia força les reformes palestines

Tout le monde parle de réforme politique dans notre monde arabe. Doit-elle venir de l’extérieur ou de l’intérieur ? Il est d’une clarté éblouissante qu’elle viendra de l’extérieur : du Seigneur, des armées occidentales ou… du bon vouloir de la biologie. En effet, qu’est-ce qui fait que les Palestiniens parlent aujourd’hui de changements politiques et de réformes ? Ce n’est ni l’occupation israélienne, ni l’humiliation, ni l’autoritarisme de leur Autorité, ni la corruption, mais la biologie. C’est depuis que le corps de Yasser Arafat se défait et ne peut plus poursuivre le combat que le débat est vraiment lancé, c’est-à-dire depuis un événement sur lequel ils n’ont pas de prise. Cela nous amène à nous interroger sur le cas de Mohamed Dahlan, candidat pressenti pour succéder à Arafat. Beaucoup font valoir qu’il est plus jeune que les autres candidats possibles que sont Ahmed Qoreï et Mahmoud Abbas. Certes, Dahlan peut se prévaloir d’autres qualités que son âge, mais, justement, parlons de son âge ou, plus précisément, du facteur biologique dans tout cela : il est né en 1961 ! Autrement dit, s’il devait succéder à Arafat, nous en aurions pour trente ans avec lui. C’est pour cela que notre préférence va aux septuagénaires, qui nous assureront un rythme de réformes plus rapide. Mamoun Fendi (Asharq al-Awsat)

Costa d'Ivori. Una imatge val més que mil paraules


dimarts, 9 de novembre de 2004

Els valors de l'esquerra i la nostàlgia de la religió

Sóc ateu i laic, però sempre he tingut la sospita que els anomenats valors alternatius a l’ètica i la moral religiosa eren un acte de fe. He comprovat que es necessita una gran convicció i una gran força de voluntat per ajustar la nostra actuació a unes normes o valors que sabem que són el resultat d’una construcció humana conscient i, en conseqüència, prescriptible. Algunes persones, poques, tenen la capacitat i la sort de poder assolir aquest grau d’autoexigència, però això és difícilment extensible a una gran majoria de persones. Per què sigui possible només hi ha una manera: que els valors morals estiguin per damunt de la voluntat personal de l’individu, que esdevinguin una força coactiva exterior. Aquest passatge de Fernando Savater en les conclusions al seu llibre “Los diez mandamientos en el siglo XXI” es perfectament il·lustratiu:

“Más allá de las críticas, incluso desde el punto de vista de quienes no somos creyentes, la idea de un dios terrible, cruel y vengativo no está mal pensada, porqué en definitiva todos los tabúes se basan en algo terrible. ¿Qué pasaría si no cumpliésemos? ¿Qué pasaria si todos los hombres decidiéramos matarnos los unos a los otros? ¿Si decidiéramos renunciar a la verdad o rabáramos la propiedad de los demás o violáramos a todas las mujeres que se cruzaran por nuestro camino? Un mundo así sería horrendo. Ese dios terrible es el que representaria el rostro del mundo sin dios. La divinidad que castiga es, en el fondo, lo que los hombres serían sin las limitaciones impuestas por el dios. Es cierto que ese Yahvé puede resultar espantoso, pero los hombres sin tabúes pueden resultar peores. Ese rostro terrible del dios nos recuerda lo fatal que sería carecer de autoridad, de restricciones al capricho y a la fuerza.”
Les persones creients, treuen aquesta força moral de la religió, de Déu, mentre que per a les persones autoanomenades progressistes i d’esquerres, que creuen en la construcció racional del món i de la vida, la moral sempre ha estat una cosa sobrera, incòmoda. Però com que tard o d’hora la vida ens porta a cruïlles morals inevitables, hem de trobar-hi una sortida. I una d’aquestes sortides ha estat buscar substitutius a la litúrgia religiosa. El problema és que el racionalisme progressista és molt voraç i tendeix a la totalitat i, en conseqüència, necessita fabricar alternatives per a totes les coses, de la mateixa manera que els revolucionaris francesos van canviar fins i tot el nom dels mesos de l’any. I per aquest camí se sol arribar a l’absurd i al ridícul, com és el cas del bateig civil d'Igualada, perfectament retratat per César Alonso de los Ríos en un article encertadament titulat: “Nostalgia de la religión”.
“EL bautizo civil que acaba de celebrarse en Igualada es algo más que una ocurrencia o un atrevimiento. Al igual que los matrimonios de homosexuales y las primeras comuniones festivas, es una muestra de la insatisfacción en la que se encuentran instalados los laicos. Este empeño en invocar lo religioso para justificar o dar realce a ciertos hechos viene a demostrar una inmensa nostalgia religiosa por parte de aquellos que dicen no tener fe. Se reconoce, asimismo, la fuerza seductora que tienen las tradiciones. Se intenta encontrar en los aledaños de la religión los remedios a la frustración que no es capaz de proporcionar el agnosticismo.”

dilluns, 8 de novembre de 2004

L'AIEA adverteix del perill d'un 11-S nuclear

El cap de l'AIEA, Mohamed El-Baradei, ha fet sonar avui tots els senyals d'alarma. En una conferència sobre la proliferació nucelar a l'Àsia-Pacífic, El-Baradei ha assegurat que estem en "una cursa contra rellotge" per impedir atemptats terroristes nuclears i que per guanyar-la cal revisar radicalment tots els plantejaments que teníem fins ara. "Tenim necessitat -ha dit El Baradei- de prendre mesures preventives. No hem d'esperar a trobar-nos amb una situació de l'estil del 11 de setembre o de Txernóbil". I ha afegit que "el perill existeix arreu (...) és real, és actual i creuem els dits perquè no passi res." Reprodueixo íntegre el cable de l'Agència France Press.
Le patron de l'Agence internationale de l'énergie atomique (AIEA) a averti lundi à Sydney que le risque de terrorisme nucléaire était réel et appelé le monde à réagir très vite pour éviter un 11 septembre à l'échelle atomique.
Parlant de "course contre la montre", le directeur général de l'AIEA, Mohamed ElBaradei, a estimé que les hypothèses du passé pour lutter contre la prolifération des matériaux fissiles devaient être radicalement remises à plat.
S'exprimant à l'ouverture d'une conférence sur la prolifération nucléaire dans la région Asie-Pacifique, M.ElBaradei a expliqué que son agence n'avait jamais supposé, jusqu'aux attentats du 11 septembre 2001 aux Etats-Unis, que des terroristes utiliseraient des armes nucléaires ou radioactives ou qu'ils seraient prêts à sacrifier leur vie. "Nous avons besoin de prendre des mesures préventives. Nous ne devons pas attendre d'être confrontés à une situation du style de celle du 11 septembre ou de Tchernobyl", a-t-il déclaré. "Le danger existe partout. Il est réel, il est actuel et il nous faut croiser les doigts pour que rien ne survienne", a ajouté M.ElBaradei.
Le ministre australien des Affaires étrangères, Alexander Downer, a soutenu l'analyse du chef de l'AIEA, affirmant que compte tenu des répercussions qu'engendrerait une attaque nucléaire, il fallait accorder une plus grande priorité aux mesures préventives. "On aurait une panique mondiale. Pourtant, quelle attention y prête-t-on actuellement?", a-t-il demandé.
Il a estimé que le type d'attaque le plus probable serait celui d'un attentat avec "une bombe sale", qui contaminerait de manière radioactive de vastes zones, plutôt que la construction ou le vol d'une bombe nucléaire par des terroristes.
Faisant allusion au programme présumé d'armement nucléaire de l'Iran, Mohamed ElBaradei a indiqué qu'un pays détenant de l'uranium enrichi ou du plutonium était "un Etat nucléaire dormant" et que le contrôle international du cycle des combustibles nucléaires pour les réacteurs civils était nécessaire. Un pays qui possède de l'uranium enrichi ou du plutonium pourrait fabriquer une arme en quelques mois, a-t-il déclaré.
"Nous ne voulons pas nous trouver dans dix à vingt ans avec 40, 50 pays détenant du plutonium ou de l'uranium fortement enrichi. Je pense que la marge de sécurité est insuffisante", a-t-il dit. "Dans le contexte de l'après 11 septembre, le fait de voir augmenter sans arrêt le nombre de pays qui enrichissent de l'uranium est un sujet d'énorme inquiétude", a encore déclaré M.ElBaradei.
Les travaux de l'AIEA sur de possibles programmes d'armement nucléaire en Libye et en Iran ont révélé l'existence d'un vaste marché noir de produits radioactifs, avec 630 cas confirmés de trafics de produits nucléaires et radioactifs depuis 1993, a-t-il indiqué, soulignant que ce marché "prospérait clairement grâce à la demande".
"La relative facilité avec laquelle un réseau international illicite peut être mis en place et fonctionner démontre de manière claire l'inadéquation du système actuel du contrôle des exportations", a estimé le chef de l'AIEA.
Plus d'une vingtaine de sociétés et d'individus étaient impliqués dans les trafics relevés par l'Agence et dans la plupart des cas ces opérations se sont poursuivies sans que les gouvernements nationaux en aient connaissance. "Il est vraiment temps de remettre en question nos hypothèses sur l'accessibilité de la technologie nucléaire", a-t-il ajouté.

Text íntegre de la conferència de Mohamed El-Baradei a Sydney.

diumenge, 7 de novembre de 2004

Desmontant la desinformació II

Via Idees X Avui accedeixo a un altra magnífic article de Pilar Rahola. El desconcert dels "progres" per la victòria de Bush i les falses explicacions que es busquen per soportar-ho millor. Recomenable.

El desconcierto obliga a encontrar respuestas simples para poder reconstruir la propia autoestima. (...) Todo está claro: la América rural ha votado contra la América cosmopolita; los valores religiosos han dominado sobre la razón; EE UU está en regresión democrática, etcétera. Pero la realidad es mucho más compleja y, como los europeos somos unos vanidosos engreídos, atrapados entre el complejo de superioridad atávico respecto a los yanquis y el enorme complejo de inferioridad que nos generan, hemos desarrollado un sentido hipercrítico respecto a EE UU inversamente proporcional al nulo sentido autocrítico con el que nos analizamos. Por eso nos equivocamos tanto: porque no analizamos la realidad, sino nuestros prejuicios. ("¿Dónde está Michael Moore?" per Pilar Rahola)

dissabte, 6 de novembre de 2004

Desmontant la desinformació

Els "progres", els meus vells amics, estan emmoïnats amb la victòria de Bush. Però no ho estan amb ells mateixos, preocupats pels errors d'anàlisi que han comès o fent-se l'autocrítica que tant prediquen i que tan poc practiquen, sinó amb els electors americans, que consideren incults, fanàtics, paranoics i no sé quantes barbaritats més. Qualificatius que si els escoltéssin aplicats a qualsevol altre grup humà els considerarien racistes i xenòfobs i no perderien ni un minut en organitzar una campanya internacional de denúncia, com la que van montar per evitar que Rocco Buttiglione fós elegits comissari europeu.

Molts d'aquests "progres", especialment els que tenen la responsabilitat de dirigir la major part dels mitjans de comunicació i una gran part de les càtedres universitàries, em farien pena sinó fós perquè, creient-se les seves pròpies mentides, són els responsables d'haver generat en el país i especialment entre la joventut un grau desinformació i distorsió de la realitat sense gaires precedents.

Hace tanto tiempo que hemos traspasado el límite entre la posible crítica legítima a los Estados Unidos y la ofuscación antiamericana que ya ni nos damos cuenta de estar haciendo el ridículo. Hace tiempo que la falta de información sobre la realidad política e institucional de Norteamérica se convirtió en contrainformación y pura desinformación. En España, una opinión pública pendiente de las payasadas de Michael Moore se ha quedado boquiabierta, incapaz de asimilar el resultado de las elecciones presidenciales. Se daban por proclamados sin matices la coronación de Kerry y los funerales de Bush. A quien lo vea de buena fe, tan sólo le queda por pensar que los americanos son un puñado de fascistas estúpidos o sospechar que lo que se nos informa sobre los Estados Unidos es material averiado. ("Hitler le pudo a Kerry" per Valentí Puig).
L'economista Xavier Sala-i-Martín, per la seva banda, ha decidit destilar la propaganda de la realitat. I ha començat, com no, amb un article sobre les rucades que s'han escampat com dogmes de fe sobre l'esta de l'economia americana i les finances públiques.

Se nos ha dicho, por ejemplo, que la economía americana era débil y que no crecía por culpa de Bush. La realidad es que el PIB del 2004 ha crecido en un 3.8% (entre ustedes y yo: ya nos gustaría a los europeos tener una economía tan “débil”). Las tasas de crecimiento en el 2003 y 2002 fueron del 4,4 y 2,3% respectivamente. Nos tenemos que remontar al 2001 para encontrar un trimestre, de hecho dos trimestres aunque no consecutivos, con crecimiento negativo: el primero (crisis causada por la explosión de la burbuja financiera de Clinton) y el tercero (11 de Septiembre).

Se nos ha explicado que Bush solamente bajó los impuestos de los ricos. La realidad es que las rebajas fiscales fueron para todos los contribuyentes. Lo que pasa es que, en términos absolutos, los impuestos bajaron más para los que más pagan (si rebajan el 10% a todos, los que pagaban 1.000 dejan de pagar 100 y los que contribuían 10 sólo dejan de cotizar uno). ¿Sabían que en Estados Unidos, el 1% de las personas más ricas pagan el 34 % de todos los impuestos, que el 5% más rico paga el 53% de los tributos y que la mitad más rica del país paga el 96% del total? Es decir, la mitad más pobre del país casi no contribuye al fisco. Y recuerden una obviedad: no se pueden rebajar los impuestos a quien… ¡no paga impuestos!

(...)

Finalmente, suenan las sirenas porque Bush ha generado el déficit fiscal más grande de la historia: 500.000 millones de dólares. Aquí los críticos tienen parte de razón… pero sólo parte. Es cierto que hay déficit y que no es bueno que lo haya cuando no hay recesión (cuando las vacas son gordas, el gobierno debería ahorrar). Pero eso no quiere decir que la situación sea alarmante. Si ustedes o yo tuviéramos una deuda de esa magnitud, tendríamos un serio problema porque no ganamos suficiente dinero para poder devolverlo. Pero el gobierno de los Estados Unidos gana mucho más dinero que ustedes o yo. Por esto los economistas no nos fijamos en el déficit en dólares sí sino en relación al PIB. Calculado así, el déficit fiscal norteamericano es del 4,5% del PIB. Es elevado pero no muy distinto al de Francia (4,1%) o Alemania (3,8%). Y no, los EEUU no cumplirían el pacto de estabilidad, pero eso es más un reflejo de la perniciosa euro-obsesión por Maastricht que una alarma fiscal en Norteamérica.


Van Gogh's murder, our freedom

We hardly needed the reminder, but the brutal murder earlier this week of Dutch filmmaker and controversialist Theo van Gogh shows again that the enemies of the open society aren't disposed to spare tolerant societies by virtue of their tolerance. His death has rightly saddened and enraged the Netherlands, known for its famed tolerance but increasingly becoming just another battleground between reactionary Islamism and modern society. Mr. van Gogh, a great grand-nephew of the famous painter, was killed Tuesday by an Islamist. Dutch authorities say an assailant whom they are identifying only as Mohammed B. shot Mr. van Gogh, slit his throat and left a five-page letter in Arabic on his chest stabbed under a knife. (The Washington Times)

No tinc remei. Encara em sorprenc en comprovar la quantitat d'articles que hi ha a la premsa europea intentant -en sentit contrari a la cita anterior- trobar explicacions i de vegades fins i tot justificacions a l'assassinat de Theo van Gogh. En concret, bastantes opinions consideren una provocació innecessària l'aparició, a la seva pel·lícula "Submissió", d'una dona musulmana nua amb versicles de l'Alcorà escrits en el seu cos. Una provocació innecessària que, hem de suposar, explicaria la justa ira del seu botxí. Amb aquest argument, també podrien queixar-se que el realisme de "La Llista de Schindler" és una provocació innecessària als nazis o que, sense anar tant lluny, si un dia li foten un tret al Salvador Sostres serà perquè s'ho havia buscat amb la publicació de tants articles impúdicament provocadors.


ADDENDA: No us perdeu l'article de l'Economist, "Another political murder", sobre el tema.

dijous, 4 de novembre de 2004

Arafat, clínicament mort


"Cuando un hombre tiene un pasado clamoroso, se sabe aunque lo oculte, porque el pasado se lleva escrito en el rostro, en los ojos. Y en el rostro de Arafat, no vi más que la máscara colocada por la madre naturaleza, no por las experiencias vividas. Hay algo de insatisfactorio en él, algo inacabado. Además, si se piensa bien, una se da cuenta que la fama se la debe más a su imagen que a sus hechos; lo sacaron de la sombra los periodistas occidentales y especialment los norteamericanos, siempre dispuestos a inventar personajes o a fabricarlos". ORIANA FALLACI

L'informe Duelfer confirma els suborns de Saddam a països i personalitats que es van oposar a la guerra

Via MEMRI m'he assabentat, amb més d'un mes de retard, que l'informe de Charles Duelfer, el cap de l'Iraq Survey Group, confirma gairebé fil per randa l'autenticitat de la llista que va publicar el passat 25 de gener el diari iraquià Al-Mada de 270 persones i entitats que es van beneficiar amb lots de petroli concedits per Saddam Hussein.

Nimrod Rafaeli, Analista Senior del Programa d'Estudis Econòmics de l'Orient Mitjà del MEMRI, explica en un estudi que:
El diario iraquí Al-Mada ("Horizonte") fue el primer diario en publicar una lista de 270 individuos y organizaciones que se beneficiaron de los vales que el régimen de Saddam Hussein les concedió. La intención de la concesión era o bien que los receptores vendieran los vales a intermediarios para sacar beneficios rápido o bien que vendieran el crudo ellos mismos a precio reducido. Se asumía que los vales permitirían al receptor último adquirir crudo iraquí a un precio lo suficientemente reducido como para dejar un margen de beneficio al beneficiario del vale, el intermediario o la petrolera que en última instancia canjeaba el curso y en algún caso, a los propios regímenes que gravaban o liquidaban lo impuesto sobre las exportaciones iraquíes de crudo. Al-Mada diferencia entre usuarios "finales" y "no finales", refiriéndose el segundo término a los receptores de vales que carecían de refinerías y, en muchos casos, ni siquiera estaba en el negocio del petróleo para empezar. Según Al-Mada, su lista se limita a "usuarios no finales y a las compañías intermediarias". Al-Mada ha desencadenado varias investigaciones sobre esta lista.

Basándose en un examen en profundidad de los datos del Ministerio de Crudo de Irak y su brazo comercial, la Organización de Comercialización del Petróleo del Estado (SOMO), el Informe Duelfer, publicado en septiembre del 2004, ha reunido una lista completa de vales petroleros entregados por el régimen de Saddam durante toda la vida útil del Programa Petróleo por Alimentos. Comienza con la primera fase del programa en 1996-7, y concluye con la 13ª fase y última, que finaliza con la caída del régimen. Con un puñado de excepciones, todos los que aparecen en la lista de Al-Mada aparecen también en la lista Duelfer. Esto es la primera confirmación de que la lista de Al-Mada es auténtica.
Aquest escàndol, un dels més importants dels últims anys, esquitxa l'ONU i moltes personalitats, països, partits i organitzacions, que es van mostrar molt actius en oposar-se a la guerra contra l'Iraq. Un escàndol de desenes de milions de dòlars que, enlloc d'anar a paliar el patiment del poble iraquià, van desaparèixer a les butxaques de molta gent sense escúpols, començant per Benon Sevan, director del programa Petroli per Aliments de les Nacions Unides, que va ser generosament subornat per Saddam Hussein. La dimensió moral, econòmica i política d'aquest escàndol és, però, inversament proporcional a la seva dimensió mediàtica. El mutisme informatiu és pràcticament total en els mitjans de comunciació espanyols i europeus. Endevinen per què?

Per seguir l'evolució de les investigacions que s'estan fent sobre aquest escàndol visiteu Friends of Saddam.

ADDENDA: L'informe Duelfer ratifica el nom de l'espanyol Javier Robert com un dels beneficiaris dels suborns de Saddam. El problema és que ningú no sap qui és. Una investigació de la revista "La Clave" va concloure que es tractava de Javier Rupérez, l'ambaixador espanyol a Washington i membre del PP. Naturalment, Rupérez ho va desmentir, però la veritat és que no hi ha cap prova que demostri que sigui ell. He trobat a HispaLibertas detalls interessants sobre les hipòtesis existents respecte la identitat de Javier Robert.

Islam: la batalla d'Europa

Ha d'entrar Turquía a la UE? S'ha de permetre el vel islàmic a les escoles? Què fer amb els immigrants musulmans a Europa? Aquestes i altres preguntes sobre la presència musulmana entre nosaltres en temps de jihad no tenen una resposta fàcil. Tot i això, tinc la impressió que no cal descobrir noves receptes per fer front al problema. En tenim una que va funcionar prou bé (amb tots els seus errors i contradiccions) durant la guerra freda. D'una banda, combatre enèrgicament l'expansió i les accions del totalitarisme, aquesta vegada islamista, en tots els fronts, i de l'altra, tenir confiança en els nostres valors liberals i democràtics, capaços de derrotar intel·lectualment la ideologia islamista.

Gilles Kepel, en un article a "El País", explica:
... el efecto de atracción de Europa ha obligado al AKP (Partido de la Justicia y el Desarrollo), en el poder en Ankara -muchos de cuyos miembros salieron de la matriz de los Hermanos Musulmanes-, a disolver en el crisol democrático de Bruselas la ideología islamista que hacía que Erbakan, la figura tutelar del islamismo turco, describiese a Europa como un "club judeocristiano" al que oponía un M-8 que agrupase a los grandes países musulmanes.
Durant la guerra freda, les democràcies combatien el comunisme però això no els impedia de permetre l'existència de partits comunistes perfectament legals (si acceptaven les regles del joc) en el seu interior. Paral·lelament, s'esforçaven per integrar socialment els treballadors i les capes socials més susceptibles de ser captades pels cants de sirena dels totalitaris. Segons Kepel, això és el cal fer també amb els musulmans europeus:

Mientras los grandes partidos franceses sigan con la política del avestruz y se nieguen en la práctica a presentar en una posición elegible en los comicios legislativos, base de la representación nacional, a unos candidatos con apellido de origen musulmán -sin que éstos tengan la vocación de ser "diputados de los moros" más que los diputados de origen judío son "diputados de los israelíes" o sus colegas de origen católico "diputados de los galos"-, esta representación nacional estará sesgada y los activistas comunitaristas islamistas tendrán vía libre. En este terreno, la Francia republicana y asimiladora sufre un atraso paradójico frente al Reino Unido y Alemania. Sin embargo, no es poco lo que está en juego: se trata nada menos que de la capacidad de Europa para demostrar ante el mundo islámico que sus ciudadanos de origen musulmán son la primera generación surgida del universo del islam que participa en una sociedad democrática cuyos beneficios están vedados para la inmensa mayoría de los parientes que permanecen en la aldea en África. Todo el mundo en el Magreb, en África, en Pakistán o en Turquía tiene un primo en Marsella, Birmingham, Düsseldorf, Barcelona o Milán. Están pendientes de la evolución de este miembro de la familia, próxima o alejada, que participa al mismo nivel y en la realidad en el aggiornamento de la civilización musulmana heredada en contacto con la modernidad democrática en el mismo lugar en el que ésta se elabora (mientras que en la aldea esto se vive por poderes, a través de la televisión por satélite, Internet y sus efectos distorsionadores).
Però tot això s'hauria de fer lluny de la confusió multiculturalista (una societat pot ser multiracial però difícilment multicultural, especialment quan els seus valors, en tot o en part, són contradictoris) i amb una denúncia clara de la complicitat anti-sistema:

No nos extrañe que los supervivientes del comunismo y del izquierdismo en el viejo continente hayan establecido, tanto dentro del Foro Social Europeo (FSE) como en diversas asociaciones de barrios desfavorecidos -sobre todo en Vénissieux y en el gran Lyón-, una alianza con los paladines del velo en la escuela. El dinamismo militante de estos últimos transforma a los primeros en "compañeros de ruta" y pone crudamente en evidencia su carencia de un proyecto, como han demostrado los ataques ampliamente divulgados de una inglesa conversa y portadora del velo contra la "Francia racista e islamófoba" en los bancos del FSE de Londres, en octubre de 2004, después de que Tarik Ramadán tuviera un papel destacado en el Foro de París en otoño de 2003, en detrimento de los organizadores altermundialistas.
No hem d'oblidar que l'objectiu dels bolxevics islàmics no és altra que la instauració universal del paradís de Mahoma, començant per Europa.

Más allá de la capacidad de Bin Laden y de sus subalternos para cambiar el resultado esperado de las elecciones españolas o para obtener la retirada de Irak del ejército de Madrid, en el movimiento salafista-yihadista encontramos la certeza de que España es desde la Andalucía musulmana "tierra del islam" para la eternidad y que allí es lícita la yihad contra los "ocupantes" no musulmanes cuyo asesinato está permitido. Dentro de esta lógica, el 11-M es tan sólo la primera batalla de una Reconquista al revés, cuyo horizonte es Europa.
Bin Laden, contràriament al que ell voldria i al que sovint es creu, no és un producte medieval sinó de la modernitat occidental. Una mescla de romanticisme i racionalisme. Els seus plantejaments polítics i el seu discurs ideològic és més proper al d'una organització marxista-leninista radical que a un muetzí. És un moviment , per la radicalitat i la contundència revolucionària de la seva ideologia, que sedueix especialment a "intel·lectuals" provinents de les classes mitges o acomodades dels països àrabs que veuen en el radicalisme islàmic una sortida a la seva marginació del poder per unes monarquies o repúbliques corruptes i absolutes.

dimecres, 3 de novembre de 2004

Bush guanya la reelecció en una de les eleccions més participatives de la història dels EUA



Els demòcrates intenten convertir Ohio en la Florida del 2004, però totes les dades apunten que aquesta vegada tampoc podran obtenir la victòria. Els demòcrates s'agafen a la il·lusió que el vot per correu modifiqui el resultat. Però si aquest vot manté la lògica proporcionalitat amb el vot emès directament a les urnes, la derrota de Kerry és inevitable. Només cal analitzar els resultats d'Ohio per comptats, que actuen com a circumscripcions electorals, per comprovar-ho. De 88 comptats, Bush n'obté la victòria a 72 i Kerry només a 16. Realment, la victòria de Bush al conjunt de l'Estat d'Ohio és inequívoca. Però hi ha més dades que aquestes per comprovar la dimensió de la victòria republicana. D'una banda, Bush ha obtingut 3,5 milions més de vots que Kerry, amb un 51% del total contra el 48%. D'altra banda, pel que fa al Congrés, el GOP no només ha mantingut la majoria al Senat sinó que l'ha reforçada, passant de 51 a 53 senadors, mentre que els demòcartes han retrocedit de 48 a 44, perdent fins i tot l'escó del seu líder a la cambra alta. Pel que fa a la Cambra de Representants, els republicans han pujat lleugerament de 227 a 229 escons mentre que els demòcrates han baixat de 205 a 200. Per tot plegat, la Casa Blanca ha anunciat que considera Bush el guanyador.
Per veure els resultats per Estats, cliqueu a Megapundit.
Per veure els resultats per comptats a l'estat d'Ohio, cliqueu aquí (The Washington Post).

ADDENDA: Aquesta tarda, finalment, Kerry ha reconegut la victòria de Bush. Ha tingut la valentia i la intel·ligència de no repetir l'espectacle de Florida de fa quatre anys. Enhorabona.

dimarts, 2 de novembre de 2004

Pena de mort per criticar l'Islam


El que no van poder fer amb Salman Rushdie ho han fet ara amb Van Gogh.

Un islamista de doble nacionalitat marroquina i holandesa ha assassinat a trets aquest matí a Amsterdam l'escriptor i cineasta holandès, Teho van Gogh, de 47 anys i parent del pintor Vincent van Gogh. La víctima, que acabava de rodar una pel·lícula sobre l'assassinat del líder populista holandès, Pim Fortuyn, havia rebut amenaces de mort per un documental anterior sobre la submissió de la dona a l'Islam.
Per més informació cliqueu aquí.

Tom Wolfe: "Votaría Bush encara que fós només per anar a l'aeroport a acomiadar a tots aquells que diuen que se'n aniran a Londres si torna a guanyar"

Tom Wolfe dixit, segons publica "The Guardian":
"Here is an example of the situation in America," he says: "Tina Brown wrote in her column that she was at a dinner where a group of media heavyweights were discussing, during dessert, what they could do to stop Bush. Then a waiter announces that he is from the suburbs, and will vote for Bush. And ... Tina's reaction is: 'How can we persuade these people not to vote for Bush?' I draw the opposite lesson: that Tina and her circle in the media do not have a clue about the rest of the United States. You are considered twisted and retarded if you support Bush in this election. I have never come across a candidate who is so reviled. Reagan was sniggered it, but this is personal, real hatred".
I afegeix Tom Wolfe:

"Indeed, I was at a similar dinner, listening to the same conversation, and said: 'If all else fails, you can vote for Bush.' People looked at me as if I had just said: 'Oh, I forgot to tell you, I am a child molester.' I would vote for Bush if for no other reason than to be at the airport waving off all the people who say they are going to London if he wins again. Someone has got to stay behind."
La versió en castellà d'aquest article la podeu trobar aquí.

dilluns, 1 de novembre de 2004

El govern espanyol, la "puta triste" de Fidel Castro

Ho diu Mario Vargas Llosa en un article a "El País".
Mi esperanza es que esos magníficos "social-pendejos" europeos impidan que esta iniciativa lamentable se materialice. Ella debe ser denunciada y combatida
como lo que es: un acto demagógico e irresponsable que sólo servirá para apuntalar a la más longeva dictadura latinoamericana. No debemos permitir que la España democrática, moderna y europea que en tantos sentidos es un ejemplo para América Latina se convierta en la "puta triste" de Fidel.

Per què tenen butlla García Màrquez i les seves "putas tristes"?

Cuando Myriam Tey publicó el libro "Todas putas", los colectivos feministas se lanzaron a la yugular argumentando que dicho libro era impropio de una mujer y de un cargo público. Si no recuerdo mal, era la principal directiva en el Instituto de la Mujer. Se trataba de una "apología de la violación" y eso era inadmisible. Ahora llega este progresista escritor, este mimado intelectual y publica su libro "Memorias de mis putas tristes" donde un nonagenario, en una alarde de actividad sexual inaudita para su edad, decide celebrar su cumpleaños con una niña virgen de catorce años en un prostíbulo. ¿No es esto apología de la pedofilia, no es una pederastia descarada?. Si todos fuéramos racionales, veríamos en ambos libros una ficción más o menos erótica en la que los autores se permiten contar una historia y no un panfleto destinado a alentar delitos o comportamientos reprochables. Pero como los colectivos feministas destaparon la caja de Pandora, deberían ser consecuentes con sus acciones y tachar a Gabo de, al menos, viejo verde. Es lo mínimo, o mandar un comunicado de prensa reconociendo la hipocresía militante.(Alberto Illan Oviedo)