Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimecres, 28 de febrer de 2007

L'"Operación triunfo" que triomfa a l'Iraq



Quan la cantant iraquiana Shada Hassoon, de 25 anys, surt els divendres en el programa de televisió libanesa Star Academy, una mena d'Operación Triunfo àrab, aconsegueix el que encara no han pogut fer els seus polítics: unir tot el país. Fins i tot, els enfrontaments sectaris semblen superar-se, segons explica Omar Salih:

Viewers can use their cellphones to send text messages that scroll across the bottom of the TV during the show. On one recent program, messages included "The swords of Al Mujahedin are in the hands of Shada," and "Al Mahdi Army fighters support Shada."

Sunni insurgents call themselves mujahedin, and the Mahdi Army militia is loyal to the radical Shiite cleric Muqtada al-Sadr. At last, the warring factions seem to have found something they agree on.

Recently, Hassoon prepared to sing Baghdad, a famous old song by the Lebanese singer Fairoz that describes a great city of moonlight, riches and beauty. She wept during the televised rehearsal.

Text messages from viewers started scrolling across the TV screen. "Don't worry Shada," one said. "It will be beautiful again."



ADDENDA.- Programes com aquest o celebracions com el dia dels enamorats exasperen els islamistes que ho consideren un senyal de la penetració de la perversa cultura occidental.


In two articles posted on reformist websites, Jordanian-American reformist Dr. Shaker Al-Nabulsi discussed how Western cultural phenomena, such as Valentine's Day and the Lebanese TV show "StarAcademy" (the local version of American Idol) are manifested in Arab culture. In the first article, titled "Happy Valentine's Day," he criticizes the fundamentalist Islamist prohibition against celebrating the holiday and called on the Muslims to take part in it. In the second article, he says that watching "StarAcademy" is an uplifting experience for anyone who has lost hope regarding the future of the Arab world.

La factura incòmoda d'Al Gore

El Tennessee Center for Policy Research ha revelat que Al Gore, tot i "anar de verd per la vida", malbarata energia. La seva residència, situada a l’àrea de Belle Meade a Nashville, consumeix mensualment 20 vegades més electricitat que la familia nord-americana mitjana.


In his documentary, the former Vice President calls on Americans to conserve energy by reducing electricity consumption at home.

The average household in America consumes 10,656 kilowatt-hours (kWh) per year, according to the Department of Energy. In 2006, Gore devoured nearly 221,000 kWh—more than 20 times the national average.

Last August alone, Gore burned through 22,619 kWh—guzzling more than twice the electricity in one month than an average American family uses in an entire year. As a result of his energy consumption, Gore’s average monthly electric bill topped $1,359.

Since the release of An Inconvenient Truth, Gore’s energy consumption has increased from an average of 16,200 kWh per month in 2005, to 18,400 kWh per month in 2006.

Gore’s extravagant energy use does not stop at his electric bill. Natural gas bills for Gore’s mansion and guest house averaged $1,080 per month last year.

“As the spokesman of choice for the global warming movement, Al Gore has to be willing to walk the walk, not just talk the talk, when it comes to home energy use,” said Tennessee Center for Policy Research President Drew Johnson.

In total, Gore paid nearly $30,000 in combined electricity and natural gas bills for his Nashville estate in 2006.



Pajamas Media disposa de diverses fotografies de la casa dels Gore.

dimarts, 27 de febrer de 2007

Valoració política i posicionament ideològic


El blog sociològic WonkaPistas publica aquesta gràfica (cliqueu-la per ampliar-la) que sobreposa les sèries estadístiques publicades pel CIS, entre el desembre de 1994 i el gener del 2007, referents a l’autoubicació ideològica dels espanyols i la seva valoració de la situació política.


Lo interesante es que la autoubicación ideológica ha caminado relativamente en paralelo al juicio sobre la situación política, de manera que, a medida que avanzaba la primera legislatura del PP, sobre todo en su segunda mitad, parecía que los españoles nos escorábamos algo más a la derecha. De hecho, la media alcanzó los máximos niveles registrados al acercarse la primavera del 2000 (máximo de 5,1 en enero de 2000). Posteriormente, con altibajos, esa "ideología" media de los españoles ha caminado hacia la izquierda a la par que empeoraba el juicio sobre la situación política, hasta llegar a un primer "máximo" de izquierdismo (4,7), de nuevo, en marzo de 2003. La "derechización" posterior nunca llegó a los máximos de la primavera del 2000, lo cual, de nuevo, sugería una mayor distancia respecto del partido en el gobierno.

Con los atentados y las elecciones de marzo de 2004, se produjo un nuevo vuelco en ambos indicadores, en la línea de acogida favorable al nuevo gobierno de izquierdas. En abril de 2004, se alcanzó un nuevo máximo en el juicio sobre la situación política (+29,4, apenas inferior al máximo de marzo de 2000, 31,4) y, en la misma línea, el grado de izquierdismo alcanzó otro máximo hasta situarse la media ideológica en 4,52 en julio de 2004.

Desde entonces, la historia es mucho más cercana. La percepción de la situación política ha empeorado, como, en principio, es normal tras la euforia electoral (algo parecido se vio en el año 2000) y, con sus altibajos, parece seguir una línea descendente, lo cual no es de extrañar a la vista del panorama político español. Por su parte, la autoubicación ideológica, en consonancia con un distanciamiento del partido en el gobierno, que ahora es de izquierdas, se "derechiza" paulatinamente. (...)

¿Qué nos dicen en términos de pronóstico electoral las tendencias actuales? La situación política se ve como mala, pero no tanto como en marzo de 2003 ni, por supuesto, en el año 1995. Ello va en contra de las fortunas electorales del PSOE, pero no mucho. Más interesante me parecen los niveles actuales de "ideología" media, que están más a la izquierda que lo estuvieron en casi cualquier momento de gobierno del PP, lo que sugiere que, aunque la tendencia le favorezca, si acaso se estará aproximando a los niveles de voto que le permitieron una victoria por la mínima en el año 1996.

dilluns, 26 de febrer de 2007

Cuba: la gran mentida del mausoleu del “Che”

Les despulles del “Che” Guevara no reposen al mausoleu de Santa Clara, a Cuba, per la senzilla raó que mai van ser trobades a Bolívia, contràriament al que havia assegurat el règim castrista. El mausoleu i les cerimònies celebrades el 17 d’octubre de 1997 a Cuba van ser un frau, una mentida, una pura operació propagandística organitzada pel règim per intentar recuperar el fervor revolucionari durant la crisi dels anys noranta, la pitjor que ha viscut la Revolució cubana a conseqüència de la retirada de les milionàries subvencions que rebia de la Unió Soviètica. Aquesta història l’ha posat al descobert un reportatge de Maite Rico i Bertrand de la Grange –“Operación Che”. Historia de una mentira de estado- publicat a la revista Letras Libres, que edita Enirque Krauze. Dos periodistes, una espanyola i l’altra francès, que s’han caracteritzat des de fa anys per tractar temes incòmodes, políticament incorrectes, com el llibre sobre el Comandante Cero “Marcos, la genial impostura” o el dedicat a l’assassinat del bisbe de Guatemala, Juan Gerardi, "¿Quién mató al obispo? Autopsia de un crimen político".


En 1997, la Revolución Cubana atravesaba sus peores momentos. Su principal aliado y sostén económico, la Unión Soviética, había cesado de existir seis años antes. Había hambre y escasez de todos los productos de primera necesidad en la isla, que vivía bajo las reglas del “periodo especial en tiempo de paz”, un eufemismo para caracterizar una verdadera economía de guerra. Aparecieron pintadas anónimas en las paredes –“Abajo Fidel”– y las primeras señales públicas de descontento, con una manifestación espontánea en el Malecón, algo nunca visto en La Habana desde la llegada al poder de los barbudos, en 1959. En uno de esos golpes propagandísticos perversos, a los que siempre ha recurrido cuando ha estado en un apuro, al dictador cubano se le ocurrió recuperar la figura del popular guerrillero argentino-cubano para distraer al pueblo de sus apremiantes penurias y “relanzar la mística revolucionaria”. Encontrar sus restos se convirtió en el principal desafío para 1997, proclamado “Año del Che”. El Líder Máximo no podía fallar y, menos aún, aquellos que él mismo escogió cuidadosamente para cumplir tan peculiar cometido. Costara lo que costara, los huesos del “Comandante de América” tenían que llegar antes de octubre para ser depositados en el descomunal mausoleo que le estaban construyendo en Santa Clara, la ciudad liberada por la tropa bajo su mando, antes de marchar hacia La Habana, en los últimos días de diciembre de 1958. Y los huesos llegaron a tiempo, tal y como lo había ordenado Fidel Castro.

¿Cómo lo lograron? Diez años después del hallazgo “milagroso”, como lo definió el propio caudillo, van apareciendo por fin las pruebas del engaño.


Seguiu llegint, val la pena.

El pla de seguretat de Bagdad dóna fruits

Resulta curiosa la impaciència de la internacional mediàtica per “informar-nos” del fracàs del pla de seguretat per a Bagdad. Una impaciència que contrasta amb la paciència il·limitada que van tenir durant 12 anys amb els reiterats incompliments de les resolucions de l’ONU per Saddam Hussein o que tenen ara amb el desafiament nuclear de l’Iran. Si la situació a l’Iraq és realment tan dolenta com la pinten, si les forces de la insurgència són gairebé tan invencibles com ens expliquen, si el govern irquià està tan minat per la guerra civil intercofessional com ens asseguren i si la població està tan atemorida i decepcionada com ens descriuen, com poden esperar que en quinze dies l’operació militar i policial capgiri la situació?

En realitat, si tenen tanta pressa en fer-la fracassar és per sembra la confusió i evitar que l’èxit de l’operació posi en evidència que la situació a Bagdad, si bé molt difícil, no era tant apocalíptica com ens repeteixen un dia si i un altra també.

L’operació per a la seguretat a Bagadad serà llarga i difícil, però té moltes posibilitats de triomfar. Els primers efectes ja s’stan notant amb el retorn de famílies que havien fugit. Ho expliquen al seu blog els germans Omar:

Military wise the spokesman for the operation said the first week left 42 militants killed and over 250 militants and suspects captured and good amounts of weapons and munitions were found. The troops had also defused 13 car bombs and many IED's. The best part of the results remains the return of displaced families to their homes; the latest count for this shows that more than 600 families have returned so far. While the return went with little problems for most families some forty families are complaining about receiving new threats from terrorists immediately after they returned to al-Adl district. More occupied mosques are also being returned to their original keepers and earlier today Sunni and Shia worshippers gathered to hold joint prayers in several places in Baghdad as we saw on TV. Last week, Maliki made his first public appearance on the streets of Baghdad when he visited the area of Palestine Street in Resafa the day that followed the bombings in the New Baghdad district. The same day general Aboud Qanbar, the commander of the operation walked in Haifa Street. These public appearances are apparently part of a PR campaign to show that senior officials are not afraid of leaving the green zone anymore, and frankly this has left a good impression among the public.

ADDENDA.- Sobre l’apocalipsi iraquià resulta interessant comprovar que les xifres de soldats nord-americans morts sota mandat de George W. Bush, tot i les guerres de l’Iraq i de l’Afganistan, són més baixes que durant els mandats del seu pare, George H.W. Bush, o el de Ronald Reagan.


RSREDSTATE:
George W. Bush . . . . . 5187 (2001-2004)
Bill Clinton . . . . . . . . . 4302 (1993-1996)
George H.W. Bush . . . . 6223 (1989-1992)
Ronald Reagan . . . . . . 9163 (1981-1984)

L'Iraq que no es veu per la tele










Més fotografies, aquí.

divendres, 23 de febrer de 2007

Tambors de guerra

Alguns mitjans de comunicació ja repiquen tambors de guerra. De qualsevol trivialitat en fan una notícia tremendista. Ara han “descobert” que el Pentagon té plans secrets per atacar l’Iran i ho publiquen contentíssims a primera plana, quan la veritable notícia seria haver descobert que no en tenen cap. Però la internacional mediàtica no té inconvenient en convertir en notícia que un gos mossegui un home enlloc que un home mossegui un gos, si això porta l’aigua al seu molí. El Pentàgon -fa vergonya escriure-ho- té plans per atacar gairebé tots els països del món –fins i tot Andorra, com deia irònicament l’altra dia Josep Miquel Guàrdia- perquè aquesta és la seva feina i la seva obligació. Una altra cosa molt diferent seria revelar que la Casa Blanca està deliberant sobre la possibilitat d’un atac més o menys imminent i que ho està fent sobre un pla militar concret. Però això, no ho sap ningú.

Davant d’aquesta actitud mediàtica resulta convenient recordar que la campanya “informativa” contra la guerra de l’Iraq, a diferència d’ara, no es va endegar fins que ja va ser públic i notori que la intenció de la Casa Blanca era atacar i derrocar Saddam Hussein. Per què? És que no ho havien vist a venir? És que els va agafar desprevinguts? En absolut. El que passava és que la internacional mediàtica i la progressia políticament correcte era víctima de les seves pròpies exageracions i mitges veritats. Consideraven que els Estats Units i l’Iraq eren, malgrat tot, ferms aliats; que Washington havia armat, covencionalment i amb armes de destrucció massiva, el règim de Saddam Hussein perquè servís de contrafort a la revolució islàmica iraniana, i que, per tant, mai no arribarien a l’extrem de prescindir-ne.

Pocs mesos abans de la invasió de l’Iraq encara es podien trobar per internet centenars de pàgines web d’ONG, fundacions de científics americans o centres d’estudis estratègics i internacionals on s’explicava, fil per randa, l’arsenal d’armes de destrucció massiva, inclosa la bomba atòmica, que tenia l’Iraq. Naturalment, tot això es publicava no només per denunciar el règim de Saddam Hussein sinó sobre tot per acusar els Estats Units de crear i mantenir el monstre. Entre aquestes desenes i desenes de pàgines web n’hi havia també d’entitats reconegudes, com el SIPRI d’Estocolm o l’Institut d’Estudis Internacional de Londres. Totes, absolutament totes, publicaven dades concloents sobre els arsenals iraquians i la responsabilitat nord-americana. La majoria d’aquestes pàgines, no cal dir-ho, ja no hi són.

Va ser, doncs, per aquèlla montanya “d’evidències” que no van voler veure que Bush estava decidit a atacar l’Iraq. No quadrava amb la seva anàlisi dialèctica de la història i la politica que, com tothom sap, és l’únic mètode científic per entendre de que van les coses. Però quan la realitat va ser més tossuda que la ideologia i va ser impossible negar l’eviidència, van començar corre cuita a mobilitzar-se. Però no per exigir el que demanaven a les seves pàgines web, és a dir, per acabar amb la impunitat i l’amenaça que representava el règim de Saddam Hussein creat pels americans, sinó per impedir-ho.

Aquests són els antecedents, el ”background”, de la internacional mediàtica que ara repica insistents tambors de guerra. Igual que amb el gos que mossega l’home o l’home que mossega el gos, convè que ara ens preguntem si la notícia està realment en el que ens volen fer escoltar o, pel contrari, en el que no volen que escoltem.

Assassinen una ministre paquistanesa per no portar prou vel

Zilla Huma Usman,Un islamista ha assassinat la ministra paquistanesa d'Afers Socials i defensora dels drets de les dones, Zilla Huma Usman, perquè no portava la cara tapada i per exercir un càrrec polític reservat als homes.


The gunman, Mohammad Sarwar, was overpowered by the minister’s driver and arrested by police. A stone mason in his mid 40s, he is not thought to belong to any radical group but is known for his fanaticism. He was previously held in 2002 in connection with the killing and mutilation of four prostitutes, but was never convicted due to lack of evidence.

Mr Sarwar appeared relaxed and calm when he told a television channel that he had carried out God’s order to kill women who sinned. “I have no regrets. I just obeyed Allah’s commandment,” he said, adding that Islam did not allow women to hold positions of leadership. “I will kill all those women who do not follow the right path, if I am freed again,” he said.

“He is basically a fanatic,” Raja Basharat, the Punjab Law Minister, said. “He is against the involvement of women in politics and government affairs.” A police statement added: “He considers it contrary to the teachings of Allah for a woman to become a minister or a ruler. That’s why he committed this action.”

“He killed her because she was not observing the Islamic code of dress. She was also campaigning for emancipation of women,” said Nazir Ahmad, a local officer.

Les eleccions americanes vistes des d'Egipte


Text de l'acudit publicat al diari egipci Al-Ahram:

Inscripció a la paret: “Hillary i Obama - Una dona i un negre participen a la campanya presidencial dels Estats Units"

L'imam: “Un altra senyal de la devallada de la civilització occidental”

dijous, 22 de febrer de 2007

No és l'ocupació, estúpids!

La caiguda del mur de Berlín va generar moltes esperances. Tantes, que fins i tot es va predir la fi de la història. Però sense arribar tan lluny, el cert és que hi havia un convenciment general que la majoria de conflictes internacionals sorgits durant la guerra freda s’acabarien amb la fi d’aquesta. I un d’aquests conflictes seria, com no, el conflicte israelianopalestí. Però no ha estat així. Per què? Doncs perquè una nova confrontació mundial –l’ascens de l’islamisme radical- havia començat a créixer a l’ombra de la guerra freda sense que ningú n’hagués copsat la seva importància i transcendència. Una nova confrontació que ha accentuat els conflictes en les “fronteres” de les dues grans "civilitzacions". El fantasma de la ideologia islamista recorria el món musulmà des de començaments del segle XX, però no es materialitzà políticament fins el 1979 quan la revolució islàmica de Khomeini va derrocar el Xà de Pèrsia. Però la percepció que aquesta revolució islàmica anava molt més enllà d’un simple conflicte “interior” dels països musulmans no es tindria fins un 11 de setembre, vint-i-dos anys després.

Aquests vint anys han capgirat el model de les relacions internacionals vigent des de la fi de la Segons Guerra Mundial. El nou paradigma de la política internacional no respon a les fòrmules de la diplomàcia realista del passat. I això serveix tant per a Israel com per a l’Iraq.

En el cas del conflicte israelianopalestí, l’antic cap de l’estat major de les forces israelianes, el tinent general Moshé Ya'alon acaba de presentar a la setena Conferència Política i Estratègica d'Hertzlyah una nova perspectiva del conflicte. Segons ell, el centre de gravetat del conflicte no són els territoris ocupats sinó la destrucció d'Israel.


Certains pensent que la solution du conflit Arabo-Israélien amènera la stabilité au Moyen Orient. Beaucoup pensent que le problème est "l'occupation" - le maintien des territoires conquis en 1967-, et que quitter ces territoires amènera la fin du conflit. Ces deux postulats erronés empêchent l'émergence d'un nouveau modèle pour la résolution du conflit. En dépit des tentatives incessantes pour régler ce conflit durant les 15 dernières années, rien n'a été résolu. Nous sommes tellement occupés à nous disputer à propos de la solution que nous avons perdu de vue le problème.

Les accords d'Oslo, et la décision d'Arafat de lancer son Intifada en 2000 après avoir été responsable de l'échec du sommet de Camp David, ont montré qu'Arafat ne voulait pas d'une solution à deux États et de la paix avec Israël. Il voulait éviter de reconnaître Israël comme un état Juif et indépendant. Les hésitations d'Arafat sont en harmonie avec les hésitations des Palestiniens des générations passées.

Les Palestiniens ont toujours rejeté la solution de deux États : ils ont rejeté la Commission Peel en 1937 et le plan de partition des Nations Unies de 1947. Le rejet le plus significatif est celui qui est intervenu à Camp David en 2000, quand Ehoud Barak a carrément offert de se retirer sur les lignes de 1967. En fait, après chaque rejet Palestinien d'une solution politique, une violente agression contre les Juifs est intervenue. Le leadership Palestinien admettait que les accords d'Oslo étaient un cheval de Troie. Fayçal Husseini disait que "en 2000, nous sommes sortis du cheval". Aujourd'hui, le Hamas ne cache pas ses vraies intentions: il n'y a pas de place pour un état Juif indépendant entre le Jourdain et la Méditerranée.


I això és també el que passa a l’Iraq. Perquè, en paraules de Marck Steyn, l’Iraq no tracta de l’Iraq sinó dels Estats Units. No es un conflicte pel petroli entre una insurgència patriòtica, amb suport de brigades internacionals, que lluitaria contra una ocupació neoimperialista, sinó del camp de batalla principal de la nova confrontació internacional plantejada pels jihadistes islamistes.


¿Entendido? En la presunta "guerra civil" sunní-chi'í de Irak, Irán ha marcado las dos casillas. A priori, no tiene mucho sentido -- si por "sentido", usted se refiere al "realismo" inteligente de la política exterior a la antigua usanza del tipo del Iraq Study Group. Recordará usted que Messrs Baker, Hamilton y compañía nos garantizaban que Irán tenía "interés en evitar el caos en Irak". Visiblemente, Irán piensa de otra manera.
Y lo que están haciendo sugiere una visión de la situación concebida con mayor claridad que la que el colectivo irreal del realpolitik de Washington pueda proponer. ¿Por qué apoyaría el Irán chi'í a los sunníes iraquíes que matan iraquíes chi'íes?

Porque Irak no trata de Irak. Trata de América.

Los mulás entienden eso, incluso si todo el Partido Demócrata y la mitad de los Republicanos no lo entienden. Irán tiene interés en que la empresa norteamericana en Mesopotamia termine en un fracaso tan estrepitoso, por no decir traumático, que Washington se retire de la región. De modo que a tal fin, han montado una guerra a distancia. Hubo un tiempo en el que toda rencilla picajosa sobre el planeta era una guerra a distancia: los soviéticos tenían a su hombre en el norte de Piradostán, y Occidente tenía a su hombre en el sur de Piradostán, y se ponían manos a la obra y uno de ellos salía victorioso. Pero, desde la Guerra Fría, parece que hemos perdido el talento para elegir bando en las guerras a distancia, de modo que los iraníes nos ahorraron problemas y eligieron ambos bandos. Durante tres años, los negacionistas siguieron asegurándonos que hay "una guerra civil" en Irak, y los iraquíes continuaron rehusando presentarse a ella. A continuación los iraníes decidieron ponerse serios, y para ellos no importa en absoluto si los iraquíes chi'íes matan iraquíes sunníes o no, o al contrario. En la práctica, una "guerra civil" directa en Irak terminaría muy pronto: no hay muchos sunníes, y los chi'íes podrían encargarse de ellos rápida y desagradablemente. De ahí el enfoque impecablemente bipartidista de Teherán.


I el que val per a l’Iraq també val per a l’Afganistan. Els talibans, la branca local de la “internacional” islamista, davant la cobardia d’occident i el suport de la internacional mediàtica estan intentant obrir un segon front, un segon camp de batalla, contra els Estats Units i els aliats que encara li queden. Les intervencions militars occidentals als dos països responen a la mateixa lògica i a la mateixa necessitat. Per això és tan absurda la posició del govern espanyol, que està fent a l’Afganistan el mateix exactament que estaria fent a l’Iraq. I no s’hi val justificar-ho apel·lant a la legalitat internacional, perquè l’actuació de les forces multinacionals desplegades al país mesopotàmic està beneïda per una resolució de l’ONU adoptada poques setmanes després que Zapatero anuncies la retirada de les tropes espanyoles.

dimarts, 20 de febrer de 2007

Napolitano: "Vam negar la veritat per ideologia"

Ara que s'ha posat tan de moda això de la recuperació de la memòria històrica, que massa sovint no és res més que un eufemisme de la imposició de la revenja política, valdria la pena seguir l'exemple del president d'Itàlia, l'excomunista Giorgio Napolitano, que en un acte de valentia personal i política ha denunciat la massacre d'entre 10 i 15.000 exfeixistes i antifeixistes no comunistes a l'Ístria i la Dalmàcia el 1945. Una matança en la que hi van participar també partisans comunistes italians i que fins ara sempre havia estat amagada rera un infranquejable mur de silenci. Napolitano ho ha dit molt clarament: "vam negar la veritat per ideologia".

Giorgio Napolitano celebra al Quirinale, per il secondo anno, il Giorno del Ricordo, consegnando diplomi e medaglie agli eredi delle vittime delle foibe, che definisce «imperdonabile orrore contro l'umanità» aggiungendo: «Non dobbiamo tacere, dobbiamo assumerci la responsabilità dell' aver negato o teso a ignorare la verità per pregiudiziali ideologiche e cecità politica e dell' averla rimossa per calcoli diplomatici e convenienze internazionali». Un' ammissione senza alcuna attenuante delle responsabilità di un'intera classe politica, per quella che lo stesso Napolitano ha definito «la congiura del silenzio» sulla tragedia del popolo giuliano-dalmata.

Napolitano ha voluto richiamarsi esplicitamente al suo predecessore, Carlo Azeglio Ciampi, dicendo che ne raccoglie l'esempio circa «il dovere che le istituzioni della Repubblica sentono come proprio, a tutti i livelli, di un riconoscimento troppo a lungo mancato» delle tragedie di un intero popolo di istriani, fiumani e dalmati, che al confine orientale dell' Italia, dopo l'8 settembre '43, furono vittime di un «moto di odio e di furia sanguinaria e di un disegno annesionistico slavo che prevalse innanzitutto nel Trattato di pace del 1947 e che assunse i sinistri contorni di una pulizia etnica».

Una tragedia la cui memoria «ha rischiato di essere cancellata» e che invece, ha aggiunto il capo dello Stato, deve essere trasmessa ai giovani nello spirito della legge del 2004 che ha istituito il Giorno del Ricordo. Nell' autunno 1943, ha aggiunto Napolitano citando recenti riflessioni e ricerche, «si intrecciarono giustizialismo sommario e tumultuoso, parossismo nazionalista, rivalse sociali e un disegno di sradicamento della presenza italiana da quella che era e cessò di essere la Venezia Giulia». «La disumana ferocia delle foibe fu una delle barbarie del secolo scorso, in cui si intrecciarono in Europa cultura e barbarie. Non bisogna mai smarrire consapevolezza di ciò - ha sottolineato - nel valorizzare i tratti più nobili della nostra tradizione storica e nel consolidare i lineamenti di civiltà, di pace, di libertà, di tolleranza, di solidarietà della nuova Europa che stiamo costruendo da oltre 50 anni, e che è nata dal rifiuto dei nazionalismi aggressivi e oppressivi, da quello espresso nella guerra fascista a quello espresso nell' ondata di terrore jugoslavo in Venezia Giulia. La nuova Europa esclude naturalmente anche ogni revanchismo».

Lamentablement, notícies d'aquesta importància no son recollides per la majoria dels nostres mitjans de comunicació, més preocupats per la fidelitat político-ideològica que per la fidelitat informativa. Un dels pocs comentaris que s'han fet és l'escrit per Hermann Terscht a El País. Un comentari que tanca amb una mirada al que estem fent per aquí.


El silencio en torno a los crímenes del comunismo en Yugoslavia -y en todo el continente- se mantuvo décadas bajo la hegemonía cultural de la izquierda en Italia y Francia. Mientras allí se ha roto, en España, bajo nacionalismo y neoizquierdismo, se impone con gran potencial intimidatorio.

Según la lógica rota y denunciada ahora por Napolitano, quienes recordaran o denunciaran a las miles de víctimas de los partisanos en Istria y Dalmacia eran automáticamente acusados de "fascistas". Como quien recordaba a las decenas de miles de alemanes asesinados y los millones de deportados tras la guerra eran "revisionistas nazis", un recurso por cierto en el que coinciden los gemelos Kaczynski con los desaparecidos regímenes comunistas. También actúan así los adalides de la llamada "democracia avanzada" que se dicen de nuevas generaciones para reclamar como propios bandos y banderías de los abuelos que dividieron y enfrentaron a sus pueblos.

Errors i omisions d’El País sobre les missions diplomàtiques i policials espanyoles a Guantànamo

GEES :

Entre las omisiones cabe recordar que tanto la prensa como el Parlamento fueron informados de las numerosas gestiones diplomáticas efectuadas desde que, en febrero de 2002, se supo de la detención de dos supuestos ciudadanos españoles en Afganistán.

Nos consta que los diplomáticos españoles fueron de los primeros en viajar a la base norteamericana, y que España fue el segundo país occidental, tras Gran Bretaña, en obtener la transferencia de un nacional; en nuestro caso, se trataba de Hamido, el único "talibán español" reconocido. Los diplomáticos españoles estuvieron en todo momento en contacto con la Cruz Roja, y no sólo con la CIA, y coordinaron sus acciones con los de otros países europeos enfrentados a situaciones similares.

También hemos sabido de la resistencia de la policía española a desplazarse a Guantánamo, sobre todo en el tercer viaje, por el escaso valor de la información obtenida allí anteriormente. Tuvo que ser la ministra Palacio, que se implicó personalmente en negociaciones con Powell, Rumsfeld y Wolfowitz para obtener el traslado a España de Hamido, quien convenciera a los responsables de Interior de que los americanos aceptarían una nueva misión diplomática, disfrazada, eso sí, de objetivo informativo judicial. Finalmente, y con la feliz intervención del juez Garzón, se consiguió la transferencia de Hamido en febrero de 2004.

Este éxito diplomático es de subrayarse ahora, ya que nos cuesta mucho creer que el actual Gobierno, cuyas relaciones con Washington se pueden medir todavía por minutos, hubiera sido capaz de actuar mejor, por más que le pese a Moratinos.

En cuanto a los errores, o más bien falsedades intencionadas, ha tenido que ser el tan traído y llevado Garzón quien ponga los puntos sobre las íes, al recordar que para una actividad de información policial no se requiere autorización judicial y que nadie cometió "ninguna ilegalidad".

El hecho de que, como es perfectamente normal en muchas informaciones que maneja la policía, las conversaciones en Guantánamo fueran desechadas, lógica y normalmente, por el Tribunal Supremo, no significa que la actuación policial fuera ilegal, ni que se incurriera en responsabilidad penal o política alguna por esta razón, como da a entender equivocadamente el reportero de Prisa, que debería haberse informado mejor. Pero como encima El País editorializa sobre "violaciones de la legalidad española y europea" y pide "responsabilidades políticas", no creemos en una mera equivocación individual del autor, por lo que la voluntad falsificadora de la acusación alcanza a la alta dirección del periódico y del grupo mediático.

Contaminar de ilegalidad todo lo que tiene relación con Guantánamo, y calificar en 2007 lo que ocurrió en 2002, podría incluso alcanzar al propio diario. ¿O es que va a negar que precisamente una corresponsal de El País coincidió en la base norteamericana con una de las misiones diplomáticas? ¿Y cómo iba esta corresponsal a acceder a la base sin el permiso y la colaboración de sus responsables militares? ¿Actuó por ello El País al margen de la legalidad internacional?

La demagogia y la manipulación periodística, que habrán conocido por sus embajadas nuestros países amigos, no habrán sentado nada bien en los círculos internacionales. De hecho, a pesar de los alardes tipográficos de nuestro primer diario, la controversia política ha sido únicamente aireada por la agencia cubana Prensa Latina, bien dispuesta a acoger todo lo que mancille al Imperio, y un medio tan conocido como Aujourd'hui Le Maroc.

Si el Ejecutivo Aznar cometía ilegalidades tan flagrantes, ¿qué es lo que hacían, aparte del Gobierno del torturador supremo George W. Bush, los de Chirac, Blair, Persson, Verhofstadt, Schroeder, Putin, etcétera? ¿O es que cree El País que los policías de Mohamed VI no accedieron a lo que les podía interesar de nuestro compatriota, que al fin y al cabo ha vivido a caballo entre nuestro país y el suyo?

No toleren ni el carnaval


Una comparsa del carnaval de Düsseldorf representava dos islamistes, un amb el rètol "clitxé" i l'altra amb la inscripció "realitat". No cal dir que ha estat denunciada com una provocació pel Consell central dels musulmans d'Alemanya, segons publica avui Le Figaro.

dilluns, 19 de febrer de 2007

Les lliçons de l'Estatut andalús

L'Estatut d'Andalusia demostra dues coses. La primera, que és possible pactar canvis substancials del model d'Estat amb el PP i, la segona, que sigui qui sigui qui pacti els ciutadans no es mamen el dit.

Els partits nacionalistes catalans -que són gairebé tots- estan matxacant el PP per la contradicció evident d'haver acceptat en l'Estatut d'Andalusia moltes coses que havien impugnat en l'Estatut de Catalunya. De fet, més de la meitat dels articles impugnats pel PP per inconstitucionalitat s'han reproduit gairebé literalment a l'Estatut andalús. Ve't aquí alguns exemples:


-El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és l'última instància jurisdiccional de tots els processos iniciats a Catalunya

-
El Tribunal Superior de Justicia de Andalucía es la última instancia jurisdiccional de todos los procesos judiciales iniciados en Andalucía

-Totes les persones tenen dret a rebre un tractament adequat del dolor i cures pal·liatives integrals i a viure amb dignitat el procés de llur mort.

-
Todas las personas tienen derecho a recibir un adecuado tratamiento del dolor y cuidados paliativos integrales y a la plena dignidad en el proceso de su muerte.

L'ensenyament és laic, -diu l'Estatut català- a les escoles de titularitat pública.

La enseñanza pública, conforme al carácter aconfesional del Estado, será laica.


Els nacionalistes, lògicament, estan molt contents explotant aquesta contradicció. Una contradicció que no amaga la seva incapacitat d'obtenir un ampli consens constitucional alhora de refer l'Estatut. Si haguéssin pactat amb el PP, el nou text estatutari estaria totalment garantit, ja que els populars no haurien presentat el recurs d'inconstitucionalitat que el farà naufragar en molts dels seus termes actuals.

L'argument nacionalista era que un pacte amb el PP era impossible, però com s'ha vist a Andalusia això no era veritat. I no ho era perquè el que en realitat volien els nacionalistes, dins la lògica política endegada per Zapatero, no era un Estatut de consens i per tant un Estatut amb el PP sinó un Estatut contra el PP. De la mateixa manera que volen, per exemple, un pacte antiterrorista contra els populars més que contra ETA.

Ara bé, això vol dir que la decissió del PP de dónar suport a l'Estatut andalús ha estat més encertada que la de rebutjar l'Estatut català? La baixíssima participació electoral dóna la resposta. No. Una cosa és que els canvis de naturalesa constitucional s'hagin de fer amb el més ampli consens possible perquè siguin sòlids i duradors, i una altra molt diferent que aquests canvis siguin necessaris o ho siguin en la percepció dels ciutadans.

Les reformes estatutàries no només no eren una prioritat a Catalunya i a Andalusia sinó que eren únicament i exclusiva una prioritat d'aquells partits que volen imposar unilaterlament el seu model de país, pàtria i estat a la resta. És per això que a l'apuntar-se al carro de Chavez el PP andalús ha comès un gran error polític. Potser haurà demostrat molta flexibilitat i voluntat de consens, però no ha aconseguit convèncer ni els seus electors de la bondat o necessitat del nou Estatut.

Petit detall sense importància

Aquesta matinada han executat un dels responsable de l'atac de la setmana passada contra un autobús de la Guàrdia revolucionària de l’Iran i on van morir 11 persones. Nasrollah Shanbehzahi ha estat penjat al mateix indret on es va cometre l'atemptat, reivindicat per un grup sunnita radical. Cap font ha confirmat la celebració prèvia del judici, però l'agència oficial de notícies iraniana ha dit que l'executat va confessar la seva participació en l'atac en una entrevista a la televisió.

Espero amb impaciència l’àmplia cobertura mediàtica i l’enèrgica condemna internacional d’aquest fet. Em conformo amb que sigui similar a la que es va fer per protestar per les execucions dels criminals baazistes a l’Iraq, després de mesos -petit detall sense importància- de judici públic.

Una explicació diferent per al “canvi climàtic”

Un experiment fet fa poc pel professor Henrik Svensmark en el Centre Nacional de l’Espai de Dinamarca ha aconseguit per primera vegada fabricar “núvols” utiltizant radiació còsmica. Seria la demostració d’una hipòtesi diferent a la de les emissions de CO2 per explicar certs augments de la temperatura terrestre. La informació i l’explicació és d’Antón Uriarte al seu blog CO2.


Desde hace unas décadas un grupo de físicos daneses se empeñan en demostrar que el calentamiento del siglo XX está ligado a la disminución de las nubes bajas, lo cual a su vez es una consecuencia de la disminución durante ese siglo de la radiación cósmica que llega a la Tierra. Según ellos la radiación cósmica provoca una suelta de electrones en la atmósfera que, por un proceso catalítico y ionizante, ayuda al ensamblaje de aerosoles atmosféricos (especialmente los derivados del azufre) creando "núcleos de condensación", de los que hablé dos posts más abajo. La mayor o menor llegada de estos rayos cósmicos depende de la actividad geomagnética del Sol. El aumento de la actividad solar durante el siglo XX habría llevado a una disminución de la radiación cósmica y a una disminución de las nubes bajas. Al final, en superfcie, más insolación y más calor.

dijous, 15 de febrer de 2007

Els secularistes de l'Islam surten a la llum

On són els musulmans moderats? existeix un secularisme a l'Islam? Aquestes preguntes, formulades una i una altra vegada des de l'11 de setembre, tindran finalment una resposta pública. Serà a la primera Cimera Secular de l'Islam, que se celebrarà els dies 4 i 5 de març a Florida, i en la que hi participaran personalitats tan destacades com Ibn Warraq, Walid Phares, Amir Taheri, Nonie Darwish o Irshad Manji, entre altres.

Els organitzadors d'aquest fòrum desl secularistes de les societats islàmiques tenen una pàgina web en la expliquen i detallen el programa i objectius de la cimera:

In the last decade we have increasingly heard calls for a "reformation," a new Enlightenment, or a secularization and liberalization of Islamic thought and practice. And yet there is to this day no organized international response. At the same time, a growing number of secular Muslims and secularists from majority Muslim countries have been undertaking these intellectual and strategic challenges independently (here “secularists” includes both those who embrace a thoroughly non-religious worldview, as well as those committed to separation of religion from overnment and robust freedom of conscience).

The purpose of the Secular Islam Summit is to bring together these thinkers and activists in an ongoing cross-cultural forum and clearinghouse to generate and share new practical strategies and disseminate these to the public and opinion-makers worldwide.

Speakers include Mona Abousenna, Shaker al-Nabulsi, Nonie Darwish, Afshin Ellian, Hasan Mahmud, Tawfik Hamid, Shahriar Kabir, Nibras Kazimi, Irshad Manji, Salameh Nematt, Walid Phares, Wafa Sultan, Amir Taheri, Mourad Wahba, Ibn Warraq, Manda Zand Ervin, and a distinguished member of the Iraqi government, among others. Click here to see their bios.

dimecres, 14 de febrer de 2007

Augmenta el nombre de suïcidis a la policia francesa

Le Figaro

En France, la police déplore en moyenne près d'un suicide par semaine. Quarante-huit agents se sont donné la mort en 2006, soit treize de plus qu'en 2005.

La discriminació positiva prohibida a Califòrnia

Ho explica la televisió francesa TF1:

Com acabar amb les marees negres?

Jean Pierrer Chevalier té una resposta:

L’essentiel : Pour en finir définitivement avec les marées noires, il suffit d'appliquer les règles fondamentales du libéralisme : faire payer les pollueurs. Les cargos transportant du pétrole doivent être assurés sans limitation. Les assureurs sont alors amenés à faire fonctionner les mécanismes des marchés libres qui pénalisent les bateaux dangereux. L'Etat se borne alors à surveiller l'ensemble du dispositif et à sanctionner les contrevenants en rendant la justice, ce qui correspond à ses prérogatives régaliennes.

Kosovo o el risc de l'autodeterminació humanitària

Mira Milosevich

Michael Ignatieff ha llamado la atención sobre los riesgos de convertir los derechos humanos en base de una política. A este respecto, cabe recordar que el derecho de autodeterminación no es un concepto nuevo. Fue parte esencial del plan pacificador de Woodrow Wilson que legitimó la destrucción de los imperios centrales y la aparición de nuevos Estados nacionales tras la Gran Guerra, creando de paso los desequilibrios que llevarían a la Segunda Guerra Mundial. El derecho de autodeterminación que reclaman los albaneses deriva de la misma lógica y extrae su pertinencia histórica de la desintegración de la Yugoslavia comunista. Sin embargo, hay una diferencia notable entre los planes de Wilson y Ahtisari. El primero asumía la realidad de los conflictos étnicos y de las identidades colectivas. El plan Ahtisari interpreta el derecho de autodeterminación, de modo paradójico, a partir de los derechos humanos. La paradoja estriba en que los derechos humanos atañen a los individuos y no a los pueblos. El conflicto entre serbios y albaneses por un territorio que ambos pueblos consideran el meollo de su identidad nacional ha sido interpretado desde occidente como flagrante violación de los derechos humanos de los albaneses por parte de los serbios, a pesar de que en la pasada guerra de Kosovo y en todas las guerras anteriores de la región a lo largo del siglo XX (las guerras balcánicas de 1912 y la de 1913 y las dos contiendas mundiales) unos y otros, serbios y albaneses, mostraron por igual su voluntad de dirimir sus diferencias por las armas.

Notícies del matí: A qui hem de creure?

Els mitjans de comunicació han donat versions diferents, i fins i tot oposades, de l'informe dels perits sobre la composició dels explosius utilitzats l'11-M que ahir va ser entregat a l'Audiència Nacional.

El País

El informe pericial sobre explosivos encargado por el tribunal que enjuiciará los atentados de los trenes de la muerte es concluyente. Todos los explosivos encontrados o utilizados en cualquiera de los escenarios del 11-M -la bolsa bomba de Vallecas, la infravivienda de Chinchón, la furgoneta Renault Kangoo, la vivienda de Leganés donde se suicidaron siete de los presuntos autores materiales, el artefacto instalado en la vía del AVE en Mocejón, así como los focos de las explosiones de los trenes- son compatibles con dinamita Goma 2 Eco, similar a la robada por José Emilio Suárez Trashorras en Mina Conchita y que éste puso a disposición del jefe operativo del comando de integristas islámicos, Jamal Ahmidan, El Chino.

El informe preliminar deja absolutamente claro y sin ningún género de duda que las muestras de explosivo intacto analizadas contenían nitroglicol, nitrato amónico, nitrocelulosa, dibutilftalato, almidón y una cantidad mínima de dinitrotolueno. Esta composición se corresponde exactamente con el análisis de la muestra de Goma 2 Eco proporcionada como patrón de referencia.

El Mundo:

Los peritos de la Policía Nacional, de la Guardia Civil y los propuestos por dos acusaciones personadas en el juicio del 11-M han encontrado 'dinitrotolueno', un componente de la dinamita que, según un informe de la Guardia Civil [Ver PDF. 580 KB] y la Unión Española de Explosivos, no está presente en la Goma 2 Eco. Sí está presente en la Goma 2 EC, que la policía también encontró en un registro de mina Conchita, de donde supuestamente procedía el explosivo que estalló en los trenes.

Esta sustancia, según el testimonio de una especialista de la Policía que figura en el sumario del juez de la Audiencia Nacional Juan del Olmo, también está presente en la dinamita Titadyn.

El hallazgo del dinitrotolueno se ha producido en las primeras pruebas realizadas a las muestras de explosivos recogidas en los focos de las explosiones de los cuatro trenes y en los lugares relacionados con los terroristas, según la investigación: la furgoneta Kangoo encontrada cerca de la estación de Alcalá de Henares, donde, según el fiscal, viajaron algunos de los terroristas; el piso de Leganés donde se suicidaron los supuestos autores materiales de la masacre; la mochila bomba que apareció en la comisaría de Vallecas entre los objetos procedentes del tren de El Pozo; el artefacto colocado en las vías del AVE en Mocejón (Toledo).

Además, los peritos han examinado dos muestras de un cartucho de dinamita Goma 2 Eco enviado como patrón de referencia; en éstas también había dinitrotolueno. Todo, por encargo del tribunal encargado de juzgar los atentados en el proceso que comienza este mismo jueves.
SER:

El informe de los expertos ha determinado que la sustancia explosiva empleada para los atentados es la misma que la que se recuperó en la mochila que fue desactivada por la policía en la comisaría de Vallecas. Los técnicos en desactivación de explosivos encontraron cartuchos amasados de Goma 2 ECO y los análisis de los peritos han confirmado la presencia de esta sustancia tanto en la furgoneta Kangoo, como en las vías del AVE, como en la explosión del piso en Leganés.

Es un material explosivo, según los técnicos, que es Español, procede de la mina Conchita en Asturias en la que estuvo trabajando el minero Suárez Trashorras y no hay ninguna evidencia, según el informe, que apunte a la presencia de otro material explosivo como Titadyne, que es de origen francés y que habitualmente ha sido utilizado por ETA.

Notícies.com

L'Audiència Nacional ha rebut ja l'últim informe de la policia sobre la composició dels artefactes que els terroristes van fer esclatar en els atemptats de l'11-M a Madrid. L'informe policial fa una descripció asèptica de les substàncies que s'han trobat sense cap conclusió sobre l'origen dels explosius. Es diu que la substància trobada es pot detectar en qualsevol tipus de dinamita. Finalment, doncs, tampoc no aclareix la procedència de la substància explosiva.

Així escriu la història el periodisme.

dimarts, 13 de febrer de 2007

El testament de Jacques Chirac i els exiliats climàtics de Ségolène Royal

Dues magnífiques anotaciona de Guy Sorman:

JACQUES CHIRAC:

"Je suis convaincu que le libéralisme est voué au même échec que le communisme et qu'il conduira aux mêmes excès. L'un comme l'autre sont des perversions de la pensée humaine". Cette déclaration de Jacques Chirac au journaliste Pierre Péan , laisse vraiment perplexe . Elle est même incompréhensible . Quels idiots , ces Russes , ces Polonais , ce Jean Paul II qui ont combattu le communisme pour entrer dans la démocratie libérale! Il faudrait que Jacques Chirac leur explique et nous explique ce qu'il entend par libéralisme ? La démocratie , l'économie de marché ? Qu'est-ce qui est mieux que le libéralisme? Sans doute , un peu vague , identifie-t-il libéralisme aux Etats-Unis plutôt qu'à Benjamin Constant , Tocqueville , Jacques Rueff ou Raymond Aron . Si telle est la bonne interprétation , que n'emploie-t-il des mots justes ? Et au-dessus du communisme et du libéralisme, que place-t-il ? L'Etat français sans doute , si bien dirigé depuis douze ans : efficace , honnête , transparent . Jacques Chirac déclarait récemment qu'il y avait une vie en dehors de la politique ; il lui reste à découvrir ( mais un peu tard ) qu'il y a aussi une vie hors de l'Etat .

SÉGOLÈNE ROYAL:

Avant même de divulguer son programme, je lis que Ségolène Royal s’inquiète des futurs réfugiés climatiques . « Devrait-on leur accorder l’asile politique » , se demande –telle dans une lettre à l’organisation caritative Terre des hommes ? `À mon avis , oui :le réfugié climatique n’est-il autre qu' une victime du capitalisme qui nous réchauffe ?
D’où viendra la nouvelle déferlante de réfugiés ? On pense aux Inuits privés de phoques par la fonte du pôle nord et aux Maldiviens , menacés d’être submergés par l’Océan indien.
Dans l’attente de ces réfugiés climatiques , de passage l’autre jour à Genève afin d’y prononcer une conférence à la demande de la banque Julius Baer , j’ai été frappé par le nombre significatif de réfugiés fiscaux ; Johnny Hallyday n’était pas dans la salle mais il s’en trouvait d’autres qui pèsent plus lourd dans l’économie française .
À ces réfugiés fiscaux , nos candidats ne proposent pas d’asile ; ajoutons-y tous ceux qui partent entreprendre hors de France , la France se vide par le haut. Cela libère la place pour les Inuits et , franchement , je ne vois pas comment la tendance s’inverserait dans les temps qui viennent ? Pas plus que le Huguenots qui , chassés par Louis XIV , sont partis enrichir Berlin , les exilés économiques , réfugiés anti-bureaucratiques , ne reviendront en France.

Canvi climàtic: escèptics contra apocalíptics

Quan més grossa és una mentida més possibilitats hi ha que tothom se la cregui. Però quan punxa, es desinfla més ràpidament que un globus de fira. Això és el que està començant a passar amb les mentides del "lobby climàtic" i la seva Bíblia de l'escalfament global. Les veus discrepants estan trencant el mur de silenci del suposat "consens científic" i estan fent trontollar les "certeses" sobre les que s'ha edificat la més gran mixtificació científica dels últims cent anys.

Us recomano, tant a convençuts com a escèptics, la lectura dels següents articles. Són una gota d'aigua en el desert de la correcció política, però aviat seran un mar.

Cambio climático (I) : Una verdad incómoda. Xavier Sala-i-Martin.
Cambio climático (II): El Pollo. Xavier Sala-i-Martin.
Cambio climático (III): A la vuelta de la esquina. Xavier Sala-i-Martin.
Global-warming skeptics cite being 'treated like a pariah'. Eric Pfeiffer
An experiment that hints we are wrong on climate change. Nigel Calder
Cosmic rays blamed for global warming. Richard Gray
Global Warning. David Warren

Climate hysteria. Bjorn Lomborg



P.D.- Xavier Sala-i-Martin té previst publicar a La Vanguardia dos articles més sobre el tema.

Notícies del matí

La insurgència sunnita utilitza rifles austríacs venuts a l'Iran
Telegraph.co.uk


Austrian sniper rifles that were exported to Iran have been discovered in the hands of Iraqi terrorists, The Daily Telegraph has learned. More than 100 of the.50 calibre weapons, capable of penetrating body armour, have been discovered by American troops during raids.

The guns were part of a shipment of 800 rifles that the Austrian company, Steyr-Mannlicher, exported legally to Iran last year. The sale was condemned in Washington and London because officials were worried that the weapons would be used by insurgents against British and American troops.

Within 45 days of the first HS50 Steyr Mannlicher rifles arriving in Iran, an American officer in an armoured vehicle was shot dead by an Iraqi insurgent using the weapon. Over the last six months American forces have found small caches of the £10,000 rifles but in the last 24 hours a raid in Baghdad brought the total to more than 100, US defence sources reported.

"Dienteputo" hauria desplaçat "Txeroki" en el lideratge d'ETA
El Confidencial Digital:

"Dienteputo” es un histórico de la organización, de 45 años y con seis asesinatos a sus espaldas, que huyó a Iberoamérica y permaneció allí al frente del aparato logístico, y que ha regresado a Francia.

Principi d'acord per desmantellar el programa nuclear de Corea del Nord
Notícies.cat

Principi d'acord a Pequín dels sis països que negocien sobre el programa nuclear nord-coreà: les dues corees, la Xina, els EUA, el Japó i Rússia. Segons aquest acord preliminar, Corea del Nord es compromet a desmantellar el seu programa nuclear militar a canvi de contraprestacions energètiques. Segons alguns mitjans de comunicació americans i nipons, Corea del Nord rebria a canvi un milió de tones de petroli i un milió de quilowatts d'electricitat anuals.

Descoberts els gens clau de la diabetis
Le Figaro:

Une équipe franco-anglo-canadienne vient d'identifier les quatre principaux gènes prédisposant au risque d'avoir la forme la plus répandue du diabète, celle du diabète de type 2, associé à l'obésité. Ces résultats publiés en ligne dans la revue Nature ont été obtenus grâce à une technique révolutionnaire d'ana­lyse ultrarapide de l'ADN qui passe par des puces capables d'étudier 400 000 mutations de l'ADN à la fois.

diumenge, 11 de febrer de 2007

La cortina de fum de la recusació

Fa ja 15 dies -abans de tot l'enrenou de la recusació de Pérez Tremps- corria la noticia per diverses deep waters que els membres del Tribunal Constitucional del sector progressista havien filtrat el document de la seva posició sobre l'Estatut. Un document que va deixat glaçats a nacionalistes i zapateristes, ja que consideraria inconstitucionals un parell de capítols del nou Estatut i faria una interpretació estrictament constitucionalista de diversos articles ambigus o confusos. El text dels magistrats progressistes sembla que va ser enviat a El País, que no el va publicar. Ara, Jordi Pujol sembla confirmar-lo implícitament en unes declaracions:

"Esto del TC no acabará bien, pero no porque finalmente se impongan las tesis de los jueces del PP, sino porque desde el primer día ya está claro que saldrá una sentencia interpretativa que dirá que el Estatut está bien, pero a condición de que se interprete de una determinada manera", ha afirmado Pujol.

Aquesta posició dels membres del TC explicaria que la histèria contra el PP per la recusació está de fet dirigida contra tot el Tribunal Constitucional. L'argument de nacionalistes i zapateristes, que veuen que tot se'n va en orris, és que l'Estatut és constitucional perquè l'ha votat el Parlament i ha estat acceptat en referèndum. I que el tribunal Constitucional ha de callar. És a dir, la vella idea antiliberal de la supremacia de la política - del poder- per sobre de la llei i de l'estat de dret.

(Aquesta anotació no haugés estat possible sense l'aportació de l'amic F.C.)

Torna l'idiota

Mario Vargas Llosa fa una resenya a El País del nou llibre de Plinio Apuleyo Mendoza, Carlos Alberto Montaner i Álvaro Vargas Llosa "El regreso del idiota". Una sdegona part, eu anys després, del "Manual del perfecto idiota latinoamericano".

Una década después, los tres autores vuelven ahora a sacar las espadas y a cargar contra los ejércitos de "idiotas" que, quién lo duda, en estos últimos tiempos, de un confín al otro del continente latinoamericano, en vez de disminuir parecen reproducirse a la velocidad de los conejos y cucarachas, animales de fecundidad proverbial. El humor está siempre allí, así como la pugnacidad y la defensa a voz en cuello, sin el menor complejo de inferioridad, de esas ideas liberales que, en las circunstancias actuales, parecen particularmente impopulares en el continente de marras.

Pero ¿es realmente así? Las mejores páginas de El regreso del idiota están dedicadas a deslindar las fronteras entre lo que los autores del libro llaman la "izquierda vegetariana" con la que casi simpatizan y la "izquierda carnívora", a la que detestan. Representan a la primera los socialistas chilenos -Ricardo Lagos y Michelle Bachelet-, el brasileño Lula da Silva, el uruguayo Tabaré Vásquez, el peruano Alan García y hasta parecería -¡quién lo hubiera dicho!- el nicaragüense Ortega, que ahora se abraza con, y comulga con frecuencia de manos de su viejo archienemigo, el cardenal Obando. Esta izquierda ya dejó de ser socialista en la práctica y es, en estos momentos, la más firme defensora del capitalismo -mercados libres y empresa privada- aunque sus líderes, en sus discursos, rindan todavía pleitesía a la vieja retórica y de la boca para fuera homenajeen a Fidel Castro y al comandante Chávez. Esta izquierda parece haber entendido que las viejas recetas del socialismo jurásico -dictadura política y economía estatizada- sólo podían seguir hundiendo a sus países en el atraso y la miseria. Y, felizmente, se han resignado a la democracia y al mercado.

La "izquierda carnívora" en cambio, que, hace algunos años, parecía una antigualla en vías de extinción que no sobreviviría al más longevo dictador de la historia de América Latina -Fidel Castro-, ha renacido de sus cenizas con el "idiota" estrella de este libro, el comandante Hugo Chávez, a quien, en un capítulo que no tiene desperdicio, los autores radiografían en su entorno privado y público con su desmesura y sus payasadas, su delirio mesiánico y su anacronismo, así como la astuta estrategia totalitaria que gobierna su política. Discípulo e instrumento suyo, el boliviano Evo Morales, representa, dentro de la "izquierda carnívora", la sub-especie "indigenista", que, pretendiendo subvertir cinco siglos de racismo "blanco", predica un racismo quechua y aymara, idiotez que, aunque en países como Bolivia, Perú, Ecuador, Guatemala y México carezca por completo de solvencia conceptual, pues en todas esas sociedades el grueso de la población es ya mestiza y tanto los indios y blancos "puros" son minorías, entre los "idiotas" europeos y norteamericanos, siempre sensibles a cualquier estereotipo relacionado con América Latina, ha causado excitado furor. Aunque en la "izquierda carnívora" por ahora sólo figuran, de manera inequívoca, tres trogloditas -Castro, Chávez y Morales- en El regreso del idiota se analiza con sutileza el caso del flamante presidente Correa, del Ecuador, grandilocuente tecnócrata, quien podría venir a engordar sus huestes. Los personajes inclasificables de esta nomenclatura son el Presidente argentino Kirchner y su guapa esposa, la senadora Cristina Fernández (y acaso sucesora), maestros delcamaleonismo político, pues pueden pasar de "vegetarianos" a "carnívoros" y viceversa en cuestión de días y a veces de horas, embrollando todos los esquemas racionales posibles (como ha hecho el peronismo a lo largo de su historia).


divendres, 9 de febrer de 2007

La recusació

Val la pena llegir íntegrament l'article del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, promotor de Ciutadans-Partit de la Ciutadania i un dels crítics més aferrissats del nou Estatut, Francesc de Carreras, sobre la decissió del Tribunal Constitucional de recusar del magistrat Pablo Pérez Tremps.


¿Elaborar este informe afecta a la imparcialidad de Pérez Tremps? No creo que sea así. Desde un punto de vista de la imparcialidad subjetiva, no parece que elaborar un estudio sobre un tema en el que dices lo mismo que en otros múltiples trabajos pueda vincularte a quien te lo encargó. En el mismo volumen hay también informes de otros profesores que se han mostrado muy críticos con el proyecto de Estatut. Es el caso de Rafael Jiménez Asensio, el cual publicó posteriormente un artículo demoledor sobre algunos de los presupuestos básicos en los que se basaba el proyecto catalán; es también el de Alejandro Saiz Arnaiz y Manuel Medina Guerrero, que formaron parte de la comisión de expertos que, por encargo del PSOE, dictaminó sobre el texto aprobado por el Parlament de Catalunya y contribuyó decisivamente a su modificación por razones de constitucionalidad. Desde el punto de la imparcialidad objetiva, cuando Pérez Tremps escribió su estudio todavía la ponencia parlamentaria no había redactado ni siquiera un primer borrador de estatuto: no existía, por tanto, objeto alguno.

¿Es prudente que para no ofrecer una sombra de duda - recuerden lo de la mujer del César-Pérez Tremps no deba intervenir en el caso? Ésta es una razón en principio atendible y es posible que los magistrados partidarios de la recusación - cuatro de ellos provenientes de la carrera judicial- se hayan visto influidos por esta circunstancia. Ahora bien, en ocasiones lo mejor es enemigo de lo bueno y las mejores intenciones pueden tener efectos perversos. En este caso, si cualquier estudio sobre una materia puede impedir que sobre ésta, en un futuro, te pronuncies desde un órgano jurisdiccional, se estaría obstruyendo el paso a los mejores especialistas y favoreciendo a los mediocres.

Es lo más natural del mundo que los magistrados del Tribunal Constitucional hayan opinado sobre muchos temas: en otro caso no deberían ser escogidos. Pero opinar doctrinalmente no es ser parte interesada. Ami modo de ver, éste es el error en el que han caído los magistrados partidarios de la recusación, quizás influidos por su procedencia judicial y por el equívoco de una ley - supletoria- pensada para litigios ordinarios y no para procesos constitucionales. En todo caso, la confusión creada es tan enorme como lamentable.

En sentit contrari, val també la pena llegir l'article de Carlos Ruiz Miguel, Estatuto catalán y tribunal imparcial.


La Constitución española consagra el derecho a un proceso con todas las garantías (art. 24.2), en la línea con lo establecido en el Convenio Europeo de Derechos Humanos (art. 6.1). La jurisprudencia del TC (siguiendo las pautas del TEDH) considera que para ello se requiere la imparcialidad judicial, conforme a la cual, por estar en juego la confianza que los tribunales deben inspirar en una sociedad democrática, debe garantizarse a las partes que no concurre ninguna duda razonable sobre la existencia de prejuicios o prevenciones en el órgano judicial. Se distingue entre una imparcialidad subjetiva, que garantiza que el juez no ha mantenido relaciones indebidas con las partes, en la que se integran todas las dudas que deriven de las relaciones del juez con aquéllas, y una imparcialidad objetiva, es decir, referida al objeto del proceso, por la que se asegura que el juez se acerca al asunto sin haber tomado postura en relación con él. Aquí se trataría de la primera.

No obstante, no basta con que las dudas o sospechas sobre la imparcialidad del juez surjan en la mente de la parte, sino que lo determinante es que las razones para dudar de la imparcialidad judicial queden exteriorizadas y apoyadas en datos objetivos y, además, alcancen una consistencia tal que permita afirmar que se hallan objetiva y legítimamente justificadas (SSTC 5/2004, de 16 de enero, FJ 2; 240/2005, de 10 de octubre, FJ 3; sentencia del TEDH en el caso Piersack, de 1 de octubre de 1982). Ahora bien, el TEDH ha subrayado en diversas sentencias que para juzgar la imparcialidad de un tribunal, incluso las apariencias adquieren relevancia (sentencias del TEDH en los casos Borgers, de 30 de octubre de 1991 y Findley, de 25 de febrero 1997).

En el caso que nos ocupa, está claro que no sólo los datos objetivos, sino las mismas apariencias ponen en duda la imparcialidad de Pérez Tremps para juzgar la constitucionalidad de un estatuto que recoge sus teorías y que está patrocinado por quien le ha pagado (y, por consiguiente, quizá pueda volver a contratarle en el futuro). Por todo ello, parece claro que el TC debe recusar a Pérez Tremps para juzgar el estatuto catalán. De no hacerlo así, se estaría causando un daño irreparable a la imagen del TC. Pero no sólo eso: además, se estaría violando el derecho de los recurrentes a un juez imparcial. Y, entonces, ¿qué ocurriría?

Existe un importante precedente en España, el asunto Rumasa, en el que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos consideró (en una sentencia de 1993) que el TC había violado el derecho a un juicio justo reconocido en el art. 6.1 del Convenio Europeo de Derechos Humanos. La historia se podría repetir... por violación del mismo artículo. Y es que, ante la eventual desestimación por el TC del incidente de recusación de Pérez Tremps por vulneración del derecho a un juez imparcial, los diputados del PP podrían recurrir al TEDH. Sería entonces lamentable que el TEDH condenara al TC por vulnerar el derecho de los diputados del TC a un juez imparcial en el conocimiento del recurso contra el nuevo estatuto catalán.

El sistema de pensions pot entrar en crisi en només 4 anys

El sistema de pensions espanyol podria fer fallida molt abans del que s'havia predit. Segons un estudi de la Fundació de les Caixes d'Estalvis espanyoles, el sistema començarà a ser insostenible en quatre anys. Fins ara, les previsions situaven la crisi entre els anys 2015 i 2025.


Segons els autors del capítol que aborda la caducitat del sistema actual, David Taguas i Maria Jesús Sáez, la incorporació de les cotitzacions dels immigrants més el fet que les pensions actuals van en bona part a la generació delmada de la Guerra Civil estan donant un baló d'oxigen enganyós al sistema, que ha romàs sense canvis significatius, segons els analistes que firmen l'estudi, per qüestions vinculades a l'electoralisme i a la impopularitat de les mesures que caldria aplicar per evitar la debacle.

Taguas, per cert recentment nomenat cap de l'oficina econòmica del president del govern central en substitució de Miguel Sebastián, i Sáez, directora de la Fundació ICO, es basen en les últimes projeccions demogràfiques de l'Institut Nacional d'Estadística, les estimacions més optimistes del qual indiquen que fins al 2060 entraran a Espanya més de 14,5 milions d'immigrants. Aquesta evolució, però, no serà suficient per compensar "el substancial increment" de la ràtio de dependència, de manera que el nombre de pensions que hauria de "cobrir" cada ocupat passaria de 0,44, ràtio del 2004, a 0,81 el 2059. Prenent de nou les previsions més positives d'un creixement mitjà d'un 1,8% per a les pensions i d'un 1,5% per a la productivitat, la despesa es duplicaria des del 7,7% del PIB que representava el 2004 fins al 17,9% el 2059.

dijous, 8 de febrer de 2007

La més antiga història d’amor

Uns arqueòlegs han trobat per primera vegada en un mateix enterrament neolític un home i una dona abraçats. Es tracta de les despulles de la més antiga història d’amor coneguda. Les dues ossamentes ja han estat batejades com el Romeo i Julieta de la prehistòria, ja que el jaciment ha estat descobert molt a prop de Verona, la ciutat italiana escollida per Shakespeare com a escenari de la seva obra més immortal.

Guerracivilisme

Gràcies a l'anotació que ha fet Leonor Alcántara en aquest blog he tingut coneixement de l'article que J. A. González Casanova va publicar ahir a l'edició catalana d'El País. Un article en el que, entre altres coses, diu això:


En estos días hemos asistido al suicidio político de ambos polos del antisistema democrático, emparejados en ser derechas extremas, pues les une idéntica mentalidad totalitaria, so capa en el PP de falso afán liberal y, en ETA, de nacionalismo. Unos perpetúan el desprecio a la democracia de los viejos partidos conservadores, y los otros resucitan la "democracia de alpargata" del carlismo violento, que tras la defensa popular de los fueros vascos ocultaba el absolutismo más reaccionario. Su emparejamiento objetivo frente al actual Estado social y democrático de derecho denuncia su aparente enemistad radical, que ya no engaña a nadie, pues a los grupos políticos , como a las personas, hay que juzgarlos por lo que hacen y no por lo que dicen. Si liberales y carlistas impidieron la democracia española durante el siglo XIX y, unidos al golpista Franco, la erradicaron en el XX por las armas, ahora sus respectivos herederos mentales siguen apoyándose mutuamente en su feroz combate contra el Gobierno legítimo y electo de la ciudadanía. Pero el atentado de Barajas y la bochornosa actitud del aznariano Rajoy culpando del mismo (como en el 11-M) a Zapatero y no sumándose a la protesta general contra el atentado tras manipular fríamente a las víctimas del terrorismo han supuesto el suicidio político de quienes comprueban, sin reconocerlo nunca, su nulo futuro ante el veredicto de las urnas. De ahí que sus últimos actos constituyan más bien el levantamiento de un acta de últimas voluntades.

Lamentablement, aquest paràgraf el subscriurien sense tocar-hi una coma moltes persones a Catalunya. Hi ha molta gent que pensa així. El que és sorprenent és que algú s'atreveixi a posar-ho per escrit. González Casanova ha estat sempre una persona intel·ligent, encara que de vegades imprudent. Ja va tenir un greu disgust amb el PSOE fa més de vint anys quan en una reunió semipública dels socialistes a Mataró va qualificar la LOAPA de "bodrio". Però aquesta vegada no ha estat un excés verbal, sinó un article pensat, escrit, rellegit i esmenat abans de la seva publicació. Es pot estar en contra del PP políticament i ideològica, però hi ha una línia de demarcació entre la llibertat de crítica i la calúmnia que no es pot traspassar impunement.

Per què ho ha fet González Casanova? Per imprudència? Per fer mèrits i treure's l'espina de la LOAPA? No ho sé. Però el que si veig cada dia més clarament és que vivim una confrontació política que s'expressa en termes gairebé guerracivilistes. Tot s'hi val. Tothom es veu en cor de dir-la més grossa. Ara per ara, aquest clima es desenvolupa en clau de psicodrama. Esperem que no ho faci mai en clau de tragèdia.

dimecres, 7 de febrer de 2007

L'Operació Bagdad ha començat




Seguiu el desenvolupament de l'operació a Iraq the Model:

Dia 6

Minutes after nighttime curfew began in Baghdad at 9 pm we saw breaking news on al-Hurra and al-Jazeera saying that Baghdad's security operation has just started.

The news says the first operation is currently underway in Azamiyah in the northeastern part of the city.
However, it looks quiet here at the moment, except for a sudden increase in activity in the skies with US jet fighters patrolling over the northern parts of Baghdad.

We're now only a few kilometers far from Azamiyah, so if there's going to be some action, we'll certainly hear-or see-it, and we'll keep you updated.
Dia 7

Last night continued to be quiet for the most part and nothing indicated that the operation in Azamiyah faced resistance.

I woke up late this morning and again it was very quiet. I asked Mohammed if there was anything going on and the answer was negative.
An hour later two of our friends came by and asked if we'd like to go out for lunch, and off we went.
We drove for about half an hour across eastern Baghdad and there was nothing unusual; just the same checkpoints we've been seeing for the past week or so and traffic was more than normal more or less.

I got a bit curious and turned on the radio in the car to see if I was missing something but there was absolutely no news about any significant incidents or operations.
The interesting thing I heard-not on the radio- was what one of my friends told me about is what he saw earlier this morning; he had some work to do in Kazimiya across the river and since many of the bridges were closed to traffic he couldn't reach his destination first but then he heard that the bridge between Adhamiya and Kazimiyah was open and he headed that way, he said "The streets were open. There are some checkpoints but it didn't look like a big operation like the one we heard of last night was going on over there!"

Saura: per una vegada que l'encerta!

Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, he de dir que estic d’acord amb el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, l’ecosocialista Joan Saura, quan afirma que és partidari de la despenalització de les drogues. Jo també.

La despenalització de les drogues no vol dir desentendre’s dels seus efectes ni abandonar la seva denúncia i prevenció. La despenalització vol dir acceptar la llibertat de les persones adultes. Però, sobre tot, vol dir acabar amb un problema més greu que el que les drogues provoquen a la salut pública: el creixement i consolidació de la màfia més poderosa de la història amb la seva seqüel•la de violència i corrupció. Una màfia contra la qual han fracassat totes les polítiques repressives. Unes polítiques que, a canvi d’alguns èxits puntuals i efímers, només han servit per enterrar milers de milions de dòlars sortits de les butxaques dels contribuents i que es podrien invertir molt millor.

Encara que sembli un tòpic, l’experiència històrica de Llei Seca als Estats Units és paradigmàtica. Com escrivia l’any 1925 el periodista nord-americà H.L. Mencken, un dels crítics principals de la prohibició de l’alcohol, la Llei va crear més problemes que els que pretenia resoldre.

"Cinco años de Prohibición han tenido, por lo menos, un efecto benigno: han acabado con todos los argumentos favoritos de los prohibicionistas. Ninguna de las bendiciones y usufructos que se suponía iban a suceder luego de la aprobación de la decimoctava enmienda se ha materializado. No hay menos ebriedad en la República, sino más. No hay menos crimen, sino más. No hay menos locura, sino más. El costo del gobierno no es menor, sino sumamente mayor. El respeto por la ley no ha aumentado, más bien ha disminuido".

Deu raons per legalitzar la droga

Orhan Pamuk, camí de l’exili?

Amenaçat pels ultranacionalistes, el premi Nobel de Literatura 2006 hauria sortit discretament de Turquia per anar als Estats Units, segons publica Le Figaro.
Deux semaines après le meurtre du journaliste turc d’origine arménienne Hrant Dink, le plus célèbre des écrivains turcs, Orhan Pamuk, a quitté la Turquie pour les Etats-Unis dans la plus grande discrétion. Officiellement parti pour New York pour ses activités culturelles, explique le quotidien suisse Le Temps, ce voyage ressemble pourtant à un exil. Car l’arrestation du meurtrier de Hrant Dink a mis au jour les pressions et menaces auxquelles Orhan Pamuk est confronté pour ses prises de position sur le conflit kurde et la question arménienne.

Els fets ocorreguts darrerament a Turquia senyalen clarament que, ara per ara, el perill per a la demoràcia i la modernització del país provenen més dels sectors ultranacionalistes que del govern “demo-musulmà”. Ho explica molt clarament, Guy Sorman:

Ces menaces sur les libertés des Turcs ne viennent plus des partis musulmans ; ceux-ci, au pouvoir depuis quatre ans, n’effraient plus grand monde même s’ils agacent prodigieusement l’opposition laïque. Il faut admettre que le Premier ministre Recep Tayip Erdögan a tenu parole : son gouvernement est bien « démo-musulman », il n’est pas islamiste. L’innovation est considérable , une première dans les mondes musulmans , un modèle peut-être ? Le péril en Turquie est donc moins Vert que Brun : des mouvements crypto fascistes attisent la haine contre les « diviseurs » de la nation que seraient les Kurdes et les Arméniens.

Diferències de tracte


No puc evitar de pensar en l'escàndol mediàtic que s'hauria format amb el vessament de petroli a les costes d'Algecires si governés el PP. Però, no. El "chapapote" de Zapatero és un accident, mentre que el "chapapote" d'Aznar va ser un atemptat. I això, que a Algeciras han trigat una setmana a començar l'extracció de combustible; que han prohibit l'accés de voluntaris per netejar les platges per evitar manifestacions de protesta i que les autoritats portuàries no han consultat encara els enregistraments de les converses -que podrien haver "desaparegut"- entre el port i el barco embarrancat per saber si es van donar les instruccions més convenients.


Tampoc puc evitar de pensar en l'escàndol que estariem menjant nit i dia si l'assassí de l'alcalde de Fago fós del PP i la víctima del PSOE.

La foto


La clau està en la foto. En la políticament necessària imatge d'un De Juan Chaos moribund. La foto serveix a l'esquerra abertzale per "demostrar" l'existència de víctimes polítiques de la democràcia espanyola i al govern de Zapatero per justificar un possible "gest humanitari" que li permeti recuperar el famós "procés de pau". O és que algú pot creure que sense el consentiment de les autoritats s'haurien pogut fer foto i entrevista?

Però, a diferència de Batasuna, que hi guanya tant amb la vida com amb la mort de l'etarra, el govern necessita viu a De Juana Chaos. I per això l'alimenta a la força. No és només una simple paradoxa que els defensors de l'eutanàsia voluntària vulguin impedir el dret de De Juana Chaos a morir. No. És molt pitjor. És la més pura i dura subordinació dels drets i les conviccions a l'interès polític del govern.

No ve d'un pam

Aquesta és la coherència de Montilla:

El president del govern, José Montilla, ha anunciat, després de la reunió del Consell de govern, que la Generalitat no recorrerà la llei de la dependència. Montilla ha recordat que el dictamen del consell consultiu que considera que la llei envaeix competències de la Generalitat no és vinculant. El consell va dictaminar que la llei és inconstitucional en un 70% dels articles. D'altra banda, el govern ha ajornat una setmana la presentació del recurs contra el decret d'ensenyaments mínims de Primària. Això sí, el president Montilla ha assegurat que es presentarà i s'inclourà en el recurs l'aplicació de la tercera hora de castellà.

No només les dones són víctimes de la violència de gènere

Habitualment, a les enquestes sobre violència domèstica o de gènere només s'entrevista a dones. WonkaPistas n'ha trobat una sobre la violència domèstica al Regne Unit en la que es pregunta tant a dones com a homes. El resultat és que si bé les dones són les més afectades per les agressions físiques i psicològiques, el percentatge d'homes que les pateixen és també important. El resultat és que el 29% de les dones i el 16% dels homes pateixen violència física de gènere.

Roland Dumas a favor de la bomba atòmica iraniana

L'exministre de Miterrand, Roland Dumas, creu que un Iran amb bomba atòmica serà "un factor d'equilibri a la regió":

Roland Dumas, ancien ministre socialiste des Affaires étrangères, a estimé lundi 5 février que la détention par l'Iran de la bombe atomique serait "un élément d'équilibre dans la région".

"D'avoir la bombe atomique, pour l'Iran par exemple, ce serait un élément d'équilibre dans la région. Mais cela suppose un accord, des contrôles, un climat autre que celui qui existe actuellement, qui est un climat de menaces", a déclaré Roland Dumas, interrogé sur France Inter.

dimarts, 6 de febrer de 2007

Llogueu manifestants a 10 euros l'hora




















La web alemanya erento.com ofereix, entre moltes altres coses, la possibilitat de disposar de manifestants de lloguer. Unes 300 persones hi estan disponibles. Així, doncs, si necessiteu gent per manifestar-vos a favor o en contra del govern, del canvi climàtic o de la viagra, ja sabeu on podeu recórrer. Això sí, els manifestants de lloguer no accepten tirar coctails molotov, trencar aparadors de botigues o enfrontar-se amb la policia. Batasunos, islamistes i neonazis, absteniu-vos!

França: l'Islam contra Darwin

Les escoles franceses són destinatàries habituals de tota mena de propaganda política i ideològica. L'última tramesa ha estat L'Atles de la Creació de l'autor turc Harun Yahya que pretén demostrar que l'home no ha canviat en res des que va ser creat per Alà.

Plusieurs centaines d'établissements scolaires ­ essentiellement des lycées ­ ainsi que des universités ont reçu ces dix derniers jours un sulfureux ouvrage ­ l'Atlas de la création ­ d'un auteur turc, Harun Yahya, condamnant la théorie de l'évolution et vantant le créationnisme sur 700 pages richement illustrées. Alerté, le ministère de l'Education nationale a demandé que le livre soit mis hors de portée des élèves. Les établissements scolaires sont parfois la cible d'envois de propagande ­ du leader nord-coréen Kim Jong-il ou de sectes ­, mais jamais cela n'avait été si massif et si précis.

L'Atlas de la création tente de prouver, photos de fossiles et d'animaux à l'appui, que l'homme est resté inchangé contrairement aux conclusions de Darwin, au XIXe siècle. L'auteur et éditeur, Harun Yahya, qui dispose d'un site Internet où il présente ses ouvrages traduits dans plusieurs langues (1), cite le Coran pour étayer sa thèse. Harun Yahya est connu en Turquie pour être le champion du créationnisme, idée apparue dans les années 80 au sein de l'islam, alors qu'aux Etats-Unis, une frange protestante fondamentaliste milite bruyamment contre la thèse de l'évolution depuis longtemps. Sans aucune rigueur scientifique, Harun Yahya présente dans l'Atlas toute une série de reproductions dans un joyeux fouillis, censées prouver que les espèces animales n'ont pas changé depuis la création. Curieusement, il en déduit que les thèses de Darwin sont «la réelle source du terrorisme».

dilluns, 5 de febrer de 2007

Més canya contra el "lobby climàtic"

El principal climatòleg canadenc, el professor Timothy Bell, no només denuncia les mentides del ecocondríacs -en expressió de Mark Steyn recollida per Barcepundit- respecte a la responsabilitat humana de l'escalfament global, sinó que afirma que les dades senyalen que estem entrant en una fase de refredament.

Believe it or not, Global Warming is not due to human contribution of Carbon Dioxide (CO2). This in fact is the greatest deception in the history of science. We are wasting time, energy and trillions of dollars while creating unnecessary fear and consternation over an issue with no scientific justification. For example, Environment Canada brags about spending $3.7 billion in the last five years dealing with climate change almost all on propaganda trying to defend an indefensible scientific position while at the same time closing weather stations and failing to meet legislated pollution targets.

No sensible person seeks conflict, especially with governments, but if we don't pursue the truth, we are lost as individuals and as a society. That is why I insist on saying that there is no evidence that we are, or could ever cause global climate change.

Iraq, l'hora de la veritat

La guerra de l'Iraq pot ser una guerra “perduda” mediàticament però això no vol dir que ho hagi de ser també militarment. Contrariament a una idea generalitzada, les insurgències rarament obtenen la victòria. La guerra del Vietnam la van perdre els Estats Units a les pantalles de televisió i no en el camp de batalla. Els mujaidins no van derrotar la Unió Soviètica a l’Afganistan, sinó la feblesa econòmica i política del règim comunista accelerada per la perestroika de Gorbatxov. Llevat de la revolució cubana i la derrota francesa a Algèria, la majoria de moviments insurreccionals del segle XX –i en són molts- sempre han perdut. I l’Iraq no hauria de ser una excepció. Però per derrotar les insurgències, com també ho demostra la història, es necessita temps i voluntat. És a dir, que el tempo històric no sigui substituit pel tempo mediàtic.

És aviat per saber si la “nova estratègia” de la Casa Blanca per a l'Iraq arriba massa tard o no. Però el que si sabem ja són els primers efectes que ha provocat.

La nueva actitud de Maliki y las posibilidades del incremento de tropas con reglas de enfrentamiento más agresivas, que los críticos equiparan a cero, han llevado a un giro de 180º a ese venenoso demagogo sin escrúpulos que es Muqtada al Sadr. Ha puesto fin a su boicoteo. Sus 6 ministros se han reincorporado al gabinete y sus 30 parlamentarios a la Asamblea. El joven clérigo ha ordenado la dispersión de sus tropas, la milicia denominada Ejército del Mahdi, responsables en el último año de tantos sádicos asesinatos de civiles suníes. Muchos han abandonado Bagdad, dirigiéndose hacia el sur del país y los que quedan han recibido la orden de no resistirse si son detenidos. Nada de enfrentarse directamente a los norteamericanos. Ya volverán los buenos tiempos.

La consecuencia inmediata es que el número de asesinatos sectarios atribuibles a los chiíes ha disminuido drásticamente en Bagdad. Por el contrario, los llamados insurgentes de cuño sadamista y sus aliados guerra-santeros internacionales han incrementado sus esfuerzos para mantener viva la guerra civil larvada y no quedarse como el único objetivo de la nueva ofensiva del Gobierno y sus aliados. Parece que ellos también cuentan con que alguna mella les pueden hacer. Están azuzando a bombazos a los chiíes para que reanuden sus mortíferas venganzas, con coches cargados de explosivos, suicidas o no, que saltan por el aire en medio de concentraciones humanas, preferiblemente mercados, como el del sábado 3, que masacró a 130 tenderos y clientes con más de 300 heridos.


S'acosten, doncs, temps més durs encara. Tan durs, però, com decisius.