BON ANY A TOTHOM!

Pilar Rahola en defensa de la COPE

Miren ustedes, servidora quiere vivir en un país donde la Cope pueda existir, y una pueda ejercer el libre albedrío de apagarla. Un país cuya madurez social no la convierta en una radio escuchada. Y, sobre todo, un país donde las leyes actúen si son vulneradas. Pero ahórrenme ustedes organismos censores, cuya eficacia es tan nula que no sólo no resuelve un problema, sino que lo multiplica. Con el informe del CAC, hoy la Cope es más fuerte, va más de víctima y probablemente tiene más oyentes. Y encima, no sólo no estamos los ciudadanos más protegidos de los abusos, sino que ahora tenemos que protegernos también de los que quieren protegernos. No sé, pero alguien la jodió cuando hizo el invento.

L'article sencer, aquí.

Hamas vol alliberar Sevilla

Els esforços esmerçats per Miguel Angel Moratinos perquè la UE retirés Hamas de la llista d'organitzacions terroristes no han servit de gaire. Ho diu Rachel Ehrenfeld, directora de l'American Center for Democracy, que assegura que l'organització terrorista palestina Hamas ha situat Espanya entre els seus objectius. O sigui, alliberar Sevilla i Espanya dels infidels i retornar-la als musulmans i a l'imperi de la llei islàmica. Si més no, això és el que predica ara Hamas als nens palestins. Ja no n'hi ha prou amb alliberar Palestina, ara també cal alliberar Al Andalus!

Spanish Foreign Minister Miguel Angel Moratinos’ efforts earlier this year to remove HAMAS from the European Union’s terrorist list, have done little to change HAMAS’ agenda. It is not only Palestine that children in the West Bank and Gaza are asked to liberate; now they are asked to liberate Seville. The HAMAS children’s magazine, Al-Fateh, in a recent issue, (No. 66), tells the children about the city called Asbilia (Seville) and calls on them to free it, together with the whole country, from the infidels and to reinstate Muslim rule.
(...)
Apparently encouraged by successful Jihad against Israel, HAMAS is now raising the ante, going international. Just as they have indoctrinated a generation of Palestinian children to commit suicide attacks against Israelis, they are now expanding their targets to include the rest of the Caliphate – beginning with Spain. It is only a matter of time, before today’s Palestinian children, and others exposed to HAMAS’ publications start offering themselves up for the next stage of Jihad in Spain.

L'article sencer, aquí.

Evo Castro i Fidel Morales

La primera visita d'Evo Morales a l'estranger és a Cuba, el Vaticà de l'esquerranisme més ranci i tronat.

Vitalici com un Papa, Fidel Castro prega silenci als fidels davant l'aparició de la reencarnació de la revolució pendent. Aquèlla que va començar, una mica fatxenda, amb Perón i que va seguir amb el "Che" i Fidel, els montoneros i els tupamaros, Salvador Allende o Daniel Ortega, i fa poc per Hugo Chávez.

Abans de sortir cap a Cuba a bordo del català, Evo Morales va tenir temps per atendre els humoristes de la cadena Al Jazeera. Aquestes són algunes de les "bromes" que ha deixat anar el nou president de Bolívia i de les que no sembla disposat a disculpar-se.

"Bush es el único terrorista, porque es el único que interviene militarmente en los asuntos de otros países. Eso es terrorismo de estado, pero aquellos que reclaman sus derechos, esos no son terroristas".

"Ellos (la administración de EEUU) son los asesinos, por practicar el terrorismo de estado y lanzar una guerra sucia contra nosotros"

"Quiero alabar a (el presidente del gobierno español, José Luis Rodríguez) Zapatero por su decisión de retirar las tropas de su país de Irak, y llamo a EEUU a hacer lo mismo para poner fin a la brutal invasión de ese país"

"Necesitamos socios y no dueños; voy a coordinarme con el presidente venezolano (Hugo) Chávez, los presidentes de Brasil y Argentina y de otros países como parte de una campaña para recuperar el control de nuestros recursos naturales sin esperar que EEUU o el Banco Mundial vengan a ayudarnos"

El 64% dels americans a favor de les escoltes telefòniques contra el terrorisme

En l'etern debat entre llibertat i seguretat, el 64% dels americans aposten per la seguretat. Convençuts que la força de les seves institucions democràtiques no permetran que les mesures excepcionals del govern es tornin en contra dels seus ciutadans, es manifesten clarament i sense complexos per permetre que l'Agència de Seguretat Nacional pugui interceptar les comunicacions telefòniques dels sospitosos de terrorisme. Un nou revés per a l'estratègia demòcrata de terra cremada. Així ho constata l'últim sondeig de Rasmussen Reports.

Sixty-four percent (64%) of Americans believe the National Security Agency (NSA) should be allowed to intercept telephone conversations between terrorism suspects in other countries and people living in the United States. A Rasmussen Reports survey found that just 23% disagree.

Sixty-eight percent (68%) of Americans say they are following the NSA story somewhat or very closely.

Just 26% believe President Bush is the first to authorize a program like the one currently in the news. Forty-eight percent (48%) say he is not while 26% are not sure.

Eighty-one percent (81%) of Republicans believe the NSA should be allowed to listen in on conversations between terror suspects and people living in the United States. That view is shared by 51% of Democrats and 57% of those not affiliated with either major political party.

Evo Morales, la nova desgràcia de Bolívia

Evo Morales, Hugo Chavez o Fidel Castro no són millors que Augusto Pinochet, Jorge Rafael Videla o Alfredo Stroessner. Encara que només sigui pel nombre de víctimes, les de Castro gairebé dupliquen les de tots els altres (9.000 desapareguts a l’Argentina, segons CONADEP; 2.296 a Xile, segons l’informe Rettig; uns 17.000 mil afusellats a Cuba entre 1959 i 1997, 100.000 cubans passats per la presó i el 20% de la població a l’exili).

Que ningú no s’enganyi amb l’excusa del comunitarisme indígena, Evo Morales portarà Bolívia al desastre total si abans no cau del cavall camí de Damasc, o de Caraques o de l’Havana.

Els goril•les de dreta i d’esquerra han marcat una gran part de la història de l’Amèrica Llatina. Ara, després d’un intent de consolidar la democràcia i la llibertat econòmica i política -sabotejada tant per la dreta i com per l'esquerra- els goril•les del populisme tornen a l’escena. Només Xile sembla quedar-ne al marge.

Té remei, l’Amèrica Llatina?

No ho sé, però si hem de fer cas a les prediccions de Simón Bolívar en la seva famosa carta-testament a Juan José Flores del 9 de novembre de 1830, la cosa està peluda. Les conclusions de Bolívar no poden ser més clares, crues i contundents:

“Usted sabe que yo he mandado veinte años y de ellos no he sacado más que pocos resultados ciertos:
1) La América es ingobernable para nosotros.
2) El que sirve a una revolución ara en el mar.
3) La única cosa que se puede hacer en América es emigrar.
4) Este pais [La Gran Colombia] caerá infaliblemente en manos de una multitud desenfrenada, para pasar después a tiranuelos casi imperceptibles, de todos los colores y razas.
5) Devorados por todos los crímenes y extinguidos por la ferocidad, los europeos no se dignarán conquistarnos.
6) Si fuera posible que una parte del mundo volviera al caos primitivo, éste sería el último periodo de la América."

ADDENDA.- Articles del GEES sobre Bolívia EL “ETNONACIONALISMO”: LAS NUEVAS TENSIONES INTERÉTNICAS EN AMÉRICA LATINA BOLIVIA-ECUADOR-PERÚ, 2003-2004: ¿TEMPESTAD EN LOS ANDES? Bolívia o la terca insistencia en el disparate (Carlos Alberto Montaner) Biografia d'Evo Morales a Wikpedia

El "sex appeal" de la UE

Després de tants fracassos, els polítics europeus s'espremen el magí per trobar alguna gràcia al projecte comunitari i fer revifar la passió per la bella Europa, que fa temps que ja no rapta ningú. Després de donar-hi moltes voltes, el govern austríac s'ha tirat de la manta i ha omplert els carrers del país amb les imatges més sexis de la fins ara casta i avorrida Europa.

"European citizens do not like the European Union. In an effort to make the EU more sexy the Austrian authorities decided to subsidize a publicity campaign with a series of 150 posters. 75 artists from various places in Europe were asked to each make two posters, but some of them apparently took the request to present the EU in a sexy fashion too literally. In addition to the one depicted here there is a poster which shows two naked women and one naked man in a sexual pose. The man is wearing a mask with the features of the French President Chirac and the women are masked as Queen Elizabeth of Britain and… the American President W. Bush (one may wonder what he has to do with the EU and why Europeans are meant to see him as a woman). Readers will find a selection of the posters here. The posters are currently displayed on 400 billboards in Vienna and will be hung in other Austrian towns in the following weeks.

On January 1 Austria takes over the presidency of the EU for a half year period. The poster campaign costs the government 500,000 euros, which is 10% of the total cost. 90% is paid for by private sponsors. The campaign is intended to celebrate Austria’s EU presidency, as well as the 60th anniversary of the Austrian constitution and the 10th anniversary of Austria’s EU membership". (The Brussels Journal)

Igualtat contra Llibertat

Precisament perquè és un diari prepotentment antiliberal, el "El País" es concedeix la gràcia de publicar, de tant en tant, algun article políticament incorrecte, coartada elegant de la seva imparcialitat i generositat mediàtica. D'aquesta manera, dues o tres vegades a l'any podem llegir en les seves pàgines a Mario Vargas Llosa o, ahir, a la professora María José Villaverde, en un magnífic article sobre Alexis de Tocqueville.

Ese Estado benefactor, al que se otorga más y más poder y al que se exige que resuelva todos los problemas, alcanza así con sus largos tentáculos los últimos reductos de la vida humana, hasta controlar toda su existencia. Nos creemos cándidamente que la soberanía del pueblo conjura la amenaza del despotismo. Pero la soberanía popular puede convertirse en la tapadera que lo esconde, en la farsa que convierte al pueblo en actor durante el tiempo necesario para elegir a los nuevos amos a los que unos ciudadanos negligentes, incapaces de asumir responsabilidades, se encomiendan en cuerpo y alma. El despotismo democrático convierte de este modo a la nación en un rebaño de animales pastoreado por el Gobierno. Tocqueville no sólo alerta del peligro, sino que propone soluciones para prevenir las desviaciones de la democracia: se necesita una sociedad civil alerta y fuerte, estructurada en asociaciones múltiples que fijen frenos a los poderes públicos, una prensa libre, una justicia independiente y una gran descentralización administrativa.

Pero tal vez el mayor peligro que acecha a las sociedades democráticas sea la pasión por la igualdad, que reduce al mismo rasero a todos los individuos, que descabeza lo que sobresale, lo que destaca, lo excéntrico y lo diferente, que la mayoría de los ciudadanos no tolera. Vivimos en una época en la que la opinión de la mayoría y el poder arrollador de la opinión pública amenazan gravemente la libertad. Modela sutilmente nuestras mentes, nos oprime y nos coarta sin que nos demos cuenta. La voz de Tocqueville, como la de Stuart Mill o la de Acton, nos anima a luchar contra esa opresión silenciosa que nos hace dependientes de lo que nos dictan los demás, a asumir sin miedos nuestras opiniones y creencias, y a tomar las riendas de nuestras vidas en nuestras manos. De toda su valiosa obra tal vez sea ése el mensaje que más le hubiera gustado legarnos.

Vegeu també Tocqueville compleix 200 anys.

El silenci dels anyells

Amb data 23 de desembre, el World Press Freedom Committee va adreçar una carta al president de la Generalitat, Pasqual Maragall, i al president del Parlament, Ernest Benach, demanant que es demantelli el CAC, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya, i que no es retirin les llicències d'emissió a la COPE. Segons el WPFC, el CAC és un organisme de censura que recorda el franquisme:

La mera existencia de este Consejo Audiovisual de Cataluña se estrella de plano contra las normas democráticas y de libertad de expresión aceptadas por la Unión Europea, la Corte Europea de Derechos Humanos y la inmensa mayoría de los países democráticos del mundo. De hecho, no se recuerda en España algo parecido desde los órganos censores franquistas que controlaron con extraordinario celo los medios de comunicación del país durante casi 40 años.

El CAC no es una entidad judicial, sino un ente político controlado por la mayoría nacionalista del Parlamento Catalán. Como tal, no es ni independiente de consideraciones políticas ni está equipado con los mecanismos procesales requeridos para ofrecer un juicio justo a un acusado. Se da la circunstancia que las expresiones de la COPE se oponen a las metas políticas de dicha mayoría parlamentaria. El antagonismo político de ambas entidades, en una democracia plena, no tiene mayor relevancia. Lo que encontramos extremadamente grave es el hecho de que un gobierno —ya sea nacional, regional o local—, abuse del poder conferido en las urnas para silenciar las voces que le parecen incómodas o disonantes.

Per què serà que la crítica més important i més dura que s'ha fet mai contra el CAC gairebé ha passat desapercebuda en els mitjans de comunicació de Catalunya?

Hi ha un altra Mas

He descobert el blog del diputat del PSC a Madrid i exalcalde de Mataró, Manuel Mas, i m'ha sorprès trobar una presa de posició tan inequívocament crítica amb el projecte d'Estatut que enarbola el tripartit, amb el socialista Pasqual Maragall al capdavant.

Conec Manuel Mas de fa molts anys, des de les catacumbes de l'antifranquisme i dels molts anys en que va ser alcalde de la nostra ciutat comuna: Mataró. Com a periodista, he mantingut amb ell una relació habitualment crítica. Això no obstant, no és cap impediment per reconèixer la seva independència de criteri.

En una de les seves últimes anotacions explica el que s'ha trobat mentre feia alguns "bolos" sobre l'Estatut:

He escrito bastante sobre el Estatuto, tanto en Capgros.com como en este blog, y en tono crítico, para pensar que mi posición heterodoxa, distante y ciertamente discrepante sobre la conveniencia, el proceso, y el resultado del proyecto de nuevo Estatuto podría no ser bien recibida y aceptada. Les hablo de porqué pasan las cosas que pasan. Qué perspectiva hay a la luz de las reacciones existentes. Porqué se producen estas reacciones visto el proyecto presentado. Porque se ha hecho este proyecto, y porque en Cataluña hay el ambiente que hay. Empiezo con la transición del 77 y acabo confesando que no sé como se acabará la película. ¡Vaya!, todo lo que ya he dicho en esta bitácora.
Pues, no. Todo lo contrario. Debo manifestar una cierta sorpresa en la reacción que he encontrado en el público asistente, unas veinte personas en cada acto. Les he encontrado receptivos a lo que he dicho, y las intervenciones posteriores a mi exposición no ha sido críticas con mi posicionamiento, sino que corroboran un estado de ánimo que indica un hartazgo del ambiente nacionalista que parece que hasta ha impregnado a los socialistas. Están hartos, ellos son socialistas, no nacionalistas. Pues si, la gente dice que ya es suficiente y me dan las gracias por decirles lo que ellos también piensan. Al menos los que se expresan.

Sobre el disbarat del nou Estatut he trobat més coses, com aquesta que posteja Excomunió:

Amb tots els seus defectes, la Constitució espanyola de 1978 acaba jurídicament i institucionalment amb el nacionalisme espanyol a l'acceptar, entre altres coses, la cooficialitat de les llengues en l'àmbit político-administratiu corresponent i la creació o reconeixement d'institucions polítiques autònomes. Amb la Constitució del 1978, Espanya fa la transició no només d'una dictadura a una democràcia sinó també d'una concepció espanyolista de l'Estat i de la Nació a una altra fonamentada en la societat dels iguals en oposició a la societat dels idèntics, segons expressió de Fernando Savater.

Pel contrari, els pares espirituals i materials de l'actual projecte d'Estatut caminen cap a una altra direcció, i en molts aspectes en sentit invers. El nou Estatut és l'expressió jurídica del revisionisme històric i polític que s'ha manifestat en la demanada d'una segona transició, en oposició a la primera, considerada incompleta i condicionada. I tenen raó. Espanya va fer la transició, però ells no. Mentalment i política, estan situats abans del 78, és a dir, en el millor dels cassos en l'antifranquisme i, en el pitjor, en la guerra civil. Són ells, doncs, els que encara han de fer la transició, no Espanya. El problema, però, és que el seu problema s'està convertint en el problema de tots.

La notícia de l'any

Vegeu l'animació: NOSALTRES, ELS PERIODISTES.

La història de l'home

Una portada suggerent de "The Economist" i un article desintoxicant per aquestes festes.

COPE, pitjor el remei que la malaltia

El problema de les queixes contra la COPE no és si aquestes són o no fonamentades. El problema és que les denúncies s’estan dirimint en un àmbit polític i no judicial. En un Estat de dret, jutjar un delicte d’abús en la “llibertat d’expressió”, d’injúria i calumnia, o de falta de veracitat en la informació, correspon als tribunals i no a cap instància política o administrativa. La Llei de l’Audiovisual, aprovada ahir pel Parlament de Catalunya, no fa res més que transferir a un organisme de l’administració, per més autònom que sigui, una facultat que correspon al poder judicial. I aquest sí que és un problema gruixut, perquè afecta a la base del sistema democràtic de la separació de poders i de garanties constitucionals. Els insults de la COPE, els reals i els imaginaris, no afecten els fonaments del sistema democràtic sinó a la seva credibilitat com a mitjà de comunicació. Certes expressions i el to que empren massa vegades alguns dels seus periodistes no m’agrada, però ningú no m’obliga a escoltar-los. Tocqueville deia que la llibertat d’expressió és tant important que hem de tolerar els seus excesos. Aquí, no només no els tolerem sinó que ens emboliquem a crear mecanismes i institucions que acaben siguent un remei pitjor que la suposada malaltia.

ADDENDA:- Text íntegre de l'acord del CAC sobre la COPE | Text íntegre de la Declaració del Consell de l'Audiovisual de Catalunya sobre l'exercici dels drets a la llibertat d'informació i a la llibertat d'expressió en l'àmbit de la comunicació audiovisual | La Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya considera incontitucional la Llei de l'Audiovisual | El Col·legi de Periodistes de Catalunya dóna suport al CAC

ADDENDA 2.- Sobre el tema dels límits a la llibertat d'expressió no us perdeu l'article de Ralf Dahrendorf "La libre expresión, en el banquillo".

El torturat Saddam

Per poc em fa plorar. Assegut a la banqueta dels acusats, Saddam Hussein acusava els americans d’haver-lo apallisat i torturat. No saben la pena que em fa. Saddam, no només té l’oportunitat de defensar-se en un judici públic -cosa que ell va negar sistemàticament a tots els iraquians durant la seva dictadura- sinó també la possibilitat de denunciar qualsevol vulneració dels seus drets. Resulta curiós, però, que hagi trigat dos mesos des que va començar el judici per denunciar els suposats maltractaments i les tortures. Fer-ho ara, just després de les segones eleccions legislatives a l’Iraq, possiblement era la seva personal contribució a la minimització de l’èxit democràtic i esquitxar-lo intentat desacreditar el judici. Un judici sense precedents al Pròxim Orient en el que per primera vegada un líder àrab ha de respondre del seus crims. Un judici exemplaritzant, no per la importància de la condemna o l’absolució de l’acusat, sinó pel simple fet de celebrar-se, amb procediments legals homologats, en una part del món on la justícia no existia.

Este juicio servirá como una línea divisoria para el surgimiento del mandato de la ley en un país gobernado por un régimen sin ley durante tres décadas. Ahora mismo, la mayoría de los iraquíes parecen impacientes con los procedimientos judiciales; desean ver a Saddam ejecutado y acabado. El juicio es por consiguiente, primero y por encima de todo, una lección cívica para una generación entera acostumbrada a las cortes de injusticia que pisotearon con impunidad al más básico de los derechos humanos y a la dignidad humana.

Per una informació completa del judici, cliqueu aquí.

Torna la revolució cultural

“D’ara en endavant –ha promulgat el president iranià, Mahmud Ahmadinejad, com a cap del Consell Suprem de la Revolució Cultural- la televisió i la ràdio han d’evitar promoure la música occidental i decadent i posar l’accent en la música nacional i tradicional, però també en la música relaxant i la que evoqui el període de la revolució”. Segons la llei, la ràdio i la televisió estan obligades a aplicar les decissions del Consell. Paral·lelament, el ministre de Cultura, Mohammad-Hossein Saffar-Harandi, ha anunciat restriccions pel cinema iranià. “Les pel·lícules que insultin la religió i la cultura del poble (...) i les pel·lícules decadents i estúpides han de ser prohibides”. D’aquesta manera s’acaba amb la tímida obertura que durant els anys de govern del president Khatami (1997-2005) s’havia produit, especialment en matèria cultural.

Què passarà amb les revolucions culturals que totes són iguals?

Més informació: BBC

La tabarra de la retirada de tropes

Fa mesos que els demòcrates i gran part del poder mediàtic dels EUA no paren de donar la tabarra demanat o "revelant" suposats plans per a la retirada de les tropes americanes de l'Iraq. Tot i que el president Bush ha dit sempre que no hi hauria retirada o reducció sense haver consolidat la victòria, alguns membres de la seva administració i del partit republicà, més atents a la política interior i a mantenir la cadira o per la il·lusió de crear falses expectatives davant l'esviaxament mediàtic, han filtrat constantment suposats calendaris de retirada. Aquesta matinada, el president Bush, en una alocució radiotelevisada al país, ha sortit al pas d'aquesta inútil polèmica per deixar clara i inequívoca la seva posició:

Se aproxima un año nuevo, y hay ciertas cosas que todos los estadounidenses esperan ver. Veremos más sacrificio, de parte de nuestros militares, sus familias y el pueblo de Iraq. Veremos un esfuerzo concertado por mejorar las fuerzas policiales de Iraq y combatir la corrupción. Veremos a los militares iraquíes tener más fuerza y confianza, y al proceso democrático avanzar. En la medida que se alcancen dichos logros, serán necesarios menos soldados estadounidenses para lograr nuestra misión. Tomaré decisiones sobre las tropas fundamentadas en el progreso que veamos en el terreno y la asesoría de nuestros líderes militares, no en base a plazos artificiales fijados por políticos en Washington. Nuestras fuerzas en Iraq están camino a la victoria, y ese es el camino que las llevará a casa.

En los próximos meses, todos los estadounidenses tendrán parte en el éxito de esta guerra. Los miembros del Congreso deberán proporcionar recursos para nuestros militares. Nuestros hombres y mujeres que llevan el uniforme, que ya han hecho tanto, continuarán su labor valiente y urgente. Y esta noche, les pido a todos ustedes que escuchan, que consideren detenidamente lo que está en juego en esta guerra para que se den cuenta de qué tan lejos hemos llegado y el bien que estamos haciendo, y que tengan paciencia en esta causa difícil, noble y necesaria.

También quiero dirigirme a aquéllos de ustedes que no respaldaron mi decisión de enviar tropas a Iraq: He escuchado su discordancia y sé cuán profunda es. Sin embargo, existen ahora solamente dos opciones para nuestro país: la victoria o la derrota. Y la necesidad de la victoria es mayor que cualquier Presidente o partido político, porque la seguridad de nuestro pueblo está en juego. No espero que respalden todo lo que haga, pero esta noche tengo una solicitud: No caigan en la desesperación ni renuncien a esta lucha por la libertad.

Però seria bo també que oficialment l'administració Bush reconegués que el Pentàgon es va equivocar alhora d'avaluar el nombre d'efectius militars necessaris per garantir l'èxit de l'ocupació i els seus objectius. Segurament, s'haurien estalviat molts mal de cap, com senyala Robert Kagan a "La tabarra de la retirada de tropes":

La fuerza norteamericana era, para empezar, demasiado pequeña, y continuó siéndolo durante la mayor parte de los últimos dos años. Como consecuencia, no desempeñó el papel que una fuerza de ocupación tiene que asumir a la hora de llevar la estabilidad a un país, los requisitos para dar lugar a un Irak seguro y capaz de mantenerse en pie. En lugar de preocuparse por una "huella" americana excesivamente grande, la Administración y los funcionarios militares deberían haberse ocupado de impedir que se extendiese la oposición armada, así como de la responsabilidad moral y práctica de proporcionar seguridad al pueblo cuyo país habían invadido.

Ahora que las fuerzas iraquíes comienzan a luchar en mayor número y con más eficacia podemos estar llegando al punto en que la actual presencia norteamericana, de más de 150.000 efectivos, sea la adecuada para proporcionar a los iraquíes la seguridad y la estabilidad necesarias. Puede que estemos hoy donde deberíamos haber estado hace dos años. Si los niveles de efectivos americanos se mantienen constantes y los de las fuerzas iraquíes se incrementan, cambia gradualmente el equilibrio del conflicto a nuestro favor. Pero con casi total certeza tendremos que mantener parte de dichos niveles durante otros dos años, y probablemente durante más tiempo.

ADDENDA.- Segons un sondeig d'Ipsos per l'agència Associated Press el 57% dels americans es declaren contraris a una retirada immediata de l'Iraq.

El racisme del Katrina

Se'n recorden del Katrina? D'aquell huracà que, segons els objectius de moltes càmares, va demostrar el racisme de la societat americana ja que la majoria de víctimes eren els negres pobres i no els rics blancs, com si tots els blancs ho fóssin? Se'n recorden? Doncs, bé, les xifres publicades per les autoritats sanitàries de Lousiana capgiren aquesta versió manipuladora i falsa donada per la majoria dels mitjans de comunicació.

Segons les estadístiques oficials el 50% dels morts per l'huracà són negres i el 47% blancs. Si tenim en compte que Nova Orléans té un 67% de població negra i un 26% de població blanca, la conclusió és òbvia: en relació al seu pes demogràfic hi va haver més morts blancs que negres.

Hi haurà alguna una rectificació, autocrítica o assumpció de responsabilitats per aquest "error" informatiu?

ADDENDA.- Pajamas Media també parla del tema.

ADDENDA 2.- KATRINA, UN HURACÀ D'ANTIAMERICANISME. No us perdeu aquest complet, detallat i excel·lent treball sobre el tema, publicat per alexandreleupin.com

El peatge civil de la guerra

Interessant article publicat pel Sunday NYT que mostra com l'atenció mediàtica categoritza les víctimes: les de primera, les de segona i les que s'ignoren.

La prova irrefutable de l'escalfament global

(Via ExtremeCentre)

Religió i escola, o quan els socialistes encara tenien seny

El debat sobre la religió a l'escola em treu de pollaguera. Jo, que sóc ateu i crec en un Estat laic i/o secular, no entec ni la condescendència de certs progres amb la religió islàmica ni el seu revifat anticlericalisme respecte la religió catòlica. El laicisme -així l'entenc jo, si més no-, no vol dir imposar una educació contra la religió, sinó al marge de la religió. L'Estat laic no és aquell que pretén aconseguir una societat no religiosa o antireligiosa -això seria un estat ateu-, sinó aquell que, renunciant a imposar o promoure una determinada religió, es compromet a garantir el dret de tots els ciutadans a exercir lliurement la seva fe. Com a contrapartida, l'Estat laic només imposa una condició: que totes les religions (o ideologies) siguin compatibles amb la tolerància, la llibertat política i personal i la democràcia.

Una part de la nostra progressía, que encara no ha paït la caiguda del mur de Berlín que l'ha deixat orfe d'alternativa, sembla haver trobat refugi en la radicalitat antisistema, en l'embadaliment davant el nihilisme revolucionari. De la mateixa manera que utilitza la mala consciència pels reals i suposats excessos del colonialisme europeu per justificar tots els atacs contra el capitalisme i la globalització, la condescendència -quan no l'admiració- per l'Islam revolucionari els porta a ser encara més intransigents respecte el cristianisme. Però no es tracta tan d'una qüestió intel·lectual o política com d'un problema personal, d'allò que Pascal Bruckner va definir com "Le sanglot de l'homme blanc". És a dir, de la deserció definitiva de la intel·ligència i la honestedat.

Per això, val la pena llegir una carta que el dirigent socialista francès, Jean Jaurès, va escriure al seu fill respecte al tema de la religió a l'escola. Una carta que desconeixia i a la que he tingut accés gràcies a un mail que m'ha enviat el meu amic Toni A.

Hay que confesarlo: la religión está íntimamente unida a todas las manifestaciones de la inteligencia humana; es la base de la civilización; y es ponerse fuera del mundo intelectual y condenarse a una manifiesta inferioridad el no querer conocer una ciencia que han estudiado y que poseen en nuestros días tantas inteligencias preclaras. Ya que hablo de educación: ¿para ser un joven bien educado, es preciso conocer y practicar las leyes de la Iglesia? Sólo te diré lo siguiente: nada hay que reprochar a los que las practican fielmente y con mucha frecuencia hay que llorar por los que no las toman en cuenta. No fijándome sino en la cortesía, en el simple «savoir vivre», hay que convenir en la necesidad de conocer las convicciones y los sentimientos de las personas religiosas.

Si no estamos obligados a imitarlas, debemos, por lo menos, comprenderlas, para poder guardarles el respeto, las consideraciones y la tolerancia que les son debidas. Nadie será jamás delicado, fino, ni siquiera presentable sin nociones religiosas. Querido hijo: convéncete de lo que te digo: muchos tienen interés en que los demás desconozcan la religión; pero todo el mundo desea conocerla. En cuanto a la libertad de conciencia y otras cosas análogas, eso es vana palabrería que rechazan de consuno los hechos y el sentido común. Muchos anti-católicos conocen por lo menos medianamente la religión; otros han recibido educación religiosa; su conducta prueba que han conservado toda su libertad.

Espanya participa d'amagat en operacions vinculades a l'Iraqi Freedom

Felicito al govern espanyol del Sr. Zapatero i del ministre Bono per tornar a participar, encara que sigui d'amagatotis, en l'operació "Iraqi Freedom". Les informacions, facilitades per la US Navy, semblen inequívoques:

ABOARD USS THEODORE ROOSEVELT (NNS) -- USS Theodore Roosevelt (CVN 71) Operations Specialist 2nd Class Keison Hunt reenlisted aboard the Spanish ship Alvaro de Bazan (F 101) in the Persian Gulf Oct. 2. Hunt is currently part of the U.S. Communications Assistance Team (CAT) that has been assigned in the integration of Bazan into the Theodore Roosevelt Carrier Strike Group (TRCSG).Bazan is the first European ship with the Aegis weapons system and is assisting the TRCSG with Maritime Security Operations in the Gulf.

Tot i que incialment es tractava d'una participació en exercicis tècnics i doctrinals a l'Atlàntic, a la base de Norfolk, a partir de l'1 de setembre va esdevenir una participació en una operació directament vinculada a l'Iraqui Freedom, com la mateixa US Navy explica:

The USS Theodore Roosevelt (CVN 71) Carrier Strike Group (TRCSG), along with Carrier Air Wing (CVW) 8, has been deployed in support of Operation Iraqi Freedom (OIF) and Maritime Security Operations (MSO) for more than two months, and continues to make a positive impact on the Gulf region. Since departing Naval Station Norfolk, Va., Sept 1., the nearly 7,500 Sailors who make up TRCSG and CVW-8, have used teamwork to successfully support Iraqi oil platform security; Visit, Board, Search and Seizure (VBSS) operations; and provide support to coalition troops in Iraq.(...)
The Theodore Roosevelt Carrier Strike Group includes the Norfolk-based aircraft carrier Theodore Roosevelt, with its embarked air wing, CVW-8; the Norfolk-based guided-missile cruiser San Jacinto; the Norfolk-based guided-missile destroyers Oscar Austin and Donald Cook; the Spanish frigate SPS Alvaro de Bazan (F101); and the combat logistics ships USNS Mount Baker (T-AE 34) from Naval Weapons Station Earle, N.J., and USNS Kanawha (T-AO 196) from Norfolk.

El govern d'Aznar, davant la decissió americana de derrocar Saddam Hussein, va haver de triar entre l'ètica dels principis i l'ètica de la responsabilitat. És a dir, entre fer el que creia que era correcte o optar per desentendre's com li demanava la majoria de l'opinió pública espanyola. Va triar per donar suport als EUA i, per a molts, es va equivocar. Però no va enganyar a ningú.
Ara, el govern de Zapatero, una vegada pagat el seu deute amb l'ètica dels principis pacifistes sembla haver retornat a l'ètica de la responsabilitat. Felicitacions sinceres. Pèro, a diferència del dimoni d'Aznar, ho fa d'amagat, com aquell que no vol la cosa, buscant excuses per eludir la realitat quan algun periodista s'atreveix a caure en la incorrecció política.
(Via Barcepundit)

Eleccions a l'Iraq: discreció mediàtica contra apoteosi democràtica

Les eleccions d’ahir a l’Iraq han estat un èxit que ha desbordat les previsions més optimistes. La participació, segons els observadors, ha superat la de les dues anteriors convocatòries electorals –les eleccions de gener i el referèndum d’octubre- situant-se probablement bastant per sobre del 61%. Una de les causes d’aquest augment ha estat la participació dels sunnites, que han rectificat la seva política de boicot electoral, davant l’evidència que el procés democràtic i de reconstrucció era irreversible, per més terror que les diferents faccions baazistes i islamistes hi hagin posat. En alguns col•legis electorals de Fallujah, per exemple, es van acabar les paperetes electorals.

En les eleccions d’ahir els iraquians han elegit un parlament de 275 membres per quatre anys, tancant així el període constituent. El parlament designarà un Consell presidencial –un president i dos vice-presidents- i el President demanarà la formació de govern al partit o coalició que hagi obtingut més escons, que haurà de triar un primer ministre i els membres del nou govern.

La discreció amb que la majoria de mitjans han tractat la informació és, una vegada més, inversament proporcional a l'èxit democràtic i a la trascendència política del que va passar ahir a l'Iraq. Però, lamentablement, les coses són així. Per a una gran part de mitjans, tot allò que no quadra amb el pensament únic políticament correcte s'ignora, i, quan això no és possible, es minimitza.

Benhauradament, avui disposem de mitjans alternatius per acostar-nos a la realitat. Un d'aquests mitjans són els blogs, com ahir ho van demostrar Pajamas Media i Iraq The Model.

ADDENDA.- Mentre els propagandistes continuen parlant del "fracàs" de Bush a l'Iraq i es dediquen a destacar suposats plans de retirada per minimitzar l'èxit de les eleccions i les seves causes, altres -en un mena de pseudorectificació implícita- parlen de que per fi les coses comencen a anar bé després, això sí, del desastre de dos anys d'ocupació militar. El problema és que aquests últims no saben com explicar perquè si totes les coses havien anat tan malament, de cop i volta ara puguin anar tan bé.

L'explicació és tan senzilla com inasumible per a certs mitjans. Les coses van bé perquè mai havien anat tan malament com ells les pintaven. Per demostrar-ho només cal fer un petit repàs a les coses que han passat en aquests dos anys:

derrocament de Saddam Hussein en 3 setmanes de combats,
represa de l'economia iraquiana,
instauració de les llibertats individuals,
refundació de les forces armades,
formació d'un govern provisional,
mandat de l'ONU legitimant la presència internacional a l'Iraq,
organitació de les primers eleccions a una Assemblea constituent,
repressió del terrorisme sunnita i islamista,
redacció i aprovació d'una Constitució,
superació del boicot sunnita,
eleccions generals per a la formació d'un govern definitiu.

Tots aquests, entre altres, són els "errors" que expliquen perquè les coses estan anat raonablement bé.

La jubilació russa de "tovarich" Schröder

Divendres passat, l'excanceller alemany, el socialdemòcrata Gerhard Schröder, va ser nomenat conseller assessor de relacions internacionals de l'empresa petrolera i gasística russa de propietat estatal Gazprom i president del consell d'administració de la NEGP, North European Gas Pipeline Company, que ha de construir una conducció de gas de la mar Bàltica a Alemanya. La NEGP és una joint-venture entre Gazprom, que controla el 51% de les accions, i les empreses alemanyes BASF i E.ON, que en tenen el 24,5% cadascuna. Coincidències de la vida, els acords bilaterals entre Alemanya i Rússia els van firmar Schröder i Putin el passat 8 de setembre, deu dies abans de les eleccions anticipades que el canceller socialdemòcrata va perdre. S'estava assegurant la jubilació?.
La notícia gairebé ha passat desapercebuda. Però si el seu protagonista hagués estat George Bush o Dick Cheney els puc assegurar que seria tema de portada un dia si i un altra també.

No emmoïnem Fidel més del compte

Fidel Castro, l'amic encara de molts progres europeus, ha prohibit que una delegació de les "Damas de Blanco", col·lectiu que aplega mares i dones de presos polítics cubans (aquells que no existeixen al paradís del marxisme tropical), viatgés a Strasbourg per rebre el premi Sajarov 2005 del Parlament Europeu. L'acte es va celebrar ahir en absència de les guardonades. En el seu nom hi va assistir Blanca Reyes, esposa del dissident recentment alliberat, el periodista Raúl Rivero. Blanca Reyes va demanar que una representació del Parlament Europeu es traslladés a Cuba per lliurar el premi, però el president de la magna institució democràtica, Pepe Borrell, li va contestar que no hi havia precedents, ja que la Cambra no tenia per costum desplaçar-se als països d'orígen dels guardonats, però que ho estudiaria. Borrell va donar així llargues a l'assumpte, no fos el cas que Fidel s'emmoïnés més del compte.

De drets i de "matons"

En aquest país fa massa temps que l'exercici de la llibertat d'expressió i manifestació dels més enfervorits sembla estar per sobre dels drets i llibertats de les altres persones. I el que és pitjor, els governs acomplexats que tenim no fan res per impedir-ho. Els que es creuen investits amb el dret de limitar els drets dels seus conciutadans per fer escoltar la seva veu actuen amb tota impunitat, mentre que la resta han de suportar resginadament les seves "matonades", ja sigui perquè boicotegen un acte acadèmic, cultural o polític -com va passar ahir a Girona en la presentació de la plataforma "Ciutadans de Catalunya"-, o perquè impedeixen cada dimecres la lliure circulació de milers de persones a la ronda de Dalt de Barcelona.
Un Estat de Dret no pot tolerar aquests comportaments. Els que boicotegen una conferència no estan fent us d'un dret a la llibertat de manifestació, estan delinquint. Perquè impedir l'exercici dels drets civils i polítics dels altres és un delicte. A que espera, doncs, la consellera Tura per actuar? A que espera la fiscalia?

Per a més informació, aquí.

Els 30.000 morts de Bush

Soposo que han llegit i escoltat la notícia: Bush reconeix la mort de 30.000 civils iraquians des del començament de la guerra. El problema pels mitjans que l'han publicada és que Bush no va dir això. La transcripció literal de la pregunta del periodista i de la resposta de Bush ho deixa clar:

Pregunta: "Since the inception of the Iraqi war, I’d like to know the approximate total of Iraqis who have been killed. And by Iraqis I include civilians, military, police, insurgents, translators.”

Resposta:“How many Iraqi citizens have died in this war? I would say 30,000, more or less, have died as a result of the initial incursion and the ongoing violence against Iraqis. We’ve lost about 2,140 of our own troops in Iraq.”

La llibertat obstaculitza la integració?

Ayaan Hirsi Ali, la diputada liberal d’origen somalí i autora del guió del documental “Submissió” de l’assassinat Theo Van Gogh, ha provocat la polèmica a Holanda al demanar l’abolició de l’article 23 de la Constitució holandesa que garanteix la llibertat d’educació religiosa. Segons Hirsi Ali, aquest article obstaculitza la integració dels joves musulmans perquè tots acaben en escoles islàmiques i demana que l’Estat eduqui tots els nens i nenes en escoles públiques per garantir que aprenguin la tolerància.

Aquesta presa de posició ha provocat una divisió en el partit liberal, entre els que donen suport a la proposta de la diputada i els que s’hi oposen. Cal suprimir la llibertat per evitar que alguns n’abusin? Es perillós l’Islam perquè és una religió? Els valors musulmans difereixen dels europeus per les arrels cristianes d’aquests últims o perquè són laics?

Val la pena afegir-se a la polèmica perquè afecta a l’educació, un dels pilars de les societats modernes. Coincideixo amb Hirsi Ali en que s’ha de prohibir la creació d’escoles que transmetin valors incompatibles amb els valors seculars de la democràcia, la tolerància i la llibertat, tant si són religioses com si no. Però no hi estic d’acord en que això s’hagi de fer necessàriament retornant al monopoli estatal. No perquè cregui que aquest monopoli hagi sigut històricament dolent en països democràtics –als Estats Units, paradigma de societat liberal, tota l’educació primària i secundària és pública, llevat de rares excepcions- sinó perquè s’ha de retornar als pares la responsabilitat de triar l’educació que volen pels seus fills, com s’ha fet a Suècia on s’ha implantat els últims anys el xec escolar. El cas suec mostra que la llibertat no és incompatible amb el control democràtic de les escoles.


Altres informacions dels amics de l'islam

GRUPS MUSULMANS S'OPOSEN A LA REPRESENTACIÓ D'UNA OBRA DE VOLTAIRE A FRANÇA

ELS 12 ACUDITS QUE L'ONU I LA CONFERÈNCIA ISLÀMICA VOLEN CENSURAR

Els iraquians més optimistes que nosaltres

El 68% espera una situació millor o molt millor en el termini d'un any.
Enquesta de la BBC a tres dies de les eleccions. El contingut íntegre de l'enquesta en pdf, aquí. Veure més gràfiques, aquí.

Mont-real i el fantasma del canvi climàtic

Si vostès han seguit la informació de la cimera de Mont-real sobre el canvi climàtic que han donat els principals mitjans de comunicació catalans hauran pogut observar dues coses. La primera, que els Estats Units continuen sent els dolents de la pel•lícula. Fins aquí, res de nou. I la segona -i aquí si que hi ha novetat- que han modificat de manera subliminal el seu discurs sobre les causes del canvi del clima.

Davant la impossibilitat d’ignorar permanentment els fets, ara ja no parlen de responsabilitat exclusiva o principal de l’activitat humana en el suposat escalfament global, sinó que, dissimuladament i sense la més mínima autocrítica, ara diuen que el canvi climàtic és possiblement un fenomen natural que l’activitat humana accentua. Però si ara creuen això, com és possible que segueixin defensant el protocol de Kyoto i atacant els que s’hi oposen?.

Els que s’oposen a Kyoto, tant els Estats Units com una bona part de la comunitat científica, inclòs l’ecologista escèptic Bjorn Lomborg, el que diuen és que gastar quantitats ingents de diner per reduir mínimament l’augment de la temperatura no té cap justificació i que la millor manera de fer front a un escalfament natural del planeta –si és que es produeix- és ajudar a que els països en desenvolupament prosperin perquè, si tenen més recursos, podran gestionar millor els efectes que l’hipotètic canvi climàtic els pugui ocasionar.

Si els media fóssin conseqüents això seria el que haurien de deduir, però no poden fer-ho perquè molts perderien la seva raó d'existir, que no és tant la d'informar com la de predicar, especialment contra els Estats Units i el capitalisme salvatge (no s’oblidin salvatge, com recorda sempre Sala-i-Martin). Si realment els preocupés l’escalfament global, la bronca se l’haurien d’haver clavat a països com Espanya, Portugal, Grècia, Canadà, Nova Zelanda, Irlanda o Finlàndia, que han augmentat les emissions de gasos d’efecte hivernacle entre 1990 i el 2003 en percentatges que oscil•len entre el 41 i el 21%, mentre que en el mateix període els Estats Units ho han fet només un 13%. Però això seria demanar massa.

Optimisme a l'Afganistan quatre anys després de l'enderrocament dels talibans

Després d'una setmana sense poder fer anotacions, aprofito per recuperar algun tema i deixar-ne constància. El primer, l'enquesta de l'ABC News sobre la situació a l'Afganistan quatre anys després de la caiguda dels talibans. El resultat de l'enquesta no podria ser més positiu: Four Years After the Fall of the Taliban, Afghans Optimistic About the Future. L'enquesta, en pdf, aquí.

Com diu Barcepundit

Y luego pensad si esto es lo que se nos cuenta de Afganistán, o si hay alguien que considere la posibilidad de que algo parecido acabe ocurriendo en Iraq; al fin y al cabo, hasta hace poco todos los afganos rechazaban a los malditos invasores, ¿no?

El llibre negre de Saddam Hussein

Seguint la saga dels llibres negres, que va començar amb "El llibre negre del comunisme", arriba ara el "Livre Noir de Saddam Hussein" un llibre col·lectiu, coordinat i dirigit pel periodista Chris Kutschera, amb el prefaci de Bernard Kouchner.
Un llibre que no agradarà gaire als sectaris de la correcció política que tant es van oposar a l'enderrocament de Saddam Hussein, però que servirà sinó per justificar si per explicar la necessitat d'una intervenció exterior per acabar amb la brutalitat d'una de les pitjors dictadures del nostre temps.

Castelldefels

Espada la clava:

Un editorial de la prensa socialdemócrata clama contra la política de reinserción social. Porque dos asesinos que ayer apuñalaron a una familia en Castelldefels no habían sido reformados con éxito. Ser socialdemócrata es realmente maravilloso. A cada conflicto su causa y su inmediata comisión creada. El hombre es bueno y (sobre todo) raso y es esta pútrida asistencia social la que lo empeora. El despotismo con que las teorías estrictamente culturalistas de la conducta ejercen su dominio en los medios es grotesco

Seguiu llegint.

Calendari

L'últim refugi dels que han perdut bous i esquelles oposant-se a l'alliberament de l'Iraq i al derrocament de Saddam Hussein és ara la demanda d'un calendari de retirada. Oblidant que el calendari ja existeix i que l'última paraula la té el poble iraquià, volen salvar el que puguin del seu naufragi polític. Ho explica amb pèls i senyals Amir Taheri:

Aquellos políticos Demócratas de Washington que habían respaldado la guerra con tanto entusiasmo como George W Bush utilizan ahora el tema de la retirada como medio de distanciarse de sus posiciones iniciales. Los reaccionarios árabes que se estremecieron de emoción ante el pensamiento de un déspota derrocado por la intervención exterior se aferran ahora al lema de la retirada, con la esperanza de sabotear el proceso de democratización en Irak. En Europa, los antiamericanos profesionales de todo pelaje intentan ocultar su desnudez política con la hoja de parra de "la retirada".

La verdad sin embargo es que ha existido en vigor un calendario desde el primer día de la guerra que puso fin a la tiranía ba´azista en el 2003. En ese calendario, la presencia militar de la coalición en Irak está vinculada al programa de reconstrucción política de la nación, como debería ser. En otras palabras, las fuerzas de la coalición están en Irak con el fin de lograr una tarea política precisa, y no para proporcionar a Estados Unidos o a cualquier otra potencia extranjera una plataforma de expansión en Oriente Medio.

El gran objetivo de esa tarea era arrancar el poder de las manos de un exclusivo grupo liderado por Saddam Hussein para entregarlo de nuevo al pueblo de Irak. La idea no era imponer la democracia sobre Irak, como afirman algunos círculos anti-liberación. La idea era eliminar los obstáculos a la democratización de Irak. Los iraquíes no son forzados hoy a crear una democracia. Pero tienen la oportunidad de hacerlo, si quieren. La tarea de la coalición consistía en proporcionarles la oportunidad. Y en ese sentido, el proyecto de Irak ha sido un tremendo éxito.

No Yankee Cars

N'hi ha uns que fan boicot al cava català i n'hi ha d'altres que el fan als cotxes americans. Perjudicar el cava català no està bé, però fer-ho amb els cotxes d'importació dels EUA mola d'allò més. Mola tant, que fins i tot ho fa un govern de la UE, el govern socialista de Bèlgica. Això sí, ho fa per la nostra seguretat i no per cap prejudici políticament incorrecte!:

Car dealers importing American cars in Belgium are on the brink of bankruptcy. For the past three months the Belgian government has been refusing to deliver the required safety certificates for the cars. Since 1 September companies importing non-European cars must be able to show European certificates guaranteeing the safety of the cars.

The Belgian authorities are making no problems for Japanese, Korean or other non-American cars, but are refusing to give safety certificates for Dodges, GMCs, Chevrolets, Chryslers, Lincolns and other American car brands. Belgian dealers can import the cars via Germany, where the certificates are delivered without any fuss, but this costs them up to an additional 3,000 euros per car – a surplus which they do not like to inflict on their customers.

La resta de l'article, aquí.

Les fogueres de l'odi

Magnífic, com sempre, André Glucksmann.

El diagnóstico es el mismo en todas partes: fracaso de la integración. ¿Y si fuese lo contrario? Los inmigrantes de primera generación no le prendían fuego a sus chabolas, mucho más sórdidas. Sus hijos son franceses y se comportan como franceses, incluso cuando, con otros franceses "de pura cepa", tienen la cerilla rápida. No son, como se les hace creer por racismo compasivo, los condenados de la tierra. La quema de los suburbios es una prueba de que la integración se ha llevado a cabo: todo depende de cómo y a qué se integre uno.

Déjà vu

El final d'una il·lusió

Au revoire, Libération:

Libération, el viejo sueño rancio y elitista de Sartre y de July quiere morir matando: la culpa es del capitalismo. Ellos hacen un producto demasiado bueno, demasiado elegante, demasiado chic. La gente, que es tan vulgar, tan masa, ahora lee periódicos gratuitos llenos de anuncios estridentes donde Sarkozy promete mano dura con los quemacoches; ya no les interesan las tendencias, el estilo, los sueños. Se adocenan, se rinden. Son libres. Libertad ¿para qué?

Libération, el achacoso sueño totalitario de Sartre, que se propuso hacer hombres mejores, porque los hombres reales no le gustábamos, sobre las ruinas humeantes del Mayo parisino, nos mira con severidad desde las profundidades de sus pérdidas millonarias y nos desprecia: la culpa de todo, de las pérdidas, de las tiradas menguantes, de los redactores y los fotógrafos que se van a quedar en la puta calle, en realidad es nuestra. Somos demasiado bobos, demasiado ignorantes como para captar el hálito sutil del estilo y de las tendencias. Será que nos embota el olfato el olor a goma quemada de los coches que todavía crepitan en las madrugadas parisinas de este extraño siglo. Libération nos desprecia, sí, y nosotros nos vengamos de la única, de la mejor forma que podemos: ya no lo compramos.

Grève à Libération | La tirada de Libération, segons l'OJD | La versió de Le Monde

El final d'aquesta il·lusió forma part d'allò que explica François Furet en aquell magnífic llibre titulat "El pasado de una ilusión" i que arrenca amb aquestes paraules:

Para comprender la fuerza de las mitologías políticas que han dominado el siglo XX, hay que detenerse en el momento de su nacimiento o al menos en su juventud; es el único medio que nos queda para percibir un poco del esplendor que tuvieron. Antes de deshonrarse por sus crímines, el fascismo constituyó una esperanza. Sedujo no sólo a millones de hombres sino a muchos intelectuales. En cuanto al comunismo, aún podemos avistar sus mejores días, ya que como mito político y como idea social sobrevivió largo tiempo a sus fracasos y a sus crímines, sobre todo en los países europeos que no sufrieron directamente su opresión: muerto entre los pueblos de la Europa del Este desde mediados de los años cincuenta, aún florecía 20 años después en Italia o en Francia, en la vida política e intelectual. Supervivencia que nos da la medida de su arraigo y de su capacidad de resistir a la experiencia, y que forma como un eco de sus mejores años, en la época de su expansión triunfante.

El model europeu de desinformació

L'atenció mediàtica sobre els "banlieues" ha deixat d'existir. El retorn a "la normalitat", és a dir, a l'incendi d'un centenar de cotxes per nit ja no es notícia, com no ho era abans que els noticiaris de la nit se'n féssin ressò, fa tres setmanes, "gràcies" a l'electrocució de dos joves delinquents quan intentaven amagar-se de la policia. L'evolució dels fets, i les evidències que aquests manifestaven, no anaven en la línia de la correccció política i mediàtica. Per tant, s'ha imposat el sentit de la "responsabilitat", fins i tot del "patriotisme", en una gran part dels mitjans francesos. Així doncs, el silenci informatiu, entès com un acte de resposabilitat política, és l'evidència notòria de la connivència entre el poder polític i el poder mediàtic. Es tracta d'una autèntica "omertà" de la violència, com ho qualifica Monnerat en aquesta anotació.

En France, un cordon sanitaire physique et sémantique a été replacé autour des zones de non-droit où vit et se multiplie un véritable ennemi intérieur. Cette segmentation du territoire et des esprits ne rend pas moins inévitable un conflit qu'il sera impossible de taire par une omerta consensuelle et injustifiable.

Sarkozy se situa en el primer lloc en la intenció de vot per a les presidencials del 2007

Font: IPSOS - Union Republicaine Populaire

ADDENDA.- Alain Finkielkraut : «L'illégitimité de la haine»

30.000 famílies polígames a França

El ministre francès de l'ocupació, Gérard Larcher, considera que la poligàmia és una de les causes de la violència jovenil als barris marginals de França. Segons el ministre, la poligamia, al diluir la figura paterna, facilita les tendències antisocials del jovent. No sé si aquesta teoria se l'ha tret de la màniga el senyor ministre o té alguna veracitat científica. En qualsevol cas, tingui o no a veure amb la violència, el que es greu és que el govern francès toleri la poligàmia.

Segons l'agència France Press, hi ha unes 30.000 famílies amb més d'una esposa.

La polygamie est officiellement interdite en France -- et punissable de prison -- mais les autorités tolèrent l'existence d'environ 30.000 familles, principalement africaines, dans lesquelles il existe plus d'une épouse. Des milliers de femmes en provenance du Mali, de Mauritanie, du Sénégal et de Gambie ont reçu des visas pour venir vivre en France avec un homme et sa première épouse jusqu'au début des années 1990. L'ancien ministre français de l'Intérieur Charles Pasqua avait à cette époque tenté de durcir la politique d'immigration pour freiner cet afflux, mais le gouvernement avait été forcé d'assouplir ses règles devant les protestations. Actuellement, des "secondes épouses" qui ont des enfants nés en France ou qui vivent en France depuis plus de 15 ans, sont inexpulsables et ont une garantie de résidence. Cependant, pour les familles polygames arrivées en France avant 1993, le droit de résidence est accordé uniquement si les deux épouses n'habitent pas à la même adresse.

Per fi s'acaba el genocidi de Darfur

"Por fin buenas noticias de Darfur: el genocidio en el Sudán occidental casi ha finalizado. Sólo hay un problema — está llegando a su fin sólo porque ya no quedan negros que limpiar o asesinar".

Es una frase de Johann Hari en el London Independent que recull Christopher Hitchens en l'article de lectura obligatòria "La ingenuidad occidental ante el genocidio en Sudán" a "Diario Exterior".

Abandonando cualquier tipo de "unilateralismo", [l'administració americana] siguió pedantemente el guión de negociaciones multipartitas y diplomacia paciente de Kofi Annán. Concedió más tiempo a los inspectores. Agotó todas las opciones alternativas a la guerra y nunca jamás amenazó con el uso de la fuerza. Mediante el uso de las sanciones, puso a Sudán "en su lugar". Y ha recibido exactamente lo que cualquiera habría predicho para tal estrategia. Quizá por eso es por lo que hay tan pocas protestas. Después de todo, sabemos que "la guerra no es la respuesta". Y ahora Sudán ha puesto en su sitio a la provincia de Darfur. Ha cogido la tierra y se ha deshecho de la gente.

Darfur és l'exemple del que passa amb les polítiques d'apaivagament, de no intervenció, de respecte al veto francès al Consell de Seguretat. La no intervenció no significa -com diu Hitchens- que no passi res. Significa que passa alguna cosa més. Significa que:

Nuestra política en Darfur no sólo ha fracasado a la hora de rescatar a una población africana negra afectada. En la práctica, ha asistido a los islamistas sudaneses a la hora de completar su política de asesinato racista. Gracias al cielo que somos lo bastante duros como para soportar la vergüenza de esto, y lo bastante fuertes como para perdonarnos.

França, el Katrina i la papanateria mediàtica

Xavier Sala-i-Martin posa, una vegada més, el dit a la nafra de la papanateria mediàtica i compara, en aquest article, la incoherència entre les bajanades que es van publicar a conseqüència de la catàstrofe del Katrina i el que ara es diu respecte els aldarulls a França.

Según la teoría, en un país con tanto sector público como Francia ni hay guetos (hay barrios multiculturales), ni las diferencias de renta pueden ser tan grandes como para que los pobres se subleven (eso sólo puede pasar en Estados Unidos), ni el gobierno puede ser incapaz de solucionar problemas (eso sólo ocurre cuando se ha adelgazado demasiado al sector público), ni la representación parlamentaria y en el gobierno de la minoría musulmana puede ser casi nula (porque el proceso electoral lo financia con dinero público). Según la teoría, un 14% de paro (30% entre los jóvenes pirómanos de París) no tiene nada que ver con el exceso de subsidios, la falta de movilidad social no tiene nada que ver con la incapacidad del estado por garantizar la igualdad de oportunidades y la violencia generalizada no tiene nada que ver con un posible fracaso del tan cacareado “modelo social europeo”.

Después del silencio y el desconcierto inicial, los druidas del antiamericanismo visceral han vuelto a publicar su opinión. Obviamente, ahora no utilizan ni la misma lógica ni las mismas sandeces que usaron hace quince días para despotricar contra los Estados Unidos a raíz del Katrina. Ahora no se trata del fracaso de un sistema injusto o de la decadencia de una gran potencia europea. Ahora, la culpa es del patrón mundial de consumo que obliga a los jóvenes a tener deseos materialistas inalcanzables que causan frustración y despiertan sus instintos pirodestructivos, de las desigualdades económicas en el mundo (causadas por el mercado, naturalmente) que son tan grandes que ni siquiera un estado tan benevolente como el francés las puede reducir, del ministro Sarkozy porque calificó de “chusma” a los jóvenes y éstos no tuvieron más remedio que lanzarse a carbonizar coches o del gobierno de derechas que recortó los subsidios introducidos por los buenos de los socialistas.

ADDENDA.- La papanateria mediàtica és universal. De la mateixa manera que Xavier Sala, Ludovic Monnerat posa en evidència la retòrica auto-intoxicadora dels media en un reflexió sobre un article de Claude Monnier a 24 Heures on afirmava que

Bush et Chirac ne s'aiment pas. Pourtant, ils devraient car ils barbotent l'un et l'autre dans la même panade. Alors que leurs Etats respectifs se déglinguent sous leurs yeux, les Etats-Unis à cause de l'Irak et de Katrina notamment, la France à cause de son économie malade, de son chômage proliférant et de l'insurrection de ses banlieues, aucun des deux chefs d'Etat ne sait vraiment quoi faire, ou même quoi dire, au-delà de banalités d'usage qu'ils profèrent sur un mode automatique.

Els tòpics i la retòrica alimentada en un clixé ideològic antinordamericà, en oberta contradicció amb els fets, conforma l'espai mediàtic de la correcció política. Tòpics i retòrica que no suporten el més mínim anàlisi racional de la realitat, com s'encarrega de mostrar Monnerat.

Laissons de côté de la France, dont la situation a été abondamment discutée ci-dessous, et penchons-nous sur les Etats-Unis. Ainsi donc, ce pays serait en train de se déglinguer. Est-ce que cette affirmation est fondée sur une projection démographique, une analyse économique, un rapport de force militaire, un bilan culturel, une enquête sociétale ? Est-ce que des faits viennent à l’appui de ce jugement pour le moins définitif ? Plutôt des références : l’Irak, un conflit armé présenté régulièrement comme un « désastre » et un « bourbier », qui pourtant occasionne une percée démocratique sans précédent, ainsi qu’une catastrophe naturelle dont la médiatisation apocalyptique fait oublier qu’elle a entraîné la mort d'environ un millier de personnes. De petites touches sémantiques qui suffisent pour bien faire comprendre ce que l’on entend.

Bien entendu, lorsque l’on approfondit la question, on voit mal en quoi l’opération militaire américaine en Irak amènerait le pays à se déglinguer : une armée de volontaires qui subit des pertes minimes (moins de 2% des soldats déployés morts ou blessés), qui ne grève pas le budget de la nation (environ 4% du PIB investis dans la défense) et qui se comporte globalement de manière honorable (les cas genre Abu Ghraib sont isolés) ne peut en aucun cas provoquer une fracture sociétale.

Per concloure que:

Il est donc assez aisé de démontrer que Claude Monnier ne se situe pas dans une démarche analytique. L’Irak n’est pas pour lui un sujet de réflexion ou d’étude, mais bien un nom de code, une image figée, un acte de foi détaché de l’évolution de la situation. Nul besoin de s’intéresser à ce qui s’y passe, à ces votes populaires qui ont un retentissement extraordinaire, à ce développement économique et médiatique exceptionnel dans la région : la chose est entendue, l’Irak est à peu de choses près un nouveau Vietnam, et les faits doivent impérativement entrer dans le sens historique que l’on a projeté – quitte à les mettre de côté s’ils s’obstinent à ne pas le faire. En d’autres termes, les quelques lignes de l’éditorialiste vedette de 24 Heures expriment une croyance à destination des fidèles.

Se m'ha acabat de caure la cara de vergonya

Carta als directors dels mitjans de comunicació de la mare de Xavier Tamarit, un dels condemnats pel cas de pederastia del barri del Raval de Barcelona (Via Arcadi Espada).

“El pasado 29 de septiembre del 2005 se emitió un veredicto de la Sala Penal del Tribunal Supremo. Este veredicto confirma la absolución de Xavier Tamarit, ya dictada el 17 de junio del 2004 por la Audiencia Provincial de Barcelona, de las acusaciones que se le imputaban, constata la imposibilidad absoluta que el acusado cometiese el delito de abusos denunciado y condena a la parte recurrente al pago de las costas. Como madre, me tomo la molestia de suplir modestamente la obligación de los periodistas de informar de este hecho, segura de que, si se hubiese producido una sentencia de culpabilidad, hubiera aparecido con grandes titulares de primera página.”

La maledicció del paràsit

En una anotació de divendres passat deia: "Potser el fantasma que recórre el món, el fantasma d'Al-Qaeda, acabi a l'abocador de la història molt més depressa del que pensavem". Avui, Ludovic Monnerat, entra en el tema i es pregunta sobre si el terrorisme islamista té gaire futur.

La légitimité d’agir est le point faible évident d’Al-Qaïda. L’attentat terroriste peut susciter l’adhésion des foules lorsqu’il frappe l’ennemi directement et de façon spectaculaire, comme l’a montré la série d’attaques jusque et y compris le 11 septembre. Cela ne suffit pas en soi à atteindre les objectifs fixés, mais préserve au moins un socle d’appuis et de relais à terme indispensable. Toutefois, comme toute démarche belligérante, la méthode terroriste comporte toujours un risque majeur de montée aux extrêmes, laquelle se concrétise par des attaques aveugles, des bains de sang qui finissent par révolter la majorité des gens. Les islamistes peuvent bien rationaliser les massacres dont ils se vantent, leur voix est de moins en moins représentative de ceux qu’ils prétendent défendre.

Cela s’explique par la faiblesse de leur processus décisionnel, par la dissémination des volontés. La mouvance Al-Qaïda est certes capable de frapper n’importe où dans le monde, grâce à la pénétration de son idéologie et à la dispersion de ses fidèles, mais elle est aussi susceptible de frapper n’importe quoi, parce que ces derniers n’ont pas toujours la perspective d’ensemble nécessaire. Une organisation pareillement décentralisée et participative, qui fonctionne comme une franchise sectaire, est aussi difficile à anéantir qu’à diriger. Le dénominateur commun et les liens opérationnels sont trop ténus pour que la volonté des dirigeants nominaux puisse se concrétiser dans le temps, dans l’espace et dans la modalité souhaités. Les critiques voilées adressées à Al-Zarqaoui illustrent cette faiblesse souvent ignorée.

Ainsi, la mouvance islamiste est frappée de ce que l’on pourrait appeler la malédiction du parasite : son existence dépend des sociétés qu’elle infiltre, des frustrations qu’elle canalise, des lacunes qu’elle comble. Elle est avant tout capable de détruire, et non de construire ; elle ne peut pas prendre le pouvoir, mais seulement exploiter ses carences. Et changer d’état, c’est-à-dire passer du liquide au solide, du spirituel au temporel, du futur au présent, ou encore du dispersé au concentré, revient à augmenter aussi bien son efficacité que sa vulnérabilité. Seule notre faiblesse donne aux islamistes l’espace pour prospérer et se multiplier ; un parasite ne peut vaincre que par défaut.

El Multiculturalisme i el suïcidi d'Europa

Via Ayaan Hirsi Ali he accedit a aquest article de Robert W. Tracinski. La resta de l'article el trobareu clicant el titular d'aquesta anotació.

On November 9, 1938, the Nazi government launched a vicious pogrom in which thousand of Jews were rounded up and sent to concentration camps, while bands of young Nazi thugs smashed the windows of Jewish homes and shops. Kristallnacht—the "Night of Broken Glass"—sent through the world a premonition of the dark and murderous future that lay ahead for Europe.

Over the past week and half, almost exactly 67 years later, another band of young thugs has taken to the streets in an orgy of brute violence, complete with racially and religiously motivated killings. But there is a strange difference.

Then, the violence was directed against a hated racial and religious minority, in the name of the native majority. Today, it is racial and religious immigrant minority that is initiating a terror campaign against the native majority.

Europe never learned the real lesson of the evils of Nazism. Rather than reject the deepest premises of the Nazis, they have inverted them into a new form, so that Europe no longer seeks to liquidate its racial minorities—but instead empowers those minorities to carry out the self-liquidation of Europe.

The standard view of Nazism is that the root of the Nazi atrocities was an excess of certainty and selfishness, which gave the Nazis the confidence to impose their interests by force. In reality, even a cursory examination of Nazi propaganda shows us the opposite. Rather than advocating of rational certainty, the Nazis were dogmatic subjectivists--Hermann Goering famously declared that "two plus two makes five if the Fuhrer wills it"—which inspired their hatred of the mind and their worship of brute force. (An Italian Fascist would declare that "when I hear the word 'culture,' I release the safety catch on my revolver.") And as for self-interest, the Nazis were thoroughgoing collectivists, who held that the interests of the individual must be ruthlessly sacrificed to the interests of the race. Hitler declared "Du bist nichts, dein Volk ist alles"—"you are nothing, your race is everything."

But what happens if you think—as do most academics and those in the mainstream political left—that certainty and selfishness were the fundamental vices of the Nazis? You will be ready to accept any of the real fundamentals of Nazism—so long as they are cast in a more skeptical, self-deprecating form.

That is precisely what Europe has done. The Europeans have accepted ideas that derive directly from Nazism—both in their philosophical fundamentals and in their historical pedigree—but in a more "politically correct" version.

The ideology of these altruist Nazis is Multiculturalism.

ADDENDA.- "Les RG ont recensé 70 000 cas de violences urbaines depuis janvier" / Le Monde.

El salvavides del fòsfor blanc

Ho he escrit i repetit diverses vegades. El terrorisme iraquià no només ha perdut la batalla política sinó que està perdent també la batalla militar. Pot durar encara mesos, fins i tot anys, com ETA, però cada vegada està més arraconat i colpejat. Potser per això ha d'anar a cometre els atemptats a la capital de Jordània.

Siguin quines siguin les motivacions aparents, els atemptats d'Amman són un símptoma de la seva debilitat i, sobre tot, un error. El suport de la majoria de la població àrab, si és que alguna vegada havia existit, cada vegada es menor i després d'Amman encara menys. Potser el fantasma que recórre el món, el fantasma d'Al-Qaeda, acabi a l'abocador de la història molt més depressa del que pensavem.

En qualsevol cas, sempre hi ha gent disposada a donar-los un cop de mà, a facilitar-los una bombona d'oxígen, un salvavides on agafar-se per salvar la causa perduda. L'últim auxili ha estat la invenció de la televisió italiana sobre la suposada utilització per les tropes americanes d'armes químiques en la batalla de Fallujah.

Us transcric una anotació de Golan al respecte suficientment aclaridora.

"Arma química" dicen. Hombre, es un arma química en el mismo sentido que lo es la pólvora de las balas: una reacción química es la que provoca el efecto. El fósforo blanco es una sustancia incendiaria (pirofórica, para más señas) que se utiliza en combate para hacer pantallas de humo y en ocasiones como arma incendiaria (generalmente contra objetivos no dificilmente inflamables -depósitos de combustible, etc.-).

En las fotos que sacan los troleros aparece gente con ropa (y con pelo). La combustión del fósforo blanco genera temperaturas entorno a 2800ºC. ¿Conocen ustedes alguna prenda de ropa que no arda a 2800ºC?

También podéis leer en multitud de sitios que el fósforo blanco está prohibido. Falso. Hay tratados, de los que Estados Unidos no es signatario, que lo prohíben como arma incendiaria. En cualquir caso, reitero, lo que aparece en las imágenes del infame documental de la RAI del que se hizo eco The Independent, no son víctimas de fósforo blanco. Y esa descripción de Quimicefa que se marca el documentalista, "piel caramelizada" (eran víctimas de azucar?)... en fin. Si te quemas con fósforo blanco, no se te pone la piel de ninguna manera, arde entera, ardes hasta los huesos. Tú y tu ropa, of course.

En definitiva, no es un arma química, no está prohibida y no hay prueba alguna de que Estados Unidos utilizara fósforo blanco contra la población de Faluya. Pero eh, esto es solo un blog de esos donde uno dice lo que le da la gana, no como esos medios de comunicación que contrastan informaciones y todo eso...

ADDENDA.- Aquí teniu una explicació sobre el fòsfor blanc i el seu ús

It's not just the consistent misspelling of "phosphorus" throughout, it's the complete ignorance of what WP (white phosphorus) shells are and do on all sides of the issue.

On the anti- side, of course, you have accusations that WP is a "chemical" weapon or an "illegal" one. It's not.* WP was heavily used in the Second World War by the Allies, including Canada, against both Germany and Japan**, for exactly the same reasons and missions it's being used now. But yes, a WP artillery shell is a bad thing to have land near you... not nearly as bad as a regular high-explosive artillery shell of the same size, but certainly the next worst thing.

The job of those opposed would be much harder, of course, if the pro- side had any more of a clue what they were talking about. The State Department's retracted statement, that WP was "fired into the air at night," is classic. It should go without saying that using a smoke shell to try to light up a dark sky would be a failure... I guess only the State Department could confuse phosphorus with magnesium, which is what real illuminating rounds are made of.

*I've seen a lot of people claiming that the 1980 Incendiary Weapons protocol of Geneva forbids the use of white phosphorus against civilians. It does not. It forbids the use of "incendiaries," and specifically excludes weapons like WP where the incendiary effect is a secondary effect of smoke production (incendiary weapons by definition are those weapons designed to create fires... WP occasionally will start fires, but it's not very reliable in that role... generally it just creates a lot of smoke). Whether the U.S. has signed it or not is irrelevant.

Tots volem ser tan iguals com Montilla

Jo també vull que em condonin la hipoteca!.

La República Islàmica de França

No es pot explicar millor:

Durant dècades Europa ha anat creant Londostans als suburbis de les seves ciutats, i en ells, convertits en Estats dins l'Estat, lentament hi ha deixat de tenir sobirania. Imams integristes, agitadors socials i gurus intel·lectuals que justificaven, per la via de la multiculturalitat, la imposició islàmica, han anat convertint-se en els veritables propietaris de barris i carrers. I han catalitzat, per la via integrista, el lògic malestar dels sectors discriminats. Lluny de combatre aquesta dinàmica perversa, la mala consciència europea l'ha permesa i l'ha potenciada. Després, quan ha descobert que els assassins de Londres havien nascut a Anglaterra o que Mohammed Bouyeri, l'assassí de Theo van Gogh, era holandès, ha fet la mateixa cara que va fer Chamberlain quan li varen bombardejar Londres: la de l'idiota que no entén res.

Tot allò que va començar al barri parisenc de Clichy-sous-Bois i s'ha estès a tot França té a veure amb la qüestió islàmica. Òbviament parlem de marginació social, però no és la marginació la que està cremant cotxes. Parlem d'exclusió social, però els primers perpetradors d'exclusió són els que porten dècades predicant contra Occident des de les pròpies mesquites que Occident li ha construït. I podríem parlar d'emigració, però sorprenentment (o no) es tracta específicament dels fills i néts de l'emigració musulmana. La qüestió, per tant, té múltiples arestes, però n'hi ha una que és clau: què està passant i passarà amb el repte que l'Islam ens ha llançat a través dels milions de persones d'aquesta religió que viuen a Europa. Amb tota la convicció i preocupació, sóc dels que creuen que França esternuda perquè Europa té la grip.

L'article sencer de Pilar Rahola, aquí. La versió en castellà, aquí.

ADDENDA.- Sobre les causes de la violència també en parla Ralf Dahrendorf en l'article "La política de la frustración".

Las generaciones anteriores pueden haber estado más dispuestas a aceptar la carga de trabajar y esperar, pero hoy la gente quiere resultados inmediatos. Si los beneficios no se hacen presentes rápido (y para la mayoría no ocurre así), surge el descontento. Los procesos de migración masiva que no han hecho más que comenzar serán el mayor problema de las próximas décadas. Particularmente en África, la migración será casi la única ruta rápida a la modernización.

Quienes no han podido irse a otros países, o que han fracasado en los países a donde han emigrado, están en un dilema. Para ellos, el viejo mundo de lazos y costumbres tradicionales ya no existe, pero el nuevo mundo de la modernidad sigue fuera de su alcance. Están perdidos en un limbo de incertidumbre y desilusión.

Se ha argumentado que este fue uno de los problemas de las "naciones tardías", como la Alemania de hace un siglo. Hubo líderes seductores (Hitler entre ellos) que aprovecharon la sensación de frustración resultante. Cualquiera sea el valor de tales teorías, es evidente que la frustración de las ambiciones de los jóvenes en los países en desarrollo los convierte en el objetivo de los predicadores del odio y los tienta a abandonar el curso de un progreso trabajoso, haciendo que vuelvan la atención hacia una acción más efectista.

Lo que llamamos “terrorismo” tiene muchas causas, y hay que ser cautelosos ante las explicaciones simplistas. No obstante, la política de la frustración, de las ambiciones estimuladas y luego truncadas, es claramente una de ellas.

ADDENDA.- "El fracaso de la immigración multicultural en Francia" de Robert Spencer.
ADDENDA 2.- "Por qué importa la controversia sobre Tarik Ramadan", per Stephen Schwartz.
ADDENDA 3.- Extractes de Touraine, Attali, Maffesoli i Badinter, sobre el fracàs del model francès d'integració. També l'editorial de Diario Exterior "Los intelectuales sentencian el modelo de integración francés".
ADDENDA 4.- "Por qué arde París" per Amir Taheri (GEES)

Cal proscriure l'Islam?

Els aldarulls que saccejen França des de fa dues setmanes plantegen moltes preguntes, però especialment una: es tracta d'una crisi del model social francès o estem assistint al neixament d'una intifada islàmica a Europa?
Alain-Jean Mairet respon:

Les deux, bien sûr, mais lequel est le plus profond? Lequel donne à l'autre ses racines, ses impulsions, sa source vive, son idéologie combattante? Ou plutôt, lequel de ces deux aspects, s'il était traité correctement, permettrait de résoudre le problème?

Ainsi, est-il possible de calmer la fureur des jeunes Musulmans par des mesures sociales? Jean-Louis Borloo, le ministre français de la «cohésion sociale» (ça ne s'invente pas) rappelle que les sommes investies ces dernières décennies dans les mesures sociales visant à améliorer le sort des habitants des banlieues «chaudes» auraient suffi à financer treize porte-avions nucléaires (NZZ 4.11.05). Les responsables sociaux français sont-ils incapables à ce point? Probablement pas.

D'un autre côté, si les jeunes Musulmans abandonnaient, ou réformaient, leur religion trompeuse, subversive, agressive, suprématiste, dangereuse, susceptible, opposée aux droits humains, violente, malhonnête, sexiste, rancunière, criminelle, cruelle, en un mot à proscrire, quels problèmes sociaux les empêcheraient encore de trouver des solutions valables à leurs préoccupations?

De les preguntes retòriques de Mairet se'n desprén una resposta: cal canviar el model social francès i prohibir l'Islam.

Però és això possible?

Difícilment. Ni la dreta ni l'esquerra francesa estan disposades a canviar gaire el model social ni anar més enllà d'alguns retocs cosmètics. Tampoc estan disposats a prohibir, ni que sigui temporalment, la prèdica i la pràctica de l'Islam per la seva incompatibilitat amb la democràcia i els drets humans. La correcció política no tolera ni tan sols insinuar-ho.

Però si els “activistes” del feixisme islamista fóssin “activistes” neonazis, no dubtarien ni un segon en reclamar la seva il·legalització, en denunciar la suposada complicitat del capitalisme amb els caps rapats i en criticar l’excessiva tolerància dels governs de dreta. No cal dir que ignorarien o minimitzarien les explicacions socials i econòmiques del fenòmen per destacar-ne la preeminència del seu caràcter polític antidemocràtic. I tindrien raó.

Si una ideologia política és incompatible amb la democràcia se la proscriu. Però, si una religió és incapaç d’adaptar-se a la democràcia i als drets humans, per què no se la proscriu també? Per què la religió ha de tenir privilegis que no tenen les ideologies laiques?

ADDENDA.- Tot seguit publico els últims paràgrafs d'un article d'Alfonso Rojo que he rebut per correu electrònic i que no he aconseguit trobar a la xarxa.

La imagen idílica de cohesión y armonía entre los franceses de la metrópoli, los de las colonias y los conversos por el cambio de nacionalidad, ha saltado en pedazos y con ella la idea de que la integración es posible, sin controles estrictos y normas claras.

No se puede hablar de revuelta popular. El número de facinerosos implicado en la quema de coches y en la destrucción de escuelas es relativamente pequeño. Son apenas unos millares en un océano de más de 5 millones de habitantes de los suburbios, pero todos tienen en común su condición de inmigrantes o de hijos de inmigrantes y el Islam como marco de referencia.

En varios medios de comunicación, los fijos del antiamericanismo y el antisemitismo se han apresurado a dar la razón a los incendiarios con el socorrido método de entender su inquietud y lamentar su postración social, pero el drama tiene un ingrediente de mayor calado. Lo descubrió despavorida Holanda cuando un ciudadano de origen marroquí cosió a puñaladas al cineasta Theo van Gogh porque consideraba sus películas pecaminosas y, a este paso, lo descubriremos nosotros.

El 60% dels àrabs musulmans a favor de la democràcia

Malgrat la religió islàmica, els àrabs musulmans sospiren per la democràcia.

Allons Enfants de la Jihad

The Economist, publica un mapa similar, però més detallat pel que fa a la zona de París.

És més antisocial el model anglosaxó?

Reprodueixo la gràfica elaborada per Johan Norberg per fonamentar les seves crítiques al model social francès i europeu en relació a l'anglosaxó.


Fonts:
Dades comparatives de l'atur de llarg termini (The Economist)
Dades comparatives sobre el grau de satisfacció de la vida (The Harris Poll)

Reflexions sobre la guerra civil a Europa

Ludovic Monnerat sintetitza clarament i sense embuts el problema. Em permeto la llibertat de publicar íntegrament la seva anotació.

Pris dans le courant incessant de l’actualité, les comptes-rendus des différentes violences commises en région parisienne peuvent prendre l’aspect d’une anomalie. Il est tentant de n’y voir que des échauffourées passagères, de se persuader que la raison reprendra le dessus, que les éléments modérateurs des quartiers dits sensibles parviendront à calmer les « jeunes » et revenir à une normalité rassurante. Peut-être d’ailleurs en sera-t-il ainsi ; de toute manière, il est souvent difficile de cerner tout de suite comment certains événements, par l’enchaînement qu’ils occasionnent, font office de charnière et révèlent brutalement ce qui se préparait depuis longtemps.

Une analyse dépassionnée m’amène à penser que ces affrontements sont les signes avant-coureurs d’un conflit inévitable. La France compte aujourd’hui des dizaines de milliers de jeunes hommes d’origine extraeuropéenne qui, pour différentes raisons, sont en rupture totale avec la société qui les a accueillis. Ils ont développé une mentalité d’enfants-soldats et sont devenus des combattants opportunistes, des ennemis pour le pays dans lequel ils vivent. Ils ont conquis au fil des ans leur territoire et n’y tolèrent aucune autre autorité que celle des aînés, des trafiquants et des religieux. Ils sont constitués en bandes armées qui n’hésitent pas, avec l’élan donné par le nombre et l’adrénaline, à s’attaquer directement aux forces de sécurité, considérées comme des bandes rivales, et aux symboles de l’Etat français.

La grande question est donc celle-ci : est-il possible de ramener ces individus shootés à l'irrespect dans un chemin légal, dans une existence respectueuse des lois en vigueur ? Pour une partie d’entre eux, sans aucun doute ; pour tous, certainement pas. La voie de la résistance armée, via le terrorisme ou le crime organisé, est celle qu’ils choisiront – indépendamment de tout ce que l’Etat peut faire pour eux. Et ils seront d’autant plus nombreux à le faire que cette existence apparaîtra gratifiante, étanchera leur soif de repères, satisfera leur besoin de reconnaissance. Les guerriers perpétuels sont l’un des symptômes des Etats effondrés, des sociétés en situation d’échec. C’est un diagnostic révélateur des cités européennes que de les voir apparaître.

Sommes-nous donc l’aube d’une guerre ? Je ne vois aucun argument me permettant de répondre par la négative. Ce continent connaîtra bientôt un conflit dont il sortira transformé, une guerre que les flux migratoires, la déliquescence de l’autorité, le relativisme moral et la concurrence des cultures rendent à mon sens inévitable, un affrontement qui a déjà commencé. Ce sera une guerre différente, à la fois subversive et symbolique, déclarée et décentralisée, intermittente et intense, qui verra le chaos et l’intégrisme s’allier pour combattre la normalité. Une intifada communautaire et générationnelle, une succession d’affrontements ponctuels et épidermiques, greffés sur le lent corps-à-corps des identités. Une alternance de séismes assez intenses pour blesser profondément et assez espacés pour faire douter de leurs prochaines occurrences.

Il s’agit désormais de savoir si nous serons capables de mener ce conflit avant tout dans nos têtes, ce qu’il est encore temps de faire, ou si nous le subirons essentiellement dans notre chair. En étant bien conscient qu’il faut être prêt à l’un comme à l’autre.

ADDENDA.- Johan Norberg escriu sobre "la mort del model social francès". Ho fa en suec a l'Expressen. Penjo un abstract de l'article fet pel mateix Norberg:

In Expressen today I write about why the riots in France, now in their 12th night, is the end of the "European social model" (in Swedish). A stagnating economy, labour market regulations and welfare dependency have created enclaves of mass unemployment and hopelessness in French cities, that hurt they young and the immigrants the most. When they don´t see how good behaviour, education and hard work can give them a better future, they have nothing to lose from isolating themselves from such a society - and attacking it. The question is not why this is happening in France, the question is when it will happen in more European countries.

ADDENDA.- Un article interessant del l'excomissari de policia francès i exresponsable de "ciutats i barris" de la Direcció central d'investigació general, Lucienne Bui Trong.
En resum, la incapacitat del model social europeu per un cantó i l'expansió de l'islamisme radical per l'altra, albiren nous temps difícils per a la vella Europa.