Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

divendres, 30 de juny de 2006

Jugant a Gary Cooper?

Sol front al perillPotser m'equivoco, però sempre he tingut la impressió que Zapatero és com un mal jugador de billar: no porta la bola on ell vol sinó que ell va on el porta la bola.

Amb l'anunci de l'inici del diàleg amb ETA, Zapatero ha tornat a comprometre's amb coses que sap perfectament que no pot complir. Ha dit als nacionalistes bascos, des de l'esquerra abertze al PNB, que:
Tenemos la oportunidad de poner fin a esta situación y desde los principios democráticos les digo que el Gobierno respetará las decisiones de los ciudadanos vascos que adopten libremente, respetando las normas y procedimientos legales, los métodos democráticos, los derechos y libertades de los ciudadanos y en ausencia de todo tipo de violencia y de coacción.

Zapatero també va prometre que acceptaria l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i ja s'ha vist -com no podia ser d'una altra manera- que la realitat ha sigut bastant diferent.

El problema és que aquesta realitat ens ha deixat tres grans desastres: primer, un Estatut que serà inservible en molts aspectes per la seva labertíntica complexitat jurídica i per la seva propensió a la utopia i al miratge; segon, un panorama polític devastat -Maragall al cementiri d'elefants, el tripartit a l'abocador de la història, una crispació pólítica fins ara desconeguda i una profunda dimissió de la ciutadania respecte al conjunt de la classe política catalana- i, tercer, una Espanya que comença a dividir-se per la mateixa fractura de la guerra civil.

Però com que tots aquests desastres no han erosionat encara el seu poder a la Moncloa, Zapatero continua confiant en la seva bona sort de jugador. Però la diferència entre Catalunya i el País Basc és que la partida no es juga en un billar sinó en una taula de poker. En una taula de tahurs amb les pistoles a punt de desenfundar. I aquí, el més petit error pot costar la vida. La vida de víctimes innocents. Un estadista democràtic ho ha de fer gairebé tot per la pau, llevat d'apostar la vida a la bona sort.

Potser a Zapatero li fa il·lusió ser Gary Cooper, però nosaltres no en tenim la culpa.

ADDENDA.- L'editorial de GARA d'avui és especialment significativa. Primer, assenyala que el procés ja fa temps que havia començat:
Es obvio que el proceso comenzó hace meses, porque declaraciones de tanto calado y alcance como la del alto el fuego permanente de ETA y la del Gobierno español no surgen de la nada.
Segon, li pren la paraula a Zapatero interpretant així el seu oferiment:
Una declaración histórica: es la primera vez que un Gobierno español se compromete pública y oficialmente a respetar la decisión de los ciudadanos vascos sobre su futuro, reconociendo además que el acuerdo político compete a los partidos y agentes vascos a través del método que éstos decidan y que será trasladado luego a los distintos ámbitos institucionales.
Tercer, menysté els límits constitucionals en els que s'ha de moure el govern:
José Luis Rodríguez Zapatero, aunque expresó al final su compromiso absoluto con la Constitución de 1978, no la mencionó ni esgrimió en las partes realmente sustanciosas y centrales de su declaración; sí apeló, en cambio, al respeto a las normas y procedimientos legales, e incluso hizo mención expresa al mantenimiento de la vigencia de la Ley de Partidos. Pero las cuestiones de leyes y marcos, ya se sabe, tienen su base en los acuerdos políticos, y es obvio que esas normas, la legalidad vigente, están ahí para ser cambiadas, en su caso, de acuerdo a la voluntad libre y democráticamente expresada de los ciudadanos vascos.
I quart, pretén que Espanya i França posin límit a la independència del poder judicial:
Pero los estados español y francés tienen aún deberes por hacer. GARA publicaba este pasado lunes un grave balance represivo de los tres meses transcurridos del alto el fuego permanente de ETA. Cuando Zapatero subraya que «en ausencia de todo tipo de violencia y coacción», debería fijar la vista en sus servicios policiales y judiciales. A los compromisos deben seguir, en buena lógica, decisiones que propicien las condiciones mínimas que permitan un debate democrático. Deben acabar las injerencias y los obstáculos que se están colocando en el camino, deben acabar los ataques al proceso de resolución.

El que sembra vent recull tempesta

Els que confonen continuament la democràcia amb l'aritmètica estan convençuts que un govern, pel sol fet de ser elegit majoritàriament a les urnes, està legitimat per desenvolupar qualsevol política, especialment si es tracta d'un govern d'esquerres, populista o "objectivament revolucionari".

El govern de Hamas és l'expressió inequívoca d'una majoria de la població palestina, però això no vol dir que pugui fer el que vulgui. Si vol impossar la segregació educativa entre nens i nenes o l'obligació de portar el vel islàmic a les dones se les haurà de veure amb aquella part de la població palestina que, legítimament, s'hi oposa. En aquest cas, es tracta d'un afer intern que difícilment rebrà més resposta que les crítiques verbals de governs, institucionals o entitats que defensen els drets humans. Si el que fa és permetre que grups armats afins ataquin el territori d'un altra país i en segrestin un soldat, ha d'assumir que ha comès un acte de guerra i que s'ha d'atenir a les conseqüències.

Alain Hertoghe ho explica amb molta claredat: Qui sème le vent récolte la tempête...

La direction du Hamas peut tenter de faire croire au monde entier l'absurde fable de sa tête politique qui ne sait pas ce que fait son bras militaire. Mais, en attaquant, dimanche dernier, une position israélienne, en tuant deux soldats de Tsahal avant d'en enlever un, l'organisation islamiste a mené une opération de guerre. Qu'ils ne poussent pas ensuite des cris de vierges effarouchées quand, sous le nom de code de Pluie d'été, Israël répond par des actions militaires dans les territoires palestiniens.

L'Etat israélien est une démocratie qui n'a rien à envier à la nôtre. Reconnu par la communauté internationale, membre de l'ONU, il a le droit de se défendre quand il est attaqué, même contre un ennemi plus faible.

Le Hamas a été démocratiquement choisi par le peuple palestinien qui lui a donné la majorité au Parlement. Il a légitimement formé le gouvernement. Il n'empêche qu'il s'agit d'une groupe politico-militaro-terroriste qui a pour vocation avouée et affichée de détruire l'Etat d'Israël et de chasser les juifs de sa future Palestine islamique rêvée. En arrêtant 64 dirigeants et élus du Hamas - ministres, députés, maires, etc. - les Israéliens s'en sont donc pris à des responsables d'une organisation ennemie qui attaque ses citoyens militaires et civils de manière indiscriminée.

Nota oficial sobre la detenció de membres de Hamas:

L’action a été menée dans le cadre d’une procédure légale et dans le but d’interroger les personnes arrêtées. Ces dernières sont suspectées d’actions criminelles liées à l’activité d’une organisation terroriste, de participation à la direction du terrorisme et d'autres délits.

Cette action est une procédure légale qui sera sujette à toutes les règles afférentes à une telle procédure, c'est-à-dire que les personnes arrêtées auront le droit à une défense légale, leur détention et leur interrogatoire seront sujets à un examen juridique, et les institutions chargées de l’application de la loi devront fournir les preuves nécessaires pour les faire juger.

Les récents événements, et particulièrement ceux de ces derniers jours, ont démontré que les élections au sein de l’AP ont eu pour résultat une politique gouvernementale de terrorisme. Une des expressions de cette politique sont les tirs continus de roquettes Qassam contre les villes du sud d’Israël et la population civile, dans l’intention explicite de causer des destructions et d’entraîner la mort de personnes innocentes. L’incursion en territoire israélien et l’enlèvement du soldat Gilad Shalit constituent une grave escalade, qui fait partie de la politique terroriste du gouvernement palestinien.

Sobre el document dels presoners, aquí el trobareu comentat però també en la seva versió íntegre en francès i en àrab.

Represa de les anotacions

Múltiples ocupacions m'han impedit l'última setmana fer pràcticament cap anotació. Han passat moltes coses dignes de comentar. Espero reprendre progressivament el ritme habitual d'anotacions. Gràcies.

dimarts, 27 de juny de 2006

Capitalisme contra pobresa



Malgrat tot el catastrofisme dels militants de l'antiglobalització, la pobresa mundial s'està reduïnt bastant ràpidament -amb l'excepció d'una gran part de l'Àfrica subsahariana-, segons les últimes dades i perspectives publicades pel Banc Mundial. El nombre de persones que viuen amb menys d'un dòlar diari s'ha reduit considerablement els últims decennis, passant del 40% de la població mundial el 1980 al 21% el 2005. Si aquesta tendència es manté, el nombre de pobres es reduirà dels més de mil milions actuals a 620 milions el 2015. Això significa que la pobresa es reduirà al 10,2% en els pròxims 10 anys.

dijous, 22 de juny de 2006

La Junta Electoral expedienta Maragall per haver cridat a la participació

La Junta Electoral Central va desestimar el recurs que ERC i el PP van presentar el dia 16 de juny per impedir el sorpresiu missatge institucional de Maragall. La JEC va argumentar que no podia exercir cap mena de censura prèvia i Maragall va poder emetre legítimament el seu missatge. Ara, una vegada conegut el seu contingut, la Junta Electoral considera que les manifestacions de Maragall constitueixen "objectivament una infraccio de l'article 50.1 de la LOREG" i ha procedit a obrir-li un expedient sancionador.
EFE.- La Junta Electoral Central (JEC) ha decidit obrir un expedient sancionador al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, per entendre que en el seu missatge institucional de divendres passat va vulnerar les normes que impedeixen als poders públics demanar la participació en un referèndum. La JEC s'ha reunit avui al Congrés per analitzar la denúncia presentada en aquest sentit pel PP, que entenia que el missatge institucional de Maragall, emès per televisió poques hores abans de l'inici de la jornada de reflexió davant el referèndum sobre el nou Estatut de Catalunya, va vulnerar la Llei Electoral, la de Referèndum, i els acords previs de la Junta Electoral.

Abans, durant i després de la campanya del referèndum hem escoltat les queixes escandalitzades del govern de la Generalitat per les limitacions imposades per la Junta Electoral Central a l'acció propagandística de la Generalitat. Cap govern democràtic ha d'influir en període electoral sobre cap de les opcions dels ciutadans. I l'abstenció és una opció tan legítima i protegible com les altres, especialment en el cas d'un referèndum. De la mateixa manera que un govern no pot desincentivar la participació electoral, tampoc pot fer el contrari. És una qüestió de principis.

ETA passa factura a Zapatero

El correcte funcionament de l'Estat de dret -l'actuació imparable de la justícia en funció de la seva independència i al marge de les necessitats polítiques del govern de torn- i l'expressió democràtica de la ciutadania de Catalunya -negant-se a servir de coartada a les ambicions d'una classe política que no ha dubtat en utilitzar-la, enfrontar-la i posar-la entre l'espasa i la pared, per aconseguir els seus objectius personals i partidistes- estan demostrant que, exclosa la classe política, el país disposa d'una molt bona salut cívica i democràtica.

Aquests dos elements -l'acció insubornable de la justícia contra la delinqüència política i el rebuig ciutadà a la componenda de l'Estatut de Catalunya- estan desmontant l'alquímia política de Zapatero. I qui s'ha encarregat de fer-ho més evident ha estat ETA amb el seu últim comunicat.

En aquest document, la banda terrorista deixa clares quatre coses:

1) Què hi ha un compromís del govern espanyol amb ETA:

Para poder desarrollar un proceso de negociación, las autoridades españolas deben adoptar y cumplir sus compromisos de "alto el fuego", garantizando el cese total de la represión, los ataques contra el colectivo de presos políticos vascos a través de la aplicación de leyes de excepción y la presión, chataje y extorsión contra las actividades políticas de la izquierda independentista.
2) Què aquest compromís passa perquè el govern de Zapatero deixi en suspens l'estat de dret:
ETA emplaza al gobierno españols para que pase de las palabras a los hechos, dando los pasos necesarios para garantizar que ninguna legislación, ordenamiento jurídico, ni Constitución sea obstáculo o límite en el desarrollo de la decisión que mayoritariament adopte el Pueblo Vasco
3) Què el model català de reforma estatutària no serveix i que no hi ha altra opció que el reconeixement explícit del dret a l'autodeterminació:
Al final de este proceso la ciudadania vasca deberá tener la palabra y la capacidad de decisión en torno a su futuro, sin ningún tipo de límite.
4) Què no han renunciat a la violència -ETA por encima de coyunturas y absurdas estadísticas policiales es la expresión organizada de la dignidad y el compromiso de miles de mujeres y hombres que generación tras generación han luchado y luchamos con las armas en la mano pra que el Estado español abandone su posición de fuerza y reconozca a nuestro pueblo sus derechos nacionales- i que estan disposats a tornar-hi si el govern espanyol els pretén ensarronar:
ETA nunca aceptará que el gobierno español intente utilizar tácticament este proceso para engañar al Pueblo Vasco o trate simplemente de neutralizar a ETA y opte finalment por insistir en la via de la imposición

S'han acabat els somnis. Maragall i Zapatero no faran precisament la migdiada a la Moncloa.

dimecres, 21 de juny de 2006

Maragall, la primera víctima del referèndum

Maragall ha tirat la tovallola. No es tornarà a presentar com a candidat socialista a la presidència de la Generalitat a les pròximes eleccions autonòmiques. No se'n và perquè vulgui, sinó perquè ha perdut el referèndum. És per això que ha decidit avançar la seva renúncia i evitar la humiliació d'entrar demà a la Moncloa com a candidat i haver de sortir-ne sense ser-ho.

El comiat de Maragall demostra la futilitat de les cinquanta mil susposades anàlisi polítiques marejant la perdiu sobre si el grau d'èxit del referèndum era suficient o contundent i inequívoc. Per als que no tenien cap dubte sobre la gran victòria del "sí", embriacs de fanatisme i encegats per l'apariència d'unes xifres que no responien a la realitat, la dimissió de Maragall és com despertar-se d'una bofetada.

El referèndum ha sigut el gran fracàs de Maragall, com a "pare" de la criatura, però també del conjunt de la classe política catalana. Una classe que s'omplia la boca dient que l'Estatut comptava amb el suport del 90% del poble de Catalunya, perquè aquest era el percentatge amb que va ser aprovat el projecte d'Estaut al Parlament, però que la realitat ha demostrat que no comptava ni amb el d'una tercera part d'aquest poble.

Maragall no ha durat ni dos dies després del referèndum. A veure quan triguen els altres.

ADDENDA.- En la seva compareixença, Pasqual Maragall ha dit que plega perquè tot el que ha fet ha estat un èxit. Va aconseguir l'alternança, deshauciant CiU del govern de Catalunya; va convertir el PSC en el primer partit de Catalunya; va formar un govern inèdit aplegant totes les esquerres catalanes i acaba d'aconseguir un nou i molt millor Estatut de Catalunya. I, assolits en només tres anys els cims més alts de la glòria, ha pensat que ja en tenia prou. Que no volia seguir recol·lectant més èxits. I que per això, fet i fotut, plega. Certament, no s'havia vist mai ningú morir d'èxit tan ràpidament.

ADDENDA 2 (22/06/2006).- Un magnífic article de Patxo Unzueta que publica El País, segons explica Arcadi Espada, a totes les seves edicions excepte la de Catalunya!
Maragall justificó la reforma por necesidades de la sociedad catalana, por sus beneficiosos efectos para el sistema autonómico español y por su posible influencia positiva en el problema vasco. El balance es en los tres terrenos bastante menos satisfactorio de lo que ayer sostuvo. La fuerte abstención desmiente que existiera una fuerte demanda de más autogobierno en Cataluña, y parece revelar una considerable distancia entre las emociones interesadas de su clase política y las de la población. No es que la mayoría de los catalanes se oponga a un nivel más alto de autonomía; si se la ofrecen, les parece bien. Pero se ha demostrado que no era una prioridad que justificase los efectos negativos provocados.

Per què als "progres" els fa més por l'escalfament global que als liberals i conservadors?

Aquest és, adaptat, el titular d'un punyent article del comentarista nord-americà Dennis Prager. L'autor ofereix sis explicacions com a possibles respostes, que us resumeixo en titulars:

1) L'esquerra té propensió a la histèria, 2) L'esquerra creu com si fos paraula de Déu tot el que publica el New York Times i altres publicacions progressistes, 3) L'esquerra creu en els experts, especialment quan opinen de temes polítics aliens a la seva disciplina científica, 4) L'esquerra mai no planta cara als grans mals del món i sempre busca responsabilitats en una altra lloc, 5) L'esquerra té una actitud de veneració, fins i tot d'adoració, per la natura i 6) A la gent d'esquerra li fa més por morir-se.

La irònica argumentació de Prager a cadascuna de les sis possibles explicacions anteriors la trobareu aquí.

Prager conclou així el seu article:
One day, our grandchildren may ask us what we did when Islamic fascism threatened the free world. Some of us will say we were preoccupied with fighting that threat wherever possible; others will be able to say they fought carbon dioxide emissions. One of us will look bad.

dimarts, 20 de juny de 2006

La "somalització" del planeta i la guerra contra el totalitarisme islamista

Un magnífic article d'André Glucksmann dedicat a tots aquells que sempre miren en direcció única, que només veuren i interpreten el món per oposició al que fa i diu Geroge W. Bush, a tots aquells que apostats com a paparazzis ens volen explicar la realitat internacional mostrant-nos fins el més petit moviment a les portes de la Casa Blanca.
Une semaine à peine, début juin 2006, suffit à rappeler nos rêveurs de paix éternelle à l'implacable permanence du chaos. Le petit Timor-Oriental, un million d'habitants, dirigé par un estimable Prix Nobel, inondé de la bienveillance onusienne, dérape dans le pillage et le sang : des militaires mutinés mettent le feu aux poudres d'un désordre politico-social latent. En Afghanistan, les talibans dispersés il y a quatre ans refont surface violemment. En Somalie, pick-up et 4 x 4 hérissés de mitrailleuses assurent le triomphe des plus fanatiques, les tribunaux islamistes, qui décident d'interdire illico la retransmission du Mondial de foot, ce jeu satanique. Et l'Irak pleure chaque jour ses brassées de civils égorgés, explosés, abattus par les nostalgiques sanguinaires de Saddam Hussein et les dévots de Ben Laden.

Le péché mental des militaires occidentaux fut longtemps de plonger dans les conflits du jour avec une guerre de retard. Cette aboulie atteint désormais les états-majors pacifistes qui s'étourdissent des pseudo-leçons du passé en reprochant à Washington de s'enliser dans un «nouveau Vietnam». Rien n'est plus naïf : Zarqaoui n'était pas Hô Chi Minh. L'Irak sort de trente années d'une épouvantable dictature totalitaire et pas de trois décennies de soulèvement anticolonial contre la France, contre le Japon, à nouveau contre la France, que les états-Unis relaient bon gré mal gré. Aucune donnée géopolitique ne permet de plaquer sur l'actuelle confusion irakienne les schémas de la dernière grande guerre chaude de l'époque, heureusement révolue, de la guerre froide.

La menace qui pèse sur la société irakienne n'est pas une «vietnamisation», mais la «somalisation». Souvenez-vous, patronnée par l'ONU, une troupe internationale débarque – Américains en tête – à Mogadiscio (opération «Restore Hope», 1993). Il faut assurer la survie d'une population affamée et massacrée par des clans rivaux. Ayant perdu 19 des leurs dans un piège effrayant, les GI rembarquent. La suite est connue, Clinton, échaudé, jura «Jamais plus !» et refuse un an plus tard d'intervenir au Rwanda (avril 1994), où il eût suffi de 5 000 Casques bleus pour interrompre le génocide qui emporta un million de Tutsis en trois mois (record d'Auschwitz battu dans le rapport entre vitesse et nombre de victimes) La suite de la suite n'est pas moins connue, la peste exterminatrice se répandit sur l'Afrique tropicale, on compte des millions de morts au Congo et alentour. Aujourd'hui, la Somalie est prise en main par les bandes armées des «Tribunaux islamiques» – alimentées par les fonds secrets que la CIA a investis en vain contre eux –, et un nouvel Afghanistan des talibans risque de s'installer dans la Corne de l'Afrique.

Observez que les maîtres d'oeuvre diffèrent. L'ONU est responsable au Timor. L'Otan (avec une forte participation européenne), en Afghanistan. Le Pentagone, en Irak. Pourtant, les situations se recoupent, car l'adversité à contrôler et réduire est fondamentalement la même. Le modèle réduit somalien essaime sur la planète. Prises en otages, effrayées, sacrifiées, les populations deviennent butins de guerre des caïds locaux sans foi ni loi. Prétextant des bannières volatiles – religion, ethnie, idéologie bâclée, raciste ou nationaliste, devoir de mémoire falsifié –, des commandos se disputent le pouvoir à la pointe des kalachnikovs. Ils se battent moins entre eux que contre les civils, qui comptent pour 95% des victimes, femmes et enfants d'abord. Le terrorisme, défini comme l'attaque délibérée des civils en tant que tels, n'est pas l'apanage des islamistes... Remarquez que le procédé a été et reste employé par une armée régulière (bénie par des popes orthodoxes) et des milices aux ordres du Kremlin en Tchétchénie, où l'on dénombre des dizaines de milliers d'enfants morts. Lorsque les tueurs se réclament du Coran, c'est encore les passants désarmés, musulmans, qui agonisent. La Somalie est le laboratoire in vivo de l'abomination des abominations : la guerre contre les civils.

Entre 1945 et 1989, date de la chute du mur de Berlin, la guerre entre les blocs fut froide, tant en Europe qu'en Amérique du Nord. Partout ailleurs fusèrent révolutions et contre-révolutions, coups d'état et massacres millionnaires. Jamais dans l'histoire les sociétés humaines ne furent autant secouées qu'en ce court demi-siècle où s'effondraient les injustes empires coloniaux, tandis que, trop souvent, les guerres de libération, soulèvements et insurrections, accouchaient de nouveaux despotismes plus ou moins totalitaires. Dans la tourmente, les traditions millénaires valsaient. Régimes, coutumes et liens séculaires furent systématiquement détruits. Au sortir d'un tel séisme historico-mondial, les deux tiers de nos semblables ont perdu leurs repères. Ils ne peuvent vivre comme avant. Et pas davantage (pas encore, dit l'optimiste) exister comme les citoyens tranquilles des états de droit occidentaux.

Aux quatre coins de notre univers se perpétuent des viviers de guerriers jeunes et moins jeunes, débraillés ou en uniforme, également avides de conquérir à tout prix logements, galons, femmes et richesses. Quitte à quadriller, à la mitrailleuse et au mortier, campagnes et mégabidonvilles en faisant exploser voitures piégées et bombes humaines, pour dominer sans partage. Quitte, pour les états ambitieux et sans scrupules à puiser dans ces viviers de tueurs afin d'accéder, en parrainant divers terrorismes, à la puissance par la nuisance. Au début de l'Allemagne de Weimar (1920), Ernst Von Salomon prophétisait : «la guerre de 1914-18 est finie, mais les guerriers sont toujours là», et les demi-soldes peuplèrent les sections d'assaut hitlériennes. A la chute de l'empire soviétique, le dissident Vladimir Boukovski avertit : «Le dragon est mort, mais les dragonnades se répandent.» Et les ex-armées rouges dévastèrent, l'une, sous Milosevic, l'ancienne Yougoslavie, l'autre, sous Eltsine et Poutine, le Caucase du Nord.

Eût-il mieux valu ne pas renverser Saddam Hussein en l'autorisant à compléter pendant une décennie supplémentaire son horrible palmarès de tortures, d'éclopés et de cadavres – un ou deux millions de victimes en un quart de siècle ? Les Irakiens, malgré les menaces de meurtre, se sont rendus par trois fois, de plus en plus massivement, aux urnes, et ne semblent pas regretter la chute du dictateur. Convient-il aujourd'hui que les GI et leurs alliés décampent illico, comme en Somalie ? Même les gouvernements les plus anti-américains, les plus obsédés comme la France, croisent les doigts pour qu'il n'en soit rien et que la coalition n'abandonne pas le terrain aux trancheurs de têtes.

Le combat pour éviter la «somalisation» de la planète commence tout juste et dominera probablement le XXIe siècle. S'ils résistent aux sirènes de l'isolationnisme, les Américains apprendront de leurs erreurs. L'Europe, ou bien se résoudra à les aider, ou bien s'abandonnera aux bons soins du pétro-tsar Poutine, prêt à gendarmer le Vieux Continent en prêchant le terrorisme antiterroriste, sa dévastation de la Tchétchénie à l'appui. Le défi sans frontières des guerriers émancipés, esclaves de leur bon plaisir, accorde peu de loisir à nos atermoiements. Il faut choisir. Soit on accepte la somalisation générale en cherchant refuge dans une illusoire forteresse euro-asiatique. Soit on ressuscite une alliance démocratique, militaire et critique euro-atlantique. (
Hi ha un versió en castellà d'aquest article publicada ahir a El País)

ADDENDA.- El món -afirma Mark Steyn- es divideix entre els que pensen que fets com la mort de Al-Zarqawi, la victòria dels "Tribunals Islàmics" a Somàlia o les cèl·lules islamistes desarticulades a Ontario o a Londres formen part de la mateixa història, i aquells que creuen que són esdeveniments estrictament locals sense cap més significació que la derivada de diversos factors regionals.
Five years after 9/11, some strategists say we can't win this thing "militarily," which is true in the sense that you can't send the Third Infantry Division to Brampton, Ontario. But nor is it something we can win through "law enforcement" — by letting the Royal Canadian Mounted Police and the FBI and MI5 and every gendarmerie on the planet deal with every little plot on the map as a self-contained criminal investigation. We need to throttle the ideology and roll up the networks. These fellows barely qualify as "fifth columnists": Their shingles hang on Main Street. And, even though the number of Ontarians prepared actively to participate in the beheading of the prime minister is undoubtedly minimal, the informal support of the jihad's aims by many Western Muslims and the quiescence of too many of the remainder and the ethnic squeamishness of the modern multicultural state provide a big comfort zone.

Què farà, doncs, Europa? Encara està per veure, però hi ha elements per creure que de mica en mica, a contracor, dissimuladament, amb aquest doble llenguatge tan propi de la història diplomàtica del vell continent, està acceptant arrenglerar-se en la lluita mundial contra el terrorisme que encapçalen els Estats Units. El cas de l'Afganistan, explica Ludovic Monnerat, és eloqüent:
...suite à son déploiement au sud du pays, l'ISAF est bel et bien sortie de son rôle initial (maintien de la paix) pour entrer dans un conflit de basse intensité, avec des opérations offensives conventionnelles nécessitant l'appui de l'artillerie et de l'aviation, et avec une différence toujours plus ténue entre ses actions et celles de la task force sous commandement américain. En d'autres termes, l'Europe mène une guerre tout en parlant de paix, pratique l'interdiction stratégique sous couvert de construction de nation, et fait en Afghanistan ce qu'elle s'est refusée à faire en Irak.

dilluns, 19 de juny de 2006

Només un de cada tres catalans dóna suport a l’Estatut

Catalunya té nou Estatut, legalment i democràticament. Però el té amb el vot favorable i explícit de només el 36,7% del cens electoral. És a dir, de poc més d’un de cada tres catalans. El 50,6 % dels electors de Catalunya s’han abstingut i de l’altra meitat, el 21 % han dit “no” i el 5% han votat en blanc. A efectes comparatius, l'anterior Estatut va obtenir el vot favorable del 53,5% dels electors.

Aquest resultat és un desastre per Catalunya perquè ha modificat la seva llei més important, equivalent a una Constitució, amb el més petit suport popular de la seva història democràtica recent. I això "legitima" en el futur a qualsevol majoria política a fer el mateix, és a dir, a renunciar a la recerca del consens i imposar els canvis que cregui oportuns en les regles del joc.

És un desastre també perquè significa el més rotund fracàs de la classe política catalana, especialment del tripartit, que, després de dos anys i mig de no fer pràcticament una altra cosa, no ha sigut capaç de convèncer i motivar a la majoria dels ciutadans d’aquest país ni tan sols per anar a votar.

divendres, 16 de juny de 2006

És Catalunya una societat democràtica?

Sé que per a molta gent el sol fet de formular aquesta pregunta els resultarà escandalós. Però el problema no rau en la pregunta -no hi ha, es diu, preguntes inconvenients- si no en la resposta. I aquesta, si que pot resultar inconvenient i escandalosa.

Catalunya, com la resta d'Espanya i de la Unió Europea, té un sistema polític democràtic perfectament homologable. El govern de la Generalitat no és una dictadura, ni cridanera ni silenciosa. Però en els últims anys i d'una manera accelerada, la societat catalana ha anat derivant cap a una societat nacionalment intolerant. Pot acceptar gairebé qualsevol cosa, per més estrafolària que sigui, i conviure amb ella, llevat d'una oposició que no sigui, en cap mesura, nacionalista. Podria acceptar una dictadura catalanista més fàcilment que una democràcia espanyola sense diferències territorials.

Per molta gent, la democràcia, la llibertat política, els drets fonamentals, ja no ho són tant de les persones, dels individus, com de la comunitat nacional. Sense comunitat nacional, creuen, no pot existir plenament la llibertat política.

Aquesta confusió interessada entre els drets de les persones, els únics realment existents, i els suposats drets col·lectius, són el fonament de totes les polítiques antiliberals i col·lectivistes. Es per això que, en un moment donat, l'esquerra i el nacionalisme poden identificar-se políticament, ja que en ells sempre preval el subjecte col·lectiu, sigui l'ètnia, la classe social, la raça, el sexe o la religió.

Arribats en aquest punt, la pregunta és: només amb un estat nacional català és possible ser català? Es necessari, per ser i poder viure com a català -suposant que això vulgui dir alguna cosa d'especial-, tenir un instrument coercitiu com és l'aparell estatal per fer-ho possible? I si això és imprescindible, com és que els catalans hem pogut sobreviure durant tants segles, no només sense un estat propi sinó sota règims tan hostils com ho va ser la dictadura franquista?

Històricament, diuen els especialistes, la homogeneització nacional va facilitar el naixement de la igualtat política i de la democràcia liberal. Una fita històrica capaç de superar les barrers nacionals i identitaries per esdevenir un patrimoni comú de la humanitat. És per això que resulta tan absurd que, segles després, volguem ara recórrer el camí a la inversa. És a dir, partir de la llibertat política per anar a la homogeneització nacional.

Bon cop de casc, defecador de la terra!

L'estratègia de la tensió i el seu "crescendo". Primer, insults; després, amenaces; més tard, bofetades, empentes i rodolons. Ara, dos ferits lleus. I demà, què?

BARCELONA.- Un grupo de jóvenes independentistas intentó boicotear un acto del partido de reciente creación Ciutadans de Catalunya, que hace campaña por el 'no' en el referéndum del Estatut del próximo domingo y ya ha sufrido algunos otros incidentes en las últimas dos semanas.

El mitin estaba previsto para las 20.00 horas en el centro cívico La Sedeta de Barcelona, en el número 321 de la calle Sicília. En ese momento, había alrededor de 60 personas, cuando "unos 25 'maulets' —jóvenes radicales de ideología independentista que oficialmente no están adscritos a ningún partido político— intentaron entrar al recinto y agredieron" a alguno de los asistentes, según explicó un portavoz de Ciutadans de Catalunya.

La misma fuente indicó que "en ese momento no había Policía", pero finalmente desde adentro consiguieron cerrar la puerta de acceso. Una hora después de los incidentes, antes de las 21.00 horas, reanudaron el acto, que contaba como ponentes con Francesc de Carreras, Teresa Giménez Barbat y Simy Benarroch.

Según explicaron testigos presenciales, dos de los asistentes recibieron varios golpes de un joven que llevaba un casco de moto. Un miembro de Ciutadans de Catalunya, que a su vez es médico, acompañó a uno de los heridos al Hospital Clínic, informa Europa Press.

Éste explicó que en ambos casos se trata de dos hombres mayores de 60 años y vecinos de Barcelona. Uno de ellos tuvo "poli contusiones leves", mientras que el otro acudió al centro hospitalario con "traumatismo craneal sin pérdida de conciencia".

Según consideró, "no está grave" sino que se trataría de "un fuerte golpe en la cabeza" y, de esta forma, "se descarta que haya otras lesiones".

Sin embargo, fuentes de los Mossos d'Esquadra citadas por Efe, que han desplazado agentes al lugar de los hechos en previsión de altercados, han señalado que no les consta que se hayan producido agresiones, ni por tanto detenciones, aunque sí han confirmado que un grupo de una veintena de independentistas ha intentado entrar a la sala donde se iba a celebrar el acto de campaña.
Com diu avui Arcadi Espada:
La situación local viene definida por una coincidencia: el gobierno, los periódicos y los matones combaten a la oposición.

dijous, 15 de juny de 2006

Nostàlgia de l'antifranquisme

La transició política va ser engrescadora, però l'eufòria de molta gent d'esquerra no va durar gaire. En el seu dia, aquest estat d'ànim el va reflexar amb gran precisió Manuel Vázquez Moltabán amb la frase: "contra Franco vivíamos mejor". Era la nostàlgia d'una època en que tot semblava estar molt clar. Una època on no hi havia lloc pels matisos: o s'estava favor o s'estava en contra de la dictadura. Una època en la que els bons eren molt bons i els dolents eren molt dolents. Una època en la que totes les utopies semblaven possibles i en la que podíem ser tan revolucionaris com el mateix Che Guevara. Era la nostàlgia de l'antifranquisme.

Una nostàlgia que resta ancorada en el més profund de l'ànima política d'una gran part de la gent de la meva generació i que fa que, encara avui, continuïn sent antifranquistes. Un antifranquisme que han transmès als seus fills i els seus alumnes i que ha tingut l'efecte pervers de fer creure que el franquisme encara existeix.Certament, encara poden quedar persones que se sentin franquistes, però benhauradament el franquisme ha desparegut del mapa institucional, polític i sociològic d'aquest país. I si sobreviu, paradoxalment, és perquè sobreviu l'antifranquisme. El franquisme no acabarà de morir mentre no mori l'antifranquisme perquè són les dues cares de la mateixa moneda d'una època històrica.

Amb l’abassegadora victòria electoral de Felipe González el 1982, l’antifranquisme militant –que majoritàriament, encara que no exclusivament, havia sigut d’esquerres- va arribar d’alguna manera al poder. Això va fer que durant els catorze anys de governs socialistes semblés que s’havia girat definitivament una pàgina de la història, que es mirava cap el futur, cap a Europa, que es donaven per tancades les ferides de la guerra civil i que l’antifranquisme entrava ja en el museu de la història.

Però la victòria del PP a les eleccions de març de 1996 va ressucitar tots els dimonis del passat, posant de manifest la dificultat de l’esquerra per acceptar amb paciència democràtica que la dreta pugui governar el país segons la seva ideologia política i les seves conviccions. És a dir, la incapacitat de l’esquerra per acceptar una dreta diferent a la que ella voldria.

Durant els primers quatre anys de govern d’Aznar, amb una majoria simple que obliga el PP a pactar amb els nacionalistes, l’esquerra es manté relativament prudent, confiada en que tornarà al govern ben aviat i que tot haurà sigut un petit parèntesi entre dues eres socialistes. Però la victòria d’Aznar per majoria absoluta a les següents eleccions legislatives esdevé insuportable. L’antifraquisme ressucita. Vint anys després de la transició comencen a exhuma-se fosses comunes –no van tenir temps de fer-ho durant el llarg mandat de Felipe González?- amb la intenció declarada d’utilitzar-ho políticament contra el PP.

D’aquesta manera es va anar conformant un projecte polític favorable a una segona transició, és a dir, a una refundació de l’estat espanyol sobre la base de les idees de l’esquerra i dels nacionalismes deixant al marge a gairebé la meitat de l’electorat que representa el PP, identificat ja com a neofranquista. Aquest objectiu, com molt bé ha explicat Arcadi Espada, no és el de la reconciliació nacional –que fins i tot havia defensat el Partit Comunista de Santiago Carrillo- sinó la pura i simple voluntat de guanyar definitivament la guerra civil, seixanta anys després d’haver-la perdut.

És per aquest motiu que ara grups de joves -que no saben per experiència pròpia el que és una dictadura- i de no tan joves -però amb una síndrome inequívoca d'abstinència antifranquista- es dediquen a l'heroicitat de buscar "fatxes" per tot arreu, en una cursa accelerada que justifiqui la seva existència política.

Però, per què aquesta insistència si els populars ja no són al poder? Doncs, perquè entre altres coses l’esquerra es perfectament conscient que no hauria derrotat electoralment el PP el 14 de març del 2003 si no hagués comptat amb l’ajuda d’Alà. I això els provoca un ressentiment encara més gran. És per això que estan decidits a aprofitar el govern i el carrer per marginalitzar el PP i posar-lo en la disjuntiva de reconvertir-se en una altra cosa o desparèixer.

A mi també m’agradaria que el PP fos menys conservador i més liberal en moltes coses, però precisament la grandesa de la democràcia consisteix en la convivència pacífica i respectuosa entre els que no s’agraden. Només es pot excloure del joc democràtic aquells que utilitzen la violència per imposar les seves opinions polítiques i els que, sense haver utilitzat encara la violència, proposen un projecte polític que comporti la liquidació de les llibertats i els drets constitucionals de tots, o d’una part, dels ciutadans.

Fa anys, Amnistia Internacional adoptava com a lema la frase de Voltaire: “No estic d’acord amb el que penses, però donaria la meva vida perquè ho puguis dir”. Com han d’haver canviat les coses en aquest país perquè ara hi hagi tanta gent disposada a sortir al carrer per impedir que puguin parlar els que no pensen com ells.

dimecres, 14 de juny de 2006

La memòria

He rebut aquest magnífic article per e-mail. No l'ha sabut trobar a la xarxa, per això em permeto la llibertat de reproduir-lo íntegrament:
La memoria y las memorias
Rodrigo Tena, notario y escritor

La asociación Volksbund es una organización humanitaria que tiene por objeto recuperar y cuidar los cementerios de guerra alemanes. El de La Cambe, en Normandía, alberga más de 20.000 tumbas. Jóvenes de toda Europa trabajan juntos en su conservación. Es, sin duda, una buena forma de aprender acerca de las guerras: ayuda a conocer las historias personales de algunos de los que allí yacen, al igual que hablar con los habitantes de la región permite comprender mejor los sufrimientos que padecieron. El primer campamento juvenil acuñó el lema que desde entonces ha guiado el trabajo de la asociación: Reconciliación sobre las tumbas: Trabajando por la Paz.Da envidia leer algo así, porque en España los cementerios son más motivo de discordia que lugar de reconciliación. ¿Por qué aquí es tan difícil algo parecido, después de un quarto de siglo de democracia y cuando nuestra Guerra es un suceso histórico todavía más alejado en el tiempo? Quizá para comprenderlo debamos volver por un momento al caso alemán, porque tampoco en Alemania ha sido fácil construir una memoria. Fue imposible mientras persistieron las atribuciones y exoneraciones de culpa colectivas, realizadas por motivos políticos que obligaban a sacrificar la verdad en aras de otras necesidades más perentorias.

El soldado de la Wehrmacht volvió a casa después de la guerra y se encontró con la noticia de que había sido un criminal. Para los vencedores no podía quedar la menor duda de la responsabilidad de aquel desastre: los alemanes en su conjunto. Pero aquello no podía durar en plena Guerra Fría. Resultaba crucial alinear a la República Federal con el mundo libre frente a la amenaza soviética, y de ahí los discursos de Eisenhower y Adenauer reconociendo al soldado alemán «haber combatido por su país con bravura, en el marco de las más altas tradiciones militares y del honor». Con ello no se hizo más que pasar
de un mito a otro, y hubo que esperar a abril de 1995 para que este último se hiciera añicos, coincidiendo con la inauguración en Hamburgo de la ya famosa exposición Guerra de exterminio. Los crímenes de la Wehrmacht, de 1941 a 1945. Una ingente cantidad de cartas y fotos demostrando la participación de muchos soldados en el genocidio -obtenidas tras la apertura de los archivos soviéticos- plantea de nuevo con toda su virulencia la cuestión de la Wehrmacht como organización criminal y, por extensión, la condición criminal de sus integrantes.

El semanario Die Zeit organizó una mesa redonda en la que Helmut Schmidt, canciller de la República Federal por el Partido Socialdemócrata -oficial de la Wehrmacht, e hijo de judío-, plantea la cuestión clave: la imposibilidad de atribuir una culpa colectiva. Reconocer que toda culpa es siempre individual permite la graduación y la exoneración, impide invocar su subsistencia temporal más allá de la vida afectada y, por eso mismo, prohíbe su utilización política por razones actuales. Sólo así las resistencias desaparecen y la Historia está en condiciones de fijar la verdad -la memoria- y de extraer su
correspondiente lección: la condena de la tiranía, el antisemitismo y la guerra de agresión.

Una vez que uno ha comprendido este hecho está ya adecuadamente preparado para visitar un cementerio de guerra alemán. Pero sin por ello tener que aceptar que el cementerio de La Cambe sea igual que el de Colleville sur Mer, unos kilómetros más al este, sobre la playa de Omaha, donde yacen más de 9.000 americanos que murieron en el desembarco. No es igual, porque de los enterrados en La Cambe no se puede decir lo que afirmó Patton cuando visitó el cementerio americano: «No debemos entristecernos porque hayan muerto, sino alegrarnos de que hayan vivido». Las vidas de los soldados alemanes fueron vidas desperdiciadas por causa de la tiranía a la que sirvieron, y por eso sólo podemos sentir lástima y pena. En cambio, las de los americanos tuvieron sentido, siguen teniendo sentido para nosotros, porque les debemos mucho. La conciencia de que no podemos desaprovechar lo que se ganó a un precio tan alto nos debería ayuda a combatir las nuevas formas de tiranía con las que estamos condenados a convivir. El cementerio de Colleville no es sólo un alegato contra el horror, es también un ejemplo de excelencia.

Pero en España aún no estamos preparados para visitar cementerios, porque hemos llegado a un virtuosismo inimaginable en el mundo de las responsabilidades colectivas: no sólo son genuinamente colectivas, sino también atemporales; no sólo afectan a todos los miembros del correspondiente bando o partido, sino también a sus hijos biológicos y a sus herederos ideológicos, como si ellos mismos hubieran luchado en las trincheras. Si la vinculación vital con la nación o con la idea es tan profunda, si la identificación con el grupo es tan perfecta que uno se hace responsable de todo lo realizado en su nombre, la Historia se tergiversa necesariamente, pues, convertida en biografía, es obvio que a nadie le gusta que le acusen y sí, en cambio, que le elogien.

Las resistencias a la verdad se multiplican y, por eso, en España, los nacionalistas vascos tienen su memoria, los nacionalistas catalanes la suya, y así sucesivamente comunistas, republicanos, la derecha, la izquierda…, cada cual con su memoria; mientras los pobrecitos españoles desamparados por estos formidables atributos no tienen ninguna.

Pero no seamos ingenuos. Si las atribuciones colectivas tienen tanto éxito es porque los políticos saben que obtienen réditos con ellas (como si viviésemos en una permanente Guerra Fría que nos obligase a subordinar la verdad a otros intereses superiores). Por eso, para los nacionalistas vascos, la Guerra Civil en Euskadi fue una guerra de invasión; para los catalanes, el 11 de septiembre de 1714 se planteó en Barcelona una lucha independentista y no legitimista (véase el Preámbulo del Estatut); para los republicanos, la República era el paraíso finiquitado por un golpe militar; y, para la derecha, todo lo contrario: el golpe era tan legítimo o ilegítimo como el Gobierno contra el que se dio, que ya no representaba legalidad democrática alguna. Unos buscan reparación -colectiva, naturalmente-, otros colocar al contrincante político en dificultades forzándole a reconocer una filiación incómoda, y el contrincante se defiende un día y ataca el otro, como si la Historia no fuese más que un arma
arrojadiza.

Sin dejar de ser despreciable, resultaba lógico que el franquismo considerase la Guerra Civil como una cruzada de buenos contra malos, pues en esa interpretación encontraba la fuente última de su legitimidad. Pero que en la España democrática continuemos lastrados por condicionamientos políticos interesados a la hora de interpretar la Historia resulta injustificable. Nadie duda en Alemania del papel jugado por destacados representantes de la burguesía en el advenimiento y triunfo del nazismo, pero hubiera sido un absoluto anatema vincular a Adenauer con ello por razón de sus ideas, no digamos a Kohl o a Merkel. En cambio, en España, este milagro es todavía posible. De la guerra fueron responsables las derechas o las izquierdas o España y, por ello, sus herederos tendrán algo que decir (hasta los hay que exigen disculpas). El hecho de que algunos políticos de izquierda fuesen más responsables que otros de derecha, y a la inversa, es decir, que la responsabilidad fue individual y hay que examinarla caso por caso, suena a provocación. Sinceramente, deberíamos hacer un máximo esfuerzo de responsabilidad por construir una memoria común en un momento como el actual en el que no hay ningún inconveniente político serio que lo impida. Puestos a reflexionar, sólo hay un lugar en que esto es imposible: Euskadi.

Si el esfuerzo de reconciliación parece tan difícil con relación a la Guerra Civil, ¿qué esperanza hay en el País Vasco, con tantas víctimas reales y no imaginarias, con tantos responsables del horror vivitos y coleando y con tantos intereses en juego? Absolutamente ninguna, porque aquí sí que las resistencias a la verdad -como en el caso de franquismo- son perfectamente lógicas: muchos se juegan el ser o no ser. En Euskadi las responsabilidades no son colectivas ni imaginarias, sino individuales y muy reales. Sus protagonistas, que no son pocos y mandan mucho, son los máximos interesados en mantener el socorrido juego de las exoneraciones e imputaciones colectivas de responsabilidad -algo, por otra parte, tan propio de cualquier nacionalismo-, no sólo por lo importante que es dormir tranquilo por la noche, sino por lo satisfactorio que es conservar el poder y, si es posible, acrecentarlo.

Es, por ello, perfectamente lógico que no tengan ningún interés en que la Historia fije la verdad -la memoria- de tal forma que pueda extraerse fácilmente su lección: la condena del nacionalismo radical y agresivo con el que tanto tiempo llevamos conviviendo. Pero no desesperemos. Con la misma certidumbre con la que cabe afirmar que hoy en el País Vasco no es posible la reconciliación y sólo es posible la
Guerra Fría (vale mientras sea fría), se puede pronosticar que llegará un día en el que un viajero del futuro visite los cementerios de unos y otros, y sienta lástima en todos, pero que tenga muy claro dónde repetir las palabras de Patton.

Mientras tanto convendría dejar de hablar de responsabilidades colectivas del pasado y empezar a reconocer las individuales del presente, entre las que destaca la tergiversación de la Historia. Hacerlo sería una prueba de lealtad democrática porque, como afirmaba Raymond Aaron, «la democracia es el único régimen que proclama que la Historia de los Estados está y debe estar escrita en prosa y no en verso». Sólo cuando seamos conscientes de ello estaremos en condiciones de construir una memoria y dar así un paso irrevocable hacía un futuro mejor.

Anorreant el No segur que guanya el Sí

No vull sentir vergonya de ser mataroní, però em dol que a la que era la meva ciutat passin coses com aquesta. Es pot estar radicalment en contra de la ideologia i de la política del PP, però no es pot amenaçar, agredir, dificultar o impedir que cap partit democràtic celebri els actes públics i privats que vulgui. El problema és greu, perquè ja no es tracta d'un cas aïllat, encara que no per això menys injustificable, sinó que tot apunta a que estem assistint a una autèntica campanya d'intimidació del PP i del seu NO a l'Estatut. Es diu que es tracta d'espontanis -sempre hi ha espontanis que s'apunten a tot- però res fa pensar que això sigui així. Qui està al darrera d'això? Independentistes radicals més enllà o no de les fronteres d'ERC? Potser, sí. Potser, també. Però no puc treure'm del cap la idea que aquests atacs provenen de gent que volen desesperadament que guanyi el SI.

Aquesta és la crònica dels incidents d'ahir, en un recull d'agències publicat per El Mundo:
MATARÓ (BARCELONA).- Tras los últimos altercados, el PP de Cataluña cambió por sorpresa la ubicación del mitin del secretario general del partido, Ángel Acebes, previsto para las 19.30 del martes en la Escola Universitària del Maresme, en Mataró (Barcelona). Esto no evitó que fuese increpado por decenas de independentistas.

El nuevo emplazamiento era el Hotel Ciutat de Mataró. La organización del partido avisó a los militantes a través de mensajes SMS o llamándoles directamente y un autobús sirvió de lanzadera entre la escuela universitaria y el hotel para desplazar a los que no se enteraron del cambio.

Sin embargo, éste no evitó que varias decenas de personas que portaban banderas independentista con el lema 'Som una nació' ('Somos una nación') acudieran al hotel para 'recibir' al líder popular. A la salida del mitin, medio centenar de militantes populares han intercambiado insultos y empujones con ellos.

Uno de los incidentes se ha producido cuando un militante popular ha agitado una bandera de su partido frente al rostro de un joven independentista, que le ha replicado con un empujón. A partir de ahí, se han vivido momentos de tensión y ambos grupos han empezado a tildarse de "fascistas".

Luego, mientras los coches oficiales se dirigían a la entrada del hotel para recoger a los políticos, se ha producido un pequeño tumulto formado por Mossos d'Esquadra, periodistas, militantes del PPC e independentistas, que portaban una pancarta con el lema "Els feixistes, ni aquí ni enlloc (Los fascistas, ni aquí ni en ninguna parte)".

Varios jóvenes radicales se han abalanzado sobre los vehículos mientras guardaespaldas y agentes de la policía autonómica les empujaban tratando de apartarles. Finalmente, Acebes y Piqué, que han tenido que entrar en el vehículo protegidos por un cordón policial, han salido aprisa del lugar.


La revolta popular contra els aiatolàs de l'Iran

La internacional mediàtica esdevé cada vegada més la jihad mediàtica, ja que el seu objectiu ha deixat de ser la informació per esdevenir un instrument de propaganda antioccidental i antidemocràtic. No només s'adultera el llenguatge per qualificar els terroristes d'activistes o resistents sinó que s'ignora o es menysté tot allò que podria perjudicar els islamistes, la ideologia revolucionària de moda. Això ha passat aquests dies amb la masssacre de la platja de Gaza i està passant amb les manifestacions de protesta a l'Iran, ja siguin dels azeris, de les dones o del moviment democràtic dels estudiants. La premsa occidental gairebé no n'ha publicat ni una sola paraula. Comencem per les manifestacions d'ahir a Teheran.
Iran Focus, Téhéran, 13 juin - Au moins 400 personnes ont été arrêtées pendant une manifestation pacifique contre le gouvernement organisée par des femmes lundi à Téhéran, selon un témoignage envoyé à Iran Focus par un des groupes de femmes qui a organisé la manifestation à l'origine.

Mohammad Torang, porte-parole des Forces de sécurité de l'Etat dans la capitale iranienne, a déclaré mardi que toutes les personnes arrêtées pendant la manifestation de lundi avaient été livrées au ministère du Renseignement et de la Sécurité, police secrète redoutée en Iran.

Le ministre de la Justice iranien, Jamal Karimi-Rad, a affirmé mardi que 70 personnes avaient été appréhendées pendant la manifestation. « 42 des personnes arrêtées étaient des femmes et 28 des hommes. Ils sont accusés d'avoir participé à une manifestation illégale », a dit Karimi-Rad.

Les dirigeants iraniens sous-estiment généralement l'étendue des manifestations anti-gouvernement ainsi que le nombre d'arrestations.

De plus, une députée radicale du Majlis a déclaré lundi que les manifestantes avaient participé à ce rassemblement dans le but de se faire honorer par les groupes de défense des droits humains.

« Ces femmes se sont rassemblées par loisir pour se faire bien voir des groupes et organisations affiliées aux Nations Unies et remporter des récompenses », a affirmé Eshrat Shayeq sur le site Internet Aftab du gouvernement.

Les forces de sécurité ont utilisé des matraques et des gaz lacrymogène pour attaquer les milliers de femmes qui s'étaient rassemblées à 7 Tir Square pour réclamer l'égalité des droits, selon les sources.

« Mettez fin à la misogynie », ont crié les femmes. Elles ont également scandé « liberté, liberté », « nous sommes des êtres humains mais nous n'avons aucun droit » et « nous voulons l'égalité des droits ».

Des centaines de jeunes hommes ont rejoint la manifestation et ont affronté les agents des forces de sécurité.

Més imatges de la manifestació, aquí.

Gateway Pundit fa un seguiment pràcticament al dia de la revolta popular a l'Iran:

Despite Martial Law, 10,000 Protest in Tabriz, Iran
Iran: U.S. Will Fail to Provoke Ethnic Strife... Oh, Really?!!
Tehran Universities Erupt in Violence Overnight!
Clashes Break Out in NW Iran, Qom Protesters Drive Out Rafsanjani
Ethnic Rage Swells in Iran, Revolts Break Out, Deaths Reported

Més documents sobre els vincles entre Saddam, els Talibans i Al Qaeda

Fox News publica un document descobert per les tropes nord-americanes a Bagdad l'any 2003 que relata una reunió l'any 1999 entre el vicepresident iraquià Taha Yassin Ramadan, i un seguidor d'Al Qaeda/Talibans, Maulana Fazlur Rahman, del qual la BBC n'havia parlat en un article del 2002. El document és un cuadern d'un oficial dels serveis d'intel·ligència iraquià que evidencia les relacions de cooperació i operatives al més alt nivell entre el govern de Saddam Hussein i els Talibans, segons publica Chroniques de l'Extrême-Centre.

This document appears to provide evidence that in 1999 the Taliban welcomed "Islamic relations with Iraq" to mediate between the Taliban, the Northern Alliance and Russia. It seems to provide evidence that the Taliban invited Iraqi officials to Afghanistan. According to this notebook, the Taliban did this via Maulana Fazlur Rahman. The notebook later mentions that another man, Fazlur Rahman Khalil, was visiting Iraq as well, although no transcript of that meeting is provided.

There is another document in the Saddam archive that mentions the relationship of Fazlur Rahman to the Taliban and Saddam. It was captured in Afghanistan and used by the U.S. Army in a report about Al Qaeda. The document is posted under the identifying Harmony number AFGP-2002-601693 at the West Point Combating Terrorism Center. The posted translation is described as a July 26, 2002 four-page typed letter from Abu Mus'ab to Abu Mohammed (apparently Al Qaeda or Taliban operatives) in reply to his inquiry about the status of jihad, or holy war, in Afghanistan:

After my release I found that people came from the Sudan and everywhere, and began fighting alongside the Taliban movement, which for Pakistan was a substitute for Hikmatyar. Everyone, even children in the streets knew that they were created and controlled by Pakistan. Their leader Fadhlurahman is a friend of Banazeer, Saddam and Qaddafi. They comprise of the veteran sheikhs (religious scholars) from the schools of Mujaddidi and Mohammed Nabi such as Sheikh Mohammed ‘Omar the movement leader

dimarts, 13 de juny de 2006

Un obús israelià o una mina de Hamas?

La internacional mediàtica, sempre tan hipercrítica amb els governs democràtics occidentals, va acceptar religiosament, una vegada més, que la massacre de divendres passat a una platja de Gaza va ser un atac deliberat de l'exèrcit israelià. Ni tant sols va matitzar que podria ser un obús perdut dels que el Tsahal va llançar contra un base de terroristes palestins que disparen periòdicament cohets Qassam contra les poblacions israelianes veïnes. El zel que s'aplica quan es tracta -i em sembla bé- de treure els draps bruts dels EUA o d'Israel, s'oblida ràpidament alhora d'aplicar-ho al que fan terroristes, insurgents, resistents, revolucionaris terecermundistes o dirigents, organitzacions o moviments políticament correctes.No ha servit de res que la matança de Jenin no hagués existit -fins i tot l'ONU ho va reconèixer-, o que al cas del nen Mohamed al-Durah fós un muntatge televisiu, tal i com va demostrar la televisió pública alemanya.

Avui, l'exèrcit d'Israel entrega al ministre de defensa l'informe de la investigació. Òbviament, és un informe de part. Però no per això s'ha d'acceptar o rebutjar cegament. Cal veure la consistència de les proves i de les interpretacions. De moment, s'ha filtrat això:
JERUSALEM (AP).- Une commission d'enquête militaire israélienne a semble-t-il conclu que l'explosion de la plage de Gaza qui a fait huit morts vendredi dernier avait, selon toute probabilité, été causée par une mine posée par des activistes palestiniens et pas par un obus israélien. Les conclusions de cette commission doivent être rendues publiques dans la journée.

Selon des sources militaires israéliennes s'exprimant sous le couvert de l'anonymat, la commission devrait estimer que ce sont probablement des militants du Hamas qui ont placé une mine sur la plage. Les enquêteurs sont parvenus à cette conclusion en examinant deux éclats extraits de deux blessés qui ont été hospitalisés en Israël. En outre, le tout dernier obus israélien tiré avant la déflagration de la plage l'avait été sept minutes auparavant et il était tombé à 250 mètres du lieu de la bavure supposée.

Enfin, après l'explosion, les militaires israéliens ont vu des militants du Hamas recueillir des éclats dans une tentative apparente de cacher la cause du drame.

Els radicals palestins, especialment els islamistes, solen atribuir a Israel els ajustaments de comptes entre les diferents faccions palestines o simplement els accidents provocats per la seva imprudència, com és el cas recent d'una camioneta plena d'explosius de Hamas que va explotar en una manifestació palestina a Gaza.

D'altra banda, en plena crisi interpalestina, quin benefici polític podia obtenir Israel d'un atac deliberat contra civils palestins? Pel contrari, Hamas si que podia obtenir-lo ja que la matança posa en dificultats la maniobra política d'Abbas de convocar un referèndum sobre el "document dels presos" que reconeix implícitament Israel en les fronteres de 1967.

Tot i l'amor que professen els islamistes al martiri i al suïcidi, no vull creure que Hamas organitzés deliberadament la massacre de la plantja de Gaza, però si que intentés aprofitar-la políticament traspassant, com fan sempre, la responsabilitat a Israel i desviant així l'atenció sobre la probabilitat que fos una de les seves mines la que hagués mort la família de la petita Houda.

Però el més greu de tot és que aquest prejudici mediàtic cap a Israel el té també la diplomàcia europea que, ahir, sense esperar ni tant sols als resultats de la investigació, va condemnar Israel. Per a la diplomàcia europea no existeix la pressumpció d'innocència. L'únic que existeix és quedar bé amb els islamistes, demostrar que nosaltres si que som bons, i no com els dolents dels americans, que no permetem que s'insultin les sagrades creences musulmanes i que per això fins i tot retirem la nacionalitat holandesa a Ayaan Hirsi Ali i estem estudiant la reintroducció del delicte de blasfèmia en els nostres codis penals.

ADDENDA.- Avui, la internacional mediàtica ha tornat a presentar l'atac israelià contra una furgoneta de terroristes de la Jihad Islàmica gairebé com un atac indiscriminat contra la població civil, provocant la mort d'onze persones, entre les quals "dos activistes" i "dos nens". Una anàlisi de Ilan Tsadik que recull Chroniques de l'Extrême-Centre.
La fourgonnette interceptée contenait des missiles Grad de fabrication soviétique, et non des Qassam ou autres Katiouchas. Sur la base des images rapportées par des cameramen palestiniens travaillant pour des agences internationales, on distingue parfaitement des miliciens occupés à évacuer les obus caractéristiques de ces armes pendant que les services sanitaires se consacraient aux morts et aux blessés.

Les obus des Grad sont caractéristiques. Ils ont une longueur d’environ deux mètres et sont quatre fois plus larges que les Qassam. Nul doute que l’équipage de la camionnette, que l’agence de presse officielle française persiste, à l’encontre du bon sens, à identifier par le terme d’activistes, s’appliquant, en français, à des personnes impliquées dans une action exclusivement politique, était en route vers un site d’où il entendait procéder au lancement de ces projectiles. Or ces obus possèdent une portée pouvant atteindre une vingtaine de kilomètres et une charge utile capable de tuer un nombre important d’individus et d’infliger des dommages considérables.

Dans les conditions que je décris ci-dessus, l’armée israélienne disposait de deux choix théoriques : le premier, permettre aux terroristes de procéder au lancement, et le second, les en empêcher par une action violente et ciblée. Nos lecteurs comprendront aisément, qu’en pratique, et vu la tâche de protection de nos concitoyens qui lui incombe, Tsahal avait l’obligation d’intercepter le véhicule en question, ses servants et son chargement.

Quant aux victimes civiles, qui ont fait dire au président de l’Autorité Palestinienne, M. Mahmoud Abbas, qu’il s’est agi “d’un crime israélien visant des civils dans une zone peuplée”, encore importe-t-il de définir la responsabilité de leur malheur. Ce, immédiatement après avoir corrigé M. Abbas : des terroristes s’apprêtant à tirer des missiles Grad sur des agglomérations israéliennes ne sont pas des civils mais des terroristes, dans toute l’exemplarité de la définition qui les caractérise.

Des tirs de Grad sur Israël pour venger la mort de Palestiniens tués par le Hamas ?

El model suec ja no existeix

Aquest sector tan ampli de la classe política catalana que va del socialisme al nacionalisme té encara Suècia com a model de referència. Capficats entre els quatre cantons del nostre petit país, emmirallats en el melic barceloní i obsessionats per la recuperació de la identitat, no han tingut temps de viatjar gaire o d'informar-se del que estava passant al seu paradís nordic. No s'han assabentat que el model suec va fer fallida l'any 1991 i que el que hi ha ara és una altra cosa. L'orígen del model suec, la seva fallida i la seva evolució posterior l'explica de manera resumida, clara i documentada, Guy Sorman al seu blog:
En apparence, les grands principes ont été sauvegardés : économie privée, services publics financés par des impôts élevés, négociation syndicale, Etat modeste. Mais derrière cette façade, toujours social-démocrate (le Parti est revenu au pouvoir dès 1993 et le garde), les modes de gestion du modèle suédois ont été bouleversés : vues de France , certains apparaissent plus que libéraux, ultra-libéraux même. Ainsi, le statut de la fonction publique a-t-il été supprimé et remplacé par des conventions collectives de droit privé. Ainsi les services publics de santé, administrés au niveau local par les municipalités et les comtés, sont-ils – après appel à la concurrence – gérés par des entreprises privées. Plus étonnant encore, la Suède est le seul pays au monde où est appliqué le chèque-éducation, une recommandation de Milton Friedman : chaque famille qui le demande peut scolariser ses enfants dans une école privée, sans payer, grâce à un chèque-éducation remis par les autorités locales. Environ 10% des Suédois y recourent, ce qui a conduit à la fermeture de quelques écoles publiques et au licenciement de leurs professeurs. Donc, selon que l’on regarde le modèle suédois sous l’angle des principes, ou de la gestion, il apparaît social-démocrate ou libéral.

En la meva anotació del 21 de juliol del 2005, "Suècia després del model suec", es recull un enllaç al treball amb el mateix títol de l'economista Mauricio Rojas que amplia les dades sobre aquesta transformació.

Llibertat, espontaneitat, impunitat



Tractament informatiu de l'agressió a Rajoy en els diferents mitjans
Sí, són petits. Són insignificants. No representen a la majoria dels ciutadans de Catalunya. Sí, però els tenim a casa. Abans no hi eren, i si hi eren no s'atrevien a fer el que fan ara. Què està passant? Doncs, que s'ha creat el sentiment que contra alguna gent tot s'hi val perquè, com tothom sap, no només no tenen raó sinó que són uns espanyolistes, sinònim, com tothom sap també, de franquistes i genocides. El que fan aquests noiets, i no tan noiets, "radicals" o "antisistema" segons el qualificatiu paternalista de certs mitjans, és exercir la llibertat d'expressió tal i com ells la senten, amb esponteneïtat. Aquesta és la seva gran aportació intel·lectual, reduir la llibertat a espontaneitat, és a dir, a impunitat.

dissabte, 10 de juny de 2006

Maragall: "Per ser president de la Generalitat és important allà on has nascut"

Maragall ha qualificat al diari Avui de "desafortunats" els comentaris del ministre Jordi Sevilla en què aquest va manifestar que un "xarnego" no podia arribar, ara per ara, a ser president de la Generalitat, en al·lusió al primer secretari del PSC, José Montilla, nascut a Còrdova. Però tot i considerar-les poc encertades, Maragall les justifica dient: "però és cert que el que podríem descriure com la desconfiança lògica que hi ha entre pobles diferents d'Espanya permet aquest tipus d'afirmacions. A més, estadísticament ha de ser veritat, perquè de catalans a la presidència del Govern central n'hi ha ben pocs i andalusos presidents de la Generalitat, cap". I afegeix: "Mentre no es troba la fórmula i s'assenta la cultura corresponent a aquesta fórmula de pluralisme nacional, és difícil. Per ser president de la Generalitat és important allà on has nascut", ha afegit Maragall.

Quina sort que no és el meu pare!

El pare de Nicholas Berg, l'ostatge nord-americà que va ser dellogat per Al-Zarqawi, ha dit això:
"Al-Zarqawi va mater el meu fill. El va mirar. Va sentir l'alè del meu fill quan el va agafar i li va tallar el coll. Zarqawi va haver mirar-li els ulls mentre ho feia. George Bush, en canvi, s'asseu a la seva oficina amb la mirada freda, amb molts fulls de paper, i condemna gent a morir. Per mi, aquest és l'autèntic terrorista."

"I don't think that Zarqawi is himself responsible for the killings of hundreds of thousands of people in Iraq," "I think George Bush is." "George Bush is the one that invaded this country, George Bush is the one that destabilized it so that Zarqawi could get in, so that Zarqawi had a need to get in, to defend his region of the country from American invaders."

"Chaque fois que des atrocités sont commises par les Américains, davantage d'Irakiens qui essaient pourtant d'être pacifistes rejoignent ce que nous appelons les rangs des insurgés mais ce que j'appelle la résistance contre l'occupation d'une nation souveraine".

Només li falta donar les gràcies a Zarqawi per degollar el seu fill. Les paraules d'aquest individu no són les d'un pare sinó les d'un fanàtic, d'un il·luminat, que posa la ideologia per damunt de les persones i dels sentiments. És la perversió moral en estat químicament pur. És l'encarnació de la moral revolucionària que tan clarament definia Trotski quan afirmava que "la nostra moral és aquèlla que està al servei de lluita classes". Com pot l'esquerra americana criticar la dreta més conservadora d'inhumana i reaccionària si ella no és res més que la seva caricatura?

dijous, 8 de juny de 2006

Mor Al Zarqawi, el gran botxí de l'Iraq després de Saddam

Sembla confirmat que el líder dels feixistes islàmics d'Al Qaeda a l'Iraq ha passat a millor vida. Abu Musab al-Zarqawi ha anat al cel a rebre d'Alà les no sé quantes verges que li corresponen per haver torturat, decapitat i assassinat milers de persones innocents. Amb la mort d'aquest criminal de la guerra i de la pau, digne candidat a tots els Nuremberg de la història, no s'ha acabat la lluita contra la pesta totalitària, però s'ha guanyat una batalla important i significativa.

Des de Bagdad, "Iraq de Model" n'informa i es felicita:

Iraqi Prime Minister Nouri al-Maliki has just announced the death of terror leader Abu Musa'ab al-Zarqawi in a joint press conference with Ambassador Khalil Zad.

Al-Maliki explained that Zarqawi (and 7 of his aides) was killed in a US-Iraqi raid in the little town of Hibhib 8 km north of Baquba after receiving tips from residents in the area.

General Casey says more details on the operation will be available in a briefing at 3 pm local time. General Casey mentioned that Zarqawi's identity was confirmed through his fingerprints.

CONGRATULATIONS TO IRAQ, CONGRATULATIONS TO THE WHOLE WORLD ON THIS VICTORY.
La localització i mort d'Al Zarqawi s'ha fet en una operació conjunta de les forces de seguretat iraquianes i les tropes de la coalició, gràcies a una delació: El primer ministre iraquià, Nuri al-Maliki, ha felicitat les forces que han participat a l'operació i ha senyalat que aquest és el final que els espera a tots aquells que optin pel terrorisme:
Ce qui s'est passé aujourd'hui est le résultat de la coopération du peuple irakien, qui a facilité une opération combinée des forces de police et de la force multinationale" dirigée par les Etats-Unis, a dit M. Maliki.

"C'est un message à tous ceux qui choisissent la voie de la violence, pour qu'ils changent de direction, avant qu'il ne soit trop tard", a-t-il prévenu.

"Merci aux forces de sécurité, la police et l'armée, merci à la Force multinationale, pour ce qu'elles font pour combattre le terrorisme", a-t-il ajouté.

L'ambassadeur des Etats-Unis à Bagdad, Zalmay Khalilzad, présent aux côtés de M. Maliki, s'est également félicité de ce "grand jour".

dimecres, 7 de juny de 2006

Vargas Llosa: d'Anna Frank a Hirsi Ali

L'escriptor peruà, avergonyit per l'actuació d'Holanda, ens recorda en un article recent "que no se amansa a los tigres echándoles carnes frescas e inocentes y mandándoles besos".
El año pasado la conocí, en un encuentro en Amsterdam, y me impresionó la tranquila serenidad y la inteligencia con que esta bella muchacha (parece aún más joven de lo que es) criticaba a los políticos e intelectuales europeos que, en nombre del multiculturalismo, se abstenían de criticar las prácticas bárbaras del islam contra la mujer, como si las víctimas del fanatismo debieran sentirse solidarias de una fe y una creencia que constituían su 'identidad cultural'. En la breve charla que tuvimos le agradecí que hubiera expresado con tanta coherencia y de manera tan persuasiva lo que yo siempre he creído: que toda 'identidad' colectiva --nacionalista, racista, cultural o religiosa-- no es otra cosa que un campo de concentración donde desaparecen la soberanía y la libertad de los individuos. Y que recordara a los europeos lo privilegiados que son de vivir en sociedades abiertas, donde, en principio, se respetan los derechos humanos y los hombres no pueden tratar a las mujeres como esclavas, so pena de ir a la cárcel. El caso de esta luchadora somalí no es el único pero sí uno de los más admirables de personas del tercer mundo que parecen entender mejor, y defender con más convicción y brío, lo más valioso que ha dado al mundo la cultura occidental.

Como Ayaan Hirsi Ali, en vista de la impaciencia con que tantos intimidados holandeses parecen querer librarse de ella, ha anunciado que se mudará a los Estados Unidos, donde una fundación le ha ofrecido refugio, ahora no solo los inquisidores islamistas, también algunos escribidores occidentales la acusan ya de haberse vendido al imperialismo, acusaciones en las que es difícil discernir qué prevalece: si la estupidez, la vileza, o ambas cosas.

No es esta justiciera somalí la que pierde, aunque salga derrotada de esta batalla. Es Holanda. Ha dado un espectáculo deprimente y lamentable, de pequeñez moral, de politiquería hipócrita, de deshonor y cobardía. Parece mentira que en el país donde padeció su martirio Ana Frank, todavía no haya quedado claro que no se amansa a los tigres echándoles carnes frescas e inocentes y mandándoles besos volados: esto, más bien, les atiza el apetito y les afila los colmillos y las garras.


6 de juny de 1944: "no volem sang per vi francès"

Chroniques de l'Extrême-Centre estableix un paral·lelisme satíric entre el que diuen de la guerra de l'Iraq els suposats pacifistes actuals i el que haurien dit fa 62 anys quan les tropes aliades van desembarcar, el 6 de juny de 1944, a les platges de Normandia.
Top 11 Things That Anti-War Protesters Would Have Said At the Normandy Invasion on D-Day (Had There Been Anti-War Protesters At Normandy)

11. No blood for French Wine!

10. It’s been two and a half years since Pearl Harbor and they still haven’t brought Admiral Nagumo to justice

9. In 62 years, the date will be 6/6/6. A coincidence? I think not.

8. All this death and destruction is because the neo-cons are in the pocket of Israel ( or more historically correct : “Jewish Residents of the British Mandate in Palestine”)

7. The soldiers are still on the beach, this invasion is a quagmire

6. Sure the holocaust is evil, but so was slavery

5. We are attacked by Japan and then attack France? Roosevelt is worse than the Kaiser!

4. Why bring democracy to Europe by force and not to Korea or Vietnam? I blame racism

3. This war doesn’t attack the root causes of Nazism

2. I support the troops, but invading Germany does not guarantee that in 56 years we won’t have a President who’s worse than Hitler

1. I don’t see Roosevelt or Churchill storming the beaches — they’re Chicken Hawks

dimarts, 6 de juny de 2006

El príncep Zapatero i l'Estatut de la ventafocs

L'inici de la campanya pel referèndum de l'Estatut no podia ser més decebedor, sobre tot pels partidaris del sí. Llevat de CiU, que està més contenta que un tonto amb un llàpis, ICV i sobre tot el PSC semblen estar cansats abans de començar.

Aquests primers dies de campanya oficial s'han assembat més a un funeral que a una boda. Tot un preludi del que pot arribar a passar. És a dir, que aquest Estatut sigui la repicada de campanes pel funeral col·lectiu de la classe política catalana.

Si Catalunya necessitava un Estatut, ni era aquest ni s'havia d'haver fet de la manera com s'ha fet. Com a català, com a ciutadà de Catalunya, mai m'havia sentit tan malament, tan incòmode, tan estafat. El conjunt de la classe política catalana, amb tan poques exepcions que ara mateix no en recordo cap, ha actuat amb una petitesa asfixiant, amb una frivolitat irresponsable i amb un despreci autista per l'opinió d'una gran majoria de ciutadans. I és que de l'Estatut, de les relges del joc, tothom se'n ha volgut fer un trajo a mida.

Un vestit per anar a la festa de Madrid on finalment el príncep Zapatero calçaria l'Estatut, com si fos la sabateta perduda de la ventafocs, al peu més acomodatici. Tot plegat, un conte de fades. Un somni surrealista. Però les ficcions no solen durar gaire. La carrossa estatutària acabarà per convertir-se en la carbassa que mai ha deixat de ser i l'última campanada que acomiadarà el diumenge 18 de juny ens tornarà a fer tocar de peus a terra. O, si més no, això seria el desitjable.


ARCADI ESPADA COLPEJAT PER UN GRUP D'INDEPENDENTISTES A GIRONA

Ho acabo de llegir a Periodistadigital.com:

Los acontecimientos van en cascada. El miembro de la plataforma Ciudadanos de Cataluña, Arcadi Espada, ha sido agredido a la entrada del auditorio Narcis de Carreras de Gerona, donde iba a pronunciar una conferencia sobre el Estatuto. Espada fue golpeado e insultado ante la actitud pasiva de los Mossos d'Esquadra. Tras la conferencia, los agresores le esperaban en la calle con gritos de "Visca Terra Lliure".

El periodista y fundador de Ciutadans de Catalunya, Arcadi Espada, se disponía a dar una conferencia de rechazo al Estatuto catalán cuando fue agredido en el auditorio Narcis de Carreras de Gerona, a las 18.30 horas.

Un grupo de entre veinte y treinta independentistas catalanes han increpado a Arcadi Espada con insultos de "fascista", le han zarandeado y le han golpeado en diferentes partes del cuerpo. Espada fue golpeado en la cabeza y una pierna.


Per què no hi ha pràcticament imatges d'aquest atac? Perquè no interessa. Perquè els grans mitjans no es molesten en fer el seguiment d'un petit partit, ja que només tenen temps per seguir els partits del règim. I perquè, si els seguíssin, potser es veurien en l'obligació professional de mostrar coses poc convenients per a la imatge que el règim vol donar d'aquest país. És per això que veurem repetides fins al vòmit les imatges d'Abu Graib però no com li trenquen la cara a l'Arcadi.

No hi havia càmares, però hi havia la periodista Victòria Prego, que relata així, fil per randa, els esdeveniments:
Los berridos arreciaron y las amenazas subieron de tono. "¡Como me hagas una foto te doy una hostia que te mato, hijo de puta!", dice un energúmeno corpulento, muy rubio, de dos metros de alto y otros tantos de envergadura, con el pelo rapado al cero pero dejándose el pelo largo por la coronilla, a modo de coleta 'sauvage'.

En esto un individuo mayor, que los 50 años ya no los cumple seguro, se acerca con una cara de odio —que yo le vi porque estaba a 30 centímetros de mí— e intenta pegar a uno de los de Ciutadans. Le empuja violentamente y le levanta la mano. A continuación lo intenta conmigo, pero no llegó a pegarme. Le faltó un pelo.

¿Estarían presentes en todo este episodio los Mossos d'Esquadra? Si ellos lo dicen yo no lo dudo, pero en ese caso su incompetencia fue sideral. Porque allí siguieron los tíos y las tías, gritando insultando y amenazando.

Hasta que llegaron aquellos a los que estaban esperando: Arcadi Espada y sus compañeros. Entonces se abalanzaron sobre el pequeño grupo y el cincuentón que me había querido pegar pegó a Arcadi Espada.

Yo estaba, de nuevo, a pocos centímetros de la cabeza de Arcadi. Le pegó fuerte, todo lo fuerte que pudo, en la nuca. Espada se revolvió instintivamente y le lanzó una patada que no llegó a darle porque el tío se escabulló mientras seguía gritando. Los demás fascistas se lanzaron contra los miembros de Ciutadans para agredirles y vapulearles.

Todo esto se produjo en medio de un tumulto extraordinario, con decenas de personas metidas en el vestíbulo de la Fundación, un espacio de no más de ocho metros cuadrados. Yo llegué a tener miedo de que me aplastaran contra la pared. "¡Fascistas, hijos de puta, fuera de aquí!", aullaban mientras atacaban a los ciudadanos e intentaban forzar la puerta de seguridad para acceder al edificio.

Varios de los miembros de Ciutadans resultaron con contusiones y hematomas.


El text íntregre, aquí.

L'Iraq real

El periodista iranià Amir Taheri explica en un article recent, titulat The Real Iraq, una versió bastant diferent a la que donen els mitjans de comunicació occidentals sobre la situació actual a l’Iraq. Crec que és un article de lectura obligada per estar ben informat. Tant és així que, pels que teniu molta pressa, us en faré una síntesi.

En el seu article, Taheri busca, troba i exposa diversos indicadors objectius a fi i efecte de poder porcedir a una evaluació el més correcta possible de la situació real a l’Iraq.

El primer indicador fiable, segons el periodista iranià, són el del refugiats. “Quan les coses eren veritablement deseperades a l’Iraq –el 1959, 1969, 1971, 1973, 1980, 1988 i 1990- llargue cues d’iraquians que esperaven fugir del país es formaven a les fronteres amb Turquia i l’Iran. El 1973, per exemple, quan Saddam Hussein va decidir expulsar tots aquells que els seus avantpassats no havien sigut ciutadans de l’imperi otomà abans de la creació de l’Iraq com a estat, gairebé 1,2 milions d’iraquians abandonaren les seves llars en només sis setmanes (...) una escena regularment repetida sota Saddam”. Res d’això va passar el març del 2003. “Al contrari –escriu Taheri- , els iraquinas, lluny de fugir, van tornar a casa seva. A finals del 2005, en el marc de les estimacions més febles, el nombre de persones que havien retornat al país havia assolit el límit dels 1,2 milions. La majoria dels camps instal·lats a Turqia, l’Iran i l’Aràbia Saudita per acollir els iraquianes que fugien després de 1959, estan tancats ».

Un segon indicador fiable són les peregrinacions. “Des de 1991 (quan Saddam Hussein massacrà els xiïtes que s’havien revoltat en contra seu) fins al 2003, no hi va haver gairebé cap peregrí en aquestes ciutats (es refereix a Kerbala i Najaf). Després de la caiguda de Saddam, aquests estan innundadades de visitants. El 2005, els llocs sants van acollir prop de 12 milions de peregrins, esdevenint així els llocs més visitats del mçon musulmà, per davant de la Meca i Medina. Més de 3.000 clergues iraquians han tornat també de l’exili... »

Un tercer indicador és la moneda. “A la fi del regnat de Saddam Hussein, el dinar iraquià estava en caiguda lliure; després de 1995, va deixar de canviar-se a l’Iran i Kuwait. Pel contrari, el nou dinar, introduit a començaments del 2004, es comporta bé davant el dinar kuwaitià i el reial iranià, havent-se revalorat d’un 17% respecte al primer i d’un 23% respecte al segon. (...) La immensa majoria d’iraquians, i milions d’iranians i kuwaitians, consideren avui la moneda iraquiana com un medi de canvi segur i sòlid ».

Un quart indicador és el nivell d’activitat de les petites i mitjanes empreses. « Segons el FMI i el Banc Muyndia, però també segons diversos estudis privats, l’economia iraquiana es comporta millor que totes les altres a la regió. El PIB va arribar gairebé als 90.000 milions de dòlars el 2004, és a dir, el doble que al 2003, i el seu índex de creixement reals, segons el FMI, ha estat del 52,3%. En el mateix període, les exportacions van créixer de més de 3.000 milions de dòlars, mentre que l’índex d’inflació a caigut del 70% el 2002 als 25,4% el 2004. L’índex d’atur s’ha dividit per la meitat, passant del 60 al 30%...”

Finalment, un cinquè indicador que reflexa la llibertat de la societat iraquiana. "Els debats a la ràdio, els talk-shows televisats i els blogs a internet, les cases de tè, els bazars, les mesquites, les oficines i els domicilis (...) És a dir, una àmplia xarxa de mitjans independents a emergit a l'Iraq, això inclou més de 100 diaris i revistes privats i més d'una vintena d'estacions de televisió i de ràdio. (...) L'Iraq d'avui és un indret on efectivament s'excerceix més la llibertat d'expressió".

Mónica no és una flor pel jardí de Zapatero

Coincideixo plenament amb el que diu Wifredo Espina de l'entrevista de Mònica Terribas a José Luis Rodríguez Zapatero:
Mónica estuvo invitada en el jardín de Zapatero. Mónica lució allí su belleza, su inteligencia y su profesionalidad. Él, ojos azules; ella, verdiazules. La entrevista, televisada por TV3, estuvo bien. Mejor dicho, ella estuvo bien.

Porque el Presidente se dedicó, principalmente, a recoger florecillas por el jardín de La Moncloa e irlas repartiendo a unos y a otros, menos al Partido Popular, claro, al que se la tiene jurada y le engaña, como a tantos, siempre que puede. A veces, las más, paseaba la vaciedad de sus frases repetidas sobre el césped. Otras, se adentraba en la penumbra de las ramas con vaguedades del pasado, de los deseos, de las buenas intenciones y de los futuribles. Y en más de una ocasión se ocultó tras el tronco de algún árbol robusto. Tuvo la habilidad de consumir una hora y pico para no decir casi nada. Para adelantarse a iniciar la campaña del referéndum…

A Mónica Terribas, buena entrevistadora, todo eso le ponía nerviosa, visiblemente nerviosa. Lo delataban sus movimientos y esa mirada dura que a veces clava sobre el entrevistado cuando éste no está a la altura. No quería dejarse tomar el pelo rubio que le favorece. Ni el rubio ni el de cualquier color. Ella había ido allí a entrevistar al Presidente del Gobierno y a hacerle hablar de cosas interesantes. Insistía una y otra vez. Él hacía una mueca de sonrisa –ahora sus sonrisas son muecas- y escurría el bulto. No contestaba. O repetía lo de siempre. Ella no se rendía. Volvía a la carga. Más o menos:: "¿Para usted Cataluña es una nación?". Nada, él por los cerros de Úbeda: "tiene una identidad muy fuerte, es…". "Usted prometió aprobar el Estatut que saliera del Parlament catalán". Él: "yo he cumplido, he puesto todo mi empeño; en el del Parlament había algunas cosas que…". Ella: "Los catalanes están insatisfechos". Él: "ya verá como todos se pelearán por ver quien quiere más este Estatut". Ella: "¿Maragall será candidato?". Él: "Maragall es el hombre del Estatut, pero Montilla es muy bueno…" Ella: "Bueno, ¿y cuánto dinero tendremos de más los catalanes?. Él: "Esto siempre es difícil de decir, pero ya verán ustedes, ya verán". Y así …

Tanto duró esta historia que, aunque Mónica era la invitada y la entrevistadora, en un momento se plantó, más que como una rosa, casi como un cactus en medio del jardín y le espetó al señor Presidente que la había invitado: "!Déjeme, déjeme que termine, por favor!", porque la cortaba en sus preguntas. Lo que él quería, está claro, era soltar su rollo. Quizás pensaba que la rubia de ojos verdiazules se dejaría. ¡Y no!

Mónica no había ido a hacerle propaganda, ni a perder el tiempo. Ella le acorraló y le puso en evidencia lo que pudo. Él se defendió divagando y yéndose por las ramas de esta primavera reseca. Mónica no es una flor – ¡ya hay demasiadas en la profesión!- para el jardín de Zapatero.

Notícies que ho serien, però que ara no ho són

La segona anotació del dia també se la dec a Barcepundit. No té desperdici.
¿SABÍAIS que el gobierno español va por ahí dando la gran cruz al mérito militar con distintivo blanco -la más alta condecoración castrense- a... a... no sé cómo decirlo... al jefe del estado mayor del ejército asesino y genocida que ha entrado a sangre y fuego a destruir Iraq y llevarse todo su petróleo?
Igual es porque se llama Peter Shoomaker, es decir, fonéticamente y en inglés,
zapatero. O eso, o es que buscan cualquier cosa para congraciarse, claro que a costa de hacer cosas así, a hurtadillas.

S'imaginen el ressò mediàtic que hauria tingut aquesta notícia si el govern que hagués donat la medalla hagués sigut un govern del PP?

Tiananmen, ja fa 17 anys

Estic poc inspirat i sense gaire temps. Es per això que aquests últims dies no he pogut ni buscar ni fer cap anotació. Sort que gràcies al Josep Miquel, que sempre està de guàrdia, et pots posar ràpidament al dia. I la primera cosa que li agraeixo és el vídeo que ens recorda, 17 anys després, la matança de la plaça de Tiananmen. (Via Barcepundit)

dijous, 1 de juny de 2006

El nou primer ministre de l'Iraq comença a governar plantant cara a les milícies armades

Tot i no disposar encara de ministre de defensa i de l'interior, el nou executiu iraquià ha començat a governar. I ho ha fet afrontant de cara el problema de la seguretat. El nou primer ministre, Nuri al-Maliki, ha anat a Bàssora i ha declarat l'estat d'urgència durant un mes a la ciutat per acabar la violència entre les faccions armades xiïtes que es disputen el petroli i el poder.
Nous espérons qu'au terme de ce mois nous reviendrons à Bassorah pour constater que la situation s'est beaucoup améliorée", a déclaré Maliki s'adressant à des journalistes dans la deuxième ville d'Irak après avoir annoncé que l'armée allait se déployer dans les rues.

Les forces de sécurité patrouilleront nuit et jour dans les rues de Bassorah, rechercheront des armes et mettront sur pied des points de contrôle, précise-t-on de source gouvernementale.

Maliki, qui intervenait onze jours après avoir pris ses fonctions, a aussi annoncé la création d'un comité de sécurité de quatre membres chargé de superviser la situation à Bassorah durant l'état d'urgence.

Les conditions de sécurité se sont sérieusement dégradées dans la ville ces derniers mois en raison de la lutte que se livrent les groupes chiites rivaux, dont la communauté a pris le dessus en Irak depuis le renversement du régime à dominante sunnite de Saddam Hussein.

Maliki, venu à Bassorah à la tête d'une délégation gouvernementale pour y rétablir l'ordre, avait promis un peu plus tôt d'agir d'une "poigne de fer" contre les groupes qui compromettent la sécurité.

Nova Orleans s'enfonsava ràpidament abans del Katrina

La ciutat de Nova Orleans s'enfosava ràpidament abans de ser afectada per l'huracà Katrina. L'enfonsament era particularment profund en la zona on els dics van cedir per la violència de la tempesta. Aquesta és la conclusió d'un estudi de la Universitat de Miami publicat per la revista Nature.
Cette étude repose sur des images radar prises entre 2002 et 2005 par le satellite canadien Radarsat. En superposant les 33 photos faites de la ville pendant cette période, les scientifiques ont déterminé que celle-ci s'enfonçait de 5,6 millimètres par an.

Le niveau des océans s'élevant de 2 mm par an sous l'effet du réchauffement climatique, l'affaissement moyen de la principale ville de Louisiane (Sud des États-Unis) par rapport au niveau de la mer était donc de près de 8 mm par an.

L'étude souligne que le phénomène était probablement déjà ancien et qu'il était plus accentué encore dans certains quartiers, comme des zones riveraines du lac Ponchartrain et de l'aéroport international.

Le long d'un réseau de digues où les brèches ont été particulièrement importantes, le sol s'est enfoncé de 20 mm/an sur la période 2002/05.

Après la tempête, les scientifiques ont découvert que les crues avaient dépassé par endroit d'entre 90 centimètres et 1,7 mètre le niveau des digues. De surcroît, ces digues pouvaient plus facilement basculer sous l'effet de la montée des eaux, sans que les ingénieurs ne puissent rien suspecter