Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dimarts, 31 de gener de 2006

Sevilla: Montilla és encara massa "xarnego" per ser president de la Generalitat



Sense adonar-se'n que una càmara els enregistrava, el ministre Sevilla i la patum sindicalista Fidalgo, parlaven sobre la conveniència de convocar eleccions després de l'aprovació de l'Estatut, però que Montilla no pot ser candidat a president de la Generalitat perque encara és massa "xarnego".

La transcripció del que diu Sevilla és la següent
Lo que pasa es que, vamos a ver... si esto sale todo como está previsto y luego tienes que hacer el referéndum, es evidente que, hasta entonces, no, no tocas nada. Y después del referéndum, es razonable (...) convocar. Pase lo que pase. Y dejarle la gestión del nuevo Estatuto al nuevo gobierno.

Es cojunudo [referint-se a Montilla] para mil cosas, pero ¿para esto? Un charnego todavía. Es pronto, todavia es pronto.

De la França soviètica a la Xina capitalista

Via Chroniques de l'Extrême-Centre he conegut aquesta enquesta del World Public Opinion sobre el suport a l'economia de mercat a diferents països del món. Una enquesta feta a 20 països i a 20.791 persones.

He de confessar que els seus resultats no m'han sorprès gaire. França, l'últim país soviètic d'Europa, és el país que està més en contra del lliure mercat (36% a favor i 50% en contra), mentre que a la Xina, que saben de que va això del paradís comunista, són els que hi estan més a favor, per sobre fins i tot dels Estats Units, amb un 74% a favor i un 20% en contra. Per què serà?

El CAC vol rentar-se la cara dient que la renta a tothom

El fet d'haver sortit al pas de les expressions de Pepe Rubianes en un programa de TV3, no canvia ni la naturalesa del CAC ni justifica la seva existència. En primer lloc, perquè no és un tribunal de justícia per imposar una rectificació pública a ningú. En segon lloc, perquè correspon al programa afectat i a l'operadora que l'aixopluga decidir si es disculpen o no i com ho fan, però mai amb un text d'inserció obligatòria emès per un organisme administratiu. En tercer lloc, perquè ens agradin o no -i a mi no m'agraden- les grolleries que va dir Pepe Rubianes formen part també de la llibertat d'expressió, encara que sigui en el seu vessant escatològic. En qualsevol cas, el fet que Rubianes digués el que va dir ha servit per demostrar que ningú té l'exclusiva, suposada o real, dels exhabruptes, del mal gust o de l'insult, i que a Catalunya es poden dir les mateixes barbaritats que a qualsevol altra lloc. Amb el comunicat emès ahir, i que trobareu tot seguit, el que pretén el CAC és rentar-se la cara dient que la renta a tothom.
«En el transcurs de l’entrevista al Sr. Rubianes efectuada en l’edició del programa El Club del divendres 20 de gener, es van formular unes opinions i expressions sobre la unitat d’Espanya que, pel seu to, van resultar ofensives per a segments de l’audiència. La reacció del conductor del programa, Sr. Om, va ser contemporitzadora i va desatendre l’establiment dels límits que són exigibles en una televisió pública.

Encara que en el cas que ens ocupa es tracta de l’opinió d’un convidat a un programa en directe, l’operador i el conductor del programa tenen la responsabilitat de plantejar als seus col•laboradors i convidats les normes legals i deontològiques a respectar. En aquest cas això no es va produir satisfactòriament. Per aquesta raó, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya insta l’operador i el conductor responsables del programa a inserir-hi la lectura d’aquest comunicat i a la petició pública d’excuses a aquelles persones que es vagin sentir ofeses.»


ADDENDA.- Quedo a l'espera de que algun humorista dels molts que tenim per aquí surti per la nostra tele i faci una paròdia del que va dir Rubianes, però canviant el subjecte de les oracions. És a dir, que allà on un deia Espanya l'altra digués Catalunya. Què passaria aleshores? El CAC es limitaria a una nota tan etèria i de tràmit? També riuria el públic? El conductor es quedaria tan ampla? Les reaccions corporatives i polítiques també serien tan discretes? etc, etc, etc...

diumenge, 29 de gener de 2006

No hi ha nens pobres a Cuba, per això no deixen a Helena Houdová fer-los fotografies

Helena Houdová
La notícia l'he trobada a la web de Ràdio Praga i diu així:
La modelo Helena Houdová y su amiga Mariana Kroftová fueron retenidas por once horas sin tener posibilidad de comunicarse con la embajada checa en La Habana.
Las checas tomaban fotografías a niños en un barrio pobre de la capital cubana, según narraran posteriormente y vía telefónica al diario Mladá Fronta Dnes.
Además de modelo, Houdová trabaja en proyectos para recaudar fondos para ayudar a niños pobres o con problemas de salud. "Precisamente para un proyecto similar de ayuda quería tomar fotos de niños pobres en Cuba", dijo la modelo.
La actividad de las turistas checas no gustó a la Seguridad del Estado de Cuba. Un agente no uniformado las detuvo, junto a sus acompañantes cubanos, y las condujo a la Estación de Policía, donde les decomisaron el material fotográfico.
"Nos gritaron y hasta nos dijeron que éramos terroristas" relató Houdová, al tiempo que agregó que tuvieron que firmar un documento en el que se comprometían a no participar en ninguna actividad "contrarrevolucionaria".
Las autoridades cubanas prohibieron a las turistas checas salir de La Habana, no podrán moverse de la capital, donde tendrán que esperar hasta el domingo cuando parte el avión rumbo a Europa.

El moviment antiglobalització? Connais pas!

El moviment antiglobalització ja no és el que era. Ho hem comprovat a Davos. Quan un fenòmen mediàtic despareix de la pantalla deixa d'existir. En el millor dels casos, passa a la història i, en el pitjor, a l'oblid. Una anàlisi interessant de Monnerat.
le mouvement altermondialiste a été victime de son propre succès. Issu d'une véritable initiative citoyenne, d'une réaction commune à nombre d'individus, il a su verbaliser et imager des craintes et des refus qui parlaient au public et aux médias, et qui lui ont valu d'être exonéré de sa violence intrinsèque (légitimité au lieu de légalité). Cependant, cette énergie et cette nouveauté n'ont pas tardé à susciter l'intérêt des partis et mouvances politiques traditionnels, avant tout de gauche et d'extrême-gauche, qui se sont joints au courant et ont contribué à grossir ses rangs, mais ont également apporté leurs propres messages. Du coup, les réunions altermondialistes se sont transformées en un agglomérat disparate de causes plus ou moins convergentes, unies sous la bannière d'un refus sans cesse plus flou ; entre les militants tiers-mondistes, les activistes communistes mal dissimulés, les collectifs luttant contre la déforestation, les OGM ou les barrières à l'immigration, ces réunions valaient surtout par leur caractère chamarré et festif. Mais la fête ne dure pas éternellement.

Le mouvement a en effet été rapidement confronté à sa propre origine, à ses préjugés occidentaux, et le constat de son impopularité croissante dans certaines parties du monde a été dégrisant. Il a connu son apogée lors des grandes manifestations contre la guerre en Irak, et la démocratisation de ce pays souligne a posteriori l'immoralité et l'égoïsme d'une telle position ; aujourd'hui, c'est l'anti-américanisme qui demeure son ressort le plus puissant, avec toutes les influences que cela peut supposer. Mais dès que le mouvement a tenté d'aller au-delà de la contestation, il a été confronté aux divergences d'intérêts entre nations, entre corporations, et les mesures souvent protectionnistes préconisées en Europe heurtent par exemple de front les pays en développement. Après des années de réunions et de discussions, l'altermondialisme a été incapable de fournir des solutions aux problèmes liés à la globalisation des échanges, à l'interconnexion des économies, et moins encore aux risques découlant du choc concurrentiel des cultures et des identités.

dissabte, 28 de gener de 2006

Hamas imposarà l'apartheid de sexe a les escoles palestines

Encara no han format govern i ja comencen. El número 2 de la candidatura de Hamas al Consell Legislatiu o parlament palestí, Abu Teir, en una entrevista concedida a "The Globe and Mail", deixa clar que la sharia serà, d'ara en endavant, la font d'inspiració legal a Cisjordània i Gaza i que els nens i les nenes aniran a classes separades. També diu que no s'agenollaran per pidolar les subvencions occidentals.
The incoming Hamas government will move quickly to make Islamic sharia “a source” of law in the West Bank and Gaza Strip and will overhaul the Palestinian education system to separate boys and girls and introduce a more Islamic curriculum, a senior official in the movement said yesterday.

Spelling out the domestic agenda of Hamas for the first time since the group's stunning victory in a legislative election this week, Sheik Mohammed Abu Teir also said Hamas would not go to foreign donors on bended knee if they withdrew aid to the Palestinian Authority.

The armed struggle against Israel will continue as long as Israel continues its occupation of Palestinian lands, he added.
En un gest de tolerància liberal diu que, de moment, no s'obligarà a les dones a portar el vel ni hi haurà una prohibició estricta de l'alcohol i que promocionaran aquests valors islàmics predicant amb l'exemple, fins que a la gent els surti de dins.
The sheik, a resident of the Um Tuba neighbourhood of East Jerusalem, did say that he believes the consumption of alcohol is wrong, and that the Koran indicates women should dress modestly. He said Hamas hoped to lead by example and thus persuade people to change their ways and follow the teachings of Islam more closely.

“We will not force a woman to wear the hijab [Islamic head scarf]; we hope that decision will come from inside her. I don't care to have women put on the hijab and then take it off when no one is looking,” he said.

El 57% dels americans a favor d'una intervenció militar a l'Iran

Ho diu una enquesta encarregada i publicada per Los Angeles Times/Bloomberg
The poll, conducted Sunday through Wednesday, found that 57% of Americans favor military intervention if Iran's Islamic government pursues a program that could enable it to build nuclear arms.

Support for military action against Tehran has increased over the last year, the poll found, even though public sentiment is running against the war in neighboring Iraq: 53% said they believe the situation there was not worth going to war.

The poll results suggest that the difficulties the United States has encountered in Iraq have not turned the public against the possibility of military actions elsewhere in the Middle East.

L'Estatut i la seva reforma

Al blog de l'Arcadi Espada podreu trobar el text aprovat pel Parlament, el text de la reforma pactada per Mas i Zapatero i una comparació.

Més sobre les conseqüències de la victòria de Hamas

Ludovic Monnerat senyala els avantatges de la simetria en el conflicte que a partir d'ara oposarà formalment un Estat a un protoEstat.
Avec le Hamas au pouvoir, il sera impossible d’imaginer encore une Autorité Palestinienne incapable d’empêcher des actes terroristes relevant d’une volonté guerrière, d’une ambition combattante. La communauté internationale devra accepter la réalité d’un conflit opposant un Etat à un proto-Etat, d’une guerre conduite par deux gouvernements élus et responsables.

En toute logique, cette symétrie devrait lui imposer une neutralité et une impartialité inédites, passant par la suspension - ou l'égalisation - de toute aide économique aussi longtemps que dureront les hostilités ; elle devrait également l’amener vers une certaine parité entre belligérants, notamment en ce qui concerne l’application du droit des conflits armés. Du côté israélien, cet avantage serait exploité au maximum en continuant à se soustraire aux armes palestiniennes, en poursuivant à la fois les retraits des territoires disputés et la construction de la barrière de séparation. Toute initiative aboutissant à rapprocher la guerre actuelle d’un conflit classique entre Etats ne ferait que renforcer la légitimité des actions armées israéliennes face aux attaques palestiniennes. Tout en mettant les Nations Unies face à l’obligation d’appliquer leur propre charte.

Alain Hertoghe destaca el principal incovenient que troba Hamas per governar en solitari l'Autoritat Palestina: l'amenaça de la retirada de fons internacionals sinó acaba amb les accions terroristes i renuncia a la destrucció d'Israel.
Le Hamas rechigne à accepter le pouvoir que les urnes lui ont donné. Curieuse réaction pour une formation politique en position de diriger seul son "pays". Mais le mouvement islamiste et terroriste se retrouve dans une situation délicate. S'il forme le prochain gouvernement sans renoncer à la lutte armée et à la destruction d'Israël, les principaux bailleurs de fonds de l'Autorité palestinienne devraient lui couper les vivres. S'isoler ou se renier, tel est le choix qui s'offre au groupe djihadiste.

Le gouvernement israélien a lancé un appel très ferme en ce sens à la communauté internationale. George W. Bush a répondu sans équivoque. Sans surprise, l'Union européenne (UE) n'a pas encore adopté une position claire et définitive. Si la Commission de Bruxelles a prévenu qu'elle ne collaborera qu'avec un exécutif pacifique, elle hésite à brandir l'arme financière. Alors que l'UE représente le principal soutien financier de l'entité palestinienne, à hauteur de 500 millions d'euros par an.

Sort que els medis catalans no són la Cope


Hi ha dues interrupcions en negre. No en feu cas, el vídeo continua.

dijous, 26 de gener de 2006

Hamas guanya les eleccions

Fins abans d’ahir, Hamas era una organització terrorista. Avui, després de la seva victòria electoral, n’hi ha que comencen a posar-ho en dubte. Com si el fet de passar per les urnes et deixés tan net i polit com pasar per la rentadora. Ni les urnes van convertir Hitler en demòcrata ni les urnes canviaran la naturales totalitària de Hamas. Pels que confonen la democràcia amb l’aritmètica, les urnes ho legitimen tot, fins i tot els seus botxins. Aquest ha estat sempre l’error de les democràcies acomplexades i aquest és l’error que es va cometre a Algèria i que s’ha comès a Palestina: permetre que un partit no democràtic pugui presentar-se a les eleccions. Alguns confien ara en el miracle que l’exercici del poder autolimiti els objectius i la naturalesa de Hamas, però això és confondre els desitjos per realitats. Els candidats a primer ministre d’Israel a les eleccions de març hauran de tornar a prometre sang, suor i llàgrimes.

Síria i les armes de Saddam


Saddam Hussein hauria amagat el seus estocs d’armes de destrucció massiva a Siria, segons assegura l’exgeneral de la força aèria iraquiana, Georges Sada, en el llibre « Els secrets de Saddam ». El dictador iraquià hauria aprofitat l’ajuda humanitària facilitada per Síria amb motiu d’unes inundacions provocades per l’esfondrament d’una presa el juny del 2002 per transportar les ADM cap a Siria a través de dos Boeings de l’Iraqui Airwais, als que se’ls hi van treure tots els seients. Els dos avions van fer un total de 56 viatges per evacuar tot l’arsenal. Sada fa un resum del seu llibre en una entrevista al New York Sun. (Via Chroniques de l’Extrême-Centre).

ADDENDA.- Barcepundit amplia aquesta informació amb alguns links complementaris.

Bush dóna suport al pla nuclear de Moscou per a l'Iran

George Bush ha deixat clar que l'oposició nordamericana al pla nuclear iranià no té per objectiu impedir que tinguin energia nuclear civil, sinó per impedir que els iatolàs diposin de l'arma nuclear. Per aquest motiu ha donat suport a la proposta de Moscou, acceptada ahir per Teheran, que Rússia fabriqui el combsutible nuclear per a les centrals iranianes i en retiri els residus. Tot el procediment estaria vigilat per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica.

Aquest és el despatx de France Press:
Le président américain George W. Bush a indiqué jeudi qu'il était favorable à la proposition de la Russie, qui propose de fournir du combustible nucléaire à l'Iran et d'en récupérer les déchets.
"J'ai été clair, je crois que l'Iran devrait avoir un programme nucléaire civil énergétique", a déclaré M. Bush lors d'une conférence de presse à Washington.
"Si le combustible est fabriqué en Russie, fourni à l'Iran sous la surveillance de l'AIEA (Agence internationale à l'énergie atomique), pour être utilisé dans cette centrale, dont les déchets seraient récupérés par les Russes et retournés en Russie, je crois que c'est un bon plan", a-t-il précisé.
"Les Russes ont eu cette idée et je la soutiens (..), parce que je crois que les gens devraient avoir le droit d'avoir de l'énergie nucléaire civile", a-t-il encore déclaré.
L'Iran s'est déclaré favorable mercredi à la proposition du Kremlin d'enrichir son uranium en Russie pour lever les craintes des Occidentaux, mais a menacé une nouvelle fois de lancer lui-même son programme d'enrichissement si le Conseil de sécurité de l'Onu était saisi.
La commissaire européenne aux Relations extérieures Benita Ferrero-Waldner s'est dite "plutôt sceptique" face cette réaction iranienne, tandis que la Chine a annoncé qu'elle se ralliait au plan russe.
Rappelant qu'il était fermement opposé à ce que des "régimes non transparents menaçant la sécurité du monde", comme celui au pouvoir à Téhéran, acquièrent l'arme nucléaire, M. Bush a expliqué: "nous travaillons dur pour continuer la diplomatie nécessaire et envoyer un message clair au gouvernement iranien: +votre désir d'une arme (nucléaire) est inacceptable+", a-t-il dit.
Interrogé sur son éventuel soutien à des initiatives parlementaires demandant à l'administration américaine de soutenir activement des groupes d'opposition visant à hÔter un changement de régime ou des réformes démocratiques, M. Bush s'est contenté d'affirmer que les Etats-Unis "(soutiendraient) les mouvements pour la liberté partout dans le monde".

ERC diu la veritat

Qualsevol lector d'aquest blog sap perfectament que no tinc cap afinitat política, ideològica o sentimental amb Esquerra Republica de Catalunya. Però avui vull defensar-los, perquè crec que són l'únic partit que diu la veritat: l'Estatut pactat per Zapatero i Mas i acceptat per Maragall i Saura no té res a veure, en els sues aspectes clau -definició de Catalunya com a nació o model de finançament-, amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya. Una cosa que també va veure Josep Piqué i per poc se'l menjen.

En aquest moment hem entrat de ple en la política de l'absurd, en una batalla de protagonismes per capitalitzar una ficció. Els uns, per fer creure que han parit la hòstia i els altres per no quedar-se orfes d'enemic i de política.

Ridícul i lamentable.

Israel no va aconseguir matar bin Laden el 1996

El Mossad i el servei d'espionatge d'una altra país van reclutar el 1996 una dona propera a Bin Laden perquè l'assassinés, però el pla va fallar, segons revela el diari isrealià Yedioth Aharonoth.

An Israeli investigation was eventually able to identify Bin Laden's confidante, prompting officials to press her to join the operation. The efforts were made through cooperation with intelligence officials in the country where the woman was born and that maintains secret ties with Israel. According to the plan, the woman was eventually supposed to assassinate her boss, Bin Laden. The woman agreed to cooperate and the operation got under way, with Bin Laden's killing only a matter of time. However, as it turns out, a crisis between Israel and the Palestinian Authority put a freeze on ties between the Mossad and the foreign intelligence service involved in the operation. By the time cooperation resumed, Bin Laden already moved to another country and the operation was never carried out.

dimecres, 25 de gener de 2006

El Consell d'Europa es queda a mig camí en la condemna dels crims del comunisme

Per primera vegada s'ha debatut al Consell d'Europa un informe sobre la necessitat d'una condemna internacional dels crims dels règims comunistes totalitaris. Un informe que sobre la base de les dades existents respecte el nombre de víctimes del comunisme i l'anàlisi de la seva naturalesa antidemocràtica equipara aquesta ideologia política a la del nazisme. L'informe proposa l'organització d'una conferència internacional sobre els crims del comunisme i invita als països ex-comunistes membres del Consell a investigar els crims comesos, endegar campanyes de sensibilització instaurant un dia commemoratiu, erigir monuments a les víctimes i revisar els seus manuals escolars.

En les conclusions de l'informe es diu:

L’idéologie communiste, partout et à toutes les époques où elle a été mise en œuvre, que ce soit en Europe ou ailleurs, a toujours débouché sur une terreur massive, des crimes et des violations des droits de l’homme à grande échelle. Quiconque analyse les conséquences de l’application de cette idéologie ne peut que constater des analogies avec les effets de la mise en pratique d’une autre idéologie du 20ème siècle, le nazisme. En dépit de leur hostilité mutuelle, ces deux régimes ont en commun un certain nombre de caractéristiques.

Toutefois, si le caractère criminel et condamnable du régime nazi est demeuré incontesté, du moins pendant un demi-siècle, et si ses dirigeants ainsi que beaucoup d'auteurs de crimes ont dû rendre des comptes, les régimes communistes n'ont pas suscité de réaction comparable. Leurs crimes ont rarement fait l'objet de poursuites et nombre de leurs auteurs n'ont jamais été traduits en justice. Des partis communistes sont encore actifs dans certains pays et ils n’ont jamais ne serait-ce que pris leurs distances par rapport à la période passée pendant laquelle ils ont apporté leur soutien et leur collaboration aux régimes communistes criminels.
Finalment, però, tot s'ha quedat en les mitges tintes. L'Assemblea parlamentària del Consell d'Europa ha aprovat una resolució condemnant els crims del comunisme i donant suport a les víctimes, però ha rebutjat el projecte de recomanació que demanava al Consell de Ministres, òrgan executiu del Consell d'Europa, "una delcaració oficial" a favor d'una condemna internacional d'aquests crims. És a dir, que es condemna amb la boca petita una ideologia responsable de la mort de gairebé 100 milions de persones durant el segle XX, però s'impedeix que aquesta denúncia tingui conseqüències concretes.

Des de feia setmanes, de Praga a Zagreb, passant per Berlín, Atenes o París, els partits comunistes s'havien mobilitzat contra una possible condemna. Una vegada més, han tingut èxit.

Perseguir la tortura o els Estats Units?

De l’informe de conclusions provisionals presentat ahir al Consell d’Europa pel parlamentari liberal-radical Dick Marty sobre l’existència de presons secretes de la CIA a Europa es desprenen dues conclusions destacades:

1) Que els americans no torturen els seus presoners, però que la CIA hauria creat un sistema de “deslocalització” dels centres de detenció, ”subcontractant” la tortura a països tercers (Egipte, Síria, Jordània...)

2) Que es molt improbable que els governs europeus, o si més no els seus serveis secrets, no n'estiguessin al corrent d’aquestes operacions.

Tot i això, aquestes conclusions no es fonamenten en cap dada nova, ja que l’informe es limita pràcticament a ser un compendi de tot el que s’ha publicat i dit en els mitjans de comunicació, especialment nord-americans. Certament, no es per culpa de Marty sinó de les òbvies dificultats per portar a terme una investigació d’aquesta naturalesa.

Però el que sorprèn més de tot plegat és que la investigació, parlamentària i mediàtica, sembli interessar-se més per acusar els Estats Units que en perseguir fins al final aquesta xacra inacceptable de la tortura. I es que pels europeus és més fàcil posar-se amb Washington que amb països musulmans com Siria, Jordània o Egipte. Si s'ha de cantar la canya s'ha de cantar a tothom i segons les seves responsabilitats. Com diu Monnerat avui :
Cette révélation marquante, qui balaie nombre d'accusations visant directement les Etats-Unis, devrait logiquement amener une nouvelle orientation aux préoccupations exprimées : dès lors que la collaboration avec un tortionnaire est certainement moins grave que la torture elle-même, le Conseil de l'Europe devrait maintenant activement identifier les "sous-traitants" pratiquant ce crime et exercer des pressions visant à son abolition. Faute de quoi la véritable cible de cette démarche ne serait pas la torture, mais bien les Etats-Unis.

La hipocresia de Google

No es podia trobar un millor exemple d'hipocresia políticament correcte que el de Google. Fa encara no una setmana es negava a una petició del govern federal nord-americà que demanava a Google, Microsoft, Yahoo i America Online (AOL) permís per accedir a les seves bases de dades sobre les recerques que fan els seus usuaris per poder perseguir millor els operadors de pàgines d'internet que permeten als nens veure pornografia lliurement. Ara, Google ha acceptat l'exigència de la dictadura comunista de la Xina de limitar l'accés a serveis que puguin ser utilitzat per a protestes socials o polítiques, com el correu electrònic, els xats o la creació de blogs. Tot a canvi de poder operar en el mercat xinès.

dimarts, 24 de gener de 2006

Reporters sense Fronteres, també contra el CAC


En una carta adreçada al conseller primer, Josep Bargalló, Reporters sense Fronteres demana la derogació de la capacitat sancionadora del CAC per ser contrària a la llibertat d'expressió.
Les articles 80.f, 111, 113, 116, 128.c-2, 132.e et 140.1 de la loi catalane permettent au Conseil de l’audiovisuel de Catalogne (CAC) de sanctionner les médias par de fortes amendes allant de 90 000 à 300 000 euros et de prononcer leur fermeture en retirant leurs licences territoriales. D’après ces mêmes articles, les médias doivent respecter « le principe de véracité de l’information, résultant de la vérification des faits » et ne doivent pas « entraver l’activité de surveillance du gouvernement ».

Ainsi, la loi attribue au Conseil de l’audiovisuel, dont les membres sont élus à la majorité des deux tiers par le Parlement catalan et sur proposition d’un minimum de trois groupes parlementaires, des pouvoirs de sanction aussi étendus que ceux d’une autorité judiciaire. La « véracité de l’information » est une formulation qui permet des interprétations restrictives et abusives. Ces dispositions s’inscrivent en contradiction flagrante avec la législation européenne en vigueur, beaucoup plus favorable au principe de la liberté d’expression.

Nous vous demandons donc, Monsieur le Premier Conseiller, de soumettre au Parlement les articles de la loi cités ci-dessus à des amendements afin de la rendre conforme aux standards européens en vigueur.

ERC ho reconeix: "s'ha desvirtuat la proposta d'Estatut"

ERC ho té clar, el pacte entre Mas i Zapatero ha desvirtuat l'Estatut aprovat en el Parlament de Catalunya. I així de clar ho té tohom que hagi escoltat o llegit el que s’ha dit i publicat sobre els termes de l’acord. Tothom, llevat de Maragall, Saura i el PP. El primer, perquè l’interessa fer creure que s’ha sortit amb la seva; el segón, perquè mai no s’entera de res i el PP perquè sempre es queda embussat, sense estratègia de recanvi. Es per això que val la pena llegir atentament el que diu ERC sobre el finançament, entre altres coses perquè avui -no sabem si demà- no tenen encara necessitat de mentir:

"No és una canvi de model i no ofereix garanties de més ingressos per a Catalunya, perquè no concreta el futur del Fons de Suficiència, ni tampoc assegura que es compliran els compromisos de més inversió en infraestructures", ha explicat Antoni Soy. Segons la seva opinió, "per a això no feia falta canviar l'Estatut i s'hagués pogut negociar en el Consell de Política Fiscal i Financera" i ha insistit que per a la seva formació la referència segueix sent el model "híbrid entre federal i confederal" que proposava l'Estatut del 30 de setembre pactat al Parlament.

La comissió de finançament d'ERC ha calculat que sense retallades en el Fons de Suficiència el nou sistema amb aquesta cistella d'impostos aportaria 4.320 milions d'euros més per a Catalunya, que suposaria reduir el dèficit fiscal en un 2,4% del PIB. Però eliminant el Fons de Suficiència, només es generarien 1.822 milions d'euros anuals més per a Catalunya i això significaria que el dèficit fiscal es reduiria en un 1%, segons la documentació lliurada avui per ERC. El Fons de Suficiència va aportar a Catalunya el 2005 gairebé 2.300 milions d'euros, amb el que la seva possible eliminació neutralitzaria l'efecte positiu per als ingressos que generaria l'augment de la cistella d'impostos, que ERC ha calculat en més de 14.300 milions d'euros. Però com que fins i tot Catalunya podria acabar sent pagador net, com ho són Madrid i les Balears, podria arribar a quedar-se tal com està ara, segons les anàlisis fetes per ERC.

"S'ha desvirtuat la proposta de l'Estatut, que tenia el suport del 90% del Parlament", ha lamentat avui Antoni Soy, qui s'ha mostrat molt crític amb la proposta, si bé ha dit que "ERC continuarà negociant fins a l'últim dia, minut i segon". Per a Soy, es tracta d'un model "continuista, totalment insuficient i no respon a les expectatives i necessitats de Catalunya" i ha lamentat que no reconegui de manera explícita ni l'esforç fiscal de Catalunya, ni la transparència que necessita el sistema, ni el dèficit fiscal històric ni el dèficit en infraestructures.

De l'Estatut i de la rigidesa impertorbable

La frase "els palestins mai perden l'oportunitat de perdre una oportunitat" es podria aplicar, salvant totes les distàncies, al PP i en particular al seu secretari general, Angel Acebes. Aquest home és d'una impertorbable rigidesa mental. Ho va demostrar quan li va tocar el paperot d'explicar el que passava l'11-M i els dies posteriors. I ho ha tornat a evidenciar ara en relació al pacte de l’Estatut i a les reaccions al respecte de Josep Piqué.

L'error d'Acebes l’11-M no va ser que mentís o que amagués informació, sinó que es va quedar fosilitzat en una interpretació dels atemptats que es contradeia amb les dades que ell mateix anava donant. L'error d’ara és no adonar-se’n que ja no hi ha Estatut i que el que queda d’ell és perfectament assimilable i compatible amb totes les crítiques a la manera de fer de Zapatero, començant per la vulneració de la seva promesa que el centre de gravetat política seria sempre el parlament i no la bodeguilla.

L’agència EFE publicava ahir, per exemple, les grans similituds que hi ha entre el que van pactar Mas i Zapatero i la proposta en matèria de finançament presentada per Josep Piqué el 16 de febrer passat:
Segons el pacte entre CiU i PSOE, en de dos anys es constituirà un consorci paritari entre l'administració estatal i la catalana per gestionar els impostos, mentre que la independència o coordinació del que cada administració recapti com a impostos propis o compartits es negociarà al seu moment.

En la seva proposta de finançament, Josep Piqué, assenyalava que "cal crear l'agència tributària de Catalunya per a la gestió dels tributs propis, cedits i de la capacitat normativa sobre tributs estatals". "Aquesta agència -i les de la resta de comunitats autònomes- es podrà consorciar amb l'agència estatal de l'administració tributària per garantir la plena coordinació i l'intercanvi fluid i en temps real de la informació rellevant, així com els criteris de gestió i d'inspecció i verificació, permetent així el ple exercici de la capacitat normativa".

Respecte a les inversions, el pacte entre Artur Mas i el president del Govern garanteix que s'invertirà a Catalunya l'equivalent al seu PIB (avui el 18,5% de l'espanyol), un compromís que suposarà una inversió extra d'entre 2.500 i 3.000 milions d'euros en set anys, que servirà per recuperar el dèficit en infraestructures.

En aquesta matèria, Piqué havia proposat a la resta de partits catalans un acord polític sobre les infraestructures que necessita Catalunya -amb un horitzó d'"entre 15 i 20 anys"- com a fórmula per reduir el dèficit fiscal de Catalunya que, segons ell, havia de situar-se "entre el 5 i el 6%" del PIB català per ser "assumible". "El dèficit fiscal català s'ha de reduir, fonamentalment, mitjançant un increment substancial de les inversions de l'Estat a Catalunya, a través de mecanismes com ara convenis a llarg termini entre la Generalitat i els ministeris més rellevants, en especial Foment, Medi Ambient, Habitatge o Indústria", assenyalava Piqué llavors.

En matèria d'impostos, el nou Estatut pactat per PSOE i CiU i avalat per PSC i ICV amplia la cistella d'impostos de la Generalitat: 50% d'IRPF, 50% d'IVA i 58% d'impostos especials, encara que no se cedeix en impost de societats.

De la seva banda, Piqué va dir que el model de finançament actual és "federal" i que el seu partit apostava perquè la Generalitat i la resta de comunitats poguessin "participar" en la recaptació de l'Impost de Societats, i va comentar que "puc preveure" que el 33% de l'IRPF sobre el qual té competències la Generalitat "s'hagi convertit en insuficient". "Cal ampliar la capacitat normativa en els trams autonòmics de certs impostos estatals de caràcter especial i revisar els percentatges de participació, mantenint el fons de suficiència lligat a l'evolució dels ingressos tributaris de l'Estat, i assegurar el compliment de l'article 15 de la LOFCA quant a l'anivellament dels serveis bàsics", assenyalava Piqué en la seva proposta.
Per si això no fós poc, el ministre d'Economia, Pedro Solbes, ha assegurat, segons l'agència EFE, que el model de finançament inclòs a l'acord sobre l'Estatut de Catalunya és, "lògicament, extensible a altres comunitats autònomes". Per tant, res de bilateralitat.
El vicepresident ha avançat que convocarà a final de mes al Consell de Política Fiscal i Financera -en què estan representats el Govern i totes les comunitats- per a un primer debat sobre l'Estatut i sobre la seva compatibilitat amb la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), que haurà de ser modificada.

La nova norma, ha explicat, afectarà totes les comunitats i, "evidentment, els elements de participació en els recursos de l'Estat han de tenir un tractament equivalent" a totes elles.

Ha defensat l'augment de la participació de Catalunya en els ingressos tributaris -fins al 50 per cent a l'IRPF, el 50 per cent en l'IVA i el 58 per cent en impostos especials-, perquè cada vegada se cedeix a les comunitats més competències i és raonable, ha considerat, que disposin de més recursos.

A més, ha precisat, "estem parlant d'una aportació addicional perfectament assumible, en la mesura en què està compensada per un Fons de Suficiència".

Ha apuntat, en aquest sentit, que "haurem de debatre" sobre el sistema d'anivellament i solidaritat derivat del nou repartiment dels ingressos.

Pel que fa a la creació d'una Agència Tributària a Catalunya consorciada amb l'Estat i que conviurà amb l'actual, Solbes ha explicat que és un avanç en la tesi de més coresponsabilitat fiscal, amb espais fiscals separats però marcats per la cooperació.

El vicepresident ha rebutjat fer un càlcul dels recursos addicionals que obtindrà Catalunya amb el nou model, perquè "no és el tema fonamental" i perquè dependrà de l'evolució dels ingressos i del nou sistema d'anivellament que s'acordi.

Solbes ha dit que està disposat a acudir al Parlament a explicar els termes financers de l'acord sobre l'Estatut i ha assegurat, finalment, que ERC, que encara no ha donat el seu suport al text, "ha estat i espero que segueixi sent un soci magnífic" del Govern.
Pel que fa al finançament, i des d'una òptica liberal, el fet que l'Estat manegui menys diners i que la seva gestió s'acosti als ciutadans, no és un disbarat.
En una visión más liberal, es mejor que el Estado recaude menos y que las comunidades lo hagan más, para que sean más corresponsables y tengan más incentivos para gestionar eficazmente sus recursos. En una visión más tradicional, el Estado debe ostentar el máximo de recursos para asegurar la cohesión, la solidaridad y la ordenación general de la economía. El Gobierno ha primado la visión más liberal en el nuevo modelo. El Estado sólo controla ya el 20,7% del total del gasto público, sin incluir el 30,7% que representa la Seguridad Social. Las Administraciones Territoriales —especialmente las autonomías— controlan el 48,6%.

L'autèntic problema en aquests moments ja no són les definicions històriques o nacionals, que s'han quedat com estaven, sinó l'existència d'un Estatut intervencionista fins el moll de l'os, que embrida la societat catalana i que la fa més dependent del poder polític. En contradicció amb els seus principis socials, els nostres progres han afeblit la capacitat intervencionista de l'Estat central en nom del nacionalisme català. Però no hi ha mal que per be no vingui. Ara ens toca als ciutadans de Catalunya, amb l'ajuda dels liberals que quedin, afeblir el poder gairebé omnímode que es volen atorgar els polítics catalans amb el queda del projecte d'Estatut. El que queda, és a dir, el que per a ells és realment irrenunciable.

Europa entra en guerra

Lentament, a contracor i en el desordre, Europa entra en guerra. Amb aquesta frase tan contundent comença Ludovic Monnerat un article imprescindible per comprendre el punt d'inflexió política que està vivint Europa, més enllà del país de les maravelles que mostren les pantalles de la televisió. Europa entra en guerra, paraula políticament incorrecte evitada per tothom, però que és l'única que reflexa la realitat sense subterfugis semàntics.
Mais les temps changent. Les perceptions évoluent. La France, par la voix de son président, affirme sa disposition à employer l’arme nucléaire en cas de menace grave, symétrique ou non ; tollé prévisible et vain. La « troïka européenne » refuse de reprendre les négociations avec l’Iran tant que celui-ci poursuit ses activités nucléaires illicites. Les nations européennes, dans le cadre de l’OTAN, s’engagent progressivement toujours plus en Afghanistan et encaissent sans broncher leurs pertes en hausse. Les accusations d’alignement sur les Etats-Unis sont un indice supplémentaire de cette évolution vers l’extérieur.

Une évolution qui trouve son pendant à l’intérieur, où les pressions populaires se font croissantes pour une adaptation non seulement des forces de sécurité, mais également des règles de vie en société. Au Pays-Bas, le parlement vient de voter une loi visant à réduire l’immigration sans intégration par le biais d’un test préalable ; cette mesure a également été discutée dans d’autres pays. En Grande-Bretagne, suite aux attentats de Londres, des méthodes militaires ont été intégrées par les forces de l’ordre pour faire face à la menace d’attentats-suicides ; les prédicateurs islamistes appelant au djihad ont fini par perdre leur immunité. En France, l’état d’urgence a été mis en place pour maîtriser des violences urbaines de dimension insurrectionnelle. De tels développements auraient été inimaginables voici quelques années encore.

Ils s’expliquent en grande partie par des événements ou des déclarations qui ont eu un impact majeur. L’identification des terroristes ayant attaqué les transports publics londoniens a montré le danger potentiel de communautés immigrées et non assimilées ; la criminalité issue de telles communautés, la composante ethnique des émeutes en Europe et bien entendu le meurtre de Theo van Gogh ont également attiré l’attention. Au Danemark, dans un cas qui a un retentissement mondial, les menaces de mort adressées au journal ayant publié des caricatures de Mahomet ont révélé au grand public les risques qui pèsent sur la liberté d’expression. Par ailleurs, les appels au génocide lancés de façon répétée par le président iranien et l’échec de l’apaisement recherché par la diplomatie européenne ont contribué à écarter nombre d’illusions. Des menaces pèsent sur nous. Elles peuvent être proches ou lointaines, immédiates ou distantes, ouvertes ou clandestines, mais elles existent.
Els únics que s'entesten a ignorar aquests canvis són la major part dels polítics, dels intel·lectuals i dels periodistes. I per aquesta mateixa raó s'estan marginalitzant, allunyant de l'opinió pública.
La grande redistribution du pouvoir occasionnée par la révolution de l’information réduit toutefois l’influence de ceux que l’on appelait les faiseurs d’opinion. L’échec de la constitution européenne dans plusieurs pays, malgré le soutien majoritaire des classes politique, académique et médiatique, symbolise cette évolution. Il en va de même dans le domaine sécuritaire, et le durcissement des gouvernements répond sans aucun doute aux inquiétudes exprimées par la population. Des mots sont d'ailleurs jetés au visage des dirigeants qui se risquent à de tels durcissements : on parle d’Etat policier, ou même de Gestapo, pour dénigrer l’activité croissante des services de renseignement ; on parle de « mur de la honte » pour délégitimer chaque barrière de protection ; on parle de « goulag » pour diaboliser les camps de prisonniers comme celui de Guantanamo. Quant à ceux qui osent parler de guerres, les annoncer, les juger inévitables, ce sont naturellement de vils traineurs de sabres, des bellicistes bornés, voire tout bonnement des fous furieux.

L’exagération délibérée et le recours aux symboles totalitaires soulignent le caractère émotif de ces réactions. Elles révèlent souvent le refus instinctif d’un monde qui change trop et trop vite, l’espoir d’échapper aux conséquences du changement, l’envie de figer le temps pour éviter les remises en question. Mais cet état d’esprit n’est pas généralisé ; les citoyens européens moyens n’ont pas cessé de croire à la supériorité de certaines valeurs, tout comme à la primauté de la sécurité physique, et si la majorité d’entre eux ne se sentent pas en guerre, ils n’en ont pas moins exprimé les refus qui en sont le préalable. La question n’est donc pas de savoir si l’Europe fera pleinement la guerre au fascisme islamiste, mais bien si elle saura le faire sans perdre son identité composite et ses fondations démocratiques.

El cost de la guerra a l'Iraq


Via Chroniques de l'Extrême-Centre he tingut accés a aquesta gràfica sobre el cost de la guerra a l'Iraq. Es una resposta a una de les crítiques darrerament preferides pels adversaris a la presència americana a l'Iraq: el cost astronòmic de la guerra està portant els EUA a la fallida. Robert Whaples, professor d’économia a la Wake Forest University, ha mesurat els costos de cadascun dels grans conflictes de la història dels Estats Units en relació al PIB de l'època. El resultat, expressat a la gràfica, mostra clarament quina és la situació.

ADDENDA.- La Fundació per a la Defensa de les Democràcies amb motiu del judici contra Saddam Hussein ha penjat quatre videos reals de les tortures sota el règim de Saddam Hussein.
As the trial of former Iraqi dictator Saddam Hussein resumes, the Foundation for the Defense of Democracies is posting 4 videos of actual torture and murder that took place under Saddam Hussein’s regime. FDD President Cliff May notes: “Television news, understandably, will not broadcast such videos. But they are, nevertheless, an important record of Saddam Hussein’s crimes against humanity that should be available to the public as his trial resumes.” WARNING: This material is extremely shocking and graphic in nature. It should not be viewed by children. Also, it may be necessary to turn the volume down before watching the 4 separate chapters.

dilluns, 23 de gener de 2006

Estatut: la victòria final o el final de la victòria

Volien un elefant hi han acabat parint un ratolí. No ha estat una sorpresa. Des del primer dia, molts catalans teníem el convenciment que el nou Estatut no aniria enlloc, ni pel procediment unilateral emprat per a reformular-lo ni pels seus continguts clarament inconstitucionals. Però, sobre tot, perquè un Estatut confederal i sobiranista resultaria inacceptable pel gruix dels socialistes, tot i els atacs cíclics de deliri nacionalista de Maragall.

Per què es van ficar, doncs, en aquest embolic? Perquè Maragall i Zapatero estaven convençuts –com tothom- que el PP seguiria governant després del 14-M. Maragall, es va apuntar a demanar la lluna estatutària perquè necessitava esgarrapar vot nacionalista per arrebassar-li el poder a CiU, i Zapatero perquè pensava que la redefinició del model territorial seria el taló d’Aquil•les del govern popular, de cara a les eleccions del 2008. Pensaven que una aliança socialista-nacionalista a Catalunya, Euskadi i Galícia podria assetjar eficaçment el poder de Rajoy a Madrid.

Però l’home proposa i Alà disposa, i els atemptats de l’11-M van capgirar totes les previsions i van convertir el que havia de ser un instrument de desgast del PP en una patata calenta pel PSOE. El problema no era haver arribat inesperadament al poder, sinó que el 15 de març ja era massa tard perquè el PSC fes marxa enrera i es jugués el poder a Catalunya, tan llargament desitjat. Atrapats en el seu propi parany, només podien seguir endavant i intentar trobar un culpable pel camí que justifiqués el naufragi de l’Estatut. Ho van intentar amb CiU, que no només no es va deixar ensarronar sinó que va apretar els cargols perquè del Parlament de Catalunya sortís un Estatut de màxims. I el PSC no va saber fer res més que cedir i passar el mort a Zapatero.

Una vegada l’Estatut a Madrid, van tornar a intentar que CiU es convertís en el dolent de la pel•licula. Però si la primera vegada els va sortir malament, la segona encara els ha sortit pitjor. Mas, amb una jugada a dues bandes brindada per Zapatero, ha deixat ERC a la cuneta, ha fet el llit a Maragall i ha aparegut com la força política decisiva.

D’aquesta manera, CiU reapareix en la “centralitat” política, possibilista i pragmàtica. Els socialistes espanyols, per la seva banda, surten de l’embolic d’un conflicte constitucional molt perillós i s’asseguren la governabilitat amb el suport de CiU. El PP, amb la seva rigidesa de reflexos, es continua quedant fora de joc al seguir insistint en el perill d’uns gegants que ja no són res més que molins. Mentre que a ERC no li queda més opció que tornar a les trinxeres.

Però, com vendran tots plegats un acord que no té res a veure amb el que havien dit? Doncs, victimismes a banda, fent creure que l’Estatut és el que no és. I en aquesta estratègia publicitària comptaran, paradoxalment, amb el suport del PP. Els nacionalistes catalans de tots els partits només podran fer empassar la píldora amarga als seus seguidors amb la coartada de l’oposició dels populars. Si l’Estatut pactat és dolent per Rajoy és que es bo per Catalunya.

Pel contrari, la veritat pura i dura és que fins ara l’Estatut era inconstitucional i unilateralista, i a partir d’ara és simplement dolent. Els catalans necessitaríem que algú intentés esmenar-lo en el tràmit parlamentari, però això no sembla interessar ningú. Uns han salvat la pell, altres han perdut bous i esquelles, però tots seguiran fent de les derrotes victòries i marxant, com si no hagués passat res, cap a l'eterna victòria final. És a dir, el final de la victòria.

divendres, 20 de gener de 2006

Ahmadinejad no esperarà el Mesíes per atacar

M'he permès traduir aquest article de Hoda Al-Husseiny, publicat al diari saudita Ashar Al Awsat, sobre la crisi nuclear iraniana, perquè dóna algunes dades d'interès que no he trobat enlloc més. La traducció està feta sobre una versió en francès del text en àrab, publicada pel Courrier International (subscripció de pagament).

Després d’haver vist “una aura de llum” envoltant-l’ho durant el seu discurs davant l’ONU el setembre passat, Ahmadinejad s’ha llençat a fer prediccions, a començaments d’any, davant d'una multitud d’estudiants de religió. Vinguts de diversos països musulmans, van tenir l’honor d’escoltar l’anunci de l’arrivada del Mesíes. Ahmadinejad ho va explicar àmpliament. “Els musulmans s’han de preparar per acollir-lo. L’Islam és una ideologia universal que ha de portar el món a superar les fronteres geogràfiques, les divisions nacionals i les separacions ètniques”. I va concloure: “hem de dir sense embuts que cal preparar-nos per dirigir el món. L’Islam està a punt”. Segons fonts pròximes a Ahmadinejad, el retorn anunciat del Mesíes tindrà lloc d’aquí a dos anys, termini molt breu que exigirà la construcció immediata d’hotels per poder acollir el previsible allau de peregrins.

Per molts observadors, aquestes declaracions són de la mateixa naturalesa que les que va fer Ahmadinejad sobre Israel, és a dir, paraules per fer oblidar les promeses que havia fet a les classes més desfavorides durant la seva campanya electoral, i que ara es incapaç de complir. Però aquestes declaracions s’adrecen també als islamistes, especialment palestins. Així, Ahmadinejad ha rebut els dirigents de Hamas i els ha insistit sobre la dimensió islàmica de la causa palestina que “no es de caire geogràfic però que afecta al futur del món musulmà en el seu conjunt”. Els dirigents de Hamas van anar a Teheran per discutir els termes de la cooperació entre l’Iran, la Hezbolà libanesa, Hamas i l’altra gran organització islamista palestina, la Jihad Islàmica.

El passat 18 de novembre, l’Iran i Síria van firmar un acord d’assistència mútua pel cas que un dels dos països sigui castigat amb sancions internacionals. En el cas de sancions contra l’Iran, els equipaments nuclears iranians podrien ser magatzemats a Síria; en el cas de sancions contra Síria, l’Iran l’ajudaria financerament. A més a més, Damasc es va comprometre a deixar seguir passant les armes iranianes destinades a la Hezbolà libanesa perquè, segons fonts ben informades, Teheran voldria transformar la frontera libaneso-israeliana en un front militar i fer convergir en el sud del Líban els guàrdies de la revolució iranians i els militants islamistes palestins per reforçar la Hezbolà.

Paral·lelament, l’Iran ha reactivat el seu programa nuclear afirmant, per boca del guia de la revolució Ali Khamenei, que les sancions internacionals no impediran la seva voluntat de tirar-lo endavant. Però les sancions internacionals afectaran la vida dels iranians. Segons un universitari de Teheran, l’embargament americà sobre les peces de recanvi per avions seria el responsable dels accidents del que n’és víctima regularment la companyia aèria nacional [embargament que els Estats Units estaven disposats a aixecar si l’Iran es comprometia definitivament a renunciar al seu programa nuclear].

Front a les ambicions nuclears iranianes, la diplomàcia europea s’ha coaligat amb els americans. Però això no ha estat suficient per aïllar l’Iran en l’escena internacional. El ministre rus d’afers estrangers, Serguei Lavrov, ha declarat diverses vegades que el dossier nuclear iranià ha de ser abordat per l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica i no pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides. A més, Moscou ha reforçat considerablement Teheran venent-l’hi el sistema de defensa antiaèria Tor M-1. I, si tenim en compte les necessitats creixents de petroli de la Xina [el 13% de les importacions de cru xineses provenien de l’Iran l’any 2003] sembla exclòs que Pequín es desmarqui de Teheran per acostar-se als americans en aquest tema.

Quan a l’eventualitat d’una intervenció militar americana, no és previsible mentre que els Estats Units continuin ancorats a l’Iraq. Dit d’una altra manera, la cursa ha començat entre els estrategues del Pentàgon, que planifiquen una retirada parcial de les seves tropes a l’Iraq en la hipòtesi d’un atac contra l’Iran, i els iranians que busquen provocar l’explosió de la regió per fer fracassar tots els projectes americans. El terreny més propici per encendre la metxa és, com sempre, els països més febles de la regió: El Líban o Bahreïn.

Les notes en cursiva són del traductor.

No us perdeu l'article de Con Coughlin al Daily Telegraph "L'Iran pot tenir la bomba nuclear en tres anys". Entre altres coses diu que:

Latest reports suggest that Iran has at least 1,000 tons of uranium -"yellowcake", the oxide of uranium that can be enriched to create weapons-grade uranium. It was acquired from Niger and South Africa in the late 1990s. When processed, that quantity of yellowcake could provide enough material for five nuclear bombs. The Iranians have also obtained key components for processing the yellowcake and technical expertise from A Q Khan, the controversial scientist regarded as being the "father" of Pakistan's nuclear bomb. By far the most alarming acquisition from Pakistan, according to western intelligence assessments, is the P2 centrifuge, the highly sophisticated device necessary for enriching uranium to weapons grade. In order to reach the advanced stage needed for building an atomic weapon, it is necessary to connect a number of centrifuges so that they form a "cascade". When they were finally allowed to visit Natanz two years ago, IAEA inspectors were alarmed to discover that the Iranians had managed to construct a cascade. This comprises 164 centrifuges, which are based on Pakistan's P2 design.

Veure el gràfic "com fer una bomba".

dijous, 19 de gener de 2006

La ressurecció del fantasma

Si la CIA no s’equivoca, l’enregistrament d’Ossam bin Laden emès avui per Al-Jazeera és autèntic. Així que, la primera pregunta és obligada: per que després d’un any sense donar senyals de vida ha triat aquest moment per fer-ho?

Segons els diversos analistes consultats per les agències de notícies, hi hauria diverses raons.

La primera i la més òbvia seria deixar clar que està viu. Les últimes setmanes s’havia especulat que podria haver mor a mitjans de desembre d’una insuficiència renal que fa anys que arrossega. El fet que el seu número dos, Ayman Al-Zawahiri, fós l’encarregat per primera vegada d’adreçar el missatge als musulmans amb motiu del peregrinatge a La Meca, va fer sospitar que bin Laden era mort o estava molt malalt.

La segona, és que la situació a l’Iraq ha arribat a un punt d’inflexió després de les eleccions de desembre que s’està tornant en contra dels homes d’Al Qaeda. La insurgència sunnita s’està passant a la via política i alguns grups armats s’han enfrontat a trets amb els homes Al-Zaqawi, a qui ja no volen a l’Iraq. Per si això no fós poc, un atac de la CIA va matar el cap de setmana passat alguns dels dirigents d’Al Qaeda, entre ells Midhat Mursi, àlies Abu Khabab al-Masri, de 52 anys, considerat el principal especialista en explosius d'Al-Qaeda.

En aquest context, les paraules d’Ossama bin Laden són patèticament reveladores. D’una banda, intenta donar moral als seus seguidors demostrant que és viu i amençant amb noves accions terroristes en territori nord-americà. D’altra banda, ofereix als americans una treva de llarga durada per reconstruir l’Iraq i l’Afganistan, en un intent de guanyar-se l’opinió pública àrab que s’havia començat a distanciar dels seus mètodes en territori mesopotàmic. Tot plegat, una revelació de la seva feblesa, del seu taló d’Aquil·les. Però feblesa no vol dir derrota sinó impotència. I la impotència dels fanàtics sol acabar en tragèdia.

A diferència del que passa en altres llocs, la Casa Blanca ha deixat clar que no negocia amb terroristes i que no pensa donar cap baló d’oxígen al gran carnisser saudita.

ADDENDA.- Llegiu esl anàlisis de Ludovic Monnerat aquí i aquí.

Què et passa, Jacques?

HispaLibertasChirac ha dit:

La dissuasion nucléaire, je l'avais souligné au lendemain des attentats du 11 septembre 2001, n'est pas destinée à dissuader des terroristes fanatiques. Pour autant, les dirigeants d'Etats qui auraient recours à des moyens terroristes contre nous, tout comme ceux qui envisageraient d'utiliser, d'une manière ou d'une autre, des armes de destruction massive, doivent comprendre qu'ils s'exposeraient à une réponse ferme et adaptée de notre part. Cette réponse peut être conventionnelle. Elle peut aussi être d'une autre nature.

Depuis ses origines, la dissuasion n'a jamais cessé de s'adapter à notre environnement et à l'analyse des menaces que je viens de rappeler. Et cela dans son esprit comme dans ses moyens. Nous sommes en mesure d'infliger des dommages de toute nature à une puissance majeure qui voudrait s'en prendre à des intérêts que nous jugerions vitaux. Contre une puissance régionale, notre choix n'est pas entre l'inaction et l'anéantissement. La flexibilité et la réactivité de nos forces stratégiques nous permettraient d'exercer notre réponse directement sur ses centres de pouvoir, sur sa capacité à agir. Toutes nos forces nucléaires ont été configurées en conséquence. C'est dans ce but que, par exemple, le nombre de têtes nucléaires a été réduit sur certains des missiles de nos sous-marins.

Mais notre concept d'emploi des armes nucléaires reste bien le même. Il ne saurait, en aucun cas, être question d'utiliser des moyens nucléaires à des fins militaires lors d'un conflit. C'est dans cet esprit que les forces nucléaires sont fréquemment qualifiées "d'armes de non-emploi". Cette formule ne doit cependant pas laisser planer le doute sur notre volonté et notre capacité à mettre en oeuvre nos armes nucléaires. La menace crédible de leur utilisation pèse en permanence sur les dirigeants animés d'intentions hostiles à notre égard. Elle est essentielle pour les ramener à la raison, leur faire prendre conscience du coût démesuré qu'auraient leurs actes, pour eux-mêmes et pour leurs Etats. Par ailleurs, nous nous réservons toujours le droit d'utiliser un ultime avertissement pour marquer notre détermination à protéger nos intérêts vitaux.

Seria d'esperar que els políticament correctes estiguéssin a hores d'ara donant la llauna per aquestes paraules de Chirac. Però, no. La majoria, muts i a la gàbia. S'imaginen que estaria passant en aquest moment si ho hagué dit el Bush?.

En qualsevol cas, les paraules de Chirac eren necessàries en un moment en que Europa ha tornat a quedar en ridícul pel paperet que ha fet -i que encara farà- en la crisi nuclear iraniana. Però, per què les ha fet?. Le Mont de Sisyphe n'esbossa una resposta.

L'Audiència accepta a tràmit la querella de Maragall contra la COPE

L'Audiència Nacional ha ordenat l'admissió a tràmit de la querella presentada per Pasqual Maragall contra la COPE i que s'investigui la possible comissió d'un delicte d'injúries greus en el programa "La linterna" contra el president de la Generalitat de Catalunya. Amb aquesta decisió de l'Audiència s'anul·la la resolució del jutjat d'instrucció número 47 de Madrid, que va desestimar la querella, i se li ordena iniciar la instrucció per determinar si hi ha indicis de delicte o no.

Ara, doncs, serà la justícia la que determinarà si va existir o no un abús de la llibertat d'expresió. És a dir, si es va injuriar el president de la Generalit. Si és així, el jutge establirà les responsabilitats i dictarà la pena que correspongui. I tot, sense necessitat d'un CAC.

Si voleu escoltar el que va dir la COPE cliqueu aquí (PeriodistaDigital

Segregació escolar a Amsterdam

Camina l'Europa occidental, a inicis del segle XXI, cap a un règim de segregació racial similar al que hi havia al sud dels Estats Units els anys 60 o a la Sudàfrica de l'apartheid dels anys 70 i 80? Aquesta pregunta, que es formula The Brussels Journal, respon a que una escola d'Amsterdam ha fet dues portes d'entrada separades, una pels alumnes blancs holandesos i, una altra, per als immigrants o fills d'immigrants. A la porta de cada entrada hi figura un nom diferent, com si no fóssin la mateixa escola. Una, la dels blancs, és la 8th Montessori i, l'altra, és la Rietlanden. Això, sí, els seus administradors asseguren que no té res a veure amb el racisme!

The school authorities claim that this situation has nothing to do with racism because the school welcomes children from all ethnic groups. All it wants is for them to enter through different doors. The school constitutes a complex with two sections. One, the coloured section, is called “Rietlanden,” the other, the white section, “8th Montessori.”

“For one reason or another our school had acquired a bad reputation,” headmistress Annemieke van der Groen says. “In such a case you can invest in quality as much as you like, but it is difficult to convince white parents to enroll their children here. If they come to have a look, they say ‘You know, with all these black children’ and enroll their children elsewhere.” Hence, the two entrances and different names for the same school.

Local councillors Fatima Elatik and Ahmed Aboutaleb are not happy with the situation. They are in favour of mixed schools and suggest enforcing this by forbidding white parents from enrolling their child in a school unless they bring along a non-white couple with a child to enroll as well. Deputy headmistress Nelly Bruin of the Rietlanden school opposes such a measure: “What you will see then is that highly educated parents will bring along educated immigrants. You will end up with schools for uneducated immigrants and white trash. That is not what you would want either.”

dimecres, 18 de gener de 2006

Un mapa de l'ONU "s'oblida" d'Israel


El 29 de novembre passat, just un mes després que el nou president de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad, digués textualment que "Israel ha de ser esborrat del mapa", se celebrava en una sala de la seu de les Nacions Unides a Nova York el “Dia de Solidaritat amb el Poble Palestí” amb un gran mapa del Pròxim Orient en el que no hi figurava l’estat d’Israel. Per si no n’hi hagués prou amb aquesta pressumpte badada, a l’inici de la sessió el senegalès Paul Badji, president del Comitè per a l’Excercici dels Drets Inalienables del Poble Palestí, es va adreçar als assistents per demanar-los un minut de silenci amb aquestes paraules: "I invite everyone present to rise and observe a minute of silence in memory of all those who have given their lives for the cause of the Palestinian people and the return of peace between Israel and Palestine” (veure el video) Tots. També els terroristes suïcides. O no?

Lapsus? Incopetència? o simple evidència del despreci dels jerarques de l’ONU cap un dels seus estats membres. Però les tébies excuses donades per la burocràcia onusiana no han aconseguit tapar l’escàndol. L’ambaixador dels Estats Units a les Nacions Unides, John Bolton, ha enviat una duríssima carta a Kofi Annan criticant l’actitud de l’organització internacional respecte Israel i blandint l’amenaça de suspendre l’aportació financera de Washington als pressupostos de l’ONU. Una carta, de moment, sense resposta.

I per aquí, sense assabantar-nos pràcticament de res. Potser que intervingui el CAC, no?

ADDENDA.- Per més informació consulteu Eye on the UN. Veure també, Chroniques de l'Extrême-Centre, Ordre 66 o Le Mont de Sisyphe.

El Tribunal Suprem americà falla contra Washington en la llei a favor del suïcidi assistit d'Oregón



El suïcidi assisitit es pot considerar reprobable moralment o no, però si està regulat amb totes les garanties l'únic que fa es permetre l'execució del dret que té tota persona a decidir sobre la seva mort. I les interferències polítiques per impedir-ho, en nom d'uns determinats valors morals, poden esdevenir un abús de poder. Així de clar ho ha deixat el Tribunal Suprem dels Estats Units al sentenciar avui que la legislació federal "no autoritza al Fiscal General a prohibir l'administració de substancies reglamentades amb l'objectiu d'un suïcidi assistit, per sobre d'una legislació mèdica estatal que ho permet".
La loi "Mourir avec dignité" , approuvée à deux reprises par les électeurs de l'Oregon, encadre strictement l'euthanasie : il faut que deux médecins concluent que l'espérance de vie du patient atteint d'une maladie incurable est inférieure à six mois, que celui-ci a bien demandé cette procédure et que son choix est éclairé. Mais le gouvernement de George W. Bush, soutenu par de nombreuses organisations religieuses, tentait depuis fin 2001 de contrer ce texte. Le ministre de la justice, John Ashcroft, avait alors édicté un règlement fédéral interdisant aux médecins de prescrire des barbituriques pour aider au suicide. Le tribunal fédéral de l'Oregon l'avait annulé en 2002. Ce jugement ayant été contesté sans succès devant une cour d'appel fédérale, le nouvel Attorney General Alberto Gonzales avait alors saisi la Cour suprême.

Le juge Anthony Kennedy, réputé être un conservateur modéré, a rédigé l'arrêt au nom de la majorité. Il reconnaît qu'il s'agit d'"un débat politique et moral". Mais la Cour, devait statuer sur un point plus technique et terre-à-terre, note-t-il : John Ashcroft est-il allé au-delà des pouvoirs que lui confèrent le "Controlled substances act" (loi sur les substances autorisées) de 1970 ? C'est certain, selon M. Kennedy, appuyé par cinq autres juges : rien dans cette loi n'autorise le ministre de la justice à interpréter une prescription en vue d'un suicide médicalement assisté comme un abus. (Le Monde)
Text íntegre de la sentència, aquí.

dimarts, 17 de gener de 2006

Jyllands-Posten o l'obligada assistència a demòcrates en perill

El blog "Chroniques de l'Extrême-Centre" ha endegat una campanya de suport al diari danès Jyllands-Posten en defensa de la llibertat d'expressió i per contrarestar les amenaces que ha rebut per la publicació de 12 acudits sobre Mahoma i la religió islàmica. Una proposta de suport a la que ens adherim. Només cal que envieu el text que segueix al mail del diari jp@jp.dk i una còpia pel control de la campanya a benoitbrisefer1@yahoo.com.
Monsieur le rédacteur en chef:
Sans exprimer d’opinion sur le fond de l’affaire des caricatures du Prophète, nous tenons à saluer votre admirable courage dans la défense d’un droit essentiel à la vie démocratique, celui de la liberté d’expression, en dépit de multiples pressions et menaces. Nous exprimons également notre admiration pour Monsieur le premier ministre de votre pays, Anders Fogh Rasmussen, qui n’a pas transigé sur ce droit fondamental. Veuillez agréer, Monsieur le rédacteur en chef, l’expression de notre profonde estime.

Senyor redactor en cap:
Sense entrar en el fons de l'afer de les caricatures del Profeta (Mahoma), volem saludar el vostre admirable coratge en la defensa d'un dret essencial en la vida dermocràtica, el de la llibertat d'expressió, a despit de múltiples pressions i amenaces. Volem expressar igualment la nostra admiració pel senyor primer ministre del vostre país, Anders Fogh Rasmussen, que no ha cedit en aquest dret fonamental. Volem manifestar-li, senyor redactor en cap, l'expressió de la nostra profunda estima.

Dear Sir:
Without expressing any opinion about the caricatures of Mahomet published by your newspaper, I wish to acknowledge your courage in defending, in spite of multiple threats and pressures, an essential democractic right, freedom of speech.
I also wish to express my admiration for the Danish Prime Minister, Mr. Anders Fogh Rasmussen, who did not accept any compromise about this fundamental right.
Very sincerely yours,
Com diu Alain Hertoghe, cal defensar el dret a la caricatura i donar assistència als demòcrates en perill.

Merkel deixa clar a Putin que no és Schröder



Com que no s'ha aprofondit gaire en els mitjans sobre els resultats de la visita de Merkel a Rússia (tota l'atenció l'ha acaparada Putin per les seves declaracions respecte a la crisi de l'Iran), us recomano el resum i els comentaris que fa Marta Salazar des d'Alemanya:
Después de la visita de ayer está muy claro: la relación entre Alemania y Rusia cambió desde una "amistad" incondicional que hacía mirar a Putin como un "demócrata a toda prueba" (Schröder) hacia una partnership estratégica, con lo que esto significa de necesariedad y de involuntariedad, pues una relación estratégica es algo que tiene que ser; pero que carece de espontaneidad y de la voluntad y de la felicidad que lleva consigo la amistad.

Pese a que Putin habló de continuidad... el discurso de la Merkel es totalmente distinto, habla de que hay que construir (ausbauen) una relación entre Alemania y Rusia. Por supuesto que hay continuidad en el sentido que no hay ruptura; pero no hay continuidad en lo tocante al contenido de las relaciones.

La canciller habló de un "diálogo abierto", esto es, traduciendo el sentido de este término desde el alemán, de un diálogo sincero con Putin. ¡Y agregó que continuará este diálogo sincero! Lo que significa que a Putin le esperan más conversaciones acerca de los temas que él quisiera evitar. De partida, la canciller dijo que era la primera reunión entre ambos, insinuando que vendrán muchas más.

Asimismo, Merkel aclaró que si la reunión con el Pdte. ruso duró tanto tiempo (tres hrs. o más) fue precisamente por los problemas sin resolver, por ejm. el de Chechenia. Sobre este país reconoció que ambos, ella y Putin, "no son de la misma opinión". Otro tema conflictivo que hay que resolver es el de las repúblicas del Cáucaso, a las que me referiré más adelante. Y el tercer tema conflictivo fue el de la criticada ley de organizaciones no-gubernamentales.

dissabte, 14 de gener de 2006

Barril: "necessito a Boadella perquè em digui si els que s'oposen a l'Estatut són gegants, molins de vent o l'Empire State Building de Manhattan"

Chapeau! Un article valent de Joan Barril que val la pena llegir:

Me dirán mis amigos políticos que Boadella es un payaso. ¿Y ellos? ¿Acaso no estamos viviendo el arte del vodevil en todas las reuniones bilaterales de estos días? El poder tiene una intuición de futuro, pero no siempre la aplica con la razón. El arte, por el contrario, abjura de la razón, pero también se nutre de la intuición. ¿Qué ha pasado en Catalunya para poder prescindir de Boadella, como antes se prescindió de D'Ors o se marginó a los escritores de lengua castellana? Miren: sé perfectamente en el país en el que vivo y en la lengua en la que escribo y hablo. Pero vamos mal si a los hombres y mujeres de cultura les ponemos piquetes en la puerta de los teatros o si se impide hablar a supuestos adversarios en las aulas magnas. Yo no quiero a Boadella: simplemente le necesito para que me permita ver lo que mis extrañas pasiones catalanes me llevan a olvidar. Necesito a Boadella para que me diga si los que se oponen al Estatut son gigantes, molinos de viento o el Empire State Building de Manhattan. Nuestra libertad se justifica en la suma de todo, incluso de lo que no nos gusta.

Un nou revés per a l'Església del canvi climàtic

Via Chroniques de l'Extrême-Centre he tingut coneixement d'un article publicat pel diari britànic "The Guardian" (gens sospitós d'incorrecció política) que és nou jerro d'aigua freda pels membres d'aquesta secta de medioambientalistes paranoics que ja han aconseguit complicar-nos la vida a tots amb la imposició d'un reciclatge domèstic tan inútil com contraproduent. L'article resenya el contingut d'un estudi publicat a la revista "Nature" que revela que, contrariament al que es pensava, "les plantes formen part del problema de l'escalfament global".
Se les considerava des de fa temps com l'antídot pels perjudicials gasos d'efecte hivernacle, més aviat víctimes que contribuideres a l'escalfament global. Però un descobriment sorprenent ha fet que els científics se n'adonéssin que les plantes formen part del problema. Segons un estudi publicat a la revista Nature, les plantes emeten gairebé un terç del metà que s'aboca a l'atmosfera. (...) El metà és el segon gas, després del CO2, que més contribueix a l'efecte hivernacle. (...) La concentració de metà pràcticament s'ha triplicat en 150 anys, principalment per fonts biogèniques d'orígen humà com l'augment del conreu de l'arròs i del nombre d'animals rumiants flatulents. (...) Segons estimacions anteriors, aquestes fonts aboquen els dos terços dels 600 milions de tones de metà que es produeixen al món anualment. (...) Fins ara es creia que el metà biogènic provenia de la descomposició de la matèria orgànica en ambients lliures d'oxígen. Però el Dr. Keppler [l'autor de la investigació] va descobrir que les plantes emetien gas també en situacions normals, riques en oxígen: entre 10 i 1.000 vegades més metà que en les plantes en descomposició. Quan les plantes van ser exposades al sol, la quantitat de metà emesa es va incrementar.(...)
Els resultats d'aquesta investigació posen en qüestió els models informàtics utilitzats per mesurar l'impacte dels gasos d'efecte hivernacle en el clima, que es fonamenten unicament en el CO2. Uns models que han servit de base per establir les mesures contingudes en el Protocol de Kyoto, un acord internacional que només perjudicarà els països que l'apliquin i que no tindrà cap efecte significatiu sobre el clima. Això sí, servirà per malgastar milers de milions d'euros i perquè una nova burocràcia internacional visqui a costa de tot el món.

dijous, 12 de gener de 2006

Finalment, els europeus portaran l'Iran davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides


En una anotació d'urgència penjo els principals punts del comunicat fet públic per l'UE3, o troika comunitària, anunciant que portaran l'Iran al Consell de Seguretat de l'ONU.

"La décision de l'Iran de reprendre ses activités d'enrichissement (d'uranium) est un rejet clair du processus dans lequel l'UE3/UE et l'Iran sont engagés depuis plus de deux ans avec le soutien de la communauté internationale. En outre, cela constitue un défi à l'autorité de l'AIEA et de la communauté internationale. Nous avons par conséquent décidé d'informer le Conseil des gouverneurs de l'AIEA que nos discussions avec l'Iran sont parvenues à une impasse".

"Il ne s'agit pas d'un conflit entre l'Iran et l'Europe mais entre l'Iran et la communauté internationale dans son entier. Il ne s'agit pas non plus d'un conflit concernant les droits de l'Iran au vu du Traité de non-prolifération nucléaire. Il s'agit de l'échec de l'Iran à convaincre de la nature exclusivement pacifique de son programme nucléaire. L'Iran continue de défier l'autorité du Conseil des gouverneurs de l'AIEA en ignorant ses demandes répétées et en ne fournissant qu'une coopération partielle avec l'AIEA. Il est important pour la crédibilité du Traité de non-prolifération et pour le système international de non-prolifération en général, ainsi que pour la stabilité de la région, que la communauté internationale réponde fermement à ce défi".

"Nous continuons à vouloir résoudre le problème par les voies diplomatiques. Nous allons consulter étroitement dans les prochains jours et semaines nos partenaires internationaux. Nous pensons qu'il est temps que le Conseil de sécurité soit impliqué, afin de renforcer l'autorité des résolutions de l'AIEA. Nous allons donc appeler à une réunion extraordinaire du Conseil des gouverneurs de l'AIEA avec pour objectif qu'il prenne toutes les mesures nécessaires à cette fin".


ADDENDA.- Podrà el Consell de Seguretat aturar la cursa nuclear dels aiatolàs?. John Keegan diu:
The current policy of the United States, and the EU3 group, Britain,France and Germany, is to report Iran to the Security Council, through the International Atomic Energy Agency (IAEA), the UN agency responsible for enforcing the provisions of the Nuclear Non-Proliferation Treaty (NPT). Yet neither the IAEA nor the Security Council has the power to enforce the NPT. That depends on the will and capability of UN member states. It demonstrates the weakness of the Security Council that the failure so far to report Iran is due to an international reluctance to offend Russia, which is Iran's most important international supporter. It is necessary to abandon such hesitation very promptly. Diplomatic sensitivity is a minor consideration when the aggressive tendencies of Iran's ayatollahs are driving its nuclear policies.
Correm el risc de repetir la història de l'Iraq. Aquesta vegada seria la Xina la que podria imposar el seu veto, ja que depen en una part significativa del petroli de l'Iran (el 13% de les importacions xineses de cru l'any 2003, segons al China Daly). En qualsevol cas, les sancions tindrien, ara per ara, un efecte limitat, ja que l'Iran disposa d'un matalàs financer d'entre 30 i 40.000 milions de dòlars obtinguts gràcies a la ràpida pujada del preu del petroli dels últims temps, segons explica Liberation. Un règim de sancions que es podria eternitzar igual com va passar a l'Iraq, amb l'inconvenient que l'Iran té molt més avançat el seu programa nuclear. L'única altermativa consistent seria, doncs, el canvi de règim, perquè un atac selectiu contra objectius nuclears només serviria per retardar el procés i uniroa encara més les faccions del règim teocràtic, que han trobat en el projecte atòmic un causa nacional. Però una invasió militar similar a la de l'Iraq -possible des del punt de vista militar- sembla impossible políticament, si més no en aquest moment, per a l'adminsitració Bush. Només quedaria, doncs, el recurs a la subversió interior, cosa que obligaria a donar a l'àmplia oposició democràtica als aiatolàs un suport similar al que Ronald Reagan va donar al sindicat polonès Solidaritat per resistir i tombar el règim comunista a Polònia.

Donar un ultimàtum creïble a l'Iran

Durant molts anys, els principals instituts o organitzacions d’estudis estratègics internacionals -la majoria d’ells de tendència progressista, com la Federació de Científics Americans, l’IISS o el SIPRI- van advertir reiteradament que l’Iraq disposava d’armes de destrucció massiva i que podria tenir l’arma nuclear a curt termini. Aquests advertiments anaven sovint acompanyats de la denúncia del govern dels Estats Units, a qui s’atribuïa la responsabilitat que l’Iraq disposés d’aquestes armes i a qui s’acusava de no fer res per aturar-ho, perquè aleshores Saddam era un aliat contra el fonamentalisme islàmic de Khomeini. També es va acusar la Casa Blanca, aleshores amb Clinton d’inquil·lí, de no fer prou per facilitar l’èxit dels inspectors de l’ONU que durant set anys i mig van estar voltant per l’Iraq en una autèntica cursa d’obstacles, després de la primera guerra del Golf. Tot i que molts d’aquests anàlisis van desaparèixer de la majoria de les webs quan es va saber que Bush atacaria l’Iraq si no es desarmava totalment, alguns, més o menys esporgats, encara es poden localitzar a la xarxa (Saddam i la bomba, FAS/WMD/Iraq,...). És a dir, tothom, inclosos els serveis secrets occidentals, estaven convençuts el 2002 que l’Iraq disposava encara d’stocks d’armes de destrucció massiva que Saddam havia aconseguit escamotejar als inspectors de les Nacions Unides. Va ser un farol de Saddam, que va creure que mantenint una calculada ambiguïtat tenia una assegurança de vida contra qualsevol atac enemic, guanyar temps, aconseguir l'aixecament de les sancions i repredre després tranquil·lament els programes de fabricació d'armes, tal i com acredita l'informe del cap de l'Iraq Survey Grup, Charles A. Duelfer. Però li va sortir malament, perquè malgrat tots els suborns a empreses i polítics, especialment europeus, a través del programa Petroli per Aliments, l'escàndol més greu de la història de les Nacions Unides (veure l'informe del cap de la comissió d'investigació, Paul Volcker), l'administració americana, després de l'11 de setembre, no estava disposada a tolerar cap perill, real o hipotètic. Europa, atenallada entre la contemplació del seu melic políticament correcte i els interessos dissimulats d'alguns dels seus líders, va deixar sols els Estats Units al Consell de Seguretat de l'ONU.

Ara, la situació d’alarma i preocupació amb l’Iran és similar, però a diferència de l'Iraq, que primer ho negava i després jugava amb l'ambiguïtat, el mateix govern de Teheran és el que ha reconegut explícitament les seves capacitats –míssils de curt i mitjà abast Shahab-3- i les seves intencions –obtenció d’urani enriquit. Un govern que, per la boca del seu president, ha fet afirmacions com que Israel ha de ser esborrat del mapa o que l’holocaust és una invenció de jueus i occidentals. La represa aquesta setmana del programa nuclear significa que l’Iran ha traspassat conscientment la línia vermella.

Des del 19 de juny de 2003 -en que un informe de l’AIEA declara que l’Iraq ha “omès donar comptes d’algunes de les seves activitats nuclears i no ha informat sobre alguns materials nuclears de que disposa"- fins avui, han passat dos anys i mig. Dos anys i mig perduts en estèrils negociacions, dirigides pels europeus, que no han servit de res. Només perdonar més ales als iranians i que Teheran guanyi temps.
The Iranians have seen this European two-step before. The 2004 Paris Accord was itself a redo of an October 2003 agreement between Iran and Britain, France and Germany (the E3). The Iranians violated that agreement within months, but the only penalty Europe exacted was to offer even easier terms a year later. Last summer, Iran walked out of negotiations, spurning Europe's offer of technical assistance, security guarantees and trade deals as inadequate. Yet the harshest response the E3 could muster was to cite an "absence of confidence that Iran's nuclear program is exclusively for peaceful purposes" in an IAEA resolution. (Veure "The Wall Street Journal")
L’E3 (França, el Regne Unit i Alemanya) es reuneixen avui amb el cap de la diplomàcia de la UE, Javier Solana, que sembla disposat a donar una altra oportunitat negociadora a Teheran. Si la UE vol no perdre la poca credibilitat internacional que li queda hauria d’apostar avui per anar al Consell de Seguretat, junt amb els Estats Units, i donar un ultimàtum creïble a l'Iran.

ADDENDA.- Via Chroniques de l'Extrême-Centre , que ho recull del blog in From the Cold, arribo a una altra informació -del corresponsal a Israel de l'escocès The Herald- sobre els plans d'Israel per atacar a finals de març les instalacions nuclears iranianes.

El món ja no és el que era

Si el món era Déu, "Le Monde Diplomatique" era el seu profeta. El periòdic d'Ignacio Ramonet era el món en majúscules, el far de totes les esquerres que es fan i es desfan, el mausuleu insubornable, incombustible i inacabable de la retòrica periodística marxista. Com a bon deixeble de l'esquerra, el periòdic està sucumbint actualment a la lluita interna i fraticida, a una autèntica guerra freda entre Attac i "Le Monde Diplomatique" que recullen, com no, els exmaoïstes de "Liberation".
Après des mois de tensions internes, Alain Gresh a jeté l'éponge. Le rédacteur en chef du Monde diplomatique a rendu ses galons en novembre. L'un de ses proches, Dominique Vidal, a abandonné ses fonctions de rédacteur en chef adjoint. Pour les mêmes raisons.

Les deux hommes souhaitaient tenir le mensuel à l'écart des combats d'appareil et des rivalités qui agitent Attac. L'association altermondialiste phare, très liée à la direction du Monde diplomatique, est secouée par une crise interne. Son équipe dirigeante, constituée notamment de Jacques Nikonoff, président, et de Bernard Cassen, président d'honneur, est contestée pour ses méthodes, jugées autoritaires, et ses orientations.

Or, cet été, Ignacio Ramonet, directeur du Diplo, est intervenu dans la polémique en apportant son soutien à Nikonoff et à Cassen. Un soutien «à titre personnel», certes. Mais un soutien de poids. L'association a été créée, en 1998, sur une idée d'Ignacio Ramonet et à son initiative. Quant à Bernard Cassen, il est à la fois cofondateur d'Attac, dont il a été le premier président, directeur général de la société éditrice du Monde diplomatique, et journaliste au Diplo.

La démission d'Alain Gresh et de Dominique Vidal, qui restent membres de la rédaction comme journalistes de base, va-t-elle conduire à une inflexion de la ligne du Diplo ? Bernard Cassen assure que non. Ce n'est pas l'avis de tout le monde. Car le journal abrite des sensibilités politiques assez différentes, même si elles se recommandent toutes de «la gauche de la gauche». Alain Gresh et Dominique Vidal se situent dans un courant de «gauche internationaliste» qui s'oppose à une mouvance chevènementiste ou «nationale-républicaine», où l'on retrouve, avec des nuances, Bernard Cassen et le nouveau rédacteur en chef, Maurice Lemoine.

Pendant longtemps, ces sensibilités ont cohabité sans trop de heurts au sein du Monde diplomatique, Ignacio Ramonet faisant fonction de juge de paix. Mais au fil du temps, les divergences se sont creusées et ont parfois tourné à l'affrontement ouvert, par exemple sur la question de la laïcité et du voile. Le soutien apporté par Ramonet au régime cubain a également provoqué des tensions. De même, une partie de la rédaction, des lecteurs aussi trouvent que le journal manque de distance par rapport aux Farc, la rébellion colombienne qui retient Ingrid Betancourt en otage.

Cette crise à la tête de la rédaction du Monde diplomatique intervient alors que le mensuel ­ qui a multiplié les éditions à l'étranger et dont les ventes ont progressé verticalement entre 1994 et 2003 ­ perd des lecteurs depuis deux ans. La diffusion payée est passée d'un pic de 240 000 exemplaires en 2003 à 205 000 aujourd'hui.
He accedit a aquesta informació via Marta Salazar. També en parla Alain Hertoghe en el seu blog.

Iraq: els temps estan canviant

Els gloriosos "resistents" ja es manten entre ells a l'Iraq. Grups insurgents sunnites s'han enfrontat a trets amb els terroristes islamistes d'Al Qaeda. No ho dic jo, sinó el políticament correcte The New York Times (es necessita subscripció gratuita).
The battle, which the insurgents said was fought on Oct. 23, was one of several clashes between Al Qaeda and local Iraqi guerrilla groups that have broken out in recent months across the Sunni Triangle
(...)
According to an American and an Iraqi intelligence official, as well as Iraqi insurgents, clashes between Al Qaeda in Mesopotamia and Iraqi insurgent groups like the Islamic Army and Muhammad's Army have broken out in Ramadi, Husayba, Yusifiya, Dhuluiya and Karmah.

In town after town, Iraqis and Americans say, local Iraqi insurgents and tribal groups have begun trying to expel Al Qaeda's fighters, and, in some cases, kill them. It is unclear how deeply the split pervades Iraqi society. Iraqi leaders say that in some Iraqi cities, Al Qaeda in Mesopotamia and local insurgent groups continue to cooperate with one another.

American and Iraqi officials believe that Al Qaeda in Mesopotamia is largely made up of Iraqis, with its highest leader, Abu Musab al-Zarqawi, a Jordanian. Even so, among Iraqis, the group is still perceived as a largely foreign force.

Evidence of the split is still largely anecdotal, and from most available evidence, Al Qaeda in Mesopotamia remains the most virulent and well-financed group fighting in Iraq. But in most Sunni cities, Iraqis defied Al Qaeda's threats and turned out to vote in large numbers on Dec. 15.

"The tribes are fed up with Al Qaeda and they will not tolerate any more," said a senior Iraqi intelligence official, who spoke on the condition of anonymity. The intelligence official confirmed reports that a Sunni tribe in Samarra had tried and executed Qaeda members for their role in assassinating a local sheik.

"It was a beautiful mistake," the intelligence official said of the sheik's assassination by Al Qaeda. "Now the tribes will kill Al Qaeda. Now they have the courage."

dimecres, 11 de gener de 2006

En què quedem, Bono?

Via Periodistadigital m'assabento que l'11 d'octubre de l'any passat el ministre de defensa, José Bono, va dir en una entrevista a TVE que: "Yo no puedo sentirme molesto porque un militar coja la Constitución, la lea y la defienda".



Transcripció literal:
"ASPIRO A DECIR COSAS QUE TENGAN SENTIDO COMÚN, Y DIJE, Y DESDE LUEGO REITERO, QUE YO NO PUEDO SENTIRME MOLESTO PORQUE UN MILITAR COJA LA CONSTITUCIÓN, LA LEA Y LA DEFIENDA. QUE LO QUE ME PREOCUPARÍA ES EL MILITAR QUE NO QUIERE LEER LA CONSTITUCIÓN PORQUE ESTÁ EN CONTRA DE ELLA. AQUÍ EN ÉSTE PAÍS NOS HA PREOCUPADO SIEMPRE CUANDO LOS MILITARES NO HAN SIDO CONSTITUCIONALISTAS. PERO CLARO, QUE LOS MILITARES SE DECLAREN DEFENSORES DE LA CONSTITUCIÒN, PUES SOLO FALTARÍA QUE LES ARRESTARA EL MINISTRO DE DEFENSA, POR DEFENDER LA CONSTITUCIÓN, POR DEFENDER LA IGUALDAD, POR DEFENDER LOS VALORES CONSTITUCIONALES, !HASTA AHÍ PODÍAMOS LLEGAR¡"
Veure anotació anterior sobre el cas Mena.

dimarts, 10 de gener de 2006

Les fotos de la Bazan i Bono

Les fotos, tant de la fragata espanyola Álvaro de Bazan navegant amb l'armada dels EUA com de la visita del ministre espanyol de Defensa, José Bono, al portaavions USS Theodore Roosevelt, fa temps que es poden veure a la pàgina oficial d'informació de la US Navy. En concret, podeu veure la galeria completa de fotos aquí. Ho dic perquè alguns mitjans convencional publiquen avui alguna de les fotos en "exclusiva".

Sobre el tema veure la meva anotació del 17 de desembre passat: "Espanya participa d'amagat en operacions vinculades a l'Iraqui freedom".

Les 7 vides de Bin Laden

Via Chroniques de l'Extrême-Centre trobo aquesta anotació sobre la suposada, una vegada més, mort de Bin Laden. Si la recullo és perquè també me'n refio de la font que la difon.
And, according to Iranians I trust, Osama bin Laden finally departed this world in mid-December. The al Qaeda leader died of kidney failure and was buried in Iran, where he had spent most of his time since the destruction of al Qaeda in Afghanistan. The Iranians who reported this note that this year’s message in conjunction with the Muslim Haj came from his number two, Ayman al-Zawahiri, for the first time.