Adéu a Nihil Obstat | Hola a The Catalan Analyst

Després de 13 anys d'escriure en aquest bloc pràcticament sense interrumpció, avui el dono per clausurat. Això no vol dir que m'hagi jubilat de la xarxa, sinó que he passat el relleu a un altra bloc que segueix la mateixa línia del Nihil Obstat. Es tracta del bloc The Catalan Analyst i del compte de Twitter del mateix nom: @CatalanAnalyst Us recomano que els seguiu.

Moltes gràcies a tots per haver-me seguit amb tanta fidelitat durant tots aquests anys.

dissabte, 30 de juny de 2007

Per què els gays es tornen horteres quan celebren el dia del seu orgull?

Pilar Rahola:
No puedo evitar, sin embargo, esbozar una incómoda pero convencida reflexión crítica, y abro la caja de los truenos con esa figura retórica tan útil y prudente como es la interrogación: ¿es necesario que toda reivindicación gay pase por un espectáculo histriónico, desmesurado y generalmente bastante vulgar, donde las carnes al sol y los labios siliconados monopolizan unilateralmente la imagen? Me resulta difícil entender por qué motivo, una lucha tan seria, tan serena y tan justa, necesita maquillarse hasta el delirio y mostrarse como si fuera la expresión barata de un cabaret de provincias. Cada acontecimiento vinculado a la reivindicación gay se sobrecarga de tanta escenificación forzada, que la normalidad que se pretende conseguir se ahoga en un mar de mal gusto, exhibicionismo delirante y una estética de puterío portuario que antes parece el preámbulo de un porno casero que una manifestación de ideas, derechos y reivindicaciones. Por decirlo de una forma popular, que mis amigos gays entenderán perfectamente, hemos luchado para que se hable de la normalidad homosexual, y este tipo de acciones nos devuelven al lenguaje de la mariconada. Como si, necesariamente, para ser gay uno tuviera que ser un redomado hortera.

Testimoni de càrrec

Daryl Jones és una voluntària australiana que va deixar el seu país per anar a ajudar als palestins. Ara denuncia com va ser enganyada per la propaganda.

divendres, 29 de juny de 2007

El Consell d'Europa recomana penar la blasfèmia contra l'Islam

Això és el que han aprovat avui els parlamentaris del Consell d’Europa:
Les parlementaires du Conseil de l'Europe ont recommandé vendredi aux Etats membres de pénaliser l'incitation à la haine religieuse. Réunis en session plénière à Strasbourg, les parlementaires de l'organisation pan-européenne ont adopté un rapport demandant que l'incitation "à la discrimination ou à la violence contre des personnes de telle ou telle religion" soit érigée en infraction pénale. [Què jo sàpiga, la incitació a la violència contra les persones és un delicte en tots els Estats de Dret europeus, independentment dels motius pels quals s'exerceix. Quan es crea una figura específica –violència contra la religió, contra la dona, etc- s’estableix, es vulgui o no, una graduació implícita que discrimina la gravetat del delicte en funció de la víctima. És a dir, que la violència contra els homes no seria tan greu com l’exercida contra les dones o que la violència exercida contra un grup religiós és més innaccetable que si s’adrecés contra un altra grup social, com podria ser, per exemple, la burguesia.]

Les groupes religieux doivent tolérer que leurs activités fassent l'objet de critiques et de débats à condition que ceux-ci ne soient pas "gratuitement insultants", ont-ils souligné.[Que volen dir amb això les seves senyories? Que si no és gratuit és lícit l’insult? Les legislacions nacionals europees ja penen els insults i les injúries. El problema és que en aquestes figures és sempre molt dificil determinar si va existir ànim o voluntat real de fer mal. Un problema que el concepte “gratuitament insultant” no ajuda a superar sinó que el dificulta encara més.]

Selon les parlementaires, l'insulte gratuite doit être découragée, mais "il va de soi, que la liberté d'expression ne peut être restreinte par déférence aux dogmes d'une communauté religieuse", ont-ils ajouté. [En què quedem? Què és el que preval, la injúria a la religió o la llibertat d’expressió? Perquè si és la llibertat d'expressió, la mandanga que han aprovat no serveix absolutament de res.]

Les parlementaires ont également préconisé un réexamen des lois sur le blasphème dans les pays o¨ elles subsistent. Le document cite l'exemple de la Grande-Bretagne o¨ la loi érige le blasphème en infraction. Cette loi "ne concerne que l'Eglise anglicane et non les autres religions ou organisations" souligne le document. Les Etats devront s'assurer que les lois sur le blasphème et d'autres infractions de même nature "ne sont ni favorables, ni défavorables aux fidèles d'une religion particulière" précise le document. [Resulta evident que la decissió de recuperar i/o revisar la blasfèmia es fa en funció d’una religió concreta: la religió islàmica, perquè sinó no seria necessari tant d’enrenou. De seguir per aquest camí aviat tornarem a veure aquells retolets que quan era petit llegia en el tren o el tranvia: “Queda prohibida la blasfemia y toda palabra soez”.]


Els catalans, llevat de Gabriel Colomé, satisfets de la transició, la Constitució i la unitat d'Espanya

Els resultats de l'última enquesta del CEO no li deuen haver agradat gaire al seu director, Gabriel Colomé. Ho dic pels comentaris suposadament irònics que ha fet alhora d'"interpretar-la". El senyor Colomé, com a ciutadà, pot creure i manifestar el que vulgui, però com a director d'un centre públic d'opinió hauria de limitar-se a donar explicacions tècniques enlloc de fer valoracions subjectives , per no dir clarament partidistes. I això hauria de fer-ho per dues raons. La primera, ja l'he dita, pel caràcter públic de l'entitat que encapçala. La segona, perquè amb valoracions com aquestes posa en entredit la imparcialitat i la credibilitat de la seva feina.

Segons l'Agència EFE, aquestes són algunes de les dades del CEO:
Sota el títol de "Els Valors Democràtics, 30 anys després del 15 de juny de 1977", el sondeig presentat pel Centre d'Estudis d'Opinió català demostra també que el 93,4% dels enquestats creu que la societat catalana ha canviat "molt o bastant" des de la mort de Francisco Franco, a l'hora que el 84,2% opina que les coses "han anat millor" després de la seva mort.

Segons l'estudi, el 55,8% dels catalans considera la unitat d'Espanya com fonamental en política, mentre que el 80,1% qualifica també la Constitució Espanyola de 1978 de fonamental.

D'altra banda, la majoria de preguntats opina que respecte a fa 30 anys els catalans són més racistes (51,4%), menys religiosos (82,1%) i menys respectuosos amb els altres (48,5%). Quant als joves, els enquestats creuen que aquests són avui dia més consumistes (75,8%), igual de responsables (44,4%) i treballadors (44,5%) i menys polititzats (53,8%).
I aquests són alguns dels comentaris del seu director:

De l'estudi es desprèn que la gran majoria de catalans (83,5%) considera "satisfactòria" la manera com es va dur a terme la transició espanyola a la democràcia, un procés del qual Colomé ha dit "es va improvisar sobre la marxa com Indiana Jones" i es va concretar en "un acord bàsic per no prendre mal".

En aquest sentit, Colomé ha abundat que la transició espanyola, feta "a canvi d'amnèsia política per un tub", és "un model que no s'ha imitat en cap altra part del món" i ha remarcat la seva diferència respecte als processos de transició democràtica que van portar a terme l'Estat de Portugal i els països de Llatinoamèrica.

El director del CEO ha subratllat que és sorprenent que els espanyols fóssim "tan suecs i tan poc mediterranis" a l'hora d'abordar el procés de transició cap al sistema democràtic.

L'"amnèsia política per un tub" que ha esmentat el director del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat en referir-se a la transició espanyola es va concretar en un acord per evitar qualsevol mena de depuració política als membres del règim franquista. Aquests mai han hagut de respondre davant cap tribunal, com sí ha succeït en el cas de les transicions democràtiques en països sud-americans com Xile o l'Argentina.

La fe climàtica ja té un Vaticà menys

Segons Chesterton, els que deixen de creure en Déu sovint més que no creure en res acaben creient-s'ho tot. I com que el Vaticà encara creu en Déu ha decidit no creure's tot el que es diu sobre l'escalfament climàtic. En un seminari a porta tancada celebrat el passat 27 d'abril, el Consell pontifical Justícia i Pau va debatre el tema del canvi climàtic i el desenvolupament. La conclusió va ser un clar rebuig del catastrofisme climàtic:
Le cardinal Renato Raffaele Martino a repoussé les thèses catastrophistes et éaffirmé que le Saint-Siège n'acceptera aucune politique limitant le développement des pays pauvres. Considérant les problématiques relatives aux changements climatiques, le président du dicastère romain a fait remarquer que "la doctrine sociale de l'Église doit prendre en compte aujourd’hui les multiples formes d'idôlatrie de la nature qui perdent le sens de l'homme".

La fe climàtica ja té un Vaticà menys.

Turquia i el camí cap a la modernitat

Un article necessari. El de Francisco Veiga avui a El País.
Ingrese Turquía o no en la UE, la legislatura del Partido de la Justicia y el Desarrollo ha creado un punto de inflexión muy positivo en la historia turca: es el final de una evolución que comenzó en 1950. Ha quedado demostrado que un Gobierno islamista moderado puede ser tan occidental o más que los que hasta ahora se postulaban como adalides de la modernidad en Turquía, esto es, la clase media laica que detenta todavía importantes cuotas de poder. Y eso es muy interesante, porque demuestra que se puede operar una evolución positiva en el sentido de una modernización total de Turquía.

Entendámonos: no hay "dos Turquías", no hay dos países. Hay dos clases medias, lo que es algo muy diferente y menos dramático. Una de ellas, más funcionarial y estatalista, la que denominados "laica"; la otra, de estilo más neoliberal y musulmán (no necesariamente "islamista"). Y no pueden autoexcluirse o eliminarse la una a la otra, eso sólo llevaría a la destrucción de Turquía, sin resultado alguno. Lo ideal sería que ambas clases medias tendieran a una cierta fusión para alcanzar ese estadio de modernidad propio de las potencias emergentes. En realidad están obligadas a entenderse y dirigir conjuntamente al país, es el inevitable camino hacia la modernidad y más en un país que está creciendo económicamente como lo hace Turquía. ¿Una armonización imposible? Ni mucho menos: recordemos, por ejemplo, que el presidente de la India, desde 2002, es el doctor Abdul Kalan, musulmán y padre científico del programa nuclear indio. El país que preside, de amplia mayoría hinduista, comparte un genocidio con el vecino Pakistán, país musulmán, y tres guerras. India, esa enorme democracia donde nunca ha habido un golpe de Estado militar, en cuyo Estado de Uttar la primer ministro es una mujer de la casta de los intocables, y que ya disputa con Japón el podio de la primacía económica.

Felipe: "fui siempre un reformista, no un revolucionario"

Felipe González avui a El País:
Rara vez las cosas ocurren por primera vez, aunque sea así en la experiencia personal de casi todos los seres humanos. Por eso hay tantos gobiernos "adanistas", que creen que todo lo que hacen, o lo que les pasa, es la primera vez que ocurre. Esto los lleva a pensar que están creando siempre ex novo, que están reinventando la res pública, hasta que se les viene encima el peso de la historia, con sus constantes sociales y su propio ritmo, con sus idas y venidas inevitables.

Me ha tocado vivir una época de grandes cambios. Seguramente los más rápidos y profundos de la historia contemporánea de nuestro país, pero también aquellos que cambiaron la realidad mundial en la frontera de 1989, con las consecuencias de la caída del Muro de Berlín y la revolución tecnológica que está tras la llamada globalización. Pero siempre me ha acompañado la convicción de que la condición humana tiene unas constantes que nos permiten ver a Cervantes o a Aristóteles como contemporáneos nuestros. Probablemente por eso fui siempre un reformista, no un revolucionario.

El perquè del preu dels maleïts pisos

L'amic T.A. m'envia aquest article sobre el perquè s'ha disparat tant el preu dels pisos els últims anys. Val la pena llegir-lo.

Al meu entendre, hi ha tres motius fonamentals. (1) La llibertat de capitals ha fet que un senyor d'Alemanya que volgués invertir en un pis ho fes a Barcelona en lloc de París. La raó? A Barcelona eren més barats. (2) Els ajuntaments i els governs han estimulat l'economia del mahó enlloc de l'economia productiva. La raó? Els partits i molts particulars que els envolten (amb i sense carnet) financien irregularment la construcció. (3) Els tipus d'interès baixos i els períodes d'amortització llargs han fet que surti a compte comprar pisos en lloc d'anar de lloguer (aquells que en necessiten un) o invertir en borsa (aquells que tenen estalvis i els volen fer treballar).

Voldria justificar els drets de l'inversor que compra un pis o un apartament de manera honrada i que ara veu amb preocupació com els poders públics -representats pel simpàtic duet "Na Imma i en Txoan" que, des que el 1989 els va fallar l'aposta, es dediquen al bonic esport de boicotejar el sistema des de dins- pretenen presentar els propietaris de pisos buits com a lladres. Miraré de demostrar que aquesta operació és demagoga, malintencionada, pretén distreure i intoxica i perjudica els més dèbils. Prenguin paper i llapis.

Agafin una família assalariada que es guanyi correctament la vida. Posem que guanya 90.000 euros bruts l'any (menys de la meitat del que ingressen "Na Imma i en Txoan"). D'aquesta quantitat, en rep nets només 60.000, ja que la resta se'n va en impostos (ja no compto amb el que l'empresa, a més, paga per ells a l'estat). Imaginem que aquesta família només necessita 30.000 euros per viure perquè ja té un pis de propietat que es va comprar fa anys. Li sobren uns altres 30.000 euros que dedica a estalviar. Al cap de 10 anys, haurà estalviat 300.000 euros. Al cap d'aquest temps, amb aquests diners, compra un pis o un apartament (ja sigui al comptat, o donant-ho com a entrada d'un pis més car i demanant una hipoteca per a la resta). Quins serien els impostos "associats" a l'adquisició del pis que aquesta família haurà pagat a l'estat? Analitzem-ho. D'entrada, al llarg de 10 anys, la família n'haurà pagat 150.000. Per què? Cada any, abans, no ha pogut gastar 30.000 euros en viure i posar al banc els altres 30.000 euros que li "sobraven", n'ha hagut de pagar també 30.000 en impostos (que donen els 90.000 del salari brut total). Podem bé dir que d'aquests 30.000 d'impostos anuals, 15.000 corresponen a allò que ha estalviat. Encara més clar, per a estalviar 30.000 euros orientats a comprar un pis, la família ha hagut de guanyar-ne 45.000 bruts. Per tant, molt correctament podem assegurar que 150.000 euros són els impostos que l'estat ha ingressat gràcies als 300.000 que la família ha estalviat durant 10 anys.

A més, a l'hora de comprar el pis, aquesta família haurà de pagar al voltant d'un 10% en impostos, això vol dir que, de fet, es comprarà un pis de 275.000 euros (275.000+27.500=302.500, grosso modo). Resumint, per a poder comprar-se un pis de 275.000 euros, l'estalviador haurà pagat a l'estat 177.500 euros (150.000 que va pagar mentre estalviava, més 27.500 que paga al comprar-lo). Per tant, si volem contestar amb l'estil demagog que caracteritza "Na Imma i en Txoan", els diré que, per cada pis que la gent compra de manera "honrada" (que són la majoria), l'estat rep prou diners (i li sobren) com per a fer un altre pis de caràcter "social". Ara bé, on van a parar aquests diners que l'estat ha rebut?
La resposta a aquesta pregunta, aquí.

El YAK-42 de Zapatero?

El Confidencial Digital ha recollit entre els militars espanyols algunes respostes a la pregunta: per què s'ha produit un atemptat d'aquestes característiques contra les tropes espanyoles i no contra altres forces desplaçades al Líban?:

-- Se ha llevado a cabo “contra el contingente con medios más débiles y mayor presencia en el territorio”. Hay que tener en cuenta que entre los países que controlan la zona asignada bajo responsabilidad de nuestras tropas, los españoles son los que más patrullas diarias realizan comparado con el resto.

--La opinión pública española ha evidenciado que no acepta bajas en las filas militares en misiones en el extranjero. Sea la que sea. Esta situación parece que es tenida en cuenta por los terroristas y se presenta como una motivación más para ejercer la violencia, dado el gran impacto que va a tener.
--El juicio del 11-M y las amenazas directas de Al-Qaeda a España también se han mencionado en las explicaciones avanzadas.

--Se afirma incluso que a nivel internacional se “duda si el Gobierno español va a cumplir con los compromisos adquiridos”. Esto provoca cierta inestabilidad y produce una sensación de debilidad a la hora de tomar decisiones con los países aliados, incluso a corto plazo.

--Los militares han llegado a comentar que en Internet, en foros extranjeros, “se preguntan cuándo nos retiraremos del Líbano”, recordando lo que sucedió en Irak.

--En cuanto al blindaje de los vehículos, los terroristas saben que franceses e italianos cuentan con medios acorazados. España, en cambio, dispone de material similar que permanece en territorio nacional porque parece que “no es políticamente correcto llevarlos de misión”, critican los mandos.


El boomerang llençat contra Trillo-Aznar per l'accident del Yak-42 retorna ara amb sis tauts arribats del Líban i colpeja els que el van llançar. La demagògia es paga amb demagògia. Arcadi Espada:
El reproche sobre los inhibidores sólo tendría sentido si en el pasado alguien (periodistas, militares o políticos) hubiese denunciado que los militares españoles en el Líbano iban mal protegidos. Todo lo demas forma parte de las habituales voces fatuas, del periodismo a toro pasado.


ADDENDA.- Els errors de Zapatero al Líban ara passaen factura, segons el GEES:

Fue un error de ZP decidir enviar las tropas antes incluso de que hubiera una resolución de la ONU. Fue un error porque el motivo que alegó ZP para semejante locura fue únicamente su deseo de frenar la desproporcionalidad de Israel. Fue un error porque quiso lavar su imagen en el exterior poniendo en peligro a las tropas españolas. Fue un error que ZP no se presentara personalmente en el Congreso de los Diputados para dar la cara y, por el contrario, se escondiera tras su escudero Alonso. Fue un error enviar una misión sin misión.

Desde el primer momento se gestionó desastrosamente mal el despliegue de nuestros militares. Se les envió sin la suficiente seguridad a una zona altamente peligrosa para llevar a cabo una misión imposible. Se ocultó el riesgo al que han estado y están expuestos, y se sigue negando. Y si sale mal ¿por qué no descargar la culpa en los mandos militares?

Esa extraña, injustificada e irrealista confianza de Rodríguez Zapatero y de algunos europeos en Naciones Unidas como la única solución para el Líbano seguirá pasando factura. Están jugando con fuego, pero con fuego real.

dijous, 28 de juny de 2007

La fi de la discriminació positiva a les escoles dels EUA

Washington.(Afp).- El Tribunal Supremo de Estados Unidos adoptó ayer una sentencia histórica al decidir que el origen étnico no puede ser un factor determinante para conseguir plaza en una escuela pública, es decir, que no se puede esgrimir el principio de la discriminación positiva para garantizar plazas para minorías y asegurar así más equidad en los centros educativos. Esta decisión, que podría afectar a millones de jóvenes estadounidenses, provocó la división entre los nueve miembros del tribunal. Prueba de ello es que la votación fue de cinco votos contra cuatro.

"La búsqueda por parte de las escuelas de un objetivo estimable no quiere decir que sean libres de efectuar una discriminación sobre la base de la etnia para alcanzarla", señaló el presidente del Supremo, John Roberts, en la nota que da cuenta del fallo de esta institución.

Esta decisión responde a una demanda de varios padres que cuestionaban los reglamentos que regulan las inscripciones en los institutos de Seattle y en las escuelas primarias de Louisville, dos ciudades donde las minorías étnicas y la población blanca viven en barrios diferentes.

En Seattle, entre 1999 y el 2001, el criterio étnico fue el que impidió a unos 300 adolescentes - 200 blancos y 100 negros, hispanos o asiáticos- asistir al instituto de su elección, debido a que había más candidatos que plazas. En Louisville, un niño no pudo asistir al parvulario más cercano a su casa, donde quedaban lugares libres, porque ya había demasiados alumnos blancos.

Para los padres de los alumnos, respaldados por el Gobierno, estas medidas decididas por consejos locales de educación eran tan discriminatorias como la política de segregación prohibida por el Tribunal Supremo en 1954 en su fallo "Brown contra el Consejo de Educación".

Un miler de persones defensen el dret d'Israel a existir davant l'ambaixada iraniana a Madrid

Representants de més de 50 organitzacions -entre elles el Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), les Nuevas Generaciones del PP, la Unión Democrática Estudiantil (UDE), la Confederación Española de Lesbianas, Gays, Bisexuales y Transexuales (Colega)- i personalitats com Fernando Savater, Gotzone Mora, Pilar Rahola, Rosa Montero, Serafín Fanjul, Horacio Vázquez-Rial o Florentino Portero, es van concentrar ahir davant l'ambaixada de l'Iran a Madrid sota el lema: "Por el derecho de Israel a existir. No a la agresión iraní. Por los derechos humanos en Irán". El periodista Hermann Tertsch va llegir aquest manifest:
Los aquí reunidos queremos expresar nuestro apoyo al estado y al pueblo de Israel ante la nueva amenaza del Presidente de Irán en la que afirma que "ha empezado la cuenta atrás" para la destrucción de Israel. Consideramos que todos los países tienen derecho a vivir en paz. La amenaza del régimen iraní acentúa las dudas de la comunidad internacional sobre la naturaleza pacífica de su programa nuclear, un programa que, de acuerdo a las NacionesUnidas, viola el Tratado de No Proliferación.

La comunidad internacional y la opinión pública española deben condenar sin paliativos la amenaza del Presidente de Irán, un líder fanático y teocrático, de cuya intolerancia es también víctima el pueblo iraní. El llamamiento del mandatario iraní es, además, un aliento a quienes practican el terrorismo. Sólo con la firmeza y la determinación de todos los que creemos en la paz y la libertad podremos hacer frente a los extremistas.

La amenaza de destruir un país miembro de la ONU por parte de un jefe de estado es contraria a la Carta de las propias Naciones Unidas. Hacemos un llamamiento a la Comunidad Internacional para que frene el programa nuclear de Irán, para que condene de forma clara e inequívoca la amenaza de destruir Israel, para que exija el cumplimiento de los derechos humanos en Irán.

En este sentido queremos hacer público nuestro reconocimiento por el apoyo recibido por todas las organizaciones a este manifiesto y seguimos demandando al pueblo y al gobierno español firmeza en la condena de las agresiones del presidente de Irán contra Israel.

Ante las amenazas del Presidente de Irán, nosotros proclamamos el derecho de Israel a existir y manifestamos nuestros deseos de paz para todos.

Ante la amenaza de destrucción, hoy, todos somos Israel.

Por la libertad, los derechos humanos y la democracia en Irán.

Més sobre el despotisme europeista

Florentino Portero a l'ABC:
Angela Merkel ha trabajado duro, hasta el punto de que antes de entrar en la Cumbre los aspectos más importantes estaban cerrados. Ante el mensaje que la ciudadanía les había enviado con su «no» al Tratado nuestros gobernantes, tras mucho reflexionar, han concluido que el problema son los ciudadanos. ¿Qué necesidad hay de tenerlos en consideración? ¿Quiénes son ellos para ocasionarles tamaño trastorno? Al fin y al cabo, el ciudadano de a pie no está preparado para juzgar problemas de tal complejidad y, sobre todo, no es quién para poner en peligro un proceso de tanta trascendencia histórica. Tan Tratado es el que resultó fallido como el naciente, pero uno pasó por las urnas y el otro seguirá el trámite parlamentario.

Sin lugar a dudas el logro más importante de la Cumbre de Bruselas ha sido sacar adelante casi todo lo incluido en el difunto Tratado de la Constitución, que fue rechazado por la ciudadanía, pero ahora sin contar con la participación directa de la población. Toda una lección de cómo en Bruselas se interpreta la democracia. Y eso que los sondeos de opinión recogían el deseo de la gente de ir a votar. Como ya apuntamos desde estas páginas días atrás, un estudio realizado por la firma Harris concluía que el 75 por ciento de los españoles, el 71 por ciento de los alemanes, el 69 por ciento de los británicos y el 64 por ciento de los franceses considera que la importancia del nuevo tratado requiere ser aprobado en referendo.

El rechazo al Tratado de la Constitución suponía un fracaso de los federalistas, que tendrían que ceder posiciones: y, efectivamente, no hay «Constitución» sino reforma de tratados; se pospone la aplicación de la reforma del sistema de votación de Niza; no hay ministro de Asuntos Exteriores... pero, lo fundamental se mantiene. Los británicos han resuelto sus diferencias mediante un mecanismo de no vinculación.

España partía desde una posición complicada. Por una parte nuestro gobierno se sitúa entre los más europeístas. Cuando no se cree demasiado en el propio estado hay que recurrir a estructuras exteriores, por muy en ciernes que se encuentren. Pero esa posición ya había sido derrotada. Por otra parte, el prestigio de nuestro presidente en Bruselas está por los suelos. La secretaría de Estado para Asuntos Europeos ha realizado un trabajo profesional, tratando de situarnos en una posición realista. Algo que en circunstancias normales no hubiera llamado la atención. Es lo que se espera de ella. Sin embargo, ante los bandazos dados por La Moncloa, cediendo en todas direcciones para hacerse perdonar desplantes, opas, regularizaciones de emigrantes, política antiterrorista... la secretaría nos ha permitido mantener la figura compuesta. Llegamos a Bruselas con todo entregado, en un nuevo ejemplo de rendición preventiva. Al final, los polacos defendieron nuestros intereses allí donde nuestro presidente los había abandonado.

El espectáculo de querer presentar a Zapatero como el hombre providencial que supo encauzar la cumbre cuando parecía abocada al fracaso es patético. Fiel a sí mismo, llegó sin saberse la lección, no tuvo intervenciones significativas, vendió su voto a cambio de que le dejaran salir en la foto y luego se prestó a participar en un montaje ridículo sobre su relevante papel en la política europea.

dimecres, 27 de juny de 2007

Iran, la revolta de la gasolina

La violència i les protestes a l’Iran contra la instauració del racionament de gasolina i la disminució de la seva subvenció –el règim teocràtic suma a la seva incompetència econòmica la necessitat de quantitats ingents de diners pel seu projecte nuclear- és una prova de l’èxit de la política nord-americana d’estrangulament econòmic del règim iranià, de “l'approche indirecte” definida per Ludovic Monnerat.

ADDENDA 1.- Milers d'iranians han calat foc a diverses gasolineres de Teheran. Algunes fonts parlen de 15 gasolineres incendiades, xifra que altres augmenten fins a 50. Els aldarulls se centren a la capital del país, però sembla que s'han estès a altres ciutats. Fotografies i vídeos de la revolta, aquí.

Imaz: la treva es va trencar pel "xantatge a punta de pistola" d'ETA

ABC:

El presidente del PNV, Josu Jon Imaz , afirmó hoy que las negociaciones entre su partido, los socialistas y Batasuna se rompieron por el "chantaje a punta de pistola" que ETA realizó a los socialistas para que cambiaran sus convicciones y defendieran una institución común para Euskadi y Navarra.

En una entrevista en Radio Euskadi, Imaz subrayó que él mismo participó en la reunión negociadora en la que la izquierda abertzale "dijo al Partido Socialista que, o defendía activa y públicamente conformar un único espacio de autogobierno (entre Navarra y el País Vasco), o todo se rompe".

"Yo dije que como demócrata y abertzale no puedo aceptar el chantaje a punta de pistola a un partido para que cambie sus convicciones, además de que violentar la voluntad de los navarros (con un acuerdo de ese tipo) supondría un alejamiento para dos generaciones" entre ambas comunidades, agregó el presidente del PNV.

Bouza, candidat alternatiu a Rivera

Albert Boadella, Arcadi Espada, Xavier Pericay y Teresa Giménez Barbat, cuatro de los intelectuales que promovieron la creación de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C's), han expresado hoy públicamente su apoyo a la candidatura de Luis Bouza-Brey a la dirección de esta formación política.

En declaraciones a Efe, la escritora Teresa Giménez Barbat, presidenta de la asociación Ciutadans de Catalunya, ha explicitado, en nombre de los cuatro intelectuales, su aval a la lista de Bouza, profesor de Ciencia Política en la Universidad de Barcelona, que competirá con la candidatura oficialista que encabeza Albert Rivera, actual presidente de C's y que aspira a revalidar su mandato en el congreso que celebrará el partido este fin de semana.

Según Giménez Barbat, en un momento "tan delicado" como el que deberá afrontar Ciutadans, al plantearse su fusión con el proyecto político que impulsan Fernando Savater y Rosa Díez para el conjunto de España es necesario situar al frente del partido a una figura "con la experiencia y la preparación de Bouza" para llevar a buen puerto el proceso.

Més informació, aquí i aquí.

dimarts, 26 de juny de 2007

Si condueixes depressa és que la tens petita

Amb l’eslògan Speeding. No one thinks big of you el govern d’Austràlia pretén reduir la mortalitat a les carreteres.

Aquí podeu veure el vídeo de la campanya que està fent furor a tot el món a través de YouTube.

Les infermeres lesbianes violen els drets humans dels musulmans


El clerge musulmà Abu Hamza que predicava a la mesquita londinenca de Finsbury Park i que va ser condemant l’any passat a set anys de presó per incitació a l’assassinat i a l’odi racial ha rebutjat l’infermera que fins ara el vestia, el rentava i el cuidava a la presó pel fet de ser lesbiana. Segons el clerge, posar-li aquesta infermera ha estat una greu vulneració dels drets humans i un atac a la seva religió.


HATE preacher Abu Hamza has refused any more treatment from his prison nurse after finding out the man is gay.The nurse, nickname Queenie, has been helping to wash and dress the convicted terrorist for more than two years. A prison source told the Mirror the full-time staffer is openly gay and has a camp voice.Officers at Belmarsh jail are said to be surprised Hamza, 48, has not noticed before.

Now the cleric is claiming it is against his religion and human rights to be treated by a homosexual. The source said Hamza's solicitor wrote to the governor demanding his client is given a new regular nurse.

L'ONU confirma la porositat de la frontera siriano-libanesa

La frontera del Líbano amb Síria està oberta al contraban d'armes i altres productes, segons un informe especial presentat avui pel secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon.
Lebanese Army patrols along the border are ineffective, the probe concluded.

It added that Lebanon's security forces lack training carrying out anti-smuggling missions and its deployment is not aimed at stemming such activity.

"The lookout points and checkpoints are spread out according to traditional military doctrine and their aim is to provide territorial defense, not check smuggling," the report read.

Massa espabilat pels talibans

El nen afganès Juma Gul s'ha convertit en un petit heroi. Fa unes setmanes un grup de talibans el van intentar convèncer perquè fés un atemptat suïcida contra les tropes nord-americanes a l'Afganistan. Li van posar una bomba en una armilla embolicada al cos amb un cable de control a la mà i li van dir que s’acostés a un grup de soldats nord-americans i que premés el botó. Quan va preguntar que passaria a l’apretar el botó li van dir que li sortirien flors per tot arreu. Juma es va adonar que l’enganyaven i quan va arribar amb el cinturó-bomba a la l’oficina militar del seu districte va demanar ajuda. Els talibans s’han afanyat a dir que és mentida i que es tracta d’una muntatge propagandístic, però el cert és que no seria la primera vegada que els islamistes utilitzen nens petits en atemptats suïcides.

Kaczynski compara l’Alemanya d’avui a la dels anys 30

En un nou estirabot, els primer ministre polonès Jaroslaw Kaczynski ha comparat implícitament l’Alemanya d’avui amb l’Alemanya dels anys trenta que va portar Hitler al poder.


"En Allemagne, quelque chose de très négatif se produit. Comme à une époque qui est déjà révolue, la grande majorité des Européens n'avait pas le courage d'en parler, il en est de même aujourd'hui", a dit Jaroslaw Kaczynski à la radio publique. "Je mets donc en garde -et je m'adresse aux autorités allemandes en tant que Premier ministre polonais-, ne tolérez pas ce genre de choses, ce genre de déclarations, car cela mène au pire, aux malheurs qui peuvent arriver en Europe, mais qui en touchant l'Europe toucheront aussi les Allemands".

(...)

"En raison d'une politique allemande préméditée, il n'est pas correct en Europe de parler des victimes et des coupables de la Seconde guerre mondiale", a encore dit Jaroslaw Kaczynski. "On peut en revanche parler des "camps de concentration polonais", ou de la co-responsabilité de la Pologne ou même de sa responsabilité tout court pour l'Holocauste", a-t-il déclaré. "C'est une situation absolument incroyable, qui part du postulat que les nazis n'auraient pas du tout de nationalité", a-t-il dit. (belga)

El Gran Muftí d’Egipte rebutja l’ablació

Egypt's state-appointed Grand Mufti said today female genital cutting is forbidden by Islam. His pronouncement came after an 11-year-old girl died while undergoing the procedure at a private medical clinic in southern Egypt.

Genital cutting of girls, often referred to as female genital mutilation or circumcision, is banned in Egypt although the practice remains widespread as a rite of passage for girls and is often viewed as a way to protect their chastity.

"The harmful tradition of circumcision that is practised in Egypt in our era is forbidden," Mufti Ali Gomaa was quoted as saying by the Egyptian state news agency MENA.

The statement was the strongest yet against the practice by the Mufti, who is the government's official arbiter of Islamic law. The Grand Sheikh of Cairo's prestigious al-Azhar mosque, Mohamed Sayed Tantawi, had previously described the practice as un-Islamic, although some other clerics have supported it.

Both Tantawi and Coptic Pope Shenouda, the leader of Egypt's minority Christian community, have said that neither the Koran nor the Bible demand or mention female circumcision, which is usually performed on pre-pubescent girls.

Més informació, aquí.

El 13% dels joves d’Espanya són d’orígen estranger

El número de jóvenes extranjeros en España representa ya el 13 por ciento del total por el "importante fenómeno migratorio", principalmente procedentes de Marruecos (16 por ciento), Rumanía (14 por ciento), Ecuador (12 por ciento) y Colombia (6 por ciento), según el Informe Anual Jóvenes 2006, presentado hoy por el Instituto de la Juventud. Este hecho ha suavizado la pérdida de peso demográfico de la juventud respecto al conjunto de la población española.

Més informació, aquí.

Occident hauria d’exigir excuses als musulmans per l’afer Rushdie

L’expolítica holandes i militant dels drets de les dones, Ayaan Hirsi Ali, ha sortit en defensa de l’escriptior de nou amençat Salman Rushdie i ha demanat que Occident exigeixi excuses als musulmans per haver criticat el seu ennobliment per la reina d’Anglaterra.

“L’écrivain nigérian Wole Soyinka a raison : l’Occident fait une erreur fatale lorsqu’il laisse l’intolérance prendre le dessus. L’Occident doit monter la garde. En faisant Salman Rushdie chevalier, la Reine honore la liberté artistique et de conscience chère à l’Europe. Au lieu d’en faire le symbole du pouvoir royal perdu, elle l’érige en symbole de la liberté. Longue vie à la Reine !”

The Nigerian playwright Wole Soyinka is absolutely right: It is a fatal mistake for the West to let the forces of intolerance "define the territory of insult." The West must stand its ground. By knighting Salman Rushdie, the queen has honored the freedom of conscience and creativity cherished in the West, making her a symbol of the essence of our way of life.

diumenge, 24 de juny de 2007

UE: Tot pel poble però sense el poble

Si el procés de construcció europea fos realment democràtic seria encara més intervencionista del que és perquè la majoria de l’opinió pública continua sent essencialment antiliberal. I si en els últims anys, davant l’amenaça de col·lapse de l’Estat del Benestar, la UE ha introduït algunes polítiques liberals, sobre tot en el mercat interior i de la competència, ha estat perquè era més fàcil abordar-ho a nivell comunitari que nacional, ja que molts governs prefereixen fer a través de Brussel·les el que no s’atreveixen al seu país per por al preu electoral. Aquest i no altra és el nus principal de l’intríngulis comunitari, que afecta tant a federalistes com a confederals. Els primers, xoquen amb l’oposició dels identitarismes nacionals a perdre més competències mentre que els segons no volen cedir identitat però alhora tampoc volen perdre beneficis i subvencions ni la coartada europea per fer o no fer, segons convingui. És per això que la construcció europea sembla condemnada, ara per ara, al “despotisme europeista”, aquesta versió contemporània del despotisme il·lustrat.

divendres, 22 de juny de 2007

Gaza, les raons de la violència

Article de lectura imprescindible. Publicat a Le Monde i escrit per Gunnar Heinsohn, director de l’Institut Raphael-Lemkin de la Universitat de Bremen, el primer institu europeu consagrat a l’estudi comparat dels genocidis.

Le 11 septembre 2005, Israël évacuait la bande de Gaza. Le lendemain, quatre synagogues y étaient incendiées. Une foule enthousiaste de jeunes du Hamas et du Fatah applaudirent à ces profanations, qu’ils célébrèrent comme des feux de joie annonçant l’avenir d’une Palestine indépendante.

Dix-huit mois plus tard, les combattants des deux organisations mènent toujours des attaques conjointes contre leur voisin détesté. De septembre 2005 à juin 2007, leurs fusées Kassam ont tué 11 Israéliens. Mais, durant la même période, quelque 600 Palestiniens sont morts dans les affrontements entre factions rivales. Des milliers d’autres ont été blessés et la moitié de la population traumatisée par une spirale sans fin de meurtres et de représailles. On voit même des frères, le visage dissimulé sous des cagoules, qui cherchent à s’égorger entre eux.

Qui est responsable de cette violence et de ces conflits ? Il y a beaucoup de réponses à cette question, mais il est intéressant de noter qu’Ahmed Youssef, haut responsable du Hamas et conseiller politique d’Ismaïl Haniyeh, le premier ministre palestinien (limogé le 14 juin), ne met pas les troubles en cours à Gaza sur le dos des “Juifs” ni sur le manque de dévotion religieuse de ses adversaires du Fatah. En mai, il a déclaré au journal cairote Al-Ahram que le principal problème résidait dans l’incapacité du Fatah comme du Hamas à “contrôler leurs hommes dans les rues”. Mais pourquoi donc la violence a-t-elle pu échapper à tout contrôle dans une culture où l’obéissance est une vertu cardinale ? La réponse est à chercher du côté d’une explosion d’une autre nature.

Gaza est submergée par un boom démographique, qui ne montre pas le moindre signe de ralentissement. Entre 1950 et 2007, sa population est passée de 240 000 à près de 1,5 million d’habitants. Comment une croissance aussi rapide a-t-elle été possible dans un territoire d’une telle exiguïté et privé d’une économie digne de ce nom ? Cet exploit insigne a été réalisé par l’United Nations Relief and Works Agency for Palestine Refugees in the Near East (Office de secours et de travaux des Nations unies pour les réfugiés de Palestine dans le Proche-Orient). En vertu du droit international, l’UNRWA considère en effet tout résident de Gaza comme un réfugié. L’organisme fournit donc un logement et assure les frais de scolarité et de santé à tout nouveau-né - que celui-ci soit le premier ou le dixième enfant d’une famille.

Résultat de la politique et des programmes de l’UNRWA, la majorité juive qui prévalait en Israël et dans les territoires occupés est devenue minoritaire. Dans la tranche d’âge des plus de 60 ans, les Juifs sont trois fois plus nombreux que les Palestiniens. Mais ils sont minoritaires dans les générations plus jeunes, où se recruteront les combattants des guerres des décennies à venir. En 2005, on comptait 640 000 garçons juifs de moins de 15 ans, contre 1,1 million d’enfants mâles du même âge dans la partie arabe. Beaucoup de jeunes Juifs sont des fils uniques qui se consacrent avant tout à leur future carrière professionnelle. En face, plus des deux tiers des garçons arabes ont deux, trois ou quatre frères. Ni leurs pères ni l’UNRWA ne leur laisseront le moindre bien ni ne leur prépareront une place décente dans la vie.

M. Haniyeh, par exemple, est né en 1962 et a été élevé grâce à l’argent de l’aide occidentale. Il est le père de 13 enfants. En cette année, Gaza compte 46 000 hommes dans la tranche d’âge des 45-59 ans, à laquelle appartient M. Haniyeh. Dans la tranche des 0-14 ans, on dénombre 343 000 garçons. Aux Etats-Unis, pour 1 000 hommes âgés de 45 à 49 ans, on ne compte que 945 garçons âgés de 0 à 4 ans. Chez les Juifs israéliens, le rapport est d’environ 1 500 pour 1 000. A Gaza, en revanche, pour 1 000 hommes de 45 à 49 ans, on compte près de 6 200 garçons entre 0 et 4 ans.

JEUNES GENS EN COLÈRE

Si la population américaine avait suivi le même taux de croissance que celle de Gaza, les Etats-Unis seraient passés d’une population de 152 millions en 1950 à 945 millions en 2007, soit près du triple de son chiffre actuel, de 301 millions. Les hommes de 15 à 29 ans, qui sont ceux traditionnellement en âge de combattre, seraient non pas 31 millions comme c’est le cas, mais 130 millions. Confrontés à une telle explosion démographique, les institutions culturelles et les politiciens américains seraient-ils en mesure de “contrôler leurs hommes dans les rues” ?

Au cours des quinze prochaines années, un nombre toujours croissant de jeunes gens en colère vont écumer les rues de la Palestine en raison d’une faille originelle dans le processus de paix Arafat-Rabin. Une promesse occidentale d’aider tous les enfants déjà nés mais de supprimer les aides internationales à ceux venus au monde après 1992 et, en même temps, de stopper toute nouvelle installation de colonie israélienne, aurait dû être le premier pas du processus d’Oslo. Comme en Algérie ou en Tunisie, où le taux de fécondité est tombé de 7 à moins de 2 et où le terrorisme a cessé, Gaza, en 2007, aurait vu la quasi-totalité de ses garçons atteindre l’âge de 15 ans en tant que fils uniques. Ils n’auraient dès lors guère eu de raisons de tuer leurs concitoyens ou des Israéliens. Aujourd’hui, pourtant, le taux de fécondité à Gaza est toujours proche de 6. Cette démographie galopante continuera de produire en grand nombre des jeunes hommes sans perspective d’emploi ni aucune place dans la société, et dont l’unique espoir sera de se battre pour s’assurer l’une et l’autre.

2008, la intifada americana

Com en un relat de ciència ficció, Daniel Pipes recrea en el seu últim article l’explosió d’una intifada islamista als Estats Units (versió en anglès, aquí), que situa en el 19 de juny del 2008. L’article detalla les seves dramàtiques conseqüències, recorda la subestimació dels seus símptomes precedents i vaticiana un final dramàticament previsible. Val la pena llegir-lo.
La surprise a donc été très grande, en juin 2008, quand 51 bombes explosèrent en l’espace de quelques heures, réparties dans les 50 États américains plus le district de Columbia, tuant plus de 800 personnes dans des écoles, des magasins et des stations de métro. De telles prouesses terroristes avaient déjà eu lieu auparavant, mais en des lieux éloignés – 500 bombes en une journée au Bengladesh en 2005, 50 en une journée en Thaïlande du Sud en 2006 – et le monde extérieur ne leur avait prêté que peu d’attention.

Comme dans le cas du Bengladesh, des tracts ont été retrouvés près de chacun des lieux d’attentat. Signés par les Djihadistes pour la Justice, un groupe encore inconnu, les tracts appelaient à remplacer la Constitution par le Coran et à aligner la politique étrangère nationale sur celle de Téhéran. Plagiant le
Hamas, les Djihadistes pour la Justice justifièrent leurs crimes en affirmant que le règne musulman profiterait aux Juifs et aux Chrétiens: «Quand nous parlons de la mission de restauration de l’Islam à sa place naturelle [de domination mondiale], c’est pour demander la justice, la bienfaisance, l’amour universel (…) de sorte que les Chrétiens vivront en paix et que même les Juifs vivront en paix et en sécurité.»
Prenant exemple sur les manifestations
pro-Hamas et pro-Hezbollah de l’été 2006, les islamistes et les membres de l’extrême-gauche apportèrent leur soutien à l’intifada américaine, rythmant leur glorification de ses «martyrs» par le slogan «Mort à l’Amérique» de l’ayatollah Khomeiny. Ces messages trouvèrent un écho sur les campus canadiens, notamment à l’université Concordia de Montréal et l’université York de Toronto.

Comme l’avaient révélé les attentats à la bombe du 7 juillet 2005 en Grande-Bretagne, des taupes islamistes vivaient en grands nombres, tranquillement et discrètement, aux États-Unis. La violence devint quotidienne, omniprésente, endémique, routinière, se manifestant dans les bourgades rurales comme dans les banlieues haut de gamme et les centres urbains, visant des maisons de particuliers, des restaurants, des bâtiments universitaires, des stations-service et des réseaux électriques. À mesure que la fréquence des attentats augmentait, les terroristes devenaient moins prudents, ce qui entraîna une forte augmentation des arrestations et un engorgement des prisons. Certains terroristes préféraient éviter cette ignominie en perpétrant des attentats-suicide, le plus souvent accompagnés de vidéos ronflantes diffusées sur Internet. Dans l’ensemble, les quelque 100.000 incidents répertoriés ont représenté une moyenne de 10.000 morts et plusieurs fois autant de blessés par an.

Les Djihadistes pour la Justice ont fait le siège du Capitole et de la Maison Blanche, inspirés par des attaques antérieures contre d’autres symboles de souveraineté comme la Maison rouge de
Trinidad en 1990, le Palais du Parlement en Inde en 2001 et le projet avorté de prendre d’assaut le Parlement d’Ottawa en 2006. En dépit des mesures de sécurité massives prises à Washington, des tireurs isolés parvinrent à abattre quelques membres du corps législatif et des consultants de la Maison Blanche. Les Djihadistes pour la Justice ont pu compter sur le parrainage iranien et saoudien, mais les États-Unis n’ont pas riposté car, avant d’agir, le président Obama exigea de disposer de moyens de preuve équivalents à ceux devant être présentés devant un tribunal américain, ce que les agences de renseignement ne pouvaient pas fournir.

Contra la nova FEN

Jo també estic en contra de l’assignatura obligatòria d’Educació per a la Ciutadania. I des de la meva solitud atea i liberal he de dir que no em fa res coincidir, encara que només sigui per una vegada, amb l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, que com tothom sap no és ni atea ni liberal. Tot i que en aquesta lluita contra la intromissió de l’Estat en les consciències m’hauria agradat coincidir amb l’Església molt abans, per exemple quan ens imposaven a totes les escoles la Formación del Espíritu Nacional, no sortiré ara amb un ciri trencat. Benvinguda, doncs, al territori de la lluita per la llibertat, que espero i desitjo que els bisbes ampliin a altres aspectes de la vida i la societat.

I ha moltes raons per estar en contra d’aquesta assignatura –per inútil i moltes vegades contraproduent, perquè cap país democràtic en té cap de semblant, etc- però la raó fonamental és perquè comporta la demolició de la pedra angular que sustenta l’edifici de les democràcies liberals i que no és altra que la renúncia de l’Estat a l'adoctrinament ideològic, ja sigui filosòfic, polític o religiós. La moral no és una competència de l’Estat sinó un dret de les persones que l'Estat ha de protegir.

Val la pena recordar que l’Estat democràtic modern neix de la Reforma posterior a les guerres de religió europees. La "Carta sobre la tolerància" de Locke il·lustra perquè les diferents sectes religioses, davant la impossibilitat que una convenci a l’altra de la seva veritat, acaben acceptant conviure sense matar-se i que les disputes es resolguin per la llei al marge de la “veritat”. És a dir, d’una banda es va separar la religió del dret positiu i es va circumscriure a l’esfera privada. D’altra banda, es va substituir la lleialtat als valors religiosos compartits per la lleialtat a un ordre civil comú regit per normes iguals per a tothom i esporgades de cap vinculació religiosa concreta.

Els Estats democratico-liberals actuals -permeteu-me la comoditat de l'autocita- es fonamenten en aquest escepticisme epistemològic, "en aquesta ignorància voluntària de la veritat davant l’evidència que les persones sempre pensarem diferent i tindrem pluralitat de creences -polítiques, econòmiques, morals o religioses- sobre com hem de viure o cercar la felicitat. És per això, que la missió de l’Estat i dels governs no ha de ser altra que garantir de manera imparcial les regles del joc perquè ningú imposi a ningú la seva “veritat”, el seu model de vida, i permetre que tothom pugui viure, en la mesura del possible, segons les seves conviccions. Això implica una concepció procedimental i no teleològica de la resolució dels conflictes".

Es per aquesta raó que assignatures amb els continguts antropològics que contempla l’Educació per a la Ciutadania –més enllà de la difusió dels valors democràtics i de l'explicació de les institucions polítiques de la llibertat- resulten inacceptables.

Els "danys col•laterals" de l’efecte Ciutadans

La iniciativa intel·lectual i política que encarna Ciutadans –a la que he manifestat en diverses ocasions el meu suport i simpatia- pretenia, al meu entendre, un doble objectiu: plantar cara al “nacionalisme de tots els partits” i crear un espai de centreesquerra no antiliberal a l’estil del Manifest d’Euston. És aviat encara per saber si aquest projecte reixirà o no i, sobre tot, si Ciutadans serà la seva expressió definitiva, però els seus primers efectes ja són avaluables. I he de dir que em semblen contradictoris.

Més enllà de la memorable victòria de les eleccions autonòmiques –una victòria contra el silenci mediàtic, el menyspreu polític i l’”statu quo” dominant, que no és poca cosa!- a les eleccions municipals l’efecte Ciutadans ha resultat paradoxal. Integrada per un bon grapat de militants provinents de la dissidència socialista i de l’esquerra antinacionalista, Ciutadans ha erosionat més a la dreta constitucionalista, el PP, que a les forces nacionalistes (CiU, PSC, ERC i ICV).

Si l’objectiu era el nacionalisme, i de manera especial el nacionalisme d’esquerres, l’efecte Ciutadans ha provocat "danys col·laterals" en la trinxera equivocada.

dijous, 21 de juny de 2007

Mitja Catalunya a Frankfurt

Francesc de Carreras avui a "La Vanguardia":
El tripartito que nos gobierna dice que propugna un catalanismo social, un nacionalismo inclusivo. Dice, dice. Palabras, palabras. Ante casos así, mi piedra de toque es siempre aquella frase evangélica: "Por sus obras los conoceréis". Efectivamente, los conocemos, desde hace tiempo, mucho tiempo, los conocemos por sus obras, no por sus palabras. Simbólicamente, media Catalunya no irá a Frankfurt. Así lo lamentaba ayer Paco González Ledesma, viejo periodista de La Vanguardia,que ha novelado Barcelona desde todos los ángulos: "Yo quiero a mi país, pero mi país no me quiere a mí y, además, piensa que no formo parte de él. Esto me llena de perplejidad y de dolor". Catalanismo inclusivo, catalanismo social. Palabras, palabras.

¿Tiene todo esto mucha importancia? La verdad es que, según parece, estos homenajes a culturas minoritarias pasan casi desapercibidos en Frankfurt. La feria es un acontecimiento comercial y los actos de este género sólo sirven para dar un barniz cultural a la compraventa de derechos de autor y de edición. Pero esta decisión política que comentamos es una piedra más de una construcción - ¿reconstrucción?- nacional excluyente, un retroceso en el camino de una Catalunya abierta, una mala imagen exterior de nuestro país de la que ya ha comenzado a hacerse eco el Frankfurter Allgemeine.Y, además, todo ello cuesta un pastón: India, hace unos pocos años, envió a 22 escritores, nosotros 101. Así somos de nuevos ricos.

La burla

Tots els governs de la democràcia espanyola van tenir contactes amb ETA, però mai van arribar a compromisos d'amagat i, menys encara, a negociar res sense la condició prèvia de la renúncia total i definitiva a la violència, com ha passat amb el govern de Zapatero. La coartada que també Aznar s'havia reunit amb ETA era tan perversament infantil que només se la podien creure els hipòcrites o els desinformats, que pel que sembla són molts, mitjans de comunicació inclosos.

Que el camí emprès per Zapatero -de "victòria" en "victòria" a la derrota final- no tenia precendents ni justificació es va saber gairebé des del primer moment. I el pas del temps no va fer res més que confirmar-ho. Avui, GARA publica una nova entrega de les factures d'ETA i explica el que ja era pràcticament una evidència: que el govern i ETA van decidir conjuntament l'abast de l'alto el foc i el contingut de la declaració de Zapatero. Dit en plata: que el president del govern va prendre el pèl al parlament -que és com dir a tots els ciutadans d'aquest país- fent-lo avalar una declaració que havia estat prèviament consensuada amb els assassins.
Ni el alto el fuego permanente proclamado por ETA el 22 de marzo de 2006 ni la declaración efectuada por el presidente español, José Luis Rodríguez Zapatero, el 29 de junio del mismo año fueron iniciativas unilaterales. Ambas cuestiones habían sido largamente debatidas, maduradas y consensuadas por interlocutores de ambas partes entre julio y noviembre de 2005. Se pactaron también las llamadas «garantías» y las condiciones para las siguientes fases.

No hi ha res a fer

Lord Nazir Ahmed, baró de Rotherham, d'orígen paquistanès i militant del Partit Laborista, és el primer britànic musulmà al que la Reina li va concedir un títol nobiliari. Ara demana, per respecte a l'islam, que la Corona li retiri el títol que fa uns dies li va concedir a Salman Rushdie. L'entrevista "Le Figaro".


Nazir Ahmed, le premier Britannique musulman anobli par la reine, en 1998, répond à nos questions sur la nouvelle "affaire Rushdie". À 40 ans, ce Pakistanais d’origine, militant du Labour, est devenu lord Ahmed, baron de Rotherham.

LE FIGARO. – Comment réagissez-vous à la polémique provoquée par l’anoblissement de Salman Rushdie ?

Nazir AHMED. – Cet honneur est donné en reconnaissance de services rendus à la Grande-Bretagne. Salman Rushdie vit à New York. Dès lors, pourquoi l’avoir anobli lui quand aucun autre écrivain – et le pays en compte pourtant de talentueux – ne l’a été ? C’est un homme controversé qui a insulté à la fois l’islam, la chrétienté et le peuple britannique. Il ne mérite pas cet honneur.

Comment, cependant, comprendre les appels à la violence, sinon au meurtre?

– Je ne partage pas les déclarations entendues en Iran ou au Pakistan et condamne les manifestations violentes. Je pense même qu’il s’agit d’une affaire purement européenne, voire britannique. Mais il faut tenir compte de la sensibilité des gens sur certains sujets. Il y a deux semaines, Tony Blair parlait de construire des ponts avec les musulmans. Quelle hypocrisie! Que dirait-on si les gouvernements saoudien ou afghan honoraient des hommes morts dans les attentats du 11 Septembre aux États-Unis?

Quand même, Salman Rushdie n’a tué personne!

– Tout comme l’historien britannique David Irving, pourtant condamné en Autriche à la prison pour négation de l’Holocauste. Quand des propos racistes à l’égard d’une candidate indienne de l’émission «Big Brother» provoquent des manifestations violentes à New Delhi, personne n’a rien dit. Il ne peut y avoir deux poids deux mesures.

Que faire pour désamorcer la crise ?

– Il faut retirer son titre à Salman Rushdie.

Faut-il craindre une vague de violence en Grande-Bretagne?

– Franchement, je ne crois pas. Mais l’Occident doit s’interroger : peut-il prôner le dialogue interconfessionnel avec les musulmans et en même temps faire la promotion des Versets sataniques?

L'amic F.C. m'envia la referència i aquesta anotació:

Demostració definitiva de la imposibilitat d'integrar musulmans: si el Lord i Baró de Rotherham, del Partit Laborista, no fos musulmà, segur que el farien fora del partit. O sia que no hi ha res a fer. Ni que els facin Lords.

dimecres, 20 de juny de 2007

Deixeu que les bèsties es devorin entre elles

Un article imprescindible del columnista Nibras Kazimi per saber el que està passant a l'Iraq:
I hereby declare victory. I believe the Sunni insurgency in Iraq has collapsed, and all the casualty tallies that the insurgents are desperately trying to ratchet-up won't convince me otherwise. The odor of defeat hangs heavily around the "dead-enders" — a term I'd like to bring back into vogue because it's an apt description for those gangs that remain to be hunted down, and who will be responsible for the baseline violence we will continue to see there, but at levels Iraqis can live with and still prosper.

Three months ago, I wrote a column on these pages, "Jihadist Meltdown." In it, I envisioned the endgame of the insurgency — the prospect of jihadists turning on jihadists. Over the last two weeks, the Sunni strongholds of western Baghdad have witnessed street battles between the two main insurgent factions responsible for the bulk of violence in Iraq: Al Qaeda's Islamic State of Iraq and the Islamic Army.

dimarts, 19 de juny de 2007

Diversitat Sarkozy

Sarkozy ha aprofitat la dimissió forçada per les urnes d'Alain Juppé per remodelar el govern i nomenar els potents secretaris d'estat del govern francès. Entre aquests últims hi destaquen les cares noves de Fadela Amala, d'orígen algerià i presidenta de l'associació "Ni putes, ni submisses", i Rama Yade, d'orígen senegalès i vicepresidenta del Club "Segle XXI".

La primera va ser elegida regidora municipal de Clermont-Ferrand pel partit socialista el 2001, mentre que la segona, casada amb un socialista, prové d'una família d'esquerres propera a Léopold Sédar Senghor, el primer president del Senegal.

Fadela Amala

Rama Yade

Pitjor el remei que la malaltia

Des de la seva creació, ara fa un any, el Consell de Drets Humans de l'ONU s'ha reunit formalment 8 vegades, 3 de les quals en sessions monogràfiques sobre Israel. De les 19 resolucions que ha aprovat, 14, el 74%, han estat per condemnar Israel. Les altres 5, el 26%, per estirar les orelles al Sudan. Cap altra estat del món ha merescut cap resolució. A aquesta vergonya s'hi afegix ara la supressió del mandat dels relators especials sobre els drets humans a Cuba i Bielorússia.

GENEVE (AFP) - Après des mois d'âpres tractations entre Nord et Sud, le Conseil des droits de l'homme de l'ONU est désormais en état de fonctionner, mais il a dû se résoudre à sacrifier les victimes de la répression politique à Cuba et au Bélarus.

Les 47 pays membres se sont mis d'accord lundi à minuit, heure limite, sur leurs règles de fonctionnement. Celle-ci prévoient que tous les Etats du monde devront se soumettre tous les quatre ans à un "examen périodique universel" de leur respect des droits de l'homme.

Le Conseil a remplacé en juin 2006 la Commission des droits de l'homme, qui ne se penchait sur le sort d'Etats particuliers que lorsqu'ils étaient mis en accusation par leurs homologues. D'où la mise en place de l'examen périodique qui loge tous les pays à la même enseigne et vise à éliminer politisation et marchandages entre gouvernements.

Mais la mise en place du Conseil a opposé des pays occidentaux minoritaires à des Etats désireux de réduire les pouvoirs de la jeune institution. Plusieurs d'entre eux, dont la Chine et l'Iran, ont exigé la tête des douze experts indépendants chargés par l'ONU d'enquêter sur des pays précis.

Dans un effort de compromis, le président du Conseil, l'ambassadeur du Mexique Luis-Alfonso de Alba, a proposé de supprimer les mandats des deux experts consacrés à Cuba et au Bélarus. Ce compromis a été adopté sans vote et à l'unanimité, malgré un combat de dernière heure de la Chine, qui a cherché à imposer une majorité des deux-tiers pour la désignation des experts indépendants.


El Consell dels Drets Humans es va crear per substituir la desprestigiada Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides. Però, com es pot comprovar, ha resultat pitjor el remei que la malaltia.

Hamas i la Jihad reconeixen que el mur els impedeix fer més atemtpats a Israel



El líder de la Jihad Islàmica palestina, Ramadan Abdallah Shalah, ho explica en el vídeo anterior. L'obstacle que significa el mur per cometre atemtpats, malgrat el suport que reben els terroristes suïcides del govern de Hamas, també és reconegut pel vice-responsable de l'oficina política Hamas, Moussa Abu Marzouq, en unes declaracions a Egipte i recollides pel Centre d'Information sur les Renseignements et le Terrorisme.
1. En visite en Egypte, Moussa Abu Marzouq, vice-responsable du bureau politique du Hamas, a rencontré un groupe d'intellectuels et de politiciens égyptiens. La rencontre, qui a eu lieu le 1er juin 2007, était organisée sous l'égide de l'Association des médecins arabes, et a duré deux heures. Elle visait à “faire la lumière sur les événements sur le front palestinien”. Au cours de l'entretien, Abu Marzouq a répondu aux questions du public. Un compte-rendu de la réunion a été publié sur le site Internet des Frères Musulmans en Egypte, dont le Hamas est issu (article d'Abd al-Muizz Muhammad, Ikhwan Online, 2 juin 2007).

2. Au cours de la rencontre, le Hamas a été critiqué pour la diminution du nombre de ses attaques terroristes (“résistance”) depuis son arrivée au pouvoir. Le gouvernement du Hamas a également été vilipendé pour son manque de contribution à la résistance. Abu Marzouq a rétorqué que dans les faits, la situation était tout autre: “C'est la première fois depuis les Accords d'Oslo qu'un gouvernement palestinien soutient la résistance [comprenez : le terrorisme], ne poursuit pas les activistes de la résistance, ne les arrête pas, et ne se met pas en travers de leurs activités”. Abu Marzouq a même salué la “qualité” des attaques terroristes commises en Israël (“l'entité sioniste”) durant le mandat du gouvernement du Hamas, notamment l'attaque qui a permis la capture d'un “soldat sioniste” (Gilad Shalit). Moussa Abu Marzouq a également été interrogé sur la diminution des attentats-suicide (al-‘amaliyyat al-istishhadiyya) durant le mandat du Hamas. Il a admis que “[réaliser] de telles attaques est devenu difficile du fait de la barrière de sécurité et des portails qui encerclent les résidents de Cisjordanie”. Il a ajouté que le Hamas avait du mal à soutenir la Cisjordanie, mais a précisé que la réalité sur le terrain (la présence de la barrière de sécurité et des portails) lui fournissait une raison légitime d'agir.

3. Durant une interview télévisée (11 novembre 2006), Ramadan Abdallah Shalah, dirigeant du Jihad Islamique Palestinien, organisation responsable des principaux attentats-suicide de ces dernières années, a également reconnu que la barrière de sécurité érigée par Israël représentait un obstacle pour les organisations terroristes (la “résistance”), et que les choses seraient tout à fait différentes en son absence.

dilluns, 18 de juny de 2007

Aviat, Sarkozy haurà perdut

Ara resulta que, si hem de creure la tele, Sarkozy no ha guanyat tant i els socialistes han gunyat més. Per demostrar-ho, expliquen que la segona volta ja li ha costat a Sarkozy la primera crisi de govern, com si haver de prescindir de l’impresentable de Juppé no fós una sort sinó un inconvient. De seguir flipant així, demà la internacional mediàtica ja dirà que l’autèntic guanyador de la segona volta ha estat el PS.

ADDENDA.- La frase és de l'Arcadi Espada:

Gran éxito para la izquierda en Francia: el partido socialista logra alcanzar la oposición.

Cap a on fugen els palestins atemorits per Hamas?

Milers de palestins, i no només de Fatah, busquen seguretat a... Israel!


(Via Gateway Pundit)

Contra Zapatero

Les dues crítiques més dures contra Zapatero pel "procés de pau" les he llegit aquest cap de setmana. I les dues escrites per dos homes inequívocament d'esquerres.

La primera, d'Antonio Elorza a El Correo Digital:
Da la sensación de ser un hombre [es refereix a Zapatero] que a la superficialidad de sus análisis une la inquebrantable determinación, tanto de insistir en el camino elegido como de encubrir luego a toda costa los propios errores.

La segona, de Gregorio Moran a La Vanguardia:
Tengo la impresión de ser un idiota. Y de serlo de una manera tan rotunda, única, acomplejada, que estuve durante varios días dándole vueltas a la idea de titular este artículo de un modo sencillo y definitivo: "Tengo 59 años y soy idiota". Periodísticamente no sería un buen título, porque en páginas de opinión lo deprimente y excesivamente personal no gusta a los lectores. El que mira el diario por la mañana de un sábado, pasando páginas entre sorbo y sorbo de café, pide calor pero no fiebre. Pero mi problema es que no puedo dar crédito a lo que veo, a lo que leo y a lo que oigo, porque o no entiendo nada o es que lo entiendo demasiado. Me voy a explicar, a ver si compartiéndolo con ustedes eso me ayuda a superar este complejo de inferioridad mental que me devora desde hace días.

O sea que el presidente del Gobierno, señor Zapatero, se ha tirado casi dos años negociando entre dimes y diretes con ETA. Hasta aquí lo entiendo todo, porque hay muchas razones cruzadas. Primera y principal, el presidente no tiene ni zorra idea del País Vasco y ha de amarrarse a las orientaciones de Jesús Eguiguren, auténtica fuente negociadora del llamado retóricamente proceso de paz en Euskadi. Todo joven político con aspiraciones de estadista y absoluta ignorancia sobre el asunto, está convencido de que el tema vasco y muy en concreto ETA, la resuelven ellos con la lengua, basta con la lengua, y si fuera necesario con el talento y la experiencia de su ágil muñeca negociadora. Luego, cuando se dan una hostia monumental, llámense Carod Rovira o Zapatero, alegan siempre la misma frivolidad, les sale el lado filisteo que llevan dentro y nos tratan de conmover apelando a su buena voluntad y mejor intención y a su ansia por la paz y el fin del terrorismo. No sé si ustedes alguna vez han tenido la ocasión de hablar con un jefe terrorista, yo sí, y les puedo decir que de creerles en su hora emotiva nadie estaría más interesado que ellos por acabar de una vez con tanta sangre, y poder dedicarse al huerto, y cuidar de los niños y de los perritos y de los cerezos en flor. A mí, y a mis años, esto no me impresiona nada. Tampoco hay ni un solo dirigente mafioso cuyo sueño íntimo y reiteradamente manifestado no sea convertirse en un empresario legal y simpático y dejar atrás tanta matanza. Lo del corazón tierno sirve para los culebrones, por eso tienen tanto éxito en los países más violentos.

Veamos entonces, dos años de negociaciones es algo que forzándolo mucho podría ser justificable si hubiera algún resultado. Pero como no hay ninguno, digo más, como lo que hay es una situación de una gravedad como nunca anteriormente habíamos afrontado, se da en decir que al menos se ha logrado algún tiempo sin muertos. No sé si se dan ustedes cuenta de que este argumento es contraproducente para quien lo expresa, no solamente porque quiere decir lo contrario de lo que pretende -una organización terrorista que no mata durante tres años y que no entrega las armas, significa que se está preparando para volver a matar con mayor capacidad de fuego- pero es que además, si alguien se ampara en este argumento se obliga a asumir los muertos que vengan.

Esto es lo que me ha dejado la convicción de ser idiota

diumenge, 17 de juny de 2007

Ségolène Royal i François Hollande, separació matrimonial i política

Tot i haver obtingut uns resultats no tant dolents com a la primera volta, el Partit Socialista Francès ha perdut també les eleccions legislatives. La primera trencadissa interna: la separació de Ségolène Royal i François Hollande. Separació matrimonial i política, ja que Ségolène a banda de plantar el seu marit ja ha anunciat que es postul·la per substituir-lo al lideratge del partit.


Les pròximes vacances a... l'Iraq!

Two Iraqis enjoy the rollercoaster at the Pank holiday resort. Photograph: Jamal PenjwenyL'Iraq està tan i tan i tan malament que fins i tot hi ha empresaris disposats a invertir en la indústria... turística! S'han begut l'enteniment o és que la situació a l'Iraq no és exactament la que ens ensenyen per la tele? Ho explica avui Le Figaro:
L’ancien exilé kurde Hazem Kurda, revenu au pays après la chute du régime de Saddam Hussein en 2003, s’est lancé dans un projet fou : développer une industrie du tourisme dans le Kurdistan irakien. Dans un pays où les attentats-suicides ensanglantent chaque jour les rues des villes, le projet fait figure de véritable curiosité.

«Certains pensent que je suis fou mais je suis convaincu que le développement du tourisme au Kurdistan peut profiter à l’ensemble de l’Irak», explique-t-il dans
The Guardian. Le site baptisé Pank a été implanté près de la ville de Rowanduz à 1000 mètres d’altitude avec canyons et falaises à pic en guise de décor. Après avoir retiré les mines anti personnelles posées par l’armée de Saddam, Hazem Kurda a fait de Pank un véritable lieu de villégiature.

Le projet de Kurda n’en est qu’à ses balbutiements. Le complexe Pank n’est qu’une partie d’un vaste plan de développement qui devrait accoucher dans les prochaines années d’un «village vacance» autour de la source de Bekhal. Les premières pierres de
ce projet très ambitieux ont été posées en 2002. 240 chalets, 6 hôtels de luxe, un camping et un parc d’attraction devraient sortir de terre.

No mireu aquest vídeo si no voleu saber el que està passat a Gaza



Un dels líders de Fatah a Gaza, Samih al-Madhoun, va ser capturat aquesta setmana per milicians de Hamas. Li van disparar sis trets al pit i el van arrossegar pels carrers durant hores. Algun dels seus botxins va enregistrar amb telèfon mòbil com li feien "justícia" amb la punta dels peus. Pobres palestins! Tants anys creient que tenien la bèstia al davant i la tenien a casa!

divendres, 15 de juny de 2007

Simplificar o mutil•lar el Tractat Constitucional?

Aquesta és la pregunta que Valery Giscard d’Estaing adreça als caps d’Estat i de govern de la UE que la setmana que ve s’han de reunir per decidir definitivament que fan amb la Constitució Europea, rebutjada en referèndum per França i Holanda l'any 2005.

La pregunta la formula Giscard des de les pàgines de “Le Monde” i des del seu blog personal -acabat d’estrenar- davant la proposta oficial de la presidència alemanya d’abandonar el procés consitucional i tornar a la forma clàssica d’un simple Tractat de reforma. És a dir, incorporar el que sigui salvable i renegociable de la Constitució Europea als Tractats anteriors, especialment al Tractat de la UE de 1992 i al Tractat de la CE de 1957. Es a dir, i en paraules de Giscard, trocejar la Constitució i camuflar-la a rondanxes a l’interior de diversos textes per fer-la colar millor.

És un article llarg però que val la pena llegir en la seva integritat. Aquí reprodueixo la part final.
Une dernière trouvaille consiste à vouloir conserver une partie des innovations du Traité constitutionnel, et à les camoufler en les faisant éclater en plusieurs textes. Les dispositions les plus innovantes feraient l’objet de simples amendements aux Traités de Maastricht et de Nice. Les améliorations techniques seraient regroupées dans un Traité devenu incolore et indolore. L’ensemble de ces textes serait adressé aux Parlements qui se prononceraient par des votes séparés. Ainsi l’opinion publique serait-elle conduite à adopter, sans le savoir, les dispositions que l’on n’ose pas lui présenter « en direct ».

Cette démarche de « diviser pour ratifier » n’est évidemment pas à la hauteur de l’enjeu. Elle est peut être un bon exercice de prestidigitation. Mais, elle confortera les citoyens européens dans l’idée que la construction européenne est une machinerie organisée dans leur dos par des juristes et des diplomates. Elle est contraire au souhait inscrit dans la déclaration de Laeken de 2001, que cette démarche « onduise à terme à l’adoption d’un texte constitutionnel».

Nous sommes loin de l’appel tonique et courageux de Robert Schuman de 1950 et plus loin encore de l’audace des Constituants de Philadelphie qui construisaient en quatre mois une Constitution qui reste en vigueur depuis 220 ans.

Au nom des Conventionnels européens, modestes et anonymes, je crois pouvoir dire « oui » à un Traité honnêtement simplifié, qui ne revienne sur aucune des avancées institutionnelles que nous avons proposées dans la première Partie mais un « non » catégorique à un Traité mutilé. Et si les Gouvernements se mettent d’accord sur un Traité simplifié préservant l’essentiel des avancées institutionnelles, qu’ils n’aient pas peur de le dire et de l’écrire. « Mehr Licht », disait Goethe.

Ceci me conduit à une suggestion adressée à Madame Angela Merkel. Qui de nous n’a pas entendu répéter, inlassablement, la litanie selon laquelle l’Europe est trop éloignée des citoyens, que les décisions importantes sont prises sans qu’ils en aient connaissance, que le système est opaque et privé de transparence.

C’est pour répondre à cette attente que la Convention européenne s’était imposée une règle de totale transparence : tous ses débats ont été publics, tous ses documents ont été publiés le jour même sur Internet.

Pourquoi ne pas proposer que la partie des travaux du Conseil européen qui sera consacrée à la suite à donner au projet de Traité constitutionnel, soit soumise à la même règle de transparence, c’est-à-dire qu’elle soit publique ?

Puisque vous allez débattre du sort à venir des Européens, faites-le publiquement : qu’ils entendent, eux-mêmes, les arguments des uns et des autres ; qu’ils reconnaissent celles et ceux qui, comme vous-même, travaillent courageusement et honnêtement, à bâtir le socle de l’Europe nouvelle.

La meva posició sobre el Tractat Constitucional de la UE la podeu trobar aquí:

No votis NO
Els arguments de Chirac reforcen el NO
El "no" francès i la ridícula existència d'un revolucionari europeu
Si la llibertat et fa por, vota no

L'atemptat de Barajas no va aturar les negociacions entre el govern i ETA

Gara, el diari d'ETA-Batasuna, ho explica avui amb pèls i senyals:

Sendas delegaciones del Gobierno español y ETA, por un lado, y de Batasuna y PSOE, por otro, se reunieron de forma prácticamente simultánea los pasados días 14, 15 y 16 de mayo -con una última cita entre las delegaciones de los partidos el día 21- en una ciudad europea. Unos encuentros que, en todos los casos, contaron con presencia de cualificados observadores internacionales, en el último intento para desbloquear el proceso de negociación, atascado desde meses atrás, según fuentes de absoluta solvencia consultadas por GARA.

Estas fuentes confirman que la delegación de Batasuna estuvo encabezada por Arnaldo Otegi, que posteriormente resultó encarcelado de modo fulminante días después del fin del alto el fuego. Su ausencia en aquellos días, en plena campaña electoral, llamó la atención, hasta el punto de que periódicos y medios digitales se preguntaron «dónde está Arnaldo Otegi» ante su ausencia en actos públicos.

A tenor de esta información, la tentativa quedó finalmente frustrada al no producirse un compromiso político en el carril entre Batasuna y el PSOE que resolviera los nudos del conflicto, con lo que se dio por finalizada la fase de negociación abierta tras el alto el fuego y que ha conocido diferentes episodios.

Troben la guerra civil allà on no la buscaven

Mentre la internacional mediàtica estava bolcada en trobar una guerra civil a l'Iraq (el nou atemptat contra el mausoleu de Samarra demostra que Al Qaeda ho torna a intentar perquè la primera vegada no ho va aconseguir), aquesta els hi esclata inequívocament a Gaza. Tant d'enfocar Israel, no van veure -més aviat, no van voler veure- el que passava entre els palestins.

Inamagable, la internacional mediàtica es veu obligada ara a donar ràpidament una explicació. I aquesta coincideix, oh casualitat!, amb la de Hamas. Genoflexus fins fa poc davant Arafat, Fatah és ara el nou dolent de la pel·lícula. Ara descobreixen la corrupció i la violència del partit d'Arafat, que pel que sembla és metafísicament diferent de la violència i el fanatisme de Hamas.

Ja no interessa recordar que mentre una part de Fatah, per convenciment o per oportunisme, va acabar acceptant un acord amb Israel i l'existència de dos estats, Hamas, creient que té al seu favor l'onada de la història, no té altra objectiu que enfonsar Israel al mar.

Hermann Tertsch posa el dit a la llaga en un article a l'ABC:


El fantasma hacia el que se inclina el espejo cada vez más es el de una región en la que el hundimiento occidental, jaleado por tantos en Occidente, acabe por convencer a todos de que Israel fue un accidente. En los países árabes y en Palestina esta idea ha ganado adeptos de forma vertiginosa en pocos años. Muchos trabajan en el mundo por imponer esta idea, el mayor apaciguamiento intelectualmente perceptible, también en aquellos círculos que no fomentan el odio sino mera indiferencia hacia Oriente Medio.

Este cambio profundo cualitativo en el proyecto general de fuerzas capitales del islamismo y sus aliados desde Gaza a Irán, pasando por Londres, Estambul, Madrid o Caracas, es por supuesto negado por los profesionales de dicho apaciguamiento, cuyos campeones tenemos en casa.

Los llamamientos a la destrucción de Israel del presidente Ahmadineyad son una emulación del mayor éxito del siglo XX del Vaticano. Juan Pablo II dijo en 1979 a los polacos -a todos los europeos- que los territorios arrebatados a la libertad por el comunismo volverían a ser suyos. Así fue.

Ahmadineyad utiliza la implosión de la URSS para pronosticar el destino final de Israel. Pero también del mundo occidental y sus libertades. Con mucha razón, Ahmadineyad considera a Israel bastión capital del mundo de infieles que se propone destruir. En Gaza el proyecto está en marcha. Aquí hay pocos avisados.

La transició va ser la voluntat de no repetir els errors del passat

No sóc monàrquic, però aquest rei s'ha guanyat el sou. Se'l va guanyar durant la transició i també en la llarga nit de l'23-F. Avui, en una situació molt menys dramàtica però amb moltes incerteses polítiques, ho ha tornat a fer en un discurs poc protocolari, sensible però inequívocament contundent. Un discurs poc habitual. Potser perquè no ha passat per Moncloa.

Em quedo amb aquests extractes:

Pesaban aún sobre nuestros hombros las secuelas de profundo dolor de una guerra fratricida, la amargura de unas experiencias históricas marcadas por divisiones, exclusiones, exilios e intolerancias.

No podíamos repetir los errores del pasado.

De ahí que juntos apostáramos por el respeto mutuo, la tolerancia, la reconciliación y la concordia, traducidos en la búsqueda de los más amplios consensos y en la absoluta primacía del interés general. De ahí las renuncias y sacrificios que todos supimos valorar.

Nos guiaba además la firme determinación de que España no volviera a convertirse en excepción, sino en modelo. Modelo de normalidad democrática dentro de la familia de Naciones de la Europa a la que, por esencia, pertenecemos.

Tales principios y propósitos generaron el espíritu integrador y el clima de confianza, necesarios para dejar atrás un largo periodo de ausencia de libertades democráticas.

Aquel miércoles 15 de junio de 1977, las calles de España fueron escenario de riadas alegres, festivas, e inolvidables, de hombres y mujeres que, con su alta participación, manifestaban el legítimo orgullo de recuperar el libre ejercicio del voto y de poder participar en la construcción de una España mejor.

(...)

Quiero expresar mi reconocimiento a cuantos contribuyeron a esa gesta, por su generosidad y apoyo para construir entre todos una España democrática en torno a una Monarquía Parlamentaria como disponen otras Naciones europeas avanzadas.

Aquella generación de hombres y mujeres marcó un camino, pero también una manera de hacer política. Nos dejó un legado de incalculable valor para nuestra convivencia democrática.

Un legado que, siempre que ha dominado el debate, nos ha permitido evitar duros y estériles enfrentamientos en el normal desarrollo de nuestra vida política.

Un legado cuyo respeto constituye un indudable referente que debemos mantener, para que nuestra vida política fluya siempre como debate democrático destinado a construir una España cada vez mejor.

(...)

Apliquémonos, en particular, a derrotar la abominable lacra del terrorismo cruel e inhumano que tantas víctimas y dolor ha generado, fraguando de nuevo - como tantas veces he pedido - la necesaria cohesión y unidad para alcanzar un objetivo tan vital como irrenunciable.

Es también un deber moral que tenemos contraído con todas las víctimas y con sus familias, que merecen nuestro mayor reconocimiento, apoyo y respeto.

Llevamos varias décadas sufriendo las brutales consecuencias del terrorismo, sufriendo sus extorsiones y amenazas. Hoy las seguimos soportando. Pienso especialmente en la sociedad vasca.

Pues bien, en estos treinta años España y la democracia se han consolidado y reforzado.

Treinta años de democracia son ya muchos para dejar claro, una vez más, que la violencia terrorista nunca conseguirá sus objetivos.

Desde esa serena convicción, los españoles siempre respaldarán a sus instituciones y Fuerzas de Seguridad en esa lucha, utilizando todos los instrumentos del Estado de Derecho.

Text íntegre, aquí.

dijous, 14 de juny de 2007

Més educació, menys divorcis

Aquesta és la conclusió d'un article de The Economist elaborat sobre la base de diferents estudis. És a dir, que cada vegada hi ha més distància entre les persones de nivell social i educatiu alt i les de nivell baix en matèria matrimonial, ja que les primeres es casen molt i es divorcien cada vegada menys, exactament el contrari que les segones.

There is a widening gulf between how the best- and least-educated Americans approach marriage and child-rearing. Among the elite (excluding film stars), the nuclear family is holding up quite well. Only 4% of the children of mothers with college degrees are born out of wedlock. And the divorce rate among college-educated women has plummeted. Of those who first tied the knot between 1975 and 1979, 29% were divorced within ten years. Among those who first married between 1990 and 1994, only 16.5% were.

At the bottom of the education scale, the picture is reversed. Among high-school dropouts, the divorce rate rose from 38% for those who first married in 1975-79 to 46% for those who first married in 1990-94. Among those with a high school diploma but no college, it rose from 35% to 38%. And these figures are only part of the story. Many mothers avoid divorce by never marrying in the first place. The out-of-wedlock birth rate among women who drop out of high school is 15%. Among African-Americans, it is a staggering 67%.
Vía Wonkapistas.

Aquell 15 de juny de 1977

Francesc de Carreres explica avui alguna cosa més que una data històrica, explica un troç de la meva vida, de la nostra vida.
Lo que pasó aquel día, aquel 15 de junio, fue sencillamente que los españoles no quisieron echar la vista atrás: arrinconaron la Guerra Civil y mediante el voto quisieron reconciliarse con el futuro.

Fidel Castro contra de la independència del Kosovo

Com és possible que el mite de progres i nacionalistes no estigui a favor de la independència dels albanokosovars mentre el dimoni de Bush sí? Montilla, a que esperes per enviar Carod a Cuba per solucionar-ho!
LA HAVANE, 14 juin 2007 (AFP) - Le président cubain Fidel Castro a réitéré son hostilité au projet d'indépendance du Kosovo, soutenu par les Etats-Unis, dans une tribune publiée jeudi à la une de la presse officielle.
"La Serbie encaissera non seulement un coup dur au plan politique, mais aussi au plan économique. Le Kosovo abrite 70% des réserves énergétiques de la Serbie", écrit le président cubain convalescent dans sa seconde tribune sur le sujet en trois jours.
Le Kosovo abrite 82% des réserves de zinc et d'argent et la majorité de celles de bauxite, de nickel et de cobalt, écrit Fidel Castro, selon qui la province à majorité albanaise a fourni 70% de son énergie à la Serbie entre 1928 et 1999, année des bombardements de l'OTAN.
"L'épineux problème de l'indépendance d'une partie de la Serbie est très controversé en Europe, en tant qu'antécédent qui pourrait être suivi dans plusieurs autres pays", souligne-t-il.
Sous le titre "Besoin d'affection", Fidel Castro relève à nouveau l'accueil chaleureux réservé au président américain George W. Bush par les Albanais lors de sa récente visite dans les Balkans.
"Le seul endroit o¨ Bush a reçu de l'affection a été l'Albanie", observe-t-il, avant d'affirmer: "Ainsi l'Albanie est-elle passée de l'extrême gauche à l'extrême droite".
Lundi, sous le titre "Le tyran en visite à Tirana", il avait accusé le président Bush de vouloir l'indépendance du Kosovo "sans aucun respect pour les intérêts de la Serbie, de la Russie et de plusieurs pays européens".

dimecres, 13 de juny de 2007

El conte de la socialdemocràcia

Astrid Lindgren, l’escriptora sueca creadora del popular persontage de la literatura infantil i després de la televisió “Pippi Calcesllargues”, va escriure un conte autobiogràfic titulat Pomperiposa de Monismània. En aquest conte, Lindgren explica que cansada de pagar impostos, que li havien arribat fins al 105%, va decidir deixar de treballar i dedicar-se a viure de l'Estat del benestar. En el relat, la protagonista decideix assaltar la caixa forta de l'Estat, però quan l'obre troba que està buida. L'Estat l'havia estafat. Com diu Ramon Alcoberro, el conte "és un bon exemple a l’hora d’explicar per què el model socialdemócrata estava exhaurit a finals del segle XX".

Podeu llegir el conte, aquí. I el podeu baixar en format PDF, aquí.

(Gràcies, Toni)

A veure si s'encomana

Arcadi Espada:
... el éxito de Sarkozy responde al convencimiento entre la gente alfabetizada de que la derecha no persigue el triunfo del mal, y a la percepción de que los problemas necesitan soluciones correctas más que soluciones genuinas. Lo que dicho en otras palabras supone el fin de la superioridad moral de la izquierda. En Francia, bien sûr.