Un Bin Laden a la defensiva declara que anar a votar és apostasia i certifica que Al-Zarqawi és el comandant d'Al-Qaeda a l'Iraq

Dilluns passat, 27 de desembre, Al-Jazira va emetre un nou missatge de Bin Laden o de qui es fa passar per ell. Aquest missatge revela fins a quin punt Al-Qaeda està preocupada pels cops que està rebent a l'Iraq i especialment per la pèrdua de Fallujah i la imminència de les primeres eleccions democràtiques que no aconsegueixen aturar.

"¿Cuál es la diferencia -diu Bin Laden- entre la masacre del tirano Saddam [Hussein] en Halabja y la masacre de Bush en Faluyah?. Si Saddam mató allí [en Halabja] a unos cuantos miles de nuestros hermanos kurdos en nombre del odioso nacionalismo, el faraón de esta era [es decir, Bush] sólo en Faluyah mató a varios miles e hirió y dejó paralíticos al doble [de personas], además de expulsar y aterrorizar a centenares de miles - y todo esto en nombre del sangriento cruzado-sionista".

Tot seguit, el cap de la banda naziislamista, surt al pas dels musulmans que diuen que la jihad només es competència dels residents a l'Iraq o Palestina per recordar-los que és un deure personal de tots els musulmans, començant pels que estan més propers a la zona de conflicte. Bin Laden sentencia: "Zafarse de la jihad personal es el comportamiento más destacado de los hipócritas" i llança un advertiment als musulmans tebis o moderats:

Ayudar a América, al gobierno de Alawi [en Irak], que es un [Murtada] apóstata, o al gobierno de Karzai [en Afganistán], al gobierno de Mahmoud Abbás [en la Autoridad Palestina], que es apóstata, o a otros gobiernos apóstatas en su guerra contra los musulmanes es la mayor apostasía de todas y equivale al abandono de la comunidad musulmana.
"[Esta categoría] incluye a los propietarios y empleados de compañías que procesan petróleo o [fabrican] armas u otros bienes. Cualquiera que les ayude en cualquier sentido es un apóstata y tenemos que combatirle..."
(...)
"El personal del ejército [iraquí], de los aparatos de seguridad o [de la] guardia nacional [...] su sangre está permitida. Son apóstatas por cuyas muertes no debe rezarse. No pueden heredar, y no se puede heredar de ellos [tras su muerte]. Sus mujeres están separadas de ellos y no deben ser enterrados en cementerios musulmanes".

Com sigui que una gran majoria dels iraquians es moren de ganes per anar a votar -totes les enquestes així ho testimonien- Bin Laden passa de l'advertiment a l'amenaça:

"Los musulmanes deben tener cuidado con este tipo de elecciones. Deben cerrar filas en torno a los guerreros de la jihad y [en torn a] aquellos que resisten a los ocupantes". "Cualquiera que participe en estas elecciones... ha cometido apostasía contra Alá". [Les eleccions son] "privilegio de la nación [islàmica]", [però aquest privilegi es limita a que] "el príncipe [electe] sea un musulmán, y que instituya el Islam, es decir, que el Islam sea la única fuente de edictos y leyes". [Bin Laden explica que participar en aquestes eleccions és apostasia perquè la constitució iraquiana és] "una constitución Jahiliyya hecha por el hombre" [i perquè]"las elecciones son [una ordre] de América, bajos sus aviones, bombas y tanques".

Aquesta amenaça la fa extensiva també a les eleccions a president de l'autoritat nacional palestina el 9 de gener.

Finalment, Bin Laden, certifica que ha fet una aliança amb Abu Musab Al-Zaqawi i anima els seus seguidors a obeir-lo:

“Sabed que el camarada guerrero Abú Mus'ab Al-Zarqawi es el comandante [Emir] de la organización Al-Qa'ida en la tierra del Tigris y el Eúfrates, y los camaradas de la organización deben obedecerle".

Bin Laden recorda que la "campanya de l'Iraq" costa a Al-Qaeda 200.000 euros a la setmana, el que sembla una crida a practicar l'impost revolucionari a través del segrest, el robatori i l'extorquiment.

Més cops contra el terrorisme islamista-baazista a l'Iraq

Tot i els esforços per desestabiltizar l'Iraq i desacreditar les eleccions del 30 de gener, el terrorisme islamista-baazista -coalitzat de facto amb la gran majoria de la premsa occidental que només té ulls pel dir el que fa aquesta gentussa- està cada vegada més afeblit. Després de la derrota soferta a Fallujah, que va significar un punt d'inflexió en la batalla contra el terror, les forces de la coalició estan donant cops mortals a la seva estructura. Aquest cable d'agència d'avui n'és un botó de mostra.

BAGDAD, 30 déc (AFP) - Le gouvernement irakien a annoncé jeudi l'arrestation récente d'un lieutenant de l'extrémiste jordanien Abou Moussab al-Zarqaoui après avoir fait état mercredi de l'interpellation d'un autre responsable de son groupe.
"La Force multinationale (conduite par les Etats-Unis) a mené un raid dans une habitation du nord de Bagdad, sur la foi d'informations fournies par des citoyens, et a arrêté le terroriste Fadel Hussein Ahmed al-Kurdi et deux autres suspects", indique le gouvernement dans un communiqué.
"Ce criminel est un Irakien de 26 ans. Connu également sous le nom d'Abou Obeida al-Kurdi Agha Rida, il est un membre éminent du réseau Zarqaoui. Son frère, Omar Bazyani, membre du même réseau avait été arrêté par la Force multinationale en mai dernier", ajoute le communiqué.
Selon ce texte, Fadel Hussein Ahmed al-Kurdi était en charge des contacts entre le réseau Al-Qaïda, d'Oussama ben Laden, et le groupe Zarqaoui, tenu responsable de la plupart des attentats dans le pays, ainsi que de la "coordination d'activités terroristes à l'intérieur et à l'extérieur de l'Irak".
Le gouvernement a affirmé, dans ce communiqué, que cette arrestation, ainsi que celle d'un autre lieutenant de Zarqaoui à Mossoul, dans le nord de l'Irak, portait un coup à ce groupe. Il a souligné que "ces deux criminels étaient deux des plus fidèles partisans" du Jordanien et "des agents sûrs du réseau Al-Qaïda".
Mercredi, le gouvernement avait annoncé que la Force multinationale avait arrêté le 23 décembre l'un des lieutenants d'Abou Moussab al-Zarqaoui dans la région de Mossoul.
"Abou Marwan, un Irakien de 33 ans, a été identifié comme un commandant du groupe Abou Talha, basé à Mossoul, et affilié au réseau terroriste de Zarqaoui", a-t-il indiqué dans un communiqué.
Il a exécuté, selon ce texte, des opérations du groupe à Mossoul, procuré des armes et entraîné des membres d'une cellule dans la ville.
Selon le communiqué, l'arrestation, faite sur la foi d'informations données par des "citoyens", élimine un autre activiste du réseau de Zarqaoui et constitue un nouveau pas vers l'amélioration de la sécurité à Mossoul avant les élections générales du 30 janvier.

Salvador Sostres deixa l'e-notícies.com

Via ideesXavui m'assabento que Salvador Sostres ha deixat de col·laborar amb e-notícies.com, després de la publicació d'aquest article:

El director de de l'E-noticies, Xavier Rius, m'acaba de censurar l'article de demà. No tots tenim la mateixa poca dignitat. Mai més no tornaré a escriure en aquest diari. Aprofitant que encara tinc accés al backoffice, publico a continuació i suposo que per pocs instants, fins que se n'adonin i el treguin, l'article censurat:

DÉU ELS CRIA.

Salvador Sostres

El govern ha augmentat un 91% per cent cent la caritat amb El Traingle: no m’estranya. Govern i El Traingle són en aquests moments una mateixa categoria moral, i una idèntica qualitat de pamflet i de govern. Déu els cria. Quan manàvem nosaltres a aquest tipus de subproductes no se’ls donava ni aigua, i quan el cap de l’organització duia als tribunals el Secretari de Comunicació del Govern, els jutges donaven la raó a l’administració perquè encara s’imposa, en determinats ambients, un mínim sentit de la decència. Jaume Rexach ni fa de periodista ni diregeix una revista. Publica unes quantes pàgines amb continguts de vergonya aliena destinades a obtenir recompenses. També cal esmentar, per completar la infàmia, les que no publica si pagues bé. En un país normal, aquest tipus de personatges, la màxima cosa que arriben a dirigir és l’estraperlo i el tràfic de tabac del centre penitenciari on estan tancats.

Podeu llegir la resposta de Xavier Rius, director de l'e-notícies, aquí.

Els islamistes derrotats a Fallujah preparen la revenja contra objectius simbòlics europeus aquest Nadal

L'European Strategic Intelligence and Security Center (ESISC) ha adverit, en base a informes dels serveis secrets i de seguretat occidentals i asiàtics, que hi ha una amenaça "immediata i precisa" d'atemptats terroristes, especialmenta la Unió Europea, entre el 20 de desembre i els primers dies de gener, coinicidint amb les festes de Nadal i Cap d'Any. L'activació avui del pla especial antiterrorista del govern espanyol respondria a aquest advertiment. L'alerta de l'ESISC no s'acaba, però, a començaments de gener, sinó s'estén fins el 30 de juny del 2005.

En què es fonamenta aquesta previsió?. Paradoxalment, en l'èxit de la guerra contra el terrorisme i la insurgència a l'Iraq i, en concret, a la victòria de les forces armades nord-americanes i iraquianes a Fallujah.

L'ocupació de la ciutat i la mort o detenció de 3.000 terroristes ha comportat que una quarta part dels 12.000 insurgents que es calcula que hi ha a l'Iraq hagin quedat fora de joc. Els jihadistes estrangers, estimats entre 1.500 i 3.000, s'han dispersat i han començat a sortir de l'Iraq, segons dades monitoritzades captades a la frontera entre l'Iraq i Síria. Aquests jihadistes podrien anar a altres zones de combat com Txetxènia, l'Àsia central ex-soviètica o l'Àsia del sudest o retornar als seus països d'orígen (uns 200 provindrien de països europeus). Entre els que se suposa que han sortit de l'Iraq hi ha Abu Moussab Al-Zarqawi. L'home d'Al-Qaeda a l'Iraq hauria reconegut implícitament la seva derrota en un missatge emès el 24 de novembre on responsabilitzava els caps sunnites de la desfeta de Fallujah i reconeixia, en una carta interceptada més tard, que "el nostre enemic esdevé cada dia més fort".

Segons els especialistes, la personalitat pragmàtica i oportunista de Al-Zarkawi el portaria ha replegar-se de l'Iraq per obrir un nou front en qualsevol lloc on sigui possible i especialment contra els països occidentals que donen suport a les autoritats iraquianes i al procés electoral del 30 de gener. Segons informacions de diversos serveis secrets, Al-Zarkawi, controla nombrosos jihadistes a Europa i disposa de diverses xarxes logístiques i operatives especialment al Regne Unit, Alemanya i Turquia, així com les vies de fluxe i refluxe dels jihadistes, el que li dóna una notable capacitat d'acció. Un atemptat contra objectius simbòlics del "cristianisme" podria estar a la macabra agenda del líder dels nazislamistes.

Per més informació, cliqueu aquí.

El problema no és Turquia, el problema és Europa

No sé quins eren els somnis profunds de Schuman o Monnet, però van tenir la precaució d'encarrilar el camí cap a la futura unió europea des d'abaix, sobre la base d'un principi fonamental: superar el nacionalisme obrint les fronteres al comerç i a l'intercanvi entre les democràcies europees que havien quedat fora del teló d'acer. La idea era que si els governs facilitaven l'obertura de les seves societats i posaven en comú aspectes clau de l'economia, els ciutadans es convertirien en els protagonistes de la nova Europa i serien els que marcarien el camí que després haurien de seguir els legisladors.

Però el procés de construcció europea aviat va abandonar aquesta via. La impaciència dels intervencionistes de dreta i d'esquerra va capgirar el procediment. No seria la societat europea la que construiria la política, sinó la política la que construiria la societat europea. I així es va espatllar l'invent.

L'esperança de retornar les coses al seu procés inicial va renéixer amb la caiguda del mur de Berlín, que va plantejar d'un dia per l'altra la perspectiva de l'ampliació. Felipe González i François Miterrand, davant el perill que comportava l'ampliació per a la seva concepció dirigista de la construcció europea i pels seus interessos conservadors (assegurar la recepció de fons comunitaris, en el cas espanyol, i mantenir la preeminència política de París en l'eix franco-alemany, en el cas francès), van apostar per "aprofondir" abans que per ampliar. Per convèncer Helmud Khol, que estava decidit a reunificar Alemanya sense esperar el permís de ningú, van acceptar l'absorció immediata de la RDA i un procés diferit d'adhesió dels europeus de l'Est a canvi d'accelerar la unió política i monetària dels 15, que es va materialitzar en el Tractat de Maastricht de 1991, firmat el 1992 i que va entrar en vigor un any més tard. Un procés que es va fer depressa i corrents, des de dalt, gairebé per reial decret i pràcticament al marge de l'opinió pública. Tot havia de canviar perquè res no canviés. I en una bona mesura ho van aconseguir.

Però la capacitat de la mamella comunitària té un límit, l'esforç per trobar una "identitat" europea amb cada vegada més països esdevé una utopia i la possibilitat de governar a 25 o 30 és poca cosa més que un miratge. És per això que les noves ampliacions aguditzaran aquesta crisi i obligaran -o, si més no, això seria el desitjable- a replantejar-se la construcció europea des d'una òptica més propera als ciutadans i més allunyada de la enginyeria política. Precisament per això, les resistències a les noves ampliacions són cada vegada més fortes.

Ho explica molt bé Johan Norberg al seu blog en una recent anotació parlant de l'ampliació a Turquia:

The critics say that Turkey is big, poor and Muslim. I say that this is exactly why it’s so important to make it an EU member. It’s big – and an ageing Europe needs its millions of workers. It’s poor – which means that it really needs the open European market, and it also means that the bizarre regional funds of the EU won’t be able to survive such an enlargement. It’s Muslim – and Islam desperately needs to be secularised, just as Christianity was. Helping secular and Muslim Turkey to become a stable and rich democracy is our best hope to contribute to such a transition. And a union which includes the country that used to be the heartland of Islam would be an efficient way of avoiding a clash of civilisations, and proving that the present conflict is really a civil war within Islam.

At the German CDU party´s congress last week, party leader Angela Merkel warned: "A Europe with Turkey won´t be a Europe of deep integration". Exactly. Of course the Turks are different, so are the Swedes and the Portugese. But the whole point of a liberal union is not to make us all the same, but to cooperate and trade peacefully, despite the fact that we are all different. Merkel is correct. Attempts to change the EU into a one-cultural state, challenging the United States and interfering in the economy and all aspects of the lives of the citizens will fail when the members are too diverse. Very good.

El protocol de Kyoto ha mort

No hi haurà més tractats per limitar les emissions de diòxid de carboni una vegada expiri l'actual protocol de Kyoto l'any 2012. Així ha quedat de manifest a la conferència sobre el canvi climàtic que se celebra a Buenos Aires. Ho explica Ronald Bailey a Tech Central Station.

The conventional wisdom that it's the United States against the rest of the world in climate change diplomacy has been turned on its head. Instead it turns out that it is the Europeans who are isolated. China, India, and most of the rest of the developing countries have joined forces with the United States to completely reject the idea of future binding GHG emission limits. At the conference here in Buenos Aires, Italy shocked its fellow European Union members when it called for an end to the Kyoto Protocol in 2012. These countries recognize that stringent emission limits would be huge barriers to their economic growth and future development.

Bjorn Lomborg, l'ecologista escèptic, també ha atacat a Buenos Aires el que anomena "l'obsessió per l'escalfament".

El calentamiento mundial se ha convertido en una obsesión moderna. Por parte de los gobiernos y los activistas que se reúnen estos días en Buenos Aires escuchamos la incesante premonición: poner el calentamiento mundial al frente de nuestras prioridades es el reto moral de nuestra época. Sin embargo, están equivocados. El calentamiento mundial es real y es causado por el CO2. El problema radica en que los modelos climáticos muestran que podemos hacer muy poco acerca del calentamiento. Aun si todos (incluido Estados Unidos) implementaran Kyoto y lo cumplieran a lo largo del siglo, el cambio sería casi imperceptible, atrasando el calentamiento por únicamente 6 años. Y los modelos económicos nos indican que el costo es importante. Kyoto cuesta al menos US$ 150.000 millones al año. Naciones Unidas estima que con la mitad se podría comprar agua potable, servicios sanitarios, servicios básicos de salud y educación a todos los habitantes del planeta.

Anem a la comissió de l'11-M, que avui hi surt el nen!

La compareixença d'avui de Zapatero ha estat el compendi d'allò que la majoria parlamentària sempre ha volgut que fós la comissió d'investigació de l'11-M: un tràmit que només servís per confirmar que l'anterior govern va mentir. No volien anar gaire més enllà i això ha quedat palès en una sessió que ha sigut una bassa d'oli, on els investigadors preguntaven el que l'investigat volia que preguntéssin i on l'investigat contestava el que els investigadors volien que contestés. Versallesc; és a dir, lamentable.

Però, tot i tenir-ho tot a favor, Zapatero s'ha fet un embolic alhora de respondre algunes de les preguntes de la minoria parlamentària. Per exemple, a la pregunta sobre si havia informat a alguns mitjans de comunicació de l'existència d'un terrorista suïcida a l'interior d'un dels trens, Zapatero ha respòs: que no s'enrecordava!.

Pitjor ha estat encara quan Zapatero, en la seva obsessió per demostrar les mentides del PP, s'ha posast de peus a la galleda afirmant que "tot el que es va dir des de la tarda de dijous (l'11 de març) va ser un engany massiu" ja que mai es va arribar a seguir una línia d'investigació respecte a ETA. Una afirmació temerària, perquè una de les poques coses clares que hi ha en tot aquest trencaclosques és que els fets no van anar així.

El "timing" exacte i detallat d'aquells tres dies és una de les poques coses clares que han sortit de la comissió. És a dir, que el dia 11 al matí tothom creu que es tracta d'un atemptat d'ETA i que la policia obre una investigació en aquest sentit (Acebes i Aznar ho diuen al migdia). Que a partir del vespre, quan es comprova el contingut d'una cinta amb versícles de l'Alcorà trobat en una furgoneta d'Alcalà de Henares, s'obre una segona línea d'investigació (Acebes ho explica poc després de les 20 hores). Durant el dia 12, la policia investiga en les dues direccions, ETA i el terrorisme islàmic (Acebes afirma a les 18.00 h. que es manté la prioritat d'ETA, però que s'ha reforçat la pista islàmica) fins que a la tarda del dissabte dia 13 es practiquen les primeres detencions i apareix el vídeo d'atribució dels atemptats (Acebes compareix a la matinada del dia 14 i confirma que la linia islàmica ha passat a ser la principal).

Aquesta cronologia dels fets demostra a un observador sense prejudicis que el ministre Acebes no va mentir, que va donar tota la informació que el govern disposava a cada moment. És més, posa en evidència que no només no es va amagar cap informació sinó que tampoc no es van amagar ni intentar dissimular les possibles contradiccions que anaven apareixent entre l'opinió que mantenia el govern sobre la responsabilitat d'ETA i les dades que el mateix govern oferia. Tant és així que, com es demostraria el dia 14, el govern va ser sincer fins el suïcidi polític.

Zapatero no es va aixecar perquè ningú no li havia dit que tenia de fer-ho

"Mire usted, señor embajador, le voy a decir la verdad: en el programa de mano que a mí me dieron cuando llegué al desfile, no venia nada referente a que había de levantarse al paso de las banderas..."

Aquesta va ser, segons "elConfidencial.com" (via Hispalibertas), la increíble resposta de Zapatero a la pregunta de l'ambaixador nord-americà a Espanya, George Argyros, de perquè no s'havia aixecat al pas de la bandera dels EUA en la desfilada militar de l'any passat.

L'article també revela que no hi va haver carta de Bush en resposta a la felicitació de Zapatero per la seva reelecció, sinó un simple acús de rebut de l'ambaixada dels Estats Units a Madrid. És per aquest motiu que el govern no hauria fet pública la nota al·legant que "pertanyia a l'àmbit privat".

La "identitat" d'Europa

El logro más grande de una civilización no es dotarse de una identidad colectiva que se exprese, de manera simultánea, a través del conjunto social y de los individuos que lo componen. Es exactamente lo contrario: haber alcanzado un nivel de desarrollo económico, de cultura y de libertad que permita a los ciudadanos emanciparse de las identidades colectivas, esos yugos al que nacen uncidos, y elegir voluntariamente su propia identidad, en armonía o en desarmonía con el resto de la tribu. De este modo, un individuo ejercita su soberanía y es auténticamente libre.

Mario Vargas Llosa escriu això en un article en el que explica els resultats d'un grup de treball promogut per la presidència holandesa de la UE que ha dirigit Rob Riemen, cap del Nexus Institute. Aquest grup de treball va constatar la dificultat, per no dir la impossibilitat, de trobar una "identitat europea". L'únic punt en que tothom va coincidir, segons Vargas Llosa, el va formular el filòsof polonès, Leszek Kolakowski, en concloure que "la identidad cultural de Europa reside en la ausencia de cualquier identidad plenamente formada; en otras palabras, en la incertidumbre y el descontento".

"Europa. Una bonica idea?" / Document final del seminari organitzat pel Nexus Institute, en anglès i en pdf.

Estan malalts!

De la Vega anuncia davant Francisco Camps que hi haurà intèrprets de valencià a la UE

"ERC creu que les declaracions de De la Vega són un "error" i el PSC les troba "coherents""

"Artur Mas atribueix les declaracions de De la Vega a la intenció del govern d'agradar a tothom"

El català i el valencià, són una mateixa llengua?
Des del punt de vista semàntic, gramatical i ortogràfic, la resposta és que són bàsicament la mateixa. Però, des del punt de vista històric i polític, és a dir, de la realitat passada i present i de la voluntat de les persones que tenen la facultat de parlar-la, són dues coses diferents.
La pregunta és: si hi ha dues comunitats polítiques amb voluntats diferents però amb una llengua comuna, perquè aquesta s'ha de dir forçosament català i no valencià, per exemple?
Si el valencià hagués estat un producte de la colonització catalana, com és el cas del castellà o espanyol en els països sudamericans, no hi hauria dubtes. Però la nostra història és diferent.
Quan Jaume I el Conqueridor va prendre València i va expulsar-ne els sarraïns, els "valencians" parlaven ja una llengua romanç que els "catalans" podien entendre però que no era el "català". Tant és així, que Jaume I quan en parla es refereix al "valencià" i no al "català". Fins i tot, Joanot Martorell, en el seu "Tirant lo Blanc", explicita que l'escriu en "valencià vulgar".

Aquesta referència de Joan Costa i Català em sembla significativa al respecte:

En relacio a la denominacio del catala i valencià s’ha dit per una banda –bastant interessadament, per cert- que es una “qüestio de nom”. Pero l’atra part respon –i no li falten arguments- que es “una qüestio d’identitat”. Perque, si el nom no té importancia, si el nom no diu res, ¿per a qué discutir? Diguem-li tots “llengua valenciana” i s’ha acabat. A bona hora ho consentirien aixo mai els catalans. ¿I ho hem de consentir nosatres, que tenim darrere nostre set sigles de llengua valenciana, perfectament documentada i sense interrupcio parlada fins als nostres dies? ¿Hem d’acceptar que borre per a sempre i desaparega la denominacio d’una llengua que ha conegut un sigle d’or, anterior a la mateixa llengua castellana? ¿Hem de cedir el nom a una llengua que a prou penes té un sigle d’existencia plenament lliteraria, que ha segut refeta i reconstruïda a prou penes fa huitanta set anys i que abans sempre ha ocupat un lloc secundari i marginal respecte a la nostra? ¿Hem de canviar els valencians el nostre modo de parlar per a fer realitat la pretesa unitat idiomatica i transferir a la nova llengua catalana tot el ric patrimoni de la nostra? ¡Vaja una unitat que se nos oferix!.

Un document excepcional sobre el combat per les reformes democràtiques a l'Iran

Us recomano que no us perdeu aquest vídeo -monitoritzat pel MEMRI- pel seu gran interès documental i informatiu. Us donarà moltes claus per comprendre el que està passant a l'interior de l'Iran. Personalment, em recorda l'efervescència de la Universitat en els últims anys del franquisme i el famós debat sobre la ruptura i la reforma. El vídeo mostra com els estudiants reformistes de la Universitat de Teheran van esbroncar el passat 6 de desembre el president Khatamí i li van retreure l'incompliment de les seves promeses de més llibertat i democràcia. El vídeo està subtitulat en anglès, però podeu trobar la transcripció en castellà aquí.

La gran mascarada

Kofi Annan, com qualsevol ciutadà en un Estat de Dret, és innocent mentre no es demostri el contrari. Dient això, la Unió Europea en tenia prou i de sobres per expressar el seu suport al secretari general de l'ONU. No calia anar més enllà, per simple prudència, especialment quan hi ha dues investigacions obertes -una en el Congrés dels EUA i una altra interna a les Nacions Unides- sobre l'escàndol del programa "Petroli per aliments". Però, no. La UE ha tingut de passar de les paraules als gestos fins el punt d'invitar Kofi Annan a un acte de desgreuge que se celebrarà a la cimera del Consell Europeu de divendres vinent a Brussel.les, segons informa Reuter.

The European Union has invited Kofi Annan as a special guest to its summit next Friday to demonstrate support for the U.N. secretary-general amid a campaign in the United States to force him out. A Dutch EU presidency spokesman confirmed the 25-nation bloc's invitation but declined comment on the political message. However an EU diplomat said: "The intention is for the EU as a whole to give clear public support to the secretary-general. The surprise move was decided after the head of a U.S. congressional panel investigating alleged corruption in the United Nations oil-for-food program in Iraq, Republican Senator Norman Coleman, last week called for Annan to resign.

Per què?. Doncs, perquè amb el suport a Kofi Annan la UE s'està protegint a ella mateixa. O més exactament, la UE està protegint a França i en concret al seu president, el corrupte Jacques Chirac, que si no fós per les lleis d'autoimmunitat que s'ha fet a la seva mida ja faria temps que seria a la presó.

Però li convé això a la UE? L'interessa un nou enfrontament amb Washington? no té prou problemes interns per enrarir altra vegada les relacions entre els 25 estats membres pels problemes personals i polítics del Sr. Annan? Té necessitat la UE d'arriscar el poc prestigi internacional que li queda per un home que està a la corda fluixa per l'escàndol més important que ha afectat mai les Nacions Unides?

Crec que no. Aleshores, la pregunta és: qui ha montat aquesta mascarada? n'estaven al corrent tots els caps d'estat i de govern dels 25? En sentirem a parlar (o no, perquè en aquest escàndol del programa "Petroli per aliments" la nostra premsa és sorda, cega i muda).

ADDENDA: Per més informació cliqueu aquí, aquí i aquí i a l'imprescindible Friends of Saddam.

Paolo Flores d'Arcais: "Les mentides d'Aznar han sigut una benedicció per a la democràcia"

Fa ja uns quants anys vaig tenir el miratge de creure que Paolo Flores d'Arcais era l'equivalent italià dels "nouveaux philosophes" francesos Bernard Henri-Levy, André Glucksmann, Pascal Bruckner o Alain Fienkelkraud. Recordo, per exemple, un magnífic article d'Arcais sobre la tomba d'Imre Nagi quan s'ensorrava el teló d'acer. Des de fa un temps, però, els seus articles em desconcerten, sobre tot quan parlen de la situació espanyola. Fins ara, volia creure que les seves opinions provenien només d'una mala informació, però l'article que avui publica a "El País"-"La mentira como virus totalitario"- em porta a pensar coses pitjors. Especialment, després de llegir paràgrafs com aquests:

Por tanto, toda mentira de Gobierno es, técnicamente hablando, un "golpe de Estado" latente. Una tentativa. Un preludio. Un indicio. Porque trata a los ciudadanos como enemigos, y no como soberanos: usurpa su poder. Pues bien, es un hecho, y un hecho aclarado (más allá de toda duda razonable, de acuerdo con la fórmula que escuchamos en todas las películas estadounidenses), que el Gobierno de Aznar mintió más de una vez entre el jueves 11 y el domingo 14 de marzo. El País publicó en su día una minuciosa cronología, hora a hora. Ya no es posible desmentir la reconstrucción cronológica de los hechos.Examínesela con minuciosidad las veces que se quiera, y se podrá constatar que más de una vez el Gobierno -a pesar de que ya había recibido de la policía y de los servicios secretos elementos para una pista islámica- siguió privilegiando la de ETA. Es más: siguió privilegiándola incluso cuando la pista de ETA se estaba desvaneciendo. Y cuando fue evidente que era una pista absurda, siguió insistiendo que, en cualquier caso, ETA podría estar implicada como "conexión" con los terroristas islámicos.

Després d'afirmar, contra tota evidència, que Aznar no va contestar cap pregunta sobre els fets i acusar els comissionats interrogadors de poc insistents (en tot cas serà per incopetents), Paolo conclou que:

De esta forma, Aznar se permitió trastocar los hechos, y acusar de mentir a los medios de comunicación que, poco a poco y tras la desorientación inicial (¡alentada además por la desinformación gubernamental!), permitieron a los españoles conocer progresivamente la verdad. Sobre ellos precisamente (y no sobre la desinformación de los medios de comunicación controlados e inspirados por el Gobierno) afirmó: "Mintieron de forma vil, miserable y repugnante hasta dar asco".

Aleshores, el gran filòsof italià es pregunta: per què, si tot està prou clar, tanta insistència en seguir mentint? I no us perdeu el que respón:

Seguramente no por masoquismo, sino más bien porque es consciente de que las imprevistas y benéficas consecuencias de esas mentiras -el movimiento popular de indignación que lo derrotó en las urnas- constituyen hoy una excepción. Y, con toda seguridad, la reelección de Bush le ha reafirmado en esa convicción.

Després de citar Hanna Arendt i reiterar que el virus totalitari cobeja en les mentides dels governs, Paolo se'n alegra de les mentides d'Aznar perquè, com diem per aquí, "no hay mal que por bien no venga".

Si el Gobierno de Aznar hubiera informado a la opinión pública de forma precisa y en el momento justo de todos los indicios sobre la posibilidad de la pista islámica y, posteriormente, de su prevalencia, hoy estaría todavía (por desgracia) en La Moncloa. Las mentiras de Aznar han sido por tanto una bendición para la democracia.

ADDENDA.- He fet molts extractes perquè l'article no és accessible gratuïtament.

La inflació, l'impost revolucionari de l'Estat

Porto anys intentant deixar de ser un analfabet en Economia. Des que era marxista -on la infraestructura econòmica era el fonament per entendre les relacions de producció i, a partir d'aquí, conèixer ni més ni menys que el futur de la història- fins ara, en que m'acosto a la doctrina -quina paraula més lletja!- liberal, la veritat és que no me'n surto. Per a mi, l'economia es esoterisme en estat pur o, si més no, un idioma desconegut. Es per això que sempre que puc -i la majoria de les vegades no puc- faig servir la pedra Rosetta dels articles d'en Xavier Sala-i-Martín i, més recentment, dels d'en Jorge Valín.

Aquesta innecessària introducció serveix per aconsellar-vos un article d'en Valín -La inflación aumenta.¿Pero cuánto más puede aumentar?- sobre aquest altre misteri que és la inflació.

Alguna cosa es mou a Palestina

“El discurso islámico contemporáneo no debe permanecer encerrado en moldes fijos y rígidos que ya no se adaptan a los avances de nuestra era y de la vida. En otras palabras, es necesario desarrollar y renovar el discurso islámico moderno. Este llamamiento a la renovación no es ajeno al Islam y al pensamiento islámico. La innovación es ley de vida y de existencia. La alternativa a la renovación, hermanos, es el estancamiento.
(...)
“Estimados hermanos, esto significa que debemos respetar la mente humana, reconocer al 'otro', respetar su humanidad y mostrarle tolerancia. Uno no debe coaccionar, porque la coacción a cualquier religión sólo engendra hipócritas. El Islam desprecia la hipocresía y a los hipócritas… A través de esta vía islámica de predicación religiosa, las ideas del 'significado divino', la moderación y el rechazo a cualquier clase de extremismo, inclinación a la violencia o fanatismo son inculcadas en las mentes de los pueblos."

Sermó del divendres 3 de desembre del predicador de la mesquita de Gaza, Mohammed Jammal Abú Hunud, davant el candidat de l'OAP a la succesió d'Arafat, Mahmud Abbas (Abú Mazen) i retransmès per la televisió de l'Autoritat Palestina. Habitualment, el canal del govern palestí retransmetia els sermons dels xeics Ibrahim Madhi o Ibrahim Mudeiris, dos fonamentalistes islamistes que cridaven a la jihad i al martiri contra Israel i els Estats Units.

Umbele!

Si enteneu el català, no us perdeu l'entrevista de TV3 a Xavier Sala-i-Martín amb motiu d'haver rebut el Premi Juan Carlos I d'Economia.

Aquí teniu el text íntegre del discurs d'acceptació del premi.

Les eleccions lliures en el món àrab només tenen lloc a l'Iraq i la Palestina ocupades

Aquesta és la constatació del columnista Salama Ni'mat, cap de la delegació de Washington del diari londinec en àrab Al-Hayat, que fustiga la hipocresia dels estats àrabs.

"La preocupación árabe por […] la legitimidad de las elecciones próximas en Irak y por la representación de la totalidad del espectro político, ético y religioso [de Irak] es indignante. Cualquiera que viera lo que ocurre, de no saber la verdad, casi creería que los países árabes - que a lo largo de toda su historia nunca han conocido lo que son unas elecciones - se han convertido en los más interesados en que las próximas elecciones de Irak reflejen la voluntad del pueblo iraquí, con todos sus elementos, y que en particular [reflejen la voluntad de] la minoría sunní, que en la era de Saddam Hussein era [considerada], por razones tan conocidas que no [es preciso] ni mencionarlas, una 'mayoría'.

Es indignante y asombroso que las primeras elecciones generales libres de la historia de la nación árabe tengan lugar en enero: en Irak, bajo los auspicios de la ocupación norteamericana, y en Palestina, bajo los auspicios de la ocupación israelí.

[Es igual de] indignante que la Liga Árabe, que representa la voluntad de los regímenes de 20 países [árabes] desde el Atlántico [hasta el[ Golfo Pérsico, quisiera que se invitara a la oposición iraquí a la conferencia de Sharm Al-Sheikh, para asegurarse de que todo Irak con su espectro político al completo, estuviera presente para representar al pueblo iraquí. No importa en absoluto que [las] otras oposiciones árabes [en los distintos países árabes] no hayan sido invitadas a ninguna reunión de la Liga Árabe o a alguna cumbre a lo largo de toda la historia de los pueblos árabes".

Resulta paradoxal que la celebració d'eleccions desperti més esperances entre els àrabs que entre les elits occidentals. Tant els deterministes multiculturalistes de l'esquerra com els deterministes liberals de la renda per càpita, pronostiquen la impossibilitat que un règim democràtic pugui estabilitzar-se i arrelar actualment en aquesta regió del món. Potser tinguin raó. Però, seure's a la porta de casa i esperar que les coses canviïn soles tampoc no em sembla una alternativa millor.

Coincideixo, doncs, amb la visió de Victor Davis Hanson (via Hispalibertas):

Los izquierdistas que ignoran la Historia sermonearon a la administración Bush diciendo que la democracia nunca ha resultado de la amenaza de conflicto o de la guerra abierta; aparentemente la creación de democracias en los Estados Unidos, Alemania, Japón, Italia, Israel, El Salvador, Nicaragua, Panamá, Serbia y Afganistán es prueba del poder de la mera palabra. En contraste, la vieja derecha realista advertía que los "hombres fuertes" son nuestra mejor apuesta para asegurar la estabilidad; como si Arabia Saudí y Egipto hubieran sido aliados leales con satisfechas y estables ciudadanías proamericanas. En verdad, los radicales esfuerzos para limpiar el mundo de talibanes y de Saddam Hussein, llevar democracia al corazón del mundo árabe y aislar a Yasir Arafat son los desarrollos más arriesgados y humanitarios en el Próximo Oriente en un siglo; anticuado idealismo respaldado por fuerza en una era posmoderna de abyecto cinismo y nihilismo.

Recordatori nadalec per a les tropes nord-americanes a l'Iraq

While in Europe, we are preparing Christmas holidays, in Iraq, in Afghanistan and elsewhere, young American soldiers die and fight for the freedom of the world... including europeans one.

Hommage in their honor

En contrast, podeu veure el blog "Fallujah in pictures" que, segons "El País", mostra les imatges que la censura militar nord-americana no deixa publicar (¿!!!!?). Aquesta pàgina ha rebut en poc més d'una setmana un milió i mig de visites, demostrant una vegada més com és de fàcil convertir l'evidència en pornografia.

L'excepció Aznar

Mai no he sentit una especial simpatia per Aznar, però tampoc el despreci i l'odi que la gent d'esquerra ha destil·lat sempre contra el líder de la dreta espanyola. Incialment, em va semblar un dirigent inexpert i mediocre, sense talla política o intel·lectual. Personalment, tibat i rígid. Ara, vuit anys després, en tinc una opinió bastant diferent. Segueixo pensant que té una personalitat poc flexible i amb escassa, per a no dir nul·la, capacitat de seducció, però que s'ha crescut en el càrrec. Crec que ha estat un polític honest, sincer, coherent amb els principis que defensa i que no s'ha amagat cartes a la màniga. Ingredients difícils de trobar entre la nostra classe política. Aznar no serà el Churchill d'Espanya, però ha assolit el seu moment d'estadista al saber copsar després de l'11-S la importància i la dimensió de l'amenaça del terrorisme islamista. I en aquesta situació, va optar inequívocament per situar el nostre país al costat de la democràcia i dels valors occidentals que encarnen els Estats Units. Prendre aquesta opció en un país en el que de sempre no només l'esquerra sinó també la dreta és anglòfoba i profundament antinord-americana, és d'una gran gosadia històrica. Una gosadia que una majoria del país no podia ni volia assimilar. Un país en el que l'esquerra no acaba de pair que la dreta governi democràticament, que no li atorga cap legtimitat i que la manté sota la sospita permanent. Una esquerra que creu que només ella és autènticament democràtica, de la mateixa manera que entre 1932 i 1936 creia ser la força autènticament republicana, fins el punt d'insurreccionar-se contra el govern de la CEDA. I quan la dreta ja no mana és com si encara manés, perquè el govern d'esquerres continua definit-se en funció de la dreta. Tota l'acció de govern sembla fer-se en reacció al PP, que continua tenint la culpa de tot. Fins i tot, el PP té la culpa de la guerra civil, que ara s'afanyen a desenterrar per obtenir una "propina" de legitimitat, passant per alt la seva part -i molt important- de responsabilitat en aquèlla tragèdia. Tot el que acabo de dir és el que m'ha vingut al cap després d'escoltar la compareixença d'Aznar davant la comissió de l'11-M i, sobre tot, després de llegir alguns dels comentaris de la premsa del dia següent. Aznar no només va donar la talla sinó que va posar en evidència la incompetència de la majoria dels comissionats que el van interrogar, incapaços d'anar més enllà dels seus prejudicis i de frivolitzar entre la mesquinesa i la ignorància del seu interrogatori.

Salvador Sostres en fa un retrat esplèndit a l'AVUI d'avui.

Fallujah, de símbol de la "resistència" a parany mortal pels terroristes

Fallujah ha estat el punt d'inflexió en la batalla contra el terrorisme islamista-baazista a l'Iraq. Els resultats de l'operació militar permeten afirmar que Fallujah va deixar de ser el símbol de la "resistència" per esdevenir el parany mortal dels terroristes i de la seva estratègia de desestabilització de l'Iraq.

Paradoxalment, el fracàs de l'operació militar del mes d'abril per controlar la ciutat ha estat la clau de l'èxit de l'operació del mes de novembre. I això ha estat així per dues raons. D'una banda, perquè els "insurgents", ebris per la suposada "victòria" d'abril, es van creure la seva pròpia propaganda, àmpliament difosa pels mitjans àrabs, i van actuar amb imprudència i prepotència. De l'altra, perquè els comandaments militars de la coalició van aprendre dels errors comesos i van elaborar una nova estratègia per portar a terme una batalla en un entorn urbà i guanyar-la, amb poques baixes pròpies i entre la població civil.

La victòria d'abril va portar als "insurgents" a convertir Fallujah en la seva capital, en el bastió de la "resistència" contra les forces de la coalició i del govern provisional iraquià. En poques setmanes, milers de combatents, iraquians i estrangers, van arribar a la ciutat. Es van construir nombrosos arsenals i dipòsits d'armes en edificis civils i religiosos escampats per tota la ciutat ( el 60% de les mesquites i en el 80% dels habitatges d'alguns barris). Es van improvitzar fàbriques de producció d'explosius (fins ara, se n'han comptabilitat 11 en total), així com rudimentaris estudis de vídeo per filmar l'execució d'ostatges (una gran part dels 150 estrangers segrestats des del mes d'abril van estar reclosos a Fallujah, entre ells l'americà Nicolas Berg; també es va trobar el taxista sirià dels dos periodistes francesos segrests, Georges Malbrunot i Christian Chesnot). Es van obrir desenes de centres de detenció i tortura (els "marines" hi van trobar només entrar-hi 29 còssos, alguns d'ells amb els braços i les cames amputades) i es va imposar a la població civil una disciplina islamista de tipus taliban.

Aquesta estratègia de l'eufòria ha estat, però, el taló d'Aquil·les dels terroristes. D'una banda, la població civil, que suposadament era la que resistia a les forces d'ocupació, va començar a desertar i, de l'altra, la concentració logística de la gran part dels seus efectius en una zona perfectament delimitada de 20 quilòmetres quadrats va facilitar, primer, el seu setge, i després la seva destrucció per la potència militar aliada.

Els comandaments militars nord-americans van modificar la seva estratègia, vencent l'equivocada resistència de Rumsfeld a enviar-hi més tropes. Per un cantó, van concentrar gairebé una divisió -10.000 "marines" i 2.000 soldats iraquians- per tenir una superioritat numèrica d'un a quatre (els efectius dels insurgents es calcul·laven en uns 3.000). Per altra banda, es va procedir a un setge psicològic de la ciutat: bloqueig de carreteres, sobrevol continu de "drones" i d'atacs aèris a punts neuràlgics dels insurgents, així com i sobretot una sembra constant d'octavilles. Això va comportar que la gran majoria de la població civil de Fallujah, confrontada a la tirania a la que estaven sotmesos pels islamistes i a la inevitabilitat de l'atac aliat, va fugir de la ciutat. Fins al punt que, segons dades de la Creu Roja de l'Iraq, només hi van quedar entre 150 i 175 famílies, a l'entorn de l'1% del total de la seva població.

Es per això que la segona batalla de Falloujah es va guanyar en només una setmana, sense escuts humans i sense pràcticament víctimes civils. Pràcticament, totes les víctimes les van posar els terroristes (1.200 morts i 1.000 capturats) contra només 54 baixes nord-americanes i 8 iraquianes. Cal destacar que prop d'un miler d'"insurgents", entre ells Al-Zarqawi, van fugir de la ciutat abans o durant els primers dies de l'ofensiva militar de la coalició. La derrota va comportar la captura de més de mil tones d'armes i explosius, així com diversos ordinadors, explosius per fabricar cotxes bomba i medicaments procedents de donacions de la Creu Roja Internacional i de l'Agència per al Desenvolupament Internacional dels EUA, USAID) i nombrosa documentació (a la casa que servia de quarter general d'Abu Musab al-Zarqawi s'han trobat, entre altres coses, dues cartes, una de Zarqawi a dos dels seus col·laboradors i una altra d'un remitent que no s'ha revelat). S'ha trencat, doncs, l'espinada de la insurgència terrorista a l'Iraq.



ADDENDA: Aquest article és un resum, complementat amb dades d'agència, d'una anàlisi del Tinent Coronel Ludovic Monnerat, oficial de l'estat major de l'exèrcit suís i redactor ajunt de la Revue Militaire Suisse. Demano disculpes pel retard en la publicació de la font, però la fallida del blogger no em va permetre penjar-la en el seu moment.

Aznar posa el PSOE contra les cordes a la comissió de l'11-M

José M. Aznar:

Los que quieran repetir sus descalificaciones de siempre creerán tenerlo fácil. A esos quiero decirles que ni he puesto ni pongo en cuestión los resultados electorales, ni la legitimidad democrática del gobierno, ni nada de lo que habitualmente se me acusa de poner en cuestión. Simplemente dije, y sostengo, que partidos de la oposición y medios de comunicación conocidos por su delirante obsesión contra el gobierno del Partido Popular mintieron, fabricaron una gran mentira en torno a la gestión del gobierno, jugaron a desestabilizar y tuvieron su papel en una jornada de reflexión utilizada para alentar el acoso organizado contra un partido democrático, responsable todavía del gobierno de la nación en uno de los momentos más difíciles que podemos recordar, a pocas horas de unas elecciones generales.

Text íntegre de la intervenció d'Aznar.

Desnacionalitzem el matrimoni

El debat sobre el matrimoni homosexual i les tonteries que sobre el tema s'han escrit, tant des del bàndol religioso-conservador com de l'ateo-progresista, posa una vegada més en envidència que no ens trobem davant d'un combat entre dues concepcions contraposades sobre el paper de l'Estat i de la política sinó d'una simple rivalitat entre moralistes-intervencionistes de tribu diferent. Dues concepcions aparentment antagòniques però que no són res més que les dues cares de la mateixa moneda.

Els "carques" volen mantenir el privilegi de la legitimitat moral del matrimoni heterosexual que, tot i la proclamada separació de la religió i l'Estat, el poder públic sanciona, mentre que els "porgres" volen trencar aquest monopoli i ampliar als matrimonis homosexuals la seva legitimitat. Curt i ras, el que volen "carques" i "progres" és que l'Estat sancioni la moralitat de la seva opció personal. Però això suposa trencar definitivament amb la laicitat, amb la neutralitat de l'Estat en qüestions de moral personal. I trencar-ho significa obrir la porta a la legitimació d'altres opcions, com per exemple la poligàmia. Per què no haurien de tenir cabuda en la legitimitat pública altres opcions personals si la tenen els heterosexuals o els gais?.

Des d'una òptica liberal, Albert Esplugues dóna una resposta clara i coherent:

En la controversia actual la privatización completa de la institución matrimonial debería satisfacer tanto a los social-progresistas que dicen buscar la igualdad ante la ley para las uniones homosexuales como a los social-conservadores que dicen oponerse a que el Estado las sancione. La solución liberal no es legalizar en positivo un asunto moral sino desestatificarlo, desregularlo. La solución liberal no es nacionalizar el matrimonio homosexual; es privatizar el matrimonio heterosexual.

Es confirma la lapidació d'una tunissiana a Marsella

L'agència de notícies Associated Press ha pogut confirmar fa poques hores que la mort a Marsella el passat 17 d'octubre de Ghofrane Haddaoui, una noia tunissiana de 23 anys, va ser una lapidació. L'agència explica que fonts de la investigació consideren que no es tracta d'un assassinat "ordinari" sinó d'una mort segons el ritual de lapidació, que hauria efectuat per despit un jove musulmà de 17 anys -que, segons sembla, estava enamorat de Ghofrane i no era correspòs- amb el suport de dos altres joves, un ja empresonat, i l'altre en llibertat vigilada.

El moviment "Ni putes, ni submisses" ha convocat per demà dissabte una manifestació a Marsella en memòria de la noia tunissiana i en rebuig a qualsevol acte de violència contra les dones. La convocatòria recorda també el cas de Khadija, de 34 anys, que per haver demanat el divorci va ser degollada pel seu marit en una plaça de Limoges, així com pel cas de la nena iraniana Jila Izadi, de 13 anys, condemnada a mort per lapidació per haver tingut relacions sexuals fora del matrimoni amb el seu germà de 15 anys.

No en tenen prou amb haver assassinat Theo van Gogh

Un imam provoca la indignació a Holanda a l'admetre davant les càmares de televisió que desitja la mort d'un diputat contrari a l'islamisme radical.

Per més informació, aquí.

La versió del càmara Kevin Sites sobre la mort d'un iraquià per un "marine" a Fallujah

Kevin Sites, el càmara que va enregistrar la mort d'un iraquià per un "marine" a una mesquita de Fallujah, explica tot el que va passar en una interessant anotació en la seva weblog.

Making sure you know the basis for my choices after the incident is as important to me as knowing how the incident went down. I did not in any way feel like I had captured some kind of "prize" video. In fact, I was heartsick. Immediately after the mosque incident, I told the unit's commanding officer what had happened. I shared the video with him, and its impact rippled all the way up the chain of command. Marine commanders immediately pledged their cooperation.

We all knew it was a complicated story, and if not handled responsibly, could have the potential to further inflame the volatile region. I offered to hold the tape until they had time to look into incident and begin an investigation -- providing me with information that would fill in some of the blanks.

I ara, el feixisme musical de gènere!

Arturo Pérez-Reverte ironitza sobre les conseqüències polítiques que tindrà un informe encarregat per la Confederació de Consumidors i Ususaris en el que es demostra i es denuncia que el sexisme també està present en el món de la música. I de quina manera!

...resulta, cielo santo, que las canciones más escuchadas en España trasladan a la sociedad una imagen de la mujer muy cercana «a un cuerpo capaz de hacer perder el sueño al hombre». Literal. Nuestra música es sexista que te rilas, denuncia el informe. Pero es que además, prosigue, en esas canciones sólo se habla del amor y de los besitos y demás, y en ningún momento de la capacidad, inteligencia u otros valores sociales de la mujer. Intolerable. Eso está pidiendo a gritos que el Gobierno, previa consulta con la Real Academia Española y con las feministas adecuadas, lo llame fascismo musical de género.

No us perdeu l'article.

La "resistència" iraquiana trova aixopluc a la Unió Europea

Endevineu a on ha trobat refugi la mal anomenada "resistència" iraquiana?. Doncs, a París. Qui ho diria, oi?. Segons una investigació publicada pel MEMRI , el "Consell Nacional per a la Resistència Iraquiana", la columna vertebral del mateix és el partit Baath de Saddam Hussein, disposa d'una infraestructura propagandística a la capital francesa i un altra a Brussel.les, capital de Bèlgica i de la UE.

La resurrección del partido Ba'th sobre suelo francés fue reforzada aún más por la propuesta francesa de que representantes de "la resistance" deberían participar en cualquier conferencia futura que se convoque para debatir el futuro de Irak. Esta posición fue claramente especificada por Michel Barnier, el Ministro de Exteriores francés, en una entrevista en la cadena francesa de televisión " France Inter." En la entrevista, Barnier hace un llamamiento al progreso político en Irak que incluya "a algunos grupos y personas que han optado hoy por el camino de la resistencia mediante el uso de armas".

Una escola suprimeix el festival de nadales per les seves "connotacions religioses"

La dirección del Colegio Público "Palacio Valdés" de Avilés ha decidido atender los argumentos esgrimidos por tres familias de alumnos y suprimir el tradicional festival de villancicos que ha venido organizando el centro, que este año no se llevará a cabo debido a las "connotaciones religiosas" de ese tipo de cánticos.

(Reprodueixo textualment el fragment d'aquesta notícia que un amic m'ha fet arribar per mail)

El barrut Barrot i el batut Buttiglione

El vicepresident i comissari de Transports de la nova Comissió Europea, el polític francès Jacques Barrot, va ser condemnat fa quatre anys per la justícia francesa a 8 mesos de presó per finançament il·legal del seu partit. El govern francès el va amnistiar, segons una llei feta a la mida del corrupte president Chirac, que entre altres coses preveu el secret de la condemna perdonada. Socialistes i liberals ja han reaccionat demanant explicacions i responsabilitats.

El cas del delinqüent Barrot tindrà, però, la mateixa ressonància que el cas Buttiglione? Tindrà millor tracte el francès que l'italià?

En qualsevol cas, convé recordar-ho, Barrot va dilinquir mentre que Buttiglione només va opinar.

«Debo recordarle -va respondre Buttigione a una eurodiputada que li preguntava sobre com pensaba compatibilitzar la reprobació moral que li mereixia l'homosexualitat i el seu deure de combatre la discriminació dels homosexuals- a un viejo y quizás no completamente desconocido filósofo, un tal Emmanuel Kant de Königsberg, quien hizo una clara distinción entre moralidad y ley. Muchas cosas que pueden ser consideradas inmorales no tienen por qué ser prohibidas.

En política no renunciamos al derecho de tener convicciones morales: yo puedo pensar que la homosexualidad es un pecado, pero esto no tiene efectos en política, salvo que dijera que la homosexualidad es un delito. De la misma manera, usted es libre de pensar que yo soy un pecador en la mayoría de los aspectos de mi vida, pero esto no tendría ningún efecto en nuestras relaciones como ciudadanos.

Yo contemplaría esto como una inadecuada consideración del problema de pretender que todo el mundo esté de acuerdo en cuestiones morales. Podemos construir una comunidad de ciudadanos, incluso si tenemos opiniones diferentes sobre cuestiones morales. Nadie puede ser discriminado en razón de su orientación sexual. Esto está establecido en la Constitución, y yo he jurado defender esta Constitución».

Condoleeza Rice i el silenci de les feministes

En els anys 80, quan Margaret Thatcher es va convertir en la primera dona en arribar a ser primer ministre del Regne Unit, les feministes no només no la van felicitar sinó que van arribar a dir que no era una dona. Ara, quan també per primera vegada un dona negre es nomenada per ocupar una de les responsabilitats polítiques més importants del món, com és la secretaria d'estat dels EUA, (la primera dona en ocupar-lo va ser Madeleine Allbright, les feministes no han arribat a tant, però s'han limitat a castigar-la amb el menyspreu del silenci. Per què? Salvador Sostres m'ho a tret de la boca:

No em sona haver vist o sentit cap de les alegres feministes espanyoles ni catalanes celebrar que una dona hagi arribat tan amunt en l’administració americana, el primer país del món. Que no és una dona, la senyora Rice? O és que ens molesta que sigui negra? S’és menys dona, sent negra? O potser el que molesta és que sigui de dreta? Ai, ai, ai! Si ets de dreta ja no ets dona? O n'ets menys? Del feminisme hi ha el que he dit sempre: no són dones, són socialistes. El sectarisme de l’esquerra és tan bèstia que arriba fins i tot a la vagina. I sembla la revolució que Zapatero nomeni 8 ministres dones i en canvi a la senyora Rice no li fem cap festa, la senyora Rice que ella tota sola ocupa un càrrec molt més important que les 8 ministres dones de Zapatero, que la resta dels homes del govern, que tot el govern inclòs el president i possiblement que tota l’Europa sencera. Les meves petites estalinistes: obriu el xampany sense rancúnia. El president Bush, George W. Bush, president dels Estats Units d'Amèrica, és qui millor ha comprès les raons del feminisme i de la paritat fent Rice, una dona negra, secretària d’Estat. Quantes coses per assumir, feministes: que hagi de ser l’odiat Bush dels odiats Estats Units i amb una odiada neoconservadora. Però així són les coses, noies. A veure si us assabenteu d’una punyetera vegada de què cony va el món. I doneu les gràcies en lloc de bramar tot el dia com nenes tontes i mimades.

CC.OO., UGT i FITC van cobrar 650.000 euros de Citibank per "resoldre" quatre conflictes laborals

Citibank ha reconocido en un juzgado el pago de más de 650.000 euros a los sindicatos Comisiones Obreras, UGT y FITC por “el esfuerzo que realizaron” durante las negociaciones de cuatro acuerdos laborales. Ese esfuerzo se concretó en cientos de bajas y en pérdida de derechos adquiridos por los trabajadores. CCOO resta importancia al cobro de dinero y dice que es “práctica habitual” que las empresas asuman las minutas de sus abogados y expertos.

Més informació, aquí.

Noia musulmana lapidada a Marsella. Silenci polític i mediàtic

Sophie Chavenau denuncia aquest aquest fet a Primo Europe.

Ghofrane Haddaoui était une jeune femme d'origine tunisienne. Elle avait 23 ans. On l'a retrouvée LAPIDEE sur un terrain vague, près d'un centre commercial, dans les quartiers Nord de Marseille. Son meurtrier a été interpellé. Il aurait été une ancienne relation de la victime. Il aurait 18 ans.

Lapidée? Personne n'a envie d'imaginer sa mort mais dans le mot LAPIDEE quelque chose oblige à se poser la question: comment fait-on une chose pareille? Comment est-ce possible?

Comment… les cris, comment… près d'un centre commercial, comment à ciel ouvert? Comment en France? Comment des êtres humains…?

Lapidée, il y a un mois qu'on le sait. Un mois qu'on la retrouvée morte à jets de pierres. Et rien, un silence ahurissant, un silence honteux, un silence qui enterre, un silence qui continue de lapider, un silence qui, à nouveau, brûle vive la petite Sohane, un silence qui devrait tous, toutes, nous alarmer.

Un nou llibre sosté que les causes humanes de "l'escalfament global" no estan fonamentades científicament

El professor de ciències mediambientals de la Universitat de Virgínia, Patrick J. Michaels, es l'autor d'un nou llibre, "Meltdown: The Predictable Distortion of Global Warming by Scientists, Politicians, and the Media", en el que sosté que atribuir "l'escalfament global" a causes humanes no està fonamentat científicament. Cliqueu aquí.

Trobareu més informació al respecte en aquest blog en les següents anotacions:
Santa Bàrbara i el canvi climàtic

Més dades que contradiuen l'orígen humà del canvi climàtic

El Pol Nord era un paradís tropical fa 55 milions d'anys. Llàstima que no hi havia ecologistes per atribuïr-ho a les emissions humanes de CO2

Europa i l'Iran o el "pacte de Munic" nuclear

Londres, París i Berlín saben perfectament que l'acord nuclear assolit amb l'Iran és una mentida. Un engany que només serveix per donar llargues i permetre que el règim teocràtic persa pugui eludir les probables sancions que el Consell de Seguretat de l'ONU havia d'aprovar a finals d'aquest mes de novembre. A canvi de vendre tecnologia nuclear civil europea, especialment francesa, i d'un vague compromís de no reconvertir-la per afinalitats militars, Europa s'ha donat per satisfeta. Però, quan duren les victòries de la feble diplomàcia europea?

La columnista israeliana Caroline Glick, ho deixa molt clar en un article de gran interès que publica al "Jerusalem Post".

The agreement stipulates that the European-3 will provide Iran with light water reactor fuel, enhanced trade relations and more nuclear reactors. In exchange, the Iranians agree that for the duration of the negotiations toward implementing the agreement – including a European push for Iranian ascension to the World Trade Organization – it will not develop centrifuges and will not enrich uranium. At the same time, the Europeans accepted Iran's claim that it has the legal right to complete the entire nuclear fuel cycle – meaning, it has the legal right to enrich uranium. Strangely, in a separate Iranian agreement with the UN's International Atomic Energy Agency, the Iranians announced that they would cease enriching uranium effective Monday, November 22, rather than immediately. This apparently annoyed the Europeans, but it wasn't a deal breaker.

The Weekly Standard this week explained that light water reactor fuel of the type that the Europeans have agreed to give Iran can be used to produce bomb material within nine weeks. Since the IAEA inspectors only visit Iran every three months, it would be a simple matter to divert enough light water fuel to produce a bomb between inspections. And so, the agreement itself holds the promise of direct European assistance to Iran's nuclear weapons program.

While the Europeans were congratulating themselves for their feckless diplomacy, the Iranians were taking to the airwaves and arguing that they gave up nothing in the deal and received everything. Hamid Reza Asefi, a spokesman for the Iranian Foreign Ministry, said the suspension of nuclear activities would last only until Iran and the Europeans reached a long-term agreement. For his part, Iranian chief nuclear negotiator Hassan Rowhani said that enriching uranium is "Iran's right, and Iran will never give up its right to enrich uranium."

Iran's interest in making the deal is clear. The IAEA governing board is set to meet next week to discuss Iran's nuclear program. By agreeing to the deal with the Europeans, Iran has effectively foreclosed the option, favored by the US, of transferring Iran's nuclear program to the UN Security Council for discussions that could lead to sanctions on Iran.

Per confirmar les males intencions de l'Iran, fa només unes hores que diplomàtics acreditats a les Nacions Unides a Viena, en concret a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, han revelat que Teheran està fabricant importants quantitats d'un gas radioactiu que pot ser utilitzat en la fabricació d'armes nuclears.

VIENNE (AP) - L'Iran met à profit les derniers jours avant la suspension de son programme d'enrichissement d'uranium pour produire des quantités importantes d'un gaz pouvant être utilisé dans la fabrication d'armes nucléaires, ont rapporté vendredi à Vienne des diplomates. Selon ces diplomates, qui ont requis l'anonymat, l'Iran a récemment entamé la production d'hexafluorure d'uranium à son usine d'Isfahan, dans le centre du pays. Passé à la centrifugeuse, l'hexafluorure d'uranium permet d'obtenir de l'uranium enrichi à des degrés divers.

L'enrichissement de l'uranium consiste à augmenter la proportion d'uranium 235 contenu dans l'uranium naturel. Hautement enrichi, l'uranium est utilisé pour fabriquer des charges nucléaires. Moins enrichi, il alimente les centrales nucléaires. L'Iran dispose d'importantes réserves d'uranium et a annoncé ses projets d'en extraire plus de 40 tonnes par an, de quoi fabriquer en théorie environ 100kg d'uranium hautement enrichi, quantité suffisante pour confectionner cinq armes nucléaires.

A Washington, le porte-parole adjoint du Département d'Etat Adam Ereli a déclaré que ces nouvelles informations "ne font qu'accroître" les "inquiétudes" des Etats-Unis au sujet du fait que "l'Iran poursuit ses activités nucléaires et n'honore pas ses engagements". AP

Amb la Convenció de Ginebra a la mà la mort d'un ferit per un "marine" a Fallujah difícilment pot ser considerat un crim de guerra.

No us perdeu el debat que, sobre aquest tema, hi ha la blogosfera. Un debat important perquè episodis com aquest es repetiran en el futur en l'actual guerra contra el terrorisme islamista i els estats que li donen suport o que representen una amenaça similar.

Lleigu el post de Manel Gonzalbo Al Kaafr a Hispalibertas.

També podeu llegir l'opinió de Davidi Gistau a "La Razón" .

Revolució conservadora als Estats Units?

En un article a "El País", Jaime Lamo de Espinosa tira per terra, amb dades a la mà, les falsedats amb que l'esquerra i la gran majoria dels mitjans de comunicació han intentat explicar la victòria de Bush. Un article imprescindible.

No discutiré si Bush es un solemne idiota, como piensa mucha gente. Puede que lo sea, y ciertamente no es mi presidente favorito, pero también pensábamos lo mismo de Reagan y hoy sabemos que estábamos equivocados, como muchos pensaron que Stalin, Castro o Jomeini eran unos salvadores, y también se equivocaron. Pero, ¿deduciremos ahora que también los americanos son unos solemnes idiotas por haberlo votado? Pues sí, eso es lo que acaba de anunciar, por ejemplo, el Daily Mirror, que hay 59 millones de idiotas en EE UU. Al parecer lo que ha ocurrido en Estados Unidos es que ha triunfado una revolución neoconservadora movilizada por los evangelistas y los cristianos renacidos que llevan al país camino del fascismo o casi.

Antes teníamos a Bush contra el mundo; ahora encontramos el nuevo mito de las dos Américas, la liberal, laica, culta, urbana, proeuropea y demócrata, y la conservadora, ignorante, rural, fanáticamente religiosa y agresivamente antieuropea. Según algunos, una América moderna y otra posmoderna, o bien una que es de Marte y otra de Venus. Y, por supuesto, ambas Américas están polarizadas y enfrentadas como pueden estarlo Michael Moore y Rumsfeld. ¿Es esto así?

La resposta la trobareu aquí (gràcies BARCEPUNDIT!).

La CIA desobreix una xarxa financera que controlava Arafat

Copio textualment el que han publicat avui algunes agències per deixar-ne constància, no fós cas que per distracció els mitjans nostres de cada dia no ho recullíssin.

El semanario austríaco "Format" revela en su edición de mañana, viernes, que la red financiera controlada por Arafat iba desde Canadá al Caribe pasando por el norte de Africa y sus cuentas suman no menos de 1.500 millones de dólares (unos 1.152 millones de euros). En base a fuentes de los servicios secretos, Format asegura que los investigadores de la CIA han descubierto, entre otras, una participación de la Organización para la Liberación de Palestina (OLP) en la firma farmaceútica canadiense "Bioniche Life Sciences Inc." por valor de nueve millones de dólares. Asimismo han salido a la luz participaciones de la OLP en fondos financieros de sociedades de inversiones como Avmax, Onyx, Sliver Haze o Chalcedony en Estados Unidos y en la isla caribeña de Aruba, que suman no menos de 200 millones de dólares. Otros fondos de inversión en los que participa al parecer la OLP ascienden a 400 millones de dólares y cuentan con participaciones en la compañía telefónica Orascom en Egipto y Túnez, así como en empresas de telefonía móvil de Jordania, Argelia y Palestina. Las informaciones de la CIA a las que se refiere "Format" destacan que Arafat adquirió en 2001 a través de la empresa de Aruba Agamac un avión del tipo Challenger por 23,5 millones de dólares, pocos meses después de que el líder palestino adquiriese otro aparato de la misma marca. La financiación del contrato de leasing de este último avión, con la matrícula austríaca OE-IYA y por un valor de 23 millones de dólares, ha sido asumida por el banco sindical austríaco Bawag, asegura "Format"

Magnífic Vatslav Havel!

Tot i no compartir totalment el seu rerafons catastrofista, aquest article de Havel posa el dit a la llaga sobre la deriva consumista de la democràcia occidental.

Desgraciadamente, la forma de pensar que sustentó las dictaduras comunistas no ha desaparecido del todo. Algunos políticos y expertos mantienen que el
comunismo simplemente se derrumbó por su propio peso debido, otra vez, a "leyes objetivas" de la historia. Una vez más se resta importancia a la responsabilidad y las acciones individuales. El comunismo, nos dicen, no fue más que un callejón sin salida del racionalismo occidental; por tanto, bastaba con esperar pasivamente a que fracasara. Estas mismas personas creen con frecuencia en otras manifestaciones de lo inevitable, como varias supuestas leyes de mercado y otras "manos invisibles" que dirigen nuestras vidas. Como en este tipo de pensamiento no queda mucho margen para la acción moral individual, se suele ridiculizar a los que critican a la sociedad tachándolos de ingenuos o elitistas.
Quizá sea ésta una de las razones por las que, 15 años después de la caída del comunismo, contemplamos una vez más la apatía política. La democracia se considera cada día más como un simple ritual. Las sociedades occidentales, al parecer, están experimentando una cierta crisis de los valores democráticos y de la ciudadanía activa. Es posible que lo que estamos contemplando sea un simple cambio de paradigma, provocado por las nuevas tecnologías, y no haya nada de qué preocuparse. Pero quizá el problema sea más profundo: las corporaciones globales, los cárteles de los medios de comunicación y las poderosas burocracias están transformando los partidos políticos en organizaciones cuya tarea principal ya no es el servicio público, sino la protección de clientelas e intereses específicos. La política se está convirtiendo en un campo de batalla para los grupos de presión, los medios de comunicación trivializan problemas serios, la democracia parece con frecuencia un juego virtual para consumidores, en vez de un asunto serio para ciudadanos serios.

Fallujah o la doble moral dels media, que només veuen la palla de l'ull del "marine" però no la viga de la barbàrie islamista

Com era previsible, els mitjans de comunicació s'han posat les botes amb les imatges d'un "marine" disparant contra un terrorista ferit i desarmat. "El Periódico" de Catalunya, per exemple, hi dedica tota la portada, amb una foto i el titular "Crim de guerra a Fallujah". Però del que ha passat a Fallujah sota l'ocupació dels terroristes islamista-baasistes no n'han escrit ni una ratlla. I el que ha passat és una autèntica carnisseria que no té comparació possible amb l'error del "marine" americà.

No tinc temps de traduïr-lo, però us recomano que llegiu aquest teletip de l'Agència France Press perquè comproveu on està l'autèntic horror i perquè els que no ho publiquen es converteixen en els seus còmplices.

FALLOUJAH (Irak), 17 nov (AFP) - Des otages appelant à l'aide et implorant le pardon ont été découverts dans des prisons secrètes à Falloujah par les Marines au fur et à mesure qu'ils avançaient dans ce bastion sunnite.
Au moins deux prisons et plusieurs chambres de torture ont été découvertes dans la ville située à 50 km à l'ouest de Bagdad, où gisaient des cadavres pourris ou ayant la tête coupée.
Ces "centres de détention" étaient improvisés dans les chambres et les salons des maisons où les extrémistes ont installé des barres de fer et vidé leurs chargeurs dans le dos et la tête de leurs "prisonniers".
Les groupes islamistes ont pris en otages plus de 150 étrangers depuis avril 2004 après qu'une offensive américaine a permis à ce bastion sunnite de basculer entre les mains de la rébellion.
Connue comme la Ville des mosquées, pour ses centaines de minarets se dressant vers le ciel, Falloujah est devenue la cité de la mort, où au moins 27 corps, certains les bras et les jambes amputés, ont été découverts depuis huit jours, selon un décompte de l'AFP.
Plus de 1.200 rebelles, 39 soldats américains et cinq soldats irakiens ont été tués depuis le début de l'offensive le 8 novembre. Cependant aucun bilan de victimes civiles n'est disponible.
Selon le lieutenant-colonel Patrick Malay, l'une des chambres de torture aurait servi au groupe de l'islamiste Abou Moussab al-Zarqaoui pour décapiter des otages étrangers, y compris l'Américain Nicolas Berg dont le corps a été découvert début mai.
La maison, coincée entre deux magasins, a été dynamitée par les Marines avant que les journalistes ne s'y rendent à cause des grandes quantités d'explosifs qui s'y trouvaient.
Les hommes du capitaine Ed Bitanga, qui ont découvert la maison, ont décrit un spectacle d'horreur. Les murs sur lesquels était accrochée une bannière portant l'inscription "Unicité et guerre sainte" (ancien nom du groupe de Zarqaoui) étaient peints en blanc.
La chambre était maculée de sang, affirme l'officier américain.
Avant que les Marines ne quittent la pièce, ils ont entendu des coups sur le mur. Après inspection, ils ont retrouvé un homme ligoté dans une salle de bains qui leur a affirmé qu'il était chauffeur de taxi.
Dans un autre bâtiment, ils ont trouvé un homme dans une salle de bains. Il venait d'une riche famille de Bagdad et les ravisseurs avaient exigé 250.000 dollars pour sa libération.
"Ils nous a dit +je veux rentrer en Irak+ et nous lui avons répondu qu'il était en Irak. Il était vraiment surpris parce que ses ravisseurs étaient Syriens", raconte un des soldats américains.
Au moins dix ateliers de production de bombes ont été découverts dans le nord-ouest de Falloujah, selon des Marines.
Les hommes du capitaine Bitanga ont aussi retrouvé le chauffeur syrien des deux journalistes français Georges Malbrunot et Christian Chesnot kidnappés en août au sud de Bagdad. Mohammad al-Joundi a été retenu deux semaines avec les journalistes qui ont ensuite été conduits vers une destination inconnue. Selon M. Joundi, plusieurs personnes étaient détenues avec lui.
Une autre prison a été découverte vendredi par les Marines où les journalistes de l'AFP se sont rendus.
Les Marines, patrouillant le quartier nord de Jolan, ont entendu des cris en provenance d'un immeuble. Après inspection, ils ont découvert trois cellules avec des barres de fer et des murs noirs. Deux hommes carbonisés y gisaient.
Deux hommes, retardés mentaux, Khamis et Ahmed Issaoui, amaigris, ont été libérés de ces cellules. Ils n'avaient pas été nourris depuis six jours.
Lundi, douze corps d'hommes, liés les uns aux autres, ont été découverts dans deux maisons, alors que sept hommes en vie ont été retrouvés dans une habitation mitoyenne en briques. Ils ont affirmé avoir senti l'odeur de la mort et étaient en état de choc.
"Il semble qu'il aient été férocement battus", selon le sergent Gary Caduto.

ADDENDA.- Sobre el mateix tema llegiu aquest article del Times.

Un fet lamentable que es voldrà convertir en un altra Abu Graib

Matar un ferit desarmat és un crim de guerra. Lamentablement, aquestes imatges, com les de la presó d'Abu Graib, serviran una vegada més no tant per denunciar actuacions inacceptables com per generalitzar les acusacions contra la intervenció militar nord-americana a l'Iraq. El fet que, a diferència de guerres anteriors, Washington permeti la presència de periodistes en les seves unitats a primera línia de front, mostra clarament que no hi ha cap interès per fer les coses mal fetes. Però la duresa dels combats poden fer perdre els nervis al millor dels "marines". I això sembla que és el que ha passat a Fallujah, segons el testimoni de periodistes presents. Kevin Sites ha explicat que aparentment el "marine" no es va adonar que l'iraquià no estava armat i va creure que es feia passar per mort. Es dóna la circumstància que aquest "marine" l'havien ferit a la cara el dia anterior en un incident en el qual, un company seu, va morir pels trets d'un iraquià que es feia passar per mort.

Passi el que passi en aquest cas, estigueu tranquils que no hi haurà cap rectificació o matització de la notícia, llevat del cas que pugui perjudicar l'administració Bush. Això mateix és el que va passar amb la cèlebre investigació del professor Les Roberts de la Universitat John Hopkins, filtrada quatre dies abans de les eleccions americanes, que xifrava en més de 100.000 el nombre de víctimes de la guerra de l'Iraq.

Quants mitjans han publicat la refutació de l'estudi del professor Les Roberts?
Quants mitjans han destapat la burda maniobra electoral que significava i la falta de rigor científic de l'estudi?.

A casa nostra, molt pocs, per a no dir cap. I no poden alegar ignorància, perquè les refutacions circulaven per Internet i en altres mitjans extrangers amb totes els garanties de credibilitat. L'última d'aquestes refutacions és la que publica ara l'economista Xavier Sala-i-Martín.

La metodología utilizada por el estudio es más o menos la siguiente: se buscan 30 puntos “aleatorios” en Iraq, se escogen 30 familias de cada uno de estos puntos y se les pregunta el número de muertos en esa familia 14 meses antes y 14 meses después de la invasión. Se estima la mortalidad antes de la invasión (unas 5 personas por cada 1.000 habitantes) y la de después (7,9 muertos de cada 1.000). Se extrapola ese aumento a todo el país y se estima que la guerra ha causado 100.000 muertos.

Un detalle: el hecho de que se tome una pequeña muestra de ciudadanos (y no a todos ellos) hace que los estadísticos no estén muy seguros de sus resultados y, por ello, no sólo den una estimación del número de muertos sino también un “intervalo de confianza” que, más o menos, dice: “con un 95% de seguridad, el número de muertos está entre este mínimo y este máximo”. Pues bien, el intervalo de confianza del estudio va de ¡8.000 a 194.000 muertos! Para entendernos: si una encuesta electoral dijera que en las próximas elecciones ERC sacará entre cero y 135 escaños, la tiraríamos a la basura por inútil y poca informativa. Pues lo mismo pasa con el trabajo del señor Roberts.

De hecho, la muestra es tan poco representativa que el estudio dice que durante el mes de enero del 2003 no murió absolutamente nadie en Irak y que en los 14 últimos meses del régimen de Saddam, sólo hubo dos (repito, dos) muertes por violencia y ambas ocurrieron en Junio del 2002. No es creíble que la muestra sea realmente aleatoria. Es más, las estimaciones no cuadran con los datos de la ONU que indicaban una mortalidad prebélica de entre 6,8 y 8,1. Noten que esos números son muy parecidos al 7,9 de después de la invasión. Es decir, si tomamos los datos de la ONU para el periodo preconflicto, las mortalidades antes y después de la guerra no son estadísticamente distintas. ¿Quiere esto decir que las hostilidades no han causado víctimas? No. Lo que significa es que la cantidad de muertos que ha generado la guerra es parecido a los producía el régimen de Saddam antes de la invasión. Y recuerden que el corrupto programa de “petróleo por alimentos” de la ONU, comportó escasez de medicinas y comida y, según se nos decía entonces, causaba centenares de miles de muertos… antes de la guerra.

Roda el primer cap en la fosca història dels atemptats de l'11-M

El ministeri de l'Interior acaba de destituir aquest home. Es tracta del tinent coronel de la Guàrdia Civil, José Antonio Rodríguez Bolinaga, cap de la comandància de Gijón. La destitució es justifica per la pèrdua de confiança després que el diari "El Mundo" revelés que Bolinaga no va entregar al jutge una cinta amb revelacions potencialment significatives sobre l'11-M. A la cinta, un confident de la benemèrita explicava que els membres de la trama dels explosius de l'11-M, Toro i Trashorras, ja buscaven l'estiu del 2001 -poc abans dels atemptats del 11-S- algú que els expliqués com fabricar bombes amb telèfons mòbils.

Els deprimits per la victòria de Bush ja tenen el seu Prozac: Kerry va perdre per un "fabulós frau tecnològic"

Estaven convençuts que Bush perderia les eleccions. Tant convençuts n'estaven que van quedar catalèptics pel resultat, sense saber que dir ni com explicar la derrota de Kerry. Superats els efectes hipnòtics de la debacle, finalment han trobat l'explicació: Bush va guanyar gràcies a "un fabulós frau tecnològic de les corporacions que fabriquen les màquines electròniques de votació" que, com diu el manual, són les mateixes que "proveeixen al govern, a través del Pentàgon, amb lucratius materials i equips per a la seva guerra a l'Iraq". Aquestes "revelacions", que com a mínim deuen provenir d'Al·là, són obra i gràcia del periodista britànic de "The Independent", Andrew Gumbel, i la periodista membre de l'organització "Democracy Now!", Ami Goodman.

Només cal llegir els articles per veure que estan malalts. Tot i això, ho publico perquè a partir d'ara aquesta història ens la passaran per la cara fins el dia del judici final i és millor que estem previnguts.

All the President's Votes? (A. Gumbel)
Will Bush Backers Manipulate Votes to Deliver GW Another Election? (A. Goodman)

Nou capítol de l'escàndol del segle: el frau del programa Petroli per Aliments de l'ONU

Saddam Hussein va obtenir 21.000 milions de dòlars per corrupció en el programa Petroli per Aliments, més del doble del que es creia fins ara, segons publica catalunyainformacio.com.

Saddam Hussein, amb la complicitat de funcionaris de les Nacions Unides i la col·laboració d'empreses, partits polítics, personalitats i governs disposats a ajudar-lo, va obtenir més de 21.000 milions de dòlars, segons una investigació del Senat nord-americà. Aquesta xifra és el doble de la que es creia fins ara, uns 10.100 milions de dòlars, estimació feta per l'Oficina de Comptabilitat General del Congrés nord-americà i pels informes del cap dels inspectors americans a l'Iraq, Charles Duelfer.

Per informació de primera mà, cliqueu aquí.

Cuba: l'últim de sortir que apagui el llum

Un grup de 43 artistes cubans demanan asil als EUA en una de les majors desercions en massa dels últims anys.

Deserció en massa de Cuba als EUA. Un grup de 43 artistes cubans han demanat asil als EUA aprofitant la seva estada a Las Vegas, on representaran el seu espectacle "Havana Night Club. The Show". Els artistes, que han viatjat per setze països amb el seu espectacle, han explicat que les autoritats cubanes els van recomanar que no viatgessin als EUA per presentar-hi el xou, i que, en insistir-hi, els van amenaçar de fer-los la vida impossible un cop tornessin a l'illa.

Els petons d'Arafat

Cliqueu aqui per veure la passió petonera d'Arafat. No us ho perdeu!.

Colin Powell plega abans que el facin fora

Amb Colin Powell no hi havia color. Semblava el Michael Jackson de les relacions internacionals. Potser per això, Condolezza Rice, amb el colors ben posats, té tots els números per a substituir-lo. Black is beautiful.

La direcció política d'Arafat ha estat més nefasta pel poble palestí que l'estat d'Israel.

Viure sota ocupació militar és sempre un mal tràngol perquè, per més continguda que sigui i per més que el pais ocupant sigui una democràcia, és sempre un acte de violència i una imposició no democràtica. El problema de l'ocupació dels territoris palestins, que va esdevenir una necessitat militar per Israel per garantir la seva seguretat i supervivència, és que va enfangar-lo en un conflicte molt més difícil de gestionar i de difícil sortida. A l'Iraq, la intervenció militar aliada ha estat infinitament més violenta que a Palestina, però ha tingut el suport d'una gran majoria dels iraquians -no hi ha cap enquesta que digui el contrari- i l'ocupació tenia data de caducitat: traspasar el poder a un govern sobirà -cosa que ja s'ha fet- i garantir la celebració d'eleccions democràtiques -cosa que es farà, en principi, elmes de gener del 2005. A Palestina, això no va ser possible fins que els acords de pau d'Oslo van permetre una sortida política.

Llevat dels sectors jueus més nacionalistes i exaltats que volien aprofitar l'ocupació per quedar-se el territori, colonitzar-lo i expulsar definitivament els palestins, els principals dirigents dels dos grans partits israelians tenien clar -encara que de vegades no ho semblés- que Gaza i la major part de Cisjordània acabarien sent la geografia esencial del futur estat palestí. Tant és així que, immediatament després de la firma dels acords de pau, l'exèrcit israelià va començar una retirada progresiva, evaquant diverses zones ocupades i permentent la celebració d'eleccions per constituir l'Autoritat Palestina.

Però aquest procés va acabar malament, sobre tot pel sabotage dels radicals palestins, especialment els islamistes, que van endegar una escalada d'atemptats contra objectius civils a Israel, més grossos com més passes es donaven cap a la pau, aconseguint convertir els acords d'Oslo en paper mullat. Uns acords que Arafat va rematar a Camp David i Taba al rebutjar les ofertes de Clinton i Barak, demostrant que el guerriller no havia sabut convertir-se en un estadista. Com diu Shimon Peres en una necrològica sobre Arafat: "a l'haver de triar entre l'amor del seu poble i la millora de les seves vides, dissortadament va elegir el seu amor. No estava disposat a arriscar-se a perdre la seva popularitat i reputació en nom de decisions dures que ell considerava massa polèmiques".

En una paraula, Arafat no va girar l'esquena al terrorisme, no va bastir l'estructura civil del futur estat palestí, no va crear una estructura administrativa i política eficient i democràtica, no va legislar sobre les necessitats més urgents del seu poble. Pel contrari, es va dedicar a conspirar, a posposar indefinidament les eleccions palestines que s'haurien d'haver celebrat a finales dels noranta, a instigar la violència -la segona Intifada- i a fomentar la fragmentació del poder palestí -"divide y vencerás", ja se sap!-fent impossible qualsevol actuació coherent de govern.

D'aquesta manera, Arafat ha deixat un país enfrontat, dividit i en la misèria, tot i disposar de milers de milions de dòlars en comptes corrents més o menys secrets que anaven, no al seu lucre personal directe, sinó a comprar voluntats, a pagar favors, a enriquir corruptes -entre ells la seva dona- i a rearmar les faccions palestines. Prova de la seva desatrosa herència és l'intent d'assassinat ahir diumenge del líder palestí moderat Mahmud Abbas, candidat a la successió d'Arafat a les eleccions del 9 de gener. Abbas, àlies Abu Mazen, fundador de l'OAP junt amb Arafat i efímer primer ministre de l'Autoritat Palestina, és un dels més alts dirigents palestins que s'ha atrevit a declarar que la segona Intifada era un error. Una opinió compartida per diversos polítics i analistes palestins:

Hani Habib: "La intifada ha distanciado a los palestinos de las reformas internas y no ha arrancado ningún logro con rspecto al conflicto contra la ocupación. Las facciones se han hecho más fuertes a costa de la regresión de la actividad pública"

Mohammed Yaghi:"Uno de los fracasos de la intifada es la incapacidad de trazar una línia entre medios legítimos e ilegítimos de lucha. Las operaciones militars palestinas... han proporcionado al gobierno de Israel un pretexto para zafarse de su responsabilidad con el mundo... y ha liberado a Israel de su aislamiento (...) Las operaciones militars palestinas han debilitado elementos de paz en Israel que necesitamos, y ha reforzado a los colonos i la extrema derecha de Israel en su costa. Lo más importante és que estas actividades han dividido al pueblo palestino por las diferencias de opinión y ha disuadido a amplios sectores de la particióación activa en la intifada. Així se ha convertido en la intifada de las elites militares en lugar de una intifada popular. (...) Habria sido posible obtener buenos resultados si los palestino huvieran adoptado el método popular de lucha no violenta"

Ashraf Al-Ajrami:"El mayor daño es la creciente presencia de una cultura negativa que glorifica la muerte y trata la realidad como un destino predestinado que uno no puede evitar, una cultura que prefiere una vuelta a las raíces contrarias al curso de la historia en un esfuerzo por escapar de la compleja realidad y esconderse tras un pasado distante. (...) En la escena palestina, los signos de anarquía y retraso social son predominantes, convirtiendo la sociedad en tribu y a las personas en peones, bajo la amenaza de las armas, a expensas de todo lo que sea cultural en línea con los sucesos y construcción de un gobierno político capaz de tratar com los retos del siglo XXI..."

Veure informe complet a MEMRI

Podrà Holanda aturar el xoc de civilitzacions?

Netherlands sees mini clash of civilizations
The Death of the Dutch?

L'Estat no ha de tenir competències per decidir qui compleix els requisits per viure i qui no

BARCEPUNDIT posa el dit a la llaga sobre les diferències entre l'eutanàsia i la mort o suïcidi asistit. Una cosa és el dret d'una persona a no voler seguir vivint i a demanar que l'ajudin a morir si no té la capacitat de fer-ho (cas Sampedro) i una altra molt diferent que sigui l'Estat, passant per sobre de la voluntat de les persones, el que decidexi qui ha de viure i qui ha de morir, com ha passat en el cas del fill de Ruth Winston-Jones. Si no ho heu fet, llegiu la seva anotació d'ahir.

ERC demana respecte a la privicitat d'un regidor condemnat per maltractar la seva muller

(Vía "Julio Cortazar 2000")
Josep Antón Sánchez, d'ERC, ha dimitit com a regidor de l'ajuntament de Reus després de ser condemant a 7 mesos i 10 dies de presó per dos delictes de maltractaments a la seva dona. El seu partit ha demanat "el màxim respecte" per a la privacitat de les persones.
Calen comentaris?

Evitem la lapidació a l'Iran de la nena de 13 anys Jila Izadi

Jila Izadi, de 13 anys, va ser condemnada a mort per lapidació per un tribunal de Marivan, a l'Iran, per haver tingut relacions sexuals fora del matrimoni amb el seu germà de 15 anys. En avançat estat de gestació, ha donat a llum a la presó. Va ser empresonada en avançat estat de gestació i ha donat a llum. El 17 d'octubre, el règim iranià va anunciar que per ser molt petita i desconèixer la sharia seria sotmesa al "tazir, que es el càstig reservat als actes no descrits per l'Alcorà. Per aquest motiu els jutges poden aplicar-li la pena que considerin més apropiada, però en cap cas queda descartada la lapidació.

Podeu enviar aquesta carta de protesta a les atoritats iranianes:

"Dear Sir,

I am writing to express my concern as to the fate of Jila Izadi, aged 13 and condemned to the tazir for having had sexual relations with her brother. The tazir does not exclude the death penalty, and I take it upon myself therefore to remind you of your obligations under the Universal Declaration of Human Rights, specifically Article 3. This states: “Every individual has the right to
life, liberty and personal security.”
Stoning is incompatible with Iran’s obligations towards International Law concerning Human Rights. (The International Treaty on Civil and Political Rights, ratified by Iran on the 24 June 1975, effective as of the 23 March 1976).
As a ratifying Party to this International Treaty and to the International Convention on Child Rights, Iran is prohibited from executing minors. These two Conventions stipulate that the death penalty can only be applied to people of at least 18 years of age at the time the offence was committed.
I also take the liberty of underlining the fact that, because of her young age, this girl may well have been a victim of sexual relations with her brother to which she did not consent. If this was not the case, her young age would not enable her to have full knowledge of all the precepts of the sharia.
Given your concern for respecting Human Rights, I am persuaded that you will know how best to respect those of Jila Izadi and that you will therefore free this young girl as quickly as possible.

Very respectfully yours, "

Per enviar-ho al Guia Espiritual de la República Islàmica poseu a la casella ASSUMPTE el text següent: "For the attention of the Office of His Excellency, Ayatollah al Udhma Khamenei, Qom". Hi ha dues adreces: info@wilayah.org o webmaster@wilayah.org

Suha posa preu a la mort d'Arafat

Poques coses més es poden dir sobre la naturalesa del règim palestí que la vergonyant compra i venda de l'acta de defunció de Yasser Arafat. Ho escriu "Haaretz", un diari isrealià no precisament antipalestí.

Suha Arafat has rejected a $2 million financial settlement from Palestinian figures acting on behalf of the Palestinian Authority, according to French sources, who are becoming increasingly impatient with the wife of the deeply comatose Palestinian leader, Yasser Arafat. The settlement was aimed at persuading Suha Arafat to allow completion of the tests that would finally determine the chairman's death. Contacts between Suha Arafat and the Palestinian financiers began as soon as it became clear that Arafat would have to be flown to France for emergency medical treatment.

Podeu lelgir la notícia en català aquí.

Poseu-me a mi també en el cartell, nazis de merda!

Mort d'Arafat: només la biologia força les reformes palestines

Tout le monde parle de réforme politique dans notre monde arabe. Doit-elle venir de l’extérieur ou de l’intérieur ? Il est d’une clarté éblouissante qu’elle viendra de l’extérieur : du Seigneur, des armées occidentales ou… du bon vouloir de la biologie. En effet, qu’est-ce qui fait que les Palestiniens parlent aujourd’hui de changements politiques et de réformes ? Ce n’est ni l’occupation israélienne, ni l’humiliation, ni l’autoritarisme de leur Autorité, ni la corruption, mais la biologie. C’est depuis que le corps de Yasser Arafat se défait et ne peut plus poursuivre le combat que le débat est vraiment lancé, c’est-à-dire depuis un événement sur lequel ils n’ont pas de prise. Cela nous amène à nous interroger sur le cas de Mohamed Dahlan, candidat pressenti pour succéder à Arafat. Beaucoup font valoir qu’il est plus jeune que les autres candidats possibles que sont Ahmed Qoreï et Mahmoud Abbas. Certes, Dahlan peut se prévaloir d’autres qualités que son âge, mais, justement, parlons de son âge ou, plus précisément, du facteur biologique dans tout cela : il est né en 1961 ! Autrement dit, s’il devait succéder à Arafat, nous en aurions pour trente ans avec lui. C’est pour cela que notre préférence va aux septuagénaires, qui nous assureront un rythme de réformes plus rapide. Mamoun Fendi (Asharq al-Awsat)